Notes

Un malson em desperta. Em traslladaven a una farmàcia hospitalària. Me l'ensenyaven i en realitat era una mena de mercat de peix, pudent. Em deien que per fer efectiu el trasllat havia de cursar abans un màster d'igualtat, que durava tres anys. Dels tres ingredients del somni, que era pur surrealisme, el peix era el que menys em preocupava.

***

A l'oficina, al costat de la porta de vidre que dona al passadís on tenim la fotocopiadora jau un lloro mort. Descansa al costat d'un gran test de terracota, un dels pocs elements ornamentals que hi ha en aquella mena de pati. El vent calent d'aquests dies li fa moure les plomes, com si volgués insuflar-li un batec de vida. El cadàver verd del lloro i el test de terrissa conformen una natura morta -mai més ben dit- que té una certa bellesa estranya, exòtica.

***

El malson peixater de l'altra dia segurament fou conseqüència de la calor, combinada amb la meva assistència, la nit prèvia, a una festa. Mai vaig a festes -escrit així en cursiva- entre altres coses, perquè no m'hi conviden. I segurament no m'hi conviden perquè absolutament res -ni el meu entorn personal, ni els meus interessos, ni les meves preferències, ni la meva edat- ho predisposen. I mai, ni quan era jove, m'he sentit còmode en aquests ambients festius. La música alta em molesta: la meva lleu sordesa s'accentua molt en entorns sorollosos. Si em parlen, no sento el que em diuen. I si parlo jo, tampoc m'entenen, perquè la meva veu és molt greu i queda amortida pels baixos de la música. A més, sovint em separen uns quants centímetres d'alçada dels meus interlocutors, especialment si són interlocutores, amb la qual cosa encara m'és més difícil comunicar-me, a no ser que m'acosti molt, fet que m'incomoda. La nit m'engavanya, com si la foscor pesés, literalment, sobre les meves espatlles. I els ambients nocturns, discotequers, em semblen sòrdids (fa anys vaig escriure un poema sobre les impressions d'antigues nits de discoteca que volia reflectir l'ombra de sordidesa que s'amaga darrere la disfressa d'un pretès gaudi). L'alteració dels meus horaris habituals també afecta el meu estat d'ànim. L'endemà acostumo a sentir-me desubicat, amorf. No acostumo a ballar; el meu cos te menys ritme que un fanal, que almenys es mou quan fa vent. Així, sense poder parlar ni ballar, dret com un estaquirot, em costa omplir el temps, passar les hores nocturnes. La ingesta d'alcohol és una solució fàcil, però clarament equivocada. Podria semblar una ajuda per revertir totes les mancances descrites, però no és més que un agreujant dels efectes indesitjats que es produeixen l'endemà. O la mateixa nit. Com ara els somnis surreals.

***

Sent vàlid tot això anterior, sí que es veritat que amb els anys, un cop superats molts complexos d'adolescència i joventut, en aquestes sessions nocturnes puc arribar a experimentar un cert interès etològic en qualitat d'observador. M'admira -i ho dic sense ironia- la gent que actua amb plena desimboltura en aquests ambients. Conversen ara amb l'un, ara amb l'altre, amb total naturalitat, movent-se entre els grupets sense experimentar cap sensació d'estar interrompent o de ser intrusiu. Semblen conèixer tothom per la manera de parlar-hi, amb una complicitat i camaraderia que jo només tinc amb els més íntims. Abraçades, cops a l'espatlla, riures ostentosos. Després ballen, com enduts per alguna mena de possessió espiritual -o potser espirituosa- i semblen gaudir-ne. Tanquen els ulls, aixequen les mans, es deixen portar per onades invisibles. Una mena d'electricitat recorre els seus cossos. Em fascina: no sé si per bé o per mal (en algun cas la fascinació pot tornar-se vergonya aliena). Si faig introspecció, em sento com si pertanyés a una altra espècie, a un altre món. Si alguna vegada, endut també per una força abissal, que en el meu cas només potser espirituosa, intento unir-m'hi, els meus moviments són sempre ridículs, maldestres, mancats de confiança. Ràpidament em veig obligat a retirar-me i a recuperar el meu paper d'espectador trist i avorrit. Per fortuna, els anys afavoreixen la retirada primerenca, la ràpida cerca del coixí nocturn, l'empara del somni, encara que sigui estrany. Tinc mal d'esquena, argumento per poder fugir. I ni tan sols és mentida.

***

L'X em pregunta sobre la final del campionat del món de futbol. Coneixedora de les meves alienígenes preferències futbolístiques, suposo que intenta ser amable i mirar de trobar algun espai de confluència. Però, no sé per què, sóc incapaç de recuperar la meva antiga capacitat de diplomàcia i contesto amb sinceritat el que penso, que desitjaria que perdessin tots dos equips. I mira que hauria estat fàcil buscar una resposta més convenient, no tan allunyada de la centralitat.

A la carnisseria del poble, en canvi, mentre estic parlant amb T., un home que neteja els vidres ens treu també el mateix tema. L'he mirat abans de reüll, treballa bé, amb interès pel que està fent. Fa una calor del dimoni i, vestit de negre, li regaliment per la cara les gotes de suor. En aquesta situació esbosso una resposta de compromís. No hi ha lloc per brusquedats sinceres. Però, no hauria pogut fer el mateix amb l'X?

***

Relacionat amb això, sento explicar a Javier Aznar que un comentari equívoc seu va fer creure a un quiosquer, acèrrim colchonero, que compartien la mateixa fe. Des de llavors, per no desenganyar aquell home, cada cop que va al quiosc fa el paper de seguidor de l'Atlètic, ell que és profundament madridista.

***

Tinc fama de pessimista, però en realitat no ho soc. L'esperança m'acompanya fins al límit de la ingenuïtat. Tinc l'esperança -real- de què algun dia succeirà una d'aquestes dues coses (o les dues): em tocarà la primitiva i tindré reconeixement literari.

***

Veinticinco de hace veinticinco: lectura del llibre brevíssim de Víctor Colden. És el repàs a un any -1988- de la seva joventut. I la prova de que, al contrari del que li diu algun personatge del llibre i de la seva vida, el passat no només ens acompanya sempre sinó que ens configura, és una part important de qui som. M'ha admirat la capacitat de l'autor de dibuixar a la perfecció un món, un ambient, amb quatre traços. I m'ha agradat llegir-lo des de la proximitat d'interessos i d'època, però també des del contrast: sent gairebé coetanis (ens portem dos anys) el meu món d'estudiant -barceloní, de ciències- i les meves experiències vitals foren ben diferents. Però, en menys de cent pàgines, Colden sap fer-te viure en el seu món, que sents gairebé com a teu.

Notes

Camino pel carrer. Passo pel costat d'un cotxet on hi ha un nadó de dies, potser setmanes. Veig que el cotxet se'n va sol, llisca molt suaument sense control. El carrer quasi no fa pendent, però a prop hi ha els sots que fan de parterre dels arbres, així que estiro el braç i l'aturo. Gairebé instantàniament, potser un segon més tard, la mare, que estava mig d'esquena parlant amb algú, fa el mateix moviment i ens trobem tots dos aguantant el cotxet. Ens mirem i somriem. Jo no he arribat ni a aturar-me; l'episodi ha durat un instant, dos o tres segons, però ha valgut el dia.

***

He seguit caminant. Hauria estat bé que l'escena anterior hagués obert un dia carregat d'esdeveniments interessants, una passejada memorable en què hagués viscut un in crescendo d'intervencions a mig camí entre un Spiderman i un Quixot, però no ha estat així. Només tedi i, sobretot, calor. L'única heroïcitat ha estat la d'esperar, a ple sol, que els semàfors es posessin verds.

***

Aquest article, La edad de la lectura, de l'amic Daniel Capó em sembla d'una gran lucidesa. Tal com diu l'autor, no sabem què acabarà passant amb la lectura i amb tot el que se'n deriva, però és evident que s'està configurant un nou món, que avança en una direcció desconeguda. I és molt interessant la seva reflexió sobre el pes del passat i el diàleg amb els morts, que entronca també amb la idea del vot dels morts, sobre la qual parlàvem fa uns mesos.

***

La llegenda del Canyut. No he arribat a veure aquest anunci d'una coneguda marca de cervesa (escric el tòpic amb cursiva amb tota la intenció, igual que el títol de la creació). Però sí que l'he sentit, al cotxe, interrompent durant una bona estona l'escolta de cançons en la meva lamentable aplicació de música. He de dir, en primer lloc, que els publicistes d'aquesta marca de cervesa porten anys duent a terme una tasca encomiable; han aconseguit allò que busquen sempre les empreses: crear una marca amb uns atributs perfectament reconeixibles i que transcendeixen amb escreix el propi producte. Ja és impossible veure o imaginar una escena de vacances, estiuenca, amb el mar (Mediterrani) de fons sense pensar en aquesta cervesa. Bravo! Dit això, aquests anuncis, tan repetitius, any rere any, resulten ja molt carregosos. I ho són especialment els seus personatges, aquests jovenets mig pijets mig bohemis, taaaan enrotllats i vitals, amb aquest parlar barceloní d'ara, tan característic. Sigui dit que no tinc res contra els barcelonins i que quasi tots els que conec parlen normal (avui és el dia de les cursives). Però als pobles amb una certa tradició d'estiueig tenim travessats els barcelonins des de temps immemorials. I ho diu qui té la meitat de les seves arrels capitalines, s'ha passat mitja vida a Barcelona i té bona part de la família instal·lada al cap i casal. Però això no és obstacle per seguir mirant aquests nouvinguts -abans temporals, ara permanents- amb una certa prevenció irònica. He sentit explicar que en temps dels meus avis rebien els estiuejants que baixaven del tren vestits amb traje blanc amb una pluja de tomàquets. No sé si creure-m'ho. Més que res perquè, al poble, aquesta rivalitat ha anat acompanyada també d'una certa reverència. Ja han arribat els senyors, deia el meu pare pels volts de Sant Joan, amb una entonació carregada de sorna. Però no sempre aquest terme havia anat acompanyat del sarcasme amb què ell el vestia. Existia també un respecte, una reverència, que potser amagava també una certa enveja (construïda, com passa gairebé sempre, sobre un fonament econòmic). Havia sentit explicar també que en els discursos que es feien en alguna celebració local, un membre insigne de l'estiueig es referia a la seva facció com la nunca bien ponderada colonia veraniega. D'això, de la nunca bien ponderada, a casa també se'n feia molta conya. Els senyors, la colònia...tot això ha canviat molt. El desequilibri econòmic ha desaparegut i els trajes blancs han deixat pas als tatuatges. Ara hi ha els noiets i noietes que pretenen ser més locals que els locals i que parlen mig xava, mig tevetresí. Com els dels anuncis de cervesa. No coneixes la llegenda del Canyut?

***

La mort de Luis Goytisolo, un estímul més (macabre) per a la lectura de la seva Antagonía. I aquí en parla José Carlos Llop.

Notes

Els suposats senyals que envia la natura són gairebé un tòpic literari o cimematogràfic. L'aparició d'un animal majestuós, que mira en silenci, de fit a fit, el protagonista de la pel·lícula o de la novel·la i després se'n va. Una tempesta sobtada que cau damunt l'heroi, deixant-lo xop i alhora il·luminant-lo per prendre alguna decisió vital.

En el meu cas, aquests senyals són sempre menors, menys vistosos i aparents, en sincronia amb això (anava a esciure la literatura però el pronom m'ha semblat més escaient) que hom escriu. L'altre dia vaig netejar unes sabates de pell girada, que porto ara a l'estiu i estaven totes empolsinades. Com que l'esprai que s'utilitza per protegir la pell fa una olor molt forta, vaig deixar les sabates al jardí, perquè es ventilessin. Passades unes hores, quan vaig anar a recollir-les, el vent havia depositat una flor a l'interior d'una d'elles. Era una flor blanca, amb els pètals quasi de paper i els estams grocs, de Solanum jasminoide, o fals gessamí. L'aire la deuria haver transportat i deixat caure suaument dins la sabata, com les safates elegants que saben fer alguns jugadors de bàsquet. Com que no soc novel·lista, no he estat capaç de trobar un significat ocult -un simbolisme- a aquest fet. El meu pragmatisme em va fer espolsar la flor de la sabata, recollir el parell i guardar ambdues peces a la seva caixa. De moment, la meva vida no ha experimentat cap canvi. La meva tendinitis de l'espatlla em continua molestant i jo vaig fent la viu-viu dia sí, dia també.

***

Quina definició tan precisa i ajustada de la gauche divine fa Carlos Mármol en la seva ressenya de l'últim llibre de Milena Busquets:

la histórica generación de la gauche divine barcelonesa: hijos de familias conservadoras que, en el tardofranquismo, sin renunciar a los privilegios de su clase social de nacimiento, decidieron hacerse activistas de izquierdas, soñaron con convertirse en artistas modernos, se divirtieron todo lo posible y más y hasta llegaron a declararse maoístas, sin dejar de adorar al dinero.

***

Del substack de Víctor del Moral, que cada dia m'agrada més, em permeto copiar aquesta cita de Chesterton, que em sembla extraordinària:

Hay quienes se quejan de que un hombre no haga nada; otros, todavía más misteriosos y sorprendentes, se quejan de no tener nada que hacer. Cuando se encuentran con horas libres, o incluso con hermosos días de asueto, refunfuñan por tanta holganza. Cuando reciben el regalo de la soledad, que es el regalo de la libertad, lo desprecian, lo destruyen de forma deliberada mediante algún espantoso juego de cartas o con una pelotita… No puedo evitar estremecerme cuando los veo desperdiciar mediante cualquier actividad esas vacaciones que tanto les cuesta ganar. Por mi parte, nunca me cansaría de no hacer nada.

M'agrada la reflexió de Chesterton i em fa somriure alhora. Com tots els grans homes, Chesterton és contradictori. Un autor tan i tan prolífic -novel·la, assaig, poesia, articles...- que diu que no es cansaria de no fer res. I m'agrada especialment aquesta crítica de l'entreteniment, de la necessitat d'omplir el temps, tan de la nostra època. Jo tinc predilecció per la piloteta però detesto les cartes i qualsevol joc de taula. Veig aquestes activitats, efectivament, com un malbaratament d'un temps, una vacança, que tant costa de guanyar. Quins gran regals, el temps, la solitud, la llibertat! 

Notes

Veig la llista de llibres més venuts i penso que potser podria escriure estratègicament, amb visió de màrqueting ,alguna cosa que pugui interessar a molta gent i vendre's a dojo. Però aquesta idea se'n va ràpidament perquè jo no vull vendre llibres ni ser escriptor. No escric amb cap altre propòsit que no sigui posar negre sobre blanc allò que en cada moment em ve de gust, em genera interès, em provoca alguna reflexió o sento que és la meva veritat, en tota l'extensió del terme.. Si interessa a algú més, bé, sinó, també. No ho dic amb pretensió de puresa ni com a mostra d'idealisme, tampoc com una expressió d'individualisme; és simplement una descripció de la realitat empírica de la meva escriptura.

***
Tot és política. Viure és un acte polític. El futbol també és política. Doncs jo no estic gens d'acord amb aquesta visó, cada cop més estesa. És evident que la política es cola per tot arreu. Bàsicament perquè hi ha qui està interessat en què això succeeixi. Existeix una mena d'ecosistema politicomediàtic molt motivat per a què això sigui així, per a què sempre existeixi aquesta mena de tensió política, capil·laritzada per tot arreu (fem-nos la pregunta de sempre: qui prodest?). Però jo crec que els éssers humans s'entenen millor sense aquesta mirada política, sense aquesta contaminació. Gent amb maneres de pensar diferents, amb idees diametralment oposades, poden posar-se d'acord en objectius comuns si s'exclou del dàleg el vector polític. Sense ser un ingenu ni creure en la desaparició de la política -que és necessària en el seu camp d'acció estricte- aquest és un pensament que cada dia tinc més arrelat.

***

Un ocell -no sé quin- ha deixat una notable cagarada adherida a la façana de casa. Té una gamma de colors ben diversa: del groc al lila, passant pel gris, amb totes les tonalitats possibles. No té relleu, és com una taca de pintura. És bonica, sembla un Rothko en miniatura. Podria ser-ho perfectament.

Quan faig aquestes afirmacions -aquest Rothko de la cagarada, el Pollock de l'altre dia amb la xeringa- sé que hi ha qui m'ho retreu, encara que sigui en silenci. Pensen que no m'escau, que quedo malament. Però no és així, escrivint això soc especialment visionari i espavilat, com el nen del conte del vestit nou de l'emperador. Per cert, amb aquesta història, Andersen sí que fou un autèntic visionari: va anticipar l'adveniment de l'art oficial de gran part del segle XX i XXI. Jo estic segur que, tard o d'hora, apareixerà el nen i el castell de cartes (o de dòlars) s'esfondrarà.

Notes

A La bellesa del temps, Valentí Puig escriu sobre un retorn sobtat de Londres a Vic, on el seu sogre està ingressat a l'hospital a causa d'un infart. En aquesta ciutat Puig experimenta una mena de desig d'arrelament, de connexió amb la tradició:

He fet un tomb per Vic. De cop i volta, sento la urgència d'arrelar, de connectar amb una tradició que t'empari i et faci més tu. Una continuïtat encara que no sigui monumental ni estigui als pòdiums de l'univers. Vic, la vella soca catòlica, el continuum de formes que donen un sentit -un plus de sentit- a la vitalitat individual. Com un tory casolà, l'equilibri entre les llibertats individuals i la pertinença.

Però aquest desig, aquesta mena d'autosuggestió, com ell mateix l'anomena, topa amb la realitat:

Passo per davant d'una llibreria, i veure els llibres que es publiquen en català gairebé seria un antídot contra el retorn a la tradició, si no fos que hi ha coses més fonamentals. És més: tots aquells llibres semblen escrits -no sé si pensats- en contra de les coses que estic pensant o intuint. Llibres caducs abans d'entrar en impremta, mimètics, mal escrits. Pel pont romà de Vic passen una mora i la seva filla, amb vel.

Això era l'any 1992. Quanta realitat no hi ha en aquest paràgraf, i realitat augmentada, més enllà de l'última frase. Si una cosa em posa de mal humor, és veure els llibres que es publiquen, no tant aquells escrits per ser comprats per Sant Jordi i no llegits -de futbolistes i presentadors de la tele- o els que tenen vocació de best-seller intranscendent, sinó aquells que apunten a consolidar -i consoliden- una determinada tendència -mimètica, que deia Puig-, un cert gust molt contrastat però alhora insípid, artificial, inelegant, volgudament antitètic a tota tradició.

***

En aquest diari londinenc de Valentí Puig hi és ja present -1993- el debat de la immigració, tema objecte de debat en la política britànica de l'època. Hi apareixen avisos sobre la diversitat de comunitats, les que cerquen la integració i les que volen viure al marge no només de la cultura del país d'acollida sinó de les seves lleis, regint-se per les de la seva religió. Escriu Puig com una premonició: El problema serà que les lleis immigratòries les fan uns legisladors que viuen a les zones residencials, mentre que els qui han de conviure amb els nouvinguts són obrers que viuen als seus barris. (...) Hi ha problemes a les escoles amb una especial intensitat multiètnica. Tot i així, sembla com si la societat britànica donés per fet que parlar-ne és tabú. Gran Bretanya, 1993, fa 33 anys.

***

Més enllà d'aquestes qüestions, quan se n'aprèn d'aquests diaris! Si tingués l'hàbit de subratllar llibres, el subratllaria gairebé tot; si l'hagués de citar, les cites acabarien sent una antologia.

La inestabilitat de l'adolescència és un dels orígens de l'escriptor? es pregunta Puig. Possiblement, la infantesa i l'adolescència ens marquen més del que ens pensem. És quan més nosaltres érem, sense màscares.

I en un altre moment: L'error és enamorar-se de l'amor. M'ha fet pensar en la meva mare. D'adolescent, precisament, quan em veia desesperat per algun desencís amorós em deia: tu estàs enamorat de l'amor.

Tan sols pensava quan escrivia. I és que escriure és la millor manera de pensar.

El cinisme polític és un mal; l'escepticisme és un deure.

***

Sovint la policia s'enfronta a la investigació de morts estranyes, ambigües, inexplicables. Anatomia d'una caiguda és el títol d'una pel·licula que no vaig acabar de veure, gira al voltant de saber si aquell home havia caigut o l'havien matat.

L'altre dia, a casa, vaig tractar unes bigues de fusta de l'habitació de l'N. amb un insecticida contra els corcs. Les pintava amb un pinzell impregnat amb el líquid aniquilador i, un cop fet això, amb una xeringa introduïa més insecticida en aquells punts on hi havia un forat fet pels corcs. Havia folrat el terra de l'habitació amb paper d'embalar i el llit de l'N. amb llençols vells. Pujava i baixava l'escala, caminava entre el pot de pintura, el pinzell, el paper d'embalar, l'escala, els draps, la xeringa... Amb la meva proverbial agilitat, en un moment donat, xeringa en mà, vaig ensopegar amb el rotlle de paper d'embalar, vaig trontollar i, com vaig poder, vaig aconseguir mantenir l'equilibri mentre, a causa dels moviments sincopats, de la xeringa en sortia un ridícul rajolí d'insecticida, que va dibuixar un Pollock als llençols vells. Estava sol a casa, la G. havia marxat a classe de Pilates. Immediatament vaig pensar que, en comptes de sortir-ne indemne, hauria pogut perfectament caure, donar-me un cop al cap, clavar-me la xeringa i morir allí mateix, del cop o de la injecció letal. Què hauria pensat la policia en trobar el meu cadàver amb la xeringa clavada? En un suïcidi per injecció de verí anticorc? En un assassinat? Quan li explico a la G. i li dic que seria sospitosa d'assassinat em respon que ella tenia la coartada perfecta, era a Pilates. No tan ràpid, li dic, tu creus que els forenses estableixen l'hora de la mort amb tanta precisió? Podries haver-me clavat la injecció mortal i després marxar a Pilates. Necessitaries un bon advocat penalista, com Jonathan Andic, afegeixo. Em mira com qui tracta amb un curt de gambals, amb un boig, possiblement mereixedor d'haver-se clavat la xeringa. L'endemà, tanmateix, m'ajuda a enfilar-me a una escala encara més alta, per arribar bé al vèrtex del sostre. Medeixo cada moviment que faig amb precisió suïssa i en surto ilès, però sense cap ganes de repetir l'experiència. Que per molts anys convisquem amb els corcs, ells rosegant la fusta i nosaltres empenyent els dies.

Notes sobre Provença i altres

Qui dia passa, any empeny, diu el saber popular i aquesta expressió és, avui en dia, profundament contracultural. Xoca de ple amb dos dels grans valors de la societat actual: l'ambició i l'hedonisme. Què vol dir això de deixar passar un dia sense cap altre objectiu que anar tirant, sense cap voluntat de créixer i progressar?  I, encara més, empènyer tot un any! D'altra banda, com pot ser que vulguem fer córrer dies i anys sense gaudir-ne, sense aprofitar-los al màxim, sense platgetes, terrassetes ni aperols. Quina esmena a la totalitat al carpe diem!

No cal dir que trobo força sàvia aquesta expressió, que respon amb realisme a la realitat de la vida que hom va trobant.

***

A casa havia sentit dir una altre expressió, més pessimista i escatològica: la vida és com una escala de galliner, curta i cagada. S'atribuïa a Josep Maria de Sagarra, però sembla que és anònima, fruit també de l'expressivitat popular. Aquesta suposada curtedat de la vida xoca amb la voluntat d'empènyer els anys, perquè vagin passant, de l'expressió anterior. Trobo més encertada la primera dita: no crec que la vida sigui una curta successió de desgràcies -és plena de moments meravellosos- sinó més aviat un camí de dificultats que hom ha d'anar superant com bonament pot. Passar i empènyer són verbs molt ajustats.

***

Deixar els textos a mig escriure té els seus avantatges. Perquè just després d'escriure tot això, escolto una entrevista amb el periodista esportiu Gonzalo Vázquez, qui deixa anar l'expressió la vida nos va llevando. Em sembla certíssima. Segur que hi ha qui governa la vida, però som molts qui, més o menys, ens deixem portar pels seus vents, que ara bufen de babord i ara d'estribord, a voltes venen de cara i et frenen, i altres vegades t'empenyen sobre les onades. Certament, tinc la sensació d'haver decidit ben poc sobre la vida que porto. Sí, ens va portant.

***

Sempre he dit que el que hom veu a França arribarà, tard o d'hora, aquí.

Vist un cartell, amb el fons de la bandera tricolor i la següent expressió : Vive la France, à bas l'Europe.

***

Silenci a l'abadia cistercenca de Silvacane. La nau austera, alta i nua. Les parets gruixudes protegeixen de la calor exterior. Els vitralls, simples i geomètrics, deixen passar una llum més pura i tènue. Els pocs visitants que hi voltem no ens arribem a trobar. Les obres d'art contemporani que han col·locat en algunes dependències no aconsegueixen espatllar el caràcter del lloc. Sortim al claustre. En comptes de les habituals columnes amb capitells decorats, està conformat per grossos pilars quadrangulars, decorats només amb dibuixos geomètrics a la part superior. El jardí central està una mica descurat. De sobte, entre els arbustos hi veig dues caderneres. Penso en el nom en francès: chardonneret. Intento fer-los una foto, però no em dona temps a treure la càmera, quan em perceben surten volant esperitades. Però tornen al cap d'uns minuts. Estem una estona jugant a cuita amagar, jo amb la càmera a punt, elles fugint. Al final, aconsegueixo disparar just en el moment en què una d'elles surt volant. Veurem com sortirà la foto, que és analògica. En qualsevol cas, el vermell del seu caparró i el groc de les ales obertes són una nota de color, de vivor, que complementa la bellesa austera del lloc. Les caderneres aconsegueixen allò que l'art contemporani pretén i no assoleix de cap de les maneres.

***

Els vitralls de l'artista Sarkis no desentonen amb l'arquitectura i l'esperit del cister de l'abadia de Silvacane. Uns representen vegetació, uns altres una mena de ditades de colors, tots en colors càlids. Tot i això, m'agraden més els vitralls geomètrics austers d'altres estances, a l'estil dels originals de l'època de construcció de l'abadia.

***

Em sembla que ens va dir que es deia Margot -o Margaux- però potser m'ho invento. Ens fa de guia per les estances de la casa de Dora Maar a Ménerbes, avui en dia centre cultural i residència d'artistes. Vestit curt, botes Dr. Martens, una anella al nas, ulls amb un iris tan clar que no hi ha qualificatiu per adjectivar-lo ni pantone per identificar-lo. Mirada amable que denota, però, obstinació. És la viva imatge del poder sense límits de la bellesa i la joventut.

***

Dora Maar embogí quan va ser abandonada per Picasso. El regal d'aquella magnífica casa provençal de Ménerbes -encara que llavors freda, poc acollidora i perduda en un poble del Migdia- no compensava el fet de sentir-se desplaçada i maltractada. Li va costar recuperar-se. Però el pitjor mal que va fer-li Picasso va ser encoratjar-la a pintar i a abandonar la fotografia. Maar fou una molt bona fotògrafa. Per contra, les seves pintures em semblen molt mediocres.

***

Sopar en una terrassa. Al costat, una taula de quatre parelles franceses, d'edat força avançada. Corren els aperitius, els vins, fins i tot els xupitos. Riures, converses creuades i ambient desenfadat, però el volum no s'acosta en cap moment al nostre estàndard nacional de les taules grupals, del tot insuportable.

***

No sé per què em desperto tan d'hora: a les sis del matí. Dono unes quantes voltes al llit, però al final em llevo. Sense fer soroll em vesteixo i surto a comprar l'esmorzar. El camí fins al centre del poble fa força pujada. Per sort, l'alçada del Luberon fa que les matinades siguin relativament fresques. Quan arribo al carrer principal, els cafès ja són oberts i hi ha alguns homes asseguts prenent cafè. M'entretinc pels carrers, fent algunes fotos. Les orenetes xisclen i volen, mig histèriques, al voltant de l'antic castell. Nidifiquen en una mena de torre. Intento captar amb la càmera detalls d'aquesta estètica provençal -finestrons, portes, testos, flors- que tant ens agrada però que no deixa de ser ben tòpica. Uns operaris carreguen una furgoneta. Em saluden. Un botiguer treu a l'exterior els seus productes: fruita, cistells, conserves, flotadors... Estranya combinació. Baixant cap al forn, passo per davant de l'església, oberta de bat a bat. Hi trec el cap. Temo trobar-me alguna beata que vulgui entaular algun tipus de conversa, però per sort no hi ha ningú. Surto i segueixo el meu camí. Una senyora rega les flors que envolten el seu portal. Raja una font, amb la música viva i meravellosa de l'aigua. Al forn compro un parell de croissants i de pain au chocolat. M'he de contenir per no comprar més coses: magdalenes, barres de pa, éclairs, clafoutis... La fornera porta uns tatuatges horrorosos als braços. Fa els comptes amb una calculadora vella. Conversa curta, funcional, però suficient per autoenganyar-me i pensar que sóc autòcton. A fora, des de la gran plaça es veuen a tocar, a l'altra banda de la vall estreta, uns grans camps de lavanda. En els últims anys han proliferat, no sé ben bé si com a reclam turístic o perquè realment se'n treu un rendiment. Abans calia buscar-los bé o anar fins a Sault on el conreu de lavandes i espígols era realment una indústria sòlida. Ara, aquí al Luberon, n'hi ha pertot. Recordo un any, que vam anar a Sault durant el temps de recol·lecció. Els tractors anaven carregats de lavanda acabada de tallar i desprenien un aroma deliciós. Les xemeneies de les destil·leries emetien fums aromàtics. El poble estava en ebullició i nosaltres en l'estat, sempre còmode, de contemplació. Ser espectador de la vida que passa, quin gran luxe!

***

Cap xef estrellat podrà aconseguir superar el que suposar posar-se a la boca una cirera enorme de Tivissa, madura i fresca, tendral.

***

Estic convençut que m'entendria molt millor amb un indígena de l'Amazones, guiat per les necessitats bàsiques de la vida -alimentació, aixopluc, defensa, reproducció- que amb determinats individus de la nostra societat, embarrancats en un món de construccions mentals i socials complexes, artificials i inintel·ligibles.

***

Valentí Puig, en els seus diaris londinencs, esmenta els joves ambiciosos de la city que passen hores a les estacions de l'extraradi convençuts de que algun dia tindran un Porsche. Les ambicions i esperances de prosperar són bones, però jo no sé si un Porsche val aquestes misses.

***

De vegades, quan em trobo o dino amb amics que llegeixen aquests diaris, penso que tot el que podria dir-los o explicar-los, ja ho han llegit.

Notes

Espigolant en els diaris -Carnets- d'Albert Camus, trobo aquesta anotació de la seva visita al castell de Cayla, a la regió de l'albigès, casa pairal dels germans Maurice i Eugénie de Guérin. Camus cita un parell de fragments del diari d'aquesta última: Volontiers, je ferais voeu de clôture au Cayla. Nul lieu au monde ne me plaît comme le chez-moi. I: Où serai-je? Où serons-nous quand ces arbres seront redevenus grands? D'autres iront se promener sous leurs ombres et verront passer comme nous des vents qui les abattront.

Vam anar al castell de Cayla fa uns vint anys. Era un dia de mitjan agost però plovia i feia un fred del dimoni. Recordo que el termòmetre del cotxe marcava onze graus. No era fàcil arribar-hi per les carreteres estretes que hi portaven. El fred i la pluja donaven al lloc un caràcter inhòspit. Anàvem amb l'À., que aleshores era molt petit. Les històries, les vides, dels germans de Guérin tampoc eren les més engrescadores que hom pogués sentir. L'indret tenia, però, una bellesa especia. Hom se sentia en un altre món, reclòs però alhora fascinant. Recordo que vam passejar una mica pel jardí, amb el nen que corria, malgrat la pluja. I recordo també que els arbres, enormes, ens protegien una mica de l'aigua. I ara veig que érem nosaltres aquests altres que es passejaran sota les seves ombres quan aquests arbres s'hauran fet grans. Però veig també, vint anys després, que potser ja no som aquells que passejàvem sota els arbres de Cayla sinó que estem més aviat al lloc d'Eugénie de Guérin pensant on serem quan siguin grans els arbres, encara modestos, del nostre petit jardí. Quan, des del llit, sento l'À. marxar a treballar a les sis del matí no puc deixar de pensar en aquell nen que corria sota la pluja insistent en aquell fred agost francès.

***

El castell de Cayla dels germans de Guérin. Els chateaux de Malromé i du Bosc de Toulouse-Lautrec. La torre de Montaigne. La casa de Monet a Giverny. La casa de Keats a Hampstead. El Kelmscott Manor de William Morris, amagat als Cotswolds. La métairie de Maillol a Banyuls. La casa-museu Apel·les Fenosa al Vendrell. La casa de Dora Maar a Ménerbes. El taller de Cézanne a Aix-en-Provence. La casa-taller de Giacometti a París. El jardí de Linneu a Uppsala. La casa de Patrick Leigh Fermor a Kardamili. Tots els indrets planians haguts i per haver. La casa de Verdaguer a Folgueroles. El palau Fortuny a Venècia. El castell de la Brède de Montesquieu. La proustiana maison de tante Léonie a Illiers-Combray. Les rutes de Vermeer a Delft i de Van Gogh a Nuenen. I la memòria em falla per poder ser prou exhastiu per acabar una llista infinita.

Els meus acompanyants bé m'haurien pogut engegar a dida, però no ho han fet. I no crec que sigui només per amor o afecte, sinó perquè tots aquests indrets -les cases o els llocs d'escriptors o artistes- tenen no només l'interès una mica fetitxista de ser l'hàbitat del personatge, sinó que acostumen a estar impregnats de caràcter i bellesa. Què fou primer, l'ou o la gallina? El genius loci va atreure al personatge o fou l'artista qui donà caràcter al lloc? Jo crec que hi ha una mica de cada cosa, però el resultat mai decep.

Josep Pla? Connais pas

M'explica l'R. una anècdota, una trista anècdota. Resulta que per motius de feina ha hagut de visitar una obra, una obra magna: un gran centre logístic, una planta industrial de grans dimensions. Per trancar el gel, li diu a la enginyera que dirigeix aquell tinglado que, davant d'una obra d'aquella magnitud, ell es fa la mateixa pregunta que Josep Pla quan va arribar a Nova York: i tot això, qui ho paga? I, per a la seva sorpresa, l'enginyera directora de l'obra magna li respon que no sap de què li parla, que no sap qui és el tal Josep Pla, que és un nom molt comú i que podria ser qualsevol.

La inauguració de la torre de Jesucrist de la Sagrada Família, amb la presència i la benedicció del Sant Pare, ha fet cèlebre aquesta màxima de Gaudí: primer l'amor, després la tècnica. Algú l'ha rebatut dient que si parlem d'obres arquitectòniques, o de ciència i tecnologia en general, deixem-nos d'orgues: el més important és la tècnica. I segur que tots triaríem abans un arquitecte o un enginyer competent que ens assegurés que les cases i els ponts no cauen que no un altre molt inspirat i inflamat que dissenyés estructures que fessin figa. Però crec que en un enginyer o a un arquitecte, els coneixements tècnics es donen per descomptats, igual que el valor en un soldat, i que algú sense un mínim interès i coneixement global del món i de l'home, difícilment pot exercir amb competència una obra arrelada al món i feta al servei de l'home. Res és independent ni està desconnectat d'un entorn, un país, una cultura. Formar enginyers -estem parlant de professionals de primer nivell- que no saben qui és el principal escriptor del seu país -de llegir-lo ja ni en parlem- diu molt poc d'aquest país. O del món en general.

Notes

Una formiga s'enfila pel recipient d'insecticida del jardí. Ho percebo com una burla a la meva autoritat.

***

Després veig dues cotxes fumades que s'aguanten, no sé ben bé com, enfilades sobre el sòcol de pedra de la paret del jardí, on hi ha alguns formiguers. Fan el seu vermut, com qui pessiga olives. Una certa sensació de venjança.

***

Una tòrtora planta cara a una garsa i l'empaita, volant sobre els xiprers. Mai ho hauria dit.

***

Doneu-li una barca a un hortera i treurà màxim rendiment a la seva producció d'horterades.

***

Barcelona. Vaig a prendre un cafè a un establiment Bracafé. M'assec a la petita terrassa. El soroll dels cotxes és molest, però encara ho és més la conversa a crits d'uns adolescents de la taula veïna. Fa calor i demano un cafè amb gel. Una cambrera -no sé si la propietària- xinesa, em porta un café ben llarg, molt calent i un got a banda, amb un únic glaçó, trist, paupèrrim, solitari. Quan faig la mescla, obtinc un líquid marronós aigualit i tebi, sense gràcia ni fortuna. Em sembla la metàfora perfecta de la Barcelona que em rodeja: un nucli de qualitat -Barcelona en sí mateixa, com el bon cafè Bracafé- diluïda en un entorn que la desdibuixa, la despersonalitza, l'aigualeix.

***

Tornant per l'autopista, veig travessar, just sobre meu, una puput, amb els seus colors característics: mig cos ataronjat, com la terra d'una pista de tennis,  i l'altre mig blanc i negre, com la samarreta d'un jugador de la Juve.

***

Els agapants del jardí comencen a treure flor. El primer sol del matí projecta sobre la paret l'ombra de les ponzelles. En el meu imaginari, els agapants són la representació de l'estiu. Em porten al record alguns jardins provençals -a Uzès, Gordes o Saignon- florint al costat d'una piscina, mentre les preocupacions s'esvaeixen com ho fan els núvols en aquells cels d'un blau tan pur. A mitjan juliol aquestes flors blnques i blaves, que abans s'hauran obert del tot, començaran a pansir-se i ens recordaran com de fugaços són els estius, com de ràpid passen els dies de vi i roses.

***

Els nostres agapants són un regal que vaig fer-li a la G. per un aniversari de casament. Des de llavors han crescut, fins al punt de trencar el test de terrissa que els encabia. L'any passat van passar mig hivern sense test -els meus intents d'enganxar-lo amb coles diverses van resultar fallits- i vaig acabar partint-los a cop d'aixadell i replantar-los en dues torratxes noves. Convalescents, l'estiu passat van fer unes florides febles, però aquest any han reviscut amb tota la seva força, traient les seves tiges llargues i dures, profundament virils, que han crescut ràpidament les últimes setmanes. La florida que ara s'ha iniciat coincidirà, si no amb el temps de les cireres, sí amb el de les ampolles de vi blanc fresques i entelades.

***

No formar mai part de cap grup. No creure en els colors d'una empresa, d'un grup professional, d'un partit polític, fins i tot d'una colla d'amics. Pensar que més de tres o quatre persones és ja una multitud incòmoda. La independència a ultrança, potser patològica.

***

Sense deixar de ser crèdul i ingenu, l'empirisme de la vida m'ha fet perdre la fe. Sobretot la fe en els homes. Fins i tot en els professionals de les disciplines més sòlides.

La química, en canvi, és tota una altra cosa. Sempre he intentat evitar, tant com he pogut, l'ús de la farmàcia, però que bé que va un bon antinflamtori, un analgèsic, un antibiòtic.

***

Aquests dies que he mirat tant tennis per la tele, m'he empassat una colla d'anuncis, sempre els mateixos, en cada descans. Són, en general, anuncis bonics: el de Rolex, tan intens, el de Renault amb imatges pararolandgarrosianes i una versió alentida de fons del you are always on my mind, i el de Versace amb música de Placebo. M'ha fet recordar que quan feia curses, ara fa deu anys, em posava de sortida el The bitter end de Placebo, que m'esperonava amb el seu ritme frenètic i m'ajudava a córrer el primer quilòmetre amb poc més de quatre minuts. Després, el meu ritme anava baixant amb música que s'anava acompasant per buscar la resistència. Han passat els anys, el meu cos s'ha afeblit; ja no faig curses ni sento la necessitat d'esgotar, com quan tens quaranta anys, les últimes gotes de jovuentut. Si algun dia encara vaig a córrer, ho faig sense música ni cap interès per mirar el cronòmtre, només intento arribar sa i estalvi. El sol de la joventut ja fa temps que s'ha post. Però res d'això té massa importància. Perquè quan l'altre dia vaig voler escoltar altra vegada The bitter end, el que vaig recordar sobretot és que moltes d'aquelles curses les feia amb en G. Ens trobàvem abans, parlàvem una estona, fèiem veure que escalfàvem una mica, corríem després cadascú al seu ritme -només un dia vaig poder arribar abans que ell- i després ens tornàvem a veure a l'arribada. Ell probablement no havia sentit mai aquella cançó, que només sonava en els meus auriculars, però escoltar-la ara em va fer pensar indefectiblement en ell i vaig experimentar una tristesa molt profunda, un sentiment d'incomprensió de la realitat. Amb en G. ens vèiem poc, en realitat, però alguna cosa me'l feia sentir molt proper. Podria explicar de moltes maneres aquella amistat, per exemple, enumerant les seves múltiples virtuts. Però m'agrada manllevar l'explicació que Montaigne donava de la seva amistat amb Étienne de la Boétie, que també va morir massa jove: Perquè era ell; perquè era jo.

Notes

Com ens agraden els contes de fades! Maja Chwalinska, jugadora polonesa, arriba a la final de Roland Garros. No està ni entre les cent primeres del món i ha hagut de jugar la fase prèvia. En una roda de premsa, un periodista li pregunta quina història hi ha darrere del seu canvi d'outfits (es veu que ha fet servir diferents vestimentes) al llarg del torneig. La pregunta és bastant estúpida. Chwalinska li contesta, sorneguera, que la història és que no hi ha història. No tinc espónsors, diu, aquesta és la història. Així que juga amb la roba que s'ha anat comprant, com qualsevol esportista amateur. Després llegeixo, no sé si és veritat, que no havia reservat hotel per tants dies a París (la lògica deia que cauria eliminada a les primeres de canvi) i que tampoc tenia diners per pagar una estada tan llarga. L'estada l'han pagat, segons aquesta font, els patrocinadors de la seva compatriota Swiatek. Així que aquí tenim el conte de la Ventafocs. No em puc aguantar les llàgrimes quan, a la semifinal, es llança a terra en guanyar l'últim punt i la veig plorar després, asseguda a la cadira i tapada amb la tovallola. Així sóc jo. Avui perdrà amb Mirra Andreeva, que té un joc extraordinari i ha fet un torneig rodó.

***

El meu amic R. em va donar un dia un consell molt valuós. Crec que ja l'he citat algun altre cop. Els diaris no es poden esporgar gaire, em va dir, perquè la construcció no pot ser només de pedra, també necessita ciment.

La confecció dels diaris de Marià Manent sempre m'ha intrigat. A banda de El vel de Maia, que té una unitat clara (els anys de la guerra) i de Montseny, zodíac d'un paisatge, que té com a eix la geografia de l'indret, els altres dos dietaris se sobreposen temporalment. L'aroma d'arç comença el 1919 i s'acaba el 1981 i A flor d'oblit aplega anotacions des de 1918 a 1966. No sé amb quin criteri es van editar. Hauré de comprar l'última edició conjunta que s'ha fet dels seus diaris i llegir-ne l'aparell crític.

He acabat avui A flor d'oblit. És impossible que no agradi un dietari de Manent, i aquest té fragments memorables: anotacions del Montseny, del Vallès, del Maresme, del Camp de Tarragona... Però és un dietari -i això és un problema d'edició no d'autoria- en què hi falta ciment. Són 98 pàgines abastant 48 anys. Hi ha anys amb una sola anotació, llargs períodes sense cap entrada. Això fa que es perdi el fil narratiu que, paradoxalment, també han de tenir els diaris. Molts textos es llegeixen de forma aïllada. El ciment ajuda a construir aquest argument, la història que hi ha sempre en uns diaris i que sovint no es explícita sinó que es va teixint en una mena de rerefons. Així, el període que m'ha resultat de major interès en la lectura ha estat l'estada a Suïssa de l'any. 1960, amb tot el viatge a Valais i el recorregut rilkià, perquè hom hi troba un fil, una història. De fet, m'han vingut unes ganes boges d'emular aquest viatge, tan bellament descrit, tot i saber que han passat gairebé setanya anys.

***

M'ha fascinat la història que trasllada Manent, explicada per Josep Carner, de com aquest últim es va casar amb la seva primera dona, Carmen de Ossa. És una anotació de 1920

La veié -diu- un dia al Passeig de Gràcia. Després, un matí, combregant a la Concepció, i altres dies, encara, al Passeig de Gràcia, on s'incià un flirt purament ocular. En Carner va escriure-li una carta, que no obtingué resposta; i al cap de pocs dies Carmen de Ossa se'n tornà a Xile, la seva pàtria. Al cap d'un temps en Carner rebia una postal-record amb la firma d'ella, i començà llavors una correspondència que durà dos anys, no pas obertament amorosa, fins que una carta d'ella, ja apassionada i afirmativa, empeny en Carner a resoldre l'afer, convençut que compleix una obligació moral contreta amb aquella noia, en qui havia alimentat il·lusió sentimental durant tant de temps. En Carner se'n va a Amèrica. A Montevideo troba una carta d'ella rectificant el que havia dit: però ell no s'atura. Parla amb la noia, amb el senyor Arquebisbe de Santiago, i és acompanyat per l'ambaixador espanyol a demanar la mà d'ella. Al cap de vuit dies ja eren casats.

Sensacional història amb participació d'autoritats eclesiàstiques i diplomàtiques!

Per cert, m'encanta la paraula flirt, quan s'usa en textos d'aquella època. Avui en dia s'usa més com a verb: flirtejar.

***

Avui, quan he anat a comptar m'he trobat l'A. M'ha reclamant, amb justícia i elegància, una ressenya que li dec des de fa mesos. M'he compromès a enviar-li, tot i que el llibre se'm va travessar en el seu moment. N'he de recuperar la lectura.

Aprofintant la xerrada, l'A. m'ha presentat un senyor. Et presentaré un altre perico, m'ha dit. Curiosament, me l'havia trobat abans al forn, on m'ha havia cedit amablement el pas a la porta, quan ell anava a entrar i jo sortia. Que amable, he pensat llavors. Tot quadra.