29.2.24

La ciutat

Una de les meves cançons preferides és Paris s'éveille de Jacques Dutronc. Crec que l'he col·locada per aquí més d'una vegada. Més enllà del ritme o de la melodia, el que m'agrada d'aquesta cançó -o tema, que dirien els iniciats- és el seu poder evocatiu, la capacitat de copsar aquell moment, gairebé irreal, en què una ciutat passa de la nit el dia. És un instant en què el temps sembla aturar-se: els noctàmbuls tornen a casa (les travestis vont se raser / les strip-teaseuses sont rhabillées, diu en llenguatge d'una altra època), mentre els treballadors comuns es posen en marxa (les banlieusards sont dans les gares / à la Villette, on tranche le lard / Paris by night, regagne les cars / les boulangers font des bâtards) per concloure precisament que les journaux sont imprimés / les ouvriers sont déprimés / les gens se lèvent, ils sont brimés / c'est l'heure où je vais me coucher. I aquest instant fixat, quan són les cinc del matí, ple de màgia i que jo m'imagino en blanc i negre de la mà d'un Cartier-Bresson, es reflecteix en imatges extraordinàriament poderoses: l'Obélisque est bien dressé / entre la nuit et la journée. O le café est dans les tasses / les cafés nettoient leurs glaces / et sur le boulevard Montparnasse / la gare n'est plus qu'une carcasse. ¿Què és, sinó una carcassa, una estació de tren al bell mig de la ciutat deserta, a les cinc del matí?
Però encara hi ha més coses a Paris s'éveille. Hi ha un món extingit, una ciutat que ja no existeix. A la Villette ja no es talla la cansalada, els diaris amb prou feina s'imprimeixen, els camions no porten llet i no sé si els obrers estan deprimits o més aviat feliços de conservar una ocupació en una societat desindustrialitzada on regna la precarietat. Paris by night, i no parlem del seu equivalent barceloní, diria s'ha difuminat o ha virat cap a dos extrems igualment sòrdids: els ambients marginals i el nourriquisme bling-bling.
Penso en aquest París desaparegut mentre camino pel passeig de Gràcia i em trobo de cara amb una Barcelona postmoderna, que em resulta profundament estranya i inhòspita, poblada per centenars de turistes idiotitzats (no val la pena emprar eufemismes). La ciutat sembla regir-se per unes regles incomprensibles, construïdes d'hipocresies divergents, on qualsevol rastre d'il·lustració és una reminiscència del passat. Fins i tot l'elegància, ara que hi ha més botigues de luxe que mai, ha passat avall a jutjar per l'aspecte dels individus que fan cua, sí, cua!, davant d'aquestes botigues de luxe. Possiblement siguin els meus cànons els que han mort, igual que els boulangers, els balayeurs, els ouvriers o, fins i tot, les streap-teaseuses de la cançó de Dutronc.

Post-scriptum: A la nit, vaig a recollir a l'N. de l'entrenament de tennis a Vic. Al cotxe, poso Dutronc, Piaf, Gainsbourg, Aznavour, Montand, Hardy... Quan arriba a casa es queixa amargament:

- És que aquest home posa una música!

I una mica d'història:


28.2.24

Arbres

Ja vaig escriure-ho l'altre dia, però ara hi voldria aprofundir. Al matí, quan encara no són les set i obro la porta del garatge per treure el cotxe, em rep el cant d'uns ocells que habiten els arbres d'un jardí veí. Tot i que ja apunten les primeres llums, encara no s'ha fet de dia; és fosc i aquest cant no deixa de ser misteriós i privat. És una petita pinzellada de poesia, gairebé secreta, abans d'entrar en la prosa més prosaica (valgui el joc de paraules), de les veus estridents a la ràdio, els embussos a la carretera i, finalment, les feines que ens fan guanyar el nostre pa de cada dia.
Els arbres que aixopluguen aquests ocells, dos o tres jardins més enllà, són prou grans perquè ells s'hi sentin emparats i ocults, invisibles. Contrasten amb els arbres del nostre jardí, plantats tot just fa cinc anys, i petits encara. Hauran de passar dècades perquè es facin grans, però arribarà un dia en què algú es llevarà a primera hora del matí i podrà sentir el cant d'uns ocells que es posaran sobre les branques d'aquests petits arbres: el liquidàmbar vermell, nu a l'hivern, i l'esprimatxat arbre del amor, que espera fins ben entrada la primavera per treure les seves flors liles, inserides en tronc i branques.
Quan arribi aquest dia ja no hi serem, però em fa feliç pensar que, d'alguna manera, sí que hi serem. Hi serem en aquests arbres que hem fet plantar i que, esperem, s'hauran fet grans. I així quan algú es desperti de bon matí i surti de casa per enfrontar-se al seu combat diari, podrà sentir cantar uns ocells ocults però alhora ben presents, que seran, com les branques dels arbres que els acolliran, un testimoni del nostre pas per la vida. I no és que tinguem una dèria per perdurar, però sí que ens agradaria preservar aquests cants, aquests arbres i, fins i tot, una manera de viure pausada, en què el gaudi d'aquests ingredients de la vida -arbres i ocells- sigui cara a qui ocupi el nostre lloc en aquests vells carrers, en aquestes cases construïdes per homes que ens han precedit i que ja han mort, deixant-nos aquest bell llegat.

22.2.24

Apunts

En temps difícils, valors segurs. Això també val per la lectura, especialment quan s'encadenen uns quants fracassos o, simplement, indiferències lectores. I l'avantatge de tenir un bon fons de biblioteca és poder recórrer, a l'instant, a un Modiano pendent de llegir.

***
No hi ha com tenir bons amics. L'E., per telèfon, em diu que l'estil d'algunes descripcions meves li recorda el de Maggie O'Farrell i, entre posar-me vermell o sentir-me immodestament satisfet, trio la segona opció. A banda, se'm desperta l'interès per llegir alguna cosa més de l'escriptora britànica, de qui només he llegit una novel·la.

***
Rebo un correu de l'O., editor. Em diu que no es plantegen publicar els diaris, perquè no els encaixa amb el que fan -i té raó- però em desitja tota la sort, perquè, diu, el llibre s'ho val.
Li agraeixo l'interès i l'educació, tan cares per l'autor i tan estranyes en el sector.

***
Passo per la llibreria Alibri, a Barcelona. En surto satisfet: una llibreria correcta, ben proveïda i sense ínfules. Al contrari del que pensava fa uns anys, ara crec que no cal gaire cosa més.

***
Tenir París a l'horitzó sempre ajuda a ser una mica més feliç.

***
Tanmateix, la polèmica aquesta de la Sala Beckett i el seu comunicat demencial, em genera un malestar profund, potser també irracional i visceral, que em dura dies.

***
Veig a internet molts llibres que compraria, edicions belles i interessants. I sovint trobo també dibuixos, pintures, escultures que m'agraden. I després hi ha els viatges...
Tenir una situació econòmica prou desfogada per abastar-ho tot crec que seria, paradoxalment, negatiu. La renúncia és profundament necessària. I, com és ben sabut, el desig és més satisfactori que la possessió.

***
Quan al matí, abans de les set, obro la porta de casa per anar a treballar, em saluda el cant d'uns ocells matiners i una lluna, com un tall de meló, que descansa sobre el cingle i que sembla voler recollir, com un guant de beisbol, Venus, que brilla com un diamant just sobre seu.

15.2.24

Notes

Wisława Szymborska dedica un breu poema a Vermeer:

Mientras esa mujer del Rijksmuseum,
con esa calma y concentración pintada,
siga vertiendo día tras día
leche de la jarra al cuenco
no merecerá el Mundo
el fin del mundo (*).

Aquests versos, exactes i precisos com una fletxa clavada en el centre d'una diana, enllacen ara amb l'actualitat i agafen encara més valor. Si, volent preservar el món, llancem pintura o agredim de qualsevol altra forma les nostres obres d'art, aquest món que pretenem salvar ja no mereix ser salvat. Si, en un negatiu del que escrivia Szymborska, la llet del quadre del Rijksmuseum deixa de vessar-se dia a dia i en les nostres vides ja no existeix calma i concentració, sinó només soroll i histèria, potser sí que el món mereixerà la seva fi.

(*): La versió en castellà procedeix de Poesía completa (Visor), amb traducció d'Abel Murcia, Gerardo Beltrán y Katarzyna Mołoniewicz.

***
Luis Alberto de Cuenca inclou al seu darrer poemari El secreto del Mago un poema que acaba dient, en el seu últim vers, que al final solo importan las cosas del principio. El fin es el principio, que així es diu el poema, cita també Machado (Estos días azules y este sol de la infancia) i rememora els moments de la infantesa, que són els que conformen allò que som i els que, finalment, acaben important. La infantesa és i serà sempre el nostre món vertader, la nostra pàtria, com ja deien Rilke o Delibes.
Però aquest El fin es el principio em porta també a un altre dels grans poetes espanyols vius, Eloy Sánchez Rosillo, que escriu precisament a Principio y fin sobre el pas fugaç de la vida:

Pero el verano próximo, en verdad, ya ha pasado;
terminaste hace muchos años el libro aquel
en el que ahora trabajas; tu hijo se hizo un hombre
y siguió su camino, lejos de ti. Los días
que vendrán ya vinieron. Y luego cae la noche.

per acabar concloent, en l'últim vers, que Principio y fin habitan en el mismo relámpago. I així és com vivim, en realitat, en aquest llampec de vida. I ho fem, però, sense deixar que l'elegia se'ns acabi emportant del tot, ja que, tornant a de Cuenca (ara a Un día menos con Susana), coincim amb ell en què:

esta certeza no me impide ver,
tocar, gustar el mundo y su belleza,
unas veces enorme y majestuosa
como una catedral o una pirámide,
otras veces pequeña y delicada
como el seno que cabe en una mano.

***
D'un conte de Cortázar, aquesta expressió per descriure l'edat d'unes adolescents: los primeros bailes y los últimos juegos.
L'enveja de poder escriure així, amb aquesta economia i precisió.

***
J., un savi vinyater del Priorat que vam tenir la sort de conèixer dissabte, ens va explicar que, quan va començar a fer vi, li deien que era boig per voler provar de fer un vi monovarietal de garnatxa negra. No hi entenc res de vins i ara no recordo bé quina era l'explicació d'aquesta aparent bogeria, però sí que recordo que ens va dir que, actualment, aquesta pràctica és prou estesa i apreciada i ara, en canvi, el que li retreuen és que no faci tot el vi d'aquesta manera i provi també altres fórmules.
Són les modes que ho envaeixen tot i em fan pensar que també aquesta moda actual per la literatura estrident, expressionista i de colors contrastats, que ho envaeix tot i expulsa el dissident, també passarà avall.