5.11.19

Montpellier, Ernaux

Montpellier bull. Recordo la meva darrera visita a la ciutat, surt narrada a Davant dels camps i de la nit i en algun text publicat a Clarín. Reflecteix una ciutat hivernal, en blanc i negre, d'acord amb el meu estat d'ànim convalescent d'aquell moment. Una ciutat bellíssima, malgrat tot, silent i apagada, de colors parisencs.
Ara, aquest dissabte a la tarda, Montpellier bull de gent i d'activitat. La temperatura és més de maig que de finals d'octubre i el sol -és el darrer dia d'horari d'estiu- dóna color a la ciutat. Les ombres de les branques dels arbres es projecten sobre les façanes elegants, les parelles passegen, les floristeries exposen les seves mercaderies, de sofisticada simplicitat. Dinem tard a recer d'una estàtua de Jaurès, després caminem i badem. La plaça de la Canourgue és, malauradament, en obres i el parc de Peyrou, també. Això no és obstacle per a que la gent s'hi passegi amb aire festiu. El sol es cola pels carrerons del barri de Santa Anna i, arreu, la gent s'arremolina al voltant de les tauletes de les terrasses.
Acabem a Le grain des mots, sòlida llibreria situada en un bulevard ben recuperat per on ara només hi circulen tramvies. Hi passem una estona. M'acabo emportant un llibret d'Annie Ernaux, Passion simple, que em fa pensar, salvant les distàncies, en alguna cosa que vaig escriure i que, literalment, s'ha perdut. M'agrada la sinceritat d'aquesta història curta, que llegeixo en un parell de vespres, i que explica com, a vegades, determinades situacions ens fan posar la vida entre parèntesis.
La història d'Ernaux i Montpellier, el d'ara. I aquell Montpellier d'abans, d'una altra història.

Lodève, Modiano

Lodève és una estranya població del Llenguadoc. Fa anys que hi anem, bàsicament a veure les magnífiques exposicions de pintura que, sorprenentment (la vila té només set mil habitants), programa el seu museu. José Luis García Martín la canta en el seu primigeni Café Arcadia, de 2003, com a sucursal del paraíso, després d'haver passat dècades com un lugar oscuro, olvidado. Diria que darrerament ha recuperat alguna cosa d'aquest caràcter obscur, somnolent, abandonat.
A Lodève, però, ens sorprèn -no tant com el museu però Déu n'hi do- una bona llibreria, Un point, un trait, on comprem, la darrera novel·la que publica Modiano, fidel a la seva cita amb Gallimard i amb els seus lectors. Encre sympathique, que així és titula el llibre, té una de les millors arrencades que he llegit en Modiano, cosa que ja és dir. Parlo de l'arrencada perquè encara no l'he acabada i no puc donar-ne una visió definitiva, però fins ara em sembla una novel·la magnífica, plena de tots els ingredients que han fet gran l'escriptor parisenc. La llegeixo quan el sol de la tarda ja se'n va, ben d'hora en l'horari hivernal, i la nostàlgia enigmàtica dels personatges i els temps perduts que tan magistralment sap recrear Modiano, casa a la perfecció amb la mort de la llum del dia que se'n va. Costa no deixar-se endur per la desesperança i la desídia a mesura que avancen les pàgines i ens preguntem què se n'ha fet de Noëlle Lefebvre. Tots tenim les nostres Noëlles Lefevbre i els nostres Gérards Mourade. Com tenim les nostres geografies que també han desaparegut, esborrades sense que ens n'hàgim adonat. I no puc deixar de preguntar-me com seria llegir aquesta novel·la un haventdinat d'hivern (no se m'acut altra traducció per aquest après-midi francès) a Lodève, rere un finestral enorme, veient els carrerons deserts i sentint, potser, només algun crit llunyà apagat pel bufar del vent que entra gèlid per les escletxes de les portes.

28.10.19

Realitat

De la mateixa manera que em costa, quan escric, crear arguments més enllà de la realitat, escriure històries de ficció desconnectades de la pròpia experiència, sóc incapaç d'inventar, en la vida, realitats paral·leles segons la meva conveniència per fer quadrar els fets d'acord amb els meus interessos. La realitat acostuma a ser tossuda i inamovible, i com a tal cal tractar-la.
Així doncs, si bé sento enveja i admiració pels novel·listes de raça, capaços d'escriure històries ben travades a partir de la imaginació i la invenció, les persones que tenen la capacitat de forçar el relat -ara que està tan de moda la paraula- dels fets de la vida quotidiana per aparèixer sempre al final de la història com a herois sense màcula, no em generen res més que un profund menyspreu.

Preguntes

A la novel·la El país del agua, de Graham Swift, publicada aquí per Anagrama, un dels alumnes -Price- pregunta al protagonista -el professor d'història Tom Crick que a l'adaptació cinematogràfica va ser encarnat per Jeremy Irons- per què cal perdre el temps amb la història -i les seves històries- quan a ells, els joves, el que els preocupa no és el passat sinó el futur que tenen per davant. És a dir, per què mirar enrere quan només veiem uns horitzons amplíssims i desconeguts al nostre davant?
Aquesta és la resposta de Tom Crick, narrador de la novel·la:
Y cuando vosotros, como ocurre todos los cursos, como es lógico que hagan todos los cursos de historia, preguntasteis: ¿Para qué sirve la historia? ¿Por qué la historia?, yo solía decir (hasta que Price repitió la pregunta por enésima vez, pero dándole un nuevo significado..., y con ese patente temblor en los labios): Vustro por qué es la respuesta. Vuestra exigencia de explicación lleva consigo la explicación. ¿No es esa misma búsqueda de explicaciones, inevitablemente, un proceso histórico, en la medida en que tiene que avanzar hacia atrás, emprezando por lo posterior para remontarse a lo anterior? Y mientras sigamos teniendo esa necesidad inquietante de obtener explicaciones, ¿no tendremos siempre que andar por ahí cargando con este pesado pero precioso saco de claves que llamamos historia? Otra definición, niños: el hombre es el animal que pide explicaciones, que pregunta por qué.
I segueix dient: Descubrir los misterios de la causa y el efecto. Mostrar que hay una relación que responde a cada acción. Que Y es consecuencia de la X que la precedió.
La concatenació de fets i els nostres passats -el passat de cadascú de nosaltres- ens condicionen més del que pensem i, en aquests temps que corren d'hiperacceleració i sobreinformació del present, les preguntes que siguem capaços de fer-nos són les que ens permetran no només entendre'ns millor, sinó també, obrar millor. Segueix Swift amb la veu de Tom Crick: La historia empieza solamente a partir del momento en que las cosas empiezan a ir mal; la historia nace sólo con los problemas, la perplejidad, el arrepetimiento. En una època poc donada, precisament, a la reflexió, el reconeixement dels errors, el penediment, el dubte o, fins i tot, el consens cal recórrer a la història i a les seves preguntes.

22.10.19

Misèries

Avui he estat buscant un fragment que recordo haver llegit fa anys en algun llibre d'Enrique Vila-Matas. No l'he trobat. He arribat a la conclusió de que potser no existeix més enllà de la meva ment, que potser és tracta d'una recomposició que jo m'he fet a partir dels textos i llibres que he llegit d'ell.
Però mentre buscava, m'he adonat de quants llibres he arribat a acumular del gran escriptor barceloní: vint en total. D'entrada, he pensat que eren molts i que la meva fidelitat lectora hauria contribuït força a l'economia de l'escriptor. Però fent un càlcul ràpid, m'he adonat que aquestes lectures, aquestes adquisicions, aquests vint llibres comprats, deuen haver aportat a Vila-Matas aproximadament -i únicament- uns trenta-cinc euros.

20.10.19

Més Zagajewski

Seguim amb el degotall d'impressions que va deixant la lectura de Una leve exageración, de Zagajewski. Sobre la sensació d'endur-se un llibre de la biblioteca, en contraposició amb l'adquisició d'un llibre en una llibreria:

Todavía hoy, siento el mismo escalofrío de placer cuando vuelvo a casa expectante con un volumen de la biblioteca: una novedad, el presagio de una sorpresa. Mucho más que cuando traigo un libro recién comprado en una librería, una propiedad de nuevo cuño, como si el sentido de la responsabilidad por lo que me pertenece enturbiara las cosas de algún modo. En cambio, la biblioteca es la región del amor libre, invita a los romances sin compromiso, a relaciones pasajeras, invita a lecturas caprichosas que provocan ora el éxtasis, ora el aburrimiento, pero siempre nos brindan la oportunidad de hacer rápidamente un cambalache.

I tot i que jo sóc més de llibreries que no de biblioteques, de compromisos que de cambalaches, m'agrada aquesta visió lliure de la lectura, venint, a més, d'un autor tan sòlid i poc procliu a frivolitats.

***

I m'agrada també el poema que cita d'Apollinaire, una de les seves últimes creacions, La jolie rousse (La bella pèl-roja), que és una mica críptic, però que m'és proper i atraient, amb versos com aquests, traduïts per Octavio Paz:

Ella llega y me atrae como el imán al hierro
Tiene el aire hechicero
De una adorable pelirroja

Sus cabellos son de oro se diría
Un hermoso relámpago que dura
O esas llamas que se pavonean
En las rosas de té al marchitarse

12.10.19

Més notes

A causa d'un despertador erròniament activat m'he despertat avui, dissabte, a les sis del matí. He passat dues hores al llit donant voltes literals, i donant voltes a idees, elucubracions, notes. I quan vinc aquí a posar-ho tot negre sobre blanc sempre ho faig amb la temença de no ser capaç de traslladar allò que he pensat, allò que m'agradaria poder escriure. És el repte permanent de l'escriptura.

***

Vaig rebre ahir publicitat d'un gabinet dental. Hi havia una fotografia de tot l'equip professional, amb l'especialitat de cadascuna (tot eren dones). Em va agradar llegir que una d'elles era conservadora. Conservadora dental, una professió bonica. Com ho és ser conservador de museu, una professió que sempre m'ha resultat molt atractiva, tant pel seu contingut com pel seu nom (també en anglès, curator). Conservar dents, conservar patrimoni, conservar obres d'art, conservar el paisatge i l'entorn (sense messanismes fanàtics), conservar allò que s'ha construït durant generacions. Conservar, que en cap diccionari és antònim de progressar. En temps de piròmans de tota índole, conservar.

***

Parlant de conservar i de conservadors. Em va agradar veure, fa unes setmanes, un vídeo de l'exprimer ministre britànic John Major referint-se al llenguatge utilitzar per l'actual -i paradoxalment anticonservador- govern liderat per Boris Johnson. Deia Major que paraules com sabotejador, traidor, enemic, rendició, traïció no haurien de tenir lloc en el nostre partit ... i tampoc, per això, en el conjunt de la nostra societat. Certament, el llenguatge desbocat i les emocions han passat, com va succeir fa moltes i moltes dècades, al primer pla de la política. Malauradament.

***

Adam Zagajewski, sobre quelcom que havia pensat moltes vegades i que no sabria expressar com ell: que l'alegria mai és prou intensa com ho és, en sentit contrari, la melangia.
Otra vez era junio -atardeceres largos y suaves que se apagan lentamente y que prometen tanto que, hagamos lo que hagamos con ellos, acabamos teniendo la sensación de haber fracasado por no haber sabido evitar perder el tiempo-. Nadie sabe cuál es la mejor manera de vivirlos: caminar hacia donde nos lleven los pies o tal vez quedarnos en casa junto a la ventana abierta de par en para que el aire cálido y saturado de sonidos veraniegos se cuele en la habitación y se mezcle con los libros, las ideas, las metáforas y con nuestro aliento. Aunque no, éste tampoco es el método. No saldrá bien. Sólo podremos llorar estas tardes interminables cuando ya sean cosa del pasado, cuando el día se vuelva cada vez más corto. Estas tardes son inasibles. Quizá la pena, el recuerdo y la nostalgia sean la única forma de percibir los largos atardeceres de junio.
Un text per llegir un dissabte de tardor com avui, en què el silenci i la grisor es colen per la més petita escletxa.

***

Retrobar aquest text de Zagajewski m'ha costat enormement. La irracional mania de deixar els llibres immaculats i no subratllar mai.

10.10.19

Unes altres Barcelones


La revista Clarín publica en el seu darrer número el meu viatge per unes altres Barcelones, les meves Barcelones,

4.10.19

Notes

Dissabte, tot just acabats de llevar, em pregunta l'N.:
- És guai ser adult?
- És millor ser nen, li responc.
- Però pots fer el que vulguis, contesta ella.
I el cert és que, per molt bé que estiguis -i segurament la infància és el millor estat possible per a l'ésser humà- l'ànsia de llibertat és allò que preval per damunt de tot. I m'alegro que tingui aquest afany per fer el que vulgui, cosa que els adults -i ella encara no ho sap percebre- no aconseguim.

***
I valoro igualment molt el seu esperit crític, que s'està desenvolupant a grans passos i que li fa qüestionar moltes de les veritats oficials i de les idees del pensament políticament correcte actual, que li arriben pertot i a les quals, com el seu germà, ja comença a veure el llautó. I jo callo, però celebro que el liberalisme i el dubte s'assimilin gairebé per òsmosi.

***
Moltes vegades em vénen al cap idees i pensaments, o visc situacions sobre les quals voldria escriure, que se m'acaben escapant per falta de disciplina a l'hora d'anotar-les. Però no sempre és fàcil treure un bloc i posar-se a escriure al mig del carrer, així que avui decideixo, per fi, fer ús de l'eina de l'iphone que permet transcriure notes de veu. Crec que serà un instrument útil.
Així que, miro al meu voltant, m'acosto al micro del telèfon i dic: Zagajewski, Gemäldegalerie. Ser adult o ser nen. Reconec que no és una anotació senzilla i si algú m'ha sentit, deu haver pensat que provinc de l'Est d'Europa, però el curiós és que l'aplicació ha acabat transcrivint el següent: Cercar geps que demà al de Galerie a ser adult ho sé nen.
De totes formes, m'ha servit per recordar-me'n de la primera anotació i de la que ve a continuació.

***
He entrat un moment a la Strogoff de la Garriga a tractar un parell de qüestions amb el llibreter i no he pogut evitar mirar què tenia per allà, tot i que demà ja tinc jornada llibresca a la fira d'editors de Besalú. He vist que ja tenien el volum d'Adam Zagajewsky Una leve exageración, una mena de dietari que em resulta especialment atraient. No volia comprar-lo (encara), però m'he posat a fullejar-lo i m'he trobat casualment una entrada sobre una visita a la Gemäldegalerie de Berlin, sobre la qual vaig escriure precisament fa pocs dies. Així que sense ni tan sols llegir-la, he cregut oportú adquirir el llibre sense més dilació.

25.9.19

Realitat, fugacitat i claredat

He escrit moltes vegades sobre la funció que té l'escriptura d'instrument per captar una realitat fugissera. De fet, aquesta és una de les qüestions que més m'obsessiona a l'hora d'escriure: ser capaç de recollir i recuperar allò que se'n va, especialment aquells instants de la vida que transcendeixen el primer pla de la realitat. De vegades experimento una certa solitud en aquesta difícil missió, per això sempre em reconforta trobar algú més en aquest camí, especialment algú que resulta solvent i admirat.
Vaig escriure ja sobre aquell poema de William Carlos Williams en què compara les seves paraules, els seus versos, amb els arbustos que sostenen les fulles de tardor abans no siguin trepitjades i escampades pel vent. Aquesta ha de ser la nostra funció sostenir i capturar les imatges, els moments de la vida, abans no se les emporti la voràgine de l'existència.
Doncs bé, sóc feliç avui de trobar, en el poemari del gran Eloy Sánchez Rosillo que he comprat a la fira del llibre del passeig de Gràcia, un poema que ens parla precisament d'això, de la voluntat de preservar una daurada tarda de setembre. Escriu Sánchez Rosillo a Tarde de septiembre:

Ojalá que esta tarde, tan amarilla y dulce
como un topacio que se va apagando,
no se pierda del todo cuando acabe.
Si logro preservar con mis palabras,
su efímero transcurso

I segueix dient:

En realidad, la empresa no es pequeña:
puede ser que con creces sobrepase
el tamaño de un hombre.
Pero vale la pena. Hay que atreverse,
y en el intento pongo cuanto soy.

Difícil però meravellosa empresa.
I en el llibre que llegeixo de Renzo Biasion sobre l'ocupació italiana de Grècia durant la Segona Guerra Mundial, S'agapò, hi trobo un text que aprofundeix en aquesta idea de l'escriptura i, en aquest cas, també de la pintura. En una mena d'epíleg que recull textos de diversos autors parlant de Biasion (que es va dedicar fonamentalment a la pintura i només va escriure aquest llibre, malgrat la seva qualitat com a escriptor), escriu el periodista i escriptor Mario Pomilio:

Y si tuviera que explicar lo que en mi opinión le pide Biasion a la pintura y cuál es la necesidad que le lleva a dedicarse a ella, me referiría sin dudarlo a ese obstinado y asiduo ejercicio de captar: un continuo retratar para ver mejor y más adentro, en definitiva, para entender mejor; un sistemático ceñirse a una realidad próxina, que los demás habitualmente miramos sin darnos cuenta de que la vemos y que él desencuaderna en páginas esenciales, confiando en hacérnosla más accesible e inteligible; un trabajar, en suma, con cosas simples y cotidianas que a nosotros nos pasan desapercibidas y que, cuando volvemos a verlas, traspasadas a su pintura, se nos presentan misteriosamente más sumisas al ojo, misteriosamente más transparentes, misteriosamente -diría- recuperadas en su claridad, y también -aún más probablemente- en su originario "misterio".

Un text sobre la pintura de Biasion que es podria fer extensiu a la seva literatura i a la de qualsevol literatura que reeixeixi en aquesta difícil missió. És allò que escrivia Marías a propòsit de Shakespeare o Proust, que són capaços no de donar llum per esvair la foscor sinó d'il·luminar la foscor que ens envolta per ser-ne conscients i, potser també, entendre-la.