Hi ha qui és molt partidari dels retirs en entorns rurals i allunyats. Jo també. Sempre i quan ningú t'emprenyi, esclar. Si has de seguir connectat a les servituds del món, quasi val més submergir-se de ple en la ruleta de la vida. Penso tot això, mentre camino, aquesta tarda de dimarts pels carrers de la ciutat. La fosca de febrer ja s'ha imposat a una molt incipient primavera i la ciutat nocturna bull. Bull com poques vegades he vist bullir Barcelona. Són coses del congrés de telefonia. Passo per davant d'una botiga de cosmètics i una noia intenta atreure'm cap a l'interior:
- Do you speak English?- em pregunta.
Fa poc, en el bar d'un magnífic hotel, s'ha acostat la cambrera i ens ha demanat:
- Is everything ok?
Estrangers a la pròpia ciutat, així són les coses. Però avui estic de bon humor: el ritme de la ciutat m'hi posa. Passo per davant de bars i restaurants i els veig plens de gent. Gent que gasta, que riu, que viu. Barcelona em recorda el Londres de les nits de dissabte. L'Eixample fa de Soho. No estic ben segur del preu que paguem per aquesta vida importada i impostada. Però gairebé m'és igual. Com escrivia Pessoa, avui estic lúcid com si anés cap a la mort. Però no desitjo anar cap a la mort, sinó ser partícip d'aquesta vida que emergeix arreu.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Barcelona. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Barcelona. Mostrar tots els missatges
26.2.19
4.12.14
Migdia
Dia rúfol, d'ambient humid i fred. Aquests carrerons del Call i el Gòtic, molls, foscos i sense gent, són quasi com un decorat. Mentre camino, giro el cap i veig la plaça de Sant Felip Neri estranyament buida, sense turistes. Més enllà, la plaça del Pi és també poc poblada. S'hi troba a faltar la vella estamperia que hi havia a la cantonada.
*
Dino ràpid, en un local modern i agradable, de decoració simple a l'escandinava. Els grans finestrals deixen passar l'escassa llum exterior. Mentre fullejo el diari, m'arriba un fragment de la conversa de la parella de la taula del costat. La noia, amb accent de ponent, diu:
- Aquesta tarda m'aniré a comprar roba interior per deixar-la a casa teva.
És una noia joveneta, rossa, amb el cabell lleugerament ondulat, d'ulls blaus. Quan entrava m'he fixat que portava unes botes d'aigua Hunter de color verd.
El noi respon amb un monosíl·lab, sorprenentment lacònic:
-Val.
*
L'objectiu de la passejada i de la brevetat del dinar era perdre'm una estona a La Central. Segueixo les recomanacions d'R. i busco els llibres d'Adrià Pujol. Però com que no puc ser tan submís i fer-li cas en tot, compro primer Picadura de Barcelona, abans que Escafarlata d'Empordà, invertint l'ordre aconsellat.
L'ingent volum de nous títols i reedicions m'acaba atabalant. En fullejo algun. En un d'ells em sorprèn la fotografia d'un autor britànic, considerat no fa gaire -o almenys em sembla a mi que no fa gaire- una dels nous exponents de la literatura del país, la veu dels suburbis i la immigració. La mata de cabells enrinxolats ha desaparegut i s'ha esblanqueït notablement, els trets facials mostren un avenç imparable de l'edat. Penso que la gran utilitat de mirar-nos al mirall cada dia és estalviar-nos patir algun dia aquest impacte amb la nostra pròpia imatge.
*
Dino ràpid, en un local modern i agradable, de decoració simple a l'escandinava. Els grans finestrals deixen passar l'escassa llum exterior. Mentre fullejo el diari, m'arriba un fragment de la conversa de la parella de la taula del costat. La noia, amb accent de ponent, diu:
- Aquesta tarda m'aniré a comprar roba interior per deixar-la a casa teva.
És una noia joveneta, rossa, amb el cabell lleugerament ondulat, d'ulls blaus. Quan entrava m'he fixat que portava unes botes d'aigua Hunter de color verd.
El noi respon amb un monosíl·lab, sorprenentment lacònic:
-Val.
*
L'objectiu de la passejada i de la brevetat del dinar era perdre'm una estona a La Central. Segueixo les recomanacions d'R. i busco els llibres d'Adrià Pujol. Però com que no puc ser tan submís i fer-li cas en tot, compro primer Picadura de Barcelona, abans que Escafarlata d'Empordà, invertint l'ordre aconsellat.
L'ingent volum de nous títols i reedicions m'acaba atabalant. En fullejo algun. En un d'ells em sorprèn la fotografia d'un autor britànic, considerat no fa gaire -o almenys em sembla a mi que no fa gaire- una dels nous exponents de la literatura del país, la veu dels suburbis i la immigració. La mata de cabells enrinxolats ha desaparegut i s'ha esblanqueït notablement, els trets facials mostren un avenç imparable de l'edat. Penso que la gran utilitat de mirar-nos al mirall cada dia és estalviar-nos patir algun dia aquest impacte amb la nostra pròpia imatge.
30.6.12
Passatge Tubella
L'altre dia em va escriure l'À. parlant-me dels passatges de Barcelona i vaig recordar que fa uns mesos havia fet un parell de fotografies del passatge Tubella, a les Corts.
Fins fa molt poc desconeixia l'existència d'aquest bell indret. Vaig passar un dia en cotxe per un dels carrers que l'envolten i el vaig veure de reüll. Després vaig voler conèixer-lo i em vaig desviar un dia del meu camí cap a la feina per passar-hi. Era per Setmana Santa -crec que Dijous Sant- i hi havia poca gent pel carrer. Estava a punt de ploure i el gris del cel apagava els colors de les cases, però tot i així la seva bellesa era evident. Les fotografies, by blackberry, no són capaces de captar-la. Ni la bellesa del passatge ni l'evident bona vida del gat que en aquell moment era el seu únic habitant visible.
16.6.12
La meva Barcelona
Rellegeixo algún capítol d'aquest llibre extraordinari -una autèntica joia- de Carlos Pujol que es diu Barcelona y sus vidas, i llegeixo aquest exercici que fa Andrés Trapiello a El País d'escollir alguns indrets del seu Madrid, i no puc resistir de fer alguna cosa semblant, amb resultats lògicament incomparables, sobre Barcelona. Però aquí estan.
El carrer d’Enric Granados
Conec algú a qui els amics diuen, amb sorna, que mai surt d’aquest carrer i que hi troba tot allòque necessita. Jo ho trobo comprensible: és un carrer ple de calma i amb una personalitat molt definida, dos ingredients cada cop més estranys en aquesta Barcelona hiperfranquiciada i turistitzada. I aquest caràcter també evoluciona al llarg del carrer, començant, a la part baixa que toca els murs de la universitat i el seminari, amb un cert to bohemi, artístic i estudiantil, i finalitzant amb una certa severitat burgesa i una mica britànica a mesura que s’enfila vers París, Londres i la Diagonal.
Amb el pas de les dècades, Enric Granados ha anat evolucionant i ha passat de ser un carrer trist convertit en aparcament de cotxes a paradís dels caminants, que no vianants (no m’agrada aquest terme tan administratiu) una mica solitaris.
Qui l’ha vist i qui l’ha veu! El carrer –bé, no sé si l’hauríem d’anomenar així- més bell de la ciutat, amb un pendent suau i digerible que crida al passeig i a la civilització, convertint-se a marxes forçades en feu de turistes omnipresents i omnipotents. Terrasses que proliferen arreu, oferint mediocritats a preus escandalosos, i velles botigues que tanquen per deixar pas a establiments inditèxics i parainditèxics, si se’m admeten els neologismes.
Però, quien tuvo retuvo, i, malgrat tot, resulta quasi impossible esborrar la bellesa noucentista d’aquesta rambla, on la felicitat es vesteix de capvespre de juny. És aleshores quan passejar, carrer avall i sentint com la fresca neix i la llum s’apaga, esdevé un dels grans plaers d’aquesta ciutat.
Són poques, cada vegada menys, però encara mantenen la tradició de la seva presència en aquest barri, a redós de la universitat. Fa temps que no m’hi perdo, però encara tinc ben viva la sensació de caminar, ben de pressa, Aribau avall amb la coïssor de la promesa d’unes troballes que mai s’acaben de materialitzar.
Hi ha una expressió, gastadíssima en un determinat àmbit, que detesto, però que en aquest cas no puc deixar d’utilitzar. Així doncs, diré que el carrer d’Aiguafreda és, com no podia ser d’una altra manera, un dels més bonics de Barcelona. I no podia ser d’una altra manera perquè porta el nom del meu poble, però és indiscutible que, objectivament, es tracta d’un carrer preciós.
Carreró d’horts, gats, pous i buguenvíl·lees, la ciutat aquí s’apaivaga i neix la il·lusió del poble...d’un poble de fa quaranta o cinquanta anys. M’agradaria poder viure-hi uns dies, a poder ser a la primavera o a l’estiu, i sortir al vespre a prendre la fresca, passejant-me amunt i avall, tot fumant, malgrat no ser fumador, una cigarreta.
La plaça de Sant Felip Neri
Si volgués ser una mica esnob diria que aquesta placeta, amagada i extemporània, ja no m’interessa des que apareix a les guies i comença a ser reconeguda com la més bonica de la ciutat.
I estic ben a prop de caure en aquesta temptació, a causa de la meva aversió al turisme massiu i al gregarisme, però quan hom es perd per aquests carrerons del Gòtic i acaba anant a parar a aquest bell racó –una mena de composició d’aigua, història i solitud- resulta impossible no caure rendit als seus peus.
La plaça de Sant Felip Neri exerceix d’imant amb la seva església tocada de veroles de la Guerra Civil, la seva font de ressonàncies italianes, la música dels crits dels escolars i l’elegància silenciosa de l’hotel de luxe discret.
El carrer de Petritxol
Il·lusió tardoadolescent lligada ja per sempre al record de la meva mare, que em descobria les galeries d’art, les xocolateries, els establiments d’una Barcelona càlida i popular que existia més enllà de l’Eixample. Petritxol, que recordo sobretot en època hivernal, vestit amb la llum ambarina dels fanals, se m’obria com un món distint a la Barcelona burgesa i quadriculada que coneixia, un món a mig camí dels contes de Nadal de Dickens i les històries vitals i una mica xarones de Rusiñol i la seva època.
Sempre ple de gent i de vida, impermeable –sembla-a l’uniformisme imperant i girant al voltant del refugi de la Sala Parés, el carrer de Petritxol manté la il·lusió de la Barcelona dels artistes amb barba i barret d’ala ampla, que giraven els ulls a París però tenien els peus ben arrelats a la seva terra.
No és ni de bon tros el més bonic de Barcelona. No té edificis singulars ni jardins extraordinaris. Passa més aviat desapercebut enmig de l’Eixample. Però és el passatge que sento més proper i per on passo encara ben sovint.
L’antic museu de la medicina, tancat, les botigues d’antiquaris, tan angleses, un restaurant de nom ampul·lós, una atractiva botiga de decoració i alguna botiga de roba, un xic extemporània, constitueixen el meu camí per arribar a la Central, la millor llibreria de Barcelona i una de les millors -diria- d’Europa.
14.4.12
Greene street, Nova Orleans o el Madrid de Baroja?
Anant un dia al zoo amb els nens, vaig veure per primera vegada aquestes cases. De davant resultaven del tot anodines, una mica tristes i casernàries, però les galeries del darrere tenien una bellesa estranya, a causa de la presència del ferro en la seva arquitectura. Aprofitant que duia la càmera per fotografiar lleons, elefants i foques, vaig fer-ne unes quantes fotografies. La majoria de pisos eren buits però en algun lloc encara es veien uns llençols estesos o algun test amb flors una mica fúnebres.
Vaig preguntar a l'À.P., que va estudiar a l'edifici de la universitat que hi ha just al costat, si coneixia uns edificis amb una arquitectura de ferro que recordava una mica el cast-iron del SoHo novaiorquès. Em va dir que sí que els coneixia, però que li feien pensar més en Nova Orleans -la imatge que tots tenim al cap de la ciutat de Louisiana, encara que no hi hàgim estat- que no en Nova York.
Vaig investigar una mica a través d'internet i vaig poder saber que aquests edificis eren els habitatges dels militars de l'antiga caserna de Wellington. Em va semblar que s'hauria de donar un cert llustre a una arquitectura tan particular i, fins i tot, vaig pensar en publicar algun o altre escrit sobre el caràcter tan evident i particular d'aquests edificis. Però, per una o altra raó, vaig deixar-ho córrer i vaig oblidar-me'n.
Ha hagut de ser un amic passavolant, que ha estat només uns dies a Barcelona, qui em parlés de nou d'aquests edificis, constatant una nova similitud: amb les corralas madrilenyes que fan pensar sempre en Baroja. I m'ha informat que, segons sembla, hi ha un projecte per construir allí un edifici modern i singular. Si fos així, seria una prova de que ni la crisi ens pot salvar d'aquest afany destructor i renovador que, curiosament, tant ha tingut a veure també amb l'arribada -o agreujament- de la crisi. Però no em vull creure que sigui realment així, més si llegim el que diu el catàleg de patrimoni arquitectònic de Barcelona.
>
30.3.12
La cadernera i el merlot
Passo cada dia, quan vaig a buscar el cotxe, pel jardí d'una clínica. És un jardi preciós, ampli, verd, elegant: una meravella del disseny modern i simple. Té aquest jardí una mena de piscines rectangulars i allargades que acompanyen la façana d'un dels edificis de la clínica. Aquesta façana és l'únic que s'ha conservat de la vella edificació que hi havia abans en aquest indret: un ocult i lúgubre frenopàtic. La façana restaurada conserva els vells finestrals i l'antiga estructura de l'edifici, amb reminiscències mig militars, mig religioses -la silueta central d'una capella actua com a eix de simetria de la baluerna.
El conjunt de la façana indultada, els estanys, la gespa d'una verdor tendra i els arbres plantats aquí i allà és d'una gran harmonia i resulta especialment bell a l'horabaixa, quan la llum tènue del sol es reflexa sobre l'aigua límpida, sempre a recer de l'edifici històric. Resulta agradable passejar per aquest jardí i contemplar com el vell jardiner de faccions andines té cura de l'entorn, o com una mare asseguda en un cub de ciment contempla els seus fills jugar prop de l'aigua.
Avui, però, s'hi ha afegit un regal inesperat. Quan estava a punt d'entrar a l'edifici per anar a buscar el cotxe he vist, just al costat de l'aigua, una cadernera. M'he estat una estona quiet, amb la mà al pom de la porta, mirant-la. L'impuls inicial ha estat de fotografiar-la amb el mòbil, però he preferit estar-me quiet contemplant la seva estrident combinació de colors: negre, groc i vermell. La remor de fons de la ciutat impedia sentir el seu cant, si és que cantava, però m'he acontentat amb veure-la. No és estrany trobar en aquests parcs merles, estornells, tords i, sobretot, les omnipresents i exòtiques cotorres, però mai m'hauria pensat veure-hi una cadernera. Ha estat una autèntica sorpresa.
Al vespre, en arribar a casa, he agafat el llibre que, tan amablement, va enviar-me l'amic M. d'articles inèdits i dispersos de Marià Manent, que va seleccionar i aplegar ell mateix. A l'atzar, he començat llegint el text titulat El cant amagadís i curiosament m'he trobat amb la descripció de l'encontre de Manent, enmig del brogit de Sant Gervasi, amb el cant d'un merlot. Contraposa l'autor la presència i el perfilar del merlot amb el soroll dels motors i de la vida urbana: En un indret d'aquells jardins, quan l'aldarull del carrer era més fort, més frenètic, vaig sentir tot d'una, esborradís, però segur, el tènue perfilar d'un merlot.
I no he pogut deixar de pensar en la coincidència de trobar-me, precisament avui, amb aquest escrit i he estat temptat de traslladar la visió de la cadernera al dia d'ahir, quan el soroll dels helicòpters sobrevolant la ciutat era omnipresent, i d'aquesta manera poder fer més intens el paral·lelisme entre els dos episodis. Però la fidelitat a la realitat s'ha acabat imposant i la cadernera ha quedat retratada avui, lluny dels focus i del rebregat ressò del 29-M.
El conjunt de la façana indultada, els estanys, la gespa d'una verdor tendra i els arbres plantats aquí i allà és d'una gran harmonia i resulta especialment bell a l'horabaixa, quan la llum tènue del sol es reflexa sobre l'aigua límpida, sempre a recer de l'edifici històric. Resulta agradable passejar per aquest jardí i contemplar com el vell jardiner de faccions andines té cura de l'entorn, o com una mare asseguda en un cub de ciment contempla els seus fills jugar prop de l'aigua.
Avui, però, s'hi ha afegit un regal inesperat. Quan estava a punt d'entrar a l'edifici per anar a buscar el cotxe he vist, just al costat de l'aigua, una cadernera. M'he estat una estona quiet, amb la mà al pom de la porta, mirant-la. L'impuls inicial ha estat de fotografiar-la amb el mòbil, però he preferit estar-me quiet contemplant la seva estrident combinació de colors: negre, groc i vermell. La remor de fons de la ciutat impedia sentir el seu cant, si és que cantava, però m'he acontentat amb veure-la. No és estrany trobar en aquests parcs merles, estornells, tords i, sobretot, les omnipresents i exòtiques cotorres, però mai m'hauria pensat veure-hi una cadernera. Ha estat una autèntica sorpresa.
Al vespre, en arribar a casa, he agafat el llibre que, tan amablement, va enviar-me l'amic M. d'articles inèdits i dispersos de Marià Manent, que va seleccionar i aplegar ell mateix. A l'atzar, he començat llegint el text titulat El cant amagadís i curiosament m'he trobat amb la descripció de l'encontre de Manent, enmig del brogit de Sant Gervasi, amb el cant d'un merlot. Contraposa l'autor la presència i el perfilar del merlot amb el soroll dels motors i de la vida urbana: En un indret d'aquells jardins, quan l'aldarull del carrer era més fort, més frenètic, vaig sentir tot d'una, esborradís, però segur, el tènue perfilar d'un merlot.
I no he pogut deixar de pensar en la coincidència de trobar-me, precisament avui, amb aquest escrit i he estat temptat de traslladar la visió de la cadernera al dia d'ahir, quan el soroll dels helicòpters sobrevolant la ciutat era omnipresent, i d'aquesta manera poder fer més intens el paral·lelisme entre els dos episodis. Però la fidelitat a la realitat s'ha acabat imposant i la cadernera ha quedat retratada avui, lluny dels focus i del rebregat ressò del 29-M.
10.3.12
Parking Manhattan
En parlàvem l'altre dia i no vaig poder-me'n estar. Atent a la Guàrdia Urbana (el cotxe parat en una zona -deserta- reservada per motocicletes), en plena hora punta, una petita escapada per fer quatre fotografies.
El resultat és molt pobre però tampoc em puc estar de compartir les imatges. Tot i que no és una justificació -sóc conscient de les meves limitacions com a fotògraf-, cal dir que la llum era del tot inapropiada.
28.2.12
Pinzellades
Parat en un semàfor, al carrer d'Aragó cantonada amb Diagonal, giro el cap de forma reflexa i em trobo amb una imatge de gran potència visual. Si fos fotògraf, no dubtaria en captar-la. Al fons d'un passatge estret, una vella nau de totxo, amb teulada a dues aigües, reconvertida en garatge i retolada amb grans lletres blaves, de tipografia démodé com a Parking Manhattan. En un segon pla, el darrere d'un edifici dels anys cinquanta o seixanta amb galeries plenes de roba estesa. I al fons de tot, però ben a prop, l'impacte d'un parell de torres, enormes, mig en obres, de la Sagrada Família. Tot plegat constitueix un conjunt gairebé al·legòric de l'evolució de la ciutat, des de l'esclat industrial fins al poder gairebé omnímode de les icones turístiques.
***
Llegeixo aquests dies El lugar de la estrella, de Patrick Modiano. Crec que és el seu primer llibre i forma part de la trilogia sobre l'ocupació nazi de França que ha editat ara Anagrama. És un llibre que m'incomoda, em desagrada. No s'assembla als altres Modianos que he llegit. Sembla com si l'autor busqués el més difícil encara en la depravació del personatge protagonista. I em fa pensar en aquella reflexió que feia un escriptor -i que inicialment pot semblar pueril i falsa- en el sentit que és impossible fer néixer bona literatura des de la malignitat. Tot i que en aquest cas la perversitat no prové de l'autor sinó del personatge, de la història, al capdavall acaba impregnant tota l'obra, convertint-la en indigerible. Almenys per a mi.
***
Arribo a casa i els nens em demanen que, abans d'anar a dormir, els llegeixi -i traduexi- Mon ami à trois pattes. És un conte magníficament il·lustrat que vàrem comprar a la llibreria del Museu de la impremta de Grignan i que explica una història molt trista sobre l'amistat entre un nen que ha perdut la mare i un gos de carrer que només té tres potes. L'À. acaba amb els ulls plorosos a causa del final, també infeliç, però la tristesa d'aquesta història d'amistat desgraciada té una noblesa que l'eleva i la transcendeix. El contrast entre el llibre anterior, que acabo de llegir al tren, i aquesta història que explico als nens se'm fa extraordinàriament evident.
Per cert, els autors són Kenzo Yamamoto i Hideko Ise.
29.12.11
Una cantonada
Doctor Dou cantonada amb Pintor Fortuny. Sembla que siguem a l’Eixample i no al Raval. Un Eixample més petit i silenciós, de carrers estrets i recollits, però amb edificacions elegants i senyorívoles: balcons de ferro, galeries de vidre emmarcades amb fusta, bells finestrals. En plena tarda hivernal, la llum és molt lleu i amb prou feines destaca els colors, també suaus i continguts: el verd poma de les persianes, el gris fosc dels metalls, els diferents tons de marró de les portes. Els arbres tenen també aquí unes dimensions discretes, gairebé arbustives. Som parats davant d’una magnòlia jove, impúber, aliena a l’exuberància d’alguns exemplars de la seva espècie. No sé per què però aquest indret em fa pensar en algun racó –no sabria dir quin- de Nova York.
Els nens juguen amb un pal –quina màgia pot arribar a tenir un pal- mentre esperem que la G. surti d’una botiga. I mentrestant em fixo amb més detall en la casa que tenim just al davant. Concretament en els elements de ferro que ajuden a construir la seva façana i que fan pensar, amb tota la distància, en l’arquitectura del cast iron, tan bella, de Nova York. Una de les bigues té la inscripció Hermanos Bertrán Barcelona, una signatura oblidada i segurament desconeguda però que el pas del temps no ha esborrat. I vaig resseguint alguns detalls de la façana –finestres, balcons, una arcada del primer pis- quan la meva mirada queda clavada en una placa metàl·lica, commemorativa, coronada per l’escut de la ciutat. I és llavors quan tot acaba de quadrar: l’elegància del lloc, el recolliment, el toc de distinció una mica anglosaxó, el silenci, la llum tènue. Diu la placa, col·locada per l’ajuntament: Marià Manent i Cisa (Barcelona 1898-1988). Poeta, crític literari i traductor, va néixer i viure en aquesta casa.
Els nens juguen amb un pal –quina màgia pot arribar a tenir un pal- mentre esperem que la G. surti d’una botiga. I mentrestant em fixo amb més detall en la casa que tenim just al davant. Concretament en els elements de ferro que ajuden a construir la seva façana i que fan pensar, amb tota la distància, en l’arquitectura del cast iron, tan bella, de Nova York. Una de les bigues té la inscripció Hermanos Bertrán Barcelona, una signatura oblidada i segurament desconeguda però que el pas del temps no ha esborrat. I vaig resseguint alguns detalls de la façana –finestres, balcons, una arcada del primer pis- quan la meva mirada queda clavada en una placa metàl·lica, commemorativa, coronada per l’escut de la ciutat. I és llavors quan tot acaba de quadrar: l’elegància del lloc, el recolliment, el toc de distinció una mica anglosaxó, el silenci, la llum tènue. Diu la placa, col·locada per l’ajuntament: Marià Manent i Cisa (Barcelona 1898-1988). Poeta, crític literari i traductor, va néixer i viure en aquesta casa.
4.12.11
Font nocturna
No és cap hora, però ja és ben fosc. Només aquí i allà algun fanal crea reduïts espais de llum al seu voltant; una llum mig boirosa, quasi victoriana. El parc és pràcticament desert i tan sols s'albira de tant en tant alguna figura humana, caminant apressada, a la llunyania. Semblaria que caminar per aquests vorals solitaris, de vespre, hauria de fer respecte, quasi por. Hom recorda a més un crim estrident que va produir-se fa anys en aquest mateix parc, al quiosc modernista que se'ns apareix ara just al davant. Però no apareix cap sentiment de por, més aviat un cert alliberament i confort en recórrer al final del dia uns paratges solitaris que, per l'ocasio, s'han vestit del segle XIX que els va concebre. I la vista no se'ns en va a l'esquerra, cap a l'elegant quiosc, sinó que queda atrapada en la imatge de la dreta: la visió nocturna, gairebé màgica, de la font de la cascada.
A aquesta hora, l'aigua de l'estany té un color verd maragda fosc, que reflecteix alguna llum amagada, i pren un aspecte marí i encantat. D'ella apareixen les figures inquietants dels grifons, que donen al conjunt l'aspecte d'una il·lustració d'Arthur Rackhan. Més enllà, els diversos conjunts escultòrics, com figurants teatrals, i de fons l'estructura monumental de la font, coronada per l'àuriga d'un daurat apagat per la foscor de la nit. El silenci, només trencat per la música de l'aigua, acompanya aquesta escena. Mentre la contemplo, l'esplanada és ben deserta i només veig algú que, curiosament, s'enfila i es perd per les escales de la font. Resto només uns instants parat, impressionat per la imatge, però reprenc ràpidament el meu camí pel temor que algun fet inesperat trenqui l'encís del moment. Vull endur-me -i m'enduc- el record d'aquesta visió romàntica, mitològica, celta.
A aquesta hora, l'aigua de l'estany té un color verd maragda fosc, que reflecteix alguna llum amagada, i pren un aspecte marí i encantat. D'ella apareixen les figures inquietants dels grifons, que donen al conjunt l'aspecte d'una il·lustració d'Arthur Rackhan. Més enllà, els diversos conjunts escultòrics, com figurants teatrals, i de fons l'estructura monumental de la font, coronada per l'àuriga d'un daurat apagat per la foscor de la nit. El silenci, només trencat per la música de l'aigua, acompanya aquesta escena. Mentre la contemplo, l'esplanada és ben deserta i només veig algú que, curiosament, s'enfila i es perd per les escales de la font. Resto només uns instants parat, impressionat per la imatge, però reprenc ràpidament el meu camí pel temor que algun fet inesperat trenqui l'encís del moment. Vull endur-me -i m'enduc- el record d'aquesta visió romàntica, mitològica, celta.
30.11.11
Passeig matinal
Surto de l'estació de tren i, deixant enrere l'Arc del Triomf, camino passeig Lluís Companys avall amb la certesa que aquesta breu caminada matinal resultarà el més valuós del dia; que en la difícil jornada que comença seran aquests instants l'únic oasi de tranquil·litat. I així decideixo extremar l'atenció per aprofitar cada detall, assaborir-lo en el moment ipoder re viure'l també després escrivint aquesta anotació. I en aquest estat d'alerta prenc nota de la visió llunyana dels arbres del parc de la Ciutadella, que la lleu claror de l'alba encara no ha vestit de color. I de la visió, també en blanc i negre i a contrallum, del Castell dels Tres Dragons, coronat per les seves excelses punxes modernistes, de vidre i ferro. El sol, molt baix encara, s'endevina en un Llevant llunyà. Més a prop, els fanals decimonònics i guarnits del passeig, fan companyia a les palmeres, que donen un aire mig colonial mig valencià a l'indret. A mà esquerra, unes bastides amaguen el vell Palau de Justícia, borbònic i extemporani mentre a mà dreta l'horrible edifici dels jutjats resta desert i tancat. Observo especialment aquesta baluerna dels anys cinquanta -abandonada, amb les portes tapiades i algunes finestres trencades- que sempre m'havia semblat espantosa i ara li trobo una certa gràcia, amb la seva arquitectura soviètica i dictatorial però alhora característica i personal. I em fixo en el detall d'una mena de baix relleu que decora la part més elevada de l'edifici, una figura que no s'acaba de distingir però que ens porta a la ment l'estètica i el nom de països ja desapareguts: Txecoslovàquia, Iugoslàvia. I es curiós comprovar com fins i tot l'estètica acaba apropant a les dictadures, malgrat ser de signes contraposats.
Deixo enrera aquests edificis d'una Barcelona oblidada i, en certa manera, marginal i desconeguda, al mateix temps que aparco aquestes meditacions per emprendre'n d'altres de més prosaiques. Passades unes hores, enmig de rituals d'activitat i frenesí, la visió de l'amic P., que em saluda somrient i amb qui intercanvio tan sols un parell frases, resulta de nou un valuós i, en aquest cas inesperat, oasi en un dia que, certament, ha complert les expectatives inicials.
Deixo enrera aquests edificis d'una Barcelona oblidada i, en certa manera, marginal i desconeguda, al mateix temps que aparco aquestes meditacions per emprendre'n d'altres de més prosaiques. Passades unes hores, enmig de rituals d'activitat i frenesí, la visió de l'amic P., que em saluda somrient i amb qui intercanvio tan sols un parell frases, resulta de nou un valuós i, en aquest cas inesperat, oasi en un dia que, certament, ha complert les expectatives inicials.
17.10.11
El bar més trist del món
De la lectura d’una de les trilogies més remarcables de Baroja, La lucha por la vida, m’ha quedat sobre tot el record de determinats ambients del Madrid més sòrdid i miserable de principis del segle XX. I possiblement aquells depriments figones que descriu Baroja siguin difícilment superables quant a tristor. Per això, reconec que el títol d’aquest escrit és excessiu i hiperbòlic, però és el primer que vaig pensar en trobar-me –i observar- aquest bar.
Sorprèn trobar-se amb aquest establiment a la part alta de Barcelona. No és un bar antic, ni tan sols vell –una d’aquelles estimables bodegues que encara resten a la ciutat, lluitant contra l'uniformisme imparable-. No. Deu tenir unes quantes dècades -quatre o cinc- i, situat en un edifici de la mateixa època, ha envellit malament. Té uns finestrals grossos, que donen a un carrer de vianants, però sorprenentment la llum no hi vol entrar. No s’hi atreveix, diria jo, i l’interior, mal il•luminat, resta fosc. D’una foscor més grogosa que negra, color de crema catalana. Com si el fum del tabac d’abans de la prohibició –i també de l’època dels Rex i Lark- hi hagués quedat tancat. En una de les finestres, que mai deuen obrir-se, hi ha un rètol –Restaurant- fet amb lletres adhesives d’una tristor tan evident que genera compassió.
El local és gran, ampli, amb taules grosses de fòrmica. Els cambrers vesteixen camises blanques -translúcides- de tergal i pantalons negres que freguen les noces d’argent. En passar per la porta surt una bafarada d’aquell olor de menjar tan propi d’aquest tipus de locals. És curiós que cap cuina particular sigui capaç de reproduir-lo. L’amo, amb un drap a la mà, eixuga vasos a la barra, metre un parroquià assegut en un tamboret es beu un conyac –possiblement Fundador o Veterano- en una copa que marca el límit amb una ratlla vermella. Una cortina que ha passat del blanc al gris separa el bar del menjador. Allí, els escassos comensals, separats els uns dels altres, mengen en silenci mentre dubten entre mirar l’infinit o les olioses vinagreres de plàstic situades, indefectiblement, al mig de cada taula. Quan s’aixequen, l’escai de les cadires, se’ls queda uns instants adherit als pantalons i a la camisa. Jo crec que quan surten d’allí se’n van a casa, obren el gas del forn i hi fiquen el cap a dins per suïcidar-se també de la manera més trista. Sense ni tan sols lluitar per la vida.
Sorprèn trobar-se amb aquest establiment a la part alta de Barcelona. No és un bar antic, ni tan sols vell –una d’aquelles estimables bodegues que encara resten a la ciutat, lluitant contra l'uniformisme imparable-. No. Deu tenir unes quantes dècades -quatre o cinc- i, situat en un edifici de la mateixa època, ha envellit malament. Té uns finestrals grossos, que donen a un carrer de vianants, però sorprenentment la llum no hi vol entrar. No s’hi atreveix, diria jo, i l’interior, mal il•luminat, resta fosc. D’una foscor més grogosa que negra, color de crema catalana. Com si el fum del tabac d’abans de la prohibició –i també de l’època dels Rex i Lark- hi hagués quedat tancat. En una de les finestres, que mai deuen obrir-se, hi ha un rètol –Restaurant- fet amb lletres adhesives d’una tristor tan evident que genera compassió.
El local és gran, ampli, amb taules grosses de fòrmica. Els cambrers vesteixen camises blanques -translúcides- de tergal i pantalons negres que freguen les noces d’argent. En passar per la porta surt una bafarada d’aquell olor de menjar tan propi d’aquest tipus de locals. És curiós que cap cuina particular sigui capaç de reproduir-lo. L’amo, amb un drap a la mà, eixuga vasos a la barra, metre un parroquià assegut en un tamboret es beu un conyac –possiblement Fundador o Veterano- en una copa que marca el límit amb una ratlla vermella. Una cortina que ha passat del blanc al gris separa el bar del menjador. Allí, els escassos comensals, separats els uns dels altres, mengen en silenci mentre dubten entre mirar l’infinit o les olioses vinagreres de plàstic situades, indefectiblement, al mig de cada taula. Quan s’aixequen, l’escai de les cadires, se’ls queda uns instants adherit als pantalons i a la camisa. Jo crec que quan surten d’allí se’n van a casa, obren el gas del forn i hi fiquen el cap a dins per suïcidar-se també de la manera més trista. Sense ni tan sols lluitar per la vida.
24.2.11
Al passeig de Colom
L’altre dia vaig tenir l’oportunitat d’anar caminant pel passeig de Colom, des del pla de Palau fins les Drassanes. Dibuixa, aquesta façana marítima, una Barcelona peculiar. Una Barcelona una mica colonial i portuguesa, un punt decadent i potser anacrònica. Ajuden a configurar aquest caràcter edificis mastodòntics i, m’atreviria a dir, fantasmagòrics i una mica polsosos, com Capitania General o Correus. D’altres, de planta noble però envellits, foren més propis d’una metròpoli amb imperi perdut –per això el meu qualificatiu de portuguès- que d’una ciutat burgesa i habitualment poc donada a l'ostentació. Fan pensar, algunes d’aquestes construccions, en la plaça del Comerç de Lisboa, canviant les aigües de l’estuari del Tajo per les d’un port Mediterrani. I semblen més territori de virreis, governadors, naviliers o militars que no pas de comerciants o menestrals, com els que habitaven el proper barri de la Ribera. Fins i tot els personatges a qui es dediquen algunes places i monuments resulten, si més no, curiosos: Antonio López, marquès de Comillas, o el Duc de Medinaceli.
Recórrer aquesta Barcelona -on diuen que va viure Cervantes- després d’un matí especialment intens, sota un sol suau de febrer i amb la ment mig perduda resultà agradable. Només faltava parar el mòbil. O llençar-lo al mar.
Recórrer aquesta Barcelona -on diuen que va viure Cervantes- després d’un matí especialment intens, sota un sol suau de febrer i amb la ment mig perduda resultà agradable. Només faltava parar el mòbil. O llençar-lo al mar.
16.2.11
Píndoles
Passejant per Barcelona m'adono que els passos de vianants es delimiten ara per dues bandes paral·leles de quadrats blancs. Exactament igual que en la meva primera infantesa. Després van ser substituïts pels passos de zebra que han imperat durant anys. Ara tornem als quadrats blancs. Em pregunto a què responen aquests canvis i revivals.
...
Sento per la ràdio que a França ha generat certa polèmica la versió en italià que ha fet Carla Bruni del clàssic de Charles Trenet Douce France. No entenc gaire el motiu de la reacció. Sóc un gran admirador del país veí però veig que allí hi ha també molta gent amb temps i ganes de pentinar el gat.
...
Mentre passejo pel parc de la Maternitat veig uns coloms picant unes molles de pa. Hi ha un tros més gran que, amb cada cop de bec -excessiu i mancat d'habilitat-, surt disparat i es desplaça uns quants decímetres. Sobtadament, baixa del cel una cotorra i s'emporta el tros de pa amb una facilitat absoluta. Els coloms ni se n'adonen en la seva proverbial estupidesa. És Darwin en estat pur.
...
Sento per la ràdio que a França ha generat certa polèmica la versió en italià que ha fet Carla Bruni del clàssic de Charles Trenet Douce France. No entenc gaire el motiu de la reacció. Sóc un gran admirador del país veí però veig que allí hi ha també molta gent amb temps i ganes de pentinar el gat.
...
Mentre passejo pel parc de la Maternitat veig uns coloms picant unes molles de pa. Hi ha un tros més gran que, amb cada cop de bec -excessiu i mancat d'habilitat-, surt disparat i es desplaça uns quants decímetres. Sobtadament, baixa del cel una cotorra i s'emporta el tros de pa amb una facilitat absoluta. Els coloms ni se n'adonen en la seva proverbial estupidesa. És Darwin en estat pur.
10.2.11
6.2.11
Al carrer d'Aiguafreda (II)
Algunes fotos, maldestres, preses per l'autor amb la seva Fed. Després en vindran d'altres, fetes per un fotògraf millor.
5.2.11
Al carrer d'Aiguafreda
Article publicat avui a El Punt:
Al carrer d'Aiguafreda
Àlex Figueras
Tanta roba i tan poc sabó, i tan neta que la volen! Tots hem sentit aquesta dita en alguna de les seves múltiples variants. Sembla ser que el seu origen està en les queixes de les bugaderes que, des del segle XVIII fins entrat el XX, treballaven rentant la roba de les famílies benestants de Barcelona, un ofici que estava especialment arrelat entre les dones d'Horta. L'abundància d'aigua a la zona és l'explicació del desenvolupament que va arribar a tenir aquesta indústria. Devia ser especialment bonic veure com onejaven els llençols quan es posaven a assecar les bugades, com un mar encegador de banderes blanques lluint al sol.
Avui en dia queden vestigis d'aquest món desaparegut a l'excepcional carrer d'Aiguafreda. I dic excepcional perquè sembla gairebé un miracle que aquest carreró de casetes amb hort, safareig i pou hagi sobreviscut a l'afany renovador –eufemisme de destructor– que ha estat norma en diferents dècades de la nostra història recent.
El carrer d'Aiguafreda, a banda de tenir un nom preciós –el del meu poble–, és un dels més bonics de Barcelona. Té més aspecte de passatge que de carrer pròpiament, amb el seu terra de rajoles argiloses, irregulars i gastades pel pas del temps. Sona a tòpic però, en passejar-s'hi, hom se sent fora de Barcelona. No només per l'aire rural de l'indret, sinó també per l'atmosfera, més granadina o lisboeta que no pas barcelonina.
Un gat que s'esmuny per una porta, uns nens que juguen en un hort reconvertit en jardí, el vermell intens d'unes buguenvíl·lees, la fortor que surt de la cuina d'una iaia o la curiosa conversa d'una noia, que dicta pel mòbil el missatge d'una corona mortuòria, són alguns esqueixos que recullo durant un breu passeig pel carrer d'Aiguafreda. Són esbossos d'unes vides que se'm dibuixen idíl·liques i amb un punt d'extemporània i envejable marginalitat. La meva pròpia presència se'm fa incòmoda, pel que té d'invasiu. I no parlem de les fotografies que prenc, en el pitjor sentit del verb, amb un cert remordiment, com si fos un viatger en destí exòtic. En marxar, em sento alleujat de deixar en la seva pau horaciana el carrer d'Aiguafreda amb els seus horts, safareigs, pous i algun llimoner, talment un oasi asterixià enmig del cafarnaüm urbà.
Al carrer d'Aiguafreda
Àlex Figueras
Tanta roba i tan poc sabó, i tan neta que la volen! Tots hem sentit aquesta dita en alguna de les seves múltiples variants. Sembla ser que el seu origen està en les queixes de les bugaderes que, des del segle XVIII fins entrat el XX, treballaven rentant la roba de les famílies benestants de Barcelona, un ofici que estava especialment arrelat entre les dones d'Horta. L'abundància d'aigua a la zona és l'explicació del desenvolupament que va arribar a tenir aquesta indústria. Devia ser especialment bonic veure com onejaven els llençols quan es posaven a assecar les bugades, com un mar encegador de banderes blanques lluint al sol.
Avui en dia queden vestigis d'aquest món desaparegut a l'excepcional carrer d'Aiguafreda. I dic excepcional perquè sembla gairebé un miracle que aquest carreró de casetes amb hort, safareig i pou hagi sobreviscut a l'afany renovador –eufemisme de destructor– que ha estat norma en diferents dècades de la nostra història recent.
El carrer d'Aiguafreda, a banda de tenir un nom preciós –el del meu poble–, és un dels més bonics de Barcelona. Té més aspecte de passatge que de carrer pròpiament, amb el seu terra de rajoles argiloses, irregulars i gastades pel pas del temps. Sona a tòpic però, en passejar-s'hi, hom se sent fora de Barcelona. No només per l'aire rural de l'indret, sinó també per l'atmosfera, més granadina o lisboeta que no pas barcelonina.
Un gat que s'esmuny per una porta, uns nens que juguen en un hort reconvertit en jardí, el vermell intens d'unes buguenvíl·lees, la fortor que surt de la cuina d'una iaia o la curiosa conversa d'una noia, que dicta pel mòbil el missatge d'una corona mortuòria, són alguns esqueixos que recullo durant un breu passeig pel carrer d'Aiguafreda. Són esbossos d'unes vides que se'm dibuixen idíl·liques i amb un punt d'extemporània i envejable marginalitat. La meva pròpia presència se'm fa incòmoda, pel que té d'invasiu. I no parlem de les fotografies que prenc, en el pitjor sentit del verb, amb un cert remordiment, com si fos un viatger en destí exòtic. En marxar, em sento alleujat de deixar en la seva pau horaciana el carrer d'Aiguafreda amb els seus horts, safareigs, pous i algun llimoner, talment un oasi asterixià enmig del cafarnaüm urbà.
21.1.11
Imatge matinal
Aquest matí, sortint del nus de la Trinitat i enfilant l’inici de la ronda de Dalt amb el cotxe, m’ha sorprès una imatge d’una bellesa inesperada. Un bon fotògraf n’hauria tret profit. Sobre el pont de la Meridiana sobresortien els blocs de pisos humils, clònics i prematurament envellits de la Trinitat Nova. Al darrere, les muntanyes verdgrisoses, color de gat malalt, sembrades de torres d’electricitat, que són l’última i agònica expressió de la serra de Collserola, un indret inquietant que sempre he imaginat com a territori d’històries esgarrifoses. I coronant la postal, com a protagonista involuntària però satisfeta, una lluna impecable, elegant i serena. Una lluna gran però no excessiva, distant però irresistible. Com Kristin Scott Thomas.
23.9.10
Claret Serrahima
Molt interessant l'entrevista al dissenyador Claret Serrahima a El País. Segurament es faran interpretacions desviades o interessades del que diu (i penso que el titular que han escollit, tret del seu context, ja n'és una). Crec que cal cenyir-se exactament a les seves paraules. Jo em quedo especialment amb les seves apreciacions sobre la modernitat i la transformació de Barcelona.
15.4.10
La plaça Letamendi
Ahir vaig anar a dinar a la plaça Letamendi. És una plaça curiosa, esqueixada per la meitat pel carrer Aragó i habitada per unes palmeres esquàlides. De molt petit, quan vivia a Barcelona, anava a jugar al minúscul parc que hi ha en un dels triangles enjardinats que conformen la plaça. En tinc un record molt vague però sé que la meva mare em comprava sempre una sorpresa en una papereria que allí hi havia. D’aquestes capses sorpresa en sortien ninotets de plàstic, cotxes... Vaja, que eren un precursor dels actuals ous Kinder però sense la xocolata. Sovint, els regals eren uns nens de plàstic sense cap gràcia que, no sé per què, el meu germà batejava amb el nom de Buda. Jo devia tenir llavors uns tres anys.
La plaça Letamendi ha estat sempre denostada. Potser pel tall infernal que li infligeix el carrer Aragó i que trenca d’arrel la seva naturalesa d’àgora. O, tal vegada, perquè l’edifici més important que acull és la seu d’Hisenda. A mi, però, em resulta simpàtica i agradable (la plaça Letamendi, no l’administració d’Hisenda). Per peculiar, curiosa i segurament per nostàlgia d’infantesa.
En general, tot el barri que l’envolta té una personalitat especial, sobretot la part sud, que es diferencia dels carrers septentrionals, més convencionals i burgesos. Ara, el tros d’Enric Granados que va des de la plaça fins al carrer de la Diputació, morint a la paret del jardí de la Universitat s’ha renovat notablement. Tot i ser una àrea una mica bobo, amb galeries d’art i començos trendy, no ha perdut la seva personalitat. Continua sent una zona una mica isolada, al marge de la ciutat, fins i tot desconeguda.
Durant uns anys passava sovint per allí, sobretot pel carrer de la Diputació, on freqüentava les casetes de llibres vells que hi havia. Quan era fosc, la zona feia mitja por. Lamentablement, algunes d’aquestes parades havien deixat de dedicar-se al noble ofici del mercadeig de llibres vells per oferir, fonamentalment, revistes pornogràfiques de segona mà. En certes parts del carrer l’atmosfera era força sòrdida, amb individus dubtosos, passos que ressonaven més del compte, ombres llargues que es projectaven a la tàpia de la universitat i olors de pixats. Ara l’àrea s’ha higienitzat notablement però les casetes que venien llibres han passat, malauradament, a la història. No sé si en queda cap. Crec que a la llarga també aniran desapareixent o traslladant-se les llibreries de vell o de llibres d’ocasió que hi ha a tocar, a la part baixa del carrer Aribau. I serà una llàstima. Contribueixen a enriquir aquest inici del carrer Aribau, que té un aire popular i una mica valencià que l’apropa més al veí barri de Sant Antoni que no pas a les àrees més nobles i circumspectes de l’Eixample.
Crec que les llibreries del carrer Aribau tenen el seu origen en la proximitat de la vella universitat, una institució que, com explica Josep Pla, atreia també cafès i pisos de senyoretes de reputació més que discutible. Segons Pla, eren els estudiants de Lleida els qui més freqüentaven aquestes darrers establiments. No sé si aquesta afirmació està sostinguda en estudis de camp sòlids, però en tot cas resulta divertida. Val molt la pena llegir els textos de Pla, de El quadern gris o de Barcelona, una discussió entranyable, que ens fan viure la ciutat d’aquella època. Barcelona ha canviat enormement però en certs racons resten encara reminiscències de la ciutat dibuixada en aquelles pàgines. Buscar-les resulta un gran plaer.
La plaça Letamendi ha estat sempre denostada. Potser pel tall infernal que li infligeix el carrer Aragó i que trenca d’arrel la seva naturalesa d’àgora. O, tal vegada, perquè l’edifici més important que acull és la seu d’Hisenda. A mi, però, em resulta simpàtica i agradable (la plaça Letamendi, no l’administració d’Hisenda). Per peculiar, curiosa i segurament per nostàlgia d’infantesa.
En general, tot el barri que l’envolta té una personalitat especial, sobretot la part sud, que es diferencia dels carrers septentrionals, més convencionals i burgesos. Ara, el tros d’Enric Granados que va des de la plaça fins al carrer de la Diputació, morint a la paret del jardí de la Universitat s’ha renovat notablement. Tot i ser una àrea una mica bobo, amb galeries d’art i començos trendy, no ha perdut la seva personalitat. Continua sent una zona una mica isolada, al marge de la ciutat, fins i tot desconeguda.
Durant uns anys passava sovint per allí, sobretot pel carrer de la Diputació, on freqüentava les casetes de llibres vells que hi havia. Quan era fosc, la zona feia mitja por. Lamentablement, algunes d’aquestes parades havien deixat de dedicar-se al noble ofici del mercadeig de llibres vells per oferir, fonamentalment, revistes pornogràfiques de segona mà. En certes parts del carrer l’atmosfera era força sòrdida, amb individus dubtosos, passos que ressonaven més del compte, ombres llargues que es projectaven a la tàpia de la universitat i olors de pixats. Ara l’àrea s’ha higienitzat notablement però les casetes que venien llibres han passat, malauradament, a la història. No sé si en queda cap. Crec que a la llarga també aniran desapareixent o traslladant-se les llibreries de vell o de llibres d’ocasió que hi ha a tocar, a la part baixa del carrer Aribau. I serà una llàstima. Contribueixen a enriquir aquest inici del carrer Aribau, que té un aire popular i una mica valencià que l’apropa més al veí barri de Sant Antoni que no pas a les àrees més nobles i circumspectes de l’Eixample.
Crec que les llibreries del carrer Aribau tenen el seu origen en la proximitat de la vella universitat, una institució que, com explica Josep Pla, atreia també cafès i pisos de senyoretes de reputació més que discutible. Segons Pla, eren els estudiants de Lleida els qui més freqüentaven aquestes darrers establiments. No sé si aquesta afirmació està sostinguda en estudis de camp sòlids, però en tot cas resulta divertida. Val molt la pena llegir els textos de Pla, de El quadern gris o de Barcelona, una discussió entranyable, que ens fan viure la ciutat d’aquella època. Barcelona ha canviat enormement però en certs racons resten encara reminiscències de la ciutat dibuixada en aquelles pàgines. Buscar-les resulta un gran plaer.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)