Notes

Recordo aquella cançó de Mecano de l'any 1991 dedicada al Dalai Lama i a la invasió xinesa del Tibet. Sobre la falta de suport occidental, a diferència d'altres conflictes, cantava Ana Torroja:

A falta de petróleo

no hubo amigos en el mar

dejando las naciones

tu barquito naufragar.

Sobre les matances al Sudan i al conjunt de l'Àfrica negra, que provoquen milers i milers de morts, en la seva majoria cristians a mans de milícies islamistes, sense que ningú mogui ni una cella, podríem parafrasejar els germans Cano i cantar:

A falta de ideología

no hubo flotillas en el mar.

***

Per cert, quin paperot el dels reis d'Espanya, de la mà del Govern, visitant i blanquejant el règim de Tianannmèn.

***
I molt bon article d'Ana Nuño a La Puñalada sobre l'antisemitisme i el seu preocupant auge.

***

Escolto una entrevista a Jacobo Bergareche. Parla del valor de les sobretaules i de les persones que expliquen, i saben explicar, històries. Les diferencia d'aquelles altres que només donen opinions i que, en el fons, el que pretenen és convèncer els altres o, simplement, vèncer en la confrontació dialèctica. Jo hi afegiria, però, un matís: m'interessa que m'expliquin veritats més que no pas històries. Perquè les històries que t'explica la gent -parents, coneguts, amics que fa anys que no veus...- en les sobretaules acostumen a estar tan envernissades i ensucrades que sovint resulten indigestes. Els monosacàrids de l'autocomplaença aliena i de la felicitat sintètica enfiten més que una sobredosi de Marie Brizard. Per treure totes les capes de vernís i desenterrar la veritat caldria decapar amb litres de sosa càustica.

***

La bellesa i la vellesa són antitètiques. Ara, amb la intel·ligència artificial es fan vídeos que, en pocs segons, ens mostren l'evolució d'una persona al llarg dels anys. A mi, l'algoritme m'ensenya vídeos d'actrius de Hollywood, però suposo que també es deu fer amb actors. Es veu com evolucionen des dels vint fins als seixanta o setanta anys. Tot i ser persones que es cuiden molt i vetllen per la seva imatge, el pas del temps és implacable i hom constata el seu marciment físic. És llei de vida, però no deixa de ser trist. I quan es vol aturar aquest procés per mitjans artificials, els resultats acostumen a ser encara pitjors. En aquesta lluita contra el que no té remei, és costum dir avui en dia que tal persona gran està molt guapo/a. Els nostres pares utilitzaven una expressió que s'adeia més a la realitat: es conserva molt bé. Conservar-se: un objectiu més realista i i un verb més ajustat a la realitat.