Londres (II)

La pretensió d'escriure et converteix, d'alguna manera, en un esclau. Tot ho passes pel sedàs de l'escriptura. Tot ho mires pensant en l'escriptura. Encara que siguis un escriptor mediocre o aficionat. Té l'avantatge, això sí, d'aprofundir en el pensament. Escriure és una manera de pensar i de fer-ho d'una manera més ordenada i amb major profunditat. Però alhora genera aquest esclavatge de la perspectiva: tot ho veus pensant en un futur text. Dit això, confiar en la memòria i no prendre notes és el meu error més comú. També el més greu. La majoria d'aquelles idees, d'aquells pensaments que han anat sorgint al llarg dels dies, es perden. Entre caminar amb el llapis, o la gravadora, a la mà i ser un descuidat que confia cegament en una memòria foradada hi ha d'haver un terme mig.

***

Evensong a l'abadia de Westminster. Anglicans, ecs! em diu l'X mig rient quan li envio una foto de l'església. Sí, estem al sanctasantòrum de l'anglicanisme. Allà on es coronen els reis des de l'any 1066 i s'oficien les seves exèquies. Aquelles cerimònies que els plebeus estrangers mirem per la tele. Oficia aquestes vigílies cantades una capellana; no sé si el diccionari de la nostra llengua admet aquest femení inexistent al nostre país, però aquí la realitat és aquesta. Sacerdotessa em sembla excessiu. Tenim la sort de seure al cor, a primera fila. Quan mirem endavant ens trobem, de front, amb la mirada severa d'aquesta religiosa. També amb la dels membres d'una família, el fill petit de la qual fa esforços per no adormir-se. Molts assistents segueixen els cants i el contingut de la litúrgia a través del mòbil; ens n'han passat l'enllaç. Jo no entenc ni un borrall d'aquest anglès litúrgic i prefereixo concentrar-me en els cants, extraordinaris, del cor que tenim just al costat. Són pocs, una desena d'homes i un parell de dones. Però canten, com es diu habitualment, com els àngels. L'acústica de la nau ajuda a embolcallar aquests cants. Em fixo en els arcs gòtics de la volta, en el mosaic de tauler d'escacs, en la llum que emeten les làmpades del mateix cor, atenuada per pantalles vermelles. Tot crea un entorn intemporal que acompanya els cants i els projecta més enllà del moment actual. Tanco els ulls i m'agrada pensar que soc al segle XVI. No dormis, em diu l'N., mentre em dona un cop de colze. I no, no dormo, però m'agrada escoltar així la litúrgia, amb els ulls tancats, per no distreure'm, per no mirar els personatges que tinc al davant, com faig al metro: l'home barbut, sever i concentrat, la família amb el nen pèl roig, que, aquest sí, s'adorm, o la capellana que mira fixament amb la mirada perduda, a través de les seves ulleres, i que acciona de tant en tant el diapasó per entonar la seva extraordinària veu. En un moment donat, tothom es gira noranta graus i, mirant l'altar, resa I believe in God. Segurament és el més semblant a la litúrgia catòlica. Però aquest I believe in God expressat aquí, en aquesta abadia que té més de mil anys d'història i en aquesta llengua, té una solemnitat difícil de superar. Potser hauria de pensar en Enric VIII, en l'execució de Thomas More i en els orígens de l'anglicanisme per trencar aquest moment d'embruix. Heretges!, li contesto després en broma a l'X.

***

Diumenge de bon matí, camí de Primrose Hill i de Hampstead un nen puja al vagó del metro de la Northern line. Ho fa en alguna d'aquelles estacions del nord de Londres que no ens diuen gaire cosa: Warren Street o Mornington Crescent o qui sap... El nen deu tenir uns deu anys i va sol. Té una mirada innocent, però fa cara de saber espavilar-se sol. Vesteix camisa blanca i pantalons negres. Té també uns rínxols incipients i porta el tzitzit penjant dels pantalons. És un nen jueu, sol. Em fa pena pensar que els antisemites que corren per la ciutat -com per tot Europa- puguin fer-li algun mal. Algú podria creure que exagero, però dos dies després llegeixo que a Golders Green, on viuen diverses comunitats jueves, han cremat quatre ambulàncies d'una charity jueva. L'Europa de la tolerància, que a sobre va donant lliçons.

***

Ens agrada viatjar perquè és el que més s'assembla a viure una altra vida, a ser un altre. Això ja ho hem escrit moltes vegades. Per això, el viatge és sempre una sacsejada en la nostra rutina. Tot s'altera: el pensament, les lectures, els horaris, l'ordre personal, fins i tot els objectes quotidians. Com quan un sismògraf detecta un terratrèmol, han de passar uns dies perquè l'agulla torni a estabilitzar-se del tot. Així, un viatge és també una mena de trastorn, que requereix una adaptació prèvia i posterior.

***

Quan sortim del metro i trepitgem la ciutat per primera vegada en aquesta escapada l'N. diu que sembla mentida que siguem a Londres quan fa tan sols unes hores que érem a casa. És exactament així, li dic, i per això viatjar en avió és un gran avenç però és alhora quelcom contra natura, que passa una certa factura en els nostres cossos. Les distàncies, en realitat, s'haurien de patir, transitant-les de forma material.

Londres (I)

Una a dansa per la música del temps. Sempre acabem tornant als nostres referents. Visitem la Wallace Collection de Manchester Square per veure el quadre de Poussin que va donar títol a l'estimat cicle de novel·les d'Anthony Powell. Com si veure aquest quadre ens insuflés una certa energia o reforcés els nostres convenciments. Perquè no només tenim en gran estima aquests llibres, sinó que creiem en aquesta imatge poderosa de la música del temps. Tal com en aquesta pintura les estacions ballen al ritme de la música que toca el vell alat i que no és altra que la melodia del pas del temps, nosaltres sentim també el vertigen d'aquest compàs frenètic que marca un metrònom despietat. Ens veiem fa trenta anys en aquesta mateixa ciutat, però sent uns altres, uns absoluts desconeguts. La sorra ha anat caient pel minúscul orifici del rellotge de vidre i ja en queda menys per precipitar-se al recipient inferior. La gravetat, igual que el temps, és implacable. Davant d'aquesta realitat, hom tendeix a optar per la resposta fàcil del carpe diem, però, amb independència de les creences de cadascú, penso que la vida no s'ha de viure com una successió accelerada del que ara s'anomena experiències, més o menys plaents. Sense un sentit, res té sentit, valgui la redundància. Veure caure la sorra del rellotge, sentir el moviment frenètic de la dansa del temps no ens ha de fer ballar al ritme encara més endiablat de la possessió o del desig d'acumulació. Ben al contrari, hom diria que cal buscar el camí de la pausa, del silenci, de la moderació, de manera que puguem sedimentar allò que som i cedir, amb tranquil·litat i repòs, el testimoni a qui ens transcendirà i podrà endur-se més enllà dels nostres dies alguna part del que nosaltres hem sigut.

***

Per aquests carrers de Londres circulen cotxes grans i grans cotxes. Alguns ho fan amb una certa discreció -lleu zumzeig dels motors, moviments lànguids, vidres tintats- i d'altres amb la màxima expressió de l'exhibicionisme -colors llampants, música alta, màximes revolucions. Aquests darrers volen ser també expressió de triomf. El triomf -real o imaginat- és un estupefaent terrible. Acostuma a conduir al desig infinit de possessió. I com que el propi triomf afavoreix aquesta possessió, retroalimentant  la conducta i construeix un cercle indubtablement viciós. El triomfador difícilment és temperat i acaba resultant caricaturesc, fins i tot ridícul. Des del màxim hortera que baixa inflat, literalment, del seu Maserati fins a l'aparentment contingut i professoral egòlatra. Tots provoquen, en el fons, una certa tendresa i compassió.

***

Si alguna cosa caracteritza aquesta ciutat és l'estil dels seus habitants. A diferència de la nostra, que ofereix un paisatge força desolador, o fins i tot de París on el chic és, paradoxalment, l'excepció, Londres mostra una amplíssima gama d'individus d'estètica afortunada. Molt diversa però en general, sí, afortunada. M'agrada observar-los al metro, mentre seuen als vagons, s'estan drets a les andanes o caminen pels passadissos. Pujant les inacabables escales mecàniques miro en paral·lel i prenc instantànies fictícies d'aquests individus situats en una filera inclinada. Confegeixen imatges molt cinematogràfiques. Desgraciadament, els detalls d'aquestes fotos s'han esborrat de la meva memòria, però no s'ha esvaït el seu efecte global, quasi hipnòtic. Sí que en servo alguns flaixos: l'home de cinquanta anys, amb abundant cabell blanc i ulls blaus, vestit amb traje marró i samarreta a ratlles horitzontals marrons i grogues. Calça unes bambes a joc, dels mateixos tons. L'acompanya una senyora rossa, de la mateixa edat, elegant, amb molta cosmètica que no pot acabar d'amagar, tanmateix, les arrugues més que incipients. La mirada de la dona expressa, però, la convicció de posseir una bellesa indiscutible i inalterable al pas del temps. Recordo encara més la noia que va pujar al tren de la district line, acompanyada de tres o quatre amigues, acaparant però, només ella, tota la meva atenció: botes doctor Martens de color granat i vestit negre curt i florejat, deixant a la vista unes cames d'una blancor marmòria, hel·lènica. La seva mitja melena negra tenia un ondulat perfecte. No recordo els seus ulls, només el seu nas arremangat, tan comú al país, acompanyat d'una piga propera. Ningú l'hauria descrit com una bellesa però el seu atractiu ocult se'm mostrà majestuós, terriblement poderós. Vaig també la parella de rossos, noi i noia, d'aspecte etonià, asseguts en un racó, molt a prop l'un de l'altre. El color dels cabells de l'un i l'altra és més palla que or, contrastant així amb la roba de marca que, més que vestir, ostenten. Com va endevinar la G., baixaren a Sloane Square. Per compensar, també recordo els borratxos de diumenge al matí, dormint en un extrem del vagó, amb les seves pertinences, incloent una dentadura, disseminades per terra. Els borratxos britànics semblen tenir una intensitat superior als de qualsevol altre indret, portant la seva decrepitud a l'extrem. Javier Marías els retrata molt bé en un conte on apareix el poeta John Gawsworth convertit en un d'ells. A Westminter, a la riba sud del riu, en trobem un altre: petit, brut, insolent, orgullós.

Potser tot això no és més que un engany i soc jo qui, estant en un país diferent, porto unes altres ulleres i miro amb unes lents que em fan veure la realitat d'una altra manera: més vívida i més intensa. Potser, de fet, tot és tan anodí com a tot arreu i aquests personatges que veig dotats d'una certa aura són com els que puc veure al nostre tren de rodalies o circulant per qualsevol carrer de la nostra ciutat: uns dansaires més, comuns i insubstancials, que es mouen també al ritme ineludible de la música del temps.

***

A la botiga de la National Gallery l'N. m'ensenya, rient, un peluix petit d'una guineu vestida de Van Gogh. No sé en quin moment algú deuria considerar una bona idea aquesta creació rocambolesca. Però, més enllà de riure cada vegada que recordem aquesta estrambòtica criatura, el Van Gogh-guineu és la mostra d'una mena d'infantilització educativa que tracta els nens com a beneits. Per acostar l'art als nens cal convertir Van Gogh en guineu, encara que ambdós tinguin el pèl roig? Què serà el següent, convertir el Rembrandt rinxolat en un canitx?

Per cert, quan li pregunto a l'N. si la guineu tenia les dues orelles, em diu que sí.

***

A la National Gallery un imbècil fa fer-se múltiples fotos davant dels gira-sols de Van Gogh. S'hi passa com cinc minuts, allí palplantat, interessat només en el seu narcisisme absurd, donant instruccions precises a la seva nòvia perquè la imatge surti perfecta. No sé si és masclisme pensar que aquest acte de presumpció és especialment ridícul en tractar-se d'un home. Segurament deu ser-ho, però no puc deixar de sentir-ho així.

Qui estigui lliure del pecat de l'egolatria que tiri la primera pedra. Però, dit això, com es pot ser tan estúpid? En quin moment hem caigut tan baix?

***

La presència de multituds movent-se per les sales i el seu inevitable brogit m'impedeix gaudir com voldria d'aquest museu. No soc un maniàtic del silenci i la solitud, però sí que necessito una certa pau perquè la, diguem-ne percepció artística, sigui completa. Així, sento molt més la plenitud de les obres en un museu més modest, a la Wallace Collection, on consumim només algunes obres: Poussin, Fragonard, Canaletto, Rembrandt, Ter Borch, De Hooch.... Enyoro aquell dia en què vam entrar sols a la sala on s'exposa el retrat del matrimoni Arnolfini. Ara, ni que m'hi estigui una estona al davant no aconsegueixo abstreure'm del brogit ambiental.

No digueu a ningú que existeix la Wallace Collection. O la Courtauld. O la Dulwich.

Notes

Ofuscat per voler recuperar la pràctica lectora de l'N. fa un parell d'anys vaig comprar-li un llibre de Sally Rooney. El seu desdeny pel llibre va ser la millor resposta al meu error.

***
Tinc uns pantalons de pana rotundament vells. Els porto només per estar per casa, a l'hivern, quan fa fred. Però estan extraordinàriament gastats. Quan me'ls poso, em convenço de la necessitat de llençar-los quan s'acabi aquest hivern, però després m'assalta el dubte: i si me n'acabo penedint? Admiro la gent que viu al dia, amb el ferm convenciment de que la seva vida transcorrerà sempre pels flonjos camins del benestar. Jo, al contrari, penso que un dia arribarà la pobresa, individual o col·lectiva -l'evolució del món no sembla contradir-me- i llavors recordaré amb recança aquelles rampoines que vaig menysprear.

***
En determinats àmbits circula ja la idea de Trump com a titella de Netanyahu. Bernard-Henri Lévy apunta que aquesta imatge d'un jueu fent anar la marioneta d'un polític és un dels clàssics de l'antisemitisme. Seria la conspiración judeomasónica o, encara més, una de les imatges típiques de l'antisemitisme francès, segurament el més descarnat de tots, el de Céline, Rebatet o del fastigós pamflet dels anys 30 i 40 Je suis partout. Només cal mirar les caricatures d'aquella època: el jueu avariciós, malvat, amb el nas llarg, movent els fils del món en benefici propi. També ha tornat el senyalament dels negocis jueus o israelians, sense anar més lluny a una llibreria de Sant Cugat, o la profanació de tombes al cementiri de les Corts. Diuen que no és antisemitisme, però jo penso en allò de l'ànec. Si sembla un ànec, camina com un ànec i fa cuac-cuac, és fàcil afirmar que es tracta d'un ànec.

***

No a la guerra. No conec ningú que no subscrigui aquesta afirmació genèrica. Però després vindrien els matisos. Això val per l'Iran i no per Ucraïna? El prisma per mirar-s'ho quin és: individual, nacional, global? Certament, aquesta guerra de l'Iran sembla matussera: ficar-se en un vesper sense una necessitat imperiosa ni una possibilitat evident de victòria clara. Però, des de quina perspectiva no és imperativa? Des de la nostra, que ens empobrirem una vegada més, segur que no. Però, potser, des del punt de vista dels ciutadans iranians o dels països que pateixen directament el terrorisme finançat pel règim dels aiatol·làs, aquest caràcter innecessari que nosaltres atribuïm a aquesta guerra seria discutible. No tenim tots el mateix dret a viure en llibertat, siguem europeus, ucraïnesos, russos o iranians? Ja ens està bé estar feliços a casa amb el dipòsit del cotxe ple de gasolina mentre a Teheran executen noies per no portar vel? En el càlcul del cost/benefici que fa cada país quins són els factors que realment compten? Jo diria que més que el proïsme o l'antibel·licisme pesen més l'interès propi nacional i -oh, sorpresa!- electoral.

I després hi ha una altre fet indiscutible: les bombes maten igualment, dispari qui les dispari i caiguin sobre Beirut, Jerusalem, Teheran, Dresden, Hiroshima, Londres, Kiev o Belgrad.

***

De Rusiñol es conta una anècdota que em fa pensar en una situació actual. Estant malalt -patia del ronyó- la seva dona va cridar el metge. Quan va arribar el doctor, la dona va avisar Rusiñol:

- Santiago, que hi ha el metge.

- Digues-li que no entri, que estic malalt- va respondre Rusiñol.

Doncs bé, Macron va anunciar fa unes setmanes que enviaria un vaixell de guerra a l'estret d'Ormuz. Després s'hi va repensar: no, tu, que hi ha guerra!

***
M'ha encantat aquest inici punyent d'un article de Stephen Daisley a The Spectator: Res de bo ha seguit mai les paraules "hem de parlar", "actualització dels termes de servei" o "per Jonathan Liew". A quants articulistes locals no es podria aplicar!

***
No em pregunteu els motius, però he passat un parell d'hores de la meva vida en un dels barris -potser anomenar-lo així seria excessiu- més benestants de la ciutat: els carrers que envolten el tanatori de Sant Gervasi, just a la falda de Collserola. La major part del temps l'he passat dins del cotxe, sense sabates, llegint L'aroma d'arç. Però també he sortit a fer un volt i una de les coses que més m'agraden: observar. Des del mirador que hi ha sobre el cementiri, la vista sobre Barcelona és excel·lent. Hom s'adona de la gran extensió de la ciutat, que ocupa tota la plana i s'enfila també als turons de Vallcarca, la Salut o el Carmel. Desgraciadament, feia un vent desagradable que empenyia els núvols a tapar al sol. Mala sort per als badocs, que ens hem hagut de moure. Una parella jove, s'enfilava muntanya amunt per un petit sender, amb rumb aparentment incert. O potser no. Hi creixen, a la muntanya, mates de ginesta, ullastres i alguna olivera salvatge. El vent feia moure les fulles d'aquests arbres amb una dringadissa que quedava amagada pel so llunyà, però ben present, dels cotxes de la Ronda. Per la vorera he vist abandonades unes quantes caixes buides d'amazon, signe inequívoc d'aquest temps. La nova economia es mostrava també en forma d'un rider de glovo que s'esperava fora d'una casa. Ningú em podrà convèncer del fet que fer pujar algú amb bicicleta -encara que sigui elèctrica- fins allà dalt per portar alguna cosa de menjar no és mostra d'uns paràmetres morals dubtosos. Glovo, amazon... només hi faltava un d'aquests cotxes negres amb matrícula blava que m'arriben a fer sentir, ai, simpatia pels taxistes. En canvi, m'ha semblat prou feliç un home que passejava gossos per compte aliè. En portava tres i n'ha deixat un a una de les cases, on s'ha quedat una bona estona xerrant amb la propietària. Em pregunto, tanmateix, a què treu cap tenir un gos si te l'ha de treure a passejar algú altre. Al costat d'un contenidor hi havia un parell de cabassos de vímet, nous, que a algú li deurien fer nosa. M'han fet pensar en els meus pantalons vells de pana. Entraven als garatges cotxes sumptuosos, molts d'ells amb matrícula estrangera. Les càmeres de seguretat eren pertot (el meu deambular sense rumb em deuria fer sospitós) i els vigilants circulaven pels jardins de les finques o s'estaven a les seves garites. Els carrers portaven noms agradables, encertats: Carles Riba, Gaziel... Quants mons separats, aliens l'un de l'altre, hi ha en aquest món nostre!

Notes

El caràcter de cada país es mostra fins i tot en els detalls més petits. Per exemple, en la descripció del temps. Els francesos, en les previsions meteorològiques, no poden estar-se de dir que tindran belles éclaircies, quan el cel estarà poc ennuvolat. Se'ls escapa l'adjectiu poètic. Ara, mirant una previsió de la BBC, veig que tal dia de març hi haurà sunny intervals with a gentle breeze. Gentle és un adjectiu que significa també suau, lleu, mancat de violència, però a mi m'agrada imaginar-me que es tracta d'una brisa amable, gentil, fins i tot educada, com un cavaller anglès de Mayfair o de Cheltenham.

***

Pensant ara en els adjectius poètics fora de lloc, recordo un cap d'opinió d'un diari que quan li enviava un article amb els meus excessos poètics habituals em deia que se li posaven dents de draculín i agafava les tisores de podar.

***

M'hauria agradat anar a l'Institut Francès a la presentació de La isla, de Jerôme Ferrari. Segons vaig llegir, un dels rerefons de la novel·la és l'efecte nociu que, de forma indirecta, ha tingut el turisme a l'illa de Còrsega. Però ja ho hem dit algunes vegades: amb el turisme tots plegats som una mica hipòcrites. No el volem a casa però a tots ens agrada viatjar. Ens en fotem de les poca-soltes que fan els turistes però tots n'acabem fent, potser sense saber-ho, quan marxem lluny de casa. Déu nos en guard de considerar-nos turistes, nosaltres som viatgers! Dit això, no deixa de ser cert la combinació de turisme i xarxes socials ha creat un còctel d'alta graduació en l'exercici de conductes demencials. Fa un quart de segle, recordo que passejant per Notting Hill vam trobar-nos un grup d'italians que exasperats que miraven un jardí privat a través de la reixa. Elles, exaltades, cridaven le panchine, le panchine! Vam suposar que eren els bancs on seien Hugh Grant i Julia Roberts a la pel·lícula que porta el nom d'aquest barri londinenc i que tant va contribuir a massificar-lo, gentrificar-lo i desdibuixar-lo. Aquells crits de les italianes eren el canari de la mina de tot el que vindria després: un turisme de masses però paradoxalment encarit, sense gaire sentit i centrat en uns interessos més que discutibles.

Però, com deia l'Evangeli i després reafirmava Mecano: no estoy yo por la labor de tirarles la primera piedra. Què buscaré quan vagi a visitar la casa de Keats o quan busqui la placa blava de Sylvia Plath o d'Anthony Powell? Potser hi ha més veritat en les italianes que s'imaginaven seure amb el seu Hugh Grant de Reggio Calabria a le panchine, que en la meva cerca absurda, pírrica i estèril.

***

Llegint L'aroma d'arç hom s'adona, o més ben dit es reafirma, en el valor literari i intel·lectual de Marià Manent. I és una injustícia i una llàstima que no tingui el reconeixement que mereix. També hom es pregunta com fou possible que en les primeres dècades del segle XX, amb els migrats recursos de la Mancomunitat, la nostra cultura assolís un nivell tan alt i sorgissin tantes figures d'alta talla. I ara amb tants recursos i dècades d'autogovern...

***
L'individualisme acostuma a ser percebut com una actitud negativa. Però individualisme no hauria de ser, ni molt menys, sinònim d'egoisme. L'individualisme basat en preceptes morals, en el respecte mutu, en la solidaritat ben entesa, en no fer prevaldre els interessos propis per sobre dels aliens, és una posició tan respectable com el comunitarisme. I és el comunitarisme qui sovint, emparat en una mal entesa concepció de l'interès públic, passa per sobre dels interessos i la llibertat dels individus.

Sempre les persones abans que el poble.

***

Mirar un partit de l'Espanyol és comprar un bitllet premiat en la loteria de l'emprenyada.

Notes

Sona el despertador, són les 6:15 i recordes, de cop, que tot just és dimarts i ahir va perdre l'Espanyol. O va empatar a casa contra el cuer, que ve a ser el mateix. T'espera, en breu, un trajecte de conducció d'hora i mitja, dos terços de la qual fent cua. I, tot i això, saps que ets un afortunat.

***
És una llei universal: obrir La Vanguardia i posar-me de mal humor.

***

Cada vegada tinc més ganes de marxar a viure a un altre país. I cada vegada ho tinc més difícil.

***

M'aturo al pas de zebra per deixar passar un vianant. És el traficant de drogues, de tots conegut. Penso que de vegades, conduint, hom pot tenir una confusió amb els pedals. Li pot passar a qualsevol.

***

Seran només tres dies, però em fa una il·lusió enorme aquest cap de setmana a Londres. Compto els dies que falten, miro webs de museus, exploro el mapa, comparo hotels, memoritzo horaris. No vull, tanmateix, programar res; odio haver de comprar entrades a l'avançada, reservar restaurants, encotillar-me a horaris prefixats. Vull tenir tot el coneixement pràctic al cap, però vagar sense obligacions, fer el que ens vingui de gust en cada moment. La llibertat també consisteix en desprendre's de les petites tiranies que ens imposem, fins i tot en els moments de gaudi.

***

Powell, Morris, Stubbs, Keats, Haendel, Pepys... Alguns noms per aquests dies.

***

És una llàstima que no pugui endur-me les botes de pell, angleses, que vaig comprar-me per Reis. No són prou còmodes com per caminar-hi tot el dia; més aviat el contrari, són dures i incòmodes. Però són bones i elegants. Fan olor de pell. Quan me les trec, els passo una gamusa i els poso una forma de fusta. Duraran fins que em mori. Això em satisfà. Cada cop més tendeixo a anar amb bambes, amb calçat còmode, però m'agrada tenir també algunes sabates bones, com el parell que tinc des de fa quinze anys, tan ben conservat. Espero que també em sobrevisquin.

***

El meu amic P., des d'Úbeda, m'ha estimulat a reprendre la lectura dels diaris de Manent, que no sé per què, vaig abandonar fa uns anys. M'agraden les entrades, tan delicades, sobre l'enamorament d'Anna. Quina sensibilitat tan fina, elevada i alhora continguda té Manent, mai prou reconegut.

***

El fetitxisme em farà endur-me a Londres, per si anem a la casa de Keats a Hampstead, una edició de 1929 dels seus sonets i odes, traduïts per Manent. Potser hi llegirem algun vers en veu alta, en la nostra llengua, amb orgull: Tota beutat és joia perdurable / creix son encís i no es fondrà jamés. 

Dissabte

Després del dia d'ahir, en què no va parar de ploure, avui, de bon matí, ja ha sortit el sol. Diuen les previsions que el bon temps no durarà gaire, així que aprofito per sortir. Tot i que ahir a la nit vam arribar tard de Barcelona -eren quarts de dues-, abans de les vuit ja sóc despert. Decideixo anar a comprar a un altre forn i no faig la ruta habitual. Passo pel costat del jardí de l'església. Les branques del cedre majestuós, que té la meva edat, regalimen aigua. Jo vaig ser el primer batejat a l'església nova i va ser en aquell moment que van plantar l'arbre. Avui, les gotes d'aigua pengen de les agulles verdes del brancam. A contrallum, amb el sol baix del matí, és un espectacle preciós. Deixant-me endur per una sinestèsia sobrevinguda, diria que aquesta imatge té alguna cosa de musical: encara que no emetin cap so, les gotes de pluja, algunes penjant i d'altres caient, semblen notes d'una composició oculta i silenciosa. Intento, en va, captar el moment amb una fotografia, però la càmera del telèfon és incapaç de recollir la imatge.

Després, a casa, un cop he esmorzat -madalena de poma amb una tassa de te- surto a passejar pel jardí. La molsa que envaeix el paviment està vivíssima, abasta tot l'espectre de colors verds, des del més tènue fins al més negre. En algun cas, de la seva massa esponjosa n'emergeixen els esporòfits, drets com llances antigues. O com el xiprer de Silos cantat per Gerardo Diego. M'acosto silenciós a la menjadora i observo els ocells que s'hi acosten, agitats, a picar els cacauets. Dominen les mallerengues: carboneres, blaves i emplomallades. Salten capriciosament de les branques nues del petit liquidàmbar a la tanca de xiprers. A la gespa hi cau de tant en tant, en picat, una cotxa fumada. Quan arriben els pardals, grassos i pinxos, els altres ocells s'aparten, però no acaben de fugir del tot. S'esperen a una certa distància i emeten petits crits de queixa. Quan em faig més present, tots fugen esperitats.

***

Les branques del cedre, enormes, com les mans d'un gegant em fan pensar en el poema que vaig llegir ahir de Manent i en la introducció de La ciutat del temps on n'explica la gènesi:

La poesia ens espera de vegades al cor del silenci, en objectes, en éssers i concordances que inexplicablement se'ns tornen símbols i semblen condensar el misteri del món. Recordo un matí de febrer, en el parc d'una ciutat suïssa, ornat amb llargues rengleres de vells cedres. Més amunt de l'avinguda on jo passava hi havia conciliàbuls de xiprers i d'avets solemnes o aplecs de bedolls, joves encara, amb el brancatge nu: la silueta vagament femenina els feia semblar tímids en llur blancor frèvola i vaporosa. Prop meu, sota un dels cedres, s'estava un paó magnífic, allunyat del tronc.

Manent segueix descrivint la màgia d'aquell instant on tot l'enigma de la realitat semblà, per un moment, concentrar-se en la mirada inexpressiva del paó i en la curiosa analogia que acostava la pompa immòbil del seu plomatge i la branca més baixa del cedre, humida encara de la boira nocturna. Aquesta analogia queda reflectida en així en la segona i última estrofa del poema Amb un orgull de seda:

S'assemblen de dibuix la seva lira

cansada i la darrera branca, d'un verd humit.

Núvia fosca, ell em mira

amb ull indiferent, com l'atzar o la nit.

I ha estat justament l'atzar que hi ha posat, un dia després, aquest cedre humit, amb el seu ampli i ambiciós brancam, en el meu modest camí matinal, guiat per la gana i mig ensonyat, cap al forn.

***

I encara aquestes llargues branques del cedre em porten al cap un altre vers de Manent, el que inicia el poema A la meva filla Maria quan tenia un any, en temps de guerra. És un vers molt visual i realista, que dona entrada al poema, breu i profund, que tot i ser escrit el 1960, ens porta indefectiblement al Viladrau de la guerra, al món de El vel de Maia que ens deixà una empremta tan profunda. És un poema breu i no em puc estar de reproduir-lo sencer, amb aquestes branques d'avet que s'acosten al ràfec com un mal presagi:

A la meva filla Maria quan tenia un any, en temps de guerra

Se'ns acosten al ràfec les branques de l'avet

i, lluny, quin so pregon fa estremir la finestra?

És trista la muntanya al cor del fred,

i és trista aquesta olor de la pobra minestra.

Com la rel, com el fruit en la boira de l'hort,

damunt la sina clara vas nodrint-te, adormida,

i s'assembla al silenci de la mort

aquest tebi silenci de la vida.

Hi ha en aquest extraordinari poema tot l'esperit de El vel de Maia.

***

A la nit mirem Los domingos, d'Alauda Ruiz de Azúa. Em sembla una gran pel·lícula. Em sorprèn que l'hagin premiat als Goya perquè és l'antítesi del maniqueisme generalitzat del cinema espanyol. Al final, fem una mica de cineclub i contrastem opinions. Jo em quedo amb la posició del pare, que em sembla més respectuosa amb la llibertat de l'individu, de la filla en aquest cas. I em sembla també que la decisió de la noia de fer-se monja no és en cap cas una renúncia a la vida. Em semblen més renúncies les vides planes de netflix, gym i aperol.

Notes

El dret internacional i el multilateralisme han mostrat una eficàcia extraordinària en les últimes cinc dècades en la protecció dels drets dels ciutadans iranians, especialment de les ciutadanes iranianes.

***
Chamberlain, el 1938, també era contrari a la guerra, però amb uns arguments nascuts de l'honestedat. Jeremy Irons l'interpreta molt bé a Munich: the edge of war. La seva bonhomia contrasta amb el cinisme del líder que fa bandera del pacifisme amb interessos espuris.

***

Comparar un text escrit per la intel·ligència artificial amb un de (ben) escrit per un humà és com comparar un pòster de Las Meninas amb Las Meninas. El problema no està en el pòster sinó en qui és incapaç de saber veure-hi la diferència, en el sentit més ampli d'aquesta paraula.

***

Constable, els cels; Stubbs, els cavalls; Corot, els arbres. Ningú com Corot sap pintar els troncs dels arbres caducifolis dels boscos i camps de França.

***

Avui, l'ocell del garatge ha errat la direcció en el seu intent de fuga i ha sortit volant cap a la paret del fons. Afortunadament, se n'ha adonat i ha estat prou hàbil com per fer un gir a mig vol i sortir, com sempre, per l'espai entre el sostre i el capó del cotxe. Ha estat una maniobra tan fugaç, com la d'un veterà pilot d'un caça, que m'ha estat impossible identificar-lo.

***
Cada vegada entenc més les persones que no es volen moure dels seus espais geogràfics propers. Però viatjar és bo per determinats motius. Fer-ho a les grans ciutats, on hi ha poder de debò, permet ser conscient de la insignificança i migradesa de les nostres elits. (I quina gosadia tenim d'anomenar-les així).

***
No m'agrada sobrepassar els límits d'una determinada intimitat. Però qualsevol cosa que escrigués aquests dies seria insincera i allunyada de la realitat si no deixés constància de la profunda tristesa, del gran sentiment de pèrdua, que m'ha provocat la inesperada mort de l'amic G., a qui definiria simplement com una gran persona. L'atzarosa injustícia amb què actua la mort de vegades és especialment injusta.

Notes

Diumenge. Surto a comprar el pa i l'esmorzar. El millor d'aquest dia gris és el silenci, un silenci profund. No corre una ànima ni se sent res. Només alguna tórtora. Contrasta aquest silenci preciós amb la música infumable del carnaval que ens va acompanyar ahir tota la tarda. Un carnaval celebrat en plena Quaresma; l'any que ve podríem celebrar Nadal a l'agost, que fa més bon temps. Però tornem al silenci. Vaig llegir una cita de Fran Lebowitz, no sé si apòcrifa però segur que encertada, que deia el següent: Els diners compren el silenci. Com menys diners, més soroll; més primes les parets, més a prop els veïns. La primera cosa de què t'adones quan entres a la casa o al pis d'algú ric és com de silenciós és. Quanta raó té Fran Lebowitz: el silenci és valuosíssim i, com la llibertat, caríssim. Però Lebowitz no coneix els nous rics del nostre país, tan amants del soroll, ni les nostres administracions que en són promotores i aliades perfectes.

***

Potser no és políticament correcte afirmar-ho, però és cert que hi ha cultures més avançades que altres. Això no vol dir que les cultures avançades siguin dominants i s'imposin. Pot passar just el contrari, que les cultures avançades -o les conductes culturals avançades- siguin recessives i a la inversa. L'extensió de la música reguetón, amb tots els seus derivats, n'és un exemple.

***

Costa d'entendre que tinguem limitacions per formar metges, quan ens en falten molts i, en canvi, tinguem tants catedràtics de dret constitucional.

***

Al jardí tenim un codonyer japonès, que fa una flor d'un color rosa intens. L'altre dia, mentre em prenia el te del matí, hi vaig sorprendre dos ocells, un tallarol de casquet mascle i una cotxa fumada -d'aquesta segona identificació no n'estic tan segur- menjant-ne les flors o els brots amb avidesa. Desconeixia que se n'alimentessin. Avui he posat cacauets a la menjadora. A veure quan triguen les mallerengues a descobrir-los. Certament, observar els ocells em dona felicitat.

***

Vaig cometre l'error de llegir Mañana me voy, de Víctor Colden, massa de pressa. Em va vèncer l'avidesa, com als ocells. Ara m'adono que és  tracta d'un llibre que hauria d'haver llegit amb més paciència, a petites dosis. Decideixo que l'aniré agafant de tant en tant i en llegiré fragments a l'atzar. Avui m'he trobat amb aquests:

Si muchas veces me contradigo es porque no estoy seguro de nada.

Mi nostalgia no tiene límites. Añoro también, sobre todo, las cosas que no he conocido.

Ese gusto por lo anacrónico, ¿qué significa y a qué se debe? Las cartas, los senderos, los libros, los bosques. La delicadeza, la cortesía, el pudor. El silencio y la belleza; la libertad y la soledad; la escritura. Ilusiones o entelequias a las que ha sido uno fiel ya tanto tiempo que no sabría desprenderse de ellas. ¡Le han hecho siempre tan buena compañía!

Hace media hora se me han cruzado dos ciervos en el camino, a unos pocos metros. (¿Todo es siempre posible?). Han corrido monte arriba, internándose en la espesura. El eco de su trote -el golpe seco y limpio de sus cascos en la tierra- se me ha quedado un buen rato resonando dentro, en el pecho.

Escribir así, no tengo otra ambición: rápido, hondo, sencillo. Que retumben las palabras un momento y se olviden enseguida, ojalá que dejando algo a su paso, una vaga impresión de lo que es posible.

Tot això ho podria subscriure.

Notes

A la deixalleria del costat de la feina hi ha un punt on la gent deixa els llibres que no vol. Quan hi passo per davant sempre hi faig una ullada ràpida. Avui hi he havia un parell d'edicions de clàssics de Cátedra: el Cantar del Mío Cid i las Soledades de Góngora. Són edicions que acostumen -o acostumaven- a emprar els estudiants de batxillerat. No m'he pogut estar d'endur-me les Soledades. El llibre està, d'inici a fi, ple de subratllats i anotacions a llapis. Potser ha estat precisament això el que més m'ha impulsat a emportar-me el llibre: l'estela i l'esperit d'aquest estudiant anònim i aplicat.

***

Avui, quan he marxat de casa era una mica més tard: les set en comptes de quarts de set. La llum del dia despuntava i l'ocell ja havia sortit del garatge. És una llàstima: avui que l'hauria pogut veure millor i ja havia començat la seva jornada laboral.

***

Les trobades socials -més ben dit, determinades trobades socials- i el small talk amb què es farceixen em resulten cada vegada més difícils de suportar. Doncs no se't nota gens, em diu l'S. quan l'hi explico. El món de la faràndula encara haurà perdut un bon actor.

***

La mala llet humana és una realitat palmària i indestructible per molts cors i caretes somrients que es vagin imposant a través d'una infantilització forçada del llenguatge.

***

Seguint amb els defectes dels homes (i les dones). Sovint tendim a atribuir a les organitzacions o sistemes, les disfuncions que apareixen diàriament en les societats humanes. Que sí la democràcia és un règim imperfecte. Que sí el sistema de partits afavoreix pràctiques clientelistes i enterra la meritocràcia. Que si les empreses s'organitzen seguint un sistema piramidal autoritari i jerarquitzat. Etcètera. Tot això no deixa de ser cert -en algun cas, absolutament precís- i és evident que cal buscar sempre les fórmules d'organització més justes i eficaces, però la causa final de tots els mals -de la corrupció, l'abús de poder, la prevalença de l'interès personal per sobre del col·lectiu,...- és la pròpia naturalesa humana. El narcisisme, la cobdícia, l'ambició, el desig, l'enveja, l'egoisme... són els corcs que corrouen, no només l'individu, sinó, a través d'ell, el sistema. Els sistemes fracassen no per la seva naturalesa imperfecta sinó perquè els homes som imperfectes per definició. Davant d'aquesta realitat irresoluble, l'única esperança rau en trobar homes -i dones- amb la màxima rectitud individual possible que, amb el seu exemple i auctoritas, puguin guiar conductes igualment rectes i exemplars, pal·liant així, en la mesura del possible les conductes inapropiades. Crec que això està per sobre d'ideologies i maneres de pensar. O potser caic també en el defecte de la ingenuïtat.

Notes

Just al costat del meu garatge hi ha un punt en què la casa pròpia i la casa veïna amaguen tots els llums. Això fa que des d'aquell petit espai pugui veure un tros de cel nocturn a la perfecció. És un regal esplèndid, que seria encara millor si es pogués apagar el fanal del carrer, l'únic que molesta. Alguns dies m'entretinc més que altres allí palplantat, mirant les estrelles, titil·lants, i els planetes, més lluminosos i punyents. M'adono que el meu probable astigmatisme m'impedeix enfocar del tot aquests punts de llum minúsculs però intensos, però gaudeixo igualment d'un espectacle insuperable. Dissabte a la nit -la matinada de diumenge ja, de fet- per una d'aquestes giragonses de les òrbites celestes, Orion es trobava en un lloc inesperat. No l'havia vist mai allí, les tres estrelles del cinturó del gegant emergien just per sobre del cingle. Apuntaven com sempre a Sírius, l'estrella més brillant del firmament, en paral·lel al cingle. A sobre d'elles, un planeta -Venus possiblement- emetia encara una llum encara més intensa, com intens era el fred de la nit, que m'empenyia a entrar a casa i refugiar-me sota un sostre més tediós però acollidor.

***
Per cert, l'ocell torna a viure al garatge. Quan activo el comandament al matí, per obrir el cotxe, surt volant esperitat. M'agradaria que pogués seguir dormint, allí refugiat, però no tinc altra manera de fer. Em sap greu, ocell desconegut que veig sortir els matins com una fletxa d'ombra, no ens coneixem però t'he de dir que jo també estava més bé al llit.

***

L'altre dia, el que hi havia al cel just sobre el cingle era la lluna. Una lluna creixent tan prima i nítida que era impossible no sentir-se captivat mirant-la. Hom podia copsar també l'ombra de l'esfera completa de l'astre, dibuixada sobre el negre absolut del cel. Tot era d'una perfecció tan sublim, tant el cercle complet opac com el tall de llum, que era impossible no sentir-se sotmès a aquella visió, inexplicable sense la intervenció divina.

***

Després de setmanes de pluges, freds i vents, sembla que comença a apuntar la primavera. N'hi ha uns quants indicis. No només el maragallià florir dels ametllers, que ja toca, sinó alguns cants matinals d'ocells ocults que m'agradaria identificar. O el brotar, ben evident, dels arbres del jardí. O la calor feixuga d'ahir al migdia. De matí, però, els cotxes del carrer estaven ben coberts d'un gebre cristal·lí i l'aire, aquell aire que és més sensació que matèria i que és l'autèntic herald de primavera, encara no ha arribat.