26.9.21

Apunts

Jules Renard sobre l'escriptura. Crec que ja ho havia llegit i potser fins i tot, citat, en alguna altra ocasió. Tradueixo directament del francès:

El talent és una qüestió de quantitat. El talent no és escriure una pàgina: és escriure'n 300 (sic). No hi ha novel·la que una intel·ligència ordinària no pugui concebre, no hi ha frase, per bonica que sigui, que un debutant no pugui construir. Queda aixecar la ploma, preparar el paper, omplir-lo amb paciència. Els forts no dubten. S'asseuen, suaran. Aniran fins al final. Esgotaran la tinta, usaran el paper. Només això els diferencia, els homes de talent dels covards que no començaran mai. En literatura, només hi ha els bous. Els genis són els més grossos, aquells que penen divuit hores al dia de manera infatigable. La glòria és un esforç constant.

Quanta raó. I quin dit acusador.

***

Escriure diaris com Renard, sense embuts, sense màscares, sense preservatiu.

***

L'escriptura, crec jo, és un acte permanent i continu. Posar-se a escriure davant d'un paper no és sinó la culminació del procés. Escriure és la nostra ment girant com un motor, és tot el que pensem i sovint se'ns escapa. Joyce ho sabia bé. Per això, és essencial la disciplina de prendre notes.

***

F. sobre El gris i el verd. Coincideix amb moltes altres crítiques anteriors. I penso que deuen tenir raó. Però sento la dificultat de passar pàgina, de començar de nou, de buscar una nova empresa.

***

La solitud és a vegades una necessitat: poder disposar d'una llibertat transitòria però absoluta. Fins que arribi a ser fins i tot excessiva.

***

Parlant de la llibertat, ara en termes absoluts i definitius: es tracta de quelcom absolutament  indestriable de la independència econòmica. Fer el que no vols ni tens ganes de fer no deixa de ser una forma de vendre's, una negació de la llibertat.

***

Montolieu: una certa decadència, que no ha deixat de ser bella.

***

A Montolieu, tot dinant, en una taula veïna una noia gairebé emula l'escena més coneguda de Meg Ryan mentre menja un fondant au chocolat.

***

Compro una edició vella de Dublinesos en francès, Gens de Dublin. Em resulta estrany, i alhora fascinant, llegir en francès el fragment que més m'agrada del llibre, el final de Els morts. La cadència d'aquest paratge balancejat en llengua francesa:

Il s'était mis à neiger. Il regarda dans un demi-sommeil les flocons argentés ou sombres tomber obliquement contre les réverbères. L'heure était venue de se mettre en voyage pour l'Occident. Oui, les jornaux avaient raison, la neige était générale en toute l'Irlande. Elle tombait sur la plaine centrale et sombre, sur les collines sans arbres, tombait mollement sur la tourbière d'Allen et plus loin, à l'occident, mollement tombait sur les vagues rebelles et sombres du Shannon. Elle tombait aussi dans tous les coins du cimetière isolé, sur la colline où Michel Furey gisait enseveli. Ell s'était amassée sur les croix tordues et les pierres tombales, sur les fers de lance de la petite grille, sur les broussailles dépoulillées. Son âme s'évanouissait peu à peu comme il entendait la neige s'épandre faiblement sur tout l'univers comme à la venue de la dernière heure sur tous les vivants et les morts.

***

Mirem una pel·lícula, de la qual ja he oblidat el nom, que transcorre a la Toscana. Una vil·la que s'ha de restaurar, el record del passat, els paisatges, la joia de viure, un amor que neix... N'hem vist moltes com aquesta, en escenari toscà, i sembla que per sortir-hi Liam Neeson en comptes de Diane Lane, aquesta hauria de ser millor, però no és així. El que em crida més l'atenció és que hi surt Montichiello, petit vilatge prop de Pienza. Hi vam anar sovint a sopar per recomanació de Pinuccia, la nostra hoste. El restaurant donava a la muralla de pedra vermella -o de color marró siena-. Un dia, que m'estava recuperant d'una intoxicació, la propietària -Daria- fins i tot va fer-me un arròs bullit, que em prenia amb desgana mentre mirava de reüll els plats de pici que menjava tothom. La G. estava encinta, en pocs mesos naixeria l'À. Ja ha passat molt temps i Montichiello comença a ser un record difús. Em pregunto si hi tornarem mai i sento una certa nostàlgia d'aquell indret i de tots els llocs on hem viscut moments de plenitud, però alhora experimento també la felicitat d'haver-los viscut. Són instants que han quedat fixats i, d'alguna manera, existeixen encara.



12.9.21

Notes

Després d'unes setmanes passades traduint i revisant El gris i el verd -ara El gris y el verde- em quedo sense capacitat ni ganes d'escriure res. M'obligo, però, a venir aquí, quasi com un acte de disciplina, tot i que se m'han escapat, aquestes setmanes, idees i percepcions d'instants, que no he anotat, per desídia.
El treball de traducció, i encara més el de revisió, em fatiga enormement. He acabat en un estat quasi letàrgic, sense esma. El resultat no sóc capaç d'avaluar-lo; segueixo creient molt en aquest text, malgrat un parell de negatives rotundes rebudes. No sé si aquesta versió castellana tindrà més sort i acabarà veient la llum, però jo hi mantinc tota la fe.

***

Sí que ha vist la llum el petit volum de poemes, Camins, que l'amic Paco Sánchez Bellón ha editat, en una tirada limitadíssima, en els seus inaugurats Cuadernos del Mirador. Un treball magnífic, de composició, tipografia, impressió i enquadernació, que mai deixaré prou d'agrair. Fins i tot crec que aquests poemes, en aquesta edició arriben a dir alguna cosa més, alguna cosa diferent, tal com considerava Juan Ramón Jiménez. El fet que aquesta edició en català s'hagi fet a Úbeda hi afegeix encara més valor.

***

Hem pujat avui caminant a Sant Segimon. L'N. s'ha queixat una mica, però crec que ha acabat valorant l'excursió, que encara no havia fet mai. Hem collit -i menjat- móres, que creixien com un bé de Déu en mars d'esbarzers. Hem sentit l'olor, aquella olor tan característica del lloc, que jo identifico amb la ginesta, tot i que no estava florida. Hem begut de les fonts que, més que rajar, gotejaven. Sota els faigs s'estava fresc. Aquests boscos ens inspiraven històries septentrionals, mitologia nòrdica i britànica. Aquí i allà creixia algun grèvol, envernissat d'un verd intens. Els núvols corrien de pressa i tenien també un aire anglès, a l'estil de Constable o Boudin.

***

De lectures, començant Bagheria, de Dacia Maraini, una història siciliana evocadora. Acabat fa unes setmanes, abans d'iniciar la voràgine traductora, La fuente del encanto. El millor Trapiello dels últims anys, al meu entendre. Hi he trobat la mirada dels seus primers diaris.

***

He passejat aquests dies, per raons que no vénen al cas, per Pedralbes, de bon matí. L'entorn del monestir, desert, m'ha semblat, si se'm permet el topicàs, un oasi a la ciutat, segurament l'indret més bonic ara mateix de Barcelona. Tots els elements conformen un entorn singular, més rural que no pas urbà: la placeta, l'empedrat, la portalada estreta de la baixada... Hi passàvem sempre amb el cotxe de l'amic J., fa trenta anys, per anar a la facultat. Era com una prova, una temeritat de joventut: els retrovisors quasi fregaven les pedres. Ara hi he passat a peu i m'he fixat  bé en les cases adossades al monestir, les portes, algunes rematades amb capitells, els fanals, que encara feien llum. Tot just començava el dia. Després, ja pels carrers d'aquest barri benestant, he anat trobant algun vianant aïllat: runners, estudiants massa puntuals, camí de la facultat... M'he fixat en els edificis, de diferents èpoques, però tots ells amb alguna característica senyorial. El pendent de l'avinguda de Pedralbes, de baixada, juntament amb la placidesa de l'entorn -la seguretat i el benestar que transmet la riquesa- tenen un efecte euforitzant i hipnòtic: et fan pensar que la vida és fàcil. El suau descens de l'avinguda n'és una metàfora. Més enllà, però, ja gairebé arribant a la Diagonal, la realitat s'imposa. Començo a trobar més gent: estudiants ja més apressats, senyores que van a servir i a qui costa enfilar el camí (el seu fa pujada, literalment i metafòricament), mares amb nens, en la mirada dels quals veig ja un punt d'arrogància... I cotxes i més cotxes que em desperten del meu somni.

***

De tornada, l'autobús em deixa davant de Santa Maria Reina. L'he vista sempre de pas i em sembla un església molt bonica, d'estil clarament florentí. Et transporta a aquella ciutat. Aprofito per entrar als jardins. Un monòlit recorda el genocidi armeni, i em fa pensar en la insensibilitat que ha tingut sempre Occident amb Armènia, rodejada de països que l'han agredit i l'agredeixen. No deu haver-hi petroli. L'església és tancada, però dono un volt pels jardins. Les arcades estan coronades per uns medallons; si fóssim a Florència, serien de della Robbia. Però si fóssim a Florència hi hauria molta gent, i aquí estic ben sol. Només em trobo, amb un cert horror, amb una rata que s'arrossega agonitzant. És ben grossa i no sé si mor per l'acció d'algun verí o d'algun depredador. En tot cas, me'n vaig cap a una altra banda.

***

Fa molts anys que no segueixo el mon de la música pop-rock. Però segueixo pensant que per fer aquesta música cal joventut, esperit lliure, néixer per generació espontània i tenir alguna cosa a dir. I calen ben pocs instruments: guitarra, baix, bateria i poca cosa més. Hi allunyin les trompetes, si us plau (o dediquin-se a altres gèneres, ben nobles). I si tenen seixanta anys (i els cabells crepats) o vuitanta (i els llavis molsuts) i volen seguir guanyant diners -afany també legítim- toquin els seus èxits d'antany.

27.8.21

Estiu

Tornant de Madrid, sento a la ràdio que Bruce Springsteen va innovar en la música rock utilitzant el sintentizador a Dancing in the dark. És una cançó de l'any 1984; jo vaig comprar-me llavors l'LP, el mític Born in the USA. Encara corre per casa. Però el que recordo sobretot és el videoclip de la cançó, on Bruce Springsteen treia a ballar una noia del públic, assenyalant-la i cridant-la amb un hey baby. Es deia que, a partir de llavors, ho feia sempre en els concerts a l'hora de tocar aquesta cançó. No si sé era cert. El que sí que sé és que, si la noia del videoclip tenia llavors uns vint anys, ara en deu tenir cinquanta-set, fet que em resulta absolutament inconcebible. Aquell vídeo i aquell ball eren una imatge pura de la joventut i de la bellesa que li és inherent, i de cap manera el temps pot haver corregut d'aquesta forma impia i inclement. Però ho ha fet.

***

I mentre penso tot això, conduint per aquestes autovies infinites del centre d'Espanya, miro el paisatge erm, sota un cel blanc i un sol tan despietat com el pas del temps. És un món infinit, gairebé lisèrgic, com una al·lucinació, on perdre's i desaparèixer.

***

Llegeixo a Clarín un text de José Cereijo sobre Gil de Biedma. El que més m'interessa és l'inici. Cita l'autor un text de Gil de Biedma que fa referència a un poema de Corneille que, segons sembla, va sentir-se ferit per les referències que va fer una marquesa a la seva edat, ja avançada. Escriu Corneille:

Marquise, si mon visage / A quelques traits un peu vieux,/ Souvenez-vous qu'à mon âge/ Vous ne vaudrez guères mieux.
Le temps aux plus belles choses/ Se plaît à faire un affront/ Et saura faner vos roses/ Comme il a ridé mon front.
Le même cours des planètes/ Règle nos jours et nos nuits/ On m'a vu ce que vous êtes,/ Vous serez ce que je suis.

Magnífic Corneille, però la poesia i la raó no esmenen la realitat del moment, i això és el que va saber veure segles després Tristan Bernard, que, segons ens recorden Gil de Biedma i Cereijo, va escriure una suposada resposta de la marquesa:

Peut-être que je serai vieille,/ Répond Marquise, cependant/ J'ai vingt-six ans, mon vieux Corneille/ Et je t'emmerde en attendant.

Què val, doncs, el futur que ha de venir davant del pes de la realitat del present?

***

A Madrid ens allotgem en un hotel de la Gran Via. És aquella part de les ciutats que mai m'ha agradat. Podria ser el Broadway manxec -no sé si ho va dir Ramón Gómez de la Serna, però ho podria haver fet-, però està clar que ja no ho és. Molts teatres s'han reconvertit en botigues de grans cadenes: Primark, H&M, etcètera. Se salva l'arquitectura art-déco de molts edificis, que contrasta amb una temperatura infernal. Ya no hace calor como antes, ens diu un taxista tornant del Prado, mentre el termòmetre marca trenta-sis graus a les vuit del vespre. Prèviament, hem passat una estona a la piscina de l'hotel, situada al terrat. Les vistes són magnífiques: palaus, cúpules i el mar de teulades dels barris que ens envolten. És una ciutat una mica il·lusòria, et fa preguntar com és possible que hagi crescut allí una urbs així. Potser és el silenci de l'alçada o l'aire calent, que enterboleix els sentits i crea una atmosfera irreal. Només l'aigua de la piscina alleuja de la calor, del sol incendiari i d'aquesta mena d'estat narcòtic. De fons, sona una música d'aquestes que hom anomena de chill-out, i els cossos se sotmeten al sol en un món d'un hedonisme venal, que em resulta amarg i potser fins i tot, desagradable: olis solars, copes de xampany, llits balinesos (sic), grans ulleres de sol, músculs de gimnàs i pits de cirurgia. Ens sentim estranys allí, i només la immersió sota l'aigua ens permet escapar d'aquell món, estrany, irreal, absurd.

***

En un pàrquing on abunden els cotxes d'un cert estatus, diu l'N., quan pugem al Scenic:

- El nostre és un cotxe de campesinos.

***

S'ha escrit a bastament sobre per què escrivim. Necessitat, egolatria, dèria... Per què tants homes primitius van pintar cérvols i braus a les parets de les seves cavernes? El que no sé si és comú és l'esperança, infantil, totalment ingènua, d'escriure algun dia algun text sublim, definitiu.

***

De la ciutat d'Àvila, més enllà de muralles i edificis històrics, em quedo amb les cases i els carrers de la part baixa, intramurs, Cases baixes, d'un sol pis, d'un altre temps, arrenglerades en carrers silenciosos, com de poble. Però d'un poble de fa gairebé cent anys: sense comerços, sense estridències. Em fa pensar en les novel·les de Baroja.

***

El turisme és, per definició, invasor. Però hi ha un tipus de turisme que encara ho és més. Famílies sorolloses, gents prepotents, individus profundament cretins, que es comporten com si fossin sols al món. Pares que han de fer fotos als seus fills fent la vertical-pont davant d'un monument com si mai ningú hagués valgut el que ells valen.

***

La costa de Begur. Ni les multitud poden espatllar la seva bellesa magnètica. El blau profund del mar i el verd suau amb què acarona les petites platges. El reguerol que baixa fins Aigua-xellida, on viu encara l'esperit de l'Hermós. Les cases blanques sobre les roques, les agulles verdes dels pins, que freguen l'aigua del mar. La barraca de pescadors amb la teulada de volta. L'olor de sal i de resina. El roig de les roques amb les seves formes monstruoses. Els troncs retorçats. Els textos de Pla que retornen sempre. L'enyor d'aquells temps, de l'Hermós, dels gussis, el desig d'una vida lliure. I el dibuix dels omòplats d'una noia endinsant-se a l'aigua.

***

Després, els camps dolços de l'Empordanet. La silueta de Pals, a contrallum. El vermell d'una masia deixada. Els arcs blancs d'una rectoria. Els rostolls banyats de llum daurada. La placa antiga d'un carrer, de ceràmica blava. El bisbe mort i les Medes. El record dels pares. El temps que passa i el moment que perviu.



24.8.21

Bordeus


L'últim número de la revista Clarín publica el meu text Burdeos, el recuerdo.

30.7.21

La cristalmina

Quan els nens eren petits i marxàvem de viatge portava sempre a la motxilla una ampolleta de cristalmina acompanyada d’un paquet de gases i algunes tirites. Molt poques vegades l’havia hagut d’usar però em donava tranquil·litat saber que, si algun d’ells queia i es feia la clàssica pelada als genolls podria almenys desinfectar-li la ferida i curar-lo també emocionalment. Perquè tots recordem que quan érem nens i ens fèiem mal, la mercromina o l’aigua oxigenada tenien més la funció de reconfortar-nos i sentir-nos cuidats que no de curar-nos possibles infeccions o dolors físics. La bromera de l’aigua oxigenada eixugava les nostres llàgrimes, igual que la tirita feia desaparèixer miraculosament una ferida que deixàvem de veure.
En el meu paper de pare previsor i modèlic, fins i tot havia arribat a socórrer algun nen desconegut –al castell de Monbazillac, per exemple- amb la meva cristalmina màgica i les gases que eixugaven la sang i netejaven la pols. Als meus fills els feia una mica de vergonya. Tant se val, es tractava només de saber que podies fer alguna cosa si no tenies aigua i sabó a mà. I que podies protegir-los.
He recordat això mentre, llegint un diari digital, m’ha aparegut un anunci de cristalmina. Veig que ara la fan en moltes presentacions –el líquid amb esprai, que era el meu, en gel i un altre esprai més sofisticat. He recordat també viatges carregats de benes i pomades, quan havíem de fer cures a una ferida més importants, o xarops d’antibiòtics conservats en neveres portàtils. Compres de pomades antimosquits i pastilles contra el mal de coll en farmàcies franceses (aquestes son més bones que els strepsils, papa). Cures de mals, afortunadament menors, però que ens preocupaven i volíem cuidar com més bé sabíem.
Ara, les ferides dels nostres fills ens seran ja desconegudes. L’adolescència obre al mon i a la seva capacitat de fer mal. És així com ha de ser; és, com s’ha dit sempre, llei de vida. I no tindrem remeis infal·libles a la motxilla. Ens hi hem d’acostumar. Ja no duc cristalmina ni gases a la motxilla, hi han deixat un buit.

25.7.21

Notes

No sé si és per la sequera o l'absència de gats, però aquest any el jardí és ple de sargantanes. Mentre llegeixo, rego o, simplement, bado les veig sortir de sota els testos, dels parterres, de qualsevol racó. Quan érem petits les agafàvem, no sé com ho fèiem, i molts cops acabaven fugint mentre ens quedàvem amb la cua, que seguia movent-se, a les mans. Hi havia llavors un alt percentatge de població mutilada, ara totes son senceres, boniques i gràcils.
Algunes nits apareix també una cuca de llum, com un record lisèrgic de la nostra infantesa.
 
***

Cada dia amb més ganes d'abraçar el moviment neoludita. Cada codi QR absurd i inútil és un estímul.

***

Per construir un país és fonamental tenir al davant referents culturals i intel·lectuals sòlids. Si això no succeeix és com córrer en el camp de batalla darrere d'un capità coix.

***

No dono l'abast amb tot el que m'agradaria reproduir i citar de Agua y jabón de Marta D. Riezu, un llibre que no he estat capaç de llegir a petites dosi, com caldria. La meva mania de no subratllar els llibres ha fet també que s'esmunyissin moltes idees, sensacions, pensaments, referents que hauria volgut conservar. Caldrà anar-hi tornant, a l'atzar.

***

Un dels valors d'aquest llibre són les cites, sempre acerades. Martínez Zarracina, que he de buscar a google per saber qui és: Las opiniones no sirven para nada. Apenas para subir a ellas y parecer más alto. I quants nans necessiten avui en dia aquest graó per mirar de treure al nas entre la merda de twitter.

***

I una de Pérez Reverte sobre els periodistes: Suelen pertenecer a una de las categorías de la triple D: desequilibrados, divorciados, dipsómanos.
I el pitjor és que és mentida.

***

Rellegir algun capítol de l'extraordinari Pinyols d'aubercoc en l'edició original dedicada que m'ha aconseguit l'amic R. I la tristesa de pensar en la desaparició del seu programa a la televisió pública.
Allò del capità coix.

***

Juny és una promesa de nits sense fi, de capvespres frescos i vestits lleugers. Juliol, com la seva fonètica pesada ja indica, és la realitat de dies inacabables de sol enlluernador i aire pesat, irrespirable.
Juny són banderoles de paper de color i bombetes de fil incandescent per on voletegen les arnes, juliol són els camps agostejats -noti's la contradicció del verb- i els mosquits estúpidament inútils, picant-te les cames.

***

Sobre la inutilitat de mosquits i homòlegs. Mentre ens banyem al mar, intentant esquivar una medusa que neda per allí, pregunta l'N:
- Per què serveixen les meduses?
I hi veig una última reminiscència de la seva infantesa.

***

Aquella sensació de desolació de quan una nòvia, que et veia totes les gràcies, de cop deixa d'estimar-te. L'adolescència dels fills és això.


22.7.21

Migdia

Des de fa uns dies Barcelona em recorda Nimes o Arles. És curiós perquè Barcelona és una gran urbs, amb un caràcter aparentment allunyat del d'aquestes petites ciutats provençals. Però caminant pel parc de la Maternitat, en ple migdia, la llum encegadora del sol, reflectida sobre la sorra clara dels camins, té aquests dies alguna cosa dels parcs que envolten les Arenes de Nimes. El sol crema, la calor és més seca del que és habitual, ningú passeja a les hores centrals del dia i això em recorda un migdia d'estiu que vam passar a Nimes, ciutat morta on la gent deuria estar reclosa per amagar-se de la canícula. Llavors vam dinar en una terrassa a tocar de les parets blanques de les Arenes on el propietari va parlar-nos de toros. De què, sinó. L'home ens va explicar que viatjava cada any a Sevilla només per anar a les corridas. Vestia d'acord amb el que hom espera d'un aficionat taurí francès, quasi semblava un figurant. Després, vam caminar pel centre de la ciutat, on tot era tancat excepte una llibreria amb els aparadors de fusta. Enyoro les llibreries del país veí.

***

He dinat en una placeta de les Corts, plaça del Carme crec que es diu. La terrassa del restaurant era plena a vessar, amb taules de totes les mides i capacitats. La gent xerrava, menjava i bevia. I era feliç. He arribat a la conclusió que res fa més feliç a la gent del nostre país que trobar-se per menjar i beure. O potser és simplement menjar i beure. Veus i rialles; la pandèmia era un fet aliè, o volgudament ocult. Es menjava bé, dignament, en una ciutat on això cada vegada és més difícil. Sense artificis ni artistificis. Sense ínfules. I això m'ha fet pensar també en la França provençal, on la gent dina plats sense pretencions, sense mostrar-se apressats, rient, parlant. El respecte per una estona, uns moments, que es feia seus, sense intromissions externes. M'he fixat que gairebé ningú mirava el mòbil, només parlaven, menjaven, bevien. M'ha agradat aquesta Barcelona provençal, que habitualment no sé veure.

***

De tornada a la feina, em fixava en els cotxes -darrerament ho faig- i he recordat que de petit em semblava que els cotxes tenien cara. L'expressió variava si tenien els fars rodons, fet que els donava un caràcter més desenfadat, quadrats o rectangulars. També la forma dels radiadors i dels paraxocs, fins i tot del parabrisa, ajudaven a confegir l'expressió dels automòbils. N'hi havia que em resultaven més simpàtics, d'altres antipàtics, alguns fins i tot eren dolents. Avui tots els cotxes m'han semblat igual, amb una expressió anònima i impersonal, com ciutadans d'una massa desprovista de vida, molt allunyada de la imatge d'aquells barcelonins que dinaven feliços a la plaça del Carme.

18.7.21

Apunts

Vaig a Casa Usher on Theodor Kallifatides signa exemplars dels seus llibres. Trobo lloc per aparcar al mateix carrer Santaló, just davant de la llibreria. Kallifatides signa al bonic pati, en una tauleta. Creia que hi hauria algun tipus de presentació, però només és això, la signatura. Set o vuit parroquians fem cua amb els llibres a la mà. En un racó seuen l'editor i la dona de l'autor, que conversen en anglès. Quan em toca el torn, no sé què fer ni què dir. Em surten unes quantes frases en anglès, desllorigades i imprecises. Sé que estic davant d'un autor excepcional, amb una sensibilitat propera, però no sé aprofitar-ho. Kallifatides vesteix amb elegància, però al mateix temps tot en ell denota modèstia. M'acomiado, compro un parell de llibres i marxo, però m'estic una estona al cotxe fent gestions telefòniques. Al cap d'un quart d'hora veig sortir de la llibreria Kallifatides i els seus acompanyants. S'estan una estona conversant al carrer. Ningú reconeix l'escriptor. Allí són, al carrer Santaló, anònims, absolutament allunyats de la pompa que envolta sovint escriptors més petits. Em quedo observant des del cotxe, busquen algun taxi, i per un moment tinc la idea d'oferir-me per acompanyar-los on sigui que vagin, però m'abstinc de fer-ho, més per respecte que per timidesa. Arrenco i me'n vaig, però quan dono la volta per baixar pel carrer Muntaner els torno a veure. Torno a tenir l'instint d'aturar-me, però el descarto. Me'n vaig, carrer avall.

***

Contrasta aquest anonimat de Kallifatides al carrer amb la important presència als diaris d'aquesta setmana. Se'n destaca precisament la saviesa i la modèstia. Efectivament, és una presència profunda però alhora quasi imperceptible. L'antítesi dels nous temps.

***

Com cada any, concert de dissabte d'estiu a Valldaneu. La veu prodigiosa entre la nit dels boscos. La lluna d'una perfecció semicircular. Però la música se'm perd en un repertori que em resulta llunyà. Com tantes obres dels nous museus, que em són alienes en la seva abstracció. Només alguna cançó, més vella, més simple, vibra en una ona familiar. Mentrestant, la mirada se m'escapa cap a les pedres de la torre forta de l'església, quadrangular, i en una estrella que guspireja just sobre la teulada. I em sento més arrelat en aquests elements antics que en la veu, meravellosa, però que se'm perd en missatges complexos.

***

Sovint em diuen que cito o referencio massa quan escric, però no ho puc evitar. Moltes vegades el pensament d'altres és el que allibera el propi. Em consola llegir Agua y jabón, de Marta D. Riezu, on les referències són constants i gairebé sempre ben vàlides. I em sorprèn llegir el que Kallifatides -again- diu en una entrevista al diari. Que llegir i escriure, en l'antiguitat grega era per als esclaus, perquè llegir era estar pendent del que deien els altres, era de febles, deixar-se portar. Per què jo m'he de sotmetre al que pensa un altre? Llegir era claudicar en lloc de ser un ciutadà lliure que no es deixés influir per res.
Ben al contrari, crec que l'esclavitud a bons mestres ajuda a definir el camí propi.

***

El llibre de Riezu és font continuada d'aproximacions a la vida i a la creació, de la mateixa autora i d'altres personatges, molt sovint properes i compartides. N'aniríem portant moltes aquí, massa, per això, el consell és anar directament a la font original. També n'hi ha que se'ns escapen, això passa sempre.
A mi m'han agradat especialment les referències autobiogràfiques i familiars, d'una família austera, especialment aquesta:

En la despensa no había nada con nombres que mi madre no supiera pronunciar. Una casa donde a la hora de comer, con puntualidad suiza, se apagaba la televisión. En la mesa no ser permitía cantar, tamborilear ni decir palabrotas. No te daban atención continua: había que distraerse solo, y ganarse la escucha.
Una familia que sabía que contaba solo con el esfuerzo, y quizá con algo de suerte. Una familia que te invitaba a repetir "por favor" y "perdón".
Quien lleva eso en las alforjas ya lo tiene todo para ir con viento favorable por la vida. Uno lo ve al ir cumpliendo años. La rutina, el cobijo de la estabilidad, el equilibrio. Aprender a estar, para años después poder ser.

***

Ho havia deixat aquí, però entre els apunts sobre l'elegància, m'he trobat això, que no puc deixar de consignar:

El apego a nuestro abrigo azul marino largo, sombrío y envolvente, con unos bolsillos grandes donde quepan las llaves, la cartera y un blanche de Gallimard.




7.7.21

Notes

És normal que les obligacions passin per davant de l'escriptura, en termes d'ordre cronològic. Però no ho hauria de ser que hi passin també en ordre de prioritats.

***

Quan, després de lectures mediocres, arriben bones lectures experimento una sensació equiparable a la de la frescor que ve després d'uns dies de canícula. Javier Marías, Dominique Barbéris, Jacobo Bergareche son aquest aire fresc.

***

Escriure des de la complicitat (o amb complicitat), que és una de les formes més valuoses d'escriptura, no deixa de ser expressar amb senzillesa allò que hem sentit o pensat en alguna ocasió. O allò que no hem arribat a pensar o sentir del tot; que no hem sabut expressar o sobre què no hem arribat a aprofundir. De vegades són coses molt simples, sense gaire transcendència, però que quan veiem escrites les sentim com a nostres.
Llegint Un domingo en Ville-d'Avray de Dominique Barberis experimento sovint aquesta sensació en la forma com es descriuen els ambients: els canvis d'estació, les atmosferes d'algunes zones residencials, els moments del dia... També algunes apreciacions aparentment superficials com aquesta, quan la narradora parla del costum de la seva germana de vestir-se i arreglar-se bé per anar a sopar a la capital, a diferència dels seus amics parisencs:

La mayoría de nuestros amigos, universitarios parisinos, se presenta en vaqueros, una manifestación de su actitud crítica, de su posicionamiento libre en la vida; la señal de que se han liberado de lo fastidioso, lo burgués, lo ceremonial de las apariencias. Sería más acertado decir que en ellos adopta formas más sutiles, ocultas en detalles casi invisibles de sus prendas sobrias, bien cortadas, casi siempre negras, que responden a códigos selectivos, nacidas en el centro de París, fluctuantes como la moda, y que mi hermana no posee, porque vive en Ville-d'Avray.

***

Sento a la ràdio que dos jugadors de futbol del Barça, Griezmann i Dembelé, s'han hagut de disculpar davant de l'empresa japonesa que patrocina el club per un vídeo on apareixien mofant-se d'uns treballadors precisament japonesos. No he vist el vídeo i no puc jutjar la mofa, que de ben segur que és censurable, però no crec que tingui cap càrrega de profunditat més enllà del mal gust i la inconveniència. La reflexió que m'interessa és una altra: la presència permanent i inquisidora del vídeo i la fotografia arreu.
Tots els humans tenim un jo que projectem i un jo que som. El normal, i el desitjable, és que no estiguin gaire allunyats l'un de l'altre, però una certa distància sempre existeix. Qui aguantaria la transparència absoluta de tots els seus actes i de tots els seus pensaments? Crec que això ningú ho desitjaria, ningú ho exposaria, perquè allò que amaguem forma part del nostre jo més íntim i és només nostre. Déu és arreu i ho veu tot ens deien a catequesi, però no ens ho acabàvem de creure.
Les capacitats de la tecnologia i un creixent exhibicionisme han configurat l'actual societat de la imatge, en la qual les càmeres son arreu i ho enregistren tot. Aquells turistes que es passaven més estona rere l'objectiu d'una càmera de vídeo que mirant la realitat a ull nu eren uns precursors del que ha vingut. Cal enregistrar-ho tot, i encara més, el que farem i com actuarem estarà condicionat pensant en la gravació. L'N. m'ensenya com les xarxes son plenes de vídeos en què la gent grava les seves reaccions davant dels gols dels partits de futbol de l'Eurocopa: llàgrimes davant les derrotes, crits i salts davant les victòries. És més important aquesta reacció per ser gravada -impostada a la fi- que allò que realment puguem sentir. Els resultats son pitjors que una pel·lícula de la sèrie B, però, tot i així, ho gravem tot, voluntàriament o involuntàriament. Enlloc ens podem sentir protegits del rastreig i l'enregistrament, dels capricis de qualsevol que circuli amb un telèfon a la mà. Com aquell Déu de la catequesi, les càmeres son arreu i ens mostren tot els pecats de Griezmann i Dembelé.







19.6.21

Notes

Desenganyeu-vos, les obres d'art de dos artistes no dialoguen.

***

Agafo uns quants dies el tren -altre cop la línia que passa pel meu poble- per anar a Barcelona. Només cal esperar el segon dia per viure els clàssics retards, les esperes en andanes on se sua de calor. El servei és tan dolent que resulta gairebé còmic. Veig com els usuaris accepten aquestes esperes amb estoïcisme. Passen anys, dècades i sempre és el mateix. Gairebé seria més digne que deixessin de prestar el servei, que tanquessin, per inoperància.

***

La intel·ligència. Les persones intel·ligents, per la seva pròpia intel·ligència, son conscients de disposar d'un arma molt efectiva per anar per la vida. Però a voltes no s'adonen de que aquest equipament, com el motor massa potent d'un cotxe, també els pot jugar males passades si agafen els revolts massa de pressa. La intel·ligència no és sempre un substitutiu d'altres virtuts i no es pot fiar tot a la seva capacitat. Veure una persona intel·ligent no adonar-se d'això ens arriba a fer dubtar de si la seva intel·ligència no serà en realitat un motor gripat.

***

Em sorprèn que els polítics en deixar una responsabilitat, sobretot si ha estat llarga i difícil, no se sentin, com a mínim, alleujats, descarregats. Em costa de comprendre.

***

Llegeixo al diari que l'exdona de l'home més ric del mon destina la seva fortuna a la filantropia, fent grans donacions. Està molt bé, però penso que si no existís el negoci de l'home més ric del mon, no caldria fer aquestes donacions: la riquesa es repartiria de forma natural, fent possible l'existència i la viabilitat, arreu del mon, de petits negocis que donarien feina a milers de famílies, en un model més equilibrat i just, que ha existit des de temps immemorials i que s'anomena petit comerç. És allò de donar peix o d'ensenyar -o, en aquest cas, simplement de deixar- pescar.

***

Veig una fotografia d'una ampolla de sabó feta de material reciclable -amb grans lletres que així ho anuncien- que amaga al seu interior una magnífica ampolla de plàstic. Em sembla una metàfora perfecta d'allò que determinades empreses practiquen com a responsabilitat social.

***

Per contra, veig com algunes empreses comencen a utilitzar models imperfectes en la seva publicitat. Més enllà del dubte de si ho fan per convicció o per quedar bé, el cert és que l'evolució social ha fet possible aquest fet. Anys de regulacions, campanyes i recomanacions de no utilitzar models massa prims no han operat el canvi que ha aconseguit la nova percepció social.