Notes

Escolto l'entrevista que Javier Aznar fa a Emma Cline, autora, entre d'altres novel·les, de La invitada, que no trigaré a llegir. Surten a parlar del món on es desenvolupa la història, dels Hamptons concretament, i Cline reflexiona sobre la vida que porten determinades persones d'aquests territoris, físics i socials, tan benestants. Eliminar de la teva vida els problemes quotidians que arrosseguem la resta de mortals, ve a dir Cline, és, en el fons, quedar-te amb una vida buida, llisa, plana. Que després et porta a omplir-la amb artificiositats generalment poc gratificants quan no perilloses, afegiria jo. I potser sí que té raó Cline i som afortunats de tenir les nostres preocupacions i les nostres lluites diàries que sovint tant ens fastiguegen.

***

Dels diaris de Pairolí, aquest fragment que podríem subscriure mot a mot (i que fins i tot potser l'hem escrit, amb altres paraules i tons):

Com que la nostra planeta és viure en la contradicció, un dels desitjos permanents i fondos, més o menys reconeguts, de l'home sedentari és fugir. Imagina que canvia de casa, de paisatge, de poble, de vall. Si viu a muntanya, somia una casa a marina; si viu a la cosa, es deleix per per un paisatge de camps i boscos, fèrtil i frondós. L'home sap, sobretot a partir de certes edats i situacions familiars, que difícilment acomplirà aquest somni i que és fàcil que mori allà on viu. Però li és dolç figurar-se aquells paisatges que no pot albirar i en els quals pensa que estaria més a gust, tot i que, si és lúcid, també sap que la conformació o la incomoditat es duen al cor i que el paisatge hi té poc a veure. Tot són fantasies que crea la rutina, el tedi.

Resignat, quan davalla dels somniejos, de les elucubracions, l'home s'acontenta del que té i si no en sap, pitjor, perquè aleshores pateix i la frustració es torna un rau-rau constant que llima en silenci els dies i hi posa un rajolí d'amargor.

***

Que aquests diaris de Pairolí siguin editats per una editorial petita i perifèrica, mentre tanta morralla és publicada per editorials cèntriques i centrals em sembla inexplicable i diu molt poc del nostre ecosistema (perdó pel terme) cultural.

I, compte! Molt bé per l'editorial, Gavarres en aquest cas. Sort en tenim.

***

Quan surto de la feina, enfilo de pressa el carrer de la Maternitat per arribar al pàrquing on tinc el cotxe. No és un camí gaire agradable: voreres estretes, poca llum, cotxes que passen rabent i, ara, el soroll de les obres magnes d'un camp de futbol. Tot això no obstant, el final del camí em reserva una sorpresa: en el tronc d'un dels arbres que voregen al carrer, i que ara no sabria dir quins arbres són, a l'alçada dels meus ulls, s'enfila un raspinell. M'estranya veure'l allí i m'acosto una mica per comprovar que, efectivament, ho és, però quan nota la meva presència propera s'esmuny tronc amunt. És, tanmateix, una alegria fugaç la visió i la companyia efímera d'aquest raspinell barceloní.

Notes

L'R. em diu que aquest proper cap de setmana se'n va a Londres. Certament, fa enveja, però una enveja sana. S'allotajaran a Chelsea, em diu, prop de la mítica llibreria John Sandoe. I jo ara, per raons que no vénen al cas, trigaré temps a fer una escapada d'aquestes, que abans acostumava a fer prou sovint. Així que, potser per conformar-me, penso en la fugacitat d'aquestes escapades, que passen com un llamp, com una tempesta d'estiu, entre la nostra rutina. Recordo l'última anada a la capital britànica: a les tres de la tarda de dissabte la llum s'esblaimava ja a Richmond. Havíem dinat en un pub, mentre la televisió oferia un partit de futbol entre dos equips anglesos grans, d'aquests que veuen esborrats el seu caràcter i interès per raó del diner i la projecció global. Els carrers eren plens a vessar de gent que s'apressava a agafar el metro fins el centre i jo pensava que no feia ni vint-i-quatre hores que havíem arribat i ja no ens en quedaven ni vint-i-quatre més. Quedaria el record, sí, de Kew i de Richmond i de Frans Hals i de Holbein i de la gentada del Chinatown. Però cada dia aquest record s'aniria entelant una mica i es faria llunyà fins que, potser, l'arribariem a confondre amb altres moments, amb altres hiverns, amb altres mons.

***

El camí de Londres em porta a la pàgina web de l'Anthony Powell Society, una societat literària dedicada a la figura de l'autor d'Una dansa per a la música del temps. Per passar-s'hi hores llegint els butlletins que publiquen, les cròniques, les diferents aproximacions a l'autor i l'obra. Crec que les hi passaré, en comptes de perdre tant de temps en el fangar de l'actualitat.

***

Precisament, llegeixo La Vanguardia en un bar, mentre dino. Crec que un diari pot ser pro-governamental sense necessitat de fer sentir vergonya aliena.

***

Sopar, l'altre dia, amb dos professors de batxillerat i un petit grup de companys -companyes, sobretot- de l'època. Amb algun dels assistents feia gairebé quaranta anys que no ens vèiem. L'ambient és cordial però la sensació no deixa de ser una mica estranya. Toca fer un resum dels anys passats -això que se'n diu posar-se el dia- i jo ho faig a batzegades, desballestadament, mirant de repassar el complex llibre de la vida sense saber posar l'accent on tocaria. Desprès m'adono que em deixo portar massa per l'eufòria del moment i tinc la impressió d'haver viscut uns moments d'una certa irrealitat, com d'haver volgut tornar a viure en aquell passat. L'endemà ho visc amb una certa ressaca.

***

M'apareixen sovint a instagram, per raó dels algoritmes, imatges i vídeos de Grècia. Mars límpids, cases blanques, muntanyes pelades, ciutats de pedra... M'ajuden a somiar. Ara ho faig en el Peloponès, en Mani sobretot, que imagino immune al turisme de masses i als luxes illetrats que han colonitzat altres indrets -illes, básicament- del país. M'he fet ja una projecció de la ruta que seguiria, de les ciutats i pobles on m'aturaria, dels camins que recorreria. És un itinerari imaginari perfecte, ideal, com els gasos que estudiàvem a la facultat i que complien al peu de la lletra totes les lleis físiques amb noms de savis: Gay-Lussac, Boyle-Mariotte... Quan van explicar-nos que els gasos reals no acabaven d'ajustar-se al compliment d'aquestes lleis físiques vam desenganyar-nos i no vam saber veure que allò no deixava de ser un avançament del que ens trobaríem a la realitat: que la vida no s'adaptaria a allò que nosaltres havíem imaginat o desitjat.

***

França, Itàlia, Grècia... i no gaire més.

Apunts

No he querido saber pero he sabido... Així comença Corazón tan blanco i aquest és un dels inicis de novel·la més aclamats, no només de Javier Marías, sinó de la novel·lística contemporània. Doncs bé, ahir vaig experimentar exactament el sentit d'aquesta frase, quasi mítica, el que vol dir saber d'algun fet que hauries preferit no conèixer mai.

***

I justament aquesta setmana s'ha fallat (em pregunto si en aquest premi i en tants d'altres les dues accepcions del verb no s'arriben a confondre) el premi Nobel de literatura d'enguany, el que no va guanyar Marías. I em reitero en què, en aquests últims temps, Modiano i Ishiguro no deixen de ser l'excepció que confirma la regla.

***

La finor de Llop, també en articles com aquest.

(I els pessimistes gairebé sempre tenim raó).

***

Miquel Pairolí escriu a L'enigma sobre la relació entre desig, possessió i record. És a dir, sobre futur, present i passat. Em fa gràcia perquè és un dels temes sobre els quals he escrit també algunes vegades. Pairolí cita Stendhal com a exemple de persona i creador que valorava més el desig -la frisança- que provoca la recerca del plaer (amorós, musical...) que no pas la possessió en sí mateixa. Cita en canvi Kierkegaard, Richter i, fins i tot un personatge de Bassani, com a exemples de qui posa l'accent en el record, en el valor d'allò que hem posseït o viscut i que, per tant, ja ningú no ens podrà prendre. A aquests últims, jo els posaria l'objecció de la nostàlgia que sempre genera el record d'allò que hem viscut i ja no vivim, d'allò que hem tingut i ja no tenim. El desig stendhalià, per contra, és sempre viu i només s'apaga amb la possessió. Paradoxalment, mentre aquesta no tingui lloc ens impulsa i ens dona vida.

Notes

L'opacitat pròpia de l'angoixa impedeix que ens arribi qualsevol raig de llum de l'exterior, genera un tel impermeable als estímuls favorables de la vida, una incapacitat de percebre'ls. L'alleujament final, si tenim la sort de que arribi, deixa el cos en un estat semiletàrgic, amb el cor bategant amb més força i les arrugues de la cara més profundes.

***

Fa uns anys vaig llegir Octubre, l'últim diari que va publicar Miquel Pairolí, un any abans de morir. Em va semblar excel·lent. Pairolí és un planià i això es nota en la manera d'entendre l'escriptura i d'encarar la vida, amb una combinació, que no té per què ser contradictòria, de passió i escepticisme.

Ara -no sé per què no ho havia fet abans- he afrontat la lectura dels seus dos altres diaris Paisatge amb flames i L'enigma. Paisatge en flames m'ha semblat també un gran exercici d'escritura. És profund, tot i que s'hi percep encara la joventut de l'autor. La prova de trobar-se davant d'un gran dietari és la necessitat de citar-lo i, en aqest cas, hom s'ha de contenir per no fer-ho contínuament. Així que em centraré només en una les últimes entrades en què recorda la vivència del dia de la mort de Josep Pla.

Escriu Pairolí que Un tel de tristesa acompanyava la primera convocatòria dels records. I en fa balanç a continuació: les primeres lectures, els seus articles defensant-lo, les omnipresents anècdotes que rodejaven sempre l'escriptor, el projecte d'escriure un llibre sobre la seva figura... Explica que va llegir El quadern gris amb divuit anys i una cama trencada i em fa pensar, en quan vaig llegir-lo jo per primer cop, amb un parell d'anys més i durant els dies de Nadal, amb la despreocupació pròpia de la vacança universitària.

En Pairolí, el record deixa pas aviat al to elegíac propi del moment, en un estil gens allunyat del mestre: Des de la finestra, aturada ja la ràdio, contemplava l'humida frondositat d'abril, el verd jove i vigorós dels camps i els boscos, el país florit, i pensava que Pla acabava d'anar-se'n. Vaig arribar a emocionar-me. Pla m'havia ajudat d'una manera definitiva a estimar la literatura i en els seus textos havia començat a intuir caires de la vida que els anys m'anirien confirmant, de vegades dolorosament. Mestre de l'art i de la vida que només vaig conèixer a través dels llibres, aquell dia de la seva mort vaig deixar transcórrer força hores tot resseguint els racons més estimats dels seus textos, en un excercici poc recomanable que, això no obstant, m'aconhortà. La mort, vaig acabar pensant, al cap i a la fi allibera de la vellesa, magre i incert consol.

***

Encore. Pairolí sobre l'amor. En una primera entrada, després de referir-se als efectes d'una aventura amorosa d'un home ja entrat en anys i de citar Pla dient que les coses sentimentals són, en aquest país, les més doloroses de totes, fa referència a les persones que acaben concedint als afers sentimentals una importància justa. Prefereixen, diu, una berenada a l'ombra d'una morera cap al tard del mes de juny, amb un pa ben crivellat, unes tomates ben sucoses, un oli saborós, un fuet picant i un vi fresc, que no pas les agredolces delícies de l'amor, perllongat amb les seves complicacions o fugaç amb les seves nostàlgies.

Per contra, unes pàgines més enllà relata un episodi amorós propi -Hem passat junts aquesta tarda, tan serena, estimant-nos, jugant com dos cadells, besant-nos, posseint-nos- i acaba reblant que La joia, el gust d'abraçar, de besar un cos tan càlid, tan ple de vida, a res no pot comparar-se.

I crec que, malgrat la contradicció, tant els abstinents del primer text com l'inflamat Pairolí del segon tenen raó.

***

Queda ara pendent només la lectura de L'enigma i la probable relectura d'Octubre.

***

L'escriptor Manuel Vilas en una entrevista al diari: En este mundo, el que no se deprime es un psicópata.

Més enllà de l'exageració -o no- de l'afirmació, sempre m'ha resultat sorprenent com determinats individus són capaços de moure's amb gran confort en les situacions o en els ecosistemes més pútrids i desagradables, com si trobessin allí el seu encaix perfecte. (I no em refereixo, òbviament, a qui treballa en entorns marginals i té precisament una vocació d'ajudar a les persones que viuen en els límits).

Notes

Confesso que, malauradament, tinc molt poc coneixement de la Bíblia. No s'han donat mai les circumstàncies que m'impulsessin a llegir-la. Sí que en tinc, però, coneixements fragmentaris, fruit de l'educació religiosa rebuda. Podríem dir que en recordo alguns hits. Com per exemple, allò de que després de set anys de vaques grasses en venen set de vaques primes, un somni del rei d'Egipte molt més acurat que les previsions dels verborreics economistes mediàtics actuals.

Però sí trec el tema dels set anys de vaques grosses i els set anys de vaques seques és perquè he observat que fins ara la meva vida s'ha dividit també en cicles, any amunt, any avall, de set anys. A set anys més o menys bons, els segueixen set anys no tan bons (i tampoc puc queixar-me, fins ara, dels anys menys bons). No em refereixo, com en el somni del rei, a qüestions estrictament econòmiques, sinó més generals. Segurament això no interessa ningú -com tantes altres coses de les que escric- però no deixa de ser curiós aquest caràcter cíclic i aquest període al voltant dels set anys, emparentat amb el llibre dels llibres.

(PS: El 2025 ha de començar un període bo).

***

En escriure aquest darrer text m'adono de com l'activitat laboral o professional ocupa -ho vulguem o no- l'eix de les nostres vides. Potser hauríem de tornar al Gènesi i a la maledicció de Déu a Adam (et guanyaràs el pa amb la suor del teu front) per trobar-hi l'explicació, però el cert és que fins i tot en la qualificació que fem de la nostra vida global, el pes se l'emporta la manera com ens guanyem la vida.

Llegeixo no recordo on -últimament em falla la memòria o potser llegeixo massa coses d'una forma superficial- que una constant de les persones en els seus últims moments de vida és lamentar-se de no haver passat més temps amb les persones estimades i haver-ne perdut tant dedicant-se a la feina.

***

Algun dissabte de tardor, a mitja tarda, qual el sol baixa vertiginosament, experimento ja una extemporània sensació de diumenge a la tarda.

***

No demano a ningú que se senti motivat per les coses que a mi m'apassionen. Reclamar el mateix als altres, en justa correspondència, sovint no s'acaba d'entendre.

***

De vegades sopo amb gent que ha fet de la feina el centre de la seva vida. Persones que han prosperat, com es deia abans. No són precisament paveros ni res de tot això, però no puc deixar de mirar-los amb ull d'entomòleg.

***

Estimar els fills per damunt de tot, però alhora mirar-los amb un cert esperit crític. Quan sento alguns pares parlar dels seus fills -marrecs que no han vist el món per un forat- amb una reverència tal que hom diria que han guanyat el premi Nobel de física, experimento una certa vergonya aliena.

***

En els diaris d'Àlex Susanna, que he llegit aquest estiu, hi apareixen sovint artistes -majoritàriament plàstics- que viuen en masies, pisos lluminosos, finques senyorials, lofts, tallers habilitats en antigues naus... Molts viuen fora de ciutat però hi mantenen un pied à terre. Encara que sigui de forma elidida, sovint es percep en ells un cert desencantament, tot i la posició social benestant que objectivament ostenten i haver pogut dedicar la vida a l'activitat artística.

Se m'han mostrat com la punta de l'iceberg de l'inconformisme, sovint injustificat, de certes societats benestants, entre les quals crec que la catalana n'és una exemple paradigmàtic. Com també ho és la francesa. Respecte a aquesta última, Sylvain Tesson ha sabut expressar-ho a la perfecció amb una frase que ha fet fortuna: França és un paradís poblat de gent que es creuen a l'infern.

D'una manera semblant ho expressava la meva mare quan jo era un nen i anava a queixar-me-li amargament per qualsevol nimietat que em semblava llavors una profunda injustícia o un motiu d'infelicitat: Qui pogués plorar amb els teus ulls!

Apunts

M'avisa l'amic X. que en una d'aquestes últimes entrades he escrit, per error, el lladruc d'un cos llunyà. Penso que de vegades les errades poden millorar els textos, introduint elements poètics més enllà de l'estricte realisme.

***

Llegeixo que Umbral explicava que va decidir deixar d'escriure poesia quan va adonar-se que li pagaven més per escriure en renglons seguits que no separats. Se non è vero, è ben trovato.

***

És curiós com, arribats a una certa edat, oblidem coses importants amb una facilitat pasmosa. Revisant textos antics dels meus diaris em trobo amb una cita de Knausgård que podria ser gairebé la meva visió de la vida, precisament per això la destacava aleshores. Escriu Knausgård que, amb la maduresa, s'aprèn que la vida està formada de successos als quals s'ha de fer front i que els instants de felicitat consisteixen just en el contrari.

Com podia haver-me oblidat d'una veritat com aquesta?

***

Aquells dies d'estiu que vaig rememorant aquí, cada dia són més lluny. La tardor ha entrat amb tota la seva força. Costa veure'ls ja d'una manera que no sigui el pur record, gairebé com si fossin imatges fotogràfiques. Les històries d'aquells dies es van difuminant i queden com una pel·lícula vella.

Aquell primer dia sencer a Lipari el vam passar fora de l'illa. Vam sortir del petit port de Marina Corta amb una embarcació modesta, d'uns trenta passatgers. Set o vuit persones ens vam instal·lar a la reduïda coberta, sobre el pont. En sortir a mar oberta em vaig témer el pitjor: la barca es movia força, salvant les onades que ens venien de cara. La travessia fins a Stromboli era força llarga: vèiem la seva silueta cònica a la llunyania. A mig trajecte, ens aturaríem a Panarea, faríem un bany a les aigües turqueses de la bellíssima cala Junco i amarraríem al moll. És una llàstima veure en què s'ha convertit aquesta illa -o en el que intueixo que s'ha convertit-: un espai poblat de botigues de luxe -o pseudoluxe- sense interès i sense ànima.

Stromboli és tota una altra cosa. Afortunadament, la mar s'ha calmat i la travessia s'ha fet més plàcida. A mesura que ens hi acostem anem veient el fum que emana de cràter. El con de l'illa és d'una regularitat gairebé perfecta. Les aigües que l'envolten són d'una negritud plàcida, segurament a causa de la seva profunditat. Els vessants del volcà, en la seva part baixa, estan vestits de vegetació. El seu verd constrasta amb el negre dels espais envaïts per la lava.  En un punt hi veig una casa solitària, gairebé una barraca, absolutament aïllada de tot. Al voltant hi pasturen algunes cabres. No sé si hi deu viure algú, però sí és així, l'envejo. La població més propera a aquesta casa -Ginostra- només és accessible per mar i amb prou feines té electricitat i aigua corrent. Està totalment aïllada del poble gran de l'illa, Stromboli. El volcà impedeix la comunicació entre els dos pobles. A Stromboli, terra di Dio, la pel·lícula de Rossellini de l'any 50, el personatge d'Ingrid Begman intenta arribar a Ginostra fugint de l'ambient opressiu del poble de Stromboli, però, tot i que la pel·lícula acaba a meitat d'aquella fugida impossible, hom conclou que mor intentant creuar el volcà.

Desembarcats ja al poble de Stromboli, després d'un inevitable bany en la seva platja de lava negra com el carbó (mai puc resistir la temptació de banyar-me), caminem fins al centre de la població buscant precisament la casa on Rossellini i Bergman van viure el seu idil·li durant el rodatge de la pel·lícula. És coneguda com la casa rossa -vermella- i identificada amb una placa. És un cup amable, elegant, pintat de granat, amb els finestrals verds i un petit jardí de palmeres, campsis i gessamins. Ara és ben tancada. Em poso de puntetes per mirar per una escletxa que deixen oberta els porticons i veig el seu interior auster: albiro només un parell de matalassos i alguna cadira vella. Deu portar dècades tancada. De qui deu ser? Hi podríem viure?

Malauradament, la resta del poble ja està envaïda pel turisme: botigues, bars i carrers atapeïts de visitants que ens fem nosa els uns als altres. De tant en tant passen una mena de cotxes de golf -l'únic vehicle que circula aquí, juntament amb els ciclomotors-, que dificulten encara més el moviment humà. La meva incomoditat es va fent manifesta i desitjo fugir d'aquell cafarnaüm. L'escassa estona de què disposem impedeix qualsevol tipus de ruta alternativa i la calor imperant qualsevol intent d'ascensió a la falda del volcà, per modest que sigui. Restem, doncs, una estona asseguts en una terrassa, prenent una granita, entretinguts mirant el con fumejant, el ball de les barques en les aigües negres i l'incessant trànsit humà.

Amb l'entrada del capvespre embarquem de nou, amb l'objectiu de veure la sciara del fuoco, el vessant per on cau la lava, amb el seu roig intens en contrast amb la foscor de la nit. Però el Stromboli es mostra capriciosament indolent aquell dia i ens hem de conformar -i no és poc- amb veure com el sol s'amaga en ple mar, amb la corrua d'illes -Vulcano, Lipari, Panarea, Salina, Filicudi i Alicudi- acompanyant-lo. És un instant de gran bellesa -un festival de rojos i morats estenent-se i esfilagarsant-se per cel i mar- que ens compensa de l'apatia volcànica. Ens hipnotitza i gairebé no ens adonem del moviment de la petita barca aturada, amb tota la seva nimietat, enmig d'un mar immens que podria despertar-se en qualsevol moment i engolir-nos, fàcilment i capriciosa, amb tota la seva fúria amagada. Així que no puc deixar de sentir un cert alleujament quan enfilem, ja en plena nit i amb la brisa marina acompanyant-nos, la ruta de tornada cap a Lípari. Quan deixem Panarea a estribord, veiem un autèntic ball de llums: centenars de pals de velers que es gronxen amarrats a redós de l'illa. És una imatge molt bonica: el balanceig acompassat d'aquestes llumetes, que no deixa de mostrar, però, una realitat curiosa: la del gregarisme del benestar, que sembla fruit d'una necessitar exposar-se en els mateixos indrets en una competició absurda de riquesa i poder.

Si les llums de Panarea són fredes com estels, les de Marina Corta, ja a Lipari, se'ns apareixen amb la seva calidesa d'àmbar, com un port amic. La barca afluixa en entrar al petit port i el soroll del motor deixa pas al murmuri humà de les terrasses. Les aigües verdoses, petrolíferes, reflecteixen la llum dels fanals, que dansa sobre les seves petites ondulacions. La brisa nocturna del mar ha enfredorit els nostres cossos i no sentim ara les calors habituals d'aquest port. No em desagrada tocar, finalment, de peus a terra.

Notes

Treball de revisió de textos, que em fatiga enormement, per a la publicació dels diaris. Sensació ambivalent en rellegir allò que he escrit. Al final, cansament d'un mateix.

***

Sovint constato la reiteració de missatges. Però, com deia algú, no recordo qui, amb sarcasme: això no és ser repetitiu, és ser insistent i coherent.

***

Llegida una novel·leta, T'agrada Brahms, de Françoise Sagan. Em deixa força indiferent, tot i que li trobo moments d'escriptura brillant, que, com acostuma a passar, s'aparten de l'argument. Com aquest:

El llac del Bois de Boulogne s'estenia davant d'ells, glaçat, sota un sol apagat; només un remer esportiu, un d'aquells homes estranys que veiem com cada dia miren de conservar una forma que no sembla que importi a ningú, de tan anònim que és el seu físic, feia grans esforços per evocar l'estiu, alçant de vegades, amb el rem, un raig d'aigua guspirejant, argentat, i quasi inoportú de tant com l'hivern, entre els arbres immòbils, s'anunciava trist.

***

Lipari. El pas de les setmanes, i aquest fred que ha irromput inesperadament com una metàfora viva de la realitat, fa difícil escriure ja sobre aquells llocs i aquells dies. Em sento com el remer del text de Sagan, fent esforços absurds per evocar l'estiu. Les atmosferes de Salina i Lipari, la travessia en barca fins Stromboli són realment difícils d'evocar. Caldrà molta força de braç.

El vell port de Lipari -la Marina Corta- és meravellós. Té alguna cosa de venecià, però també de llevantí -valencià- i fins i tot de portuguès. Però és profundament sicilià. A redós de les dues petites esglésies -la de Sant Josep i la de les ànimes del Purgatori-, hi amarren aquí només petites embarcacions. El sol d'agost hi cau inclement tot el dia i només de nit s'amorteix una mica la calor. Llavors, els llums de sodi dels fanals es reflecteixen en el mar i, sense necessitat de que arribi a imperar el silenci, hom pot sentir-se on vulgui, fins i tot en el passat. Ni les omnipresents terrasses, ni les botigues de souvenirs, que venen també estris de platja i em recorden les de l'Estartit de quan era petit, poden emmascarar l'esperit de la població. Si hom s'interna després pels carrerons d'aquest Lipari vell, emergeix el caràcter d'aquesta Sicília estranya, atomitzada en petites illes volcàniques. Ens regalima la suor pel front mentre enfilem aquests carrerons, estranyament deserts, i aquestes places vestides de plantes i flors. Després pujarem les escales que porten a la catedral de Sant Bertomeu. Ens penedim de no haver arribat un dia abans, el 24 d'agost, dia de la celebració de les festes d'aquest patró. Per contra, quan arribem a la catedral, hi trobem un funeral. L'església és plena de gom a gom, fins i tot alguns homes s'esperen a fora. De reüll veiem com, des de l'altar, parlen les autoritats, endiumenjades i guarnides amb bandes amb la bandera tricolor. A la sortida, dones vestides de negre, amb elegància, s'abracen i ploren. Turistes com som, fem molta nosa i ens apartem ràpidament de l'escena.

***

A Lipari, ens hostatgem a la casa d'L. L'elecció ha estat afortunada. La casa té segurament les millors vistes de tota l'illa. Des de la terrassa de l'apartament, veiem tota la vila de Lípari, presidida pel castell i la catedral, amb el mar al fons. Com a Salina, veiem arribar tots i cadascun dels vaixells que fan cap al port. Des del jardí de la casa, situada al municipi de Pianoconte, veiem també la costa oest de l'illa, amb els penya-segats que donen a la bella platja de Valle Muria i els seus farallons tallants. Més enllà, l'illa de Vulcano amb el cràter fumejant. Al fons, Sicília amb la mola de l'Etna desdibuixada per les boirines.

A l'hora de la posta del sol -tramonto, una bella paraula que he après- fem una caminada al mirador proper, des d'on veiem també les illes de Filicudi i Alicudi, entre les quals el sol s'amaga en una actuació teatral insuperable.

Una mica més enllà, des de l'església vella -blanca, d'aires profundament grecs- de Quattropani, tenim a tocar la nostra estimada Salina, verda i poderosa. Lipari és el centre i el cor d'aquestes illes; la nostra mirada vol abraçar-les totes i no perdre'n mai cap de vista.

***

El claustre de la catedral de Lipari, construït amb antigues columnes gregues que aguanten els capitells romànics normands, resulta una al·legoria de la nostra civilització: l'occident cristià construït a partir del món clàssic grecollatí.

***

L., milanès retirat, i la seva dona, són molt amables. L. ens ve a buscar al port i m'acompanya després a recollir el cotxe de lloguer. S'espera durant les operacions burocràtiques del lloguer, vigilant que no hi hagi cap engany. No para de dir-nos que el telefonem si, en algun moment durant l'estada a l'illa, es produeix algun problema. Ens fa aparcar al seu garatge i ens obsequia amb licor casolà de bergamota, com un limoncello però fet amb aquest perfumat cítric de Catània, tan preuat. Ens explica que cada any un amic n'hi envia una caixa. L'alcohol és fort, profundament saborós i aromàtic, gairebé com veure's un perfum. El camí de corbes a recórrer fins la capital, amb el petit Fiat, per anar a sopar m'obliga a ser moderat en el consum. 

***

M'adono que, a aquestes alçades de la vida, no saber italià és una mancança imperdonable. El succedani macarrònic que intento articular no és una opció.

***

Una tarda anem a banyar-nos a Acquacalda. El nom, oposat a la nostra Aiguafreda, ens fa gràcia. La platja és una llengua de còdols, oberta al nord, gairebé deserta. Les primeres cases s'aparten pocs metres de l'aigua. És l'únic dia en què els núvols vencen el sol i això ens fa pensar en com deu ser aquest llogarret a l'hivern. Ens l'imaginem solitari, sotmès a les inclemències del temps, als vents del nord i a les humitats; un indret de duresa salvatge i d'aigua poc calda. Som conscients que mai sabrem com són realment aquestes illes a l'hivern; mai hi vindrem. Una vida no dóna per viure-hi tantes vides.

Més notes

Mirant nord enllà no sempre hi trobem una visió adornada amb aquells coneguts adjectius del poema de l'Espriu. A França, una convocatòria electoral precipitada per part del president de la República ha acabat mostrant totes les deficiències del seu sistema polític: uns resultats electorals enganyosos fruit d'un sistema electoral discutible i l'elecció d'un primer ministre en discordança amb aquests resultats (encara que potser no tant amb el vector polític real resultant d'aquestes eleccions). En tot cas, les conseqüències són cremar abans d'hora el jove delfí polític del president i generar un desconcert general.

Però, atesa la fluïdesa del món polític, tot pot acabar reconduint-se de la mateixa manera que s'ha enravessat.

***

Un aprenentatge dels diaris de Trapiello: deixar de banda les qüestions alimentàries i gastronòmiques. Perquè una cosa és el caràcter dionisíac dels àpats de Pla i l'Hermós a les cales de Begur (i l'aprenentatge que se n'extreu) i una altra cosa és explicar -com he llegit recentment en un diari- que t'has menjat unes supremes de salmó acompanyades d'un costers del Segre. això darrer fa enrojolar una mica.

***
He llegit un parell de llibres al voltant de la figura magnètica de Patrick Leigh Fermor: el de María José Solano i el de Dolores Payás. Leigh Fermor fou, alhora, algú magnetitzat per Grècia, així que llegir sobre ell és sentir-se doblement magnetitzat per aquest país. L'escriptor, aventurer i tantes altres coses va construir-se finalment una casa -on va viure bona part de la seva vida- a Kardamili, a la península de Mani. Solano explica que l'indret era conegut com Kalamitsi, que vol dir el lloc on creixen els joncs, nom que, no sé per què, no acabava d'agradar a l'escriptor. A mi, en canvi, m'agrada aquest nom, Kalamitsi, perquè aixi s'anomena també un racó de l'illa de Kimolos que és el fractal ideal per a l'estranger que viatja a Grècia. Vam arribar-hi de la mà d'un vell taxista, per recomanació del nostre hoste de Milos. I recordem sempre amb enyorança aquest lloc on creixen els tamarius i suposo que també els joncs.

***

Mentre s'acosten les tenebres tardorals, tenir l'ull de la il·lusió posat en Mani. O en Hidra. O en Sérifos.

***

Potser és aventurat -o presumptuosament artístic- dir que el color del Tirrè és diferent del de l'Egeu. Però així els he vist jo: l'Egeu d'un blau més viu, contrastat amb el blanc de les construccions de les seves illes, el Tirrè d'un blau més gris, més verdós, més acompassat amb l'efervescència de colors de les ribes italianes. En un article d'una revista de viatges llegeixo que el Tirrè era un mar més aviat plàcid, que contrasta amb el caràcter més aguerrit del veí Jònic. L'Egeu, de la seva banda, és també un mar assotat pels vents. Però el Tirrè pot resultar també enganyós. L'he vist, com una bassa, quasi com un mirall, des de les alçades de Ravello, i en acostar-me al seu nivell resultava estar agitat. Des de dalt d'aquestes costes volcàniques del sud d'Itàlia -o de les Eòlies- pot semblar calmosament ondulant i, en canvi, estar animós i picat.

Quan em llevo -coses de l'agitació estival- a les sis del matí a l'Illa de Salina el veig del tot gris -el sol encara està amagat darrera la mola del gran volcà apagat- i plàcid. Encara no corren les llanxes que l'esquincen aquí i allà ni ha arribat el primer ferri, el de dos quarts de vuit, al port de Rinella. Sé que arribarà aviat quan veig marxar una parella jove, amb les maletes, de bon matí. I finalment apareix, a la llunyania, fent un gran estrip. Al petit port hi ha amarrat també un vaixell estranyament gran, que contrasta amb la migradesa d'aquest petit moll. Rinella és una antiga població de pescadors, humil, amb una platja de sorra negra, volcànica, que, a l'hora del sol, crema a més no poder. Excavades a les roques conserva encara les restes d'antigues construccions per guardar les barques: les balate. A la veïna Pollara, entre les roques, encara s'usen. Els turistes busquem aquestes reminiscències del passat i seguim la traça dels escenaris d'aquell vell film: El carter i Pablo Neruda. Il postino és, a Pollara, omnipresent, un patrimoni on arrepenjar-se, tot i que l'illa no necessita altres reclams que la seva bellesa i el seu caràcter. Els que trobem pels carrers de Malfa, amb cases belles i velles, algunes abandonades; a Santa Marina, amb la seva església groga i colonial; o a Lingua, una mena de far de la fi del món on hi ha la llacuna salada que dóna nom a l'illa. A Lingua precisament és on trobem les cases més boniques, de construcció eòlica: simples cubs blancs o pintats amb colors càlids: ocres, granats, carabasses. Algunes s'enfilen cap a la falda de la muntanya, altres s'arrengleren arran de carretera. Els camins que porten a la petita platja baixen entre aquestes cases blanques, que tenen petits patis on creixen els cactus i els hibiscus. En aquests carrerors on ja no arriba la brisa del mar, crema un sol africà. Una dona vestida de negra crida el seu home a nidar. Els hostes d'un hotel, emblocallats en barnussos, busquen refugi en el seu entorn artificial. Se sent alguna cigala amagada, embogida per la calor. Nosaltres hem de marxar a deixar el vell Fiat Punto i agafar el ferri a la veïna Santa Marina. Ho fem amb la recança de qui sap que ja no tornarà.

Banyuls

Malestar general, sensació febrosa (sense tenir febre), nit horrorosa, amb alternança de fred i calor i acompanyament d'una tempesta majúscula. Si fóssim gals, pensaríem que el cel ens caurà damunt del cap. Quan ja ha parat, a mitja nit, la G. es lleva per anar a buscar l'N., en un d'aquests peatges paterns -matern, en aquest cas- excessius.

***

Arribo a la conclusió de que no m'ha anat bé el que segurament ha estat l'últim bany de la temporada, tot i que l'entorn no podia ser més idíl·lic: la platja dels Oms de Banyuls només per a nosaltres i per a les gavines, que senyorejaven per la sorra, reines del territori. La mar, moguda pel vent i plena de cabretes, mostrava tota la seva força. He dubtat sobre si ficar-m'hi -tot el dia havia estat ennuvolat i plujós- però el sol que ha sortit a la tarda i que ha començat a cremar, m'ha convençut. L'aigua era substancialment més fresca que la del mar Tirrè de les Eòlies. Quan hem marxat, han començat a arribar banyistes, com sortits de sota les pedres. A la platja gran de Banyuls també n'hi havia uns quants, esgotant la vacança. Vista entrant pel nord, la dolça corba d'aquesta platja resulta un dels indrets amb més gràcia d'aquest litoral. La suavitat d'aquesta corba contrasta amb el paisatge agrest i rocós del conjunt d'aquest costa del nord del cap de Creus. Hem recorregut la plata a peu, pel passeig, admirant les nombroses escultures de Maillol que hi han anat posant, amb gust i encert, i que són el complement perfecte per aquest paisatge. Els últims estiuejants feien cua pels gelats o seien a les terrasses mirant el mar i deixant córrer el temps; la temperatura era perfecta, res feia albirar el malestar que m'envairia hores després, encara sense causa identificada.

Al matí, hem entrat un cop més al taller-museu de Maillol, que ja és una mica nostre. Cal anar-hi de tant en tant, com qui retroba un vell amic que fa temps que no veu. Pel meu gust, aquesta vegada hi havia massa gent, m'agrada tenir-lo per mi sol. Tampoc m'ha convençut la política de finestrals tancats i aire condicionat a tot drap. Maillol no està fet per la foscor ni pel clima artificial; la seva obra, potser com cap altra, requereix la llum natural -encara que sigui d'un dia gris- mediterrània. Maillol neix de la terra, del mar, de la muntanya agresta de les Alberes, de les vinyes, del vent... Avui, al museu, l'he sentit com pres, sense la naturalitat que li és pròpia; l'he trobat molt més aclimatat al passeig del mar de Banyuls, entre la gent, el mar i la intempèrie.

Un cop més hem arribat a aquest paisatge de l'ànima pel coll de Banyuls, pujant des d'Espolla per la carretera que s'enfila en aquest paisatge de sureres i matolls que tant em recorda el del pla de la Calma. Dalt del coll, s'albirava el mar entre la grisor. La carretera cau a plom entre corbes inimaginables fins assolir les primeres vinyes, cultius impossibles enfilats per la pedra d'aquests barrancs. Malgrat el temps poc generós i la grisor que apagava el verd de les vinyes, hem pogut admirar novament la seva bellesa salvatge, que mai cansa. Avui, la música era la del vent. Xavier Febrés, en la seva plaquette Banyuls mon amour -que he comprat, regalat i perdut no sé quants cops- raona i canta com ningú el que representa aquest territori. Jo diria que és el tros de Grècia que tenim més a prop de casa; no en va Maillol surt d'aquí. Sempre fantasiejo amb comprar una barraca entre aquestes vinyes i portar-hi una vida horaciana. És dels pocs somnis que encara em permeto i que l'arquitectura desendreçada dels ravals de Banyuls, un cop arribats ja al poble, esvaeix, fent-la xocar amb la realitat de la vida. Aquests pisos amorfs són el contrast absolut de les construccions de pedra -murs, barraques, masos- de les vinyes, com la realitat acostuma a ser-ho del somni.

***

Segueixen pesant-me els ossos mentre escric això. A Aiguafreda, passa el matí i tot assenyala també la fi de les vacances. El dia és gris, les campanes de l'església toquen les onze, les orenetes estan nervioses -comencen a pensar en marxar-, una merla salta per l'herba. Les flors dels agapants, el senyal més viu i fugaç de l'estiu, ja fa dies que han caigut. En el seu lloc han sortit uns fruits verds romboïdals, profetes de la tardor.

Notes

Setembre ha començat setembrejant en excés: pluja, mals, despeses insondables... Passo mala nit, donant voltes al llit, tinc calor i fred de forma alternativa. Clarament, la festa estival s'ha acabat, i ha estat excessiva. Quan em llevo, intento combatre el meu malestar posant melmelada al croissant, però només n'hi ha de figa i de tomàquet. M'acontento posant el croissant -d'ahir- a la torradora i acompanyant-lo amb una mica de xocolata. El conill em dona voltes als peus i em mira seriós. Sembla comprendre'm.

***

Malgrat totes les seves virtuts, l'escriptura de diaris és, no ens enganyem, l'apoteosi de l'egolatria.

***

Llegeixo al diari, sense gaire interès, que algú ha teoritzat sobre la necessitat d'indultar la ignorància. Em sembla una forma d'adaptació als nous temps, d'acomodació a la realitat imperant. Ni tan sols em reconforta pensar que la meva profunda ignorància en tants camps -el musical, per exemple- pugui quedar absolta.

***

L'illa de Salina, amb nom de ressonàncies lampedusianes, té poc d'aristocràtic: només el preu d'alguns restaurants (bons, tanmateix), del qual quedem vacunats al cap d'un parell de dies. El que més impressiona de l'illa són les seves muntanyes imponents -volcans apagats- que s'alcen sense transició des del nivell del mar fins als mil metres d'alçada. Les coronen sempre unes boirines tímides que ajuden a mantenir verda la seva vegetació. Salina és considerada, de fet, l'illa verda de les Eòlies. La vida hi discorre lentament a redós d'aquestes enormes muntanyes, entre el coll que les separa i les petites poblacions de la costa: Rinella, Santa Marina, Malfa, Pollara, Lingua. Impossible copsar-ne el caràcter en els pocs dies que hi passem, més enllà de percebre-hi una vida pausada, aïllada, anacrònica. Com que em desperto molt d'hora -el sol encara està amagat darrere el Monte Fossa delle Felci, la muntanya més alta- baixo al poble -Leni- a comprar l'esmorzar. M'espero a que obrin el forn i el supermercat vagarejant pels carrers del poble. Les cases són majoritàriament humils, n'hi ha alguna de més senyorial, una mica deixades, però amb jardins bonics, poblats de buguenvíl·lees, llimoners, atzavares, hibiscus... Arreu hi creixen tapereres, que, juntament amb les vinyes, constitueixen la base dels conreus de l'illa. Les sargantanes, que en mengen els fruits, contribueixen a disseminar-les. Al jardí de la casa on ens estem en tenim unes quantes, que creixen en el sòl volcànic. A primera hora del matí ja brunzeixen les vespes, amb gran delit. De bon matí només se sent aquest brunzit, el lladruc d'algun gos llunyà i el cant dels galls. Leni aviat és vist: entro a l'església, recorro els carrers, admiro l'escultura al dottore Giuseppe Pittorino, saludo un parell de vells... Compro croissants -cornettos-, aigua, llet, iogurts i suc de taronges sanguines. La pujada fins la casa és infernal, arribo xop de suor. Les vistes, però, compensen. El mar és del tot pla; els primers ferris arriben al petit port de Rinella, esquerdant-ne breument la superfície, les llanxes semblen petits insectes, com els teixidors del riu del poble. Amb el sol emergit, la calor apreta. Em refugio a l'ombra de la terrassa blanca, coberta per la pèrgola verda i lila de les omnipresents buguenvíl·lees. No sé si voldria viure un temps aquí, crec que sí: passar-hi un any llegint i escrivint, sense notícies del món.

***

És curiós com canvien els gustos i les percepcions amb el pas dels anys. Salvant honroses excepcions (abstretes sempre de l'actualitat), l'article periodístic és un gènere que cada vegada m'interessa menys.

***

Demano a l'R. que miri de fer de mitjancer amb l'editor X per veure si podem salvar el llibre sobre ciutats. Em sorprèn que l'empresa no hagi tingut èxit i encara em sorprèn més la incomprensió i els -aparents- malentesos.