Sobre París i altres notes

Feia dies que no veníem aquí a escriure. Potser no tants, però la sensació és que sí, que feia temps. Tal vegada perquè tinc la recança de no haver deixat constància de fets que han succeït i que ja s'han esvaït, escapat, volatilitzat. Al final, un acaba autoimposant-se un paper de notari, de secretari, i erigit en aquesta figura, un sent que no compleix les seves funcions quan deixa passar els fets de la vida sense aixecar-ne acta. La realitat, però, és que la vida passa sense aturador i aquestes modestes actes no deixen de ser-ne un testimoni ínfim i totalment negligible.

***

Els ocells sempre em venen a veure quan llegeixo. M'esguarden amb una certa distància, sempre amb un punt de por. N'hi ha que són més confiats que altres. Que no passin cotxes pel carrer, ajuda molt, confereix una bombolla de pau i silenci. La meva immobilitat lectora és també un factor positiu. Avui, diumenge, m'he estat una bona estona a l'ombra llegint. No feia calor, no passaven cotxes ni passejants sorollosos, no semblava un dia festiu. Les pàgines de De todo tiene, d'Andrés Trapiello, anaven caient. Feien la companyia que venen fent des de fa vint-i-cinc anys. El verd frescal de l'herba era el fons perfecte per a la lectura. De cua d'ull veia arribar ara un parell de merles -aquests ocells vesteixen de negre sense estar mai de dol-, ara dues tòrtores perseguint-se en un estrepitós ball nupcial, ara una garsa de llarga cua i intencions sempre tèrboles. La que no ha vingut fins que jo he marxat -l'he vista fugir després just quan he tornat a sortir- era la puput. Sembla no tenir encara prou confiança per a un contacte, ni que sigui visual, amb la meva persona.

***

Ha passat també que hem anat, amb l'À. a París, a veure el torneig de Roland Garros. Ha estat una excentricitat breu i fugaç: un dia a la ciutat i un altre passat al recinte tennístic. No hem tingut fortuna amb el temps. A París hi feia una calor hòrrida, doblement impròpia de la latitud i de l'època de l'any. Ha estat sortir del metro, arribats de l'aeroport d'Orly, i adonar-nos de que les coses serien difícils. Més que París semblava la província, la Provença en concret. I hom hauria pensat que érem a finals de juliol, no de maig. Hem emergit al sud de la ciutat, a Montparnasse, per visitar l'Institut Giacometti. És una casa molt bonica, d'estil art déco, on visqué i treballà l'escultor suís. De fet, és un d'aquells museus on el continent mana més que el contingut. Confesso que Giacometti m'interesa, i m'agrada, poc. Les seves figures llargarudes tenen potser el mèrit de la personalitat i l'orginalitat, però poca cosa més. Vistes allà, tanmateix, guanyen. La casa és precisosa. El mosaic té un aire vienès, sezession. En un racó de la casa hi ha una estança, amb una petita llar de foc i un empostissat de fusta, que és pur art déco. Hom hi passaria llargues estones, assegut en aquelles petites butaques empotrades al costat de la llar. És el que fa el vigilant, sense gaire miraments, amb una certa patxorra. Pels grans finestrals i per la lluerna entra la llum a mansalva. Això ha d'ajudar a treballar a qualsevol artista, i a infondre-li valor i autoestima. És una llum antidepressiva i antibohèmia. És, tanmateix, insuficient per embellir o disfressar algun dels nyaps -no de Giacometti sinó d'altres artistes- que allí s'exposen. La bellesa de l'ndret -la llum i l'arquitectura- ressalten, per contrast, la seva lletjor i insignificança. Són els sustos baratos, que deia Ramón Gaya.

Sortits d'allí, caminem per un gran boulevard per tornar a agafar el metro. Pel camí trobem algun altre edifici art déco i l'Hotel d'Ístria, on una placa recorda la multitud d'artistes que hi van fer cap: Rilke, Picabia, Duchamp, Tzara, Satie, Maïakovski... És un hotel modest, per què no el vam trobar quan buscàvem allotjament? En un petit square adjacent, una fotografia en blanc i negre recorda que allí mateix es va rodar la darrera escena d'À bout de souffle de Godard. La foto permet constatar les escasses diferències entre aquella escena i l'aspecte actual del lloc, que s'ha conservat gairebé inalterat, amb l'excepció d'uns comerços desapareguts. Però el que més em crida l'atenció és una figura que descansa en l'herba del petit parc. Els seus cabells grisos i esbullats el converteixen en la viva reencarnació del mateix Giacometti, com si, igual que a l'Institut han reproduït com era el seu taller, la institució hagués contractat també un figurant, que passa les estones d'oci descansant a les zones verdes veïnes.

Giacometti, Picabia, Godard, Tzara, Kiki de Montparnasse... en aquesta ciutat, i especialment en aquest barri, és tanta la concentració de noms il·lustres que gairebé mareja. Resulta impossible escapar d'aquests fantasmes. A prop trobaríem la Coupole, la Closerie des Lilas o el Dôme, on sentiríem la seva presència encara amb més intensitat, però preferim escapar-nos a Saint-Germain-des-Près, on tenim cita amb altres mestres. Sobretot amb Hemingway, un dels clients més il·lustres de la Brasserie Lipp. A Lipp arribem suats i carregats amb les motxilles, que molt amablement ens guarden. Un cambrer, igual d'amable, retira la taula per poder passar i seure al banc, ja que l'escassa separació entre taules fa impossible el pas d'una persona. Hemingway, així ho explica a París era una festa, s'atipava allí d'amanida de patates i de cerveles, acompanyades d'un distingué. D'amanida de patates ja no en tenen i em temo que ningú ens entendria si demanéssim aquesta gerra gran de cervesa que fa dècades -o ja un segle- es coneixia com a distingué. Les cerveles però no ens les treu ningú. En forma d'ou, les seveixen recobertes d'una capa de mostassa. Acompanyades d'un pichet de vi blanc fresc ens semblen magnífiques. Com el steak tartare i el gigot de xai que, respectivament, ens mengem després. Amb un altre pichet. O com el café noir -cinc euros de l'ala- que tanca l'àpat. Aquests preus sempre em fan pensar en Darwin. El diner passa dels tontos, que som nosaltres, als espavilats i així millora l'espècie.

Si beus, no condueixis. I sobretot no vagis a una llibreria. Encara menys si es tracta de L'Écume des pages,  davant de Lipp, al costat del Flore. Els vapors de l'alcohol desinhibeixen i afavoreixen la compra compulsiva. L'entorn, a més, ajuda a pensar que hom és un existencialista o un avantguardista o un filòsof soixante-huitard, qualsevol d'ells àvid de lectures. Les barreres temporals es difuminen i els corrents literaris es confonen, però no l'ànsia de comprar llibres sense aturador. Per fortuna, el record de la factura de Lipp és recent i actua de mur de contenció. Només cau un llibret, precisament sobre el barri: Saint-Germain-des-Près, variations d'Olivier Barrot. La faixa del llibre porta una foto antiga de la place Fürstenberg, on ens dirigim després. És aquella plaça de la qual Modiano escrivia sobre els seus records d'infantesa. Aquella plaça on anava a catequesi semblava llavors un plaça de poble on els nens  jugaven a pilota. Ara hi ha el museu Delacroix, una floristeria i uns quants turistes passejant. Intueixo, i temo, que s'ha posat de moda.

La calor ens acompanya durant el trajecte en metro, amb transbord inclòs, i el camí fins el nostre hotel, prop de Bastille. L'aire condicionat resulta insuficient i s'imposa una dutxa, que en tornar a sortir el carrer, esdevé de seguida estèril. La veïna plaça dels Vosges està plena de gent, asseguda als espais d'herba i al costat de les fonts, xerrant, menjant, descansant, jugant. Jo crec que aquestes persones estarien més bé a casa seva, arrecerats, quiets i tranquils. No sé a què ve aquesta ànsia de l'ésser humà per gregaritzar. Aquí s'apleguen sobre els parterres d'herba amb una concentració humana més pròpia del metro de Shangai o Tòquio. Des d'una cantonada de la plaça passem al pati de l'hotel de Sully on, afortunadament, no deu estar permès seure sobre la gespa. Sembla que l'aire hi circula amb més llibertat, menys respirat. Entrem a la llibreria, especialitzada en publicacions sobre la ciutat de París. Hi ha llibres sobre tots els temes imaginables, sobre tots els moments històrics i sobre tots els seus habitants il·lustres, que són legió. El París de Proust, el París de Flaubert, els jardins de París, els films rodats a París, les esglésies gòtiques de París, els zincs de París... Els compraria tots però no en compro cap. Ens apressa el temps. L'À. ha fet una recerca de cinemes històrics i n'ha trobat un, el Louxor, on anar a veure una pel·lícula. Potser en altres condicions climàtiques jo hauria preferit fer un passeig per la ciutat però, ateses les circumstàncies, l'opció em sembla més que plausible. M'assegura que hi haurà aire condicionat. El cinema és al boulevard Magenta, al barri de Barbès, on regna un cafarnaüm notable. Des del bar del terrat del cinema, d'estil orientalitzant, es veu el metro elevat que travessa el barri i el turó de Montmartre, coronat pel Sagrat Cor. Sembla com si se sentís també la palpitació de la ciutat, una mica taquicàrdica. Obviaré la crítica cinematogràfica, no és el meu camp. Només deixaré testimoni de la noia que llegeix amb fruïció, just davant nostre, fins segons abans de començar la pel·lícula. Escura l'última espurna de llum de la sala. Resulta admirable tanta avidesa. La meva consisteix en intentar endevinar el títol del llibre, cosa que no aconsegueixo.

Montmartre, on ens dirigim després, és un autèntic infern. A les nou del vespre la temperatura deu fregar els trenta graus. Les riuades humanes s'enfilen per les escales. No sé ben bé què hi hem vingut a fer. Fugim del corrent tirant per carrers secundaris que ens semblen un dolç purgatori. Cal reconèixer que les vistes sobre la ciutat són boniques. Mentre el cel s'apaga, s'encenen els llum dels establiments. L'ambre d'aquest llums contrasta amb el gris antracita del cel. A la terrassa d'un restaurant unes noies canten -i es graven cantant, que crec que és el més important- el Je veux de Zaz. Ens acostem al Moulin de la Galette. Les aspes ja no giren. No hi són ni Renoir ni Utrillo ni Ramon Casas. S'hi sent el rus i l'anglès però qui el parlen no són bohemis avantguardistes. Una cervesa -un distingué- costa onze euros i mig. Amb aquesta quantitat Hemingway hauria pogut comprar llenya per escalfar el seu pis durant mesos. O s'hauria pogut emborratxar durant setmanes. París no s'acaba mai però algun dia d'aquests s'acabarà el món.

***

Baixant de Montmartre busquem, en un carreró de Pigalle, un club de jazz que sembla haver desaparegut. Ho deixem còrrer i agafem el metro fins l'hotel. Creuem, per sota terra, l'est de París, el més inquietant, segons diuen totes les guies. Barbès, Stalingrad, la gare du Nord, la gare de l'Est... Dins del vagó, un grup de joves estan de festa. Tres noies i un noi. Beuen cervesa i riuen. Em fan enveja. Em ve al cap aquella parella del metro de Sloane Square i penso com de diferents són aquests. Baixen i s'emporten la seva alegria. Jo em quedo amb el meu cansament d'un dia que he comencat a quarts de sis del matí.

***

Just el dia abans hem anat a missa a la Sagrada Família. La Sagrada Família, Montmartre... en fi. La G. i l'N. no havien entrat mai al temple, jo només en una ocasió. No sé si m'agrada, però és impressionant. Les naus gòtiques són insuperables però només el geni de Gaudí podria reeixir en crear una església (ara podria escriure fàbrica i quedar-me tan a gust però no ho faré) d'aquestes dimensions des d'una estètica nova. La missa s'oficia en diferents llengües, cosa que impulsa el meu escepticisme. Al final, acaba resultant reconfortant. Si demà cau l'avio, descansaré en pau.

***

A l'aeroport, abans de sortir cap a París, veig unes quantes persones amb samarretes de Bad bunny. Deuen haver anat al concert d'aquest cantant (és cantant?) que s'ha fet a Barcelona. Nosaltres anem a Roland Garros. Ni millor ni pitjor; cadascú amb les seves dèries. I quants mons hi ha en el nostre món.

Notes

Hi ha matins que semblen fets amb una paciència antiga. Baixes al carrer amb les mans encara tèbies del cafè i el poble es va despertant a poc a poc, com algú que no té cap pressa per obrir els ulls. A la vorera hi queda la humitat de la nit, i les primeres persianes metàl·liques s’aixequen amb aquell soroll cansat que tenen les coses de cada dia.

Camines fins a la botiga amb les butxaques mig buides i el cap també. És una bona hora per no pensar gaire. Un cotxe passa lentament. Algú rega les plantes d’un balcó i l’aigua cau sobre l’asfalt amb una olor neta, d’estiu primerenc. Al fons, darrere les teulades, el cel encara té colors tous, com si el matí no s’hagués decidit del tot.

Els ocells ja fa estona que hi són. No els veus gairebé mai, però els sents. Un merlot des de l’arbre de la plaça. Un pardal nerviós damunt d’un cable. I més enllà, potser una tórtora, repetint aquella tristesa petita i obstinada que tenen les tórtores. De vegades sembla que el poble respiri gràcies a ells.

A la fleca hi ha olor de pa calent i de conversa baixa. La dependenta et somriu amb aquell somriure automàtic però amable de qui ja ha vist passar mig matí abans de les vuit. Demanes quatre coses senzilles: pa, fruita, una mica de formatge. Res important. La vida acostuma a sostenir-se amb coses així.

Quan tornes, el sol ja toca alguna façana i les finestres s’encenen de cop. Penses que hi ha una felicitat discreta en aquests trajectes curts. Ningú no els recordarà mai, i precisament per això són veritat.

***

Aquest text anterior no l'he escrit jo. L'ha escrit la intel·ligència artificial (Chat GPT) quan li he demanat que creés un text seguint el meu estil. À la façon d'Àlex Figueras. He de reconèixer que no està malament, però no m'hi acabo de veure. No és que sigui cursi, però no sé, té un aire tòpic i impostat. Com si pel carrer es passegés un doble meu, que fos cerimoniós, robòtic i pastelós, sempre amb un somriure a la cara. Potser algun lector el trobarà més ben escrit que els meus i tal vegada tingui raó. Com potser també seria preferible topar-se amb aquest doble meu, més dòcil i adotzenat, sense tantes arestes.

Però voldria deixar clara una cosa: jo no he vist mai cap pardal en un cable ni al forn del meu poble venen fruita o formatge.

(I sort de tenir un avís al blog prohibint l'ús dels meus textos per part de l'IA. Encara podria posar una demanda a Open AI, fer-me ric i dedicar-me només a escriure. O que esgrigués el Chat GPT per mi i no fer absolutament res, només mirar els pardals penjats dels cables amb una paciència antiga).

***

Últimament dormo com un soc. Des que me'n vaig a dormir fins que sona el despertador el món desapareix per a mi. Només visc en el terreny dels somnis. Avui l'N. i jo anàvem a fer un examen. Arribàvem just a l'hora de començar, sense marge de temps. La peculiaritat era que l'examen es feia en una platja de sorra, llarga, verge, extraordinària. Allí, ben separades hi havia unes taules verdes d'escola, de fòrmica. I aquelles cadires tan típiques, del mateix material. No sé de què dimonis era l'examen. De fons se sentia el soroll que feien unes onades majestuoses que morien a la sorra amb un esclat d'aigua de Vichy. En un altre capítol d'aquest somni, veia una notícia al diari: Jeff Bezos es presentava a una plaça de funcionari a l'ajuntament de Vic. Se'l veia en una foto allí assegut, fent també l'examen, amb cara de no haver trencat mai cap plat. Fins i tot en la lògica -o absència de lògica- onírica, allò no em quadrava gens. Crec que ha contribuït a que em despertés. Perquè avui no tenia despertador.

***

Ha estat escriure aquest text i dormir, la nit següent, ben malament. Potser perquè l'N., després de la seva festa de graduació de batxillerat, rondava per aquests mons de Déu. O perquè la meva torticoli ha evolucionat cap a un dolor a l'espatlla i el braç, molt molest.

***

Per cert, l'N., l'altre dia:

- Avui he fet l'última classe d'història de la meva vida. Ja no em podran adoctrinar més.

De primer em va fer gràcia, després em va venir un sentiment a mig camí entre la tristesa i l'enuig.

***

Es una mierda, diu un diputat des de la tribuna del Congrés. Estoy jodido, afegeix. A la ràdio, el periodista que explica les notícies diu que la ministra del ram tiene a los médicos cabreados. No és que jo pertanyi a la lliga del bon mot, però de debò que cal utilitzar aquestes expressions des de les institucions o els mitjans de comunicació? Voler ser proper als ciutadans -al poble- implica haver d'utilitzar aquest llenguatge? Crec que no; ben al contrari allò que es coneix com els poders públics haurien de tenir un paper exemplificador. El despotisme il·lustrat tampoc estava tan malament, almenys era il·lustrat. La igualtat no és consisteix en igualar per baix. I tampoc consisteix en pensar que la meva opinió en física nuclear val el mateix que la d'un físic nuclear.

Notes

Que hom arribi a pensar que es va equivocar estudiant ciències no vol dir de cap manera que hagués hagut d'estudiar lletres.

***

És curiós com evolucionem. Dels diaris, ara, el que menys m'interessa són els articles d'opinió. Sempre hi ha excepcions, és clar, com els articles que escriu el meu amic D. Potser perquè s'emmotllen ben poc al que acostumem a entendre com articles d'opinió.

***

Després de vint-i-cinc anys, el que més m'agrada llegir de la literatura contemporània segueixen sent els diaris d'Andrés Trapiello.

***

Sempre em queixo del soroll, però la realitat és que al jardí de casa visc molts moments de tranquil·litat i silenci, sobretot havent dinat, quan la gent fa la migdiada o el que sigui que fa, però no circula pels carrers. A més, aquells veïns sorollosos, els de les barbacoes musicals, sembla que han marxat. La casa es veu tancada i les patxangues han cessat. Quin gran guany!

Aviat arribarà la calor, però aquest cap de setmana, al sol, s'hi estava molt bé. M'hi he passat unes bones estones llegint. Quan passava un núvol, cosa que succeïa sovint, fins i tot m'havia de posar un jersei de llana. El cel era d'un blau meravellós, com en una estampa, però de tant en tant circulaven uns núvols negres com l'esquena d'un capellà. No se sentia res, només els ocells, que de tant en tant venien a fer-me companyia, ara una parella de tórtores turques, ara una merla gràcil, ara una garsa grossa, ben alimentada. Sembla que la gespa ara els agrada més, des que l'hem adobat i replantat. Té un verd tan viu que enlluerna. Quan l'acabo de tallar, hom es diria a Anglaterra. Em venen ganes de vestir-me de blanc, amb suèter i pantaló curt, agafar una raqueta de fusta i posar-me a jugar com si fos Björn Borg, als anys setanta. Però aviat arribarà la canícula i hom es creurà més aviat Lawrence d'Aràbia. Ara, però, encara mana la primavera. Amb la humitat de la nit, surten a passejar uns llimacs escarransits i algun cargol solitari. Quan plou apareix també algun cuc de terra obès, que sembla mitja serp. Tota aquesta fauna la veig quan surto a treure les escombraries i he de mirar de no trepitjar-ne els integrants. Al matí en queda algun de mort i ressec, suposo que els ocells venen a menjar-se aquests cadàvers. Contra gustos gastronòmics, no hi ha res a dir.

***

De vegades, quan has d'emplenar algun formulari a través d'internet, et demanen la nacionalitat. Se t'obre llavors un desplegable, on has de triar la teva opció. En un d'aquests formularis, vaig veure que existia la possibilitat d'escollir apàtrida. Segons com, no estaria malament.

Després, en els diaris de Trapiello, vaig llegir que el tipògraf i dissenyador Mauricio Amster tenia aquesta condició, no sé en virtut de què. Amster era un jueu nascut a Lvov, ciutat que ha pertanyut a diferents nacions (Imperi Austrohongarès, Polònia, la URSS, Ucraïna) i que sembla haver centrifugat artistes per tot Europa, com el gran poeta Zagajewski. La bella i malaurada Lvov (o Lviv o Leòpolis o Lwów o Lemberg), actualement bombardejada pels russos, que sembla haver nascut per ser escenari de guerres i prògroms.

***

En la pel·lícula A real pain dos cosins jueus americans emprenen un viatge per Polònia a la recerca dels seus orígens, especialment dels de la seva àvia. Gran part de l'acció transcorre a la ciutat de Lublin, a l'est del país, prop de la frontera amb Ucraïna, no gaire lluny de Lvov. Pel seu valor cultural, a Lublin se l'anomenava l'Oxford jueva. D'això, per raons òbvies, ja no en queda res. Als afores de la ciutat hi havia el camp d'extermini de Majdanek, el primer alliberat per l'exèrcit roig. Als nazis no els va donar temps de desmantellar-lo i és un dels més ben conservats, si és que aquest adjectiu es pot usar sense avergonyir-se. Fa un parell d'anys vam ser a Lublin i a Majdanek. Ara tinc la sensació de no haver aprofitat prou bé la visita, que va ser massa breu. La impressió del camp fou, tanmateix, esfereïdora. Dins de les càmeres de gas hom percebia encara una olor estranya. Potser era autosuggestió. Entre els que érem allí s'imposava el silenci. I els caps cots. Res més. Aquest film, recomanable, em va fer reviure aquella experiència transcendent, estranya, incòmoda. Tinc els meus dubtes sobre si aquests llocs s'haurien de poder visitar.

***

Fullejo el diari mentre prenc un cafè. Veig un llarg article de l'ínclit X sobre l'actualitat política. Quina mandra, penso. Quants articles no haurà escrit aquest X al llarg de la seva llarga vida periodística, perfilant tots els matisos de cada moment com els detalls d'un quadre pompier, vestint-los d'una suposada intel·ligència, falsa i carnavalesca, i envernissant-los sempre amb la pàtina d'algun interès ocult. Si de tot aquest paper se'n fes una foguera tindria un gran volum però de seguida s'apagaria, com un autèntic foc d'encenalls. En quedarien unes cendres minces però tòxiques.

Notes

Imagineu un migdia d'estiu a Normandia. Fa sol (em direu que això, a Normandia, és molt imaginar, però és així). L'aire del mar tempera l'escalfor del sol. Perquè esteu just al costat del mar, en un petit promontori, amb unes belles vistes. El verd acarona el blau. Aquí i allà, hi ha une salpebrat de vil·les art nouveau, amb els seus jardins impecables. Esteu asseguts a la terrassa d'un establiment modest, però agradable. Amb les ulleres de sol posades us concentreu en la visió del mar, en el seu blau passat per aquest filtre. El vent l'arrissa una mica, com la carícia d'una mà sobre la pell femenina en els prolegòmens de l'amor. Beveu un vi blanc, sec, també modest però digne. Està tan fred que les copes s'entelen. Sentiu la salinitat de l'aire com un acompanyament estimulant. I, ara ja sí, us serveixen una olla per cap plena d'uns musclos blancs, joves, lleugers, frescos i mantegosos.

Doncs bé, suposant que això fos literatura, molts acadèmics se centrarien en disseccionar aquests musclos, com fèiem durant el batxillerat al laboratori de ciències, per explicar-vos amb tot luxe de detalls la seva anatomia. I us dirien que a Normandia, al migdia, el vent bufa majoritàriament del Nord Nordoest (NNO), amb ràfegues que poden arribar als cent quilòmetres per hora, mentre l'espectrofotometria detectaria el pantone exacte del color del mar, el dia 12 d'agost, passat pel filtre dels vidres verds polaritzats d'unes ulleres Ray Ban Wayfarer de l'any 2024.

(Aquesta experiència de dissecció és la que vaig tenir en una sessió recent a què vaig assistir sobre l'obra de Javier Marías).

***

Vamos a ver, cerramos el hospital de X, le damos la culpa al alcalde y a mí no me toquéis la polla. Aquesta frase, tan barroera, l'atribueix un periodista a una actual candidata a unes eleccions, en la seva època de responsable de sanitat al seu territori. Si és certa o no és una qüestió que incumbeix al periodista que l'ha publicada i a la seva relació amb la veritat. És un debat important, però aquí, ara, ens ho mirem des d'una perspectiva literària. Els estudiosos d'aquest camp acostumen a afirmar, i crec que l'encerten, que en literatura no és tan important la veritat com la versemblança. I des d'aquest punt de vista, la frase de la candidata, tant si la imaginem en boca del personatge concret a qui s'atribueix, com si ens la mirem des de la visió més abstracta i impersonal del que és la política actual, és perfectament versemblant.

***
Dinar amb C. Constato que els nostres camins segueixen direccions totalment divergents.

***

Aquesta nit, al meu somni, del qual no recordo gaire cosa, hi apareixia Emmanuel Macron. M'he llevat i just he llegit que s'han fet públics els motius de la plantofada que li va clavar la seva dona en el moment en què s'obria la porta de l'avió en què viatjaven, fa un parell d'anys. Sembla ser que Brigitte va poder llegir al mòbil presidencial una conversa íntima que Macron mantenia amb l'actriu iraniana Golshifteh Farahani. Té gràcia perquè Farahani és la protagonista de Paterson, una de les pel·lícules que més m'ha agradat en els últims temps. S'afirma que la relació entre Macron i Farahani és estrictament platònica i epistolar, la qual cosa resulta entranyable vista la trajectòria aventurera d'anteriors presidents de la República. Macron, la gran esperança frustrada de la moderació política, resulta ser també un moderat en la infidelitat (si és que aquestes converses poden tenir aquesta qualificació). Darrerament li havia agafat una certa mania -el trobo fals, superficial i hipòcrita- però ara em resulta més simpàtic, com el nen descobert en una malifeta lleu que rep un càstig desproporcionat de la professora. Professora avant la lettre.

Notes

Aquest poema meravellós de Joan Margarit, L'època generosa (i gràcies a Gregorio Luri que l'ha publicat a twitter i me l'ha fet conèixer):

Nostres com les cançons que fan plorar

són aquells dies.

Van ser la veritat de quan es feia fosc

amb somriures, banyant les criatures.

El cansament alegre del sopar.

Les cares que mai més

no han tornat com llavors a confiar-se.

La vida s’alimenta dels dies generosos.

De donar i protegir.

Quan s’ha pogut donar, la mort canvia.

Efectivament, quan s'ha pogut donar, la mort canvia. Deixa d'importar, de fet, si queden els dons.

***

Vivim en una casa construïda el 1929. D'aquí tres anys serà centenària. L'altra dia pensava en fer algun tipus de celebració, però coincidirà amb què aquell any jo faré seixanta anys i això no ho vull celebrar de cap manera. Així que potser la millor celebració serà, com penso sempre amb gairebé tot, la no celebració, la rutina.

Pensava també que la casa quedarà i jo marxaré, però aquests versos de Joan Margarit m'han fet veure-ho d'una altra manera.

***

No tot és dolent a les xarxes socials. Els textos que publica J. a instagram són de les millors coses que llegeixo darrerament (incloent llibres). Fa uns dies, per exemple, citava el diàleg d'una sèrie de televisió en què un dels personatges diferenciava allò a què es dedicava d'allò amb què es guanyava la vida. Jo aquesta diferenciació l'he tingut sempre claríssima, potser massa i tot.

J. concloïa: Uno dedicarse, se dedica sobre todo a leer. Y me gano la vida perdiéndola cada día un poquito más. Como casi todos.

***

Instagram també permet conèixer persones. Amb conèixer no vull dir tractar-les, sinó tenir informació, encara que sigui esbiaixada, sobre elles. D'això no sé si en podríem dir espiar, perquè tot s'ofereix de forma voluntària. En tot cas, per als curiosos com jo, resulta interessant: les persones, millor si són desconegudes, es converteixen en personatges de novel·la. La seva realitat es converteix en una mena de ficció per qui se la mira des de la pantalla. No és possible conèixer els arguments, però si els entorns, el caràcter, les atmosferes. I això sempre és el més interessant. F. és per a mi el personatge més atractiu de la novel·la: intel·ligent, il·lustrada, bella, distant, pija, amb el pòsit d'una educació sedimentada durant diverses generacions.

***

I a instagram veig les stories del dia d'ahir que ja sé què portaran. Les imatges dels qui les han publicat m'ho assenyalen de forma inequívoca. M'esperen, com galledes d'aigua recolzades sobre una porta entreoberta, que no acabaré d'empènyer.

***

Que l'enemic guanyi també té avantatges. Sortir abans de la feina, per exemple, per escapar del col·lapse circulatori ocasionat per la rua. La rua. Així que arribo a casa d'hora. M'assec al sol a llegir. La pluja ha deixat l'herba d'un color verd brillant, insuperable. L'aire és fresc. Hom es diria a les illes britàniques. Al cap de poc, apareixen uns mosquits primerencs a recordar-me que res és perfecte. N'esclafo un parell. Un d'ells em deixa a la mà un regueró de sang que indica que ja havia fet la seva feina. El vermell inquietant d'aquesta sang pròpia com a contrapunt al verd calm de la gespa. El llibre de Vila-Matas que llegeixo tampoc em convenç.

***

No vull xafar, en canvi, una formiga que trobo a dins de casa arrossegant un objecte -no acabo de veure què és, potser una llavor o una brossa- que és cinc vegades més gran que ella. Encara que sigui un tòpic, la seva laboriositat m'admira.

Notes

La higiene és condició sine qua non. L'ortografia és condició sine qua non. I en el camp de la novel·la la credibilitat és condició sine qua non. En una novel·la, si no em crec la història que m'expliquen, ja no cal parlar-ne més.

Cal dir que la novel·la és un gènere que m'agrada poc. I m'agrada poc perquè, tot i ser extraordinàriament difícil, és el que es practica amb major prodigalitat. Això fa que el volum de novel·les dolentes que trobem en el mercat sigui ingent i que aconseguir trobar-ne una de bona sigui una autèntica loteria. La crítica, diluïda cada cop més en un marasme d'interessos reticulars, no ajuda gaire a orientar-se. Si féssim cas dels suplements literaris, de les recomanacions llibreteres i de tutti quanti elements d'aquest món, ens toparíem amb obres mestres a punta pala a les taules de novetats. Malauradament, això no és així, més aviat succeeix tot el contrari.

Després d'haver-ne llegit més de la meitat, ahir vaig decidir abandonar Indignidad de Lea Ypi. Em sap greu no coincidir amb les persones que me'l van recomanar. El subtítol Una vida recreada ja hauria d'haver estat un senyal d'advertència. No entraré en el debat de la ficcionalització de la realitat, però sí que voldria apuntar que la ficcionalització -aquesta recreació- necessita uns mínims de credibilitat. A Indignidad els personatges resulten tan plans, tan tòpics, que superen la meva capacitat de resistència. Que l'autora mostri d'una forma tan clara i poc matisada la seva simpatia per uns personatges i la seva aversió per uns altres dissol, al meu entendre, la possibilitat que el lector pugui creure's la història. En una escena, per exemple, apareixen dos joves retornats de París a Albània: l'un és íntegre, just, compromès; l'altre és un galtes i un vividor. Endevineu quin serà l'avi de l'autora i quin el futur dictador sanguinari comunista Enver Hoxha?

Indignidad és una recreació massa capriciosa per als meus estàndards, que tampoc considero gaire elevats. Així que, atenent-me a la meva creixent consciència sobre la finitud del temps, no n'hi dedicaré més a aquesta novel·la, que emprendrà un viatge pels laberints de wallapop.

***

Veure quatre partits de futbol en dies consecutius i que en tots ells perdi aquell equip que, amb major o menor grau d'interès, volies que guanyés, té el seu mèrit.

Però l'error està en la base: mirar partits de futbol.

***

Moltes vegades no ens adonem de les causes del nostre malestar. I pensant-hi bé, crec que una de les coses que em genera major inquietud és la incomoditat lectora, no trobar cap lectura satisfactòria.

***

La reaparició dels experts de l'època del coronavirus (ahir ja en vaig veure dos, de reüll, a la televisió) em fa més por que el mateix hantavirus. Són personatges d'un antic malson, que ara reviuen.

Nota

Hi passo gairebé cada dia i és ara mateix un dels meus racons preferits de Barcelona. Potser perquè no hi ha mai gairebé ningú; no hi circulen vianants ni cotxes, tot i ser un carrer ben ample, de doble sentit. Té les voreres espaioses i bancs i arbres i parterres amb flors. Ara hi han col·locat unes roques enormes, en una mena de museu geològic a l'aire lliure. Ho havia llegit al diari i ho vaig veure ahir. Podria mirar de recordar quan ha costat això al contribuent, però prefereixo no posar-me de mal humor. Vull seguir amb la meva visió idíl·lica del lloc, així que toco les roques amb les mans i miro els plafons. Com que he de fer temps, m'assec en un banc i em poso a llegir. Podria anar al bar de l'hotel Sofia, que m'agrada força, però em quedo aquí, assegut en un banc. M'ha costat triar entre sol i ombra. Com que ha refrescat, opto pel sol, però al cap d'una estona tinc calor. La novel·la de Lea Ypi no m'acaba de convèncer. Aixeco la vista i des del banc observo les cúpules del cementiri de les corts, que emergeixen darrere d'un mur. Si seguís les tendències del llenguatge actual diria que aquest indret forma part de la meva memòria personal. Però prefereixo dir que és part del meu record. Abans aquí hi havia un camp de futbol. I una pista de futbol sala. Hi havia jugat algun cop. Hi havia també uns descampats, plens de sots i bassals, on aparcàvem el cotxe els universitaris. I, sobretot, hi havia els barracons on anàvem a classe. No tinc mal record d'aquells barracons, ni d'aquells temps. Tampoc el tinc bo, si parlo amb sinceritat. Ara el veig com una època molt llunyana i difusa, gairebé com una ficció. Mentiria si digués que veig aquells moments com una pel·lícula. No, és una cosa més fragmentària i borrosa. Puc rememorar a la perfecció determinats episodis, fins i tot diàlegs. Em fan somriure anècdotes i facècies. Tinc alguns nomes ben impresos en la memòria, com en aquelles llargues llistes penjades a les parets amb les notes del exàmens, però algunes cares s'han esborrat. Quan em trobo amb els vells amics riem d'alguns d'aquells moments. Però també em veig en aquella època com qui camina sota un núvol negre, el del futur incert, el de la manca de convenciment. Aquesta manca de convenciment potser ha estat el comú denominador de la meva vida. Mai m'he cregut gairebé res, més enllà dels afectes personals. La família, sobretot. He begut sempre l'estrany còctel que formen l'escepticisme i la il·lusió, dos ingredients aparentment contradictoris. Però no ens desviem de la història. Arribàvem amb el cotxe, posant a prova la suspensió i mirant de no rascar els baixos i l'aparcàvem en aquells camps enfangats. Agafàvem la carpeta i el bolígraf i anàvem a classe. Escoltava amb atenció, sí, i prenia apunts de forma metòdica amb una lletra minúscula. Aquests apunts no tornaven a treure'ls de la carpeta fins la llarga temporada d'exàmens. Llavors estudiava fins l'extenuació. Algun any, a tercer o a quart, apareixia a mig curs un senyor gran -deuria tenir quaranta anys- i em demanava els apunts d'alguna assignatura. Bioquímica, crec, i alguna altra. Se'ls enduia, els fotocopiava i me'ls tornava al cap d'una estona. No sé per què me'ls demanava a mi, maig m'ho vaig preguntar. De tant en tant, apareixia un altre personatge, un noi més o menys conegut. El vèiem per la porta oberta de l'aula. X s'aixecava, a mitja classe, i se n'anava amb ell. Ara penso que li passava alguna droga. De les coses sempre ens n'assabentem tard. Com potser de les intencions d'Y, a qui coneixia només d'alguna pràctica de laboratori, i que em convidava a estudiar a casa seva: un pis d'estudiants forasteres. No li sé veure la cara, només sé que tenia un cert atractiu. No hi vaig anar mai. Estudio més bé sol, li deia. Ara, darrere meu, hi ha aquells edificis on vaig passar tantes hores, encara que només les justes -ni una més- per superar en temps i forma aquella carrera, aquell obstacle. En general, prefereixo ser l'home que seu en aquest banc amb un llibre a les mans, que aquell jove desorientat. Ell té el cofre amb el tresor de la joventut però la clau la tinc jo. Ell no tenia la clau i jo ja no tinc el cofre. Però estic bé, en aquest nou racó verge i despoblat de la ciutat. No sé si a la nit hi deuen haver putes, com llavors. Ara només passa de tant en tant algun estudiant i, a l'altra vorera, la gent que va al tanatori. Venen uns núvols i temperen la calor del sol. Tinc encara mitja hora de llibertat absoluta. M'adono que no hi estic gaire acostumat. Envio uns missatges de mòbil, llegeixo una mica més, tanco els ulls.

Notes

Un anunci radiofònic del Liceu defineix l'òpera basada en Werther com la història d'una relació tòxica. Què faríem sense les modes i els nous tòpics?

***

I la publicitat turística d'una ciutat txeca parla de l'activitat artística que es fa en un antiga fàbrica industrial. Segur que deu ser de gran interès per a totes les persones personals.

***

La nostra casa deu estar construïda sobre un formiguer perquè quan arriba el bon temps comencem a patir les invasions de formigues. Em sap greu haver d'eliminar-les i quan em veig en l'obligació de fumigar amb l'insecticida, per no sentir pena, penso en determinats futbolistes.

***

L'atzar és una màquina extraordinària i sorprenent. L'altre dia, mentre disparava l'insecticida, pensava això que acabo d'escriure i just l'endemà em vaig trobar amb aquest text al blog de Víctor del Moral, que justament havia visitat per primera vegada.

***

A la barra del restaurant, un home li du a la cambrera: El fin del mundo solo era el principio.

***

L'home de la barra llegeix un llibre; de tant en tant surt a fumar, sembla un home il·lustrat, d'un cert interès. Però l'atenció se me'n va a una taula que ocupen tres dones. De cara tinc una senyora gran i una noia jove, que podria ser la seva néta. D'esquena una altra noia, a qui no puc veure la cara, només els seus cabells rossos i la samarreta negra de tirants que porta i que deixa veure, sobre els seus omòplats, la tira d'uns sostenidors, també negres. De cop, observo com l'altra noia, la que està de cara, es posa a plorar, primer molt lleument, després amb més sentiment, tapant-se la cara. No goso mirar-me-la i em concentro en el meu plat, però al cap de poca estona, percebo que s'aixeca, passa pel meu costat i se'n va al lavabo. Després, quan ja ha tornat i s'ha asserenat, la senyora gran -robusta, amb el cabell blanc curt- adopta un rictus de gravetat i parla cada cop més enfadada. No la sento, però en tinc prou amb veure la seva expressió. Acaba traient un mòbil enorme -la contradicció entre les noves tecnologies i la gent d'edat sempre és molt evident- i s'hi concentra.

Quantes històries se'ns escapen!

***

Entro al casino. Aposto a la ruleta, al vermell, i perdo. Doblo l'aposta, al vermell, i perdo. Torno a doblar, al vermell, i torno a perdre.

En realitat no vaig al casino, però darrerament, quan compro llibres, visc aquesta situació. Potser hauria de retirar-me una temporada, però segueixo apostant. I perdent.

***

Hi ha gent que no està al cas d'absolutament res del que passa al món, però està perfectament al dia de qüestions molt concretes: d'allò que està de moda, per exemple. Em fan una certa enveja. Com aconsegueixen ser tan selectius? Ja voldria jo estar al dia d'allò que m'interessa i no saber res, per exemple, de Gabriel Rufián.

***

No m'agrada discutir però tampoc assentir amb el meu silenci.

***

En una caixa que tinc a les golfes guardo els fullets turístics, els mapes, els papers, de tots els viatges que hem fet. Avui he anat a buscar-hi uns mapes d'Anglaterra que sé que hi tenia. He hagut de remenar moltes bosses i molts papers. Tot el que he trobat, el que he vist, m'ha provocat una nostàlgia enorme. He vist passar la nostra vida i he vist uns joves, plens d'il·lusions, que ja no som nosaltres. Ubi sunt?

Notes

Qui hi vegi el final de Els morts, de Joyce, que aixequi la mà:

La oscuridad pesaba como la presencia de una catedral, como una ceguera. Se extendía sobre la ciudad y los yermos helados donde las casas comenzaban a distanciarse en el campo, luego sobre la hierba crujiente, luego sobre los bosques. Por las carreteras pasaban flotas de camiones con cadenas, pero nada más. Katherine pensó que la oscuridad cubría no sólo los kilómetros de calles que la rodeaban sino también las costas, las playas y las millas de mar ondulante que ella había cruzado y que la separaban de su verdadero hogar (...) Y allí también la gente estaría en su casa, y no pensaría mucho más que en el fuego, pues el mismo invierno caía rígidamente sobre todo el continente.

Philip Larkin, Una chica en invierno. Una novel·la magnífica, d'altra banda.

***

Sylvia Plath, al seu diari, reprodueix un fragment d'una carta al seu amic Eddie Cohen. És molt jove i en això rau part del valor del que escriu:

Ahir a la nit, quan tornava en cotxe de Boston, em vaig estirar al seient del darrere i vaig deixar que entressin dins meu les llums de colors, la música de la ràdio, el reflex del noi que conduïa. Tot fluïa sobre meu amb un bram de dolor punyent... Recorda, recorda, això és ara, i ara, i ara. Viu, sent, aferra-t'hi. Vull ser plenament conscient de tot el que he donat per descomptat. Quan sents que aquest podria ser el comiat, l'última vegada, la impressió és encara més gran.

He de retenir alguna cosa. Vull aturar-ho tot, aquesta broma colossal grotesca, abans que sigui massa tard, però escriure poemes i cartes no sembla que m'hi ajudi molt.

Em sorprèn aquesta visió de la realitat com una cosa que s'escola; és més pròpia de la maduresa. I aquesta funció de l'escriptura com a instrument per intentar retenir els moments també m'obsessiona.

***

- Ja tenim editat el teu llibre sobre Hammershøi

- Com? Però si jo no he escrit cap llibre sobre Hammershøi.

- Sí, sí que has escrit sobre Hammershøi.

- Sí, bé, algun fragment aïllat, personal i esfilagarsat. Però jo no en sé res sobre Hammershøi.

- Amb aquests fragments i alguna cosa que hem afegit nosaltres, el llibre ha quedat perfecte. Ja ho veuràs, ara t'enviem el pdf i demà rebràs ja uns quants exemplars impresos.

I em desperto de cop, molt inquiet, però alhora alleujat de que tot hagi estat un somni.

El llibre, tanmateix, l'he pogut veure somiant, era molt bonic.

***

Flaubert, pel que es desprèn de les seves cartes a Louise Colet, deuria ser un tipus difícil, complicat. Per determinades circumstàncies personals, m'hi sento afí, però alhora, llegint aquestes lletres, m'acaba resultant antipàtic, hi percebo un excés d'egolatria i el trobo massa ferotge jutjant els altres. Tot i això, és encertat en algun dels seus judicis, que són sempre implacables, sovint també amb ell mateix.

***

El gènere epistolar sempre m'ha interessat, però alhora el percebo com una certa traïció a la intimitat dels escriptors. No sé si tenim dret a llegir allò que no estava pensat per ser publicat.

Aquest és, però, un debat que tendeix a extingir-se, a no ser que el futur del gènere consisteixi a publicar correus electrònics o, encara més, converses de missatgeria electrònica. De fet, llegir algunes d'aquestes missives no difereix gaire d'introduir-se en converses de whatsapp alienes.

***

Hem tallat ben arran l'herba de casa i n'hem ressembrat de nova. Ara no la podem trepitjar. Només ho fan els ocells. Ara, després d'aquest ruixat de tarda, s'hi passeja una pasqüeta. Ahir eren una parella de merles, que hi paonaven, sempre juntes, com la parella de la guàrdia civil. També ahir, havent dinat, hi vaig veure -i això ja és més estrany- una parella de puputs, amb la seva indumentària de pallasso. En veure'm, van fugir de seguida i va ser una llàstima.

***

Aquests dies de primavera, assolellats però encara no calorosos, amb tardes inacabables acompanyades d'un aire fresc, són per a mi els millors de l'any. Mentre escric això, des del menjador sento el cantar dels ocells, que els celebren. No hi ha manera de retenir aquests dies. Voldria que fossin eterns (això és ara, i ara, i ara, que deia la jove Plath). Però vindrà primer la canícula insuportable, després la tardor depriment i per acabar l'hivern fosc i esmorteït.

***

Passejar sol, sense cap pressa ni cap pla, per la rambla Catalunya un capvespre de maig. Només caldria potser que fos l'any 1990.

Notes

¿Podria ser que quan som conscients que, a no molt tardar, la nostra vida s'acabarà, tendim a pensar que el món, o la civilització tal com l'entenem, també arribarà a la seva fi? La nostra mirada pessimista respecte al món, associada en gran mesura a la maduresa, ¿no podria ser un mecanisme d'autodefensa davant la incapacitat de concebre un món del qual no formarem part? Vindria a ser no un après moi, le déluge, sinó un après moi, il ne peut avoir que le déluge.

***
Daniel Capó, en un article a The Objective, parla del conservadurisme com a aliat d'un cert ecologisme i fa referència a Edmund Burke, que descrivia la societat com un contracte entre els morts, els vius i els que encara no han nascut. En esta definición, escriu Capó, se contiene la gramática moral del ecologismo: recibir una herencia, custodiarla y transmitirla mejorada a nuestros hijos. Més enllà d'aquesta relació innegable entre ecologisme i conservadurisme, que avui, pels viaranys seguits per la política verda, sembla paradoxal, m'interessa això del contracte entre vius, morts i no nascuts. No tant entre els vius i els no nascuts, o la versió més presentista que vindria a ser el contracte entre vells i joves, que està sempre més present, com la inclou també els morts. Chesterton considerava que, d'alguna manera, les societats havien de tenir en compte el que anomenava el vot dels morts. És a dir, no esborrar el pes de la tradició i evitar d'alguna manera l'efecte de les modes i també de l'adamisme, tan present avui. De vegades sento dir a algun polític que tal o qual llei fonamental, aprovada fa anys, no va ser votada per la majoria de persones que conformen la societat actual, perquè no havien nascut, i que això, d'alguna manera, inhabilita aquestes normes. Penso que, si això no fos una afirmació interessada com acostuma a ser, seria una bajanada. Com dir que tal edifici no ens val per viure perquè va ser dissenyat i construït quan encara no havíem nascut. La civilització es construeix per sedimentació. I, tal com succeeix en geologia, l'acumulació de sediments fa que, amb el pas del temps, es produeixin canvis més profunds. Així es formen les roques metamòrfiques: el propi pes dels sediments acumulats genera pressions i temperatures tan altes, que provoquen la transformació del material. En una societat madura, els canvis s'haurien de produir de la mateixa manera: no esborrant amb una ventada la tradició consolidada i la saviesa de qui ens ha precedit, sinó sedimentant-les. El vot dels morts ha de valdre i el seu llegat s'ha de respectar. No som més savis que ells pel fet d'estar vius. I, des d'una perspectiva numèrica, som menys que ells.

***

Trobo encertat el que escriu Flaubert en una carta a Louise Colet del 16 de gener de 1852: Lo que me parece bello, lo que me gustaría hacer, es un libro sobre nada, un libro que no estuviese ligado al exterior, que se sostuviese por sí mismo (...) Las obras más bellas son aquellas en las que hay menos materia: cuanto más se acerca a la expresión del pensamiento, más se ajusta la palabra a él y desaparece, y más bella es. Creo que el futuro del arte corre por estas vías.

Flaubert, d'alguna manera, prefigura aquí a Joyce i Proust.

***

I m'agrada com Flaubert s'acomiada de Colet en aquestes cartes: Adiós, querida Louise, te beso en el cuello blanco. O Otro beso en tu boca rosada. O Te abrazo con la ternura con la que te quiero, mi querida amiga de siempre. O encara Adiós, querida Louise, bien amada, mil besos en los ojos y bajo el cuello. Fins i tot Te beso por todas partes.

***

M'he aficionat a escoltar els pòdcast del programa, a priori sobre cinema, Cowboys de medianoche, dirigit per José Luis Garci i conduït per Luis Herrero. Un director de cinema oscaritzat, un poeta multilaureat, un exfiscal general i un diplomàtic, tots d'edat avançada, acaben parlant sobre allò humà i allò diví. Els seus coneixements semblen il·limitats, més alts i tot que les seves fites. I un, que com Álvaro de Campos, no pot voler ser res però té en un mateix tots els somnis del món, s'acaba preguntant en què ha fallat a la vida.