19.10.20

Adversatives

Malgrat el que escrivíem ahir, a Leopoldo María Panero li haig de donar la raó en l'afirmació més lúcida de tota la pel·lícula: en la infancia vivimos, despúes sobrevivimos.

***

I tot i el que representen les mascaretes, cal dir que són un complement perfecte per aquells dies en què mana el component asocial.

18.10.20

Notes

Mirem la segona part de Pequeñas mentiras sin importancia, facilota i simple, però alhora vital i entretinguda, amb bons personatges i encertades interpretacions, al meu parer. I se'ns fa entrany ja veure els personatges d'aquesta pel·lícula (i de qualsevol altra) abraçant-se i fent-se petons. Que trista aquesta realitat nostra que ens ha imposat noves maneres que ja són pràcicament costums.

***

I per resistir l'anormalitat de les mascaretes, no vull caure en utilitzar-ne de fantasia, com si fossin un complement més. Sempre les mèdiques o les filtrants, per recordar-me que això és transitori, anòmal, distòpic. Per no acostumar-m'hi mai.

***

I igual que es fan estranyes les abraçades de la pel·lícula de Guillaume Canet, també ho és ara el fum del tabac que fumen a tothora els membres de la família Panero a El desencanto. Una pel·lícula que, com ja m'imaginava, m'ha desagradat. A diferència de les memòries de Felicidad Blanc, on plana el desengany però alhora la il·lusió permanent de la ingènua protagonista, aquesta pel·lícula m'ha semblat una recreació innecessària en el dolor i la insanitat d'una família, un exhibicionisme sobrer d'uns fills egoïstes i insuportables i d'una mare enganyada -i manipulada- sempre per tothom que portés el cognom Panero.
Però tornant al fum del tabac, és curiós veure com en els nostres temps s'ha intentat eliminar-lo de l'espai públic -no em refereixo als espais públics, on està bé que no hi sigui, sinó a l'espai visible- com si així desaparegués el problema, a l'estil estruç. Veig els Panero fumant a tothora i penso en Sabina, a qui fa poc van avisar que no podia fumar durant una entrevista televisiva. Coses del neopuritanisme.

***

No cedir al neropuritanisme no vol dir que no s'hagi de revisar el passat -i el present- i condemnar allò que és relament immoral, execrable i, fins i tot, del·lictiu. Llegeixo al Cultura/s la ressenya de Laura Freixas sobre El consentiment, de Vanessa Springora, aquesta història autobiogràfica que explica com l'autora va ser seduïda quan tenia catorze anys per Gabriel Matzneff, escriptor i intel·lectual consagrat a França. Un intel·lectual protegit per la intelligentsia soixante-huitard, que, segons explica Freixas, arribava a fer circular en aquells temps manifestos que demanaven la despenalització de les relacions sexuals entre adults i menors, emparats per noms com els de Beavoir o Sartre. Sí, els que també donaven suport a l'estalinisme malgrat els seus vint milions de morts, o perseguien Camus per heterodox. Potser ara que es fan caure tantes estàtues caldria recordar-se d'ells. També de Cioran, que segons explica Freixas, quan la jove Springora va a demanar-li ajut li diu que Matzneff és un gran escriptor, que és un gran honor que l'hagi escollit, i que t'has de doblegar als seus capricis.
Em temo que no tinc forces per llegir aquest llibre-testimoni.

***

I acabant de llegir el Oh, Maligna, en què Jorge Edwards narra una història d'amor i bogeria entre Pablo Neruda i una jove birmana a Rangun, on ell exercia de cònsol de Xile, m'acabo de reafirmar en la meva escassa simpatia envers el grandíssim poeta.

***

Una característica que acostuma a tenir un bon llibre és arrossegar-te cap a d'altres llibres desconeguts. A Ignació Peyró i els seus diaris, li dec, doncs, el descobriment de Louis Auchincloss, extraordinari autor nord-americà que m'ha entusiasmat amb les històries entrellaçades de La educación de Oscar Fairfax.

***

Intento abstreure'm, quan escric, a la indignació permanent de l'actualitat, però a vegades m'és impossible. Que els mitjans públics editorialitzin sempre m'ha semblat més que dubtós; crec que s'haurien de limitar a informar amb -ehem- la màxima objectivitat possible. Però que la periodista del principal programa d'una ràdio pública li digui, en una editorial, a un científic que no és convenient criticar en aquests moments unes determinades polítiques del govern, em sembla escandalós. Independentment d'estar d'acord o en desacord amb les crítiques, de torbar-les més o menys injustes, o de tenir una o altra opinió sobre el científic en qüestió.
Tinc la sensació que en aquesta pandèmia, en cada bugada perdem un llençol de llibertat. 

12.10.20

Pastoral

Per lligar les tomaqueres utilitzo retalls de vells llençols de cotó. El meu pare feia servir filots de cotó de la fàbrica, però ja no en tenim. La qüestió és que puguin subjectar bé la planta a la canya que fa de guia, sense esquinçar-la-la, amb fermesa però amb suavitat. Durant part de la primavera i l'estiu, a mesura que les tomaqueres anaven creixent, les he anat lligant a les canyes amb aquests estrips de roba, perquè no es tombessin i aguantessin el seu propi pes i el dels tomàquets que anaven creixent. Estripava amb les mans els draps de llençol blanc, que feien un bell i arcaic soroll -raaaas- i m'ajupia per lligar les tiges per allà on més convenia. Eren capvespres d'estiu i el dia s'allargava com si no volgués acabar-se mai. L'aire pesat del dia començava a agafar una punta de fresca i el cel començava a enrogir-se. Ens semblava que érem joves, com els dies de juny, tendres i valents; que aquells temps no acabarien mai.
Avui he fet la feina d'arrencar les velles tomaqueres, ja mig seques i tocades pel fred, on hi penjava algun tomàquet encara vermell, però amb els nous incapaços ja de madurar. He tallat amb tisores cada estrip de roba, ja esfilagarsat, per poder treure les canyes. Alguns estaven tocats pel gris de la humitat, d'altres esquitxats de fang. He tret les canyes seques, que gardo per l'any que ve, si Déu vol, i he llençat les tomaqueres velles al camp, perquè la terra les faci seves. Ha quedat entre els secs de l'hort, enmig de les males herbes, algun tomàquet caigut, mig podrit. Després he recollit el grapat de filots per llançar-los. Tenien ara un tacte aspre, però alhora càlid, com orgullosos d'haver fet la seva feina; no havien perdut la noblesa del vell cotó amb què estaven teixits. Mentre escric això penso que en trauré una foto amb la càmera de film. I quan tenia a les mans aquest grapat informe de pedassos de roba vella, he vist que no deixaven de ser una imatge nostra en aquest estrany octubre. Els dies d'estiu han passat avall, el sol volta cada dia més baix, les tardes s'enfosqueixen i es refreden, l'estiu etern ha resultat un miratge. Tot i que aquesta tardor té també la bellesa d'una vell armagnac en copa- daurat, untuós, coratjós- ens sentim cansats. Un any més, l'estiu ens ha enganyat com una ninfa, amb la seva temptadora i eterna joventut, amb la seva indiscutible bellesa, amb la despreocupació de qui ignora el futur. Però aviat caurà l'hivern, que haurem de sobreviure, un any més, amb l'estoïcisme de sempre, amb el nostre jersei més gruixut, i amb la cuirassa més dura. I potser posarem els ulls i el somni en aquells dies inacabables, en aquells cels blavíssims per on volen les orenetes que tornaran, com cada any, encara que no recordin els nostres noms.  

6.10.20

Pandèmies

A l'hora de sopar recordem amb l'N. episodis de la seva infantesa. No sé per què, acaba sortint el seu primer dia de Reis, quan encara no tenia un any, i vam anar sols, l'N., l'À. i jo a la cavalcada, perquè la G. estava ingressada a l'hospital amb pneumònia.

- Hi ha coses que no sé per què existeixen -diu l'N- com la malaltia. I el que semblava una reflexió adulta acaba per fer sortir la nena que -encara?- és, perquè afegeix: o els mosquits, o els deures.

***

Començo la novel·la de VP: escriptura ben travada però narració sense gaire sentit, amb càrrega excessiva en els detalls escabrosos, que sembla tenir una certa voluntat d'epatar, innecessària. Personatges dubtosos, en un estat de trànsit, quasi oníric. Al capdavall, resultat desigual.

***

A la nit, somni estrany, que em desperta. Jovenets, el J. i jo estem asseguts en una mena de sala d'espera plena de gent, en cadires de plàstic blanc. Apareix l'M., amor platònic d'adolescència, i s'ajup per parlar amb nosaltres, però perd l'equilibri i acaba caient. No es fa mal, però es queixa. El J. no s'immuta, però jo m'aixeco, li agafo la mà i li espolso el jersei de l'esquena. Després somio que vaig en cotxe, i tot lentament, perdo el control en una corba de l'autovia. No sé quin sentit freudià o lacanià deu tenir tot això.

***

Acabo despert i escrivint, mentalment, tot això. Mentrestant, em ve al cap una frase, que vaig caçar al vol, a la plaça de Vic. Deia una senyora:

- Vaig arreplegar la pandèmia.

***

Precisament penso que la pandèmia -nom altisonant però difícilment substituïble- ha perdut el seu caràcter mític i gairebé irreal. Ens hi hem acabat adaptant. Ja no vivim en una distòpia medievalitzant, ni tan sols en una nova normalitat orwelliana. Hem passat de les pàgines d'Orwell a les d'una novel·la de províncies -Flaubert, Clarín, Miquel Llor- amb personatges grisos -nosaltres- que caminem solitaris i apressats per carrers foscos, mentre ens mirem de reüll. Les converses són breus i les abraçades, ara sí, distòpiques. Les nostres mascaretes tenen més de Kabul que de Venècia. O potser ni això, simplement són un complement d'ambulatori de barriada. Mentrestant, tot i que el sol del migdia ens enganya, va entrant la tardor, que ens col·loca els seus matins freds i els seus dies de pluja indiscutible. Passo els matins escrivint allò que em paguen per escriure i trobo a faltar altres temps. Ara em semblen raonables, i fins i tot desitjables, aquells rius de gent que avançaven despreocupats pels carrers de la ciutat vella. I aquells migdies d'evasió en què els meus passos ressonaven per l'empedrat mentre el sol es filtrava per les escletxes dels carrers estrets. La Rambla ja no és un malson a evitar sinó un indret trist, buit i llunyà. Recordo moments d'espera, agitacions ingovernables, on ara hi ha placidesa excessiva. La desitjada calma esdevé a vegades una llosa. 

2.10.20

Notes

M'adono de la twitterització de l'expressió quan, en posar-me a escriure, em surten pràcticament només frases curtes.

***

Ramón Gómez de la Serna hauria estat un fenòmen del twitter. Les seves greguerías són, de fet, una mena de precursor dels tuits, passats abans pel tren de rentat de la poesia.

***

La maduresa arriba també quan deixem de creure sistemàticament que allò que ens diuen és veritat.

***

Aquesta ingenuïtat, substituïda per un cert escepticisme, fa que ja no visquem determinats moments amb tanta intensitat com abans. A la fira del llibre del Passeig de Gràcia, per exemple, ja sé que no trobaré una edició extraordinària que haurà passat desapercebuda a tothom, o que només jo coneixeré. Tanmateix, aquesta tarda passada remenant llibres continua sent, un cop l'any, un plaer sòlid.

***

Des d'aquesta perspectiva escèptica però alhora vital, li dic a l'R. que la meva actitud davant la vida és leopardiano-hedonística. Si hi ha algú realment escèptic és, però, ell amb el terme que acabo d'encunyar. Jo, en canvi, el segueixo considerant acerat.

***

A la fira, precisament l'R. em comissiona per fer alguna compra, cosa que em satisfà força: doblo la capacitat de compra. Tot i això, sóc contingut i moderat: un volum de Lorca de Losada per l'R. i Barcelona cau de Valentí Puig i Esteban el héroe (magnífica traducció azoriniana del títol) de Joyce, per a mi.

***

A la fira, quan veig llibres bons, però que ja tinc o ja he llegit, a preus irrisoris, em sap greu deixar-los allà. M'agradaria que algun bon lector els adoptés, tots dos hi sortirien guanyant.

***

Sembla que aquest any no anirem a Montolieu. Començo a pensar que seria bona idea una escapada hivernal a la Gascunya. L'hivern es farà llarg i necessitarem armagnac.

***

Sempre ens preguntem què faríem si ens toqués una gran suma de diners a la loteria. Jo, el primer que faria, seria donar-me de baixa de Linkedin.

***

Un encàrrec: escriure hores i hores, i només voler acabar-lo.

***

Baixo la Rambla amb el cotxe. No està deserta, però potser hi ha una quarta part de la gent que hi havia normalment. Després en aquests carrers del nord del Raval -Pintor Fortuny, Notariat, Doctor Dou-, molts establiments tancats. Llocs on havíem passat tantes estones, ara amb les persianes closes. I, per tants motius, penso com m'ha canviat la vida només en tres anys.

***

Barcelona s'ha convertit en una ciutat estranya, una mica hostil. O això em sembla a mi. Mascaretes, mirades de reüll, blocs de formigó als carrers, botigues tancades, pintades estranyes a l'asfalt. Tanmateix, a la terrassa de la Central, sol, joventut i riures.

***

Els nous costums. Cada vegada costa més quedar amb algú.

***

Rusiñol pintor: crec que no se li fa prou justícia. Els seus jardins finals no el van ajudar gaire, però jo no el veig tan per sota de Casas. La meva mare, que sí que hi entenia, sí que l'hi veia.

***

Intentar transmetre als fills que el món que els espera serà dur, sense infondre'ls por ni escepticisme: una feina difícil.

***

Tanta plataforma digital i no hi ha manera de poder veure El desencanto.

***

Els divendres al vespre passo l'estona de la pel·lícula intentant trobar a Netflix una pel·lícula que m'interessi. Després me'n vaig a llegir.

27.9.20

Diumenge

Un home savi, especialista en comunicació, davant les peticions d'entrevistes a polítics en programes de ràdio i televisió de cap de setmana, deia que els dissabtes i diumenges el que tocava era westerns a la tele i sardanes a la ràdio. No li faltava la raó, però com en tantes altres coses, la realitat ha girat l'esquena al sentit comú.
Així que avui, a la ràdio, a banda de música enllaunada de baixa qualitat, només m'he trobat tertúlies d'entesos pontificant sobre el coronavirus, i he anat canviant d'emissora fins que me n'ha sortit una que transmetia una missa dominical. M'ha acompanyat durant el viatge.

***

Igual que es considera superada l'aparent contradicció entre les idees dels intel·lectuals de la gauche divine -i de les seves evolucions- i els seus gustos refinats, cars i elitistes, també es deu passar per alt el xoc entre el pensament i l'ostentació de conductes poc ordenades per part d'alguns escriptors de la dreta catòlica, però a mi, pobre il·lús cartesià, determinades incongruències encara se'm fan estranyes.

***

I ja que parlem de la gauche, més o menys divine, de vegades enyoro aquells anys en què El País marcava tendència cultural i definia cànons. Se'ls veia una mica, o molt, el llautó del negoci -Alfaguara, Canal+...- però el cert és que exercien de guia amb un cert criteri i gust. Ara, això s'ha perdut, s'ha difuminat. Potser és que, en el fons, la cultura ha deixat de tenir valor.

***

Diumenge al matí a la plaça d'un poble. Potser avui tinc l'esperit crític exacerbat, però l'actitud de la gent, la manera de vestir, les converses que escolto de refiló denoten decadència.

***

Si alguna cosa de bo tenen les mascaretes és que han donat valor als ulls. Ara, tots ens mirem als ulls, que han guanyat en expressivitat. O potser és que abans ens hi fixàvem menys, en els ulls. Crec que ara ens mirem menys veladament i crec, també, que som més guapos. I no és un acudit, és simplement que només amb els ulls, amb els ulls vius, les nostres cares, en general, hi surten guanyant.

***

Festival de fotografia. Les arts que coneixes poc o gens, com en el meu cas, la fotografia, provoquen, com a espectador, una sensació ambivalent i contradictòria. D'una banda, un cert sentiment d'inferioritat i inseguretat, per no tenir-ne uns coneixements elementals, però, de l'altra, també una llibertat absoluta a l'hora de valorar el que tens al davant. No està sotmès a clixés ni a condicionants permet un judici més nèt i ingenu.

***

És curiós com cada món té el seu grup de coneixedors, aficionats, incondicionals... Aquest festival de fotografia analògica congrega, en un poble petit, una munió prou notable de gent. En broma, li dic a l'À. que la fotografia analògica em sembla molt mainstream. El cert és que aquest interès, aquesta pulsió, per les càmeres antigues, pels rodets caducats, pel gra de la imatge, com la que es dóna en tantes altres matèries -de les primeres edicions de Carner a l'observació d'ocells palmípeds- em reconcilia amb la humanitat.

24.9.20

Breus

L'editora E., amb tota la seva estima i diplomàcia, em ve a dir, veladament, que la meva escriptura li falta un salt al buit de sinceritat. El pitjor de tot és que té raó.

***

Escriure, escriure i escriure, aquest és el camí, tanmateix.

***

De fet, fa molts anys que sóc un professional de l'escriptura. El curiós del cas és que no em paguin per allò que neix de la pulsió personal i, en canvi, se'm recompensi per textos escrits amb professionalitat, sí, però sense ànima.

***

Esmorzo avui, semifestiu de la Mercè, amb M. Li parlo de quan teníem setze anys i m'adono que no té ganes de recordar.

***

Jo, en canvi, viuria del record. És un dels meus aliments principals.

***

El jardí dels Finzi-Contini, que rellegeixo a mitges, es nodreix també del valor del record.

***

La maduresa s'assoleix en el moment en què t'adones que lamentar-se d'allò que hauria pogut ser no serveix de res.

***

Peyró, a la seva manera, trapielleja i això el fa bo.

***

Tinc dubtes sobre si escriure un missatge a X. Al final, em penedeixo de no escriure'l i si l'escrigués, també me'n penediria,

***

Sobresalt de rebre un missatge i resulta ser un telegram del Ministerio de Sanidad.

***

Abans tot era millor. El decalatge de temps entre el moment d'escriure i el moment de publicar afavoria la sinceritat en l'escriptura. El temps permetia marcar distàncies i suavitzar veritats. La immediatesa de la xarxa i de les xarxes impedeix l'erosió que el temps aplica a les arestes de la vida.

***

Peyró:

Todo aquel que quiera escribir hará bien en tener una renta, heredar unas plazas de garaje, casarse con una rica o -en caso contrario- resignarse a la intemperie y a la sombra. Adiós a la figura del viejo escritor burgués -gran creación civilizatoria- que roía pipas bien calefactado. En un mundo en que Julia Otero es una voz moral, la nocilla ha sustituido a la novela y la cultura se ha pasado en bloque a la sección "ocio y tendencias", cuesta pensar en ningún éxito mundano accesible al letraherido que no sea una transigencia directa con el envilecimiento. No conozco apenas ningún escritor mayor y respetable cuyo destino -amargado, con malos editores, sin lectores- no sea aciago. Ya ni siquiera quedan groupies, fascinadas ahora -ay- con cualquier patán que finge grabar cortos.
La alternativa es mantener un remanente de dignidad en el fracaso. En realidad, así volvemos al paradigma clásico que coloca a los escritores en su humilísimo lugar: 'tis the common fortune of most scholars to be servile and poor, leemos en la Anatomía de la melancolía. Burton sabía de lo que hablaba.

***

"Tendències

23.9.20

Renúncies i exigències

Ignacio Peyró a Ya sentarás cabeza, d'Asteroide, acabat de sortir del forn:

Lamentablemente, en la vida todo son elecciones -y si todo son elecciones, casi todo, en consecuencia, son renuncias. Si quieres leer, no puedes cazar. Si quieres escribir, no puedes pasear en moto. Si quieres estar con Thomas Mann, no puedes andar tras esa pelirroja. Toda la tontería moderna de "si quieres, puedes" o "solo tú te pones límites" no es de una gran inocencia -es de una maldad profunda por ser de una ignorancia culpable.

Un dia d'aquests reprendré La muntanya màgica.

***

No som perfectes, però mirem d'escriure bé, si més no, amb pulcritud. No parlo de l'escriptura amb intenció més o menys literària, parlo de tot allò que escrivim: informes, correus electrònics, missatges... Em sorprèn enormement -i negativa- quan veig a persones ben formades escrivint amb descura. L'ortografia, o almenys la cura en l'expressió escrita, és com la dutxa matinal o el valor del soldat, un fet descomptat.
Vaig llegir fa poc algú que deia que l'ortografia era gairebé totalitària i que calia una certa relaxació i tolerància. Tolerants ho serem sempre, en general, i en especial amb qui no ha pogut tenir accés a la formació ni a la cultura. Però, programàticament, creiem que l'exigència és precisament un mecanisme de foment del creixement social i la igualtat.







22.9.20

Le-Tan

Entre les meves últimes lectures, el millor descobriment ha estat aquesta petita joia que es diu Paris de ma jeneusse, llibre de records de l'il·lustrador Pierre Le-Tan. El vaig comprar a la Privat de Toulouse, una mica per intuïció, deixant-me portar per la lectura prèvia de Memory Lane, que Le-Tan va il·lustrar per a Patrick Modiano. Però si a aquestes alçades Modiano ja no resulta una sorpresa, l'escriptura de Le-Tan, acompanyada de les seves extraordinàries il·lustracions, provoca admiració en el profà. I absolutament profà en l'obra de Le-Tan, literària i plàstica, en sóc jo. O n'era.
N'era perquè ara he anat llegint algun article que m'ha posat en situació i m'ha aportat informacions interessants. Com ara que la primera exposició que va dedicar-li un museu fou al MNCARS, impulsada per Juan Manuel Bonet i comissariada per José Carlos Llop. En parla Daniel Capó a The Objective, amb motiu de la seva mort, succeïda l'any passat. És curiós perquè hi ha moments en què l'existència humana, tan entròpica, sembla quadrar com un puzle.
L'escriptura de Le-Tan modianeja. L'eco de l'escriptor hi és molt present, no tant en l'estil (el millor estil, al capdavall, és aquell que no es percep) com en les atmosferes i els personatges. Els personatges de Le-Tan, molts d'ells amics del seu pare, pertanyen a un món ja totalment inexistent, no tan llunyà en el temps com en els costums i maneres de viure. Han quedat esborrats per les boirines que tan bé dibuixa amb l'escriptura. Són personatges reals, però podrien ser perfectament els protagonistes de les novel·les de Modiano; el mateix spleen, el mateix desencant. També podrien ser escenaris d'aquestes novel·les els carrers, locals, places, apartaments que van apareixent al llarg del llibre. Valdria la pena anar a París només per veure què n'ha quedat d'aquell París. Segurament res, ni tan sols existeix aquell talgo nocturn que sortia de l'estació de França per arribar a Austerlitz i que seria l'únic mitjà compatible amb la recerca d'aquell París de Modiano i de Le-Tan.
El meu capítol preferit del llibre és aquell on apareix precisament Modiano. Bé, surt només com el seu amic Patrick, amb qui dina al restaurant San Francisco i amb qui acaben parlant de projectes comuns, com l'esmentat Memory Lane. I acaba sortint al final aquest punt comú de tot el llibre que és aquesta mena de desarrelament que dóna el pas del temps, aquest desencís per la fluïdesa de la vida i per l'emergència d'un món que ja no és el nostre. Al final, asseguts al banc d'un parc, Modiano acaba llegint-li els textos del seu llibre comú i Le-Tan escriu:

Michel Droit se repeignant, dans la glace, les fers forgés du San Francisco, la voix de Patrick lisant son text dans le parc de l'avenue de Versailles, ce sont des moments auxquels on aime à penser et qui rendent plus doux les moments de désarroi qui, avec le temps, peuvent parfois envahir notre quotidien.

I acaba dient:

Qui pouvait penser alors que l'un des jeunes hommes que nous étions serait honoré de toutes les récompenses sans jamais avoir les recherchées?

Aquest jove honorat és Modiano i això em fa preguntar-me si l'honor i la glòria, al capdavall, arriben a contrarestar aquest tedi, aquest sentiment de pèrdua i de désarroi o, per contra, aquest capteniment davant la vida és més fort que res.

17.9.20

Apunts

Al jardí de casa, just davant de la façana, hi tenim uns testos de color blau. A l'hivern vàrem plantar-hi uns brucs petits que fan una flor d'un color granat. Amb l'arribada de la calor, aquests brucs es panseixen i es van assecant, per la qual cosa els vam trasplantar a un lloc menys visible i, en el seu lloc, hi vàrem plantar unes vinques, de fulla verda brillant i flor blanca o lila. Ara, amb la tardor, les vinques es van tornant grogues fins morir-se i les haurem de substituir novament per brucs o per alguna altra planta més vivaç.
Veure morir, mica en mica, aquestes vinques, que ja són grogues i esmorteïdes, em recorda com d'efímera és la il·lusió pels dies llargs, pel temps de les cireres i dels somriures. Fa dos dies les plantàvem amb la fe de qui creu que aquests dies d'estiu no s'acabaran i ara la seva aparença trista ens parla de la inelectibilitat i fugacitat del pas del temps.

***

Houellebecq és un bon escriptor, ho demostren sobretot els seus primers llibres, però la seva permanent intenció d'épater arriba a cansar. Fins i tot a mi, que no sóc gaire amic del políticament correcte.