10.8.09

Glòria a l'heroi

Una de les raons per les quals m'agrada creuar la frontera és per poder evadir-me d'un país que, des de molts punts de vista, resulta asfixiant. Deixar de sentir parlar dels temes de sempre, poder allunyar-me dels personatges omnipresents, escapar de l'endogàmia imperant, no té preu.
Per això, en tornar, em fa una mandra immensa tornar a posar la televisió, engegar la ràdio, agafar un diari. Sento que m'envairà un tedi enorme.
Però el diumenge al matí, retornat d'una estada balsàmica al país del nord, quan vaig posar les notícies del 3/24 hauria volgut sentir aquest tedi. En lloc d'això, vaig experimentar una gran sotragada, primer d'incredulitat i després de dolor. Havia mort Dani Jarque. Un home jove i ple de vida. El capità i símbol del nou Espanyol que naixia. De cop, no importava ni el nou camp ni la remontada èpica de l’any passat per salvar la categoria ni les il·lusions per la nova temporada. Tot això ja no valia res al costat d'aquest drama.
L'À., immers en el seu món idílic de platges i piscines, em pregunta amb qui es banyarà la nena que ha de néixer i que no tindrà pare. És una visió infantil d'aquest dolor -i de qualsevol dolor com aquest que es repeteix sense ressò diàriament- que deixa sense valor qualsevol qüestió esportiva.
La paradoxa ha volgut que el cor que semblava més sa, més indestructible, deixés de bategar. I la paradoxa ha volgut que aquesta mort s’amagués a Florència enmig de la bellesa.
Vaig llegir que et comparaven amb un cavaller medieval, corrent amb els cabells al vent. I la mort t’ha sorprès en terra de mil batalles, però amb traidoria, amagada en la solitud d'una habitació d'hotel. Et recordarem ja sempre com un cavaller, senyor de la defensa que carregava amb força però sempre de cara al rival, conservant la mirada tímida d’un noi de Sant Boi.
Un altre noi del mateix poble, Kiko Amat, acaba la seva magnífica novel·la Rompepistas amb el retorn del protagonista per assistir a l’enterrament d’un vell amic, mort de forma prematura. Amat fa sonar Stay free de The Clash per dir-li adéu i penso que aquesta és una bona música per acomiadar-te també. Resta lliure, Dani, i cavalca per sempre més.

3 comentaris:

Unknown ha dit...

Que així sigui. Descansa eternament en pau, capità.

Anònim ha dit...

Feia molts dies que no passava per aquí, sincerament dóna gust trobar-se bons escrits.
Ens va saber molt greu la mort d´en Dani Jarque, el meu company és periquito, algunes vegades l´havíem vist jugar a MontjuÏc.
Imma

Àlex Figueras ha dit...

Moltes gràcies, Imma. Comentaris com aquest donen força per seguir escrivint aquest bloc.
I quina llàstima que aquest post s'hagi hagut d'escriure. Quina pena.