Si por costumbre
yo amé
por costumbre
olvidé,
la fuerza de la
costumbre es mi guía y mi lumbre.
És un moment bonic, poètic, quasi el millor del dia. El
llibreter no s'avergonyeix en absolut davant la meva presència i segueix
cantant, mentre jo ressegueixo els títols del taulell amb l'orella posada en el
duet. I no se m'acudeix millor música que aquesta de Gabinete per acompanyar
aquest Madrid d'avui, gris com la força del costum.
***
El museu del Prado em porta indefectiblement a la
infantesa. No és un museu neutre, un museu més. Em recorda profundament la meva
mare i alguna visita infantil, que llavors feia cansat i de mala gana. Però ara
visc amb emoció aquells records. Recordo que Las Meninas estaven en una sala
fosca i petita, on s'entrava gairebé com en un santuari. La primera vegada que
vaig veure-les devia tenir sis o set anys. La meva mare me'n parlava amb
devoció, com d'un tresor, i tinc ara a la ment una imatge vaga d'aquella sala
fosca i de l'estranyesa que em va produir aquell quadre, que contemplava amb un
sentiment inculcat de ser profundament afortunat de ser on era; una sensació que no
acabava de comprendre. Ara la sala oval, gran, on s'exposa l'obra, juntament
amb la resta de retrats de la cort de Velázquez, imposa. L'entorn ampli, amb les parets pintades de gris i els retrats, extraordinaris, exhibits amb amplitud, és magnífic. Tinc la sort de
veure-la avui, estranyament, amb molt poca gent, gairebé sol. Però no en tinc
prou amb aquest luxe; arribo cansat després d'unes jornades intenses i amb una
certa enyorança, que no em predisposen a la bellesa. Segueixo recorrent les
sales i el sentiment de trobar-me en un món irreal, més que no en un museu,
segueix envaint-me. El passat se'm representa en forma d'imatges reiteradament
presents en llibres de text de la infantesa: Jovellanos, pensatiu i somniador,
retratat per Goya, el mateix Goya pintat per Vicente López, Carles V a cavall,
per Tiziano. O se m'apareix també la sagrada família de Rafael, la reproducció de la
qual, emmarcada en fusta daurada, presidia la saleta de casa els meus pares, on
ara hi tinc la biblioteca.
Curiosament, és la pintura del segle XIX la que em va
estovant i situant-me: Fortuny, els Madrazo, l'immens quadre de Gisbert de
l'afusellament del general Torrijos... D'aquí, entro ja ben predisposat a les
últimes sales de la planta baixa. L'anunciació de Fra Angelico, acabada de
sortir dels tallers de restauració, treu l'alè amb els nous colors, nets i inflamadíssims. Tres Boticellis, crec que provinents d’una donació de Cambó,
bellíssims amb els seus paisatges d’arbres paral·lels. I, sobretot, els primitius
flamencs: Memling, el Bosco, David, Brueghel i, sobre tot, van der Weyden. Em
passo una estona recorrent aquestes sales dels primers flamencs, palesant la
impossibilitat de retenir allò que veig, per endur-me'n alguna cosa. Finalment,
el rellotge m'indica que he de marxar, el tren m'espera i em portarà feliçment a casa.
***
Diumenge a la nit busco un bar on veure el partit de
futbol del principal equip local. No és que hi tingui un especial interès, més
enllà de que ens convé una derrota del Valladolid per als nostres càlculs de
cara a la desitjada salvació, però m'agradaria veure com es viu aquí un partit
de futbol. Així que després de sopar, recorro els carrers
d'aquest anomenat barri de las letras
–no sé si és una denominació tradicional o un invent modern, em temo que això darrer- fins arribar a la
plaça de Santa Ana. Constato que, igual que passa a la nostra ciutat, la
majoria de bars i tavernes estan orientades a un públic forani: locals
atractius, amb major o menor grau de casticisme, però sense televisió ni,
lògicament, públic local que l'envolti. Acabo veient els minuts finals del
partit, lamentablement, en un pseudopub irlandès, on tres o quatre parroquians
canten tímidament el gol de Nacho que els dóna la victòria. Amb la derrota del Mallorca, estem a tres punts de la salvació.
***
Passo la tarda –de fet només un parell d’hores-
resseguint algunes de les llibreries de la ciutat. La Central de Callao –de què
tant m'havien parlat- és extraordinària, però immensa, gairebé inabastable. Pujo per
la bella escala de fusta i barana metàl·lica que em recorda la d'una altra llibreria, molt llunyana, la Manufacture de Montolieu, i em perdo per les diferents sales i pisos.
Necessitaria hores, que no tinc, per poder resseguir-la. Trec el cap a Bardón,
que és el contrari del que jo busco en una llibreria de vell. Impossibilitat de
buscar i remenar sense objectiu; lleixes plenes de lloms de pell i daurats, i
pregunta instantània sobre què estic buscant. Responc donant un parell de noms d'autors a l'atzar i em donen de seguida un grapat de fitxes escrites a mà amb títols,
preus –alts- edicions i dates. Dono les gràcies a la noia que m'ha atès i me'n
vaig. De camí cap a la plaza Mayor –els turistes som així no ens podem estar
de treure el cap als llocs emblemàtics- passo per una mena de passatge –crec que es diu de San
Ginés- on hi ha una parada de llibres i cartells antics en un racó buscadament
pintoresc. No hi sé veure res. Al costat, una placa en una xocolateria explica
que aquell és el lloc on transcorre una de les escenes de Luces de Bohemia.
Segueixo el meu camí cap al sud i, fregant la Latina i Lavapiés, m’arribo a
Gulliver, que és tancat, obre a les 17:30. Un horari estrany, quasi francès
(per l’estranyesa, no per l’hora d’obertura). No tinc temps d'esperar-me.
Després de Moyano i el Prado, passo per l'hotel a
recollir la maleta i enfilo cap a Atocha, no sense fer una parada a La Fábrica.
El rellotge m’empeny i no puc dedicar tot el temps que voldria a aquest espai que
exposa una selecció interessant de llibres de fotografia –alguns editats per ells mateixos- i de
la resta d'arts. Li dic a la noia que no marxaria mai d'allí però que m'espera l’AVE.
Somriu i em desitja bon viatge.
Ara escric precisament durant el viatge, i això m'ajuda
a passar el temps, que abans no tenia i ara, paradoxalment, em sobra. El tren travessa els camps invisibles de Castella i Aragó, ocults
en la foscor. Desitjaria arribar aviat i poder ficar-me el llit, esperant a
que arribi un altre dia.
