Bloc de notes

En l’obra d’alguns artistes es percep l’esforç que hi ha al darrera. En cada frase, en cada pinzellada s’hi observa el treball, la lluita. Per contra, hi ha obres en què es constata la facilitat, la fluidesa amb què han estat creades.
Tenim els quadres de Cézanne, que no oculten l’esforç, i els dibuixos de Casas, que flueixen amb quatre traços. Tenim la prosa de Pla, amb adjectius que requerien liar una cigarreta per ser precisos, i els versos de Sagarra, que naixien fruit d’un do especial.
Això no vol dir que els resultats d’uns siguin millor que els dels altres. No és més maco el nen que neix amb facilitat que el que necessita l’ajut de fòrceps, si se’m permet la comparació una mica agafada pels pèls. I no m’agrada tampoc parlar de genialitat, concepte que s’acostuma a lligar erròniament a excentricitat.
Aquesta reflexió és el resultat d’escoltar algunes cançons de The Cure. Hi vaig pensar l’altre dia. 10:15 Saturday night o Play for today, per posar un exempe, són cançons fàcils, que flueixen. Són tan rodones que només poden néixer del geni. Tot un exemple de facilitat creativa.



Sense deixar els Cure, explicaré una agradable sorpresa amb què em vaig trobar l’altre dia. Estava l’À mirant els dibuixos animats del Canal Súper 3, un dissabte al matí. En això vaig sentir la veu inconfusible de Robert Smith (ja està plorant una altra vegada!, que deia la mare d’un amic). Vaig anar a mirar la tele i es tractava de la banda sonora de la sèrie Caçadors de dracs, uns dibuixos que, després d’això, he anat seguint i resulten força acceptables.
Vaig explicar-li a l’À que teníem molts discos d’aquest grup i ara, sempre que pugem al cotxe, em demana que posem Caçadors de dracs. També l’N, només asseure’s a la cadireta del cotxe, comença a repetir dacs, dacs.
I així és com tenim uns nens de sis i encara no dos anys escoltant The Cure. I sembla que els agrada, no només les melodies més fàcis de Boys don’t cry o Just like heaven, sinó també les menys agraïdes com A Forest o Three imaginary boys.