L’altre dia estava flanejant per la planta de dalt de la Central quan va aparèixer un conegut poeta. Anava acompanyat d’una senyora que semblava la seva dona.
En això, la senyora va agafar un llibre gran de la taula i li va dir: “Mira, te lo regalo”.
El poeta va respondre-li: “No, gracias, ya tengo el de xxxx (no ho vaig sentir bé) y el que he escribí yo”. Ho va dir sense donar-se cap importància però la justificació em va semblar del tot sòlida, absolutament irrebatible. Per què vols un llibre sobre un tema si ja n’has escrit tu un? Això no ho pot dir qualsevol.
La senyora va insistir: “¿Seguro que no lo quieres?” i ell “No, no, no, de verdad”. “Vamos, te lo regalo”- continuava ella. L’escena era una mica naïf, gariebé adolsecent. “Si un dia vamos, ya lo compraremos”- va concloure l’acadèmic.
El llibre era sobre el Museu Magritte de Brussel·les. Algú que corria per allí ho va anar a mirar.
2 comentaris:
No va tenir cap desmai?
Ni tampoc buscava ningú que l'acompanyés a Toledo.
Publica un comentari a l'entrada