Notes

Avui l'ocell del garatge deuria tenir un son més profund perquè quan he entrat a buscar el cotxe ha estat incapaç de trobar la sortida. Ha sortit volant en la direcció equivocada i, desesperat, s'ha donat un parell de cops al sostre. Per fortuna hi tenim una mena de panells d'un material tou que han amortit els impactes. Jo he ajupit el cap, intuint que el següent cop em podria caure a mi, però finalment s'ha asserenat i ha buscat refugi en una taula de ping-pong plegada que tenim al fons del garatge. S'ha quedat allí quiet mentre jo pujava al cotxe i el treia del garatge. N'he vist la silueta però la foscor m'ha impedit distingir-ne bé els colors. És un ocell petit, potser un mosquiter, però el seu cos estilitzat em fa pensar més aviat en una cotxa. No he sapigut veure-li, però, el color vermellós de la cua. Tampoc li he trobat mai el niu. Crec que és un ocell solitari, un homeless que només busca refugis temporals. Potser es dona a la mala vida: al cant i a la vagància.

***

Això ho vaig escriure fa uns dies, avui l'ocell no hi era. Potser estava de celebració. Deu ser dels meus.

***

Si en algun cas la prepotència es pot mínimament disculpar és quan se sustenta en algun pilar molt sòlid. Quan s'expressa en miserables indocumentats (posem pel cas determinats futbolistes) és ridícula i nauseabunda.

***

L'altre dia vaig acompanyar l'N. a la sessió de portes obertes d'una universitat. Va haver-hi una llarga exposició oral, seguida d'un torn de preguntes, que se'm va fer materialment insuportable, fins al punt que vaig haver d'aixecar-me i marxar. Fa unes setmanes em va passar el mateix en una jornada professional, encara més llarga. La verborrea de la gent és infinita. O potser amb l'edat he desenvolupat una mena d'hiperactivitat que m'impossibilita resistir aquest tipus de sessions. En general, porto molt malament la passivitat. Veure una pel·lícula, si no té per a mi un interès molt determinat, també se'm fa difícil. Potser això és contradictori amb la quietud pascaliana, però les contradiccions em defineixen.

***

Llegir, pot pensar algú, també és una activitat passiva. No ho crec així. Ara bé, tampoc soc capaç de llegir molta estona seguida. Soc, en el fons, un mal lector. La lectura és per a mi una matèria primera per a l'escriptura, un ingredient del qual no es pot prescindir, més que una activitat que em valgui en si mateixa. La lectura és un mirall, un catalitzador; són els fonaments de l'edifici.

***

Marta Pera Cucurell, en la seva sessió a l'Institut d'Humanitats de Barcelona, em desperta l'interès per Sylvia Plath, de qui només he llegit una antologia poètica. Parla sobretot de La campana de vidre, però també de les cartes a la seva mare. Tant la novel·la com les cartes les ha traduït ella. En canvi, no és seva la traducció dels diaris, que són el que més m'atreu. La controvertida figura de Ted Hughes, el marit poeta, també em resulta d'interès.

Quan vam ser a Londres, al barri de Primrose Hill, mentre la G. i l'N. passejaven per un square, vaig acostar-me a la casa de Plath, identificada amb la típica placa blava. Mentre deambulava per allí va obrir-se la porta i en van sortir uns operaris. Hi feien algun tipus d'obra. El petit jardí del davant em va semblar una mica descurat. No fou en aquella casa, com jo creia, on Sylvia Plath es va suïcidar. Pera ens explica que quan Plath i Hughes van marxar a viure a Devon, van llogar-la a una parella de poetes, David i Assia Wevill. Assia, que era bellíssima, va acabar sent amant de Ted Hughes i estava embarassada d'ell en el moment del suïcidi de Plath. Al cap dels anys, Wevill també es va suïcidar, matant també la seva filla. Són històries terribles. No sé si m'agradaria viure en aquella casa d'aparença meravellosa de Chalcot Square.

***

Coincidències. M'arriba un article de The Spectator sobre el costat fosc de Primrose Hill. El llegeixo amb interès. Sean Thomas l'escriu arran de l'assassinat d'un jove de vint-un anys a la falda d'aquest turó. Repassa la història tràgica d'aquest barri al llarg dels segles, coronada amb el suïcidi de Plath en un altre immoble del veïnat, on havia viscut també el poeta Yeats. Però Thomas insisteix en el recent assassinat: Hi ha vídeos a les xarxes socials que pretenen mostrar el moment previ a l'assassinat, però són tan desconcertants com discordants. Hi ha l'escena típica de Primrose Hill –joves guapos fent un pícnic amb prosecco M&S– i hi ha un jove a punt de ser apunyalat fins a la mort. No té sentit. Com pot acabar una baralla absurda en un cadàver jove? Això no pot ser. I acaba preguntant-se si aquest episodi és només un dia més en la història d'una gran ciutat o un senyal ominós d'alguna cosa terrible que s'acosta.

Sovint, veient les històries del dia a dia del nostre món més proper, em faig aquesta mateixa pregunta. I la resposta no és gaire encoratjadora.

***

Deixar l'òrbita d'Occident -un Occident trasbalsat, sí, però Occident- per situar-nos com aliat del règim més sanguinari, repressor i lliberticida del món. I sense que ningú piuli. No me'n sé avenir.

***

Conversa amb X. Molt preocupat per un cas que ara no ve al cas (disculpeu la cacofonia). No li falta raó, ni raons. Però des de la meva posició actual d'outsider, no puc deixar d'experimentar una certa satisfacció malsana quan certs estaments corporatius de l'establishment es tensen o trontollen.

Notes

Hi ha dies que sento que vaig pel món en un estat gairebé letàrgic, com si estigués embriagat per alguna mena de droga. La percepció del món se'm fa difusa. L'altre dia, anant a comprar a Centelles, va ser el cas. Deambulava pels carrers, o pels passadissos del supermercat, com si no fos allà. És una sensació estranya, una mena d'embadaliment, que no sé si hauria de preocupar-me. Potser es deu, també, al fet que crec que estic perdent visió.

Fa uns dies vaig recordar que al matí havia vist, a poca distància, posat sobre una tanca, un lluer. No vaig ser-ne conscient fins passades unes hores, al vespre. No vaig poder gaudir d'aquell instant, però en aquest cas fou perquè parlava pel mòbil. Quantes coses ens perdem per culpa dels maleïts mòbils!

***

Al jardí de casa hi ha moltes sargantanes. Abans les vèiem només a l'estiu; ara, com que ja no fa tan fred, campen gairebé tot l'any. A finals de març ja les vaig començar a veure. Són uns animals que m'agraden. Quan érem petits les caçàvem, pobres. Ara em limito a observar-les: sembla que ja no tenen tanta por com abans, sabedores que no els farem res.

També agafen confiança les mallerengues emplomallades. Jo estic llegint a l'ombra de l'arbre on està penjada la menjadora i, si m'estic ben quiet, venen a picar els cacauets. Em distreuen fàcilment de la lectura, amb el seu aire desenfadat i el seu pentinat new wave.

***

No pensava treure'n gaire cosa del llibre de Richard Kennedy. Després d'acabar A boy in the Hogarth Press, més per disciplina que per altra cosa vaig seguir amb A parcel of time, els seus records d'infantesa. La seva fou una infantesa una mica agredolça, la d'un nen que va perdre el pare a la guerra i es va criar consentit per una mare poc equilibrada i una àvia amb un excés de personalitat. D'aquest llibre n'he après a entendre el que sent un nano amb dificultats i sense gaire interès per l'estudi, a saber com de difícil se li pot fer la vida d'estudiant a qui no hi està dotat.

***

A Montpellier, tinc a les mans una primera edició de Madame Bovary. El llibreter, molt amable, me'l deixa fullejar, tot i saber que no el compraré. M'explica l'error tipogràfic que identifica la primera tirada de l'obra i em destaca la qualitat de l'enquadernació. Me l'ofereix a un preu molt raonable, però comprar-lo seria, a banda d'un dispendi, una excentricitat innecessària.

***

A Montpellier, aquest dia assolellat de primavera, la vida s'expressa amb tanta intensitat, que fins i tot es fa difícil pensar en les misèries del món i en els dimonis particulars. Les terrasses són plenes a vessar, les pells s'exposen al sol, els estudiants riuen, les senyores passegen ben vestides, un rodamon, amb el seu gos als peus, llegeix un llibre. Només hi ha tres colors: el blau del cel, el verd de les fulles tendres i l'indefinible color, com de sorra de platja, de la pedra de la ciutat. L'aire és fresc, el sol càlid. Vindria de gust parar el temps, parar també el pensament, sentir-se sobretot alleujat.

***

A l'Institut d'Humanitats de Barcelona, Anna Maria Iglesia exposa una visió profunda i interessant de Natalia Ginzburg. Crec que excessivament ideològica, al meu modest parer: la Ginzburg que he llegit jo no acaba de coincidir amb la seva. Entre d'altres idees, em descobreix, però, un text molt interessant sobre la necessitat d'un escriptor de tenir interlocutors. En acabar la sessió vull preguntar-li la referència de la cita, però aquestes coses sempre em fan una mica de mandra. La trobo després a Calle del Orco, un blog d'internet:

Por eso quien escribe siente imperiosamente la necesidad de tener interlocutores. Necesita tres o cuatro personas a quienes someter lo que escribe y piensa, y hablar de ello. No necesita muchas: le bastan tres o cuatro. El público es, para quien escribe, una proliferación y una proyección de estas tres o cuatro personas en lo ignoto y en lo infinito.

Estas personas ayudan a quien escribe ya sea a no sentir por sí mismo una simpatía ciega, ya sea a no sentir por sí mismo un desprecio mortal. Le ayudan a defenderse de las sensaciones de desvariar y delirar en solitario. Le salvan de las enfermedades que crecen y se multiplican, como una vegetación extraña y triste, en la sombra de su espíritu cuando está solo.

La elección de los interlocutores es sumamente extraña, y quien escribe no busca, entre ellos, ninguna semejanza. Parecen pescados por casualidad y al azar entre las personas que le rodean. Dicha elección no obedece ni al afecto ni a la amistad ni a la estima; o mejor, el afecto, la amistad y la estima son necesarios; pero no suficientes. Naturalmente, uno espera siempre que el destino nos traiga nuevos interlocutores; y cuando envejece, casi no espera otra cosa. (Natalia Ginzburg, Interlocutores, agosto de 1970 Nunca me preguntes)

Per mi, aquests interlocutors són essencials. De vegades, no es manifesten, però hi són. I pot passar també que hom pensi en excés en els interlocutors a l'hora d'escriure. Cal mirar també, d'alguna manera, d'abstreure-se'n.

Londres (IV) i altres anotacions

Seguint un dels carrers de Hampstead, Church row, arribem a un cementiri. El carrer és un dels conjunts més ben conservats de cases d'arquitectura georgiana. Al cementiri, hi ha la tomba de Constable. Està en un racó, al costat d'un dels murs. Pel camí, enmig de les làpides, veiem unes adolescents, mig amagades, gravant vídeos. La tomba del pintor és una mena de mausoleu tetraèdric, sense cap gràcia, tancat amb una reixa de ferro. El conjunt del cementiri és bell, romàntic, malgrat la gravació de vídeos de tik-tok. Enmig de les branques nues dels grans arbres es veuen les cases del barri. A l'interior de l'església hi canten uns nens, en un ambient parroquial lleugerament kumbaià.

***
Escolto una entrevista a Leila Guerriero. És una escriptora que té ara un gran predicament. Tanmateix, no m'acaba d'interessar. Només quan parla del seu llibre sobre la concentració de suïcidis de joves en un poble del sud d'Argentina, dominat pel vent. Miraré de llegir-lo.

***

A Hatchard's vaig comprar el llibre A boy at the Hogarth Press, de Richard Kennedy, editat per Plain Foxed Editions. No en sabia res d'aquest llibre; em va cridar l'atenció la temàtica i l'edició. Està editat en tela, com els llibres de fa un segle i porta una solapa de paper amb el títol, l'autor i un dibuix. La tipografia i el disseny del llom fa pensar també en les edicions angleses de principis del segle XX.. El resultat és esplèndid. El llibre és divertit; el llegeixo a petites dosi. Narra amb humor l'experiència del jove Kennedy, que acaba de deixar els seus estudis i és endollat pel seu oncle a l'editorial del matrimoni Woolf. Té una mirada iconoclasta, molt britànica, de les figures de Leonard i Virginia Woolf i de la resta d'intel·lectuals bloomsburians que van apareixent en les seves pàgines. Descriu festes amb un aire de Powell i fotografia amb realisme les excentricitats de la parella. El jove Kennedy, descrit per Leonard Woolf com l'idiota més espantós que mai he tingut el privilegi de conèixer en la meva llarga carrera d'aguntar ximples, és preguntat en una festa per la seva opinió sobre Virgina Woolf, la seva mestressa i fulgurant estrella literària, i contesta amb tot el coratge que no creu que sàpiga crear personatges com ho fa Turgenev. Diu que els interlocutors el miren com mirarien Sant Pere després de negar tres cops a Crist. Hi ha llibres que són per passar-s'ho bé i aquest n'és un.

***

Contrasta aquesta lectura amb A flor d'oblit, dietari de Marià Manent que he acabat avui mateix. Les últimes pàgines són tot poesia en prosa: paisatges, ocells, botànica... És especialment emotiu el relat que fa del viatge de Carner a Catalunya, el 1970. El poeta presenta ja símptomes de demència, que alterna, però, amb moments de lucidesa. La seva capacitat poètica no ha desaparegut. Crida l'atenció que gent del carrer, taxistes... reconeguin el poeta, que porta dècades a l'exili, i el saludin amb reverència. Com ha canviat aquest país nostre!

***
Diuen que estimen molt Catalunya. No ho poso en dubte, però les polítiques que apliquen, des de fa anys, condueixen a la seva desaparició.

***

M'he d'ajudar del diccionari i d'internet per comprendre bé A boy at the Hogath Press. Per exemple, quan Kennedy escriu que Leonard Woolf té al despatx Cox's Orange Pippin. És una varietat de pomes. Em fa pensar en el cistell de pomes que tenien a la recepció de l'hotel de Londres. Cada vegada que hi passava n'agafava una, la fregava al camal dels pantalons i me la menjava mentre passejàvem pels carrers adjacents als jardins de Kensington, camí del metro o de qualsevol altre destí. El meu consum de pomes provocava una certa hilaritat en l'N., però per a mi era un signe més de la despreocupació i felicitat, una mica ingènues, tan pròpia dels viatges. Aquelles pomes de l'hotel no eren gaire diferents de les Cox's Orange Pippin, segons la foto que trobo a google d'aquesta varietat. M'agradaria pensar que eren les mateixes que mossegava Leonard Woolf al seu despatx, enterrat entre llibres i proves d'impremta. Les de l'hotel no eren gaire grans i això em fa pensar que les deurien collir d'alguna pomera del jardí.

***

Al nostre jardí, el de casa, arriben uns ànecs. Mentre estic treballant, l'N. m'envia un vídeo de sis ànecs petitons passejant-s'hi. Després, quan ja sóc a casa, tornem a sentir el quaquejar i sortim a fora. Ara hi ha la mare amb els petits. Només que els aneguets ara són cinc. L'ànega recorre tot el jardí, seguida dels petits, cercant el que falta. No deixa un racó per revisar, indiferent a la nostra mirada. Nosaltres ens afegim a la cerca. Ells es fiquen dintre la tanca de xiprers, nosaltres ens estirem per terra, buscant darrere les torratxes, mirant els racons. Entren fins i tot al garatge, passant per sota el cotxe. L'ànega no defalleix en la seva cerca infructuosa. No es dona per vençuda!- diu l'N. És clar, és una mare -respon la G. I des d'aquesta perspectiva és impossible no sentir empatia envers aquesta criatura i el seu sentit maternal. Només és un animal, penso. I, encara més, recordo l'ànec rostit a la cantonesa que vaig crospir-me fa uns dies en un restaurant xinès del Soho. Però ni això m'allibera de sentir compassió per aquesta bèstia. Al final, mare i fills acaben marxant. Els veiem allunyar-se caminant per la vorera mentre un home els fa fotos. La seva visita ens deixa un rastre agredolç.

***

L'N. sempre se'n riu de mi quan dic que soc incapaç d'escollir entre Londres i París. Però ara crec que ja tinc la resposta.

Londres (III): Hampstead

Si visqués a Hampstead, escriuria millor. Aquesta és la típica excusa que hom acostuma a expressar, encara que sigui interiorment, sense acabar de dir-ho. O es diu mig en broma, mig de veritat. És fals, òbviament, però cal ser benèvol amb aquest tipus de justificacions. Sempre hi ha una excusa que empara la incapacitat o la desídia. I aquesta no és la pitjor. Perquè hom s'imagina fàcilment vivint aquí una vida plàcida, contemplativa, creativa i sense estretors. La llista d'escriptors que han habitat aquests carrers és gairebé inacabable: Keats, Martin Amis, Tagore, Waugh, D.H. Lawrence, Katherine Mansfield, Stevenson... Hi ha molta placa blava per aquests carrers. I molta pau, també. L'aire fresc i el verd dels jardins són un element clau. Quin gran aliat de la civilització és la frescor ambiental! I quin gran aliat de la llibertat és la solvència econòmica! Mig de reüll, miro els preus de les cases d'aquest barri als cartells de l'aparador d'una immobiliària. No baixen de les set xifres i la primera rarament és un u (més aviat se situa entre el 3 i el 6). Amb els anys, hom aprèn a descartar els somnis abans de que facin aparició. És un acte de prevenció, d'higiene. Això no impedeix, tanmateix, el gaudi temporal -gairebé efímer- de passejar per aquest barri. Tan sols hi passem un matí. Cap a les deu traiem el cap, i la resta del cos, per l'estació de metro de Hampstead. Recorrem, carrer avall, la high street. És potser la part menys interessant del veïnat. S'hi han anat situant les típiques botigues de marca i fins i tot els forns, les botigues de comestibles, els cafès (d'especialitat) o les llibreries infantils hi tenen un aire distingit. En una entrada que fa el carrer veiem, enretirada, la façana del darrera d'una església neogòtica. La deixem enrere. Després, a casa, me'n penediré: m'assabento que té elements decoratius del moviment arts and crafts, com ara un vitrall de William Morris. Mai es pot conèixer tot, abastar-ho tot. I l'interès i la bellesa de Hampstead els trobo sobretot en els carrers secundaris. Val la pena perdre-s'hi, amb destí incert. Hi ha cases blanques i cases de maó, georgianes, n'hi ha d'altres amb la façana coberta d'heura d'on emergeixen només portes i finestres d'un blanc immaculat. Hi ha altres portes, totes molt ben esmaltades, que són negres o blaves o grises o verdes. Com verds són els jardins: la gespa, les fulles que comencen a emergir de les branques dels arbres o les tanques retallades. Algun arbre és en flor: les magnòlies liles i els prunus rosats, que contrasten amb el blanc de les façanes. Harmonia seria potser la paraula que descriu millor aquest barri. Harmonia de colors, d'estils arquitectònics, fins i tot de caràcter.

El carrer que seguim ara es bifurca. Al mig de la forquilla s'hi troba una altra església. La seva façana blanca amb el frontispici triangular li dona un aire colonial. Seguim el carrer de la dreta, que ens porta al nostre destí. Perquè quan deia que vagàvem sense rumb, en realitat mentia. Com es menteix sovint quan hom escriu. El nostre camí porta a la casa del poeta Keats, a tocar del gran parc de Hampstead Heath. Es coneix com la casa de Keats -Keats house- encara que en realitat era casa seva. Hi visqué un parell d'anys, els més productius de la seva vida literària, però ocupà només una part de la casa que pertanyia a la família Brown. Allí s'enamorà d'una veïna de cognom quasi homònim: Fanny Brawne. Ella l'inspirà i el recordà quan Keats va morir tan jove, amb vint-i-cinc anys, a Roma. Keats exercí de farmacèutic-cirurgià en hospitals de la ciutat. Finalment, va abandonar aquesta professió per dedicar-se només a la poesia. Va llegir i va escriure molt des d'aquelles estances de la casa de Hampstead. (Ho veieu com allí es pot escriure millor?). Algú va dir -i d'altres ho rebaten- que sota una prunera del jardí de la casa va escriure la seva cèlebre Oda a un rossinyol. En tot cas, així és publicita allí, i al jardí hi ha plantada una prunera que, d'alguna manera, és successora d'aquella on el poeta sentí cantar el rossinyol. I és llàstima que els rossinyols no hagin arribat encara a les Illes Britàniques (ho fan a mitjan abril segons les guies ornitològiques) perquè hauria estat rodó sentir-ne cantar un des d'aquell jardí. Però sí que sentim cantar altres ocells i un pit-roig se m'acosta quasi a tocar quan estic fent una fotografia sota un arbre. La crida del romanticisme -Keats, els ocells, la natura- és quasi irresistible, però la civilització i l'esperit de circumspecció anglès tiben cap a l'altra banda. Per trobar l'equilibri perfecte em trec un conill del barret de copa, que no és una altra cosa que un exemplar de la primera edició de les versions que Marià Manent féu de les odes i sonets de Keats. El romanticisme del poeta anglès queda així temperat per la flema noucentista de Manent. La bella tipografia i composició d'aquest llibre ajuden a la quadratura d'aquest cercle. I si posar-nos a declamar en la nostra llengua els versos de Keats seria excessiu (tot i que l'entorn ens hi abocaria), sí que em permeto llegir algun poema en veu baixa i fer unes fotografies del llibre amb el jardí i la casa de fons. Què menys que gaudir del privilegi de visitar aquest indret i fer-ho de la mà d'un dels nostres grans poetes i traductors. Quina sort tenir un Manent! I quina fortuna ser en aquesta casa de Hampstead! La llàstima és no poder quedar-nos-hi més temps o, millor encara, tenir sempre a mà aquest jardí, ser-ne veïns. Només set xifres ens en separen.

Londres (II)

La pretensió d'escriure et converteix, d'alguna manera, en un esclau. Tot ho passes pel sedàs de l'escriptura. Tot ho mires pensant en l'escriptura. Encara que siguis un escriptor mediocre o aficionat. Té l'avantatge, això sí, d'aprofundir en el pensament. Escriure és una manera de pensar i de fer-ho d'una manera més ordenada i amb major profunditat. Però alhora genera aquest esclavatge de la perspectiva: tot ho veus pensant en un futur text. Dit això, confiar en la memòria i no prendre notes és el meu error més comú. També el més greu. La majoria d'aquelles idees, d'aquells pensaments que han anat sorgint al llarg dels dies, es perden. Entre caminar amb el llapis, o la gravadora, a la mà i ser un descuidat que confia cegament en una memòria foradada hi ha d'haver un terme mig.

***

Evensong a l'abadia de Westminster. Anglicans, ecs! em diu l'X mig rient quan li envio una foto de l'església. Sí, estem al sanctasantòrum de l'anglicanisme. Allà on es coronen els reis des de l'any 1066 i s'oficien les seves exèquies. Aquelles cerimònies que els plebeus estrangers mirem per la tele. Oficia aquestes vigílies cantades una capellana; no sé si el diccionari de la nostra llengua admet aquest femení inexistent al nostre país, però aquí la realitat és aquesta. Sacerdotessa em sembla excessiu. Tenim la sort de seure al cor, a primera fila. Quan mirem endavant ens trobem, de front, amb la mirada severa d'aquesta religiosa. També amb la dels membres d'una família, el fill petit de la qual fa esforços per no adormir-se. Molts assistents segueixen els cants i el contingut de la litúrgia a través del mòbil; ens n'han passat l'enllaç. Jo no entenc ni un borrall d'aquest anglès litúrgic i prefereixo concentrar-me en els cants, extraordinaris, del cor que tenim just al costat. Són pocs, una desena d'homes i un parell de dones. Però canten, com es diu habitualment, com els àngels. L'acústica de la nau ajuda a embolcallar aquests cants. Em fixo en els arcs gòtics de la volta, en el mosaic de tauler d'escacs, en la llum que emeten les làmpades del mateix cor, atenuada per pantalles vermelles. Tot crea un entorn intemporal que acompanya els cants i els projecta més enllà del moment actual. Tanco els ulls i m'agrada pensar que soc al segle XVI. No dormis, em diu l'N., mentre em dona un cop de colze. I no, no dormo, però m'agrada escoltar així la litúrgia, amb els ulls tancats, per no distreure'm, per no mirar els personatges que tinc al davant, com faig al metro: l'home barbut, sever i concentrat, la família amb el nen pèl roig, que, aquest sí, s'adorm, o la capellana que mira fixament amb la mirada perduda, a través de les seves ulleres, i que acciona de tant en tant el diapasó per entonar la seva extraordinària veu. En un moment donat, tothom es gira noranta graus i, mirant l'altar, resa I believe in God. Segurament és el més semblant a la litúrgia catòlica. Però aquest I believe in God expressat aquí, en aquesta abadia que té més de mil anys d'història i en aquesta llengua, té una solemnitat difícil de superar. Potser hauria de pensar en Enric VIII, en l'execució de Thomas More i en els orígens de l'anglicanisme per trencar aquest moment d'embruix. Heretges!, li contesto després en broma a l'X.

***

Diumenge de bon matí, camí de Primrose Hill i de Hampstead un nen puja al vagó del metro de la Northern line. Ho fa en alguna d'aquelles estacions del nord de Londres que no ens diuen gaire cosa: Warren Street o Mornington Crescent o qui sap... El nen deu tenir uns deu anys i va sol. Té una mirada innocent, però fa cara de saber espavilar-se sol. Vesteix camisa blanca i pantalons negres. Té també uns rínxols incipients i porta el tzitzit penjant dels pantalons. És un nen jueu, sol. Em fa pena pensar que els antisemites que corren per la ciutat -com per tot Europa- puguin fer-li algun mal. Algú podria creure que exagero, però dos dies després llegeixo que a Golders Green, on viuen diverses comunitats jueves, han cremat quatre ambulàncies d'una charity jueva. L'Europa de la tolerància, que a sobre va donant lliçons.

***

Ens agrada viatjar perquè és el que més s'assembla a viure una altra vida, a ser un altre. Això ja ho hem escrit moltes vegades. Per això, el viatge és sempre una sacsejada en la nostra rutina. Tot s'altera: el pensament, les lectures, els horaris, l'ordre personal, fins i tot els objectes quotidians. Com quan un sismògraf detecta un terratrèmol, han de passar uns dies perquè l'agulla torni a estabilitzar-se del tot. Així, un viatge és també una mena de trastorn, que requereix una adaptació prèvia i posterior.

***

Quan sortim del metro i trepitgem la ciutat per primera vegada en aquesta escapada l'N. diu que sembla mentida que siguem a Londres quan fa tan sols unes hores que érem a casa. És exactament així, li dic, i per això viatjar en avió és un gran avenç però és alhora quelcom contra natura, que passa una certa factura en els nostres cossos. Les distàncies, en realitat, s'haurien de patir, transitant-les de forma material.

Londres (I)

Una a dansa per la música del temps. Sempre acabem tornant als nostres referents. Visitem la Wallace Collection de Manchester Square per veure el quadre de Poussin que va donar títol a l'estimat cicle de novel·les d'Anthony Powell. Com si veure aquest quadre ens insuflés una certa energia o reforcés els nostres convenciments. Perquè no només tenim en gran estima aquests llibres, sinó que creiem en aquesta imatge poderosa de la música del temps. Tal com en aquesta pintura les estacions ballen al ritme de la música que toca el vell alat i que no és altra que la melodia del pas del temps, nosaltres sentim també el vertigen d'aquest compàs frenètic que marca un metrònom despietat. Ens veiem fa trenta anys en aquesta mateixa ciutat, però sent uns altres, uns absoluts desconeguts. La sorra ha anat caient pel minúscul orifici del rellotge de vidre i ja en queda menys per precipitar-se al recipient inferior. La gravetat, igual que el temps, és implacable. Davant d'aquesta realitat, hom tendeix a optar per la resposta fàcil del carpe diem, però, amb independència de les creences de cadascú, penso que la vida no s'ha de viure com una successió accelerada del que ara s'anomena experiències, més o menys plaents. Sense un sentit, res té sentit, valgui la redundància. Veure caure la sorra del rellotge, sentir el moviment frenètic de la dansa del temps no ens ha de fer ballar al ritme encara més endiablat de la possessió o del desig d'acumulació. Ben al contrari, hom diria que cal buscar el camí de la pausa, del silenci, de la moderació, de manera que puguem sedimentar allò que som i cedir, amb tranquil·litat i repòs, el testimoni a qui ens transcendirà i podrà endur-se més enllà dels nostres dies alguna part del que nosaltres hem sigut.

***

Per aquests carrers de Londres circulen cotxes grans i grans cotxes. Alguns ho fan amb una certa discreció -lleu zumzeig dels motors, moviments lànguids, vidres tintats- i d'altres amb la màxima expressió de l'exhibicionisme -colors llampants, música alta, màximes revolucions. Aquests darrers volen ser també expressió de triomf. El triomf -real o imaginat- és un estupefaent terrible. Acostuma a conduir al desig infinit de possessió. I com que el propi triomf afavoreix aquesta possessió, retroalimentant  la conducta i construeix un cercle indubtablement viciós. El triomfador difícilment és temperat i acaba resultant caricaturesc, fins i tot ridícul. Des del màxim hortera que baixa inflat, literalment, del seu Maserati fins a l'aparentment contingut i professoral egòlatra. Tots provoquen, en el fons, una certa tendresa i compassió.

***

Si alguna cosa caracteritza aquesta ciutat és l'estil dels seus habitants. A diferència de la nostra, que ofereix un paisatge força desolador, o fins i tot de París on el chic és, paradoxalment, l'excepció, Londres mostra una amplíssima gama d'individus d'estètica afortunada. Molt diversa però en general, sí, afortunada. M'agrada observar-los al metro, mentre seuen als vagons, s'estan drets a les andanes o caminen pels passadissos. Pujant les inacabables escales mecàniques miro en paral·lel i prenc instantànies fictícies d'aquests individus situats en una filera inclinada. Confegeixen imatges molt cinematogràfiques. Desgraciadament, els detalls d'aquestes fotos s'han esborrat de la meva memòria, però no s'ha esvaït el seu efecte global, quasi hipnòtic. Sí que en servo alguns flaixos: l'home de cinquanta anys, amb abundant cabell blanc i ulls blaus, vestit amb traje marró i samarreta a ratlles horitzontals marrons i grogues. Calça unes bambes a joc, dels mateixos tons. L'acompanya una senyora rossa, de la mateixa edat, elegant, amb molta cosmètica que no pot acabar d'amagar, tanmateix, les arrugues més que incipients. La mirada de la dona expressa, però, la convicció de posseir una bellesa indiscutible i inalterable al pas del temps. Recordo encara més la noia que va pujar al tren de la district line, acompanyada de tres o quatre amigues, acaparant però, només ella, tota la meva atenció: botes doctor Martens de color granat i vestit negre curt i florejat, deixant a la vista unes cames d'una blancor marmòria, hel·lènica. La seva mitja melena negra tenia un ondulat perfecte. No recordo els seus ulls, només el seu nas arremangat, tan comú al país, acompanyat d'una piga propera. Ningú l'hauria descrit com una bellesa però el seu atractiu ocult se'm mostrà majestuós, terriblement poderós. Vaig també la parella de rossos, noi i noia, d'aspecte etonià, asseguts en un racó, molt a prop l'un de l'altre. El color dels cabells de l'un i l'altra és més palla que or, contrastant així amb la roba de marca que, més que vestir, ostenten. Com va endevinar la G., baixaren a Sloane Square. Per compensar, també recordo els borratxos de diumenge al matí, dormint en un extrem del vagó, amb les seves pertinences, incloent una dentadura, disseminades per terra. Els borratxos britànics semblen tenir una intensitat superior als de qualsevol altre indret, portant la seva decrepitud a l'extrem. Javier Marías els retrata molt bé en un conte on apareix el poeta John Gawsworth convertit en un d'ells. A Westminter, a la riba sud del riu, en trobem un altre: petit, brut, insolent, orgullós.

Potser tot això no és més que un engany i soc jo qui, estant en un país diferent, porto unes altres ulleres i miro amb unes lents que em fan veure la realitat d'una altra manera: més vívida i més intensa. Potser, de fet, tot és tan anodí com a tot arreu i aquests personatges que veig dotats d'una certa aura són com els que puc veure al nostre tren de rodalies o circulant per qualsevol carrer de la nostra ciutat: uns dansaires més, comuns i insubstancials, que es mouen també al ritme ineludible de la música del temps.

***

A la botiga de la National Gallery l'N. m'ensenya, rient, un peluix petit d'una guineu vestida de Van Gogh. No sé en quin moment algú deuria considerar una bona idea aquesta creació rocambolesca. Però, més enllà de riure cada vegada que recordem aquesta estrambòtica criatura, el Van Gogh-guineu és la mostra d'una mena d'infantilització educativa que tracta els nens com a beneits. Per acostar l'art als nens cal convertir Van Gogh en guineu, encara que ambdós tinguin el pèl roig? Què serà el següent, convertir el Rembrandt rinxolat en un canitx?

Per cert, quan li pregunto a l'N. si la guineu tenia les dues orelles, em diu que sí.

***

A la National Gallery un imbècil fa fer-se múltiples fotos davant dels gira-sols de Van Gogh. S'hi passa com cinc minuts, allí palplantat, interessat només en el seu narcisisme absurd, donant instruccions precises a la seva nòvia perquè la imatge surti perfecta. No sé si és masclisme pensar que aquest acte de presumpció és especialment ridícul en tractar-se d'un home. Segurament deu ser-ho, però no puc deixar de sentir-ho així.

Qui estigui lliure del pecat de l'egolatria que tiri la primera pedra. Però, dit això, com es pot ser tan estúpid? En quin moment hem caigut tan baix?

***

La presència de multituds movent-se per les sales i el seu inevitable brogit m'impedeix gaudir com voldria d'aquest museu. No soc un maniàtic del silenci i la solitud, però sí que necessito una certa pau perquè la, diguem-ne percepció artística, sigui completa. Així, sento molt més la plenitud de les obres en un museu més modest, a la Wallace Collection, on consumim només algunes obres: Poussin, Fragonard, Canaletto, Rembrandt, Ter Borch, De Hooch.... Enyoro aquell dia en què vam entrar sols a la sala on s'exposa el retrat del matrimoni Arnolfini. Ara, ni que m'hi estigui una estona al davant no aconsegueixo abstreure'm del brogit ambiental.

No digueu a ningú que existeix la Wallace Collection. O la Courtauld. O la Dulwich.

Notes

Ofuscat per voler recuperar la pràctica lectora de l'N. fa un parell d'anys vaig comprar-li un llibre de Sally Rooney. El seu desdeny pel llibre va ser la millor resposta al meu error.

***
Tinc uns pantalons de pana rotundament vells. Els porto només per estar per casa, a l'hivern, quan fa fred. Però estan extraordinàriament gastats. Quan me'ls poso, em convenço de la necessitat de llençar-los quan s'acabi aquest hivern, però després m'assalta el dubte: i si me n'acabo penedint? Admiro la gent que viu al dia, amb el ferm convenciment de que la seva vida transcorrerà sempre pels flonjos camins del benestar. Jo, al contrari, penso que un dia arribarà la pobresa, individual o col·lectiva -l'evolució del món no sembla contradir-me- i llavors recordaré amb recança aquelles rampoines que vaig menysprear.

***
En determinats àmbits circula ja la idea de Trump com a titella de Netanyahu. Bernard-Henri Lévy apunta que aquesta imatge d'un jueu fent anar la marioneta d'un polític és un dels clàssics de l'antisemitisme. Seria la conspiración judeomasónica o, encara més, una de les imatges típiques de l'antisemitisme francès, segurament el més descarnat de tots, el de Céline, Rebatet o del fastigós pamflet dels anys 30 i 40 Je suis partout. Només cal mirar les caricatures d'aquella època: el jueu avariciós, malvat, amb el nas llarg, movent els fils del món en benefici propi. També ha tornat el senyalament dels negocis jueus o israelians, sense anar més lluny a una llibreria de Sant Cugat, o la profanació de tombes al cementiri de les Corts. Diuen que no és antisemitisme, però jo penso en allò de l'ànec. Si sembla un ànec, camina com un ànec i fa cuac-cuac, és fàcil afirmar que es tracta d'un ànec.

***

No a la guerra. No conec ningú que no subscrigui aquesta afirmació genèrica. Però després vindrien els matisos. Això val per l'Iran i no per Ucraïna? El prisma per mirar-s'ho quin és: individual, nacional, global? Certament, aquesta guerra de l'Iran sembla matussera: ficar-se en un vesper sense una necessitat imperiosa ni una possibilitat evident de victòria clara. Però, des de quina perspectiva no és imperativa? Des de la nostra, que ens empobrirem una vegada més, segur que no. Però, potser, des del punt de vista dels ciutadans iranians o dels països que pateixen directament el terrorisme finançat pel règim dels aiatol·làs, aquest caràcter innecessari que nosaltres atribuïm a aquesta guerra seria discutible. No tenim tots el mateix dret a viure en llibertat, siguem europeus, ucraïnesos, russos o iranians? Ja ens està bé estar feliços a casa amb el dipòsit del cotxe ple de gasolina mentre a Teheran executen noies per no portar vel? En el càlcul del cost/benefici que fa cada país quins són els factors que realment compten? Jo diria que més que el proïsme o l'antibel·licisme pesen més l'interès propi nacional i -oh, sorpresa!- electoral.

I després hi ha una altre fet indiscutible: les bombes maten igualment, dispari qui les dispari i caiguin sobre Beirut, Jerusalem, Teheran, Dresden, Hiroshima, Londres, Kiev o Belgrad.

***

De Rusiñol es conta una anècdota que em fa pensar en una situació actual. Estant malalt -patia del ronyó- la seva dona va cridar el metge. Quan va arribar el doctor, la dona va avisar Rusiñol:

- Santiago, que hi ha el metge.

- Digues-li que no entri, que estic malalt- va respondre Rusiñol.

Doncs bé, Macron va anunciar fa unes setmanes que enviaria un vaixell de guerra a l'estret d'Ormuz. Després s'hi va repensar: no, tu, que hi ha guerra!

***
M'ha encantat aquest inici punyent d'un article de Stephen Daisley a The Spectator: Res de bo ha seguit mai les paraules "hem de parlar", "actualització dels termes de servei" o "per Jonathan Liew". A quants articulistes locals no es podria aplicar!

***
No em pregunteu els motius, però he passat un parell d'hores de la meva vida en un dels barris -potser anomenar-lo així seria excessiu- més benestants de la ciutat: els carrers que envolten el tanatori de Sant Gervasi, just a la falda de Collserola. La major part del temps l'he passat dins del cotxe, sense sabates, llegint L'aroma d'arç. Però també he sortit a fer un volt i una de les coses que més m'agraden: observar. Des del mirador que hi ha sobre el cementiri, la vista sobre Barcelona és excel·lent. Hom s'adona de la gran extensió de la ciutat, que ocupa tota la plana i s'enfila també als turons de Vallcarca, la Salut o el Carmel. Desgraciadament, feia un vent desagradable que empenyia els núvols a tapar al sol. Mala sort per als badocs, que ens hem hagut de moure. Una parella jove, s'enfilava muntanya amunt per un petit sender, amb rumb aparentment incert. O potser no. Hi creixen, a la muntanya, mates de ginesta, ullastres i alguna olivera salvatge. El vent feia moure les fulles d'aquests arbres amb una dringadissa que quedava amagada pel so llunyà, però ben present, dels cotxes de la Ronda. Per la vorera he vist abandonades unes quantes caixes buides d'amazon, signe inequívoc d'aquest temps. La nova economia es mostrava també en forma d'un rider de glovo que s'esperava fora d'una casa. Ningú em podrà convèncer del fet que fer pujar algú amb bicicleta -encara que sigui elèctrica- fins allà dalt per portar alguna cosa de menjar no és mostra d'uns paràmetres morals dubtosos. Glovo, amazon... només hi faltava un d'aquests cotxes negres amb matrícula blava que m'arriben a fer sentir, ai, simpatia pels taxistes. En canvi, m'ha semblat prou feliç un home que passejava gossos per compte aliè. En portava tres i n'ha deixat un a una de les cases, on s'ha quedat una bona estona xerrant amb la propietària. Em pregunto, tanmateix, a què treu cap tenir un gos si te l'ha de treure a passejar algú altre. Al costat d'un contenidor hi havia un parell de cabassos de vímet, nous, que a algú li deurien fer nosa. M'han fet pensar en els meus pantalons vells de pana. Entraven als garatges cotxes sumptuosos, molts d'ells amb matrícula estrangera. Les càmeres de seguretat eren pertot (el meu deambular sense rumb em deuria fer sospitós) i els vigilants circulaven pels jardins de les finques o s'estaven a les seves garites. Els carrers portaven noms agradables, encertats: Carles Riba, Gaziel... Quants mons separats, aliens l'un de l'altre, hi ha en aquest món nostre!

Notes

El caràcter de cada país es mostra fins i tot en els detalls més petits. Per exemple, en la descripció del temps. Els francesos, en les previsions meteorològiques, no poden estar-se de dir que tindran belles éclaircies, quan el cel estarà poc ennuvolat. Se'ls escapa l'adjectiu poètic. Ara, mirant una previsió de la BBC, veig que tal dia de març hi haurà sunny intervals with a gentle breeze. Gentle és un adjectiu que significa també suau, lleu, mancat de violència, però a mi m'agrada imaginar-me que es tracta d'una brisa amable, gentil, fins i tot educada, com un cavaller anglès de Mayfair o de Cheltenham.

***

Pensant ara en els adjectius poètics fora de lloc, recordo un cap d'opinió d'un diari que quan li enviava un article amb els meus excessos poètics habituals em deia que se li posaven dents de draculín i agafava les tisores de podar.

***

M'hauria agradat anar a l'Institut Francès a la presentació de La isla, de Jerôme Ferrari. Segons vaig llegir, un dels rerefons de la novel·la és l'efecte nociu que, de forma indirecta, ha tingut el turisme a l'illa de Còrsega. Però ja ho hem dit algunes vegades: amb el turisme tots plegats som una mica hipòcrites. No el volem a casa però a tots ens agrada viatjar. Ens en fotem de les poca-soltes que fan els turistes però tots n'acabem fent, potser sense saber-ho, quan marxem lluny de casa. Déu nos en guard de considerar-nos turistes, nosaltres som viatgers! Dit això, no deixa de ser cert la combinació de turisme i xarxes socials ha creat un còctel d'alta graduació en l'exercici de conductes demencials. Fa un quart de segle, recordo que passejant per Notting Hill vam trobar-nos un grup d'italians que exasperats que miraven un jardí privat a través de la reixa. Elles, exaltades, cridaven le panchine, le panchine! Vam suposar que eren els bancs on seien Hugh Grant i Julia Roberts a la pel·lícula que porta el nom d'aquest barri londinenc i que tant va contribuir a massificar-lo, gentrificar-lo i desdibuixar-lo. Aquells crits de les italianes eren el canari de la mina de tot el que vindria després: un turisme de masses però paradoxalment encarit, sense gaire sentit i centrat en uns interessos més que discutibles.

Però, com deia l'Evangeli i després reafirmava Mecano: no estoy yo por la labor de tirarles la primera piedra. Què buscaré quan vagi a visitar la casa de Keats o quan busqui la placa blava de Sylvia Plath o d'Anthony Powell? Potser hi ha més veritat en les italianes que s'imaginaven seure amb el seu Hugh Grant de Reggio Calabria a le panchine, que en la meva cerca absurda, pírrica i estèril.

***

Llegint L'aroma d'arç hom s'adona, o més ben dit es reafirma, en el valor literari i intel·lectual de Marià Manent. I és una injustícia i una llàstima que no tingui el reconeixement que mereix. També hom es pregunta com fou possible que en les primeres dècades del segle XX, amb els migrats recursos de la Mancomunitat, la nostra cultura assolís un nivell tan alt i sorgissin tantes figures d'alta talla. I ara amb tants recursos i dècades d'autogovern...

***
L'individualisme acostuma a ser percebut com una actitud negativa. Però individualisme no hauria de ser, ni molt menys, sinònim d'egoisme. L'individualisme basat en preceptes morals, en el respecte mutu, en la solidaritat ben entesa, en no fer prevaldre els interessos propis per sobre dels aliens, és una posició tan respectable com el comunitarisme. I és el comunitarisme qui sovint, emparat en una mal entesa concepció de l'interès públic, passa per sobre dels interessos i la llibertat dels individus.

Sempre les persones abans que el poble.

***

Mirar un partit de l'Espanyol és comprar un bitllet premiat en la loteria de l'emprenyada.

Notes

Sona el despertador, són les 6:15 i recordes, de cop, que tot just és dimarts i ahir va perdre l'Espanyol. O va empatar a casa contra el cuer, que ve a ser el mateix. T'espera, en breu, un trajecte de conducció d'hora i mitja, dos terços de la qual fent cua. I, tot i això, saps que ets un afortunat.

***
És una llei universal: obrir La Vanguardia i posar-me de mal humor.

***

Cada vegada tinc més ganes de marxar a viure a un altre país. I cada vegada ho tinc més difícil.

***

M'aturo al pas de zebra per deixar passar un vianant. És el traficant de drogues, de tots conegut. Penso que de vegades, conduint, hom pot tenir una confusió amb els pedals. Li pot passar a qualsevol.

***

Seran només tres dies, però em fa una il·lusió enorme aquest cap de setmana a Londres. Compto els dies que falten, miro webs de museus, exploro el mapa, comparo hotels, memoritzo horaris. No vull, tanmateix, programar res; odio haver de comprar entrades a l'avançada, reservar restaurants, encotillar-me a horaris prefixats. Vull tenir tot el coneixement pràctic al cap, però vagar sense obligacions, fer el que ens vingui de gust en cada moment. La llibertat també consisteix en desprendre's de les petites tiranies que ens imposem, fins i tot en els moments de gaudi.

***

Powell, Morris, Stubbs, Keats, Haendel, Pepys... Alguns noms per aquests dies.

***

És una llàstima que no pugui endur-me les botes de pell, angleses, que vaig comprar-me per Reis. No són prou còmodes com per caminar-hi tot el dia; més aviat el contrari, són dures i incòmodes. Però són bones i elegants. Fan olor de pell. Quan me les trec, els passo una gamusa i els poso una forma de fusta. Duraran fins que em mori. Això em satisfà. Cada cop més tendeixo a anar amb bambes, amb calçat còmode, però m'agrada tenir també algunes sabates bones, com el parell que tinc des de fa quinze anys, tan ben conservat. Espero que també em sobrevisquin.

***

El meu amic P., des d'Úbeda, m'ha estimulat a reprendre la lectura dels diaris de Manent, que no sé per què, vaig abandonar fa uns anys. M'agraden les entrades, tan delicades, sobre l'enamorament d'Anna. Quina sensibilitat tan fina, elevada i alhora continguda té Manent, mai prou reconegut.

***

El fetitxisme em farà endur-me a Londres, per si anem a la casa de Keats a Hampstead, una edició de 1929 dels seus sonets i odes, traduïts per Manent. Potser hi llegirem algun vers en veu alta, en la nostra llengua, amb orgull: Tota beutat és joia perdurable / creix son encís i no es fondrà jamés. 

Dissabte

Després del dia d'ahir, en què no va parar de ploure, avui, de bon matí, ja ha sortit el sol. Diuen les previsions que el bon temps no durarà gaire, així que aprofito per sortir. Tot i que ahir a la nit vam arribar tard de Barcelona -eren quarts de dues-, abans de les vuit ja sóc despert. Decideixo anar a comprar a un altre forn i no faig la ruta habitual. Passo pel costat del jardí de l'església. Les branques del cedre majestuós, que té la meva edat, regalimen aigua. Jo vaig ser el primer batejat a l'església nova i va ser en aquell moment que van plantar l'arbre. Avui, les gotes d'aigua pengen de les agulles verdes del brancam. A contrallum, amb el sol baix del matí, és un espectacle preciós. Deixant-me endur per una sinestèsia sobrevinguda, diria que aquesta imatge té alguna cosa de musical: encara que no emetin cap so, les gotes de pluja, algunes penjant i d'altres caient, semblen notes d'una composició oculta i silenciosa. Intento, en va, captar el moment amb una fotografia, però la càmera del telèfon és incapaç de recollir la imatge.

Després, a casa, un cop he esmorzat -madalena de poma amb una tassa de te- surto a passejar pel jardí. La molsa que envaeix el paviment està vivíssima, abasta tot l'espectre de colors verds, des del més tènue fins al més negre. En algun cas, de la seva massa esponjosa n'emergeixen els esporòfits, drets com llances antigues. O com el xiprer de Silos cantat per Gerardo Diego. M'acosto silenciós a la menjadora i observo els ocells que s'hi acosten, agitats, a picar els cacauets. Dominen les mallerengues: carboneres, blaves i emplomallades. Salten capriciosament de les branques nues del petit liquidàmbar a la tanca de xiprers. A la gespa hi cau de tant en tant, en picat, una cotxa fumada. Quan arriben els pardals, grassos i pinxos, els altres ocells s'aparten, però no acaben de fugir del tot. S'esperen a una certa distància i emeten petits crits de queixa. Quan em faig més present, tots fugen esperitats.

***

Les branques del cedre, enormes, com les mans d'un gegant em fan pensar en el poema que vaig llegir ahir de Manent i en la introducció de La ciutat del temps on n'explica la gènesi:

La poesia ens espera de vegades al cor del silenci, en objectes, en éssers i concordances que inexplicablement se'ns tornen símbols i semblen condensar el misteri del món. Recordo un matí de febrer, en el parc d'una ciutat suïssa, ornat amb llargues rengleres de vells cedres. Més amunt de l'avinguda on jo passava hi havia conciliàbuls de xiprers i d'avets solemnes o aplecs de bedolls, joves encara, amb el brancatge nu: la silueta vagament femenina els feia semblar tímids en llur blancor frèvola i vaporosa. Prop meu, sota un dels cedres, s'estava un paó magnífic, allunyat del tronc.

Manent segueix descrivint la màgia d'aquell instant on tot l'enigma de la realitat semblà, per un moment, concentrar-se en la mirada inexpressiva del paó i en la curiosa analogia que acostava la pompa immòbil del seu plomatge i la branca més baixa del cedre, humida encara de la boira nocturna. Aquesta analogia queda reflectida en així en la segona i última estrofa del poema Amb un orgull de seda:

S'assemblen de dibuix la seva lira

cansada i la darrera branca, d'un verd humit.

Núvia fosca, ell em mira

amb ull indiferent, com l'atzar o la nit.

I ha estat justament l'atzar que hi ha posat, un dia després, aquest cedre humit, amb el seu ampli i ambiciós brancam, en el meu modest camí matinal, guiat per la gana i mig ensonyat, cap al forn.

***

I encara aquestes llargues branques del cedre em porten al cap un altre vers de Manent, el que inicia el poema A la meva filla Maria quan tenia un any, en temps de guerra. És un vers molt visual i realista, que dona entrada al poema, breu i profund, que tot i ser escrit el 1960, ens porta indefectiblement al Viladrau de la guerra, al món de El vel de Maia que ens deixà una empremta tan profunda. És un poema breu i no em puc estar de reproduir-lo sencer, amb aquestes branques d'avet que s'acosten al ràfec com un mal presagi:

A la meva filla Maria quan tenia un any, en temps de guerra

Se'ns acosten al ràfec les branques de l'avet

i, lluny, quin so pregon fa estremir la finestra?

És trista la muntanya al cor del fred,

i és trista aquesta olor de la pobra minestra.

Com la rel, com el fruit en la boira de l'hort,

damunt la sina clara vas nodrint-te, adormida,

i s'assembla al silenci de la mort

aquest tebi silenci de la vida.

Hi ha en aquest extraordinari poema tot l'esperit de El vel de Maia.

***

A la nit mirem Los domingos, d'Alauda Ruiz de Azúa. Em sembla una gran pel·lícula. Em sorprèn que l'hagin premiat als Goya perquè és l'antítesi del maniqueisme generalitzat del cinema espanyol. Al final, fem una mica de cineclub i contrastem opinions. Jo em quedo amb la posició del pare, que em sembla més respectuosa amb la llibertat de l'individu, de la filla en aquest cas. I em sembla també que la decisió de la noia de fer-se monja no és en cap cas una renúncia a la vida. Em semblen més renúncies les vides planes de netflix, gym i aperol.