14.6.19

Espòilers


L’amic R. em deia l’altre dia que l’última entrada publicada recuperava l’essència d’aquest Bloc. Ara toca canviar d’orientació. Aquest és un d’aquells textos antipàtics que també caracteritzaven i caracteritzen –ara cada cop menys, deu ser l’edat que suavitza fons i formes- Bloc de Notes. Ja està dit: text incòmode. He fet un espòiler.
Parlarem precisament d’espòilers. En els bons temps, quan érem joves, els espòilers (o spoilers) eren una mena d’accessoris que es posaven els quinquis (o no tan quinquis) als cotxes perquè semblessin més esportius o aerodinàmics. Com una mena de faldons o alerons. Combinats amb adhesius de llengües de foc, volant folrat de pèl, motor trucat i tub d’escapament petador, deixaven els 124 insuperables.
Ara no, els espòilers són una altra cosa. Una qüestió crucial, pel que sembla. Sobretot, no em facis un espòiler, diu tothom, com si es tractés d’un mal irreparable. L’N. li deia l’altre dia això al seu germà: la cosa s’ha estès per totes les edats. Ho trobo irrisori, d’una gran puerilitat. Però alhora em sembla molt indicatiu.
La consagració dels espòilers com a element maligne va absolutament lligat a la irrupció i èxit de les sèries, que s’han convertit en un gran fenomen social. Hi ha les sèries i les sèries. De les primeres n’hem vist tota la vida a la televisió com a distracció més o menys reeixida. Algunes de bone, altres no tant. Molt bé, tot correcte. Les segones sembla que han transformat el món de l’entreteniment i fins i tot les relacions socials. Quina sèrie mires ara, et pregunten? Doncs cap, contesto jo amb gran plaer. No miro sèries, dic. Mais les brav’s gens n'aiment pas que l'on suive une autre route qu'eux…, cantava Brassens, i Paco Ibáñez ho versionava com En el mundo pues no hay mayor pecado que el de no seguir al abanderado. I així són les coses. Ara, en aquest món hiperinformat i extrauniformitzat, més que mai.
Les sèries són una moda, una moda fàcil, afegiria, poc exigent. I n’estic segur que n’hi ha de molt bones, com n’hi ha hagut sempre i sense fer tants escarafalls. Però conceptualment em quedo amb les pel·lícules. Per què? Doncs per la mateixa raó per la qual prefereixo el tennis al pàdel, el futbol al futbol sala, les sales de cinema a les pantalles de televisió. No tinc res contra el género chico però si em deixen triar, no l'escolliré. Com em quedo també amb les novel·les creades sense voluntat de ser un bestseller o un producte que es vengui. Acostumo a desconfiar de les creacions artístiques que tenen un objectiu de mercat, més enllà de la necessitat d’expressar-se del propi autor.
I si deia que la importància dels espòilers em semblava especialment indicatiu, em referia a que si una creació ho basa tot en la intriga final, en els arguments trufats de girs, en la capacitat d'enganxar, crec que això és símptoma de feblesa. Ara vaig a fer una colla d’espòilers. El nou testament: crucifiquen a Jesús i després ressucita. Romeu i Julieta: es suïciden per amor. Totes les pel·lícules de la Segona Guerra Mundial: guanyen els aliats. El quadern gris: Pla se’n va de corresponsal a París. Psicosi: Anthony Perkins apunyala la noia a la dutxa. La divina comèdia: Dant veu la llum de Déu. El Quixot: els gegants eren molins. La Mona Lisa: la noia somriu enigmàticament. Les finals de Roland Garros: guanya Nadal. No crec que aquestes obres quedin en absolut perjudicades per aquests espòilers. He fet una mica de reducció a l’absurd, ho sé, però sempre he pensat, per exemple, que les bones pel·lícules són aquelles que volem veure –i veiem- dues, tres, cinc vegades... i ens captiven sempre. Encara no conec ningú que hagi demanat que no li expliquin el final de Casablanca. Ja ens el sabem. Com sabem que Patrick Modiano escriu sempre la mateixa història, però és un autor excels. U quantes obres extraordinàries no hi ha de les quals no recordem quasi res de l’argument, per no parlar del final. Fiar-ho tot a l’argument, a la història en sí i –més encara- a la seva finalització és, crec, mostra d’una certa flaquesa. Però és el que triomfa. I un espòiler per acabar: aquest text acabarà amb una petita dosi de verí.
No obstant tot el que hem dit, la llibertat mana, evidentment. Que tothom faci, llegeixi i miri el que vulgui. El que vulgui o el que li dictin les modes, la publicitat, els convencionalismes, la pressió social...

12.6.19

Muntanyes

Com tants nens, quan érem petits, amb J., jugàvem a guerres amb els soldadets. Recordo que al terra de la seva habitació, en un dels habitatges ara buits de les escoles velles, construïem una illa amb una manta, a sota de la qual posàvem caixes i altres objectes per conferir-li un relleu. Després anàvem col·locant els clicks (llavors no es deien playmobils) i els soldadets de plàstic repartits per tota l'illa. No importava que tinguessin mides diferents. Com tampoc hi feia res que els vehicles que anavem posant sobre la manta o els vaixells que descansaven sobre el mosaic encerclant aquell illot fossin inconcordants temporalment (i la majoria sense cap element ni caràcter bèl·lic). La gràcia d'aquell joc estava en muntar aquella escena, més que no en la batalla que venia després i que no acostumava a tenir ni cap ni peus. Com en tantes altres coses a la vida -ja ho aniríem descobrint amb el pas del temps-, el valor raïa en el preliminar més que no pas en el fet, en el desig més que en l'acció, en la passió i no en la possessió.
Sovint, quan pujo amb el cotxe cap a casa i veig des de l'autovia de l'Ametlla els contraforts occidentals del Montseny, coronats pel Tagament, penso en aquelles illes infantils construïdes amb una simple manta. Els plecs de les muntanyes, pintades del verd fosc dels boscos d'alzines, i les carenes que les coronen tenen per a mi una gran semblança amb els doblecs d'aquella manta vella. Els vespres d'estiu, quan el sol ja és baix i la llum comença a bronzejar el paisatge, aquestes muntanyes tenen una gran bellesa i una estranya capacitat de transmetre calma. Em transporten a l'illa dels jocs de la infantesa i a algun paisatge sublim del Chianti. La plana del Vallès, hiperurbanitzada, hi descansa a redós i la carretera comença aviat a enfilar el congost cap a Aiguafreda. Llavors, penso que el capvespre de juny serà etern, quasi invencible. I que l'hivern és lluny: venç la llum i el record. 

2.6.19

Futbol modern

Ahir es va jugar la final de la Copa d'Europa, altrament dita Champions League, nom que no és ni verídic, atès que la juguen molts equips que no són campions. Va ser una final sense gaire joc, però una final amable, propera, que vaig viure amb gran confort. Una final tranquil·la per un dia tranquil.
L'À. es mirava els programes previs amb tots els prolegomens del partit. De tant en tant, jo hi donava un cop d'ull. Ens van ensenyar els vestidors, amb un logo enorme de la competició estampat al sostre per a l'ocasió, i amb l'equipament de cada jugador exposat com si es tractés d'un museu. Feia una mica de vergonyeta aliena. Abans del partit va haver-hi una actuació musical, amb gran exhibició d'atrezzos varis. Com si es tractés d'una super bowl qualsevol. I jo em pregunto, estem parlant d'aquell esport anomenat futbol? A mi no m'ho sembla.

31.5.19

Presentació

- Si t'hagueres mort, jo hauria vingut i a ningú li hauria semblat estrany, no? - em diu l'amic X. després d'haver comès la barbaritat de fer cinc-cents quilòmetres per venir a la presentació del meu llibre. I ho rebla dient:
- I a tu tant t'hauria fet. En canvi, ara estàs content!
Sucumbeixo davant d'aquesta lògica una mica bèstia, que cau implacable com una llosa, i he de reconèixer que té raó.
L'amic X. s'ha presentat per sorpresa a la presentació de Davant dels camps i de la nit a la llibreria Pati Blau de Cornellà després d'haver agafat un avió des d'Alacant. L'endemà al matí se'n torna a anar. Aquest deute no es pot pagar.
L'amic X. s'amaga sovint darrera d'una cuirassa d'ironia i d'una mirada crítica del món, però tothom sap que darrera hi ha un gran sentimental. Fets com aquest viatge llampec ho demostren. La seva armadura està feta de cartró. No sé si li agradarà llegir-ho, però això li passa per fer-se amic d'algú que escriu diaris.
Quan sortim de la presentació i som a punt de pujar al cotxe amb l'X. i l'R., l'I. veu una senyora en un balcó que cuida unes plantes. Li pregunta, amb el seu to de veu tan delicat, què són. La senyora li diu que hierbabuena para cocinar. I així entaulen un diàleg a mig camí entre les pel·lícules d'Almodóvar i la poesia de García Lorca. És un moment màgic per un capvespre llarg de maig, que ens transporta de Cornellà a Córdoba o Granada, i un colofó magnífic per una trobada en què hem parlat de com s'enllacen la literatura i la vida. L'escena s'acaba amb el llançament des del balcó d'unes branquetes de menta, que perfumen d'estiu i d'infantesa el nostre viatge de tornada.
Com fa dues setmanes a la Documenta, han vingut grans amics i també persones a qui no coneixíem i no sé si he estat prou capaç de transmetre'ls allò que escric i per què ho escric. Les parets blaves del Pati Blau s'han vestit dels verds i grisos de la coberta del llibre, creant un escenari immillorable (gràcies S., C. i S.). Algú ha dit a l'I. que després de les seves introduccions, referències i lectures, quasi no calia llegir el llibre, i això és prova de la seva profunda immersió en aquests diaris. Gràcies. I. no acabaríem mai amb els agraïments que provoquen aquests dies tan estranys que estem vivint.
Curiosament, en aquests dies (días felices y extraños, que cantava El último de la fila), ha anat a parar a les meves mans una edició francesa de les Cartes a un jove poeta de Rilke, on he trobat aquesta visió de l'escriptura que no em pot ser més propera:

Fuyez des grans sujets pour ceux que votre quotidien vous offre. Dites vos tristesses et vos désirs, les pensées qui vous viennent, votre foi en une beauté. Dites tout cela avec une sincerité intime, tranquille et humble. Utilisez pour vous exprimer les choses qui vous entourent, les images de vos songes, les objets de vos souvenirs. Si votre quotidien vous paraît pauvre, ne l'accusez pas. Accusez-vous vous-même de ne pas être assez poète  pour appeller à vous ses richesses. Pour la création rien n'est pauvre, il n'est pas de lieux pauvres, indifférents.

25.5.19

Ishiguro



Em cau a les mans un número de la revista L'Avenç de fa més d'un any. És realment interessant. Conté, entre d'altres articles, el discurs de recepció del Nobel de Kazuo Ishiguro. Contràriament al que havia succeït tradicionalment, en els últims anys he vist com rebien el premi dos dels meus autors més estimats: Ishiguro i Modiano. He fullejat en alguna ocasió -i he estat temptat de comprar-lo- l'edició del discurs de Modiano, però no havia vist enlloc publicat el d'Ishiguro. L'he llegit aquest matí, mentre tothom encara dormia, amb la llum natural d'un dia gris que entrava pels finestrals oberts, assegut al sofà on ara mateix escric també aquest text. (Em pregunto ara perquè sempre acabo introduint elements personals en els textos, quan potser no caldria. Vaig pensar també en això fa uns dies llegint Teju Cole, que, salvant totes les distàncies, fa el mateix. Podria semblar un acte de vanitat, de donar-se massa importància a un mateix, però no crec que sigui així. Més aviat diria que forma part d'una manera d'entendre l'escriptura que va sempre lligada al dia a dia de la vida, als referents personals i al fet de com les circumstàncies quotidianes alteren i modulen cada fet, cada lectura, cada experiència. Prafrasejant Juan Ramón Jiménez, podríem dir que els mateixos fets, en circumstàncies diferents, donen resultats diferents).
Seguim. El discurs d'Ishiguro m'ha semblat d'un interès extraordinari, un exemple de capacitat d'incloure i sintetitzar en un breu espai aspectes tan diversos com l'origen i la concepció de la seva escriptura o les preocupacions i esperances que li genera el món que s'albira.  Hi he trobat moltes complicitats. M'ha il·luminat, com deia Marías que fan els grans escriptors, no per veure la llum on no n'hi ha, sinó per percebre millor l'obscuritat. Descriu Ishiguro com es va configurant la seva manera d'escriure en paral·lel a la seva vida i m'ha fet gràcia trobar-hi un referent a la febre com un estat d'especial atenció o predisposició a l'hora de llegir, en el seu cas a Proust. És una cosa que he sentit a vegades. M'ha resultat amable i confortant la seva descripció, breu però certera, de la societat britànica dels anys cinquanta i seixanta. He après tècnica narrativa d'una qüestió que ell qualifica com a un punt d'inflexió en la seva obra: el descobriment que un bon personatge de novel·la s'acaba configurant mitjançant la relació que estableix amb altres personatges. I sobretot he combregat amb l'essència i la finalitat de la seva escriptura, que defineix així:
Una persona que escriu en una habitació silenciosa, tractant de connectar amb una altra persona que llegeix en una alta habitació silenciosa -o potser no tan silenciosa. Les històries poden entretenir, de vegades ensenyar o sostenir un argument. Però, per a mi, l'essencial és que comuniquin sentiments, que apel·lin al que compartim com a éssers humans per damunt de les nostres fronteres o els nostres desacords.
Ishiguro parla del nostre món. Tem el racisme i el totalitarisme, la crisi d'un món sostingut ens els valors liberal-humanistes, els avenços en intel·ligència artificial que poden tenir molts beneficis però poden crear atur massiu i el que ell qualifica de meritocràcies salvatges que s'assemblen a l'apartheid i que, afegeixo jo, semblen començar a dibuixar-se. Conclou, però, parlant de literatura i expressant una esperança en que sapiguem obrir l'univers literari del primer món cap a altres països i cultures, i en què obrim els ulls a noves formes i gèneres que naixeran i crearan noves formes d'explicar històries. Magnífic, Ishiguro!

Planià

Ahir Josep Maria Casasús escrivia aquesta columna a El Punt Avui parlant de Davant dels camps i de la nit.
Recordo haver llegit fa molts anys -massa, sento que el temps flueix com les aigües ràpides dels rius de muntanya- els seus escrits als diaris, crec que bàsicament a La Vanguardia, parlant de Pla, que em van ajudar a conèixer i entendre millor la figura de l'escriptor empordanès. Així doncs, aquest escrit d'ara de Casasús acostant-me a la tradició planiana, m'omple d'alegria. Moltes gràcies. I disculpeu l'autocomplaença.

17.5.19

Il·luminació

Ahir, durant la presentació de Davant dels camps i de la nit a la llibreria Documenta de Barcelona, parlàvem de l'escriptura de diaris vista com un exercici d'observació que hauria de permetre recollir aquells instants de la vida que transcendeixen el fet del moment, i saber després expressar-los amb destresa des del prisma propi de cada autor.
Avui he viscut un d'aquests moments en què el valor de la realitat sembla concentrar-se en una escena. Seia a l'última fila d'un oratori, durant un funeral. Unes files més endavant, una àvia tenia en braços un nen molt petit. L'àvia -una àvia jove i molt ben vestida- era dreta i portava el nen d'aquella manera que només s'agafen els nadons molt petits: boca avall, fent com un llit amb els braços, sobre els quals es recolza. La senyora feia sense parar un moviment oscil·latori amb tot el cos per gronxar el nen. Mentre tothom anava seient al llarg de la cerimònia, ella romania dreta tota l'estona, bressolant l'infant. Del nen, només en veia el cap, d'esquena, i els braços que movia de vegades, en uns moviments imprevistos quasi natatoris. No plorava ni es queixava, només es movia. Li penjava un xumet, que oscil·lava amb els moviments de l'àvia. Era una escena gens extraordinària, però en un entorn on la mort era molt present, agafava una dimensió especial. La cura en el vestir impecable d'aquella àvia, el gest de romandre dreta amb el pes de l'infant en braços, la veu salmòdica de fons que harmonitzava amb el moviment oscil·latori del gronxament... Tot plegat conferia una il·luminació especial a aquella escena d'amor a la vida, en un territori on la mort i el comiat havien de ser protagonistes absoluts. I, malgrat tot, per un instant passaven a un segon pla. 

7.5.19

Canvi de papers


Em diu l’À. que li ha explicat el seu cosí que fa uns anys uns tèrmits van menjar-se-li una colla de llibres de la seva biblioteca, sense que ell se n’adonés. Coneixent l’estima que tinc pels meus llibres, m’adverteix que hauria de fer controls periòdics. Veient-me una mica escèptic, afegeix:
-Després no ploris.
I, davant d’aquesta advertència, sento com si per un moment entre pare i fill s’haguessin canviat els papers.

4.5.19

Viatge

Escriu Marcos Ordóñez al magnífic Una cierta edad:

Antes llegaba a una ciudad y me faltaba tiempo para pateármela. Ahora lo que me gusta es encerrarme a leer en el hotel.

Doncs jo segueixo plenament instal·lat en l'estadi inicial. L'únic dubte que tinc, en visitar una ciutat, és si estudiar-me prèviament tot allò que té d'interès -barris, llibreries, museus, bars, mercats...- o bé deixar-me portar per l'instint, la inèrcia i la sorpresa. Els qui em coneixen saben que sempre acabo inclinant-me per la primera opció, bàsicament perquè -malauradament- sempre disposem d'un temps limitat per abastar allò que és inabastable.
I res tan profundament inabastable i alhora atractiu com la geografia desconeguda, com els carrers que no saps on et duen, com la promesa d'una cantonada imaginada. Poques coses resulten tan adrenalínicament excitants com la proximitat d'un viatge, la certesa de conèixer un nou paisatge, un nou territori que, inexorablement, se'ns dibuixarà com la possibilitat d'una nova vida.

1.5.19

Dia dels enamorats

Diuen que Sant Jordi és el nostre dia dels enamorats. Tot i que aquest nou costum de regalar roses roges a tota quanta noia es creua pel teu camí (companyes de feina, amigues...) no sembla que sigui molt coherent amb aquest principi. Així que jo no ho faig. Però no era d'això de què volia escriure. Aquest Sant Jordi vaig ser testimoni d'un dia dels enamorats autènticament real i viu. Va ser en un pàrquing. El Sant Jordi barceloní és l'infern per al conductor i sempre miro d'aparcar en un lloc no massa central. Gràcies a una aplicació de mòbil acostumo a fer-ho ara en pàrquings d'hotel i llocs imprevisibles; en alguns casos faig veritables viatges al centre de la terra. Estalvio diners, guanyo en habilitat i de vegades, ratllo el cotxe. També sóc testimoni -i protagonista secundari- d'escenes com aquesta: una parella, no precisament de la primera volada, besant-se amb una passió irrefrenable al costat del seu cotxe, mentre jo m'espero per aparcar (l'única plaça lliure és massa petita i ells -aparentment- es disposen a marxar). No goso fer cap gest per interrompre però miro de fer-me visible i audible d'alguna manera Amb algun toc de gas, per exemple. Imagino que surten de l'hotel i aquestes pulsions haurien de ser les restes finals d'una tensió ja desactivada. Però no sembla que sigui així. Duren i duren. A mi m'esperen per dinar, estic fent tard i miro de situar el meu vehicle en la plaça lliure, però, efectivament, constato de forma pràctica que és massa petita. Així que segueixo esperant. Finalment, pugen al cotxe i respiro alleujat. Però he cantat victòria massa de pressa. Ara ja no ho veig, però les pulsions amoroses deuen haver-se traslladat a l'interior del vehicle. Perquè el cotxe no se'n va. Passen els minuts i no es mou. Però sóc comprensiu: l'amor venç fins i tot la meva habitual impaciència. I finalment, arriba una noia amb les claus a la mà, disposada a marxar. Respiro alleujat, quan entra un altre cotxe al pàrquing, i se situa en posició privilegiada per ocupar la plaça que quedarà lliure. Li faig notar que jo era allí abans i el conductor assenteix amb esportivitat. Però l'espai és minúscul i les maniobres dels nostres tres automòbils resulten complicades i llargues. Ens hem d'anar situant els tres com en un tetris. Mentrestant, l'altre cotxe roman immòbil. L'amor sempre guanya. És Sant Jordi.