Article publicat al Butlletí del Centre d'Estudis Jordi Pujol:
La història de l’accident i posterior rescat dels miners xilens de San José té tots els ingredients per a convertir-se en una pel·lícula de Hollywood. Sembla que ja hi ha guionistes treballant-hi. Ara bé, darrere d’aquest argument amb final feliç s’amaga un altre tipus de film de realisme social que podria signar el mateix Ken Loach. La veritable història rau aquí, en les condicions laborals i de vida d’aquests miners.
Tenint clar això, tota la resta és secundari. Ara bé, com que qui escriu aquestes línies no té la informació suficient per arribar al fons d’aquesta qüestió, ens quedarem en la història superficial, però tampoc supèrflua, que ha omplert aquests dies pàgines de diaris, ha ocupat hores d’emissió televisiva i ha centrat l’interès de tots els mitjans de comunicació 2.0. I aquesta història té també els seus clarobscurs.
És indubtable que el rescat dels miners ha fet sortir a la llum molts valors de la nostra societat. En primer lloc, l’avançat grau d’evolució tecnològica, que ha permès dur a terme l’alliberament i que s’ha fet palès en l’excavació de túnels, la utilització de la famosa càpsula, l’alimentació dels miners o la mateixa comunicació. Sense els avenços continuats de la tècnica que caracteritzen el nostre món, el rescat no hauria estat possible. Aquesta és una evidència que no s’ha d’obviar. I, en segon lloc (però no menys important), cal esmentar el nivell de sensibilitat social actual, que ha permès convertir la salvació d’aquests miners en una prioritat absoluta. El mateix govern xilè, amb la col·laboració internacional, s’ha abocat en el cas i mig món ha estat pendent de la seva resolució. Això difícilment hauria estat així en uns altres temps en què el valor de les vides humanes –o de les vides humanes situades en el focus d’atenció– fos menor.
Ara bé, aquests fets han fet emergir també algunes de les misèries de la nostra societat. Em refereixo fonamentalment a la banalització de la història de la vida de les persones, al comerç amb la intimitat, a la violació dels límits de la privacitat. No tant perquè l’esdeveniment hagi tingut un notabilíssim seguiment mediàtic o perquè l’alliberament s’hagi convertit en un fenomen televisiu –això entra dins de la normalitat de la repercussió d’un fet extraordinàriament noticiable– com pels detalls que apunten ja que tot plegat es convertirà en un circ.
Els rapinyaires del mercadeig dels sentiments tenen ja les urpes a punt i algunes preses estan començant a posar preu al batec dels seus cors. És una història que de tan coneguda resulta avorrida, però que amb aquest drama de final feliç pot arribar al zenit. Tots coneixem ja els embolics del miner, la seva dona i l’amant, sabem de la subhasta pública al millor postor del testimoni d’un altre miner, hem vist retransmesa l’espera de les famílies... El reality show ha començat amb tota la seva virulència.
Potser la meva reflexió és ingènua però em resulta xocant i paradoxal que una societat tecnològicament i emocional capaç de resoldre feliçment una situació tan dramàtica sigui moralment tan feble com per convertir en espectacle i mercadeig la vida dels seus protagonistes. Els miners han salvat, sí, les seves vides, però a partir d’ara hauran de fer molts esforços per poder-les controlar.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CEJP. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CEJP. Mostrar tots els missatges
23.2.10
Sobre el llibre electrònic (II)
Article del Butlletí del Centre d'Estudis Jordi Pujol:
Darrerament s’està parlant i escrivint molt sobre el llibre electrònic. Com sempre, hi ha els qui s’apunten per sistema a qualsevol novetat tecnològica, sovint sense valorar si realment els aporta quelcom. Després, hi ha un corrent majoritari –crec– que s’espera a veure com evoluciona el nou producte i, finalment, hi ha els escèptics o, directament, els contraris a l’invent. Jo, ho dic ben clarament, em trobo entre aquests últims.
Sense desestimar els beneficis que el nou artefacte pugui tenir –guanys en espai, disminució del consum de paper, disponibilitat immediata dels títols...–, crec que aquests avantatges no contraresten les importants pèrdues que el llibre electrònic ens pot ocasionar.
Ho escrivia no fa gaire Sergio Vila-Sanjuán al suplement cultural de La Vanguardia: la cultura europea ha girat tradicionalment al voltant de les llibreries, tal com avui les entenem. Les llibreries no han estat només punts de venda, com els agrada qualificar-les a alguns professionals del màrqueting. Les llibreries han estat i són espais de trobada, d’intercanvi cultural, de posada al dia del que s’està publicant al món, de creació de projectes. Tradicionalment, els llibreters han estat no només comerciants, sinó assessors, dinamitzadors, mecenes, programadors culturals, editors. Han fet tots els papers de l’auca en el món del llibre i de les cultures, fins i tot el d’alcavota cultural, si se’m permet el terme, posant en contacte persones d’interessos afins. De les llibreries n’han sortit iniciatives d’importància cabdal. Per posar només un exemple: l’Ulisses de Joyce s’edita l’any 1922 gràcies a la tenacitat i visió de Sylvia Beach, propietària de la llibreria Shakespeare and Company de París.
D’altra banda, al voltant del llibre giren tot un seguit de professions que han enriquit el món artístic i cultural europeu durant segles. No només llibreters i editors, sinó tipògrafs, impressors, il·lustradors, enquadernadors. Les nostres biblioteques i museus són plens de joies de cadascun d’aquests oficis. Jo recomanaria a tothom una visita al Museu Plantin-Moretus, seu de l’antiga impremta del mateix nom, a Anvers. La col·lecció que allí es conserva, i que abasta tot el procés d’edició d’un llibre, és una mostra diàfana d’aquest patrimoni.
Segurament els defensors del llibre electrònic em diran que aquest patrimoni no es perdrà, que només evolucionarà, que allò que realment importa és el contingut. Jo en tinc els meus dubtes i sóc poc partidari dels experiments quan hi ha tant a perdre. A més, com deia Juan Ramón Jiménez, en edició diferent els llibres ens diuen coses diferents. Penso que, efectivament, no és el mateix tenir a les mans un llibre pensat, editat, dissenyat i imprès acuradament en un bon paper, que llegir-lo a través d’una pantalla.
D’altra banda, em sorprèn que els creadors no siguin més reticents a aquest fenomen. Enmig de la permanent polèmica que estem vivint al voltant de les descàrregues il·legals i la pirateria en camps com la música o el cinema, em sembla evident que la literatura seguirà el mateix camí. Si no es paga per un disc o per una pel·lícula, algú creu que es pagarà per un llibre? Em sembla que els escriptors ja poden fer-se seva aquella dita castellana sobre posar les barbes en remull.
Jo crec que l’anomenat llibre electrònic conviurà amb el llibre (m’agrada dir-ne així, com s’ha dit sempre i com el que realment és, no amb apel·latius com ara llibre tradicional), com actualment ja conviuen la premsa en paper i la premsa digital, sent ben evident que no és el mateix llegir un diari que consultar-ne la pàgina web. Un diari digital va bé per informar-se, normalment de forma ràpida, o per aprofitar-se dels cercadors o hemeroteques digitals, però, per a mi, llegir un diari serà sempre asseure’s en un banc, en un sofà, al vagó d’un tren o a la taula d’un cafè, desplegar un bon diari i passar els fulls, mentre el món batega en paral·lel al nostre voltant i a les pàgines del diari.
De la mateixa manera, poques coses em fan més il·lusió que sortir d’una llibreria, en la qual he passat una bona estona, amb un llibre ben editat, sabent que tinc a les mans el treball ben fet de bons professionals i la promesa d’unes estones de lectura plaent. I cap espai considero més ben aprofitat que un pany de paret amb unes prestatgeries ben carregades de bons llibres.
Darrerament s’està parlant i escrivint molt sobre el llibre electrònic. Com sempre, hi ha els qui s’apunten per sistema a qualsevol novetat tecnològica, sovint sense valorar si realment els aporta quelcom. Després, hi ha un corrent majoritari –crec– que s’espera a veure com evoluciona el nou producte i, finalment, hi ha els escèptics o, directament, els contraris a l’invent. Jo, ho dic ben clarament, em trobo entre aquests últims.
Sense desestimar els beneficis que el nou artefacte pugui tenir –guanys en espai, disminució del consum de paper, disponibilitat immediata dels títols...–, crec que aquests avantatges no contraresten les importants pèrdues que el llibre electrònic ens pot ocasionar.
Ho escrivia no fa gaire Sergio Vila-Sanjuán al suplement cultural de La Vanguardia: la cultura europea ha girat tradicionalment al voltant de les llibreries, tal com avui les entenem. Les llibreries no han estat només punts de venda, com els agrada qualificar-les a alguns professionals del màrqueting. Les llibreries han estat i són espais de trobada, d’intercanvi cultural, de posada al dia del que s’està publicant al món, de creació de projectes. Tradicionalment, els llibreters han estat no només comerciants, sinó assessors, dinamitzadors, mecenes, programadors culturals, editors. Han fet tots els papers de l’auca en el món del llibre i de les cultures, fins i tot el d’alcavota cultural, si se’m permet el terme, posant en contacte persones d’interessos afins. De les llibreries n’han sortit iniciatives d’importància cabdal. Per posar només un exemple: l’Ulisses de Joyce s’edita l’any 1922 gràcies a la tenacitat i visió de Sylvia Beach, propietària de la llibreria Shakespeare and Company de París.
D’altra banda, al voltant del llibre giren tot un seguit de professions que han enriquit el món artístic i cultural europeu durant segles. No només llibreters i editors, sinó tipògrafs, impressors, il·lustradors, enquadernadors. Les nostres biblioteques i museus són plens de joies de cadascun d’aquests oficis. Jo recomanaria a tothom una visita al Museu Plantin-Moretus, seu de l’antiga impremta del mateix nom, a Anvers. La col·lecció que allí es conserva, i que abasta tot el procés d’edició d’un llibre, és una mostra diàfana d’aquest patrimoni.
Segurament els defensors del llibre electrònic em diran que aquest patrimoni no es perdrà, que només evolucionarà, que allò que realment importa és el contingut. Jo en tinc els meus dubtes i sóc poc partidari dels experiments quan hi ha tant a perdre. A més, com deia Juan Ramón Jiménez, en edició diferent els llibres ens diuen coses diferents. Penso que, efectivament, no és el mateix tenir a les mans un llibre pensat, editat, dissenyat i imprès acuradament en un bon paper, que llegir-lo a través d’una pantalla.
D’altra banda, em sorprèn que els creadors no siguin més reticents a aquest fenomen. Enmig de la permanent polèmica que estem vivint al voltant de les descàrregues il·legals i la pirateria en camps com la música o el cinema, em sembla evident que la literatura seguirà el mateix camí. Si no es paga per un disc o per una pel·lícula, algú creu que es pagarà per un llibre? Em sembla que els escriptors ja poden fer-se seva aquella dita castellana sobre posar les barbes en remull.
Jo crec que l’anomenat llibre electrònic conviurà amb el llibre (m’agrada dir-ne així, com s’ha dit sempre i com el que realment és, no amb apel·latius com ara llibre tradicional), com actualment ja conviuen la premsa en paper i la premsa digital, sent ben evident que no és el mateix llegir un diari que consultar-ne la pàgina web. Un diari digital va bé per informar-se, normalment de forma ràpida, o per aprofitar-se dels cercadors o hemeroteques digitals, però, per a mi, llegir un diari serà sempre asseure’s en un banc, en un sofà, al vagó d’un tren o a la taula d’un cafè, desplegar un bon diari i passar els fulls, mentre el món batega en paral·lel al nostre voltant i a les pàgines del diari.
De la mateixa manera, poques coses em fan més il·lusió que sortir d’una llibreria, en la qual he passat una bona estona, amb un llibre ben editat, sabent que tinc a les mans el treball ben fet de bons professionals i la promesa d’unes estones de lectura plaent. I cap espai considero més ben aprofitat que un pany de paret amb unes prestatgeries ben carregades de bons llibres.
9.12.09
Som insensibles a la naturalitat?
Article publicat al Butlletí del Centre d'Estudis Jordi Pujol.
En els darrers temps, es fa cada vegada més evident en la nostra societat una preferència envers l’espectacularitat, la grandiloqüència, l’exageració, l’artificiositat. Aquesta tendència, que és força generalitzada, es mostra molt clarament en les manifestacions culturals, artístiques, urbanístiques, fins i tot culinàries. De vegades, sembla que només valgui impressionar, sorprendre, frapar.
Salvant les distàncies existents entre ells, podem trobar exemples d’aquest fenomen en camps ben diferents. A les sales de cinema més concorregudes, per exemple, s’hi imposa majoritàriament el so eixordador, gairebé insuportable, juntament amb els canvis de pla vertiginosos. En els concerts que omplen els estadis, la pirotècnia i els efectes de llum arriben a eclipsar la música. Les fires d’art contemporani de més renom, de la seva banda, semblen un concurs de provocació. Igualment, i encimbellada pel localisme una mica provincià d’algunes administracions, l’arquitectura més reconeguda es basa avui en dia a crear edificis singulars, que no deixin indiferents.
En el disseny, l’espectacularitat s’imposa també a la practicitat. L’audiència televisiva, pel seu cantó, sembla respondre només al qui la fa més grossa. I els llibres més venuts es basen generalment en arguments enrevessats i de dinamisme frenètic, sovint puerils i plens de conspiracions rocambolesques. No puc deixar de fer referència aquí a un fet que explica Enrique Vila-Matas en el seu Dietario voluble. Diu l’escriptor barceloní que el rector de l’església de Saint-Sulpice de París va haver de col•locar, davant del peregrinatge massiu de turistes lectors d’El codi Da Vinci, un rètol explicant que unes determinades lletres P i S gravades als murs de l’edifici corresponien a les inicials dels sants patrons Pere i Sulpici i no a un suposat Priorat de Sió.
Sembla que la nostra societat sigui ja impermeable als petits estímuls, a la naturalitat. Com si no en tinguéssim prou, per exemple, amb la bellesa austera, la grandesa del silenci, la creació intimista, les diferents formes del classicisme. Vivim en una època plenament barroca. D’un barroquisme gairebé adolescent: pueril i exhibicionista.
Correm el perill de perdre’ns en el més difícil encara, en la recerca contínua d’estímuls extrems. Sembla com si el nostre llindar de resposta al plaer, a la sorpresa, s’elevés constantment. Com si fóssim incapaços de respondre als estímuls més subtils, de valorar la bellesa propera sense estridències. Com si necessitéssim sempre el soroll, l’impacte, l’exageració, l’espectacularitat. Com si per sentir, no n’hi hagués prou d’estimular sinó que s’hagués de colpejar. I és curiós que això passi en una societat que, per altra banda, és tan i tan sensible al dolor i a l’adversitat.
Sense caure en l’esoterisme d’estar per casa ni en la filosofia barata dels llibres d’autoajuda –l’altra cara de la mateixa moneda– molts en sentim més còmodes davant fórmules d’expressió més simples, menys cridaneres. L’harmonia de proporcions d’una bona casa de poble enfront de la torre més alta del món. Una bona cuina de mercat abans que l’artificiositat genialoide de certes creacions culinàries triestrellades. La frescor d’un grup de rock de garatge davant dels dinosaures esgotats tocant en escenaris mastodòntics. Una història ben escrita abans que el supervendes programat des dels despatxos d’una editorial. La simplicitat abans que el divisme. La serenitat enfront del vertigen. El silenci sempre abans que el soroll.
En els darrers temps, es fa cada vegada més evident en la nostra societat una preferència envers l’espectacularitat, la grandiloqüència, l’exageració, l’artificiositat. Aquesta tendència, que és força generalitzada, es mostra molt clarament en les manifestacions culturals, artístiques, urbanístiques, fins i tot culinàries. De vegades, sembla que només valgui impressionar, sorprendre, frapar.
Salvant les distàncies existents entre ells, podem trobar exemples d’aquest fenomen en camps ben diferents. A les sales de cinema més concorregudes, per exemple, s’hi imposa majoritàriament el so eixordador, gairebé insuportable, juntament amb els canvis de pla vertiginosos. En els concerts que omplen els estadis, la pirotècnia i els efectes de llum arriben a eclipsar la música. Les fires d’art contemporani de més renom, de la seva banda, semblen un concurs de provocació. Igualment, i encimbellada pel localisme una mica provincià d’algunes administracions, l’arquitectura més reconeguda es basa avui en dia a crear edificis singulars, que no deixin indiferents.
En el disseny, l’espectacularitat s’imposa també a la practicitat. L’audiència televisiva, pel seu cantó, sembla respondre només al qui la fa més grossa. I els llibres més venuts es basen generalment en arguments enrevessats i de dinamisme frenètic, sovint puerils i plens de conspiracions rocambolesques. No puc deixar de fer referència aquí a un fet que explica Enrique Vila-Matas en el seu Dietario voluble. Diu l’escriptor barceloní que el rector de l’església de Saint-Sulpice de París va haver de col•locar, davant del peregrinatge massiu de turistes lectors d’El codi Da Vinci, un rètol explicant que unes determinades lletres P i S gravades als murs de l’edifici corresponien a les inicials dels sants patrons Pere i Sulpici i no a un suposat Priorat de Sió.
Sembla que la nostra societat sigui ja impermeable als petits estímuls, a la naturalitat. Com si no en tinguéssim prou, per exemple, amb la bellesa austera, la grandesa del silenci, la creació intimista, les diferents formes del classicisme. Vivim en una època plenament barroca. D’un barroquisme gairebé adolescent: pueril i exhibicionista.
Correm el perill de perdre’ns en el més difícil encara, en la recerca contínua d’estímuls extrems. Sembla com si el nostre llindar de resposta al plaer, a la sorpresa, s’elevés constantment. Com si fóssim incapaços de respondre als estímuls més subtils, de valorar la bellesa propera sense estridències. Com si necessitéssim sempre el soroll, l’impacte, l’exageració, l’espectacularitat. Com si per sentir, no n’hi hagués prou d’estimular sinó que s’hagués de colpejar. I és curiós que això passi en una societat que, per altra banda, és tan i tan sensible al dolor i a l’adversitat.
Sense caure en l’esoterisme d’estar per casa ni en la filosofia barata dels llibres d’autoajuda –l’altra cara de la mateixa moneda– molts en sentim més còmodes davant fórmules d’expressió més simples, menys cridaneres. L’harmonia de proporcions d’una bona casa de poble enfront de la torre més alta del món. Una bona cuina de mercat abans que l’artificiositat genialoide de certes creacions culinàries triestrellades. La frescor d’un grup de rock de garatge davant dels dinosaures esgotats tocant en escenaris mastodòntics. Una història ben escrita abans que el supervendes programat des dels despatxos d’una editorial. La simplicitat abans que el divisme. La serenitat enfront del vertigen. El silenci sempre abans que el soroll.
23.9.09
Vicky latrina Barcelona
Celebrem la Mercè amb aquest article publicat al Butlletí del Centre d'Estudis Jordi Pujol:
Vicky latrina Barcelona
La revista Forbes, especialitzada en tot tipus de rànquings, ha situat Barcelona en el tercer lloc de la llista de ciutats més felices del món, després de Rio de Janeiro i Sidney. La publicació assenyala factors com ara el clima, l’estil de vida, l’escola pública, els èxits de l’omnipresent Barça i, sorprenentment, l’accessibilitat a l’habitatge com a punts forts de la ciutat.
Aquesta visió d’una Barcelona líder en felicitat xoca de ple amb la imatge de degradació d’una part de la ciutat que, dia rere dia, ens ofereixen els mitjans de comunicació. Sexe de pagament a la via pública, consum de drogues en parcs infantils, presència creixent de persones sense sostre al carrer, miccions desinhibides en qualsevol cantonada... dibuixen una altra cara de la ciutat mediterrània i amable que busquen tants turistes i que publiciten pel·lícules ensucrades i plenes de tòpics. A banda de les Vickies i les Cristines, als carrers de Ciutat Vella hi corren altres noies estrangeres, de pell negra, que protagonitzen històries molt més sòrdides.
La Barcelona canalla, que fa dècades que existeix i que ja van immortalitzar André Pieyre de Mandiargues o Jean Genet, no és cap novetat però sembla que ara està traspassant tots els llindars, fins al punt de condicionar la quotidianitat de moltes persones. Determinat pintoresquisme pot tenir algun atractiu però darrere s’hi amaga el drama de molts dels seus protagonistes i les molèsties dels testimonis involuntaris.
Segurament, el fet que aquesta cara de la ciutat hagi deixat de ser oculta és la conseqüència de portar fins a l’extrem uns conceptes d’obertura i tolerància mal entesos que han actuat com a imant, fent creure que, aquí, tot s’hi valia.
No és senzill donar solució a aquests problemes però la inacció municipal davant d’atemptats flagrants a la convivència, a la seguretat i a la salut pública, com és el cas del consum d’heroïna als parcs infantils del Raval, contrasta amb l’eficàcia amb què s’actua quan hi ha determinats interessos econòmics en joc, ja sigui en el cas de la grua municipal, les multes a la zona blava o la persecució als venedors ambulants de mercaderies falsificades. I, deixant de banda que tots dos són l’última anella d’una cadena, no és molt més perillós socialment un venedor d’heroïna que un de bosses Gucci falses?
Però més enllà de la importància de fer complir unes ordenances municipals que semblen insuficients hi ha la necessitat de redefinir el concepte de ciutat. Barcelona sembla cada vegada més una ciutat per visitar que per viure-hi. Mentre moltes persones –sobretot gent jove– han hagut de marxar a causa dels preus alts i la creixent pressió sobre els seus habitants, Barcelona s’ha convertit en un destí turístic de primer ordre, una mena de parc temàtic on s’hi barreja el sol, la dolce vita, Gaudí, les tapes i els toros.
Està molt bé que Barcelona sigui una ciutat oberta, però prioritzant sempre els drets dels seus habitants; tolerant, però estricte a l’hora de fixar uns límits; mediterrània, però fent seus alguns dels valors de les ciutats del centre i del nord d’Europa. Perquè a ulls dels forans pot ser la ciutat més feliç i amb més bon rotllo, ideal per passar-hi unes vacances, però si algunes coses no canvien, per alguns dels qui hi viuen pot arribar a resultar inhabitable.
Vicky latrina Barcelona
La revista Forbes, especialitzada en tot tipus de rànquings, ha situat Barcelona en el tercer lloc de la llista de ciutats més felices del món, després de Rio de Janeiro i Sidney. La publicació assenyala factors com ara el clima, l’estil de vida, l’escola pública, els èxits de l’omnipresent Barça i, sorprenentment, l’accessibilitat a l’habitatge com a punts forts de la ciutat.
Aquesta visió d’una Barcelona líder en felicitat xoca de ple amb la imatge de degradació d’una part de la ciutat que, dia rere dia, ens ofereixen els mitjans de comunicació. Sexe de pagament a la via pública, consum de drogues en parcs infantils, presència creixent de persones sense sostre al carrer, miccions desinhibides en qualsevol cantonada... dibuixen una altra cara de la ciutat mediterrània i amable que busquen tants turistes i que publiciten pel·lícules ensucrades i plenes de tòpics. A banda de les Vickies i les Cristines, als carrers de Ciutat Vella hi corren altres noies estrangeres, de pell negra, que protagonitzen històries molt més sòrdides.
La Barcelona canalla, que fa dècades que existeix i que ja van immortalitzar André Pieyre de Mandiargues o Jean Genet, no és cap novetat però sembla que ara està traspassant tots els llindars, fins al punt de condicionar la quotidianitat de moltes persones. Determinat pintoresquisme pot tenir algun atractiu però darrere s’hi amaga el drama de molts dels seus protagonistes i les molèsties dels testimonis involuntaris.
Segurament, el fet que aquesta cara de la ciutat hagi deixat de ser oculta és la conseqüència de portar fins a l’extrem uns conceptes d’obertura i tolerància mal entesos que han actuat com a imant, fent creure que, aquí, tot s’hi valia.
No és senzill donar solució a aquests problemes però la inacció municipal davant d’atemptats flagrants a la convivència, a la seguretat i a la salut pública, com és el cas del consum d’heroïna als parcs infantils del Raval, contrasta amb l’eficàcia amb què s’actua quan hi ha determinats interessos econòmics en joc, ja sigui en el cas de la grua municipal, les multes a la zona blava o la persecució als venedors ambulants de mercaderies falsificades. I, deixant de banda que tots dos són l’última anella d’una cadena, no és molt més perillós socialment un venedor d’heroïna que un de bosses Gucci falses?
Però més enllà de la importància de fer complir unes ordenances municipals que semblen insuficients hi ha la necessitat de redefinir el concepte de ciutat. Barcelona sembla cada vegada més una ciutat per visitar que per viure-hi. Mentre moltes persones –sobretot gent jove– han hagut de marxar a causa dels preus alts i la creixent pressió sobre els seus habitants, Barcelona s’ha convertit en un destí turístic de primer ordre, una mena de parc temàtic on s’hi barreja el sol, la dolce vita, Gaudí, les tapes i els toros.
Està molt bé que Barcelona sigui una ciutat oberta, però prioritzant sempre els drets dels seus habitants; tolerant, però estricte a l’hora de fixar uns límits; mediterrània, però fent seus alguns dels valors de les ciutats del centre i del nord d’Europa. Perquè a ulls dels forans pot ser la ciutat més feliç i amb més bon rotllo, ideal per passar-hi unes vacances, però si algunes coses no canvien, per alguns dels qui hi viuen pot arribar a resultar inhabitable.
19.5.09
Catalunya i el tovalló de paper
Article publicat al Butlletí del Centre d'Estudis Jordi Pujol:
Un anunci d’una marca de cervesa ven la imatge de Catalunya (tot i que utilitza sempre l’eufemisme aquí) com aquell país on els tractes es tanquen en un bar, deixant-los escrits en un tovalló de paper.
El creatiu de la campanya ha volgut transmetre la imatge d’un país mediterrani, obert, amb molta vida al carrer i on, com s’acostuma a dir, hi ha molt bon rotllo. Ja hi havia un espot anterior d’aquest producte que anava en la mateixa línia, identificant tots aquests arguments com a raons perquè un futbolista d’elit volgués viure aquí. I sí, tenim sol, mar, llum i ens agrada gaudir entre amics dels fantàstics capvespres d’estiu.
Però durant dècades Catalunya ha estat coneguda també arreu com un país de gent seriosa, rigorosa, treballadora, de confiança. Amb una certa simplificació –però sense equivocar-nos gaire- podríem dir que aquest prestigi és el fruit de l’esforç continuat de generacions per fer les coses ben fetes. A això cal sumar-hi una voluntat de la societat civil i del Govern de treballar per tal de consolidar aquesta posició de Catalunya com a referent a Espanya i a Europa.
Per això, la imatge del bar i el tovalló de paper no em convenç en absolut. He sentit dir a moltes persones que ara ja són grans que en la seva vida mai havien signat cap contracte, que amb la seva paraula n’hi havia prou. Doncs bé, això ja m’agrada més: la paraula dels nostres avis o el contracte signat i segellat amb totes les garanties. Però el tovalló de paper en un bar, de cap manera.
Catalunya hauria de reforçar la seva posició i poder ser reconeguda pel seu potencial econòmic (allò dels quatre motors d’Europa de què es parlava abans), per la seva activitat en recerca biomèdica, pel prestigi dels seus centres sanitaris, pels seus valors culturals o per la qualitat dels seus productes agroalimentaris, per citar només alguns exemples. Aquesta hauria de ser la nostra principal imatge exterior.
Tot això no vol dir renunciar al nostre caràcter de nació mediterrània. Al contrari, la manera llatina d’entendre l’oci és una característica essencial de la nostra forma de ser, que complementa altres trets definitoris de la identitat catalana. Però hi ha imatges que són molt simbòliques i el tovalló de paper ho és. Un símbol que ens apropa perillosament a allò que es coneix com a república bananera.
La campanya publicitària és extraordinària: ha creat un símbol. Però, des del meu punt de vista, equivocat.
Un anunci d’una marca de cervesa ven la imatge de Catalunya (tot i que utilitza sempre l’eufemisme aquí) com aquell país on els tractes es tanquen en un bar, deixant-los escrits en un tovalló de paper.
El creatiu de la campanya ha volgut transmetre la imatge d’un país mediterrani, obert, amb molta vida al carrer i on, com s’acostuma a dir, hi ha molt bon rotllo. Ja hi havia un espot anterior d’aquest producte que anava en la mateixa línia, identificant tots aquests arguments com a raons perquè un futbolista d’elit volgués viure aquí. I sí, tenim sol, mar, llum i ens agrada gaudir entre amics dels fantàstics capvespres d’estiu.
Però durant dècades Catalunya ha estat coneguda també arreu com un país de gent seriosa, rigorosa, treballadora, de confiança. Amb una certa simplificació –però sense equivocar-nos gaire- podríem dir que aquest prestigi és el fruit de l’esforç continuat de generacions per fer les coses ben fetes. A això cal sumar-hi una voluntat de la societat civil i del Govern de treballar per tal de consolidar aquesta posició de Catalunya com a referent a Espanya i a Europa.
Per això, la imatge del bar i el tovalló de paper no em convenç en absolut. He sentit dir a moltes persones que ara ja són grans que en la seva vida mai havien signat cap contracte, que amb la seva paraula n’hi havia prou. Doncs bé, això ja m’agrada més: la paraula dels nostres avis o el contracte signat i segellat amb totes les garanties. Però el tovalló de paper en un bar, de cap manera.
Catalunya hauria de reforçar la seva posició i poder ser reconeguda pel seu potencial econòmic (allò dels quatre motors d’Europa de què es parlava abans), per la seva activitat en recerca biomèdica, pel prestigi dels seus centres sanitaris, pels seus valors culturals o per la qualitat dels seus productes agroalimentaris, per citar només alguns exemples. Aquesta hauria de ser la nostra principal imatge exterior.
Tot això no vol dir renunciar al nostre caràcter de nació mediterrània. Al contrari, la manera llatina d’entendre l’oci és una característica essencial de la nostra forma de ser, que complementa altres trets definitoris de la identitat catalana. Però hi ha imatges que són molt simbòliques i el tovalló de paper ho és. Un símbol que ens apropa perillosament a allò que es coneix com a república bananera.
La campanya publicitària és extraordinària: ha creat un símbol. Però, des del meu punt de vista, equivocat.
11.2.09
Les cases dels escriptors
Article del Butlletí del Centre d'Estudis Jordi Pujol
D’una escapada a Tolosa de Llenguadoc vaig portar-me el llibre Demeures de l’esprit (France I Sud-Ouest), de Renaud Camus. És un recull il·lustrat de textos sobre cases singulars d’aquesta àrea de França on van viure-hi escriptors i d’altres artistes i que avui en dia poden visitar-se. Són propietats com la famosa torre de Montaigne al Périgord, el Château du Bosc on Toulouse-Lautrec va passar part de la infantesa (i on recordo haver romàs sota una pluja desfermada, trucant insistentment a la porta sense èxit) o l’acollidor castell de Cayla, amagat enmig de les bellíssimes terres de l’albigeois, on van viure els germans Maurice i Eugénie de Guérin i que sí que he tingut la satisfacció de visitar. Aquest volum forma part d’una col·lecció més àmplia de cases de l’esperit que s’estén més enllà de les fronteres franceses i que inclou també la Gran Bretanya.
França i Anglaterra són segurament el paradigma de respecte i reconeixement al patrimoni cultural propi, del qual les cases d’escriptors en són un element molt valuós. El conjunt de cases recollit en el llibre esmentat, en les quals es manté viva d’alguna manera la presència dels autors, és una mostra d’aquesta sensibilitat, com també ho és la iniciativa de ciutats com Londres, on les cases on han viscut personatges il·lustres s’identifiquen amb unes plaques circulars de color blau, ben conegudes de tothom qui ha visitat la ciutat i que ja formen part del seu paisatge. A banda d’enriquir qualsevol passeig pels carrers londinencs, aquestes plaques omnipresents, que combinen a la perfecció amb l’arquitectura georgiana i victoriana predominant, han esdevingut un element distintiu més de la ciutat, gairebé una imatge de marca.
Malauradament, per raons històriques prou conegudes, al nostre país no hem tingut una continuïtat en la tradició cultural que ens permeti equiparar-nos a aquests països. Això ens ha acabat passant factura a tots nivells, també en el reconeixement i conservació d’aquests indrets més íntimament lligats a la biografia dels nostres artistes.
Ara bé, ens les últimes dècades l’esforç de recuperació ha estat molt important i avui comptem amb una sèrie d’iniciatives (cases-museu, arxius, fundacions...) que ens permeten aprofundir en el coneixement d’aquests personatges en el seu propi entorn. Podríem citar-ne molts exemples, però em quedaré amb un, que és el que conec millor: la Fundació Josep Pla de Palafrugell, que, des de la casa del carrer Nou contigua i bessona a la casa natal de l’escriptor, treballa a diferents nivells en l’estudi i difusió de l’obra de Pla.
Crec que té un especial valor la tasca que fa la Fundació, equiparable a la d’altres entitats homòlogues, a l’hora de donar a conèixer al gran públic els lligams entre l’obra i els seus escenaris, a través, per exemple, de la Ruta Josep Pla. Pla –ho va escriure ell mateix- és un exemple paradigmàtic d’autor influït per l’entorn (el genius loci) i de la mateixa manera que la seva obra va quedar condicionada, o fins i tot va néixer, com a conseqüència d’un ambient (uns llocs, uns paisatges, uns personatges), també l’interès del públic –lector o potencialment lector- pot sentir-se estimulat pel coneixement in situ d’aquests lligams, d’aquests elements que van fer sorgir una obra.
França i Anglaterra són segurament el paradigma de respecte i reconeixement al patrimoni cultural propi, del qual les cases d’escriptors en són un element molt valuós. El conjunt de cases recollit en el llibre esmentat, en les quals es manté viva d’alguna manera la presència dels autors, és una mostra d’aquesta sensibilitat, com també ho és la iniciativa de ciutats com Londres, on les cases on han viscut personatges il·lustres s’identifiquen amb unes plaques circulars de color blau, ben conegudes de tothom qui ha visitat la ciutat i que ja formen part del seu paisatge. A banda d’enriquir qualsevol passeig pels carrers londinencs, aquestes plaques omnipresents, que combinen a la perfecció amb l’arquitectura georgiana i victoriana predominant, han esdevingut un element distintiu més de la ciutat, gairebé una imatge de marca.
Malauradament, per raons històriques prou conegudes, al nostre país no hem tingut una continuïtat en la tradició cultural que ens permeti equiparar-nos a aquests països. Això ens ha acabat passant factura a tots nivells, també en el reconeixement i conservació d’aquests indrets més íntimament lligats a la biografia dels nostres artistes.
Ara bé, ens les últimes dècades l’esforç de recuperació ha estat molt important i avui comptem amb una sèrie d’iniciatives (cases-museu, arxius, fundacions...) que ens permeten aprofundir en el coneixement d’aquests personatges en el seu propi entorn. Podríem citar-ne molts exemples, però em quedaré amb un, que és el que conec millor: la Fundació Josep Pla de Palafrugell, que, des de la casa del carrer Nou contigua i bessona a la casa natal de l’escriptor, treballa a diferents nivells en l’estudi i difusió de l’obra de Pla.
Crec que té un especial valor la tasca que fa la Fundació, equiparable a la d’altres entitats homòlogues, a l’hora de donar a conèixer al gran públic els lligams entre l’obra i els seus escenaris, a través, per exemple, de la Ruta Josep Pla. Pla –ho va escriure ell mateix- és un exemple paradigmàtic d’autor influït per l’entorn (el genius loci) i de la mateixa manera que la seva obra va quedar condicionada, o fins i tot va néixer, com a conseqüència d’un ambient (uns llocs, uns paisatges, uns personatges), també l’interès del públic –lector o potencialment lector- pot sentir-se estimulat pel coneixement in situ d’aquests lligams, d’aquests elements que van fer sorgir una obra.
Conèixer el país és estimar-lo i conèixer com i on van viure i van crear els nostres escriptors, pintors, músics, etc. ens ajuda també a apreciar-los. És aquest un dels grans valors de les cases-museu: obrir al públic la intimitat (en el bon sentit de la paraula) dels creadors. Que puguem trepitjar la terra dels camins que ells seguien, acaronar la fusta dels seus escriptoris, seguir el traç dels seus manuscrits, escoltar la música del seu temps, projectar la seva obra al paisatge real, veure créixer els arbres que van plantar.
2.12.08
El valor de l'austeritat
Recomano aquest editorial del butlletí del Centre d'Estudis Jordi Pujol sobre el valor que pot tenir l'austeritat. El trobo molt encertat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)