Fuck the mainstream!

Curiosament, aquesta expressió la va deixar anar -segons m’informen- un dels màxims exponents del mainstream musical mundial, el messiànic cantant del grup irlandès U2, en un lliurament de premis. Malgrat aquesta contradicció, coincideixo plenament amb l’expressió d’en Bono.
He de reconèixer que fins fa ben poc no sabia què era això del mainstream. Bé, sí que sabia què era, el concepte sempre l’he tingut interioritzat, però no sabia que tingués un nom ni que estigués teoritzat. Em va alegrar saber-ho.
La viquipèdia castellana tradueix mainstream com a corrent principal i el defineix com el terme utilitzat per designar els pensaments, gustos o preferències acceptats majoritàriament en una societat.
S’utilitza fonamentalment en el camp de la música popular i no cal pensar massa per saber què engloba el mainstream en aquest àmbit: aquells grups o cantants que sonen fins a l’extenuació a les ràdios, que són objecte de seguiment continuat per part dels mitjans, que sovint prioritzen el mercantilisme a l’art o la creativitat i que omplen tots i cadascuns dels seus concerts. El meu informador inicial em deia que no era massa just posar en el mateix sac del mainstream, per exemple U2 i Jennifer López. Efectivament, té tota la raó. Són artistes del tot incomparables, però no deixen de compartir el concepte mainstream que els acaba fent irritants i cansins per alguns individus entre els quals m’incloc.
Aquesta teoria del mainstream pot estendre’s a molts altres àmbits, entre ells el de la literatura, que és el que més m’interessa. Ruiz Zafón, Ildefonso Falcones, Maria de la Pau Janer, Dan Brown, Stieg Larsson, Ken Follett o Paulo Coelho són mainstream pur i dur. Segurament dins del mainstream literari també hi ha qualitat, com a dins del musical, però com l’altre dia em deia algú: per què hem de llegir tots els mateixos llibres?
És aquesta rebel·lió contra la imposició de les campanyes mediàtiques o, encara més, contra la manca d’iniciativa individual i de sentit crític la que jo propugno. No vol dir que els autors majoritaris no tinguin qualitat: dos dels meus escriptors més estimats, Pla i Simenon, són en certa manera mainstream. És el seguidisme a determinades modes i corrents majoritaris el que em molesta. Prefereixo contraposar-hi un cert minoritarisme o, fins i tot, elitisme ben entès.
I m’agradaria parlar també del mainstream futbolístic, però no ho faré perquè llavors resulta que perdo algun dels escassos lectors que tinc.