5.2.19

Notes

Probablement una de les coses més insuportables per a l'espècie humana sigui la humiliació. L'oprimit resisteix millor la pobresa i la injustícia que la humiliació. L'amant desenganyat suporta més el desamor que la humiliació. La humiliació pot ser causa de guerres, revenges, crims. Cal evitar sempre la humiliació, ni que sigui en interès propi.

***

Una de futbol. Entre totes les desgràcies que acompanyen el nostre equip les darreres setmanes, curiosament, la que més m'ha afectat ha estat la marxa d'un jugador. No era un jugador especialment arrelat ni estimat, però sí que era un jugador honest. Corria, lluitava i defensava l'equip. Potser em va commoure veure'l plorant a la banqueta quan el van substituir i l'afició el va xiular pel seu poc encert en els últims partits. Sóc dels que penso que mai s'ha de xiular els jugadors propis, si tenen una actitud lleial. Sé que el futbol és un esport de mercenaris però de tant en tant, la poesia hi treu el nas, amb l'èpica de les grans batalles o amb l'elegia d'unes llàgrimes.
Que tinguis molta sort, Leo Baptistao.

31.1.19

Campions i herois

L'altre dia, durant la sobretaula d'un sopar, va sonar la cançó Under pressure i vam coincidir en què ens agradava. Jo vaig manifestar que el meu gust per aquesta cançó venia, evidentment, per la banda de David Bowie, cosa que em va deixar una vegada més en minoria: el gust majoritari s'inclinava del costat de Freddy Mercury. Tenia molts arguments per defensar la meva posició, però com que la nit ja era entrada, ho vaig voler concloure amb el pes simbòlic d'un sol vers, d'una sola cançó:
- We can be heroes, just for one day, vaig dir, mentre apurava una copa de vi, com una conclusió inapel·lable.
Però L., amb enginy, va contraatacar ràpidament:
- We are the champions, my friend.
Era una expressió que no sé si amagava alguna indirecta futbolística, però que, en qualsevol cas, em portava a la derrota dialèctica.
He reflexionat sobre el valor simbòlic d'aquests dos versos, que potser també podrien definir els dos personatges que interpretaven cadascuna de les cançons i, al mateix temps, dues actituds davant la vida, dues maneres d'entendre les aspiracions.
Els llorers i les trompetes de la victòria, dels campions, em resulten estridents i estranys. En canvi, aprecio la glòria efímera i intangible dels herois. Uns es vesteixen d'or davant la història, els altres viuen un instant de glòria que els treu momentàniament de la boira. Just for one day, diu la cançó, però podria ser només per un minut, per un segon. Herois volàtils perquè nothing will keep us together, we can beat them forever and ever.

26.1.19

La lliberia Mollat, un "premier cru" de Bordeus

Enllaço l'article que he escrit pel Blog de l'Escola de Llibreria de la Universitat de Barcelona. Inicio així una sèrie de cròniques sobre llibreries que es publicaran sense periodicitat fixa.

23.1.19

Pel·lícules, llibres, dormir


L’altre dia vaig haver d’escriure unes frases relacionades amb el son: hàbits saludables i aquestes coses. Allò de dormir un mínim d’hores, per exemple. I resulta que jo em llevo molt d’hora, massa d’hora pel meu gust, i me’n vaig a dormir massa tard. No perquè no tingui son, que en tinc molta, sinó perquè és l’estona que tinc per llegir, escriure, etcètera. Moltes vegades se’m tanquen els ulls llegint, però em costa renunciar-hi. Tot i això, hi ha dies que faig el propòsit d’anar a dormir d’hora. Com ahir, per exemple, que estava especialment sensible a les recomanacions de salut que jo mateix havia revisat i escrit. Però vaig cometre l’error de fer una passada pels canals de televisió. No ho acostumo a fer, perquè habitualment és una pèrdua de temps. I tampoc he adquirit els nous hàbits de consum televisiu: això de les sèries no m’atreu gens, més aviat em fa mandra i em genera un efecte de rebuig. De sèries n’hem vist tota la vida sense fer tants escarafalls i crec modestament que el cinema de debò continua estant a les pel·lícules. Però tornant a la razzia televisiva d’ahir, vaig anar a parar a una pel·lícula francesa que feien a betevé, París.
És una pel·lícula de l’any 2008 que ja havia vist, però em va passar allò que succeeix algunes vegades amb històries que ja has vist o llegit, que les recordes i no les recordes al mateix temps, una mena de sensació que les fa encara més atractives. Jo acostumo a oblidar els arguments, em quedo més amb els personatges, les sensacions, la manera d’explicar les històries.... M’agrada veure com un film o un llibre ens dibuixa els comportaments humans i ens deixa veure els seus perquès. I tot i no ser especialment reconeguda per la crítica, crec que París és una gran pel·lícula en aquest sentit. Una pel·lícula d’històries i vides creuades sense caure en gaire tòpics i amb un repartiment excel·lent encapçalat per una magnífica Juliette Binoche. El cine, com la literatura, és, al capdavall, una qüestió de gustos, i no ens posarem ara a fer de crítics cinematogràfics, però la qüestió és que a mi, ahir a la nit, em va ser impossible anar-me’n al llit sense acabar de veure aquesta pel·lícula ni fer el recorregut final del protagonista en taxi pels carrers de la ciutat –una altra gran protagonista del film- camí de l’hospital, acompanyat per la música d’Erik Satie.
I cinc hores i mitja més tard ha sonat el despertador.

11.1.19

Somriure

Aquests dies posteriors a les festes, quan en la recollida selectiva d'escombraries que tenim al poble toca el paper i cartró, les portes de les cases s'omplen de bosses i restes de paper d'embolicar. Aquest any he detectat moltes caixes amb el logo del somriure d'Amazon. Quan les veig, la meva expressió facial fa el dibuix oposat.

28.12.18

Sense embuts

Escriure de manera directa, sense embuts, no és fàcil. Dovlatov ho fa. Com a mostra, aquest paràgraf sobre Léger, de La maleta:

Léger va morir sent comunista, havent-se empassat una vegada i per sempre el xarlatanisme més gran de tots els temps. No es descarta que, com molts artistes, fos imbècil.

24.12.18

Dos mons

Dissabte al matí. M'he de desfer d'uns papers i uns aparells electrònics espatllats. Vaig a la deixalleria. Faig cua, em fan pesar tot el que porto, em demanen les dades, les registren.
Diumenge al matí. Després d'un partit de tennis nefast en el qual ni tan sols arribo a suar, decideixo anar a córrer una mica. Sóc al bell mig del Vallès, entre camps de cultius -bonics- i urbanitzacions -lletges-. Baixo per uns pendents sabent que després els hauré de pujar, un bona penitència per al meu joc desastrós. De cop, sento una veu, provinent d'un megàfon, que s'aproxima. El chatarrero, repeteix, recojo todo tipo de chatarra a domicilio. I el camió va recorrent els carrers de les urbanitzacions fins que la veu s'apaga.
Penso en el contrast entre els dos matins. Un món que es va imposant i un altre que es resisteix a morir.

21.12.18

La ciutat

Passo unes hores al centre, mirant de comprar alguns regals de Nadal. Camino per la part de la ciutat que menys m'agrada i que cada dia em resulta més llunyana a la Barcelona idealitzada del record. Aquests dies tot sembla envaït per la pressa. Els carrers són a vessar, em fixo en les cares de la gent i no hi sé veure expressions serenes. Entro a botigues de grans cadenes, pujo i baixo escales mecàniques sense trobar-hi res. Recordo la meva mare quan, en els seus últims anys, deia que, a Barcelona, ja no sabia on anar a comprar. Apple, Zara, Nike, H&M. En fi. En un d'aquests establiments un noi intenta col·locar-me una targeta de fidelització. No ho aconsegueix. S'ha de reconèixer, però, que és simpàtic i graciós. Almenys ric una estona. Al carrer hi ha molta gent que demana. A la porta del mastodòntic edifici de Zara, coronat pel luxós àtic que hi té -diuen- el propietari del grup Inditex, una dona emet uns udols esfereïdors, totalment impostats, per atreure l'atenció. El conjunt dibuixa una metàfora dels temps que vivim: impostura, ostentació, fractura social. A l'interior de les botigues de decoració -Zara Home, ai las- molt fals daurat. Bling, bling. Baixo encara més pel passeig de Gràcia, fins arribar a la plaça Catalunya. Topmanters i més gent demanant recolzats a la façana de El Corte Inglés. Un d'ells m'acosta un vas de cafè per què hi posi unes monedes. Hi posa Viena. Amb un punt de mala consciència, esquivo les noies que intenten captar donants per alguna ONG. Al portal de l'Àngel, davant de Can Jorba -perdó, El Corté Inglés- un pare Noel mal habillat fa sonar una campana. Em pregunto si està en plantilla de l'establiment. Si és així, tenen un problema. M'avancen una mare i dues filles, caminant molt de pressa. Per la conversa que tenen deuen anar al Decathlon. Parlen de tot el que han de comprar.
- I els esquís?- pregunta una de les nenes.
- Els llogarem allà - respon la mare.
Efectivament, torcen pel carrer Canuda.
I sobtadament apareix el veritable pare Noel, l'heroi de la història. Veig un noi jove, barbut, somrient, feliç, amb un pilot de caixes de pizza. S'acosta a un pobre assegut a terra i li pregunta si en vol una. L'altre assenteix i el noi li dóna una caixa. S'acosta a un altre mendicant i es repeteix l'escena. Somriuen tots dos. L'home assegut a terra mostra una dentadura despoblada. Desconec si es tracta d'una iniciativa pròpia del noi o respon a algun programa social públic o privat, però en tot cas, és el que salva la tarda.

18.12.18

We can't take Berlin


El número de desembre de la revista Clarín publica el meu text We can't take Berlin, dedicat a la ciutat alemanya. Podeu descarregar l'índex complet aquí.

11.12.18

C'est une chanson qui nous ressemble

No sé per què avui he tingut ganes d'escoltar aquesta cançó. I potser mai com avui havia percebut la bellesa simple d'aquesta lletra de Jacques Prévert musicada per Joseph Kosma. L'havia sentit cantada per Édith Piaf i per Yves Montand, però l'han interpretat també molts altres artistes. Les fulles mortes, l'amor perdut, el record agredolç... No sabía que Gil de Biedma la cités en un dels seus poemes, Elegía y recuerdo de la canción francesa, també molt bell. Nosotros los de entonces, ya no somos los mismos, / aunque a veces nos guste una canción escriu Gil de Biedma en els últims versos, però jo tinc dubtes de si no som sempre els mateixos, de si l'enamorat que ens parla dels temps passats a Les feuilles mortes no és encara el mateix, de si no viu més en aquell record que en la seva realitat.

Je t'aimais tant, tu étais si jolie.
Comment veux-tu que je t'oublie ?
En ce temps-là, la vie était plus belle
Et le soleil plus brûlant qu'aujourd'hui.