17.4.18

Quadern de Londres


En l'últim número de la revista Clarín s'acaba de publicar el text Londres, fragmentos de un diario, una selecció versionada al castellà del Quadern de Londres. Una nova vida per a aquest petit dietari.


13.4.18

Segle XX, again

Rellegint el sempre interessant Librerías, de Jorge Carrión, em trobo amb aquesta cita d'Alessandro Baricco que enumera algunes de les transformacions que hem viscut en els últims temps i que coincideix plenament amb les meves temences sobre el món que es configura:

La superficie en vez de la profundidad, la velocidad en vez de la reflexión, las secuencias en vez del análisis, el surf en vez de la profundización, la comunicación en vez de la expresión, el multitasking en vez de la especialización, el placer en vez del esfuerzo.

Carrión ho qualifica de desarticulación exhaustiva de la maquinaria del pensamiento burgués decimonónico. I mira, després de sentir-me dir sovint a casa que sóc molt del segle XX, ara resultarà que fins i tot sóc un burgès del XIX. Potser això seria excessiu.


12.4.18

Ordre

Rellegint digitalment El quadern gris -gràcies a la iniciativa de Xarxa de mots- em trobo avui, en l'entrada datada just fa cent anys, amb un text on l'escriptor explica com és convidat pel seu pare a pujar a les golfes per poder disposar de la tranquil·litat necessària que requereix l'estudi. Allí hi percep l'omnipresència del caràcter pràctic de la seva mare, una constant en la primera part del dietari.

Les golfes formen una gran habitació, de sostre baix, amb els cairats visibles, plena de trastos perfectament ordenats i ben posats. A la casa, la presència de la meva mare és visible a tot arreu. Sospito que si pogués ordenaria fins i tot els sentiments.

És extraordinària aquesta última frase, que conté en quatre paraules tota la ironia, tenyida alhora d'una certa amargor, pròpia de l'escriptor empordanès. Més endavant, rebla la crítica -jugant fins i tot en camp contrari, el de l'ordre pràctic- amb un parell més de sentències més, perfectament afinades, que, no cal dir-ho, comparteixo absolutament:

Tot està, cert, molt ben posat, però si ara pretengués trobar alguna cosa concreta és segur que el fracàs seria total. L’ordre té això de dolent: paralitza, admira, invita a no tocar res. Invita a deixar-ho tot per demà. Deixar una cosa per demà és deixar-la per sempre més.

D'això ara se'n diu procrastinació, oi?

10.4.18

En la ciudad líquida

Començo a llegir, amb les expectatives molt altes, En la ciudad líquida de Marta Rebón, del qual he llegit i sentit moltes recomanacions. D'entrada, la solapa de l'exemplar que compro a Foster & Wallace -una també molt recomanable llibreria de la ciutat de Vic- indica que el llibre ja ha arribat a la segona edició. Per cert, obro parèntesi, la solapa inclou una sèrie de recomanacions de llibreters, cosa que em sembla molt bé, però indicant-ne només el nom de pila, cosa que em sembla força estranya. No m'imagino que pogués passar el mateix en el cas de críics literaris. No sé, per exemple: Julià (La Vanguardia) o Ignacio (El País). Tanco parèntesi.
Tot just he començat el llibre, però només encetar el text em trobo ja amb la primera complicitat amb l'autora. Escriu Rebón d'entrada:

Ahora que lo pienso, llevo más de una década traduciendo un libro tras otro, aunque no elegí ser traductora, o al menos no a perpetuidad. Sin pronunciar un sí categórico, se decidió mi rumbo. A menudo las cosas suceden así. Parece que todo conspira para empujarte en una dirección. Decides y sueltas amarras sin ser consciente de que has quemado las naves, de que no hay vuelta atrás.

De vegades he envejat la gent que té molt clar el camí i que porta les regnes del seu destí. Però després he pensat que aquest suposat control té tota la pinta de ser una simple façana, una disfressa més. I hi trobo una relació tangencial amb allò que escrivia Anna Murià: L'odi neix en el qui té raó, l'amor en el qui dubta. Una frase que hauríem de portar impresa i apresa en els temps que ens ha tocat viure.