22.11.22

Apunts

M'envia l'R. aquesta pulla que Javier Marías deixa caure en el tercer volum de la trilogia Tu rostro mañana: Me sentía como esos vacuos escritores de diarios que registran sus mezquinas vidas con gran detalle y además las dan luego a la imprenta para tedio de lectores incautos o muy mezquinos y vacuos a su vez. (Aquest fragment em ratifica en la meva opinió sobre el fet que els grans autors, quan rivalitzen, acostumen a rebaixar el nivell d'allò que escriuen de manera notable).
Però si consigno aquest fragment aquí és perquè passats uns dies, trobo en Proust (A la sombra de las muchachas en flor, traducció de Pedro Salinas) el que em sembla gairebé una rèplica perfecta: Y ocurre igualmente que los productores de obras geniales no son aquellos seres que viven en el más delicado ambiente y que tienen la más lúcida de las conversaciones y la más extensa de las culturas, sino aquellos capaces de cesar bruscamente de vivir para sí mismos y convertir su personalidad en algo semejante a un espejo, de tal suerte que su vida, por mediocre que sea en su aspecto mundano, y hasta cierto punto en lo intelectual, vaya a reflejarse ahí: porque el genio consiste en la potencia de reflexión y no en la calidad intrínseca del espectáculo reflejado. I penso precisament que això és el que fan els grans escriptors de diaris, fins i tot en el registre de vides aparentment mesquines.

***
Vaig a fer-me el passaport. Quan arribo a casa, el comparo amb el que tenia caducat. La foto de l'antic és de fa just vint anys i em resulta inquietant veure com semblen dues persones completament diferents. No només les faccions han canviat, sinó també la mirada, l'actitud. Diria que s'ha perdut, sobretot, la ingenuïtat.

***
Compro un llibre per wallapop. Quedo amb el venedor a una cantonada de la plaça Catalunya. Quan arriba es disculpa perquè s'ha adonat que el llibre té alguns subratllats que no havia vist abans. Me'ls ensenya i em diu que si volia regalar el llibre entendria que ja no m'interessés. Però després afegeix que potser aquesta història dels subratllats inesperats i del treball d'esborrar-los podria afegir una certa història al regal. I penso que sí, que el noi té raó i que potser és un novel·lista en potència.

***
Precisament, respecte a les imperfeccions i els deterioraments dels objectes i possessions, he arribat un punt de la vida en què he pres plena consciència de que la majoria de coses que posseïm ens sobreviuran i, des d'aquesta perspectiva, ja no m'importa tant que puguin rebre cops, desgastar-se o que es faci palès en ells el pas del temps. He perdut, en part, la voluntat d'extrema conservació i no per un sentiment infantil d'enveja o de revenja cap a aquells objectes inanimats que tindran una vida més llarga que la nostra, sinó perquè crec que intentar, d'alguna manera, perviure a través del món que ens rodeja i ens ha acompanyat al llarg de la vida, deixant un escenari impol·lut, és absurd i innecessari.

***
Em trobo al tren l'amic J. M'expressa una certa preocupació per una eventual desaparició d'aquest blog, apuntada en una anotació de fa uns dies. I la veritat és que aquest comentari em reconforta força. I potser sí que caldrà seguir escrivint per als happy (o unhappy) few (very few) que aquí ens trobem.

***
Tanmateix, a vegades resulta difícil sobreviure al silenci.

18.11.22

Notes

Havent dinat, assegut llegint a la terrassa, acaronat per un sol tardoral que encara escalfa, penso que seria magnífic fumar-me un cigarret per acabar de confegir una imatge perfecta, un instant rodó. Però ni tinc cigarrets ni n'he fumat mai ni pretenc, en realitat, fer-ho. Crec que no hi cap altre element on convisquin d'una manera tan evident i encontrada la crida estètica amb la perniciositat, la simbologia captivadora amb la realitat desoladora.

***
Tanmateix, fumar permet fer gestos extraordinaris. Com quan a À la recherche... el senyor de Norpois llença a terra un magnífic cigar, tot just acabat d'encendre, perquè es troba amb una senyora, la mare del narrador. L'estètica, altre cop.

***
Lentament, però implacable, vaig constatant la mort d'aquest bloc.

***
Sortint del concert, amb l'À. ens preguntem com pot ser que The Cure negligeixi en els seus concerts 10:15 saturday night, un dels seus millors temes. Creia que aquesta predilecció era només una mania meva i em fa feliç que no sigui així.
(Quan tenia divuit anys, portava al cotxe un cassette gravat de Three imaginary boys (aquest àlbum no té ni una mala cançó) que sonava sense parar gràcies a l'autoreverse. Amb l'inici tan extraordinari de 10:15, el volum pujava al màxim).

***
Mentre intercanviem whatsapps amb l'R., no recordo ara arran de què, em ve al cap aquesta idea, que li envio, sabent que segurament és inintel·ligible, però que m'anoto també a la llibreta per no perdre-la: El temps dibuixa una evolució implacable i incontrolable. Em referia a com anem canviant, de gustos, de vida, potser fins i tot de caràcter, sense saber ben bé què guia aquesta evolució, què ens porta a ser persones diferents d'una forma totalment implacable i vertiginosa. El pas dels anys dibuixa un solc més profund que les arrugues que ens apareixen al front.

***
De vegades penso que si no tingués família i, per tant, obligacions i, per tant, frens, seria insuportable.

***
M'adono que cada vegada escric de forma més fragmentària i que difícilment puc escriure ja d'una altra manera.

***
A la parada de llibres que hi ha al vestíbul del metro de Canaletes celebro trobar-me, colze a colze mirant i remenant, un vigilant de seguretat.

***
En l'escriptura, si em comparo amb l'X. (i no sé per què ho faig), penso que si ell és acadèmic, jo soc autodidacta; si ell és metòdic, jo soc impulsiu.

***
Aquesta cita de Valéry sobre les novel·les, recollida per Vila-Matas a Montevideo, que juro no haver llegit abans d'escriure alguns dels posts anteriors: sus grandes escenas, cóleras, pasiones y momentos trágicos, lejos de entusiasmarme, me llegan como míseros estallidos, estados rudimentarios en los que toda necedad se desata, en los que el ser se simplifica hasta la memez.

***
Per als dissenyadors de trens de rodalies: fer els seients còmodes no hauria de ser tan complicat.

***
Empès per una certa fascinació per les runes romàntiques, faig una escapada a l'abadia de Vallsanta, a Guimerà. Aparco a la carretera, just al costat del monestir mig enrunat. Estic sol, l'indret és preciós, envoltat de vinyes. Només trenca el silenci algun cotxe que passa de tant en tant per la carretera i el tro llunyà, apagat, d'algun caçador. M'assec en una de les pedres a admirar les restes de l'absis gòtic i de les arcades i, en un excés literari, llegeixo allí Tintern Abbey, el poema de Wordsworth, en la traducció de Miquel Desclot. Les mosques omnipresents -que vingui ja l'hivern i se les endugui- resulten una molèstia invencible, com una metàfora del triomf de la realitat sobre la poesia. Hi torno a la tarda, amb la llum ja baixa, quan el cel es tenyeix de violeta i es fa impossible no pensar en les recreacions de Turner de l'abadia de Tintern. Pur romanticisme anglès al límit de la plana de l'Urgell, qui ho havia de dir.

***
Tanmateix, l'abandó que es percep a Vallsanta en comparació amb Tintern o Hailes, a Anglaterra, fa patir una mica.

***
Aquestes terres, al límit entre l'Urgell i la Conca de Barberà, dibuixen un paisatge totalment diferent al que m'acostuma a envoltar, fins al punt de, en alguns moments, sentir-me en un altre món. Les ondulacions, els murs de pedra, les oliveres, la textura de la terra... em fan pensar en Grècia. Més al nord, la plana immensa vista des del santuari de la Bovera em recorda escenes de El espíritu de la colmena, que vaig veure l'altre dia.

***
De Vallsanta a Vallbona. L'harmonia i l'austeritat del cister. Llum i pedra. El so de l'aigua de la font i de les campanes que toquen a nones ressona en la plaça deserta. La grandesa de l'obra, la bellesa present arreu. Un món que, simbòlicament i materialment, depèn de les sis monges que hi viuen. Llarga vida.

14.11.22

Apunts

De L'educació sentimental em quedo amb el breu capítol final, en el qual el protagonista i el seu millor amic reflexionen sobre la vida que han tingut i sobre els seus respectius fracassos, que atribueixen potser a l'atzar, les circumstàncies, l'època en què havien viscut.
Jo no deixo de veure aquestes reflexions finals plenes de serenor i, fins i tot, conformisme com una esmena a la totalitat a tots els excessos que ens explica la novel·la, a tants girs i recontragirs, a tanta complicació i ambició, que fatiga només de pernsar-hi. Fréderic i Deslauriers conversant tranquil·lament a la vora del foc se'm fan finalment propers i m'arriba a reconfortar trobar-los, per fi, tranquils i reposats.

***
Vaig tenir la sensació que alguna cosa se m'escapava de Le muguet rouge a causa de l'idioma, per això el següent Bobin ha caigut traduït. Tanmateix, amb Autorretrato con radiador, a priori més proper, per l'idioma i per la seva concepció diarística, no he aconseguit la mateixa entrada. I no és ni molt menys per culpa de la traducció ni del traductor, crec que té a veure amb el fet de tractar-se d'un llibre molt francès, que no encaixa bé amb la llengua espanyola ni segurament amb cap altra llengua. I què vull dir amb això és difícil d'explicar, està relacionat amb l'intimisme, fins i tot amb la sonoritat o l'arquitectura de la prosa. O potser vaig errat i és que és, simplement, un llibre diferent o potser sóc jo qui no està en el mateix estat de percepció. I és que la percepció o l'atenció -més o menys extrema- a la qual es referia Simone Weil són elements claus també per a la lectura.

***
Entre les anotacions i aforismes que constitueixen els llibres de Bobin, però, sempre hi trobo elements de comunió, asseveracions que mereixen adhesió. Com aquesta definició que fa d'un currículum: esta especie de papel que se tiene que presentar a un futuro patrón, como en otros tiempos el esclavo tenía que enseñar el buen estado de su dentadura. O aquesta altra invectiva: El arte de la conversación es el arte mayor. Los que gustan brillar en él no entienden nada.
I és curiós que aquestes crítiques apareguin, com si res, enmig d'una escriptura profundament poètica, on les flors són un personatge central, amb aparicions com aquesta: Cansados, los lirios. Sus uñas han rayado la luz durante tres días, ahora están rotas y la luz todavía sigue allí, intacta.

***
La llum d'aquesta tardor és, en canvi, ben fràgil. De l'ambre que entra per la finestra després de dinar i ho envaeix tot, ho pinta de tot de bronzes, passem, en poca estona, sentint el silenci, a la fredor grisa i gairebé hivernal. El sol s'ha amagat darrere les muntanyes i les campanes toquen les cinc i anuncien l'hivern implacable.

***
Desplaçament de diumenge per un partit de tennis de l'N. Quan arribem, després de més d'una hora de cotxe, ens trobem que l'altra noieta s'ha lesionat escalfant i no pot jugar. Ens queda el consol d'una victòria sense esforç, com correspon en aquests casos. Però, tot i el viatge en va i el que estableix el reglament, crec que és més adient donar l'oportunitat de jugar un altre dia i així ho dic a l'entrenador de la rival i a l'àrbitra. Després, m'envaeix una sensació d'haver fet el préssec que m'enterboleix el dia. Acabo trucant a l'R., que em diu que hem fet el que tocava.

10.11.22

Notes

De L'educació sentimental:

Un centre de plata daurada, carregat de flors i fruites, presidia la taula, coberta de safates d'argent, seguint la vella moda francesa; safates plenes de salaons i espècies, formaven una vora al voltant; unes gerres de vi rosat refredades amb gel s'alçaven de distància en distància; cinc vasos d'alçada diferent estaven alineats davant de cada plat, amb coses que no se sabia quin ús tenien, mil utensilis de boca enginyosos; -i hi havia, només per al primer servei: un cap d'esturió mullat de xampany, un pernil de York al tokai, tords al gratí, guatlles rostides, un vol-au-vent Bechamel, un saltat de perdius roges, i als dos extrems de tot això, patates ratllades barrejades amb tòfones.

Doncs posats a practicar l'esnobisme gastronòmic, em quedo sense dubtes amb l'estil del segle XIX.

***
Recordo que fa molts anys T. va dir-me que el segle XIX, per a Espanya, havia resultat un autèntic desastre. Llavors, em va estranyar aquella afirmació tan rotunda. Potser fins i tot em va contrariar una mica. Era molt jove i potser havia llegit massa novel·les de Baroja o m'havia deixar endur pel romanticisme superficial de les històries de les nostres carlinades, sense saber veure les carnisseries que amagaven. O tal vegada era la fascinació que em produïen els moviments artístic de finals i tombant de segle. Tot allò amagava la realitat -certa- del desastre i l'avorriment que m'havia suposat, en algun curs del batxillerat -el tercer- l'estudi d'aquella història plena de daltabaixos, guerres, pseudorevolucions, pronunciamientos, reis propis i importats, constitucions, restauracions i, fins i tot, una república fugaç amb un president amb qui compartim cognom i que fou autor d'aquella frase cèlebre aplicable a tantes situacions del nostre dia a dia: Estoy hasta los cojones de todos nosotros.
Però el cert és que el segle XIX francès, amb totes les diferències que es vulgui, també es caracteritza per la inestabilitat i per un rebombori similar, si se'm permet la frivolitat terminològica. I segurament estem fent d'historiadors de casino de poble -o de tertulians de ràdio- però tampoc sembla la millor època per haver viscut en el país veí; tal vegada era el peatge a pagar per la necessària evolució social que ha anat venint després.
Així que tot i que el segle XX s'ha anomenat alguna vegada -no sé qui és l'autor de l'expressió- el segle de la megamort, sobretot per tot el que es va viure entre els anys 14 i 45, el XIX em sembla especialment inhòspit i, fins i tot, hostil, i la inflamació que reflecteix la seva literatura no sé si n'és el retrat més fidedigne, però en tot cas a mi em produeix una certa fatiga i desídia. Gastronomies a banda.

***
Quan aquest matí he obert la finestra del menjador, he vist com la primera llum del sol es filtrava entre les fulles tardorals del liquidàmbar i aquest bronze contrastava amb el verd brillant de l'herba acabada de regar per la rosada. Aquesta imatge fugaç m'ha fet pensar en el que havia llegit ahir de Christian Bobin: Lo que ayuda, es lo pasajero. Lo que aspira a lo eterno no resulta de ningún consuelo. I poc més endavant, en una altra entrada del seu diari Autorretrato con radiador: A la pregunta siempre embrazosa: ¿qué estás escribiendo ahora?, respondo que escribo sobre flores, y que otro día elegiré un tema todavía más nimio, más humilde si cabe.
I això fa preguntar-me què resulta més difícil si escriure sobre aquestes aparents nimietats -amb bons resultats, esclar- o escriure grans històries amb grans arguments. I no sabria què respondre.

8.11.22

Notes

La idea d'aquests dies: tornar a l'essència del que érem, a allò que ens feia feliços fa vint o vint-i-cinc anys, deixar enrere el pòsit d'aquests últims anys, les evolucions, les vel·leïtats, fins i tot, els creixements. Segurament és una intenció naïf i poc profunda, però crec que és encertada.

***
De moment, he comprat un petit quadre, cosa que no feia des de fa molt temps. Ernest Santasusagna fou mestre de la meva mare a Llotja -recordo que ella sempre en parlava- i m'ha fet gràcia trobar-ne un petit gerro de flors, una aquarel·la d'escola, ben executada, a un preu irrisori. Serà un petit homenatge al passat, penjat a la paret.

***
Aparco el cotxe davant de casa i veig en P. a l'hort de casa seva. Se m'acosta caminant amb dificultat, per xerrar una estona. Sempre n'aprenc alguna cosa, de la seva saviesa sense vernissos. No sap ploure, em diu i parla dels temors de la sequera, de que les fonts ja no ragen, els pagesos no podran sembrar i ja veuràs quan vingui la cuesta de enero. Em parla de sequeres antigues i em fa molta gràcia quan em diu que la més grossa que recorda va ser ara fa uns anys, l'any 45. I explica llavors que ell era un marrec que feia d'escolà i anaven amb el rector a fer el salpàs -la benedicció de les cases de pagès amb aigua i sal- quan la dona de Casanoves -sembla que encara la vegi, diu- se'ls va posar a plorar perquè se li havia mort l'home i ara només els faltava aquella sequera que els arruïnaria del tot. I aquestes històries d'altres èpoques les relaciona amb els temps d'ara per acabar parlant de les guerres. D'aquesta guerra d'ara que no entén ni sap per a què serveix i de la guerra d'aquí. Ja em diràs de què van servir tants morts, diu. I tot això el porta a concloure que la gent ha de poder viure i fer la seva, que segurament és la conclusió més simple però també la més sàvia que hi ha: vida i llibertat.

***
Tallo la gespa i quan he guardat tots els estris, vaig a mirar-ne el resultat i em trobo un pit-roig que es passeja entre el verd viu i és com un regal per la feina feta.

***
Quan tenia dotze o tretze anys m'impressionaren les imatges que vèiem a la televisió dels ecologistes de Greenpeace jugant-se la vida amb una petita zodiac que s'interposava, com David contra Goliat, al llançament, a alta mar, de bidons amb restes radioactives des de grans vaixells. Ara, en canvi, es llença tomàquet a les obres mestres dels pobres Van Gogh, Monet o Vermeer. La brúixola gira i gira sense trobar el nord.

***
La visió d'un calb intentant enganxar la seva closca a La noia de la perla de Vermeer podria ser un símbol de la lletjor enfront de la bellesa, però és més encara la imatge de l'estultícia en contrast a la capacitat.
(Anava a escriure genialitat, però crec que la capacitat és una qualitat superior perquè requereix alhora esforç).

***
Les novel·les del segle XIX, malgrat la indiscutible capacitat dels grans escriptors del segle, em cansen sempre amb la seva grandiositat i amb l'ambició turmentada dels seus personatges. Com en la mitologia clàssica, amb menys, ja faríem.

***
Presentació del poemari de l'X. a Barcelona: un èxit rotund de convocatòria i de resultats, a l'alçada dels mereixements de l'autor. Després, un sopar que em permet immergir-me en entorns diferents als de la meva quotidianitat. Una soirée -per escriure com al XIX- que m'aporta aire fresc.

***
No entenc a què treu cap pintar tot un tren amb graffitis, de manera que el sofert usuari de rodalies no pugui ni tan sols contrarestar les incomoditats i les impuntualitats amb la llum exterior o la visió del paisatge. Un pur exercici d'egoisme propi de nens malcriats.

***
L'R. em passa aquesta frase de l'últim volum de la trilogia de Marías Tu rostro mañana: Me sentía como esos vacuos escritores de diarios que registran sus mezquinas vidas com gran detalle y además las dan luego a la imprenta, para tedio de lectores incautos o muy mezquinos y vacuos a su vez.
Que en quedi constància, amics.

***
Fer que llanci improperis, insults i males paraules a crits davant del televisor -en algun cas també a qui té la gosadia i l'encert de reprendre'm- és tot el que treu de mi el maleït futbol. L'absoluta antítesi de la temperància montaigniana.

***
He tingut a les mans unes quantes vegades els diaris de Katherine Mansfield sense acabar de decidir-me a comprar-lo (i llegir-lo). L'altre dia vaig conèixer-ne la traductora i, ara sí, el llegiré.

2.11.22

Lectures

He passat aquests dies amb les lectures estimulants -més des del punt de vista intel·lectual que emocional- de Le muguet rouge, de Christian Bobin, i del Llibre de Durham, de Miquel Desclot. Tenen poc a veure l'un amb l'altre, únicament la coincidència temporal en la lectura i, potser també, un cert to compartit; un to silent, pausat, elegant. De fet, és aquesta vibració -una mena de balanceig que en lloc d'adormir, estimula- el que m'ha acompanyat al llarg de les dues lectures i me les ha fet agradables.
El quadern de Bobin és bàsicament aforístic i, com recordo haver escrit en alguna ocasió -i em sap greu autocitar-me- els aforismes tenen sempre per a mi alguna cosa de pirotècnic, és a dir, d'efectista. Però més enllà d'aquesta realitat -els aforismes serien per a mi una pràctica amb bales de fogueig mentre que la diarística és foc real amb totes les conseqüències- el cert és que el llibre té prou elements de profunditat i transcendència com per ser considerat molt més que un exercici de focs d'artifici. Le muguet rouge és, entre moltes altres coses, una esmena a la totalitat als nostres temps, als nostres costums i a les nostres maneres, i només per aquesta lucidesa ja mereix atenció i respecte. Segurament la cita que obre el petit volum és ja una declaració d'intencions. Em fa somriure amb la seva genialitat i intenció punyent. És de Nadejda Mandelstam i diu: Mandelstam racontait qu'ayant entendu pour la première fois le mot "progrès" à l'âge de cinq ans, il avait fondu en larmes, pressentant quelque chose de fâcheux. Començar així és ser valent, no amagar res i posar-se ben alt el llistó. I així al llarg de les pàgines no sempre es manté, des del meu modest punt de vista, aquest nivell tan alt, tot i que les ràfegues sovintegen: Un monde enténébré par sas lumières, per citar-ne una, ja que parlem de llums. O la rúbrica de l'autor a la cita inicial, que podria ser aquesta: La modernité est le crime parfait -même le mort ne s'aperçoit pas qu'il est mort. Però aquesta visió del nostre món que ens ofereix Bobin no és desesperançada, hi ha sempre una crítica ferotge al nihilisme i apunts plens de vitalitat. Així, per exemple: La poésie est don de lire la vie. Est poétique toute concentration soudaine du regard sur un seul détail, que provoque notre désir infantin de ne jamais mourir. O bé, Ta main gauche sur mon épaule droite en descendant un escalier: quel est ce poids qui m'allège tellement?
Mentre repasso el llibre per escriure això, m'adono que resulta difícil aturar aquest espigolar, però seria avantatjós tirar només de cites i fragments. Tanmateix, per acabar, no puc deixar d'esmentar aquesta reflexió sobre l'escriptura, que m'ajuda a repondre algun dels propis interrogants: Je sais pourquoi tu écris: pour sauver une flamme de feu. I precisament aquesta imatge em resulta especialment encertada perquè el to, l'atmosfera, d'aquest Le muguet rouge m'ha portat sovint al cap la visió d'aquells quadres de Georges de la Tour en què només la flama d'una espelma il·lumina les escenes i els dona una llum tènue i càlida. És un entorn semblant: el mateix silenci, la mateixa llum en la foscor, la mateixa introspecció.
L'amic X. és qui em recomana el Llibre de Durham, de Miquel Desclot, que situa en un dels llocs més alts en la seva anàlisi de diversos dietaris. He de reconèixer que em costa una mica entrar-hi, potser perquè la teoria literària és un element molt present en aquest diari i a mi aquest vessant acadèmic, que segurament a l'X. li resulta més proper, em costa de pair. Però poc a poc vaig agafant el ritme de lectura i, fins i tot, m'acabo interessant per l'anàlisi acurada que va construint l'autor de la poesia i la figura de Wordsworth, que gairebé arriba a esdevenir el fil conductor de l'obra. També hi és molt present l'escenari, la ciutat de Durham que és dibuixada amb una perfecció i una nitidesa gairebé de naturalista anglès, per buscar una figura a to amb l'escenari. Vénen ganes de desplaçar-se a Durham, malgrat l'hòrrid clima hivernal, i vénen ganes de retornar als temps -fa quatre dècades- en què va ser escrit aquest dietari. Perquè, efectivament, el que em crida novament l'atenció és el to del llibre. És un to molt d'acord amb aquells temps, menys estridents que els actuals, amb menys arestes, amb els quals encaixen molt bé l'escriptura i l'actitud de l'autor. M'agrada el seu enfocament educat, atent, no exempt de passió però que fuig de la vehemència, amb una manera d'escriure, no tant per l'estil com per les maneres, que ressona ja a passat. I això no és una crítica sinó tot el contrari. Potser és una visió fruit de la nostàlgia però questes pàgines em fan pensar en uns temps més amables, menys esquerps, en què un autor de trenta anys mostrava -mostra- una maduresa que em costa de trobar en els creadors joves actuals, molt donats, aquests sí, al foc d'artifici i a una certa voluntat -potser necessitat- d'épater. No havia llegir Miquel Desclot, més enllà precisament de la seva versió de L'abadia de Tintern, de la qual tant es parla en aquest volum, i crec que mereix un acostament més proper i profund. Potser perquè aquest Llibre de Durham té una elegància discreta, vestida de tweed, casa poc en els nostres temps de brilli-brilli.