16.1.22

Unes històries

Jules Renard: Hom col·loca els elogis com col·loca els diners, per a què ens siguin retornats amb interessos.
I a mi l'elogi personal, si no hi ha una distància -escrita, per exemple-, se'm fa molt difícil.

***
Precisament sobre els interessos, monetaris, una història sobre l'evolució del nostre món.
Quan deuria tenir quinze o setze anys, el meu pare em va demanar que l'acompanyés al banc. Els diners que tens a la llibreta i que no utilitzes, va dir-me, els hauries de posar en un dipòsit a termini -bé, va dir a plaç fixe- que és l'expressió que sempre s'ha usat per aquí. I vam anar a l'oficina del Banc de Sabadell de la plaça de Centelles, el poble veí. Llavors, el cotxe s'aparcava al bell mig de la plaça, envoltant la font que encara hi ha, i al voltant de la plaça, a banda de la sucursal del banc, hi havia un forn, un cisteller, una sabateria, una farmàcia i la caserna de la guàrdia civil. Molts d'aquests establiments ja han passat avall. Recordo que l'oficina del banc era gran, amb molts treballadors i amb un important moviment de clients. Els mostradors eren de fusta sòlida, amb detalls modernistes; els sostres eren alts, entrava la llum pels grans finestrals. Al meu pare tothom el coneixia:
- Venim a obrir una llibreta a plaç fixe pel noi.
- Molt bé, senyor F.
I crec que a banda d'una llibreta -o cartilla, com es diu també aquí- blava, nova amb una B i una S, van donar-me un vuit per cent d'interès per aquells petits estalvis, cosa que avui sona a ciència ficció. També vaig aprendre el valor i la protecció que dóna el diner, una lliçó rusiñoliana i planiana al mateix temps.
Doncs bé, anys després aquella bella sucursal del banc va anar canviant d'espai, ubicant-se en locals freds i impersonals, l'atenció bancària va passar a ser telefònica i majoritàriament lamentable, fins que, tot just fa un parell de mesos, l'oficina en qüestió ha tancat. Òbviament ningú sap qui és el senyor F. (ni el pare, que ja és mort, ni el fill, que ha passat la cinquantena). I no cal dir que estalviar -o estuviar com es deia també per aquestes contrades- és una pràctica estranyíssima i molt penalitzada.
Podria semblar que no té res a veure amb aquesta història, però deixeu-me explicar que uns anys més tard, potser un o dos, aquell fill va demanar pels Reis, o per algun sant o aniversari, una bufanda com a regal. Era una bufanda beix, amb quadres, marca Burberry, que es portava bastant per aquelles èpoques. Era llavors un accessori prou comú, potser també petitburgès, com la pràctica de l'estalvi, i que, també, va anar passant de moda. De la qualitat de la bufanda en puc donar fe, perquè encara la conservo en perfecte estat. De fet, he fet el propòsit de tornar-la a portar.
Doncs bé, fa uns dies, va dir-me la G., mentre mirava de fer compres per internet:
- Saps que una bufanda Burberry val quatre-cents euros?
Enfeinat com estava amb altres coses, no vaig fer-li gaire cas, pensant que em prenia el pèl o que s'havia confós. Avui m'ho ha tornat a dir i he volgut comprovar-ho personalment. Efectivament, costa exactament quatre-cents vint-i-cinc euros, cosa que a la meva limitada capacitat d'enteniment li resulta del tot incomprensible.

***
Quina és la conclusió de tot plegat o el mínim comú denominador d'aquestes històries? Fonamentalment, la mort de la classe mitjana.
Es diu que quan Josep Pla pujava amb algun convidat al pedró de Pals, per ensenyar-li la magnífica vista de la plana de l'Empordanet, li deia:
- Li agrada aquest paisatge? A mi també. No hi veurà cap hipoteca.
Doncs bé, ara les sucursals més sòlides de la banca local tanquen, els interessos negatius i la sobreimposició penalizen l'estalvi, el hàmster de l'economia només mou la roda a base d'endeutament i consum desbocat, mentre deu haver-hi xalats (rics i no tan rics) que paguen quatre-cents euros per la bufanda petitburgesa per antonomàsia.

***
Nostàlgic i estevet? Potser sí.



13.1.22

Notes

De vegades, encara m'interessen algunes coses de la política. Quan vaig sentir Emmanuel Macron dient que volia fotre (emmerder) els no vacunats vaig trobar molt desafortunada la sortida de to. De totes formes, era impossible que una afirmació així no fos calculada, buscant algun tipus de rèdit. Evidentment, això provocava els candidats de l'extrema dreta -Zemmour i Le Pen- però, modestament, a mi em semblava que Valérie Pécresse, la candidata gaullista, responent amb una certa habilitat, podia aprofitar la sortida de to per reforçar la seva posició.
Sorprenentment, llegeixo en aquest article a l'Ara, que l'objectiu de l'emmerdement era precisament Pécresse, la rival que fa més por a Macron de cara a una eventual segona volta. Segons Laia Forés de l'Ara, mentre estava clar que l’extrema dreta sortiria en tromba a criticar les paraules del president, la candidata dels conservadors es quedava fora de joc: Els Republicans es volen desmarcar de l’extrema dreta i defensen la vacunació. Com criticar Macron sense semblar que t’alinees amb Le Pen i l’ultra Éric Zemmour? Tanmateix, conclou Forés, que Pécresse, una política molt hàbil, va optar per carregar contra les formes i no contra el fons del discurs del president. “Insultar mai és la bona solució", va lamentar. I això és precisament el que havia pensat com a saber aprofitar l'oportunitat.
Veurem què acaba passant en aquestes interessants eleccions presidencials on els extremistes Zemmour, Le Pen i Melenchon podrien quedar fora de la segona volta.

***
Sentia avui a la ràdio que algú comentava el plaer que li procurava entrar en una papereria i trobar-hi tota una gamma de llapis, bolígrafs, gomes, retoladors, pintures, cartolines... Fa pocs dies, vaig experimentar una sensació similar en un forn: l'exposició de pans de diferents tipus, formes i constitucions, acompanyada en aquest cas de l'hospitalària i gentil olor que acostumen a fer els forns, em va generar un profund benestar. I no fa ni dos dies que em va meravellar com a un nen l'ampli estoc de vins i licors de la magnífica bodega del poble. L'explicació d'aquestes sensacions deu trobar-se en algun sentiment atàvic lligat amb la seguretat que provoca l'abundància, amb el fet de saber que no morirem de fam ni de necessitat. Però, curiosament, aquests sentiments que poden generar, quan estan ben sortides, les llibreries, els colmados, les bodegues, les botigues de betes i fils... difícilment els experimentem, per exemple, en un hipermercat. I per a això sí que no sabria trobar-hi explicació.

***
En l'actual i estrany entorn de neurosi que ens provoca la pandèmia, la inseguretat que genera qualsevol tipus de malestar o símptoma físic, sempre que sigui lleu és clar, és pitjor que la dolència en si mateixa.

9.1.22

Un matí

Avui he anat a la Sala, la casa on va néixer Serrallonga, a Viladrau. Després de creuar un rierol amb el cotxe, cosa que sempre té un punt d'aventura una mica far west, l'he aparcat al costat de la riera de Sant Segimon i he fet un bon tros de camí a peu. Feia fred -el sol era excessivament tímid avui- però la bellesa de l'entorn compensava tots els inconvenients. Això que a l'inici, des d'una mena d'espai hípic s'emetia una música d'aquesta en què la veu es distorsiona amb autotune (crec que es diu així) que resultava absolutament desagradable i fora de lloc en aquell paratge. El sentit comú no acostuma enganyar i hauria de fer veure a qualsevol persona que aquella música allí és sobrera i impròpia. Crec que finalment s'ha imposat aquest sentit, perquè l'he deixada de sentir ben aviat.
El camí avançava en paral·lel a la riera, tot i que a una certa distància. Ens hi separaven uns camps verds on pasturava algun cavall. El cel era enterenyinat i el sol, esmorteït, com un far en la boira. Han volat un parell de gralles. Els darrers contraforts del Matagalls s'imposaven, al fons, com una paret. El camí creuava un bosquet d'alzines i roures. En la paret de les muntanyes de pedra s'hi veien alguns grups de faigs, nusos d'hivern, que ressaltaven entre el verd fosc dels arbres perennes. En un revolt, he vist per primer cop la casa, dalt d'un turonet, forta i imponent, tota pedra. Era una imatge preciosa, fotogràfica -una llàstima que no dugués la càmera-: uns arbres de ribera sense fulles amagaven una mica la Sala, que emergia dalt del turó, a contrallum, i al fons l'enorme mola de pedra de les muntanyes: la muntanya d'ametistes.
M'hi he anat acostant, fins arribar-hi. Quan era per allà, ha arribat un home amb un tractor, qu l'ha aparcat en una mena de cobert, però m'ha quedat el dubte sobre si està habitada i he pensat si acabarà perdent-se també, com tants altres masos d'aquest país. De prop, he pogut veure més bé els detalls de la casa: la torre de defensa, els porxos encarats al sud, els murs de pedra de diferents formes i colors... Però m'ha quedat gravada la visió inicial de la casa vista des de lluny, valenta i sòlida, com un estendard.

***
Després m'he arribat fins Viladrau, on he recorregut amb el cotxe, patint una mica, un camí costerut i irregular que m'ha portat a Rusquelles (o Rosquelles). Recordava que aquesta casa, pertanyent a la família Bofill, sortia a El vel de Maia de Marià Manent. Manent la considerava un indret de pelegrinatge literari, on trobar l'esperit de Guerau de Liost, i la comparava a les cases de Keats o Goethe. Arreu hi ha l'empremta de la personalitat poderosa de Jaume Bofill i Mates: la decoració de la casa, els mobles, els petits detalls, reflecteixen la curiosa mescla d'aquell noble esperit, fet alhora d'austeritat i refinament, de franciscanisme i sibaritisme, escrivia.
No hi havia ningú; tampoc cap tanca que hi impedís l'accés. Un vell safareig o estany de pedra, buit, d'una gran elegància, m'ha donat la benvinguda. M'he apropat a la casa, amb una certa recança, sabent que no deixava de ser un invasor. He mirat de respectar el silenci tant com he pogut, caminant amb cura i m'hi he estat tan sols un instant, mirant-la de lluny, amb el mínim grau possible de tafanerisme. He resseguit els detalls: un gran castanyer a l'entrada, una llinda, relativament nova, que donava la benvinguda amb la inscripció Ave María Puríssima, i el que més m'ha cridat l'atenció, una petita taula de marbre, rodona, com de bistrot, acompanyada de dues cadires de jardí de ferro, just al costat de la casa, des d'on es veien, al fons, les grans muntanyes fosques del Montseny. Un espai senzill i lleu, calm i elegant. I he pensat que, en aquests temps d'ostentació que vivim, l'autèntica riquesa era allò: aquella tauleta amb aquelles cadires, aquella casa antiga i austera, aquelles vistes, aquell aire.

8.1.22

Apunts

Dedicar més temps a escriure: un altre propòsit del nou any.

***
I encara més: retornar a allò que ens il·lusionava abans. No em refereixo només a abans de la pandèmia, sinó també a fa quinze o vint anys. M'ha vingut al cap el nom d'una pàgina web que consultava, galaxidion, que recopilava totes les fires i mercats de llibres vells de França. L'he buscada i està desactualitzada, però n'he trobat una altra: recollia un parell de fires de pobles propers a París. Però segur que en vindran més. I ens farem PCR o el que calgui, però tornarem al país veí. Ben aviat.

***
Llegeixo el diari: una pèrdua de temps.
Però almenys no m'omple de mal humor com llegir tuits i digitals. I aquesta és una altra cosa a la qual hem de renunciar: tornar vint anys enrere.

***
Després de dinar surto a caminar. Pregunto a l'À. i l'N. si volen venir. Com que estan tancats a les seves respectives habitacions, faig un crit a peu d'escala:
-Algú vol venir a caminar amb mi?!
I si la resposta  a la pregunta fos el resultat d'un referèndum diríem que hi ha hagut una participació del 50% i un 100% de vots negatius.

***
El balanç de la caminada -el circuit habitual fins l'Aregall- ha estat la feliç constatació de que el dia ja s'allarga, que avui tots els gossos estaven nerviosos i bordaven molt, i que no feia tan fred com ahir. He vist tres o quatre gaigs i m'he trobat de cara un genet, just davant del molí. La imatge del cavall davant la façana de pedra era bonica.

***
Després de setmanes de mals resultats en la lectura, la sequera es va trencar just abans de Nadal. Va haver de ser un valor segur -com els ariets que aconsegueixen trencar empats irresolubles: Azorín, amb Un pueblecito, Riofrío de Ávila, que tenia pendent. Després va venir Evelyn Waugh, amb Un puñado de polvo, que comença magníficament amb la seva crítica satírica de l'alta societat anglesa però que intueixo que l'autor no va saber com acabar i, en la meva opinió, es perd amb una història final amazònica, imprevisible i delirant. I seguim amb l'edició d'Alba del gran clàssic de Flaubert, traduït com La señora Bovary.
Hem tornat a agafar el bon camí de lectures.

***
I el llibre d'Azorín és d'aquells per subratllar-ne fragments i fragments. El fil del volum és la lectura d'un llibre vell trobat en una fira de títol tan llarg que no reproduïrem.L'autor, Joaquín Bejarano, capellà de Riofrío, a qui Azorín acaba comparant amb Montaigne. Per triar un fragment, escollirem precisament aquest:

Nuestro autor es un pequeño Montaigne de Riofrío de Ávila. Nuestro autor ha leído muchos y variados libros; tiene una viva curiosidad intelectual; ama todas las novedades y bizarrías del pensamiento; gusta, al mismo tiempo, del platicar ameno, agradable y ático; le place también la vida dulce, suave, discreta, sin gustos estrepitosos, pero sin molestias, incomodos y amarguras. No tiene prejuicios tenaces.

Què no donaríem per ser descrits d'aquesta manera!

***
Més Azorín. Sobre l'estil, aquesta explicació finíssima:

¿Que cómo ha de ser el estilo? Pues el estilo... mirad la blancura de esa nieve de las montañas, tan suave, tan nítida; mirad la transparencia de este regato de la montaña, tan límpida, tan diáfana. El estilo es eso; el estilo no es nada. El estilo es escribir de tal modo que quien lea piense: Esto no es nada. Que piense: Esto lo hago yo. Y que sin embargo no pueda hacer eso tan sencillo -quien así lo crea-; y que eso que no es nada, sea lo más difícil, lo más trabajoso, lo más complicado.

I això em fa pensar en la concepció que tenia Pla de l'escriptura.

7.1.22

Notes

En la ficció, allò que constitueix el seu nucli bàsic -l'argument, la història, la trama- sempre acaba interessant-me poc, pel simple fet de saber que es tracta d'una ficció. Tot el contrari del que em passa amb l'escriptura memorialística: la realitat, encara que sigui amb històries tènues, rutinàries o grises, acaba cridant-me gairebé sempre l'atenció.
Podria fer-ne un paral·lelisme amb la pintura. Reconeixent-ne tots els mèrits tècnics i d'expressió artística, la temàtica habitual barroca amb predomini d'escenografia mitològica o bíblica no em diu el mateix que la simplicitat i el classicisme dels interiors de Vermeer o de Hooch o, fins i tot, que els fons dels retaules dels primitius flamencs o les escenes camperoles de Brueghel el vell. Constatar -ser plenament conscient- que el pintor ha captar la realitat d'un moment antic transcendeix la pròpia creació artística.
Tornant a la novel·la i, per tant, a la ficció, el que m'arriba a atreure sempre més és allò que enllaça amb la realitat i que provés de la realitat: el pensament d'un personatge, el plantejament d'una situació, la descripció d'un entorn familiar, social o geogràfic... Per això, em costa més gaudir de les novel·les llunyanes -en el temps o en l'espai-, perquè molts d'aquests referents se m'escapen. Així, per exemple, de la descripció de la vestimenta d'un cavaller del segle XIX difícilment podré extreure'n conclusions sobre el seu caràcter o extracció, a diferència del que succeiria amb una novel·la més recent.
I bé, ja sé que d'aquestes reflexions n'acabaré traient algunes converses polèmiques. Quedi clar, que això no constitueix cap tesi; ho visc bàsicament com una mancança.

***
Tot i que en el cinema m'interessen més els arguments que en les novel·les -perquè el visc més com un entreteniment- si m'assec davant la televisió també acostumo a deixar-me endur més per allò que és real: informatius o documentals.

***
Passant amb cotxe per la ciutat. Aturat en un semàfor, veig la següent escena: una dona gran d'esquena  asseguda en un banc. Només li veig el cap blanc. Del forn que hi ha al davant en surt un home d'uns cinquanta anys, envellit, caminant amb una crossa, amb dificultats. M'imagino que deu ser el seu fill. S'hi acosta i parlen. És una imatge breu, dura uns vint segons, però em fa pensar en com deu ser la seva vida, on i com deuen viure, si passen dificultats, si arriben a ser feliços... Fins que el llum es posa verd.

***
Una mica més enllà veig passar una noia, d'uns vint anys. No és gaire alta ni va ben vestida ni crida especialment l'atenció. Però veig en les seves faccions -perfil ben format, ulls negres- i en el seu posat decidit, un gran poder. Aquí no hi ha ni semàfor, és un instant.

***
El centre de la ciutat -la rambla de Catalunya i, encara més el passeig de Gràcia, em resulten en canvi monòtons. Les botigues de luxe -algunes amb cua al carrer- i els individus que les visiten em semblen, en la seva majoria, profundament vulgars. El benestar d'aquests carrers em resulta tediós i ensucrat com un torró de crema.

***
Sense gaire fe, envio un poemari antic a un parell de concursos, com qui compra una butlleta de loteria. Em sorprèn, i m'exaspera, que em demanin que l'original sigui escrit a doble espai. En un poema mínimament llarg, escrit en un document de word, el doble espai en dificulta la lectura, fa perdre la perspectiva.
Em passo el doble espai pel folre dels pantalons.

***
Els divuit anys de l'À. em fan pensar sovint en els meus divuit anys; el seu primer any d'universitat, en el meu. Ho faig per mirar de posar-me en la seva pell, per poder entendre'l més bé. I sento llavors una mena de vertigen. Perquè veig aquells moments de la meva vida com a molt llunyans, plens d'imatges borroses. Però, paradoxament, al mateix temps, em resulta molt estrany, gairebé irreal, pensar que el temps hagi pogut córrer tant, que qui sigui allà, assegut en una aula, sigui ell i no jo.

***
Propòsit del nou any: menys relacions socials (reals i virtuals). No per raons sanitàries ni per misantropia, per treure més profit del temps.

31.12.21

L'Albufera

El Palmar, a l'Albufera. El seu urbanisme, les construccions i, lògicament, l'entorn recorda alguns pobles del Delta de l'Ebre. No és que conegui bé cap de les dues terres, però la relació és immediata. Tot i que aquí el paisatge i l'ambient em semblen una mica més esquerps i salvatges. Potser és perquè bufa un vent fort que fa moure les aigües de l'estany, donat-los un aspecte inclement i inquietant.
Les construccions d'aquest poble són la practicitat pura: cubs de quatre parets i sostre. Al voltant dels quatre carrers traçats amb tiralínies, els canals, amb les velles barques aturades, que no sé si fan encara alguna funció, a banda d'alimentar els pensaments literaris dels visitants receptius. La gran receptivitat dels estranys es focalitza, però, en les paelles. Restaurants arreu, els criden, ens criden. Les terrasses, a redós del vent i a l'escalf d'aquest sol de desembre són un reclam poderós. És agradable asseure-s'hi i menjar-hi l'arròs, enduts pel tipisme. A la taula del costat, sentim dues parelles parlant de golf, esport que acaben de practicar els dos homes. Golf i albufera fan una parella de difícil encaix, però que resulta, alhora, poderosament metafòrica d'aquesta terra de contrastos i clarobscurs, potser fruit de la mateixa llum mediterrània.
Quan marxem, per les carreteres que creuen les aigües, el paisatge em sembla d'un gran caràcter. La força d'aquest onatge d'aigua dolça fa que la calçada quedi molla, el vent ressona, la carretera dibuixa giragonses difícils per creuar canals i esquivar els estanys. El cotxe sembla inerme davant dels embats del vent i de la força oculta de l'aigua. El sol baix s'emmiralla en els arrossars quiets, mentre centenars de xatracs remenen els fangars. L'amplitud, el vent, la solitud juguen a favor de la novel·la naturalista: es fàcil imaginar-se drames protagonitzats per personatges esventats, enduts per la necessitat, el desig o l'ira. Però també és fàcil pensar que aquesta terra ha d'estar poblada d'homes i dones savis, coneixedors dels secrets de la natura i de l'ofici de viure'n, personatges delibians. Aquest món em fa pensar, un cop més, en la insignificància dels individus de la societat moderna davant la vida real de la natura.

***
Ahir vaig escriure sobre Altea, avui sobre l'Albufera. Es pot escriure d'un indret, del seu esperit, sense conèixer-lo a penes, tan sols havent-hi passat unes hores o uns dies? No és arriscat, injust, superficial, suferflu o, fins i tot, frívol?
La meva resposta és que no. Perquè la creació neix d'impressions i percepcions. No és altra cosa la pintura impressionista, que és un dels corrents artístics més purs i sincers. Crec que en l'escriptura pot pasar una cosa semblant. Almenys en l'escriptura d'atmosferes, espais, moments.

30.12.21

Altea

Altea té alguna cosa de població de la Côte d'Azur. El seu aire nadalenc extemporani em recorda al de Saint-Tropez. Els seus pendents, als de Grasse o els de tantes poblacions de la Riviera. Però quan vam ser fa uns anys, per aquestes mateixes dates, en aquelles costes, hi feia fred. A Saint-Tropez hi bufava un vent gèlid, que glaçava les orelles. Aquí, en canvi, el temps és absolutament primaveral: els abrics que hem portat són ridículs i fan nosa. Potser per això aquestes ornamentacions nadalenques encara estan més fora de lloc. Fan bonic, tanmateix. Recordo que a Saint-Tropez, al carrer de les botigues de luxe hi havia uns ossos immensos fets de petites bombetes. Aquí, a la plaça de l'església -l'església amb petites cúpules de ceràmica blava que corona el poble- hi ha també un cub lluminós, del mateix estil, en forma de regal. Els nens hi passen per dins i s'hi fotografien, com feien antany els nostres. Aquesta és una placeta elegant, neta, cuidada, amb un parell de terrasses plenes de gent bevent i xerrant, que fan oblidar la presència de l'epidèmia. A dos passos, hi ha un petit mirador amb una escultura d'un minotaure, d'estil picassià. Des d'allí es veu el port i les muntanyes de la serra Gelada, que, en forma de cap, s'endinsen en el mar. Al capvespre, es comencen a encendre les llums del poble baix. Al mig del s'hi veu l'estació, amb un tren petit aturat, que sembla de joguina. És un tren que fa pensar en estiueigs antics. Arribar en tren a una població costanera, treure'n les maletes i quedar-se palplantat a l'andana, una mica desprotegit i perdut, a l'albor del destí, és -crec- la millor manera de sentir-se estiuejant. És la millor opció per ser absolutament forani i deixar-se portar pels esdeveniments. Què és estiuejar, viatjar, si no trencar rutines i aventurar-se a viure aventures? És això, també, el que m'ha fet pensar en la Costa Blava i en els seus estiueigs elegants i arcaics. També la geografia del poble: l'església, les escales i els carrerons ascendents, empinats, m'han recordat especialment Menton. Però els carrers i placetes, ja profundament italians de Menton, de cases grogues, ocres i taronges, aquí són immaculadament blancs. D'un blanc eivissenc, andalús, cadaquesenc.
Des del mirador d'Altea, a l'horitzó, sorgeixen els gratacels de Benidorm, com un estrany miratge, dibuixats sobre l'esplendor taronja de la posta de sol, que els fa encara més irreals, com una aparició impossible al mig de la serra que toca el mar.
No sabria dir si m'agrada Altea. La seva hibernació és palesa però no absoluta. El seu hivern és càlid i calm, inexistent. M'agrada sortir al matí a comprar el pa en mànigues de camisa, i perdre'm una estona pels carrerons, quasi deserts en aquell moment. Hi ha gent que trafiqueja per les cases i d'altres que omplen garrafes a les fonts. Uns pintors emblanquinen la façana d'una casa. En aquesta època molts comerços són tancats, esperant el seu moment de brotar, com els arbres a l'hivern. No voldria que fos estiu, que deu convertir el laberint de carrerons en un infern intransitable de gentades i en un marasme de bars i botigues, intrusos com els mercaders del temple de Jerusalem. I sí, ara el poble és buit, però no ho és prou com per tenir una atmosfera romàntica de qui espera temps millors, una tristesa de mesos de vents i solituds, un enyor de rialles i amors d'estiu. En el silenci d'Altea no hi sentim les veus que ens parlen de joventuts perdudes o de somnis de moments que no tornaran. Altea, a l'hivern, és un equilibri inestable. L'enyorarem els dies més freds de gener, però sentirem la vida més real entre les parets de casa. 
Escric això en el silenci de la nit, al llit, sota un teulat de bigues de fusta encalades. És aquesta una casa de poble bonica, còmoda, sòlida, però entranyament i impròpiament decorada amb una modernitat que acaba resultant kitsch. I això ens allunya també de l'esperit del lloc, que no acabem de trobar. Un esperit fantasmagòric que tan aviat se'ns disfressa d'estiueig antic de Villefranche-sur-mer com de ruralisme andalús. Mentre, al fons, omnipresent, regna el mar impertèrrit, visible des de les alçades. Aquest mar blau que ens acompanya sempre i que sentim tan nostre, tot i haver nascut terra endins. És un mar que obre horitzons i assenyala camins de fugida.  
 

23.12.21

Art

Avui La Vanguardia publica un reportatge sobre el treball d'uns especialistes del MNAC que ha permès trobar una sèrie d'obres de Marià Fortuny que es consideraven desaparegudes. Són quadres molt bells, segons les fotografies que reprodueix el diari, com Alberca en la Alhambra o Almuerzo en un viejo convento en la Alhambra. Un alto en el camino, que potser s'inclinen més cap al realisme que cap a l'orientalisme i per això em resulten més cars. Però el que més m'interessa de la informació és la reproducció d'unes paraules que el pintor adreçava a l'hispanista Jean-Charles Davillier sobre el tipus de pintura que li donava més èxit comercial: Comienzo ya a estar un poco cansado (moralmente) del género de arte y cuadros que el éxito me ha impuesto y que (entre nosotros) no son la verdadera expresión de mi género de talento. I així constatem com el treball de caràcter alimentari acaba sent una constant en molts artistes, fins i tot de primera línia, com és el cas.

***
Precisament sobre Marià Fortuny.
M'agrada copsar al vol, mentre camino pel carrer, fragments de converses, frases caçades al vol, que, tretes de context, poden arribar a tenir una gràcia especial. L'altre dia, al carrer pintor Fortuny, just en la placeta on hi ha el monument al pintor, en una façana de ressonàncies neoclàssiques -un punt especialment feliç de la ciutat vella- una noia jove li diu a una altra:
- I wonder who this guy is.

***
I veig ara que l'exposició londinenca sobre el quadre de Poussin Una dansa per a la música del temps, que m'interessa més per les ressonàncies a l'obra d'Anthony Powell que per Poussin en si, s'acaba aquest 3 de gener. Així que tampoc la veurem, i esperem que no se'ns hagi d'escapar l'ambiciosa retrospectiva de Maillol que farà el Museu d'Orsay a partir de l'abril. Aquesta sí que no la podem deixar escapar, si la covid ho vol.

19.12.21

Breus

En primer lloc, un comentari de caràcter tècnic.La moderació de comentaris no em funciona bé, no rebo avisos, i ara m'acabo de trobar tot un reguitzell de comentaris d'anys anteriors que ni havia vist, ni lògicament, havia publicat ni respost. No sé si te massa sentit fer-ho ja. En qualsevol cas, sí que cal demanar disculpes.

***
Mirem una pel·lícula, El último día de los Smiths (Shoplifters of the world), que no acaba de resultar reeixida, però que parteix d'una bona idea i resulta graciosa. El dia de la separació dels Smiths, un fan del grup decideix segrestar una emissora local de música heavy i obliga el locutor a posar totes les cançons de la banda, una rere l'altra. Encara que la història no acabi de funcionar del tot, l'ambient nocturn decadent de la ciutat de Denver i la música dels Smiths empenyen la pel·lícula. El millor: quan el protagonista, per fer creïble la seva amenaça, dispara sobre la tassa dels Kiss del radiofonista. Qui no hauria volgut fer-ho?

***
El dubte que genera aquest virus a l'hora de prendre decisions, de si faràs bé trobant-te amb algú o no, el tedi de la persistència, el pes de l'autoresponsabilitat, la limitació d'allò que ens defineix com a humans... acaba posant a prova la nostra resistència íntima.

***
Busco una cita de Connolly que vaig incloure en el Quadern de Londres. Fullejo el quadernet i, sense pretendre ser immodest ni autocomplament, em satisfà, també íntimament.

***
Tantes coses per llegir i portem un ritme de lectura lent i cansí. Tinc Les Thibault (quatre volums, set novel·les), damunt la taula i estic pensant ja en la saga dels Forsyte de Galsworthy (sis novel·les, dos entreactes). I les pseudomemòries de Waugh, que crec que s'acabaran colant quan trobi el moment d'anar a una llibreria.
Potser ens hauríem de posar objectius menys ambiciosos, però en la vida -per una vegada ens submergirem de ple en la filosofia barata dels nous temps- ho volem tot.

***
Torna a fer un dia hivernal, assolellat i lluminós. Que no marxi mai l'anticicló.

***
L'amic F. -conversa agradabilíssima d'un capvespre de dijous- m'anima a que enviï el poemari escrit fa anys a algun concurs, malgrat els dubtes que compartim en relació amb aquests certàmens. Tanmateix, crec que li faré cas.

18.12.21

Notes

Quan el llenguatge és precís i ajuda a establir una divisió nítida: si es juga un partit, m'interessa, si es juga una partida, no. Juro que he sentit dir una partida de pàdel, i em sembla escaient.

***
Faig un cafè amb X, que m'explica que s'ha donat d'alta al tínder. És més, em fa una demostració pràctica d'ús. O, més ben dit, m'ensenya uns quants perfils de nois -o homes, tots en tenen més de quaranta- que li surten. Els va descartant de forma metòdica i justificada, i no li falta raó ni raons. No ho fa des d'una perspectiva elitista, ni des d'una alta exigència estètica, simplement m'assenyala la descura generalitzada amb què es mostren els individus: fotografies mal fetes, descripcions nefastes i presintàctiques, interessos poc interessants, superficialitat aclaparadora... Em fa notar el comú denominador de l'activitat física que mostren gairebé tots els candidats: curses, escalada, motocicleta, submarinisme, esquí... I no puc deixar de dir-li que quan la joventut mor, els homes ens aferrrem als seus últims estertors amb aquesta trista ostentació de poderío físic, que segurament també deu voler ser, freudianament i subliminalment, metafòric. Lamentablement, no puc constatar quin perfil tenen les candidates femenines, però el que em pensava que era un món festiu i hedonístic m'acaba deixant una imatge una mica depriment. Fins i tot, crec que anafrodisíaca,

***
Els repetits fracassos comencen a desconnectar-me de la lectura, fet que em preocupa molt.

***
El carrer Tallers, una altra Barcelona. I fugir dels cercles tancats, fins i tot de les geografies tancades, és extraordinàriament necessari. Vivim en una societat excessivament clusteritzada i això m'ho fa notar també l'X, arran dels perfils del tínder.

***
El millor de l'hivern, o d'aquesta falsa tardor que ja és hivern, és la llum. La llum filtrada pels carrers de la ciutat i que entra per un finestral, vestint d'elegància una sobretaula, la llum del dia que apunta i que ressegueix d'un taronja opal·lí el perfil de les muntanyes, les exuberants lluminositats del crepuscle, iridiscents i exhibicionistes, fins i tot excessives, que meuquegen una mica. O la llum del sol del matí, franca i inert, que no escalfa.

***
Si la llibertat és una llibreria, la felicitat podria ser un restaurant. Així ho diuen les cares de la gent, quan parlen, quan beuen, quan mengen.
Això ja ho venia a dir Pla arran d'aquells dinars pantagruèlics amb l'Hermós i la gent humil que habitava les cales de Begur.

***
La hipocresia, el defecte que més detesto. I a voltes no n'estic exempt, el que em provoca un gran malestar.

***
Un llibre fet d'articles, per definició, ja no és un llibre. I si, a més, hi ha articles repetitius o reaprofitats, el crim -de l'editor- és imperdonable.

***
Sento a la ràdio una escriptora- de formació advocada- que, a banda de la seva pròpia creació poètica i narrativa- ajuda a cantants de moda a escriure lletres de cançons. Em sembla una línia de negoci interessant.

***
Entro en una botiga de discos del carrer Tallers: m'agrada constatar que han canviat poc. Compro un cedé dels Oasis, una acció que deu ser doblement vintage. O neorrància, com diuen ara.