Notes

A Instagram, que també té coses bones, he trobat per casualitat un fragment d'una gravació feta pel fotògraf francès Claude Nori a les costes italianes durant els anys 80. No he acabat de saber si aquesta mena de reportatge porta per títol Un été 82 o Un été italien, però des que l'he vist no en tinc prou amb voler recuperar la joventut passada, ara voldria viure també aquella joventut italiana, en aquells escenaris i temps perduts per sempre.

***
Ioga no m'ha semblat un llibre que estigués a la mateixa alçada que altres obres d'Emmanuel Carrère com Kolkhós o Una novel·la russa. La intrahistòria de la seva publicació crec que ho explica. Sembla ser que Carrère va donar el text a revisar a la seva exdona, prèviament a la publicació, i aquesta, emparant-se en el contracte de divorci que obligava l'escriptor a no revelar detalls de la seva vida íntima, va demanar la supressió d'alguns capítols. Això, que és perfectament raonable des de la perspectiva de l'afectada, va acabar debilitant el fil conductor de l'obra, que, al meu modest entendre, se'n ressenteix notablement. L'assumpció, de grat o per força, per part de Carrère del primum non nocere, ha resultat, efectivament, nociva.

***

Si en lloc d'un xinès agarrat i d'un americà pelat, haguessin vingut uns xeics comme il faut, amb petrodòlars a dojo, seríem el Manchester City. No en tingueu cap dubte.

(Manolo González alinearia Julián Álvarez, Michael Olise, Nuno Mendes i Kylian Mbappé, i podria encunyar una filosofia esportiva equiparable a la de Guardiola, tan brillant com les seves calbes respectives).

***

És interessant el que ressalta Arnau Vives-Piñas en la introducció a l'última edició dels dietaris de Marià Manent perquè és una de les bases de l'escriptura de Manent i l'essència d'una poètica, gens exempta de dificultats, que molts voldríem seguir. Explica Vives-Piñas que el 13 de desembre de 1919 Manent va assistir a una conferència de l'escriptor francès Jules Romains a l'Ateneu en la qual Romains parlà d'una manera "poètica" de percebre la realitat; d'una percepció emancipada de les inèrcies que esclavitzen l'ànima de l'home modern i l'aïllen de la meravella del món. I acaba citant Romains quan diu que la poesia és una relació directa, plena d'emoció i amor que s'estableix entre l'ànima i el món. Manent, segueix explicant Vives-Piñas, va anotar en el seu diari la impressió que li ocasionà aquesta conferència i seixanta-tres anys després va publicar-ne una reelaboració a L'aroma d'arç. És un text vibrant, amb un punt d'ingenuïtat, però que descobreix la clau d'una manera d'entendre l'escriptura i la literatura, aquella que es fonamenta en l'atenció (extrema) en el detall, en allò que la rutina ens amaga. I això transcendeix fins i tot la creació artística o literària, és gairebé una manera de viure. Aquell home, per exemple, -escriu Manent- que va de matí al seu treball, fent el camí que ha fet durant quinze anys cada dia, passa sota un rengle d'arbres, camina, gairebé sempre a la mateixa latitud, entre les cases i la via d'un tramvia, però no pensa en res del que volta els seus passos. (...) Víctima de l'actitud pràctica, l'home fa com una bèstia que arrossegui un carro, sense adonar-se poc ni molt del paisatge meravellós. (...) La veritable prova de la nostra decadència i del pecat original és precisament això: l'ànima, oblidant les seves tasques reials, es lliura a l'esclavatge de cada dia. El viure modern, cal confessar-ho, contribueix a l'esclavatge i fa més difícil l'alliberament. Els homes antics que vivien al camp tenien més lleure per l'esperit i els era més fàcil d'acollir la correntia d'un cert sentiment poètic.

Això ho escrivia Manent ja el 1919, i continuava: Hi ha, però, moments de gràcia que alliberen l'home de l'actitud pràctica, i donen a l'esperit un contacte més nou i virginal amb la realitat. Una agudització del servatge, una malaltia, un sobtat sofriment poden alliberar-nos. Llavors les coses del món es transfiguren, i l'ànima, rebel·lant-se contra la xarxa del mecanisme mesquí, que fa de nosaltres uns autòmates de precisió, sent l'encant d'aquelles mateixes coses quotidianes que abans li eren indiferents o menyspreables.

Sempre he sentit com a pròpia aquesta manera d'entendre l'escriptura basada en l'enlluernament per les coses petites del dia a dia, en la mística amagada en la quotidianitat, només els posaria un però a Manent i a Romains. En molts moments de la vida, i per raons diverses, l'home pot tornar-se cec a aquest encant, a aquest paisatge meravellós. O més que cec, incapaç de veure més enllà del tel del seus propis dimonis, de les seves càrregues, del seu pesar. 

Notes

Hi ha moments en què la vida sembla convertir-se en un etern diumenge a la tarda.

***

Ha mort Marcos Ordóñez. Era conegut sobretot com a crític teatral, però ha estat també un gran escriptor, que segurament mai ha tingut el reconeixement que mereixia. Jo mateix faig acte de contricció per no haver-lo llegit més, tot i ser un dels pocs exemples d'escriptors amb capacitat per conrear exitosament tant la novel·la (Detrás del hielo) com el dietarisme (Una cierta edad). Descansi en pau.

***

Cada vegada em preocupa menys expressar opinions i punts de vista impopulars o allunyats de la correcció política. I, alhora, cada vegada em fa més peresa discutir i rebatre arguments. Deu ser cosa de l'edat. Al meu poble tenim una dita que al·ludeix, encara que només sigui a efectes de rima, als nostres veïns. Diu: aquest és com els de Tagamanent, tant li fot quedar bé com malament. Doncs això.

***

Segueixo llegint Carrère. Ara, Ioga. La part del llibre dedicada a aquesta pràctica -la del ioga o la meditació- pot resultar objectivament interessant, però no ho és en el meu cas particular (fa cosa d'un any vaig voler iniciar-me en la pràctica de la meditació, però només vaig aguantar unes poques sessions, crec que la meva hiperactivitat física i mental, juntament amb el meu escepticisme de fons, ho feien impossible). En canvi, els capítols del llibre que tracten sobre el descens de l'autor als inferns de la malaltia mental, em resulten d'un gran interès, tot i ser incòmodes, inquietants, aterridors. Dono gràcies a Déu per no haver caigut mai en aquests abismes i li demano no caure-hi mai.

***

Un seguit de reflexions interessants al voltant -i molt més enllà- d'Odissea de Nolan en aquest article de Gerard Toutain. No seria capaç de sintetitzar-lo, així que el millor és llegir-lo.

***

El debat incessant i pesat sobre la intel·ligència artificial. Des del meu escàs coneixement i la meva posició marginal, crec que tot el que podia dir ja ho he dit, i ara, com passa amb molts d'aquests debats públics d'actualitat, aquesta olla que bull per tot arreu em cansa. Quan algú me'n parla, li dic que qui ha espatllat el món, amb l'expansió sense control de la tecnologia, que l'arregli, i a mi que em deixin tranquil. No tinc ganes de repetir arguments tòpics i suats que tots en sabem de memòria. Estic tip de small talk disfressat de consciència col·lectiva.

***

Faig un cafè amb l'X. M'admira -com pot admirar-se una criatura estranya i exòtica- el seu caràcter social, la seva capacitat de teixir complicitats i impulsar iniciatives, que, alhora, jutgo com estèrils i abocades a resultats inerts, més enllà del valor del propi esforç per teixir-les.

Em deixa també atònit l'estat quasi depressiu amb què Y afronta la seva propera jubilació, com si la seva vida quedés buida de contingut.

L'obvietat de la diversitat existent entre l'espècie humana.

Notes

En certa ocasió, un vinyater ens va dir que allò just i convenient per una persona seria beure un litre de vi al dia. Només li va faltar afegir que aquest vi hauria de ser, preferentment, el seu. Vaig trobar plausible aquesta afirmació, venint de qui venia.

En canvi, quan el productor d'un altre bé, posem per cas intel·ligència artificial, ens adverteix dels riscos terribles del seu producte i de la necessitat de controlar-lo, experimentar una certa malfiança i buscar raons ocultes a la seva advertència, em sembla allò més natural.

***

Tinc tendència a pensar que tots els nostres mals neixen de la pròpia naturalesa de l'home, dels nostres defectes i les nostres febleses innates. Així, crec més en Hobbes que en Rousseau.

Això no vol dir, tanmateix, que hagi perdut la fe en l'espècie humana. Quan llegeixo les notícies sobre suposades caceres humanes durant la guerra dels Balcans, és a dir, sobre persones de diferents països que haurien pagat per anar a Bòsnia a disparar a altres persones, pel simple plaer de matar, no me les crec. I escric plaer de matar en cursiva perquè em resulta inconcebible que això pugui existir. Han de ser notícies falses, sensacionalisme, ningú pot fer això. Hi posaria la mà al foc.

***

Em sobta llegir en aquest article sobre Emmanuel Carrère de fa cinc anys (2021), la referència que fa l'escriptor francès al primum non nocere hipocràtic aplicat a l'escriptura. Em pensava, il·lús de mi, que era jo l'únic que havia estès aquest principi de la medicina a l'escriptura (2008). I em sorprèn encara més perquè crec que l'obra -o algunes obres- de Carrère són un exemple d'escriptura totalment contrària a aquest principi. Ell mateix ho confessa en l'esmentada entrevista, citant l'exemple d'Una novel·la russa i, tot i fer acte de contricció, sembla que hi recau en Ioga, almenys així semblen indicar-ho les conseqüències que va tenir aquest darrer llibre, amb una demanda inclosa de la seva ex-dona.

Més enllà d'aquest cas concret, crec que els escriptors de raça -Carrère, Knausgard, també Pla a un altre nivell- no s'aturen davant de res i és precisament això el que els fa grans. I els que ens cenyim al principi d'Hipòcrates som uns bambis ingenus a qui haurien de portar a un jardí d'infància.

***

El debat públic sobre els problemes que ens afecten és imprescindible. Dit això, de vegades l'enfocament que es dona d'aquests problemes -especialment, el que fa la premsa- sembla traslladar al conjunt de la societat la responsabilitat sobre les conseqüències de les decisions d'alguns. I, què voleu que us digui, cada cop tinc més ganes de dir: arrregleu vosaltres allò que heu emmerdat i a mi deixeu-me tranquil al meu racó, que ja tinc prou feina.

***

Ja he encarregat Ioga, però potser quan acabi Un roman russe, que serà en breu perquè la lectura de Carrère esdevé frenètica, em caldra un període de descompressió.

Notes

Com és natural, els escriptors escriuen millor quan ho fan d'allò que més coneixen. I allò que més coneixen -que més coneixem tots- és un mateix. Cal ser un superdotat per projectar el món interior cap a territoris i personatges aliens, desconeguts, i sortir-se'n. Alguns -pocs- en són capaços. Però per a la gran majoria, l'escriptura més viva, més veraç, més real, és aquella que tracta d'un mateix o del món d'un mateix. Per això, prefereixo sempre el dietarisme o l'autoficció o la metaficció... o qualsevol forma d'escriptura inclassificable que tracti de l'autor i del seu món.

Aquest dies estic immers en la lectura d'alguns llibres d'Emmanuel Carrère: Kolhós, Una novel·la russa i segur que en vindran més. De naturalesa híbrida, aquests dos primers volums parteixen d'històries familars per acabar centrant-se en el propi univers de l'autor, en el seu món interior. I és en aquesta part quan els llibres, al meu parer, guanyen. Les històries de besavis russos i georgians m'importen ben poc, fins que la figura d'un dels avis projecta en l'autor una ombra on hi trobem els seus propis dimonis. Les històries personals, que l'autor explica sense manies, emergeixen llavors amb tota la seva força en un estil, no d'escriptura però sí d'enfocament, que em recorda al de Knausgård. De Carrère, fins ara només n'havia llegit aquella història tenebrosa però alhora apassionant que és L'adversari. Ara m'adono del meu error per no haver-me endinsat més en l'obra de Carrère. Però ara és una sort no haver esgotat aquests cartutxos, perquè aquest univers se m'obre verge amb tota la seva grandesa. També penso en com de perillosos són aquests autors quan esdevenen personatges de la vida real i en la sort que tenim els que només els llegim, des de la distància, sense acostar-nos-hi. Perquè la seva voracitat és enorme i els seus límits, inexistents.

***

Sovint, per poder ser justos de veritat, calen certes injústicies.

***

Quan li dic a l'R. que la pel·lícula de Nolan m'ha despertat interès per l'Odissea i que m'estic plantejant llegir-la, em respon amb una frase d'un mític acudit de l'Eugeni que sovint recordem: el papà s'ha tornat boig!

***

Hom acostuma a tenir simpatia per les formigues. Per la seva tenacitat, constància, força, capacitat d'organització... Aquesta simpatia s'esvaeix, però, quan hom es troba en el bàndol contrari. Costa de valorar positivament la construcció de túnels per tota la cuina, la impossibilitat de deixar cap aliment al marbre més de cinc minuts, l'envaïment de pugons a les plantes del jardí, especialment al llimoner, tan estimat. És llavors quan totes aquestes virtuts es pateixen i, en conseqüència, es relativitzen.

***

Tinc, en canvi, afecte per les sargantanes, que han proliferat de forma extraordinària al jardí. La manca de depredadors -gats i nens silvestres- ho deu haver fet possible. Ara n'hi ha moltes de petites, deu ser l'època de cria. Les veig córrer en totes direccions, sempre esverades, mentre llegeixo o camino. Ajuden a donar un aire rústic, una mica salvatge, al nostre hàbitat. Sí, ja no es pot aparcar al carrer, no paren de passar cotxes, però tenim en canvi totes aquestes sargantanes que ens envolten.

***

Diuen que es pot canviar de tot menys d'equip de futbol. És força cert. Però jo crec que tampoc es pot creuar fàcilment la línia que separa aquests dos bàndols: els esperits crítics i els esperits conformats.

Notes

Llegeixo per casualitat el fragment d'un llibre que ha escrit una cuinera televisiva, més o menys de moda. El text denota coneixements, sensibilitat, profunditat i una visió molt personal de les coses. Per la tele, en canvi, les poques vegades que he vist a l'autora, m'ha semblat un personatge una mica caricaturesc. Això em fa pensar en la trista paradoxa d'aquest món nostre. Avui, algú intel·ligent, sensible, culte... si vol tenir èxit i popularitat -objectius que, d'altra banda, no haurien de ser gaire desitjables- ha de disfressar-se de simpàtic, campechano, gairebé d'histrió. Quina desgràcia de món.

***

Erietta em dona, de tant en tant, algunes pistes interessants. En una carta, una joveneta li escriu a la protagonista quelcom molt simple però cert Cuando escribes dices cosas que en persona no te atreverías a contar. Miss Eve dice que las personas que escriben hablan menos porque reservan cosas para la escritura. Pero yo creo que escribir sirve para contar aquello que no podemos compartir con las personas que nos conocen mucho porque si supieran lo que pensamos y sentimos de verdad ya no podrían mirarnos de la misma manera.

***

Unes pàgines més endavant, una altra corresponsal, la mateixa Erietta, li escriu: En verano es cuando más te das cuenta que sobra gente en la tierra. Si se estuvieran quietos en el sitio donde viven, si se ocuparan de las cosas de las que se ocupan habitualmente, no se notaría tanto; es el movimiento frenético, el estar en todas partes lo que no permite estar realmente en ninguna.

***

Mentre escric això, al jardí, la temperatura va pujant. Sembla que aquest estiu vol acomiadar-se en gran, tal com ens ha acompanyat durant aquest període. De fons m'acompanya el so agut i incessant d'un bufador. Les màquines ens han fet la vida més fàcil però ens han portat la companyia inevitable del soroll. No fa gaire ens hauria fet companyia el rascar atàvic d'una escombra de brucs, ara és l'enervant motor d'aquest aparell incansable.

***

L'N. insisteix en què anem a veure la nova adaptació fílmica de L'odissea. Venço la meva mandra, també atàvica, respecte aquest tipus de pel·lícules i la veiem. M'agrada més que no em pensava, però em sobren els excessos de so i llum de determinades seqüències. En algun moment fins i tot he de tancar els ulls i tapar-me, com bonament puc, les orelles, perquè algunes escenes em resulten insuportables. De debò que tot això cal?

***

He estat algunes setmanes sense publicar -de fet, sense escriure- res. Alguns lectors m'ho han fet notar, per diferents canals, i això no m'ha deixat de sorprendre, de forma molt positiva. Al final, que algú trobi a faltar aquests textos senzills i modestos és la gran recompensa, el senyal d'on objectiu, potser també modest, assolit.

***

Relacionat amb això darrer. De vegades m'abstinc de publicar determinades visions o opinions per tal de no molestar alguns d'aquest lectors, a qui poso cara i ulls. Ja sé que no hauria de ser així, però jo mateix soc el primer a qui em molesten sovint determinades expressions públiques de persones que aprecio. És ben trist que sigui així, però és l'estat d'hipersensibilitat a què ens ha portat la polarització en què vivim. Donem les gràcies també a qui ens hi ha portat, buscant el benefici propi.

***

A la platja, tres joves, dos nois i una noia. Riallers, vestits a la moda. La noia porta una gorra de marca, els nois exhibeixen barbes ben afaitades, Els nois es treuen la samarreta i mostren els seus cossos bruns i musculats, possiblement de gimnàs. La noia no se la treu. Porta una mena de samarreta negra llarga i uns pantalons, també negres, llargs i sedosos. Quan és l'hora de ficar-se al mar, tampoc es treu la roba. No pot. Insisteixo en què són joves.

És una realitat objectivament indefensable i injustificable, sense matisos.

Notes

Aquest estiu meu ha estat un desastre lector i, en conseqüència, un desert d'escriptura. Res estimula més el desig d'escriure que les bones lectures, potser per una voluntat, sovint estèril, d'emulació. En canvi, els fracassos lectors, més si són reiterats, em sumeixen en un estat de profund desassossec, una mena de desfici que creix en progressió geomètrica: cada vegada començo més llibres i els deixo més aviat, fins arribar a un total abandonament lector.

Hi ha hagut només dues excepcions, el llibre d'Oscar Tusquets Amables personajes, que em va fer passadors els sempre feixucs viatges en avió (és admirable la capacitat de Tusquets per fer amè el retrat de qualsevol d'aquests personatges) i l'Enrietta de Clara Pastor, que em té ocupat aquests últims dies. L'embruix de Grècia i de les seves atmosferes és molt present en aquesta novel·la i, tot i que de vegades em costa sentir les complexitats del pensament i l'estat d'ànim de la protagonista, em sembla un llibre escrit amb un gran virtuosisme narratiu i d'estil. Només l'inici del llibre ja és una mostra de talent i de capacitat d'escriptura; recull en un sol paràgraf tot allò que implica un final d'estiu:

Las islas, cuando acaba el verano, son lugares extraños. Las luces de los puertos y las que iluminan las casas de veraneo dejan de ser una constelación festiva que salpica el aire cálido por la noche; se repliegan en núcleos cercados por la oscuridad, y lo que el estío emborrona y decora vuelve a sus formas originales. La vida se adelgaza con cada casa que se cierra para el invierno. Los que se van regresan a aquello que dejaron en tierra firme y de lo que tal vez buscaban evadirse en las islas de otros. Los que se quedan se sumen en el silencio de las noches largas, rodeados por las extensiones marinas que los separan del único lugar que conocen o que en algún momento eligieron.

***

Nick Kyrgios és un tennista que sempre m'ha resultat antipàtic. Les seves excentricitats, lluny de tenir aquell atractiu estrany de les personalitats que s'escapen de la centralitat, m'han semblat sempre desafortunades i plenes d'una agressivitat innoble. He llegit ara que ha donat positiu per cocaïna en un control antidopatge i ell mateix ha explicat les dificultats que suposa viure amb la seva personalitat inestable, fruit d'algun trastorn. El seu quasi compatriota Stéfanos Tsitsipàs (Kyrgios és australià d'arrels gregues), amb qui ha tingut algun enfrontament sonat a les pistes, s'ha permès ara fer una comentaris sobre Kyrgios a mig camí entre la condescendència i la crítica. Que Tsitsipàs no era un portent d'intel·ligència i sensibilitat ja ho intuïem des de feia temps, però ara ha perdut una gran oportunitat de callar.

***

Vaig a recollir l'N. a una festa que es fa en una masia a Sant Bartomeu del Grau. Tot i estar a poc més de mitja hora de casa, per a mi és un indret desconegut i llunyà. Condueixo de nit per carreteres solitàries on no passa ni un cotxe. Veig conills als marges i una òliba sobre el pal d'una tanca. En un moment determinat m'apareix una llebre al mig de la carretera. Enlluernada pels focus del cotxe, es desorienta i, en comptes d'escapar-se cap als marges de la carretera, emprèn una fugida forasenyada per la mateixa calçada, en el mateix sentit que el cotxe. Redueixo la velocitat, mirant de donar-li temps d'apartar-se, però, tot i que fa alguns moviments que semblen encaminar-la a un o altre voral, sempre acaba tornant al centre de la carretera. Penso en les llebres del llibre de Chloe Dalton i en les desenes de conills esclafats que vam veure a les carreteres del Yorkshire. No serà el cas d'aquesta llebre. Afluixo encara més la velocitat, per donar-li temps de fugir per un lateral, cosa que fa finalment. Respiro allunyat i segueixo el meu camí. De tornada, l'N. i les seves amigues em fan riure amb els seus comentaris desenfadats i les seves imitacions esbojarrades. Aquesta despreocupació juvenil esdevé una font d'energia inesperada.

***

Marske és una aldea agregada al municipi de Richmond, al nord de Yorkshire. Als afores del poble hi ha Marske Hall, una antiga casa senyorial reconvertida en apartaments. S'hi arriba per una carretera sense trànsit, entre camps i petits boscos. La reixa oberta dona entrada a un meadow, un prat de gespa vorejat per una camí de grava. La casa és sòlida, de planta quadrangular i pedra grisa, sense gaire ornamentacions. Una escala de pedra dona accés al que era la porta principal, ara tancada. Just al costat hi ha aparcat un Ferrari antic, vermell, deixat a sol i serena, mig abandonat. Quan arribem no hi ha ningú per rebre'ns. L'indret és del tot solitari. Una parella de paons passegen pels jardins com a única companyia. Agafem la clau d'una bústia i recorrem escales i passadissos fins trobar, amb una certa dificultat, el nostre allotjament. La fusta del sòl, recoberta de moqueta, grinyola. L'edifici està restaurant amb gust i amb una inversió important. Els revestiments de fusta ornamentada estan ben barnissats, les parets empaperades amb dissenys de William Morris. El nostre apartament és enorme. Les mancances pràctiques -finestres que no tanquen bé, miralls inexistents, cambres de bany sense persianes, visibles des de l'exterior- queden compensades per la decoració i el caràcter del lloc. A algú el podria inquietar, a mi em fascina. Té un cert aire de vella rectoria, de palau episcopal. El vaig triar precisament per aquesta bellesa antiga. La nostra cambra era una antiga capella. El lloc sembla un indret aïllat del món i un negoci, en aparença, ruïnós. Mentre la G. i l'N. s'acomoden, jo surto a fer un passeig -una inspecció- pels voltants. En un dels camins que envolten la casa m'apareixen un gall i una gallina de Guinea; mentrestant el paó mascle em mira de reüll des de la distància. Al prat de l'entrada veig quatre conills petits, que fugen en veure'm. Tot i que ja són les vuit del vespre, als turons que envolten la casa encara hi toca el sol. És allí on pasturen les ovelles de cara negra, que em miren amb recel. Camino pel marge de la carretera que s'enfila suaument. Cullo alguna mora, negra i grossa, que em menjo amb gust. Sembla que ningú les agafa. Ja no hi ha àvies angleses de novel·la que en facin melmelada? Mentre estic entretingut amb les mores, s'aixeca un faisà a escassos metres, amb un terrabastall terrible, que m'espanta. Més amunt, separades de les ovelles per un tancat, hi ha les vaques, de mirada inquietant. Algunes han acabat de vedellar, per la qual cosa mesuro bé l'alçada del mur de pedra que dóna a la carretera i em pregunto si serien capaces de saltar-ne. Em miren amb mala cara des de les alçades. Tres o quatre bous rossos envolten una vaca negra. El més atrevit intenta muntar-la, però ella se n'esmuny. Els altres segueixen envoltant-la. La seva mirada bovina sembla aliena a qualsevol passió, fins i tot a la més primària. Arribo al revolt més alt de la carretera, que després comença a baixar. El paisatge que se m'obre és ampli, verd, bonic. Camps i més camps, verdes, separats per murs de pedra seca. La seva bellesa és salvatge, però alhora indestriable de la presència humana. El sol baix enfoca el tronc d'un roure vell amb una llum quasi paral·lela a l'horitzontal del terra. Dalt de tot del camp de les vaques hi ha un estable de pedra fosca amb una planta semblant a la d'una església. Em fa dubtar  de si ho és, o ho va ser en algun moment. Quan faig el camí de tornada veig la casa de Marske Hall, noble i solitària, rodejada d'arbres i amagada ja en la foscor del vespre que comença a imposar-se. Els conills fugissers venen a rebre'm durant un instant, fins que tornen a amagar-se. Hi ha el cotxe d'un nous estadants. Damunt del capó hi descansa, desafiant, el paó femella.

Notes

Escriptura sincera i confessional: no m'agrada el cafè; encara que en prengui, el trobo dolentíssim.

***

Encara més confessions. Entro a l'emprovador d'una botiga de la rambla de Catalunya. Quan em trec la camisa per provar-me'n una de nova, veig el volum que ha anat adquirint la meva panxa. Em disgusta enormement i em provoca un profund i autèntic malestar. Sobretot, perquè la manca de voluntat m'impedeix prendre mesures per revertir la situació. Observo el procés irreversible cap a la senectud i la decrepitud -acabo de fer anys- en contrast a la joventut i bellesa que percebo, avui especialment, en la població femenina que transita pels carrers.

***

Des que van morir, no sé res dels meus pares. Aquesta frase podria semblar una obvietat, fins i tot una boutade. No ho crec així. Ben al contrari, el que em resulta profundament estrany i incomprensible és que qui ha ocupat una part central de la teva vida, possiblement qui més t'ha estimat, desaparegui per sempre d'un dia per l'altre. És llei de vida, direu. La desaparició, en molts casos, és progressiva -direu també- lligada al procés d'envelliment i degeneració. És així, indubtablement. Però des d'una objectivitat radical, és estrany i dur que això succeeixi d'aquesta manera. Ningú sap -una altra obvietat- què hi ha després de la mort. És el gran misteri de la vida, que alimenta creences de tot tipus des que l'home existeix com a ésser racional. Dit això, i des del dubte que m'acompanya sempre, a mi em costa deixar d'imaginar que els meus pares no em vegin, no sapiguen de mi, d'una manera o altra. És incomprensible que, amb la mort, els pares abandonin els seus fills així com així. Com a pare, em sembla inimaginable. Així que sovint penso -digueu-me narcisista- que els meus pares em veuen, que saben què ha estat de la meva vida, què he esdevingut. El que no sé és què deuen pensar i si són capaços de mirar-s'ho amb despreocupació o bé conserven l'etern patiment patern.

***

Gaudeixo de la lectura de Vamos a tocar el agua, breu dietari berlinès de Luis Chaves, recomanat per Javier Aznar. Sovint els dietaris que més ens aporten i acompanyen són aquells d'aparença més simple. La pretensió de profunditat és sovint un llast, mentre que la lleugeresa pot resultar el contrari de la superficialitat.

***

Quan, després d'arribar a Berlín, Luis Chaves ha de triar un equip de futbol, escriu: Fue fácil elegir una adhesión local. El Hertha BSC de la primera división quedó descartado de entrada: un equipo con merchandising en los centros comerciales.

***

Per a les persones ansioses, els llibres breus són una meravella.

***
Un exèrcit de mosquits ben entrenats, com els que hi ha al jardí de casa, poden arribar a assolir en el meu cos resultats equiparables als del virus de la varicel·la. L'armament compost d'insecticides, esprais repel·lents, plantes d'alfàbrega, espelmes de citronel·la, espirals emisors de fums pudents i raquetes elèctriques és, en canvi, d'una esterilitat total.

***

Passades les hores d'agitació matinal, el conill dorm als meus peus com una bola peluda de respiració pausada. De tant en tant, en somnis, fa un moviment sobtat, profundament humà. Potser el seu malson té forma de guineu com el nostre en té d'incertesa.

***

Em truquen, o m'envien missatges, familiars i amics per felicitar-me l'aniversari. Ho agraeixo, però si no em felicitessin em seria absolutament igual. Jo intento fer el mateix, felicitar-los a ells, quan pertoca. Però sovint me n'oblido. No ho tinc apuntat enlloc (ni tinc cap intenció de fer-ho) i de vegades se'm passa per alt. No passa res. Pot succeir que no pensi en ells justament el dia del seu sant o el seu aniversari, però poden tenir la certesa que hi penso molts altres dies de l'any, molts altres momentes de la vida. I això -crec modestament- és el que val.

Notes

Els ocells amics és el títol que va donar Josep Maria de Sagarra al seu llibre de proses dedicades a les aus. No se m'acut un millor qualificatiu per parlar dels ocells. A mi també m'acompanyen, amb aquesta amistat tan seva, temerosa i distant, però alhora present i delicada. Avui, quan anava a comprar l'esmorzar al forn, un parell de garses paonaven al camp de davant de casa, entre els rostolls on ja tocava el sol. Eren quarts de vuit i feia una fresca matinal esplèndida, tant de bo la poguessim preservar d'alguna forma i anar-nos-la subministrant a petites dosis durant el dia. Les garses no tenen la millor reputació del món, però allí, ufanes i grosses, ben alimentades i tocades per la primera llum del dia, entre el daurat de les tiges seques, feien el seu goig.

Quan he sortit del forn, al costat de la porta que dona al magatzem, hi picotejaven un parell de pardals femella. Sempre hi ha engrunes i restes de farina, que atreuen diferents espècies. Avui eren aquest parell de pardals oportunistes, de vegades són uns coloms agosarats que, si es descuiden la porta oberta, es colen a l'obrador. M'agrada trobar-me amb aquesta fauna propera: les cueretes a qui agrada recórrer la gespa a la cerca d'insectes, les orenetes amb els seus volar de kamikaze histèric, les tòrtores emetent un parrupeig de pel·lícula de Rohmer... Els ocells amics.

***

Ahir vaig escriure aquest últim text i avui, com un agraïment, m'he trobat amb una puput que semblava voler acompanyar-me en el camí. Travessava jo el parc a primera hora del matí i, a banda dels habitants habituals -coloms, cotorres, garses-, he vist per la sorra una puput, inconfusible pel plomatge i la cresta. M'hi he anat acostant i, contràriament al que és habitual, no se n'ha anat fins que he arribat ben a prop seu. Ha fet llavors un vol curt -ha semblat que onegés la bandera blanca i negra de l'arribada de les curses automobilístiques- i s'ha tornat a posar en la meva trajectòria. Aquesta segona vegada m'ha permès acostar-m'hi encara més, gairebé a un metre. L'he pogut observar bé durant uns segons, com si em volgués mostrar el seu cos estilitzat, el seu bec llarg, lleugerament corbat, la seva disfressa de joglar... Llavors, després d'aquesta exhibició, ha decidit que ja n'hi havia prou i ha volat lluny del meu abast.

***

Fullejo el diari mentre prenc un cafè al bar. Llegeixo l'article d'en Guillamon, la crònica del partit de l'Espanyol i un reportatge sobre prescripció literària. Intento no veure res més però no puc evitar assabentar-me de les opinions de Najwa Nimri ni de les declaracions d'un futbolista escabellat que considera que ha anat a parar al millor club del món.

(M'adono que escabellat té dues accepcions: l'adjectiu que el diccionari defineix com mancat de lògica i seny o el participi del verb escabellar, desordenar els cabells. Jo em referia a això segon).

***

Sovint veig persones grans acompanyant, amb dificultats, persones molt grans. Ahir, per exemple, una senyora de més de setanta anys de bracet de qui deuria ser la seva mare, de més de noranta. Són persones que haurien de tenir cura de si mateixes i han de cuidar, encara, els pares. No sé, doncs, si la longevitat ha estat una bona idea. Amb escasses excepcions, viure tants anys no aporta res de bo. I perquè es vegi que no parlo en abstracte, jo mateix no voldria tenir una vida tan llarga. Voldria viure tan sols mentre sigui útil a la gent que estimo i a mi mateix.

***

Tothom tenia els seus plans per sopar i m'he quedat sol a casa. Com dirien els gurus de les escoles de negocis: fes-ne una oportunitat! Sopo d'hora: un tomàquet amanit amb anxoves i un parell de llagostins que havien quedat en un tàper. I dos talls de meló. La meva idea era preparar-me després un gintònic i seure fora a llegir, però la calor i els mosquits m'han desencoratjat. Dins de casa s'hi està més bé. Així que res de gintònic. A canvi, em poso una pel·lícula, Una quinta portuguesa, que m'agrada bastant. Em sento proper al personatge central, que interpreta el malaguanyat Manolo Solo, de qui mai havia sentit parlar. Bé, potser li falta una mica més d'energia, però la seva actitud davant la vida, escèptica i distant però alhora càndida i benèvola, amb un punt de bogeria, em sembla la justa i adequada.

***

Ha mort Franco Baresi. Era un defensa elegant, gran líbero, pertanyent a una època, que ara ens sembla llunyana, en què els futbolistes no acostumaven a ser uns nens mimats insuportables.

Notes

En el seu pòdcast, Javier Aznar sempre fa als seus convidats la següent pregunta del qüestionari Proust: quina és la teva idea de felicitat perfecta? Si mai m'ho preguntessin a mi -crec que ja ho he escrit alguna vegada- jo respondria que la meva felicitat descansa en la manca de preocupacions. Pel meu caràcter mateix, aquest estat no l'assoleixo garebé mai, però seria sens dubte el nucli de la meva felicitat. Tota la resta em sembla superflu, tant m'és on sigui i en quines circumstàncies em trobi: la despreocupació és la felicitat absoluta.

Però si deixem això de banda i portem la pregunta a un terreny més terrenal -valgui la redundància- podria pensar també en un la contemplació d'un paisatge provençal un dia d'estiu, en el repòs, davant del mar, en una illa grega, en un sopar a la plaça d'un poble de la Gascunya o en una bona lectura al jardí de casa, envoltat de silenci (sense batucades ni mosquits). O, en un altre ordre, pensaria també en conduir de nit, tot sol, per Barcelona -sense patinets ni bicicletes pels voltants- mentre a la ràdio del cotxe Amy Winehouse cantaValerie.

***

Em va decebre una mica saber que precisament aquesta cançó no la va escriure Amy Winehouse, sinó que es tracta d'una versió d'un grup anomenat The Zutons. El que podria semblar el record d'una amiga de Winehouse de Camden és l'evocació d'una maquilladora que va conèixer el líder d'aquest grup, David McCabe, en un concert a Miami. Hi ha diferents versions sobre la relació entre McCabe i Valerie, però al final això és el de menys perquè el que acaba valent és la lletra -estranya i evocadora- i els traços amb què es dibuixa la imatge d'aquest personatge (And I've missed your ginger hair / And the way you like to dress) que tenia problemes amb la justícia per conduir sense carnet: Did you have to go to jail? / Put your house on up for sale? / Did you get a good lawyer? 

Valerie, encara que no us coneguéssiu, la teva història ha quedat unida per sempre a la veu magnètica d'Amy Winehouse!

***

Tornar al refugi de la timidesa.

***

Molt valuós aquest article sobre Tocqueville de Ferran Toutain a La Puñalada. Se'n podrien fer tants extractes que no sabria per on començar.

***

Raising hare és el títol d'un llibre que vaig veure seleccionat a totes les taules de novetats de les llibreries de Londres, ara fa quatre mesos. Explica com l'autora, en un dels seus passeigs pels camps que envolten la casa on viu a l'Anglaterra rural, va trobar-se amb una cria de llebre abandonada i va decidir cuidar-la a casa seva. Com que jo també tinc cura d'un lagomorf -un conill domèstic- el llibre ja em va atreure llavors, tot i que no el vaig arribar a comprar. Mesos després han sortit les edicions catalana -Llebretó (Periscopi)- i espanyola -La liebre y yo (Asteroide) i és ara quan l'he llegit. No és una lectura que m'estigui apassionant, malgrat compartir amb l'autora del llibre algun altre tret biogràfic, a banda de la cura d'animals d'orelles llargues i caràcter espantadís. Chloe Dalton fou assessora d'un ministre i treballà durant un temps al Parlament de Westminster. He rebuscat per internet i quasi m'ha interessat més la història de l'autora que la de la llebre. Dalton assessorà William Hague, que fou una de les figures més destacades del post-tatcherisme: recordo la seva calba jovenívola quan es postulava per liderar el Partit Conservador, cosa que va arribar a aconseguir, allà per als anys 90. Però la política britànica és saturnal, devora els seus fills, com han pogut comprovar els darrers primers ministres, sis en deu anys. Hague no va sobreviure gaire temps al capdavant del partit, però va aconseguir després els premis de consolació del Ministeri d'Afers Estrangers i de Líder de la Cambra dels Comuns durant el Govern de David Cameron. Fou en aquest període que tingué Dalton d'assessora i fou a través de projectes comuns de cooperació que Dalton esdevingué col·laboradora i amiga de l'actriu Angelina Jolie. És en aquest punt on la cerca per internet permet obtenir els resultats més sucosos en forma de notícies de mitjans sensacionalistes que atorguen a Dalton, i a la seva amiga Arminka Helic -primer refugiada política provinent dels Balcans i després membre de la Cambra dels Lords- un paper preponderant en la separació d'Angelina Jolie de Brad Pitt. Tot això no té res a veure amb el llibre. O potser sí, perquè la llista d'agraïments que hi ha al final del volum -i que inclou Jolie i Helic- és llarguíssima, la qual cosa posa de manifest la quantitat de persones i recursos abocats a l'edició i promoció del llibre. He arribat, doncs, a la conclusió de que l'obra, que no em sembla res de l'altre món, s'ha gestat des dels inicis per ser un best-seller, i a fe de Déu que ho ha aconseguit. I he conclòs igualment com de valuós és, també en la literatura, saber -i voler- utilitzar els contactes i els cercles de poder.

Em podeu dir ingenu, fins i tot tonto.

Notes

Miro el documental que han fet sobre la figura de Rafael Nadal, que està molt bé. Nadal forma part -amb Djokovic i Federer- del triumvirat de millors tennistes de la història, ha guanyat vint-i-dos tornejos del Grand Slam i és el millor competidor que ha donat mai aquest esport. Però potser perquè les lesions l'han fet estar permanentment a la corda fluixa, la impressió que dona gairebé sempre és la d'algú que pateix, que està carregat de preocupacions, que viu cada partit com una lluita titànica. Nadal és un heroi shakespearià, un personatge de tragèdia. Alcaraz, el seu successor, n'és l'antítesi: allò que ara en diuen un disfrutón. No dic que no hagi de treballar amb duresa i gran pressió, com tots els esportistes d'elit, però Carlitos Alcaraz està feliç a la casita de Bad Bunny i a la grada de la final del mundial de futbol, mentre Nadal confessa que va haver de prendre's uns quants tequiles abans de rodar un vídeo amb Shakira. No cal dir de qui em sento més proper.

(Les escenes familiars de joventut de Nadal, els dinars amb avis, pares, germans i parents, també m'han resultat entranyables, com les de qualsevol família de classe mitjana de fa deu o vint anys. L'ampolla de cocacola damunt la taula i aquest ambient confortable però exempt de tot luxe).

***

El mal periodisme no és només aquell que diu falsedats, és també aquell que només explica la part de la veritat que li interessa. I aquesta és una pràctica molt generalitzada, empesa per les línies editorials (quantes cursives darrerament) que marquen les cúpules dels mitjans i pels biaixos ideològics dels mateixos periodistes.

***

A les obres del magne camp de futbol que tinc al costat de la feina hi treballen sobretot homes de pell fosca. A veure els partits que es juguen en aquell estadi hi van sobretot homes (i dones) de pell clara. Això no passa només en aquest camp, passa en tots els del primer món. Jo simplement ho constato, poso el mirall d'Stendhal a la vora del camí.

***

Quan arribo, abans de les vuit del matí, veig tots aquests homes esperant per entrar a l'obra, a la rambla que condueix a l'estadi. N'hi ha de totes les edats i nacionalitats. Alguns ja són vells, altres mostren tota la seva força i joventut en forma de bíceps tatuats. Uns ja s'han posat el casc, altres el porten sota el braç. N'hi ha que s'esperen drets, altres ajaguts als bancs. La majoria estan sols i tenen un aspecte solitari, n'hi ha pocs que fornin grupets. Mentre m'encamino al meu despatx climatitzat per seure a la meva cadira ergonòmica, experimento un cert sentiment de culpa i sento per ells un respecte enorme.

***

Ja fa quinze anys de la mort d'Amy Winehouse. El temps corre frenètic, com un conductor irresponsable. Com la mateixa vida de Winehouse. Les capacitats, la fragilitat i la mort prematura -és un destacat membre del club dels vint-i-set- han convertit la reina de Camden en un mite absolut.