Barcelona

El futur mai és com havíem imaginat que seria. Barcelona, no ens la imaginàvem així. Ni per bé ni per mal. Simplement, ens imaginàvem que seria diferent. No sé com, però diferent. Conduir-hi em resulta ara infernal, tot i que fa uns anys els trajectes es feien més llargs, hi havia més trànsit. Però ara, tothom va esperitat, els reflexos es posen a prova de forma contínua. Hi ha vehicles -patinents, motocicletes- que apareixen sobtadament, dibuixant vectors inimaginables. Cal estar molt més alerta. Sí, aquesta és la paraula. Avui, Barcelona t'obliga a estar sempre alerta. En comptades ocasions m'hi sento relaxat. Potser només quan surto a dinar al parc. Allà, assegut en un banc, m'amaro del sol de tardor, llegeixo i, fins i tot, tanco els ulls per fer una becaina, curta. Però passejant pel centre de la ciutat, mai em relaxo. I encara menys, conduint. Si és molt tard, potser sí. Llavors em poso les cançons de sempre, conduint de nit. No vull sortir de la música de sempre, que és la de fa trenta o quaranta anys. No em vingueu amb conclusions, escrivia Álvaro de Campos. Doncs a mi, no em vingueu amb novetats. L'única conclusió és morir, afegia l'heterònim pessoà. Doncs per a mi, l'única conclusió és recordar. I així condueixo de nit, Cadillac solitario. No m'agafeu pel braç! / No m'agrada que m'agafin pel braç. Vull ser solitari. Com t'entenc, Álvaro! A mi tampoc m'agrada que m'agafin pel braç. Però no sé si m'agrada ser solitari. Cansado de cambiar de solo a solitario / un brillo de ilusión apaga el escenario. / Mientras veo que el tiempo se va, sigo buscando. Ara és Enrique Urquijo qui escriu i qui canta. Turista en mi país, amor de contrabando, /extraño en mi ciudad, / un naúfrago en mi barrio, / porque aún no he podido saber qué voy buscando.
Ahir no vaig naufragar, més aviat vaig navegar, per un barri que no era el meu. Feia temps que no ho feia, això de passejar per barris desconeguts. M'agrada. Em fixo en els detalls inesperats, que no tenen cap altre significat que el seu propi ser. Llàstima que ja era fosc. No m'agraden les tardes fosques, no m'agrada la foscor: és un buit negre que pesa. Però em van agradar aquells carrers. Potser perquè els desconeixia. Em sorprenien botigues petites, negocis ruïnosos, restaurants buits, forns plens de llum. També algun passatge -de Sant Miquel crec que es deia. O el taller d'un ferrer, perdut en Barcelona del futur, il·luminat per un fluorescent. Si hagués estat una bombeta, m'hauria fet pensar en Baroja. Però aquells no eren barris de la busca. Eren barris benestants, encara que una mica tristos. Els carrers estrets sempre tenen alguna història trista per explicar. Però no era la meva. Em sentia feliç. Tot i que els cenacles socials sempre m'incomoden, vaig sentir-m'hi còmode. I en sortir-ne, m'esperaven aquells carrers, una mica difuminats. Potser també una mica modianescos, tal vegada un no-lloc. Però, a diferència de Modiano, allí no hi tenia res a recordar. Ni personatges ni paisatges. Absolutament res. I la falta de lligams sempre dona llibertat. Potser són les arrels, aquestes arrels tan poderoses que alguns tenim, les que no ens acaben de deixar viure. De fugir, ja ni parlar-ne.

Més tard, a Sant Antoni, una altra cara de la ciutat. Més festiva, però també més inquietant. Terrasses plenes, gent forània. Alguns de pas i d'altres que ja s'han quedat. Contrastos profunds. Se'm creua -també seguint un vector propi i insolidari- un home amb un cotxet. No hi passeja cap criatura, hi porta un ventilador espatllat, recollit d'algun contenidor. De reüll, veig en l'aparador d'una botiga que anuncien cecina de Angus. Peces que no encaixen. O potser sí que encaixen, però formant una mena de monstre estrany, un ésser una mica informe. Si fos Zola, podria escriure El ventre de Barcelona. Però, per desgràcia o per ventura, no ho sóc. I si ho fos, preferiria escriure el J'accuse. O passejar amb Cézanne.