8.10.09

Reflexions d'estar per casa sobre l'Estat, el govern i els partits

Hi ha una tendència, força estesa, a criticar sistemàticament el que fa l’administració. Gairebé a criticar l’existència de l’administració i, sobretot, dels funcionaris. L’administració ens costa molts diners, que en gran part ens podríem estalviar- proclamen els teòrics de cafè d’aquesta escola de tendència més populista que liberal.
Aquesta és una opció de societat –menys Estat- que podríem portar a la pràctica, sent conseqüents però, dels seus efectes. I això és el que, amb diferents nivells de gradació, proclama el liberalisme: menys administració i més autoregulació. Però, curiosament, el populisme és el primer en posar el crit el cel quan quelcom no està sota control. Vivim en una societat que demana risc zero però que no vol assumir els costos que això suposa. Demanem que res s’escapi de la regulació de l’Estat però no volem pagar el que costa aquest control. Volem una mainadera que no cobri.
Alguna cosa semblant passa quan tractem sobre els mecanismes de control a què estan sotmesos els governs. Exigim als governs la màxima transparència, amb un ferri control parlamentari per part de l’oposició i amb una important pressió dels mitjans de comunicació. Però llavors ens queixem del cost dels assessors que s’encarreguen de fer aquesta feina: donar informació i transparència. No cal ser gaire perspicaç per aventurar que el famós cas dels informes inútils encarregats per l’actual Govern de la Generalitat és en el fons una argúcia per pagar algunes d’aquestes feines, escapant de l’encotillat marc legal que les regula. Es justifiquen com a elaboració d’informes altres tipus de feina. Això és barroer, poc ètic, antiestètic i no sé si il·legal però no deixa de ser contradictori demanar transparència -d’altra banda molt necessària en un estat democràtic- i no donar eines per aplicar-la.
Jo crec que l’administració s’hauria de poder aprimar, fent-la més eficient, i que hauríem de buscar fórmules per evitar qualsevol tipus d’amiguisme o malversació de fons, però també penso que hauríem de ser prou madurs per decidir a què volem jugar i saber què ens costa el joc. No s’hi val voler jugar a golf amb pressupostos de futbolí.
I posats a replantejar el sistema, hi ha un serrell pendent que tothom coneix prou bé: el finançament dels partits. Sóc dels que pensen que els partits –encara més que l’Estat- haurien de perdre greix i, sobretot, poder. Però això no vol dir que no s’hagin de poder finançar de forma suficient amb mecanismes clars i transparents. Si no és així, continuarà el degoteig d’informacions sobre corrupteles al qual ens estem acostumant.