Parafrasejant el pintor Modest Urgell, que va titular irònicament així algun dels seus quadres, podríem dir que a les pàgines de Troppo vero, el darrer volum publicat dels diaris d'Andrés Trapiello, hi trobem el mateix de sempre. Això no és una objecció, ans al contrari, ja que vol dir que en aquest nou lliurament dels diaris hi seguim trobant la poesia de la quotidianeitat i la bellesa de les coses properes, amanides amb les habituals dosis d'humor, ara profund, ara càustic.
I els fragments a citar serien inacabables, però em limitaré a un parell de fletxes d'ironia que he trobat ja en les primeres pàgines.
Explica Trapiello com dedica una llarga estona d'un dia festiu a intentar fer conviure en pau a la seva gossa Mora i a un gat petit. Amb paciència, va repetint l'operació d'acostar el gat a la boca del gos per familiaritzar-lo a la seva presència, intentant que no el vegi com un ésser a devorar. Diu que es tracta d'inculcar a tots dos animals los principios morales de la Institución Libre de Enseñanza i no podem deixar de somriure davant d'aquesta càrrega de profunditat iconoclosta.
En un altre moment descriu una màscara africana que ha comprat i ens acaba dient: Podría haberla firmado Picasso, Modigliani o Brancusi, porque es la mínima expresión de máscara. Estoy por firmarla yo en su nombre. Lo haría si tuviera una casa a tono con el dinero que cuesta una máscara de Picasso. Hacer un falso Velázquez no está a la altura, yo diría de casi nadie, quizá de Murillo; y si el Velázquez es regular, de su yerno Del Mazo. Ahora, hacer un falso Mondrian o un Kandinsky, esos los podrían hacer los bedeles de los museos que los guardan, a poco que se fueran fijando.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada