11.7.24

Notes

Tornat d'una escapada, la paràfrasi de Monterroso: Quan va tornar, tots els seus problemes seguien allí.

***
Quan l'entorn politicoperiodístic del país veí dibuixa un clima preguerra civil, un breu passeig de diumenge per les terrasses de Toulouse el desmenteix rotundament.
(La qual cosa no vol dir que la douce France no s'encengui amb qualsevol guspira. Fins ara tots aquests incendis s'han apagat al cap d'uns dies, però, com és ben sabut, el passat no sempre prefigura el futur).

***
Fa uns dies uns futbolistes deien a qui s'havia de votar. Avui un actor li diu a un president que retiri la seva candidatura. Em sembla bé que exposin la seva opinió. El que no tinc tan clar és el ressó que es dóna a aquestes opinions. El mèrit d'un futbolista és com juga a futbol i el mèrit d'un actor és la seva interpretació.

***
No participar d'esdeveniments socials, especialment d'aquells que tenen com a principal objectiu ser vist, és una victòria que s'assoleix amb l'edat.

***
La contradicció és inherent a la condició humana. I, fins i tot, no té per què ser contradictòria amb mantenir una certa coherència. Ser conscient de les pròpies contradiccions i assumir-les amb normalitat és un acte d'intel·ligència. I, sens dubte, és millor aquesta acceptació que la cerca d'explicacions forçades i inconsistents.

***
Quan veig l'elegància amb què vesteixen alguns espectadors de Wimbledon penso que el clima fresc és sempre un aliat de la civilització.

***
Sant-Puy, un petit poble de França -cinc-cents habitants- sense un interès especial, però alhora harmònic en la seva estructura i arquitectura tradicional, pot adquirir una simbologia gairebé mítica. És allí on voldríem viure? No ho sé. Però és allí on voldria refugiar-me, de tant en tant, del soroll del món i, potser també, si fos possible, de mi mateix.

***
Regna amb més força la hipocresia avui que ahir? No ho sé. Potser és que simplement els anys ens donen una millor capacitat de detecció. Deu ser l'únic sentit que s'aguditza amb l'edat.

***
Observar molt i parlar poc.

25.6.24

Sant Joan

El matí de Sant Joan ens arribem a l'ermita homònima, entre Tona i Taradell, que veiem tants cops mentre circulem per l'autovia. És l'únic dia de l'any que l'obren, ens van dir, per celebrar-hi una missa en celebració de la diada del sant patró. La carretera per arribar-hi és estreta i sinuosa: un vell camí, ara asfaltat, que zigzagueja entre els camps de cereal, ja enrossits per la bonança del temps, i els monticles de terra grisa, característics d'aquesta plana. És un paisatge que admiraríem amb emoció si es trobés, per exemple, al centre d'Itàlia. La familiaritat no ens deixa apreciar-ne prou la bellesa. Cert és que la presència excessivament visible de la modernitat -les torres elèctriques, alguna nau industrial, la remor de l'autovia- no ajuden a poetitzar l'indret, però la proximitat acostuma a ser sembre un obstacle per a les efusions de la idealització lírica. Malgrat això, aquests camps de cereal, que s'ondulen al ritme de l'aire, em fan pensar sempre en el mar; un oceà de terra endins, de secà, allà on, precisament, com cantava Sabina, el mar mai podria concebir-se.
Ens acostem a la petita ermita, on es congreguen ja algunes persones, majoritàriament grans. Són habituals: parlen en grup, es coneixen. Nosaltres saludem i ens saluden, però no podem deixar de sentir-nos una mica estranys. Abans que comenci la missa, entrem a la capella per admirar l'altar barroc, presidit per Sant Joan i acompanyat, segons sento explicar, per les imatges, més petites, de les santes Llúcia i Teresa. Un noi jove es descalça per enfilar-se a l'altar i encendre els ciris que il·luminaran l'ermita. No hi ha llum elèctrica. És un misteri com deuria sobreviure aquest altar a la fúria revolucionària de la darrera guerra. Segurament, amagat pels mateixos propietaris, avantpassats dels qui ara reben els visitants. Els assistents van ben vestits, especialment els que exerceixen d'amfitrions, que oficien el paper amb amabilitat. Hom se sent ben acollit. El sol escalfa, però l'aire té un punt de frescor, allunyat de canícules d'estius anteriors. És també un aire elegant. El lloc, el moment, les persones, el seu parlar em fan pensar en un país, malauradament, desaparegut. O a punt de desaparèixer.
A l'atri de l'església, en aquesta bella terrassa de pedra, a redós del xiprer i d'una petita olivera, experimento una il·luminació planiana. Potser és a causa de la immersió en aquesta biografia excessiva. Però des d'allí, veig els campanars de les esglésies de Malla i Tona, la del castell de Tona dalt del turó; i a la meva esquena, la petita capella de Sant Joan. I tot i que no en veig els cementiris, em sento també, com Pla a Sant Sebastià, unit a aquesta terra amb lligams immortals.

19.6.24

Apunts

Ha mort Anouk Aimée. Fa uns anys la vam veure a Peralada amb Gerard Depardieu, en una obra epistolar. No en guardo cap record especial, però donada la meva escassa propensió a assistir a espectacles, consigno aquest fet: jo vaig veure actuar Anouk Aimée.

***
I la setmana passada va morir Françoise Hardy. Va ser aquell dia fred i tardoral, paradoxalment crepuscular en plena primavera, de què parlàvem fa uns dies. Els cursis dirien que la primavera plorava la seva mort. Potser tindrien raó.

***
Constato que de vegades es ven ideologia com qui ven droga. Per fer negoci a costa de les nostres febleses.

***
Rellegeixo Dublinesos. Joyce, quin mestre dels ambients!

***
Per fer temps, volto pel Corte Inglés de la Diagonal. Fa vint-i-cinc anys hi anava sovint, als migdies, també per fer temps, quan es feien horaris partits. Han canviat poques coses en aquesta mena d'oasi temporal, a banda dels preus. Segurament molts productes que abans estaven a l'abast de les classes mitjanes, ara ja no ho estan. Però el que em fa pensar, sobretot, són aquest anys transcorreguts. Sento que no ha passat tant de temps, que he canviat poc, però si faig una projecció equivalent cap endavant, em veig amb vuitanta anys. I no, no és pessimisme, són matemàtiques.

***
Entro en un cafè del barri de les Corts, on he quedat per una trobada. Hi ha força gent, però hi regna un silenci absolut, que em sobta. La meva satisfacció inicial s'entela quan m'adono que no es tracta d'un silenci introspectiu sinó d'un silenci estrictament tecnològic: cada persona està connectada i abduïda per la seva màquina respectiva.

***
Dilluns i dimarts tinc sengles entrevistes d'una certa transcendència, en àmbits diferents.
- Estàs nerviós?- em pregunta la G.
- No, només em posen nerviós les coses importants - contesto. Com el partit de diumenge.

17.6.24

Notes

Des del jardí de casa veig passar un conegut del meu pare, més jove que ell però ara ja gran, gairebé aferrat al seu exemplar de La Vanguardia, com si fos un puntal. És una imatge simbòlica del que ha representat aquest diari per a diverses generacions. Fa anys ja me'n parlà l'amic X amb un punt de distància, o més ben dit, de crítica: per als meus pares, deia amb to irònic, allò que publica La Vanguardia esdevé una veritat absoluta. Certament, fou per a la gent d'una certa edat i medi social gairebé un oracle. Llavors, jo encara creia en el pluralisme i el to centrat del mitjà. Han hagut de passar anys -dècades- per adonar-me que el seu pluralisme és certament real, però no deixa de ser un pluralisme successiu; és a dir, una successió de viratges per orientar el rumb de la nau al del govern, o governs, de torn.
En la biografia de Josep Pla escrita per Xavier Pla s'explica com el tàndem Manuel Aznar-Josep Pla que havien assumit la direcció del diari tot just acabada la Guerra, van ser ràpidament substituïts per un periodista -Galinsoga- més afí a les estructures del règim. No sembla que la noble propietat s'hi oposés gaire, com no s'ha oposat a alguns altres viratges editorials -loopings- inaudits. De fet, Pla, que també féu loopings notables al llarg de la seva carrera periodística, degué quedar tan marcat per la jugada que mai més va escriure, ni va fer cap aproximació, a un diari on semblaria que hagués pogut sentir-se proper i, segurament, adquirir una certa confortabilitat econòmica. Fou un acte de dignitat.

***
Estar intranquil tot un diumenge, perdre'l del tot, per un partit de futbol que s'ha de jugar a la tarda és, objectivament, absurd. Però és una absurditat tan real i evident, que mereix ser registrada.
(I el més greu és que tota una setmana pot esdevenir un parèntesi fins un proper diumenge, que encara serà pitjor).

***
Aquesta biografia de Pla que em té ocupat tantes hores -no en va són mil sis-centes pàgines- té aspectes (l'estructura bàsicament) que no em convencen del tot però, en canvi, m'ajuda molt a acabar d'entendre el personatge i a sentir grans complicitats cap a ell. Combrego amb moltes de les seves decisions i maneres d'actuar i amb les seves motivacions, com ara el conservadurisme inherent a la seva intrahistòria familiar o la inquietud ingovernable del seu caràcter. Si se'm permet l'atreviment, puc arribar a saber perquè fa allò que fa.

***
Flaubert, a causa de l'epilèpsia que patia i de les conseqüències que la malaltia implicava en aquells temps, va quedar descarregat de fer carrera. No carrera acadèmica, sinó carrera en sentit ampli: prosperar, guanyar-se bé la vida, ser algú. Llavors va poder sentir-se alliberat: va dedicar-se a escriure i visqué de rendes. Ho explica (crec recordar que ho vaig llegir allí) Lluís Maria Todó en el seu magnífic assaig sobre Stendhal, Proust i Flaubert.
Aquest alliberament de Flaubert, que comprenc a la perfecció, no hauria estat possible sense la malaltia, però tampoc sense les rendes. Pla no tingué cap de les dues coses i, tot i posseir la inquietud, l'ambició, el talent i la diabòlica mania d'escriure, estigué sotmès tota la vida als condicionants econòmics.
Faulkner va escriure que l'escriptor no necessita llibertat econòmica, només un llapis i un paper, i que només la mort altera un bon escriptor. Com a boutade està bé, però la realitat ens exposa els casos de Flaubert i de Pla, autèntics.

***
Guanyar diners, i no em refereixo a guanyar molts diners sinó simplement a guanyar-se la vida, requereix una sèrie d'habilitats, entre elles un cert sentit pràctic. Però hi ha també un element essencial, a voltes difícil de posseir o capturar: l'interès. No sempre la necessitat pot suplir l'interès.

***
Dimecres de meitat de juny. Pluja i fred. Persianes tancades i llum morta. Un meravellós dia de novembre, quiet i trist, a tocar de l'estiu. Meravellós perquè, a diferència del que passa a la tardor, sabem que aquesta foscor tindrà una vida curta.

6.6.24

Notes

Robert Graves: Wimbledon, 1895 - Deià, 1985. Encertar-la plenament en el lloc on néixer i on morir.

***
El bon articulista, com el bon cuiner, sap fer la seva obra -l'article, el plat- amb els quatre ingredients que té a mà. És important que aquests ingredients siguin bons -el que no vol dir que siguin cars o exclusius, simplement que siguin de bona qualitat-, però allò fonamental és saber elaborar-los, cohesionar-los, arrodonir-los. Amb traça, senzillesa i sense afectacions.

***
Xavier Pla, després d'haver-lo estudiat de dalt a baix i d'haver-lo mirat des de tots els angles, crec que té presa la mida a un personatge tan difícil com Josep Pla. Tot i que crec que intenta evitar-lo, en la seva mastodòntica biografia transmet aquesta visió des d'una perspectiva acadèmica. En canvi, quan el sense explicar-se verbalment, relaxa algunes de les exigències del treball acadèmic -i fins i tot del registre escrit- i l'explicació del personatge acaba resultant més eficaç. El Pla inquiet, insatisfet, hiperactiu, fins i tot vampíric en el sentit picassià del terme ,es dibuixa amb gran vivesa. També el Pla conservador, arrelat a la terra -i a la llengua- pel pes de desenes de generacions. El Pla que, tot i el seu caràcter polifacètic i les seves profundes i evidents contradiccions, podria definir-se amb aquestes dues frases, de les més recordades de la seva obra i que potser més ens ajuden a entendre'l:

És objectivament desgradable no sentir cap il·lusió -ni la il·lusió de les dones, ni la dels diners, ni la d'arribar a ésser alguna cosa en la vida, només de sentir aquesta secreta i diabòlica mania d'escriure (amb tan poc resultat), a la qual ho sacrifico tot, a la qual probablement ho sacrificaré tot a la vida. (El quadern gris).

Un dia la vista em portà a dibuixar sobre la terra que tenia al davant quatre punts cardinals. A cada punt hi havia un poble del pla. De cada poble, en veia el cementiri -que era per a mi un cementiri familiar ... Aquell dia vaig sentir-me davant d'aquesta creu de terme de la mort, lligat a aquesta terra amb lligams immortals. De tots els dies de la meva vida, aquest ha estat potser per a mi el més aprofitat. Aquell dia vaig veure que Sant Sebastià era per a mi l'eternitat. (El meu poble).

***
La nit, que mai m'ha agradat, té tanmateix un gran avantatge: la baixa concentració humana. Caminar sol de nit, per la ciutat, després d'haver sopat, begut i enraonat, és un plaer enorme. Els engranatges del pensament, i del sentiment, s'activen vivament: hom se sent capaç de tot, ple d'energia. Els neons acompanyen mentre les idees flueixen. Els passos ressonen, els cotxes llisquen. Mires els ulls de les persones amb qui et creues i, gairebé, hi saps veure el seu destí. Vius en un parèntesi, el temps no corre, els edificis són un gran decorat. Són uns instants, però semblen eterns; l'endemà no existeix.

***
El temps que perdem llegint llibres, bàsicament novel·les, que sabem del cert que no ens donaran res. Algun dia passarem comptes i ens en penedirem profundament.

***
Al barri antic de la ciutat, veig, des de la finestra d'una sala on m'he de passar uns matins, la façana ocre d'un edifici amb finestrals de fusta, de llibre, de color verd oliva. En tinc prou per pensar que sóc a Florència.

***
Ser jove és tenir uns ulls que punxen.

***
Darrerament, la lectura de poesia em resulta més profitosa i eficaç que la d'altres gèneres, especialment els de ficció. L'impacte sincer de les seves pinzellades em resulta més profund que l'artifici que sovint percebo en les històries.

***
L'eco de Pla i un cert lligam amb la sea inquietud innata: el terror a quedar-se quiet, abandonat enmig de la mediocritat pròpia i aliena.

29.5.24

Materialitat

Trobo a l'espai web d'una editorial un llibre interessant de Simenon i sobre Simenon. Són textos propis i aproximacions d'altres autors a l'escriptor belga. A diferència dels altres llibres que exposa l'editorial, aquest no existeix físicament, només es pot descarregar en format electrònic, de forma gratuïta.
És un llibre que m'interessaria llegir, i la gratuïtat és, aparentment, un bon reclam, però aquesta immaterialitat em resulta un obstacle gairebé insalvable. No sabria on posar-lo. Ni tan sols sabria com llegir-lo ni en quin moment fer-ho. No perquè no passi hores -que en passo massa- davant d'una pantalla, ni perquè no sàpiga tractar amb arxius informàtics, sinó perquè tinc associada la lectura de llibres a la materialitat de l'objecte, que em facilita un determinat isolament i una concentració que no concebo davant d'una pantalla. No és un dogma sobre el qual vulgui fer proselitisme, és simplement un costum, una preferència personal. Per a la lectura necessito no tant el format del paper, que també, sinó la materialitat del llibre: l'objecte que em recordi el procés de lectura, la seva presència viva damunt la taula, el punt que emergeix entre les pàgines m'assenyala allà on sóc. I, en finalitzar, la lectura poder desar el llibre a la biblioteca i que ocupi un lloc, un espai físic. La seva presència física em dóna seguretat: em recorda la lectura que he fet i sé que és allí per si vull retornar-hi. La biblioteca no és, com algú podria imaginar, un cementiri de llibres oblidats i morts; al contrari, els manté en vida, allí palpiten, respiren, acompanyen. Per això costa tant despendre-se'n.

27.5.24

Elogi del moviment

Pagar perquè et netegin la casa, pagar perquè t'arreglin el jardí, pagar perquè et portin el menjar a casa, pagar plataformes d'entreniment per passar-te els festius assegut al sofà... I després, en contrapartida, haver de pagar un gimnàs per exercitar el cos en sèries de moviments repetitius, avorrits i absurds.
Aquest és el signe dels nous temps. M'hi resisteixo. Reivindico l'exercici físic de les feines manuals utilitàries, de sempre, dels nostres avantpassats. Escombrar, cavar, fer llenya, carretejar, trastejar, anar a comprar, fer el dinar... I després, seure quan realment estàs cansat.

***
Els enllustradors de sabates segurament han deixat d'existir. Eren una figura que sempre m'havia semblat anacrònica. La imatge de l'enllustrador, per terra, netejant les sabates del senyor, em resultava lletja, incòmoda, com una metàfora excessivament visual de la piràmide social.
Dit això, que segurament és una visió majoritàriament compartida, em sorprèn la facilitat amb què la gent fa portar-se menjar a casa, sabent que ho farà algú que es passa el dia pedalant per la ciutat, amunt i avall, amb hores perdudes d'espera pels racons de la ciutat, per uns ingressos mísers. Això, en un país on hi ha un bar a cada cantonada, símbol de la petita emprenedoria. Aixecar-se i anar-hi és una aposta per aquest teixit econòmic clàssic enfront del model contemporani on, qui guanya els diners no fa res, ni fa el dinar ni el porta.

***
Vaig llegir que en algunes ciutats s'ha creat un servei que et porta a casa el llibre que vols llegir en unes hores. Segurament hi deu haver poques persones més impulsives que jo a l'hora de necessitar un llibre. Però tot té un límit. Ningú té necessitat immediata d'un llibre. Podem perfectament anar a la llibreria: disfrutarem del passeig, passarem una estona agradable remenant a les taules i lleixes, i, potser, sortirem amb un altre llibre en comptes del que tant desitjàvem.

***
Anar al cinema. La il·lusió de quan érem petits. ET al cinema Urgell, La guerra de les galàxies al Montecarlo, Nou setmanes i mitja, mig d'estranquis, a l'Alhambra. Cada cop que anem al cinema rememorem, d'alguna manera, aquests moments. Ni que sigui en els tristos multisales, tan impersonals, els pobres. L'olor d'ambientador barat, els caps inevitables de les files del davant, el soroll de les crispetes, tan sumament sobreres... però és anar al cine. Ja no mirem la cartellera al diari ni tenim, gairebé, sales en el teixit urbà, però anar al cinema segueix sent, en certa forma, un acte festiu. Què fem aquesta tarda? Anem al cine!
I, sí, és clar, pots quedar-te al sofà i pitjar el botó de Netflix.

23.5.24

Apunts

Del pròleg del bell poemari Otras canciones, de José Mateos:

Hay grandes figuras de nuestra cultura, grandes escritores que creen en las palabras, en los nombres, en el lenguaje, que parecen no darse cuenta de que los nombres son mentira, y se enamoran de sus opiniones -porque con el lenguaje sólo se pueden dar opiniones- y creen que esas opiniones son la verdad. Son grandes escritores que hacen literatura y nunca salen de ella. Hay otros, sin embargo, más modestos, con menos talento quizás, con menos recursos, para los que el lenguaje nunca es suficiente, que sienten que lo que tienen dentro, lo que tienen que decir, nunca podrá ser dicho con palabras, y van dando palos de ciego en los muros del idioma y abriendo a veces agujeritos por donde entra un hilo de claridad, un filillo de una luz que no parece de este mundo. Y es que, si nos fijamos bien, la luz que entra por una pequeña ranura suele entrar siempre con más intensidad, con más vivacidad, que por los grandes ventanales.

***
De nit, per l'autopista, m'avança i se'm creua un cotxe a tota velocitat. Zigzagueja veloç entre els tres carrils, a dreta i esquerra, amb els llums apagats!, posant en risc la vida de tots els que circulem, tornant a les nostres cases. Pocs segons després, passa pel carril esquerra, amb les sirenes engegades, el cotxe dels Mossos, perseguint el potencial homicida. És en moments així que penses amb nitidesa en termes de bons i dolents.

***
Igual que fan els jugadors de futbol temperats, que romanen impassibles a les provocacions arbitrals o dels jugadors contraris en benefici del seu propi equip, la millor forma d'oposar-se als provocadors professionals de la polarització és mantenir-se ferm i centrat, encara que de vegades costi i, com el mateix Zidane, vulguis acomiadar-te de tot i de tots amb un bon cop de cap a l'estómac de l'imbècil de torn.

***
Sé d'un lloc perfecte, a pocs quilòmetres de la ciutat, al costat d'una estació, per construir-hi un gran aparcament dissuasiu, connectat amb el tren, com els que tenen moltes ciutats europees i tanta falta fan aquí. Em sembla mentida que ningú hi hagi pensat i em sento temptat de fer arribar la idea a les autoritats competents, a risc de ser considerat un il·luminat. Però justament allí, a la vora de la carretera que creua aquells descampats, s'hi conserva una filera inacabable de vells plataners afrancesats, de tronc gruixut i ombra protectora, vestigi d'un passat desaparegut. I, mira per on,  penso que val més que la meva boca romangui tancada per sempre.

22.5.24

Notes

Ahir em van caure a les mans, per casualitat, els versos d'un poeta mexicà absolutament desconegut per a mi, Neftalí Beltrán, en els quals l'autor fa un repàs de tots els seus jo que troba en unes fotografies (ese niño con un gato en las manos, ese señor que contempla el mundo desde el Pan de Azúcar, ese viejo sentado en una roca frente al mar de Trieste...). El poema, que es titula precisament Fotografías, conclou amb l'expressió del vertigen de veure's, i en conseqüència saber-se, totes aquestes persones aparentment tant diferents: Todo eso soy yo / y sólo de pensarlo /no sé ni qué pensar.
A la tarda, vaig passejar una estona pels carrers del Gòtic i del barri de la Ribera que durant uns quants anys foren, en certa manera, meus. Sentí així la inevitable nostàlgia del passat perdut i el més curiós de tot fou trobar-me de cara, per l'ombrívol carrer dels Sombrerers, a redós del mur de Santa Maria del Mar, amb qui podria ser una mena de jo, un jo meu de continuïtat que no hagués passat per tantes anades i vingudes com he hagut de viure jo en els últims anys. Fou una visió molt fugaç, que només em va permetre veure que aquest nou jo era una mica més jove, tenia una barba bruna i portava una camisa excessivament slim fit que s'obria a l'abdomen, però per la resta -la indumentària, el recorregut, l'aire pensatiu i en certa manera preocupat- podria ser perfectament un nou jo, un substitut, un sòsia. En aquest cas el vertigen no va ser, com en el poema de Beltrán, per la sorpresa de veure tot allò que hem estat al llarg de la vida sinó per l'estranyesa de trobar algú que era -o podria ser- allò que nosaltres hem estat en algun moment.

***
Més tard, amb l'amic R. quedem a prendre alguna cosa en el bar d'un hotel de luxe amagat en un racó de la ciutat més vella. Aquest bar, elegant, avellutat, tènuament il·luminat, s'acomoda en una estança que compta amb una biblioteca, sorprenentment ben assortida, seleccionada amb una cura que no pot ser fruit de l'atzar. Xerrem, i de tant en tant, fullegem algun llibre (de la col·lecció Cosmópolis de Pre-textos), mentre consumim un còctel, que, en el meu cas, resulta infecte: em recorda el suc del préssec en almívar servit a temperatura ambient. Aprofitant que vaig carregat de bosses i per compensar l'ofensa de la beguda, em sento temptat -profundament temptat- a fer caure algun dels llibres dins d'una bossa. El dimoniet personal em diu que aquells llibres allà no hi fan res, que ningú els trobarà a faltar -per allí només hi corren estrangers illetrats vestits amb calça curta o, en algun cas, amb trajo granat- i que jo els aprofitaria molt més, però al final acaba imposant-se el sentiment atàvic, quasi paleocristià, del respecte a la propietat aliena.
Arribat a casa, tinc la certesa que la meva decisió ha estat errònia.

***
Sopar en un restaurant que podríem qualificar de clàssic barceloní. Menjar bo, local amb pòsit, ambient agradable... però la sensació d'estar en un lloc on la funció ja s'ha acabat, on tot allò que havia de passar, ja ha passat.
(També s'hauria de veure si, en aquesta Barcelona actual, pot passar en algun lloc alguna cosa que tingui un cert interès, tot sigui dit).

13.5.24

Notes

Igual que no és recomanable conduir begut, tampoc ho és escriure malhumorat. Per això, aquests últims dies escric poc.

***
Hi ha qui pensa que en les últimes dues dècades el món ha millorat. És molt legítim pensar-ho. Jo penso tot el contrari.

***
Hi ha diverses causes d'aquesta evolució -negativa- del món (o de les societats occidentals); l'extensió, fora de qualsevol control, de la tecnologia n'és, crec, la principal.

***
La decadència d'Europa es mostra amb tota la seva cruesa, disfressada de vivacitat, al festival d'Eurovisió.

***
El soroll: bandera de la barbàrie. I els nous veïns del darrere, grans abanderats.

***
Mentrestant, però, la primavera. El groc intens de les primeres flors de ginesta. El verd rabiós dels camps, després de ploure. El cel de maig, insolentment blau. El virtuosisme incansable dels rossinyols. La fresca punyent dels capvespres. La remor inabastable dels torrents a les fondalades. L'engany recurrent dels dies que creixen. La promesa d'un mar d'estiu. El blanc enlluernador, quasi grec, d'un mur. L'encaix perfecte d'una paret de pedra seca. El despuntar de les tiges de l'espígol...

***
A l'herba del jardí de casa, una merla aixeca ufana la cua, talment un gall fer.

***
Amb la G. portem a emmarcar uns gravats, com vint-i-cinc anys enrere. Això em fa feliç.

***
Torno a veure Caro diario. Aquest cop no sé veure-li la gràcia, més enllà de l'envejable passejada en moto per la Garbatella.

***
El Pla jove, el corresponsal europeu voraç, ambiciós, falsament desmenjat i un xic dictatorial amb alguns amics, em resulta antipàtic.

***
Veig en la nostra Europa algunes similituds -polarització, volatilitat, frivolitat, extremisme- amb la de fa un segle, que em resulten certament preocupants.
Precisament, el Pla jove va viure la bogeria de la inflació salvatge de la República de Weimar, una de les espoletes de l'ascens del nazisme, i això el va horroritzar de per vida, convertint-lo en un obsès de l'estabilitat monetària. Sense haver-la viscut, a mi m'horroritza la polarització que va acabar en la guerra -i les respectives reraguardes- del 1936-1939.

***
Quan se sent la crida d'algun pol, Montaigne.

***
Les lectures sense ànima caldria tallar-les de soca-rel, sense pietat.