Passeig de tarda (amb lectura de fons)

Potser massa influït per la recent lectura de Diario de un editor con perro, de Julián Rodríguez, he allargat avui el meu recorregut habitual de passeig pels voltants del poble. El llibre és una delícia, agredolça si coneixem el trist final de l'editor, mort sobtadament a la mateixa casa de la muntanya on transcorren aquests breus episodis, gairebé idíl·lics en la seva senzillesa, que conformen el diari. Sóc conscient que la meva caminada no passa per paratges equiparables als de l'entorn de la casa de la muntanya de l'editor, sovint coberts de neu i gairebé sempre plens d'una solitud acompanyada només del gos Zama i de la presència distant però continuada de guineus, cabirols, cérvols, voltors, corbs i, fins i tot, llops. La temperatura d'aquesta primera hora de la tarda d'avui s'allunyava també de la fredor inhòspita d'aquests últims dies -del mateix matí d'avui, sense anar més lluny- i, encara més, dels entorns nivals i gèlids dels quals deixa constància Rodríguez en els seus escrits. Així que he pogut fer gran part del camí en mànigues de camisa, especialment després d'haver pujat la pronunciada costa que porta a la font dels Balços. Malauradament, la font només gotejava; l'absència de pluja d'aquests últims mesos l'ha assecada, un fet insòlit durant l'hivern. També la bassa contigua era buida i només la concavitat de pedra que recull l'aigua que cau del raig s'omplia amb el goteig. No he pogut calmar la set fruit de l'esforç de l'ascensió, però sí que m'h assegut a descansar una estona al banc que han instal·lat just sobre del marge que dóna a l'antiga pedrera. Després, he prosseguit el camí fins a Casanovas. A mesura que m'hi acostava, anava sentint cada vegada més proper el soroll d'alguna eina mecànica. L'R. em va explicar que estaven arreglant la casa, fet que em va sorprendre i alegrar. És una casa preciosa, però l'he vist sempre abandonada -porta així més de mig segle- i amb el pas de tots aquests anys ha anat deteriorant-se. Pràcticament només queden dempeus les parets. Han caigut la teulada i les bigues de fusta, rosegades pel temps. Al costat de la casa s'hi conserva també una altra edificació, possiblement l'estable, amb els vestigis d'un rellotge de sol a la paret. Queden també les rajoles de l'era, just davant de les dues edificacions. No m'hi he volgut acostar, he sentit que hi treballaven i he vist que havien desbrossat les restes de les cases, que estaven envaïdes per la vegetació, i netejat tots els boscos dels voltants. Han quedat així al descobert les antigues feixes delimitades per murs de pedra seca, amb tota la seva humil grandesa, poblades ara majoritàriament de pi blanc -segurament l'arbre menys afortunat que exisiteix-. Aquí i allà hi emergeix, però, encara alguna petita olivera -o ullastre- i també unes quantes alsines joves. Fa goig aquesta feina de recuperació, quasi quixotesca, davant la qual sento una admiració ilimitada. Mentre feia una fotografia, a contrallum del sol que ja baixava camí de la cinglera, m'ha vist un gos des de dins de la casa i m'ha començat a bordar. He pensat que per viure allí, els caldran gossos que ensenyin dents esmolades i es facin respectar.

He seguit el meu camí, ara més plàcid i menys costerut, fins can Serra de l'Arca. Després de passar per una mena de túnel d'arbres, acabes emergint en el punt amb més bona vista del recorregut: al marge de la muntanya i just sota els cables d'alta tensió que creuen la vall de l'Avencó en el que podria ser una demoníaca tirolina. Els fils elèctrics, set, si no els he comptat malament, salven la pronunciada vall sense miraments, amb un pendent vertiginós. Situat just sota aquests cables sembla ser que se sent el seu brunzit futurista i metàl·lic, però el meu deficient oïda no ha aconseguit percebre'l mai. El que sí que aprecio sempre que passo per allí és la magnífica visió del pla de la Calma, a l'altra banda de la fondalada, coronat pel turó del Tagamanent i amb tots els plecs del massís que em recorden una maqueta de trens, d'aquelles que tan desitjava quan era petit. En l'ombrívol camí que puja al Bellit a través de la pedrera, en les obagues d'aquells plecs, s'hi apreciaven les giragonses cobertes encara de glaç, com estranys meandres blancs. Caminant una mica més, ja situat just a sobre de can Serra, es veien emergir, llunyanes, les cases del pla: el Clot amb el seu inconfusible teulat assimètric, la punta del campanar de la Móra, la Figuera i la Perera, totes elles tocades per la calidesa del sol de tarda.

Sembla ser que un rus ha comprat la casa de can Serra. De l'antiga masia en queden només les arcades dretes, però no fa gaire anys l'anterior propietari va arreglar un dels edifics annexos convertint-lo en una bonica casa de pedra, amb bigues vistes a la façana. La construcció es va fer amb gust i la vista que té i l'entorn són excepcionals. Segurament, però, les dificultats per arribar-hi l'havien deixat de nou en l'abandó. El nou propietari l'ha recuperat i ha afegit també pel jardí nous elements constructius i decoratius, algun d'ells, com un pou de pedra artificial, de gust dubtós, però la casa ha cobrat una nova vida, i això és el que compta.

He seguit el camí de baixada, de terra ben vermella, i m'he fixat en alguna altra paret de pedra seca. Records d'èpoques en què es guanyava terreny al bosc per conrear vinyes, oliveres i ametllers, fonamentalment. D'això ja no en queda res i el bosc ha colonitzat novament el que ja havia sigut seu. En un revolt del camí he sentit, molt proper, l'inconfusible i vibrant toc-toc-toc d'un picot. M'he aturat en sec, sense fer soroll, per mirar de veure'l -mai n'havia sentit cap tan a prop- però de seguida ha fugit cap un altre arbre. Allí he pogut veure de lluny la seva taca vermella al ventre: era un picot garser gros. Ha anat volant d'arbre en arbre i jo he pogut sentir, ara més llunyans, els seus característics cops de bec en el tronc dels arbres. Almenys, això m'ha compensat de l'absència de cérvols, guineus i llops. També he trobat a faltar un gos que m'acompanyés. Aquest és un dels grans mèrits del llibre, que, evitant plantejaments sentimentaloides ni atribuint a l'animal categories humanes, ens aconsegueix mostrar el paper d'omnipresent companya de Zama, sempre a l'aguait dels altres animals, sempre enfeinada amb els seus jocs a la neu i l'aigua, sempre al costat de l'autor. Jo he caminat sol, recordant molts passatges d'aquesta lectura i imaginant el valor d'aquells moments a la casa de les muntanyes que ens descriu Rodríguez, vestits d'un efecte reparador, que arribem a desitjar i envejar. La neu, el foc, el pa, la música... com elements d'una melodia molt serena i propera que ens ha acompanyat aquests dies i ens ha deixat pòsit.

Notes

Trobo l'amic X al supermercat del poble. De fet, últimament me'l trobo cada vegada que hi vaig. Paguem la compra -en el meu cas uns calamarsets per fer a la planxa- i ens quedem a fora xerrant una mica. Bàsicament, despotriquem del nou món. Em diu que quan escolta les notícies d'actualitat té la sensació de sentir soroll, un soroll molest que no li aporta res. M'agrada la comparació. Per anivellar el grau de queixes, li dic que cada vegada em costa més suportar determinades persones que la vida va posant en el teu camí.

- Què et costa més d'aguantar els joves o els vells?- em pregunta i crec que sap perfectament què li respondré, sense dubtar ni un moment.

- Els joves, és clar.

***

Que a l'horitzó sempre hi hagi París, com un far i com un desig. Sabent, tanmateix, que és un pensament naïf.

***

La paradoxa dels llibres que més t'agraden: hi passes tanta estona que s'acaben molt de pressa.

Això és el que m'ha passat amb Wattebled o el rastro de las cosas.

***

I una altra paradoxa sobre els llibres, en aquest cas potser més aviat una mania: vols comprar un llibre i no el trobes; passen uns dies i l'acabes trobant, el tens a les mans, el fulleges però, finalment, el deixes. Ha passat el seu moment.

***

Aquests dies el fred insistent comença a resultar-me gairebé tan desagradable com la calor estival. I això és una mostra del canvi que fem les persones amb el pas dels anys.

***

Un propòsit: treure's l'abric de la diplomàcia per quedar-se en mànigues de la camisa de la sinceritat.

Potser quan passi el fred.

***

Si els grimpaires sapiguessin com de fàcil és detectar-los, ¿intentarien ser més curosos a l'hora d'ocultar les seves ambicions? No ho crec.

***

He vist Barcelona coberta de neu, el que no havia vist mai és el que he trobat aquest matí: l'herba del parc sota una capa blanca de gebre.

Matinal

Fa molts anys, en un viatge a Roma, vam sopar a la taula del costat de Dino Zoff. Vam triar el restaurant perquè sortia a la guia que portàvem i era relativament a prop de l'hotel. No hi havia encara totes aquestes pàgines web i aplicacions de restaurants. Era un restaurant de la cuina de l'Emilia Romagna i tenia un aire que em recordava al barceloní Ponsa. Era prop de San Carlino alle quatte fontane, situada en aquella placeta mínima -de fet una intersecció de carrers- que té una font a cada cantonada. Com que encara no hi havia mòbils -crec- ni a ningú se li havia passat pel cap que existiria una estranya pràctica anomenada selfie, Zoff va sopar la mar de tranquil. Jo li llançava -això sí- de tant en tant alguna mirada de reüll.

Dino Zoff, etern porter de la Juve i de la selecció italiana, és recordat per haver jugat fins als 42 anys. El seu posat seriós i impertorbable contrastava amb la clàssica tendència a l'exageració dels jugadors italians. El seu caràcter impassible, juntament amb la seva planta i els efectes de l'edat que se li començaven a notar en els últims anys de carrera, el feien un personatge curiós, que generava afinitats i simpatia.

He recordat tot això, quan m'he despertat aquest matí, encara amb el coragre de la severa derrota d'ahir de l'Espanyol contra el Betis. I el que m'ha recordat Zoff ha estat precisament Diego López. Lluny de ser hieràtic com el Zoff que jo recordo, a Diego López el veig darrerament gesticulant contínuament, cridant, animant i patint. I és que ni el seu gran moment de forma ni les seves parades inimaginables resulten suficients davant la feblesa defensiva de l'equip, que el deixa sovint venut enfront dels davanters rivals. López ha fet ja 40 anys i els seus cabells sovint escabellats a causa dels esforços que ha de fer contínuament han començat a agafar un to gris com els de Zoff. Tot i que és menys corpulent, la seva alçada em fa pensar també en el porter italià. Però la inoperància del seu equip li impedeix assolir la temprança que correspondria a un èmul de Zoff. Diego López, un grandíssim porter que no va tenir inconvenient en acompanyar l'equip a la segona divisió, és un magnífic professional que enyorarem. Aquells llestos que el discutien a principi de temporada s'haurien d'amagar sota les pedres.

A Roma, després de sopar, ens vam acostar passejant fins Via Veneto, no molt lluny d'allí, però no hi vam trobar ni rastre de la dolce vita.

***

He deixat de pensar en porters i m'he llevat, sense fer soroll. He obert els finestrals del menjador i se m'ha obert la vista del jardí, les teulades, els xiprers i els cotxes coberts totalment d'un mantell blanc de glaç. El sol no tenia esma de sortir i una tènue boirina ho cobria tot, acabant d'emblanquinar així el conjunt del paisatge. Era una imatge profundament bonica.

M'he assegut al sofà, m'he tapat amb una manta i m'he posat a llegir.

***

Va arribar-me ahir Wattebled o el rastro de las cosas, de Paco Gómez. Me'l va enviar el mateix autor -moltes gràcies- perquè, via instagram, vaig ajudar-lo a situar una fotografia antiga que havia trobat al Rastro. S'hi veia, a la foto, un grup de gent sobre unes roques i al fons una població costanera francesa, que no em va costar gaire identificar com a Dinard.

Instagram té també aquestes coses bones, perquè més enllà del joc i la recompensa (immerescuda) m'ha permès descobrir no només un llibre sinó també un autor interessant. Aficionat com sóc a estirar el fil d'històries que, aparentment podrien semblar d'escàs interès, el joc que proposa Gómez el sento com a molt proper. A partir d'uns negatius antics en plaques de vidre trobats també al Rastro inicia una investigació que el porta per pobles francesos perduts i minúsculs -dels que tant m'agraden a mi- per acabar de conèixer la història de la família que apareix a les fotografies. Es tracta d'uns personatges que el temps, i la terra, ja s'ha empassat. Potser dir que Paco Gómez els fa viure una segona vida seria excessiu, però sí que els allibera transitòriament de l'oblit i crea una història, real, que a mi m'interessa molt més que la ficció de tantes novel·les.

Els Wattebled em tenen ara fascinat i seguiré després per una altra família, Los Modlin, que inexplicablement havia trobat a les llibreries i havia anat deixant -tot i interessar-me- i que ara veig que és indemorable.

***

Aquesta lectura de Wattebled em fa pensar en el record, així en abstracte, que tard o d'hora s'esborra. I pensant en altres tipus de records, el record dels enamorats, em ve al cap la frase d'una cançó de Sabina que escoltava l'altra dia: Trepo por tu recuerdo como una enredadera. 

Notes

Avui he arrribat molt d'hora a treballar; era negra nit encara. Des de la finestra del despatx es veia la lluna, alta i petita, com una presència estranya. M'he posat a fer les meves coses i quan me n'he adonat, ja era de dia -un dia gris i lleig- i la lluna havia marxat. Al requadre de la finestra m'ha quedat l'alta paret del camp de futbol, que sempre sobrevola alguna gavina, i els pins a primer terme, d'un verd esmorteït i brut.

***

Quan he arribat, he sorprès la senyora que neteja els despatxos, que s'ha endut un ensurt. Estan acostumades al silenci i a no trobar-se ningú aquelles hores. M'ha preguntat si feia fred i hem parlat una estona d'aquestes coses del temps i dels desplaçaments matinals. Al final m'ha dit:

- Me llamo M.

Jo li he dit també el meu nom. Ha estat una conversa inesperada i agradable.

***

Diario de un editor con perro, de Julián Rodríguez. Tot just començat ahir, però m'adono ja que és d'aquells llibres que tens ganes de tenir un moment per tornar a agfarar-lo. E. me 'l va recomanar i aquesta ressenya de José Luis García Martín em va acabar de convéncer. De moment, l'indret on transcorren aquestes petites històries, aquesta casa a les muntanyes, em provoca enveja.

***

I diu García Martín en l'esmentada ressenya una veritat que sovint passa desapercebuda: Los autores no escriben libros, sino la materia prima de los libros. Los libros, aunque un solo nombre figure en la portada, son siempre obra colectiva. I, efectivament, ara tenim tendència a mesclar papers i funcions, però veig molt necessari preservar aquesta col·lectivitat de l'obra, amb autors que escriguin i editors que converteixin aquests escrits en llibres. El que succeeix és que moltes vegades l'autor es troba sol amb els seus papers abans d'aconseguir cap contacte amb un editor que sigui capaç de guiar-lo i acompanyar-lo.

***

A diferència del llibre de Rodríguez, se'm fa difícil trobar el moment d'acabar els últims capítols de Els amants de Coney Island, de Billy O'Callaghan, un llibre admirablement ben escrit, amb un plantejament i un argument prometedor, però que, no sé ben bé per què, se m'ha acabat ennuegant.

Feia temps que no em trobava amb una escriptura tan precisa i delicada amb els detalls, plena de virtuosisme, com la d'O'Callaghan. Al mateix temps, la història resulta atractiva i versemblant, amb una argumentació ben travada, però ni això ha acabat impedint el meu desinterès final.

***

De cop i volta, han marxat els núvols, s'ha reobert el cel blau i ha reaparegut la lluna, més gran i translúcida, jut entre els pals de les banderes del camp de futbol. Els mars de la lluna tenen la mateixa tonalitat que el cel blau, els núvols blancs, tocats pel sol matinal, tenen agun reflex rosaci.

***

Surto quasi de buit de la Central. No trobo ni l'últim número de la Revista de Occidente, que porta un especial sobre el Salon de los pasos perdidos, ni 1922 de Rivero Taravillo, que encara no ha sortit, ni Feria d'Ana Iris Simón, ni la traducció de Todó de L'educació sentimental, que, pel que veig, és quasi introbable. Al final, m'enduc només l'esmentat Diario de un editor con perro.

***

Un desengany porta sempre implícit un engany. La pròpia paraula no pot ser més clara, però sovint no en som conscients.

Unes històries

Jules Renard: Hom col·loca els elogis com col·loca els diners, per a què ens siguin retornats amb interessos.

I a mi l'elogi personal, si no hi ha una distància -escrita, per exemple-, se'm fa molt difícil.

***

Precisament sobre els interessos, monetaris, una història sobre l'evolució del nostre món.

Quan deuria tenir quinze o setze anys, el meu pare em va demanar que l'acompanyés al banc. Els diners que tens a la llibreta i que no utilitzes, va dir-me, els hauries de posar en un dipòsit a termini -bé, va dir a plaç fixe- que és l'expressió que sempre s'ha usat per aquí. I vam anar a l'oficina del Banc de Sabadell de la plaça de Centelles, el poble veí. Llavors, el cotxe s'aparcava al bell mig de la plaça, envoltant la font que encara hi ha, i al voltant de la plaça, a banda de la sucursal del banc, hi havia un forn, un cisteller, una sabateria, una farmàcia i la caserna de la guàrdia civil. Molts d'aquests establiments ja han passat avall. Recordo que l'oficina del banc era gran, amb molts treballadors i amb un important moviment de clients. Els mostradors eren de fusta sòlida, amb detalls modernistes; els sostres eren alts, entrava la llum pels grans finestrals. Al meu pare tothom el coneixia:

- Venim a obrir una llibreta a plaç fixe pel noi.

- Molt bé, senyor F.

I crec que a banda d'una llibreta -o cartilla, com es diu també aquí- blava, nova amb una B i una S, van donar-me un vuit per cent d'interès per aquells petits estalvis, cosa que avui sona a ciència ficció. També vaig aprendre el valor i la protecció que dóna el diner, una lliçó rusiñoliana i planiana al mateix temps.

Doncs bé, anys després aquella bella sucursal del banc va anar canviant d'espai, ubicant-se en locals freds i impersonals, l'atenció bancària va passar a ser telefònica i majoritàriament lamentable, fins que, tot just fa un parell de mesos, l'oficina en qüestió ha tancat. Òbviament ningú sap qui és el senyor F. (ni el pare, que ja és mort, ni el fill, que ha passat la cinquantena). I no cal dir que estalviar -o estuviar com es deia també per aquestes contrades- és una pràctica estranyíssima i molt penalitzada.

Podria semblar que no té res a veure amb aquesta història, però deixeu-me explicar que uns anys més tard, potser un o dos, aquell fill va demanar pels Reis, o per algun sant o aniversari, una bufanda com a regal. Era una bufanda beix, amb quadres, marca Burberry, que es portava bastant per aquelles èpoques. Era llavors un accessori prou comú, potser també petitburgès, com la pràctica de l'estalvi, i que, també, va anar passant de moda. De la qualitat de la bufanda en puc donar fe, perquè encara la conservo en perfecte estat. De fet, he fet el propòsit de tornar-la a portar.

Doncs bé, fa uns dies, va dir-me la G., mentre mirava de fer compres per internet:

- Saps que una bufanda Burberry val quatre-cents euros?

Enfeinat com estava amb altres coses, no vaig fer-li gaire cas, pensant que em prenia el pèl o que s'havia confós. Avui m'ho ha tornat a dir i he volgut comprovar-ho personalment. Efectivament, costa exactament quatre-cents vint-i-cinc euros, cosa que a la meva limitada capacitat d'enteniment li resulta del tot incomprensible.

***

Quina és la conclusió de tot plegat o el mínim comú denominador d'aquestes històries? Fonamentalment, la mort de la classe mitjana.

Es diu que quan Josep Pla pujava amb algun convidat al pedró de Pals, per ensenyar-li la magnífica vista de la plana de l'Empordanet, li deia:

- Li agrada aquest paisatge? A mi també. No hi veurà cap hipoteca.

Doncs bé, ara les sucursals més sòlides de la banca local tanquen, els interessos negatius i la sobreimposició penalizen l'estalvi, el hàmster de l'economia només mou la roda a base d'endeutament i consum desbocat, mentre deu haver-hi xalats (rics i no tan rics) que paguen quatre-cents euros per la bufanda petitburgesa per antonomàsia.

***

Nostàlgic i estevet? Potser sí.

Notes

De vegades, encara m'interessen algunes coses de la política. Quan vaig sentir Emmanuel Macron dient que volia fotre (emmerder) els no vacunats vaig trobar molt desafortunada la sortida de to. De totes formes, era impossible que una afirmació així no fos calculada, buscant algun tipus de rèdit. Evidentment, això provocava els candidats de l'extrema dreta -Zemmour i Le Pen- però, modestament, a mi em semblava que Valérie Pécresse, la candidata gaullista, responent amb una certa habilitat, podia aprofitar la sortida de to per reforçar la seva posició.

Sorprenentment, llegeixo en aquest article a l'Ara, que l'objectiu de l'emmerdement era precisament Pécresse, la rival que fa més por a Macron de cara a una eventual segona volta. Segons Laia Forés de l'Ara, mentre estava clar que l’extrema dreta sortiria en tromba a criticar les paraules del president, la candidata dels conservadors es quedava fora de joc: Els Republicans es volen desmarcar de l’extrema dreta i defensen la vacunació. Com criticar Macron sense semblar que t’alinees amb Le Pen i l’ultra Éric Zemmour? Tanmateix, conclou Forés, que Pécresse, una política molt hàbil, va optar per carregar contra les formes i no contra el fons del discurs del president. “Insultar mai és la bona solució", va lamentar. I això és precisament el que havia pensat com a saber aprofitar l'oportunitat.

Veurem què acaba passant en aquestes interessants eleccions presidencials on els extremistes Zemmour, Le Pen i Melenchon podrien quedar fora de la segona volta.

***

Sentia avui a la ràdio que algú comentava el plaer que li procurava entrar en una papereria i trobar-hi tota una gamma de llapis, bolígrafs, gomes, retoladors, pintures, cartolines... Fa pocs dies, vaig experimentar una sensació similar en un forn: l'exposició de pans de diferents tipus, formes i constitucions, acompanyada en aquest cas de l'hospitalària i gentil olor que acostumen a fer els forns, em va generar un profund benestar. I no fa ni dos dies que em va meravellar com a un nen l'ampli estoc de vins i licors de la magnífica bodega del poble. L'explicació d'aquestes sensacions deu trobar-se en algun sentiment atàvic lligat amb la seguretat que provoca l'abundància, amb el fet de saber que no morirem de fam ni de necessitat. Però, curiosament, aquests sentiments que poden generar, quan estan ben sortides, les llibreries, els colmados, les bodegues, les botigues de betes i fils... difícilment els experimentem, per exemple, en un hipermercat. I per a això sí que no sabria trobar-hi explicació.

***

En l'actual i estrany entorn de neurosi que ens provoca la pandèmia, la inseguretat que genera qualsevol tipus de malestar o símptoma físic, sempre que sigui lleu és clar, és pitjor que la dolència en si mateixa.

Un matí

Avui he anat a la Sala, la casa on va néixer Serrallonga, a Viladrau. Després de creuar un rierol amb el cotxe, cosa que sempre té un punt d'aventura una mica far west, l'he aparcat al costat de la riera de Sant Segimon i he fet un bon tros de camí a peu. Feia fred -el sol era excessivament tímid avui- però la bellesa de l'entorn compensava tots els inconvenients. Això que a l'inici, des d'una mena d'espai hípic s'emetia una música d'aquesta en què la veu es distorsiona amb autotune (crec que es diu així) que resultava absolutament desagradable i fora de lloc en aquell paratge. El sentit comú no acostuma enganyar i hauria de fer veure a qualsevol persona que aquella música allí és sobrera i impròpia. Crec que finalment s'ha imposat aquest sentit, perquè l'he deixada de sentir ben aviat.

El camí avançava en paral·lel a la riera, tot i que a una certa distància. Ens hi separaven uns camps verds on pasturava algun cavall. El cel era enterenyinat i el sol, esmorteït, com un far en la boira. Han volat un parell de gralles. Els darrers contraforts del Matagalls s'imposaven, al fons, com una paret. El camí creuava un bosquet d'alzines i roures. En la paret de les muntanyes de pedra s'hi veien alguns grups de faigs, nusos d'hivern, que ressaltaven entre el verd fosc dels arbres perennes. En un revolt, he vist per primer cop la casa, dalt d'un turonet, forta i imponent, tota pedra. Era una imatge preciosa, fotogràfica -una llàstima que no dugués la càmera-: uns arbres de ribera sense fulles amagaven una mica la Sala, que emergia dalt del turó, a contrallum, i al fons l'enorme mola de pedra de les muntanyes: la muntanya d'ametistes.

M'hi he anat acostant, fins arribar-hi. Quan era per allà, ha arribat un home amb un tractor, qu l'ha aparcat en una mena de cobert, però m'ha quedat el dubte sobre si està habitada i he pensat si acabarà perdent-se també, com tants altres masos d'aquest país. De prop, he pogut veure més bé els detalls de la casa: la torre de defensa, els porxos encarats al sud, els murs de pedra de diferents formes i colors... Però m'ha quedat gravada la visió inicial de la casa vista des de lluny, valenta i sòlida, com un estendard.

***

Després m'he arribat fins Viladrau, on he recorregut amb el cotxe, patint una mica, un camí costerut i irregular que m'ha portat a Rusquelles (o Rosquelles). Recordava que aquesta casa, pertanyent a la família Bofill, sortia a El vel de Maia de Marià Manent. Manent la considerava un indret de pelegrinatge literari, on trobar l'esperit de Guerau de Liost, i la comparava a les cases de Keats o Goethe. Arreu hi ha l'empremta de la personalitat poderosa de Jaume Bofill i Mates: la decoració de la casa, els mobles, els petits detalls, reflecteixen la curiosa mescla d'aquell noble esperit, fet alhora d'austeritat i refinament, de franciscanisme i sibaritisme, escrivia.

No hi havia ningú; tampoc cap tanca que hi impedís l'accés. Un vell safareig o estany de pedra, buit, d'una gran elegància, m'ha donat la benvinguda. M'he apropat a la casa, amb una certa recança, sabent que no deixava de ser un invasor. He mirat de respectar el silenci tant com he pogut, caminant amb cura i m'hi he estat tan sols un instant, mirant-la de lluny, amb el mínim grau possible de tafanerisme. He resseguit els detalls: un gran castanyer a l'entrada, una llinda, relativament nova, que donava la benvinguda amb la inscripció Ave María Puríssima, i el que més m'ha cridat l'atenció, una petita taula de marbre, rodona, com de bistrot, acompanyada de dues cadires de jardí de ferro, just al costat de la casa, des d'on es veien, al fons, les grans muntanyes fosques del Montseny. Un espai senzill i lleu, calm i elegant. I he pensat que, en aquests temps d'ostentació que vivim, l'autèntica riquesa era allò: aquella tauleta amb aquelles cadires, aquella casa antiga i austera, aquelles vistes, aquell aire.

Apunts

Dedicar més temps a escriure: un altre propòsit del nou any.

***

I encara més: retornar a allò que ens il·lusionava abans. No em refereixo només a abans de la pandèmia, sinó també a fa quinze o vint anys. M'ha vingut al cap el nom d'una pàgina web que consultava, galaxidion, que recopilava totes les fires i mercats de llibres vells de França. L'he buscada i està desactualitzada, però n'he trobat una altra: recollia un parell de fires de pobles propers a París. Però segur que en vindran més. I ens farem PCR o el que calgui, però tornarem al país veí. Ben aviat.

***

Llegeixo el diari: una pèrdua de temps.

Però almenys no m'omple de mal humor com llegir tuits i digitals. I aquesta és una altra cosa a la qual hem de renunciar: tornar vint anys enrere.

***

Després de dinar surto a caminar. Pregunto a l'À. i l'N. si volen venir. Com que estan tancats a les seves respectives habitacions, faig un crit a peu d'escala:

-Algú vol venir a caminar amb mi?!

I si la resposta  a la pregunta fos el resultat d'un referèndum diríem que hi ha hagut una participació del 50% i un 100% de vots negatius.

***

El balanç de la caminada -el circuit habitual fins l'Aregall- ha estat la feliç constatació de que el dia ja s'allarga, que avui tots els gossos estaven nerviosos i bordaven molt, i que no feia tan fred com ahir. He vist tres o quatre gaigs i m'he trobat de cara un genet, just davant del molí. La imatge del cavall davant la façana de pedra era bonica.

***

Després de setmanes de mals resultats en la lectura, la sequera es va trencar just abans de Nadal. Va haver de ser un valor segur -com els ariets que aconsegueixen trencar empats irresolubles: Azorín, amb Un pueblecito, Riofrío de Ávila, que tenia pendent. Després va venir Evelyn Waugh, amb Un puñado de polvo, que comença magníficament amb la seva crítica satírica de l'alta societat anglesa però que intueixo que l'autor no va saber com acabar i, en la meva opinió, es perd amb una història final amazònica, imprevisible i delirant. I seguim amb l'edició d'Alba del gran clàssic de Flaubert, traduït com La señora Bovary.

Hem tornat a agafar el bon camí de lectures.

***

I el llibre d'Azorín és d'aquells per subratllar-ne fragments i fragments. El fil del volum és la lectura d'un llibre vell trobat en una fira de títol tan llarg que no reproduïrem.L'autor, Joaquín Bejarano, capellà de Riofrío, a qui Azorín acaba comparant amb Montaigne. Per triar un fragment, escollirem precisament aquest:

Nuestro autor es un pequeño Montaigne de Riofrío de Ávila. Nuestro autor ha leído muchos y variados libros; tiene una viva curiosidad intelectual; ama todas las novedades y bizarrías del pensamiento; gusta, al mismo tiempo, del platicar ameno, agradable y ático; le place también la vida dulce, suave, discreta, sin gustos estrepitosos, pero sin molestias, incomodos y amarguras. No tiene prejuicios tenaces.

Què no donaríem per ser descrits d'aquesta manera!

***

Més Azorín. Sobre l'estil, aquesta explicació finíssima:

¿Que cómo ha de ser el estilo? Pues el estilo... mirad la blancura de esa nieve de las montañas, tan suave, tan nítida; mirad la transparencia de este regato de la montaña, tan límpida, tan diáfana. El estilo es eso; el estilo no es nada. El estilo es escribir de tal modo que quien lea piense: Esto no es nada. Que piense: Esto lo hago yo. Y que sin embargo no pueda hacer eso tan sencillo -quien así lo crea-; y que eso que no es nada, sea lo más difícil, lo más trabajoso, lo más complicado.

I això em fa pensar en la concepció que tenia Pla de l'escriptura.

Notes

En la ficció, allò que constitueix el seu nucli bàsic -l'argument, la història, la trama- sempre acaba interessant-me poc, pel simple fet de saber que es tracta d'una ficció. Tot el contrari del que em passa amb l'escriptura memorialística: la realitat, encara que sigui amb històries tènues, rutinàries o grises, acaba cridant-me gairebé sempre l'atenció.

Podria fer-ne un paral·lelisme amb la pintura. Reconeixent-ne tots els mèrits tècnics i d'expressió artística, la temàtica habitual barroca amb predomini d'escenografia mitològica o bíblica no em diu el mateix que la simplicitat i el classicisme dels interiors de Vermeer o de Hooch o, fins i tot, que els fons dels retaules dels primitius flamencs o les escenes camperoles de Brueghel el vell. Constatar -ser plenament conscient- que el pintor ha captar la realitat d'un moment antic transcendeix la pròpia creació artística.

Tornant a la novel·la i, per tant, a la ficció, el que m'arriba a atreure sempre més és allò que enllaça amb la realitat i que provés de la realitat: el pensament d'un personatge, el plantejament d'una situació, la descripció d'un entorn familiar, social o geogràfic... Per això, em costa més gaudir de les novel·les llunyanes -en el temps o en l'espai-, perquè molts d'aquests referents se m'escapen. Així, per exemple, de la descripció de la vestimenta d'un cavaller del segle XIX difícilment podré extreure'n conclusions sobre el seu caràcter o extracció, a diferència del que succeiria amb una novel·la més recent.

I bé, ja sé que d'aquestes reflexions n'acabaré traient algunes converses polèmiques. Quedi clar, que això no constitueix cap tesi; ho visc bàsicament com una mancança.

***

Tot i que en el cinema m'interessen més els arguments que en les novel·les -perquè el visc més com un entreteniment- si m'assec davant la televisió també acostumo a deixar-me endur més per allò que és real: informatius o documentals.

***

Passant amb cotxe per la ciutat. Aturat en un semàfor, veig la següent escena: una dona gran d'esquena  asseguda en un banc. Només li veig el cap blanc. Del forn que hi ha al davant en surt un home d'uns cinquanta anys, envellit, caminant amb una crossa, amb dificultats. M'imagino que deu ser el seu fill. S'hi acosta i parlen. És una imatge breu, dura uns vint segons, però em fa pensar en com deu ser la seva vida, on i com deuen viure, si passen dificultats, si arriben a ser feliços... Fins que el llum es posa verd.

***

Una mica més enllà veig passar una noia, d'uns vint anys. No és gaire alta ni va ben vestida ni crida especialment l'atenció. Però veig en les seves faccions -perfil ben format, ulls negres- i en el seu posat decidit, un gran poder. Aquí no hi ha ni semàfor, és un instant.

***

El centre de la ciutat -la rambla de Catalunya i, encara més el passeig de Gràcia, em resulten en canvi monòtons. Les botigues de luxe -algunes amb cua al carrer- i els individus que les visiten em semblen, en la seva majoria, profundament vulgars. El benestar d'aquests carrers em resulta tediós i ensucrat com un torró de crema.

***

Sense gaire fe, envio un poemari antic a un parell de concursos, com qui compra una butlleta de loteria. Em sorprèn, i m'exaspera, que em demanin que l'original sigui escrit a doble espai. En un poema mínimament llarg, escrit en un document de word, el doble espai en dificulta la lectura, fa perdre la perspectiva.

Em passo el doble espai pel folre dels pantalons.

***

Els divuit anys de l'À. em fan pensar sovint en els meus divuit anys; el seu primer any d'universitat, en el meu. Ho faig per mirar de posar-me en la seva pell, per poder entendre'l més bé. I sento llavors una mena de vertigen. Perquè veig aquells moments de la meva vida com a molt llunyans, plens d'imatges borroses. Però, paradoxament, al mateix temps, em resulta molt estrany, gairebé irreal, pensar que el temps hagi pogut córrer tant, que qui sigui allà, assegut en una aula, sigui ell i no jo.

***

Propòsit del nou any: menys relacions socials (reals i virtuals). No per raons sanitàries ni per misantropia, per treure més profit del temps.