Diari de Londres (VII): Come on Fulham!

El metro de la District line circula amb lentitud i s’adorm a les parades. Jo també. He dormit molt poc les darreres dues nits i començo a notar-ho. Però el son del tren és més llarg i danyí que el meu i  ens fa anar tard. Quan finalment arribem a l'estació de Putney Bridge, una colla de gent, majoritàriament homes, baixa apressada. No ens cal saber el camí, només seguir la riuada. Les guspires de pluja segueixen el seu rosec. A passos ràpids seguim carrers que fan giragonses, passem per un túnel, deixem al costat una bella església i creuem un parc que voreja el Tàmesis. Deu ser bonic a la llum del dia, però a quarts de sis de la tarda ja és nit tancada i només veiem els llums dels edificis de l'atra riba. La resplendor dels focus de l’estadi, cada cop més propera, ens mostra la ruta i, després d’uns vint minuts d’intens caminar, arribem a Craven Cottage, amb el partit ja començat. Pugem a la grada –la mítica Johnny Haines- i ens acomodem en el nostre seient de fusta. Coberts per una estructura metàl·lica decimonònica, una columna de ferro ens tapa justament la línia de l’àrea. Però es tractava d’això, no? Aquell mateix dia s’ha jugat un derbi londinenc de traca, els spurs contra els gunners, o el que és el mateix, Tottenham-Arsenal, però l’objectiu no era veure un partit adotzenat d’equips milionaris. No. Era seure en aquest seient de fusta a Craven Cottage -el camp més antic d’Anglaterra, diuen, de 1896- i animar, o no, el Fulham en el seu enfrontament de la lliga de segona divisió anglesa contra el poderosíssim Derby County. Veure aquest partit era prendre partit per la tradició vers la falsa modernitat, per l’esport de sempre contra el nourriquisme de futbolistes pentinats pel seu enemic, pels diumenges a la tarda de partit (encara que avui sigui dissabte) enfront de la dictadura de la Pay TV , pel fatalisme del Fulham davant la prosperitat del seu veí Chelsea...

Animarem, doncs, al Fulham, encara que animar, el que es diu animar, aquí s’animi poc. De fet, els que fan més soroll són els seguidors del Derby County, situats en un dels gols. Tampoc s’exhibeixen gaire símbols, més enllà d’algunes bufandes blanques i negres. L’ambient gèlid del camp quasi fa semblar la bombonera a un estadi barceloní el nom del qual no vull recordar. Només de tant en tant sorgeixen uns crits de Come on Fulham! que recorden una mica, potser per la manca de fe, el càntic d’ànim, acompanyat de tres palmades, corejat en uns altres camps catalans que sí que vull recordar: Sarrià i els seus posteriors successors.

No sé si aquests crits contribueixen o no al fet que el Fulham marqui el primer gol del partit, en un llançament de falta perfectament executat, que els permet marxar a la mitja part amb avantatge: one-nil. Els jugadors entren als vestidors pel córner on som nosaltres. Els veiem de ben a prop, però sembla que aquí tampoc hi ha gaire mitificació. Veig passar Rui Fonte, el 9 del Fulham, exdavanter portuguès de l’Espanyol que va ser nineta dels ulls de Pochettino, ara exitós entrenador dels spurs. Baixem al bar de sota la grada on ens serveixen cervesa, amb alcohol, a diferència del que passa als camps espanyols. M’entretinc llegint un mural que explica la història, poc exitosa, del club. Recorden especialment una final de l’Europa League perduda no fa gaire anys contra l’Atlètic de Madrid. Nosaltres els guanyem: de perdudes, en tenim dues.

La segona part comença amb fredor, aprofitada pel Derby County per empatar. Fatalitat. La resta ja és poc remarcable. El joc local s’assembla a la pluja: constant, voluntariós, tossut però sense resultats pràctics. Els crits d’ànim s’espaien, la humitat es fica dins dels ossos, els aficionats locals –que costa de classificar sociològicament- es resignen. Un a un i cap a casa. Com en la millor tradició blanc i blava.

Atípics

Efectivament, la raó se'ns fa petita...

El botó

De vegades, escoltant la ràdio generalista, tinc la desgràcia de topar-me amb les columnes de determinats comentaristes esportius. Arran d'aquests darrers derbis, he sentit molts cometaris esbiaixats, propis d'un hooliganisme que pretén disfressar-se d'equanimitat i l'únic que denota és una autoassumida superioritat moral. Abans això m'emprenyava molt. Ara, simplement faiig un gest molt lleu: prémer un botó. L'habitacle del cotxe es vesteix amb un silenci preciós.

El botó com a símbol de la potestat d'escollir, en aquesta com en altres coses de la vida.

Futur

Després de la marxa de Sergio García i Lucas Vázquez, li comunico a l'À. que segurament també se n'aniran Stuani i el porter Casilla. Quatre jugadors clau se'n en van el mateix any.
Ostres, papa, serem una merda, em diu, i li contesto que sí, que si seguim aquest camí, segurament té raó. I és indiscutible que l'economia i la tresoreria manen, però penso, i potser algú més ho hauria de pensar, que si els (pocs) nens fidels que ens queden no tenen il·lusió, no tenim cap mena de futur. La desil·lusió és més letal que el deute.

Una qüestió de fe

Imperdonable. Mira que arribo a arrossegar-me per les llibreries i no l'havia vist. Ho he comprovat unes quantes vegades i, sí, no hi ha dubte: primera edició, abril de 2012. Com és possible que no l'hagués vist abans? Ni a ell, ni a cap dels seus companys de col·lecció. Inexplicable.
Bé, els companys de col·lecció m'importen ben poc, però aquest llibret -utilitzo el diminutiu únicament per l'extensió- m'ha fet passar una estona extraordinària. Es tracta de Una cuestión de fe, d'Enric González, col·lecció Hooligans ilustrados, Libros del K.O. Si algú vol entendre què és l'Espanyol i què significa ser seguidor d'aquests colors màgics, se'n pot fer una idea quasi exacte -sempre hi ha un o altre matís personal- llegint aquestes seixanta-set pàgines. Seixanta-set pàgines plenes de sentiment, ironia, humor, amor i també racionalitat. La racionalitat -dir-ne objectivitat potser seria excessiu- necessària per escriure veritats com punys que la història oficial dels vencedors oculta. Los perdedores de la historia son aquellos cuyo relato queda orillado u oculto, escriu González, i no cal dir qui són els perdedors. Queda clar amb el que escriu més endavant: No cuesta nada concebir un universo paralelo en el que Adolf Hitler se dedica a pintar acuarelas, Josef Stalin se queda en el seminario y Javier Clemente va a Leverkusen, en los suburbios de Colonia, a jugar a futbol. En ese universo, libre de Auschwitz y del gulag, Valverde marca un gol en Leverkusen, el Espanyol levanta su primer trofeo continental y el mundo es más feliz. Doncs sí, un altre món es possible... sempre i quan no siguis de l'Espanyol.
Vaig veure que la col·lecció inclou volums dedicats a altres clubs. Bé, cadascú és lliure de tenir la seva religió, però només una és la vertadera. I el nostre llibre l'ha escrit Enric González. És que no hi ha color.

Píndoles d'actualitat

Acostumo a evitar aquí els temes d'actualitat però avui faré una petita excepció.

Començo per l'estimat esport de la pilota. Aquesta setmana la directiva -o consell d'administració- del nostre club ha aconseguit quelcom inimaginable: eclipsar un Barça-Madrid. Val a dir que estem acostumats als papers galdosos dels màxims representants de la nostra entitat -els clans i els enfrontaments caïnites han estat sempre a l'ordre del dia-, però aquesta setmana han assolit el seu zenit. Realment s'ha de fer molt grossa per passar a davant del Barça i del Madrid la setmana d'aquest clàssic. Si no estigués tan fastiguejat els felicitaria.

Sento per la ràdio que un jutge de l'Audiencia Nacional ha emès una interlocutòria en la qual considera circumstància atenuant de l'intent de bloqueig del Congrés dels Diputats per part dels autoanomenats indignats la decadència de la classe política. No entraré a valorar si el jutge té o no té raó, però aquesta valoració em fa pensar en aquelles senyores que assenyalen l'envelliment evident de les seves companyes de generació però no saben -o no volen- veure les seves pròpies arrugues. S'ha mirat al mirall la judicatura?

Arran d'aquestes manifestacions dels indignats i de la cantallera del Que no nos representan no puc deixar de preguntar-me precisament qui els ha donat a ells la representativitat per assenyalar els càrrecs electes com a no representatius.

Colagogs

No sé on vaig llegir que caldria aplicar a la lectura de diaris la lògica de l’aparellament i la seducció. És a dir, de la mateixa manera que no intentaríem anar-nos-en amb una noia (o noi, segons correspongui a cadascú, no és qüestió de sexisme) que no ens interessa pel simple fet de no trobar-ne una altra del nostre grat, tampoc hauríem de llegir un diari que no ens agrada únicament perquè no en tenim cap altre a l’abast.
Em sembla prou raonat, però alhora difícil de complir. En el meu cas, perquè tinc una certa avidesa a llegir qualsevol cosa que em caigui a les mans. I, de vegades –afortunadament poques- es tracta de determinants diaris esportius de la ciutat. I gairebé sempre la lectura d’aquests diaris m’acaba produint un efecte colagog.
He hagut de recórrer al google per recordar aquest terme que tant havia sentit en la meva època universitària però que ara tenia del tot perdut en la memòria. Un colagog és aquell producte medicamentós que estimula la secreció de bilis. Doncs això, la bilis futbolística es desborda quan un llegeix segons quines coses.
Primer, un reportatge relatiu a una sèrie de jugadors que esperen ser convocats per la selecció olímpica espanyola. Tots tenen un comú denominador. Fàcil d’endevinar: els colors. Alguna referència als jugadors del nostre equip –català, és trist recordar-ho- que han jugat amb aquesta selecció i que poden formar part de la llista? No. No existeixen.
Unes pàgines més enllà el diari es fa ressò de les declaracions d’un directiu del FC Barcelona. Manifesta que el dit a l’ull de Mourinho a Vilanova no pot quedar impune i afirma que els nens no poden veure com una acció així queda sense càstig. Em semblaria bé si no fos que els nens de Catalunya han vist cinc-cents programes especials a la nostra televisió pública sobre els gols de Messi (dos-cents, tres-cents, cinc mil gols, ja no recordo la xifra) en esl quals s’incloïa sense rubor el que va marcar amb la mà (*) al nostre equip. Tot un exemple. Així que, senyor directiu, deixi estar els nens tranquils i no els invoqui per als seus interessos partidistes. No en el nostre nom, que dirien aquells.
Així doncs, l’efecte colagog d’aquestes lectures és brutal. Ja no el recordava perquè quasi mai llegeixo aquests diaris. I els anomeno així perquè apareixen cada dia. Per res més.

(*) Recordar només que el gol marcat amb la mà va resultar inútil. Després va aparèixer Tamudo.

A futbol

Mentre esperava, assegut en una taula d'un establiment de menjar ràpid de ressonàncies centreeuropees, que l'À. s'acabés el seu entrepà, vestit amb la samarreta blanc-i-blava, he rebobinat la cinta del temps una generació i he recordat quan el meu pare em portava a veure l'Espanyol al vell Sarrià.
He relacionat ambdós episodis, l'actual i el passat, a través del comú denominador d'un sentiment agredolç. Pensaran de seguida els crítics avantatjats de l'altre costat de la Diagonal -tot i que ara aquesta imatge ja no sigui vàlida-, que l'agror prové de ser seguidor d'un equip com l'Espanyol i possiblement tinguin part de raó. Però no tota.
Sento nostàlgia per aquelles visites esporàdiques a l'estadi de Sarrià amb el meu pare. Perquè ara ell ja no hi és, perquè aquell món ha desaparegut -en tots els sentits- i també per la il·lusió que em feia anar a veure aquells partits. Noms mítics em vénen al cap fàcilment: Lauridsen, Soler, Zúñiga, Pineda, N'Kono... No acabaríem mai. Era feliç en sortir per aquelles escales fosques i trobar-me sobtament amb la verdor encegadora de la gespa, en sentir l'escalfor d'ànimes que, estranyament, sentien els mateixos colors que jo, en poder esclafir a cridar els gols a cor què vols. Però hi havia també en aquell món un costat que, ja llavors, percebia com a trist. Ànimes grises que s'escapaven dues hores a la setmana d'una realitat que s'endevinava difícil i obscura. Il·lusions adultes que se'm dibuixaven ja excessives davant l'atzar d'una pilota. I aquells clarobscurs es traduïen en imatges que encara ara se m'apareixen molt vives: el vell marcador format per bombetes que pampallugejaven formant tres lletres majúscules - G O L- quan l'equip marcava, el so de les trompetes ressonant en el ciment de la grada buida abans de començar els partits, els venedors que oferien refrescos i uns vasets petits de conyac, els curiosos noms comercials del marcador simultani, els transistors que emetien amb veu metàl·lica els resultats d'altres camps.
L'Espanya negra -o potser hauríem de dir grisa- ha canviat. S'ha vestit de colors llampants. L'Espanya més fosca s'inspira avui en dia en Telecinco i ha estès els seus tentacles arreu. Als estadis de futbol, a la prèvia del partit, ja no sonen trompetes desafinades sinó una eixordidora música comercial impedeix les converses. Alguna senyora de mitjana edat es mou al so de Lady Gaga. Les pantalles emeten publicitat a tothora. Ja quasi no hi ha senyors amb traje gastat i faria als llavis. Els silencis de les figures solitàries han deixat pas a les rialles abruptes i les converses a alt volum. Al costat del camp hi ha un centre comercial en comptes d'aquells bars ronyosos, passatges i solars amb pins - improvisats urinaris- que constituïen un ecosistema apart en la zona alta de Barcelona. L'À. és ple d'il·lusió i no para de preguntar sobre les combinacions més rocambolesques de les regles del joc. M'agrada acompanyar-lo i ser fidel a la irracionalitat d'uns colors, d'aquests colors. Però els camps de futbol sempre tindran per a mi aquest regust amarg de disfressa artificial davant la realitat innegable d'un diumenge a la tarda.

Gràcies, mestre!

Enganyats

Amb aquell escepticisme burleta i displicent propi de l’edat, quan érem adolescents qualificàvem sovint algú d’enganyat. Aplicàvem aquest adjectiu a qui mostrava una excessiva i ingènua dedicació o il·lusió –amb un punt de freakisme- cap alguna cosa que consideràvem que, o bé no s’ho valia o bé mai aconseguiria. Doncs bé, lamento dir que començo a pensar que els seguidors de l’Espanyol som uns enganyats. Moltes vegades he pensat que, més enllà de dificultats i disgustos, ser ungit amb els colors blanc i blau era una cosa extraordinària, una oportunitat de veure les coses des d’una perspectiva diferent, un estímul a la creativitat i l’esperit crític, un exemple del que avui es coneix com resiliència. Però arriba un moment en què fins i tot les conviccions més fermes trontollen i ara començo a pensar que els pericos en el fons som uns enganyats. Enganyats en l’accepció descrita a l’inici –uns il·lusos- però també en la més estàndard de diccionari. Que ens enganyen, vaja. És ben cert que no tenim plantilla per ser on érem a mitja temporada, i cal reconèixer, doncs, el mèrit de l’equip. I no és menys cert que, com diu el tòpic, ni abans érem tan bons ni ara som tan dolents: cal veure les coses en la seva justa mesura. Però és una evidència palmària que el traspàs de dos defenses –un 50% de la defensa titular en termes quantitatius i segurament un percentatge força més alt en termes qualitatius- a mitja temporada ha desmembrat l’equip. Ja em sé el discurs oficial de que es tractava d’una venda imprescindible per a l’economia del club. I me’l crec. Però el que no accepto és la duplicitat de discursos: cofoi i triomfalista quan toca presentar els números, alarmista i catastrofista quan es tracta de justificar vendes –males vendes- intempestives. Tots som capaços d’entendre que val més garantir el futur del club que no passejar-nos per Europa una temporada –encara que el somni de la Champions era tan bonic!- però que ens diguin les coses clares i ens expliquin quina és la realitat. Si no, serem uns enganyats. I per partida doble.

Una gran final

Escric aquestes ratlles mentre veig, a la televisió, els jugadors de l’Atlètic de Madrid celebrant la seva classificació per la final de l’Europa League (nova denominació de la tan nostrada i desitjada UEFA). I, des del sofà de casa, em sumo a l’alegria de l’èxit d’aquest club germà.
No entendré mai l’odi que alguns aficionats de l’Espanyol professen pel club petit de Madrid i que els porta a insultar-lo al camp amb epítets que només s’acostumen a dedicar als nostres rivals metropolitans (i no em refereixo al Gavà o a la Gramenet).
Amb l’Atlètic (em nego a escriure Atlético com tampoc escric London) ens uneixen moltes coses. Jo m’identifico plenament amb el protagonista d’aquell espot publicitari a qui el seu fill preguntava amb transcendència: “Papá, ¿por qué somos del Atleti?”.
Recordo també un partit de la Champions League que enfrontava, com ahir, el Liverpool i l’Atlètic a Anfield. També llavors Fernando Torres, la gran estrella que va deixar els matalassers pels reds, estava lesionat i veia el partit des de la llotja. En aquell partit, l’àrbitre va xiular un penal escandalós contra l’Atlètic (als pericos això també ens sona proper) i el niño es va posar a aplaudir. Vaig pensar que sí, que tots hem de tenir clar qui ens paga el sou, però que una cosa és estar jugant al camp i una altra és veure el partit amb la distància de la graderia. I que el cor és sempre el cor. El mercenari em va resultar des de llavors antipàtic.
Ahir, l’equip gran del mercenari va caure eliminat i el seu equip de sempre, acostumat al patiment i a les dificultats, va passar a la final. Me n’alegro enormement.
Ara vindrà la final. Una final que passarà gairebé desapercebuda, oculta darrera el so estrident de les trompetes de l’altra final, la Gran Final. Però per a mi serà especialment atractiva.
L’altre contendent, el Fulham, també és de la meva corda. De fet, amb algú que llegirà això tenim pendent una escapada a Londres per, entre d’altres coses, anar a veure un partit a Craven Cottage. Malgrat la poca simpatia que professo pel propietari de l’equip, Mohamed Al Fayed, el Fulham és darrerament –juntament amb el paracatalà Wigan- el meu referent a la lliga anglesa. Final, doncs, d’equips petits de grans ciutats. Guanyi que guany estaré content, encara que em sàpiga greu per qui perdi. La cita és el 12 de maig.

Sense mites

El futbol és irracionalitat. Aquesta és la seva gràcia. Si li traiem el sentiment no queda res de bo: negoci i interessos. El futbol no seria res sense l’èpica i, de vegades, la lírica. No deixa de ser un vestigi del passat, una reminiscència atàvica de guerres i lluites. Per això, el futbol necessita herois i vilans, i un equip de futbol no és res sense la seva mitologia particular.
És molt trist dir-ho però el nostre equip s’està quedant sense mites. Amb més pena que glòria anem fent la viu-viu pels camps de joc, però en el terreny simbòlic la derrota és absoluta.
El nostre gran arcàngel ha davallat als inferns i altres referents s’han difuminat al camp o perdut en infermeries. De l’Orient ens va arribar un samurai a qui no han deixat ni desembeinar l’espasa.
La situació esportiva és trista però encara ho és més en el vessant dels referents. Si pregunto al meu fill quin jugador li agrada no sap ni què respondre. I a mi em passa gairebé el mateix. No ens servirà de res tenir un gran camp si no tenim ídols sobre la seva gespa.

Rectificar és de savis

L'altra dia, trist i fastiguejat per l'anomenat Cas Tamudo, vaig escriure aquest text visceral i poc reflexiu. Deixats passar uns dies, segueixo pensant el mateix.

Rectificar és de savis

Diuen que el cor dels pericos és molt resistent. Potser sí, però qui sap si a mesura d’anar-lo posant a prova algun dia deixarà de bategar. O potser el que explotarà algun dia és una altra parell d’òrgans del cos, de tant anar-nos-los inflant.
El cas és que tot l’enrenou derivat de l’enfrontament entre Tamudo i el club (o més ben dit amb els dirigents actuals del club; el club és molt més que aquests senyors) ha estat per a molts pericos com una punxada al nostre malmès cor. Una agulla llarga i prima que es clava profundament i dolorosa en el nostre cor. Una espina més, però no una espina qualsevol.
És evident que no disposem de tota la informació necessària per emetre un judici fonamentat, però sí que podem expressar una opinió sobre allò que en cap cas és acceptable.
Raúl Tamudo Montero és una institució a l’Espanyol. Ha aportat a l’equip el plus necessari per guanyar dos cops en sis anys el que no guanyàvem en seixanta, per salvar-nos de no caure, altra vegada, en el fangar de la segona, per fer-nos volar ben alt a Europa. No ha estat només per ell, però sense ell no hauria estat. Segur que ha comès errors, potser sí que manava massa al vestidor i s’ha enfrontat a bons entrenadors. Segur que no ha sabut comunicar-se fora del camp amb l’habilitat amb què s’expressava en les àrees contràries, però la història no pot acabar així. De cap manera. No se li pot dir el jugador aquest. No se’l pot apartar de l’equip com un empestat. Això és indigne.
Raúl Tamudo és un dels grans jugadors catalans dels últims temps, potser el que més rendiment ha donat, però no se l’ha reconegut mai com a tal. No dóna la imatge que el país oficial desitjaria. No és ni alt ni guapo ni arrogant, ni vesteix la samarreta amb els colors de Zurich. Ha nascut a Santa Coloma i no s’expressa en la llengua de Verdaguer, tot i que, amb bon joc, coratge i humilitat, ha enaltit sempre la senyera que lluïa al seu braç esquerre. Va marcar un parell de gols que van fer perdre una lliga al veí totpoderós, tot i que el seu heroi argentí en va marcar un amb la mà. Això no es perdona i ja se sap que és més català el Río de la Plata que no pas el Besòs.
Tot això, juntament amb alguns errors propis –bàsicament de comunicació o d’incomunicació- ha fet que alguns donessin d’ell una imatge esbiaixada. La inacceptable imitació que en fan en un paupèrrim programa humorístic de la televisió nacional n’és un exemple. Ara, a tots aquests els arriba l’hora de recollir els fruits de la rancúnia.
Però deixant de banda el que diguin i facin els nostres amics, el que no pot fer el club és marcar un camí de no retorn. No és just per al jugador però tampoc és just per als seguidors. Per als nens i no tan nens que n’hem fet un heroi (Glòria als herois, us sona?). El futbol és sentiment i la força d’aquest sentiment (us torna a sonar?) la donen els jugadors al camp i no els directius als despatxos. Ara s’estan ferint molts sentiments. La història no pot acabar així. Això no és trencar un rotllet de discoteca, és com renyir amb la nòvia de tota la vida. No pot ser. Reflexioneu i rectifiqueu, si us plau.

Diversos

L’altre dia vaig recordar que havia presentat la meva candidatura als Premis Blocs Catalunya 2009. Veig que els premis ja s’han concedit. Felicitats als guanyadors.

Trobo aquesta notícia a El Punt. Sempre m’han fet una certa gràcia aquests alumnes, suposadament professionals d’èxit, que promocionen màsters i cursos amb fotografies somrients i textos del tipus: Aquest curs em va permetre explotar les meves potencialitats i consolidar la meva carrera professional. Sense comentaris. Em direu que la notícia en qüestió fa referència a un cas aïllat i que una flor no fa estiu, però sempre he pensat que aquestes escoles de negocis haurien d’incloure continguts d’ètica i humanitats. Fa un temps ja vaig escriure alguna cosa sobre això.

A l’Espanyol estem ara entretinguts amb el cas Tamudo. És una notícia que m’entristeix enormement. Quan no es disposa de tota la informació és molt difícil emetre una opinió sòlida, més enllà del que ens dicta el cor, però està clar que el jugador és un emblema de l’equip, la clau de molts èxits, i no pot sortir per la porta falsa (quants tòpics en una frase però això és futbol!). No em crec la imatge que transmeten d’ell la premsa amiga culé i certs programes suposadament humorístics. Em sembla que encara cou aquell 2-2 de l’últim minut al Camp Nou. En qualsevol cas, el més trist és que no sapiguem conservar els nostres valors, que siguem pocs i mal avinguts, que sempre estiguem destruint en lloc de construir, que ens perdem en conflictes inútils (com la nova guerra de les banderes). L’ombra del xiprer veí és molt allargada però, al capdavall, som nosaltres mateixos els que fem erma la terra en la qual hauríem de créixer. Quina pena de club!

Glòria a l'heroi

Una de les raons per les quals m'agrada creuar la frontera és per poder evadir-me d'un país que, des de molts punts de vista, resulta asfixiant. Deixar de sentir parlar dels temes de sempre, poder allunyar-me dels personatges omnipresents, escapar de l'endogàmia imperant, no té preu.
Per això, en tornar, em fa una mandra immensa tornar a posar la televisió, engegar la ràdio, agafar un diari. Sento que m'envairà un tedi enorme.
Però el diumenge al matí, retornat d'una estada balsàmica al país del nord, quan vaig posar les notícies del 3/24 hauria volgut sentir aquest tedi. En lloc d'això, vaig experimentar una gran sotragada, primer d'incredulitat i després de dolor. Havia mort Dani Jarque. Un home jove i ple de vida. El capità i símbol del nou Espanyol que naixia. De cop, no importava ni el nou camp ni la remontada èpica de l’any passat per salvar la categoria ni les il·lusions per la nova temporada. Tot això ja no valia res al costat d'aquest drama.
L'À., immers en el seu món idílic de platges i piscines, em pregunta amb qui es banyarà la nena que ha de néixer i que no tindrà pare. És una visió infantil d'aquest dolor -i de qualsevol dolor com aquest que es repeteix sense ressò diàriament- que deixa sense valor qualsevol qüestió esportiva.
La paradoxa ha volgut que el cor que semblava més sa, més indestructible, deixés de bategar. I la paradoxa ha volgut que aquesta mort s’amagués a Florència enmig de la bellesa.
Vaig llegir que et comparaven amb un cavaller medieval, corrent amb els cabells al vent. I la mort t’ha sorprès en terra de mil batalles, però amb traidoria, amagada en la solitud d'una habitació d'hotel. Et recordarem ja sempre com un cavaller, senyor de la defensa que carregava amb força però sempre de cara al rival, conservant la mirada tímida d’un noi de Sant Boi.
Un altre noi del mateix poble, Kiko Amat, acaba la seva magnífica novel·la Rompepistas amb el retorn del protagonista per assistir a l’enterrament d’un vell amic, mort de forma prematura. Amat fa sonar Stay free de The Clash per dir-li adéu i penso que aquesta és una bona música per acomiadar-te també. Resta lliure, Dani, i cavalca per sempre més.

Mai més caminarem sols

2009 pot ser el nostre any del canvi. Avui, un dilluns a les dotze del migdia, set mil pericos a la presentació de Nakamura al Nou Sarrià. Com molt bé ha escrit en Xavi Salvatella: i si el nostre Bebeto tingués els ulls xics?
I ara tenim també el nostre You'll never walk alone.

Llenya al foc

Dedicat als que manen a Can Perico (i que ben bé encara no tinc clar ni qui són).

Estampes franceses: pinzellades tolosanes

Escapada a Toulouse amb l’excusa d’una fira de llibres vells.

Sortim divendres a la tarda. Un incident amb una autèntica dement just abans de marxar, juntament amb alguna trucada de la feina que rebo durant el viatge, m’impedeixen assolir l’estat d’ànim adient. A més, encara que hàgim marxat només per un dia i malgrat l’agradable companyia, també trobo a faltar la família. Els darrers dies han estat molt intensos, a casa i a la feina, i no aconsegueixo evadir el pensament. Tinc l’ànim certament enterbolit. A la nit dormo malament.
El dissabte es lleva radiant. Des de la finestra del curiós Hotel Etap tenim a tocar el coet i el planetari de la Cité de l’Espace, que es retallen sobre un cel blavíssim. Agafem el cotxe i anem cap al centre. Esmorzem a la terrassa d’un cafè a la plaça del Capitoli. Encara no són les nou i la temperatura ja és molt suau, impròpia d'un matí de març. Abans d’anar a la fira donem una volta pels encants que envolten l’església de Saint Sernin. Anem de pressa. Quan tens poc temps i vols fer moltes coses no n’acabes de gaudir. Tornem a agafar el cotxe. Especialistes com som en girs prohibits per la ciutat de Toulouse i en circular pel carril bus no ens costa creuar el riu i arribar a l’Hôtel-Dieu.

Sota el sol de la primavera prematura, la ciutat està esplèndida. Des de l’altra riba de la Garona, els edificis vermells de la place de la Daurade resplendeixen. La gent es comença a aplegar a les vores del riu. A llegir, prendre el sol, vagarejar. Toulouse ha de ser una bona ciutat per viure-hi.
L’antic hospital on se celebra la fira ens rep amb el seu jardí hospitalari -ho és en les dues accepcions de l’adjectiu-, els seus curiosos arbres de branques curtes com monyons i els seus murs imponents. Passem el matí remenant llibres –encara a preus d’època de vaques grasses- i sortim a l’hora de dinar.
Pels carrers s’hi passeja molta gent. Com si després d’un llarg i fred hivern tothom tingués ànsia de sol i de vida. Com la nit anterior, comencem a mirar restaurants i a llegir menús. En aquesta matèria som una mica perepunyetes. El dia abans, però, vam acabar encertant-la. Vam sopar en una mena de petit bistrot amb taules juntes i llum difusa que servia bones viandes. L’amo es mostrava extraordinàriament amable i la seva efusivitat anava in crecendo, possiblement a causa de les copes de vi que anava bevent a la cuina. La gran perla fou quan ens va dir que el filet i el foie que configuraven la base del Rossini (pronunciat a la francesa amb accent agut) feien une bonne musique. L'home tenia tota la raó.
Per dinar, acabem també en un bistrot. Som als Carmes, a un dels barris de moda. Les terrasses són totes plenes. Necessitaríem dies i dies per gaudir de tot el que ofereix la ciutat. Al restaurant els ulls se'ns en van cap als plats que van passant. L'elecció se'ns fa difícil i pren un aire gairebé transcendent. Jo no demano vi: tinc por d'ensonyar-me conduint, però el veí de la taula del costat em serveix una copa de la seva ampolla, tot parlant-me en castellà. Aquesta amabilitat ens sorprèn. Anteriorment, en un pàrquing, un senyor ens ha parat i ens ha indicat on hi havia una plaça lliure. Això seria impensable a Barcelona. A la capital de la solidaritat i la sostenibilitat, la gent va molt a la seva.

Havent dinat, donem un petit passeig, amb parada inclosa al petit mercat de llibres de la plaça de Saint-Etienne. Allà veig marcat a set euros un llibre que he comprat a la fira per vint. Gran ràbia. Ens entretenim una estona en una llibreria on també venen discos i anem a buscar al cotxe per marxar. La sensació és d'un pas molt fugaç per aquesta ciutat cada vegada més estimada. Toulouse ha esdevingut ja un lloc on cal anar tot sovint.

La foto és de l'Àlex de fa dos anys.(Aquest any no duia càmera).

Postfaci futbolístic:

L'Espanyol és com un moribund que es resisteix a morir. Hi ha moments, com diumenge amb l'1 a 3, en què sembla estar ja a les últimes però miraculosament aguanta. Alguns arbitres semblen voler aplicar-li l'eutanàsia activa però no ho acaben d'aconseguir. El malalt té alguns òrgans (De la Peña) especialment valents, fins i tot hipertrofiats. D'altres òrgans vitals (Tamudo, Kameni) estan tocats. Magrat tot, mantinc vives les esperances de sortir de la UCI. A veure si aquest diumenge, a la Clínica Universitaria de Navarra...

Raducanu, on ets?

Diumenge passat un bon amic culé em reptava a escriure també al bloc després de la derrota amb el Madrid. Vaig contestar-li amb un pujolià “avui això no toca”. Era l’única opció que em quedava. I bé, una setmana després, segueix sense tocar però...
Fa una colla d’anys, amb Luis Fernández a la banqueta, l’Espanyol -always walking on the wild side- estava a nou punts de la salvació. Tocava partit a Vila-Real i Raducanu, un d’aquells jugadors fugaços que caracteritzen el nostre equip, va marcar un gol històric que ens va donar els tres punts. Recordo que en la celebració es va enfonsar una tanca i hi va haver algun ferit.
Dissabte passat no hi va haver miracle a la Plana, tot i l’apel a l’esperit de Raducanu i el suport massiu de tres mil pericos. Resulta increïble veure tres mil persones desplaçant-se per animar un equip que va penúltim (ara últim) i cridant Espanyol alè al pas d’uns jugadors que s’han passat mitja temporada a la lluna (per utilitzar una expressió benèvola) i que ara que volen no tenen la fortuna necessària.
Ara estem a menys set. No és la nostra mínima històrica i arriba la primavera, però tinc poques esperances que comenci el desglaç i ens situem en temperatures positives. Efectivament, hay demasiados corazones sin consuelo.

Més sobre el derbi

Començo a estar cansat del derbi i del postderbi. Em fa mandra discutir més. I de vegades callo per cortesia, per no violentar-me. Però hi ha vegades que ja no puc més.

Per això, he escrit aquesta carta a La Vanguardia. Ja veurem si la publiquen:

Derbi i veritat oficial

Per molt que es repeteixi, una mitja veritat –o directament una falsedat- no acaba convertint-se en realitat. En aquest cas, es tracta de repetir, com en una cançó de l’enfadós, que en el passat derbi l’Espanyol va trencar el partit amb interrupcions, provocacions i comèdia comptant amb la cobertura arbitral. Anton Maria Espadaler, en el seu article “Matar el tiempo” del dia 25 de febrer insistia un cop més en aquesta tesi.
Mirin, Sr. Espadaler i companyia, ¿tant costa reconèixer que per una vegada en vint-i-set anys l’Espanyol va ser superior i va merèixer guanyar? ¿És tal la supèrbia de l’equip gran que no ens deixen ni assaborir les engrunes d’una victòria aïllada que ni tan sols ens permet sortir de la zona de descens?
Hem hagut d’esperar quasi tres dècades per repetir una victòria al Camp Nou. Fa dos anys ens ho va impedir un gol amb la mà del “modèlic” Messi. Però, és clar, llavors ningú va parlar de l’arbitratge. Potser perquè seguia la línia favorable a què tan acostumats estan. O potser perquè era més còmode crucificar un jugador català com Raúl Tamudo, culpant-lo d’una desfeta que es van guanyar a pols els seus mateixos jugadors.

I vull publicar també un fragment de l'article de l'Òscar Julià Sobre mentiders, farsants i sudamericans tramposos que defineix perfectament el que és ser de l'Espanyol, un sentiment que va més enllà del futbol i de la piloteta:

Tot és culpa del meu avi, que un dia em va començar a ensenyar a nedar contracorrent com estic fent jo ara amb el meu fill de dos anys i mig, i miri fins on he arribat. No és fàcil, ens volen ofegar constantment, però seguim nedant riu amunt, amb els braços, amb les ales, o amb els collons, però mai defallim. Ens enfonsen el cap sota l'aigua perquè no poguem respirar, però ens regirem i tornem a treure'l fora per agafar aire. I cap amunt, mentre la multitud es deixa anar riu avall, emparats per la gran mentida, sabedors de la veritat absoluta. Sí senyors, reconeguem-ho, senyor Messi, vostès la tenen més llarga, tenen molts quartos, són més guapos i tenen l'ego pels núvols, però nosaltres seguim nedant. I "ladran, luego cabalgamos".

Chapeau, Òscar.