Dos llibres sobre el món del vi

Aquests mesos d’estiu he encadenat la lectura de dos llibres sobre el món del vi: Families of the vine, del nordamericà Michael S. Sanders i Un viñedo en la Toscana, de l’hongarès Ferenc Máté. Michael S. Sanders, enamorat de França, és autor també del magnífic From here, you can’t see Paris, dedicat a descriure i explicar la vida i el ressorgir d’un bell poblet de la regió del Carcí, Les Arques, a través de la posada en marxa d’un restaurant i d’un taller d’artistes. Tinc un record extraordinari de la lectura d’aquestes pàgines, que em van impulsar a conèixer Les Arques i a passejar-me, un dia de primavera, pels seus carrers. Em venen al cap les imatges d’una elegant església romànica i la torreta d’un vell manoir on un dia va viure l’escultor Zadkine. Precisament, unes escultures de ferro de Zadkine acompanyen i complementen, en harmònic contrast, la pedra vella de l’esglesiola. No cal dir que seria feliç passant uns mesos escrivint i vagarejant en solitud per aquests pobles de La Bouriane.
Amb Families of the vine, Sanders no es mou de la regió, però canvia els boscos de La Bouriane per la vall suau i meandriforme de l’imponent riu Lot, uns quilòmetres més al sud. Els castanyers i les granges d’ànecs deixen lloc a les vinyes i els cellers. Sanders ens introdueix, a través del testimoni de tres vinyaters, en el món dels vins de Cahors i en allò que representen per aquells que els produeixen.
La principal característica dels llibres de Michael Sanders és la implicació. S’involucra a fons en els temes que tracta per tal de saber-ho tot i poder explicar-ho. Qui estigui cansat dels reportatges superficials que acostumen a engruixir les revistes de viatges i d’informació general, que llegeixi Sanders. Hi ha una certa distància cultural, derivada de l’enfoc al públic americà, que el fa adoptar un to un xic naïf respecte a la vella Europa, però això no és obstacle per fer interessant la seva obra. Un interès que no es limita, tanmateix, als esmentats aspectes informatius. Els seus llibres no són literaris –si se’m permet l’adjectiu- però van més enllà de l’assaig periodístic. Un exemple d’això és l’emotivitat que sap transmetre a l’hora d’explicar les motivacions que porten la família Jouffreau a conrear unes vinyes velles en un terreny alt, àrid i sotmès a totes les inclemències. Amb episodis com aquest, el lector entén tot el que hi ha darrera de cada ampolla d’un vi produït des de fa segles per generacions de les mateixes famílies.
El llibre de Ferenc Máté és absolutament diferent. Amb un to irònic que l’aproxima -salvant les distànces- a la visió provençal de Peter Mayle, descriu la important empresa de restaurar una enrunada casa de camp a Montalcino, un dels racons més paradisíacs de la Toscana, plantar-hi vinyes i iniciar la producció del seu propi Brunello.
El to desenfadat de l’autor, amb un punt snob i fins i tot frívol, ens allunya de la visió transcendent que dóna Sanders dels vinyaters del Lot i del seu compromís amb l’activitat. Máté, gran navegant, sempre és a punt d’emprendre una aventura amb el seu veler o d’escapar-se a esquiar a les Dolomites quan se sent sobrepassat pels problemes de la restauració de Il Colombaio. Per contra, la gran aventura dels Jouffreau i companyia és assegurar la qualitat del seu vi i, per això, romanen sempre amatents a la meteorologia per intentar avançar-se a qualsevol problema.
Ferenc Máté explica en la seva biografia que la seva família va arribar als Estats Units des de la Transilvània hongaresa sense ni un cèntim, fugint dels comunistes. No obstant això, de la lectura de Un viñedo en la Toscana es desprèn que la seva situació financera ha canviat notablement ja que aquests aspectes no semblen ocasionar-li mai cap problema a l’hora d’emprendre un projecte d’aquestes dimensions. A Cahors hi ha grans fortunes enterrades sota terra en forma d’ampolles de vi de cadascuna de les collites, però el contrapunt és una austeritat que trobem reflectida en les pàgines de Families of the vine.
Al final del seu llibre, Maté ens ofereix un llistat de les altes qualificacions que els seus vins obtenen en revistes nordamericanes com ara l’afamada Wine Spectator. Els vins de Cahors, per contra, segueixen considerant-se un xic rústics al costat dels seus compatriotes de Bordeus o de Borgonya.
Sense entendre-hi gens de vins tinc, però, molt clar amb quins ompliria la meva copa.

Vignamaggio

Abans d’ahir van fer per la tele Molt soroll per res, de Kenneth Branagh. Malgrat tenir moments de tensió dramàtica, és possiblement una de les pel·lícules que més bé transmet la joia de viure. El fragment inicial, amb el príncep i el seu seguici cavalcant pels turons suaus i assolellats de la Toscana i desfermant una autèntica bogeria a mesura que arriben a la vil·la que els acollirà, n’és tota una mostra.
Bàsicament Molt soroll per res és una pel·lícula amable, agradable, plena de lluminositat, que deixa una empremta de felicitat. Emma Thompson irradia plenitud i bellesa, Kenneth Branagh juga amb gràcia el seu paper, Denzel Washington és la viva imatge de la serenor i Michael Keaton no deixa de sorprendre. Keanu Reeves és tan previsible en la seva malignitat que no arriba a alterar la placidesa del film. Prop dels murs de la bella vil·la, enmig dels jardins clàssicament italians i sota un sol que dóna vida, saps que tot acabarà bé. Els dilemes shakespearians es fan miques entre el paisatge de vinyes i xiprers.
Ara fa sis anys, quan vam ser a la Toscana, vam saber que ben a prop teníem la vil·la de Don Leonato, escenari de Molt soroll per res. La regió és plena de vil·les i casalots amb història però aquest té un afegit especial. Es diu Vignamaggio i, segons diuen, va pertànyer també a la família de la Monna Lisa, els Gherardini. Prop de Greve in Chianti – i de la seva bella plaça triangular- a Vignamaggio es dediquen avui en dia a la producció de vi i a l’agriturismo. Nosaltres només hi vàrem treure el cap, però sens dubte ha de ser un luxe hostatjar-se sota el mateix sostre que un dia va acollir les belles Beatriu i Hero.

Estampa italiana: Don Vincenzo

Era a mitjans d’agost de l’any 2003. Un estiu terriblement calorós. Havíem fet el viatge fins a la Toscana amb el Volkswagen Polo de la Gemma, que va arribar exhaust. Però va valer la pena. Els cinc primers dies els vam passar hostatjats en un indret meravellós enmig dels turons del Chianti. Era una casa de camp restaurada, aïllada entre els boscos. S’hi arribava per un camí pedregós i ple de sotracs que ens feia patir per l’embaràs de la Gemma. Però tenia una recompensa. La casa gaudia d'una de les vistes més boniques que hagi vist mai: les cases i l’església de l’aldea de Volpaia, retallades damunt d’una carena i acabades amb una filera de xiprers. Camps de vinyes i, a la llunyania, Radda in Chianti.
El territori del Chianti és més agrest que el típic paisatge toscà de les postals, camps ondulats de cereals i ara una capella, ara un xiprer. Aquestes terres suaus es troben més al sud, a la banda de Pienza i de la Val d’Orcia. Però el Chianti, més incòmode de recórrer, té també una gran bellesa.
Sopàvem a la mateixa casa i des de la terrassa, sota l'emparrat, vèiem com la llum s’anava fonent i com s’enfosquia la silueta de Volpaia. Apareixien els estels, l’aire es refrescava i les converses s’escalfaven. Guido, l’amfitrió, treia la grappa i el limoncello i l’anglès començava a fluir amb més facilitat. Guido havia treballat a la banca i havia canviat Milà per la Toscana.
L’últim dia, quan la recança de deixar un lloc on has estat feliç ens començava a vèncer, el vam veure arribar. Vell i taciturn, amb unes ulleres anacròniques de pasta, semblava un autèntic capo. Els italians quan són seriosos tenen un aire especialment transcendent. Ell el tenia. Anava acompanyat d’algunes dones, que estaven sempre per ell. Una era gran i semblava la dona, les altres una mena d’ajudants. No parlaven gaire.
Guido ens ho va explicar. Cada any, a mitjans d’agost, els propietaris del castell i de mig poble de Volpaia, productors de vi, organitzaven la Festa di San Lorenzo. Convidaven amics que hostatjaven aquí i allà i per això la mateixa casa on estàvem restava ocupada a partir d’aquella data. Era una celebració molt exclusiva, amb un castell de focs d’artifici, però al final, amb el Chianti rajant a dojo, s’acabava barrejant amb la festa popular de la gent de Volpaia. Guido era un amant d’aquesta revetlla popular.
L’home de les ulleres i el posat recte era l’encarregat d’organitzar la festa selecta. Ara sóc incapaç de recordar-ne el nom i això em fa una certa ràbia. Diguem-li Don Vincenzo. Sembla que Don Vincenzo era un autèntic mestre en l’organització d’aquest tipus de cerimònies i ell fou l’artífex de les noces de Carolina de Mònaco i el malaguanyat Stefano Casiraghi. Puc imaginar-me a Don Vincenzo –discret, impecable, impertèrrit- donant indicacions i controlant-ho absolutament tot. El veig.

I així vam marxar cap a Pienza, deixant a Don Vicenzo amb els seus treballs i fent el propòsit de tornar algun dia i, qui ho sap, potser poder viure la nit de San Lorenzo a Volpaia. Per mi, aquesta festa ha adquirit dimensions mítiques.

El model de la Toscana i el model del totxo

Article publicat a El 9 Nou el 29 de juny de 2006

He tingut la sort de passar uns dies de primavera a la Val d’Orcia, a la regió italiana de la Toscana. Allí he pogut gaudir de l‘extraordinari patrimoni artístic d’aquell país, dels seus meravellosos paisatges i, el que és més important, del seu envejable estil de vida.
Com és ben sabut, la Toscana és coneguda mundialment per la seva riquesa artística, amb la seva capital, Florència, al capdavant, i amb moltes altres viles i ciutats del valor i l’encant de Siena, Arezzo, Lucca, Pienza, Montepulciano o San Gimignano. Però la Toscana ha esdevingut també un referent indiscutible per la seva qualitat de vida; un concepte molt ampli en el qual hi intervenen factors com ara la bellesa paisatgística, l’elevat nivell de conservació d’aquests paisatges, la qualitat dels seus productes, la cuina, el bon clima i una certa manera d’entendre la vida. A donar aquesta imatge idíl·lica de la Toscana hi han contribuït també en gran mesura una sèrie d’il·lustres visitants anglosaxons que, des dels Henry James o E. M. Forster en el segle XIX, fins a la més recent bestsellerista americana Frances Mayes, autora de l’exitós Sota el sol de la Toscana, han contribuït a publicitar aquesta regió.
El cert és que tot i aquesta idealització un xic naïf pròpia dels ianquis, l’ascensió de la Toscana al cim mundial del refinament i la bona vida té realment una justificació. Evidentment, la Toscana és una regió prou gran que no deixa de tenir zones urbanes, àrees industrialitzades i paratges alterats que no s’escapen de la contaminació ni dels ritmes de vida actuals. Però, en general, ha sabut conservar la seva bellesa paisatgística (qui no té en ment la típica imatge de camps verds amb camins vorejats de xiprers?), les formes de vida pròpies, les construccions autòctones i l’economia agrària tradicional, amb una aposta clara pels productes de qualitat. A més, darrerament han sorgit a Itàlia els moviments anomenats Slow food i Slow cities (Menjar lent i Ciutats lentes) que tenen com a objectiu preservar aquests valors: des de l’alimentació tradicional fins a una forma de vida que busca el repòs, la tranquil·litat, la qualitat de vida.
Tot això ha servit en safata a la Toscana el fet de convertir-se en la meca mundial del turisme de qualitat. Un turisme que, si exceptuem la seva massificada capital, s’hostatja bàsicament en cases de pagès, petits hotels rurals o palauets restaurats i que gaudeix de la bellesa, l’art, la cuina i la privilegiada forma de vida de la regió.Aquest és el model de la Toscana i, modestament, crec que hauria de ser un model a seguir. Però tot i que Catalunya comparteix molts dels valors d’aquesta regió italiana i que hi ha alguns corrents que sintonitzen amb aquesta línia, a casa nostra continua imposant-se un altre model de desenvolupament: el model del totxo, l’asfalt, la velocitat i el soroll. Mentre l’agricultura i també la indústria perden pistonada, la nostra economia sembla dependre cada vegada més de la construcció i el turisme; una construcció desmesurada i un turisme situat a les antípodes del que descrivia anteriorment. Malauradament, a casa nostra l’asfalt i el formigó proliferen arreu, van morint els paisatges i la nostra tranquil·litat es veu alterada constantment pel soroll de cotxes, celebracions incíviques o discoteques que superen els límits de la legalitat. Les nostres ciutats i pobles són cada cop menys slow i més sorollosos i accelerats. A més, les administracions semblen voler sumar-se a aquest desgavell amb projectes com el del quart cinturó, la nova autovia Sant Feliu de Codines-Centelles, o l’anunciada creació de grans nuclis de població a Osona sud. Esperem que tots aquests projectes es quedin només en projectes i que el nostre model de país viri del negre de l’asfalt al verd dels camps de la Toscana.