***
Mentre dono voltes al llit, el fred se m'escola per l'esquena. Per molt llarga que sigui la samarreta del pijama, el fred sempre troba un espai per introduir-s'hi, com els davanters talentosos o com els gasos ideals de les lleis de Gay-Lussac i Boyle-Mariotte. Em ve al cap un antic company de feina, diguem-li X, que sempre deia, mig en broma, que la camisa s'ha de portar per sota els calçotets. Dels records que tinc de la primera infantesa guardo ben viu el de la meva mare vestint-me, a l'hivern (quan els hiverns eren de debó) i ficant-me la samarreta interior, de màniga llarga, per dintre dels calçotets, ben tibant. Ambdues peces eren d'un cotó molt propi de l'època, humil però alhora càlid, sense concessions a l'estètica, també molt de veritat, com aquells hiverns, com aquell temps, com aquella vida. Però he seguit pensant en X. Fa un parell d'anys el vaig veure, parat en un semàfor, camí de la seva nova feina. No em va veure i jo no li vaig dir res. No sé per què, em deuria agafar en un dels meus dies d'especial introversió i asociabilitat. Va arrencar amb un caminar lent, pausat, fins i tot cansat. Estava cridat per dur una vida més activa, per dirigir, per manar. Ara era la imatge del conformisme, de la vida còmoda de qui només ha de caminar quatre carrers per arribar al lloc de treball. Segurament, si haguéssim intercanviat els papers, ell també m'hauria vist vell i cansat, però crec que jo conservo un punch d'inconformisme, d'incomoditat, que d'alguna manera s'ha de veure reflectit.
***
Després d'aquests pensaments, i d'altres divagacions inconfessables (ja hi tornem a ser amb allò de la intimitat), decideixo llevar-me vençut per la vigília i per l'imminent inici d'un nou dia. El rellotge marca les sis, però ni així m'escaparé de les cues de cotxes, d'aquest centpeus inacabable i lentíssim, fet de llumetes vermelles i de cèl·lules de santa paciència, del qual formo part involuntàriament i que m'impedeix caure en la confortabilitat del conformisme.
***
En el seu Mundo libresco, igual que en els seus llibres anteriors, Javier Castro aconsegueix una cosa difícilíssima, a l'abast de molts pocs autors: fer-me riure pàgina sí, pàgina també. No és, ni de bon tros, l'única virtut d'aquests llibres, però n'és una d'extraordinària.
I no val la pena que m'estengui més existint aquesta ressenya de José Luis García Martín.
***
Durant una setmana de la meva vida vaig ser fumador. Fou durant unes colònies i els dies posteriors. Tenia quinze o setze anys i tampoc deuria fumar gaire perquè no vaig arribar a comprar cap paquet de tabac. Tots les cigarretes fumades van ser, doncs, de gorra. I l'aura adquirida de guai pel fet de fumar deuria ser insuficient per compensar el gust fastigós del fum. El fet és que aquell hàbit, com tantes altres coses, no va tenir continuïtat. ¿Quants hàbits, propòsits, projectes, idees no haurem abandonat al llarg de la vida? El cert és que, per raons òbvies, estic content de no haver estat fumador. En aquest cas, la inconstància fou positiva. Tanmateix, l'aura del fumador segueix existint. O potser no és tant l'aura que adquireix aquell que fuma com el fet de qui esdevé fumador. ¿El tabac crida a les persones més apassionades, més divertides, més arriscades, amb una actitud més vital? Recordo vagament un article, o potser una entrevista, a Quim Monzó on explicava que havia intentat fer-se fumador -fins i tot comprar-se algun paquet- per, en les festes familiars, poder fugir de les tietes i sortir a compartir el temps amb els enrotllats. És una caricatura que no deixa de tenir un fons cert. És ben sabut que la gent emmalalteix i mor a causa del tabac. Per res del món voldria que els meus fills fumessin. I veig els esforços que la gent fa per deshabituar-se i penso la mandra enorme que em faria haver d'emprendre aquest procés. Però, encara ara -i no estic parlant de les fotos de Camus de fa setanta anys- a les pel·lícules i a les sèries els guais fumen. I beuen. Per què?
***
Mauricio Bach escriu a The Objective sobre la figura de John Fowles, escriptor totalment desconegut per a mi. Traça el perfil d'un autor que obtingué un gran èxit fa unes dècades amb una literatura que, diu, combinava la qualitat literària amb la capacitat d'atreure a un gran públic. Contrasta aquest fet amb els best-seller actuals, posant un parell d'exemples finals, que m'han fet una certa gràcia:
En el siglo XXI todo se torció con la aparición de El código Da Vinci de Dan Brown, cuya erudición era falsaria y su calidad literaria exigua. Un bestseller de baratillo cuyo ejemplo, por desgracia, cundió. Nunca me ha gustado abonarme al discurso quejica de que cualquier tiempo pasado fue mejor, pero la evidencia es que la estrella literaria del momento en nuestro país es un tipo con boina, discursito panfletario, demagogia de rebajas y notorias habilidades extraliterarias para medrar y salir en todas las fotos. Ha recibido un premio antaño prestigioso por una novela sobre Barcelona, de prosa escolar y erudición wikipédica. Supongo que ya habrán adivinado de quién les hablo. En fin, mejor lean El mago de John Fowles que, con su barroquismo y desmesura, ha aguantado en pie el paso del tiempo y en su día demostró que la gran literatura y el éxito comercial no son incompatibles.
