França

Llegeixo que Montaigne, quan decideix retirar-se a escriure a la seva torre del castell familiar, fa pintar al mur del gabinet adjacent a la biblioteca de la torre una inscripció en llatí que ve a dir:

L'any de Crist 1571, a l'edat de 38 anys, la vetlla de les calendes de març, dia de l'aniversari del seu naixement, després d'un llarg temps disgustat de la servitud del Parlament i dels càrrecs públics, mentre encara era indemne, cremava per enclavar-se a la falda de doctes verges per acabar, serè i despreocupat, la petita porció de trajecte que, amb el permís del destí, li resta per recórrer. Michel de Montaigne ha consagrat aquesta casa, dolç retir dels seus avantpassats, a la seva llibertat, a la seva tranquil·litat i al seu oci.

Certament, tant la possibilitat d'accedir a aquest retir dedicat a l'escriptura, com la saviesa per prendre'l, provoquen una enveja sana.

***

La torre de Montaigne, pràcticament l'únic vestigi de l'antic castell familiar, roman pràcticament inalterada. Emociona visitar-la en la seva simplicitat: sense components museístics, sense diorames, sense espais interactius... Sense tot això que agrada tant i que tant superflu -per no dir incòmode- em resulta. Les toves del terra són les originals que trepitjava Montaigne: les creua un cable elèctric que alimenta una làmpada de peu. Allà, desprotegit, a la seva cambra, hi ha a el bagul amb què l'escriptor viatjava, quan els seus càlculs renals li permetien. Es conserva encara l'obertura que dóna a la petita capella del pis inferior i que permetia a l'escriptor oir missa quan els dolors li impedien baixar-hi. Mentre la noia que fa de guia ens ho explica, surt d'algun racó un ratpenat i s'esmuny per aquest forat. Aquesta rusticitat simple, fora de convencions i de sofisticacions, segur que hauria plagut Montaigne.  Al pis de dalt, la biblioteca, amb les selles de muntar i les mítiques inscripcions a les bigues, la presència de l'escriptor es fa més intensa. Des de les finestres es veuen els camps adjacents. Montaigne s'hi passejava mentre dictava les seves obres, necessitava el moviment perquè els seus pensaments fluïssin. Contra cada argument, un argument igual. Entre els déus, com entre els homes, diversitat de gustos. A cadascú, el destí que el seu caràcter li confereixi. Frases sàvies d'homes savis, que Montaigne tenia a mà, sobre el seu cap i els seus cent cinquanta-set centímetres d'alçada. Nosaltres les tenim també sobre els nostres caps, que hem d'ajupir perquè el ratpenat torna.

***

A la carretera que encercla Foix, aquesta pintada: Bas les masques! Le virus, c'est l'état.

I aquest anarquisme pur, acràcia simple, em resulta molt més justificable i entranyable que determinats llibertarismes de saló, moqueta i tertúlia radiofònica.

***

La impressió, que potser és equivocada pel fet d'estar-hi de vacances i no seguir els seus mitjans de comunicació, és que el país viu la pandèmia amb menys histerisme i amb més normalitat. Malgrat les consignes dels àcrates de Foix, les imposicions dels poders públics són menors i més raonables, la sensació de llibertat, més elevada.

***

A Saint-Emilion, quan són les deu de la nit, uns seminaristes ofereixen una petita mostra de cant gregorià a l'espectacular església monolítica, excavada a la roca, entre els segles IX i XII. El seu cant s'escampa en la foscor d'aquest enorme antre, on la frescor alliberadora, contrasta amb els més de 30 graus d'aquesta nit insuportable. Després ofereixen una explicació i una visita, inaccessible durant el dia per la multitud de turistes que s'apleguen al poble. Contrasta també la fe d'aquests nois amb l'hedonisme del turisme vitivinícola que impera a la vila, la seva austeritat serena amb el luxe sobrer dels ferraris i els porsches aparcats davant dels Relais-Chateaux. El seu cant  i la frescor d'aquesta església primigènia actuen com un refugi.

***

Com les bicicletes de la pel·lícula, les ciutats tampoc són per a l'estiu. Bordeus m'ha agradat a l'hivern i a la primavera. A l'estiu continua sent bella, però hi sobra el sol que crema i la gent que empalaga. Passo una estona a Mollat, mirant llibres. M'acompanya, pacient, l'À. M'hi passaria hores, però cal tenir pietat. Passem per davant de l'apartament que vam ocupar durant uns dies, quan els nens eren petits. L'N. no se'n recorda. Em pregunto si érem més feliços aleshores i penso que sí, però crec que és únicament perquè aquell temps, ja no el tenim ni el tindrem. I sempre val més el desig que la possessió. Parlem dels nostres records: allí vam dinar, aquí vam veure el foc de la vetlla pasqual, en aquella botiga vam comprar uns macarons, en aquesta parada vam pujar al tramvia. Els edificis de Bordeus, elegants, bells, de factura clàssica, oscil·len entre el gris i el daurat. La Garona els fa dibuixar la mitja lluna perfecta: el famós port de la lune.

***

El dia que arribem, abans d'acostar-nos a la casa, parem al poble de Duras. S'hi celebra una fira. Massa gent per als nostres nous criteris. Ens fa patir una mica. Hi ha una exhibició de cotxes clàssics i una petita fira de coses velles. Hi ha algunes parades de llibres, me'ls miro, però l'À. i l'N. es queixen: volen arribar a la casa i banyar-se a la piscina. Tenen raó: fa calor. Una de les parades ven llibres molt antics a dos euros. Són incomplets, això sí, però molt bonics. Compro un volum d'Ovidi, les Metamorfosis, editat a Londres el 1715. Pell, gravats, dues tintes. Dos euros. Ara em penedeixo enormement de no haver-me endut també uns volums de Rabelais i un antic diccionari, que corrien per allí.

***

Molts castells -la torre de Montaigne, el de la Brède de Montesquieu, el de Malromé on morí Toulouse-Lautrec- són accessibles només sota visita guiada. I em sorprèn -i alhora em fa sentir malament- l'estoïcisme amb què les aguanten l'À. i l'N. D'una banda, crec que és una oportunitat per a ells, però certament els resulta molt difícil seguir una llengua que entenen poc -les mascaretes tampoc ajuden, dificulten enormement la comprensió d'una llengua aliena. De vegades, les explicacions s'eternitzen com una justificació, amb escàs interès. Després acabem fent una mica de conya i cinefòrum sobre els guies, les persones assistents, les seves indumentàries... Per ells és una autodefensa.

***

Els rius de França, rotunds, calmats, opulents, són el que donen riquesa al país. Sovint ens preguntem per què ells han tingut i tenen coses que nosaltres no tenim i l'explicació acaba trobant-se en l'aigua, en els rius, en els boscos frondosos, en els camps fèrtils, en la pluja. La Garona i la Dordonya reguen aquest territori. La primera és excessiva, la segona, més amigable, tot i que ja més cabalosa que al seu pas pel Périgord. En baixem un petit tros amb canoa. Aquí el flux ja s'ha alentit, cal remar i remar tota l'estona. Als marges ens acompanyen martinets i bernats pescaires. Suem i ens aturem en un recés per banyar-nos. Les aigües d'aquests grans rius resulten sempre una mica inquietants, però ens curen de la calor. Els arbres es reflecteixen sobre el mirall de les aigües. Els núvols semblen pintats per Sisley.

***

Els camps de vinyes són pertot. Possiblement siguin el paisatge més bonic que hi hagi. La regió n'és plena. Cada àrea fa els seus vins: els Monbazillac, els Sauternes, els Montravel, els Duras, els Saint-Emilion, els del Médoc... És precisament a Saint-Emilion on l'espectacle és més rotund. Potser perquè aquest dia el cel té un blau d'una puresa absoluta, que contrasta amb el verd igualment intens de les vinyes. El poble és com una illa enmig d'un mar verd. La vella col·legiata sembla un gran vaixell antic, amb el campanar de l'altra església, la monolítica, com a pal major. Els grans de raïm, petits, negres, esperen el moment de glòria, que ja s'acosta, de la verema. Al Chateau Coutet ens expliquen que porten catorze generacions dedicant-se a fer aquest vi, a partir dels raïms collits a mà i separats gra a gra. La riquesa és molt present al poble i, aquí, no ve de l'aigua.

Sinceritat

Sortint de la botiga on m'acabo de provar i comprar unes bermudes, mirant-se de reüll l'aparador on estan exposades, diu l'N.:
- La veritat és que li queden molt més bé al maniquí.

Leninisme

La mare i la filla arriben a casa discutint acaloradament. La mare reprèn amb vehemència a la filla i la filla, que comença a estar preadolescent, la replica irrespectuosament. La discussió puja de to, amb queixes, avisos i càstigs, i la mare acaba marxant a comprar enfadada. Quan tanca la porta, la filla llança una expressió d'alleujament i comiat mig política, mig cinematogràfica, que fa que el pare hagi de fer esforços per mantenir la cara de pòquer:

- Goodbye, Lenin!

Notes

Amb la casa tancada per protegir-nos de la calor d'aquests dies, m'acostumo a moure'm en la foscor, que dóna un punt més de frescor que la llum elèctrica. Avui, desfent la maleta del cap de setmana, vaig a deixar un pot de desodorant a l'habitació de l'À i noto que un objecte m'impedeix posar-lo al seu lloc. En la penombra, no sóc capaç de distingir què és i quan obro el llum, em trobo amb un petit avió de plàstic. I no puc evitar que aquest petit avió em recordi el nen que l'À. ha deixat de ser i que, d'alguna forma, ja no existeix. Davant d'aquesta situació em sorprenc sentint que jo ja tampoc sóc aquell que en moments així es deixava endur fàcilment pel verí de la nostàlgia i que la maduresa implica també construir perspectives noves i actitud diferents per enfrontar-se als laberints de la vida.

***

He acabat de llegir Autoretrat de Jordi Garcés, de Josep Cots, i porto uns dies entre les pàgines de la biografia de Camus de Virgil Tanase. Són dos llibres profundament diferents, que tenen com a protagonistes les vides de dos personatges òbviament molt diferents. Però m'agrada veure-hi un element comú, que de vegades sento també en mi mateix, que és la fatalitat en acceptar determinades servituds o situacions de la vida d'un home. 

Adolescència

Constato que l'À., que està ja en plena adolescència, necessita ara començar a fer la seva, tenir més temps per ell, marcar distància amb els pares... Però com que em costa fer-me a aquesta llei de vida, li deixo caure:

- Ostres, À., ara ja no som tan amics com abans.

I em contesta ell amb un monosíl·lab, com corroborant una llei universal, una fatalitat inevitable:

- Ja...

Aniversaris

En general, no m’agraden les celebracions per obligació, l’alegria forçada perquè toca. El màxim exponent d’aquest tipus de festa seria per a mi el cap d’any, però tampoc m’entusiasmen els aniversaris. Així que podria dir que tinc sort de fer els anys a l’agost, un mes més procliu a l’alegria real i espontània de la llibertat que a la felicitat obligatòria de les convencions socials.

Recordo que de petit acostumava a fer els anys a l’Estartit, on anàvem de vacances, però no tinc record de gairebé cap aniversari concret, ni d'aquells que se solen considerar importants. No recordo on ni com vaig celebrar els quinze anys, ni els divuit ni els vint ni els vint-i-cinc. Sí que tinc constància dels trenta, passats volant a Estocolm des de Copenhaguen, on un policia danès amb rigidesa germànica quasi m’envia a la presó per haver-me oblidat una navalleta suïssa en la motxilla de mà. Sort encara que eren altres temps. També guardo memòria dels quaranta, celebrats en un sopar popular de taules llarguíssimes a la preciosa plaça de l’abadia de Cadouin, al Périgord, envoltats de parades de menjar –foodtrucks francesos sense glamour però amb qualitat i quantitat calòrica- i atraccions de fira.

Però curiosament, l’aniversari que recordo més és un d'un número gens rodó. De fet, no sé si eren quaranta-dos, quaranta-tres, quaranta-quatre... Sé que era un dia pur d’estiu, blau i assolellat. Érem a l’Empordà i tot just començàvem les vacances. La plana feia goig sota cel lluent, amb els camps segats i resplendents i les cases de pedra terrosa, ara escampades ara agomboiades al voltant d’un campanar. El cotxe ens portava cap a Sant Feliu de Guíxols per anar a un concert de Blaumut. Encara no sé ben bé perquè hi anàvem ni tampoc tinc una explicació del perquè tinc un record tan feliç d’aquell dia. Potser perquè era el primer concert a què anàvem tots quatre (l'N. l’havia d’aixecar a coll a estones), potser perquè la música era fresca i propera, potser per aquell cel de l’Empordanet, potser perquè se’ns obria un horitzó de dies sense obligacions. O potser perquè no vam celebrar res i simplement ens vam deixar portar per l’estiu.

Lúcida

Mira, papa, m'he inventat la lletra d'una cançó, em diu l'N. ahir, abans de ficar-se al llit. I comença a cantar: "estic sola, en aquest món que no té ni cap ni peus". D'entrada, m'espanta una mica aquesta lucidesa a tan curta edat, però el seu to sempre festiu em distreu de qualsevol preocupació. Després me'n canta una altra en què vola pel cel i l'arc de Sant Martí és el seu tobogan.

Finezza infantil

Veiem a la tele una informació sobre les eleccions nord-americanes. Trump i Hillary. Hillary i Trump.

Diu l'N.:

- I no podria seguir sent president l'Obama?

Llenguatge

Pregunta l'N. només llevar-se:

- Papa, el segon dia de col·le també és així com amistós o ja es comença a trepitjar fort?

Més notes (disperses)

Abans de marxar de vacances, vaig a veure l'exposició sobre Vivian Maier a la Fundació Foto Colectània. N'he vist un reportatge a la televisió i m'ha semblat interessant. I certament, el conjunt de fotografies té el seu interès. El propi personatge de Maier -fotògrafa quasi aficionada-, la història de la troballa dels seus negatius, la bellesa intrínseca i tècnicament impecable de les imatges, el valor de la seva obra com a reflex de la quotidianitat d'una època... tot plegat dóna a la mostra un valor innegable. Tot i això, no aconsegueixo que aquestes fotografies m'arribin. L'escenari, aquesta Amèrica dels anys cinquanta-seixanta del segle passat, em resulta molt llunyà en tots els aspectes. Així com em sento captivat per les atmosferes parisenques de les pel·lícules de la nouvelle vague (quasi més que pels seus arguments), aquesta Amèrica de postguerra no m'ha fet mai ni fred ni calor. Qüestió de sensibilitats.

***

I seguint amb això de les sensibilitats. Sempre he dit que els paisatges que més m'agraden són aquells tocats per la mà de l'home. Una plana reposada esquitxada de masies. Una arbreda que condueix a un casalot. Un poble de cases de pedra dalt d'un turó. Quatre cases blanques a redós d'una cala.
Aquesta preferència per la intervenció -mínima, justa i assenyada- de la mà de l'home davant la natura pura i desbocada, se'n va en orris a Étretat. La visió de les formes capricioses dels penya-segats imponents davant d'un mar rotund i magnífic resulta quasi insuperable. Podria passar-me hores assegut davant d'aquest paisatge.

***
- Així, què voldràs ser quan siguis gran?- li pregunta l'À. a l'N.
- Mestra, ja ho saps - li respon l'N.
- Però mestra de què? - li insisteix ell.
- Mestra! De les clàssiques - respon ella amb un cert to de cansament.

Heteròtrofs

Repassàvem l'altre dia, amb l'À., conceptes bàsics per l'examen de ciències naturals. Ara comencen a tractar qüestions amb un principi de complexitat i, entre altres coses, havia de saber diferenciar els organismes autòtrofs dels heteròtrofs. Jo li explicava que els primers obtenen per ells sols la matèria orgànica que necessiten per nodrir-se, mentre que els segons l'han d'obtenir d'altres organismes.
- Molt bé- diu- així que la mama és autòtrofa i nosaltres som heteròtrofs.

Whatsapp

El whatsapp ha canviat la forma de comunicar-se. Això és una evidència. I també és evident que en determinades circumstàncies pot resultar una intromissió molesta. Però de vegades, la combinació d'aquests dos aspectes, aparició sobtada i nou llenguatge, resulta feliç.
Avui, inesperadament, he rebut dos missatges seguits de whatsapp que deien textualment el següent:
He tret un 8
Ueeeeee

Notes

Llegir un llibre dolent és un fet habitual, que visc amb una certa normalitat. Llegir un llibre dolent d'un bon escriptor em provoca decepció. I si l'escriptor en qüestió em resulta especialment admirat, em genera fins i tot tristesa.

***

Vull comprar-me els diaris de Pierre Bergounioux. A La central dubto una estona entre comprar-me l'edició original en francès o la traducció al castellà que acaba d'editar Días contados. Al final, opto pel Cahier de notes original, entre altres coses perquè m'ofereix tres.centes pàgines més.

***

Això de mesurar els llibres en funció de la ràtio pàgines/euro deu formar part del caràcter català. Igual que quan els meus fills es queixen quan deixo alguna -poc generosa- propina en un restaurant. L'N., que encara no té gaire clar el terme acostuma a dir:

-Papa! Per què deixes recompensa?

***

Fa unes setmanes vaig anar a veure l'exposició Picasso i els Reventós al Museu Picasso. És una exposició mínima però suficient per reafirmar-me amb la meva idea de que Picasso, excel·lent dibuixant i artista complet, va produir durant anys obres extraordinàriament mediocres. Amb el pas de les dècades crec que aquesta visió s'anirà fent evident.

***

Llegint Reyes de Alejandría de José Carlos Llop, em trobo amb l'escena on apareix una vella llibreria del carrer de l'Odéon. Això em transporta uns quinze anys enrere, a una escapada hivernal a París. Abrigats, recorríem aquells carrers del barri de Saint-Germain buscant els fantasmes de Joyce o Fitzgerald. No s'escapava cap llibreria de vell, i menys en aquell carrer de l'Odéon on el fetitxisme ens feia pensar que encara ens toparíem amb Sylvia Beach o Adrienne Monnier. Recordo especialment una llibreria fosca prop de la plaça Saint-Sulpice, on només cremava una bombeta que penjava nua del sostre, i aquella del carrer de l'Odéon, on vaig comprar-me un llibre de Camus -no recordo quin- de la blanche de Gallimard.
Vam ser molt feliços aquells dies a París. Caminàvem fins a l'extenuació, menjàvem poc i ens moríem de fred. No ens n'adonàvem llavors, però érem molt joves. De vegades em pregunto perquè no hem tornat a París. O perquè no hem tornat a Venècia. Les ciutats més belles i que hem viscut amb més intensitat. I potser l'explicació és simple: per la por a alterar uns determinats records. Potser els records tenen un valor més alt del que tots creiem.

Reis

Dies de tràfecs, compres, àpats i enrenous. Curiosament, dies poc donats al recolliment i a la reflexió. I avui, de sobte, emergeix el pensament que potser aquest any ja sigui l'últim dels Reis comme il faut per a l'N.i, en conseqüència, per a tota la família. I així viurem aquest dia, com l'aigua que se'ns esmuny de les mans quan bevem d'una font.

Per a nens

Aviso que aquest és un d'aquells posts poc amables, una mica antipàtics. Però em ve de gust escriure'l.
Estic cansat de llegir amb els meus fills llibres infantils infumables. Déu em guardi de generalitzar i segurament és culpa de la meva imperícia a l'hora de triar -o potser és simplement qüestió de mala sort- però estic cansat d'encadenar llibres que no tenen ni cap ni peus, que confonen la fantasia amb el sensesentit, que resulten pretenciosament imaginatius, fruit de deixar volar la imaginació... sense paracaigudes. Ja dic que segurament deu ser culpa meva i de la meva incapacitat a l'hora d'elegir, però també és cert que porto una sèrie de fracassos estrepitosos. I el problema no és meu, que ja estic acostumat a empassar-me també xurros indiscutibles de literatura adulta, sinó dels nens, que fins i tot amb la cara ja paguen. No diuen res, però la seva mirada m'ho diu clarament:
- Així que llegir -aquesta costa que, segons tu, és tan fantàstica- és això? Ah...

***
I mentre, al llit, penso això que he escrit ara (em costa adormir-me perquè he fet una becaina mirant El gran hotel Budapest), decideixo que posaré negre sobre blanc una simple història que vaig concebre l'altre dia per entretenir els nens mentre esperàvem que ens portessin el sopar (per a mi uns extraordinaris pappardelle al sugo di cinghiale) en un restaurant de Volpaia. I li demanaré al meu amic X. si li fa gràcia il·lustrar-la. I no vull resultar pretenciós; és un repte.

Profètic

- Si no plou, sopem a fora? - em pregunta la G. tot mirant un cel gris, quasi negre.

- No plourà - responc amb fermesa, sense aixecar la vista del llibre que llegeixo.

Uns segons després cau una gota -cloc- sobre les pàgines del llibre.

El millor de tot és que ja no plou més, només aquesta maleïda gota, com un càstig còmic a la meva arrogància.

A Siena, una llibreria airejada

- Oh, mireu- dic, assenyalant una llibreria en un carrer de Siena.

- No, papa, és tancada - diu l'N, amb cara de por.

- Bé veig que la porta és ben oberta...

- No, home, ho fan perquè passi l'aire!

Sobredosi de magdalenes

Vaig esmorzar magdalenes. Però sense gaire pedigree, de bossa, La bella Easo. Així que no em refereixo a aquestes magdalenes.

Vam sortir en bicicleta, a banyar-nos al riu. Papa, tinc les rodes desinflades, me les infles? Papa, m’apuges el seient? Papa, on és el casc? Papa, els guants d’anar en bici em van petits, en demanaré uns als Reis. Papa, omplo la cantimplora? Així són els prolegòmens, però valen la pena. I, al cap de poca estona, no queda cap dubte que las bicicletas son para el verano.

Anem tirant cap a Avencó amb alguna dificultat (Papa, quin rotllo, l’N. va molt lenta!). Hi ha pujadetes que es fan difícils, algun problema amb el canvi de marxes, però per fortuna no se’ns surt la cadena. I les magdalenes  comencen a fer efecte. Proust en estat pur. Qui hagi vist Inside out que pensi en boles de vidre amb records que circulen d’aquí cap allà. Amb aquestes imatges:

Competicions a veure qui aguantava més estona el peu dis l’aigua gelada per impressionar X.

Contrarellotges de juliol, en aquell mateix camí, després d’haver vist l’etapa del dia del Tour.

Jornades d’estudi de catorze hores, el mes de juny, que interrompia només per fer una escapada ciclista fulgurant a la font d’en Vinyes i cremar així tota l’energia acumulada (en una d’aquelles pedalades a ritme trepidant recordo –la bola o la magdalena porten una imatge nitidíssima- uns nanos del poble espiant entre les bardisses unes noies que es banyaven nues. Jo les vaig veure de refiló, passant amb la bici, però inicialment vaig creure que era una al·lucinació pròpia de l’esforç ciclístic o de l’excés d’hores d’estudi).

Tardes de pesca –primer amb el pare i després amb els amics- amb arts molt rudimentàries.

Navegació adolescent al pantà (posin-se en cursiva els termes pantà i navegació) amb una barca inflable de nom Xaloc, comprada per ser utilitzada, amb més coherència, a la platja de l’Estartit.

Diferents models de bicicletes, però especialment unes Rabassa-derbi dels anys 80 amb uns respatllers alts, que eren la sensació del moment però que ara podríem qualificar clarament d’horteres.

I mentre aquests records anaven projectant-se entre pedalada i pedalada, aturada i aturada (papa, tinc molta set), arribem al petit gorg que teníem com a objectiu. I allí es repeteix, com per màgia, el cicle de la vida. L’aigua està molt freda, les fulles del fons fan molt fàstic (no hi haurà cap serp, oi?), les pedres segueixen relliscant, les bambes estan a punt de caure al riu, els mitjons queden bruts de terra, les bicicletes esperen tombades al voral del camí, la font del Ferro raja només gota a gota... I quan miro l’A. I l’N. ficant els peus a l’aigua o ressolant pel baixador de terra ja no sé gaire bé si són ells o sóc jo mateix. I penso que aquest vertigen propi de les magdalenes és molt més important del que sembla i, a mesura que passen els anys i van apareixent les arrugues, és el que acaba donant sentit a la vida.

Touché

O quan una nena de set anys et fa callar amb un argument.

- Papa, jo vull que guanyi el Barça.
- Ah, sí? Ara ets del Barça? (Amb un to de sorpresa-ironia-duresa).
- No. I tu, ara ets del Bayern?

Autoregulació

Per molt que ens pesi a alguns, l'autoregulació i l'autocontrol esdevenen sovint una quimera davant la naturalesa humana.
Som a l'àrea de jocs d'un hipermercat. Un lloc d'aquells en què cal descalçar-se per entrar i és ple de pilotes de goma de colors, xarxes per enfilar-se i tobogans. Un cartell avisa que és per a ús de nens de 3 a 9 anys. L'À. s'espera, doncs, a fora mentre la seva germana juga una estona. Quan surt, l'N. comença aquest diàleg:
- A., no sé per què no has entrat.
- Tinc onze anys.
- Però si no hi havia cap guàrdia!