Pla i Manent

Els Reis de l'Orient, a petició de la G. i l'À., em porten Per acabar, el darrer volum de l'Obra Completa de Josep Pla. Em fa una gran il·lusió. S'hi recullen bàsicament un parell de dietaris i articles dispersos que no s'havien publicat en volums anteriors. Entre aquests, hi ha un paper -per utilitzar la terminologia planiana- sobre El vel de Maia de Manent. És un llibre que, com bé saben els que em coneixen, m'agrada enormement i acostumo a recomanar (sóc molt pesat i repetitiu en les meves recomanacions, ho sé). Doncs bé, em fa gràcia trobar aquest text de Pla sobre El vel de Maia i constatar que el meu modest judici coincideix amb el del mestre de Palafrugell. I m'agrada la claredat desinhibida amb què s'expressa Pla en aquest fragment que trobo extraordinari. Diu, sobre Manent:

Ha escrit poesies esveltes, elegants, clares, amb una constant vibració de sensibilitat, però sense caure mai en la vulgaritat ni en el tòpic suat del romanticisme esbojarrat. La seva fidelitat constant a Josep Carner i a Carles Riba, en un país de genialoides i inútils, sense el més petit sentit de la responsabilitat, lliurats a totes les porqueries de la inspiració, manejant un instrument lingüístic gairebé destruït i en constant trontoll -quan la literatura i no diguem la poesia és un esforç de contenció i de disciplina, de treball i d'exercici petmanent- és admirable.

(Després d'haver escrit això m'adono que El vel de Maia va guanyar precisament el premi Josep Pla.)

La cadernera i el merlot

Passo cada dia, quan vaig a buscar el cotxe, pel jardí d'una clínica. És un jardi preciós, ampli, verd, elegant: una meravella del disseny modern i simple. Té aquest jardí una mena de piscines rectangulars i allargades que acompanyen la façana d'un dels edificis de la clínica. Aquesta façana és l'únic que s'ha conservat de la vella edificació que hi havia abans en aquest indret: un ocult i lúgubre frenopàtic. La façana restaurada conserva els vells finestrals i l'antiga estructura de l'edifici, amb reminiscències mig militars, mig religioses -la silueta central d'una capella actua com a eix de simetria de la baluerna.
El conjunt de la façana indultada, els estanys, la gespa d'una verdor tendra i els arbres plantats aquí i allà és d'una gran harmonia i resulta especialment bell a l'horabaixa, quan la llum tènue del sol es reflexa sobre l'aigua límpida, sempre a recer de l'edifici històric. Resulta agradable passejar per aquest jardí i contemplar com el vell jardiner de faccions andines té cura de l'entorn, o com una mare asseguda en un cub de ciment contempla els seus fills jugar prop de l'aigua.
Avui, però, s'hi ha afegit un regal inesperat. Quan estava a punt d'entrar a l'edifici per anar a buscar el cotxe he vist, just al costat de l'aigua, una cadernera. M'he estat una estona quiet, amb la mà al pom de la porta, mirant-la. L'impuls inicial ha estat de fotografiar-la amb el mòbil, però he preferit estar-me quiet contemplant la seva estrident combinació de colors: negre, groc i vermell. La remor de fons de la ciutat impedia sentir el seu cant, si és que cantava, però m'he acontentat amb veure-la. No és estrany trobar en aquests parcs merles, estornells, tords i, sobretot, les omnipresents i exòtiques cotorres, però mai m'hauria pensat veure-hi una cadernera. Ha estat una autèntica sorpresa.

Al vespre, en arribar a casa, he agafat el llibre que, tan amablement, va enviar-me l'amic M. d'articles inèdits i dispersos de Marià Manent, que va seleccionar i aplegar ell mateix. A l'atzar, he començat llegint el text titulat El cant amagadís i curiosament m'he trobat amb la descripció de l'encontre de Manent, enmig del brogit de Sant Gervasi, amb el cant d'un merlot. Contraposa l'autor la presència i el perfilar del merlot amb el soroll dels motors i de la vida urbana: En un indret d'aquells jardins, quan l'aldarull del carrer era més fort, més frenètic, vaig sentir tot d'una, esborradís, però segur, el tènue perfilar d'un merlot.
I no he pogut deixar de pensar en la coincidència de trobar-me, precisament avui, amb aquest escrit i he estat temptat de traslladar la visió de la cadernera al dia d'ahir, quan el soroll dels helicòpters sobrevolant la ciutat era omnipresent, i d'aquesta manera poder fer més intens el paral·lelisme entre els dos episodis. Però la fidelitat a la realitat s'ha acabat imposant i la cadernera ha quedat retratada avui, lluny dels focus i del rebregat ressò del 29-M.

Una cantonada

Doctor Dou cantonada amb Pintor Fortuny. Sembla que siguem a l’Eixample i no al Raval. Un Eixample més petit i silenciós, de carrers estrets i recollits, però amb edificacions elegants i senyorívoles: balcons de ferro, galeries de vidre emmarcades amb fusta, bells finestrals. En plena tarda hivernal, la llum és molt lleu i amb prou feines destaca els colors, també suaus i continguts: el verd poma de les persianes, el gris fosc dels metalls, els diferents tons de marró de les portes. Els arbres tenen també aquí unes dimensions discretes, gairebé arbustives. Som parats davant d’una magnòlia jove, impúber, aliena a l’exuberància d’alguns exemplars de la seva espècie. No sé per què però aquest indret em fa pensar en algun racó –no sabria dir quin- de Nova York.
Els nens juguen amb un pal –quina màgia pot arribar a tenir un pal- mentre esperem que la G. surti d’una botiga. I mentrestant em fixo amb més detall en la casa que tenim just al davant. Concretament en els elements de ferro que ajuden a construir la seva façana i que fan pensar, amb tota la distància, en l’arquitectura del cast iron, tan bella, de Nova York. Una de les bigues té la inscripció Hermanos Bertrán Barcelona, una signatura oblidada i segurament desconeguda però que el pas del temps no ha esborrat. I vaig resseguint alguns detalls de la façana –finestres, balcons, una arcada del primer pis- quan la meva mirada queda clavada en una placa metàl·lica, commemorativa, coronada per l’escut de la ciutat. I és llavors quan tot acaba de quadrar: l’elegància del lloc, el recolliment, el toc de distinció una mica anglosaxó, el silenci, la llum tènue. Diu la placa, col·locada per l’ajuntament: Marià Manent i Cisa (Barcelona 1898-1988). Poeta, crític literari i traductor, va néixer i viure en aquesta casa.

Màrius i Marià

Article publicat a El Punt:

Màrius i Marià
Àlex Figueras

L'un va morir molt jove –als 32 anys– i l'altre molt gran –tres dies abans de fer-ne 90–. L'obra de l'un fou pòstuma mentre que l'altre va publicar en vida poesia, assaig, traducció, memorialística... Van ser dos grandíssims poetes, però cap dels dos no s'ha situat mai en el primer pla de la nostra literatura. I el cert és que, lamentablement, la seva presència és testimonial, quan no nul·la, a les llibreries del país.
Quan va morir Marià Manent, l'escriptor Andrés Trapiello va publicar un text, de lectura més que recomanable, a la revista literària Renacimiento, en què comparava el poeta amb una església buida –elegant i de bellesa reconeguda, però buida al capdavall–, amb molt pocs feligresos. I així continua l'església, segurament perquè la seva estructura noble, clàssica i sòbria encaixa poc en els nostres temps barrocs. El seu amic Jaume Bofill i Ferro qualificava la seva poesia de clos regalat i delitós, soledat perfumada, boscatge secret. Jo compararia també Marià Manent amb una font; una font de versos clars, límpids i precisos com aquelles fonts del Montseny, solitàries, ombrívoles i d'aigües cristal·lines que tant va recórrer el poeta durant els anys de la Guerra Civil passats a Viladrau.
Màrius Torres no va viure la guerra gaire lluny d'aquests paratges; va passar-la a l'altra banda de la vall del Congost. Internat a causa de la tuberculosi, aquest metge que fa versos –com li agradava definir-se– va viure des de l'any 1935 fins a la seva mort el 1942 al sanatori de Puig d'Olena i al veí Mas Blanc. El seu repòs, com la pau de Manent al Montseny descrita a El vel de maia, fou també fictici, amb el seu germà al front i tota la família fugint finalment a l'exili. Però la poesia de Torres està plena també de serenor i calma (no podem acostar les nostres vides calmes, escrivia en una de les Cançons a Mahalta) a l'hora d'afrontar la terrible malaltia que se l'acabaria emportant. Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val que vinguis ara, escriuria en un dels seus poemes més cèlebres.
Amb totes les diferències existents entre l'obra de l'un i de l'altre, Màrius Torres i Marià Manent coincideixen en la creació d'una poesia d'expressió de sentiments sincers, amb una certa contenció, sense soroll ni estridències. Segurament per això, i malgrat els reconeixements innegables que han rebut i l'impuls que el centenari de Torres ha suposat a l'hora de rellançar l'obra del lleidatà, segueixen encara en una posició discreta en la nostra literatura. Com aquells personatges que, a les fotografies, treuen el cap en un racó i dibuixen un tímid somriure darrere d'aquells altres que, ufanosos, contents i un punt fatxendes, han ocupat les posicions centrals.

Trapiello i Manent

Per casualitat, buscant per internet, trobo aquest text d'Andrés Trapiello sobre Marià Manent publicat al número 4 de la revista Renacimiento, amb motiu de la mort del poeta. Té alguns passatges meravellosos, com quan compara Manent amb una església buida. Val molt la pena llegir-lo.

Bon Nadal

Dia blau, pur, amb la dolçor nadalenca. Hi ha un oceà de boira que colga la Plana i fins Viladrau i tot: una boira densa, blanca i cotonosa. A primer terme emergeixen, com illes verdes, els cims dels turons coberts d’alzines; al fons, el continent blau i blanc dels Pirineus, nets, precisos -com una mena de Valhalla sobre la boira lletosa. La nit és tranquil·la, estrellada. Una autèntica stille Nacht.

Marià Manent, El vel de Maia (fragment de l'entrada del 24 de desembre de 1937)