Miguel d'Ors

Seguint recomanacions compostelanes, vaig fer-me amb l’antologia de poemes de Miguel d’Ors.
He de confessar que sóc un mal lector de poesia. Desordenat, incomplet i partidari d’uns pocs, segurament per incapacitat d’anar més enllà. Per això, m’abstindré de fer cap anàlisi ni crítica. No sóc tan irresponsable. Només diré que m’agrada la poesia sense artificis, lligada a la realitat i capaç de transmetre sentiments i emocions properes. Leopardi, Machado, Pessoa, Maragall, Manent.
De Miguel d’Ors no havia llegit pràcticament res. I he començat l’antologia a la meva manera. En dosis homeopàtiques i sense cap ordre. Poca quantitat i pura anarquia: així es com crec que s’ha de prendre la poesia.
I així gaudeixo dels poemes de Miguel d’Ors. Abans d'anar a dormir, amb les finestres obertes de bat a bat, deixant entrar l’aire fresc de la nit, em trobo amb versos com aquests:

Contraste

Ellos que viven bajo los focos clamorosos
del éxito y poseen suaves descapotables y piscinas
de plácido turquesa con rosalesy perros importantes
y ríen entre rubias satinadasbellas como el champán,
pero no son felices,

y yo que no teniendo nada más que estas calles
gregarias y un horario
oscuro y mis domingos baratos junto al río
con una esposa y niños que me quieren
tampoco soy feliz.

De "Curso superior de ignorancia"

Més poemes de Miguel d'Ors.