30.5.21

Notes

Primer dia de calor autèntica. És sorprenent com oblidem les sensacions desagradables més bàsiques, com si mai haguessin de tornar.

***

Baixem a la tarda a fer un encàrrec a Barcelona. Les terrasses de la rambla de Catalunya són plenes de gent. De barcelonins, però. És una mena de recuperació de la ciutat. Tinc la sensació de que ens hem acostumat a quedar-nos en el nostre hàbitat natural.

***

Ajudo l'À. a fer resums d'història de la filosofia. És curiós, aprenc ara el que no vaig aprendre quan tocava. I arribo a pensar que l'estudi d'aquesta matèria faria més profit a qui té la meva edat que als joves que l'han d'estudiar -superar, més aviat- com una imposició i des d'una relativa immaduresa.

***

Igual que ens explicaven -no sé si encara és així- que a Suïssa el servei militar es feia una setmana l'any durant gairebé tota la vida (malgrat no haver participat en cap guerra), potser l'estudi, en lloc de concentrar-se en els primers anys de vida, hauria de seguir una pauta semblant. Em refereixo a l'estudi transversal, humanístic, no a l'estudi pràctic i especialitzat de la professió de cadascú.

***

Em passa l'R. aquest article de Francesc-Marc Àlvaro. El trobo encertat, bonic, però també molt trist en les seves premonicions.

***

Em desperto d'hora, vinc a escriure. Veig que el dia és gris i quasi me n'alegro. Ahir van caure unes gotes beatífiques. Temo que la calor arribi massa aviat, com ens va anunciar ahir.

***

No tinc cap dubte -valgui el joc de paraules- de que el dubte és més enriquidor que la certesa. Però tenir molts dubtes fa difícil la vida.

***

Sempre he pensat -i he escrit- que el mercat de la vida regula a la perfecció el preu dels béns més valuosos. Així, la llibertat, per exemple, té un preu altíssim.
Tal com evoluciona el mon, crec que el bé que més puja és la seguretat. Inabastable. I tant que el voldríem.

***

M'he anotat mentalment aquests dies apunts que voldria haver escrit aquí. Els he oblidat tots. Defintivament, tinc un problema metodològic.

6.5.21

Exterior

Avui, quan m'he llevat, he vist que ja entrava el sol per la finestra del bany. He obert el finestral de bat a bat i he tancat el llum, per dutxar-me només amb la llum del sol. El moment m'ha fet pensar en aquelles dutxes exteriors que surten a les revistes de decoració i a les fotografies d'instagram. Sempre m'ha resultat desagradable dutxar-me tancat: aquelles cortines de plàstic i aquelles mampares que acumulen negritud a les cantonades. Cal dutxar-se en obert, i en exterior, a ser possible. He pensat també en Grècia: la llum, la pedra, la calç, el sol, l'aigua, l'aire... La vida lliure, a l'aire lliure. Ahir vaig sortir a passejar a l'horabaixa: el sol encara cremava, però l'aire ja refrescava. Els camps de cereals, aquells petits camps que queden prop de l'Aregall, comencen a canviar el verd per un ros molt lleuger, gairebé inapreciable, una mica vayredià. Em vaig ficar per uns racons per veure les velles parets de pedra seca que es conserven encara, les antigues feixes colonitzades pel bosc: construccions arcaiques obra de mans destres. El sol, el vent, la llum. La vida és aquí. Podem tancar-nos a llegir, a treballar, a protegir-nos... però la vida és fora. Sóc molt partidari de Pascal, però Bernard-Henry Lévy diu que cal entendre'l bé: per Pascal, estar-se quiet a l'habitació no era una sinecura, sinó una ascesi, una prova, una experiència metafísica dolorosa, gairebé insuportable, perquè ens confronta amb la nostra finitud.
Per això ha estat tan dolorós estar-nos tancats, encara que ens hi hàgim acostumat o hi hàgim arribat a atribuir virtuts. Dolorós i perillós. La vida és fora, on corre l'aire i on les feines es fan amb les mans. Pedra i fil. Llum i aire.

2.5.21

Apunts

Setmana de pluja. Els camps agafen totes les tonalitats de verd possible. A la plana, aquí i allà, hi destaquen les pinzellades de groc dels cultius de colza. Fan bonic, com la lavanda a la Provença, però salvant les distàncies, sense tant glamour. En alguns d'aquests camps, els primers en florir, el groc comença a anar de baixa i es difumina en un verd tendre, humit, quasi florescent. Igual que les fulles més novelles dels arbres, que, amb la pluja, agafen un verd punyent, gairebé irreal. Faig diversos viatges, de xofer: acompanyo l'À. a Vic i l'N. a Sant Julià. M'entretinc mirant aquests paisatges i sentit caure la pluja sobre el cotxe. Apago la ràdio, cada dia més molesta. Em fixo en un parell de cases de pagès que no havia vist mai: són boniques, la pedra molla brilla. Faig balanç de tantes cases belles vistes des del cotxe, tot i que recordo l'axioma que diu que qualsevol casa vista des d'una carretera és, per definició, descartable. M'agraden les cases amagades, llunyanes, alienes al soroll dels motors. Aquestes em sorprenen, tantes vegades recorregut aquest camí i mai vistes. Potser han sortit amb la pluja, com els bolets.

***

Despert, al llit, sento una tórtora. Me'n recordo de quan per aquí no n'hi havia. Viatjàvem a França, ens hostatjàvem en cases d'aquests amagades que m'agraden i ens despertaven. Ens semblaven llavors molt exòtiques. Com els gran arbres que envolten sempre aquests casalots francesos: cedres, castanyers, plàtans de grans dimensions, dopats per l'opulència hídrica d'aquell país. Érem joves. Aquells caps de setmana llargs semblen ara pertànyer a un passat mític. Recordo una nit de divendres: arribàvem a Cahors i érem incapaços de trobar la casa. No existien navegadors ni whatsapps ni internets al mòbil; eren temps feliços. Vam trucar i el senyor de la casa ens va localitzar i ens va dir que l'esperéssim on érem. Va aparèixer al cap de cinc minuts, impecable, vestint un jersei vermell, amb unes ulleres vermelles i conduint un cotxe esportiu vermell. Vàrem passar la nit i ens van despertar les tórtores que ara sento mentre escric aquestes ratlles. Encara que, si fem cas a Heràclit, no deuen ser les mateixes.

***

Surto a comprar l'esmorzar, aprofitant que no plou, i veig una d'aquestes tórtores volant escapada. Llavors m'adono que hi ha un parell de gavines planejant sobre el poble. No n'hi havia vist mai cap. Deuen estar en viatge de reconeixement, previ a la colonització. Encara que les tórtores també són colonitzadores, no són les autòctones. Aquestes són turques, com les sèries i com el genocidi armeni. Això últim està posat aquí amb calçador, però tenia ganes d'escriure-ho. Aquesta setmana, el nou president americà ha reconegut, per primera vegada en un mandatari d'aquell país, aquest genocidi perpetrat fa poc més d'un segle pels otomans. Pocs països ho han fet: la diplomàcia turca, pel que sé, és fèrria i eficaç. Llegeixo ahir un article al diari sobre aquestes matances indiscriminades de la població armènia, realitzades amb voluntat d'extingir-la. Sembla que els nazis van inspirar-s'hi i, segons l'article, hi ha més documentació escrita que corrobora els fets que del propi genocidi nazi. En canvi, hi ha una mena de vel que tapa aquests fets: una injustícia més d'aquest món nostre. No fa ni un any, Turquia, de la maneta de Rússia i amb Azerbaijan de punta de llança, ha continuat instigant i afeblint Armènia, mentre occident es posava de perfil. La pulcritud de la geopolítica.

***

Veure passar els dies -caure els fulls de calendari que diu el tòpic- sense oposar-hi resistència. Omplir-los d'ocupacions banals, de feines que van caient aquí i allà i que recollim com fulles de tardor. Diumenges inerts i abúlics. La reclusió pandèmica ja és més mental que física. 

28.4.21

Notes

Per a un jove de 2021, els primers àlbums dels Cure, els Clash, els Smiths o, fins i tot, els U2 estan tan allunyats en el temps com per a nosaltres, teenagers de 1986, ho estaven els àlbums, no ja d'Elvis Presley o Eddie Cochran que ja ens semblaven prehistòrics, sinó els de Glenn Miller, Benny Goodman o Tommy Dorsey! Pensar en això em provoca incredulitat i vertigen.

***

Escriu Trapiello en l'últim volum dels seus diaris que no hi ha vilesa comparable a revelar el secret d'un nen. Hi estic d'acord. I afegeixo: els adults ho fem.

***

Cita Trapiello en el mateix diari un fragment del poema The Old Stone cross, de W. B. Yeats. Diu, en traducció amateur al català:

Un estadista és un home amable,
Diu les seves mentides de memòria:
Un periodista crea les seves mentides
I t'agafa pel coll;
Així que queda't a casa i beu-te una cervesa
I deixa votar els veïns.

Sovint faria cas a Yeats, si no fos per aquest últim vers.

***

Miro el primer capítol d'una sèrie basada en les novel·les d'Edward St. Aubyn, que he estat temptat de llegir més d'un cop. El protagonista no para de drogar-se de totes les maneres i en tots els entorns possibles. M'ha semblat un exhibicionisme estèril i innecessari. Dit això, no sé com deuen ser les novel·les.

***

Shtisel, en canvi, l'enyoro.


***

Sentir-se, de cop, estranyament més atret pel sud que pel nord: Grècia, Malta, Puglia, Sicília, Andalusia, Turquia, Israel... I saber que quan torni a arribar la calor es giraran les tornes.

.  




25.4.21

Week-end (de primavera) a Barcelona

Ens permetem la llicència d'agafar prestat aquest títol, a l'estil planià, per escriure aquesta petita frivolitat. Precisament, aquest Sant Jordi es compleixen, sense gaire ressò, quaranta anys de la mort de Josep Pla. Algun articulista troba en aquesta escassa ressonància una certa revenja ideològica. Personalment, crec que la figura de Pla ja ha superat aquestes prevencions, que veig cosa del passat. Tot i que, vistos els vents que bufen, bé podrien reproduir-se en el futur. I el futur mai se sap quan comença. En tot cas, sí que sembla evident que hi ha poca escola planiana en la literatura catalana actual, que segueix molt l'estela -potser excessivament- d'altres corrents i d'altres autors. (L'amic R. ha encunyat l'esmolat terme minirodoredes. Miniplans, en canvi, no n'hi ha).

***

Comença aquest week-end, que en realitat no dura ni vint-i-quatre hores, el dia de Sant Jordi; un dia que, si no fos per les mascaretes a les cares de la gent, no semblaria de l'era coronavírica. Gentades pels carrers de l'Eixample, cues llarguíssimes a les floristeries -Navarro sembla el cinema Urgell el dia de l'estrena d'ET- i empentes a les parades de llibres. Els barcelonins han quedat reclosos comarcalment un cap de setmana més i la vàlvula d'escapament és sortir al carrer. Em costa d'entendre, però, que es pugui fer una cua quilomètrica per comprar una rosa i això em fa recordar Francesco Piccolo, que en el seu Moments d'inadvertida felicitat, explica que ell descarta, per sistema, qualsevol activitat que impliqui fer una cua. Em sembla una posició raonable, així que mirem d'evitar cues i aglomeracions, ens apliquem una autoordre d'allunyament de les llibreries i passegem per les voreres menys poblades d'aquests carrers de l'Eixample. Li dic a la G. que em sembla veure la gent més ben vestida que en la Barcelona precoronavírica. Veig homes elegants, senyores que llueixen, parelles que fan goig. Potser és el contrast amb la meva pròpia reclusió rural: estic tip de veure els meus jerseiots. I l'elegància impera en la petita cua que acabem fent -sí- per entrar a la llibreria Taschen que ha obert, sembla ser que només per quinze dies, a la part alta del carrer Pau Claris. No sabria dir si ha valgut la pena fer-ho: els llibres són bonics, alguns espectaculars, la decoració també, molt instagramable, però ja està. Vist. Ja hem anat a una llibreria el dia de Sant Jordi.

***

Arribem a l'hotel i ens espera una rosa -sense cues- i una ampolla de cava fresc a l'habitació. Passejar m'ha fet venir set.
- L'obriràs?- em pregunta la G.- Jo fa hores que no menjo res i ara baixarem a sopar...
Així que em sap greu malbaratar-lo, però l'obro igualment. Ella quasi no en tasta, mentre jo me'n serveixo dues copes. No és gaire bo, per no dir que és francament dolent, però tot i així em sap greu deixar una ampolla oberta, que s'escalfarà, s'esbravarà i es perdrà. Tinc una aversió malaltissa -educació familiar- a deixar menjar al plat i llançar aliments, o en aquest cas begudes, així que em plantejo seguir bevent cava dolent fins buidar l'ampolla. Però el sentit comú s'acaba imposant a les manies i en deixo la meitat. (L'endemà al matí, en dejú, acabaré provant tossudament si encara es pot beure: impossible, calent és infame. Les bombolles, però, s'han conservat).

***

Després de sopar, a la terrassa de l'hotel. Fresqueja. L'escena té en aquest cas títol zweigià: el món d'ahir. O un petit món d'ahir. Estranya veure gent, força gent, asseguda a les seves taules parlant i bevent com si res hagués passat, com si el món, aparentment, no hagués canviat. L'aparença, però, s'esvaeix quan, des de la nostra posició privilegiada, mirem el carrer. El passeig de Colom és desert i no es veu gairebé ningú pel moll. Entre les palmeres esllanguides i els fanals que emeten una trista llum de sodi només circulen alguns skaters i cavallers moderns sobre patinets elèctrics. Per la calçada, algun taxi, repartidors de Glovo i aquesta mena de rickshaw que no sé ben bé què fan, perquè no hi ha turistes. És una imatge desoladora d'aquest toc de queda, que contrasta amb la realitat d'aquesta terrassa, on se serveixen còctels i s'obren més ampolles de cava. És curiós com ens hem acostumat a un terme bèl·lic i llunyà, gairebé impensable, com és el toc de queda. En francès encara sona més dramàtic i militar: couvre-feu. Però aquí no hi ha foc enemic de què cobrir-se. L'enemic és entre nosaltres i no se'l veu, pot habitar les persones més estimades. És un món estrany del qual volem fugir de qualsevol manera. Com amb aquesta mena de territori de diversió que és aquest terrat d'hotel. Copes, converses a mitja veu i alguna riallada. Frases sorprenents caçades al vol: Tengo muchos anillos de oro en la caja fuerte, mentre de fons sona un duet que interpreta estàndars, una música discreta en tots sentits. Quan acaba cada cançó esclaten uns aplaudiments tímids, també discrets. El cel de Barcelona, del front de mar, conté una mena de borina blanca, cotonosa. En la línia del cel regnen els edificis nous: les dues torres del port olímpic, l'hotel en forma de vela, l'edifici rodó del WTC. Arquitectura també discreta, ara només en un sentit, que contrasta amb la vellesa del vell front marítim: els edificis vuitcentistes d'aquesta Barcelona portuària i quasi portuguesa. Els porxos de la plaça Duc de Medinaceli, la cúpula de l'església de la Mercè, coronada per la Marededeú, que aquesta nit ens sobrevola, les cases d'aquesta línia de mar que sempre m'han resultat enigmàtiques: em costa imaginar qui hi viu. A la recepció de l'hotel hi ha una fotografia de l'any 1870 d'aquest mateix passeig: les cases són quasi les mateixes, però el mar fangós, amb marea baixa, arriba fins al mateix carrer. De fons, la silueta inequívoca de la muntanya de Montjuïc i el que més ressalta és una absència, la del monument a Colom. És la imatge d'una Barcelona vella, marítima, comercial i pescadora, més que perduda.
Mentrestant, la festa continua. Una festa que és, però, poc festiva. No pertany ni de lluny a la nova belle époque desenfrenada que alguns dibuixen per aquesta era. Parelles locals de mitjana edat que conversen, grups de joves estrangers, practicants d'un turisme extemporani, que riuen i beuen.  Només una noia rossa s'aixeca de tant per bressolar-se al ritme d'algun bolero. Forma part d'un grup curiós: dues noies i un noi que parlen en anglès, tot i que ell té accent iberoamericà. La noia rossa n'és la parella, encara que ell dirigeix més la conversa cap a l'altra. No arriben als trenta anys. La rossa es concentra en la beguda i en fumar, posant-se de perfil, uns cigars que ella mateixa caragola. La mirada comença a ennuvolar-se-li, més enllà del fum de les cigarretes. I és aquesta mirada perduda la que la converteix en l'element més interessant del grup. Quan s'aixeca per ballar, o per amagar amb ballar, el seu nòvio somriu. Novel·les que se'ns escaparan.

***

Em desperto d'hora, amb mal de cap. No sé si és el cava, els còctels o aquesta mena d'aire calefactat que és element característic de les habitacions dels hotels. Sento com les campanes de la Mercè toquen les set. Té un punt exòtic dormir en un hotel a Barcelona. M'estic al llit per no despertar la G. Penso que aquests llits que ara es porten, tan grans, són l'antítesi de la vida de parella. Permeten no trobar-se, és com dormir separats sense dormir-hi. Una separació eufemística. Sense moure'm del meu costat, penso i escric, mentalment. Em pregunto per què sempre se m'acudeixen coses a escriure quan sóc al llit sense dormir, en la foscor, i la resposta és molt senzilla. És quasi l'únic moment del dia que destinem a pensar, l'única hora que som lliures de mòbils i d'altres entreteniments i ocupacions. Potser l'únic moment que som humans en el sentit més elevat: podem pensar lliurement, una de les activitats més elevades a què ens podem dedicar, i que sembla com si volguéssim evitar a tot costa. Creem contínuament ocupacions i mitjans per fugir-ne.
Segueixo sentint una pulsió dins del cap, però no he dut cap analgèsic. Sento tocar les vuit, com si fóssim en una ciutat de províncies. O en aquella fotografia de 1870.

***

Arribem per carrerons estrets i despoblats a la plaça de la Mercè. Només trobem un operari arreglant una porta d'un edifici militar, mastodòntic, i un home assegut a terra, entre reguerols d'aigua. La plaça sí que és ben deserta. Entrem a l'església, que només hem vist un cop. És tota per nosaltres i per una dona, que resa en el primer banc. Una xarxa protegeix interiorment la cúpula. Uns homes hi posen rams i catifes, com si la guarnissin per un casament. Un d'ells ens diu que podem pujar a veure la Mare de Déu. Hi pugem. De prop, impressiona, és una imatge molt gran. Porta una corona de plata amb l'escut de la ciutat. Em vénen al cap records de l'església ben plena, quan el club de la ciutat que guanya títols en feia ofrena a la patrona. Eren altres temps, perdut també.

***

És inevitable pensar que la ciutat, aquesta part de la ciutat, és més bonica sense turistes. Caminem pel passeig de Colom fins al pla de Palau i després entrem pels carrerons del Born, pel seu passeig, fins la plaça Comercial. Gent que esmorza a les terrasses, caminants, runners, gossos, nens. Poca gent, encara. Ens acostem fins la llibreria del Museu Picasso. El carrer Montcada és meravellosament buit, els patis dels palaus medievals semblen retornar a la seva època, no hi ha ningú al museu. Ens penedirem aviat de no haver aprofitat més aquest temps, aquest autèntic estat d'excepció. En una botiga la G. es prova unes bambes -o esportives, o sneakers, o espardenyes com en deia la meva mare (cap dels termes m'agrada). Quan pregunta si són de pell per valorar-ne la qualitat, el noi de la botiga, un italià excessivament xerraire i expansiu, li pregunta si és vegana. Sembla que els practicants d'aquest corrent no poden usar cap component animal. Deu ser una religió de difícil pràctica, com quasi totes. Recordo que quan era petit i m'explicaven a catequesi els preceptes del cristianisme, em semblaven tan difícils de portar a la pràctica, que ho donava per perdut. Si posessin el llistó més baix, pensava llavors, potser els podríem seguir, però estimar els altres més que un mateix, posar l'altra galta, agafar sempre el camí més costerut... Em semblava materialment impracticable. Amb les creences de la postmodernitat deu passar el mateix. De totes maneres, a mi em sembla que substituir la pell per un element radicalment sintètic i contaminant com el plàstic no deixa de ser una contradicció, dins dels principis extrems del conservacionisme. No deixa de ser canviar la ramaderia atàvica per la indústria dels derivats del petroli. En fi, qui estigui lliure de paradoxes, que tiri la primera pedra. Que no me la tirin a mi, però.

***

El pàrquing de sota el Moll de la fusta és l'escenari al·legòric del pas del temps. Construït en la modernitat ja obsoleta del 92 ens recorda que la nostra joventut ha passat avall. Les places d'aparcament s'han fet petites, l'espai ha envellit i s'ha obscurit. Pels plafons translúcids laterals es veuen passar els cotxes i camions que circulen per la ronda litoral, emetent un brogit incansable i inabastable, com el mateix fluir de les hores i els dies. Sobre els nostres caps, la gamba de Mariscal, sola i desolada, i una mica més enllà la cara de Roy Liechtenstein, pop-art que ha perdut també el seu moment. Sap greu dir-ho, però fan lleig. I tot envoltat d'obres infinites i inacabables: les omnipresents obres de Barcelona, l'asfalt aixecat i les tanques i cintes que les delimiten, com una altra expressió de pop-art. Pugem al cotxe per tornar a casa.

30.3.21

Més notes

M’ha vingut al cap, no sé per què. El record de la geometria elemental que estudiàvem quan érem nens: el punt, el pla, la recta... La recta, com a successió infinita de punts en una única dimensió. El segment com a part d’una recta, perfectament delimitat entre dos punts i, per tant, finit. Però, i aquest és el dubte que tenia llavors: i la semirecta? Per un costat estava limitada i, per tant, tenia un final, però per l’altre era il·limitada i, per tant, infinita. Llavors, s’havia de considerar infinita o no? Tenia aquest dubte de petit, com tants altres dubtes que apareixien llavors, alguns fruit de la mateixa educació religiosa: la immortalitat, l’infinit, l’univers, l’infern... Però de ben jove vaig aprendre a ser pragmàtic i a adonar-me que pensar molt en aquestes qüestions no em portava a enlloc, que mai hi trobaria l’explicació o la solució.
Malament hauríem anat si els filòsofs i pensadors fossin com jo, penso ara, però continuo creient que al llarg de la vida ens trobem amb molts dilemes i problemes que, per definició, són irresolubles, i que encaparrar-nos a trobar solucions a allò que no en té genera pocs resultats i molta frustració. Com més poderosos ens fem, i per poder entenc capacitació, riquesa, intel·ligència o civilització, més creiem que ho hem de resoldre tot. Per contra, crec que ens dóna més força i felicitat saber que això no és així, que no som omnipotents i que de vegades es tracta de trobar remeis, com els vells savis, més que solucions.

***

La tecnologia, tal com l'usem, cada vegada més un problema i menys una solució.

***  

Llegeixo Qué vas a hacer con el resto de tu vida, de Laura Ferrero, i em sembla una bona novel·la: treballada, profunda, reflexiva i, a voltes, inquietant. Però no puc deixar de preguntar-me què hi ha d’autobiogràfic en aquesta novel·la. Potser ben poc, o res, els bons creadors són així, i així es construeixen les novel·les. Però vull pensar que sí, que hi ha alguna cosa d’autobiografia. Perquè no puc deixar d’interessar-me més per les històries reals que per les novel·les. A l’hora de llegir i a l’hora d’escriure. Segurament diré una boutade però la ficció no m’interessa. O no m'interessa prou. Potser pel pragmatisme que abans esmentava, m'interessa la realitat. Per això detesto els mons fantàstics i els jocs d'atzar. I per això crec que les grans novel·les són les que aconsegueixen amagar que són ficció, igual que les grans pel·lícules són aquelles que ens fan sentir que vivim realment la història.
O potser és perquè qui no les pot haver diu que són verdes. Em veig poc capaç d’inventar-me històries o crear personatges que em siguin llunyans. O, si ho aconsegueixo fer, em sento com el modelista que construeix un vaixell amb escuradents: un treball de paciència, artesania, gairebé orfebreria, però no una creació que em surti de dintre.

29.3.21

Notes

Dino amb X. Amable i afable, com sempre, però experimento una certa sensació de llunyania. Convenciment de viure en un món absolutament diferent i aliè al seu. Preocupació perquè això em passa cada vegada amb més gent.

***

Impossible no enamorar-se del personatge d’Emma Stone a La La Land. Una història simple, però explicada amb sentiment i sensibilitat, que tots voldríem viure. La creació no és més que això.

***  

Reflexiono sobre l’apunt anterior. Potser no tots voldríem viure aquella història, o altres històries que llegim en les novel·les o veiem en les pel·lícules. I si fos un tret més d’aquesta llunyania que explicàvem en la primera nota?

***

En qualsevol cas, l'emoció de viure un llibre, una pel·lícula... és profundament valuosa i plaent.

26.3.21

Apunts

La imatge dels seus cabells negríssims de quan era jove. Jo vivia al pis que tenien els meus pares a Barcelona. Venia a veure'm sovint, passàvem les tardes junts, al pis o pels carrers de la ciutat. Jo intentava seduir-la, però ella volia ser fidel a un nòvio que tenia i que vivia a Sevilla. Fa dos mesos que no el veig, em deia mig plorant entre un mar de dubtes, resistint als meus avenços i anunciant-me que el nòvio venia el cap de setmana següent, mentre jo l'abraçava i sentia l'olor dels seus cabells. Ha estat llavors quan m'he despertat sobtadament, profundament angoixat per un somni tan vívid. I he intentat tornar a adormir-me i continuar somiant que arribava el cap de setmana i la G. abandonava el sevillano, però no he aconseguit cap de les dues coses.

***

Mentre sopem a la cuina l'À., l'N. i jo (la G. fa pilates online al menjador), l'N. diu:
- Jo el que no acabo d'entendre és la diferència entre puta i stripper.
L'À. calla i jo no sé com explicar-li la diferència palmària.

***

Camino per la ciutat, entro en unes quantes llibreries, de vell i de nou, i, a diferència d'altres vegades, trobo infinitat de llibres que m'interessen i que llegiria. Però mogut per un estrany sentiment, no en compro cap. No sé si és una forma de resistència o una mena de tedi.

***

Barcelona, en canvi, em resulta més hospitalària que en les darreres visites pandèmiques. Potser és la força de la primavera. En alguna cruïlla de l'Eixample els arbres de l'amor llueixen ja ben vestits, a diferència del de casa, que encara no ha tret flor. Em fixo amb les palmeres de la plaça Letamendi, anorèxiques, i malgrat tot, belles amb la seva alçada que supera tot edifici veí. El passeig de Gràcia respira, alliberat de turistes i vàndals.

***

En una llibreria un personatge mediàtic espera per signar llibres. Mentre estic jo al fons de la botiga, remenant, sento que parla amb una senyora de l'escola on havia anat i de si coneixia aquell o aquell altre. Jo sóc la filla de nossequí, diu la senyora. En el fons, històries de burgesia d'un poble gran.

***

A Aiguafreda, en canvi, no faig més que caminar per la muntanya. El romaní ja és florit, la calor comença, inquietantment, a fer-se un lloc en les hores de migdia. Darrere el cementiri sento el so del bec d'un picot contra el tronc d'un arbre, però no aconsegueixo veure'l. Després m'ataca el gos d'unes noies molt jovenetes. Perdone, perdone, em diuen, mentre la bèstia -sort que és petita, corre directe cap a mi i se m'enfila. Mentre no em mossegui, rai, els responc. No, no muerde, diuen, i efectivament és enjogassat però poc ferotge. Segueixo el meu camí de sempre i em paro una estona a prendre el sol i mirar el mòbil al peu de la creu de l'Aregall. Ara, el sol corre ja per sobre la cinglera i fa el dia llarg. Em veig allà assegut, en una escena de la monotonia coronavírica.

11.3.21

Notes

La implosió del centredreta espanyol, en el context de la situació política general del país, ha fet recordar -i citar- a un diputat andalús l'expressió atribuïda al president de la Primera República Estanislau Figueras: Estic fins als collons de tots nosaltres.
Certament, després d'un any de pandèmia, hem arribat a un moment en què tots estem fins als nassos de nosaltres mateixos. Ja ho estàvem abans, i ara, més. De fet, possiblement, de qui més tips estem cadascun de nosaltres és d'un mateix. A propòsit de l'article de Beigbeder que citava fans uns dies, ens whatasapejàvem avui amb l'À. per comentar que, al capdavall, més enllà del destí, volem viatjar per fugir. I ja que fugir d'un mateix és impossible, almenys intentar fugir del nostre context. Perquè, almenys, quan estem en un altre lloc som una mica diferents del nostre jo habitual. La vacança ens destensa, ens fa més amables, més generosos, més ocurrents...
El viatge ens porta a un altre escenari i, a poder ser, a una altra època. Per això, quan anem a Berlín mirem de viatjar a la República de Weimar, quan som a París busquem els cafès de Montparnasse, els boulevards de Haussmann o els carrers de Montmartre, i quan caminem per Londres ho fem pels carrers de Bloomsbory o Chelsea, pensant que darrere les plaques blaves trobarem encara Wilde, Stoker o Woolf. No tant per trobar-los a ells com per trobar un món que no sigui el nostre. Per escapar.

***

Ara que farà un any de l'aprovació de l'estat d'alarma i de l'inici del confinament domiciliari, faig una pseudoenquesta personal i pregunto a amics i gent a qui em trobo si estan millor -així, en general- ara o fa un any. Avanço resultats dient que, majoritàriament i paradoxalment, la gent contesta que estaven millor fa un any. També és aquesta la meva perspectiva. Fa un any havíem d'estar tancats a casa, teníem molta por, patíem pels subministraments bàsics, no sabíem que acabaria passant... però aquesta temença ens donava força personal, cohesió familiar, solidaritat col·lectiva... Tampoc vull caure ara en la ingenuïtat de l'esperit del Tot anirà bé, però aquell esperit de resistència -o resiliència- també ha implosionat, esdevenint individualisme, cansament, tedi i irritabilitat. Tot això els que tenim la sort de conservar salut i feina.

***

I just fa un any, ara que es fan milers de balanços, vaig començar a utilitzar una aplicació de mòbil per registrar lectures. M'ha ajudat a posar ordre en el meu caos lector i el balanç d'un any de lectures són 51 llibres acabats (no ha estat possible arribar al número rodó de 52) i uns quants d'abandonats. A alguns els hi semblarà molt, a d'altres -algun amic lector empedreït que llegirà això- potser poc. En fi, és un camí.

8.3.21

Apunts

Em resulta sorprenent llegir un article de Fréderic Beigbeder on explica que, en aquests temps de restriccions, viatja a Espanya per buscar la llibertat que troba a faltar al seu país, França. I dic que em sorprèn perquè a mi em passa just el contrari. La meva imatge és el negatiu perfecte de la seva. Concloc, doncs, que més que d'un problema territorial, es tracta d'un problema d'insatisfacció inherent a la condició humana, de desitjar sempre allò que no tenim.

***

Les apreciacions del mateix Beigbeder apareixen en un altre article, interessant i alhora inquietant de Miquel Echarri, sobre la cultura de la cancel·lació, publicat en un suplement de El País. Beigbeder considera que, fins i tot en el territori de la ficció ha entrat aquest temor a sortir-se de l'actual pensament considerat correcte, omplint de moralina les novel·les i uniformitzant-les. Certament, allò que fa unes dècades s'anomenava correcció política ha arribat al límit d'una quasi censura o, el que és pitjor, autocensura. Paradoxalment, es reivindica al carrer la llibertat d'expressió mentre que en els carrers, cada cop més concorreguts i bruts, de les xarxes socials es linxa la dissidència. Juan Soto Ivars, citat en el mateix article d'Echarri afirma que La inquisición moral avanza cuando no encuentra resistencia. Si la institución cede y purga al autor cancelado, la horda se siente empoderada y va a por otro. Mentre que Beigbeder, sense autocensurar-se, rebla: La redes sociales dan la palabra a muchos analfabetos. Incluso diarios como Le Monde se arrastran en Twitter. Las palabras de un tipo anónimo que se escandaliza en su habitación pesan tanto como las de Salman Rushdie o Michel Houellebecq. I acaba afirmant que la demagògia de les xarxes ens fa creure que ja no hi ha elits, quan, potser injustament, però sempre hi haurà qui té talent i qui no en té.

***

M'agrada Phoebe Waller-Bridge, i el seu talent dissonant i bèstia, sense censures, però Crashing em sembla la punta d'un iceberg de decadència del nostre món.
Escrivint això (com qualsevol altra opinió), m'adono que, igual que quan viatgem els turistes sempre són els altres, els analfabets que tenen la paraula a les xarxes socials també són els altres, mai un mateix. I és que al final, cal posar-ho tot en dubte. El dubte, i el qüestionament dels nostres punts de vista, és un gran patrimoni, que no valorem prou. Les certeses, i la gent que les té, acaben fent por.

***

Parlant de la por, l'altre dia justament pensava que la por és un dels motors que mouen el món. Les pors intímes i personals, i les pors col·lectives, condicionen el nostre comportament, la manera com actuem, molt més del que pensem. La por al fracàs, la por al ridícul, la por a la pèrdua, la por a la diferència, ara, també, la por a la malaltia. L'ús de la por ha estat, i és, històricament un dels grans elements que fan possible la manipulació de les persones. I potser és la manipulació més repugnant de totes.

***

M'aixeco mentre escric això i veig, amb la intensitat que la pluja dóna als colors, una merla, amb el seu bec taronja, saltironejant entre l'herba verda. Recordo que Pla escrivia sobre les merles en els square anglesos. Per mi, la vivacitat d'aquests colors resulta un contrapunt als pensaments foscos d'aquests dies.