Quan jo era un nen, la gràcia d'obrir les finestretes dels calendaris d'advent era els dibuixos que hi anaves trobant: arbres de Nadal, àngels, estels i, finalment, el Naixement del dia 24. Normalment aquests dibuixos acolorits estaven impresos sobre un paper blau translúcid, de forma que si els miraves a contrallum els colors es feien més vius i les imatges tenien una certa màgia.
Ara, el valor d'obrir les finestres dels calendaris d'advent (d'en Mickey Mouse, de l'Spiderman i segurament també de la Kitty) és la xocolatina que els nens hi troben a dintre.
29.12.09
28.12.09
Venècia
De vegades, anem i tornem a anar a llocs que no ens agraden particularment ni ens resulten especials. En canvi, de forma inexplicable, no repetim les visites a indrets que ens han marcat o ens han resultat extraordinaris. Potser estic generalitzant erròniament i això només em passa a mi, però no ho crec pas.
L’unica explicació que puc trobar a aquest fet és freudiana. Un inconscient que ens reté per conservar intactes uns records, per mantenir immaculats uns moments ja viscuts i irrepetibles, perquè una repetició no resulti decebedora.
Venècia, 1998. Han passat gairebé dotze anys i no hem tornat a la ciutat més bella del món. Una mena d’indolència s’imposa davant de cada oportunitat de repetir el viatge. Bé, no es tracta de repetir. Ni ens tornarem a banyar mai en el mateix riu ni veurem Venècia amb els mateixos ulls: el que veien els meus ulls fa dotze anys és ben diferent del que veuen ara. El pas de la vida va corrent una mena de teló translúcid inalçable.
Ara es presenta una nova possibilitat de tornar-hi. Una opció de trobar-nos amb una Venècia gèlida, ben oposada a la d’aquell juliol, d’una xafogor insalubre que ens feia pensar en la novel·la de Mann. Poques coses poden resultar més atractives que la promesa d’una Venècia hivernal, deserta, boirosa, fins i tot amb el somni de la neu. Però tot i l’atracció d’aquest tresor, les argumentades diferències amb el record idealitzat i el temps transcorregut, apareix una desídia que magnifica qualsevol entrebanc del viatge. Com si una incapacitat gairebé física l’impossibilités.
I així van passant els dies, amb converses de caire organitzatiu i logístic i consultes per veure l’evolució creixent i preocupant dels preus dels bitllets. Amb l’agredolç sentiment que Venècia tornarà a escapar-se.
L’unica explicació que puc trobar a aquest fet és freudiana. Un inconscient que ens reté per conservar intactes uns records, per mantenir immaculats uns moments ja viscuts i irrepetibles, perquè una repetició no resulti decebedora.
Venècia, 1998. Han passat gairebé dotze anys i no hem tornat a la ciutat més bella del món. Una mena d’indolència s’imposa davant de cada oportunitat de repetir el viatge. Bé, no es tracta de repetir. Ni ens tornarem a banyar mai en el mateix riu ni veurem Venècia amb els mateixos ulls: el que veien els meus ulls fa dotze anys és ben diferent del que veuen ara. El pas de la vida va corrent una mena de teló translúcid inalçable.
Ara es presenta una nova possibilitat de tornar-hi. Una opció de trobar-nos amb una Venècia gèlida, ben oposada a la d’aquell juliol, d’una xafogor insalubre que ens feia pensar en la novel·la de Mann. Poques coses poden resultar més atractives que la promesa d’una Venècia hivernal, deserta, boirosa, fins i tot amb el somni de la neu. Però tot i l’atracció d’aquest tresor, les argumentades diferències amb el record idealitzat i el temps transcorregut, apareix una desídia que magnifica qualsevol entrebanc del viatge. Com si una incapacitat gairebé física l’impossibilités.
I així van passant els dies, amb converses de caire organitzatiu i logístic i consultes per veure l’evolució creixent i preocupant dels preus dels bitllets. Amb l’agredolç sentiment que Venècia tornarà a escapar-se.
24.12.09
Bon Nadal
Dia blau, pur, amb la dolçor nadalenca. Hi ha un oceà de boira que colga la Plana i fins Viladrau i tot: una boira densa, blanca i cotonosa. A primer terme emergeixen, com illes verdes, els cims dels turons coberts d’alzines; al fons, el continent blau i blanc dels Pirineus, nets, precisos -com una mena de Valhalla sobre la boira lletosa. La nit és tranquil·la, estrellada. Una autèntica stille Nacht.
Marià Manent, El vel de Maia (fragment de l'entrada del 24 de desembre de 1937)
Marià Manent, El vel de Maia (fragment de l'entrada del 24 de desembre de 1937)
21.12.09
Com la magdalena de Proust
En la història de la literatura, si hi ha un exemple emblemàtic d’elaboració literària de l’evocació d’una sensació mental complexa és el de l’arxiconeguda magdalena de Proust. Qui més qui menys n’ha sentit parlar o en recorda el passatge.
Aprofitant la feliç aparició d’una nova traducció al català del primer llibre de la Recherche, Combray, a càrrec d’Edicions Viena, aprofito per recomanar el bloc del traductor, Josep Maria Pinto, que porta precisament el mateix títol d’aquest primer volum.
En una de les entrades hi reprodueix el famós fragment de la magdalena, que val la pena llegir o rellegir, del qual en cito ara el clímax:
Va enviar a buscar una d’aquestes pastetes curtes i rodanxones anomenades magdalenes, que semblen haver estat emmotllades en la valva ratllada d’una petxina de pelegrina. I tot seguit, maquinalment, aclaparat per aquella jornada ensopida i la perspectiva d’un endemà trist, vaig dur als meus llavis una cullerada de te on havia deixat que s’estovés un tros de magdalena. I en el mateix instant en què el glop barrejat amb molletes de pastisset va tocar el meu paladar, em vaig estremir, atent a alguna cosa extraordinària que passava a dins meu. M’havia envaït un plaer deliciós, aïllat, sense la noció de la seva causa. De cop i volta m’eren indiferents les vicissituds de la vida, inofensius els seus desastres, il·lusòria la seva brevetat, de la mateixa manera que opera l’amor, tot omplint-me d’una essència preciosa: o més ben dit, aquest essència no era a dins meu, era jo mateix. Havia deixat de sentir-me mediocre, contingent, mortal. D’on m’havia pogut venir aquella joia poderosa? Sentia que estava lligada al gust del te i de la magdalena, però que el superava infinitament, no devia ser de la mateixa naturalesa. D’on venia? Què significava? Com arribar a copsar-la? (...)
(...)I tot d’una ha aparegut el record. Aquest gust era el del trosset de magdalena que, el diumenge al matí a Combray (perquè aquell dia no sortia abans de l’hora de la missa), quan anava a dir-li bon dia a la seva habitació, m’oferia la meva tieta Léonie després d’haver-lo sucat en la seva infusió de te o de til·la.
És un art saber traduir en paraules aquestes sensacions, que de fet no deixen de ser químiques: una descàrrega de neurotransmissors i d’altres substàncies que dibuixen la complexitat de les nostres sensacions, percepcions i sentiments.
Qui pogués tenir la capacitat i el geni d’un Proust per poder descriure algunes d’aquestes sensacions! Com la que es produeix, per exemple, quan enmig de la realització d’un cúmul de tasques feixugues o sense interès, se’ns apareix com una punxada, una espurna o un estel fugaç, el record d’alguna cosa a fer que ens motiva: una trucada, la resposta a un correu, la consulta d’alguna dada, la lectura pendent d’un article o d’un bloc. És com la llum d’un flash que ens enlluerna súbitament i desapareix de cop, però que deixa una empremta molt subtil. Una sensació no molt llunyana a la d’una olor o un sabor. De vegades, oblidem de què es tractava, però ens queda aquesta sensació viva i present. Recordem que entre la rutina hem de fer alguna cosa agradable o interessant encara que no sapiguem què. Se’ns en va el fons però ens queda la forma, com una llumeta encesa, com la imatge nítida que s’ha revelat en una pel·lícula. Com el regust d’una dolçor intensa.
Aprofitant la feliç aparició d’una nova traducció al català del primer llibre de la Recherche, Combray, a càrrec d’Edicions Viena, aprofito per recomanar el bloc del traductor, Josep Maria Pinto, que porta precisament el mateix títol d’aquest primer volum.
En una de les entrades hi reprodueix el famós fragment de la magdalena, que val la pena llegir o rellegir, del qual en cito ara el clímax:
Va enviar a buscar una d’aquestes pastetes curtes i rodanxones anomenades magdalenes, que semblen haver estat emmotllades en la valva ratllada d’una petxina de pelegrina. I tot seguit, maquinalment, aclaparat per aquella jornada ensopida i la perspectiva d’un endemà trist, vaig dur als meus llavis una cullerada de te on havia deixat que s’estovés un tros de magdalena. I en el mateix instant en què el glop barrejat amb molletes de pastisset va tocar el meu paladar, em vaig estremir, atent a alguna cosa extraordinària que passava a dins meu. M’havia envaït un plaer deliciós, aïllat, sense la noció de la seva causa. De cop i volta m’eren indiferents les vicissituds de la vida, inofensius els seus desastres, il·lusòria la seva brevetat, de la mateixa manera que opera l’amor, tot omplint-me d’una essència preciosa: o més ben dit, aquest essència no era a dins meu, era jo mateix. Havia deixat de sentir-me mediocre, contingent, mortal. D’on m’havia pogut venir aquella joia poderosa? Sentia que estava lligada al gust del te i de la magdalena, però que el superava infinitament, no devia ser de la mateixa naturalesa. D’on venia? Què significava? Com arribar a copsar-la? (...)
(...)I tot d’una ha aparegut el record. Aquest gust era el del trosset de magdalena que, el diumenge al matí a Combray (perquè aquell dia no sortia abans de l’hora de la missa), quan anava a dir-li bon dia a la seva habitació, m’oferia la meva tieta Léonie després d’haver-lo sucat en la seva infusió de te o de til·la.
És un art saber traduir en paraules aquestes sensacions, que de fet no deixen de ser químiques: una descàrrega de neurotransmissors i d’altres substàncies que dibuixen la complexitat de les nostres sensacions, percepcions i sentiments.
Qui pogués tenir la capacitat i el geni d’un Proust per poder descriure algunes d’aquestes sensacions! Com la que es produeix, per exemple, quan enmig de la realització d’un cúmul de tasques feixugues o sense interès, se’ns apareix com una punxada, una espurna o un estel fugaç, el record d’alguna cosa a fer que ens motiva: una trucada, la resposta a un correu, la consulta d’alguna dada, la lectura pendent d’un article o d’un bloc. És com la llum d’un flash que ens enlluerna súbitament i desapareix de cop, però que deixa una empremta molt subtil. Una sensació no molt llunyana a la d’una olor o un sabor. De vegades, oblidem de què es tractava, però ens queda aquesta sensació viva i present. Recordem que entre la rutina hem de fer alguna cosa agradable o interessant encara que no sapiguem què. Se’ns en va el fons però ens queda la forma, com una llumeta encesa, com la imatge nítida que s’ha revelat en una pel·lícula. Com el regust d’una dolçor intensa.
17.12.09
En l’obra d’alguns artistes es percep l’esforç que hi ha al darrera. En cada frase, en cada pinzellada s’hi observa el treball, la lluita. Per contra, hi ha obres en què es constata la facilitat, la fluidesa amb què han estat creades.
Tenim els quadres de Cézanne, que no oculten l’esforç, i els dibuixos de Casas, que flueixen amb quatre traços. Tenim la prosa de Pla, amb adjectius que requerien liar una cigarreta per ser precisos, i els versos de Sagarra, que naixien fruit d’un do especial.
Això no vol dir que els resultats d’uns siguin millor que els dels altres. No és més maco el nen que neix amb facilitat que el que necessita l’ajut de fòrceps, si se’m permet la comparació una mica agafada pels pèls. I no m’agrada tampoc parlar de genialitat, concepte que s’acostuma a lligar erròniament a excentricitat.
Aquesta reflexió és el resultat d’escoltar algunes cançons de The Cure. Hi vaig pensar l’altre dia. 10:15 Saturday night o Play for today, per posar un exempe, són cançons fàcils, que flueixen. Són tan rodones que només poden néixer del geni. Tot un exemple de facilitat creativa.
Sense deixar els Cure, explicaré una agradable sorpresa amb què em vaig trobar l’altre dia. Estava l’À mirant els dibuixos animats del Canal Súper 3, un dissabte al matí. En això vaig sentir la veu inconfusible de Robert Smith (ja està plorant una altra vegada!, que deia la mare d’un amic). Vaig anar a mirar la tele i es tractava de la banda sonora de la sèrie Caçadors de dracs, uns dibuixos que, després d’això, he anat seguint i resulten força acceptables.
Vaig explicar-li a l’À que teníem molts discos d’aquest grup i ara, sempre que pugem al cotxe, em demana que posem Caçadors de dracs. També l’N, només asseure’s a la cadireta del cotxe, comença a repetir dacs, dacs.
I així és com tenim uns nens de sis i encara no dos anys escoltant The Cure. I sembla que els agrada, no només les melodies més fàcis de Boys don’t cry o Just like heaven, sinó també les menys agraïdes com A Forest o Three imaginary boys.
Tenim els quadres de Cézanne, que no oculten l’esforç, i els dibuixos de Casas, que flueixen amb quatre traços. Tenim la prosa de Pla, amb adjectius que requerien liar una cigarreta per ser precisos, i els versos de Sagarra, que naixien fruit d’un do especial.
Això no vol dir que els resultats d’uns siguin millor que els dels altres. No és més maco el nen que neix amb facilitat que el que necessita l’ajut de fòrceps, si se’m permet la comparació una mica agafada pels pèls. I no m’agrada tampoc parlar de genialitat, concepte que s’acostuma a lligar erròniament a excentricitat.
Aquesta reflexió és el resultat d’escoltar algunes cançons de The Cure. Hi vaig pensar l’altre dia. 10:15 Saturday night o Play for today, per posar un exempe, són cançons fàcils, que flueixen. Són tan rodones que només poden néixer del geni. Tot un exemple de facilitat creativa.
Sense deixar els Cure, explicaré una agradable sorpresa amb què em vaig trobar l’altre dia. Estava l’À mirant els dibuixos animats del Canal Súper 3, un dissabte al matí. En això vaig sentir la veu inconfusible de Robert Smith (ja està plorant una altra vegada!, que deia la mare d’un amic). Vaig anar a mirar la tele i es tractava de la banda sonora de la sèrie Caçadors de dracs, uns dibuixos que, després d’això, he anat seguint i resulten força acceptables.
Vaig explicar-li a l’À que teníem molts discos d’aquest grup i ara, sempre que pugem al cotxe, em demana que posem Caçadors de dracs. També l’N, només asseure’s a la cadireta del cotxe, comença a repetir dacs, dacs.
I així és com tenim uns nens de sis i encara no dos anys escoltant The Cure. I sembla que els agrada, no només les melodies més fàcis de Boys don’t cry o Just like heaven, sinó també les menys agraïdes com A Forest o Three imaginary boys.
11.12.09
De Troppo vero
Parafrasejant el pintor Modest Urgell, que va titular irònicament així algun dels seus quadres, podríem dir que a les pàgines de Troppo vero, el darrer volum publicat dels diaris d'Andrés Trapiello, hi trobem el mateix de sempre. Això no és una objecció, ans al contrari, ja que vol dir que en aquest nou lliurament dels diaris hi seguim trobant la poesia de la quotidianeitat i la bellesa de les coses properes, amanides amb les habituals dosis d'humor, ara profund, ara càustic.
I els fragments a citar serien inacabables, però em limitaré a un parell de fletxes d'ironia que he trobat ja en les primeres pàgines.
Explica Trapiello com dedica una llarga estona d'un dia festiu a intentar fer conviure en pau a la seva gossa Mora i a un gat petit. Amb paciència, va repetint l'operació d'acostar el gat a la boca del gos per familiaritzar-lo a la seva presència, intentant que no el vegi com un ésser a devorar. Diu que es tracta d'inculcar a tots dos animals los principios morales de la Institución Libre de Enseñanza i no podem deixar de somriure davant d'aquesta càrrega de profunditat iconoclosta.
En un altre moment descriu una màscara africana que ha comprat i ens acaba dient: Podría haberla firmado Picasso, Modigliani o Brancusi, porque es la mínima expresión de máscara. Estoy por firmarla yo en su nombre. Lo haría si tuviera una casa a tono con el dinero que cuesta una máscara de Picasso. Hacer un falso Velázquez no está a la altura, yo diría de casi nadie, quizá de Murillo; y si el Velázquez es regular, de su yerno Del Mazo. Ahora, hacer un falso Mondrian o un Kandinsky, esos los podrían hacer los bedeles de los museos que los guardan, a poco que se fueran fijando.
I els fragments a citar serien inacabables, però em limitaré a un parell de fletxes d'ironia que he trobat ja en les primeres pàgines.
Explica Trapiello com dedica una llarga estona d'un dia festiu a intentar fer conviure en pau a la seva gossa Mora i a un gat petit. Amb paciència, va repetint l'operació d'acostar el gat a la boca del gos per familiaritzar-lo a la seva presència, intentant que no el vegi com un ésser a devorar. Diu que es tracta d'inculcar a tots dos animals los principios morales de la Institución Libre de Enseñanza i no podem deixar de somriure davant d'aquesta càrrega de profunditat iconoclosta.
En un altre moment descriu una màscara africana que ha comprat i ens acaba dient: Podría haberla firmado Picasso, Modigliani o Brancusi, porque es la mínima expresión de máscara. Estoy por firmarla yo en su nombre. Lo haría si tuviera una casa a tono con el dinero que cuesta una máscara de Picasso. Hacer un falso Velázquez no está a la altura, yo diría de casi nadie, quizá de Murillo; y si el Velázquez es regular, de su yerno Del Mazo. Ahora, hacer un falso Mondrian o un Kandinsky, esos los podrían hacer los bedeles de los museos que los guardan, a poco que se fueran fijando.
Museus de ciències naturals
He llegit al diari que a Barcelona estan projectant un nou museu de ciències naturals en un dels edificis del Fòrum. Serà un d’aquests museus moderns, espectacular, interactiu i segur que molt educatiu. Llàstima que a mi no em satisfà gaire aquest estil de museu. (Potser algun lector pensarà que qui escriu aquest bloc és algú a qui només agrada portar la contrària. No crec que sigui el cas, simplement expresso les meves opinions, especialment quan van a contracorrent.)M’agraden els museus de ciències victorians, si se’m permet utilitzar aquest adjectiu britànic. Edificis vetustos amb calaixeres i vitrines de fusta noble plenes de col·leccions. Papallones, fòssils, herbaris, ocells dissecats. En aquests edificis s’hi percep l’esperit d’una època, el despertar de l’interès per la ciència. Acostumen a ser, a més, museus bonics, elegants, a mig camí entre l’aristocràcia d’un club londinenc i la calidesa d’un casino de província. Estic segur que els fantasmes de Darwin o Linneu s’hi deixen caure de tant en tant.
Un dia, a Béziers, en una fira de brocanters vaig veure unes taules-vitrina precioses, de fusta brillant i vidre imperfecte, com les que hi ha en aquests museus. Me les estava mirant quan el firaire se’m va acostar i me les va oferir a un preu irrissori. L’home es volia desfer d’aquelles baluernes poc mercadejables i em perseguia dient-me que me les portava a Barcelona sense cap cost. És una llàstima no tenir una casa gran per poder acumular andròmines com aquestes.
El cas és que a Barcelona tenim un encantador Museu de Zoologia a l’emblemàtic edifici del Castell dels Tres Dragons. Està en un dels racons que més m’agraden de la ciutat: a l'extrem nordoest del Parc de la Ciutadella, prop de l’hivernacle i a tocar dels porxos d’en Xifré. Sembla ser que les col·leccions que es guarden en aquest museu aniran a l’edifici del Fòrum. I segur que serà un avenç i un guany en termes museístics, però per a mi serà una autèntica llàstima. El problema de deixar-se guiar per criteris romàntics.
9.12.09
Som insensibles a la naturalitat?
Article publicat al Butlletí del Centre d'Estudis Jordi Pujol.
En els darrers temps, es fa cada vegada més evident en la nostra societat una preferència envers l’espectacularitat, la grandiloqüència, l’exageració, l’artificiositat. Aquesta tendència, que és força generalitzada, es mostra molt clarament en les manifestacions culturals, artístiques, urbanístiques, fins i tot culinàries. De vegades, sembla que només valgui impressionar, sorprendre, frapar.
Salvant les distàncies existents entre ells, podem trobar exemples d’aquest fenomen en camps ben diferents. A les sales de cinema més concorregudes, per exemple, s’hi imposa majoritàriament el so eixordador, gairebé insuportable, juntament amb els canvis de pla vertiginosos. En els concerts que omplen els estadis, la pirotècnia i els efectes de llum arriben a eclipsar la música. Les fires d’art contemporani de més renom, de la seva banda, semblen un concurs de provocació. Igualment, i encimbellada pel localisme una mica provincià d’algunes administracions, l’arquitectura més reconeguda es basa avui en dia a crear edificis singulars, que no deixin indiferents.
En el disseny, l’espectacularitat s’imposa també a la practicitat. L’audiència televisiva, pel seu cantó, sembla respondre només al qui la fa més grossa. I els llibres més venuts es basen generalment en arguments enrevessats i de dinamisme frenètic, sovint puerils i plens de conspiracions rocambolesques. No puc deixar de fer referència aquí a un fet que explica Enrique Vila-Matas en el seu Dietario voluble. Diu l’escriptor barceloní que el rector de l’església de Saint-Sulpice de París va haver de col•locar, davant del peregrinatge massiu de turistes lectors d’El codi Da Vinci, un rètol explicant que unes determinades lletres P i S gravades als murs de l’edifici corresponien a les inicials dels sants patrons Pere i Sulpici i no a un suposat Priorat de Sió.
Sembla que la nostra societat sigui ja impermeable als petits estímuls, a la naturalitat. Com si no en tinguéssim prou, per exemple, amb la bellesa austera, la grandesa del silenci, la creació intimista, les diferents formes del classicisme. Vivim en una època plenament barroca. D’un barroquisme gairebé adolescent: pueril i exhibicionista.
Correm el perill de perdre’ns en el més difícil encara, en la recerca contínua d’estímuls extrems. Sembla com si el nostre llindar de resposta al plaer, a la sorpresa, s’elevés constantment. Com si fóssim incapaços de respondre als estímuls més subtils, de valorar la bellesa propera sense estridències. Com si necessitéssim sempre el soroll, l’impacte, l’exageració, l’espectacularitat. Com si per sentir, no n’hi hagués prou d’estimular sinó que s’hagués de colpejar. I és curiós que això passi en una societat que, per altra banda, és tan i tan sensible al dolor i a l’adversitat.
Sense caure en l’esoterisme d’estar per casa ni en la filosofia barata dels llibres d’autoajuda –l’altra cara de la mateixa moneda– molts en sentim més còmodes davant fórmules d’expressió més simples, menys cridaneres. L’harmonia de proporcions d’una bona casa de poble enfront de la torre més alta del món. Una bona cuina de mercat abans que l’artificiositat genialoide de certes creacions culinàries triestrellades. La frescor d’un grup de rock de garatge davant dels dinosaures esgotats tocant en escenaris mastodòntics. Una història ben escrita abans que el supervendes programat des dels despatxos d’una editorial. La simplicitat abans que el divisme. La serenitat enfront del vertigen. El silenci sempre abans que el soroll.
En els darrers temps, es fa cada vegada més evident en la nostra societat una preferència envers l’espectacularitat, la grandiloqüència, l’exageració, l’artificiositat. Aquesta tendència, que és força generalitzada, es mostra molt clarament en les manifestacions culturals, artístiques, urbanístiques, fins i tot culinàries. De vegades, sembla que només valgui impressionar, sorprendre, frapar.
Salvant les distàncies existents entre ells, podem trobar exemples d’aquest fenomen en camps ben diferents. A les sales de cinema més concorregudes, per exemple, s’hi imposa majoritàriament el so eixordador, gairebé insuportable, juntament amb els canvis de pla vertiginosos. En els concerts que omplen els estadis, la pirotècnia i els efectes de llum arriben a eclipsar la música. Les fires d’art contemporani de més renom, de la seva banda, semblen un concurs de provocació. Igualment, i encimbellada pel localisme una mica provincià d’algunes administracions, l’arquitectura més reconeguda es basa avui en dia a crear edificis singulars, que no deixin indiferents.
En el disseny, l’espectacularitat s’imposa també a la practicitat. L’audiència televisiva, pel seu cantó, sembla respondre només al qui la fa més grossa. I els llibres més venuts es basen generalment en arguments enrevessats i de dinamisme frenètic, sovint puerils i plens de conspiracions rocambolesques. No puc deixar de fer referència aquí a un fet que explica Enrique Vila-Matas en el seu Dietario voluble. Diu l’escriptor barceloní que el rector de l’església de Saint-Sulpice de París va haver de col•locar, davant del peregrinatge massiu de turistes lectors d’El codi Da Vinci, un rètol explicant que unes determinades lletres P i S gravades als murs de l’edifici corresponien a les inicials dels sants patrons Pere i Sulpici i no a un suposat Priorat de Sió.
Sembla que la nostra societat sigui ja impermeable als petits estímuls, a la naturalitat. Com si no en tinguéssim prou, per exemple, amb la bellesa austera, la grandesa del silenci, la creació intimista, les diferents formes del classicisme. Vivim en una època plenament barroca. D’un barroquisme gairebé adolescent: pueril i exhibicionista.
Correm el perill de perdre’ns en el més difícil encara, en la recerca contínua d’estímuls extrems. Sembla com si el nostre llindar de resposta al plaer, a la sorpresa, s’elevés constantment. Com si fóssim incapaços de respondre als estímuls més subtils, de valorar la bellesa propera sense estridències. Com si necessitéssim sempre el soroll, l’impacte, l’exageració, l’espectacularitat. Com si per sentir, no n’hi hagués prou d’estimular sinó que s’hagués de colpejar. I és curiós que això passi en una societat que, per altra banda, és tan i tan sensible al dolor i a l’adversitat.
Sense caure en l’esoterisme d’estar per casa ni en la filosofia barata dels llibres d’autoajuda –l’altra cara de la mateixa moneda– molts en sentim més còmodes davant fórmules d’expressió més simples, menys cridaneres. L’harmonia de proporcions d’una bona casa de poble enfront de la torre més alta del món. Una bona cuina de mercat abans que l’artificiositat genialoide de certes creacions culinàries triestrellades. La frescor d’un grup de rock de garatge davant dels dinosaures esgotats tocant en escenaris mastodòntics. Una història ben escrita abans que el supervendes programat des dels despatxos d’una editorial. La simplicitat abans que el divisme. La serenitat enfront del vertigen. El silenci sempre abans que el soroll.
30.11.09
A Calella de Palafrugell
Calella de Palafrugell, Cadaqués i Cotlliure. Possiblement els tres pobles més bonics de la costa catalana. Sobreexplotats, potser esgotats i tot, i inhabitables a l’estiu però indiscutiblement bonics. Lligats també al nom de nombrosos artistes i, fonamentalment, establint una relació unívoca, als de Pla, Dalí i Machado (encara que en aquest darrer cas la relació sigui absolutament casual i desgraciada).
Tot i la seva bellesa, no hi vaig gaire sovint. Potser per no cansar-me’n o per una certa indolència. M’agrada, però, anar-hi a l’hivern, si és possible en un dia assolellat i asseure’m mirant el mar en algun racó arrecerat. M’agraden les aigües del mar que ja toquen la sorra de la platja. Transparents, poc profundes i ja civilitzades. Amb el toc d'argent viu que els dóna el sol. El mar de la llunyania, per contra, és massa gran. M’inquieta. Però les aigües que arriben a la vora, especialment si es tracta d’una cala o d’un petit port, m’atreuen. Hi ficaria sempre els peus. És com un desig atàvic.
Dissabte, a Calella de Palafrugell, feia un d’aquests dies de sol i hivern. Sota un cel blau, les aigües arribaven mansament a la sorra del Port Bo. Tot i que l’aire era fred, a voltes desagradable, sota els porxos emblanquinats hi feia fins i tot calor.
Els comerços i restaurants estaven majoritàriament tancats. Se’m faria estrany viure a Calella. És com si no pogués existir-hi un punt mig entre el frenesí dels mesos d’estiu i una certa buidor i desangelament del període hivernal.
És curiós el canvi que s’experimenta en passar del Port Bo al Canadell. El Port Bo és popular, proletari i mediterrani. Faria olor de xarxes de pescador esteses al sol. El Canadell és burgès, estiuejant, gairebé cantàbric. Faria olor de lilà i gessamí. El passeig elevat damunt la sorra, les cases amb un cert aire indià o belle époque i la barana de ferro em fan pensar una mica en San Sebastián o Santander.
A l’hora de dinar , al Canadell, uns senyors menjaven l’arròs en una raconada de la cala, sota un arbre plantat a la sorra mateixa. Això deu ser alguna cosa propera a la felicitat.
Seguint el camí de ronda, arribem a Llafranc. Llafranc ja és una altra cosa. És més lineal i convencional. S’ha perdut la gràcia que té el traç de la costa de Calella. Veig que es ven una casa humil, blanca amb els finestrals blaus, una mica enretirada però amb vistes al mar. M’imagino com seria viure-hi. Tot té la seva novel·la.
Em costa concentrar-me en els textos de Josep Pla que ens van llegint mentre fem el camí. L’altre dia vaig anar a un recital poètic i vaig sentir el mateix. Tot i que sóc ferm partidari d’aquestes iniciatives, experimento una certa incapacitat de sentir la literatura en públic. Com si fos una cosa privada, gairebé inexhibible. I és una llàstima que sigui així.
Tot i la seva bellesa, no hi vaig gaire sovint. Potser per no cansar-me’n o per una certa indolència. M’agrada, però, anar-hi a l’hivern, si és possible en un dia assolellat i asseure’m mirant el mar en algun racó arrecerat. M’agraden les aigües del mar que ja toquen la sorra de la platja. Transparents, poc profundes i ja civilitzades. Amb el toc d'argent viu que els dóna el sol. El mar de la llunyania, per contra, és massa gran. M’inquieta. Però les aigües que arriben a la vora, especialment si es tracta d’una cala o d’un petit port, m’atreuen. Hi ficaria sempre els peus. És com un desig atàvic.
Dissabte, a Calella de Palafrugell, feia un d’aquests dies de sol i hivern. Sota un cel blau, les aigües arribaven mansament a la sorra del Port Bo. Tot i que l’aire era fred, a voltes desagradable, sota els porxos emblanquinats hi feia fins i tot calor.
Els comerços i restaurants estaven majoritàriament tancats. Se’m faria estrany viure a Calella. És com si no pogués existir-hi un punt mig entre el frenesí dels mesos d’estiu i una certa buidor i desangelament del període hivernal.
És curiós el canvi que s’experimenta en passar del Port Bo al Canadell. El Port Bo és popular, proletari i mediterrani. Faria olor de xarxes de pescador esteses al sol. El Canadell és burgès, estiuejant, gairebé cantàbric. Faria olor de lilà i gessamí. El passeig elevat damunt la sorra, les cases amb un cert aire indià o belle époque i la barana de ferro em fan pensar una mica en San Sebastián o Santander.
A l’hora de dinar , al Canadell, uns senyors menjaven l’arròs en una raconada de la cala, sota un arbre plantat a la sorra mateixa. Això deu ser alguna cosa propera a la felicitat.
Seguint el camí de ronda, arribem a Llafranc. Llafranc ja és una altra cosa. És més lineal i convencional. S’ha perdut la gràcia que té el traç de la costa de Calella. Veig que es ven una casa humil, blanca amb els finestrals blaus, una mica enretirada però amb vistes al mar. M’imagino com seria viure-hi. Tot té la seva novel·la.
Em costa concentrar-me en els textos de Josep Pla que ens van llegint mentre fem el camí. L’altre dia vaig anar a un recital poètic i vaig sentir el mateix. Tot i que sóc ferm partidari d’aquestes iniciatives, experimento una certa incapacitat de sentir la literatura en públic. Com si fos una cosa privada, gairebé inexhibible. I és una llàstima que sigui així.
20.11.09
En cotxe
Dissabte passat vaig haver de fer un viatge amb cotxe, sol. Zapejant a la ràdio vaig anar a parar a Radio Nacional de España. Parlava un senyor gran – desafortunadament no vaig reternir el nom- sobre paraules, expressions i refranys. Citava escriptors castellans del segle d’or, per mi desconeguts.
Després van entrevistar un organista francès que viu al bell poble sorià de Calatañazor. Van parlar de la seva infantesa, del que representava per a ell la música, de viure en un poble aïllat, d’esglésies i catedrals, de Castella, de França... Mentrestant, les vinyes del Penedès, daurades per la tardor i el sol, anaven passant. Després van venir camps d’oliveres del Camp de Tarragona, turons plens de matolls, pobles de cases aplegades al voltant d'un campanar. Planícies, ondulacions i més sol.
A la ràdio van seguir parlant. Ara, de les terres altes de Soria i dels bolets que s’hi trobaven. Dels significat de paraules desconegudes. Vaig arribar feliç a Poblet. El monestir estava esplèndid, envoltat per un paisatge idíl·lic de vinyes.
Ràdio i paisatge en harmonia. Ben allunyats del dia a dia d’embussos, camions, circumvalacions i polígons industrials amb el so de fons de millets, alakranes, pretòries i ibrahimovics.
Després van entrevistar un organista francès que viu al bell poble sorià de Calatañazor. Van parlar de la seva infantesa, del que representava per a ell la música, de viure en un poble aïllat, d’esglésies i catedrals, de Castella, de França... Mentrestant, les vinyes del Penedès, daurades per la tardor i el sol, anaven passant. Després van venir camps d’oliveres del Camp de Tarragona, turons plens de matolls, pobles de cases aplegades al voltant d'un campanar. Planícies, ondulacions i més sol.
A la ràdio van seguir parlant. Ara, de les terres altes de Soria i dels bolets que s’hi trobaven. Dels significat de paraules desconegudes. Vaig arribar feliç a Poblet. El monestir estava esplèndid, envoltat per un paisatge idíl·lic de vinyes.
Ràdio i paisatge en harmonia. Ben allunyats del dia a dia d’embussos, camions, circumvalacions i polígons industrials amb el so de fons de millets, alakranes, pretòries i ibrahimovics.
16.11.09
Jo no vaig estudiar català a l'escola
Article publicat a El Punt:
Jo no vaig estudiar català a l'escola. Durant anys he sentit aquesta afirmació com a justificació de la incapacitat de moltes persones –catalanes i catalanoparlants– d'expressar-se per escrit en la llengua del país.
Durant anys, aquesta explicació ha estat acceptada i acceptable però penso que avui dia ja no serveix. Ja no cola. No almenys en bona part dels casos.
Hi ha, efectivament, persones educades durant el franquisme, pertanyents a determinats àmbits socioculturals i d'edat, que difícilment han tingut accés a la formació fora de les seves llunyanes etapes escolars. En aquests casos, l'argument és més que vàlid.
Però hi ha també molts casos –professionals ben formats en altres matèries i de sectors benestants– que continuen emparant-se en aquesta excusa. Això posa de manifest una realitat doblement trista.
D'una banda, es fa palès que, exceptuant determinades professions molt lligades a l'àmbit públic, es pot viure perfectament en aquest país sense necessitat d'escriure correctament la llengua pròpia. I convindria preguntar-se en quin altre país passaria això.
D'altra banda, queda clar que existeix un cert desinterès i desmotivació cap a l'aprenentatge de la llengua. Compte que m'estic referint no a persones vingudes de fora, sinó a gent nascuda aquí i majoritàriament catalanoparlant. No és lamentable no saber ni voler saber expressar-te en la teva llengua?
És una evidència que durant molts anys no s'ensenyava –o, si es feia, era de manera testimonial– el català a l'escola. Però no és menys evident que d'això ja fa més de trenta anys, gairebé quaranta, temps de sobres per poder capgirar la situació. Hi ha infinitat de matèries (llengües estrangeres, informàtica, ús d'equipaments electrònics, etc.) que tots hem après o hem hagut d'aprendre fora de l'escola, però com que ho hem necessitat ens hi hem esforçat. L'extraordinària i transversal motivació que existeix a l'hora d'aspirar a obtenir el títol de conducció de cotxes contrasta amb una certa deixadesa a l'hora de voler expressar-nos correctament en la nostra llengua. I crec que ja és hora de deixar d'acceptar argumentacions que comencen a ser arqueològiques
Jo no vaig estudiar català a l'escola. Durant anys he sentit aquesta afirmació com a justificació de la incapacitat de moltes persones –catalanes i catalanoparlants– d'expressar-se per escrit en la llengua del país.
Durant anys, aquesta explicació ha estat acceptada i acceptable però penso que avui dia ja no serveix. Ja no cola. No almenys en bona part dels casos.
Hi ha, efectivament, persones educades durant el franquisme, pertanyents a determinats àmbits socioculturals i d'edat, que difícilment han tingut accés a la formació fora de les seves llunyanes etapes escolars. En aquests casos, l'argument és més que vàlid.
Però hi ha també molts casos –professionals ben formats en altres matèries i de sectors benestants– que continuen emparant-se en aquesta excusa. Això posa de manifest una realitat doblement trista.
D'una banda, es fa palès que, exceptuant determinades professions molt lligades a l'àmbit públic, es pot viure perfectament en aquest país sense necessitat d'escriure correctament la llengua pròpia. I convindria preguntar-se en quin altre país passaria això.
D'altra banda, queda clar que existeix un cert desinterès i desmotivació cap a l'aprenentatge de la llengua. Compte que m'estic referint no a persones vingudes de fora, sinó a gent nascuda aquí i majoritàriament catalanoparlant. No és lamentable no saber ni voler saber expressar-te en la teva llengua?
És una evidència que durant molts anys no s'ensenyava –o, si es feia, era de manera testimonial– el català a l'escola. Però no és menys evident que d'això ja fa més de trenta anys, gairebé quaranta, temps de sobres per poder capgirar la situació. Hi ha infinitat de matèries (llengües estrangeres, informàtica, ús d'equipaments electrònics, etc.) que tots hem après o hem hagut d'aprendre fora de l'escola, però com que ho hem necessitat ens hi hem esforçat. L'extraordinària i transversal motivació que existeix a l'hora d'aspirar a obtenir el títol de conducció de cotxes contrasta amb una certa deixadesa a l'hora de voler expressar-nos correctament en la nostra llengua. I crec que ja és hora de deixar d'acceptar argumentacions que comencen a ser arqueològiques
13.11.09
Excuses
Demano excuses als lectors habituals d’aquest bloc perquè darrerament el ritme de publicació s’ha alentit. Aquestes últimes setmanes estic dedicant el poc temps que tinc per escriure (i llegir) a un projecte que m’il·lusiona força i que espero que surti bé. Per tant, no penseu que hagi deixat d’escriure sinó que, ara per ara, estic treballant en una altra cosa.
5.11.09
Solidesa argumental
L’altre dia estava flanejant per la planta de dalt de la Central quan va aparèixer un conegut poeta. Anava acompanyat d’una senyora que semblava la seva dona.
En això, la senyora va agafar un llibre gran de la taula i li va dir: “Mira, te lo regalo”.
El poeta va respondre-li: “No, gracias, ya tengo el de xxxx (no ho vaig sentir bé) y el que he escribí yo”. Ho va dir sense donar-se cap importància però la justificació em va semblar del tot sòlida, absolutament irrebatible. Per què vols un llibre sobre un tema si ja n’has escrit tu un? Això no ho pot dir qualsevol.
La senyora va insistir: “¿Seguro que no lo quieres?” i ell “No, no, no, de verdad”. “Vamos, te lo regalo”- continuava ella. L’escena era una mica naïf, gariebé adolsecent. “Si un dia vamos, ya lo compraremos”- va concloure l’acadèmic.
El llibre era sobre el Museu Magritte de Brussel·les. Algú que corria per allí ho va anar a mirar.
En això, la senyora va agafar un llibre gran de la taula i li va dir: “Mira, te lo regalo”.
El poeta va respondre-li: “No, gracias, ya tengo el de xxxx (no ho vaig sentir bé) y el que he escribí yo”. Ho va dir sense donar-se cap importància però la justificació em va semblar del tot sòlida, absolutament irrebatible. Per què vols un llibre sobre un tema si ja n’has escrit tu un? Això no ho pot dir qualsevol.
La senyora va insistir: “¿Seguro que no lo quieres?” i ell “No, no, no, de verdad”. “Vamos, te lo regalo”- continuava ella. L’escena era una mica naïf, gariebé adolsecent. “Si un dia vamos, ya lo compraremos”- va concloure l’acadèmic.
El llibre era sobre el Museu Magritte de Brussel·les. Algú que corria per allí ho va anar a mirar.
4.11.09
Conversa
Al vespre, tornant cap a casa amb el cotxe, sento que hi ha una retenció de quinze quilòmetres a l’autopista. Després de desviar-me i perdre'm un parell de vegades, decideixo girar cua i tornar cap a Barcelona.
Quan hi arribo, truco a casa. Sóc al carrer Moià, davant de l’Institut Francès. La nit és agradable. Parlo amb l’À.
- Que no vens, papa?
Li explico això de l’accident del camió, que talla tres carrils.
- Han vingut els mossos d’esquadra?- pregunta.
- Segurament, però no ho he vist.
- I l’ambulància?
- No ho he arribat a veure.
- I els bombers?- segueix insistint- Han posat conos?
Aquest és un tema del seu màxim interès. Al final, però dóna un gir a la conversa.
- És de nit a Barcelona?
- Sí.
- Es veuen les estrelles?
- No. És una llàstima però a Barcelona hi ha tanta llum que no deixa veure les estrelles.
- Adéu, papa. Et passo l’N.
- Hola (diu hoia), papa.
De fons sento:
- N, diga-li que he fet una espasa làser.
L’N té vint mesos i, evidentment, no em diu res de l’espasa làser. Només diu:
- Papa, abéu.
En el nostre món de pragmatisme portat a l’extrem, aquestes converses insòlites eixamplen els pulmons. Aquesta em deixa un magnífic sabor de boca. Ha estat el més interessant del dia. Camino somrient cap a la Diagonal.
Quan hi arribo, truco a casa. Sóc al carrer Moià, davant de l’Institut Francès. La nit és agradable. Parlo amb l’À.
- Que no vens, papa?
Li explico això de l’accident del camió, que talla tres carrils.
- Han vingut els mossos d’esquadra?- pregunta.
- Segurament, però no ho he vist.
- I l’ambulància?
- No ho he arribat a veure.
- I els bombers?- segueix insistint- Han posat conos?
Aquest és un tema del seu màxim interès. Al final, però dóna un gir a la conversa.
- És de nit a Barcelona?
- Sí.
- Es veuen les estrelles?
- No. És una llàstima però a Barcelona hi ha tanta llum que no deixa veure les estrelles.
- Adéu, papa. Et passo l’N.
- Hola (diu hoia), papa.
De fons sento:
- N, diga-li que he fet una espasa làser.
L’N té vint mesos i, evidentment, no em diu res de l’espasa làser. Només diu:
- Papa, abéu.
En el nostre món de pragmatisme portat a l’extrem, aquestes converses insòlites eixamplen els pulmons. Aquesta em deixa un magnífic sabor de boca. Ha estat el més interessant del dia. Camino somrient cap a la Diagonal.
30.10.09
No m'agrada
Deixant de banda qualsevol altra consideració –que n’hi hauria moltes a fer- no m’agraden les imatges de certs detinguts emmanillats. Perquè és evident que ni són violents ni tenen cap opció ni idea d’escapar-se. Perquè estan pendents de declaració i judici. Perquè marquen de per vida. Perquè contribueixen al circ mediàtic.
Tampoc m’agraden les protestes veïnals davant de certs ajuntaments. Perquè em recorden els linxaments públics d’antany. Perquè potser molts dels que ara criden ahir els votaven. Perquè fan tuf de ressentiment i enveja.
I tampoc m’agrada l’escarni públic, portat al límit, a què es sotmet alguna persona, encara que sigui un delinqüent confés. Perquè amb el seu comportament ja s’ha omplert de vergonya. Perquè el càstig l’ha de posar la justícia. Perquè cal pensar en les famílies. I perquè, on eren tots aquests valents quan aquest senyor ostentava tot el seu poder?
Tampoc m’agraden les protestes veïnals davant de certs ajuntaments. Perquè em recorden els linxaments públics d’antany. Perquè potser molts dels que ara criden ahir els votaven. Perquè fan tuf de ressentiment i enveja.
I tampoc m’agrada l’escarni públic, portat al límit, a què es sotmet alguna persona, encara que sigui un delinqüent confés. Perquè amb el seu comportament ja s’ha omplert de vergonya. Perquè el càstig l’ha de posar la justícia. Perquè cal pensar en les famílies. I perquè, on eren tots aquests valents quan aquest senyor ostentava tot el seu poder?
29.10.09
Curiositat
He sentit per la ràdio que avui es posa a la venda l'última novel·la de l'autor de El codi da Vinci. Encara no he llegit cap diari i tinc una certa curiositat per veure si la notícia apareix a la secció de cultura o la d'economia.
26.10.09
Lodève: Bonnard a tres hores de casa
Aquest article el vaig escriure ja fa temps. Per la temàtica tractada vaig decidir enviar-lo a una determinada publicació cultural del país. De vegades faig aquestes coses. Em van dir que se’l llegirien i que ja em dirien alguna cosa.
I així han anat passant els dies, les setmanes i, fins i tot, els mesos. Ara l’article ja ha perdut tota vigència. No em molesta que no em publiquin els escrits. Ho accepto amb total esportivitat. Però sí que m’emprenya que em vagin donant llargues per acabar no responent i que em facin perdre el temps.
Aquesta és, doncs, la història d’aquest article que potser tindrà una segona part.
I així han anat passant els dies, les setmanes i, fins i tot, els mesos. Ara l’article ja ha perdut tota vigència. No em molesta que no em publiquin els escrits. Ho accepto amb total esportivitat. Però sí que m’emprenya que em vagin donant llargues per acabar no responent i que em facin perdre el temps.
Aquesta és, doncs, la història d’aquest article que potser tindrà una segona part.
Lodève: Bonnard a tres hores de casa
No he estat mai a Lodève, però l’he vista des de lluny. Des de la carretera que deixa les planes baixes de Béziers i Montpellier per enfilar-se cap a les causses, els altiplans, de l’Aveyron. Allí, hi ha una mena d’àrea de descans que queda just sobre Lodève. Aquell dia –ja fa molts anys- una boirina embolcallava la vila i pintava les cases, abraçades al campanar imponent de l’església, d’un gris mort.
Hi ha molts pobles de França que em semblen terriblement tristos. Carrers deserts, finestrons tancats, foscor, pols. No tot són flors i violes al país veí. Vista des de la distància, vaig albirar una Lodève marcida, infeliç, espobrassada.
Per això, anys després, em va sorprendre la lectura d’un capítol del llibre de José Luis García Martín Café Arcadia en què dibuixava una Lodève completament oposada a la meva visió: “una villa arbolada, perfumada, que parece poseer el secreto de la felicidad”. La luna de Lodève es titula el text –magnífic- que descriu una ciutat vital, renascuda a través dels moviments culturals, on les senyores que surten de l’épicerie s’asseuen a escoltar els poetes que reciten en alguna plaçola. Al final, García Martín ens deixa la imatge de la lluna plena flotant sobre la confluència dels dos rius que reguen la població. Tot plegat em va fer sentir una certa vergonya de la meva visió llunyana, apriorística i errònia.
Ara, descobreixo per atzar que el museu de Lodève ofereix, fins el proper 1 de novembre, una exposició del pintor Pierre Bonnard. És un fet que em sorprèn doblement. Primer, perquè una població de set mil habitants pugui acollir una mostra d’un artista de la talla de Bonnard. I, segon, perquè no n’hagi trobat notícia als nostres mitjans, tot i ser Lodève una vila relativament propera (de vegades sembla que fora de les capitals no hi hagi vida).
Així doncs, anar a Lodève a veure Bonnard s’ha convertit per a mi en una nova il·lusió. Ara que s’imposa altra cop la rutina, que els dies s’escurcen i la llum es va fent tènue, que les pluges comencen –o començaran- a caure, que ens arriben les anunciades amenaces epidèmiques, que els nanos comencen a intranquil·litzar-nos amb el seu tossir, calen il·lusions com aquesta. Una escapada a Lodève acompanyada potser d’una visita a la propera i sempre elegant Montpellier. Amb Bonnard com a excusa i com a estímul.
Bonnard és un artista d’una gran amplitud, però per a mi serà sempre un gran pintor d’interiors. En recordo alguns, vistos al museu de la vella estació d’Orsay, d’una gran calidesa, que feia pensar –salvant totes les distàncies- en un altre gran mestre de la pintura francesa, Georges de La Tour. Si aquest darrer és el pintor de les flames, de les tenebres, Bonnard pertany ja als temps de la llum artificial però la calidesa i intimisme del seus interiors els emparenta.
Els interiors de Bonnard són atractius, hospitalaris i fan venir ganes d’entrar en el quadre, de viure en aquelles estances, de seure en una butaca i posar-se a llegir. Potser a la feliç Lodève es farà el miracle.
No he estat mai a Lodève, però l’he vista des de lluny. Des de la carretera que deixa les planes baixes de Béziers i Montpellier per enfilar-se cap a les causses, els altiplans, de l’Aveyron. Allí, hi ha una mena d’àrea de descans que queda just sobre Lodève. Aquell dia –ja fa molts anys- una boirina embolcallava la vila i pintava les cases, abraçades al campanar imponent de l’església, d’un gris mort.
Hi ha molts pobles de França que em semblen terriblement tristos. Carrers deserts, finestrons tancats, foscor, pols. No tot són flors i violes al país veí. Vista des de la distància, vaig albirar una Lodève marcida, infeliç, espobrassada.
Per això, anys després, em va sorprendre la lectura d’un capítol del llibre de José Luis García Martín Café Arcadia en què dibuixava una Lodève completament oposada a la meva visió: “una villa arbolada, perfumada, que parece poseer el secreto de la felicidad”. La luna de Lodève es titula el text –magnífic- que descriu una ciutat vital, renascuda a través dels moviments culturals, on les senyores que surten de l’épicerie s’asseuen a escoltar els poetes que reciten en alguna plaçola. Al final, García Martín ens deixa la imatge de la lluna plena flotant sobre la confluència dels dos rius que reguen la població. Tot plegat em va fer sentir una certa vergonya de la meva visió llunyana, apriorística i errònia.
Ara, descobreixo per atzar que el museu de Lodève ofereix, fins el proper 1 de novembre, una exposició del pintor Pierre Bonnard. És un fet que em sorprèn doblement. Primer, perquè una població de set mil habitants pugui acollir una mostra d’un artista de la talla de Bonnard. I, segon, perquè no n’hagi trobat notícia als nostres mitjans, tot i ser Lodève una vila relativament propera (de vegades sembla que fora de les capitals no hi hagi vida).
Així doncs, anar a Lodève a veure Bonnard s’ha convertit per a mi en una nova il·lusió. Ara que s’imposa altra cop la rutina, que els dies s’escurcen i la llum es va fent tènue, que les pluges comencen –o començaran- a caure, que ens arriben les anunciades amenaces epidèmiques, que els nanos comencen a intranquil·litzar-nos amb el seu tossir, calen il·lusions com aquesta. Una escapada a Lodève acompanyada potser d’una visita a la propera i sempre elegant Montpellier. Amb Bonnard com a excusa i com a estímul.
Bonnard és un artista d’una gran amplitud, però per a mi serà sempre un gran pintor d’interiors. En recordo alguns, vistos al museu de la vella estació d’Orsay, d’una gran calidesa, que feia pensar –salvant totes les distàncies- en un altre gran mestre de la pintura francesa, Georges de La Tour. Si aquest darrer és el pintor de les flames, de les tenebres, Bonnard pertany ja als temps de la llum artificial però la calidesa i intimisme del seus interiors els emparenta.
Els interiors de Bonnard són atractius, hospitalaris i fan venir ganes d’entrar en el quadre, de viure en aquelles estances, de seure en una butaca i posar-se a llegir. Potser a la feliç Lodève es farà el miracle.
22.10.09
L'ofici de creador
Recomano aquest article de Víctor Alexandre a Benzina. D'ell m'interessa especialment el plantejament que fa l'autor sobre la dedicació exclusiva que requereix un creador. Comparteixo plenament el seu punt de vista.
Rectificar és de savis
L'altra dia, trist i fastiguejat per l'anomenat Cas Tamudo, vaig escriure aquest text visceral i poc reflexiu. Deixats passar uns dies, segueixo pensant el mateix.
Rectificar és de savis
Diuen que el cor dels pericos és molt resistent. Potser sí, però qui sap si a mesura d’anar-lo posant a prova algun dia deixarà de bategar. O potser el que explotarà algun dia és una altra parell d’òrgans del cos, de tant anar-nos-los inflant.
El cas és que tot l’enrenou derivat de l’enfrontament entre Tamudo i el club (o més ben dit amb els dirigents actuals del club; el club és molt més que aquests senyors) ha estat per a molts pericos com una punxada al nostre malmès cor. Una agulla llarga i prima que es clava profundament i dolorosa en el nostre cor. Una espina més, però no una espina qualsevol.
És evident que no disposem de tota la informació necessària per emetre un judici fonamentat, però sí que podem expressar una opinió sobre allò que en cap cas és acceptable.
Raúl Tamudo Montero és una institució a l’Espanyol. Ha aportat a l’equip el plus necessari per guanyar dos cops en sis anys el que no guanyàvem en seixanta, per salvar-nos de no caure, altra vegada, en el fangar de la segona, per fer-nos volar ben alt a Europa. No ha estat només per ell, però sense ell no hauria estat. Segur que ha comès errors, potser sí que manava massa al vestidor i s’ha enfrontat a bons entrenadors. Segur que no ha sabut comunicar-se fora del camp amb l’habilitat amb què s’expressava en les àrees contràries, però la història no pot acabar així. De cap manera. No se li pot dir el jugador aquest. No se’l pot apartar de l’equip com un empestat. Això és indigne.
Raúl Tamudo és un dels grans jugadors catalans dels últims temps, potser el que més rendiment ha donat, però no se l’ha reconegut mai com a tal. No dóna la imatge que el país oficial desitjaria. No és ni alt ni guapo ni arrogant, ni vesteix la samarreta amb els colors de Zurich. Ha nascut a Santa Coloma i no s’expressa en la llengua de Verdaguer, tot i que, amb bon joc, coratge i humilitat, ha enaltit sempre la senyera que lluïa al seu braç esquerre. Va marcar un parell de gols que van fer perdre una lliga al veí totpoderós, tot i que el seu heroi argentí en va marcar un amb la mà. Això no es perdona i ja se sap que és més català el Río de la Plata que no pas el Besòs.
Tot això, juntament amb alguns errors propis –bàsicament de comunicació o d’incomunicació- ha fet que alguns donessin d’ell una imatge esbiaixada. La inacceptable imitació que en fan en un paupèrrim programa humorístic de la televisió nacional n’és un exemple. Ara, a tots aquests els arriba l’hora de recollir els fruits de la rancúnia.
Però deixant de banda el que diguin i facin els nostres amics, el que no pot fer el club és marcar un camí de no retorn. No és just per al jugador però tampoc és just per als seguidors. Per als nens i no tan nens que n’hem fet un heroi (Glòria als herois, us sona?). El futbol és sentiment i la força d’aquest sentiment (us torna a sonar?) la donen els jugadors al camp i no els directius als despatxos. Ara s’estan ferint molts sentiments. La història no pot acabar així. Això no és trencar un rotllet de discoteca, és com renyir amb la nòvia de tota la vida. No pot ser. Reflexioneu i rectifiqueu, si us plau.
Rectificar és de savis
Diuen que el cor dels pericos és molt resistent. Potser sí, però qui sap si a mesura d’anar-lo posant a prova algun dia deixarà de bategar. O potser el que explotarà algun dia és una altra parell d’òrgans del cos, de tant anar-nos-los inflant.
El cas és que tot l’enrenou derivat de l’enfrontament entre Tamudo i el club (o més ben dit amb els dirigents actuals del club; el club és molt més que aquests senyors) ha estat per a molts pericos com una punxada al nostre malmès cor. Una agulla llarga i prima que es clava profundament i dolorosa en el nostre cor. Una espina més, però no una espina qualsevol.
És evident que no disposem de tota la informació necessària per emetre un judici fonamentat, però sí que podem expressar una opinió sobre allò que en cap cas és acceptable.
Raúl Tamudo Montero és una institució a l’Espanyol. Ha aportat a l’equip el plus necessari per guanyar dos cops en sis anys el que no guanyàvem en seixanta, per salvar-nos de no caure, altra vegada, en el fangar de la segona, per fer-nos volar ben alt a Europa. No ha estat només per ell, però sense ell no hauria estat. Segur que ha comès errors, potser sí que manava massa al vestidor i s’ha enfrontat a bons entrenadors. Segur que no ha sabut comunicar-se fora del camp amb l’habilitat amb què s’expressava en les àrees contràries, però la història no pot acabar així. De cap manera. No se li pot dir el jugador aquest. No se’l pot apartar de l’equip com un empestat. Això és indigne.
Raúl Tamudo és un dels grans jugadors catalans dels últims temps, potser el que més rendiment ha donat, però no se l’ha reconegut mai com a tal. No dóna la imatge que el país oficial desitjaria. No és ni alt ni guapo ni arrogant, ni vesteix la samarreta amb els colors de Zurich. Ha nascut a Santa Coloma i no s’expressa en la llengua de Verdaguer, tot i que, amb bon joc, coratge i humilitat, ha enaltit sempre la senyera que lluïa al seu braç esquerre. Va marcar un parell de gols que van fer perdre una lliga al veí totpoderós, tot i que el seu heroi argentí en va marcar un amb la mà. Això no es perdona i ja se sap que és més català el Río de la Plata que no pas el Besòs.
Tot això, juntament amb alguns errors propis –bàsicament de comunicació o d’incomunicació- ha fet que alguns donessin d’ell una imatge esbiaixada. La inacceptable imitació que en fan en un paupèrrim programa humorístic de la televisió nacional n’és un exemple. Ara, a tots aquests els arriba l’hora de recollir els fruits de la rancúnia.
Però deixant de banda el que diguin i facin els nostres amics, el que no pot fer el club és marcar un camí de no retorn. No és just per al jugador però tampoc és just per als seguidors. Per als nens i no tan nens que n’hem fet un heroi (Glòria als herois, us sona?). El futbol és sentiment i la força d’aquest sentiment (us torna a sonar?) la donen els jugadors al camp i no els directius als despatxos. Ara s’estan ferint molts sentiments. La història no pot acabar així. Això no és trencar un rotllet de discoteca, és com renyir amb la nòvia de tota la vida. No pot ser. Reflexioneu i rectifiqueu, si us plau.
15.10.09
Diversos
L’altre dia vaig recordar que havia presentat la meva candidatura als Premis Blocs Catalunya 2009. Veig que els premis ja s’han concedit. Felicitats als guanyadors.
Trobo aquesta notícia a El Punt. Sempre m’han fet una certa gràcia aquests alumnes, suposadament professionals d’èxit, que promocionen màsters i cursos amb fotografies somrients i textos del tipus: Aquest curs em va permetre explotar les meves potencialitats i consolidar la meva carrera professional. Sense comentaris. Em direu que la notícia en qüestió fa referència a un cas aïllat i que una flor no fa estiu, però sempre he pensat que aquestes escoles de negocis haurien d’incloure continguts d’ètica i humanitats. Fa un temps ja vaig escriure alguna cosa sobre això.
A l’Espanyol estem ara entretinguts amb el cas Tamudo. És una notícia que m’entristeix enormement. Quan no es disposa de tota la informació és molt difícil emetre una opinió sòlida, més enllà del que ens dicta el cor, però està clar que el jugador és un emblema de l’equip, la clau de molts èxits, i no pot sortir per la porta falsa (quants tòpics en una frase però això és futbol!). No em crec la imatge que transmeten d’ell la premsa amiga culé i certs programes suposadament humorístics. Em sembla que encara cou aquell 2-2 de l’últim minut al Camp Nou. En qualsevol cas, el més trist és que no sapiguem conservar els nostres valors, que siguem pocs i mal avinguts, que sempre estiguem destruint en lloc de construir, que ens perdem en conflictes inútils (com la nova guerra de les banderes). L’ombra del xiprer veí és molt allargada però, al capdavall, som nosaltres mateixos els que fem erma la terra en la qual hauríem de créixer. Quina pena de club!
Trobo aquesta notícia a El Punt. Sempre m’han fet una certa gràcia aquests alumnes, suposadament professionals d’èxit, que promocionen màsters i cursos amb fotografies somrients i textos del tipus: Aquest curs em va permetre explotar les meves potencialitats i consolidar la meva carrera professional. Sense comentaris. Em direu que la notícia en qüestió fa referència a un cas aïllat i que una flor no fa estiu, però sempre he pensat que aquestes escoles de negocis haurien d’incloure continguts d’ètica i humanitats. Fa un temps ja vaig escriure alguna cosa sobre això.
A l’Espanyol estem ara entretinguts amb el cas Tamudo. És una notícia que m’entristeix enormement. Quan no es disposa de tota la informació és molt difícil emetre una opinió sòlida, més enllà del que ens dicta el cor, però està clar que el jugador és un emblema de l’equip, la clau de molts èxits, i no pot sortir per la porta falsa (quants tòpics en una frase però això és futbol!). No em crec la imatge que transmeten d’ell la premsa amiga culé i certs programes suposadament humorístics. Em sembla que encara cou aquell 2-2 de l’últim minut al Camp Nou. En qualsevol cas, el més trist és que no sapiguem conservar els nostres valors, que siguem pocs i mal avinguts, que sempre estiguem destruint en lloc de construir, que ens perdem en conflictes inútils (com la nova guerra de les banderes). L’ombra del xiprer veí és molt allargada però, al capdavall, som nosaltres mateixos els que fem erma la terra en la qual hauríem de créixer. Quina pena de club!
14.10.09
L'abadia de Fontcaude
L’abadia de Fontcaude es troba enmig d’un paisatge de vinya i garriga. La recent verema s’ha endut ja els fruits de la vinya i el fred s’emportarà aviat les fulles, que tot just comencen a daurar-se. Ens rep un vent rabiós, inhumà, literalment insuportable. L’aldea on es troba l’abadia -quatre cases desmanegades al voltant d’una plaçola de terra- és deserta. Ningú vol conviure amb aquell clima inclement.
Buscant el recer de les parets ens aventurem cap a l’entrada del monestir. Amb prou feines podem fixar-nos en la façana, d’una senzillesa extrema, mentre esperem amb impaciència que ens obrin la porta. Ens obre un noi d’uns trenta anys, que ens cobra l’entrada i ens dóna uns fulls explicatius en castellà anacrònicament escrits amb màquina d’escriure. Torna a tancar amb clau la porta i ens deixa que fem la nostra. L’església, romànica i austera, és de dimensions reduïdes però de gran bellesa. Salvant tots els estils i les distàncies, recorda algunes capelles dels colleges de Cambridge o Oxford. Al costat té un oratori, una sola nau encara més petita i acollidora.
Baixem uns esglaons i arribem al claustre, del qual només queda una arcada i el jardí central. Ens observa un gos bonifaci que deixa anar un lladruc, content de tenir companyia. Ens va seguint entre la ventada. Amb alleujament entrem en un edifici, l’antiga foneria de campanes, que acull una mena de museu. Les peces són restes d’escultures –fonamentalment capitells- que han anat trobant. La pedra és d’un color molt clar i algunes de les obres són admirables. Hi ha sants, reis, cavallers, animals, curiosament molt ben conservats. A l’À. li criden l’atenció els Reis de l’Orient d’un capitell. El noi de les entrades està netejant amb parsimònia les lleixes d’una vitrina. Un home –potser el seu pare- restaura unes pedres enganxant-les amb una mena de cola, seguint un mètode potser no gaire ortodox. Tot té un aire molt familiar –l’home, el noi, el gos- que resulta proper i agradable. M’imagino la mare preparant el dinar en les estances que llinden l’abadia. Els veig d’aquí una estona asseguts a taula al voltant d’una olla fumejant, mentre el sol entra amb força pels finestrals imperfectes d’un vidre antic. És una autèntica estampa de Millet.
Una porta de fusta s’obre a l’exterior per poder veure els murs i l’absis de l’esglesiola. Un cartell avisa que no deixem sortir el gos i això ho fem, tancant-li al pobre la porta als morros. En l’espai obert el mestral fa una demostració de força i neutralitza la calidesa del sol. Els nens corren en aquell món arcaic i inhòspit, gairebé lunar.Tornem a entrar i ens acomiadem interiorment d’aquella trinitat d’aspecte monacal –home, noi, gos- a qui deixem, no sense una certa enveja, en el seu món extemporani i confortable. Ens espera el cotxe, que aquí gairebé resulta futurista, com a refugi davant la climatologia desfermada i ferotge. Fem cap a Narbona.
Buscant el recer de les parets ens aventurem cap a l’entrada del monestir. Amb prou feines podem fixar-nos en la façana, d’una senzillesa extrema, mentre esperem amb impaciència que ens obrin la porta. Ens obre un noi d’uns trenta anys, que ens cobra l’entrada i ens dóna uns fulls explicatius en castellà anacrònicament escrits amb màquina d’escriure. Torna a tancar amb clau la porta i ens deixa que fem la nostra. L’església, romànica i austera, és de dimensions reduïdes però de gran bellesa. Salvant tots els estils i les distàncies, recorda algunes capelles dels colleges de Cambridge o Oxford. Al costat té un oratori, una sola nau encara més petita i acollidora.
Baixem uns esglaons i arribem al claustre, del qual només queda una arcada i el jardí central. Ens observa un gos bonifaci que deixa anar un lladruc, content de tenir companyia. Ens va seguint entre la ventada. Amb alleujament entrem en un edifici, l’antiga foneria de campanes, que acull una mena de museu. Les peces són restes d’escultures –fonamentalment capitells- que han anat trobant. La pedra és d’un color molt clar i algunes de les obres són admirables. Hi ha sants, reis, cavallers, animals, curiosament molt ben conservats. A l’À. li criden l’atenció els Reis de l’Orient d’un capitell. El noi de les entrades està netejant amb parsimònia les lleixes d’una vitrina. Un home –potser el seu pare- restaura unes pedres enganxant-les amb una mena de cola, seguint un mètode potser no gaire ortodox. Tot té un aire molt familiar –l’home, el noi, el gos- que resulta proper i agradable. M’imagino la mare preparant el dinar en les estances que llinden l’abadia. Els veig d’aquí una estona asseguts a taula al voltant d’una olla fumejant, mentre el sol entra amb força pels finestrals imperfectes d’un vidre antic. És una autèntica estampa de Millet.
Una porta de fusta s’obre a l’exterior per poder veure els murs i l’absis de l’esglesiola. Un cartell avisa que no deixem sortir el gos i això ho fem, tancant-li al pobre la porta als morros. En l’espai obert el mestral fa una demostració de força i neutralitza la calidesa del sol. Els nens corren en aquell món arcaic i inhòspit, gairebé lunar.Tornem a entrar i ens acomiadem interiorment d’aquella trinitat d’aspecte monacal –home, noi, gos- a qui deixem, no sense una certa enveja, en el seu món extemporani i confortable. Ens espera el cotxe, que aquí gairebé resulta futurista, com a refugi davant la climatologia desfermada i ferotge. Fem cap a Narbona.
8.10.09
Reflexions d'estar per casa sobre l'Estat, el govern i els partits
Hi ha una tendència, força estesa, a criticar sistemàticament el que fa l’administració. Gairebé a criticar l’existència de l’administració i, sobretot, dels funcionaris. L’administració ens costa molts diners, que en gran part ens podríem estalviar- proclamen els teòrics de cafè d’aquesta escola de tendència més populista que liberal.
Aquesta és una opció de societat –menys Estat- que podríem portar a la pràctica, sent conseqüents però, dels seus efectes. I això és el que, amb diferents nivells de gradació, proclama el liberalisme: menys administració i més autoregulació. Però, curiosament, el populisme és el primer en posar el crit el cel quan quelcom no està sota control. Vivim en una societat que demana risc zero però que no vol assumir els costos que això suposa. Demanem que res s’escapi de la regulació de l’Estat però no volem pagar el que costa aquest control. Volem una mainadera que no cobri.
Alguna cosa semblant passa quan tractem sobre els mecanismes de control a què estan sotmesos els governs. Exigim als governs la màxima transparència, amb un ferri control parlamentari per part de l’oposició i amb una important pressió dels mitjans de comunicació. Però llavors ens queixem del cost dels assessors que s’encarreguen de fer aquesta feina: donar informació i transparència. No cal ser gaire perspicaç per aventurar que el famós cas dels informes inútils encarregats per l’actual Govern de la Generalitat és en el fons una argúcia per pagar algunes d’aquestes feines, escapant de l’encotillat marc legal que les regula. Es justifiquen com a elaboració d’informes altres tipus de feina. Això és barroer, poc ètic, antiestètic i no sé si il·legal però no deixa de ser contradictori demanar transparència -d’altra banda molt necessària en un estat democràtic- i no donar eines per aplicar-la.
Jo crec que l’administració s’hauria de poder aprimar, fent-la més eficient, i que hauríem de buscar fórmules per evitar qualsevol tipus d’amiguisme o malversació de fons, però també penso que hauríem de ser prou madurs per decidir a què volem jugar i saber què ens costa el joc. No s’hi val voler jugar a golf amb pressupostos de futbolí.
I posats a replantejar el sistema, hi ha un serrell pendent que tothom coneix prou bé: el finançament dels partits. Sóc dels que pensen que els partits –encara més que l’Estat- haurien de perdre greix i, sobretot, poder. Però això no vol dir que no s’hagin de poder finançar de forma suficient amb mecanismes clars i transparents. Si no és així, continuarà el degoteig d’informacions sobre corrupteles al qual ens estem acostumant.
Aquesta és una opció de societat –menys Estat- que podríem portar a la pràctica, sent conseqüents però, dels seus efectes. I això és el que, amb diferents nivells de gradació, proclama el liberalisme: menys administració i més autoregulació. Però, curiosament, el populisme és el primer en posar el crit el cel quan quelcom no està sota control. Vivim en una societat que demana risc zero però que no vol assumir els costos que això suposa. Demanem que res s’escapi de la regulació de l’Estat però no volem pagar el que costa aquest control. Volem una mainadera que no cobri.
Alguna cosa semblant passa quan tractem sobre els mecanismes de control a què estan sotmesos els governs. Exigim als governs la màxima transparència, amb un ferri control parlamentari per part de l’oposició i amb una important pressió dels mitjans de comunicació. Però llavors ens queixem del cost dels assessors que s’encarreguen de fer aquesta feina: donar informació i transparència. No cal ser gaire perspicaç per aventurar que el famós cas dels informes inútils encarregats per l’actual Govern de la Generalitat és en el fons una argúcia per pagar algunes d’aquestes feines, escapant de l’encotillat marc legal que les regula. Es justifiquen com a elaboració d’informes altres tipus de feina. Això és barroer, poc ètic, antiestètic i no sé si il·legal però no deixa de ser contradictori demanar transparència -d’altra banda molt necessària en un estat democràtic- i no donar eines per aplicar-la.
Jo crec que l’administració s’hauria de poder aprimar, fent-la més eficient, i que hauríem de buscar fórmules per evitar qualsevol tipus d’amiguisme o malversació de fons, però també penso que hauríem de ser prou madurs per decidir a què volem jugar i saber què ens costa el joc. No s’hi val voler jugar a golf amb pressupostos de futbolí.
I posats a replantejar el sistema, hi ha un serrell pendent que tothom coneix prou bé: el finançament dels partits. Sóc dels que pensen que els partits –encara més que l’Estat- haurien de perdre greix i, sobretot, poder. Però això no vol dir que no s’hagin de poder finançar de forma suficient amb mecanismes clars i transparents. Si no és així, continuarà el degoteig d’informacions sobre corrupteles al qual ens estem acostumant.
2.10.09
L'ortografia
Per a mi l’ortografia és com la higiene. O com el valor dels soldats, que es dóna per descomptat.
Això no vol dir que haguem de ser infalibles. Segur que aquest text té faltes. I segur que, a la guerra, els soldats tenen por. I, per desgràcia, quan fa molta calor se’ns fan taques de suor sota l’aixella (i perdoneu la imatge desagradable).
Però, en qualsevol cas, l’actitud és el que importa. Podem equivocar-nos. Podem creure –de vegades ho sembla- que determinades regles estan fetes per tocar allò que no sona. Però el que em molesta és un cert corrent –força estès- de pensar que l’ortografia no té cap importància. Que no cal que tenir-ne cura. Que no s’ha d’estar per romanços. Si el que es vol dir ja s’entén!
No em refereixo ara a una actitud de rebel·lia envers les normes –en aquest cas les normes ortogràfiques- que es dóna especialment entre la joventut. És més aviat una certa suficiència molt present en alguns àmbits professionals. Jo sóc un gran executiu, no em vinguis amb accents- et venen a dir. O, jo salvo vides, què m’importen les majúscules. Sumem-hi els dissenys mudernillus (fora accents, fora majúscules) i el suposat nou llenguatge alternatiu i megaguai dels SMS i això és xauxa.
Es comença així i s’acaba prescindint també de les normes elementals d’educació i cortesia. I, malauradament, n’hi ha que ja estan en aquest camí.
(Un altre dia parlarem de “Jo no vaig estudiar català a l’escola”. I anirem fent amics).
Això no vol dir que haguem de ser infalibles. Segur que aquest text té faltes. I segur que, a la guerra, els soldats tenen por. I, per desgràcia, quan fa molta calor se’ns fan taques de suor sota l’aixella (i perdoneu la imatge desagradable).
Però, en qualsevol cas, l’actitud és el que importa. Podem equivocar-nos. Podem creure –de vegades ho sembla- que determinades regles estan fetes per tocar allò que no sona. Però el que em molesta és un cert corrent –força estès- de pensar que l’ortografia no té cap importància. Que no cal que tenir-ne cura. Que no s’ha d’estar per romanços. Si el que es vol dir ja s’entén!
No em refereixo ara a una actitud de rebel·lia envers les normes –en aquest cas les normes ortogràfiques- que es dóna especialment entre la joventut. És més aviat una certa suficiència molt present en alguns àmbits professionals. Jo sóc un gran executiu, no em vinguis amb accents- et venen a dir. O, jo salvo vides, què m’importen les majúscules. Sumem-hi els dissenys mudernillus (fora accents, fora majúscules) i el suposat nou llenguatge alternatiu i megaguai dels SMS i això és xauxa.
Es comença així i s’acaba prescindint també de les normes elementals d’educació i cortesia. I, malauradament, n’hi ha que ja estan en aquest camí.
(Un altre dia parlarem de “Jo no vaig estudiar català a l’escola”. I anirem fent amics).
29.9.09
Fuga lenta
És molt frustrant encadenar lectures decebedores. Veure que no combregues amb llibres que havies triat amb il·lusió. Sentir una decepció rere l’altra. Aquests fracassos dolen quan la literatura es viu gairebé com una vida paral·lela. És com la sequera golejadora dels davanters de raça. Per això, quan al final la pilota acaba entrant –en aquest cas la complicitat amb la lletra escrita- l’alegria és potent com el crit de ràbia del futbolista de torn.
El meu gol l’he marcat amb Fuga lenta de Juan Martínez de las Rivas. O, més ben dit, l’ha marcat ell, que és qui té tot el mèrit. El partit encara no ha acabat, però de moment el joc és magnífic, i els gols van caient amb facilitat a la porteria contrària. El joc de Martínez de las Rivas és elegant, sense floritures, gairebé silent, però d’una efectivitat no exempta de bellesa. Com el futbol de la selecció francesa del 82: Giresse, Tigana, Platini.
De moment ho deixem aquí, però d’aquesta novel·la n’haurem de parlar més a fons.
El meu gol l’he marcat amb Fuga lenta de Juan Martínez de las Rivas. O, més ben dit, l’ha marcat ell, que és qui té tot el mèrit. El partit encara no ha acabat, però de moment el joc és magnífic, i els gols van caient amb facilitat a la porteria contrària. El joc de Martínez de las Rivas és elegant, sense floritures, gairebé silent, però d’una efectivitat no exempta de bellesa. Com el futbol de la selecció francesa del 82: Giresse, Tigana, Platini.
De moment ho deixem aquí, però d’aquesta novel·la n’haurem de parlar més a fons.
24.9.09
A Casanoves
Escric aquestes ratlles assegut a les restes d’un mur de la vella –i bella- casa de Casanoves. Amb l’ordinador a la falda, dec dibuixar una estampa ben curiosa.
A les nou del matí he acompanyat l’À. a l’escola. L’he acomiadat a les escales –aquelles escales que tantes vegades havia pujat jo de nen- i he sentit una mica el vertigen i la fugacitat del temps. He xerrat una mica amb altres pares i he anat a casa a buscar l’ordinador. Sembla mentida però ja no sé escriure a mà.
M’he arribat fins a Casanoves i he vist que havien netejat els arbustos i lianes que l’envaïen. Ara, les parets que queden dretes semblen encara més indefenses, més vulnerables al pas dels anys. He continuat cap amunt i he agafat el caminet, que amb l’À. vam batejar com el camí dels llops, fins a Can Serra de l’Arca. Aquest corriol, estret, pla i amigable, s’endinsa pel mig del bosc, però en un punt els arbres s’esclarissen i apareix, de cop, la imatge imponent de la carena del pla de la Calma i el Tagamanent, amb tots els seus vessants frondosos que baixen fins a la riera d'Avencó. Moltes vegades he pensat que seria gairebé impossible de trobar algú que s'amagués en aquestes fondalades. I, indefectiblement, acabo recordant algunes històries de la darrera guerra civil que he sentit explicar de primera mà. Som els darrers que podem recollir aquests testimonis directes; a les generacions futures només els quedaran els llibres i les seves visions moltes vegades esbiaixades.
He seguit caminant fins arribar a Can Serra. M’havien dit que estaven arreglant la casa, però el que he vist m’ha sorprès enormement. El que devia ser l’antic estable o paller de la masia s’ha convertit en una casa preciosa. No estic acostumat a veure construccions com aquesta per aquí. Darrerament, quan hi ha diners el que s’acostuma a construir són baluernes mastodòntiques de gust dubtós. La nova casa de Can Serra, per contra, és simple i no gaire gran. Té una teulada a dues aigües i combina la pedra vermella del país amb fusta fosca i teula vella. Hi impera el silenci i les vistes són espectaculars. Un somni.
He estat una estona tafanejant sense atrevir-me a entrar-hi. Un paleta -un nano jove nordafricà- m’ha mirat de reüll i m'ha saludat amb un accent de la Plana de Vic. Amb la gorra de palla i la motxilla a l’esquena dec tenir un cert aire de Labordeta. Em falta posar-me a xerrar amb la gent. M’he quedat amb les ganes de fer-li algunes preguntes al manobre. Sobre què pensaven fer amb les runes de la casa gran, on encara es poden veure les delicioses arcades de la façana. I sobre el tresor amagat –l’arca- que segons la llegenda popular s’amaga en algun lloc d’aquesta casa.
Però me n’he anat sense dir-li res i he desfet camí fins a Casanoves. Em sorprèn que els camps que envolten el mas no estiguin cultivats. Potser encara no és l’època (m’adono del meu lamentable desconeixement sobre aquestes qüestions).
Reflexiono sobre el que he fet avui –llevar els nanos, esmorzar amb ells, acompanyar-los al col·legi, caminar per aquestes terres nostres, escriure- i el que faig altres dies i no se m’acut millor definició de contrast i desequilibri. Això d’aquest matí seria alguna cosa aproximada a la felicitat. He recordat aquell escrit de Queviures (Que sempre sigui així).
Veig des d’aquest pedrís les restes del rellotge de sol de la casa. I m'ha vingut al cap la llegenda d’un altre rellotge de sol d'Aiguafreda, el de Can Sors: És l'hora de ser feliç, diu. He pensat també en aquella altra legenda de què parla sempre en Trapiello referent a les hores: Totes fereixen, l’última mata (em sembla recordar que es així). El primer lema em sembla massa naïf i alegroi, el segon excessivament lúgubre, del tot leopardià. I penso en què escriuria jo. Potser alguna cosa com: No ens deixis escapar. Aprofita’ns per marcar el teu camí.
A les nou del matí he acompanyat l’À. a l’escola. L’he acomiadat a les escales –aquelles escales que tantes vegades havia pujat jo de nen- i he sentit una mica el vertigen i la fugacitat del temps. He xerrat una mica amb altres pares i he anat a casa a buscar l’ordinador. Sembla mentida però ja no sé escriure a mà.
M’he arribat fins a Casanoves i he vist que havien netejat els arbustos i lianes que l’envaïen. Ara, les parets que queden dretes semblen encara més indefenses, més vulnerables al pas dels anys. He continuat cap amunt i he agafat el caminet, que amb l’À. vam batejar com el camí dels llops, fins a Can Serra de l’Arca. Aquest corriol, estret, pla i amigable, s’endinsa pel mig del bosc, però en un punt els arbres s’esclarissen i apareix, de cop, la imatge imponent de la carena del pla de la Calma i el Tagamanent, amb tots els seus vessants frondosos que baixen fins a la riera d'Avencó. Moltes vegades he pensat que seria gairebé impossible de trobar algú que s'amagués en aquestes fondalades. I, indefectiblement, acabo recordant algunes històries de la darrera guerra civil que he sentit explicar de primera mà. Som els darrers que podem recollir aquests testimonis directes; a les generacions futures només els quedaran els llibres i les seves visions moltes vegades esbiaixades.
He seguit caminant fins arribar a Can Serra. M’havien dit que estaven arreglant la casa, però el que he vist m’ha sorprès enormement. El que devia ser l’antic estable o paller de la masia s’ha convertit en una casa preciosa. No estic acostumat a veure construccions com aquesta per aquí. Darrerament, quan hi ha diners el que s’acostuma a construir són baluernes mastodòntiques de gust dubtós. La nova casa de Can Serra, per contra, és simple i no gaire gran. Té una teulada a dues aigües i combina la pedra vermella del país amb fusta fosca i teula vella. Hi impera el silenci i les vistes són espectaculars. Un somni.
He estat una estona tafanejant sense atrevir-me a entrar-hi. Un paleta -un nano jove nordafricà- m’ha mirat de reüll i m'ha saludat amb un accent de la Plana de Vic. Amb la gorra de palla i la motxilla a l’esquena dec tenir un cert aire de Labordeta. Em falta posar-me a xerrar amb la gent. M’he quedat amb les ganes de fer-li algunes preguntes al manobre. Sobre què pensaven fer amb les runes de la casa gran, on encara es poden veure les delicioses arcades de la façana. I sobre el tresor amagat –l’arca- que segons la llegenda popular s’amaga en algun lloc d’aquesta casa.
Però me n’he anat sense dir-li res i he desfet camí fins a Casanoves. Em sorprèn que els camps que envolten el mas no estiguin cultivats. Potser encara no és l’època (m’adono del meu lamentable desconeixement sobre aquestes qüestions).
Reflexiono sobre el que he fet avui –llevar els nanos, esmorzar amb ells, acompanyar-los al col·legi, caminar per aquestes terres nostres, escriure- i el que faig altres dies i no se m’acut millor definició de contrast i desequilibri. Això d’aquest matí seria alguna cosa aproximada a la felicitat. He recordat aquell escrit de Queviures (Que sempre sigui així).
Veig des d’aquest pedrís les restes del rellotge de sol de la casa. I m'ha vingut al cap la llegenda d’un altre rellotge de sol d'Aiguafreda, el de Can Sors: És l'hora de ser feliç, diu. He pensat també en aquella altra legenda de què parla sempre en Trapiello referent a les hores: Totes fereixen, l’última mata (em sembla recordar que es així). El primer lema em sembla massa naïf i alegroi, el segon excessivament lúgubre, del tot leopardià. I penso en què escriuria jo. Potser alguna cosa com: No ens deixis escapar. Aprofita’ns per marcar el teu camí.
23.9.09
Vicky latrina Barcelona
Celebrem la Mercè amb aquest article publicat al Butlletí del Centre d'Estudis Jordi Pujol:
Vicky latrina Barcelona
La revista Forbes, especialitzada en tot tipus de rànquings, ha situat Barcelona en el tercer lloc de la llista de ciutats més felices del món, després de Rio de Janeiro i Sidney. La publicació assenyala factors com ara el clima, l’estil de vida, l’escola pública, els èxits de l’omnipresent Barça i, sorprenentment, l’accessibilitat a l’habitatge com a punts forts de la ciutat.
Aquesta visió d’una Barcelona líder en felicitat xoca de ple amb la imatge de degradació d’una part de la ciutat que, dia rere dia, ens ofereixen els mitjans de comunicació. Sexe de pagament a la via pública, consum de drogues en parcs infantils, presència creixent de persones sense sostre al carrer, miccions desinhibides en qualsevol cantonada... dibuixen una altra cara de la ciutat mediterrània i amable que busquen tants turistes i que publiciten pel·lícules ensucrades i plenes de tòpics. A banda de les Vickies i les Cristines, als carrers de Ciutat Vella hi corren altres noies estrangeres, de pell negra, que protagonitzen històries molt més sòrdides.
La Barcelona canalla, que fa dècades que existeix i que ja van immortalitzar André Pieyre de Mandiargues o Jean Genet, no és cap novetat però sembla que ara està traspassant tots els llindars, fins al punt de condicionar la quotidianitat de moltes persones. Determinat pintoresquisme pot tenir algun atractiu però darrere s’hi amaga el drama de molts dels seus protagonistes i les molèsties dels testimonis involuntaris.
Segurament, el fet que aquesta cara de la ciutat hagi deixat de ser oculta és la conseqüència de portar fins a l’extrem uns conceptes d’obertura i tolerància mal entesos que han actuat com a imant, fent creure que, aquí, tot s’hi valia.
No és senzill donar solució a aquests problemes però la inacció municipal davant d’atemptats flagrants a la convivència, a la seguretat i a la salut pública, com és el cas del consum d’heroïna als parcs infantils del Raval, contrasta amb l’eficàcia amb què s’actua quan hi ha determinats interessos econòmics en joc, ja sigui en el cas de la grua municipal, les multes a la zona blava o la persecució als venedors ambulants de mercaderies falsificades. I, deixant de banda que tots dos són l’última anella d’una cadena, no és molt més perillós socialment un venedor d’heroïna que un de bosses Gucci falses?
Però més enllà de la importància de fer complir unes ordenances municipals que semblen insuficients hi ha la necessitat de redefinir el concepte de ciutat. Barcelona sembla cada vegada més una ciutat per visitar que per viure-hi. Mentre moltes persones –sobretot gent jove– han hagut de marxar a causa dels preus alts i la creixent pressió sobre els seus habitants, Barcelona s’ha convertit en un destí turístic de primer ordre, una mena de parc temàtic on s’hi barreja el sol, la dolce vita, Gaudí, les tapes i els toros.
Està molt bé que Barcelona sigui una ciutat oberta, però prioritzant sempre els drets dels seus habitants; tolerant, però estricte a l’hora de fixar uns límits; mediterrània, però fent seus alguns dels valors de les ciutats del centre i del nord d’Europa. Perquè a ulls dels forans pot ser la ciutat més feliç i amb més bon rotllo, ideal per passar-hi unes vacances, però si algunes coses no canvien, per alguns dels qui hi viuen pot arribar a resultar inhabitable.
Vicky latrina Barcelona
La revista Forbes, especialitzada en tot tipus de rànquings, ha situat Barcelona en el tercer lloc de la llista de ciutats més felices del món, després de Rio de Janeiro i Sidney. La publicació assenyala factors com ara el clima, l’estil de vida, l’escola pública, els èxits de l’omnipresent Barça i, sorprenentment, l’accessibilitat a l’habitatge com a punts forts de la ciutat.
Aquesta visió d’una Barcelona líder en felicitat xoca de ple amb la imatge de degradació d’una part de la ciutat que, dia rere dia, ens ofereixen els mitjans de comunicació. Sexe de pagament a la via pública, consum de drogues en parcs infantils, presència creixent de persones sense sostre al carrer, miccions desinhibides en qualsevol cantonada... dibuixen una altra cara de la ciutat mediterrània i amable que busquen tants turistes i que publiciten pel·lícules ensucrades i plenes de tòpics. A banda de les Vickies i les Cristines, als carrers de Ciutat Vella hi corren altres noies estrangeres, de pell negra, que protagonitzen històries molt més sòrdides.
La Barcelona canalla, que fa dècades que existeix i que ja van immortalitzar André Pieyre de Mandiargues o Jean Genet, no és cap novetat però sembla que ara està traspassant tots els llindars, fins al punt de condicionar la quotidianitat de moltes persones. Determinat pintoresquisme pot tenir algun atractiu però darrere s’hi amaga el drama de molts dels seus protagonistes i les molèsties dels testimonis involuntaris.
Segurament, el fet que aquesta cara de la ciutat hagi deixat de ser oculta és la conseqüència de portar fins a l’extrem uns conceptes d’obertura i tolerància mal entesos que han actuat com a imant, fent creure que, aquí, tot s’hi valia.
No és senzill donar solució a aquests problemes però la inacció municipal davant d’atemptats flagrants a la convivència, a la seguretat i a la salut pública, com és el cas del consum d’heroïna als parcs infantils del Raval, contrasta amb l’eficàcia amb què s’actua quan hi ha determinats interessos econòmics en joc, ja sigui en el cas de la grua municipal, les multes a la zona blava o la persecució als venedors ambulants de mercaderies falsificades. I, deixant de banda que tots dos són l’última anella d’una cadena, no és molt més perillós socialment un venedor d’heroïna que un de bosses Gucci falses?
Però més enllà de la importància de fer complir unes ordenances municipals que semblen insuficients hi ha la necessitat de redefinir el concepte de ciutat. Barcelona sembla cada vegada més una ciutat per visitar que per viure-hi. Mentre moltes persones –sobretot gent jove– han hagut de marxar a causa dels preus alts i la creixent pressió sobre els seus habitants, Barcelona s’ha convertit en un destí turístic de primer ordre, una mena de parc temàtic on s’hi barreja el sol, la dolce vita, Gaudí, les tapes i els toros.
Està molt bé que Barcelona sigui una ciutat oberta, però prioritzant sempre els drets dels seus habitants; tolerant, però estricte a l’hora de fixar uns límits; mediterrània, però fent seus alguns dels valors de les ciutats del centre i del nord d’Europa. Perquè a ulls dels forans pot ser la ciutat més feliç i amb més bon rotllo, ideal per passar-hi unes vacances, però si algunes coses no canvien, per alguns dels qui hi viuen pot arribar a resultar inhabitable.
20.9.09
Experiències televisives
No tinc gaire costum de mirar la tele. I, si ho faig, el més normal és que doni un parell de voltes als trenta-i-escaig canals de la TDT sense que cap d’ells m’atrapi. Acostumo a deixar-ho córrer aviat i anar-me’n a llegir al llit.
El divendres, però, vaig trobar al 33 un documental (I'm your man) sobre Leonard Cohen que em va enganxar de seguida. Alternava entrevistes amb diferents personatges, inclòs el mateix Cohen, i versions de cançons del cantautor de Montreal interpretades per diversos artistes. Tinc un sentiment ambivalent envers Leonard Cohen. D’una banda, m’agrada la seva música, la força enorme de les seves cançons, però, de l’altra, algunes de les seves lletres, de la seva poesia, em resulten un punt artificioses. Els seus referents culturals -la generació Beat, l’underground novaiorquès dels setanta (Reed, Joplin, Warhol, l’Hotel Chelsea)- em cauen lluny i el seu malditisme no em fa el pes. Del documental, em cansava, doncs, la part teòrica (especialment tot el que feia referència a l’orientalisme i el zen) però em fascinaven en canvi algunes de les actuacions. Destacaria sobretot les interpretacions del veterà Nick Cave i del jove Rufus Wainwright, de gran sentiment i potència. Al capdavall, va ser una nit davant del televisor molt ben aprofitada.
Dissabte, vaig decidir repetir. Vaig fer un parell de passades (golejada del Barça a TV3 i els habituals programes emètics a Telecinco i Antena 3) i vaig estar mirant una estona el West Ham – Liverpool, fins que el Niño Torres va desfer l’empat a dos i vaig emprenyar-me perquè mai un David pugui amb el Goliat de torn.
Llavors vaig trobar-me al 33, lamentablement ja força avançada, la pel·lícula Ficció del director català Cesc Gay. És la història d’un amor no consumat, no només des del punt de vista físic, en què els dos personatges centrals (magnífics Eduard Fernández i Montse Germán) no volen arriscar-se a perdre tot allò que tenen a la vida i lluiten contra si mateixos. L’entorn on es desenvolupa la història, els paisatges de la Cerdanya, i els ambients estan molt ben buscats i hi ha moments d’una extraordinària intensitat. En un d’ells, quan viatgen en cotxe emmig d’una nit plujosa, sona també Nick Cave. Una feliç coincidència. I deixo una de les frases finals, de regust agredolç, d’un dels personatges, que és una mica el resum de l'obra: - No està malament de tant en tant enamorar-se una mica.
El divendres, però, vaig trobar al 33 un documental (I'm your man) sobre Leonard Cohen que em va enganxar de seguida. Alternava entrevistes amb diferents personatges, inclòs el mateix Cohen, i versions de cançons del cantautor de Montreal interpretades per diversos artistes. Tinc un sentiment ambivalent envers Leonard Cohen. D’una banda, m’agrada la seva música, la força enorme de les seves cançons, però, de l’altra, algunes de les seves lletres, de la seva poesia, em resulten un punt artificioses. Els seus referents culturals -la generació Beat, l’underground novaiorquès dels setanta (Reed, Joplin, Warhol, l’Hotel Chelsea)- em cauen lluny i el seu malditisme no em fa el pes. Del documental, em cansava, doncs, la part teòrica (especialment tot el que feia referència a l’orientalisme i el zen) però em fascinaven en canvi algunes de les actuacions. Destacaria sobretot les interpretacions del veterà Nick Cave i del jove Rufus Wainwright, de gran sentiment i potència. Al capdavall, va ser una nit davant del televisor molt ben aprofitada.
Dissabte, vaig decidir repetir. Vaig fer un parell de passades (golejada del Barça a TV3 i els habituals programes emètics a Telecinco i Antena 3) i vaig estar mirant una estona el West Ham – Liverpool, fins que el Niño Torres va desfer l’empat a dos i vaig emprenyar-me perquè mai un David pugui amb el Goliat de torn.
Llavors vaig trobar-me al 33, lamentablement ja força avançada, la pel·lícula Ficció del director català Cesc Gay. És la història d’un amor no consumat, no només des del punt de vista físic, en què els dos personatges centrals (magnífics Eduard Fernández i Montse Germán) no volen arriscar-se a perdre tot allò que tenen a la vida i lluiten contra si mateixos. L’entorn on es desenvolupa la història, els paisatges de la Cerdanya, i els ambients estan molt ben buscats i hi ha moments d’una extraordinària intensitat. En un d’ells, quan viatgen en cotxe emmig d’una nit plujosa, sona també Nick Cave. Una feliç coincidència. I deixo una de les frases finals, de regust agredolç, d’un dels personatges, que és una mica el resum de l'obra: - No està malament de tant en tant enamorar-se una mica.
18.9.09
Notes sobre Bergerac
Com que malauradament no tinc gaire temps per dedicar-me al noble ofici de l'escriptura, recupero un text estival que tenia al calaix.
- Ara què farem? Aquesta és una de les preguntes preferides del meu fill, de la qual n’extrec la conclusió que necessita avorrir-se una mica. No crec en aquesta tendència actual –que de vegades seguim sense adonar-nos-en- d’estar sempre ocupats, de fer coses contínuament. Considero que avorrir-se, pensar, estar sol, crear-se un món interior és essencial, sobretot en els nens. Per això, moltes vegades responc aquesta pregunta amb un: - Res, ara no farem res.
- I ara on anirem? Em pregunta l’À. després de visitar el castell i les vinyes de Monbazillac, d’on sortim amb unes quantes ampolles d’aquest magnífic líquid daurat i untuós. -Ara anirem a veure una ciutat- li dic. Veig que es queda pensatiu.
Uns pocs quilòmetres ens separen de Bergerac. Creuem el pont sobre el Dordogne, des d’on es dibuixa tota la silueta de la ciutat. -No veig la Torre Eiffel enlloc- em diu l’À.- i ràpidament dedueixo que ha pensat que si som a França i anem a una ciutat, ha de tractar-se per força de París. Em fa una certa llàstima el seu desengany perquè des de fa un temps té moltes ganes d’anar a París i a, com ell en diu, “Disney”. Intento compensar-lo explicant que en aquesta ciutat on anirem va viure fa molts anys un cavaller molt valent i savi que tenia el nas molt llarg. Li dic que en veurem alguna estàtua i les cases de la seva època, amb bigues de fusta a la façana.
I -això ho desconeixia- resulta que l’escriptor Hercule-Savinien de Cyrano de Bergerac, autor d’Història còmica dels estats i imperis de la lluna, que va inspirar l’inoblidable personatge d’Edmond Rostand va agafar el nom d’un altre Bergerac i ni tan sols va posar els peus en aquesta afamada vila perigordiana. No obstant això, en llocs d’honor de la ciutat trobem estàtues imponents de Cyrano, amb l’espasa a la cintura, barret de mosqueter i un prominent apèndix nasal. I, malgrat totes les impostures, estem contents de sentir-nos propers a l’orgullós Cyrano, a qui ja sempre posarem cara de Gérard Depardieu.
Nota inquietant d’actualitat Edmond Rostand va morir a causa de la gran pandèmia de grip de l'any 1918.
- Ara què farem? Aquesta és una de les preguntes preferides del meu fill, de la qual n’extrec la conclusió que necessita avorrir-se una mica. No crec en aquesta tendència actual –que de vegades seguim sense adonar-nos-en- d’estar sempre ocupats, de fer coses contínuament. Considero que avorrir-se, pensar, estar sol, crear-se un món interior és essencial, sobretot en els nens. Per això, moltes vegades responc aquesta pregunta amb un: - Res, ara no farem res.
- I ara on anirem? Em pregunta l’À. després de visitar el castell i les vinyes de Monbazillac, d’on sortim amb unes quantes ampolles d’aquest magnífic líquid daurat i untuós. -Ara anirem a veure una ciutat- li dic. Veig que es queda pensatiu.
Uns pocs quilòmetres ens separen de Bergerac. Creuem el pont sobre el Dordogne, des d’on es dibuixa tota la silueta de la ciutat. -No veig la Torre Eiffel enlloc- em diu l’À.- i ràpidament dedueixo que ha pensat que si som a França i anem a una ciutat, ha de tractar-se per força de París. Em fa una certa llàstima el seu desengany perquè des de fa un temps té moltes ganes d’anar a París i a, com ell en diu, “Disney”. Intento compensar-lo explicant que en aquesta ciutat on anirem va viure fa molts anys un cavaller molt valent i savi que tenia el nas molt llarg. Li dic que en veurem alguna estàtua i les cases de la seva època, amb bigues de fusta a la façana.
I -això ho desconeixia- resulta que l’escriptor Hercule-Savinien de Cyrano de Bergerac, autor d’Història còmica dels estats i imperis de la lluna, que va inspirar l’inoblidable personatge d’Edmond Rostand va agafar el nom d’un altre Bergerac i ni tan sols va posar els peus en aquesta afamada vila perigordiana. No obstant això, en llocs d’honor de la ciutat trobem estàtues imponents de Cyrano, amb l’espasa a la cintura, barret de mosqueter i un prominent apèndix nasal. I, malgrat totes les impostures, estem contents de sentir-nos propers a l’orgullós Cyrano, a qui ja sempre posarem cara de Gérard Depardieu.
Nota inquietant d’actualitat Edmond Rostand va morir a causa de la gran pandèmia de grip de l'any 1918.
7.9.09
Una recepta de vida
Dormir vuit hores seguides sense interrupcions. Tenir l’ofici de llegir i escriure i dedicar-hi amb disciplina la jornada de treball. Estar rodejat de silenci. Passejar un parell d’hores al dia i sentir el sol o el fred sobre la pell. Tenir contacte diari amb la natura. No utilitzar gaire el cotxe. Fer de tant en tant alguna feina física. Dinar i sopar amb la família, parlant de les coses del dia.
1.9.09
Dos homes lliures
De vegades la bellesa s’amaga en els llocs més inhòspits i apareix, insospitadament, de forma fugaç.
A Mollet, al costat de l’autopista, un mar de camps de conreu, lleugerament ondulat, conviu amb els vuit carrils de circulació permanent de màquines infernals. Aquest matí, enmig d’aquests camps rossos de cereal segat i aliens a tota la bogeria que els envoltava, hi caminaven dos homes, acompanyats d’un parell de gossos que feien corredisses pels rostolls. He sentit enveja per aquestes figures minúscules, discordants i lliures.
A Mollet, al costat de l’autopista, un mar de camps de conreu, lleugerament ondulat, conviu amb els vuit carrils de circulació permanent de màquines infernals. Aquest matí, enmig d’aquests camps rossos de cereal segat i aliens a tota la bogeria que els envoltava, hi caminaven dos homes, acompanyats d’un parell de gossos que feien corredisses pels rostolls. He sentit enveja per aquestes figures minúscules, discordants i lliures.
31.8.09
Dos llibres sobre el món del vi
Aquests mesos d’estiu he encadenat la lectura de dos llibres sobre el món del vi: Families of the vine, del nordamericà Michael S. Sanders i Un viñedo en la Toscana, de l’hongarès Ferenc Máté. Michael S. Sanders, enamorat de França, és autor també del magnífic From here, you can’t see Paris, dedicat a descriure i explicar la vida i el ressorgir d’un bell poblet de la regió del Carcí, Les Arques, a través de la posada en marxa d’un restaurant i d’un taller d’artistes. Tinc un record extraordinari de la lectura d’aquestes pàgines, que em van impulsar a conèixer Les Arques i a passejar-me, un dia de primavera, pels seus carrers. Em venen al cap les imatges d’una elegant església romànica i la torreta d’un vell manoir on un dia va viure l’escultor Zadkine. Precisament, unes escultures de ferro de Zadkine acompanyen i complementen, en harmònic contrast, la pedra vella de l’esglesiola. No cal dir que seria feliç passant uns mesos escrivint i vagarejant en solitud per aquests pobles de La Bouriane.
Amb Families of the vine, Sanders no es mou de la regió, però canvia els boscos de La Bouriane per la vall suau i meandriforme de l’imponent riu Lot, uns quilòmetres més al sud. Els castanyers i les granges d’ànecs deixen lloc a les vinyes i els cellers. Sanders ens introdueix, a través del testimoni de tres vinyaters, en el món dels vins de Cahors i en allò que representen per aquells que els produeixen.
La principal característica dels llibres de Michael Sanders és la implicació. S’involucra a fons en els temes que tracta per tal de saber-ho tot i poder explicar-ho. Qui estigui cansat dels reportatges superficials que acostumen a engruixir les revistes de viatges i d’informació general, que llegeixi Sanders. Hi ha una certa distància cultural, derivada de l’enfoc al públic americà, que el fa adoptar un to un xic naïf respecte a la vella Europa, però això no és obstacle per fer interessant la seva obra. Un interès que no es limita, tanmateix, als esmentats aspectes informatius. Els seus llibres no són literaris –si se’m permet l’adjectiu- però van més enllà de l’assaig periodístic. Un exemple d’això és l’emotivitat que sap transmetre a l’hora d’explicar les motivacions que porten la família Jouffreau a conrear unes vinyes velles en un terreny alt, àrid i sotmès a totes les inclemències. Amb episodis com aquest, el lector entén tot el que hi ha darrera de cada ampolla d’un vi produït des de fa segles per generacions de les mateixes famílies.
El llibre de Ferenc Máté és absolutament diferent. Amb un to irònic que l’aproxima -salvant les distànces- a la visió provençal de Peter Mayle, descriu la important empresa de restaurar una enrunada casa de camp a Montalcino, un dels racons més paradisíacs de la Toscana, plantar-hi vinyes i iniciar la producció del seu propi Brunello.
El to desenfadat de l’autor, amb un punt snob i fins i tot frívol, ens allunya de la visió transcendent que dóna Sanders dels vinyaters del Lot i del seu compromís amb l’activitat. Máté, gran navegant, sempre és a punt d’emprendre una aventura amb el seu veler o d’escapar-se a esquiar a les Dolomites quan se sent sobrepassat pels problemes de la restauració de Il Colombaio. Per contra, la gran aventura dels Jouffreau i companyia és assegurar la qualitat del seu vi i, per això, romanen sempre amatents a la meteorologia per intentar avançar-se a qualsevol problema.
Ferenc Máté explica en la seva biografia que la seva família va arribar als Estats Units des de la Transilvània hongaresa sense ni un cèntim, fugint dels comunistes. No obstant això, de la lectura de Un viñedo en la Toscana es desprèn que la seva situació financera ha canviat notablement ja que aquests aspectes no semblen ocasionar-li mai cap problema a l’hora d’emprendre un projecte d’aquestes dimensions. A Cahors hi ha grans fortunes enterrades sota terra en forma d’ampolles de vi de cadascuna de les collites, però el contrapunt és una austeritat que trobem reflectida en les pàgines de Families of the vine.
Al final del seu llibre, Maté ens ofereix un llistat de les altes qualificacions que els seus vins obtenen en revistes nordamericanes com ara l’afamada Wine Spectator. Els vins de Cahors, per contra, segueixen considerant-se un xic rústics al costat dels seus compatriotes de Bordeus o de Borgonya.
Sense entendre-hi gens de vins tinc, però, molt clar amb quins ompliria la meva copa.
Amb Families of the vine, Sanders no es mou de la regió, però canvia els boscos de La Bouriane per la vall suau i meandriforme de l’imponent riu Lot, uns quilòmetres més al sud. Els castanyers i les granges d’ànecs deixen lloc a les vinyes i els cellers. Sanders ens introdueix, a través del testimoni de tres vinyaters, en el món dels vins de Cahors i en allò que representen per aquells que els produeixen.
La principal característica dels llibres de Michael Sanders és la implicació. S’involucra a fons en els temes que tracta per tal de saber-ho tot i poder explicar-ho. Qui estigui cansat dels reportatges superficials que acostumen a engruixir les revistes de viatges i d’informació general, que llegeixi Sanders. Hi ha una certa distància cultural, derivada de l’enfoc al públic americà, que el fa adoptar un to un xic naïf respecte a la vella Europa, però això no és obstacle per fer interessant la seva obra. Un interès que no es limita, tanmateix, als esmentats aspectes informatius. Els seus llibres no són literaris –si se’m permet l’adjectiu- però van més enllà de l’assaig periodístic. Un exemple d’això és l’emotivitat que sap transmetre a l’hora d’explicar les motivacions que porten la família Jouffreau a conrear unes vinyes velles en un terreny alt, àrid i sotmès a totes les inclemències. Amb episodis com aquest, el lector entén tot el que hi ha darrera de cada ampolla d’un vi produït des de fa segles per generacions de les mateixes famílies.
El llibre de Ferenc Máté és absolutament diferent. Amb un to irònic que l’aproxima -salvant les distànces- a la visió provençal de Peter Mayle, descriu la important empresa de restaurar una enrunada casa de camp a Montalcino, un dels racons més paradisíacs de la Toscana, plantar-hi vinyes i iniciar la producció del seu propi Brunello.
El to desenfadat de l’autor, amb un punt snob i fins i tot frívol, ens allunya de la visió transcendent que dóna Sanders dels vinyaters del Lot i del seu compromís amb l’activitat. Máté, gran navegant, sempre és a punt d’emprendre una aventura amb el seu veler o d’escapar-se a esquiar a les Dolomites quan se sent sobrepassat pels problemes de la restauració de Il Colombaio. Per contra, la gran aventura dels Jouffreau i companyia és assegurar la qualitat del seu vi i, per això, romanen sempre amatents a la meteorologia per intentar avançar-se a qualsevol problema.
Ferenc Máté explica en la seva biografia que la seva família va arribar als Estats Units des de la Transilvània hongaresa sense ni un cèntim, fugint dels comunistes. No obstant això, de la lectura de Un viñedo en la Toscana es desprèn que la seva situació financera ha canviat notablement ja que aquests aspectes no semblen ocasionar-li mai cap problema a l’hora d’emprendre un projecte d’aquestes dimensions. A Cahors hi ha grans fortunes enterrades sota terra en forma d’ampolles de vi de cadascuna de les collites, però el contrapunt és una austeritat que trobem reflectida en les pàgines de Families of the vine.
Al final del seu llibre, Maté ens ofereix un llistat de les altes qualificacions que els seus vins obtenen en revistes nordamericanes com ara l’afamada Wine Spectator. Els vins de Cahors, per contra, segueixen considerant-se un xic rústics al costat dels seus compatriotes de Bordeus o de Borgonya.
Sense entendre-hi gens de vins tinc, però, molt clar amb quins ompliria la meva copa.
10.8.09
Glòria a l'heroi
Una de les raons per les quals m'agrada creuar la frontera és per poder evadir-me d'un país que, des de molts punts de vista, resulta asfixiant. Deixar de sentir parlar dels temes de sempre, poder allunyar-me dels personatges omnipresents, escapar de l'endogàmia imperant, no té preu.
Per això, en tornar, em fa una mandra immensa tornar a posar la televisió, engegar la ràdio, agafar un diari. Sento que m'envairà un tedi enorme.
Però el diumenge al matí, retornat d'una estada balsàmica al país del nord, quan vaig posar les notícies del 3/24 hauria volgut sentir aquest tedi. En lloc d'això, vaig experimentar una gran sotragada, primer d'incredulitat i després de dolor. Havia mort Dani Jarque. Un home jove i ple de vida. El capità i símbol del nou Espanyol que naixia. De cop, no importava ni el nou camp ni la remontada èpica de l’any passat per salvar la categoria ni les il·lusions per la nova temporada. Tot això ja no valia res al costat d'aquest drama.
L'À., immers en el seu món idílic de platges i piscines, em pregunta amb qui es banyarà la nena que ha de néixer i que no tindrà pare. És una visió infantil d'aquest dolor -i de qualsevol dolor com aquest que es repeteix sense ressò diàriament- que deixa sense valor qualsevol qüestió esportiva.
La paradoxa ha volgut que el cor que semblava més sa, més indestructible, deixés de bategar. I la paradoxa ha volgut que aquesta mort s’amagués a Florència enmig de la bellesa.
Vaig llegir que et comparaven amb un cavaller medieval, corrent amb els cabells al vent. I la mort t’ha sorprès en terra de mil batalles, però amb traidoria, amagada en la solitud d'una habitació d'hotel. Et recordarem ja sempre com un cavaller, senyor de la defensa que carregava amb força però sempre de cara al rival, conservant la mirada tímida d’un noi de Sant Boi.
Un altre noi del mateix poble, Kiko Amat, acaba la seva magnífica novel·la Rompepistas amb el retorn del protagonista per assistir a l’enterrament d’un vell amic, mort de forma prematura. Amat fa sonar Stay free de The Clash per dir-li adéu i penso que aquesta és una bona música per acomiadar-te també. Resta lliure, Dani, i cavalca per sempre més.
Per això, en tornar, em fa una mandra immensa tornar a posar la televisió, engegar la ràdio, agafar un diari. Sento que m'envairà un tedi enorme.
Però el diumenge al matí, retornat d'una estada balsàmica al país del nord, quan vaig posar les notícies del 3/24 hauria volgut sentir aquest tedi. En lloc d'això, vaig experimentar una gran sotragada, primer d'incredulitat i després de dolor. Havia mort Dani Jarque. Un home jove i ple de vida. El capità i símbol del nou Espanyol que naixia. De cop, no importava ni el nou camp ni la remontada èpica de l’any passat per salvar la categoria ni les il·lusions per la nova temporada. Tot això ja no valia res al costat d'aquest drama.
L'À., immers en el seu món idílic de platges i piscines, em pregunta amb qui es banyarà la nena que ha de néixer i que no tindrà pare. És una visió infantil d'aquest dolor -i de qualsevol dolor com aquest que es repeteix sense ressò diàriament- que deixa sense valor qualsevol qüestió esportiva.
La paradoxa ha volgut que el cor que semblava més sa, més indestructible, deixés de bategar. I la paradoxa ha volgut que aquesta mort s’amagués a Florència enmig de la bellesa.
Vaig llegir que et comparaven amb un cavaller medieval, corrent amb els cabells al vent. I la mort t’ha sorprès en terra de mil batalles, però amb traidoria, amagada en la solitud d'una habitació d'hotel. Et recordarem ja sempre com un cavaller, senyor de la defensa que carregava amb força però sempre de cara al rival, conservant la mirada tímida d’un noi de Sant Boi.
Un altre noi del mateix poble, Kiko Amat, acaba la seva magnífica novel·la Rompepistas amb el retorn del protagonista per assistir a l’enterrament d’un vell amic, mort de forma prematura. Amat fa sonar Stay free de The Clash per dir-li adéu i penso que aquesta és una bona música per acomiadar-te també. Resta lliure, Dani, i cavalca per sempre més.
Contra U2 i Stieg Larsson
Article publicat a El Punt:
No tinc res contra Stieg Larsson. Ben al contrari, alguns dels seus trets biogràfics me'l fan especialment simpàtic. La passió amb què es va abocar, al marge de la seva activitat laboral, a l'escriptura de la seva exitosa trilogia resulta exemplar i el fet que el reconeixement popular li arribés després d'una mort prematura deixa un regust d'amarga injustícia que ens apropa al personatge. D'altra banda, vull deixar clar que U2 em sembla un dels grans grups de rock del segle XX. Alguns dels seus àlbums –de la primera etapa– són memorables, amb cançons senzilles que emocionen i esdevenen autèntiques fites de la música popular.
Dit això, no puc deixar d'expressar una certa rebel·lia envers la uniformització cultural que, potser involuntàriament, aquestes dues icones representen.
No fa gaire llegia les reflexions d'un editor, d'aquells que tenen especial cura de la qualitat d'allò que publiquen, que considerava com a principal amenaça del seu negoci no tant l'arxianunciat llibre electrònic com el fenomen del blockbuster o èxit global. Aquests grans supervendes –que la gent llegeix gairebé per obligació– tenen el perill de menjar-se materialment el mercat, deixant només les engrunes per a les editorials petites o mitjanes que no tenen la sort d'enganxar algun d'aquests fenòmens.
A mi, que no tinc interessos en el sector, no em preocupen tant les repercussions econòmiques d'aquest fet com l'empobriment que suposa que tothom llegeixi els mateixos llibres. Empobriment perquè no deixa de suposar una certa renúncia a la capacitat individual d'elecció. I empobriment perquè la cultura sempre s'ha enriquit de l'intercanvi d'experiències personals diferenciades. No poso en dubte la qualitat d'aquestes obres d'èxit pel simple fet de tenir un consum massiu –de fet, sembla que Stieg Larsson és un exemple de conjunció entre un bon nivell literari i unes vendes excepcionals– però sí que reivindico les obres de caràcter més minoritari. Crec que una de les essències de la literatura és la complicitat entre autor i lector. I com que cada lector és diferent, ha de saber buscar aquells autors que li resultin còmplices i propers, i saber treballar-se els seus gustos personals. Seguir el dictat de les modes i dels best sellers globals és l'antítesi d'aquesta concepció de la lectura. A banda d'això, també hi ha un punt de rebel·lió cap al mainstream i l'extensió, com si fos una pandèmia, de certs gustos majoritaris guiats sovint per campanyes de màrqueting.
Pel que fa al món de la música, tot i sentir-me'n més allunyat, sí que em sembla que determinats grups com ara U2 han convertit la seva activitat més en un negoci i en un espectacle que no en una expressió artística. Sempre he pensat que la bona música és emoció i que no necessita ni escenaris faraònics ni excessos de sonoritat ni grans efectes de llum (deixant de banda, en el cas del líder d'U2, les continuades i poc creïbles manifestacions de bonisme que carreguen enormement). En qualsevol cas, el fenomen que es produeix en aquest camp és en certa manera equiparable al que passa en la literatura: un encongiment de la diversitat i una concentració en grans fenòmens de masses.
És l'hora de començar a reivindicar la diferència encara que, qui ho faci, sempre corre el risc de ser titllat d'elitista.
No tinc res contra Stieg Larsson. Ben al contrari, alguns dels seus trets biogràfics me'l fan especialment simpàtic. La passió amb què es va abocar, al marge de la seva activitat laboral, a l'escriptura de la seva exitosa trilogia resulta exemplar i el fet que el reconeixement popular li arribés després d'una mort prematura deixa un regust d'amarga injustícia que ens apropa al personatge. D'altra banda, vull deixar clar que U2 em sembla un dels grans grups de rock del segle XX. Alguns dels seus àlbums –de la primera etapa– són memorables, amb cançons senzilles que emocionen i esdevenen autèntiques fites de la música popular.
Dit això, no puc deixar d'expressar una certa rebel·lia envers la uniformització cultural que, potser involuntàriament, aquestes dues icones representen.
No fa gaire llegia les reflexions d'un editor, d'aquells que tenen especial cura de la qualitat d'allò que publiquen, que considerava com a principal amenaça del seu negoci no tant l'arxianunciat llibre electrònic com el fenomen del blockbuster o èxit global. Aquests grans supervendes –que la gent llegeix gairebé per obligació– tenen el perill de menjar-se materialment el mercat, deixant només les engrunes per a les editorials petites o mitjanes que no tenen la sort d'enganxar algun d'aquests fenòmens.
A mi, que no tinc interessos en el sector, no em preocupen tant les repercussions econòmiques d'aquest fet com l'empobriment que suposa que tothom llegeixi els mateixos llibres. Empobriment perquè no deixa de suposar una certa renúncia a la capacitat individual d'elecció. I empobriment perquè la cultura sempre s'ha enriquit de l'intercanvi d'experiències personals diferenciades. No poso en dubte la qualitat d'aquestes obres d'èxit pel simple fet de tenir un consum massiu –de fet, sembla que Stieg Larsson és un exemple de conjunció entre un bon nivell literari i unes vendes excepcionals– però sí que reivindico les obres de caràcter més minoritari. Crec que una de les essències de la literatura és la complicitat entre autor i lector. I com que cada lector és diferent, ha de saber buscar aquells autors que li resultin còmplices i propers, i saber treballar-se els seus gustos personals. Seguir el dictat de les modes i dels best sellers globals és l'antítesi d'aquesta concepció de la lectura. A banda d'això, també hi ha un punt de rebel·lió cap al mainstream i l'extensió, com si fos una pandèmia, de certs gustos majoritaris guiats sovint per campanyes de màrqueting.
Pel que fa al món de la música, tot i sentir-me'n més allunyat, sí que em sembla que determinats grups com ara U2 han convertit la seva activitat més en un negoci i en un espectacle que no en una expressió artística. Sempre he pensat que la bona música és emoció i que no necessita ni escenaris faraònics ni excessos de sonoritat ni grans efectes de llum (deixant de banda, en el cas del líder d'U2, les continuades i poc creïbles manifestacions de bonisme que carreguen enormement). En qualsevol cas, el fenomen que es produeix en aquest camp és en certa manera equiparable al que passa en la literatura: un encongiment de la diversitat i una concentració en grans fenòmens de masses.
És l'hora de començar a reivindicar la diferència encara que, qui ho faci, sempre corre el risc de ser titllat d'elitista.
30.7.09
Excuses de mal pagador
Com haureu pogut comprovar els lectors habituals d'aquest bloc, darrerament no he escrit res. Encara que això no sigui una justificació, el motiu ha estat totalment aliè a la meva voluntat.
Ara, el període vacacional farà que deixi també d'escriure durant uns dies. Demano més excuses.
Sí que us puc dir, però, que aquest cap de setmana es publicarà a El Punt un article meu que porta el provocador títol de Contra U2 i Stieg Larsson. M'agradaria poder publicar-lo ja aquí, però no sóc partidari d'avançar al bloc articles que han de sortir en altres mitjans. Quan es publiqui probablement no el podré posar aquí, o sigui que una opció és llegir El Punt, que és un bon diari.
Ara, el període vacacional farà que deixi també d'escriure durant uns dies. Demano més excuses.
Sí que us puc dir, però, que aquest cap de setmana es publicarà a El Punt un article meu que porta el provocador títol de Contra U2 i Stieg Larsson. M'agradaria poder publicar-lo ja aquí, però no sóc partidari d'avançar al bloc articles que han de sortir en altres mitjans. Quan es publiqui probablement no el podré posar aquí, o sigui que una opció és llegir El Punt, que és un bon diari.
15.7.09
Villeneuve-lès-Avignon
En els nostres viatges (o potser hauria de dir fugides) a la Provença, acostumem a entrar-hi per Villeneuve-lès-Avignon.
Aquesta vila està just enfront d’Avinyó, a l’altra banda del Roine. Des de les parts més altes de Villeneuve es veu la silueta de la ciutat d’Avinyó coronada pel Palau dels Papes. El riu -que és enorme i, com tots els rius de grans dimensions, fa una certa por- ens separa d’Avinyó i ens fa la ciutat llunyana. A l’estiu, la llum intensa del migdia desdibuixa els contorns de la ciutat i n’empal·lideix els colors, fent-la una mica irreal.
Villeneuve és una vila estranya, amb dos nuclis. D’una banda, el propi centre de la població, que al migdia està gairebé desert i és també una mica irreal, amb algunes terrasses de bars on la gent dina i vagareja. És l’única forma de vida que té la vila a aquelles hores, que és quan l’hem visitat sempre. Dinar a Villeneuve és el nostre bateig provençal.
D’altra banda, hi ha el barri que envolta la imponent torre de l’antic castell de Felip el Bell. Està situat sobre un petit promontori i poblat de cases antigues, molt ben cuidades, de pedra clara. El taronja de les campsis, el blanc dels gessamins i el lila de les buguenvíl·lies que s’enfilen per aquestes parets dibuixen una peculiar bandera tricolor. Al migdia tampoc hi corre ningú i és ben lògic perquè caminar per aquells pendents fa caure gotes de suor. Sota el castell, és agradable descansar en un parc cuidadíssim –i òbviament desert- sota l’ombra d’unes figueres que conviden a fer un àpat sobre l’herba al més pur estil de Manet.
Llegeixo aquests dies les Notes disperses de Josep Pla, on trobo un escrit que ens parla de l’origen d’alguns dels arbres que creixen al Mas Pla. Ja coneixia la petició que havia fet al seu pare tornant de París l’any 1920 de plantar-hi castanyers bords (els famosos marronniers) que li recordaven els jardins de la capital francesa. Sabia també l’estimació de Pla envers les mimoses –aquest arbre artificiós que no m’agrada gens- però desconeixia que n’hagués fet plantar també al mas després d’un viatge a Itàlia el 1921. Pla ens explica que les mimoses van acabar morint un hivern especialment fred. El que va ser una agradable sorpresa fou llegir que els xiprers del Mas Pla tenen l’origen en un altre encàrrec fet per l’escriptor a son pare després d’una estada a Villeneuve-lès-Avignon. No recordo haver llegit res de Pla sobre Villeneuve i m’encanta aquesta inspiració provençal dels xiprers empordanesos del Mas Pla.
Aquesta vila està just enfront d’Avinyó, a l’altra banda del Roine. Des de les parts més altes de Villeneuve es veu la silueta de la ciutat d’Avinyó coronada pel Palau dels Papes. El riu -que és enorme i, com tots els rius de grans dimensions, fa una certa por- ens separa d’Avinyó i ens fa la ciutat llunyana. A l’estiu, la llum intensa del migdia desdibuixa els contorns de la ciutat i n’empal·lideix els colors, fent-la una mica irreal.
Villeneuve és una vila estranya, amb dos nuclis. D’una banda, el propi centre de la població, que al migdia està gairebé desert i és també una mica irreal, amb algunes terrasses de bars on la gent dina i vagareja. És l’única forma de vida que té la vila a aquelles hores, que és quan l’hem visitat sempre. Dinar a Villeneuve és el nostre bateig provençal.
D’altra banda, hi ha el barri que envolta la imponent torre de l’antic castell de Felip el Bell. Està situat sobre un petit promontori i poblat de cases antigues, molt ben cuidades, de pedra clara. El taronja de les campsis, el blanc dels gessamins i el lila de les buguenvíl·lies que s’enfilen per aquestes parets dibuixen una peculiar bandera tricolor. Al migdia tampoc hi corre ningú i és ben lògic perquè caminar per aquells pendents fa caure gotes de suor. Sota el castell, és agradable descansar en un parc cuidadíssim –i òbviament desert- sota l’ombra d’unes figueres que conviden a fer un àpat sobre l’herba al més pur estil de Manet.
Llegeixo aquests dies les Notes disperses de Josep Pla, on trobo un escrit que ens parla de l’origen d’alguns dels arbres que creixen al Mas Pla. Ja coneixia la petició que havia fet al seu pare tornant de París l’any 1920 de plantar-hi castanyers bords (els famosos marronniers) que li recordaven els jardins de la capital francesa. Sabia també l’estimació de Pla envers les mimoses –aquest arbre artificiós que no m’agrada gens- però desconeixia que n’hagués fet plantar també al mas després d’un viatge a Itàlia el 1921. Pla ens explica que les mimoses van acabar morint un hivern especialment fred. El que va ser una agradable sorpresa fou llegir que els xiprers del Mas Pla tenen l’origen en un altre encàrrec fet per l’escriptor a son pare després d’una estada a Villeneuve-lès-Avignon. No recordo haver llegit res de Pla sobre Villeneuve i m’encanta aquesta inspiració provençal dels xiprers empordanesos del Mas Pla.
13.7.09
Mai més caminarem sols
2009 pot ser el nostre any del canvi. Avui, un dilluns a les dotze del migdia, set mil pericos a la presentació de Nakamura al Nou Sarrià. Com molt bé ha escrit en Xavi Salvatella: i si el nostre Bebeto tingués els ulls xics?
I ara tenim també el nostre You'll never walk alone.
I ara tenim també el nostre You'll never walk alone.
Raigs X
Podria ser un conte de ficció o podria ser realitat...
Per raons que no venen al cas, l’altre dia vaig haver d’anar a fer-me una radiografia. Vaig escollir un metge a l’atzar entre el quadre mèdic de la meva mútua. Bé, l’elecció no va ser del tot a la babalà, el principal criteri va ser la proximitat geogràfica.
Així, vaig anar a parar una finca de la dreta de l’Eixample. L’entrada era força rònega i l’ascensor increïblement estret. El replà del pis era fosc i la porta lluïa –és un dir- una placa de llautó extraordinàriament envellida. Va obrir-me la porta el mateix metge, un home amb ulleres i molts cabells, de curta alçada i d’una seixantena d’anys, vestit amb una bata de l’Institut Català de la Salut. La meva atenció ràpidament es va desviar del metge cap a l’entorn que l’envoltava. Feia molts anys que no veia un pis tan tronat. Una habitació petita i fosca que semblava la sala d’espera estava amoblada únicament amb un vell sofà de flors. En un paret del passadís penjava un insòlit violí d’atrezzo. Els murs feia dècades que no rebien una mà de pintura i havien agafat un to gris translúcid com d’ala de mosca.
Ràpidament va fer-me passar a l’habitació on hi havia l’aparell de raigs X. Allí, el panorama no era menys desolador. Dues cadires d’escai marró i unes cortines de color blanc evolucionat a gris destacaven de forma molt especial. Tot i haver-hi una finestra oberta, l’ambient era extraordinàriament càl·lid i clos. El mosaic havia perdut qualsevol rastre de brillantor i les portes eren d’una fusta lluent, molt pròpia dels anys setanta del segle passat. L’aparell ho era tot menys modern i només va tranquil·litzar-me –molt vagament- el fet que fos aprovat pel Ministère de Santé francès, segons indicava un placa metàl·lica. Aquella sala, però, era més pròpia de Cuba que del país veí. Per tal de convèncer-me, em deia que la medicina cubana té un cert prestigi però el cert és que sempre he pensat que aquesta afirmació és més que dubtosa i no deixa de ser l’últim clau on s’aferren els defensors d’un règim que ja és del tot indefensable.
Em convencia més l’argument que aquell home tímid i educat podia ser un bon metge que no hagués tingut sort a la vida. A més, el hábito no hace al monje –diuen- i tots coneixem professionals mediocres que s’amaguen darrera una façana impoluta. D’altra banda, afegia, una radiografia només és una radiografia i no cal anar a Houston per fer-se-la. Però mirava al voltant i aquell ambient anacrònic no em tranquilitzava gaire. Per acabar-ho d’adobar, cada vegada que venia el metge a col·locar-me bé el peu sota la font de raigs X ensopegava amb la meva sabata i la situació esdevenia certament grotesca.
Un cop fetes les radiografies i amb la porta de la consulta oberta vam conversar una estona. Era un home humil i molt agradable, que em va parlar amb afecte i sentiment d’un metge que havia tingut de mestre quan va arribar a Barcelona a estudiar. Interiorment, vaig confirmar la teoria del bon metge sense sort, amb poca empenta i potser amb una certa actitud vital indolent, però honest i seriós al capdavall. Vaig donar-li la mà en acomiadar-me, mentre m’acompanyava a l’ascensor i vaig tenir una sensació agredolça en deixar-lo allí sol, en aquell món estrany i extemporani.
Per raons que no venen al cas, l’altre dia vaig haver d’anar a fer-me una radiografia. Vaig escollir un metge a l’atzar entre el quadre mèdic de la meva mútua. Bé, l’elecció no va ser del tot a la babalà, el principal criteri va ser la proximitat geogràfica.
Així, vaig anar a parar una finca de la dreta de l’Eixample. L’entrada era força rònega i l’ascensor increïblement estret. El replà del pis era fosc i la porta lluïa –és un dir- una placa de llautó extraordinàriament envellida. Va obrir-me la porta el mateix metge, un home amb ulleres i molts cabells, de curta alçada i d’una seixantena d’anys, vestit amb una bata de l’Institut Català de la Salut. La meva atenció ràpidament es va desviar del metge cap a l’entorn que l’envoltava. Feia molts anys que no veia un pis tan tronat. Una habitació petita i fosca que semblava la sala d’espera estava amoblada únicament amb un vell sofà de flors. En un paret del passadís penjava un insòlit violí d’atrezzo. Els murs feia dècades que no rebien una mà de pintura i havien agafat un to gris translúcid com d’ala de mosca.
Ràpidament va fer-me passar a l’habitació on hi havia l’aparell de raigs X. Allí, el panorama no era menys desolador. Dues cadires d’escai marró i unes cortines de color blanc evolucionat a gris destacaven de forma molt especial. Tot i haver-hi una finestra oberta, l’ambient era extraordinàriament càl·lid i clos. El mosaic havia perdut qualsevol rastre de brillantor i les portes eren d’una fusta lluent, molt pròpia dels anys setanta del segle passat. L’aparell ho era tot menys modern i només va tranquil·litzar-me –molt vagament- el fet que fos aprovat pel Ministère de Santé francès, segons indicava un placa metàl·lica. Aquella sala, però, era més pròpia de Cuba que del país veí. Per tal de convèncer-me, em deia que la medicina cubana té un cert prestigi però el cert és que sempre he pensat que aquesta afirmació és més que dubtosa i no deixa de ser l’últim clau on s’aferren els defensors d’un règim que ja és del tot indefensable.
Em convencia més l’argument que aquell home tímid i educat podia ser un bon metge que no hagués tingut sort a la vida. A més, el hábito no hace al monje –diuen- i tots coneixem professionals mediocres que s’amaguen darrera una façana impoluta. D’altra banda, afegia, una radiografia només és una radiografia i no cal anar a Houston per fer-se-la. Però mirava al voltant i aquell ambient anacrònic no em tranquilitzava gaire. Per acabar-ho d’adobar, cada vegada que venia el metge a col·locar-me bé el peu sota la font de raigs X ensopegava amb la meva sabata i la situació esdevenia certament grotesca.
Un cop fetes les radiografies i amb la porta de la consulta oberta vam conversar una estona. Era un home humil i molt agradable, que em va parlar amb afecte i sentiment d’un metge que havia tingut de mestre quan va arribar a Barcelona a estudiar. Interiorment, vaig confirmar la teoria del bon metge sense sort, amb poca empenta i potser amb una certa actitud vital indolent, però honest i seriós al capdavall. Vaig donar-li la mà en acomiadar-me, mentre m’acompanyava a l’ascensor i vaig tenir una sensació agredolça en deixar-lo allí sol, en aquell món estrany i extemporani.
9.7.09
Més confessions
Escrivia ahir Sergio Vila-Sanjuán en el Cultura/s de La Vanguardia que, tot i tenir interès i simpatia per la figura de Saint-Exupéry, no havia pogut mai amb El petit príncep.
Seguint amb la línia iconoclasta de l’última entrada, em sumo també amb molt de gust a aquesta heretgia.
Seguint amb la línia iconoclasta de l’última entrada, em sumo també amb molt de gust a aquesta heretgia.
3.7.09
Giono, Stendhal i una confessió arriscada
Corro el risc de ser vilipendiat pel que escriuré a continuació. Ho sé, però n’assumeixo les conseqüències.
Estic llegint aquests dies El húsar en el tejado de Jean Giono. D’aquest autor havia llegit la magnífica novel·la curta (o potser no arriba ni a novel·la) El hombre que plantaba árboles. Va agradar-me molt aquesta història, igual que altres textos breus sobre la terra on va néixer i on se sentia tan arrelat: la Provença. D’altra banda, el caràcter independent, autodidacte i outsider d’aquest autor me’l fan especialment atractiu. Però El húsar no m’acaba de convèncer. Ja quan vaig llegir les ressenyes que el comparaven amb les novel·les de Stendhal vaig arrufar el nas.
Sí, senyors, les novel·les de Stendhal no m’agraden. Ja està escrit. Els seus personatges, els Fabrizio del Dongo i els Julien Sorel, em resulten absolutament llunyans. Les seves motivacions i raonaments em són del tot estranys. Em passa el mateix amb l’Edmond Dantés d’Alexandre Dumas i amb molts altres personatges i novel·les del XIX. Aquests grans arguments, aquests personatges excessius, aquests sentiments barrocs i operístics em fan caure els llibres de les mans. Ho dic obertament, sota perill d’excomunió.
Això també em passa amb els quadres d’alguns pintors italians com el Veronés, Tintoretto, Caravaggio o amb els romàntics francesos Delacroix i Géricault. M’embafen. Em quedo amb les escenes intimistes i nòrdiques d’un Vermeer, els paisatges rurals de Brueghel o les atmosferes nítides de Sisley.
Estic llegint aquests dies El húsar en el tejado de Jean Giono. D’aquest autor havia llegit la magnífica novel·la curta (o potser no arriba ni a novel·la) El hombre que plantaba árboles. Va agradar-me molt aquesta història, igual que altres textos breus sobre la terra on va néixer i on se sentia tan arrelat: la Provença. D’altra banda, el caràcter independent, autodidacte i outsider d’aquest autor me’l fan especialment atractiu. Però El húsar no m’acaba de convèncer. Ja quan vaig llegir les ressenyes que el comparaven amb les novel·les de Stendhal vaig arrufar el nas.
Sí, senyors, les novel·les de Stendhal no m’agraden. Ja està escrit. Els seus personatges, els Fabrizio del Dongo i els Julien Sorel, em resulten absolutament llunyans. Les seves motivacions i raonaments em són del tot estranys. Em passa el mateix amb l’Edmond Dantés d’Alexandre Dumas i amb molts altres personatges i novel·les del XIX. Aquests grans arguments, aquests personatges excessius, aquests sentiments barrocs i operístics em fan caure els llibres de les mans. Ho dic obertament, sota perill d’excomunió.
Això també em passa amb els quadres d’alguns pintors italians com el Veronés, Tintoretto, Caravaggio o amb els romàntics francesos Delacroix i Géricault. M’embafen. Em quedo amb les escenes intimistes i nòrdiques d’un Vermeer, els paisatges rurals de Brueghel o les atmosferes nítides de Sisley.
30.6.09
Boris Vian
El dia 23 de juny es van complir cinquanta anys de la mort de Boris Vian. Tots els diaris es van fer ressò de l’efemèride i, qui més qui menys, van fer un repàs a la biografia d’una de les principals figures d’un París perdut que ens mirem amb nostàlgia.
Recordaven els papers que Vian va morir als 39 anys. Sempre frapa la mort d’una persona jove, però encara més quan coincideix exactament amb la teva edat. Fa pensar. Però el que dóna més dimensió a aquests artistes que moren joves és veure tot el que van arribar a fer en els seus anys de vida. En el cas de Vian, la seva obra abasta diversos camps: va ser escriptor, cantautor, músic de jazz, crític, enginyer, patafísic...
Bloc de notes ha deixat passar uns dies per recordar Boris Vian, no per, citant Vila-Matas, acabar con los números redondos i no celebrar aniversaris exactes, sinó per poder enllestir una adaptació, començada ja fa temps, de la lletra d’una de les seves cançons més populars: Le Déserteur.
Us deixo un vídeo, la lletra de Vian i la meva modesta adaptació.
Le Déserteur
Monsieur le Président
je vous fais une lettre
que vous lirez peut-être
si vous avez le temps.
Je viens de recevoir
mes papiers militaires
pour partir à la guerre
avant mercredi soir
Monsieur le Président
je ne veux pas la faire
je ne suis pas sur terre
pour tuer des pauvres gens
C'est pas pour vous fâcher
il faut que je vous dise
ma décision est prise
je m'en vais déserter
Depuis que je suis né
j'ai vu mourir mon père
j'ai vu partir mes frères
et pleurer mes enfants
Ma mère a tant souffert
elle est dedans sa tombe
et se moque des bombes
et se moque des vers.
Quand j'étais prisonnier
on m'a volé ma femme
on m'a volé mon âme
et tout mon cher passé.
Demain de bon matin
je fermerai ma porte
au nez des années mortes
j'irai sur les chemins.
Je mendierai ma vie
sur les routes de France
de Bretagne en Provence
et je dirai aux gens:
Refusez d'obéir
refusez de la faire
n'allez pas à la guerre
refusez de partir.
S'il faut donner son sang
allez donner le vôtre
vous êtes bon apôtre
monsieur le Président.
Si vous me poursuivez
prévenez vos gendarmes
que je n'aurai pas d'armes
et qu'ils pourront tirer.
El Desertor (adaptació d'Àlex Figueras)
Estimat president
us he escrit un paper
que llegireu potser
si teniu un moment.
Tot just ara he rebut
la crida militar
per marxar a lluitar
el dia convingut.
Estimat president
jo no aniré a la guerra
jo no sóc a la terra
per matar pobre gent.
No us vull pas molestar
però cal que us ho digui
ho faré sigui com sigui
fugir i desertar.
Per culpa de la guerra
mon pare va morir
els meus germans patir
i els meus fills van plorar
Amb tant de patiment
ma mare dins sa tomba
se’n fot de tota bomba
i de tot quant regiment
Quan vaig ser presoner
la dona em van robar
l’ànima trepitjar
i vaig perdre els records
Demà de bon matí
donaré cop de porta
als anys en via morta
i agafaré el camí.
Seré un rodamon
pels pobles de tot França
del Loira a la Durança
i diré a tothom
Refuseu d’obeir
no aneu pas a la guerra
fugiu cap a la serra
refuseu de partir
Si cal vessar la sang
estimat president
sou la persona adient
ningú té tan alt rang
Si em voleu agafar
aviseu tot soldat
que jo vaig desarmat
i podran disparar.
Recordaven els papers que Vian va morir als 39 anys. Sempre frapa la mort d’una persona jove, però encara més quan coincideix exactament amb la teva edat. Fa pensar. Però el que dóna més dimensió a aquests artistes que moren joves és veure tot el que van arribar a fer en els seus anys de vida. En el cas de Vian, la seva obra abasta diversos camps: va ser escriptor, cantautor, músic de jazz, crític, enginyer, patafísic...
Bloc de notes ha deixat passar uns dies per recordar Boris Vian, no per, citant Vila-Matas, acabar con los números redondos i no celebrar aniversaris exactes, sinó per poder enllestir una adaptació, començada ja fa temps, de la lletra d’una de les seves cançons més populars: Le Déserteur.
Us deixo un vídeo, la lletra de Vian i la meva modesta adaptació.
Le Déserteur
Monsieur le Président
je vous fais une lettre
que vous lirez peut-être
si vous avez le temps.
Je viens de recevoir
mes papiers militaires
pour partir à la guerre
avant mercredi soir
Monsieur le Président
je ne veux pas la faire
je ne suis pas sur terre
pour tuer des pauvres gens
C'est pas pour vous fâcher
il faut que je vous dise
ma décision est prise
je m'en vais déserter
Depuis que je suis né
j'ai vu mourir mon père
j'ai vu partir mes frères
et pleurer mes enfants
Ma mère a tant souffert
elle est dedans sa tombe
et se moque des bombes
et se moque des vers.
Quand j'étais prisonnier
on m'a volé ma femme
on m'a volé mon âme
et tout mon cher passé.
Demain de bon matin
je fermerai ma porte
au nez des années mortes
j'irai sur les chemins.
Je mendierai ma vie
sur les routes de France
de Bretagne en Provence
et je dirai aux gens:
Refusez d'obéir
refusez de la faire
n'allez pas à la guerre
refusez de partir.
S'il faut donner son sang
allez donner le vôtre
vous êtes bon apôtre
monsieur le Président.
Si vous me poursuivez
prévenez vos gendarmes
que je n'aurai pas d'armes
et qu'ils pourront tirer.
El Desertor (adaptació d'Àlex Figueras)
Estimat president
us he escrit un paper
que llegireu potser
si teniu un moment.
Tot just ara he rebut
la crida militar
per marxar a lluitar
el dia convingut.
Estimat president
jo no aniré a la guerra
jo no sóc a la terra
per matar pobre gent.
No us vull pas molestar
però cal que us ho digui
ho faré sigui com sigui
fugir i desertar.
Per culpa de la guerra
mon pare va morir
els meus germans patir
i els meus fills van plorar
Amb tant de patiment
ma mare dins sa tomba
se’n fot de tota bomba
i de tot quant regiment
Quan vaig ser presoner
la dona em van robar
l’ànima trepitjar
i vaig perdre els records
Demà de bon matí
donaré cop de porta
als anys en via morta
i agafaré el camí.
Seré un rodamon
pels pobles de tot França
del Loira a la Durança
i diré a tothom
Refuseu d’obeir
no aneu pas a la guerra
fugiu cap a la serra
refuseu de partir
Si cal vessar la sang
estimat president
sou la persona adient
ningú té tan alt rang
Si em voleu agafar
aviseu tot soldat
que jo vaig desarmat
i podran disparar.
23.6.09
Iran lliure
Humilment, aquest bloc se suma a les demandes de llibertat dels ciutadans iranians, constata el curiós silenci de tants habituals de la protesta del nostre país i recomana l'encertat i punyent article de la Pilar Rahola a La Vanguardia.
18.6.09
A la plaça de les Glòries
A la ràdio del cotxe sona la veu de Nico, una veu profunda, que embolcalla i aïlla del món exterior. No m’arriba cap so de fora, només imatges. Els cotxes estem aturats, al pas elevat de la plaça. La calitja comença a expressar-se, desdibuixant qualsevol contorn. A la llunyania, un avió avança lentament sobre les torres, mig bessones, de la Vila Olímpica. Traça una línia obliqua de pendent descendent molt lleu. De cop, quatre cotorres travessen esbojarrades la calçada, quasi fregant els cotxes. Avancem molt poc, el just per veure un anunci de fa dècades pintat en el lateral d’un bloc de pisos proper: Negra, fotografía. Queda en un balcó una bandera del Barça, vestigi d’alegries recents que semblen ja del passat. Ens tornem a moure i enfilem el descens d’aquest scalextric que té els dies comptats. En aquest nivell, tot s’enfosqueix i el so dels motors es va fent audible a mesura que s’apaga, suaument, la veu de Nico. El semàfor es posa verd i les motos arrenquen de cop, explosives, com en la sortida d’un gran premi. Els cotxes les seguim i aquest món estrany de la plaça de les Glòries se’ns fa llunyà.
17.6.09
Premis Blocs Catalunya
No sé ben bé per què ho he fet, però he presentat aquest bloc als Premis Blocs Catalunya 2009, en la categoria de Blocs personals. No considero que tingui la més remota opció de guanyar (que és la motivació habitual en aquests casos), però he decidit fer-ho. No em pregunteu per què.
Si voleu, podeu visitar els blocs presentats i votar en consciència, però us he de dir que la llista és llarguíssima i us portarà molta feina, així que sempre podeu votar el boig conegut i deixar per una altra ocasió alguns savis per conèixer.
Si voleu, podeu visitar els blocs presentats i votar en consciència, però us he de dir que la llista és llarguíssima i us portarà molta feina, així que sempre podeu votar el boig conegut i deixar per una altra ocasió alguns savis per conèixer.
16.6.09
Miguel d'Ors (II)
Segueixo gaudint de la poesia emotiva i alhora irònica de Miguel d'Ors. Deixo aquí alguns versos que he anat espigolant, una microantologia personal:
Quisiera que la vida fuese ocurriendo en fila
-primero esto, después lo siguiente, por último lo
demás-
y no como un ataque de comanches borrachos
(De Incompetencia)
tu sabes que la huida
nunca será verdad,
que vayas done vayas
siempre te encontrarás
esta misma tristeza.
Que allá donde hayas ido
estarás siempre tú.
(De No intentes engañarte)
...pensando a cuántas cosas
dice no cada sí que pronunciamos
(De Blues de la tarde de domingo)
...unos ojos
que ponen en alerta a los bomberos
(De La Mujer 10)
En noches como ésta uno quisiera ser
también registrador en algún pueblo ricacho
de allá por el Levante -Elche, Villena, Alcoy...-,
despertarse a las doce, afeitarse, comer,
ir una vez al año a firmar al despacho
y ver pasar la vida sentado en el "Savoy".
(De Tío Atilano)
Quisiera que la vida fuese ocurriendo en fila
-primero esto, después lo siguiente, por último lo
demás-
y no como un ataque de comanches borrachos
(De Incompetencia)
tu sabes que la huida
nunca será verdad,
que vayas done vayas
siempre te encontrarás
esta misma tristeza.
Que allá donde hayas ido
estarás siempre tú.
(De No intentes engañarte)
...pensando a cuántas cosas
dice no cada sí que pronunciamos
(De Blues de la tarde de domingo)
...unos ojos
que ponen en alerta a los bomberos
(De La Mujer 10)
En noches como ésta uno quisiera ser
también registrador en algún pueblo ricacho
de allá por el Levante -Elche, Villena, Alcoy...-,
despertarse a las doce, afeitarse, comer,
ir una vez al año a firmar al despacho
y ver pasar la vida sentado en el "Savoy".
(De Tío Atilano)
15.6.09
Miguel d'Ors
Seguint recomanacions compostelanes, vaig fer-me amb l’antologia de poemes de Miguel d’Ors.
He de confessar que sóc un mal lector de poesia. Desordenat, incomplet i partidari d’uns pocs, segurament per incapacitat d’anar més enllà. Per això, m’abstindré de fer cap anàlisi ni crítica. No sóc tan irresponsable. Només diré que m’agrada la poesia sense artificis, lligada a la realitat i capaç de transmetre sentiments i emocions properes. Leopardi, Machado, Pessoa, Maragall, Manent.
De Miguel d’Ors no havia llegit pràcticament res. I he començat l’antologia a la meva manera. En dosis homeopàtiques i sense cap ordre. Poca quantitat i pura anarquia: així es com crec que s’ha de prendre la poesia.
I així gaudeixo dels poemes de Miguel d’Ors. Abans d'anar a dormir, amb les finestres obertes de bat a bat, deixant entrar l’aire fresc de la nit, em trobo amb versos com aquests:
Contraste
Ellos que viven bajo los focos clamorosos
del éxito y poseen suaves descapotables y piscinas
de plácido turquesa con rosalesy perros importantes
y ríen entre rubias satinadasbellas como el champán,
pero no son felices,
y yo que no teniendo nada más que estas calles
gregarias y un horario
oscuro y mis domingos baratos junto al río
con una esposa y niños que me quieren
tampoco soy feliz.
De "Curso superior de ignorancia"
Més poemes de Miguel d'Ors.
He de confessar que sóc un mal lector de poesia. Desordenat, incomplet i partidari d’uns pocs, segurament per incapacitat d’anar més enllà. Per això, m’abstindré de fer cap anàlisi ni crítica. No sóc tan irresponsable. Només diré que m’agrada la poesia sense artificis, lligada a la realitat i capaç de transmetre sentiments i emocions properes. Leopardi, Machado, Pessoa, Maragall, Manent.
De Miguel d’Ors no havia llegit pràcticament res. I he començat l’antologia a la meva manera. En dosis homeopàtiques i sense cap ordre. Poca quantitat i pura anarquia: així es com crec que s’ha de prendre la poesia.
I així gaudeixo dels poemes de Miguel d’Ors. Abans d'anar a dormir, amb les finestres obertes de bat a bat, deixant entrar l’aire fresc de la nit, em trobo amb versos com aquests:
Contraste
Ellos que viven bajo los focos clamorosos
del éxito y poseen suaves descapotables y piscinas
de plácido turquesa con rosalesy perros importantes
y ríen entre rubias satinadasbellas como el champán,
pero no son felices,
y yo que no teniendo nada más que estas calles
gregarias y un horario
oscuro y mis domingos baratos junto al río
con una esposa y niños que me quieren
tampoco soy feliz.
De "Curso superior de ignorancia"
Més poemes de Miguel d'Ors.
11.6.09
Fuck the mainstream!
Curiosament, aquesta expressió la va deixar anar -segons m’informen- un dels màxims exponents del mainstream musical mundial, el messiànic cantant del grup irlandès U2, en un lliurament de premis. Malgrat aquesta contradicció, coincideixo plenament amb l’expressió d’en Bono.
He de reconèixer que fins fa ben poc no sabia què era això del mainstream. Bé, sí que sabia què era, el concepte sempre l’he tingut interioritzat, però no sabia que tingués un nom ni que estigués teoritzat. Em va alegrar saber-ho.
La viquipèdia castellana tradueix mainstream com a corrent principal i el defineix com el terme utilitzat per designar els pensaments, gustos o preferències acceptats majoritàriament en una societat.
S’utilitza fonamentalment en el camp de la música popular i no cal pensar massa per saber què engloba el mainstream en aquest àmbit: aquells grups o cantants que sonen fins a l’extenuació a les ràdios, que són objecte de seguiment continuat per part dels mitjans, que sovint prioritzen el mercantilisme a l’art o la creativitat i que omplen tots i cadascuns dels seus concerts. El meu informador inicial em deia que no era massa just posar en el mateix sac del mainstream, per exemple U2 i Jennifer López. Efectivament, té tota la raó. Són artistes del tot incomparables, però no deixen de compartir el concepte mainstream que els acaba fent irritants i cansins per alguns individus entre els quals m’incloc.
Aquesta teoria del mainstream pot estendre’s a molts altres àmbits, entre ells el de la literatura, que és el que més m’interessa. Ruiz Zafón, Ildefonso Falcones, Maria de la Pau Janer, Dan Brown, Stieg Larsson, Ken Follett o Paulo Coelho són mainstream pur i dur. Segurament dins del mainstream literari també hi ha qualitat, com a dins del musical, però com l’altre dia em deia algú: per què hem de llegir tots els mateixos llibres?
És aquesta rebel·lió contra la imposició de les campanyes mediàtiques o, encara més, contra la manca d’iniciativa individual i de sentit crític la que jo propugno. No vol dir que els autors majoritaris no tinguin qualitat: dos dels meus escriptors més estimats, Pla i Simenon, són en certa manera mainstream. És el seguidisme a determinades modes i corrents majoritaris el que em molesta. Prefereixo contraposar-hi un cert minoritarisme o, fins i tot, elitisme ben entès.
I m’agradaria parlar també del mainstream futbolístic, però no ho faré perquè llavors resulta que perdo algun dels escassos lectors que tinc.
He de reconèixer que fins fa ben poc no sabia què era això del mainstream. Bé, sí que sabia què era, el concepte sempre l’he tingut interioritzat, però no sabia que tingués un nom ni que estigués teoritzat. Em va alegrar saber-ho.
La viquipèdia castellana tradueix mainstream com a corrent principal i el defineix com el terme utilitzat per designar els pensaments, gustos o preferències acceptats majoritàriament en una societat.
S’utilitza fonamentalment en el camp de la música popular i no cal pensar massa per saber què engloba el mainstream en aquest àmbit: aquells grups o cantants que sonen fins a l’extenuació a les ràdios, que són objecte de seguiment continuat per part dels mitjans, que sovint prioritzen el mercantilisme a l’art o la creativitat i que omplen tots i cadascuns dels seus concerts. El meu informador inicial em deia que no era massa just posar en el mateix sac del mainstream, per exemple U2 i Jennifer López. Efectivament, té tota la raó. Són artistes del tot incomparables, però no deixen de compartir el concepte mainstream que els acaba fent irritants i cansins per alguns individus entre els quals m’incloc.
Aquesta teoria del mainstream pot estendre’s a molts altres àmbits, entre ells el de la literatura, que és el que més m’interessa. Ruiz Zafón, Ildefonso Falcones, Maria de la Pau Janer, Dan Brown, Stieg Larsson, Ken Follett o Paulo Coelho són mainstream pur i dur. Segurament dins del mainstream literari també hi ha qualitat, com a dins del musical, però com l’altre dia em deia algú: per què hem de llegir tots els mateixos llibres?
És aquesta rebel·lió contra la imposició de les campanyes mediàtiques o, encara més, contra la manca d’iniciativa individual i de sentit crític la que jo propugno. No vol dir que els autors majoritaris no tinguin qualitat: dos dels meus escriptors més estimats, Pla i Simenon, són en certa manera mainstream. És el seguidisme a determinades modes i corrents majoritaris el que em molesta. Prefereixo contraposar-hi un cert minoritarisme o, fins i tot, elitisme ben entès.
I m’agradaria parlar també del mainstream futbolístic, però no ho faré perquè llavors resulta que perdo algun dels escassos lectors que tinc.
5.6.09
Reflexió sobre la lectura de diaris
Sento una gran atracció pels diaris (bé, per alguns diaris, no per tots). Al matí, un diari verge i immaculat em resulta una temptació gairebé irresistible. Esmorzar amb calma, tot fullejant un diari és un dels luxes que m’agradaria poder permetre’m.
Hi ha qui diu que hauríem de llegir més llibres i menys diaris. Jo els dono tota la raó. Llegir –ben llegit- un diari ocupa molt temps, que, de ben segur, estaria més ben emprat en altres lectures. Ara bé, de la mateixa manera que quan tinc molta set m’agrada beure’m una cocacola –tot i saber que l’aigua és més sana i treu més la set- de vegades em llenço també a llegir un diari abans que un llibre, sabent que no en trauré tan profit. Què hi farem.
Hi ha diaris i diaris: ho dèiem al principi. Una de les situacions més curioses que poden donar-se és quan una hostessa comença a repartir la premsa en un avió. La gent comença a fer càlculs de què quedarà quan arribi a la seva posició i es posa nerviosa. Una vegada em vaig trobar en la disjuntiva d’haver d’escollir entre el Financial Times i el diari esportiu portuguès A Bola. S'admeten apostes sobre quin vaig triar.
Recordo un article d’en Salvador Sostres en què feia una curiosa comparança amb aquesta situació. Deia que si no queda el diari o diaris que ens agraden no n’hauríem d’agafar cap altre, de la mateixa manera que no ens n’aniríem amb cap noia (o noi, segons el cas) que no ens agradés pel fet de no haver-n’hi cap més (bé, això potser no és aplicable a tothom). A banda d’ocurrent, em sembla prou encertada l’observació. Jo prefereixo abstenir-me a llegir segons què.
Dit això, caldria reflexionar sobre què ens aporten els diaris. Jo no hi busco les notícies –que acostumo a escoltar per la ràdio- tot i que els diaris sempre donen un plus de qualitat a la informació. Hi ha bons articles, però tampoc els llegeixo tots. Hi ha reportatges interessants, però per si sols no justifiquen una especial dedicació. He arribat a la conclusió que en l’atracció per la lectura de diaris hi ha una suma de costum, addicció, responsabilitat d’estar informat i una certa necessitat de saber què passa el món, d’estar a la moda, no tant des del punt de conèixer les notícies com d’estar assabentat d’això que es coneix com a tendències. Llegir diaris és com prendre el pols al país o al món. Potser em direu que he descobert la sopa d’all i segurament és així, però per a mi és important saber per què llegim diaris amb la quantitat de llibres interessants que ens esperen. És un misteri i aquesta explicació tampoc m’acaba de convèncer.
Hi ha qui diu que hauríem de llegir més llibres i menys diaris. Jo els dono tota la raó. Llegir –ben llegit- un diari ocupa molt temps, que, de ben segur, estaria més ben emprat en altres lectures. Ara bé, de la mateixa manera que quan tinc molta set m’agrada beure’m una cocacola –tot i saber que l’aigua és més sana i treu més la set- de vegades em llenço també a llegir un diari abans que un llibre, sabent que no en trauré tan profit. Què hi farem.
Hi ha diaris i diaris: ho dèiem al principi. Una de les situacions més curioses que poden donar-se és quan una hostessa comença a repartir la premsa en un avió. La gent comença a fer càlculs de què quedarà quan arribi a la seva posició i es posa nerviosa. Una vegada em vaig trobar en la disjuntiva d’haver d’escollir entre el Financial Times i el diari esportiu portuguès A Bola. S'admeten apostes sobre quin vaig triar.
Recordo un article d’en Salvador Sostres en què feia una curiosa comparança amb aquesta situació. Deia que si no queda el diari o diaris que ens agraden no n’hauríem d’agafar cap altre, de la mateixa manera que no ens n’aniríem amb cap noia (o noi, segons el cas) que no ens agradés pel fet de no haver-n’hi cap més (bé, això potser no és aplicable a tothom). A banda d’ocurrent, em sembla prou encertada l’observació. Jo prefereixo abstenir-me a llegir segons què.
Dit això, caldria reflexionar sobre què ens aporten els diaris. Jo no hi busco les notícies –que acostumo a escoltar per la ràdio- tot i que els diaris sempre donen un plus de qualitat a la informació. Hi ha bons articles, però tampoc els llegeixo tots. Hi ha reportatges interessants, però per si sols no justifiquen una especial dedicació. He arribat a la conclusió que en l’atracció per la lectura de diaris hi ha una suma de costum, addicció, responsabilitat d’estar informat i una certa necessitat de saber què passa el món, d’estar a la moda, no tant des del punt de conèixer les notícies com d’estar assabentat d’això que es coneix com a tendències. Llegir diaris és com prendre el pols al país o al món. Potser em direu que he descobert la sopa d’all i segurament és així, però per a mi és important saber per què llegim diaris amb la quantitat de llibres interessants que ens esperen. És un misteri i aquesta explicació tampoc m’acaba de convèncer.
(Sense cap intenció elitista, excloc de la consideració de diaris les publicacions diàries gratuïtes que es reparteixen al metro i al carrer. Tot i resultar útils, tampoc són autènticament diaris les versions digitals dels periòdics).
2.6.09
Estampes franceses: La Villatade
Cap de setmana llarg a La Villatade, una finca situada entre les comarques del Cabardès i el Minervois. A França, l'artificial delimitació territorial en departaments està ja tan arrelada que les regions i comarques històriques s’han anat difuminant –igual que les llengües que no són el francès- fins al punt que resulta difícil, almenys per a mi, conèixer-ne els límits. El fet és que La Villatade produeix vins de la denominació d’origen Minervois però està situada al poble de Sallèles-Cabardès, o sigui que la cosa està difícil. Deu ser com el que ens passa a Aiguafreda, sempre a cavall entre Osona i el Vallès.
Però no ens perdem en disquisicions territorials. Deixant enrere l’empori turístic de Carcassone, la carretera s’enfila lleument seguint el curs del riu Orbiel. Ràpidament s’oblida el mercadeig de la cité i dels seus suburbis plens de rotondes, Intermarchés, Leclerqs, Campaniles i –empara’ns José Bové- McDonald’s. Els pobles es fan cada vegada més petits, l’aire s’aclareix, els arbres comencen a resseguir la carretera i els camps de vinyes van apareixent aquí i allà. Quan tombem en direcció Sallèles, el cotxe comença a navegar solitari en un mar de vinyes. Possiblement la vinya sigui el paisatge que més m’agrada. Ni prats alpins ni cims nevats ni boscos frondosos ni platges d’aigua turquesa ni illes paradisíaques. Doneu-me vinyes d’un verd viu i intens, camps d’oliveres o de cereals, rengleres de xiprers assenyalant el cel blau, cases de pedra ocre i teula cuita abraçades a una església, casalots nobles protegits per la frescor d’arbres centenaris. Paisatges guiats per l’activitat humana tradicional i civilitzada.
Al Cabardès, el domini de la vinya és abassagador. La lluïssor del verd dominant només s’interromp per les taques grogues d’unes grans mates de ginesta florida. Una altra característica d'aquestes terres és l’amplitud: terrenys ondulats, cels oberts, pobles petits, escassa presència humana. Contrapunt molt necessari a la superpoblació aclaparadora de la nostra metròpoli. De fet, aquestes escapades responen en bona part a la rotunditat d’aquest verb: escapar.
Instal·lats a La Villatade ens fem una idea –potser idealitzada- de la vida d’allí. Tenir cura de les vinyes, produir el vi, estimar-lo, vendre’l. Treballar a l’aire lliure, criar un parell de cavalls, portar els horts, arranjar quatre coses. Exposar-se al fred i al sol, saber llegir el temps, tenir la pell colrada. Segur que deu ser més complicat que això, però ens quedem amb aquesta mirada.
Però no ens perdem en disquisicions territorials. Deixant enrere l’empori turístic de Carcassone, la carretera s’enfila lleument seguint el curs del riu Orbiel. Ràpidament s’oblida el mercadeig de la cité i dels seus suburbis plens de rotondes, Intermarchés, Leclerqs, Campaniles i –empara’ns José Bové- McDonald’s. Els pobles es fan cada vegada més petits, l’aire s’aclareix, els arbres comencen a resseguir la carretera i els camps de vinyes van apareixent aquí i allà. Quan tombem en direcció Sallèles, el cotxe comença a navegar solitari en un mar de vinyes. Possiblement la vinya sigui el paisatge que més m’agrada. Ni prats alpins ni cims nevats ni boscos frondosos ni platges d’aigua turquesa ni illes paradisíaques. Doneu-me vinyes d’un verd viu i intens, camps d’oliveres o de cereals, rengleres de xiprers assenyalant el cel blau, cases de pedra ocre i teula cuita abraçades a una església, casalots nobles protegits per la frescor d’arbres centenaris. Paisatges guiats per l’activitat humana tradicional i civilitzada.
Al Cabardès, el domini de la vinya és abassagador. La lluïssor del verd dominant només s’interromp per les taques grogues d’unes grans mates de ginesta florida. Una altra característica d'aquestes terres és l’amplitud: terrenys ondulats, cels oberts, pobles petits, escassa presència humana. Contrapunt molt necessari a la superpoblació aclaparadora de la nostra metròpoli. De fet, aquestes escapades responen en bona part a la rotunditat d’aquest verb: escapar.
Instal·lats a La Villatade ens fem una idea –potser idealitzada- de la vida d’allí. Tenir cura de les vinyes, produir el vi, estimar-lo, vendre’l. Treballar a l’aire lliure, criar un parell de cavalls, portar els horts, arranjar quatre coses. Exposar-se al fred i al sol, saber llegir el temps, tenir la pell colrada. Segur que deu ser més complicat que això, però ens quedem amb aquesta mirada.
Passegem entre les vinyes. L’À xuta una pilota pels camps, l’N ensopega amb les pedres del camí. El sol declina i les fulles dels ceps llueixen més que mai. El fill de la casa cura la pota d’un cavall, alguns compradors de vi se’n van. El masover rega les tomaqueres amb l'aigua d'una bassa. La calma va creixent. Algun porticó es tanca. Es fa fosc tard. Els nens se’n van a dormir. Mengem pa i formatge i bevem vi d’aquelles mateixes vinyes que ens envolten. S’imposa la nit i el silenci només s’altera per algun tro llunyà i somort.
29.5.09
La merla
La merla, o més ben dit el mascle de la merla, és un dels ocells més elegants que hi ha. El seu bec de color groc semafòric esquinça la solemnitat del seu plumatge immaculadament negre. Malgrat el seu color, no és un ocell fúnebre la merla. No es pot anar de dol amb un bec tan groc. I a diferència de corbs, cornelles, gralles i, fins i tot, garses, la merla és un ocell noble, tot un senyor.
Hi ha qui caça i es menja les merles. No és el meu cas: no he estat mai massa partidari de menjar ocellots (espero que els gastrònoms sàpiguen perdonar-me). A més, penso que les merles són un element decoratiu que enriqueix parcs i jardins. M’agrada veure-les, sempre mig fugisseres. Recordo un text de Josep Pla –una de les seves Cartes de lluny- sobre els squares anglesos que parlava de la merla com a element inherent al paisatge d’aquestes places. Un contrapunt necessari per acabar de vestir el verd dominant d’aquests indrets serens, lliures i elegants.
Doncs bé, aquest matí m’ha sorprès veure una merla caminant per la vorera d’un carrer de l’Eixample barceloní. Si exceptuem els que podem trobar en alguns parcs, els ocells que corren per Barcelona no resulten massa agradables: coloms repulsius, gavines inquietants, lloros invasors i algun pardal amb do d’ubicuïtat.
En aquest context, m’ha sorprès i m’ha agradat veure aquella merla. M’hi he apropat i no ha fugit. No semblava pas ferida ni malalta però no marxava. Ha donat uns quants passos i ha fet unes petites volades, just per allunyar-se un parell de metres de mi. Al final l’he sobrepassat i s’ha quedat posada en el boix mig mort de l’entrada d’un hotel.
Aquesta merla perduda, desorientada i soitària pels carrers de la ciutat ha resultat ser metafòrica.
Hi ha qui caça i es menja les merles. No és el meu cas: no he estat mai massa partidari de menjar ocellots (espero que els gastrònoms sàpiguen perdonar-me). A més, penso que les merles són un element decoratiu que enriqueix parcs i jardins. M’agrada veure-les, sempre mig fugisseres. Recordo un text de Josep Pla –una de les seves Cartes de lluny- sobre els squares anglesos que parlava de la merla com a element inherent al paisatge d’aquestes places. Un contrapunt necessari per acabar de vestir el verd dominant d’aquests indrets serens, lliures i elegants.
Doncs bé, aquest matí m’ha sorprès veure una merla caminant per la vorera d’un carrer de l’Eixample barceloní. Si exceptuem els que podem trobar en alguns parcs, els ocells que corren per Barcelona no resulten massa agradables: coloms repulsius, gavines inquietants, lloros invasors i algun pardal amb do d’ubicuïtat.
En aquest context, m’ha sorprès i m’ha agradat veure aquella merla. M’hi he apropat i no ha fugit. No semblava pas ferida ni malalta però no marxava. Ha donat uns quants passos i ha fet unes petites volades, just per allunyar-se un parell de metres de mi. Al final l’he sobrepassat i s’ha quedat posada en el boix mig mort de l’entrada d’un hotel.
Aquesta merla perduda, desorientada i soitària pels carrers de la ciutat ha resultat ser metafòrica.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)