Una de les meves olors preferides és la d'una llar de foc. Però no la que emet una xemeneia encesa, que no sabria recordar ni definir -perquè el que fa el foc a terra és atreure el sentit de la vista i potser també el de l'oïda però sobretot confortar els cossos-; l'olor a què em refereixo és el que deixa el foc d'una llar, un cop apagat. És l'olor de la brasa que ja no crema, un aroma que em trasllada indefectiblement, amb tot el seu poder evocatiu, a les estances de tants castells, manoirs, domaines... visitats per tot França. És l'olor que fan les grans sales il·luminades per finestrals renaixentistes i presidides per immenses xemeneies de pedra. Aquestes llars desprenen un olor atàvic, que, com un relleu transmès de foc en foc, prové del segle XVI. És l'olor de Chambord, que ni miríades de turistes -perfumats o suats- poden emmascarar. És l'aroma etern de la França eterna, inesborrable com els cognoms dels seus vells llinatges.
Només creuar la porta de la llibreria Jarndyce, davant del British Museum, em rep aquesta olor, que em provoca una abrupta sorpresa. És gairebé un xoc sentir-la en un indret tan profundament anglès i alhora urbà. Al mateix temps, el foc sembla aquí improcedent, el pitjor enemic possible del llibre vell i valuós. Però aquí hi conviu, protegit per una mena de gàbia, com una fera salvatge. De fet, el foc ja és apagat -d'aquí l'olor- i en resta només alguna brasa acompanyada d'uns còdols que en preserven l'escalfor i la transmeten a l'estança. Al costat de la llar, s'hi està una vella cadira de fusta que porta una placa. Hi llegeixo que era la cadira de Thackeray, com a president d’un club, que s’ha anat conservant com una relíquia. Em sembla imponent i gairebé increïble. No sé si s’hi pot seure; a mi me’n venen ganes, però me n’estic, tot i l’aparença de bonhomia que transmet el propietari de l’establiment En aquest escenari, la resta, inclosos els llibres, ja gairebé no m’importa. Sento que perdo l'interès per aquestes velles edicions, per aquests volums antics i bells, i no sé si això serà un mal transitori o una afecció greu. A fora es va fent fosc.
***
M'ha dit l'oftalmòleg, consultat per unes molèsties que es cronifiquen, que deixi -del tot, diu ell- els ordinadors. És difícil ser fidel a les utopies, però sí que miro de reduir el temps d'ús d'aquests aparells i d'escriure una mica més a mà. Torno als quaderns i crec que és un bon exercici.
***
Nancy Mitford treballà de llibretera a Heywood Hill, Mayfair. D'això, ja n'hem escrit alguna vegada. Una placa blava ho recorda a la façana de la llibreria, on sempre és agradable entrar. Ben a prop, a Shepherd Market visqué Anthony Powell. Potser per això l'escriptor situà també allí l'apartament de joventut de Nicholas Jenkins, el seu alter ego, un dels personatges literaris que em resulta més atractiu i proper. Hillary Spurling, biògrafa de Powell, explica que l'escriptor va triar aquest lloc per viure per ser l'escenari de The green hat, de Michael Arlen, novel·la que en aquell moment resultà exitosa i provocadora. Shepherd Market, ara un indret profundament posh, ple de petits restaurants i botigues selectes, era als anys 20 un barri de prostitució i gent de mal viure. Així el descriu Powell als primers llibres d'Una dansa per a la música del temps i així era quan ell hi vivia, en uns petits baixos ocupats en part per un puntal que aguantava l'edifici, que estava a punt d'ensorrar-se. Busquem l'adreça, el número 9 de Shepherd Market i ens sorprèn no trobar-hi cap placa. Fins i tot tenim dubtes sobre la ubicació, que queden esvaïts per un immens 9 bisellat al vidre de la porta del que és ara un centre d'estètica. La noia de l'interior no sembla conscient del pedigree de la casa, però tampoc se sorprèn de que li fem fotografies (a la casa, no a ella). No és fàcil seguir l'empremta de Powell per la ciutat -costa fins i tot trobar-ne llibres- però l'aparença actual del lloc no ens desanima. El local apuntalat ha deixat lloc a un espai luxós, la prostitució -almenys la de carrer- ha abandonat el barri, no s'observen malfactors ni pickpockets. Ara, el xofer d'un gran cotxe s'espera davant de Heywood Hill. Enfront, Maggs Bros ofereix primeres edicions als aparadors, d'una aparença que ens descoratja, fins i tot, de creuar el llindar de la porta. No lluny d'allí, regna la bellesa i el luxe indiscutible de Berkeley Square; de camí cap a Hatchard’s deixem el Ritz, Fornum&Mason i el palau de Saint James, a mà dreta. Mayfair és ara opulència pura.
PS: Revisada la biografia de Powell, constato que, a diferència del que diu la guia Literary London d’Ed Glinert, l'estança de Powell no era al 9 de Sheperd Market, sinó al ben proper 9, de Shepherd Street, just al costat de la taverna que freqüentava l'escriptor i per on hem passat també per davant. Pel que veig a google street view tampoc hi ha placa blava, però en tot cas que quedi constància de l'errada i del fet que la noia del centre d'estètica pot estar ben tranquil·la, al marge de groupies literaris.
***
Encara Powell. Res millor per digerir un Steak & ale pie i una pinta de cervesa que un llarg passeig des de Bloomsbury fins a Manchester Square, als límits de Marylebone, per entrar a veure la Wallace Collection. El que ens hi atreu és precisament el quadre de Poussin, A dance to the music of time, que dóna nom a la saga de novel·les de Powell. La primera d'aquestes novel·les s'inicia precisament amb l'escena d'uns treballadors al voltant del foc que recorda al narrador l'esmentada obra de Poussin on les Estacions, agafades de la mà i girades cap enfora, ballen al ritme de la lira que toca el vell alat i nu. I això el fa pensar, al·legòricament, en els éssers humans que acabem també ballant incapaços de controlar la melodia, incapaços, potser, de controlar els passos de ball.
Powell ens ha portat fins allí, fins un racó gairebé amagat de la gran sala del museu, on Poussin conviu amb Velázquez i amb Hals i amb Canaletto i, una mica més enllà, també amb Rembrandt i amb Rubens i amb Borch. I és una meravella pensar en l’omnipresència de l'art, accessible a tothom, en aquesta ciutat. Fa una certa enveja veure també com al patí interior del palauet, ara convertit en cafeteria, la gent es troba a prendre el te i xerrar, mentre que nosaltres comencem a perdre la nostra particular lluita contra el rellotge i hem de marxar per seguir la nostra ruta, mentre en aquesta batalla desigual se'ns escapa, malauradament, el gronxador de Fragonard i la també al·legòrica imatge de l'amant amagat en un racó, contemplant ocult la bellesa de la noia gronxada pel marit.
***
Aquestes hores finals, a Londres, acaben sent les més productives, si més no des de la perspectiva de l'atenció. Com si aprofitéssim més les darreres engrunes d'un àpat pantagruèlic. Enfilem des de Charing Cross Road cap a Bloomsbury, i ho fem deixats portar per l'orientació i la intuïció, enfilant per carrers i indrets desconeguts: Mommouth Street, la placeta de Seven Dials... Passem per davant de botigues belles, aparadors confegits amb gust, bars que comencen a omplir-se de gent. Amb passos cada cop més cansats arribem a l'encreuament dels carrers Bloomsbury i Great Russell, a un pas del museu. Allí, esperant el semàfor, mentre la tarda ja cau del tot, veig la filera de cases de maó bru, que baixen des de Bedford Square, elegants i alhora humils, sense opulència, amb la grandesa del classicisme. De fons, dibuixen una bella imatge, en contrast amb la noia vestida amb una jaqueta fúcsia que espera per creuar el semàfor.
Al llarg d’aquest camí hem vist de reüll com els baris i pubs s’anaven omplint. Gent amb copes a la mà, rient i xerrant; celebracions, alegries. Sempre m’he sentit atret per aquests ambients, quan són aliens i, més encara, estrangers. Vista des de fora, aquesta alegria sembla més pura, aïllada de qualsevol condicionant, i acaba provocant una lleu gelosia. D'un temps ençà, però, sento que aquests ambients ja no em són propers, ja no em pertanyen, ni tan sols en el desig. Associo la festa amb una joventut ja passada, de la qual no formo part. És hora d'allunyar-se'n, penso, de començar a exercir, poc a poc, la renúncia. Deixar passar allò que ens crida de la vida és també una manera de viure. Apartar-se és, a voltes, una forma d'intel·ligència.
.jpg)
***
Consulto, a casa, un parell de llibres (els llibres no m’han estat vetats, encara, per l'oftalmologia) sobre el pintor danès Hammershoi. Busco informació sobre les estades que va fer a Londres, on va pintar una de les poques escenes de carrer que se li coneixen. És una vista de la cantonada dels carrers Montague i Great Russell, davant del British Museum. Aquest quadre té la gràcia de que l'escena pot veure's avui en dia gairebé invariable. L'angle de la reixa del museu, els grans arbres hivernals -magnífics-, Montague Street desert, amb la filera de cases homogènies, a mà dreta. M'aturo a la cantonada per enquadrar l'escena tal com la recordo amb la càmera del mòbil i després, a casa, en faig la comparació. Pràcticament no ha canviat, només hi ha algun arbre de més. Per prendre la foto només he hagut d'esperar que passessin uns quants cotxes i després he tingut el 1905 al davant, per uns instants.
Hammershoi va viure just allí, amb la seva dona Ida, en aquesta segona estada a la capital anglesa i va pintar aquesta vista, juntament amb una altra de la façana del museu. Fent recerca per internet trobo que l'adreça exacta d’on va viure és 67, Great Russell Street, un pis que ara ocupa un despatx d'arquitectes que recorda amb orgull en la seva pàgina web aquest valuós passat. Citen Hammershoi, que va escriure: Avui he trobat un lloc que m’agrada i on crec que puc fer alguna cosa. Així va ser: avui ens agrada recordar-ho.
***
Mentre escric això m'arriba alguna notícia que no és bona, més decepcions, però sé que avui he de seguir escrivint. No cedir, donar curs a la diabòlica mania d'escriure.
***
Per Charing Cross Road i de camí cap a Bloomsbury hem passat prop d'alguns teatres. Detesto els musicals que tanta tirada tenen entre els meus compatriotes, però més enllà d'això, aquests teatres londinencs em generen, en la seva aparent decrepitud, una certa inquietud. No sabria com explicar-ho. Les portes sempre tancades, l'aspecte, en general, tronat i sinistre, la programació invariable, la sensació de monotonia, l'alegria que passa. Veig unes lletres vermelles enormes i brillants, The mousetrap, desproporcionades per la magnitud de la façana que coronen. Tot plegat em sembla, en el mal sentit de la paraula, decadent.
Quan érem joves i vam passar unes setmanes d’estiu a la ciutat, estudiant anglès, recordo com des de la finestra d’una de les aules podíem veure, allà a tocar, el darrere d’un d’aquests teatres. A l’escala d'incendi -molt manhattaniana- hi vèiem fumar actors i treballadors. Tot plegat era una visió una mica lúgubre i insalubre, l'estranya calor d’aquell estiu ajudava a veure-ho així. També vèiem la filera d’espectadors que feien cua per entrar a la sessió de tarda. Llavors hi representaven Grease. Encara em fa gràcia recordar com una estudiant espanyola cridava des de la finestra de la classe: ¡Horteras!
***
Justament passem per davant d'aquell edifici mastodòntic on fèiem les classes. S'anomenava llavors The Club i era una mena de centre cívic, on l'acadèmia llogava algunes aules. Quan arribàvem a primera hora de la tarda, desnodrits i cansats de voltar per la ciutat, sèiem a recuperar forces en una de les sales del club, poblada d’àvies angleses. Presidia l'estança emmoquetada una foto de l'aleshores reina mare. Era un lloc graciosament rònec. Ara, l'edifici, reformat i ben il·luminat, acull un hotel elegant. Sento una nostàlgia immensa cada vegada que hi passo per davant. Però, empès per algun mecanisme interior indesxifrable, ho faig cada vegada que sóc a Londres. Després, a pocs metres, ja a Tottenham Court Road, veig la seu de l'acadèmia, ja tancada, en una mostra indiscutible i heraclitana del pas del temps. I sempre tornem a baixar les escales del metro de l’estació de Tottenham, que conserven l'acabat metàl·lic dels graons, que em fa pensar en un piano. I sé que ja no sóc el mateix que baixava les mateixes escales ara fa trenta anys. Els graons tampoc ho són, s'han desgastat, i les petjades que reben minut a minut, dia a dia, també els han canviat. Però qui més ha canviat he estat jo. Em pregunto què tinc d'aquell jove que llegia les Hores angleses de Soldevila i es preguntava -somniava- si viuria també algun dia en aquell país. Crec que he estat -i sóc- molt afortunat en la vida: visc bé, amb comoditat i salut, acompanyat per una família que hem estat capaços de construir, però ara sé que ja mai viuré a Londres, i això és una imatge i un símbol de totes les portes que ja s'han tancat, de tot el que no serà. I és impossible que això no deixi un regust amarg.
Aquesta ciutat m'obre els sentits com cap altra, és el far de les meves il·lusions. Veig morir la llum de la tarda com a fons de l'agulla de Saint-Martin-in-the-Fields. A Cecil Court, les botigues exhibeixen llibres, gravats, mapes... Ja no m'il·luminen, em deixen indiferent, els deixo passar, perquè, com les orenetes, ja no recorden els nostres noms. Uns noms que, algun dia, no recordarà ningú.
***
Escriu Edmund de Waal a Letters to Camondo -adquisició d'aquest viatge- sobre l'estudi de Giorgio Morandi de Bolonya, on la pols cobria les composicions de gerros i vasos dels seus bodegons com un mantell de noblesa, i fa una defensa d'aquesta pols, com un pòsit que permet resseguir els nostres traços. Això em fa pensar en Emily Dickinson, que en un dels seus poemes més recordats, escriu sobre la molsa que, a les tombes, acaba cobrint els nostres noms. Contràriament, penso que el record, en canvi, no queda sepultat ni per la pols ni per la molsa, ni per les cendres, el record s'esborra, desapareix en el buit, en el blanc absolut. I l'escriptura, l'art, la creació són, en el fons, lluites aferrissades contra aquest oblit, contra aquest blanc.
.jpg)
