Paterson

Desafortunadament, vaig poc al cinema i quan hi vaig, a banda de veure pel·lícules infantils, no acostumo a tenir gaire sort. Potser sóc massa exigent. No sé, el cert és que estic força desconnectat d'aquest món.
Però no sé ben bé per què, aquesta pel·lícula em va cridar des del principi. No recordo com: si va ser en veure el cartell, o vaig sentit-ne o llegir-ne algun comentari al vol; el fet és que no volia deixar-la passar de cap manera. L'À. em va confirmar les meves intuïcions. I fou així que en una tarda plujosa i trista, estranyament, vaig decidir posar-me tot sol a la cua del Renoir Floridablanca.
Paterson és una petita meravella. És poesia feta pel·lícula, si aquesta translació és possible; reflecteix la poesia de la quotidianitat, si se'm perdona el tòpic; il·lumina la bellesa de la trivialitat, que de vegades no sabem veure; desequilibra la balança de la vida cap aquella part que tots vivim de positiu.
La veu d'Adam Driver, en la versió original, és un element essencial del film, com ho són els poemes que el seu personatge -Paterson- va escrivint i recitant mentalment al llarg de les seves jornades, aparentment monòtones, de conductor d'autobús. El meu preferit és aquell dels Ohio Blue Tip matches; Love poem, es diu:

Love Poem

We have plenty of matches in our house.

We keep them on hand always.

Currently our favorite brand is Ohio Blue Tip,

though we used to prefer Diamond brand.

That was before we discovered Ohio Blue Tip matches.

They are excellently packaged, sturdy

little boxes with dark and light blue and white labels

with words lettered on the shape of a megaphone,

as if to say even louder to the world,

“Here is the most beautiful match in the world,

its one and a half inch soft pine stem capped

by a grainy dark purple head, so sober and furious

and stubbornly ready to burst into flame,

lighting, perhaps, the cigarette of the woman you love,

for the first time, and it was never really the same

after that. All this will we give you.”

That is what you gave me, I

became the cigarette and you the match, or I

the match and you the cigarette, blazing

with kisses that smolder toward heaven.

Ha de ser meravellós encendre una cigarreta a la dona que estimes amb un misto Ohio Blue Tip i que ja res sigui el mateix a partir de llavors. L'autor d'aquests poemes de Paterson és, segons he trobat a la xarxa, Ron Padgett. Magnífic poeta, doncs. Com magnífica és també l'escena de la nena que recita la poesia de l'aigua que cau i que declara la seva admiració per Emily Dickinson. Dickinson! Com si no tinguéssim ja prou motius per estimar Paterson.

Keira again

És dolça i té pocs matisos, però també és fresca i fa passar la set. De vegades, la cocacola és la beguda que ve més de gust. Passa el mateix amb determinades pel.lícules: les seves limitacions són prou evidents, però obtenen bons resultats i aconsegueixen els seus objectius. Begin again n'és un exemple. Comercialitat vestida d'esperit indie, dosi notable de sucre i una colla de tòpics innegables. Però també moments aconseguits d'emoció, música convincent per als no iniciats i, sobre tot, una fórmula infal.lible com la de la cocacola, basada en aquest cas en un sol ingredient: Keira Knightley. Jugant en aquest film el paper d'una cantant i compositora independent, gelosa d'una autenticitat que de vegades fa una mica de ràbia, enfrontant-se al repte de cantar i forçant massa els seus somriures, però emergint sempre gràcies a la combinació de bellesa, encant i caràcter que la convertiren ja en l'heroïna perfecta de Jane Austen a Orgull i prejudici. No li costa gens, doncs, carregar-se aquí la pel.lícula sobre les espatlles, fent un tàndem perfecte amb la ciutat de Nova York. Per cert, qui tingui temptacions d'esmentar els tòpics de NY de Begin again que pensi abans en Midnight in Paris, possiblement la pel.lícula amb més tòpics per metre de cel.luloide de la història. Però ja se sap que a Woody Allen tot se li tolera.

Notes

Al cinema Alhambra de la Garriga l'affiche, poèticament simbòlic, de la pel·lícula Therèse D. El rostre de la bellíssima Audrey Tautou tacat pel negre de la pintura dels ulls que ha fet córrer una llàgrima. I aquesta historia, la de la burgesa Therèse Desqueyroux. de la novel·la de François Mauriac, infeliçment casada, que no deixa de ser, penso, un desideràtum del romanticisme masculí.

***

Llegint La maleta del náufrago, de Felipe Benítez Reyes. Un parell de dards que l'autor encerta en el centre de la diana:

Magritte es, fundamentalmente, ingenio, que es no ser gran cosa.

La prosa de M. Manent como un paisaje de hierba mojada.

***

Trobar-se, de vegades, a la vida en situacions totalment inesperades i defensar-se vivint-les com una pura irrealitat.

***

Efecte flashback d'una cançó que sona a la ràdio del cotxe. Vint-i-cinc anys enrere a la casa paterna: un vinil que gira al tocadiscs mentre una llum daurada entra pels vidres antics, irregulars, de la finestra de la cambra. M'abraça la mandra d'un dia còmode de Setmana Santa, un dia sense significació -dimarts o dimecres- i sense massa coses a fer. Una lletra de desamors que parla d'un carrer gris de París contrasta amb la calidesa de la llum del sol i amb la il·lusió de l'espera de l'hora de trobar-me amb ella.
I ja ha passat un quart de segle. Y en mi vieja habitación hay cortinas para que no entre el sol.

Belfast, Derry

Quan era petit, una de les coses que més m’agradava era asseure’m a terra a mirar els llibres il·lustrats que corrien per casa. M’entusiasmaven els atles i també alguns llibres plens de fotografies que acostumaven a regalar les caixes d’estalvis. Recordo especialment els titulats Maravillas del mundo i 25.000 kilómetros de rallye fotográfico. Aquest darrer va arribar a tenir per a mi més interès que el primer, ja que era menys previsible i comercial. Recorria, amb imatges fotogràfiques que transcendien la simple il·lustració turística i descriptiva, una sèrie de ciutats europees que no eren capitals d’estat (crec que eren tot ciutats portuàries). Així vaig descobrir que, més enllà de les famoses capitals que tant coneixíem i estudiàvem, hi havia altres ciutats que teníem noms com Turku, Malmö, Rotterdam, Anvers, Le Havre, Varna, Constanza o també Belfast. D'aquesta darrera ciutat em va quedar molt gravada una fotografia on es veia a dos nens, pèl-rojos i pigats, davant d’una paret de totxos. Devia ser per pura intuïció infantil que en la fotografia d’aquells nens hi veiés alguna cosa estranya. No recordo haver llegit en aquell llibre res d’especial sobre Belfast –de fet, em sembla que només mirava els sants- però encara ara tinc ben present l’expressió d’un d’aquells nens.

Vam veure aquest divendres Bloody Sunday, la pel·lícula de Paul Greengrass que descriu amb detall els fets d’aquell desgraciat 30 de gener de 1972 a Derry. Malgrat els guardons rebuts, personalment no em va semblar un film massa reeixit, més enllà del seu valor com a document històric i d’algunes escenes de gran emotivitat, com la declaració final a la premsa dels organitzadors de la manifestació. En canvi, sí que em va semblar magnífica la interpretació de James Nesbitt del personatge d’Ivan Cooper. I així mateix, em va interessar la recuperació d’aquest personatge, absolutament desconegut per als qui som aliens a la política nord-irlandesa. La pel·lícula el descriu com un honrat i apassionat defensor dels drets civils dels catòlics, malgrat ser ell protestant, i una cerca ràpida per la xarxa corrobora aquesta visió. El meu record, doncs, per Ivan Cooper –que va pronosticar amb encert dècades de sang i dolor com a conseqüència d'aquella matança- i per aquells nens pèl-rojos que se’n deuen anar ara a la cinquantena i que segurament veuen amb aquells ulls tan blaus com va sedimentant una construcció del seu país tan fràgil com irrevocable.
 

Ma nuit chez Rohmer

Segueixo amb els meus intents d’immersió en el cinema de la nouvelle vague amb resultats desiguals. Encara que això sigui possiblement una heretgia, he de dir que, globalment, la sensació és d’una certa indiferència. Més que allò de ai Jean-Luc, ai Jean-Luc, vull entendre’t però no puc, que canten Els amics de les arts, sovint el resultat és una certa fredor que t’envaeix quan apareixen els crèdits finals i t’adones que allò era tot. Potser cal seguir provant, com amb la tònica, encara que la tònica inicialment genera, amb la seva amargor, un cert rebuig i aquestes pel·lícules no. Més aviat, en molts casos, una melangia letàrgica d’aigua de Vichy. Curiosament, en literatura sempre he estat més partidari de les atmosferes que dels arguments, però en moltes d’aquestes pel·lícules trobo que amb els ambients, perfectament definits i dibuixats, no n’hi ha prou.
Aquest cap de setmana li ha tocat el torn a Mi noche con Maud, d’Eric Rohmer, i el cert és que m’ha semblat molt més sòlida que l’última i evanescent temptativa feta amb Claude Chabrol i que, he de confessar, em va generar una més que evident somnolència. Resulten bellíssimes en aquest film les escenes exteriors de Clermont-Ferrand: les imatges dels carrers amb els cotxes francesos de l’època, que tant m’agraden, la neu omnipresent, la vista panoràmica de la ciutat en una de les escenes clau, els recorreguts en bicicleta d’una de les protagonistes, els diferents plans de l’església durant les misses, les multitudinàries sortides de la fàbrica Michelin, els rètols lluminosos dels comerços, difuminats per la boira nocturna. I coincideixo en això, i en altres coses -alguns diàlegs també em van semblar indigeribles, plumbis- amb la crònica que va fer fa temps Compostela i que vaig recordar tan bon punt va iniciar-se la pel·lícula. Són aquests ambients, freds, nocturns, una mica opressius de la vida de província, i el contrast amb l’evident calidesa del personatge de Maud el més efectiu de la pel·lícula, encara que també l’argument de l’atracció i la contenció, que reapareix al final en l’escena memorable de la platja, li dóna un innegable valor.
Potser he arribat al punt d’inflexió i comença a agradar-me la tònica.

Herois

Tal com m’imaginava, alguns crítics qualifiquen Herois de cursi i lacrimògena. I,si bé és cert que cau en alguns tòpics i comet algun error evident, és una pel·lícula extraordinàriament eficaç en la seva emotivitat. Potser és que, en el meu cas, juga sobre segur. Doneu-me flashbacks d’infantesa, personatges extraviats en el món dels adults, sentiments de nostàlgia d’un paradís perdut, atmosferes agredolces d’estius que han perdut el color, històries d’amistat ingènua i real i em tindreu clavat a la cadira. Si, a sobre, la història transcorre en els anys 80 de la meva adolescència (impagable la samarreta de Sunkist d'una de les protagonistes), és difícil que no la senti com a pròpia.
Herois, escrita pels cada cop més mainstream –esperem que no s'extraviïn- Pau Freixas i Albert Espinosa, és una pel·lícula carregada d’una emotivitat que l’emparenta amb Cinema paradiso –també vilipendiada per part de la crítica- i que deixa una forta empremta. Un dia després em resulta difícil treure’m del cap aquesta història i alguna de les seves escenes. Especialment l’escena final, plena de bellesa i carregada d’emotivitat, amb un contrast exacerbadíssim entre la suposada alegria dels protagonistes i el brutal impacte de tristesa que sent l’espectador davant de tot el que han perdut. Jo la recomano vivament.

Tres dies amb la família

Una pel·lícula molt recomanable, amb bons actors (grandíssim Ramon Fontserè) interpretant personatges ben dibuixats. Una prova que el cinema català pot generar obres de qualitat. I una gran alegria que una noia jove pugui dedicar-se a fer pel·licules com aquesta.

Dissabte a la nit

Dissabte a la nit: la família dorm i jo m’assec al sofà. Engego la tele i m’enganxo a una pel·lícula de 8TV, Charlotte Gray. Recordo haver-la vist al mític cinema Alhambra de la Garriga, que resisteix numantinament l’hòrrida marea de multisales clònics i perifèrics.
Veig la pel·lícula intermitentment, a causa dels odiosos talls publicitaris, però prou per reconèixer els carrers i les cases de Saint-Antonin Noble Val, gaudir dels ulls violetes de Cate Blanchett, patir davant l'escena on Blanchett pedala estèrilment per arribar abans que els nazis a la casa on s'amguen dos nens jueus o celebrar després l’assassinat de l’empalagós i vomitiu col·laboracionista que ha denunciat els nens.
Sóc gairebé especialista en veure pel·lícules fragmentàriament, però ni estic al cas de la programació de la tele ni tinc la capacitat de concentrar-me davant la pantalla de casa com en una sala de cine -menys encara si les pel·lícules estan mutilades per llarguíssims interludis publicitaris. De vegades, he hagut de deixar escapar finals de pel·lícules apassionants (en recordo ara una d’argument inquietant amb Daniel Auteuil i Juliette Binoche) per la incapacitat física de resistir a mitjanit una enèsima tanda d’anuncis.
En aquest cas, però, vaig arribar al final i vaig tenir la meva recompensa: un cop acabada la guerra, Cate Blanchett deixa plantat a l’excessivament planxat nòvio anglès que donava per mort i se’n torna a les valls de l’Aveyron amb el jove francès de la Resistència.
Acabo aquest escrit fent professió de fe envers les pel·lícules de la Segona Guerra Mundial, especialment si transcorren a França, expliquen històries de la Resistència, compten amb espies anglesos infiltrats i s’hi circula amb bicicleta. Demanaria als lectors del bloc que, si coneixen algun film o sèrie amb aquests ingredients, no dubtin a prescriure-me’l (si us plau, absteniu-vos però de recomanar Alló, alló).
(M'agradaria recuperar una sèrie que va emetre TV3 cap a l’any 1985 d’espies anglesos a la França ocupada. La seguíem quan fèiem segon de BUP i ens apassionava. Si algú me’n pogués donar notícia li estaria molt agraït. Recordo que els espies utilitzaven noms d’ocells en francès –hi havia una hirondelle- per identificar-se).

Experiències televisives

No tinc gaire costum de mirar la tele. I, si ho faig, el més normal és que doni un parell de voltes als trenta-i-escaig canals de la TDT sense que cap d’ells m’atrapi. Acostumo a deixar-ho córrer aviat i anar-me’n a llegir al llit.
El divendres, però, vaig trobar al 33 un documental (I'm your man) sobre Leonard Cohen que em va enganxar de seguida. Alternava entrevistes amb diferents personatges, inclòs el mateix Cohen, i versions de cançons del cantautor de Montreal interpretades per diversos artistes. Tinc un sentiment ambivalent envers Leonard Cohen. D’una banda, m’agrada la seva música, la força enorme de les seves cançons, però, de l’altra, algunes de les seves lletres, de la seva poesia, em resulten un punt artificioses. Els seus referents culturals -la generació Beat, l’underground novaiorquès dels setanta (Reed, Joplin, Warhol, l’Hotel Chelsea)- em cauen lluny i el seu malditisme no em fa el pes. Del documental, em cansava, doncs, la part teòrica (especialment tot el que feia referència a l’orientalisme i el zen) però em fascinaven en canvi algunes de les actuacions. Destacaria sobretot les interpretacions del veterà Nick Cave i del jove Rufus Wainwright, de gran sentiment i potència. Al capdavall, va ser una nit davant del televisor molt ben aprofitada.
Dissabte, vaig decidir repetir. Vaig fer un parell de passades (golejada del Barça a TV3 i els habituals programes emètics a Telecinco i Antena 3) i vaig estar mirant una estona el West Ham – Liverpool, fins que el Niño Torres va desfer l’empat a dos i vaig emprenyar-me perquè mai un David pugui amb el Goliat de torn.
Llavors vaig trobar-me al 33, lamentablement ja força avançada, la pel·lícula Ficció del director català Cesc Gay. És la història d’un amor no consumat, no només des del punt de vista físic, en què els dos personatges centrals (magnífics Eduard Fernández i Montse Germán) no volen arriscar-se a perdre tot allò que tenen a la vida i lluiten contra si mateixos. L’entorn on es desenvolupa la història, els paisatges de la Cerdanya, i els ambients estan molt ben buscats i hi ha moments d’una extraordinària intensitat. En un d’ells, quan viatgen en cotxe emmig d’una nit plujosa, sona també Nick Cave. Una feliç coincidència. I deixo una de les frases finals, de regust agredolç, d’un dels personatges, que és una mica el resum de l'obra: - No està malament de tant en tant enamorar-se una mica.

Vignamaggio

Abans d’ahir van fer per la tele Molt soroll per res, de Kenneth Branagh. Malgrat tenir moments de tensió dramàtica, és possiblement una de les pel·lícules que més bé transmet la joia de viure. El fragment inicial, amb el príncep i el seu seguici cavalcant pels turons suaus i assolellats de la Toscana i desfermant una autèntica bogeria a mesura que arriben a la vil·la que els acollirà, n’és tota una mostra.
Bàsicament Molt soroll per res és una pel·lícula amable, agradable, plena de lluminositat, que deixa una empremta de felicitat. Emma Thompson irradia plenitud i bellesa, Kenneth Branagh juga amb gràcia el seu paper, Denzel Washington és la viva imatge de la serenor i Michael Keaton no deixa de sorprendre. Keanu Reeves és tan previsible en la seva malignitat que no arriba a alterar la placidesa del film. Prop dels murs de la bella vil·la, enmig dels jardins clàssicament italians i sota un sol que dóna vida, saps que tot acabarà bé. Els dilemes shakespearians es fan miques entre el paisatge de vinyes i xiprers.
Ara fa sis anys, quan vam ser a la Toscana, vam saber que ben a prop teníem la vil·la de Don Leonato, escenari de Molt soroll per res. La regió és plena de vil·les i casalots amb història però aquest té un afegit especial. Es diu Vignamaggio i, segons diuen, va pertànyer també a la família de la Monna Lisa, els Gherardini. Prop de Greve in Chianti – i de la seva bella plaça triangular- a Vignamaggio es dediquen avui en dia a la producció de vi i a l’agriturismo. Nosaltres només hi vàrem treure el cap, però sens dubte ha de ser un luxe hostatjar-se sota el mateix sostre que un dia va acollir les belles Beatriu i Hero.

Els òscar

Aquests dies els diaris porten pàgines i més pàgines dedicades primer als nominats i després als guanyadors de l’edició dels òscar d’enguany. He de dir que el meu interès envers aquest tema és absolutament nul. Em passo aquestes pàgines com si no existissin, com si fossin fulls en blanc. No és que vulgui adoptar una actitud pretenciosament despectiva, simplement constato el meu absolut desinterès. En primer lloc, perquè –citant Vila-Matas- darrerament Nunca voy al cine i, en segon lloc, perquè penso que en els últims temps la indústria cinematogràfica de Hollywood s’ha convertit d’una forma tan descarada en una cadena de producció de béns de consum immediat que tot plegat –i aquests premis en són la representació més emblemàtica- no és més que una farsa. Els mateixos actors han acabat convertint-se en productes de màrqueting amb una vida mitjana cada vegada més curta per tal d’oferir contínuament cares noves, tot elevant als altars autèntiques mediocritats. Tot això em sembla una ofensa als grans actors –moltes vegades anònims- que corren pel món i al cinema entès com a art i com a expressió de vivències i sentiments.

Record de Howards End

Ahir vaig acabar de llegir Howards End, d’E. M. Forster. Teniar un record molt bo i alhora força vague de la pel·lícula que va fer-ne James Ivory, amb Emma Thompson, Anthony Hopkins i Helena Bonham-Carter en els papers principals.
A mesura que avançava en la lectura m’he adonat que el meu record no només era difús sinó absolutament esbiaixat. Jo recordava una pel·lícula amable, molt anglesa, de línia argumental tènue i centrada en la bellesa d’un lloc i d’una casa, Howards End. Per contra, m’he trobat amb una novel·la dura, plena de conflictes i confrontacions entre sexes i concepcions de la vida. És curiós com amb el temps els records poden no només desdibuixar-se sinó reescriure’s i redefinir-se totalment.
En qualsevol cas, he passat molt bones estones llegint Howards End i m’he quedat amb les ganes d’aprofundir en la lectura de Forster i dels seus coetanis de Bloomsbury, alhora que intentaré recuperar la pel·lícula del gran Ivory.