Notes

El dret internacional i el multilateralisme han mostrat una eficàcia extraordinària en les últimes cinc dècades en la protecció dels drets dels ciutadans iranians, especialment de les ciutadanes iranianes.

***
Chamberlain, el 1938, també era contrari a la guerra, però amb uns arguments nascuts de l'honestedat. Jeremy Irons l'interpreta molt bé a Munich: the edge of war. La seva bonhomia contrasta amb el cinisme del líder que fa bandera del pacifisme amb interessos espuris.

***

Comparar un text escrit per la intel·ligència artificial amb un de (ben) escrit per un humà és com comparar un pòster de Las Meninas amb Las Meninas. El problema no està en el pòster sinó en qui és incapaç de saber veure-hi la diferència, en el sentit més ampli d'aquesta paraula.

***

Constable, els cels; Stubbs, els cavalls; Corot, els arbres. Ningú com Corot sap pintar els troncs dels arbres caducifolis dels boscos i camps de França.

***

Avui, l'ocell del garatge ha errat la direcció en el seu intent de fuga i ha sortit volant cap a la paret del fons. Afortunadament, se n'ha adonat i ha estat prou hàbil com per fer un gir a mig vol i sortir, com sempre, per l'espai entre el sostre i el capó del cotxe. Ha estat una maniobra tan fugaç, com la d'un veterà pilot d'un caça, que m'ha estat impossible identificar-lo.

***
Cada vegada entenc més les persones que no es volen moure dels seus espais geogràfics propers. Però viatjar és bo per determinats motius. Fer-ho a les grans ciutats, on hi ha poder de debò, permet ser conscient de la insignificança i migradesa de les nostres elits. (I quina gosadia tenim d'anomenar-les així).

***
No m'agrada sobrepassar els límits d'una determinada intimitat. Però qualsevol cosa que escrigués aquests dies seria insincera i allunyada de la realitat si no deixés constància de la profunda tristesa, del gran sentiment de pèrdua, que m'ha provocat la inesperada mort de l'amic G., a qui definiria simplement com una gran persona. L'atzarosa injustícia amb què actua la mort de vegades és especialment injusta.

Notes

Diumenge. Surto a comprar el pa i l'esmorzar. El millor d'aquest dia gris és el silenci, un silenci profund. No corre una ànima ni se sent res. Només alguna tórtora. Contrasta aquest silenci preciós amb la música infumable del carnaval que ens va acompanyar ahir tota la tarda. Un carnaval celebrat en plena Quaresma; l'any que ve podríem celebrar Nadal a l'agost, que fa més bon temps. Però tornem al silenci. Vaig llegir una cita de Fran Lebowitz, no sé si apòcrifa però segur que encertada, que deia el següent: Els diners compren el silenci. Com menys diners, més soroll; més primes les parets, més a prop els veïns. La primera cosa de què t'adones quan entres a la casa o al pis d'algú ric és com de silenciós és. Quanta raó té Fran Lebowitz: el silenci és valuosíssim i, com la llibertat, caríssim. Però Lebowitz no coneix els nous rics del nostre país, tan amants del soroll, ni les nostres administracions que en són promotores i aliades perfectes.

***

Potser no és políticament correcte afirmar-ho, però és cert que hi ha cultures més avançades que altres. Això no vol dir que les cultures avançades siguin dominants i s'imposin. Pot passar just el contrari, que les cultures avançades -o les conductes culturals avançades- siguin recessives i a la inversa. L'extensió de la música reguetón, amb tots els seus derivats, n'és un exemple.

***

Costa d'entendre que tinguem limitacions per formar metges, quan ens en falten molts i, en canvi, tinguem tants catedràtics de dret constitucional.

***

Al jardí tenim un codonyer japonès, que fa una flor d'un color rosa intens. L'altre dia, mentre em prenia el te del matí, hi vaig sorprendre dos ocells, un tallarol de casquet mascle i una cotxa fumada -d'aquesta segona identificació no n'estic tan segur- menjant-ne les flors o els brots amb avidesa. Desconeixia que se n'alimentessin. Avui he posat cacauets a la menjadora. A veure quan triguen les mallerengues a descobrir-los. Certament, observar els ocells em dona felicitat.

***

Vaig cometre l'error de llegir Mañana me voy, de Víctor Colden, massa de pressa. Em va vèncer l'avidesa, com als ocells. Ara m'adono que és  tracta d'un llibre que hauria d'haver llegit amb més paciència, a petites dosis. Decideixo que l'aniré agafant de tant en tant i en llegiré fragments a l'atzar. Avui m'he trobat amb aquests:

Si muchas veces me contradigo es porque no estoy seguro de nada.

Mi nostalgia no tiene límites. Añoro también, sobre todo, las cosas que no he conocido.

Ese gusto por lo anacrónico, ¿qué significa y a qué se debe? Las cartas, los senderos, los libros, los bosques. La delicadeza, la cortesía, el pudor. El silencio y la belleza; la libertad y la soledad; la escritura. Ilusiones o entelequias a las que ha sido uno fiel ya tanto tiempo que no sabría desprenderse de ellas. ¡Le han hecho siempre tan buena compañía!

Hace media hora se me han cruzado dos ciervos en el camino, a unos pocos metros. (¿Todo es siempre posible?). Han corrido monte arriba, internándose en la espesura. El eco de su trote -el golpe seco y limpio de sus cascos en la tierra- se me ha quedado un buen rato resonando dentro, en el pecho.

Escribir así, no tengo otra ambición: rápido, hondo, sencillo. Que retumben las palabras un momento y se olviden enseguida, ojalá que dejando algo a su paso, una vaga impresión de lo que es posible.

Tot això ho podria subscriure.

Notes

A la deixalleria del costat de la feina hi ha un punt on la gent deixa els llibres que no vol. Quan hi passo per davant sempre hi faig una ullada ràpida. Avui hi he havia un parell d'edicions de clàssics de Cátedra: el Cantar del Mío Cid i las Soledades de Góngora. Són edicions que acostumen -o acostumaven- a emprar els estudiants de batxillerat. No m'he pogut estar d'endur-me les Soledades. El llibre està, d'inici a fi, ple de subratllats i anotacions a llapis. Potser ha estat precisament això el que més m'ha impulsat a emportar-me el llibre: l'estela i l'esperit d'aquest estudiant anònim i aplicat.

***

Avui, quan he marxat de casa era una mica més tard: les set en comptes de quarts de set. La llum del dia despuntava i l'ocell ja havia sortit del garatge. És una llàstima: avui que l'hauria pogut veure millor i ja havia començat la seva jornada laboral.

***

Les trobades socials -més ben dit, determinades trobades socials- i el small talk amb què es farceixen em resulten cada vegada més difícils de suportar. Doncs no se't nota gens, em diu l'S. quan l'hi explico. El món de la faràndula encara haurà perdut un bon actor.

***

La mala llet humana és una realitat palmària i indestructible per molts cors i caretes somrients que es vagin imposant a través d'una infantilització forçada del llenguatge.

***

Seguint amb els defectes dels homes (i les dones). Sovint tendim a atribuir a les organitzacions o sistemes, les disfuncions que apareixen diàriament en les societats humanes. Que sí la democràcia és un règim imperfecte. Que sí el sistema de partits afavoreix pràctiques clientelistes i enterra la meritocràcia. Que si les empreses s'organitzen seguint un sistema piramidal autoritari i jerarquitzat. Etcètera. Tot això no deixa de ser cert -en algun cas, absolutament precís- i és evident que cal buscar sempre les fórmules d'organització més justes i eficaces, però la causa final de tots els mals -de la corrupció, l'abús de poder, la prevalença de l'interès personal per sobre del col·lectiu,...- és la pròpia naturalesa humana. El narcisisme, la cobdícia, l'ambició, el desig, l'enveja, l'egoisme... són els corcs que corrouen, no només l'individu, sinó, a través d'ell, el sistema. Els sistemes fracassen no per la seva naturalesa imperfecta sinó perquè els homes som imperfectes per definició. Davant d'aquesta realitat irresoluble, l'única esperança rau en trobar homes -i dones- amb la màxima rectitud individual possible que, amb el seu exemple i auctoritas, puguin guiar conductes igualment rectes i exemplars, pal·liant així, en la mesura del possible les conductes inapropiades. Crec que això està per sobre d'ideologies i maneres de pensar. O potser caic també en el defecte de la ingenuïtat.

Notes

Just al costat del meu garatge hi ha un punt en què la casa pròpia i la casa veïna amaguen tots els llums. Això fa que des d'aquell petit espai pugui veure un tros de cel nocturn a la perfecció. És un regal esplèndid, que seria encara millor si es pogués apagar el fanal del carrer, l'únic que molesta. Alguns dies m'entretinc més que altres allí palplantat, mirant les estrelles, titil·lants, i els planetes, més lluminosos i punyents. M'adono que el meu probable astigmatisme m'impedeix enfocar del tot aquests punts de llum minúsculs però intensos, però gaudeixo igualment d'un espectacle insuperable. Dissabte a la nit -la matinada de diumenge ja, de fet- per una d'aquestes giragonses de les òrbites celestes, Orion es trobava en un lloc inesperat. No l'havia vist mai allí, les tres estrelles del cinturó del gegant emergien just per sobre del cingle. Apuntaven com sempre a Sírius, l'estrella més brillant del firmament, en paral·lel al cingle. A sobre d'elles, un planeta -Venus possiblement- emetia encara una llum encara més intensa, com intens era el fred de la nit, que m'empenyia a entrar a casa i refugiar-me sota un sostre més tediós però acollidor.

***
Per cert, l'ocell torna a viure al garatge. Quan activo el comandament al matí, per obrir el cotxe, surt volant esperitat. M'agradaria que pogués seguir dormint, allí refugiat, però no tinc altra manera de fer. Em sap greu, ocell desconegut que veig sortir els matins com una fletxa d'ombra, no ens coneixem però t'he de dir que jo també estava més bé al llit.

***

L'altre dia, el que hi havia al cel just sobre el cingle era la lluna. Una lluna creixent tan prima i nítida que era impossible no sentir-se captivat mirant-la. Hom podia copsar també l'ombra de l'esfera completa de l'astre, dibuixada sobre el negre absolut del cel. Tot era d'una perfecció tan sublim, tant el cercle complet opac com el tall de llum, que era impossible no sentir-se sotmès a aquella visió, inexplicable sense la intervenció divina.

***

Després de setmanes de pluges, freds i vents, sembla que comença a apuntar la primavera. N'hi ha uns quants indicis. No només el maragallià florir dels ametllers, que ja toca, sinó alguns cants matinals d'ocells ocults que m'agradaria identificar. O el brotar, ben evident, dels arbres del jardí. O la calor feixuga d'ahir al migdia. De matí, però, els cotxes del carrer estaven ben coberts d'un gebre cristal·lí i l'aire, aquell aire que és més sensació que matèria i que és l'autèntic herald de primavera, encara no ha arribat.

Cites

Eloy Sánchez Rosillo i Miguel d'Ors són possiblement els poetes espanyols contemporanis que més m'agraden. De Sánchez Rosillo, em quedaré sempre amb els seus poemes elegíacs, que fan vibrar l'ànima com ho fa un arc a les cordes d'un violí. Els prefereixo a la seva poesia última, més celebrativa. En d'Ors, en canvi, m'agrada especialment l'abordatge humorístic i irònic dels temes més profunds. Tiempo de descuento, l'últim poemari de Miguel d'Ors, em sembla una mostra excel·lent dels seus diferents registres. És en el temps de descompte quan es marquen alguns dels millors gols, o almenys els decisius, i aquí d'Ors en clava uns quants. Em costa escollir algun poema dels que conformen el llibre -el single que tria Pre-Textos per imprimir-lo en el punt de llibre, Afeitándome, és dels millors- però jo em sento molt proper a aquesta estrofa de En horas intempestivas:

Siempre que un verso me reclama

a las 4:46,

entrometiéndose en mis sueños

y me despierta para que

sin esperar a la mañana

lo deje en paz en un papel,

y con táctica de mosquito

me ronda una y otra vez,

I és que a mi també em molesta alguna vegada un mosquit d'aquests, no en forma de vers sinó d'idea, que em va rondant i es desplega fins que no li faig. Però, a diferència de d'Ors que acaba el poema escrivint que pero yo siempre que algún verso / me llame, me levantaré, jo faig el ronso al llit i el mosquit m'acaba despertant, però sense convèncer-me perquè em llevi. Ho fio llavors tot a la memòria i acabo en companyia de l'insomni per no perdre el tresor que m'ha despertat.

***

Avui el mosquit que m'ha despertat ha estat aquest: pensar que si hagués de triar una sola cosa del meu passat escolliria sens dubte la ingenuïtat, la visió innocent del món. Per sobre fins i tot de la joventut. O dels meus cabells rossos i llargs, desapareguts fa tantes dècades.

***

Víctor Colden a Mañana me voy explica per què emprèn una marxa caminant: No he salido de viaje buscándome, sino huyendo de mí, aunque en el fondo sé que eso es imposible. Això em fa pensar en aquells versos de d'Ors, que he citat tantes vegades. I em fa comprendre'l perquè jo busco sovint aquest mateix impossible. En muchas cosas sigo siendo un ingenuo, aquel muchacho de trece o catorce años que un día comenzó a andar y a escribir. Ara apareix la ingenuïtat, que tampoc jo he acabat de perdre, malgrat tot. I surt també el jove que som. Com quan d'Ors, en l'esmentat poema Afeitándome es mira el mirall i conclou Qué raro, ya ante el abismo, / ser más joven que uno mismo.

Però la mateixa entrada de diari de Colden acaba amb Será que siempre me ha importado demasiado lo que pudieran pensar de mí. ¿Ya es tarde para desembarazarse de todo eso? Supongo que algo he avanzado y que ahora soy más libre. Pero la libertad es otra de las cosas en las que no creo, o sólo un poco. A mi cada vegada em preocupa menys el que pensin de mi, però en canvi, si en alguna cosa crec de veres és en la llibertat, la de l'individu. Com deia la cançó: Nada que me ate, para siempre, libertad.

Notes

Poc a poc, o potser de pressa, el món canvia. No em refereixo ara als canvis polítics. Tampoc als de la variant més despietada de la política, la geopolítica, on portem mesos amb moviments bruscos de les plaques tectòniques. Ni a fenòmens com l'impacte de les migracions o l'arxiconeguda revolució comunicativa que ha suposat la irrupció de les xarxes socials. Ni tan sols a la creixent dificultat, en molts casos artificiosa, amb què es construeixen avui en dia les relacions humanes. Aquest és un canvi gairebé imperceptible, difícil de descriure, aparentment limitat, que no sé ben bé com qualificar. Es tracta d'un canvi cultural, que he començat a percebre en determinats àmbits professionals i que es caracteritza per una superficialització de l'activitat i la conducta. Podríem dir que es basa en una estructuració de les formes de pensar i actuar molt centrada en les formes, d'un higienisme absolut i d'una aparença impol·luta, però que no va gaire més enllà, no acostuma a aprofundir en la resolució dels problemes, a endinsar-se en les anàlisis raonades o a fer ús del pensament reflexiu individual. Aquesta forma d'actuar es fonamenta en la resposta ràpida, impecable en les formes, però gairebé sempre superficial i sovint estèril. El més curiós és que la seva aparença acostuma a resultar enlluernadora, mostra la punta d'un iceberg molt vistós, però a diferència dels autèntics, és immaterial en la part submergida. El pitjor del cas és que la pròpia extensió d'aquesta manera de fer fa impossible la seva reversió. Si dos interlocutors se situen en aquest pla de pensament, cosa que succeeix cada vegada amb més freqüència, la superficialitat i la inanitat d'aquesta conducta resulta no només indetectable sinó que en surt reforçada. Aquesta realitat compta ara amb un aliat poderós i imparable: la intel·ligència artificial. La intel·ligència artificial és, hores d'ara, un instrument que facilita enormement el comportament superficial i buit i el vesteix d'una aparença seriosa, sòlida i respectable. Ens acomoda en la substitució del raonament profund per la reacció ràpida i tòpica. Aunque la mona se vista de seda, mona se queda, diu el saber popular. El problema és que en aquest cas, cada vegada trobarem menys jutges capaços de detectar que, efectivament, es tracta d'una mona. Perquè de la mà d'aquests instruments, cada vegada serem més, les mones.

***
Li envio el text anterior a l'À. perquè em digui si s'entén alguna cosa del que intento explicar o són elucubracions meves sense gaire fonament. Em respon enviant-me un article d'Éric Sadin, un filòsof francès que va encara molt més enllà advertint dels riscos de l'IA (l'acrònim també resulta, per si mateix, una mica carregós). Delegar les facultats fonamentals a la tecnologia és un fracàs moral col·lectiu afirma Sadin que també avisa que els nostres fills aviat consideraran inútil dominar les regles del llenguatge i aprendre a escriure. Curiosament, el que més detecto en persones que usen la intel·ligència artificial per treballar és la seva satisfacció per no haver d'escriure, quan l'escriptura és el reflex més fidel i la principal eina d'expressió del pensament humà. Delegar l'escriptura és, a la llarga, delegar el pensament.

***

A la tarda baixo a la Central. Quan passo pel passatge Mercader, un dels racons més privilegiats de la ciutat, m'aturo davant del Belvedere a mirar la carta. Uns americans seuen a la terrassa; em crida l'atenció el seu accent tan explícit i em fan una certa enveja, allà asseguts conversant amb la despreocupació pròpia de qui està en una ciutat aliena i llunyana. Segueixo el meu camí i uns metres més enllà topo amb l'altra cara de la moneda. Una noia adolescent, de cara angelical, plora asseguda a l'entrada d'un portal. Al costat hi ha un centre de salut mental. Un home, m'imagino que el seu pare, mira de consolar-la. No m'aturo ni m'atreveixo a mirar més, tampoc vull imaginar res més. Arribo a la llibreria i em perdo en el mar de cobertes exposades. Veig un llibre escrit per la princesa Carlota de Mònaco. El fullejo i em sorprèn gratament. Compro l'últim poemari de Miguel d'Ors i Mañana me voy, el dietari d'un viatge a peu de Víctor Colden, que havia encarregat. Mentre em passejo per la llibreria m'adono que també hi ha la cineasta I.C., mirant llibres. M'agradaria parlar-li de Montolieu però no goso ni tan sols mirar-me-la gaire. Quan surto i enfilo de nou el passatge Mercader, em fixo en l'elegància d'una noia vestida totalment de negre i coberta amb un barret d'ala ampla, quasi cordovès.

M'adono que al centre de la ciutat, d'una o altra manera, la vida flueix i em sento una mica, en el meu dia a dia, excèntric, al marge, allunyat.

Apunts

Quan ets jove, hi ha un tipus d'autors -poetes maleïts i similars- que et generen interès i fascinació, més pels seus excessos i desenfrenament vital que per la seva obra. Amb el pas dels anys, allò que t'atreia -aquelles vides excessives i turmentades- és el que et provoca tedi i, fins i tot, rebuig.

***

Anava a escriure un comentari punyent sobre el llibre que he començat a llegir, i he abandonat, d'un reputat periodista, ja mig retirat. Amb les poques pàgines que he llegit m'he adonat que voltar per mig món, ser corresponsal a l'estranger o ostentar altes responsabilitats periodístiques no és garantia de tenir gaires coneixements ni capacitat d'escriptura. Però després he pensat allò de que qui estigui lliure de pecat (o d'incapacitats, en aquest cas), que tiri la primera pedra.

***

Al Scrabble hi ha unes caselles vermelles que multipliquen per tres el valor de la paraula que s'hi col·loca. Com a jugador, has de tenir sempre en ment mirar d'ocupar alguna d'aquestes caselles, que incrementen la puntuació d'una forma extraordinària. A la vida, sense adonar-nos-en, succeeix una cosa semblant: hi ha moments, instants breus, que tenen un valor afegit extraordinari. No solen ser gaire llargs, més aviat acostumen a ser fugaços, com també són modestes les caselles vermelles del tauler, però tenen un gran efecte multiplicador. A diferència del Scrabble no els coneixem a priori ni podem fixar-los com a objectiu, sinó que els trobem una mica a l'atzar i, sovint, no ens adonem del seu valor fins que formen pas del record, d'un passat irrecuperable.

Notes

La gent parla molt, moltíssim. Jo acostumo a callar. Per convicció, perquè la majoria de paraules que es diuen són innecessàries. I per emparentar-me, per què no, amb Hopper, amb Vermeer, amb Hammershøi, amb els pintors del silenci.

***

Mentre dono voltes al llit, el fred se m'escola per l'esquena. Per molt llarga que sigui la samarreta del pijama, el fred sempre troba un espai per introduir-s'hi, com els davanters talentosos o com els gasos ideals de les lleis de Gay-Lussac i Boyle-Mariotte. Em ve al cap un antic company de feina, diguem-li X, que sempre deia, mig en broma, que la camisa s'ha de portar per sota els calçotets. Dels records que tinc de la primera infantesa guardo ben viu el de la meva mare vestint-me, a l'hivern (quan els hiverns eren de debó) i ficant-me la samarreta interior, de màniga llarga, per dintre dels calçotets, ben tibant. Ambdues peces eren d'un cotó molt propi de l'època, humil però alhora càlid, sense concessions a l'estètica, també molt de veritat, com aquells hiverns, com aquell temps, com aquella vida. Però he seguit pensant en X. Fa un parell d'anys el vaig veure, parat en un semàfor, camí de la seva nova feina. No em va veure i jo no li vaig dir res. No sé per què, em deuria agafar en un dels meus dies d'especial introversió i asociabilitat. Va arrencar amb un caminar lent, pausat, fins i tot cansat. Estava cridat per dur una vida més activa, per dirigir, per manar. Ara era la imatge del conformisme, de la vida còmoda de qui només ha de caminar quatre carrers per arribar al lloc de treball. Segurament, si haguéssim intercanviat els papers, ell també m'hauria vist vell i cansat, però crec que jo conservo un punch d'inconformisme, d'incomoditat, que d'alguna manera s'ha de veure reflectit.

***

Després d'aquests pensaments, i d'altres divagacions inconfessables (ja hi tornem a ser amb allò de la intimitat), decideixo llevar-me vençut per la vigília i per l'imminent inici d'un nou dia. El rellotge marca les sis, però ni així m'escaparé de les cues de cotxes, d'aquest centpeus inacabable i lentíssim, fet de llumetes vermelles i de cèl·lules de santa paciència, del qual formo part involuntàriament i que m'impedeix caure en la confortabilitat del conformisme.

***

En el seu Mundo libresco, igual que en els seus llibres anteriors, Javier Castro aconsegueix una cosa difícilíssima, a l'abast de molts pocs autors: fer-me riure pàgina sí, pàgina també. No és, ni de bon tros, l'única virtut d'aquests llibres, però n'és una d'extraordinària.

I no val la pena que m'estengui més existint aquesta ressenya de José Luis García Martín.

***

Durant una setmana de la meva vida vaig ser fumador. Fou durant unes colònies i els dies posteriors. Tenia quinze o setze anys i tampoc deuria fumar gaire perquè no vaig arribar a comprar cap paquet de tabac. Tots les cigarretes fumades van ser, doncs, de gorra. I l'aura adquirida de guai pel fet de fumar deuria ser insuficient per compensar el gust fastigós del fum. El fet és que aquell hàbit, com tantes altres coses, no va tenir continuïtat. ¿Quants hàbits, propòsits, projectes, idees no haurem abandonat al llarg de la vida? El cert és que, per raons òbvies, estic content de no haver estat fumador. En aquest cas, la inconstància fou positiva. Tanmateix, l'aura del fumador segueix existint. O potser no és tant l'aura que adquireix aquell que fuma com el fet de qui esdevé fumador. ¿El tabac crida a les persones més apassionades, més divertides, més arriscades, amb una actitud més vital? Recordo vagament un article, o potser una entrevista, a Quim Monzó on explicava que havia intentat fer-se fumador -fins i tot comprar-se algun paquet- per, en les festes familiars, poder fugir de les tietes i sortir a compartir el temps amb els enrotllats. És una caricatura que no deixa de tenir un fons cert. És ben sabut que la gent emmalalteix i mor a causa del tabac. Per res del món voldria que els meus fills fumessin. I veig els esforços que la gent fa per deshabituar-se i penso la mandra enorme que em faria haver d'emprendre aquest procés. Però, encara ara -i no estic parlant de les fotos de Camus de fa setanta anys- a les pel·lícules i a les sèries els guais fumen. I beuen. Per què?

***

Mauricio Bach escriu a The Objective sobre la figura de John Fowles, escriptor totalment desconegut per a mi. Traça el perfil d'un autor que obtingué un gran èxit fa unes dècades amb una literatura que, diu, combinava la qualitat literària amb la capacitat d'atreure a un gran públic. Contrasta aquest fet amb els best-seller actuals, posant un parell d'exemples finals, que m'han fet una certa gràcia:

En el siglo XXI todo se torció con la aparición de El código Da Vinci de Dan Brown, cuya erudición era falsaria y su calidad literaria exigua. Un bestseller de baratillo cuyo ejemplo, por desgracia, cundió. Nunca me ha gustado abonarme al discurso quejica de que cualquier tiempo pasado fue mejor, pero la evidencia es que la estrella literaria del momento en nuestro país es un tipo con boina, discursito panfletario, demagogia de rebajas y notorias habilidades extraliterarias para medrar y salir en todas las fotos. Ha recibido un premio antaño prestigioso por una novela sobre Barcelona, de prosa escolar y erudición wikipédica. Supongo que ya habrán adivinado de quién les hablo. En fin, mejor lean El mago de John Fowles que, con su barroquismo y desmesura, ha aguantado en pie el paso del tiempo y en su día demostró que la gran literatura y el éxito comercial no son incompatibles.

Notes

Em fa gràcia llegir aquest article sobre el suposat renaixement dels blogs com a reacció al cansament del scroll infinit i insubstancial de les xarxes socials. Llàstima que no m'ho cregui. Però em fa gràcia, deia, perquè sovint em plantejo el sentit que té l'escriptura d'aquest blog. Aquestes crisis periòdiques i més o menys profundes -recordo alguna cessació de mesos,- no han aconseguit que Bloc de notes mori del tot. I no ho han aconseguit, perquè més enllà de la punyent i diabòlica mania d'escriure, aquest és el format més estable i còmode que he trobat.

Bloc de notes existeix des de 2006: el proper dia 17 de febrer farà vint anys. Us repto a trobar un blog més antic i persistent. Però no em vull desviar. Aquest blog existeix perquè dona sortida a una pulsió i perquè no ha canviat, no ha evolucionat. Si m'hagués hagut d'adaptar a nous formats, a noves plataformes, segurament hauria acabat desapareixent.I és trist pensar que, potser, si hagués evolucionat cap a nous formats hauria crescut en lectors i en rellevància. Sovint ho penso i sento temptacions. Però per sobre d'aquesta tristesa i d'aquestes temptacions hi ha el confort de la invariabilitat i l'estabilitat: venir aquí a escriure i no haver de pensar en res més. Només en escriure. Crec que això és beneficiós.

Hi ha, és clar, la contrapartida. Veure el nombre de lectures que tenen els diferents textos. A vegades em sorprèn positivament aquesta xifra i llavors penso indefectiblement que es tracta de bots. Però també hi ha moments que em sento decebut. Acostuma a succeir que quan més satisfet em sento per l'escriptura, més baixos són aquests números. Es produex habitualment una proporcionalitat inversa. Què hi farem. A la fi, aquest blog és, sinó una novel·la en marxa, sí un diari en fascicles. Com aquells que cada setembre s'anunciaven a la tele i dels quals la gent acostumava a comprar només els primers: con el número uno y el número dos de Historia de la literatura universal, de regalo las tapas y el libro Crimen y castigo de Dostoyevski. Aquí no regalem res. O ho regalem tot, depèn de com es miri. També entenem aquest exercici com la matèria primera d'un producte final, aquests sí uns diaris comme il faut, que sempre triguen en arribar, passegen per la vora de l'abisme, juguen amb l'enigma de sí acabaran existint o no. Però això ja no és competència de qui subscriu, del mestre d'obres, sinó dels contractistes.

***

De vegades, a la vida, no és que les coses surtin malament, sinó ben al contrari, tot s'ajusta a una normalitat plana. Però hom se sent encallat, immòbil, com una balena en una platja.

***

Viure l'adamisme de l'envelliment.

Notes

Cau sobre la ciutat una pluja fina, freda, polvoritzada, que gairebé punxa. Més que gris, el dia és blanc. La torre negra de la Caixa emergeix entre la blancor atmosfèrica. Les muntanyes són del tot invisibles. La boira ha envaït Barcelona d'una forma aparentment imperceptible, sense acabar de baixar als carrers, però vigilant i implacable. Mentrestant la pluja va fent la seva feina, eficient i incansable.

***

M'arriben quatre llibres que he comprat a l'editorial Newcastle. En vint-i-quatre hores n'he acabat dos i començo el tercer. Encara que avui el cel sigui ben blau, jo soc com la pluja fina d'ahir.

***

No tinc criteri sobre els accents diacrítics revisats i eliminats per l'IEC. De vegades els mantinc, per prurit i convicció, però sovint m'acomodo a la nova normativa. Depèn del dia. Aquest comportament és gairebé una metàfora de la meva actitud vital voluble, en què el penell gira entre la voluntat d'intransigència i la necessitat d'adaptació.

***

No m'agrada que em manin ni m'agrada manar. És un dels meus lemes, crec que l'he escrit alguna vegada. Avui he descobert que Herodot ja ho havia dit. Em sento més satisfet però menys original.

***

Relacionat amb això hi ha aquella cançó dels Smiths, Heaven knows I'm miserable now, que diu allò de:

I was looking for a job and then I found a job

And Heaven knows, I'm miserable now

In my life, why do I give valuable time

To people who don't care if I live or die?

Crec que representa aquesta ànsia de llibertat contraposada al sacrifici del propi temps a no se sap ben bé què -bé, sí, majoritàriament a uns ingressos- i que en molts casos obliga a ser manat, o fins i tot a manar, en contra de la voluntat pròpia.

***

En un d'aquests sacrificis del temps propi, vaig a la plaça Europa de l'Hospitalet. Grans edificis d'oficines, hotels, fires... una mena de petit Canary Wharf. Tot i això, aquest món empresarial actual, que orbita al voltant de les grans corporacions, em fa sentir enyor per l'economia gremial, de la petita botiga, del taller artesanal, dels antics burgs, on tot era més físic, més tàctil, fins i tot més equitatiu.

***

La combinació d'intel·ligència, simpatia i extraversió acostuma a generar individus d'una intensitat difícil de suportar.