A la plaça de les Glòries

A la ràdio del cotxe sona la veu de Nico, una veu profunda, que embolcalla i aïlla del món exterior. No m’arriba cap so de fora, només imatges. Els cotxes estem aturats, al pas elevat de la plaça. La calitja comença a expressar-se, desdibuixant qualsevol contorn. A la llunyania, un avió avança lentament sobre les torres, mig bessones, de la Vila Olímpica. Traça una línia obliqua de pendent descendent molt lleu. De cop, quatre cotorres travessen esbojarrades la calçada, quasi fregant els cotxes. Avancem molt poc, el just per veure un anunci de fa dècades pintat en el lateral d’un bloc de pisos proper: Negra, fotografía. Queda en un balcó una bandera del Barça, vestigi d’alegries recents que semblen ja del passat. Ens tornem a moure i enfilem el descens d’aquest scalextric que té els dies comptats. En aquest nivell, tot s’enfosqueix i el so dels motors es va fent audible a mesura que s’apaga, suaument, la veu de Nico. El semàfor es posa verd i les motos arrenquen de cop, explosives, com en la sortida d’un gran premi. Els cotxes les seguim i aquest món estrany de la plaça de les Glòries se’ns fa llunyà.