17.4.18

Quadern de Londres


En l'últim número de la revista Clarín s'acaba de publicar el text Londres, fragmentos de un diario, una selecció versionada al castellà del Quadern de Londres. Una nova vida per a aquest petit dietari.


13.4.18

Segle XX, again

Rellegint el sempre interessant Librerías, de Jorge Carrión, em trobo amb aquesta cita d'Alessandro Baricco que enumera algunes de les transformacions que hem viscut en els últims temps i que coincideix plenament amb les meves temences sobre el món que es configura:

La superficie en vez de la profundidad, la velocidad en vez de la reflexión, las secuencias en vez del análisis, el surf en vez de la profundización, la comunicación en vez de la expresión, el multitasking en vez de la especialización, el placer en vez del esfuerzo.

Carrión ho qualifica de desarticulación exhaustiva de la maquinaria del pensamiento burgués decimonónico. I mira, després de sentir-me dir sovint a casa que sóc molt del segle XX, ara resultarà que fins i tot sóc un burgès del XIX. Potser això seria excessiu.


12.4.18

Ordre

Rellegint digitalment El quadern gris -gràcies a la iniciativa de Xarxa de mots- em trobo avui, en l'entrada datada just fa cent anys, amb un text on l'escriptor explica com és convidat pel seu pare a pujar a les golfes per poder disposar de la tranquil·litat necessària que requereix l'estudi. Allí hi percep l'omnipresència del caràcter pràctic de la seva mare, una constant en la primera part del dietari.

Les golfes formen una gran habitació, de sostre baix, amb els cairats visibles, plena de trastos perfectament ordenats i ben posats. A la casa, la presència de la meva mare és visible a tot arreu. Sospito que si pogués ordenaria fins i tot els sentiments.

És extraordinària aquesta última frase, que conté en quatre paraules tota la ironia, tenyida alhora d'una certa amargor, pròpia de l'escriptor empordanès. Més endavant, rebla la crítica -jugant fins i tot en camp contrari, el de l'ordre pràctic- amb un parell més de sentències més, perfectament afinades, que, no cal dir-ho, comparteixo absolutament:

Tot està, cert, molt ben posat, però si ara pretengués trobar alguna cosa concreta és segur que el fracàs seria total. L’ordre té això de dolent: paralitza, admira, invita a no tocar res. Invita a deixar-ho tot per demà. Deixar una cosa per demà és deixar-la per sempre més.

D'això ara se'n diu procrastinació, oi?

10.4.18

En la ciudad líquida

Començo a llegir, amb les expectatives molt altes, En la ciudad líquida de Marta Rebón, del qual he llegit i sentit moltes recomanacions. D'entrada, la solapa de l'exemplar que compro a Foster & Wallace -una també molt recomanable llibreria de la ciutat de Vic- indica que el llibre ja ha arribat a la segona edició. Per cert, obro parèntesi, la solapa inclou una sèrie de recomanacions de llibreters, cosa que em sembla molt bé, però indicant-ne només el nom de pila, cosa que em sembla força estranya. No m'imagino que pogués passar el mateix en el cas de críics literaris. No sé, per exemple: Julià (La Vanguardia) o Ignacio (El País). Tanco parèntesi.
Tot just he començat el llibre, però només encetar el text em trobo ja amb la primera complicitat amb l'autora. Escriu Rebón d'entrada:

Ahora que lo pienso, llevo más de una década traduciendo un libro tras otro, aunque no elegí ser traductora, o al menos no a perpetuidad. Sin pronunciar un sí categórico, se decidió mi rumbo. A menudo las cosas suceden así. Parece que todo conspira para empujarte en una dirección. Decides y sueltas amarras sin ser consciente de que has quemado las naves, de que no hay vuelta atrás.

De vegades he envejat la gent que té molt clar el camí i que porta les regnes del seu destí. Però després he pensat que aquest suposat control té tota la pinta de ser una simple façana, una disfressa més. I hi trobo una relació tangencial amb allò que escrivia Anna Murià: L'odi neix en el qui té raó, l'amor en el qui dubta. Una frase que hauríem de portar impresa i apresa en els temps que ens ha tocat viure.




19.3.18

Ciutats

Vaig buscant, aquests dies, informacions i referents bàsics d'una ciutat que no conec, Berlín. Recuperar les històries fascinants d'Isherwood, perdre'm en els laberints del Berlin Alexanderplatz de Döblin, buscar alguns textos d'aquell Pla llunyà de Relacions... I començar a recórrer mapes, interioritzar geografies.
Mentrestant, em pregunto què busquem realment d'una ciutat. En el cas de Berlín, i en molts altres, crec que voldríem fugir del nostre temps, perdre'ns en altres moments i èpoques, per dures, difícils i sagnants que hagin estat. És, segur, un exercici pueril i alhora hipòcritament trampós. Oh, que interessant, el mur de Berlín! Quina llibertat es respirava en els anys de la República de Weimar! Però és el que busquem. No en tenim prou amb la física de l'espai, amb la simple geografía, necessitem transcendir-la, amb la literatura i la història. Viure altres moments, fins i tot altres vides. Això és el que busquem en ciutats com aquesta.

***
Recordo ara també una nit a Londres, que no surt al Quadern. És posterior. Sortíem, amb la G., de sopar del Gauthier, al Soho. Sortíem amb la felicitat que dóna haver sopat bé, haver pagat en excés per una ampolla de Gewürztraminer. Compensar les lliures amb riallades. Els carrers també bullien. La llibertat de la República de Weimar, però a l'anglesa, amb la seguretat que dóna un règim secularment arrelat. Caminàvem feliços, mentre la gent feia cua per entrar en clubs i locals diversos. No se m'acut millor imatge de la vida que aquella efervescència. Caminava tothom pel mig del carrer, indemnes a la falsa superioritat dels cotxes, Vam estar a punt d'entrar a fer una copa a The vault, més que res pel romanticisme de travessar la porta en forma de prestatgeria, però teníem ganes d'arribar a l'hotel. A Soho square ens vam perdre per un carreró que duia a un cul de sac, extraordinàriament fosc i aterrador. Darreres de locals dubtosos, bosses d'escombraries, bassals d'aigua negra... Era l'escenari ideal per a crims terribles, el més lleu dels quals hauria estat el robatori amb arma blanca. Però vam riure de la situació. Dues parelles més ens van seguir i van haver de fer la mateixa mitja volta. Vam sortir a la llum dels neons d'Oxford street. Al passadís del metro de Tottenham court road tocava una banda. Swing o alguna cosa així. Un noi va treure a ballar una desconeguda que venia en direcció contrària. Li va fer donar unes quantes giragonses. Vam riure, again. La República de Weimar. la Riviera de Suau és la nit. O potser el Swinging London. És això el que busquem.

9.3.18

Gent que camina per la ciutat

Existeix una pàgina web que prescriu el llibre que hauries de llegir. I ho fa d'una manera molt curiosa. Vol que el protagonista sigui home o dona?, pregunta. Homosexual o heterosexual? Un alien? En quin país ha de transcórrer l'acció? Final feliç o infeliç? Època victoriana, contemporània, el futur? I tot així. De debò que existeix, me la van mostrar fa uns dies; si no l'enllaço és per no contribuir més a la difusió de l'estupidesa, ja s'expandeix prou sola. Les xarxes socials en són un aliat impecable i implacable.
Però potser escric això endut pel ressentiment. Aquest algoritme és incapaç d'identificar obres literàries basades en gent que camina per la ciutat. Evidenciada la ironia d'aquesta darrera afirmació, és absolutament cert que tinc una especial predilecció per aquelles obres que podríem descriure amb aquesta etiqueta simplista: gent que camina per la ciutat. Sempre he pensat que el gran escriptor no és aquell que sap escriure, sinó aquell que sap mirar. Tenir mirada d'escriptor és saber veure la realitat i trobar-hi allò que la transcendeix. Després, evidentment, hi ha l'escriptura, però primer de tot hi ha la mirada. I res permet veure i mirar tant la realitat com passejar, deambular, perdre's. És una tradició literària que ve de Baudelaire i que segueix Walter Benjamin, però que no és tant una escola com un caràcter, una manera de ser que es trasllada a l'escriptura. I la ciutat és l'hàbitat, el viver per excel·lència d'aquest escriptor que passeja i mira. La llista d'exponents d'aquest tipus de literatura seria llarguíssima. Pla, Fargue, Azorín són els que em vénen al cap en aquest moment. Dels contemporanis Trapiello i Muñoz Molina.
He començat a llegir Ciudad abierta, de Teju Cole. El títol ja apunta el camí. El protagonista passeja sense rumb fix per la ciutat de Nova York, parla amb gent, deixa que el seu caminar s'entreteixeixi amb altres històries. Tot just l'he començat però promet molt. A veure.

7.3.18

Fingir

El poeta és un fingidor, escrivia Pessoa. Recordo que a l'exposició sobre la Lisboa de Pessoa que va fer fa anys el CCCB (què se n'ha fet d'aquelles magnífiques exposicions del CCCB sobre les ciutats dels escriptors?) un altaveu amb una veu femenina repetia fins la sacietat alguns versos del poema Autopsicografia:

O poeta é um fingidor.
Finge tão completamente
que chega a fingir que é dor
a dor que deveras sente.


Lluny de ser poeta, crec que una de les mostres més pures de la llibertat és poder deixar de fingir. La vida en societat, les convencions, de vegades la simple educació, ens obliguen a fingir. Fingir interès per allò que no ens interessa. Fingir benestar quan patim per algun motiu. Fingir ser millors del que en realitat som. Fingir per comoditat, per mandra, per interès, per por.
La pura sinceritat és insuportable, asocial i sovint maleducada, però poder anar-nos alliberant del fingiment  és un exercici de llibertat absoluta.

5.3.18

El bitllet de deu francs

Hi havia una època en què anar a Andorra era una gran aventura. T'havies de llevar a les cinc del matí (per evitar les cues), passar la collada de Tosses (amb una bossa d'escombraries a la falda per casos de vòmits sobtats i incontrolables) i tenir el passaport ben a mà per creuar la frontera. A Andorra, país de bandera acolorida, s'hi venien coses tan fascinants com bolígrafs-rellotge amb pantalla digital, rellotges de cucut de plàstic amb la figura d'una nena en un gronxador que pujava amunt i avall o rellotges de plàstic negre amb teclat de calculadora. El component rellotge era, pel que es veu, ineludible. Però segurament l'aspecte més novelesc d'aquests viatges era el pas per l'aduana a la tornada. A la meva família aquesta situació acabava generant sempre discussions molt acalorades entre el sector més legalista, encarnat bàsicament pel meu pare, i la resta de components de l'expedició sobre si determinats productes adquirits -unes ampolles de Johnny Walker, un radiocassette Sanyo- s'havien de declarar o no. Jo era un nen i m'ho mirava amb una certa distància, no exempta de preocupació.
Però per damunt d'aquestes naïfs aventures andorranes, el meu record situa en una posició d'especial privilegi un precoç viatge a França de quan devia tenir cinc o sis anys. Quan dic França, llegeixi's Bourg-Madame. I això pot tenir ara un punt de comicitat, però la sensació de pas a un món nou i desconegut que vaig experimentar llavors, rarament l'he tornat a viure. En aquest cas, crec recordar que el pas de la frontera generava tràmits administratius addicionals: la carta verda. Allò es vivia amb una certa transcendència i, en el meu cas, amb esfoços per contenir la il·lusió i el nerviosisme tancat al darrera d'un Seat 1430. Més enllà d'això, quasi no recordo res d'aquell dia ni d'aquell país exòtic, digui's França o Bourg-Madame. Bé, sí, recordo molt especialment un bitllet de deu francs que va donar-me el meu pare (no li agradava travessar la frontera ni canviar moneda ni molt menys fer la carta verda, però sempre acabava sent generós) perquè em comprés el que volgués. Recordo amb fascinació aquell bitllet de colors -no com els nostres bitllets monocroms de cent, cinc-centes o mil pessetes- amb la imatge d'un home amb perruca (després vaig saber que es tractava de Voltaire). Aquell bitllet de deu francs -que valia cent-seixanta pessetes, segons em van dir- era una autèntica meravella, un tresor en si mateix. No recordo els carrers ni les botigues de Bourg-Madame, ni el que vam acabar fent, però la imatge d'aquell bitllet persisteix ben viva en el meu record. I sé del cert que no vaig comprar-me absolutament res per poder continuar atresorant aquell bitllet de deu francs, preciós, valuós i simbòlic.

27.2.18

Del Montseny


Diuen que en coses de família és difícil ser objectiu. Intentaré ser-ho, tot i que segurament el pòsit de l'estimació acabarà sortint i impregnant aquest escrit; és inevitable. Ramon Figueras ha publicat un petit diari, Del Montseny, que recull un conjunt de vivències que tenen com a protagonista central aquest racó de la Vall del Congost on la nostra família, gens procliu a l'aventura i al nomadisme, viu des de fa generacions.
Diria que el gran mèrit d'aquesta obra és explicar sense artificis una forma de vida, la de l'autor, allunyada del que és comú avui en dia. No una forma de vida al marge de les normes, els convencionalismes o els hàbits socials, sinó una manera de viure que es fonamenta i gira en tot moment al voltant d'un eix, la natura, entesa en un sentit ampli. Entesa com a paisatge, com a patrimoni d'una valor incalculable, com a terreny de joc on es practiquen activitats humanes atàviques -la caça, la recol·lecció...-  però també com a refugi, com a reivindicació de costums ancestrals, com a espai de llibertat, com a oposició a la ciutat, com a antònim de massificació, com a contestació a allò que no agrada del món actual... Ho exemplifica l'autor fent seva una cita de Delibes -yo soy un cazador que escribe- i que fa seva dient que ell és un caçador que encara no sap ben bé què farà. Però jo crec que la caça, element central de l'obra, és només l'excusa o l'instrument a través del qual es canalitza una passió més àmplia, gairebé oceànica. Perquè quan no hi ha caça, hi ha els bolets i, si no, els simples passeigs pel bosc. També és cert que de vegades costa d'entendre, per als qui tenim una visió més contemplativa i horaciana del paisatge natural, aquesta obsessió per la caça, per la persecució de la becada, animal que esdevé quasi mític, per orografies absolutament inhòspites. Davant la possibilitat de gaudir dels majestuosos paisatges del pla de la Calma, escoltar els seus silencis en horitzons oberts, no deixa de resultar estrany que algú prefereixi aventurar-se en torrenteres humides i viure el neguit d'aquest permanent desafiament entre l'home i l'animal. Segurament totes les passions costen d'entendre per a l'espectador que no les viu o no les sap viure. Passa amb tantes coses de la vida!
En qualsevol cas, Del Montseny és el retrat d'una passió, és l'esbós -no és un llibre llarg- de la vida d'un jove que escapa de les tedioses classes de la universitat per trepitjar la neu immaculada del poble, que rep les ensenyances d'un avi que sap que està acabant el seu camí per la vida, que coneix com ningú al país els secrets de les becades, que professa un amor descomunal cap al seu gos, la Nuca, una altra de les protagonistes de l'obra. Per als que vivim, coneixem i estimem aquest racó de Catalunya, la lectura de Del Montseny resulta fonamental per viure'l, conèixer-lo i estimar-lo encara més.

25.2.18

De Shakespeare a Woolf

Déu em guardi de teoritzar o fer revisions crítiques amb un escrit tan breu com aquest. Expresso ara, a boca de canó i amb una pinzellada superficial, la sensació de qui empalma dues lectures tan dispars com Shakespeare i Virginia Woolf, Romeu i Julieta i Al far.
Mentre llegia el primer, la impressió era de que no hi havia ni un vers ni un passatge sobrer en tota l'obra. Tot s'aprofitava, tot tocava alguna tecla que activava els nostres mecanismes interns, ja fos amb ironia fina, bellesa formal, sentiment profund, humor trangressor... La factura era perfecta, en el seu conjunt i en cada detall. Com en un quadre de Vermeer o de Velázquez.
Woolf, com Joyce, és una altra cosa. Si Shakespeare, crec, té sempre en ment el lector, Woolf, com Joyce, parteix sempre d'ella mateixa. Shakespare porta el lector pel camí que ell traça, el condueix sàbiament fins l'últim racó perquè el coneix bé i sap què ha de fer per tocar-lo. Fins i tot coneix els seus lectors del futur, de cinc-cents anys després. Woolf, en canvi, exigeix al lector que s'adapti a la seva realitat, al torrent que brolla del seu sentiment i del seu pensament. Un torrent que, en el fons, també és el del lector, pensa ella. I no s'equivoca. Però pot passar que les aigües sí que siguin les mateixes, però que brollin per un curs diferent. I és llavors quan sorgeixen els obstacles i les dificultats per al lector, a qui de vegades costa reconèixe's en tolls d'aigües profundes. Passa amb Woolf, passa amb Joyce i segurament passa amb tots els grans renovadors de la literatura. Succeix també en les arts plàstiques.
I ara entraríem en un dels grans debats sobre l'art i la creació, que no seria la voluntat d'aquest modest escrit. Simplement es tracta de constatar que situar el creador com a centre de l'obra genera dificultats. Dificultats però també moments d'especial bellesa, com quan entre el curs cabalós de la prosa de Virginia Woolf el lector troba el confort d'un racó que li és propi, un gorg d'aigües calmes.