Conversa

Al vespre, tornant cap a casa amb el cotxe, sento que hi ha una retenció de quinze quilòmetres a l’autopista. Després de desviar-me i perdre'm un parell de vegades, decideixo girar cua i tornar cap a Barcelona.
Quan hi arribo, truco a casa. Sóc al carrer Moià, davant de l’Institut Francès. La nit és agradable. Parlo amb l’À.
- Que no vens, papa?
Li explico això de l’accident del camió, que talla tres carrils.
- Han vingut els mossos d’esquadra?- pregunta.
- Segurament, però no ho he vist.
- I l’ambulància?
- No ho he arribat a veure.
- I els bombers?- segueix insistint- Han posat conos?
Aquest és un tema del seu màxim interès. Al final, però dóna un gir a la conversa.
- És de nit a Barcelona?
- Sí.
- Es veuen les estrelles?
- No. És una llàstima però a Barcelona hi ha tanta llum que no deixa veure les estrelles.
- Adéu, papa. Et passo l’N.
- Hola (diu hoia), papa.
De fons sento:
- N, diga-li que he fet una espasa làser.
L’N té vint mesos i, evidentment, no em diu res de l’espasa làser. Només diu:
- Papa, abéu.
En el nostre món de pragmatisme portat a l’extrem, aquestes converses insòlites eixamplen els pulmons. Aquesta em deixa un magnífic sabor de boca. Ha estat el més interessant del dia. Camino somrient cap a la Diagonal.