Som insensibles a la naturalitat?

Article publicat al Butlletí del Centre d'Estudis Jordi Pujol.

En els darrers temps, es fa cada vegada més evident en la nostra societat una preferència envers l’espectacularitat, la grandiloqüència, l’exageració, l’artificiositat. Aquesta tendència, que és força generalitzada, es mostra molt clarament en les manifestacions culturals, artístiques, urbanístiques, fins i tot culinàries. De vegades, sembla que només valgui impressionar, sorprendre, frapar.
Salvant les distàncies existents entre ells, podem trobar exemples d’aquest fenomen en camps ben diferents. A les sales de cinema més concorregudes, per exemple, s’hi imposa majoritàriament el so eixordador, gairebé insuportable, juntament amb els canvis de pla vertiginosos. En els concerts que omplen els estadis, la pirotècnia i els efectes de llum arriben a eclipsar la música. Les fires d’art contemporani de més renom, de la seva banda, semblen un concurs de provocació. Igualment, i encimbellada pel localisme una mica provincià d’algunes administracions, l’arquitectura més reconeguda es basa avui en dia a crear edificis singulars, que no deixin indiferents.
En el disseny, l’espectacularitat s’imposa també a la practicitat. L’audiència televisiva, pel seu cantó, sembla respondre només al qui la fa més grossa. I els llibres més venuts es basen generalment en arguments enrevessats i de dinamisme frenètic, sovint puerils i plens de conspiracions rocambolesques. No puc deixar de fer referència aquí a un fet que explica Enrique Vila-Matas en el seu Dietario voluble. Diu l’escriptor barceloní que el rector de l’església de Saint-Sulpice de París va haver de col•locar, davant del peregrinatge massiu de turistes lectors d’El codi Da Vinci, un rètol explicant que unes determinades lletres P i S gravades als murs de l’edifici corresponien a les inicials dels sants patrons Pere i Sulpici i no a un suposat Priorat de Sió.
Sembla que la nostra societat sigui ja impermeable als petits estímuls, a la naturalitat. Com si no en tinguéssim prou, per exemple, amb la bellesa austera, la grandesa del silenci, la creació intimista, les diferents formes del classicisme. Vivim en una època plenament barroca. D’un barroquisme gairebé adolescent: pueril i exhibicionista.
Correm el perill de perdre’ns en el més difícil encara, en la recerca contínua d’estímuls extrems. Sembla com si el nostre llindar de resposta al plaer, a la sorpresa, s’elevés constantment. Com si fóssim incapaços de respondre als estímuls més subtils, de valorar la bellesa propera sense estridències. Com si necessitéssim sempre el soroll, l’impacte, l’exageració, l’espectacularitat. Com si per sentir, no n’hi hagués prou d’estimular sinó que s’hagués de colpejar. I és curiós que això passi en una societat que, per altra banda, és tan i tan sensible al dolor i a l’adversitat.
Sense caure en l’esoterisme d’estar per casa ni en la filosofia barata dels llibres d’autoajuda –l’altra cara de la mateixa moneda– molts en sentim més còmodes davant fórmules d’expressió més simples, menys cridaneres. L’harmonia de proporcions d’una bona casa de poble enfront de la torre més alta del món. Una bona cuina de mercat abans que l’artificiositat genialoide de certes creacions culinàries triestrellades. La frescor d’un grup de rock de garatge davant dels dinosaures esgotats tocant en escenaris mastodòntics. Una història ben escrita abans que el supervendes programat des dels despatxos d’una editorial. La simplicitat abans que el divisme. La serenitat enfront del vertigen. El silenci sempre abans que el soroll.