Sobredosi de magdalenes

Vaig esmorzar magdalenes. Però sense gaire pedigree, de bossa, La bella Easo. Així que no em refereixo a aquestes magdalenes.

Vam sortir en bicicleta, a banyar-nos al riu. Papa, tinc les rodes desinflades, me les infles? Papa, m’apuges el seient? Papa, on és el casc? Papa, els guants d’anar en bici em van petits, en demanaré uns als Reis. Papa, omplo la cantimplora? Així són els prolegòmens, però valen la pena. I, al cap de poca estona, no queda cap dubte que las bicicletas son para el verano.

Anem tirant cap a Avencó amb alguna dificultat (Papa, quin rotllo, l’N. va molt lenta!). Hi ha pujadetes que es fan difícils, algun problema amb el canvi de marxes, però per fortuna no se’ns surt la cadena. I les magdalenes  comencen a fer efecte. Proust en estat pur. Qui hagi vist Inside out que pensi en boles de vidre amb records que circulen d’aquí cap allà. Amb aquestes imatges:

Competicions a veure qui aguantava més estona el peu dis l’aigua gelada per impressionar X.

Contrarellotges de juliol, en aquell mateix camí, després d’haver vist l’etapa del dia del Tour.

Jornades d’estudi de catorze hores, el mes de juny, que interrompia només per fer una escapada ciclista fulgurant a la font d’en Vinyes i cremar així tota l’energia acumulada (en una d’aquelles pedalades a ritme trepidant recordo –la bola o la magdalena porten una imatge nitidíssima- uns nanos del poble espiant entre les bardisses unes noies que es banyaven nues. Jo les vaig veure de refiló, passant amb la bici, però inicialment vaig creure que era una al·lucinació pròpia de l’esforç ciclístic o de l’excés d’hores d’estudi).

Tardes de pesca –primer amb el pare i després amb els amics- amb arts molt rudimentàries.

Navegació adolescent al pantà (posin-se en cursiva els termes pantà i navegació) amb una barca inflable de nom Xaloc, comprada per ser utilitzada, amb més coherència, a la platja de l’Estartit.

Diferents models de bicicletes, però especialment unes Rabassa-derbi dels anys 80 amb uns respatllers alts, que eren la sensació del moment però que ara podríem qualificar clarament d’horteres.

I mentre aquests records anaven projectant-se entre pedalada i pedalada, aturada i aturada (papa, tinc molta set), arribem al petit gorg que teníem com a objectiu. I allí es repeteix, com per màgia, el cicle de la vida. L’aigua està molt freda, les fulles del fons fan molt fàstic (no hi haurà cap serp, oi?), les pedres segueixen relliscant, les bambes estan a punt de caure al riu, els mitjons queden bruts de terra, les bicicletes esperen tombades al voral del camí, la font del Ferro raja només gota a gota... I quan miro l’A. I l’N. ficant els peus a l’aigua o ressolant pel baixador de terra ja no sé gaire bé si són ells o sóc jo mateix. I penso que aquest vertigen propi de les magdalenes és molt més important del que sembla i, a mesura que passen els anys i van apareixent les arrugues, és el que acaba donant sentit a la vida.

Als cingles

 

 

A sobre dels cingles que, omnipresents, dominen la vida del poble, hi ha un altre món, del qual som aliens. Feia anys que no trepitjava aquestes planes altes, pacifiques i de cels amplis. Hi hem pujat avui amb els nens. De tots és sabut que, pocs dies abans de l'arribada dels Reis, els patges instal·len el seu campament dalt la cinglera, des d'on comencen a preparar la logística reial i alhora controlen, des del seu emplaçament privilegiat a les alçades, el comportament dels petits. Així que hem decidit arribar-nos-hi, per veure si l'avançada oriental ja s'hi havia acomodat.

Tot i que ara s'hi arriba en cotxe, hem fet la darrera part del recorregut a peu, pel vell corriol que passa per la font i s'atansa, per entre les roques, a la casa de Can Tres Quarts. Realment imposa emergir de cop damunt la cinglera i trobar-se en un altre món; un món que justament s'acaba en aquell penya-segat damunt la vall. Als qui ens sentim  una mica ofegats en les estretors del Congost, l'amplitud d'aquests cels majestuosos ens revitalitza. Avui, quan hem arribat, el temps era rúfol i ventós, però ràpidament els núvols han deixat sortir un sol d'hivern, tímid i oblicu, però lluminós. Hem seguit el camí que voreja els camps, amb les masies plantades aquí i allà -el Montpart, el Febrer, el Presseguer-, noms que em porten al cap treballs de camp de l'adolescència, temps perduts per sempre. I, després, ens hem desviat per un corriol cap als repetidors de televisió -les antenes, que diuen els nens- on hauria d'establir-se el campament. Mentre l''À. s'avançava, l'N., la petita, m'ha deixat caure:

- Jo crec que els Reis són uns senyors disfressats.

I s'ha quedat tan panxa i ha continuat parlant de les seves coses. Al camp que vorejàvem, i que ens ha semblat immens -molt més gran que un camp de futbol, deia l'À.- els cereals començaven a despuntar, dibuixant en la distancia com un borrissol verd i elegant sobre la terra vermella. Les gralles rondinaven sobre els nostres caps i tot caminant anàvem trobant pedres amb formes especials i cares esculpides, mentre qui trepitjava el fang era tonto. Quan hem arribat -sense rastre encara de patges- hem pogut veure la nostra casa -minúscula- enganxada a la resta de casetes del poble, insignificant. Contrastava l'abigarrat nucli urbà al fons de la vall amb les cases de pagès aïllades que fumejaven en el pla. Era aquest un món distint, una mica arcaic i que m'ha fet pensar, amb totes les distàncies, amb el Yorkshire de James Herriot a Todas las cosas brillantes y hermosas. Un llibre senzill, sense grans ambicions, que m'ocupa aquestes tardes nadalenques excessivament llargues i indigestes, i que em porta també a un món perdut, auster i dur, però alhora càlid i serè.   

Feliç Nadal

Des d'Aiguafreda, diversos camins de terra s'enfilen entre els foscos alzinars dels vessants més solells del Montseny fins arribar a un indret de nom tan bell com el seu paisatge: el pla de la Calma.
Aquest altiplà s'estén des dels contraforts del senyorívol Matagalls fins la falda del turó de Tagamanent (mot palindròmic de (t)nen amagat) i es vesteix ara amb prats d'herba suau, ara amb tupids bruguerars, ara amb bosquets d'alzines centenàries. Alguns dies d'hivern, aquest paratge emergeix com una estranya península sobre el mar de boira que inunda la plana. De nit, el cel negre hivernal s'engalana amb infinits estels que brillen fins punxar els ulls del visitant.
Per aquestes dates, sempre se m'apareix la imatge d'un caminant enfredorit, que, amb les espatlles encongides, creua aquestes planícies guiat per la fumera llunyana que surt d'un vell mas de pedra vermella. I penso que no hi hauria res millor que convertir-se en aquest misteriós caminant nocturn en el moment en què obre la porta d'aquella casa i es deixa portar fins la l'escalf d'un foc encès a terra. Aquest ha estat sempre el meu somni de Nadal.
Ara, tinc a les mans un llibre vell i bell, i em sorprèn trobar-hi elements d'aquest somni:

Més per damunt l'insòlita negror dels espadats
y de la vasta calma de serenor divina,
la Creu de Matagalls perdura gegantina.
Y les remades salten, rostos avall, de dret.
De Coll-Pregón arriven soptadament al net.
El sol ja s'ha perdut. La llum s'ha fos. La lluna
s'ha tota esblanquehit y perfilat com una
donzella, a qui l'edat torna gentil, prudent.
Y la corona tot l'estol del firmament.
Ja envolten el corral de sinuós teulat.
Ja el remat es a dins. La porta s'ha tencat
y pel llindar balder traspua el color groc
que escampen els tions des de la llar de foc.


Són els versos de grafia arcaica que tanquen precisament El pla de la Calma, poema de Guerau de Liost publicat el 1908 a La montanya d'amethystes. Amb ells us vull desitjar un molt bon Nadal a tots.

L'hostal

Quan dius el seu nom tothom riu per sota el nas, especialment els forasters que no estan acostumats a sentir-lo. Però es diu així: l’Hostal de la Polla. Segurament des de fa molts anys i possiblement a causa d’alguna gallina. No s’ha de malpensar. L’Hostal de la Polla és un edifici abandonat des de fa dècades, que, quan la carretera no era més que un camí ral, feia les funcions d’hostal. No sé quan devia tancar-se, jo sempre l’he conegut així, deshabitat.
L’edifici és molt bonic, en la seva deixadesa. Construït amb materials humils, maons i pedres irregulars, té la bellesa de l’arquitectura popular. Formes simples, colors terrosos, teulat envellit. Al primer pis, s’obre una galeria d’arcades, coberta amb el verd, ara desbordat, d’una parra. Si algú s’arreglés la casa, podria viure-hi amb plenitud, convivint amb la seva bellesa i amb el pòsit de la història.
Quan anem amb bicicleta a la Font dels Enamorats –un altre nom bonic al qual no parem atenció- hi passem per davant. L’altre dia, l’À. es va parar i va dir-me:
- Sabies que això abans era un hostal i que fa molts anys va venir-hi Don Quijote?
Em vaig quedar tot parat, rient també amb cara de murri com els que senten per primer cop el nom de l’Hostal de la Polla.
- Ah, si?- vaig dir-li. Com ho saps?
- M’ho va explicar l’altre dia l’R. És veritat, eh?- em va respondre ofès, davant la meva expressió sorneguera.
L’R és el seu cosí, lector tenaç, que s’ha passat les darreres setmanes gaudint i alhora lluitant amb el Quijote. Fa uns dies, amb l’altre R., pare de l’anterior i tio de l’À., van venir-lo a buscar per anar a collir cireres a l’hort d’en M., que està just darrere l’hostal. Coneixent-los a tots dos, no m’estranya gens que li expliquessin aquesta història del pas de Don Quijote per Aiguafreda, segurament condimentada amb tot tipus d’ingredients.
I bé, m’agrada aquesta fantasia. Tenint en compte l’admiració de Cervantes pel bandoler osonenc Perot Rocaguinarda, que és esmentat al Quijote com a Roque Guinart, bé podríem imaginar-nos el pas de l’insòlit cavaller i el seu escuder per aquestes terres i, per què no, el seu recés en aquest Hostal de la Polla o en el seu antecessor. Se non è vero, è ben trovato.

A la benzinera

Acostumo a parar-me a omplir el dipòsit del cotxe a la benzinera que hi ha passat Tagamanent, arribant ja a Aiguafreda. Sorprenentment, és un reducte de pau. Als capvespres de primavera, com el d’ahir, resulta especialment agradable. Només cal dirigir la mirada i l’atenció cap a les boscúries de l’altre costat del riu. Enmig hi ha l’autovia, sí, i la via del tren, però aquestes muntanyes imposen la seva força. Són boscos frondosos d’alzines –selva mediterrània- amb algun caducifoli que destaca amb el seu verd tendre. Al capdamunt sobresurten les roques de la cinglera. És una natura verge i poderosíssima que atreu i s’imposa, fins i tot als quatre carrils de l’autovia. Ahir se sentia olor de riu, que només desapareixia sota els efluvis de la benzina, i l’idíl·lic cant dels ocells ressonava per damunt del brunzit dels cotxes que passaven rabent.

A Casanoves

Escric aquestes ratlles assegut a les restes d’un mur de la vella –i bella- casa de Casanoves. Amb l’ordinador a la falda, dec dibuixar una estampa ben curiosa.
A les nou del matí he acompanyat l’À. a l’escola. L’he acomiadat a les escales –aquelles escales que tantes vegades havia pujat jo de nen- i he sentit una mica el vertigen i la fugacitat del temps. He xerrat una mica amb altres pares i he anat a casa a buscar l’ordinador. Sembla mentida però ja no sé escriure a mà.
M’he arribat fins a Casanoves i he vist que havien netejat els arbustos i lianes que l’envaïen. Ara, les parets que queden dretes semblen encara més indefenses, més vulnerables al pas dels anys. He continuat cap amunt i he agafat el caminet, que amb l’À. vam batejar com el camí dels llops, fins a Can Serra de l’Arca. Aquest corriol, estret, pla i amigable, s’endinsa pel mig del bosc, però en un punt els arbres s’esclarissen i apareix, de cop, la imatge imponent de la carena del pla de la Calma i el Tagamanent, amb tots els seus vessants frondosos que baixen fins a la riera d'Avencó. Moltes vegades he pensat que seria gairebé impossible de trobar algú que s'amagués en aquestes fondalades. I, indefectiblement, acabo recordant algunes històries de la darrera guerra civil que he sentit explicar de primera mà. Som els darrers que podem recollir aquests testimonis directes; a les generacions futures només els quedaran els llibres i les seves visions moltes vegades esbiaixades.
He seguit caminant fins arribar a Can Serra. M’havien dit que estaven arreglant la casa, però el que he vist m’ha sorprès enormement. El que devia ser l’antic estable o paller de la masia s’ha convertit en una casa preciosa. No estic acostumat a veure construccions com aquesta per aquí. Darrerament, quan hi ha diners el que s’acostuma a construir són baluernes mastodòntiques de gust dubtós. La nova casa de Can Serra, per contra, és simple i no gaire gran. Té una teulada a dues aigües i combina la pedra vermella del país amb fusta fosca i teula vella. Hi impera el silenci i les vistes són espectaculars. Un somni.
He estat una estona tafanejant sense atrevir-me a entrar-hi. Un paleta -un nano jove nordafricà- m’ha mirat de reüll i m'ha saludat amb un accent de la Plana de Vic. Amb la gorra de palla i la motxilla a l’esquena dec tenir un cert aire de Labordeta. Em falta posar-me a xerrar amb la gent. M’he quedat amb les ganes de fer-li algunes preguntes al manobre. Sobre què pensaven fer amb les runes de la casa gran, on encara es poden veure les delicioses arcades de la façana. I sobre el tresor amagat –l’arca- que segons la llegenda popular s’amaga en algun lloc d’aquesta casa.
Però me n’he anat sense dir-li res i he desfet camí fins a Casanoves. Em sorprèn que els camps que envolten el mas no estiguin cultivats. Potser encara no és l’època (m’adono del meu lamentable desconeixement sobre aquestes qüestions).
Reflexiono sobre el que he fet avui –llevar els nanos, esmorzar amb ells, acompanyar-los al col·legi, caminar per aquestes terres nostres, escriure- i el que faig altres dies i no se m’acut millor definició de contrast i desequilibri. Això d’aquest matí seria alguna cosa aproximada a la felicitat. He recordat aquell escrit de Queviures (Que sempre sigui així).
Veig des d’aquest pedrís les restes del rellotge de sol de la casa. I m'ha vingut al cap la llegenda d’un altre rellotge de sol d'Aiguafreda, el de Can Sors: És l'hora de ser feliç, diu. He pensat també en aquella altra legenda de què parla sempre en Trapiello referent a les hores: Totes fereixen, l’última mata (em sembla recordar que es així). El primer lema em sembla massa naïf i alegroi, el segon excessivament lúgubre, del tot leopardià. I penso en què escriuria jo. Potser alguna cosa com: No ens deixis escapar. Aprofita’ns per marcar el teu camí.

A buscar molsa

Ahir, després de dinar, vam anar a buscar molsa per fer el pessebre. Segurament deu seu una activitat prohibida pel nostre benvolgut govern (buscar molsa, vull dir, fer el pessebre no crec que ho estigui, encara).
El sol volia amagar-se ja darrera la cinglera del Puigfred, però lluïa amb una certa força sobre el verd, encara tímid, dels camps. Vam caminar una bona estona vorejant aquells camps de cereals, guanyats temps ençà als boscos. De tant en tant, enmig de la terra llaurada s’hi conservava algun arbre, de tronc robust i pell de rèptil, de gran bellesa.
Hi ha una bellesa de les coses simples i arcaiques. La terra vermella i fangosa del camí, els camps de cultiu suaus i ondulats, aquests arbres isolats i sense fulles. Pel camí vam trobar un caçador, que va fer caure un tudó just davant nostre. Va ser bonic sentir l’estrèpit i veure caure l’ocell entre els arbres. Caçar, cultivar la terra, els nostres ancestres.
En un moment donat vam veure la casa de Castellar, amb les xemeneies fumejant, i vaig pensar, com Pessoa, que la vida allí devia ser feliç. En els gens devem portar alguna cosa que ens crida cap a la vida antiga, una vida difícil i senzilla que segurament avui se’ns faria insuportable. En un plat de la balança hi tenim Horaci i Rousseau, però a l’altra costat hi descansa tot el naturalisme en pes. Precisament, en aquelles terres esquerpes on ens trobàvem, Raimon Casellas hi va situar els personatges obscurs de Els sots feréstecs i Josep Pla afirmava que el principal problema del naturalisme rau en què és veritat.
Però a mi m'agrada deixar-me portar per la imatge idíl·lica de la casa de pedra fumejant, els picarols dels gossos dels becaders dringant entre les torrenteres, les mans submergint-se en la fredor flonja de la molsa, la il·lusió de l'Àlex collint palmeres pel pessebre, els peus enfonsant-se en el fang del camí, un dia més que es va apagant en la fredor d'un hivern que pertany a un altre món.

Impressió d'una tarda al pla de la Calma

Ahir vaig pujar al pla de la Calma. No sé perquè no ho faig més sovint perquè és un indret extraordinari. El seu paisatge i la quietud que s’hi respira mai deixaran de meravellar-me. Poder restaurar alguna de les masies abandonades que encara hi resten en peu seria un somni per a mi.
Ahir a la tarda feia un bon sol, però un aire fred glaçava les orelles. Mentre passejàvem pels prats a la recerca d’algun boletot, ens acompanyava el dringar de les esquelles de les cabres. La llum començava a esmorteir-se i a daurar les pedres. Em va sorprendre la verdor intensa dels brucs, ja que el terreny estava força sec. Com sempre, les alzines regnaven amb la seva majestuositat.
Fou el meu fill À. qui ho va descobrir. Ben a prop de les runes del Cafè, sobre l’herba, hi havia un ram de flors. Els seus color vius destacaven damunt el verd de l'herbei. Ens hi vam apropar. Al costat de les flors, quatre lletres fetes amb pedres –aquelles perdres vermelles del pla de la Calma- confegien un nom de dona. Tot plegat era d'una gran noblesa i humilitat alhora. Vaig pensar que era un bon lloc per descansar de la vida i per ser recordat amb enyor. I em vaig preguntar qui devia ser aquella N. Em va venir al cap també el magnífic relat que va escriure el Ramon. Una coincidència.