Experiències televisives

No tinc gaire costum de mirar la tele. I, si ho faig, el més normal és que doni un parell de voltes als trenta-i-escaig canals de la TDT sense que cap d’ells m’atrapi. Acostumo a deixar-ho córrer aviat i anar-me’n a llegir al llit.
El divendres, però, vaig trobar al 33 un documental (I'm your man) sobre Leonard Cohen que em va enganxar de seguida. Alternava entrevistes amb diferents personatges, inclòs el mateix Cohen, i versions de cançons del cantautor de Montreal interpretades per diversos artistes. Tinc un sentiment ambivalent envers Leonard Cohen. D’una banda, m’agrada la seva música, la força enorme de les seves cançons, però, de l’altra, algunes de les seves lletres, de la seva poesia, em resulten un punt artificioses. Els seus referents culturals -la generació Beat, l’underground novaiorquès dels setanta (Reed, Joplin, Warhol, l’Hotel Chelsea)- em cauen lluny i el seu malditisme no em fa el pes. Del documental, em cansava, doncs, la part teòrica (especialment tot el que feia referència a l’orientalisme i el zen) però em fascinaven en canvi algunes de les actuacions. Destacaria sobretot les interpretacions del veterà Nick Cave i del jove Rufus Wainwright, de gran sentiment i potència. Al capdavall, va ser una nit davant del televisor molt ben aprofitada.
Dissabte, vaig decidir repetir. Vaig fer un parell de passades (golejada del Barça a TV3 i els habituals programes emètics a Telecinco i Antena 3) i vaig estar mirant una estona el West Ham – Liverpool, fins que el Niño Torres va desfer l’empat a dos i vaig emprenyar-me perquè mai un David pugui amb el Goliat de torn.
Llavors vaig trobar-me al 33, lamentablement ja força avançada, la pel·lícula Ficció del director català Cesc Gay. És la història d’un amor no consumat, no només des del punt de vista físic, en què els dos personatges centrals (magnífics Eduard Fernández i Montse Germán) no volen arriscar-se a perdre tot allò que tenen a la vida i lluiten contra si mateixos. L’entorn on es desenvolupa la història, els paisatges de la Cerdanya, i els ambients estan molt ben buscats i hi ha moments d’una extraordinària intensitat. En un d’ells, quan viatgen en cotxe emmig d’una nit plujosa, sona també Nick Cave. Una feliç coincidència. I deixo una de les frases finals, de regust agredolç, d’un dels personatges, que és una mica el resum de l'obra: - No està malament de tant en tant enamorar-se una mica.