Aix

Confort de trobar escrit per un altre allò que hem pensat o sentit tantes vegades. Avui, precisament, en un moment d'especial calma, havent dinat, amb el sol ja baix que imposa el nou horari d'hivern. Llegeixo al dietari de Juan Manuel Bonet, La ronda de los días:

Invierno y Aix. Sentado todo el día, viendo la fuente de los nueve cañones, sueño una vida aquí, lejos del mundo y sus suplicios. Caminan siluetas por el Cours, se afanan sin prisas. En el museo duermen los cuadros. Los libros en sus cuevas, las lámparas en el interior de las viviendas, las persianas filtrando el rumor callejero tras los altos ventanales. Sentado aquí, en esta ciudad de músicas, a la sombra tutelar de la montaña, sueño una provincia blanca, no aquella de la que tanto hablamos, no aquella negra. Sueño, y mis sueños se los lleva el rumor del agua.

I és curiós que aquests somnis ens vinguin sempre a la Provença, aquesta província blanca.

Interludi provençal

- Una altra vegada a la Provença?
- Sí,
- I no t'agrada més la costa bretona: els penya-segats sobre les aigües braves, els fars solitaris, les veles empeses pel vent?
- Són bonics, sí, però...
- I els paisatges del Pirineu: els prats verds, els rierols d'aigües límpides, el romanticisme dels cims rocallosos?
- Són indiscutiblement bells, sí...
- I les platges de sorra blanca, desertes, l'aigua verda i transparent?
- No seré jo qui posi en dubte la seva bellesa innegable...
Però la conversa s'esvaeix quan la ment recorda aquella plana del Luberon, amb vinyes d'un verd que fa mal als ulls, conreus de cereals d'un daurat intens i camps de lavanda d'un blau quasi ofensiu, solcats per camins de terra i tocats aquí i allà per antics masos de pedra clara i finestrals de fusta. I on la plana comença a enfilar-se cap a les muntanyes fosques, els poblets penjats de cases de pedra immaculada: Bonnieux, Lacoste, Ménerbes... brillant sota la llum d'un sol descendent i oblicu. Tanco els ulls i, per molts paisatges que m'imagini, no en sento cap altre tant com aquest.

Tres places

Tres places, de nit, amb molt de fred.
27 de desembre, a Aix-en-Provence. Són poc més de les nou, però la temperatura ja deu haver baixat dels zero graus. Quasi ningú corre ja per la plaça de l'Ajuntament. No se sent piular ni un ocell als gegantins plataners nus. La font i la façada de l'ajuntament són il·luminades amb llums blanques, la torre del rellotge resta fosca. Menjo unes mandarines -el rètol deia que eren corses- acabades de comprar, mentre els nens corren i es fan fotografies. L'olor de les mandarines engalana l'aire. És bonic tenir tota la plaça per nosaltres, un magnífic regal de Nadal.
30 de desembre, Saint Maximin-la-Sainte Baume. Són les sis de la tarda i el termòmetre del cotxe ja marca zero graus. La foscor ha anat caient amb rotunditat. La plaça és només l'espai buit que deixa l'angle recte format per les façanes de l'ajuntament i la basílica de Santa Maria Magdalena, l'una neoclàssica i l'altra de simple pedra, inacabada. Acabem de sortir de l'enorme església romànica, fosca, alta, preciosa, amb un aire lúgubre que fa por a l'N. El fred regna pertot. A l'altra banda de la plaça, un bust de Mistral, l'omnipresent poeta laureat de l'idioma abandonat. El carrer comercial desemboca a la plaça. Comprem uns pains au chocolat i ens hi passegem. Les mercaderies de les botigues surten a l'exterior: vestits de lluentons de gust dubtós, insòlita roba interior femenina de colors impossibles, viandes i ampolles L'excitació prèvia a la nit de cap d'any resulta aquí encara més estranya. És, però, un poble bonic.
30 de desembre, Arles, les 10 de la nit tocades. Fa un aire fred, infernal, si es permet l'oxímoron. Ens tapem tant com podem amb caputxes, gorres i bufandes. Evidentment, no corre ningú a la plaça de la República. No gosem admirar la bellíssima portalada de Sainte-Trophime, ens hem de moure contínuament, córrer, saltar. Amb els nens fem curses al voltant de la font amb el vell obelisc romà. Les perdo totes. És una meravella ser ara aquí, acabar l'any en aquest lloc, gaudir-lo en solitud. El fred és un preu barat. Demà serem a casa.

Arles, plaça de la República, penúltima nit de l'any.

De llibreria a llibreria

Hi ha ocasions en què la G., l'À. i l'N. mereixen un premi a la paciència. Tot i que constato que han començat a buscar mecanismes d'autodefensa. Un d'ells -l'he calat de seguida, ja no serveix- consisteix en concentrar la meva atenció en un determinat punt de la ciutat.
-Mira, papa, quin carrer més bonic!- em diu l'À- Fixa't bé en els edificis que hi ha allà. I mentrestant em dóna la mà i em fa caminar de pressa.
Si l'N. se n'adona, ho rebla amb un to de veu impostada:
-Oh, sí, papa! Mira, mira!- i intenta fer girar el meu cos cap a un lloc on sóc incapaç de veure-hi res d'interès,
Aquest és un senyal inequívoc que just a l'altra banda del carrer hi ha una llibreria. Una altra llibreria!
I tal com sóc pesat per als meus fills, ho sóc també per als lectors de Bloc de notes, insistint novament en l'interès de les llibreries franceses. Aquests dies n'he enfilat unes quantes de bones, en ciutats diferents: Sauramps -novament-, a Montpeller, Librairie de Provence, a Aix, Masséna, a Niça i Actes Sud a Arles.
La primera, un clàssic, a dues passes de la place de la Comédie, ben sortida i extraordinàriament plena de gent sempre que l'he visitat. La segona, una meravella desconeguda a l'emplaçament privilegiat del Cours Mirabeau d'Aix, on feia un aire glaçat, la tercera em porta ecos dels llibres de Bezsonoff i la quarta, és un autèntic empori ben entès de la cultura -llibreria, editorial, sala d'exposicions, cinema, hammam- a tocar de la Roine, al vell Arles. A totes va caure alguna coseta, amb moderació, de les quals ja anirem parlant, si escau.

Un altre Gordes

Baixant per carrerons empedrats fins al fons del penya-segat on s'apleguen les cases de Gordes, entrem en un món del tot diferent al centre del poble: desert, silenciós, ombrívol, fosc, quasi abandonat. Les herbes envaeixen el torrent que hi discorre i els murs de pedra seca construïts entre les roques estan aquí abandonats. Les fulles caigudes encatifen els camins i se sent rajar una font. A la sortida d'un revolt ens trobem aquesta imatge, també d'una altra época, que la vella Fed acaba d'entelar amb el seu vel de color decadent.

Escapada

No és fàcil explicar perquè experimentem una comunió especial amb determinades àrees geogràfiques, que esdevenen gairebé paisatges de l'ànima. Segurament es tracta d'una conjunció de factors, que inclou des de la bellesa paisatgística fins a un determinat esperit de viure que ens resulta proper. Però probablement hi incideixi especialment la pròpia experiència, que ens relaciona moments viscuts feliçment als entorns físics que els acompanyen.

He de dir que em sento afortunat de viure a tocar de territoris meravellosos -el Montseny, la Plana de Vic-, ben a prop d'indrets excepcionals -l'Empordà, la Garrotxa o, perquè no, alguns barris de la ciutat de Barcelona- i d'haver viatjat a regions i ciutats meravelloses, que m'estalvio de citar. Però res em resulta comparable a la sensació de travessar, al volant del cotxe i després de més de quatre hores conduint, una frontera imaginària que marca l'accés a la meva Provença. És una àrea circumscrita al nord de les muntanyes del petit Luberon; unes planes de paisatge humanitzat amb vinyes, oliveres, xiprers i lavandes, tocades aquí i allà per masos de pedra seca. Segurament és un paisatge, una regió, un poblament, que no té res d'excepcional, però que conforma un conjunt altament harmònic.

Allí hi hem viscut -i segurament aquest és el secret- moments de calma, fugides de realitats que resultaven exasperants, oblits buscats i aconseguits, dies intensos i aprofitats, silencis i reposos... No acabo de trobar una explicació científica a aquesta comunió, més enllà de constatar la descàrrega endorfínica que em suposa sempre traspassar, per la D900, l'encreuament de Coustellet.

Foto: carrer de Gordes

Camus a Lourmarin

Interessant l'article d'avui de Joan de Sagarra a La Vanguardia sobre Camus i Lourmarin. Explica que va visitar fa pocs dies aquest bonic poble provençal per recórrer els passos de l'escriptor d'Alger. Curiosament jo també vaig ser-hi fa unes setmanes i els nostres peus també van fer camí cap el petit cementiri per retre homenatge a un escriptor íntegre i valent. Casualment fa un parell d'anys vaig escriure també un article a El Punt arran de la polèmica sobre el possible trasllat al Panteó parisenc de les despulles de Camus.
Dibuixa ara Sagarra un poble acomodat a l'estiueig de famílies benestants. No li falta raó. Costa imaginar-se a Camus passejant-se pels seus carrers o seguint les evolucions de l'equip de futbol local. Però no és menys cert que, malgrat aquesta colonització pel turisme d'elit, Lourmarin no s'ha alienat davant les masses i ha sabut preservar el seu caràcter: l'arquitectura popular, el viure reposat, la gastronomia local... Tanco els ulls i encara enyoro les façanes de les seves cases, els finestrals de fusta, la música de l'aigua de les fonts.

Souvenir de Grignan

Article publicat avui a El Punt

Tot i no pertànyer a l'actual regió administrativa de Provença-Alps-Costa Blava, Grignan és una població clarament provençal. La pedra clara de les cases, els finestrals de fusta acolorits, els teulats terrosos, els camps de lavanda que l'envolten i el pastís que se serveix a les terrasses de la plaça a l'hora de l'aperitiu no deixen lloc a dubtes. Presideix aquesta placeta una font amb l'estàtua de Madame de Sevigné escrivint –se suposa– una de les seves reputades cartes. La noble escriptora epistolar va passar temporades, i va acabar morint-hi, al bellíssim castell renaixentista que corona i regna sobre la vila. No fou l'únic personatge de la literatura que es va deixar caure a Grignan: també Julio Cortázar ens va deixar un curiós relat del seu pas per la població, Ciclismo en Grignan, centrat en l'erotisme de la contemplació, precisament des d'un cafè a redós del monument, del moviment oscil·latori d'una jove sobre el seient de la seva bicicleta. És agradable passejar per Grignan, on a més de les inevitables botigues de records provençals –sabons, saquets d'espígol i elements de decoració d'allò més chic– trobem un parell de llibreries de vell i un taller museu de la impremta i la tipografia on un noi molt amable ens fa una demostració de l'ús de les velles màquines d'imprimir. L'olor de tinta, les calaixeres de fusta plenes de tipus de plom i la cuidada llibreria annexa constitueixen un paradís per als amants de les belles edicions.
També les llibreries de vell, si tenim la sort de trobar-les obertes, són font de tresors amagats. Com una guia de França, Algèria i colònies de 1886, plena de gravats, en què l'autor –el geògraf Onésime Reclus, creador del terme francofonia– dedica un capítol a donar la seva visió sobre les anomenades llengües regionals, especialment l'occità. Frases com aquestes deixen clara la situació que es vivia ja a l'època i la simpatia de l'autor envers l'expansió del francès: “Però avui dia el francès regna a totes les ciutats de França; i allà on encara no és mestre s'infiltra solapadament en els patois” o “Cal considerar la línia de divorci d'Oil i Oc com un dic irrevocablement rebentat pel corrent que ve del nord. Ja l'onada septentrional submergeix totes les ciutats, tots els burgs del Migdia: la reina del sud-oest, Bordeus, va ser una vila d'Oc i ha esdevingut una vila d'Oil. Pot travessar-se sense sentir deu paraules del patois que es va parlar en tots els seus carrers”. D'això fa cent vint-i-cinc anys i, exceptuant algunes regulacions d'última hora del govern de Jospin, la República Francesa ha estat implacable a l'hora de segar les aspiracions nacionals i drets lingüístics d'occitans, bretons, alsacians o catalans. El jacobinisme en el seu estat més pur ha estat d'una gran eficiència. Per contra, la República ha ofert un model d'estat i de país amb uns valors innegables –la projecció pràctica del liberté, égalité, fraternité– que han actuat de contrapès i de bàlsam a les renúncies. Per això, i vistes les magres aportacions d'altres estats, per les nostres contrades hi ha qui, en to més o menys de broma, afirma que el timbaler del Bruc s'hauria pogut tocar allò que no sona.

Villeneuve-lès-Avignon

En els nostres viatges (o potser hauria de dir fugides) a la Provença, acostumem a entrar-hi per Villeneuve-lès-Avignon.
Aquesta vila està just enfront d’Avinyó, a l’altra banda del Roine. Des de les parts més altes de Villeneuve es veu la silueta de la ciutat d’Avinyó coronada pel Palau dels Papes. El riu -que és enorme i, com tots els rius de grans dimensions, fa una certa por- ens separa d’Avinyó i ens fa la ciutat llunyana. A l’estiu, la llum intensa del migdia desdibuixa els contorns de la ciutat i n’empal·lideix els colors, fent-la una mica irreal.
Villeneuve és una vila estranya, amb dos nuclis. D’una banda, el propi centre de la població, que al migdia està gairebé desert i és també una mica irreal, amb algunes terrasses de bars on la gent dina i vagareja. És l’única forma de vida que té la vila a aquelles hores, que és quan l’hem visitat sempre. Dinar a Villeneuve és el nostre bateig provençal.
D’altra banda, hi ha el barri que envolta la imponent torre de l’antic castell de Felip el Bell. Està situat sobre un petit promontori i poblat de cases antigues, molt ben cuidades, de pedra clara. El taronja de les campsis, el blanc dels gessamins i el lila de les buguenvíl·lies que s’enfilen per aquestes parets dibuixen una peculiar bandera tricolor. Al migdia tampoc hi corre ningú i és ben lògic perquè caminar per aquells pendents fa caure gotes de suor. Sota el castell, és agradable descansar en un parc cuidadíssim –i òbviament desert- sota l’ombra d’unes figueres que conviden a fer un àpat sobre l’herba al més pur estil de Manet.

Llegeixo aquests dies les Notes disperses de Josep Pla, on trobo un escrit que ens parla de l’origen d’alguns dels arbres que creixen al Mas Pla. Ja coneixia la petició que havia fet al seu pare tornant de París l’any 1920 de plantar-hi castanyers bords (els famosos marronniers) que li recordaven els jardins de la capital francesa. Sabia també l’estimació de Pla envers les mimoses –aquest arbre artificiós que no m’agrada gens- però desconeixia que n’hagués fet plantar també al mas després d’un viatge a Itàlia el 1921. Pla ens explica que les mimoses van acabar morint un hivern especialment fred. El que va ser una agradable sorpresa fou llegir que els xiprers del Mas Pla tenen l’origen en un altre encàrrec fet per l’escriptor a son pare després d’una estada a Villeneuve-lès-Avignon. No recordo haver llegit res de Pla sobre Villeneuve i m’encanta aquesta inspiració provençal dels xiprers empordanesos del Mas Pla.

Apunt francès: sobre arbres autèntics i falsos

Article publicat a El 9 Nou l'11 de setembre de 2006

Gordes és un bellíssim poble provençal. Potser el poble més bonic que mai hagi vist. Les cases s’amunteguen en els vessants d’un turó coronat per l’església i un sobri castell. Totes elles són d’una pedra de tons clars, amb finestrals de fusta marrons, blancs, verds o blaus. Els murs i les tanques són de pedra seca. Els xiprers i heures dels jardins donen un toc de verd al conjunt. No hi ha res que hi desentoni. Amb la llum de l’horabaixa tot el vilatge adquireix una tonalitat daurada. El paisatge que envolta el poble és també extraordinari, amb una plana dominada per les vinyes i esquitxada d’alguns camps de lavanda. Ben al fons, regnen les muntanyes del Luberon sembrades d’altres pobles igualment idíl·lics: Menerbes, Oppède-le-vieux, Bonnieux,...
Gordes fou un centre d’adob de pells durant l’època napoleònica, va acollir també artistes com Chagall i, segons m’informen, durant els últims anys ha estat discret lloc d’escapada de la gauche caviar parisenca, menys donada a fer-se veure que la nostra cada cop més tronada gauche divine.
Doncs bé, per necessitats de la vida moderna i de les noves comunicacions, Gordes ha hagut de dotar-se d’una antena de telefonia mòbil. Durant uns mesos, i de forma provisional, la van situar als afores del poble. Però la solució definitiva és per treure’s el barret. En un petit solar poblat d’arbres a l’entrada del poble s’ha construït un fals arbre metàl·lic, amb el seu corresponent tronc i les seves branques, que no és més que una antena de telefonia mòbil. L’arbre-antena fa la seva funció, potser emet radiacions nocives com la resta d’antenes de telefonia (això encara ningú ho ha aclarit) però passa desapercebut enmig dels arbres i no afecta el paisatge. Una solució refinada, francesa, Richeuliana.
I ja que parlem d’aquest arbre fals, no puc deixar de fer referència a uns altres arbres, autèntics en aquest cas però també molt francesos: els plataners. Una característica comú a molts pobles del país veí és l’existència de carreteres, avingudes o carrers vorejats de plataners vells i robustos. A l’hivern, aquests arbres mostren els seus nobles i antics esquelets, mentre que a l’estiu ens obsequien amb la seva ombra benèfica i generosa. França ha conservat aquests plataners com un tresor i els ha convertit gairebé en un fet diferencial. Aquí, per contra, tenim una tendència salvatge a arrencar-los. Les excuses són diverses: que si són perillosos per la conducció (doncs no correm tant que arribarem igual), que si no permeten ampliar les carreteres (doncs deixem-les com estan), que si s’han de fer voreres noves (i no estan bé les que tenim?), etc. Així doncs, s’imposa la rajola i l’asfalt i els pocs plataners que tenim es substitueixen per fanals generalment lletjos o, en el millor dels casos, per arbres raquítics que trigaran anys i panys a tornar a fer ombra. I el resultat el patim a curt i a llarg termini. A la llarga, i quan ja no tindrem temps de tornar enrera, ens adonarem de la uniformització, pèrdua de personalitat i lletjor que estem creant. I a curt termini, cada estiu, tots patim les conseqüències d’haver de caminar per terrenys on domina el ciment en lloc de gaudir de la frescor d’aquests plàtans tan francesos.