24.11.14

Toulouse-Lautrec


El dibuix del dia del cercador Google -doodle crec que es diu- em sorprèn avui amb una imatge de Toulouse-Lautrec, commemorativa del cent-cinquantè aniversari del naixement del pintor.
Fa, doncs, un segle i mig que Henri de Toulouse-Lautrec naixia a l'Hotel du Bosc, residència de la noble família a la ciutat occitana d'Albi. Una mica més al nord, a la comarca de la Roerga, els Lautrec hi tenien el castell homònim, el Chateau du Bosc, sòlid edifici de pedra fosca i finestrals vermells, on el pintor va passar part de la infantesa i on jo recordo haver passat una bona estona tocant el timbre sota una intensa pluja de primavera, un diumenge de Pasqua de fa uns anys. Ningú em va obrir la porta, però això no em va descoratjar a continuar sentint una profunda admiració per aquest pintor polièdric i un gran interès pels escenaris de la seva vida. Ni la mullena del castell ni l'infranquejable mur de japonesos que barren a tothora l'accés als seus quadres al Museu d'Orsay, ni l'exageració carregosa del seu maleïtisme, ni tan sols l'esgotament reproductiu de què és objecte la seva obra em faran desistir d'apreciar aquest grandíssim dibuixant i pintor.
Precisament mentre espero l'arribada d'un exemplar de la revista Le Rire de 1896 comprada per ebay, que inclou una estampa de Lautrec, m'apareix la seva imatge a l'ominpresent Google i no puc deixar de recordar fugaçment aquest petit gran artista.

23.11.14

Vint-i-quatre hores

Determinades ciutats i viles franceses semblen viure en una tardor perenne, en una atmosfera de grisor i buidor que omple, inevitablement, d'una profunda malenconia.
*
Els carrers de Béziers -o Besièrs- són deserts divendres a la nit i continuen així dissabte a primera hora. De nit, mentre caminem pels carrers del centre només ens creuem de tant en tant amb alguna figura solitària que ens mira de reüll. Hem aparcat el cotxe en un carrer de cases tristes, d'una negror inquietant. A la ciutat, l'única nota vital la posen un grup de persones de mitjana edat que comparteixen vi i formatges en una taula instal·lada enmig de la vorera, just al davant de la seva botiga de decoració. Copes i rialles.
*
A la part alta del poble, el teatre, el mercat i l'ajuntament. Davant d'aquest -façana il·luminada, bandera tricolor i cartell de Liberté, égalité, fraternité-, el carroussel parat. A la part baixa del poble, carrerons negres, rostres foscos i dones amb vel.
*
 Al matí, una pàtina d'humitat cobreix asfalt i llambordes. La llum és tan tènue que sembla voler amagar els decadents edificis de les lents de les càmeres. El rètol -apagat- amb tipografia dels anys cinquanta d'una llibreria presideix l'edifici més bonic de la ciutat. Un home amb un gos jeu demanant caritat.
*
Retrobem la mateixa llum -i uns núvols encara més negres- a Montpellier -o Montpeller-, però aquí l'atmosfera és totalment diferent. Com a l'altra capital del Llenguadoc, Toulouse -o Tolosa-, la vida flueix pertot. Al mercat, als carrerons del centre, a la ufana plaça de la Comédie i a les lliberies.
*
Com la Mollat de Bordeus, la Sauramps de Montpeller és plena a vessar el dissabte a la tarda. Gent que puja i baixa les escales, dribla les taules expositores i remena els volums de les prestatgeries. Costa moure-s'hi. Pardon, excusez-moi. Res a veure amb el silenci quasi solemne i clandestí de les bones llibreries d'aquí. En algun moment, l'arribo a trobar a faltar.
*
Surto de Sauramps amb mal de cap. He estat incapaç de recordar el nom d'algun escriptor que m'interessava buscar. Ara, mentre escric aquestes notes, em vénen al cap amb absoluta facilitat. És una llàstima. He marxat amb ben poca cosa. Però no puc deixar de sentir enveja d'aquest interés general pels llibres.
*
A banda d'alguna revista, només he comprat un petit llibre de Folio, Caroline Certitude, text de Modiano i dibuixos de Sempé. L'he llegit entre ahir vespre i aquesta tarda, en poques hores. Els protagonistes, Caroline i son pare, són miops i quan volen allunyar-se del món que els envolta, es treuen les ulleres. Senten llavors que tot es desdibuixa i difumina, esdevenint quasi somni.
*
Creuar la frontera del nord és com treure's aquestes ulleres dels Certitude. Escapar-se ni que sigui vint-i-quatre hores del nostre món habitual, tan definit, i entrar en un univers diferent, més bromós, hivernal i còmode, amb les arestes més arrodonides. Somiar una estona.

Fotos: Béziers

12.11.14

La magdalena de Madonna

Érem molt joves i uns autèntics fonamentalistes musicals. No acceptàvem res que s'escapés de la nostra ortodòxia, ni la més mínima escletxa d'eclecticisme. Era una postura ridículament adolescent, però llavors ens semblava molt seriosa. Així doncs, menyspreàvem i ens fotíem de moviments com els anomenats new romantics, que consideràvem tous i inconsistents.
Ara, en canvi, quan sento alguna cançó de Spandau Ballet, hi reconec força i esperit. Fins i tot diria que m'agrada. No em demaneu, però, que pensi el mateix de Duran Duran. Seria massa.



Aquest mur d'ortodòxia musical es veia torpedinat, però, per la realitat mainstream dels mitjans de masses, especialment la televisió que s'obria pas amb un nou gènere, absolutament trencador, els videoclips. I en aquest nou món apareixien productes que si bé no resultaven musicalment interessants -els devíem considerar quasi un atemptat- eren inapel·lablement atractius per altres factors. D'aquest, he sentit avui que en fa trenta anys (uf, en teníem quinze). En l'oceà de la intransigència, s'obrien uns canals venecians plens de sensualitat:

3.11.14

Ciutat

De vegades tinc desig de ciutat. Sento una necessitat irrefrenable de caminar i viure pels carrers de l'Eixample. Ha de ser fosc, ara que la tardor disfressa de nit les hores de tarda. Enyoro passejar sol per determinats carrers del barri, en la lliure solitud de l'anonimat. Treure el cap a les llibreries de sempre i comprovar si encara existeix aquella merceria que fa cantonada. Constatar com la ciutat viu i muta de manera imparable. I faig llavors, abans de tornar cap a casa, una escapada ràpida, fulgurant, que no deixa de ser un sucedani però que calma aquesta autèntica set de carrer de ciutat.

Escolta!

De vegades, quan el seu germà gran li llança algun improperi poca-solta propi de l'edat o la fa objecte d'alguna burla salvatge, és capaç, malgrat els seus pocs anys, de mantenir la serenitat i contestar molt dignament, amb posat ofès:
- Escolta! Un respecte!