***
Amb l'R. parlem dels entrebancs que la vida va posant sempre, fins i tot als més afortunats. Concloem que el descans només arriba -i qui sap- amb la mort. Doneu-li, Senyor, el repòs etern és la benedicció final en les misses d'exèquies. Sovint no ens fixem en el significat del que considerem formulismes i que tenen més transcendència del que sembla. Més enllà de les creences de cadascú, aquest repòs etern és indiscutible i, alhora, valuós. Després d'una vida de tràfecs i de lluites, quina (paradoxal) felicitat poder gaudir d'un repòs etern!
***
Encara no són les set del matí quan surto de casa. Fa fred, cinc graus de temperatura. Amb el pas dels dies, l'efecte matinal del canvi d'hora es va diluint: a aquesta hora encara és negra nit. M'acosto al garatge i premo el comandament per obrir el cotxe. Amb el soroll i l'encesa sobtada de llums, veig sortir disparat un ocell. Constato que, amb el fred, el vell company ha tornat a refugiar-se a les bigues del garatge. Em sap greu que hagi tingut un despertar tan abrupte. Almenys jo, quan ha sonat el despertador, he pogut alçar-me i deixondir-me amb una certa parsimònia.
Què farà ara?- em pregunto. Buscarà una branca amagada per estarrufar-se o començarà el seu dia, centrat en la cerca d'alimentació. Jo, el que faré no serà tan distint. Sortiré també esperitat a navegar amb la meva nau sobre rodes i buscaré aliment, d'una altra forma, menys directa i immediata, però amb idèntica finalitat.
***
Amb motiu del seu aniversari, el director d'un digital d'escassa fiabilitat (per utilitzar un eufemisme), parla de la defensa que fan de la veritat (i de la manera com ho diuen aquesta veritat s'hauria d'escriure gairebé amb majúscula). En una taula rodona, el director d'un diari seriós (i aquest seriós jo penso que s'hauria d'escriure amb cursiva) parla del valor dels mitjans independents (una altra cursiva) com el seu. Quins nassos, penso, mentre penso com de bé en aniria que els nassos d'aquest tipus de personatges tinguessin les característiques fisiològiques del de Pinotxo.
***
El dissabte al matí, just quan surto a comprar l'esmorzar, es posa a ploure. És una pluja fina, hivernal, gairebé imperceptible. Enfredoreix més que no pas mulla. La boira tapa les muntanyes. Té un color gris, com el cel, tirant a verdós. És un color lleig. Al carrer, no hi ha ningú. Han tallat l'alzina de davant d'una de les cases. S'havia fet tan gran que deuria amenaçar-ne els fonaments. Ha deixat un gran buit. Encara que l'N., veïna, no pensi el mateix, jo la trobo a faltar. Donava ombra i repòs.
***
Després d'acabar de llegir el seu llibre, escric un correu a l'X. Potser em deixo endur massa per les efusions. Sovint soc massa impulsiu. Per això, encara no he trucat a l'X per parlar del meu, de llibre. Vull deixar que els meus impulsos sedimentin, perquè hores d'ara segueixo pensant que aquests impulsos són els que haurien de guiar el meu camí. Tinc por que si els reprimeixo, el llibre potser acabarà naixent, però naixerà mort.
***
L'M. m'ha escrit per dir-me que li està agradant Davant dels camps i de la nit. M'ha fet feliç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada