Textos de Josep Pla (I)

El genius loci en la meva situació personal i en la meva obra literària (Fragment)
(El meu país, OC Vol. 7)

Em veig a setze o disset anys, a l´època que hi hagué tanta grip i la Universitat hagué de tancar. Vaig passar tota la tardor i part de l´hivern a Palafrugell. Havent dinat sortia a passejar. Solia pujar a Sant Sebastià. Va ésser en el curs d´una d´aquestes passejades que em sortí a fora la miserable vocació que tinc d´escriptor. Era molt jove, i totes les pròpies formes mentals eren d´adolescent. Tenia una tendència al somni, a la meravella, als estats d´embadaliment. El vol d´un ocell em feia quedar parat. La contemplació d´uns conreus amb oliveres podia abstreure´m fins a fer-me sentir l´esponjament dels pulmons en respirar i el martellet fantàstic i angoixant del cor. Altres vegades anava a seure, solitari, davant de la mar i mig tancava els ulls pensant en la seva eternitat. Era una cara a mig formar, amb el borrissol del pèl moixí, que anava errant.
No era pas que veiés ninfes darrera els arbres. De ninfa, no n´he vista mai cap. Era que descobria el món exterior. Tots portàvem, llavors, al costat, sense necessitat d´ésser massa sensibles, la presència de la mort. La malaltia feia estralls, es morien els amics més cars, les cases eren plenes de malalts. Potser tots estàvem una mica enfebrats. Fou probablement la lucidesa que provoca a estones la por de morir que em féu veure la meravella que tenia al davant. Feia un temps clar, hi havia una llum ideal. Trobava a la terra punts de repòs, recolzades de calma, corbes d´abundància que em produien una inefable i plena sensació de salut i de seguretat. La carretera de Sant Sebastià esdevingué un pretext de magnífics descobriments quotidians. Un dia, sense saber com, em vaig trobar amb un llapis i un quadern a la mà. Vaig començar a posar adjectius darrera de cada pineda, de cada camp, de cada tros de mar. Vaig tractar d´escriure els sentiments que em produïa la visió de la terra diversa i de la blava mar escampada. Cada vegada que començava aquests exercicis estava dominat per una efusió ideal. No m´enamoraré mai tant de cap deessa, ni de cap melodia, com em vaig enamorar d´aquelles coses. Encegat, vaig arribar a suposar que serien de possessió fàcil. Pobre de mi! De vegades, a mig escriure la primera ratlla, ja esquinçava el paper. Ho tornava a provar... Hi tornava encara. El neguit de la temptativa, una successió d´estats de joia aparent i de desesperançament real, m´emplenaven les tardes. Era que ja estava tocat per la fal.lera pueril i ridícula d´aquest ofici amarg.(...)
Un dia la vista em portà a dibuixar sobre la terra que tenia al davant quatre punts cardinals. A cada punt hi havia un poble del pla. De cada poble, en veia el cementiri -que era per a mi un cementiri familiar... Aquell dia vaig sentir-me davant d´aquesta creu de terme de la mort, lligat a aquesta terra amb lligams immortals. De tots els dies de la meva vida, aquest ha estat potser per a mi, el més aprofitat. Aquell dia vaig veure que Sant Sebastià era per a mi l´eternitat.