22.1.21

Apunts

Stefan Zweig, en un apunt als seus diaris, any 1931:

Europa solo volverá a ser digna de habitarse cuando se unifique, permitiendo la libertad de movimientos dentro de su espacio común.

***

Barcelona. El fet d'anar-hi tan poc em fa donar més valor a la ciutat i mirar-me-la amb bons ulls. La sensació és que tothom fa el que pot per anar tirant. Al poble es fa més difícil copsar la realitat actual. Veig els bars, oberts a mitges, un noi assegut sobre les taules apilades d'una terrassa de la rambla de Catalunya prenent un cafè amb un got de paper... La gent segueix passejant o, simplement, caminant, despalçant-se.A mitja tarda passo per davant del Tívoli i les bombetes enceses a la seva façana em fan pensar, per un moment, en el West End. Entro a la Casa Calvet, que és com un somni, una imatge quasi onírica.

***

Trobo a faltar enormement l'efecte curatiu, de paradís artificial, que té el viatge. El viatge no en el sentit de desplaçament llunyà, sinó simplement de canvi d'entorn geogràfic. Veure el mar, trobar altres paisatges, canviar de món, ni que sigui per unes hores. La rutina em mortifica.

***

Londres o París? Resposta impossible.

***

Moltes vegades pensem com de bé viuríem si no tinguéssim preocupacions -laborals, econòmiques, familiars...-. Jo tinc l'absolut convenciment de que, si no tingués preocupacions naturals, en generaria d'artificials.

***

A l'instagram comença a seguir-me un perfil d'un hotel amb unes vil·les esplèndides a l'illa de Serifos i, de cop, m'adono que tot té sentit.

***

Les sagues familiars britàniques, quin gran gènere literari!

***

Parlem amb R. del món d'abans. Dels homes que anaven a la barberia només per xerrar i passar l'estona, per exemple. Tot això és mort i enterrat. Només quedaran les pantalletes.

***

A les cròniques dels Cazalet d'Elizabeth Jane Howard, arribo al moment de la pre-guerra. L'eix argumental gira ara entorn dels debats, dubtes i temors que es generen sobre l'eventual esclat bèl·lic. Llegir (per part del lector), i també escriure (per part de l'autora), sabent què va acabar passant amb aquesta guerra, dóna un avantatge tan clar sobre els personatges que no m'agrada, per injust.

***

Compro un petit opuscle de Sagarra. Feia temps que no el llegia. Es percep una facilitat tan aclaparadora en la versificació que crec que li acaba restant exigència.

***

A mig matí ha passat una tempesta negra, que ens ha tornat la nit, ens ha deixat aigua i pedra i ens ha fet marxar l'electricitat. Els vidres de les finestres han quedat molls d'aigua, regalant-nos una tristesa de pel·lícula antiga, mentre els radiadors s'anaven refredant. Ara ha tornat la llum i es va obrint el cel blau. Gotes d'aigua regalimen de les branques dels arbres i dels llibrets de les persianes.

 

12.1.21

Notes

Un dia qualsevol, d'aquests dies que semblen tots el mateix, surto a la tarda, ben abrigat, a comprar el pa. Tinc una conversa banal amb la fornera, sobre el pa que m'agrada, el fred que fa i les mascaretes que ens amaguen, i sembla que només aixo, aquest breu intercanvi, doni una mica d'escalfor a un dia gris i de reiterades males notícies.

***

Camino una estona, com faig gairebé cada dia, per aquests camins envolten la masia de l'Aregall. Els camps verdegen, el sol comença a enfilar-se una mica més per sobre els cingles i triga un pèl més a amagar-se, el dia s'allarga. Les muntanyes de sobre Centelles són enfarinades, la terra del camí és ben vermella, darrere la masia hi una pila de llenya d'alzina, que fa pensar en un bon foc a terra. Estranyament, pel torrent no baixa mai aigua. Penso que demà m'enfilaré a la font dels Balsos a veure si és glaçada.

***

Un dels dies de més fred, precisament al camí que porta cap a l'Aregall, la G. m'assenyala un ocell mort al terra. Petit, rodó, el toco amb el peu i veig una bonica ratlla groga al cap. És un reietó, curiosament un ocell que mai havia vist viu. I és una llàstima veure'l mort, segurament de fred.

***

Acabo el primer llibre de la sèrie de Nancy Mitford, A la caza del amor. Em desconcerta: a estones m'entreté i em diverteix, en d'altres moments em sembla superficial i de poc interès. No sé si continuar amb el següent volum.

***

Llegeixo també El libro de Miguel Delibes, aquesta mena d'àlbum-edició commemorativa amb motiu del centenari del naixement de l'escriptor. Em permet refrescar la meva relació amb el gran escriptor castellà, que, no sé per què, potser pel seu caràcter i tipus d'escriptura, sembla que tinguem sempre en un segon pla. Descobreixo també alguns aspectes de la seva vida que desconeixia, com el fet que va voler un casament auster i discret. Ahora me doy cuenta de que en este particular mi mujer y yo fuimos unos precursores: nos negamos a disfrazarnos y, en mi juvenil afán de llevar las cosas al extremo, no estrené ni camisa. Obviar el traje de novia era en 1946 casi, casi, un sacrilegio, pero nosotros lo cometimos, impulsados seguramente por una instintiva repugnancia hacia las convenciones y lo mandado, escrivia el 1972.
M'agrada saber d'aquests detalls. També del fet que quan passejaven, de nòvios, per Valladolid, ella aprofitava per preguntar-li el temari de les oposicions que ell preparava per l'escola de comerç, o que un estiu va fer una travessa de cent quilòmetres en bicicleta, amb dues camises netes, dos calçotets i un raspall de dents el portaequipatge, fins arribar al poble on ella estiuejava: Recuerdo aquel primer viaje de los que hice a Sedano como un día feliz. Sol amable, bruma ligera, brisa tibia, la bicicleta rodando sola, sin manos, varga abajo, un grato aroma a heno y boñiga seca, estimulándome. Me parece recordar que cantaba a voz de cuello, con mi mal oído proverbial, fragmentos de zarzuela sin temor a ser escuchado por nadie, sintiéndome el dueño del mundo, escrivia a Mi vida al aire libre.
Amb totes les dificultats que comportava, sento enveja d'aquell món simple!

***

Afirmava també Delibes que l'interès per la paraula escrita li va néixer, curiosament, per la lectura d'un manual de dret mercantil, de Joaquín Garrigues, per la seva simplicitat, exactitud, adjectivació i nuesa. Sempre he pensat que, contràriament al que pugui semblar, l'escriptura administrativa és una gran escola d'escriptura. La necessitat de comunicar un missatge de forma plana, sòbria, sense ambigüitats i amb concisió i economia estilística és un gran mètode per aprendre a escriure textos més ambiciosos.

***

El convenciment de que Delibes hagués estat un just i excel·lent Premi Nobel de literatura.

8.1.21

Humor

Em diuen que les meves últimes entrades tenen un to pessimista. Mirarem d'invertir-ho amb un toc d'humor.

Ahir, mentre es mirava les prestatgeries, l'À. em va preguntar quins eren els llibres de més valor que tenia a la biblioteca.
- Ara t'ensenyaré un llibre que no té pràcticament ningú- vaig dir-li, animat pel seu interès.
- Quin? El teu?- va respondre rient per sota el nas, fent gala d'un sentit de l'humor que no sé si hauria d'apreciar gaire.

Unes hores més tard miràvem Los Durrell a la tele. En aquest cas no hi era l'À., només la G. i l'N. En un moment de l'episodi, la mare troba un escrit del seu fill petit, Gerald, i diu alguna cosa així com:
- Ara ja tenim dos grans escriptors a la família.
I comenta l'N., també rient:
- Nosaltres també tenim un gran escriptor a la família.


5.1.21

Camus

Camus va morir un 4 de gener, ara fa 61 anys. De Calígula:

Perdre la vida és poca cosa i jo tindré coratge, quan calgui. Però veure dissipar-se el sentit d'aquesta vida, desparèixer la nostra raó d'existir, això sí que és insuportable. No es pot viure sense una raó.

4.1.21

Notes

He arribat a la conclusió que, d'una o altra manera, la consecució del poder comporta sempre l'exercici d'algun tipus de força. Entengui's força en un sentit molt ampli: imposició, coacció, interès, xantatge, manipulació, dependència econòmica, submissió, persuassió... Segurament és un fet inherent al caràcter animal de l'espècie humana, del qual és impossible despendre's: ancestralment els individus més forts són els que acaben dominant les comunitats. I ben segur que, a mesura que les civilitzacions avancen, aquesta expressió de la força per assolir el domini es va suavitzant i corregint. Però per molt que progressin les nostres societats i es democratitzin els mecanismes per aconseguir el poder, sempre existeix algun moment, algun punt del procés, en què l'expressió de la força, en algunes de les seves múltiples facetes, acaba apareixent.

***

Les novel·les que ho aposten tot al sexe, per molt ambicioses que siguin en el seu plantejament, argument o voluntat transgessora, sempre m'acaben decebent. Perquè, un cop explicat tot el que és possible fer de totes les maneres possibles, un es pregunta, molt bé, i ara què?

***

Més enllà de les investigacions medicocientífiques, la crisi sanitària de la covid-19 donarà per estudis sociològics i, fins i tot filosòfics, profunds. En primer lloc, perquè des de després de la Segona Guerra Mundial i de la consolidació de les societats democràtiques, les economies benestants i el progrés tecnològic en bona part del món, mai s'havia hagut d'abordar un embat d'aquestes característiques, amb repercussions en gairebé tots els àmbits de la nostra vida. Com aquelles ales d'una papallona que provocaven un terratrèmol, mai havíem viscut com una petita decisió tècnica de salut pública podia arribar a afectar la capacitat econòmica de molts i la llibertat de pràcticament tots. D'altra banda, les pròpies característiques de la malaltia -gairebé com una loteria genètica, que la fa letal per a uns pocs i lleu o, fins i tot, imperceptible per una gran majoria- genera un profund desconcert social, amb una percepció -i assumpció- del risc extraordinàriament variable. Mai havíem disposat de tanta informació sobre un problema sanitari, i sobre totes les seves repercussions, però possiblement mai aquesta informació -per excés, per interès, per extralimitació o, per excés de zel (un dels grans mals de la societat moderna)- havia provocat tanta confusió, malestar, reacció, saturació. Vivim un embafament informatiu quasi emètic. I mai havíem viscut d'una forma tan evident les contradiccions d'una societat tan avançada com la nostra. Veiem com tècnicament som capaços de tantíssimes coses -produir una vacuna en un temps rècord com a exemple més paradigmàtic- i, en canvi, organitzativament ens entortolliguem en dificultats nímies fruit dels grans mals de la nostra espècie: els interessos -polítics, personals, corporatius-, el protagonisme, l'aventatgisme, la insolidaritat, la indisciplina, l'excés de zel (altre cop)... Hem avançat molt sectorialment, però de forma fragmentària, ens costa vincular els avenços entre les diverses disciplines.
D'altra banda, obervem com l'enfocament de les informacions canvia com un penell -aquells països o comunitats que eren un referent en bona gestió són, en poques setmanes, el desastre més absolut i viceversa. Constatem com l'excés de mortalitat és inassumible -sanitàriament, socialment, políticament, moralment- per les nostres societats, però sembla que només a partir d'un determinat llindar. Ens adonem que, ni individualment ni col·lectivament, som incapaços d'assumir allò que és aleatori, casual, imprevisible, inexplicable... Veiem, o ens sembla veure, com determinades advertències responen més a interessos personals, professionals, polítics... que no a interessos col·lectius. I percebem com en aquesta bàscula multifactorial d'interessos grupals, acaben trobant sempre el millor -o el menys dolent- equilibri els lideratges basats en el sentit comú o en l'humanisme multidisciplinari. En definitiva, la concicència d'haver de trobar les millors solucions possibles, parcials i imperfectes a un problema globalment irresoluble és una conclusió que sembla inassumible per una societat profundament perfeccionista i per a uns individus, tots nosaltres, guiats bàsicament per l'interès del benestat individual o dels nostres col·lectius propers.
Auguro anys d'estudis apassionants per als investigadors de gairebé totes les disciplines.

24.12.20

Anotacions

Ahir, en una llibreria, em vaig topar amb un llibre escrit per Jeff Bezos. Seria, amb tota la seva ingenuïtat, un fet gairebé entendridor, si no fos en si mateix sinistre. Com trobar-te Mein Kampf en una llibreria jueva.

***

En una línia similar, llegeixo sobre la polèmica que ha generat la proposta d'una cadena de llibreries de fer-te arribar a casa, en menys de dues hores, el llibre que necessites. La reflexió general és: realment necessites un llibre en dues hores? Jo, que sóc gairebé un maníac en aquest camp, penso clarament que no. I una altra qüestió, exceptuant l'actual conjuntura que és excepcional, cal que ens ho portin tot a casa? Sortim als carrers, home!

***

Això, sumat a la meva lectura actual, m'ha fet pensar en Roma, en el cap de setmana passat a Roma fa tres anys. Va ser curt, gairebé efímer, però va deixar un pòsit. No pels edificis, l'art o la història, sinó per la vida. Aquella nit al Trastevere, passejant, prenent alguna cosa, mirant, escoltant... La ciutat bullia. O aquells dos homes tan ben vestits conversant de nit en un racó de la Via Giulia. L'aire fresc de maig...
De debò que demanareu un Glovo?

***

I mentre escric això, amb enyorança, aquest dia tan gris i fred d'hivern, amb el degoteig incessant de males notícies i l'expectativa d'uns dies de celebracions familiars gairebé culpables. Hi ha moments en què el calendari és clarament inoportú i inclement.

***

I aquest mal de cap matinal que és gairebé el complement perfecte.

***

Francesco Piccolo, Moments d'inadvertida felicitat, que m'ha recomanat l'amic P. Necessitava una lectura així. M'agrada la profunda barra de l'autor, el desvergonyiment amb què explica les seves formes d'actuar, aquest individualisme tan profundament italià. Contrasta amb l'Homes en la meva situació, que tinc a la meitat. que em fa pensar si realment tots els noruecs són com Petterson o Knausgard. Descriuen una societat que em resulta molt llunyana, estranya, gairebé distòpica.
Però tornant a Piccolo, m'agrada com explica les seves motivacions per a les coses aparentment més nímies, per què fa el que fa. I l'admiració per aconseguir, aparentment, fer sempre el que vol.

***

Estic temptat de comprar un parell de llibres escrits per autors joves. El d'Ana Iris Simón, per exemple. Pel que llegit sobre el llibre i les entrevistes a l'autora, sé que coincidiré força amb ella, amb les seves apreciacions. Però des de la distància generacional em fa una certa mandra -un egoïsme piccolià- entrar en els problemes i la cosmovisió d'una generació que no és la meva i d'una societat que sí que és la meva però que començo ja a no sentir com a tal. Faig l'estruç?

***

El mateix em passa amb aquest documental El dilema de las redes. Sé que serà interessant, que em reforçarà en algunes de les idees que ja tinc sobre les xarxes socials i m'obrirà els ulls, i les defenses, sobre moltes qüestions que cal conèixer. Però hi ha moments en què penso que prefereixo no saber-ho.

16.12.20

Notes

Començar el matí i trobar-te un tertulià a la ràdio -la culpa és meva per escoltar determinats programes- repetint categòricament este año no se pueden celebrar las Navidades, i que de sobte et vinguin unes ganes enormes, fins aleshores ocultes, de celebrar Nadal. Escrivia fa uns dies Josep Martí que quan l'estat es fica al menjador de casa és molt difícil fer-lo fora, el que ja és intolerable és que s'hi fiquin els tertulians que no saben res. Per cunyadisme, molt millor el familiar i genuí, el de Nadal de tota la vida.

***

 Dies en què t'adones que va encadenant decisions errònies, sense remei.

***

He somiat que Keidi Bare, centrecampista albanès de l'Espanyol, esdevenia súbitament un crack mundial. El veies jugar i semblava Luka Modric. Un somni completament infantil, però molt real; quan m'he despertat i m'he adonat que no era cert, he tingut un gran desengany.

***

Dinant amb l'À. arreglem el món. Bé, més aviat ens lamentem del món -o de determinades evolucions del món- sense trobar-hi solucions. Jo li dic que sóc optimista, que les noves generacions s'adonaran algun dia que la hiperconnectivitat, la sobreinformació i la superficialitat a que ens aboquen les xarxes socials no porten enlloc. No sé d'on neix aquest optimisme, però crec que la humanitat, en determinats moments, té girs inesperats. L'abolició de l'esclavatge, per exemple.

***

En altres moments, però, caic en el pessimisme. L'altre dia li deia a l'R, que em rebatia esgarrifat, que el llenguatge escrit moriria, que la tirania de la imatge i del so s'ho enduria tot per davant.
Quan em proposen que determinats documents que elaboro els convertim en vídeos perquè la gent no hagi de llegir, em quedo glaçat. Realment, la humanitat és ben diversa: jo ho llegeixo tot, en canvi, quan m'envien vídeos o això que ara s'anomena notes de veu no trobo mai el moment per veure'ls o escoltar-les.

***

Em ve al cap una cita, no recordo si de Hemingway o de Fitzgerald, segons la qual el veritable geni consisteix en fer realitat allò que hom té al cap. Crec que, per obtenir realitats, moltes vegades calen qualitats que, precisament, no acostumen a posseir els genis. Penso en aquell poema de Baudelaire, L'albatros, en què aquest ocell, el de vol més noble, potent i elegant, és incapaç d'escapar-se, a la coberta d'un vaixell, de l'escarni de la marineria.  

6.12.20

Esbossos

Sovint penso en l'A., en les seves petites ambicions de la petita política, que deu esperar que es facin grans aviat. Tan grans com ho poden ser en aquest país, on, per molt que les amplifiquin els altaveus mediàtics -omnipresents miralls deformants- seguirant sent això: petites. I penso després en les meves ambicions, també petites i, a més, absurdes -això de l'escriptura i la literatura- gairebé com un atzucac. I és estrany que a vegades es creuin aquests camins pessoans -allò de no voler ser res però tenir en un mateix tots els somnis del món- amb un camins hemingwaians donats a l'acció i la projecció. Com instal·lar el bar del Ritz a la Baixa lisboeta.

***
Parlem amb uns amics de com eren els nostres pares a la nostra edat i com som nosaltres, i ens sembla que hem guanyat vint anys a la vida en una sola generació. Però després tinc dubtes de no voler ser ja com eren els nostres pares i haver fugit d'aquesta mena de pseudojoventut artificial que, avui en dia, sembla que ningú vol acabar d'abandonar mai.

***
Haver nascut en aquesta època, en un país occidental i en un entorn més o menys benestant és, mirat amb perspectiva, com haver guanyat un premi a la loteria. És una d'aquelles coses per les que els nostres pares creien que calia donar gràcies a Déu, i tenien raó. Només que, segons diuen, els premis a les loteries acaben tenint a la llarga efectes indesitjats. Potser el nostre és aquesta societat postmoderna hipertecnològica que ens ha tocat viure, on impera un neocapitalisme desfermat, en paradoxal combinació amb uns valors suposadament progressistes, que ens condueix a una espiral de resultat incert i poc alentador.

***
Al contrari del que es pot pensar, cartografiar bé el món on vivim i l'entorn on ens movem és essencial per assolir una certa felicitat. Permet trobar espais de comoditat, repòs i seguretat, i evitar els de major incertesa, inseguretat i perillositat. Tancar els ulls a la realitat és com haver de jugar a un joc sense conèixer-ne les regles.

***
L'N. i la G. miren una d'aquelles pel·lícules que els agraden. Surt Nova York i l'N. em diu que li agradaria anar-hi. A mi em passa el mateix, quan miro alguna pel·lícula on surt la ciutat. Però el record que en tinc me l'allunya, ara mateix, una mica. Hores d'avió, duresa d'asfalt i, sobretot, aquella calor que no puc treure'm del cap. Una calor que impedia el moviment, el passeig i, gairebé, el pensament. Ara mateix, el meu ideal de viatge, la meva arcàdia particular, és una illa de l'Egeu: una caseta blanca al costat del mar, una platja deserta i un plat de tomàquet amb formatge de cabra. Llegir, escoltar el vent, entrar sensualment en el mar, caminar sota el sol i que la pell es torni negra.

***
Precisament, del diari de Llop que acabo de llegir, El Japón en Los Ángeles, m'han agradat especialment -amb una certa enveja- els fragments de les vacanes estivals: la casa entre els pins, els banys, el mar, els vents, la pesca amb els nens... Sí, sobretot això, la pesca amb els nens, perquè quan els nostres nens ja han deixat de ser-ho la nostàlgia d'aquells moments és irrefrenable.

3.12.20

Notes

De vegades penso que marxar a un país estranger t'ha de treure de sobre una càrrega immensa; ha de permetre viure d'una manera més lliure, sense el pes de la història del propi país i de les generacions que ens han precedit, una herència que ens condiciona més del que creiem.

***

Li transmeto aquesta idea a l'R., tot dinant, i s'hi mostra molt d'acord. Per això funcionen bé les parelles de nacionalitat mixta, afegeix, perquè d'alguna manera aquestes càrregues s'abandonen a l'hora de construir una realitat comuna. Millor encara si la llengua de comunicació no és cap de les llengües maternes dels dos components de la parella, diu. Crec que té raó.

***

En una llibreria trobo un llibre que s'anuncia a la coberta com un ajut a l'hora d'explicar la teva història. Storytelling porta per títol, i només això m'hauria de fer desconfiar. Però com que sóc ingenu de mena, el fullejo pensant que potser em podria ser d'utilitat. Vaig al capítol inicial que enumera les deu regles del storytelling. N'hi ha una que em resulta decisiva per tancar de seguida el llibre: utilitza verbs actius, diu, que transmetin activitat. I em vénen ganes de dir una gran procacitat: utilitzaré els verbs que em surtin de la...

***

Caminant per la ciutat vella. El barri ha perdut gent, activitat, vida. Per una banda, això podria arribar a ser bo, però la realitat és que no ha recuperat caràcter. Ara són carrers sense gent i sense ànima.

***

Fins i tot el pobre que hi ha sempre ajagut a terra, al carrer Elisabets, fa més mala cara, més ulleres.

***

La meva enyorada Barcelona, en les últimes visites, em resulta inhòspita. Tinc ganes de marxar-ne.

***

Avui, llegint, em trobo amb la paraula búcaro. Em crida l'atenció perquè és una paraula que mai he utilitzat ni he sentit utilitzar. La relaciono amb una discoteca -o club, o sala de festes, no sé ja com es diu- que no sé si encara hi ha al carrer Aribau, que portava aquest mateix nom. No hi havia entrat mai, només hi havia passat per davant a les hores petites. El públic que es congregava a la porta no semblava massa d'acord amb la sofisticació del nom.

***

El record d'aquestes hores petites m'ha fet pensar en nits d'excessos i, de retruc, en el paper de l'alcohol en la vida de l'ésser humà. Moltes vegades he pensat que determinats mals de les societats benestants són conseqüència de la infelicitat inherent a l'espècie humana, que quan totes les necessitats estan cobertes s'acaben generant nous malestars. Als pobles de l'Àfrica on hi ha gana, malària i no hi ha aigua corrent no hi ha depressions ni ansietats, es diu normalment des d'una superficialitat pròpia de filosofia de cafè. Però, en canvi, també en les societats primitives i ancestrals hi ha alcoholisme -un mal notable en algunes poblacions aborígens- i hi ha experimentació amb tot tipus de substàncies que alteren la conducta. Seguint amb la filosofia de casino de poble, podríe dir, per tant, que l'existència humana, sigui quin sigui l'entorn on es desenvolupa, suposa una càrrega tan gran, que en un o altre moment l'home acaba necessitant algun tipus d'escapatòria.

***

Curiosament, després aquesta frase en els diaris de Llop: El alcohol en pequeñas dosis suele templarle a uno el ánimo, produciéndole además los efectos de la iluminación. I jo he pensat el mateix més d'una vegada, però crec que aquesta suposada lucidesa artificial no deixa de ser un autoengany.

***

Passo per la Rambla davant de casa Beethoven i experimento records estranys.

***

Després al cotxe, he pensat en X. En unes colònies, portava la ratlla dels ulls pintada de negre, molt marcada, i fumava cigarretes amb haixix. Tot això li donava un atractiu afegit a la seva bellesa natural i indiscutible. Tot i que tenia dos anys menys que nosaltres, ens semblava més madura, i inaccessible. Me l'ha recordada, no sé per què, una cançó de Simple minds que ha sonat per casualitat al cotxe: Don't you forget about me. Potser perquè devia sonar en algun moment d'aquelles colònies. Potser ella la tararejava. Trenta-cinc anys després la veig algun dia, despatxant en una botiga. No crec que em reconegui, però és extraordinàriament amable, sempre somriu i conserva tota la seva bellesa. El món em resulta extraordinàriament difícil d'entendre.

***

I just després, quan ja estic entrant el cotxe al garatge, gràcies a l'eclecticisme dels meus gustos musicals, sona Clara, amb la veu de Joan Baptista Humet. Una altra història, trista, i un passat que no vol marxar de cap manera.

2.12.20

Vida i novel·la

En el volum dels diaris de Llop, El Japón en Los Ángeles, que estic llegint, aquest text:

Llevaba, pues, tres o cuatro días con el relato y he tenido que abandonarlo por demasiado autobiográfico; es decir, porque enturbiaba en exceso mi propia vida. Esto de utilizar la propia vida para la literatura de uno ha de hacerse con cuidado: para eso pueden estar los Diarios o la poesía, que son, además, otra cosa, pero no la narrativa. Más que nada por no abrir heridas mal cerradas o echar demasiada luz sobre aspectos que queremos que permanezcan en la sombra: las sombras son tan necesarias como la luz para vivir.

La conclusió:

Papelera y a otra cosa.

Coincideixo amb la visió de Llop. Tanmateix, la vida sempre busca l'escletxa per immiscir-se en la creació literària. Segurament és bo que sigui així, però la seva tendència, especialment en els escriptors de diaris, és acabar fagocitant qualsevol exercici creatiu i ficcional.