11.12.18

C'est une chanson qui nous ressemble

No sé per què avui he tingut ganes d'escoltar aquesta cançó. I potser mai com avui havia percebut la bellesa simple d'aquesta lletra de Jacques Prévert musicada per Joseph Kosma. L'havia sentit cantada per Édith Piaf i per Yves Montand, però l'han interpretat també molts altres artistes. Les fulles mortes, l'amor perdut, el record agredolç... No sabía que Gil de Biedma la cités en un dels seus poemes, Elegía y recuerdo de la canción francesa, també molt bell. Nosotros los de entonces, ya no somos los mismos, / aunque a veces nos guste una canción escriu Gil de Biedma en els últims versos, però jo tinc dubtes de si no som sempre els mateixos, de si l'enamorat que ens parla dels temps passats a Les feuilles mortes no és encara el mateix, de si no viu més en aquell record que en la seva realitat.

Je t'aimais tant, tu étais si jolie.
Comment veux-tu que je t'oublie ?
En ce temps-là, la vie était plus belle
Et le soleil plus brûlant qu'aujourd'hui.



10.12.18

Impressió (i divagació) francesa


Les meravelles mai no acaben de ser-ho del tot. Les ombres poden amagar-se darrera les façanes vermelles dels bells edificis d’una plaça de Toulouse, entre les runes de l’extraordinària abadia romànica de La Sauve Majeure, en els carrerons costeruts de Saint-Emilion o entre les avingudes més majestuoses del triangle d’or de Bordeus. Ni el so atàvic dels corns de caça, acompanyat per la visió matinal d’uns elegants chateaux a l’altre costat de la vall, ni la felicitat compartida d’un viatge en família pot aïllar-se de la realitat. La bellesa és, en el fons, un escenari.
Aquest viatge a França m’ha fet pensar, salvant totes les distàncies, amb la contradicció que vivia Marià Manent a Viladrau durant els anys de la Guerra Civil i que tan bé expressava al magnífic dietari El vel de Maia. D’una banda, el seu dia a dia a Viladrau, al Montseny, gairebé idíl·lic, i, de l’altra, l’ombra de la Guerra Civil que es cobrava morts i més morts uns centenars de quilòmetres enllà.
Afortunadament no tenim guerra ni tenim morts, però sí que tenim arreu una agitació social innegable. La relativa cohesió social i el benestar col·lectiu edificats durant la segona meitat del segle XX trontollen. L’afany d’un capitalisme desfermat després de la caiguda del mur i la incertesa fruit de la darrera crisi econòmica, especialment severa, han fet créixer les pors. Les pors fonamentades dels qui han perdut el que tenien i, ara especialment, les pors del qui temen perdre la bonança familiar que han consolidat durant les darreres generacions: la por de les classes mitjanes. La política tradicional, acomodatícia, inhàbil, nepòtica i en alguns casos corrupta, ha estat incapaç de respondre a aquesta realitat i ara el terreny és adobat per als populismes, que poques diferències tenen entre si porten el qualificatiu de dretans o el d’esquerrans. O fins i tot si, volgudament, no porten ni volen portar qualificatiu. I, paradoxalment, la societat actual, que aparentment compta amb més instruments que mai per informar-se de manera independent, resulta ser especialment permeable al populisme.
Doncs bé, aquests dies, mentre trepitjàvem una catifa tardoral de fulles daurades i sentíem el silenci entre camps ondulats de ceps nus, la protesta raonable, però no sé si gaire raonada, i una mica ingènua de les armilles grogues de bona fe convivia amb la violència professional als carrers de les grans ciutats de França per mirar de tombar un president i un govern escollits encara no fa dos anys. Els populismes d’un i altre extrem es donaven la mà i sucaven pa en unes revoltes que ningú sap cap on conduiran ni quin recorregut arribaran a tenir. El món actual és tan voluble que no sabem si el foc encès prendrà o per contra s’apagarà amb les aigües del consumisme nadalenc. Mentre el productor d’un Sauternes extraordinari i de preu gens popular ens expressi, ofegat pels impostos, la seva simpatia per les armilles grogues, tot és possible. Mentre algunes senyores facin senyals d’afecte als policies que, asseguts en les seves furgonetes, dinen de càtering en un carrer principal de Toulouse sumant-se així a les raonables felicitacions d’un president a les seves forces de seguretat, tot és possible. I mentre un dels països amb més benestar del món sigui ara mateix l’epicentre de la rebel·lió, amb queixes creuades i aparentment contradictòries per les taxes altes i per la reducció de cobertures socials, tot és possible. I, mentrestant, com sotmesa a un mirall de fira, la imatge a l’altre costat del Canal resulta encara més grotesca amb la incapacitat política i la propaganda inflamatòria i autodestructiva portades a les màximes conseqüències. El carreró estret i intransitable del Brexit. Tot això per no parlar del nostre panorama nacional.
Aquest era el nostre vel de Maia mentre la pluja fina queia sobre boscos i vinyes de la Gironda, el Garona baixava tèrbol i imponent, les agulles de les esglésies de cada poble apuntaven impertèrrites al cel i la nostra estufa cremava i ens escalfava les tardes curtes i volàtils d’aquests dies de desembre.

23.11.18

Riquesa

L'À. m'envia l'enllaç a una pintura de Hammershoi que subhasta Sotheby's. És un d'aquells interiors seus, preciós. El preu estimat de venda se situa prop del mig milió de lliures. Jo mateix de vegades rebo, a través d'un d'aquests artefactes d'alertes d'internet, informació sobre escultures de Maillol que se subhasten en algun d'aquests temples, a preus una mica més modestos. Segurament ser ric seria interessant en situacions com aquestes.

5.11.18

Cine


Vivim en un temps de sèries i de Netflix, en una època de lectures superficials en pantalles lluminoses, en un món accelerat de modes i tendències. Aparentment tot són avantatges i comoditats en les noves formes de consum cultural. Però la realitat és molt tossuda.
Això pensava ahir en la foscor del mític cinema Alhambra de la Garriga, mentre en la gran pantalla d’aquesta sala es projectava la història d’unes vides plenes, com totes, de trasbalsos i emocions, d’il·lusions i desenganys. Mirava de front, projectades en la pantalla, les expressions dels rostres enormes dels protagonistes i veia de reüll la cara de la meva filla il·luminada per la claror de la pantalla, amb uns ulls vius que semblaven xuclar alhora la imatge i la història. Podia imaginar, en la penombra on flotaven minúscules partícules de pols, les cares embadalides dels espectadors, perquè la meva n’era una. I em preguntava quina plataforma digital, quin sofà ultracòmode, quin home cinema era capaç de vèncer allò.

El cuerpo de esa chica que empezó a temblar
cuando el protagonista la intentó besar
me hicieron sentir que estaba allí,
que era feliz.

Això ho escoltàvem l’any 1988 fa exactament trenta anys, escrit per José María Cano i en la veu d’Ana Torroja. I el sentiment que expressa aquesta cançó, El cine, reviu cada vegada que algú trepitja una sala de cinema. Un any després, s’estrenava Cinema paradiso, film emblemàtic sobre el que pot arribar a representar per a algú el món del cine. El vaig veure precisament en un lateral d’aquesta mateixa sala del cinema Alhambra. I l’escena final, com tantes altres que he vist i sentit al llarg de la meva vida, em va fer plorar.
A la nit, quan tothom dormia, embolcallat pel silenci i per la llum càlida d’una vella làmpada, em vaig posar a llegir les històries dels artistes enamorats de la Mediterrània escrites per María Belmonte i recollides amb el títol de Peregrinos de la belleza en un volum magníficament editat per Acantilado. Elements tangibles com tipografia, paper, disseny o enquadernació i d’altres de més intangibles com la cura en l’edició també formen part de l’obra i del que es coneix com a –l’expressió no m’agrada gaire- experiència lectora. La son em va vèncer amb el llibre a les mans.
Malgrat modes i tendències, una pel·lícula viscuda en un sala de cinema o la lectura d’un llibre ben editat –i escollit i comprat en una bona llibreria- són vivències invencibles. Com sentir el tacte d’un jersei de bona llana o trepitjar descalç un sòl de fusta. O com una carícia, que sempre valdrà més que mil missatges de whatsapp.

25.10.18

Moments


Cada dia té els seus moments. El d’avui ha estat quan no eren encara les vuit del matí. Conduïa en direcció sud, amb l’autopista neta. En sentit contrari tenia una corrua de cotxes parats: tres fileres de fars lluint en la foscor, que, quan mirava pel retrovisor, es transformaven en llums vermells. Jo, en canvi, avançava de pressa i veia com el dia naixia, com una franja de llum taronja, cada vegada més ampla, acompanyava l’horitzó. En aquest escenari, a la llunyania s’enlairava un avió. No hi ha millor imatge del desig de llibertat que un avió enlairant-se. I més si es veu amb tota la nitidesa que les primeres llums confereixen als objectes.  Jo mirava de mitigar aquesta ànsia d’escapar prement l’accelerador, mentre m’acompanyava la veu extraordinària de Laura Pergolizzi. Finalment, l’avió ha desaparegut, el dia s’ha aixecat del tot i s’ha apagat la ràdio amb la veu de LP, però el moment ha romàs deixant un pòsit.

21.10.18

Leninisme

La mare i la filla arriben a casa discutint acaloradament. La mare reprèn amb vehemència a la filla i la filla, que comença a estar preadolescent, la replica irrespectuosament. La discussió puja de to, amb queixes, avisos i càstigs, i la mare acaba marxant a comprar enfadada. Quan tanca la porta, la filla llança una expressió d'alleujament i comiat mig política, mig cinematogràfica, que fa que el pare hagi de fer esforços per mantenir la cara de pòquer:
- Goodbye, Lenin!

10.10.18

Notes

Al taulell d'una llibreria, veig els següents títols entre les novetats de política: Fascismo, Ruptura, Populismo, La postveritat. Molt il·lustratiu del moment. I inquietant.

***

Inquietant també, però passant de la tragèdia a la comèdia, la imatge vista uns minuts després. Parat en un semàfor per creuar el carrer Balmes, aixeco el cap i veig una noia en una terrassa que fa unes operacions estranyes. M'adono que el que feia era aguantar el mòbil sobre una taula, recolzat en un test, quan veig que tot d'una, s'asseu a la barana, amb mig cos penjat al buit i aixeca els braços, fent-se un selfie (o no es considera selfie si no s'agafa la càmera amb la mà o amb un instrument a l'ús?). Molt il·lustratiu també del moment.

***

Molt interessant, per contra, la conversa entre Alícia Kopf i Hanif Kureishi de fa una setmana al CCCB. Molt situats ambdós en els papers respectius d'entrevistadora i entrevistat, fins al punt d'intentar evadir-se el segon d'algunes preguntes i d'insistir reiteradament la primera, fidel al rol encomanat. Del que va dir Kureishi, que va ser molt i valuós, la meva llibreta recull dues anotacions.
La primera és sobre el que significa ser artista. L'artista, l'escriptor, el creador -deia Kureishi- ho és en cadascun dels seus actes. Ho és en la manera de parlar, de vestir, de fer de jardiner... tot en ell és artístic i conforma l'eros de l'artista. Em va agradar aquesta visió.
I la segona reflexió anotada fa referència a la capacitat d'una persona de modelar-ne, canviar-ne una altra. Un amor, deia l'escriptor anglopaquistaní, és aquell que t'ha canviat com a persona.


3.10.18

Escena de carrer


Ahir a la tarda vaig ser testimoni d’un fet estrany, inesperat i intempestiu. En una de les zones més benestants de la ciutat, a la part alta de la rambla de Catalunya, una noia irromp en crits en ple carrer. És una noia d’uns trenta anys, ben vestida, morena, d’ulls bonics –jo estic parat en un semàfor i la veig de cara-, que crida en castellà amb accent argentí:
- ¡Ladrona, sois una ladrona! ¡Me robaste!
El semàfor es posa verd i jo camino cap a ella sense girar-me ni saber a qui es dirigeix, però la reiteració en els seus crits fa que miri d’assabentar-me a veure què passa, si s’ha produït un furt o un atracament. La resta de vianants fa el mateix, però no es veu ningú corrent ni amb aparença de lladre de carrer. L’acusació sembla dirigir-se a una noia rossa, amb rínxols, que veig de lluny caminant tranquil·lament a l’altra vorera. Tot passa molt ràpid, però sembla més aviat un ajustament d’algun compte pendent del passat. La noia morena té un rictus afectat, mira de contenir-se, però torna a cridar. És curiós comprovar com la ment és capaç d’aventurar-se a fer conjectures amb ben poca informació i en un breu espai de temps. Penso en una estafa, en un amor, en alguna cosa molt dolorosa. Però la formulació d’hipòtesis s’interromp de cop quan la noia morena surt corrent, creua el carrer quasi sense mirar i enfila cap a l’altra noia que marxa d’esquena. Malgrat tots els pudors, resulta impossible no girar-se, per curiositat o per si cal intervenir. Tot fa preveure el pitjor i, efectivament, la noia rossa –sense parar de córrer- aixeca la mà amb intencions inequívoques. Però l’enrinxolada, com si tingués un sisè sentit o ulls a l’esquena, ajup àgilment el cap en el moment just i el braç li passa per damunt sense tocar-la. I aquest acte violent fallit sembla desactivar l’agressivitat de la noia morena que es queda al costat de l’altra, aparentment parlant. En aquest punt, superat el moment més tràgic de l’escena, decideixo reprendre el camí –de fet no m’he acabat mai d’aturar del tot- amb un regust amarg per haver estat testimoni involuntari d’aquest episodi d’intimitat aliena.

30.9.18

Capvespre

Ahir, mentre la G. i l'N. miraven una pel·lícula que no m'interessava gens -fins i tot em molestava- vaig sortir a fora a llegir. És el primer llibre que llegeixo de Truman Capote -Desayuno en Tiffany's- i certament li reconec el mèrit de l'escriptura precisa, enginyosa i acerada, i de saber explicar un món, el seu. Però l'enginy, tot i ser una una virtut molt actual, em sembla sobrevalorat. En qualsevol cas, van anar caient les pàgines mentre la llum i el dia s'anaven apagant. Assegut a l'hamaca, les lletres també es desdibuixaven en unes pàgines que anaven perdent la seva blancor, fins que distingir-les fou del tot impossible. Llavors em vaig treure les ulleres de llegir i tot el que m'envoltava es va fer nítid. Vaig sortir d'un món per entrar en un altre. En aquest nou, el cel gris pàl·lid del crepuscle es tornava quasi blanc en acostar-se al perfil netíssim del cingle. Les fulles dels arbres del jardí -el lilà, la morera, el freixe- es retallaven sobre aquest fons de cel clar. Passaven uns núvols foscos que semblaven fils de fum. Dos ànecs magnífics, negres, van creuar rabents el meu tros de cel. Un ratpenat va començar a donar voltes amb el seu vol anàrquic i inexplicable. Feia fresca; es feia estrany pensar que només tres hores abans m'havia banyat, cremat pel sol. El moment era bell; només el soroll dels cotxes de l'autovia, que portaven ja els fars encesos, discordaven. La foscor i el fred, com heralds, anunciaven una tardor que, com cada any, s'acabarà imposant, tot i les nostres recances.

28.9.18

Dreta i esquerra

Josep Pla, sempre magnífic. I el seu pare sembla que també. A l'entrada de El quadern gris datada fa cent anys, 29 de setembre de 1918, surt l'omnipresent qüestió de l'arròs de Pals, que portà a la ruïna al pare i marcà el fill. Pla transcriu la conversa amb el seu pare sobre aquest afer, molt condicionat per l'actuació dels polítics locals de l'època. D'aquest diàleg em quedo amb les respostes del progenitor en ser preguntat sobre la tradicional divisió entre els homes de la política:

—La vostra lluita fou contra els carques i la gent de dreta…

—És clar —em respon—. Són els que tenen la terra. Però tinc la impressió que, si la lluita s’hagués entaulat contra la gent d’esquerra, la situació hauria estat igual.

—¿Vols dir?

—Naturalment. Pensa que el que s’assembla més a un home d’esquerra, en aquest país, és un home de dreta. Són iguals, intercanviables, han mamat la mateixa llet. Però ¿és que podria ésser diferent? No en dubtis: aquesta divisió és inservible.

—Però ¿és que hi ha alguna altra divisió?

—Crec que sí. Al meu entendre hi ha una divisió molt més profunda i exacta que aquesta. La que s’estableix entre persones intel·ligents i purs idiotes, entre bones persones i malp…