4.6.20

Felicitat

Rellegir Pla és probablement una de les més grans meravelles que ofereix la lectura.
Un viatge frustrat. 1918 (aquest any epidèmic sembla omnipresent), Pla i l'Hermós naveguen en un gussi per la Costa Brava direcció França. S'aturen a diferents indrets, arreu hi tenen coneguts amb qui comparteixen estovalles, xerrera i beguda. A Sa Riera els rep la família de Florià Pi, un d'aquests amics. El dinar que fan és monumental: llobarros, conills de bosc, allioli... Deixem que Pla ho narri:

El dinar i la sobretaula han durat de les tres de la tarda a quarts de deu de la nit. Tot ha estat abundant i suculent. L'allioli ha estat famós, sòlid, d'una absoluta consistència: s'hi aguantava dreta la mà de morter. Com a postres, hem menjat raïm. Hem passat la tarda fent rosquills. Res no hi ha per a provocar l'apetència d'aquest líquid com la pastositat que l'allioli deixa a la llengua. Les cançons han estat abundants i directes: no era pas el moment de gaires compliments. Hem esgotat la provisió de conyac nostra i la de la casa. La gent és infatigable i arriba a atabalar: conta, explica històries, menja, beu, fuma, s'asseu i s'alça de la taula, sense parar. Hermós, que aquests ambients fascinen, ha tingut moments de remolí dionisíac.

Però el que m'interessa més de la narració és la reflexió que ve tot seguit i que coincideix amb el que em faig sovint, especialment en dies difícils com els que hem viscut darrerament:

¿Quant segles fa -penso- que la gent d'aquest país fa aquesta vida? ¿És que tot això pot durar sempre? ¿Tota aquesta delirant follia primitiva i decadent, no tindrà un fi? De vegades la felicitat del país em fa por. És tan notòria, que indefectiblement està cridada a perdre's.

Els signes de l'anomenada -i francament detestable, tant el terme en sí com en ella mateixa- posmodernitat poden fer pensar que aquesta follia primitiva i decadent ha mort. Però en realitat no és així. Ha agafat altres formes, algunes vegades més sofisticades, d'altres en forma d'un puritanisme alliçonador que és pura façana, però continua sent ben present. Veig ara les terrasses més plenes que mai, malgrat l'aparent risc i, com escriu Pla, la gent és infatigable i arriba a atabalar: conta, explica històries, menja, beu, s'asseu i s'alça de la taula sense parar. I aquest desfici, aquesta felicitat que diu Pla, també em sembla que indefectiblement està cridada a perdre's.

2.6.20

Apunts

Acabo de llegir-me L'estrangera, de Claudia Durastanti, llibre inclassificable i diria que també difícil de ponderar, en el qual hi he trobat algun impacte precís enmig de moltes divagacions que, personalment, m'han resultat nebuloses (potser per incapacitat pròpia, ho reconec). N'havia llegit ressenyes que definien l'obra com una reflexió sobre la identitat, en abstracte, i a mi m'ha semblat més aviat una anàlisi de la complexa identitat individual de l'autora, que, personalment, he sentit llunyana i en algun moment inaccessible, malgrat la indubtable sinceritat de la seva escriptura.
Curiosament, el que més m'ha agradat del llibre és un fragment on, tornada dels Estats Units amb la seva família, explica que qui va ensenyar-li l'italià estàndard fou el seu germà adolescent. Entre tant barroquisme i inestabilitat familiar, com un mar en permanent tempesta, em va agradar trobar la llengua precisa del germà jovenet com una boia, un flotador fet de classicisme:

Quan em pregunten qui em va ensenyar a expressar-me, entre avis immigrant que parlaven una llengua tota trencada i uns pares que no sabien corregir els meus errors de pronúncia, m'adono que la primera llengua que vaig parlar va ser la de la primera persona que vaig estimar: l'italià d'un noiet sis anys més gran que jo, melòdic i lliure d'entrebancs, defensat amb obstinació quan ningú al nostre voltant el parlava sense un accent marcat, en una regió on l'ús del parlar local coincidia amb la ciutadania. La llengua d'un adolescent, apresa dels telefilms doblats a l'italià, encara fresca, ingènua i dolça, la veu del meu germà que a estones encara és la meva. Me'n va ensenyar ell, d'evitar la humiliació que ve després de cada acte comunicatiu fallit: com més vulgar i volgudament molesta era la manera com parlaven els pares, més precisos érem nosaltres, convençuts que ser correctes en el lèxic implicaria ser correctes també en la vida, i alliberar-nos per fi de les seves estranyeses.

***

Periòdicament cal tornar a lectures -i autors- de referència, que actuen també com una boia on aturar-nos a descansar, per poder seguir després travessies en mars oberts desconeguts, on no sabem què hi trobarem. Lectures i autors confortables, com la calor d'una llar de foc a l'hivern, que ens porten per ondulacions suaus i paisatges coneguts. Una confortabilitat no exempta, però, de descobriments -o redescobriments-, de belleses que ens semblen noves -o que ens ofereixen nous angles de visió- i de perspectives -no m'agrada parlar de reptes- que se'ns mostren diferents en cada lectura.
He començat una altra vegada aquest grandíssim volum de l'obra planiana que és Aigua de mar, potser el més rodó dels que inclouen textos i llibres diversos. I d'entrada, en el Bodegó amb peixos inicial, m'he trobat una reflexió purament pascaliana d'una saviesa indiscutible i diàfana. És una reflexió que enllaça amb el que escrivia fa uns dies en relació a la inquietud -incapacitat d'estar-se quiet- de l'home i a aquella afirmació de Pascal tan aplicable al moment actual: allò que les desgràcies de l'home vénen de no saber estar-se quiet entre les seves quatre parets. Doncs bé, Pla escriu sobre la seva estada a Fornells -una de les cales de Begur- on va viure una temporada després de la guerra i sobre el tedi que regnava en aquell paratge:

A mesura que la vida passa, us adoneu de la importància de l'ensopiment. Ningú no sap, ni pot resistir, el tedi. La vida us ha ensenyat que una de les fonts més copioses i perennes de dolor és l'agitació inútil, els moviments gratuïts, l'entrada en la nostra vida d'altra gent. Així i tot, resistir la sensació aclaparadora de sentir sobre el cor el pas del temps es feia impossible. Els homes i les dones no poden resistir l'ensopiment perquè creuen -sense cap raó- que ensopir-se és morir una mica. 

I així anem entrant en la sàvia escriptura planiana, en aquesta navegació que ens porta de les reflexions sobre el tedi al coneixement de la qualitat de cada peix, i de cadascun dels seus subtipus, i dels hàbitats on cal pescar-los i com cal menjar-los. Per acabar aprenent fets incontestables com ara aquest:

Si algun amic em preguntava en temps de maig quina alimentació podria emprendre's, jo contestaria sense dubtar un moment: trenta sardines per barba, acabades de pescar, grosses, regalimants de greix, fetes a la brasa, i quatre costelles de xai tendre del país amb una enciamada primaveral amanida amb oli, vinagre, sal i mostassa. Això fa, sumat, trenta-quatre peces. És un bon nombre. Hi posin un claret blanc, sec, un vi de macabeus de l'Escala amb les sardines i un vi negre d'una certa pastositat per les costelles. I ja em donaran notícies...

28.5.20

Nota

Diuen que la memòria és selectiva i jo tinc la sensació de que aquests dies ens està envaint una mena d'amnèsia. És una amnèsia purament defensiva, un instrument de supervivència que ens impulsa a creure que el que hem viscut aquests mesos era una mena de malson. Veiem casa ensorrades, carrers aixecats, però el blitz ha cessat, ja no veiem els avions, només sentim el seu brunzit llunyà. I com sol passar en situacions així, la vida emergeix de cop.
Certament, això no deixa de sorprendre'm. La nova normalitat orwelliana i el seu símbol més visible -la mascareta- em resulten francament desagradables. Tinc la sensació que en aquesta nova realitat la vida segueix -i som afortunats els que ho podem viure- però sense els elements que la fan plena: les abraçades, la confiança, la despreocupació, la improvisació, la llibertat al capdavall. Llegia l'altre dia una entrevista a Rafael Argullol en què afirmava que si el fessin escollir entre vida i llibertat triaria la segona, perquè la vida sense llibertat no és vivència, és supervivència. No crec que haguem arribat a aquests límits, però, ara per ara, no trobo els elements que em permetin gaudir dels suposats avantatges que aquesta mena de transició ens està portant. Em sorprèn enormement veure la gent fer-se fotos amb mascareta o les botigues de roba publicitant-les com un element de moda més, quan jo les veig com un símbol d'amputació d'allò que som.
Tant de bo aquesta transició sigui realment això, una transició, però no puc deixar de pensar en aquesta etapa en una mena de treva, una hora del pati per menjar l'entrepà, quan les classes més pesades i els professors més durs estan per venir. I sí, de vegades, a l'hora del pati ens ho passàvem molt bé i oblidàvem l'examen de llatí que venia després.
 

6.5.20

Pla, grip, coronavirus i llibertat

Seguint els esbossos que vam publicar fa un parell de mesos, quan ja es veia a venir l'esclat de la pandèmia, vaig escriure un article per a Clarín, amb el títol una mica pompós de Josep Pla y la gripe española, el coronavirus y nosotros. No era més que un retorn als orígens de l'escriptura de Pla, fonamentalment de El quadern gris però també d'altres textos, que es va veure esperonada pel període d'ociositat que va viure l'escriptor a causa del tancament universitari forçat per la terrible grip espanyola. En el text, feia un paral·lelisme entre aquella situació i la que estàvem llavors a punt de viure -ara ja vivint de ple- i la possibilitat de que nasqués en els més joves un estímul creatiu fruit d'una estranya llibertat amenaçada per la mort.
Més enllà de les qüestions relatives a la gènesi de l'obra de Pla, el text em sembla ara una mica naïf. Els condicionants socials actuals -superpoblació, estructura social complexa, major coneixement científic, hiperinformació, mobilitat, capacitat d'acció dels governs i les administracions- han acabat provocant l'efecte contrari al de l'any 18: una clara restricció de les llibertats. Una restricció inevitable -un mal menor-, però restricció a la fi, i amb alguns indicis de l'existència d'una voluntat de perpetuar-la amb vocació protectora. Més enllà d'aquest debat, necessari, el terreny de la creació no s'ha pogut nodrir de passeigs inspiradors com els de Pla per la carretera de Sant Sebastià. Segurament la creativitat s'haurà expressat per altres vies. I no em refereixo precisament als balcons.
Clarín 146.

2.5.20

L'hort

Vaig a mirar l'hort i m'adono que hem d'ampliar el perímetre de seguretat. Les males herbes van envaint el terreny quan ens descuidem i les hem de fer recular. Costa enormement arrencar-les, especialment les maleïdes gramínies: tan fràgils que semblen i tenen unes arrels fortes i tossudes. Fa vint-i-cinc anys que no les arrenca ningú i s'han fet fortes, ho han envaït tot. Però malgrat l'aixadell precari que tenim, mica en mica, les anem arrencant, les fem retrocedir. Després d'una bona estona de cavar, sota el sol suau del matí i amb l'aire encara fresc, em sento com un camperol de Millet, satisfet i agraït, amb ganes fins i tot de resar l'àngelus. Però no em distrec en la meva lluita contra un enemic silent i batallador. Insisteixo fins que se m'aixeca la pell de les mans, vergonyoses mans d'oficinista.
- Aquesta guerra, la guanyarem- li dic, però, a l'À. Per tres motius. Perquè som tenaços en la nostra lluita. Perquè som els bons, com els anglesos. I, sobretot, perquè la història l'escrivim nosaltres.
I penso llavors en les atrocitats que cometen també els bons i els vencedors, sempre mig ocultes sota el vel de la justificació: Hiroshima, Dresde, Katyn... (bé, en aquest darrer cas serien simplement vencedors). I recordo llavors que tinc l'assignatura pendent de llegir Sebald i encarrego per wallapop Sobre la historia natural de la destrucción.

1.5.20

Brevíssims

Les festes infantils mai m'han agradat, ni quan era un nen. Li dic a la G. i em diu que a ella, tampoc.

***

Em sorprèn la gent que es fa fotos amb mascareta. Jo faré una foto el dia que les pugui cremar. Una foto i una festa. Fins i tot, infantil.

30.4.20

La ciutat

Començo a trobar a faltar la ciutat. La ciutat com era, no com serà. O la ciutat, simplement. Veig ara a l'instagram imatges dels carrers de Barcelona, de racons pels quals he passejat mil i una vegades, i em resulten llunyans i estranys, però alhora els enyoro. Trobo a faltar aquests carrers, aquestes places, la gent, les llibreries, els bars, les terrasses... i també la ciutat com a símbol. Allò que representa entrar-hi per una avinguda ampla, la Diagonal per exemple, amb els edificis a banda i banda i circular ràpid amb el cotxe, sent conscient d'entrar al cor d'un eixam de vides. I m'agrada també sortir-ne de nit, amb els colors dels semàfors composant una melodia, mentre a la ràdio en sona una de diferent i sento com, malgrat la buidor dels carrers, milers de vides segueixen amb el seu batec inabastable, amb els seus pensaments inescrutables i segurament inconfessables. I la música de la ràdio i dels llums se t'emporta lluny d'allí, per tornar-hi, però, aviat.

***
Res em conforta tant com trobar complicitats en la lectura, sentiments o sensacions que creia propis i que resulten ser compartits i, alhora, expressats amb precisió i certitud. És com si aquest mal de molts -o, com a mínim, de dos- resultés un consol, tal i com diu la dita. Llegint Salter això em passa sovint i és una de les coses que més valoro de la seva lectura. Així, m'ha agradat llegir aquests passatges en què la ciutat, la ciutat de Nova York, emergeix com a element central. L'editor Eddins:

Conduïa, habitualment tot sol, i sempre tenia un moment d'exultació quan creuava el pont George Washington i veia el perfil de la ciutat a la llunyania. De nit conduïa amb més llibertat i menys trànsit com més s'allunyava de la ciutat, i quan arribava a casa cantussejava una mica amb l'energia de Manhattan.

O quan el protagonista, Bowman, arriba en un taxi, compartit amb un desconeguda, des de l'aeroport:

Els cotxes que venien de cara il·luminaven els cabells foscos i els llavis pintats de la dona, que van fer que Bowman es pensés que era grega. L'autopista anava paral·lela a Manhattan, que semblava un extens collaret de llum a l'altra banda del riu. A la punta més allunyada hi havia el districte financer i, en acabat, de mitja ciutat en amunt, els incomptables edificis alts, les grans caixes de llum. Era com un somni, intentar imaginar-ho tot, les finestres i els pisos sencers que no quedaven mai a les fosques, el món on volies viure.

***
Llegir Salter és un esperó i, al mateix temps un repte, cap a l'escriptura de ficció.

29.4.20

Breus

Nova normalitat. Quina expressió tan inquietant! Lingüísticament -només lingúísticament, teminològicament, que ningú s'esveri- em recorda a solució final.

***
Salter va molt bé, fantàsticament, fins que arriba a Espanya. Suposo que ens deu passar a tots quan escrivim sobre altres països i cultures, però per què els anglosaxons, per molt culturitzats que estiguin, quan parlen d'Espanya cauen de forma tan abrupta en els tòpics? Cante jondo, toreros, Franco, Lorca (que situa a Sevilla)... Salvant novament les distàncies -que ningú es torni a esverar- aquest capítol de Això és tot m'ha recordat a Spanish bombs, aquella cançó que van perpetrar els Clash.

***
Novament el cel. Surto a fer el cafè a fora, després de dinar, i veig aquest cel meravellós, extraordinàriament blau, amb uns núvols enormes, blancs a sobre el poble i gris marengo a les muntanyes, que avui corren acceleradament, esquinçant-se.

***
En una novel·la, quan apareix una noia amb un vestit vaporós, el protagonista masculí ja pot començar a tremolar.

***
Escriure escenes de sexe sense ser cursi ni vulgar és una missió gairebé impossible. Salter ho aconsegueix.

28.4.20

Esbossos

Segueixen els dies estranys, amb somnis insistentment sorprenents on apareixen llocs inversemblants com un edifici art déco que resulta ser la seu de l'extint diari Hoja del lunes o viatges absurds a poblacions franceses inexistents per anar a visitar camps de rugby. Dies on, per contra, miro més que mai al cel i als núvols, em fixo més en els verds d'aquesta primavera especialment vigorosa. Palplantat al costat del nostre hort exigu, del qual estem tan orgullosos, li dic a l'À. que gaudeixi de les millors temperatures de l'any, les d'aquest capvespres que no són ni massa freds ni massa càlids, el punt just, el regal exacte. I em mira una mica estranyat, mentre ens quedem en silenci badant, mentre la llum del sol es projecta obliqua sobre les herbes, cada dia més altes, de l'antiga vinya.

***
Mirem moltes pel·lícules, totes bastant dolentes. Les que trio jo són les que agraden menys, curiosament, tot i ser les millors. Com Blue jay, aquesta història de retrobament, desigual, amb altibaixos, però amb un argument que tots podem sentir com a proper, i amb una fotografia intensa, en blanc i negre. També en recordo una altra de Guy Ritchie, dolenta, encara que potser això sigui una redundància. Hi surt una vigorèxica Madonna, quan era la parella del director, ja en plena maduresa. El més destacable és constatar com la bellesa, quan s'acompanya de caràcter, duresa i, fins tot displicència, resulta especialment punyent.

***
Salter també resulta punyent. La seva escriptura té veritables ràfegues de talent i veritat. Pot elevar-se a un altiplà i mantenir-s'hi pàgines i pàgines, fent que això ens sembli gairebé normal i, sobtadament, elevar-se encara més fins a autèntics cims. James Salter, de qui no conec res de la seva vida, és un autèntic especialista en el dibuix de les relacions entre homes i dones. Té una capacitat immensa per captar aquells instants aparentment intranscendents però que amaguen el significat de tants fets de la vida. Salter explica sense necessitat d'explicar-se, narra profundament amb diàlegs i amb unes poques imatges. Avui, el llegeixo sota el sol ja dur de finals d'abril mentre prenc un cafè, i la seva escriptura em resulta gairebé irreal, com el món hedonista d'alguns dels seus personatges. En la seva prosa hi ha aparicions fulgurants que em recorden les d'aquells futbolistes que passen desapercebuts tot el partit, però que l'acaben resolent amb un parell de jugades estelars, sense saber ben bé com.

26.4.20

Apunts

No m'agraden les històries on hi surten somnis, on s'expliquen somnis. Crec que en la literatura, els somnis només serveixen per fer trampa. Així que no explicaré somnis. Només deixo constància de que aquests dies tinc molts somnis estranys, gairebé diàriament, que m'acaben despertant amb un sobresalt. Un dia sóc jo intentant desfer-me d'un ganivet de grans dimensions en una hiperpoblada ciutat asiàtica, un altre dia perdo un bebè minúscul que m'havien deixat en custòdia i encara un altre dia apareixen personatges d'alguna feina antiga. Tot força inquietant.

***
Després d'haver llegit les memòries de Nabokov veig més papallones. Potser és la primavera o que, paradoxalment, passo més hores a l'exterior o, simplement, ara m'hi fixo més. Avui, mentre passejava badant per la gespa ha passat una bellíssima machaon -veig que en català es diu papallona reina- amb el seu vestit elegant, com si tornés d'una festa. Després, mentre cavava a l'hort, s'ha posat sobre un terròs una petita papallona blava força comú de la qual desconec el nom (que Nabokov sàpiga perdonar-me). S'ha estat una estona quieta, brillant sota el sol, i jo he tingut una excusa per deixar de cavar i mirar la seva lluïssor blava i reconfortant.

***
Els animals sembla que hagin guanyat terreny davant d'aquesta deserció o pseudoextinció humana. L'R. m'explicava que havia vist petjades de senglars al bell mig del poble. Ahir, mentre llegia a l'herba, va venir una garsa -ocell extraordinàriament fugisser- i va acostar-se'm desvergonyida fins a un parell de metres. Mentre peonava per l'herba se li va acostar una mosqueta per l'esquena i de sobre, com si tingués ulls al clatell, va fer un salt amb mitja volta alhora, i se la va cruspir a l'aire, en una maniobra pròpia d'un saltimbanqui, tot i portar vestit d'l'il·lusionista.

***
Llegia jo en aquell moment Això és tot, de James Salter, novel·la que tot just he començat. El que més m'agrada de Salter és la manera que té reflectir en els seus personatges una mena de desencís davant la vida, que em recorda força a Fitzgerald. Sempre recordaré la història de la Noreen i l'Arthur a Palm Court, un dels seus millors contes.
En aquesta novel·la, a mesura que passen les pàgines sento una enveja creixent per la destresa de Salter a l'hora d'escriure, per la seva capacitat de dibuixar personatges i ambients amb quatre traços mínims. No tinc costum de subratllar i anotar els llibres, i en aquest cas gairebé me'n penedeixo, perquè després em costa trobar aquells fragments (tants!) que m'han entusiasmat, interessat o admirat.

***
Diu l'Eddins, un dels personatges secundaris de la novel·la:

- Però normalment no m'agrada que els escriptors em donin massa detalls sobre el que pensen i senten els personatges-deia-. M'agrada veure'ls, sentir el que diuen i decidir per mi mateix. L'aparença de les coses. M'agraden els diàlegs. Els personatges parlen, i ho entens tot.

Molt bé, Eddins, hi estic d'acord.