Palafrugell (I)

Arribo a Palafrugell a les nou del matí. Fa un dia rúfol, lleig. Durant tot el viatge en cotxe m'ha acompanyat la grisor d'una boira persistent, poc densa però força antipàtica. El gran mas dels vorals de Llagostera, en què ens fixem sempre quan passem amb el cotxe per la carretera que porta a l'Empordanet, emergia avui d'un paisatge pintat amb tota la paleta de grisos. Hi he vist -o hi he imaginat- un parell de finestres amb el llum encès, d'un color de mel fosca, d'una calidesa que contrastava amb la cendra apagada del paisatge. Quan he arribat a Palafrugell, els colors no havien canviat. He agafat el carrer Nou fins al centre de la vila. La perspectiva del carrer, llarg i dret amb el campanar retallat al fons, m'ha fet pensar que hi ha elements del món que es mantenen inalterats. Ni la profusió de cables elèctrics i telefònics, ni el rac-rac de les maletes amb rodes que una parella feia córrer al llarg del carrer, m'han distret d'una imatge intemporal de poble. D'una de les cases n'han sortit un parell de pares amb tot de criatures, que sortien a passejar amb bicicleta.

Ja al bell mig de la població, a la plaça Nova, tot m'ha semblat més anodí i impersonal. Des de la finestra del cafè on he esmorzat, decorat amb velluts, parquets i marcs pretesament elegants, veia un establiment tancat: un bar de copes també decorat amb una certa pretensió, amb fintestrals pintats, una profusió de vegetals de plàstic i un quadre d'Uma Thurman amb la famosa perruca negra, penjat d'un balcó. Tot plegat procurava, paradoxalment, una certa tristesa. He recordat els capítols que havia llegit ahir de El meu poble, on Josep Pla descriu els establiments de senyoretes que, fa cent anys, hi havia a la població. Salvant totes les distàncies, en aquell ambient matinal de la plaça Nova, no he pogut deixar de trobar-hi alguna liason. Potser me la feia veure l'aire de decaïment que donava la grisor del dia.

***

Passar el matí revisant manuscrits de Josep Pla podria semblar un luxe a l'abast d'uns privilegiats. Però no és així: tothom pot acudir a la crida que fa la Fundació per treballar en la catalogació d'aquests originals. Tanmateix, només una vintena de persones hem respost a la convocatòria. No deixa de sorprendre'm. La majoria venen de pobles del rodal, altres hem vingut de més lluny.

El matí m'ha passat molt de pressa, revisant aquests papers humils guixats amb la lletra menuda de Pla. Víctor Angulo, a Sauces sin río, explica una anècdota sobre Juan Ramón Jiménez. Quan algú -ara no recordo qui- va fer notar al poeta que aprofitava molt poc els papers on escrivia els seus poemes, Juan Ramón va respondre-li burleta que el premi Nobel li havien donat precisament pels seus marges. Doncs bé, Pla, que també hauria merescut el Nobel, segur que no l'hauria rebut pels marges. Els seus papers estan coberts en tota la superfície per la seva lletra menuda i insistent. El conegut aprofitament de textos d'èpoques diverses es constata en el collage que fa sovint amb pedaços de manuscrits redactats en moments diferents (escrits amb tintes de colors distints) i, fins i tot, amb textos retallats d'articles ja impresos. Algú diu, amb bon criteri, que Pla fou un precursor del copypaste. L'ambient d'aquesta jornada, amanit amb la simpatia i la il·lusió dels promotors, em reconcilia amb el món.

***

Cadascú te les seves obsessions. He escrit en diverses ocasions sobre Vermeer, Proust i la paret groga. La paret groga és un petit mur assolellat, de color groc, que surt a la Vista de Delft de Vermeer. Proust qualificava aquest quadre com el més bell del món. A la Recherche, l'escriptor Bergotte mor en visitar una exposició de pintura holandesa després d'expressar que ell voldria escriure com Vermeer va pintar aquest mur.

Revisant aquests manuscrits planians, m'ha cridat l'atenció trobar una referència a la paret groga. Surt en un dels Retrats de passaport -el volum que ens ha tocat catalogar-, en concret al dedicat a Frederic Mompou. A proposit de la gran sensibilitat de Mompou, Pla escriu sobre la sensibilitat dels artistes, en funció de la qual, els cataloga en dos grups:

La meva experiència, ja una mica llarga, amb els artistes, o sigui amb els qui en fan, em porta a creure que n'hi ha de dues classes: els que tenen una sensibilitat inexistent, o sigui falsa, i els que són sensibles de tota autenticitat. Els primers poden arribar a tenir grans èxits públics, agombular una fortuna, tenir una immortalitat més o menys llarga. No vull pas dir, amb això, que els artistes veritablement sensibles no puguin arribar a tots aquests resultats. És un fet, però, que no hi són pas tan donats.

És una reflexió força actual, tenint en compte com és l'obra d'alguns dels artistes avui adulats. Pla assenyala després que el pas del temps acostuma a posar les coses al seu lloc i posa el següent exemple:

Preneu només el cas de Vermeer, el pintor holandès. Home totalment desconegut, absolutament ignorat durant dos o tres segles, avui el pa de paret groc de la Vista de Delft és considerat el millor tros de pintura que hom hagi pintat mai en el món occidental.

Crec que és una prova clara de l'impacte que Proust va tenir en Pla.

***

Quan surto de la Fundació, agafo el cotxe i pujo a Sant Sebastià. No tinc temps de fer el camí a peu, com feia el jove Pla quan va aparèixer-li, precisament a causa del geni d'aquest lloc, la fal·lera pueril i ridícula d'aquest ofici amarg (el de l'escriptura). No cansaré més als lectors amb la cita o reproducció d'aquest escrit, El genius loci en la meva situació personal i en la meva obra literària, que trobo el més significatiu en la seva obra i que és el que a mi més em commou. Però no puc evitar de pensar-hi i rellegir-lo mentalment quan arribo a aquest punt del terme de Palafrugell. Malauradament, la urbanització i civilització que s'ha fet d'aquest lloc -en consonància amb la de tota la costa- no ajuda gaire a la introspecció: cotxes, cases, barreres... M'acosto caminant fins al far. Veig  que s'ha convertit en un restaurant, amb un nom d'aparença japonesa. Nomo, Noma, Mooma, Nomad... és curiós tant de restaurants jugant amb aquests noms estranys. El lloc l'envolta una olor estranya, una fortor de menjar, força desagradable. Intento donar la volta a l'edifici per veure el paisatge, els penya-segats damunt del mar, però una reixa tanca el camí. Als darreres de la cuina, uns treballadors orientals i llatinoamericans fumen mentre descansen del seu ofici, aquest sí, amarg.

M'enfilo després fins l'edifici principal: l'ermita amb el gran casalot adossat. Ara també és restaurant i crec que fins i tot hotel. Avui s'hi celebra un casament. Sona la música d'un duet -els veig d'esquena- mig apagada per les converses. Per molt caché que tinguin, em sap greu dir-ho, però els casaments sempre acaben resultant l'expressió d'una horterada. Almenys vistos des de fora. Passo, aquí sí, pel camí que envolta l'edifici per la banda de mar. El paisatge és magnífic i podria ser solemne -el punt més gloriós de Catalunya, que deia Pla-  si no hagués estat colonitzat. En temps de l'ermita i els ermitans deuria ser-ho. Jo segueixo el camí, ara ja en solitud, que va baixant entre els roques, enmig de la pineda. Aconsegueixo viure uns instants de silenci mentre miro, en vertical, l'aigua verda i translúcida que acarona les roques. En alguns punts, el camí és difícil. No m'agradaria caure, anant sol, així que faig mitja volta. Passo ara per davant de l'ermita, tancada. La porta està guarnida amb flors blanques i tul. A terra, algú ha deixat dues copes de cava, mig plenes. De fons, se sent el xarbascat de la festa. Aquestes dues copes abandonades, plenes ara d'un líquid escalfat, generen una inapetència d'un cert contingut metafòric.