França

Llegeixo que Montaigne, quan decideix retirar-se a escriure a la seva torre del castell familiar, fa pintar al mur del gabinet adjacent a la biblioteca de la torre una inscripció en llatí que ve a dir:

L'any de Crist 1571, a l'edat de 38 anys, la vetlla de les calendes de març, dia de l'aniversari del seu naixement, després d'un llarg temps disgustat de la servitud del Parlament i dels càrrecs públics, mentre encara era indemne, cremava per enclavar-se a la falda de doctes verges per acabar, serè i despreocupat, la petita porció de trajecte que, amb el permís del destí, li resta per recórrer. Michel de Montaigne ha consagrat aquesta casa, dolç retir dels seus avantpassats, a la seva llibertat, a la seva tranquil·litat i al seu oci.

Certament, tant la possibilitat d'accedir a aquest retir dedicat a l'escriptura, com la saviesa per prendre'l, provoquen una enveja sana.

***

La torre de Montaigne, pràcticament l'únic vestigi de l'antic castell familiar, roman pràcticament inalterada. Emociona visitar-la en la seva simplicitat: sense components museístics, sense diorames, sense espais interactius... Sense tot això que agrada tant i que tant superflu -per no dir incòmode- em resulta. Les toves del terra són les originals que trepitjava Montaigne: les creua un cable elèctric que alimenta una làmpada de peu. Allà, desprotegit, a la seva cambra, hi ha a el bagul amb què l'escriptor viatjava, quan els seus càlculs renals li permetien. Es conserva encara l'obertura que dóna a la petita capella del pis inferior i que permetia a l'escriptor oir missa quan els dolors li impedien baixar-hi. Mentre la noia que fa de guia ens ho explica, surt d'algun racó un ratpenat i s'esmuny per aquest forat. Aquesta rusticitat simple, fora de convencions i de sofisticacions, segur que hauria plagut Montaigne.  Al pis de dalt, la biblioteca, amb les selles de muntar i les mítiques inscripcions a les bigues, la presència de l'escriptor es fa més intensa. Des de les finestres es veuen els camps adjacents. Montaigne s'hi passejava mentre dictava les seves obres, necessitava el moviment perquè els seus pensaments fluïssin. Contra cada argument, un argument igual. Entre els déus, com entre els homes, diversitat de gustos. A cadascú, el destí que el seu caràcter li confereixi. Frases sàvies d'homes savis, que Montaigne tenia a mà, sobre el seu cap i els seus cent cinquanta-set centímetres d'alçada. Nosaltres les tenim també sobre els nostres caps, que hem d'ajupir perquè el ratpenat torna.

***

A la carretera que encercla Foix, aquesta pintada: Bas les masques! Le virus, c'est l'état.

I aquest anarquisme pur, acràcia simple, em resulta molt més justificable i entranyable que determinats llibertarismes de saló, moqueta i tertúlia radiofònica.

***

La impressió, que potser és equivocada pel fet d'estar-hi de vacances i no seguir els seus mitjans de comunicació, és que el país viu la pandèmia amb menys histerisme i amb més normalitat. Malgrat les consignes dels àcrates de Foix, les imposicions dels poders públics són menors i més raonables, la sensació de llibertat, més elevada.

***

A Saint-Emilion, quan són les deu de la nit, uns seminaristes ofereixen una petita mostra de cant gregorià a l'espectacular església monolítica, excavada a la roca, entre els segles IX i XII. El seu cant s'escampa en la foscor d'aquest enorme antre, on la frescor alliberadora, contrasta amb els més de 30 graus d'aquesta nit insuportable. Després ofereixen una explicació i una visita, inaccessible durant el dia per la multitud de turistes que s'apleguen al poble. Contrasta també la fe d'aquests nois amb l'hedonisme del turisme vitivinícola que impera a la vila, la seva austeritat serena amb el luxe sobrer dels ferraris i els porsches aparcats davant dels Relais-Chateaux. El seu cant  i la frescor d'aquesta església primigènia actuen com un refugi.

***

Com les bicicletes de la pel·lícula, les ciutats tampoc són per a l'estiu. Bordeus m'ha agradat a l'hivern i a la primavera. A l'estiu continua sent bella, però hi sobra el sol que crema i la gent que empalaga. Passo una estona a Mollat, mirant llibres. M'acompanya, pacient, l'À. M'hi passaria hores, però cal tenir pietat. Passem per davant de l'apartament que vam ocupar durant uns dies, quan els nens eren petits. L'N. no se'n recorda. Em pregunto si érem més feliços aleshores i penso que sí, però crec que és únicament perquè aquell temps, ja no el tenim ni el tindrem. I sempre val més el desig que la possessió. Parlem dels nostres records: allí vam dinar, aquí vam veure el foc de la vetlla pasqual, en aquella botiga vam comprar uns macarons, en aquesta parada vam pujar al tramvia. Els edificis de Bordeus, elegants, bells, de factura clàssica, oscil·len entre el gris i el daurat. La Garona els fa dibuixar la mitja lluna perfecta: el famós port de la lune.

***

El dia que arribem, abans d'acostar-nos a la casa, parem al poble de Duras. S'hi celebra una fira. Massa gent per als nostres nous criteris. Ens fa patir una mica. Hi ha una exhibició de cotxes clàssics i una petita fira de coses velles. Hi ha algunes parades de llibres, me'ls miro, però l'À. i l'N. es queixen: volen arribar a la casa i banyar-se a la piscina. Tenen raó: fa calor. Una de les parades ven llibres molt antics a dos euros. Són incomplets, això sí, però molt bonics. Compro un volum d'Ovidi, les Metamorfosis, editat a Londres el 1715. Pell, gravats, dues tintes. Dos euros. Ara em penedeixo enormement de no haver-me endut també uns volums de Rabelais i un antic diccionari, que corrien per allí.

***

Molts castells -la torre de Montaigne, el de la Brède de Montesquieu, el de Malromé on morí Toulouse-Lautrec- són accessibles només sota visita guiada. I em sorprèn -i alhora em fa sentir malament- l'estoïcisme amb què les aguanten l'À. i l'N. D'una banda, crec que és una oportunitat per a ells, però certament els resulta molt difícil seguir una llengua que entenen poc -les mascaretes tampoc ajuden, dificulten enormement la comprensió d'una llengua aliena. De vegades, les explicacions s'eternitzen com una justificació, amb escàs interès. Després acabem fent una mica de conya i cinefòrum sobre els guies, les persones assistents, les seves indumentàries... Per ells és una autodefensa.

***

Els rius de França, rotunds, calmats, opulents, són el que donen riquesa al país. Sovint ens preguntem per què ells han tingut i tenen coses que nosaltres no tenim i l'explicació acaba trobant-se en l'aigua, en els rius, en els boscos frondosos, en els camps fèrtils, en la pluja. La Garona i la Dordonya reguen aquest territori. La primera és excessiva, la segona, més amigable, tot i que ja més cabalosa que al seu pas pel Périgord. En baixem un petit tros amb canoa. Aquí el flux ja s'ha alentit, cal remar i remar tota l'estona. Als marges ens acompanyen martinets i bernats pescaires. Suem i ens aturem en un recés per banyar-nos. Les aigües d'aquests grans rius resulten sempre una mica inquietants, però ens curen de la calor. Els arbres es reflecteixen sobre el mirall de les aigües. Els núvols semblen pintats per Sisley.

***

Els camps de vinyes són pertot. Possiblement siguin el paisatge més bonic que hi hagi. La regió n'és plena. Cada àrea fa els seus vins: els Monbazillac, els Sauternes, els Montravel, els Duras, els Saint-Emilion, els del Médoc... És precisament a Saint-Emilion on l'espectacle és més rotund. Potser perquè aquest dia el cel té un blau d'una puresa absoluta, que contrasta amb el verd igualment intens de les vinyes. El poble és com una illa enmig d'un mar verd. La vella col·legiata sembla un gran vaixell antic, amb el campanar de l'altra església, la monolítica, com a pal major. Els grans de raïm, petits, negres, esperen el moment de glòria, que ja s'acosta, de la verema. Al Chateau Coutet ens expliquen que porten catorze generacions dedicant-se a fer aquest vi, a partir dels raïms collits a mà i separats gra a gra. La riquesa és molt present al poble i, aquí, no ve de l'aigua.

Impressió (i divagació) francesa

Les meravelles mai no acaben de ser-ho del tot. Les ombres poden amagar-se darrera les façanes vermelles dels bells edificis d’una plaça de Toulouse, entre les runes de l’extraordinària abadia romànica de La Sauve Majeure, en els carrerons costeruts de Saint-Emilion o entre les avingudes més majestuoses del triangle d’or de Bordeus. Ni el so atàvic dels corns de caça, acompanyat per la visió matinal d’uns elegants chateaux a l’altre costat de la vall, ni la felicitat compartida d’un viatge en família pot aïllar-se de la realitat. La bellesa és, en el fons, un escenari.

Aquest viatge a França m’ha fet pensar, salvant totes les distàncies, amb la contradicció que vivia Marià Manent a Viladrau durant els anys de la Guerra Civil i que tan bé expressava al magnífic dietari El vel de Maia. D’una banda, el seu dia a dia a Viladrau, al Montseny, gairebé idíl·lic, i, de l’altra, l’ombra de la Guerra Civil que es cobrava morts i més morts uns centenars de quilòmetres enllà.

Afortunadament no tenim guerra ni tenim morts, però sí que tenim arreu una agitació social innegable. La relativa cohesió social i el benestar col·lectiu edificats durant la segona meitat del segle XX trontollen. L’afany d’un capitalisme desfermat després de la caiguda del mur i la incertesa fruit de la darrera crisi econòmica, especialment severa, han fet créixer les pors. Les pors fonamentades dels qui han perdut el que tenien i, ara especialment, les pors del qui temen perdre la bonança familiar que han consolidat durant les darreres generacions: la por de les classes mitjanes. La política tradicional, acomodatícia, inhàbil, nepòtica i en alguns casos corrupta, ha estat incapaç de respondre a aquesta realitat i ara el terreny és adobat per als populismes, que poques diferències tenen entre si porten el qualificatiu de dretans o el d’esquerrans. O fins i tot si, volgudament, no porten ni volen portar qualificatiu. I, paradoxalment, la societat actual, que aparentment compta amb més instruments que mai per informar-se de manera independent, resulta ser especialment permeable al populisme.

Doncs bé, aquests dies, mentre trepitjàvem una catifa tardoral de fulles daurades i sentíem el silenci entre camps ondulats de ceps nus, la protesta raonable, però no sé si gaire raonada, i una mica ingènua de les armilles grogues de bona fe convivia amb la violència professional als carrers de les grans ciutats de França per mirar de tombar un president i un govern escollits encara no fa dos anys. Els populismes d’un i altre extrem es donaven la mà i sucaven pa en unes revoltes que ningú sap cap on conduiran ni quin recorregut arribaran a tenir. El món actual és tan voluble que no sabem si el foc encès prendrà o per contra s’apagarà amb les aigües del consumisme nadalenc. Mentre el productor d’un Sauternes extraordinari i de preu gens popular ens expressi, ofegat pels impostos, la seva simpatia per les armilles grogues, tot és possible. Mentre algunes senyores facin senyals d’afecte als policies que, asseguts en les seves furgonetes, dinen de càtering en un carrer principal de Toulouse sumant-se així a les raonables felicitacions d’un president a les seves forces de seguretat, tot és possible. I mentre un dels països amb més benestar del món sigui ara mateix l’epicentre de la rebel·lió, amb queixes creuades i aparentment contradictòries per les taxes altes i per la reducció de cobertures socials, tot és possible. I, mentrestant, com sotmesa a un mirall de fira, la imatge a l’altre costat del Canal resulta encara més grotesca amb la incapacitat política i la propaganda inflamatòria i autodestructiva portades a les màximes conseqüències. El carreró estret i intransitable del Brexit. Tot això per no parlar del nostre panorama nacional.

Aquest era el nostre vel de Maia mentre la pluja fina queia sobre boscos i vinyes de la Gironda, el Garona baixava tèrbol i imponent, les agulles de les esglésies de cada poble apuntaven impertèrrites al cel i la nostra estufa cremava i ens escalfava les tardes curtes i volàtils d’aquests dies de desembre.

El príncep

Llegeixo que ha mort Henri de Monpezat, rei consort de Dinamarca. O no, perquè la seva esposa mai li va voler donar aquest títol. I sembla que aquest fet, ser només príncep i no rei, a ell li dolia molt i se'n queixava obertament. Diuen que tenia unes quantes excentricitats. Desapareixia i se n'anava a França, el seu país. Publicava poesia. Jo diria que això, estimar França i la poesia, no són excentricitats sinó més aviat mostres de bon gust. En fi. Sembla que en tenia d'altres, però en el fons, quina excentricitat més gran que la reialesa?
Però Henri de Monpezat em cridava l'atenció i potser fins i tot em resultava simpàtic per un altre motiu, per una curiosa coincidència. Fa anys, en una d'aquestes escapades al migdia francès, vam anar a parar a una casa d'hostes prop de Cahors. La casa era àmplia, senyorial, amb la típia torre quercinoise, situada enmig de camps i boscos. Vam ocupar una de les habitacions que llogaven i crec que érem els únics hostes. A l'hora d'esmorzar, que la mestressa servia en una taula llarga al costat d'una gran xemeneia, vaig veure penjat a la paret el retrat de la reina de Dinamarca, acompanyada d'un senyor que vaig deduir que deuria ser el seu home, amb el fons de la bandera danesa. No em vaig saber estar de preguntar a la senyora de la casa el perquè d'aquella fotografia. C'est mon frère, em va dir, tot senyalant el píncep Henri. I així va ser com, de sobte, vam passar a parlar amb la cunyada d'una reina, que ens portava els croissants de mantega amb tota la seva amabilitat. Uns anys després, coincidint amb una Setmana Santa, vam tornar a dormir un parell de dies en aquell Domaine. Llavors ja havia nascut l'À., que tot just caminava, i recordo que el matí de Pasqua,  mentre esmorzàvem, Madame de Monpezat el va agafar de la mà i se'l va endur pel jardí a buscar ous de Pasqua, seguint la tradició del país veí. L'À. va tornar tot feliç amb un conillet de xocolata.
Avui el meu record és per ella: descansi en pau Henri de Monpezat.

Aix

Confort de trobar escrit per un altre allò que hem pensat o sentit tantes vegades. Avui, precisament, en un moment d'especial calma, havent dinat, amb el sol ja baix que imposa el nou horari d'hivern. Llegeixo al dietari de Juan Manuel Bonet, La ronda de los días:

Invierno y Aix. Sentado todo el día, viendo la fuente de los nueve cañones, sueño una vida aquí, lejos del mundo y sus suplicios. Caminan siluetas por el Cours, se afanan sin prisas. En el museo duermen los cuadros. Los libros en sus cuevas, las lámparas en el interior de las viviendas, las persianas filtrando el rumor callejero tras los altos ventanales. Sentado aquí, en esta ciudad de músicas, a la sombra tutelar de la montaña, sueño una provincia blanca, no aquella de la que tanto hablamos, no aquella negra. Sueño, y mis sueños se los lleva el rumor del agua.

I és curiós que aquests somnis ens vinguin sempre a la Provença, aquesta província blanca.

Llibreries

No és cap secret la meva admiració cap a les llibreries franceses. Llibreries de vell -amb horaris molt peculiars, això sí- llibreries de nou; llibreries grans, llibreries petites; llibreries de tota condició i a tot arreu. A diferència del nostre país, on les llibreries només s'omplen un dia l'any, més d'una vegada he sentit enveja davant la densitat humana trobada un dissabte a la tarda qualsevol en llibreries de ciutats franceses. Per exemple, a Mollat, a Bordeus, o a Sauramps, a Montpeller. A Barcelona això només passa al Zara o a l'Apple Store.
En aquesta darrera escapada, aquesta admiració no ha fet més que créixer, amb tres exemples concrets. A Domme, preciosa població del Périgord situada sobre una cinglera expecialment al vespre quan el sol baixa i la vila comença a despoblar-se, on vam trobar una llibreria de vell amb una amplíssima secció de còmics, oberta fins hores intempestives (especialment intempestives segons el criteri francès). A Figeac, on la preciosa Le Livre en Fête encanta amb la seva ubicació -en una casa amb bigues de fusta a la façana i portalada gòtica- i amb la bellesa cromàtica -blancs i blaus- del seu aparador amb una selecció de llibres per a l'estiu. I, especialment, a Conques, on sorprèn enormement torbar-se amb una llibreria com Chemins d'encre, títol poètic que defineix aquesta petita joia situada a escassos metres de la gran joia romànica de l'abadia de Santa Fe de Conques. Una finestra oberta a un carreró i unes escales donen entrada a aquesta modesta -en les formes- i ambiciosa -en el fons- llibreria, on trobem, a banda d'una excel·lent selecció de llibres, una magnífica exposició de dibuixos que commemora els deu anys de la llibreria. Arbres, es diu aquesta mostra, que recull pintures de Michel Cure i dibuixos de Jean-Michel Bacquet Són aquests dibuixos els que ens embadaleixen per la seva factura destra i precisa i, sobretot, per la particular atmosfera, nítida i elegant, que envolta les escenes, fins al punt de lamentar -coses de l'economia- no poder-nos-en emportar cap a casa. I mentre parlem d'aquests dibuixos amb la llibretera, ens crida l'atenció una escultura -un nu- que veiem de reüll dalt d'una prestatgeria. No ens estem de preguntar i ens diuen que és d'Henry Parayre, escultor que desconeixíem, i del qual ens ensenyen un llibre magníficament editat per la mateixa llibreria. Són aquests detalls -la llibreria, l'exposició, l'edició d'aquest llibre- i no d'altres els que fan gran una cultura i un país.

Croquis de Montpellier (i III)

El mercat de llibres de l'esplanada del costat de la Comédie resulta un fracàs -només tres o quatre parades mal assortides-, així que fem una escapada a Sauramps i, després, a Le grain des mots, que no coneixia. Resulta difícil orientar-se entre l'assortida oferta editorial que inunda, com a tot arreu, les taules de novetats, però al mateix temps és interessant anar llegint, una mica a cegues, contraportades i solapes, i guiar-se finalment per criteris com ara el segell editorial. Així, la vista se'n va sempre, per prestigi i també per l'atracció visual, cap als volums de la blanche de Gallimard. N'hi ha uns quants que semblen interessants, però finalment em decanto per Beauté, de Philippe Sollers i Voyage avec Vila-Matas, d'Anne Serre. On verra.

***
Abans de dinar fem una escapada al parc de Peyrou, just davant de l'Arc de triomf. Sota aquest cel que sembla contenir tots els matisos de gris, és gairebé impossible no creure's a París. Els arbres nus i majestuosos i els bancs de fusta vella contribueixen a l'engany. La gent passeja, algú fa fotografies i una noia dóna voltes corrent com si el parc fos una improvisada pista d'atletisme. Em fa una certa enveja. L'esplanada del parc és prou gran com perquè tothom quedi una mica aïllat, en solitari. I en solitud i en aquest entorn, és fàcil que la ment comenci a divagar.

***
M'explicaven l'altre dia d'una senyora que qualificava d'existencialista tot aquell jove que s'apartava una mica del camí establert i convencional. S'està tornant un existencialista, deia, Clar que això era a l'època en què Sartre i Simone de Beauvoir impartien doctrina des dels cafès de Saint-Germain i Juliette Gréco, precisament nascuda a Montpellier, hi posava banda sonora. Doncs bé, sol al parc del Peyrou, jo també em torno una mica existencialista i m'aixeco el coll de l'abric a l'estil Camus, que sempre m'ha resultat molt més proper que l'antipàtic Sartre. Llàstima que no porto cigarretes, perquè fins i tot em vindria de gust fumar, per arrodonir l'estampa. M'acontento, però, amb el repte de començar a confegir mentalment un poema, en francès, que després acabaré a casa. Quan sóc fora, m'agrada fer l'exercici d'intentar pensar, a estones, en la llengua del país i així ho faig ara, anant una mica més enllà, amb aquest poema que titulo Jardin de Montpellier.

***
Quan ja fem camí cap al cotxe, per marxar, passem per davant d'una llibreria de vell, que, curiosament i estranya, és oberta. Hi entrem. Demano de poder veure una estampa antiga de Degas que tenen a l'aparador. És un aiguafort que representa una ballarina i sembla original. Està signat a la planxa i també a mà, en llapis, en una de les cantonades. També aquesta signatura fa bon aspecte, però encara que no hi fos, el gravat seria valuós. I bonic. El llibreter em diu que no em pot assegurar si és o no original, i me l'ofereix a un preu molt baix. No dubto gaire a endur-me'l.

***
A casa, cerco per internet, en pàgines de subhastes, informació sobre el meu Degas. Constato que el viatge a Montpellier ha valgut molt la pena.

Croquis de Montpellier (II)

A mig matí, entrem al Museu Fabre. Hi ha alguns quadres holandesos remarcables -Steen, Dou, Ter Borch i algun altre-, un parell de zurbarans molt bonics i després els courbets, que són la principal atracció del museu. D'aquests, m'agrada especialment un quadre petit, força reproduït i d'una gran càrrega romàntica, que mostra una figura humana (crec que és el mateix pintor) saludant la immensitat del mar. Le bord du mer à Palavas, es diu. Em sento proper a aquest home -Courbet- que, dret damunt d'una roca, aixeca el braç davant d'un mar immens, inabastable i ple de matisos.

***

Entre les sales dedicades a la pintura holandesa, em crida especialment l'atenció un quadre petit, de Jan van der Heyden, que representa una plaça davant d'un convent. És un motiu típic holandès, bonic i ben resolt: algunes figures, els edificis, el cel... Però el que m'agrada especialment és el bassal d'aigua que reflecteix part del convent. Em fa pensar -altra vegada!- en el poema de Jarmusch que llegeix la nena de Paterson i parla dels bassals com a miralls bruts: Water falls making pools in the asphalt, dirty mirrors with clouds and buildings inside. És una imatge preciosa aquesta dels bassals vistos com a miralls bruts amb núvols i edificis a dins.

***

A dalt de tot del museu hi ha les sales dedicades a Soulages. I, magré moi, he de reconèixer que el conjunt és bonic, decoratiu, comfortable. Les grans sales de parets blanquíssimes, amb les obres enormes, fosques, negres. M'agrada l'amplitud de l'entorn, el conjunt que formen l'obra i l'espai.

Croquis de Montpellier (I)

La finestra de l'habitació de l'hotel s'obre a uns jardins hivernals, decadents, descuidats, sobre els quals s'eleven les torres de la catedral de Saint-Pierre. Les campanes toquen suaument els quarts de les nou, alguns ocells volen i canten, desordenadament, i un gat negre, inflat, s'enfila a una vella pèrgola. Un cel gris, fred, parisenc, completa l'escena.

***

Surto al carrer i enfilo cap a la plaça de la Canourgue, deserta i elegant. El cel d'hivern apaga i tenyeix de gris les façanes del hôtels renaixentistes que l'envolten. Un cambrer comença a posar les cadires de la terrassa d'una brasserie. Algú ha posat una ampolla de plàstic a la banya de l'unicorn de l'estàtua que presideix la plaça. M'acosto al mirador que dóna a la catedral. Un home gran arrossega amb esforç una bicicleta pels pendents, una mica montmartrians, del barri. Faig unes quantes fotos amb l'iphone, que no aconsegeuix capturar la bellesa del moment. Mentrestant, a l'interior del cafè, quatre o cinc homes, asseguts en paral·lel, llegeixen en silenci sengles diaris.

***

Caminant per un dels carrers estrets que surten de la plaça, veig venir un noia. S'acosta a pas lleuger i decidit. És molt bonica. Té uns ulls profunds i clars, no sabria dir exactament de quin color. Em quedo mirant-los mentre s'apropa. Se n'adona i, just en el moment de creuar-nos, em somriu i em diu bonjour. Li responc el bonjour, sorprès i torbat, i no goso girar-me un cop m'ha sobrepassat. Després, sóc jo qui somric, tot sol, però ni aquesta escena fugaç i rohmeriana és capaç d'esvair els humors i enyors que m'acompayen aquests dies.

***

Esmorzem al cafè de la plaça. És elegant i silenciós. Cadires de fusta escandinava i grans finestrals. Els homes asseguts en paral·lel segueixen abstrets en els seus diaris. Bé, un d'ells llegeix un llibre. Entra també una dona de mitjana edat, amb unes aparatoses ulleres de pasta i aspecte de professora de filosofia, que treu també un llibre i el llegeix mentre beu te. Nosaltres prenem un cafè amb llet  i fullegem Le Figaro. En aquest cafè són tan pulcres i civilitzats que no tenen tovallons.

Tornaràs a Montolieu

No m'he pogut ni m'he volgut estar de parafrasejar Juan Benet amb el títol d'aquest text. Sempre tornarem a Montolieu; o almenys sempre que puguem. I descobrir aquest indret a algú, a uns amics, dóna un valor afegit a la visita. És com si els mostréssim, amb orgull, alguna cosa que és una mica nostra.

Arribem a migdia, quan les llibreries ja són obertes, i entrem a explorar-ne un parell. Guio una mica la visita per entrar, en primer lloc, a la millor, al carrer que dóna a la plaça. Mentre els nens s'entretenen a la secció infantil, anem recorrent les diferents habitacions. Podria estar-m'hi hores, però no vull abusar de la paciència de ningú. Sóc moderat en les compres -R. no tant- i em deixo -ens deixem, amb recança, algun tresor. Ara penso si encara deu ser allí i si val la pena tornar-hi.
Baixem caminant fins la Manufacture, recorrent aquells carrers que em són ja familiars, i ens quedem a dinar al restaurant que han instal·lat en un dels edificis de l'antiga fàbrica. Seiem en una taula llarga, a l'interior -fa fresca ja per instal·lar-se a la galeria- i ens acompanyen només tres parelles franceses, a la seixantena, asseguts junts en una altra taula. No podem estar-nos de mirar-los de tant en tant de reüll. Tant elles com ells llueixen uns cabells blancs sans, bonics, forts. Conversen animadament -han caigut unes quantes ampolles- i riuen. Si la vellesa que ens ha de venir ha de ser com aquella, signo ara mateix. Nosaltres també dinem bé i l'indret acompanya. En acabar, seiem a fora, en uns sofàs de jardí, a fer el cafè. R. em tempta amb un armagnac, però resisteixo. Les parelles franceses, que seuen una mica més enllà cauen en l'armagnac -o en el que sigui que beuen- i en els cigars. No s'estan de res. Tampoc d'abraçar-se ostensiblement. Resulta magnífica la joventut que exhibeixen. R. comenta amb encert que semblen francesos d'atrezzo. I efectivament semblen trets d'una pel·lícula de Rohmer. Ens els han posat allí per arrodonir l'atmosfera. Moltes gràcies.
Però nosaltres hem d'aprofitar el cap de setmana -el temps corre, és una llàstima- i ens hem d'aixecar a acabar de recórrer el poble i les seves llibreries. Deixem allí els francesos de nouvelle vague -sortint veiem que hi ha aparcat un Morgan descapotable- i tornem a pujar cap al poble. I així passem la tarda: els nens es barallen recollint castanyes bordes, nosaltres fem visites fugaces a les llibreries, i arribem fins al pont que creua l'Alzeau, des d'on, quan el sol comença a baixar, gaudim de la vista més bonica del poble, amb les cases amuntegades i l'església que sobresurt. Sempre experimento una certa tristesa quan marxo de Montolieu, i més en aquesta horabaixa que acompanya tan bé  una lleu malenconia.

Laure-Minervois (II)

I, sí, el paisatge que envolta el poble és molt bonic: camps d'oliveres i de vinyes que comencen a agafar el daurat de tardor, camins que els travessen i algun arbre aquí i allà. El cel de dissabte és ben blau i l'aire límpid i fresc. El propietari de la casa on ens estem ens recull puntual a les deu del matí. És un home calmós, franc, amb una expressió de sincera bonhomia. Ens acompanya a peu fins la cooperativa i pel camí va donant les explicacions pertinents sobre el funcionament de l'empresa i de l'apellation Minervois. Ell és vinyater i, com tants d'altres, porta la collita a la cooperativa. Tot just fa un parell de setmanes que han acabat la verema i a la cava són ben evidents les acaballes d'aquesta activitat. Dins la gran nau, on ens mostra els tres processos de vinficació que segueixen, regna un cert desordre, propi del treball recent, i es percep el pòsit d'uns hàbits de treball molt antics. R. li fa notar també la bellesa de la coberta de l'edifici, que té uns cent anys, i ell assenteix i afirma que ara ja ningú treballa tan bé. A l'exterior, on hi ha les grans tines modernes d'acer inoxidable, ens trobem amb un altre vinyater, que tot just està premsant el seu raïm. Somriu i s'aparta una mica quan fem algunes fotografies amb el mòbil, com turistes que som, mentre ells dos inicien una conversa calmada, relaxada, sense estridències, com sembla ser-ho tot aquí. M'agrada la manera que tenen de treballar, la consciència de voler fer les coses tan bé com saben, la capacitat de guanyar-se la vida dignament amb un bon producte, però sense cap mena d'ínfules i deixant de banda aquest ànim de sacralització que en els nostres temps sembla envair aquest món del vi, igual que el de la gastronomia.
Acabem tastant algun d'aquests vins i comprant-ne unes ampolles. El dia segueix i ens espera Montolieu i les seves llibreries.

Laure-Minervois

A les onze de la nit, Laure-Minervois és un poble mort. Sortim amb R. a fer un passeig mentre la resta de membres de les famílies respectives se'n van a dormir. Els carrerons del centre són foscos i silenciosos. Podríem dir que els nostres passos retrunyen en l'obscuritat de la nit, si aquesta imatge no fos excessivament literària. Passem per davant de l'épicerie tancada i d'un edifici neoclàssic amb aspecte d'església dessacralitzada. El bust de Marianne ens contempla des de la cornisa. L'olor de les figueres dels patis endolceix l'aire nocturn i fresc. Veiem un establiment que té el curiós i inquietant qualificatiu de Night Bar. Afortunadament és tancat. El deixem enrere i agafem la carretera que encercla el poble. Prop de la riera ens creuem amb un grup de nois que, tot i els seus aires una mica de banlieue, es dirigeixen a practicar l'inofensiu esport de la petanca. Fins i tot algun ens saluda.
El poble té un aire d'una certa deixadesa, però amb algunes cases boniques, una arquitectura harmònica i el plus que sempre afegeix l'antiguitat, en aquest cas els vestigis de l'antiga muralla i un parell de portes que es mantenen dretes. La nostra casa està construïda aprofitant com a paret part d'aquesta muralla. És una paret preciosa, construïda amb pedres grans i arrodonides, amb un aspecte sòlid, ferm i noble.
Sempre que sóc en un poble llunyà -especialment en aquests vilatges de la campanya francesa- penso com deu ser viure-hi. M'hi imagino, d'entrada, una vida més feliç -potser per aquell desig d'allò aliè que Álvaro de Campos plasmava en el vers la vida deu ser feliç allí, només perquè no és la meva (cito de memòria)- o potser per aquella idealització de la vida del camp que conreem els que vivim en àrees hiperpoblades, Sent més realista, el cert és que res no delata aquí un excessiu benestar, tot i que es percep una major placidesa i calma. Segurament la vida no resulta més fàcil, però sí més simple. En fi, les reflexions i els dubtes de sempre.
Feta la volta al poble -d'urbanisme circular- arribem a casa. Creuem la porta. L'escalfor resulta ara agradable. Tothom dorm. Demà ens espera el paisatge de vinyes que la foscor i l'horari tardoral ens han robat.

Més notes (disperses)

Abans de marxar de vacances, vaig a veure l'exposició sobre Vivian Maier a la Fundació Foto Colectània. N'he vist un reportatge a la televisió i m'ha semblat interessant. I certament, el conjunt de fotografies té el seu interès. El propi personatge de Maier -fotògrafa quasi aficionada-, la història de la troballa dels seus negatius, la bellesa intrínseca i tècnicament impecable de les imatges, el valor de la seva obra com a reflex de la quotidianitat d'una època... tot plegat dóna a la mostra un valor innegable. Tot i això, no aconsegueixo que aquestes fotografies m'arribin. L'escenari, aquesta Amèrica dels anys cinquanta-seixanta del segle passat, em resulta molt llunyà en tots els aspectes. Així com em sento captivat per les atmosferes parisenques de les pel·lícules de la nouvelle vague (quasi més que pels seus arguments), aquesta Amèrica de postguerra no m'ha fet mai ni fred ni calor. Qüestió de sensibilitats.

***

I seguint amb això de les sensibilitats. Sempre he dit que els paisatges que més m'agraden són aquells tocats per la mà de l'home. Una plana reposada esquitxada de masies. Una arbreda que condueix a un casalot. Un poble de cases de pedra dalt d'un turó. Quatre cases blanques a redós d'una cala.
Aquesta preferència per la intervenció -mínima, justa i assenyada- de la mà de l'home davant la natura pura i desbocada, se'n va en orris a Étretat. La visió de les formes capricioses dels penya-segats imponents davant d'un mar rotund i magnífic resulta quasi insuperable. Podria passar-me hores assegut davant d'aquest paisatge.

***
- Així, què voldràs ser quan siguis gran?- li pregunta l'À. a l'N.
- Mestra, ja ho saps - li respon l'N.
- Però mestra de què? - li insisteix ell.
- Mestra! De les clàssiques - respon ella amb un cert to de cansament.

Notes

Llegir un llibre dolent és un fet habitual, que visc amb una certa normalitat. Llegir un llibre dolent d'un bon escriptor em provoca decepció. I si l'escriptor en qüestió em resulta especialment admirat, em genera fins i tot tristesa.

***

Vull comprar-me els diaris de Pierre Bergounioux. A La central dubto una estona entre comprar-me l'edició original en francès o la traducció al castellà que acaba d'editar Días contados. Al final, opto pel Cahier de notes original, entre altres coses perquè m'ofereix tres.centes pàgines més.

***

Això de mesurar els llibres en funció de la ràtio pàgines/euro deu formar part del caràcter català. Igual que quan els meus fills es queixen quan deixo alguna -poc generosa- propina en un restaurant. L'N., que encara no té gaire clar el terme acostuma a dir:

-Papa! Per què deixes recompensa?

***

Fa unes setmanes vaig anar a veure l'exposició Picasso i els Reventós al Museu Picasso. És una exposició mínima però suficient per reafirmar-me amb la meva idea de que Picasso, excel·lent dibuixant i artista complet, va produir durant anys obres extraordinàriament mediocres. Amb el pas de les dècades crec que aquesta visió s'anirà fent evident.

***

Llegint Reyes de Alejandría de José Carlos Llop, em trobo amb l'escena on apareix una vella llibreria del carrer de l'Odéon. Això em transporta uns quinze anys enrere, a una escapada hivernal a París. Abrigats, recorríem aquells carrers del barri de Saint-Germain buscant els fantasmes de Joyce o Fitzgerald. No s'escapava cap llibreria de vell, i menys en aquell carrer de l'Odéon on el fetitxisme ens feia pensar que encara ens toparíem amb Sylvia Beach o Adrienne Monnier. Recordo especialment una llibreria fosca prop de la plaça Saint-Sulpice, on només cremava una bombeta que penjava nua del sostre, i aquella del carrer de l'Odéon, on vaig comprar-me un llibre de Camus -no recordo quin- de la blanche de Gallimard.
Vam ser molt feliços aquells dies a París. Caminàvem fins a l'extenuació, menjàvem poc i ens moríem de fred. No ens n'adonàvem llavors, però érem molt joves. De vegades em pregunto perquè no hem tornat a París. O perquè no hem tornat a Venècia. Les ciutats més belles i que hem viscut amb més intensitat. I potser l'explicació és simple: per la por a alterar uns determinats records. Potser els records tenen un valor més alt del que tots creiem.

Un bar de París

Acabo de veure una fotografia que m'ha recordat un bar de París, on vàrem prendre alguna cosa, deu fer uns quinze anys. Era en un carrer que dóna a la place des Vosges: un local fosc en un carrer fosc del Marais. Crec que havies de baixar unes escales, però no ho recordo amb certesa. L'estança era petita, les taules, de fusta vella, les cadires, Thonet. La llum era molt tènue. Devien ser les sis o les set de la tarda i a fora ja era fosc i hi feia molt fred. Vam prendre alguna beguda calenta, un te segurament. Vam estar-hi una estona, per descansar i agafar calor. Això és tot el que recordo d'aquell bar, però la seva imatge m'ha quedat gravada per sempre.
Quan els fantasmes apareixen, a París, al món i dins d'un, la imatge d'aquell bar resta com un refugi, un escalf llunyà.

Montolieu again

Els lectors fidels d'aquest bloc saben de l'obsessió de l'autor per les llibreries i pel migdia francès. I segurament recordin altres textos sobre Montolieu/Montoliu, el poble de llibreries (village du livre) del Llenguadoc que és punt de coincidència d'aquestes dues obsessions. Ara hi tornarem a insistir.
I és que mai fa nosa una escapada a Montolieu, especialment si es disposa d'absoluta llibertat per recórrer durant un dia els seus carrers i llibreries. Un dia que es lleva fredot i humit, amb boires a la plana de Vic i al Montseny, que s'esbaeixen després a les planes del Gironès, l'Empordà i el Rosselló, però que reapareixeran a les Corberes i als voltants de Carcassona, on farà realment fred. Poc després de creuar la ratlla de la frontera, el Canigó es mostra majestuós i una bona capa de neu, que amb la llum primerenca del matí té una tonalitat rosada, cobreix els seus cims. Als seus peus, el magnífic castell d'Aubiry, proper a Ceret, resulta minúscul, ínfim. Ja creuat el Rosselló, l'estany de Salses no deixa de sorprendre amb la immobilitat de les seves aigües i la seva camaleònica variabilitat cromàtica. Sempre que hi passo, a frec d'aigua per l'autopista, penso que algun dia m'hi detindré a observar-lo amb calma.
Però deixem enrere aquestes tres hores de viatge que, finalment, ens permeten enfilar-nos suaument per la carretera que des de Carcassona condueix a Pezens, Moussolens i, finalment, Montolieu. És a mesura que guanyem alçada, de forma molt lleu, que les boires desapareixen i les vinyes emergeixen ja tocades per la llum del sol. Les seves fulles verdes comencen a tenyir-se d'un color torrat tardoral, que es farà més evident a l'horabaixa. Els pobles són encara deserts i només aconsegueixo veure algun forn obert. Quan arribo a Montolieu, el soroll del motor del meu cotxe és l'únic que retruny pels carrers. Aparco a la placeta que hi ha davant de l'església i em disposo a recórrer totes i cadascuna de les llibreries de vell del poble.
M'espanto, però, en veure que la majoria són tancades. Sempre m'ha semblat que aquesta iniciativa extraordinària dels pobles de llibreries manté un equilibri molt fràgil i, per un moment, penso que la realitat antiromàntica s'ha acabat imposant. Però, afortunadament, amb el pas de les hores, la majoria de llibreries anirà obrint, amb aquells horaris estrambòtics propis del país veí, però obrint a la fi. I si bé diria que, igual que en el seu homòleg gal·lès de Hay-on-Wye, el nombre de llibreries dibuixa una corba lleugerament descendent, també és cert que Montolieu manté intacte el seu potencial d'atracció envers els bibliòfils, bibliòmans i lectors.
M'estalvio el relat sobre les llibreries visitades o els llibres vistos i adquirits. Ja l'hem fet altres vegades i tampoc ens aportaria gaire res de nou. Potser caldria remarcar només que l'enorme llibreria que hi havia a la Manufacture s'ha traslladat a una casa del poble, on, a l'interès dels seus fons, cal afegir-hi ara la bellesa d'una antiga escala de graons de fusta i barana de metall, que condueix als pisos superiors. També m'estalvio explicar les converses desinhibides d'uns clients catalans que vaig sentir -emboscat en el meu silenci- al restaurant que hi ha ara a la mateixa Manufacture. De vegades, la reiteració temàtica de les nostres converses -el menjar, els diners, la política- resulta del tot fatigant.
I més enllà de llibres i llibreries, Montolieu persisteix en la seva bellesa, no estrictament canònica, però evident a mesura que els ulls s'hi van avesant. Una bellesa construïda a base d'elements com el pont de pedra sobre l'Alzeau, al capdamunt del poble, els casalots -n'hi ha un parell-  envoltats de jardins ombrívols closos amb tanques pintades del mateix blau que els finestrals, les fonts -també un parell- que ragen a les plaçoletes fent una música atàvica, els carrerons ombrívols habitats per gats de mirada dubtosa...  I als afores, l'enorme Manufacture, mig conservada mig derruïda, o la casa senyorial de torre punxaguda i jardí silenciós coneguda com el Petit Versailles. I per tancar el cercle només faltava la colla de 2CV -amb algun Mehari i algun Dyane 6- que passen a mitja tarda fent sonar els clàxons.
I així, caminant amb passos solitaris que ressonen entre portes tancades i finestres mig obertes, passa el dia a Montolieu i arriba l'hora de marxar. Tot i la recança, cal agafar el cotxe i desfer el camí. El paisatge és bonic: boscos de roure i alzina, pintats amb el verd intens de l'aigua abundant, algun camp d'oliveres i les vinyes, omnipresents. Reiterem que és amb el sol baix quan són més belles, amb aquest color verd trencat, pretardoral. Les trobem aquí i ens acompanyaran bona part del camí, com si volguessin deixar una ferma empremta en el record. A fe que ho han aconseguit.

***
Tot i que l'amic P. em diu que em moriria d'avorriment si no pogués passejar i viure els carrers de la ciutat (em resisteixo a donar-li la raó, encara que potser la tingui) i a pesar del que diu aquell poema visionari de Miguel d'Ors (Que allá donde hayas ido / estarás siempre tú), no puc deixar de pensar que la vida ha de ser més senzilla i feliç en llocs com aquest.

Lyon, la ciutat ingènua

Ja ha sortit el número de juliol-agost de Clarín, amb l'article Lyon, la ciudad ingenua. Aquí teniu el sumari.

Interludi provençal

- Una altra vegada a la Provença?
- Sí,
- I no t'agrada més la costa bretona: els penya-segats sobre les aigües braves, els fars solitaris, les veles empeses pel vent?
- Són bonics, sí, però...
- I els paisatges del Pirineu: els prats verds, els rierols d'aigües límpides, el romanticisme dels cims rocallosos?
- Són indiscutiblement bells, sí...
- I les platges de sorra blanca, desertes, l'aigua verda i transparent?
- No seré jo qui posi en dubte la seva bellesa innegable...
Però la conversa s'esvaeix quan la ment recorda aquella plana del Luberon, amb vinyes d'un verd que fa mal als ulls, conreus de cereals d'un daurat intens i camps de lavanda d'un blau quasi ofensiu, solcats per camins de terra i tocats aquí i allà per antics masos de pedra clara i finestrals de fusta. I on la plana comença a enfilar-se cap a les muntanyes fosques, els poblets penjats de cases de pedra immaculada: Bonnieux, Lacoste, Ménerbes... brillant sota la llum d'un sol descendent i oblicu. Tanco els ulls i, per molts paisatges que m'imagini, no en sento cap altre tant com aquest.

A Lió

Escric aquestes notes al llit, amb llapis, en una petita llibreta. Només està encès el llum de la meva tauleta de nit. El silenci, aquí, en aquest racó del vell Lió, a la falda de la Fourvière, imposa. La calma és absoluta. Durant el dia es manté aquest silenci, trencat només pel soroll somort i periòdic del funicular que travessa la muntanya.

***

Lió, amb el seu barri antic tan oposat a la resta de la ciutat, els dos rius que acaben confluint i els barris, tan diferents entre ells, em resulta un punt estranya. Uuna ciutat, no sé per què, una mica ingènua.

***

L'església de la Fourvière, presidint la ciutat, no deixa de ser una mona de Pasqua. Però estranyament, resulta bella, dalt la muntanya, com un element protector. Uns quants metres més enllà, també dalt del turó, aquesta mena de Torre Eiffel en petit, acaba de donar un aire naïf, mig oníric.


***

L'aigua de la Saône, que baixa de la Borgonya, té un color beige, de merda d'oca. El riu és imponent, la força de l'aigua inquieta una mica. Un rètol prohibeix consumir els peixos que, eventualment, s'hi puguin pescar.


***

No tinc sort amb les llibreries. El dissabte es lleva amenaçant pluja i els bouquinistes de la Saône no obren. Als carrers de la ciutat, només la llibreria Passages em reconforta una mica. No obstant això, en una llibreria de vell del carrer Saint Jean, tinc a les mans els tres volums d'una edició del segle XVII dels Assaigs de Montaigne.


***

La vetlla pasqual a la catedral de Saint Jean: les espelmes que aguantem a la mà en la foscor de la nau gòtica, els cants, les lectures inacabables. La França eterna.

Tres places

Tres places, de nit, amb molt de fred.
27 de desembre, a Aix-en-Provence. Són poc més de les nou, però la temperatura ja deu haver baixat dels zero graus. Quasi ningú corre ja per la plaça de l'Ajuntament. No se sent piular ni un ocell als gegantins plataners nus. La font i la façada de l'ajuntament són il·luminades amb llums blanques, la torre del rellotge resta fosca. Menjo unes mandarines -el rètol deia que eren corses- acabades de comprar, mentre els nens corren i es fan fotografies. L'olor de les mandarines engalana l'aire. És bonic tenir tota la plaça per nosaltres, un magnífic regal de Nadal.
30 de desembre, Saint Maximin-la-Sainte Baume. Són les sis de la tarda i el termòmetre del cotxe ja marca zero graus. La foscor ha anat caient amb rotunditat. La plaça és només l'espai buit que deixa l'angle recte format per les façanes de l'ajuntament i la basílica de Santa Maria Magdalena, l'una neoclàssica i l'altra de simple pedra, inacabada. Acabem de sortir de l'enorme església romànica, fosca, alta, preciosa, amb un aire lúgubre que fa por a l'N. El fred regna pertot. A l'altra banda de la plaça, un bust de Mistral, l'omnipresent poeta laureat de l'idioma abandonat. El carrer comercial desemboca a la plaça. Comprem uns pains au chocolat i ens hi passegem. Les mercaderies de les botigues surten a l'exterior: vestits de lluentons de gust dubtós, insòlita roba interior femenina de colors impossibles, viandes i ampolles L'excitació prèvia a la nit de cap d'any resulta aquí encara més estranya. És, però, un poble bonic.
30 de desembre, Arles, les 10 de la nit tocades. Fa un aire fred, infernal, si es permet l'oxímoron. Ens tapem tant com podem amb caputxes, gorres i bufandes. Evidentment, no corre ningú a la plaça de la República. No gosem admirar la bellíssima portalada de Sainte-Trophime, ens hem de moure contínuament, córrer, saltar. Amb els nens fem curses al voltant de la font amb el vell obelisc romà. Les perdo totes. És una meravella ser ara aquí, acabar l'any en aquest lloc, gaudir-lo en solitud. El fred és un preu barat. Demà serem a casa.

Arles, plaça de la República, penúltima nit de l'any.

De llibreria a llibreria

Hi ha ocasions en què la G., l'À. i l'N. mereixen un premi a la paciència. Tot i que constato que han començat a buscar mecanismes d'autodefensa. Un d'ells -l'he calat de seguida, ja no serveix- consisteix en concentrar la meva atenció en un determinat punt de la ciutat.
-Mira, papa, quin carrer més bonic!- em diu l'À- Fixa't bé en els edificis que hi ha allà. I mentrestant em dóna la mà i em fa caminar de pressa.
Si l'N. se n'adona, ho rebla amb un to de veu impostada:
-Oh, sí, papa! Mira, mira!- i intenta fer girar el meu cos cap a un lloc on sóc incapaç de veure-hi res d'interès,
Aquest és un senyal inequívoc que just a l'altra banda del carrer hi ha una llibreria. Una altra llibreria!
I tal com sóc pesat per als meus fills, ho sóc també per als lectors de Bloc de notes, insistint novament en l'interès de les llibreries franceses. Aquests dies n'he enfilat unes quantes de bones, en ciutats diferents: Sauramps -novament-, a Montpeller, Librairie de Provence, a Aix, Masséna, a Niça i Actes Sud a Arles.
La primera, un clàssic, a dues passes de la place de la Comédie, ben sortida i extraordinàriament plena de gent sempre que l'he visitat. La segona, una meravella desconeguda a l'emplaçament privilegiat del Cours Mirabeau d'Aix, on feia un aire glaçat, la tercera em porta ecos dels llibres de Bezsonoff i la quarta, és un autèntic empori ben entès de la cultura -llibreria, editorial, sala d'exposicions, cinema, hammam- a tocar de la Roine, al vell Arles. A totes va caure alguna coseta, amb moderació, de les quals ja anirem parlant, si escau.