10.000

10.000 visites. En dos anys. Un número bonic. Excepte si comences a dividir-lo pel nombre de dies. Llavors queda una xifra petita petita. I si tens en compte les repeticions de visitants, encara es redueix més. Els directius de Telecinco entrarien a la UCI directament. Però aquí estem a les antípodes d'aquesta cadena abominable. O sigui que moltes gràcies a tots els lectors fidels i també als esporàdics. Continuaré clavant la llauna.

Sense títol

Per poc que un es distregui el bloc es descuida i aquest paisatge, sense nou planter, queda erm. Llavors un es pregunta: qui voldrà passejar per aquests paratges si no tenim res nou per oferir?
De vegades, això ha quedat dies i setmanes abandonat sense excuses plausibles, però ara sí que n’hi ha.
Passar uns dies –quatre- allunyat del món real per aprendre i escriure, dos verbs gairebé insuperables. Gaudir del millor mestre i de companys extraordinaris. Viure en un indret de bellesa antiga. I començar –o intentar-ho- una nova etapa en l’escriptura.
Perdoneu, lectors, el to místic d’aquest text. Però és el que toca.
No sé si el que he escrit aquests dies a Binissaida és el més idoni per a aquest bloc, però en tot cas intentaré deixar per aquí algun retall d’aquesta experiència.

Excuses

Demano excuses als lectors habituals d’aquest bloc perquè darrerament el ritme de publicació s’ha alentit. Aquestes últimes setmanes estic dedicant el poc temps que tinc per escriure (i llegir) a un projecte que m’il·lusiona força i que espero que surti bé. Per tant, no penseu que hagi deixat d’escriure sinó que, ara per ara, estic treballant en una altra cosa.

Excuses de mal pagador

Com haureu pogut comprovar els lectors habituals d'aquest bloc, darrerament no he escrit res. Encara que això no sigui una justificació, el motiu ha estat totalment aliè a la meva voluntat.
Ara, el període vacacional farà que deixi també d'escriure durant uns dies. Demano més excuses.
Sí que us puc dir, però, que aquest cap de setmana es publicarà a El Punt un article meu que porta el provocador títol de Contra U2 i Stieg Larsson. M'agradaria poder publicar-lo ja aquí, però no sóc partidari d'avançar al bloc articles que han de sortir en altres mitjans. Quan es publiqui probablement no el podré posar aquí, o sigui que una opció és llegir El Punt, que és un bon diari.

La diabòlica mania

És objectivament desgradable no sentir cap il·lusió -ni la il·lusió de les dones, ni la dels diners, ni la d'arribar a ésser alguna cosa en la vida, només de sentir aquesta secreta i diabòlica mania d'escriure (amb tan poc resultat), a la qual ho sacrifico tot, a la qual probablement ho sacrificaré tot a la vida.

Josep Pla, El quadern gris

Bé, són tantes les distàncies que s'han de salvar que no sé ni si cal dir-ho. Però el cert és que darrerament estic experimentant també una creixent mania -no sé si diabòlica- per escriure. Tinc ganes d'escriure de tot i sobre tot, sense ordre ni objectiu clar. Escriuria a tothora i si no ho faig més és per manca real de temps. Fins al punt que, a l'inversa de la dita popular, l'escriure em fa perdre el llegir.
I després ve la constatació de la pobresa dels resultats. La insatisfacció. Molts escrits es queden al camí, a mig fer, al calaix. D'altres apareixen aquí i així anem fent la viu-viu.
I és que la mania d'escriure-ho tot, d'enregistrar qualsevol idea, xoca amb la dificultat pràctica de l'escriptura. L'altra dia, amb el Ramon ens interrogàvem mútuament sobre aquesta realitat i coincidíem en l'enorme dificultat d'escriure, en l'esforç que suposa parir quatre ratlles mínimament acceptables. Voler escriure, estar mancat de temps i haver de sobreposar-se a les dificultats d'aconseguir una sintaxi neta, una adjectivació precisa o una construcció argumental ordenada pot arribar a ser molt fotut. Cal l'ofici d'un artesà, la paciència d'un pescador, la màgia d'un artista, la seguretat d'un rendista, la precisió d'un cirurgià, la traça d'un orfebre. I qui no té aquestes qualitats les ha de suplir amb tenacitat i brega, com un migcampista lluitador, però mai s'obtenen els resultats d'un Platini de la paraula. Potser sí que escriure és una activitat realment diabòlica com deia el mestre Pla.

Sobre portes

De vegades penso que el que escric en aquest bloc –o el simple fet d’escriure aquest bloc- pot haver-me tancat algunes portes. Això em genera un cert malestar però ràpidament reacciono amb una reflexió. Si aquestes portes s’han tancat a causa d’això, és que eren portes que no mereixien ser obertes i el que hi havia al darrera no podia tenir cap mena d’interès.

Tres anys i un dia

Tres anys i un dia. Aquest és el temps que porto escrivint aquest bloc. I ara podria deixar caure -i de fet ho faré- una colla de tòpics. Com passa el temps. Sembla que va ser ahir. El que va començar com una broma i mira el que ha durat. Aquest bloc ha passat a formar part de la meva vida. Etcètera. Només falta dir El fútbol es así. Llàstima que no encaixi.
Bé. No hi ha res més a dir. Només constatar que ja fa tres anys.
I donar les gràcies als pocs -però bons- que em llegiu.

I quina és l'adreça del teu bloc?

No acostumo a fer publicitat del meu bloc. M'agrada que la gent el llegeixi i voldria ampliar el nombre de lectors però no vaig pel món parlant-ne. Diguem que intento ser una mica discret. No obstant això, sempre hi ha comentaris i informacions que circulen i moltes vegades s'arriba a la situació en què algú et demana l'adreça del bloc. En aquests casos, estic encantat de donar-la i agraït per l'interès. Però he viscut ja repetides situacions en què no existeix el més mínim interès en prendre nota, memoritzar l'adreça o visitar el bloc. I són aquestes persones les que acostumen a reiterar una i altra vegada la petició: i quina és l'adreça del teu bloc? T'ho demanen un dia i t'ho tornen a preguntar al cap d'un mes. Preferiria que fossin més sincers i mostressin la indiferència més absoluta abans que percebre com pensen en les seves coses mentre tu repeteixes el corresponent alexfigueraspuntblogspotpuntcom amb cara de tonto i pensant alhora que buscar al google fa miracles.