Notes

He acabat la revisió dels diaris. M'he tret un gran pes de sobre. Puc tornar a l'escriptura lliure, com qui s'asseu a descansar en un silló després de dies de netejar la casa.

***

De vegades, Josep Pla porta l'adjectivació a l'extrem, gairebé com si volgués guanyar una aposta. Que no seré capaç de qualificar un pixat de malenconiós?-sembla voler dir- doncs aquí ho tens. (Escriu sobre l'arribada a l'estació de França de Barcelona, després d'una temporada al poble, i de la sensació que suposava arribar a aquest punt de la ciutat, que llavors era ple de cotxes de cavalls que esperaven els passatgers dels trens):

Si les parades eren llargues -i les de l'estació de França de vegades s'esqueia que ho eren- els animals feien aigües abundantment. El líquid flotava, groguenc, malenconiós, a les llambordes que voltaven l'estació i en les seves proximitats es produïa una singular barreja olfactiva formada pel fum de les màquines del tren, les deposicions dels cavalls, impregnades, fumejants, de les garrofes del morralet i les dejeccions líquides, saturades de l'àcid úric de la servitud, indescriptiblement tristes.

***

L'àcid úric de la servitud també és difícilment superable.

***

José Carlos Llop escriu a Champán y sapos, el seu diari dels anys 1989-1993, que estic rellegint:

No beber en lo que queda de verano: los peores fantasmas de mi inventario -los más mediocres y vulgares-, alborotan después la casa de la noche.

És cert. De la beguda -i jo he begut ben poc- neixen sempre fantasmes, mediocres i vulgars, però també excelsos, que coincideixen en esvalotar i guiar per camins equivocats.

***

Una galeria d'art contemporani. Hi entro per veure l'edifici, que és extraordinari. Les obres exposades m'interessen ben poc. Una noia jove, molt amable, m'atén, sense engavanyar-me. Crec que s'adona que el meu interès se centra en l'arquitectura, els mosaics, les motllures dels sostres. Quan s'acomiada em pregunta el nom i em diu el seu, coses del llibre d'estil. Jo em quedo amb les ganes de preguntar-li el nom del seu perfum, que embriaga.

***

Un expresident nord-americà que parla de l'estat d'Israel com uns territoris presos a altres comunitats. Faci arribar, si us plau, president, les meves reverències a Toro Assegut.

***

És ben cert que tenir bona planta, saber encistellar i confegir eslògans engrescadors (encara que buits) no et converteix en un bon president.

Segons explica Emmanuel Carrère, la seva mare, Hélène Carrère d'Encausse, secretària perpètua de l'Acadèmia Francesa, considerava Barack Obama el pitjor president que havien tingut els Estats Units. La senyora Carrère d'Encausse no va arribar a viure, tanmateix, el segon mandat de Donald Trump.

***

Una activitat de catalogació de manuscrits. Qui presenta ens parla de la importància dels documents, dels arxius, per preservar la memòria i cita, com qui no vol la cosa, els actuals discursos de l'odi i la xenofòbia. És curiós com la propaganda buscar qualsevol escletxa per escolar-se, com aquells pixats dels cavalls de l'estació de França. Em venen ganes de preguntar si per xenofòbia s'entén l'antisemitisme que inoculen dia sí, dia també, els mitjans oficials.

***

Si entre els lectors hi ha algun coneixedor del món del fado, o simplement un bon investigador, li agrairé si pot dir-me quin és el títol (Eco dos passos, potser)i l'intèrpret d'aquesta cançó:

Notes

Dies de canvis, de revisions de textos, de poca vida i escassa escriptura.

***

Conservo, però, encara, un espai per la lectura, mínim.

***

Torno a fracassar, tanmateix, amb determinats autors: Luis Goytisolo, Paul Morand. Vaig comprar també un llibre de poesia de Leopoldo María Panero: no n'he entès res.

***

De la mà de Carrère, la fascinació per Rússia. De la mà de Modiano, la fascinació, un cop més, pel propi autor. La G. em porta de Bordeus -de la mítica Llibreria Mollat- l'última novel·la de l'autor francès: L'éléphant. És una novel·la molt breu, construïda gairebé del no-res, amb molt pocs vímets, però quina meravella!

***

He llegit gairebé tot aquest Modiano a l'empara d'aquest sol còmode de finals d'octubre, que m'ha resultat terapèutic, reconfortant. M'he abstret de les desgràcies -o potser caldria parlar ja en singular: desgràcia- del país i dels miserables que prioritzen l'insult i la zitzània a les seves obligacions de servei.

***

El món canvia tan de pressa que nosaltres mateixos també canviem amb ell. Ja no em reconec en els textos que reviso, de fa només cinc anys.

Notes

El revolucionari -n'he conegut algun- acostuma a ser algú que es té a si mateix en alta estima i es creu capaç de tot, fins i tot de canviar el món. No estic parlant tant en termes polítics -que també- com d'actitud personal. El conservador, en canvi, sol ser més modest, conscient de la seva ignificança davant la grandesa d'allò que l'envolta: qui soc jo per canviar el curs de les coses, es pregunta. També és cert que l'actitud del conservador és més còmoda, fins i tot acomodatícia; és al revolucionari a qui li acostumen a sorgir els problemes.

Aquesta és una de les conclusions que trec de la lectura de Limonov, aquesta mena de biografia que va escriure Emmanuel Carrère sobre l'escriptor i polític (i quants més atributs no podríem escriure) rus Eduard Limònov, un autèntic i incansable revolucionari avant la lettre.

***

Avui he anat a la fira del llibre vell del passeig de Gràcia. Amb molta contenció, només he comprat un parell de llibres, un recull de poesia de Larkin i uns dietaris, que no sabia que existissin, de Tomàs Garcés. Malgrat l'autocontrol, és tal l'acumulació de lectures pendents que comença a fer feredat.

***

La correcció d'originals és un treball feixuc i inacabable. En cada relectura apareixen noves errades i incorreccions, com si algú, tal Penélope, hagués desteixit la revisió anterior.

***

A Limonov, aquesta frase de Lao-Tse, una mica new age, que li diu una mena de hippie paranyer al protagonista: Qui sap, no parla i qui parla, no sap.

***

Si no fos pels perills que comporta ara mateix anar a Rússia -bàsicament ser titllat d'espia i detingut per poder ser bescanviat després per un espia rus autèntic- m'agradaria poder conèixer per aquest país extraordinari. I no m'acontentaria amb poca cosa: la república d'Altai i el llac Baikal serien els meus destins predilectes.

***

He vist a la fira del llibre vell, el cartell que va fer Ramon Casas per a la prevenció de la tuberculosi -l'original del qual està a la conselleria de Salut- i un petit dibuix d'un cap de dona, preciós, de Lluís Marsans. Em consola la certesa de que si hagués pogut comprar-los no seria més feliç del que soc.

Notes

Llegeixo poc, escric menys. Les poques hores que tinc lliures les passo revisant el maleït text dels diaris, fins que acabo odiant literalment allò que vaig escriure uns anys enrere.

***

Encara no sé si les meves ambicions són molt modestes o molt elevades. Ara mateix, marxar un cap de setmana a Londres a veure l'exposició de retrats de Van Eyck a la National Gallery, per primer cop tots junts.

(Potser podrà ser a la primavera, quan aquesta exposició convisqui amb una de Monet a la Tate Modern. Dos ocells d'un sol tret).

***

Tot i això, preferiria marxar ara; fugir d'aquest clima electoral, guerracivilista, irrespirable.

***

Caminant pel bosc, trobem l'F. i l'I., que van amb el jeep. Parlem de Grècia, on ells van cada any a navegar. Coincidim en el somni d'anar-hi fora de temporada, sense pla ni itinerari establert, fugint de multituds i dormint en pensions, monestirs, hotels petits. Són pensaments una mica naïfs.

***

No costa gaire d'entendre que en un país on, vulgui's o no, cal conviure amb persones d'idees i sensibilitats diferents, el pitjor que es pot fer és fraccionar -o faccionar (no sé si existeix el verb)- i enfrontar. Però potser el més trist és que això ho entenen -o ho entén per singularitzar en qui ho promou- perfectament.

***

X es reintegra al seu antic partit on l'acullen amb un somriure més fals que un duro sevillano. El polític està constituït pel material més maleable de la terra.

Notes

Costa molt abstreure's del clima polític, quasi prebèl·lic, del país. Se'm fa molt difícil, però intento fer-ho i així, per a mi, la notícia del dia d'avui no ha estat la convocatòria d'une eleccions sinó saber que el Museu Thyssen de Madrid exhibirà properament la Vista de Delft de Vermeer, entre altres peces prestades pel Mauritshuis de La Haia. La notícia m'ha estimulat i m'ha procurat una considerable felicitat, encara que no sé del cert si es donaran les condicions per poder anar a veure aquestes obres. Però, tant se val, la felicitat -una felicitat química- en llegir avui la notícia, ha existit.

***

Això que avui el dia havia començat de la pitjor manera. O de la millor, depèn de com es miri. Els serveis meteorològics han estat incapaços -no hi ha cap crítica en aquesta informació, només una constatació- de detectar la reactivació de les pluges torrencials que havien caigut el cap de setmana. I de bon matí, ens les hem trobat de ple, just quan el navegador del cotxe ens havia dirigit cap una ruta alternativa per evitar un accident, provocat per la pluja, a la via principal. I així ens hem vist circulant -quasi navegant- per carreteres inundades, plenes d'aigua, terra i fang, enmig d'inhòspits polígons industrials, amb continus guals, que hem aconseguit superar. Amb les hores, la cosa ha empitjorat, així que encara ens n'hem sortit prou bé, amb el cor, això sí, ben encongit. Fet números ràpids, diria que m'aproximo al milió de quilòmetres al volant. I avui ha estat el pitjor dia. Portava l'N. i hauria preferit anar sol.

***
Així com els llibres de contes o narracions curtes no m'agraden gaire, acostumo a gaudir de les pel·lícules que segueixen aquest esquema. Potser perquè les pel·lícules, potser no totes però sí la gran majoria, se'm fan pesades i aquesta fragmentació narrativa m'ajuda a digerir-les. Pensant-ho bé, no deu ser això perquè si fos així m'interessarien molt les sèries i tampoc és el cas. Per tant, no és tant la fragmentació com el canvi: de personatges, de situacions, d'arguments. Father, mother, sister, brother conté tres històries diferents amb el denominador comú de les relacions familiars, les absències i alguns altres elements més, anecdòtics, però que li donen una certa cohesió atmosfèrica. No és com Paterson, un dels meus films preferits, però s'hi percep el geni de Jarmusch. El primer dels episodis és sensacional, amb una atmosfera extraordinàriament ben creada i un Tom Waits memorable. De la segona història em quedo amb la bellesa de l'entorn de la casa de la mare, distant com la pròpia mare, mentre que el capítol parisenc és, al meu parer, el menys aconseguit, tot i tenir el mèrit innegable de dibuixar un París real i, fins i tot, lleig.

***

La lletjor i el caràcter inhòspit que pot arribar a assolir París és un tema literari mai prou tractat.

***

Tornant a la Vista de Delft he pensat com de complicat deuen ser els trasllats d'aquestes obres. M'han vigut al cap no només els riscos i el preu de les assegurances per cobrir-los, sinó la responsabilitat de les persones que les embalen, dels conductors que les traslladen... I m'he imaginat també una autoritat superior vetllant per tot aquest trasllat, com ha succeït durant les guerres al llarg de la història. Sempre hi ha hagut algun alt comandament que ha donat prioritat a aquests tresors com un bé major. Després, he volgut imaginar-me qui podria ser avui en dia aquesta autoritat superior i el resultat ha estat un blanc.

***

Permeteu-me que us expliqui un acudit que surt a la pel·lícula de Jarmusch que he citat abans, i que té un caràcter marcadament hobbsià. L'explica succintament una noia irlandesa. Jo, com que soc del sud i admirador del gran Eugeni, l'adornaré una mica més. Són tres planetes que estan prenent un cafè, parlant de les seves coses i preguntant-se l'un a l'altre com es troben.

- Jo estic bé, diu Mercuri, però com que estic tan a prop del sol passo molta calor.

- Jo no, diu Jupíter, estic fresquet, però hauria de fer dieta: estic molt gros.

- Doncs jo estic molt preocupada, diu la Terra. No estic gens bé, he agafat una infecció que es diu Humanitat.

Notes

A Instagram, que també té coses bones, he trobat per casualitat un fragment d'una gravació feta pel fotògraf francès Claude Nori a les costes italianes durant els anys 80. No he acabat de saber si aquesta mena de reportatge porta per títol Un été 82 o Un été italien, però des que l'he vist no en tinc prou amb voler recuperar la joventut passada, ara voldria viure també aquella joventut italiana, en aquells escenaris i temps perduts per sempre.

***
Ioga no m'ha semblat un llibre que estigués a la mateixa alçada que altres obres d'Emmanuel Carrère com Kolkhós o Una novel·la russa. La intrahistòria de la seva publicació crec que ho explica. Sembla ser que Carrère va donar el text a revisar a la seva exdona, prèviament a la publicació, i aquesta, emparant-se en el contracte de divorci que obligava l'escriptor a no revelar detalls de la seva vida íntima, va demanar la supressió d'alguns capítols. Això, que és perfectament raonable des de la perspectiva de l'afectada, va acabar debilitant el fil conductor de l'obra, que, al meu modest entendre, se'n ressenteix notablement. L'assumpció, de grat o per força, per part de Carrère del primum non nocere, ha resultat, efectivament, nociva.

***

Si en lloc d'un xinès agarrat i d'un americà pelat, haguessin vingut uns xeics comme il faut, amb petrodòlars a dojo, seríem el Manchester City. No en tingueu cap dubte.

(Manolo González alinearia Julián Álvarez, Michael Olise, Nuno Mendes i Kylian Mbappé, i podria encunyar una filosofia esportiva equiparable a la de Guardiola, tan brillant com les seves calbes respectives).

***

És interessant el que ressalta Arnau Vives-Piñas en la introducció a l'última edició dels dietaris de Marià Manent perquè és una de les bases de l'escriptura de Manent i l'essència d'una poètica, gens exempta de dificultats, que molts voldríem seguir. Explica Vives-Piñas que el 13 de desembre de 1919 Manent va assistir a una conferència de l'escriptor francès Jules Romains a l'Ateneu en la qual Romains parlà d'una manera "poètica" de percebre la realitat; d'una percepció emancipada de les inèrcies que esclavitzen l'ànima de l'home modern i l'aïllen de la meravella del món. I acaba citant Romains quan diu que la poesia és una relació directa, plena d'emoció i amor que s'estableix entre l'ànima i el món. Manent, segueix explicant Vives-Piñas, va anotar en el seu diari la impressió que li ocasionà aquesta conferència i seixanta-tres anys després va publicar-ne una reelaboració a L'aroma d'arç. És un text vibrant, amb un punt d'ingenuïtat, però que descobreix la clau d'una manera d'entendre l'escriptura i la literatura, aquella que es fonamenta en l'atenció (extrema) en el detall, en allò que la rutina ens amaga. I això transcendeix fins i tot la creació artística o literària, és gairebé una manera de viure. Aquell home, per exemple, -escriu Manent- que va de matí al seu treball, fent el camí que ha fet durant quinze anys cada dia, passa sota un rengle d'arbres, camina, gairebé sempre a la mateixa latitud, entre les cases i la via d'un tramvia, però no pensa en res del que volta els seus passos. (...) Víctima de l'actitud pràctica, l'home fa com una bèstia que arrossegui un carro, sense adonar-se poc ni molt del paisatge meravellós. (...) La veritable prova de la nostra decadència i del pecat original és precisament això: l'ànima, oblidant les seves tasques reials, es lliura a l'esclavatge de cada dia. El viure modern, cal confessar-ho, contribueix a l'esclavatge i fa més difícil l'alliberament. Els homes antics que vivien al camp tenien més lleure per l'esperit i els era més fàcil d'acollir la correntia d'un cert sentiment poètic.

Això ho escrivia Manent ja el 1919, i continuava: Hi ha, però, moments de gràcia que alliberen l'home de l'actitud pràctica, i donen a l'esperit un contacte més nou i virginal amb la realitat. Una agudització del servatge, una malaltia, un sobtat sofriment poden alliberar-nos. Llavors les coses del món es transfiguren, i l'ànima, rebel·lant-se contra la xarxa del mecanisme mesquí, que fa de nosaltres uns autòmates de precisió, sent l'encant d'aquelles mateixes coses quotidianes que abans li eren indiferents o menyspreables.

Sempre he sentit com a pròpia aquesta manera d'entendre l'escriptura basada en l'enlluernament per les coses petites del dia a dia, en la mística amagada en la quotidianitat, només els posaria un però a Manent i a Romains. En molts moments de la vida, i per raons diverses, l'home pot tornar-se cec a aquest encant, a aquest paisatge meravellós. O més que cec, incapaç de veure més enllà del tel del seus propis dimonis, de les seves càrregues, del seu pesar. 

Notes

Hi ha moments en què la vida sembla convertir-se en un etern diumenge a la tarda.

***

Ha mort Marcos Ordóñez. Era conegut sobretot com a crític teatral, però ha estat també un gran escriptor, que segurament mai ha tingut el reconeixement que mereixia. Jo mateix faig acte de contricció per no haver-lo llegit més, tot i ser un dels pocs exemples d'escriptors amb capacitat per conrear exitosament tant la novel·la (Detrás del hielo) com el dietarisme (Una cierta edad). Descansi en pau.

***

Cada vegada em preocupa menys expressar opinions i punts de vista impopulars o allunyats de la correcció política. I, alhora, cada vegada em fa més peresa discutir i rebatre arguments. Deu ser cosa de l'edat. Al meu poble tenim una dita que al·ludeix, encara que només sigui a efectes de rima, als nostres veïns. Diu: aquest és com els de Tagamanent, tant li fot quedar bé com malament. Doncs això.

***

Segueixo llegint Carrère. Ara, Ioga. La part del llibre dedicada a aquesta pràctica -la del ioga o la meditació- pot resultar objectivament interessant, però no ho és en el meu cas particular (fa cosa d'un any vaig voler iniciar-me en la pràctica de la meditació, però només vaig aguantar unes poques sessions, crec que la meva hiperactivitat física i mental, juntament amb el meu escepticisme de fons, ho feien impossible). En canvi, els capítols del llibre que tracten sobre el descens de l'autor als inferns de la malaltia mental, em resulten d'un gran interès, tot i ser incòmodes, inquietants, aterridors. Dono gràcies a Déu per no haver caigut mai en aquests abismes i li demano no caure-hi mai.

***

Un seguit de reflexions interessants al voltant -i molt més enllà- d'Odissea de Nolan en aquest article de Gerard Toutain. No seria capaç de sintetitzar-lo, així que el millor és llegir-lo.

***

El debat incessant i pesat sobre la intel·ligència artificial. Des del meu escàs coneixement i la meva posició marginal, crec que tot el que podia dir ja ho he dit, i ara, com passa amb molts d'aquests debats públics d'actualitat, aquesta olla que bull per tot arreu em cansa. Quan algú me'n parla, li dic que qui ha espatllat el món, amb l'expansió sense control de la tecnologia, que l'arregli, i a mi que em deixin tranquil. No tinc ganes de repetir arguments tòpics i suats que tots en sabem de memòria. Estic tip de small talk disfressat de consciència col·lectiva.

***

Faig un cafè amb l'X. M'admira -com pot admirar-se una criatura estranya i exòtica- el seu caràcter social, la seva capacitat de teixir complicitats i impulsar iniciatives, que, alhora, jutgo com estèrils i abocades a resultats inerts, més enllà del valor del propi esforç per teixir-les.

Em deixa també atònit l'estat quasi depressiu amb què Y afronta la seva propera jubilació, com si la seva vida quedés buida de contingut.

L'obvietat de la diversitat existent entre l'espècie humana.

Notes

En certa ocasió, un vinyater ens va dir que allò just i convenient per una persona seria beure un litre de vi al dia. Només li va faltar afegir que aquest vi hauria de ser, preferentment, el seu. Vaig trobar plausible aquesta afirmació, venint de qui venia.

En canvi, quan el productor d'un altre bé, posem per cas intel·ligència artificial, ens adverteix dels riscos terribles del seu producte i de la necessitat de controlar-lo, experimentar una certa malfiança i buscar raons ocultes a la seva advertència, em sembla allò més natural.

***

Tinc tendència a pensar que tots els nostres mals neixen de la pròpia naturalesa de l'home, dels nostres defectes i les nostres febleses innates. Així, crec més en Hobbes que en Rousseau.

Això no vol dir, tanmateix, que hagi perdut la fe en l'espècie humana. Quan llegeixo les notícies sobre suposades caceres humanes durant la guerra dels Balcans, és a dir, sobre persones de diferents països que haurien pagat per anar a Bòsnia a disparar a altres persones, pel simple plaer de matar, no me les crec. I escric plaer de matar en cursiva perquè em resulta inconcebible que això pugui existir. Han de ser notícies falses, sensacionalisme, ningú pot fer això. Hi posaria la mà al foc.

***

Em sobta llegir en aquest article sobre Emmanuel Carrère de fa cinc anys (2021), la referència que fa l'escriptor francès al primum non nocere hipocràtic aplicat a l'escriptura. Em pensava, il·lús de mi, que era jo l'únic que havia estès aquest principi de la medicina a l'escriptura (2008). I em sorprèn encara més perquè crec que l'obra -o algunes obres- de Carrère són un exemple d'escriptura totalment contrària a aquest principi. Ell mateix ho confessa en l'esmentada entrevista, citant l'exemple d'Una novel·la russa i, tot i fer acte de contricció, sembla que hi recau en Ioga, almenys així semblen indicar-ho les conseqüències que va tenir aquest darrer llibre, amb una demanda inclosa de la seva ex-dona.

Més enllà d'aquest cas concret, crec que els escriptors de raça -Carrère, Knausgard, també Pla a un altre nivell- no s'aturen davant de res i és precisament això el que els fa grans. I els que ens cenyim al principi d'Hipòcrates som uns bambis ingenus a qui haurien de portar a un jardí d'infància.

***

El debat públic sobre els problemes que ens afecten és imprescindible. Dit això, de vegades l'enfocament que es dona d'aquests problemes -especialment, el que fa la premsa- sembla traslladar al conjunt de la societat la responsabilitat sobre les conseqüències de les decisions d'alguns. I, què voleu que us digui, cada cop tinc més ganes de dir: arrregleu vosaltres allò que heu emmerdat i a mi deixeu-me tranquil al meu racó, que ja tinc prou feina.

***

Ja he encarregat Ioga, però potser quan acabi Un roman russe, que serà en breu perquè la lectura de Carrère esdevé frenètica, em caldra un període de descompressió.

Notes

Com és natural, els escriptors escriuen millor quan ho fan d'allò que més coneixen. I allò que més coneixen -que més coneixem tots- és un mateix. Cal ser un superdotat per projectar el món interior cap a territoris i personatges aliens, desconeguts, i sortir-se'n. Alguns -pocs- en són capaços. Però per a la gran majoria, l'escriptura més viva, més veraç, més real, és aquella que tracta d'un mateix o del món d'un mateix. Per això, prefereixo sempre el dietarisme o l'autoficció o la metaficció... o qualsevol forma d'escriptura inclassificable que tracti de l'autor i del seu món.

Aquest dies estic immers en la lectura d'alguns llibres d'Emmanuel Carrère: Kolhós, Una novel·la russa i segur que en vindran més. De naturalesa híbrida, aquests dos primers volums parteixen d'històries familars per acabar centrant-se en el propi univers de l'autor, en el seu món interior. I és en aquesta part quan els llibres, al meu parer, guanyen. Les històries de besavis russos i georgians m'importen ben poc, fins que la figura d'un dels avis projecta en l'autor una ombra on hi trobem els seus propis dimonis. Les històries personals, que l'autor explica sense manies, emergeixen llavors amb tota la seva força en un estil, no d'escriptura però sí d'enfocament, que em recorda al de Knausgård. De Carrère, fins ara només n'havia llegit aquella història tenebrosa però alhora apassionant que és L'adversari. Ara m'adono del meu error per no haver-me endinsat més en l'obra de Carrère. Però ara és una sort no haver esgotat aquests cartutxos, perquè aquest univers se m'obre verge amb tota la seva grandesa. També penso en com de perillosos són aquests autors quan esdevenen personatges de la vida real i en la sort que tenim els que només els llegim, des de la distància, sense acostar-nos-hi. Perquè la seva voracitat és enorme i els seus límits, inexistents.

***

Sovint, per poder ser justos de veritat, calen certes injústicies.

***

Quan li dic a l'R. que la pel·lícula de Nolan m'ha despertat interès per l'Odissea i que m'estic plantejant llegir-la, em respon amb una frase d'un mític acudit de l'Eugeni que sovint recordem: el papà s'ha tornat boig!

***

Hom acostuma a tenir simpatia per les formigues. Per la seva tenacitat, constància, força, capacitat d'organització... Aquesta simpatia s'esvaeix, però, quan hom es troba en el bàndol contrari. Costa de valorar positivament la construcció de túnels per tota la cuina, la impossibilitat de deixar cap aliment al marbre més de cinc minuts, l'envaïment de pugons a les plantes del jardí, especialment al llimoner, tan estimat. És llavors quan totes aquestes virtuts es pateixen i, en conseqüència, es relativitzen.

***

Tinc, en canvi, afecte per les sargantanes, que han proliferat de forma extraordinària al jardí. La manca de depredadors -gats i nens silvestres- ho deu haver fet possible. Ara n'hi ha moltes de petites, deu ser l'època de cria. Les veig córrer en totes direccions, sempre esverades, mentre llegeixo o camino. Ajuden a donar un aire rústic, una mica salvatge, al nostre hàbitat. Sí, ja no es pot aparcar al carrer, no paren de passar cotxes, però tenim en canvi totes aquestes sargantanes que ens envolten.

***

Diuen que es pot canviar de tot menys d'equip de futbol. És força cert. Però jo crec que tampoc es pot creuar fàcilment la línia que separa aquests dos bàndols: els esperits crítics i els esperits conformats.

Notes

Llegeixo per casualitat el fragment d'un llibre que ha escrit una cuinera televisiva, més o menys de moda. El text denota coneixements, sensibilitat, profunditat i una visió molt personal de les coses. Per la tele, en canvi, les poques vegades que he vist a l'autora, m'ha semblat un personatge una mica caricaturesc. Això em fa pensar en la trista paradoxa d'aquest món nostre. Avui, algú intel·ligent, sensible, culte... si vol tenir èxit i popularitat -objectius que, d'altra banda, no haurien de ser gaire desitjables- ha de disfressar-se de simpàtic, campechano, gairebé d'histrió. Quina desgràcia de món.

***

Erietta em dona, de tant en tant, algunes pistes interessants. En una carta, una joveneta li escriu a la protagonista quelcom molt simple però cert Cuando escribes dices cosas que en persona no te atreverías a contar. Miss Eve dice que las personas que escriben hablan menos porque reservan cosas para la escritura. Pero yo creo que escribir sirve para contar aquello que no podemos compartir con las personas que nos conocen mucho porque si supieran lo que pensamos y sentimos de verdad ya no podrían mirarnos de la misma manera.

***

Unes pàgines més endavant, una altra corresponsal, la mateixa Erietta, li escriu: En verano es cuando más te das cuenta que sobra gente en la tierra. Si se estuvieran quietos en el sitio donde viven, si se ocuparan de las cosas de las que se ocupan habitualmente, no se notaría tanto; es el movimiento frenético, el estar en todas partes lo que no permite estar realmente en ninguna.

***

Mentre escric això, al jardí, la temperatura va pujant. Sembla que aquest estiu vol acomiadar-se en gran, tal com ens ha acompanyat durant aquest període. De fons m'acompanya el so agut i incessant d'un bufador. Les màquines ens han fet la vida més fàcil però ens han portat la companyia inevitable del soroll. No fa gaire ens hauria fet companyia el rascar atàvic d'una escombra de brucs, ara és l'enervant motor d'aquest aparell incansable.

***

L'N. insisteix en què anem a veure la nova adaptació fílmica de L'odissea. Venço la meva mandra, també atàvica, respecte aquest tipus de pel·lícules i la veiem. M'agrada més que no em pensava, però em sobren els excessos de so i llum de determinades seqüències. En algun moment fins i tot he de tancar els ulls i tapar-me, com bonament puc, les orelles, perquè algunes escenes em resulten insuportables. De debò que tot això cal?

***

He estat algunes setmanes sense publicar -de fet, sense escriure- res. Alguns lectors m'ho han fet notar, per diferents canals, i això no m'ha deixat de sorprendre, de forma molt positiva. Al final, que algú trobi a faltar aquests textos senzills i modestos és la gran recompensa, el senyal d'on objectiu, potser també modest, assolit.

***

Relacionat amb això darrer. De vegades m'abstinc de publicar determinades visions o opinions per tal de no molestar alguns d'aquest lectors, a qui poso cara i ulls. Ja sé que no hauria de ser així, però jo mateix soc el primer a qui em molesten sovint determinades expressions públiques de persones que aprecio. És ben trist que sigui així, però és l'estat d'hipersensibilitat a què ens ha portat la polarització en què vivim. Donem les gràcies també a qui ens hi ha portat, buscant el benefici propi.

***

A la platja, tres joves, dos nois i una noia. Riallers, vestits a la moda. La noia porta una gorra de marca, els nois exhibeixen barbes ben afaitades, Els nois es treuen la samarreta i mostren els seus cossos bruns i musculats, possiblement de gimnàs. La noia no se la treu. Porta una mena de samarreta negra llarga i uns pantalons, també negres, llargs i sedosos. Quan és l'hora de ficar-se al mar, tampoc es treu la roba. No pot. Insisteixo en què són joves.

És una realitat objectivament indefensable i injustificable, sense matisos.