tag:blogger.com,1999:blog-226018682024-03-24T09:18:43.861+01:00Bloc de notesÀlex Figueras: bloc personal
Literatura, vida, viatges, pensamentsÀlex Figuerashttp://www.blogger.com/profile/00792589642857815408noreply@blogger.comBlogger1219125tag:blogger.com,1999:blog-22601868.post-54191753436680053522024-03-22T11:35:00.000+01:002024-03-22T11:35:02.418+01:00Notes És un diari d'una gran pluralitat: ha abraçat gairebé totes les tendències polítiques. Sempre i quan ostentessin el poder, és clar.<div><br /></div><div>***</div><div>Si les empreses dedicades a fer enquestes o estudis sociològics coneguessin X. podrien reduir els seus costos de forma dràstica. És la mostra perfecta per conèixer la percepció social majoritària quant a gustos, modes, tendències, formes de pensar i d'actuar... És un Oregon unipersonal.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Mai deixarà de sorprendre'm el que es pot arribar a aconseguir fent una cosa darrere l'altra, sense pausa ni soroll, amb paciència i tenacitat. És una autèntica lliçó de vida.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Llegeixo no sé on que la percepció de la pròpia mediocritat és precisament un signe de que no existeix tal mediocritat. M'alleuja.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Hi ha gent que gasta grans quantitats de diners per menjar en els restaurants més laureats. Que facin el que vulguin, és clar. Però penso que estem clarament davant d'un cas que respon al comportament d'una funció asimptòtica en què, arribats a un punt, per molt que augmenti la X (inversió econòmica), la Y (qualitat dels plats) ja no pot créixer més. La parafernàlia i el guarniment, això sí, poden créixer fins l'infinit.</div><div>D'altra banda, ni la cuina és un art ni els cuiners són artistes, per molt que alguns d'ells es comportin com a tals. La cuina és un ofici, extraordinàriament lloable i valuós, però un ofici. Per cert, aquest ofici l'han exercit fonamentalment dones, de forma extraordinària i anònima, durant generacions sense reconeixements (ni tan sols econòmics) ni escarafalls.</div><div>(PD: enlloc menjo tan bé com a casa la meva sogra).</div><div><br /></div><div>***</div><div>Per completar l'anotació anterior. Apreciar l'art, la literatura, la música... requereix un esforç continuat i difícilment es poden aparentar coneixements en aquests camps si no es tenen. Segurament, a la seva manera, la gastronomia també ho requereix. Però en aquest cas l'aparença és extraordinàriament fàcil i això el fa un camp especialment procliu al diletantisme més superficial.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Yasmina Reza em sembla una autora d'una gran subtilesa. Sempre trobo en les seves obres, que a més acostumen a ser breus (una gran virtut), elements de sensibilitat, intel·ligència i <i>punch</i>. Sovint, fins i tot, pot arribar a incomodar amb els seus retrats individuals i socials, on podem arribar a veure'ns reflectits, i no gaire ben parats.</div><div>A <i>Adam Haberberg</i>, la seva darrera novel·la, retrata descarnadament el personatge d'un escriptor socialment benestant però d'escàs èxit, amb una vida familiar nefasta, qui, al seu temps, menysprea la vida i l'entorn -social i geogràfic- d'una antiga companya d'escola que es troba per casualitat en un parc de París. La història no configura un gran quadre, però hi ha, en els detalls, pinzellades de mestra.</div><div><br /></div><div>***</div><div>En la solapa del llibre, la foto de Yasmina Reza està triada per desdibuixar els signes del pas del temps. No apareix tampoc, com és costum, l'any de naixement de l'escriptora. Es nota que Reza s'amaga del temps, que la fereix. Pot semblar un signe de frivolitat, però crec que ho és de sensibilitat -una sensibilitat vulnerable- i, també, d'intel·ligència.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Allò tan citat de Juan Ramón Jiménez de que els llibres, en edició diferent, diuen coses diferents. M'arriba la <i>plaquette</i> de Francisco Sánchez Bellón <i>Umbral o labios</i>. Rellegeixo aquests poemes, en aquest bell quadern, al sol suau d'aquesta primavera incipient, i se m'apareixen amb tota la seva força i bellesa. Com aquest <i>Sueño</i>:</div><div><br /></div><div><i>No se sacía el deseo de tu piel:</i></div><div><i>dormido o desbocado,</i></div><div><i>despierto o calmo.</i></div><div><i><br /></i></div><div><i>Fuego que no desmaya,</i></div><div><i>sueño que no se alcanza.</i></div><div><br /></div><div>***</div><div>Per cert, diu molt poc del nostre sistema de difusió literari que en cap llibreria de Barcelona hagi vist el seu poemari <i>Siete palabras</i> editat a la col·lecció La Veleta.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Gràcies a l'escriptura d'aquest blog vaig conèixer l'R., que és ara un gran amic. També vaig iniciar per aquí una bona amistat, amb F., amb qui, curiosament, encara no ens hem vist mai. I, en certa part, també va néixer per aquí l'amistat amb D. Ara he sabut que B., a qui no conec, em llegeix des de València i ho aprecio molt.</div><div>Sovint inventariem frustracions o percepcions d'injustícia que, com la palla, agafen un gran volum, però el pes d'aquestes recompenses extraordinàries, denses com l'acer, decanta la balança.</div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div>Àlex Figuerashttp://www.blogger.com/profile/00792589642857815408noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-22601868.post-78442982562016347812024-03-14T17:41:00.001+01:002024-03-15T11:54:39.194+01:00Apunts En certes entrevistes s'acostuma a preguntar pel títol d'un llibre preferit. Resulta relativament fàcil descobrir, per la resposta, qui vol passar per ser una persona il·lustrada i/o sensible.<div><br /></div><div>***</div><div>Groucho Marx va passar-se de frenada quan va dir allò, tan celebrat, de que mai voldria ser membre d'un club que l'acceptés com a soci. Jo em quedaria amb què mai voldria ser membre d'un club.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Això últim, que no deixa de ser una exageració, respon a la meva aversió pels cenacles de tot tipus, especialment els laborals, sectorials, locals o de determinats segments socials. Sempre m'he sentit molt més proper als versos lliures, encara que de vegades aquests només siguin usats per cimentar les estructures com els tetrasíl·labs que trenquen l'homogeneïtat en les <i>coplas de pie quebrado</i>.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Em truca l'R. des de Llofriu i em diu que ha mirat d'acostar-se, pel mig dels camps, al Mas Pla. M'explica que no ho ha aconseguit però que ha collit alguns petits plançons d'olivera dels camps propers. L'endemà me'ls porta i els planto. Em fa una il·lusió pueril tenir algun dia aquestes oliveres <i>planianes</i>.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Això em fa pensar en quan vam anar a treure el nas al Mas Pla, ja fa més de tres dècades. Llavors sí que era més o menys accessible als tafaners. Vam intentar no molestar ni agredir la intimitat de ningú, però sí que vam fer-nos algunes fotos, que, ara, em miro amb nostàlgia.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Quan algú està desenganyat d'alguna cosa -de la política, de la religió, de l'esport, de la seva activitat professional, de les amistats, de l'amor, de la família... (que cadascú trïi el que li convingui)- tendeix a mirar amb desdeny a qui encara conserva la fe en allò de què ell ha abjurat. És un greu error. Mai s'ha de fer proselitisme de la desil·lusió o del desengany.</div>Àlex Figuerashttp://www.blogger.com/profile/00792589642857815408noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-22601868.post-36128471547991055942024-03-08T11:54:00.002+01:002024-03-08T11:54:54.244+01:00Notes De vegades, en allò que vivim i, per tant, escrivim, s'estableixen connexions inesperades. Escrivíem fa uns dies sobre els ocells del matí i, encara fa menys dies, sobre la cançó de Dutronc que parla del matí parisenc. En aquesta cançó, un dels elements essencials és la flauta travessera, que dóna rèplica a les estrofes cantades. Doncs bé, sembla que aquesta flauta ve a simbolitzar precisament el cant dels ocells matinals que llavors, i possiblement encara ara, podien sentir-se de bon matí a París.<div>I encara més, l'altra dia m'escriu l'R., feliç de viure on viu, i em diu que aquell matí ha sentit el primer rossinyol de la temporada. Jo, francament, havia arribat a pensar que els meus ocells matinals fossin també rossinyols, sobretot pel seu cant quasi nocturn, però em semblaven massa primerencs i, fins i tot, els hi trobava a faltar un punt de qualitat o, com dirien ara, d'<i>excel·lència</i> en el cant. Lamentablement, la meva ignorància en els coneixements més elementals de la natura, en allò que hauríem d'haver après dels qui ens precediren en el pas per la terra, m'impedeixen treure qualsevol conclusió mínimament fonamentada.</div><div><br /></div><div>***</div><div>I ahir al matí, cap ocell em va rebre. En canvi, una meitat de lluna, tallada mil·límetricament en vertical, flotava sobre el cel del matí.</div><div><br /></div><div>***</div><div>I aquests dies, que ja van allargant-se des de l'alba fins al crepúscul, em regalen també de matí, mentre condueixo cap a la ciutat, unes sortides de sol exuberants, vestides amb els colors més estridents que pugueu imaginar: des dels taronges més atrevits, fins als morats més profunds. Són com els cants de sirena que volien confondre els mariners, però en aquest cas, semblen voler arrossegar els conductors a una mort segura per accident, fent-nos desviar la mirada del gris monòton de la carretera cap a la gamma infinita de colors que el cel, ja sigui sobre la Garriga o sobre la serra de Marina, és capaç d'exhibir.</div><div><br /></div><div>***</div><div>- Aquest conill, quan està en zel, té un comportant estrany i imprevisible- dic.</div><div>- Sí, com els humans- em contesten.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Encarrego un llibre sobre el Paris de Modiano (<i>Paris dans le pas de Patrick Modiano</i>, de Gilles Schlesser). Quan me'l porta, el llibreter, que és parisenc i descobreix el llibre en aquell mateix moment, em diu que se sent feliç de trobar-hi la ciutat perduda de la seva infantesa. El deixo fullejant el llibre, que conté múltiples fotografies, mentre jo en miro d'altres i em fa feliç, també a mi, aquest moment de reencontre d'una persona amb el seu món passat.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Aquest reencontre amb el passat, la seva cerca gairebé obsessiva, és segurament el gran tema de la literatura de Modiano. En la introducció del llibre, Schlesser cita una resposta de Modiano en una entrevista, que parla d'això: <i>Le Paris où j'ai vécu et que j'arpente dans mes livres n'existe plus. Je n'écris que pour le retrouver. Ce n'est pas de la nostalgie, ja ne régrette pas du tout ce qui était avant. C'est simplement que j'ai fait de Paris ma ville intérieure, une cité onirique, intemporelle où les epoques se superposent et où s'incarne ce que Nietzsche appellait </i>l'éternel retour<i>. Il m'est très difficile maintenant de la quitter. Ce c'est qui me donne souvent l'impression, que je n'aime pas, de me répéter, de tourner en rond.</i></div><div><br /></div><div>***</div><div>De vegades em declaro pascalià, però després m'adono de la pròpia contradicció. Sóc el primer que visc en una inquietud eterna.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Sobre aquest fet: quan veig les carreteres més plenes de cotxes que mai, com la vida de les persones es desenvolupa com una mena de formiguer accelerat vist a càmera ràpida, m'adono del fet que res, ni els missatges més apocalíptics destinats a la contenció epidèmica o climàtica, poden contrarrestar la nostra inquietud, aquesta febre genètica i invencible, sovint absurda, pel moviment i l'activitat.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Dit això, la llibertat de moviment és una de les llibertats més bàsiques i essencials. Cap causa, per noble que sigui, justifica un tall de carreteres.</div><div><br /></div><div>***</div><div>He decidit que quan parli de persones de la meva edat deixaré de dir <i>un noi </i>o <i>una noia</i> per passar a dir <i>un senyor</i> o <i>una senyora</i>. No només per precisió del llenguatge sinó també per un cert sentit del ridícul.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Miguel d'Ors, preguntat en una entrevista sobre la inspiració, respon: <i>Es una especie de petición insistente que nos hace algo que quiere ser escrito por nosotros. Viene sola. Y viene cuando le da la gana, así que no vale la pena llamarla.</i></div><div>Modestament, penso que és exacte.</div>Àlex Figuerashttp://www.blogger.com/profile/00792589642857815408noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-22601868.post-31346347242928421212024-02-29T19:52:00.000+01:002024-02-29T19:52:10.238+01:00La ciutat Una de les meves cançons preferides és <i>Paris s'éveille</i> de Jacques Dutronc. Crec que l'he col·locada per aquí més d'una vegada. Més enllà del ritme o de la melodia, el que m'agrada d'aquesta cançó -o tema, que dirien els iniciats- és el seu poder evocatiu, la capacitat de copsar aquell moment, gairebé irreal, en què una ciutat passa de la nit el dia. És un instant en què el temps sembla aturar-se: els noctàmbuls tornen a casa (<i>les travestis vont se raser / les strip-teaseuses sont rhabillées</i>, diu en llenguatge d'una altra època), mentre els treballadors comuns es posen en marxa (<i>les banlieusards sont dans les gares / à la Villette, on tranche le lard / Paris by night, regagne les cars / les boulangers font des bâtards</i>) per concloure precisament que <i>les journaux sont imprimés / les ouvriers sont déprimés / les gens se lèvent, ils sont brimés / c'est l'heure où je vais me coucher</i>. I aquest instant fixat, quan són les cinc del matí, ple de màgia i que jo m'imagino en blanc i negre de la mà d'un Cartier-Bresson, es reflecteix en imatges extraordinàriament poderoses: <i>l'Obélisque est bien dressé / entre la nuit et la journée</i>. O l<i>e café est dans les tasses / les cafés nettoient leurs glaces / et sur le boulevard Montparnasse / la gare n'est plus qu'une carcasse</i>. ¿Què és, sinó una carcassa, una estació de tren al bell mig de la ciutat deserta, a les cinc del matí?<div>Però encara hi ha més coses a <i>Paris s'éveille</i>. Hi ha un món extingit, una ciutat que ja no existeix. A la Villette ja no es talla la cansalada, els diaris amb prou feina s'imprimeixen, els camions no porten llet i no sé si els obrers estan deprimits o més aviat feliços de conservar una ocupació en una societat desindustrialitzada on regna la precarietat. <i>Paris by night</i>, i no parlem del seu equivalent barceloní, diria s'ha difuminat o ha virat cap a dos extrems igualment sòrdids: els ambients marginals i el <i>nourriquisme bling-bling</i>.</div><div>Penso en aquest París desaparegut mentre camino pel passeig de Gràcia i em trobo de cara amb una Barcelona postmoderna, que em resulta profundament estranya i inhòspita, poblada per centenars de turistes idiotitzats (no val la pena emprar eufemismes). La ciutat sembla regir-se per unes regles incomprensibles, construïdes d'hipocresies divergents, on qualsevol rastre d'il·lustració és una reminiscència del passat. Fins i tot l'elegància, ara que hi ha més botigues de luxe que mai, ha passat avall a jutjar per l'aspecte dels individus que fan cua, sí, cua!, davant d'aquestes botigues de luxe. Possiblement siguin els meus cànons els que han mort, igual que els<i> boulangers</i>, els <i>balayeurs</i>, els <i>ouvriers</i> o, fins i tot, les<i> streap-teaseuses</i> de la cançó de Dutronc.</div><div><i><br /></i></div><div><i>Post-scriptum</i>: A la nit, vaig a recollir a l'N. de l'entrenament de tennis a Vic. Al cotxe, poso Dutronc, Piaf, Gainsbourg, Aznavour, Montand, Hardy... Quan arriba a casa es queixa amargament:</div><div><br /></div><div>- És que aquest home posa una música!</div><div><br /></div><div>I una mica d'història:</div><div><br /></div><div><br /></div><iframe allow="accelerometer; autoplay; clipboard-write; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture; web-share" allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/7NVHrs_Qovw?si=imQOMXDO0uqjmsbH" title="YouTube video player" width="560"></iframe>Àlex Figuerashttp://www.blogger.com/profile/00792589642857815408noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-22601868.post-74826666319559488372024-02-28T14:25:00.002+01:002024-02-28T14:25:14.441+01:00ArbresJa vaig escriure-ho l'altre dia, però ara hi voldria aprofundir. Al matí, quan encara no són les set i obro la porta del garatge per treure el cotxe, em rep el cant d'uns ocells que habiten els arbres d'un jardí veí. Tot i que ja apunten les primeres llums, encara no s'ha fet de dia; és fosc i aquest cant no deixa de ser misteriós i privat. És una petita pinzellada de poesia, gairebé secreta, abans d'entrar en la prosa més prosaica (valgui el joc de paraules), de les veus estridents a la ràdio, els embussos a la carretera i, finalment, les feines que ens fan guanyar el nostre pa de cada dia.<div>Els arbres que aixopluguen aquests ocells, dos o tres jardins més enllà, són prou grans perquè ells s'hi sentin emparats i ocults, invisibles. Contrasten amb els arbres del nostre jardí, plantats tot just fa cinc anys, i petits encara. Hauran de passar dècades perquè es facin grans, però arribarà un dia en què algú es llevarà a primera hora del matí i podrà sentir el cant d'uns ocells que es posaran sobre les branques d'aquests petits arbres: el liquidàmbar vermell, nu a l'hivern, i l'esprimatxat arbre del amor, que espera fins ben entrada la primavera per treure les seves flors liles, inserides en tronc i branques.</div><div>Quan arribi aquest dia ja no hi serem, però em fa feliç pensar que, d'alguna manera, sí que hi serem. Hi serem en aquests arbres que hem fet plantar i que, esperem, s'hauran fet grans. I així quan algú es desperti de bon matí i surti de casa per enfrontar-se al seu combat diari, podrà sentir cantar uns ocells ocults però alhora ben presents, que seran, com les branques dels arbres que els acolliran, un testimoni del nostre pas per la vida. I no és que tinguem una dèria per perdurar, però sí que ens agradaria preservar aquests cants, aquests arbres i, fins i tot, una manera de viure pausada, en què el gaudi d'aquests ingredients de la vida -arbres i ocells- sigui cara a qui ocupi el nostre lloc en aquests vells carrers, en aquestes cases construïdes per homes que ens han precedit i que ja han mort, deixant-nos aquest bell llegat.</div>Àlex Figuerashttp://www.blogger.com/profile/00792589642857815408noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-22601868.post-14794253208109650132024-02-22T16:55:00.000+01:002024-02-22T16:55:27.059+01:00Apunts<div>En temps difícils, valors segurs. Això també val per la lectura, especialment quan s'encadenen uns quants fracassos o, simplement, indiferències lectores. I l'avantatge de tenir un bon fons de biblioteca és poder recórrer, a l'instant, a un Modiano pendent de llegir.</div><div><br /></div><div>***</div> No hi ha com tenir bons amics. L'E., per telèfon, em diu que l'estil d'algunes descripcions meves li recorda el de Maggie O'Farrell i, entre posar-me vermell o sentir-me immodestament satisfet, trio la segona opció. A banda, se'm desperta l'interès per llegir alguna cosa més de l'escriptora britànica, de qui només he llegit una novel·la.<div><br /></div><div>***</div><div>Rebo un correu de l'O., editor. Em diu que no es plantegen publicar els diaris, perquè no els encaixa amb el que fan -i té raó- però em desitja tota la sort, perquè, diu, el llibre s'ho val.</div><div>Li agraeixo l'interès i l'educació, tan cares per l'autor i tan estranyes en el sector.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Passo per la llibreria Alibri, a Barcelona. En surto satisfet: una llibreria correcta, ben proveïda i sense ínfules. Al contrari del que pensava fa uns anys, ara crec que no cal gaire cosa més.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Tenir París a l'horitzó sempre ajuda a ser una mica més feliç.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Tanmateix, la polèmica aquesta de la Sala Beckett i el seu comunicat demencial, em genera un malestar profund, potser també irracional i visceral, que em dura dies.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Veig a internet molts llibres que compraria, edicions belles i interessants. I sovint trobo també dibuixos, pintures, escultures que m'agraden. I després hi ha els viatges...</div><div>Tenir una situació econòmica prou desfogada per abastar-ho tot crec que seria, paradoxalment, negatiu. La renúncia és profundament necessària. I, com és ben sabut, el desig és més satisfactori que la possessió.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Quan al matí, abans de les set, obro la porta de casa per anar a treballar, em saluda el cant d'uns ocells matiners i una lluna, com un tall de meló, que descansa sobre el cingle i que sembla voler recollir, com un guant de beisbol, Venus, que brilla com un diamant just sobre seu.</div>Àlex Figuerashttp://www.blogger.com/profile/00792589642857815408noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-22601868.post-20232422835435621782024-02-15T09:52:00.000+01:002024-02-15T09:52:29.792+01:00NotesWisława Szymborska dedica un breu poema a Vermeer:<div><br /></div><div><div><i>Mientras esa mujer del Rijksmuseum,</i></div><div><i>con esa calma y concentración pintada,</i></div><div><i>siga vertiendo día tras día</i></div><div><i>leche de la jarra al cuenco</i></div><div><i>no merecerá el Mundo</i></div><div><i>el fin del mundo (*).</i></div><div><br /></div><div>Aquests versos, exactes i precisos com una fletxa clavada en el centre d'una diana, enllacen ara amb l'actualitat i agafen encara més valor. Si, volent preservar el món, llancem pintura o agredim de qualsevol altra forma les nostres obres d'art, aquest món que pretenem salvar ja no mereix ser salvat. Si, en un negatiu del que escrivia Szymborska, la llet del quadre del Rijksmuseum deixa de vessar-se dia a dia i en les nostres vides ja no existeix calma i concentració, sinó només soroll i histèria, potser sí que el món mereixerà la seva fi.</div><div><br /></div><div>(*): La versió en castellà procedeix de <i>Poesía completa</i> (Visor), amb traducció d'Abel Murcia, Gerardo Beltrán y Katarzyna Mołoniewicz.</div><div><br /></div><div>***</div>Luis Alberto de Cuenca inclou al seu darrer poemari <i>El secreto del Mago</i> un poema que acaba dient, en el seu últim vers, que <i>al final solo importan las cosas del principio</i>. <i>El fin es el principio</i>, que així es diu el poema, cita també Machado (<i>Estos días azules y este sol de la infancia</i>) i rememora els moments de la infantesa, que són els que conformen allò que som i els que, finalment, acaben important. La infantesa és i serà sempre el nostre món vertader, la nostra pàtria, com ja deien Rilke o Delibes.</div><div>Però aquest <i>El fin es el principio</i> em porta també a un altre dels grans poetes espanyols vius, Eloy Sánchez Rosillo, que escriu precisament a <i>Principio y fin </i>sobre el pas fugaç de la vida:</div><div><br /></div><div><i>Pero el verano próximo, en verdad, ya ha pasado;</i></div><div><i>terminaste hace muchos años el libro aquel</i></div><div><i>en el que ahora trabajas; tu hijo se hizo un hombre</i></div><div><i>y siguió su camino, lejos de ti. Los días</i></div><div><i>que vendrán ya vinieron. Y luego cae la noche.</i></div><div><br /></div><div>per acabar concloent, en l'últim vers, que <i>Principio y fin habitan en el mismo relámpago</i>. I així és com vivim, en realitat, en aquest llampec de vida. I ho fem, però, sense deixar que l'elegia se'ns acabi emportant del tot, ja que, tornant a de Cuenca (ara a <i>Un día menos con Susana</i>), coincim amb ell en què:</div><div><br /></div><div><i>esta certeza no me impide ver,</i></div><div><i>tocar, gustar el mundo y su belleza,</i></div><div><i>unas veces enorme y majestuosa</i></div><div><i>como una catedral o una pirámide,</i></div><div><i>otras veces pequeña y delicada</i></div><div><i>como el seno que cabe en una mano.</i></div><div><br /></div><div>***</div><div>D'un conte de Cortázar, aquesta expressió per descriure l'edat d'unes adolescents: <i>los primeros bailes y los últimos juegos</i>.</div><div>L'enveja de poder escriure així, amb aquesta economia i precisió.</div><div><br /></div><div>***</div><div>J., un savi vinyater del Priorat que vam tenir la sort de conèixer dissabte, ens va explicar que, quan va començar a fer vi, li deien que era boig per voler provar de fer un vi monovarietal de garnatxa negra. No hi entenc res de vins i ara no recordo bé quina era l'explicació d'aquesta aparent bogeria, però sí que recordo que ens va dir que, actualment, aquesta pràctica és prou estesa i apreciada i ara, en canvi, el que li retreuen és que no faci tot el vi d'aquesta manera i provi també altres fórmules.</div><div>Són les modes que ho envaeixen tot i em fan pensar que també aquesta moda actual per la literatura estrident, expressionista i de colors contrastats, que ho envaeix tot i expulsa el dissident, també passarà avall.</div>Àlex Figuerashttp://www.blogger.com/profile/00792589642857815408noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-22601868.post-80937655587071976232024-01-30T22:30:00.000+01:002024-01-30T22:30:11.696+01:00Cadaqués i altres apunts<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgtJa8SSNqWipkv0JGfCchjPqK8pa8KslcBC8kxqkldICnKYF1-v8Zfhul0jDFBGJBhO4gTJQBgDi9G29fg9IHlry1fhvAXvPCP7mI4iwJezeGFb9kQuup9B7NaWDvRpCWasVmDbmrnfrr2bri2IFKPNqs17Tb9qoW-WnsAWwHMjiEm6MmYkS_X/s804/dali-port-alguer-de-cadaques-1923.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="804" data-original-width="800" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgtJa8SSNqWipkv0JGfCchjPqK8pa8KslcBC8kxqkldICnKYF1-v8Zfhul0jDFBGJBhO4gTJQBgDi9G29fg9IHlry1fhvAXvPCP7mI4iwJezeGFb9kQuup9B7NaWDvRpCWasVmDbmrnfrr2bri2IFKPNqs17Tb9qoW-WnsAWwHMjiEm6MmYkS_X/s320/dali-port-alguer-de-cadaques-1923.jpg" width="318" /></a></div><div><br /></div><div>Cadaqués, un dissabte de gener. Exceptuant una visita fugaç de fa sis o set anys, feia dècades que no hi anava. La superpoblació estival i el difícil accés desincentiven el viatge. Però de seguida m'adono de l'error d'aquestes prevencions. Potser perquè és hivern, potser perquè fa un dia assolellat i clar, però resulta difícil no deixar-se embriagar ràpidament per la bellesa i l'esperit del lloc. L'aigua de la badia és plana com una bassa, d'un verd transparent d'aiguamarina. Hi neda, plàcida, una gavina. Davant la petita platja d'Es Pianc, un noi intenta engegar un vell llaüt que carrega també una parella d'avis. És una imatge bonica, la de la barca immòbil i els seus passatgers, retallats tots davant del caseriu blanc del poble, coronat per la gran església. Recorrem caminant tot el semicercle de la riba, de nord a sud. Al bell mig, tot just creuada la riera, una munió de gent s'agomboia com pot, a les parets del casino, amb cerveses a la mà, prenent el sol com llangardaixos. Les terrasses també són plenes. A Port Alguer -o Portdoguer-, passades les voltes, em giro per veure l'escenari, que no ha canviat gens, del quadre de Dalí que tant agradava a la mare. En teníem un pòster emmarcat a l'apartament de l'Estartit. No sé què se'n deuria fer. Allí, un altre bevedor de cervesa pretén fer tot el possible per estroncar la foto que vull fer, des del mateix punt on Dalí degué pintar l'escena. Seguint la corba, anem sentint néixer una mena d'enveja per no poder viure, ni que fos un dia, en alguna d'aquelles cases arrenglerades davant del mar. Alguns banyistes prenen el sol a la sorra, ben arrecerats a les roques o als murs de pedra, desafiant l'hivern. Només un cartell, a la mateixa platja, irromp en l'entorn idíl·lic avisant de la presència de senglars. L'advertiment resulta inquietant i, alhora, d'un surrealisme dalinià.</div><div>Després, com a bons turistes, pugem fins l'església. El retaule barroc impressiona, com ho fa també el conjunt de l'edifici. Josep Pla va escriure que és del tot superflu preguntar-se el perquè de l'aparent contradicció entre aquella monumentalitat i l'isolament del poble. Però el cert és que, actualment, la monumentalitat no es redueix a la gran església. A tot el poble trobem cases que impressionen, pertanyents a èpoques i estils diferents, en un conjunt eclèctic però afortunat. Queda clar que, al llarg de les dècades, s'ha anat imposant un estiueig benestant i de bon gust, que no trobem -de forma tan evident- en altres indrets de la costa. I això no deixa tampoc de sorprendre després de recórrer els quilòmetres i quilòmetres de carretera que, per arribar el poble, creuen i envolten el paisatge àrid i mineral del cap de Creus. Entre hectàrees de garriga i camps d'oliveres delimitats per murs atàvics de pissarra, l'arribada a Cadaqués impressiona, i encara ho fan més algunes de les seves construccions.</div><div>És difícil no enamorar-se, com un adolescent febril, de Cadaqués. Potser és més aviat un enlluernament, un sentiment líquid i fugaç, però hom té ganes de cultivar-lo, de regar-lo, perquè creixi i arreli. De sentir-se unit, per algun tipus de vincle emocional, amb aquest poble.</div><div>I així, hom retorna als mestres. Rememoro aquelles històries de contraban de Pla, amb personatges obscurs i escenaris simenonians. Vents, pluges, oratges... Caps que es trenquen i embarcacions que van a la deriva. Derelictes, llums que cremen en somort, tramuntana que xiula, ombres sospitoses, carabiners. Intento imaginar com deuria ser la vida al poble fa vuitanta anys, quan Pla hi vivia i hi situava aquestes narracions. El passat sempre captiva, amb els ingredients de romanticisme amb què l'acostumem a vestir. Però ja no el podem reviure si no és amb la lectura, o, en aquest cas, la relectura. Torno, doncs, fragmentàriament a <i>Aigua de mar</i> i, sobretot, a <i>Cadaqués</i>, el llibre que Pla va dedicar a la població empordanesa i que va publicar Joventut l'any 1947. Dels fragments que llegeixo, allí mateix, en un banc de la platja (i també la nit anterior a casa) m'adono que és imprescindible recuperar-lo sencer. Hi apareix el millor Pla i n'emergeixen escenes, instants, que semblen correspondre a la realitat immediata del moment:</div><div><br /></div><div><i>Hi ha dies del mes de gener-per les minves o seques- que el mar sembla tornar-s'hi jove i la vida convertir-s'hi en una convalescència. Les llargues calmes de la mar sota el sol tebi, la suavitat de l'aire la finor fresca de la llum, les oliveres en pau, irradiant dolçament una claror pensativa, la calma que baixa del cel, semblen crear un món ingràvid i lleuger.</i></div><div><br /></div><div>Sembla descriure amb exactitud el dia, el moment exacte d'aquest dissabte de gener. Però, més enllà d'aquesta feliç coincidència, tot el llibre és un festival d'escriptura planiana, d'adjectivació i precisió:</div><div><br /></div><div><i>Em passejo, ara a l'hivern, per Cadaqués. És de nit i fa lluna. Tinc el poble a mà dreta, la mar a l'esquerra. La mar és negra i està com adormida. La lluna riella per sobre de les aigües mortes. No es mou res, no hi ha el més lleu fresseig. Una petita goleta fondejada en la badia és com un fantasma immòbil. Del Pianc vaig al Poal i després, pel Podritxó, al Baluard i Portdogué. De vegades, en el curs del passeig m'aturo un moment i giro la vista enrera. La lluna, que és vella i està sobre la terra, toca el poble d'esquitllentes. Una part de la vila es reflecteix a la mar de la badia. L'aigua és tan tensa i densa que la projecció és una meravella. Les cases blanques tenen, sobre la mar, un color ivorenc. Les ombres de les obertures fan una taca d'un negre lluent. Les llumetes semblen cuques de llum groguenques. La lluna toca els vidres de les cases, la roba posada a assecar flota, com una carícia vaga, sota els porxos, inunda de llum desfibrada i trista els olivars veïns. De vegades s'alça una mica de vent que arrissa la mar i descompon -un moment- el somni adormit de l'aigua morta. Un moment -només- i tot queda altra vegada solidificat en el mirall negre i límpid.</i></div><div><br /></div><div>És el Pla més gran, l'observador més eficaç, l'escriptor tocat pels déus que sap copsar com ningú l'esperit del lloc i les seves atmosferes. Per acabar:</div><div><br /></div><div><i>...quan passo per la riba m'envaeix una il·lusió gairebé, diria, inconscient: em sembla que sóc a Itàlia, en un poblet de la mar de Gènova exactament. No sabria pas dir-ne la raó. Ni el color ni l'arquitectura, ni la composició, ni el gust general no són els mateixos. Però la cosa interna, l'esperit, és el mateix. Cadaqués és un poble construït per homes que abans de conèixer Figueres i Barcelona conegueren Nàpols i el golf de Gènova. Si més no, Cadaqués em remou els pòsits italians de la memòria, constantment.</i></div><div><br /></div><div>***</div><div>En català, Pla i en castellà, Azorín. Jo crec que ningú escriu com ells.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Enamorat com he estat sempre de l'Empordanet, de la costa de Begur i Palafrugell, de la plana interior i els seus llogarrets color d'argila, cada vegada em sento més atret pels paisatges més grans, més oberts, més solitaris, més feréstecs, més rocosos, de l'Alt Empordà, l'Albera i la costa del cap de Creus.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Dilluns al matí. Després d'una llarga estona blocat amb el cotxe a la ronda de Dalt, el destí -com s'hi fos un àrbitre que hagués errat amb un càstig desproporcionat- em fa petits regals compensatoris. Al carrer que porta cap al monestir de Pedralbes, creua, just abans que no passi jo, un esquirol. Quan arriba a la vorera contrària, dubta, però acaba finalment fent un salt, com impulsat per un ressort, fins entrar al jardí d'una casa. Al següent semàfor, tres o quatre nens travessen desaforats. Corren per no fer tard a l'escola i, en el fons, reconforta aquest interès per arribar a l'hora, encara que sigui només per evitar alguna sanció. L'últim, que va força endarrerit, creua ja en vermell i salva la vida de miracle. Esperant que es posi verd, un home enguantat llegeix un llibre, concentrat. En aquests carrers de la Barcelona més acomodada i rural -si això és possible-, esquirol, nens i lector formen un conjunt divers i balsàmic, en contraposició a l'enervant caos automobilístic previ.</div><div><br /></div><div>***</div><div>El diumenge, mentre m'espero per recollir l'N., passo una bona estona assegut, llegint, a la terrassa del bar de la plaça d'un poble. És un poble petit, de l'interior, molt representatiu del que podria anomenar-se l'essència del país. Allí, agafo a l'aire algunes converses. En el fons i en la forma, em resulten molt depriments. Em sap greu ser descarnat, però, quan un país ha assolit des de fa anys un determinat nivell de benestar i d'accés a la educació i la cultura, en determinades generacions, la vulgaritat i la banalitat no deixen de ser una tria personal.</div><div>(I no, quan dic això no vull dir que la gent hagi de discutir a les places sobre el pensament de Kierkegaard. I no, tampoc és aquesta una visió elitista, és objectivitat, és el mirall al costat del camí de Stendhal).</div>Àlex Figuerashttp://www.blogger.com/profile/00792589642857815408noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-22601868.post-31482256847172546782024-01-26T18:34:00.000+01:002024-01-26T18:34:47.828+01:00ContrastosDe la lectura de l'assaig d'Emili Olcina sobre Vermeer n'extrec la conclusió que el mestre de Delft fou, en certa manera, pascalià. La seva pintura, en la majoria de casos, no necessita traspassar els límits de casa seva ni sortir, com aquell qui diu, d'una habitació il·luminada per una finestra. <i>Excepto por sus dos paisajes, es como ni supiese qué hay fuera de su casa</i>, escriu afinadament Olcina. Amb Vermeer, la pintura més excelsa de la història, neix entre quatre parets.<div><br /></div><div>***<br /><div>Per contra, penso, el progrés de la humanitat no existiria si no fos pels inquiets. A aquests individus que, amb la seva incontinent activitat, tan summament incòmodes resulten en la quotidianitat, cal reconèixer-los el mèrit dels avenços. És llàstima que de cada mil inquiets només un sàpiga canalitzar bé la incontinència, però segurament aquests mil són necessaris perquè pugui existir aquest únic individu imprescindible.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Regalo un titular a algun periodista que vulgui escriure sobre la deriva il·liberal i neopuritana de la nova esquerra: De la <i>gauche divine</i> a la <i>gauche Cauvin</i>.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Darrerament, viatjo en tren sense bitllet. No causo cap perjudici a la hisenda pública, perquè l'Estat -magnànim- ha decidit que els seus ciutadans puguin viatjar de forma gratuïta. La casa és gran. Així, a més, és més fàcil de justificar un servei pèssim. Així doncs, podria viatjar amb bitllet sense cap despesa, però entre que agafo poc el tren i que sempre vaig amb el temps molt just, no arribo mai a <i>comprar</i> l'abonament. I, en certa manera, m'agrada la imatge, curiosa, d'un individu com jo viatjant sense bitllet i passant els torns subversivament. És un contrast que em fa pensar, no sé per què, en una novel·la de Simenon o en un quadre de Magritte.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Tot i que sóc força partidari de la revenja, reconec que la rancúnia és, objectivament, dolenta. Sobretot per qui la sent.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Quan era un nen, la meva mare va ensenyar-me a perfilar els contorns dels mapes, que llavors dibuixàvem contínuament. El límit de la península ibèrica, per exemple, el resseguíem amb un color blau fosc, mentre la resta del mar, el pintàvem amb un pastel, difuminat, més pàl·lid.</div><div>Aquest matí, mentre anava en cotxe cap a Barcelona, el sol que apuntava darrera la serralada de Marina perfilava la muntanya, encara negra, amb un color taronja intens, que m'ha fer pensar en els contorns d'aquells vells mapes.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Res que no es conegui bé es pot estimar, deia Jaume Balmes (la cita és aproximada, de memòria) i, certament, l'aprenentatge no pot obviar aquest fet. La pèrdua de valor dels coneixements, emparada en l'actual disponibilitat immediata de qualsevol informació, comporta també una falta de vincles amb l'entorn, entès en un sentit ampli. ¿Com podem estimar els nostres paisatges, el nostre passat, la nostra cultura, el nostre país, si no en sabem res?</div><div><br /></div><div>***</div><div>França torna a estar en flames (en algun cas, com a Narbona, en sentit literal). Ara són els agricultors, els que, segurament amb bones raons, tallen les carreteres. És una protesta a la francesa, dura, sense cap mirament. El flamant nou primer ministre, Gabriel Attal, amb els seus trenta-quatre anyets, afronta la seva primera gran crisi. Em fa una certa gràcia pensar en la seva imatge impol·luta de becari avantatjat d'una gran consultora enmig d'un grup de pagesos de la França rural i eterna. El contrast, altre cop.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Que el món, en general, t'interessi és una gran sort. No m'imagino viure sense interès per les coses, o amb una percepció plana del que ens envolta. Per això, no m'agrada passejar, aïllat, escoltant música i em costa concentrar-me en la lectura en llocs públics: m'interessen massa les converses, els paisatges, les cantonades del món.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Més contrastos: la frustració intensa pels llibres guardats al calaix i la il·lusió balsàmica d'algun nou projecte en curs.</div><div><br /></div></div>Àlex Figuerashttp://www.blogger.com/profile/00792589642857815408noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-22601868.post-73080998596901025012024-01-21T22:56:00.000+01:002024-01-21T22:56:25.459+01:00Notes Després de llegir <i>El affaire Arnolfini</i> de Jean-Philippe Costel, que em va deixar absolutament desconcertat amb les calidoscòpiques (i excessives) interpretacions que conté sobre el quadre de Van Eyck, la lectura de <i>Vermeer. Un ensayo</i> d'Emili Olcina, em resulta molt més plaent i, el seu contingut, més plausible. Tot i la poca informació existent sobre el mestre de Delft, que ha dificultat enormement l'estudi de la seva figura, l'apoximació d'Olcina al pintor i al seu temps em sembla fonamentada i ben raonada. M'agrada, per exemple, la hipòtesi que conté sobre l'acostament del pintor a la seva sogra a partir de la creació d'obres de simbologia indiscutiblement catòlica, com <i>Santa Pràxedes</i> o <i>Crist a casa de Maria i Marta</i>. El fet que existís una bona relació, fins i tot una aliança, entre el pintor i la seva mare política, Maria Thins, contrasta amb altres interpretacions -o fabulacions- que els han situat com a personatges antagònics.<div>En Vermeer, sortir de la hipòtesi per situar-se en la certesa resulta terriblement difícil. No crec que Olcina ho pretengui, però les informacions que aporta el seu assaig ens ajuden a conèixer una mica millor, o a dibuixar-nos una mica millor, la imatge de <i>l'esfinx de Delft</i>.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Sabem de les dificultats que van tenir els impressionistes per ser reconeguts en la seva època, el gust de la qual, dirigit per la crítica del moment, es decantava per la pintura historicista dels després anomenats <i>pompiers</i>. No canviaren gaire les coses, dècades després, amb la incomprensió que patiren artistes con Van Gogh. En els nostres temps, no costa gaire pensar, que més enllà de hirsts o basquiats, deuen existir, ocults, pintors de debò (localment, en coneixem algun). Ara bé, no arribava a saber del tot que també en el segle d'or holandès, els pintors més grans patiren, d'alguna manera, de la falta de reconeixement. Ho explica de forma clara Olcina en l'assaig sobre Vermeer:</div><div><br /></div><div><i>Mientras los pintores de más éxito igualaban en riqueza a sus ricos clientes, a Rembrandt lo enterraron en la fosa común de los pobres, a Frans Hals le embragaron hasta el colchón y sobrevivió con una pensión a cargo de la caridad pública, Pieter de Hooch murió en un asilo gratuito para enfermos mentales, Emanuel de Witte, tras discutir sobre atrasos de alquiler, se ahorcó en un puente, se le rompió la cuerda y se ahogó en el río. Y Vermeer, según su viuda, sufrió un ataque que le llevó </i>en un día y medio, de estar sano a estar muerto<i>, causado por </i>tomarse tan a pecho<i> la insuficiencia de ingresos con que sostener a su familia.</i></div><div><i><br /></i></div><div>***</div><div>Salvant totes les distàncies, hom arriba a pensar que els gustos que s'imposen en la literatura actual, conduïts també pel món editorial dominant i per una crítica miop i/o venal, no deixen de ser equiparables als dels seguidors dels <i>pompiers</i> del segle XIX o als que deixaren de banda els rembrandts, vermeers o hals en el segle i l'indret del món on es creà la pintura més afortunada de la història.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Jordi Font, a <i>L'estiu del gaig blau</i>, escriu una bona obra en prosa. Anava a escriure una bona novel·la però he preferit aquest altre terme. No perquè <i>L'estiu del gaig blau</i> no pugui ser considerada una bona novel·la -que pot ser-ho- sinó perquè el gran valor del llibre, al meu parer, resideix més en la prosa que en l'argument novel·lesc. De fet, i això és una visió molt personal, crec que l'obra hauria estat més reeixida en una altre format, en un altre gènere. L'aparent predominància de la novel·la sobre la resta de gèneres o mitjans literaris és precisament fruit dels gustos del temps. I aquests mateixos gustos arribaran a substituir del tot la novel·la per altres formats -la sèrie de Netflix- quan l'argument -l'autèntic vedell d'or dels nostres temps-, hagi triomfat del tot i la novel·la, com a format, sigui ja innecessària. Però ens estem desviant. Jordi Font mostra un coneixement tan profund del seu món, del seu <i>país</i> -utilitzant una terminologia planiana-, de la natura (amb els ocells com a màxim exponent), que m'agradaria poder llegir-lo en un gènere que no s'hagués de cenyir a l'artifici de la ficció. M'interessaria poder llegir el dietari de Jordi Font, sense necessitat d'històries novel·lesques.</div><div><br /></div><div><br /></div>Àlex Figuerashttp://www.blogger.com/profile/00792589642857815408noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-22601868.post-25713953660485241462024-01-18T17:35:00.002+01:002024-01-21T22:58:25.373+01:00Notes L'esperança és l'últim que es perd, diu el saber popular. I és exactament així. Fins i tot quan les possibilitats d'assolir un èxit són remotes -i un n'és plenament conscient- l'esperança no s'apaga mai del tot i crema en somort. Fins que la realitat, d'una simple bufada, l'extingeix.<div><br /></div><div>***</div><div>Aquell moment en què ni les preocupacions de la realitat, ni la ficció de la lectura no tenen prou força com per vèncer l'impuls de la son, i els ulls es tanquen, com s'acaben tancant també el llibre i el llum, per deixar-se endur cap al món del somni, és insuperable.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Centrar-se durant uns dies en l'escriptura de poesia, encara que la poesia pròpia no deixi de ser, com algú deia també de la d'un mestre (la qual cosa em consola), prosa retallada, porta també a veure el món, i pensar-lo, en una clau diferent, més nítida i lluminosa.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Ha mort X., sobtadament. Hi vaig tenir un tracte tangencial, però el caràcter totalment inesperat d'aquesta mort, ens ha de fer pensar en l'absoluta fragilitat de la vida i, des d'un sentit més pràctic, en la necessitat de tenir-ho sempre tot ordenat per poder morir en qualsevol moment sense ocasionar problemes als que ens sobreviuen.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Passem amb la G. per davant d'un bar del poble on havíem anat al principi de ser nòvios. Ara porta dècades tancat; llavors, acabaven de fer-lo nou. Hi havien instal·lat un billar americà, al qual jugàvem a vegades. L'havíem de compartir sovint amb un grup d'homes del poble que es trobaven allí. Els vèiem vells.</div><div>Han passat trenta-cinc anys i alguns d'aquests homes ja són morts. D'altres, ara sí que són autènticament vells. Resulta que llavors eren més joves del que som nosaltres actualment. Amb quin vertigen circula la vida! És com un vent sense aturador.</div>Àlex Figuerashttp://www.blogger.com/profile/00792589642857815408noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-22601868.post-67522335493901759802024-01-10T10:28:00.002+01:002024-01-10T10:28:44.323+01:00Notes Sense cap ànim de donar-me importància, sento una creixent intolerància a la pròpia intranscendència. La irrellevància em genera una profunda angoixa.<div><br /></div><div>***</div><div>Curiositats de les xarxes socials. Veig que el meu perfil de linkedin ha rebut una visita d'algú que treballa al consell local (suposo que vol dir ajuntament) de Pitea. I veig que Pitea és una ciutat sueca d'uns vint-i-cinc mil habitants situada al nord del golf de Bòtnia, que separa Suècia de Finlàndia, no gaire lluny del cercle polar.</div><div>A veure si arriba l'oferta.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Llegeixo <i>Un matí del terratinent</i>, breu novel·la de Tolstoi. Narra els obstacles que la naturalesa humana posa a la voluntat benintencionada d'un jove propietari de millorar la vida dels pagesos que viuen, i treballen, les seves terres. La perspectiva del mestre rus reafirma el meu escepticisme davant la irresolubilitat dels nostres problemes, fruit precisament de la nostra pròpia naturalesa.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Tot i ser un ferm defensor de la coneguda màxima de Pascal -aquella que diu que els problemes de l'home són fruit de la incapacitat de romandre quiet a la seva pròpia cambra- considero mortífer l'avorriment -relacionat també amb la irrellevància- i entenc els esforços per escapar-ne.</div><div><br /></div><div>***</div><div>La lectura com a <i>entreteniment</i> no la concebo de cap manera. Potser només en ocasions puntuals. I no ho faig des d'una perspectiva <i>elevada</i> o elitista, simplement és que a la literatura li demano molt més. Crec que a la literatura li hem de demanar que ens ajudi a entendre. Fins i tot, que ens salvi.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Llegeixo també <i>Elizabeth Finch</i>, de Julian Barnes. Com em passa gairebé sempre amb aquest autor, l'experiència és ambivalent. No acabo de connectar amb determinats aspectes de la seva escriptura ni de la seva visió. Però, per contra, la seva obra inclou sempre allò que coneixem com a <i>il·luminacions</i>, que són el gran bonus de la literatura. El personatge de la professora Elizabeth Finch, no sé si basada en algun personatge real o fruit exclusiu de la creació de l'autor, resulta una gran font d'aquestes il·luminacions que ens ajuden a entendre i a entendre'ns. Com quan parla, per exemple, de la història. <i>Tenim massa tirada, diria jo,</i> escriu Barnes en boca de Finch, <i>a veure la història com una mena de darwinisme. La supervivència del més apte, mitjançant la qual, òbviament, Darwin no es referia als més forts, ni tan sols als més llestos, simplement a aquells més preparats per adaptar-se a circumstàncies canviants. Però en la història humana real no és pas així. Els que sobreviuen, destaquen o s'imposen són simplement els que són millors a l'hora de matar. Les nacions pacífiques poques vegades són vencedores... tampoc pel que fa a les idees, ben segur, perquè les idees poques vegades convencen llevat que es reforcin a punta de pistola. És lamentable, tots hi estarem d'acord, però seria negligent no admetre-ho. Ja que, si no, només ens hem d'estar de braços plegats... i també amb el cervell desconnectat. Cal admetre-ho: qui guanya s'ho queda tot, cosa que també significa que qui guanya té la veritat.</i></div><div>O el que escriu sobre el record, també en boca -o en ploma- de Finch: <i>I llavors hi ha la inevitable tercera estilització... del record pòstum. Cosa que porta al moment en què l'última persona viva que et recorda pensa per últim cop en tu. Aquest esdeveniment final hauria de tenir un nom que marqui la teva desaparició definitiva. </i>Què en sabem dels nostre besavis, penso de vegades? Res. Com si mai haguessin existit.</div><div><br /></div><div><br /></div>Àlex Figuerashttp://www.blogger.com/profile/00792589642857815408noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-22601868.post-12110894895219817272024-01-08T09:11:00.003+01:002024-01-08T09:11:33.897+01:00120 anys de Premi Goncourt He escrit <a href="https://fima.ub.edu/edl/ca/120-anys-de-premi-goncourt" target="_blank">aquesta ressenya</a> del llibre <i>120 ans du Prix Goncourt</i> per al Blog de l'Escola de Llibreria.Àlex Figuerashttp://www.blogger.com/profile/00792589642857815408noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-22601868.post-36542484768981080392023-12-31T13:06:00.004+01:002023-12-31T13:06:52.769+01:00Apunts Dies de grip i febre. La son és l'aliada perfecta de la febre. La primera, dolça, et bressola i t'acarona perquè la segona, pèrfida, se t'endugui al seu territori. No crec que els cants de les sirenes d'Homer tinguessin el poder de seducció de l'aliança invencible que segellen la son i la febre. Sé que m'he d'aixecar del llit a prendre'm un antipirètic, però em deixo adormir i aviat, les onades de somnis estranys, nebulosos, febrils, se m'emporten mar endins.<div><br /></div><div>***</div><div>Aprofito les poques hores del dia d'un cert ànim i lucidesa per transcriure i revisar alguns poemes que vaig escriure a l'estiu. Fins i tot en trec algun de nou. És el millor que em donen aquests dies de malaltia, que no deixen de tenir un aire antic.</div><div><br /></div><div>***</div><div>A fora al jardí, un esquirol s'ha instal·lat entre els xiprers de la tanca. A dins, el conill campa com vol. Això comença a tenir un aire de Beatrix Potter.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Aquest aire anglès m'acompanya en les lectures. Alterno fragments de la biografia d'Anthony Powell de Hilary Spurling amb les memòries d'Evelyn Waugh (<i>Una educación incompleta</i>). M'acompanya la sensació de que aquell món, el de l'alta societat britànica d'entreguerres, les seves <i>public schools</i>, els costums i la formació dels estudiants d'Oxbridge... són gairebé tant llunyans de la nostra realitat actual com ho pot ser l'edat mitjana.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Powell apareix precisament en l'autobiografia de Waugh com un estudiant més aviat reservat, allunyat dels excessos i les excentricitats dels cercles més propers a l'autor de <i>Retorn a Brideshead</i>. I això em porta a pensar en el caràcter de Nicholas Jenkins, el narrador protagonista del seu gran cercle de novel·les. I en què Powell em resulti un autor més proper que Waugh.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Determinada literatura, o més aviat cert articulisme, ens pot arribar a resultar atractiu -i fins i tot li trobem un cert valor- per la seva aparent sinceritat, frescor o capacitat d'expressar allò que ningú altre s'atreveix a dir. Analitzat, però, amb més deteniment, aquest suposat valor no deixa de ser com la capacitat addictiva de certs additius dels aliments més bàsics: les patates fregides amb gust de pernil o les hamburgueses del McDonald's. Ens poden arribar a agradar però són el que són.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Llegir sobre Fitzroy Square o Charlotte Street i tornar a sentir, malgrat tot, una enorme necessitat de viatjar a Londres.</div><div><br /></div><div>***</div><div><i>Année, une tranche coupée au temps, et le temps reste entier.</i></div><div>Diari de Jules Renard,<i> </i>31 de desembre de 1902.</div>Àlex Figuerashttp://www.blogger.com/profile/00792589642857815408noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-22601868.post-39278442065172238062023-12-22T12:22:00.000+01:002023-12-22T12:22:12.014+01:00NotesPer molt que envelleixin, els joves sempre seran més joves que tu. Aquesta és la part dolenta de la història, la més visible. La part bona és que tu sempre vas per davant seu. Ho veig, per exemple, en autors que ara estan en la quarentena i que comencen a escriure -i a queixar-se- de que ja fa vint anys de molts episodis de la seva vida. I llegir-los -o escoltar-los- em genera una certa tendresa, com la de l'adult que observa els traços, encara maldestres, del nen que dibuixa una casa amb una xemeneia d'on surt fum que s'escapa cap a un cel on hi volen ocells amb forma de be baixa.<div><br /></div><div>***</div><div>Experimento una creixent distància cap a la política. Tot i això, no deixo de ser ferm partidari de la política de la (bona) gestió. La política de les emocions que tant agrada als nous gurús, i que tan bons resultats sembla reportar (si per bons resultats entenem fer-se amb el poder i mantenir-s'hi) condueix als Balcans, fins i tot a Auschwitz.</div><div>(I avui justament veig, a la portada d'un diari cadadenc, una caricatura de Zelenski amb nas de jueu, robant-li la cartera a Biden. Em fa pensar en l'antisemitisme europeu més execrable, el de l'afer Dreyfus i que el que va acabar conduint, precisament, a Auschwitz).</div><div><br /></div><div>*** </div><div>Escolto una nova versió del clàssic i meravellós <i>Aviones plateados</i> de El último de la fila, editada aquest mateix any. Constato que han canviat alguns versos. No voldria pecar d'hipersensible però em dóna la impressió que els canvis pretenen suavitzar algunes arestes, per mi del tot inexistents, de la cançó i adaptar-se a una major correcció política. Tant de bo m'equivoqui.</div><div><br /></div><div>***</div><div>De nit, les ciutats, només si són solitàries. Si hi trobo gent, les prefereixo de dia.</div><div><br /></div><div>***</div><div>El benestar i la riquesa (sí, des d'una perspectiva històrica i geogràfica, som rics) ens acaben conduint indefectiblement a la puerilitat.</div>Àlex Figuerashttp://www.blogger.com/profile/00792589642857815408noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-22601868.post-33655821655908300042023-12-13T17:32:00.002+01:002023-12-13T17:32:28.606+01:00NotesMiguel Sánchez-Ostiz, en el pròleg de l'autobiografia d'Evelyn Waugh <i>Una educación incompleta</i> explica que l'escriptor anglès anomenava edat de la irritació la que va entre els quaranta-cinc i els cinquanta-cinc anys. Espero que tingués raó.<div><br /></div><div>***</div><div>Hi ha intel·lectuals a qui agrada el futbol (o l'esport en general) i saben parlar-ne, escriure'n o teoritzar-ne. I després hi ha entesos en futbol (ben sovint periodistes) que pretenen tractar d'altres temes i ser intel·lectuals. Sento donar-los la mala notícia de que, en aquest cas, la reciprocitat no és aplicable.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Els grans escriptors poden escriure sobre qüestions íntimes amb plena llibertat gràcies a la seva pròpia condició, que els permet estar, en certa manera, al marge de determinades convencions o condicionants socials. Els amateurs, per contra, difícilment s'ho poden permetre, en no poder fugir d'aquest context social. Llavors, els primers són escriptors lliures, mentre que els segons són criticats per <i>falta de sinceritat.</i></div><div><br /></div><div>***</div><div>Hi ha dos tipus de classes dirigents. En primer lloc, hi ha les que saben adaptar-se als vaivens polítics i socials, mantenint-se sempre al costat del poder, sigui qui sigui qui l'exerceixi, per seguir conservant el seu estatus. Aquesta és la preponderant -per no dir l'única existent- al nostre país. I després hi ha la que és capaç de dirigir el rumb polític i social en funció dels seus interessos o ideals. Aquesta, que és una autèntica classe dirigent <i>comme il faut</i>, diria que està en vies d'extinció.</div><div><br /></div><div>***</div><div>-Estàs obsessionat amb els llibres?- pregunta retòricament -o irònicament- l'À. en trobar-me fent cerques per internet d'alguns exemplars que persegueixo.</div><div><br /></div><div>***</div><div>I l'À avui fa vint anys i això és una imatge simbòlica, granítica que diria Josep Pla, de l'implacable pas del temps, de la nostra existència fugaç i fugívola com el mercuri.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Nadal, l'abisme insalvable entre allò que se celebra i com se celebra.</div>Àlex Figuerashttp://www.blogger.com/profile/00792589642857815408noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-22601868.post-68999787744820410042023-12-08T11:37:00.001+01:002023-12-08T11:37:24.494+01:00Notes La setmana de la festa major és sempre una de les més fredes de l'any. Així ho recordo des de ben petit. Ara és una setmana plena de dies festius, d'aglomeracions a les carreteres i a les ciutats, força insuportable. Però continua sent freda. I tot just començar, a la vigília del primer festiu, se'ns ha espatllat la calefacció. A l'interior de casa, malgrat els calefactors elèctrics, la temperatura ha caigut en picat. Escrivint a la biblioteca, hom se sentia en la bohèmia d'un taller montmatrenc. He servit, tanmateix, el dinar amb la millor vaixella i, mentre tallava el pa, m'he sentit molt afortunat de tenir-ne. He obert una ampolla de vi i he pensat que érem feliços, en la fredor. Afortunadament, quan els efectes del romanticisme començaven a esgotar-se han arreglat la calefacció a un <i>mòdic</i> preu.<div><br /></div><div>***</div><div>- Quants cops has vingut a Cotlliure?- em pregunta l'N. mentre caminem per enèsima vegada per l'espigó per veure la vista del poble, avui sota un sol lluent.</div><div>- Molts. N'he perdut el compte- responc.</div><div>- I no te'n canses? No t'avorreix?- torna a preguntar.</div><div>- Mai em canso de la bellesa -responc, i m'adono de seguida de la ridiculesa i presumptuositat de la resposta.</div><div>Però el cert és que, si alguna cosa em conforta, són els entorns agradables i harmònics, els paisatges bells. Pot resultar molt tòpic, però els clixés, les obvietats, ho són per alguna cosa. M'agrada aquest mar, avui ben pla, tancat a recer de les dues entrades que fa a Cotlliure, el bell campanar a ran de platja, els murs drets del castell, ben perpendiculars a l'aigua, les altes muntanyes en darrer terme, les cases del poble construïdes amb certa cura... M'agrada aquesta carretera que recorre la costa, des de Banyuls fins a Argelers, entre vinyes verdes i mar blau. Potser m'agraden els tòpics, què hi farem.</div><div><br /></div><div>***</div><div>M'agrada arribar a aquests pobles de la costa Vermella, aquest territori que Josep Pla separava del Rosselló i considerava que conformava una unitat amb els pobles del nord del cap de Creus, que també diferenciava de l'Empordà. M'agrada recórrer aquesta carretera que serpenteja entre sureres i matolls, un terreny que em recorda profundament el de la Calma, si no fos perquè un cop a dalt, hom veu el blau del mar. Les masies són aquí de pedra negra, en contrast amb la vermella de la Calma, i les alzines donen suro. Són més esprimatxades, menys frondoses. El vent hi bufa més i la temperatura no baixa tant. Som a mig camí dels gairebé mil metres d'alçada del nostre altiplà. La història, i els parlars, també difereixen.</div><div>La baixada del coll per la banda de França és gairebé una caiguda en picat, la carretera cau a plom en giragonses impossibles i aviat comencem a trobar el paisatge de vinyes, extremament bell. En aquest final de tardor, les fulles són ben grogues, a punt de caure, però encara llueixen amb força sota aquest sol fred però fervorós. S'enfilen pels costers d'aquests darrers contraforts del Pirineu, fent la feina difícil als homes que les treballen. En veiem un parell, traginant entre les fileres de ceps. Hom diu que la producció del Banyuls i el Cotlliure es trasllada progressivament a la plana del Rosselló, on és més fàcil i rendible. Penso que seria terrible que es perdessin aquestes vinyes, en un triomf de la barbàrie i la dictadura del diner. Però sé que és molt fàcil dir això per qui no n'ha de viure. El romanticisme sovint és gratuït. Com ho és també pensar en viure algun dia en aquesta terra, en una simple barraca de vinyater. Escriure, passejar, romancejar, acostar-se algun dia a les platges, a veure el mar o a pescar... Ser una mica Maillol, sense ni tan sols necessitat d'esculpir, només vagarejar, <i>diletantejar</i>.</div><div>Maillol, a qui anomenaven <i>el grec</i>, no deuria sentir-se foraster en el viatge que feu a Grècia. Dels que conec, se'm fa difícil pensar en un paisatge més proper al de la Grècia que, ben modestament, també he visitat: roca, vent, vinya, mar... Potser per això la concepció de la seva escultura era profundament grega, com ho era, fins i tot, el seu nom.</div>Àlex Figuerashttp://www.blogger.com/profile/00792589642857815408noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-22601868.post-10838290985943287412023-12-04T20:16:00.000+01:002023-12-04T20:16:49.511+01:00Notes Holbein treballà a la cort d'Enric VIII, un monarca infame, despietat i cruel. Velázquez pintà a la cort del pusil·lànime Felip IV. Ambdós foren pintors meravellosos, autors d'una obra que projectà els seus foscos entorns, transcendint-los. Però, com uns artistes d'una sensibilitat tan viva pogueren abstreure's d'aquests mons que, no ho oblidem, incloïen reines decapitades o autos de fe? Foren les necessitats econòmiques, com passa sovint, les cordes que els mantingueren units a l'òrbita d'un poder exercit de manera execrable? O, per contra, la seva sensibilitat anava per una altra banda i era immune a la injustícia? Probablement mai ho sabrem.<div><br /></div><div>***</div><div>La història i les històries del premi Goncourt recollides en les pàgines del totxo -575 pàgines en quart- de <i>120 ans de prix Goncourt, une histoires littéraire française</i>, de Jean-Yves Le Naour i Catherine Velent. Aparentment podria semblar un llibre per <i>connaisseurs</i>, però els diferents capítols, un per cada any, que llegeixo una mica a l'atzar reflecteixen mil anècdotes lligades a la grandesa d'un premi i a les misèries humanes, literàries i no literàries.</div><div>N'aprenc moltes coses, com ara terminologia: <i>Galligrasseuil</i>, la contracció de Gallimard, Grasset i Le Seuil, els tres grans segells literaris francesos que acumulen els grans premis. Una mena d'Oxbridge editorial, vaja. Descobreixo també que l'any 1914 no es va atorgà el premi, per raons aparentment òbvies, però sí que es va donar els anys 15, 16 (se'n van donar dos, el de l'any en curs i es va recuperar el del 14), 17 i 18. Tampoc es va atorgar el premi l'any 1940, però sí els dels anys 41, 42, 43 i 44 (el de l'any 40 es recuperà el 46). Una mostra de que també l'excepcionalitat de la guerra acaba sent transitòria i el món sempre gira.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Interessant la reflexió que escolto de Sergio del Molino en una entrevista, sobre les acusacions d'egolatria que acostuma a rebre qui escriu en primera persona. Sosté que l'autor que utilitza aquesta perspectiva no deixa de transmetre el que veu i sent des de la seva pròpia limitació i modèstia. En canvi, és l'autor que usa la tercera persona i la figura del narrador omniscient -que ho veu tot i ho sap tot- qui actua gairebé com un déu. Afegeix que, en països de llarga tradició religiosa -catòlica- com el nostre, la confessió -o tot allò que se li assembli- fora del confessionari és considerada imprudent i impròpia, fet que acaba d'arrodonir aquesta mala fama de la primera persona.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Considero que les xarxes socials són, en general, pernicioses. Però el transfons del que a vegades hi trobo, i que no s'acostuma a veure en la vida <i>real</i>, em produeix una fascinació, potser entomològica, extrema.</div>Àlex Figuerashttp://www.blogger.com/profile/00792589642857815408noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-22601868.post-37920018143496031582023-12-03T10:10:00.000+01:002023-12-03T10:10:15.890+01:00NotesPer les distàncies curtes, caminar; per les distàncies mitjanes, el cotxe; i per les distàncies llargues... evitar-les tant com es pugui.<div><br /></div><div>***</div><div>Enric González explica en una entrevista que l'últim Nadal va dinar sol en un McDonald's tot llegint el diari. No em sembla un mal pla, si no fos pel diari.</div><div><br /></div><div>***</div><div>En la mateixa entrevista, González parla del seu sentit de l'orientació, que el fa situar-se fàcilment en les ciutats. Penso que és una gran virtut, en bona part innata, però que també es pot entrenar. Una bona manera de fer-ho és renunciar al <i>google maps</i>, tal com vam fer en la recent estada a Londres. (Tot i que, malauradament, no fou una renúncia absoluta, va ser un important pas endavant).</div><div><br /></div><div>***</div><div><br /></div><div>Van Eyck, un dels millors pintors de tots els temps -o el millor, si això es pot realment categoritzar-, consignava un humil <i>Als ich can</i> (tan bé com puc) en els seus quadres.</div><div><br /></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjrVAVlKxK2yNKtFxtkoFY6WcbeNYDhC-v9E73wX5ipPtUi4ZeIFPJFiYh4vpPhhyb4_Ig_kTsm2Dw9DonPaga3hHUX8by_RSHseMR3dWDbt5VCDj4tnmHak8pEnvdmfXTIR_zvItsx385IPOetH2pwwY8_BqTha3izD1_awLmwVhsJqw1EXvIM/s755/autoportrait.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="755" data-original-width="600" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjrVAVlKxK2yNKtFxtkoFY6WcbeNYDhC-v9E73wX5ipPtUi4ZeIFPJFiYh4vpPhhyb4_Ig_kTsm2Dw9DonPaga3hHUX8by_RSHseMR3dWDbt5VCDj4tnmHak8pEnvdmfXTIR_zvItsx385IPOetH2pwwY8_BqTha3izD1_awLmwVhsJqw1EXvIM/w318-h400/autoportrait.jpg" width="318" /></a></div><div><br /></div><div>Per contra, en el meravellós retrat de Derich Born pintat per Holbein hi consta el següent text: <i>Derichus si vocem addas ipsissimus hic sit / hunc duvites pictor fecerit an genitor, </i>que es traduiria com <i>Si li afegissis la veu, seria el mateix Derich i tindries dubtes de si el va fer el seu pare o el pintor</i>. Segons el catàleg de l'exposició <i>Holbein at the Tudor court</i> -meravellosa i acabada d'inaugurar a la Queen's Gallery de Buckingham Palace- la inscripció seria a iniciativa del mateix Holbein i vindria a ser un tribut a una llegenda pràcticament idèntica existent en un retrat pintat per Durer, el que podria voler dir que Holbein s'erigiria ell mateix en seguidor -o successor- de l'altre gran pintor alemany. En tot cas, comparat amb el lema de Van Eyck, a mi em sembla lleugerament immodest, encara que la immodèstia estigui clarament justificada.</div><div><br /></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhQNy35aWdjf-6Kheg7i5HHvCfE60Ya5Q8vHhFs4Ii2P6bswDaQNi3h6CtgX9bs-D3XBLsSjnfLnYHE_plaoFgBG5_NGUvnUh2E2PSmcRE7moCxv0s4JeF1wba6JBxbAGYSj_7T3FTtCWsiosACkm0eUbZL4mjqExoWhfrIJ0ZzkDSYPDy0mDvt/s2250/1106045-1698758181.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="2250" data-original-width="1665" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhQNy35aWdjf-6Kheg7i5HHvCfE60Ya5Q8vHhFs4Ii2P6bswDaQNi3h6CtgX9bs-D3XBLsSjnfLnYHE_plaoFgBG5_NGUvnUh2E2PSmcRE7moCxv0s4JeF1wba6JBxbAGYSj_7T3FTtCWsiosACkm0eUbZL4mjqExoWhfrIJ0ZzkDSYPDy0mDvt/w296-h400/1106045-1698758181.jpg" width="296" /></a></div><br /><div>***</div><div>Els dies que vaig a buscar l'N. a tennis, a Vic, de nit, sol, al cotxe, m'agrada posar-me cançons de Charles Aznavour. És potser una petita extravagància, però m'agrada el seu aire de cantant passat de moda, de totes les modes possibles. Crec que ja ho he escrit alguna altra vegada. M'agrada la seva imatge de cavaller, la seva condició de <i>métèque</i>, la seva veu inconfusible, el seu romanticisme tronat... M'emociona sentir-lo cantar sobre imatges tòpiques:</div><div><i><br /></i></div><div><div><i>Quand au hasard des jours</i></div><div><i>Je m'en vais faire un tour</i></div><div><i>À mon ancienne adresse</i></div><div><i>Je ne reconnais plus</i></div><div><i>Ni les murs, ni les rues</i></div><div><i>Qui ont vu ma jeunesse.</i></div><div><i>En haut d'un escalier</i></div><div><i>Je cherche l'atelier</i></div><div><i>Dont plus rien ne subsiste.</i></div><div><i>Dans son nouveau décor</i></div><div><i>Montmartre semble triste</i></div><div><i>Et les lilas sont morts.</i></div></div><div><br /></div><div><br /></div><iframe allow="accelerometer; autoplay; clipboard-write; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture; web-share" allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/fVfnEyLOkrM?si=PCbrFcWB1vZW1wJL" title="YouTube video player" width="560"></iframe>Àlex Figuerashttp://www.blogger.com/profile/00792589642857815408noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-22601868.post-38421811904710519372023-11-29T20:02:00.001+01:002023-12-03T22:09:18.964+01:00Londres<div style="text-align: right;"><i><span style="font-size: x-small;">When a man is tired of London, he is tired of life</span></i></div><div style="text-align: right;"><span style="font-size: x-small;">Samuel Johnson</span></div><div style="text-align: right;"><br /></div><div>Recordo que la meva entrada a Londres fou difícil. Havíem anat a estudiar-hi anglès -és un dir- en ple mes d'agost amb qui llavors era la meva nòvia (i ara la meva dona). D'entrada, la ciutat em va semblar inhòspita. Als carrers del centre, els peus es quedaven enganxats a les rajoles; d'uns locals més que dubtosos en sortien bafarades infectes d'oli reutilitzat. Feia setmanes que no plovia, l'herba estava seca i al metro no hi havia aire condicionat. No teníem diners per dinar decentment i a la residència on ens hostatjàvem ens oferien uns sopars nauseabunds. Fèiem classe en una mena de llar de jubilats. Les dutxes eren impúdicament mixtes. Sort que mai vam trobar-hi ningú.</div><div>Van haver de passar un parell de dies perquè la meva percepció de la ciutat virés radicalment. Vam canviar Oxford street per King's Road, Trafalgar Square per Bedford Square, el Soho per Kensington. La temperatura va baixar. La fresca sempre és sinònim d'higiene i civilització. Seguíem alimentant-nos bàsicament dels entrepans de Pret-à-manger, però vaig començar a entendre ràpidament la ciutat. La que possiblement ha estat, des de llavors, la Ciutat.</div><div>Han passat gairebé trenta anys, hem anat a Londres sempre que hem pogut, però menys del que hauríem volgut. De fet, hi hauríem volgut viure. Ser Nicholas Jenkins. O el seu creador, Anthony Powell. O Cyril Connolly. O... tant se val. Ens hem acontentat passejant-hi, creient que no érem turistes, tot i estar hostatjats en hotels simples de Kensington, Bloomsbury o, fins i tot, Bayswater. He volgut creure que John Sandoe, Hatchards o Heywood Hill eren les meves llibreries; fins i tot que el meu anglès era correcte. Han caigut múltiples visites a la National Gallery, a la Portrait, a les Tate i, fins i tot, a la Wallace Collection o a l'institut Courtaulds. Hem dinat i sopat en restaurants més que dignes i hem trobat plaer en els <i>pies</i> i les <i>ales</i>. He sentit el fervor fetitxista de les plaques blaves. Puc recórrer de memòria múltiples racons de la ciutat. En sé, modestament, els noms d'uns quants carrers. N'he escrit tant i tan bé com he sabut. <i>Als Ich Can</i>, com consignava Van Eyck en els seus quadres. Amb resultats incomparables als del flamenc, esclar, però amb la mateixa intenció.</div><div>I ara, em temo que he tancat el cercle. Vam ser-hi un cap de setmana d'aquest novembre. Potser massa curt, potser massa intens. No vaig flairar aromes hòrrids provinents de restaurants tèrbols. Però vaig pagar massa per vins més que mediocres. No vaig compartir banys. Però vaig trobar multituds que m'impedien literalment caminar pels carrers del centre. Ens vam haver de refugiar a Hatchards -refugi immillorable, això sí- per fugir de les masses. Vaig trobar parades de metro clausurades per seguretat, vies de tren tallades per obres reiterades i inacabables.Vaig veure cotxes omplint els carrers a totes hores. Vaig trobar manifestacions que emparaven, en dies successius, bàndols enfrontats. El ritme de la ciutat em va embafar. La inflació dels preus em va omplir de tedi. Fins i tot els esquirols dels parcs em van semblar hiperexcitats. La vitalitat que en altres moments em semblava una mostra de dinamisme i creativitat, ara em va resultar patològica i anfetamínica.</div><div>Potser, només potser, he tornat a l'escepticisme original; de vegades, hi ha cercles que es tanquen.</div>Àlex Figuerashttp://www.blogger.com/profile/00792589642857815408noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-22601868.post-38706823956782203892023-11-22T15:45:00.000+01:002023-11-22T15:45:50.862+01:00ApuntsQue algú et demani que escriguis, ja és una gran cosa. Però a l'altra plat de la balança hi seuen els editors indiferents, que tenen sobrepès.<div><br /></div><div>***</div><div>Torno a treballar, després d'una breu pausa per dinar. El sol baix de final de tardor invita a quedar-se a l'exterior. En un banc hi jau un pobre. No puc deixar de sentir, cap a ell, una lleu i injusta enveja.</div><div><br /></div><div>***</div><div>La ideologia, quina droga tan potent!</div><div><br /></div><div>***</div><div>Conversa amb l'A. Tot el que sigui alimentar la seva vanitat obté resultats positius.</div><div><br /></div><div>***</div><div>L'À. en confirma, de fonts del sector, que els cafès que serveixen als restaurants són tots iguals. Ni descafeïnats ni punyetes. En el meu ànim contestatari actual, això em provoca una certa satisfacció.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Enriure's a la cara del teu rival polític des d'una posició de poder, no és només una mostra de baixesa, és també un mal negoci a llarg termini. Cal adonar-se, per moral o per interès, que humiliar sempre és un camí equivocat.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Debat amb P. sobre la mediocritat. Concloc que la necessitat d'acomodar-s'hi no està renyida amb l'esforç per fugir-ne.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Passo moltes estones llegint sota aquest sol de tardor. Per desgràcia, l'interès de les lectures acaba sent inversament proporcional a la bellesa de la llum d'aquest sol de tarda.</div><div><br /></div><div>***</div><div>X. m'adverteix de la necessitat d'informar-me més sobre la intel·ligència artificial per ser conscient de les conseqüències pernicioses que pot arribar a tenir. Però no em sento amb forces d'obrir un altre front de resistència.</div><div><br /></div><div>***</div><div>L'horitzó de Londres com a paradís artificial.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Un dels mals de la tecnologia és haver-nos desprotegit del refugi de l'aïllament.</div><div><br /></div><div>***</div><div>La bellesa, encara que sigui inassolible, és el gran antídot.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Una civilització que ataca, amb l'excusa de protegir-se, els cims de la seva expressió artística (Vermeer, Velázquez, Monet) no mereix sobreviure.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Allò que cercava Goya de mostrar-nos com som, de la manera més descarnada, ara ho aconsegueixen les xarxes socials.</div>Àlex Figuerashttp://www.blogger.com/profile/00792589642857815408noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-22601868.post-28774449496292794712023-10-25T16:15:00.002+02:002023-10-28T16:01:23.416+02:00Dissabte, diumenge i dilluns (III)<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiZq3g6nf9NuyIkztsXbdFcTg8SJ25DV6x-2Ted1xqpRZwzhZ5ImNL6M00O_CKkADI2g39tH9D8Tme-jZ0Lw26qUswE_Vmx6rq2onNdiWCy8kv5R76fil7Q-8ASPu2lzS5z3aE2hV1sol2NOosNvStfraay-x7DBQZ2YEVsdANvzFfLQXCVKZjM/s2000/terrace-of-infinity-2000.webp" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1333" data-original-width="2000" height="266" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiZq3g6nf9NuyIkztsXbdFcTg8SJ25DV6x-2Ted1xqpRZwzhZ5ImNL6M00O_CKkADI2g39tH9D8Tme-jZ0Lw26qUswE_Vmx6rq2onNdiWCy8kv5R76fil7Q-8ASPu2lzS5z3aE2hV1sol2NOosNvStfraay-x7DBQZ2YEVsdANvzFfLQXCVKZjM/w400-h266/terrace-of-infinity-2000.webp" width="400" /></a></div><br />Si a tota la costa hi ressonen els noms d'artistes, escriptors, actors... que s'hi instal·laren o hi passaren dies, segurament és el petit poble de Ravello, que mira el mar des de les alçades, el que ha acollit la nòmina de celebritats més contundent. Es podria fer una alineació de somni de visitants, més o menys assidus, a la localitat: Wagner, D.H. Lawrence, Virginia Woolf, Vita Sackville-West, Lytton Strachey, E.M. Forster, Winston Churchill, Gore Vidal, Pasolini, Greta Garbo...<div>El grau d'arrelament d'aquests visitants ha estat molt variable i molts d'ells, que formen part de la llista que exhibeix sovint Ravello, foren simples convidats, passavolants o hostes de les vil·les de luxe. Però no tots. Sembla que Wagner s'inspirà en els jardins de Villa Rufolo per crear el jardí de Klingsor de <i>Parsifal</i> i D.H. Lawrence, endut pel geni -o la voluptuositat- del lloc-hi escrigué parts de <i>L'amant de Lady Chatterley</i>. </div><div>Però si a algú cal estar agraït pel llegat deixat a Ravello, i al conjunt de la humanitat, és a Ernest William Beckett, Lord Grimthorpe. Ell fou qui, durant el seu particular Grand Tour, descobrí una vella i abandonada propietat situada en una posició privilegiada i hi construí els jardins i l'actual vil·la Cimbrone. Per fer-ho, comptà amb diferents ajuts i influències, entre els quals, el de Vita Sackville-West, qui l'assessorà en la selecció de flors i arbres.</div><div>La filla de Lord Grimthorpe, Lucy Beckett, va fer construir després, a tocar de Villa Cimbrone, una altra vil·la de situació igualment majestuosa: La Rondinaia. Per què explico aquesta història? Doncs perquè l'any 1972 Gore Vidal va comprar la Rondinaia i hi va viure, a temporades, durant més de 30 anys. Sobre Ravello, Vidal va escriure que:</div><div><br /></div><div><i>Els habitants de Ravello s'espanten quan dic que aquest lloc és mundialment famós per la literatura, especialment la moderna. El gran escriptor anglès D.H.Lawrence va venir aquí, així com el gran escriptor de viatges francès André Gidé. Per descomptat, Richard Wagner també es va inspirar en les meravelles d'aquest lloc. Tots aquests grans artistes van reflectir en les seves obres, encara que fos breument, el verd intens, el blau transparent, el gris de la roca tosca, l'atmosfera formidable, tots i cadascun van sentir el fi equilibri que la natura manté sobre l'antic centre del món: la Mediterrània.</i></div><div><br /></div><div>I va ser el mateix Gore Vidal qui, a propòsit, de les vistes de l'anomenada Terrazza dell' Infinito de Villa Cimbrone va escriure:</div><div><br /></div><div><i>Fa vint-i-cinc anys, una revista americana em va preguntar quin era el lloc més bonic que havia vist mai en tots els meus viatges i vaig dir-los que era la vista des del mirador de Villa Cimbrone en un dia lluminós d'hivern, quan el cel i el mar eren tots dos d'un blau tan viu que no era possible distingir l'un de l'altre.</i></div><div><br /></div><div>Certament, no crec que sigui exagerat pensar, quan hom es troba en aquest mirador de Villa Cimbrone, ornat d'estàtues clàssiques, que s'està davant d'un dels llocs més bells del món. I és curiós constatar que no hi ha cap fotografia capaç de copsar tota aquesta bellesa, que s'esmuny, inassolible, com tants desitjos en la vida.</div>Àlex Figuerashttp://www.blogger.com/profile/00792589642857815408noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-22601868.post-90952543112544070692023-10-25T14:49:00.001+02:002023-10-26T08:44:39.606+02:00Dissabte, diumenge i dilluns (II)En la conversa amb Javier Aznar que escolto al cotxe, Ariana Harwicz esmenta una afirmació de Proust, segons la qual els qui més defensen una llengua són, paradoxalment, els qui l'ataquen, entès atac com una utilització<i> impura</i> o personal de la llengua. Busco la referència i la trobo en <a href="https://www.jornada.com.mx/notas/2022/05/01/cultura/marcel-proust-epistolar-cuatro-cartas-ineditas-en-espanol-la-semanal2019/">una carta adreçada a la vídua de Georges Bizet l'any 1908</a>, de la qual en reprodueixo aquí un parell de fragments:<br /><br /><i>Las únicas personas que defienden la lengua francesa (como el Ejército durante el caso Dreyfus) son las que “la atacan”. La idea de que hay una lengua francesa que existe alrededor de los escritores y que hay que protegerla, es inaudita. Todo escritor se ve obligado a hacerse de su propia lengua, como todo violinista se ve obligado a hacerse de su propio “sonido”.</i><br />(...)<br /><i>Porque de ese modo una forma gramatical puede ser hermosa por ella misma, porque sólo puede ser hermoso lo que puede contener el signo de nuestra elección, de nuestro gusto, de nuestra incertidumbre, de nuestro deseo y de nuestra debilidad.</i><br /><br />Altra vegada, això em fa pensar en el meu instintiu rebuig a la perfecció, entesa aquesta no com l'excel·lència o el treball ben fet, que cal buscar-los sempre, sinó com el control absolut dels detalls, la rigidesa o, fins i tot, l'afectació. Pensant en la meva llengua i en la seva defensa basada en aquest mal entès perfeccionisme, em ve al cap el record d'algun antic professor.<br /><br />***<br />La bellesa d'aquest territori de la Costiera Amalfitana contrasta precisament amb la seva imperfecció. Aquesta imperfecció que es manifesta en determinada estètica, en la construcció, la decoració, però sobre tot, en certs usos i costums. L'individualisme, l'anarquia semblen manar. Aquest caràcter local és tan fort que no es deixa vèncer, de moment, per la creixent expansió del luxe més descarnat, del bling-bling més odiós. Noies que abracen els seus nòvios -gracias, gracias, gracias, diu una d'elles aparentment emocionada- per haver-les portat a un mirador de Positano on poder fotografiar-se fins la sacietat. Joves americans robustos que pregunten de males maneres per la seva habitació a l'entrada d'una vil·la-hotel de luxe mentre arrosseguen l'omnipresent tròlei i la funda amb el vestit de casament. Nuvis foranis que, com ens explica l'R., propietari de la casa on ens estem, conviden tot un poble a l'aperitiu del seu casament que aplega gent vinguda de mig món. Són colonitzadors temporals, turistes que han perdut el més mínim instint adaptatiu a l'hora de moure's i ser respectuosos amb el territori que els acull. Per això, conforten els motorinos que us avancen en la corba més tancada, els conductors d'autobús que us fan senyals per ajudar-vos a passar pels punts més estrets de la carretera, la noia de l'hotel que sap respondre amb orgull i fredor el jove americà malcarat o els agricultors que perseveren en el cultiu, econòmicament dubtós, dels llimoners... Tots ells són elements de caràcter que encara contraresten i vencen el monstre uniformitzador, amb diverses variacions de la clàssica miseria e nobiltà del sud d'Itàlia.<br />D'aquesta manera, igual que els paisatges, arribem a estimar aquest caràcter, allò que ens sembla imperfecte i d'escàs gust. Mentre sopem a la protegida placeta d'Atrani, que indentificaríem a l'instant amb el substantiu Itàlia que conté el nostre diccionari intern, una família celebra l'aniversari de casament dels avis bevent vi i aigua que agafen directament de la font (a ells, no els cal convidar ningú de fora) i una altra àvia, la propietària del restaurant, es passa la nit paplantada a la porta, segurament més per costum que per ofici. Quina altra cosa podria fer? Quan acabem de sopar, ben entrada la nit, pujarem els cinc-cents graons, que, entre casetes, camps de llimoners, roques esquerdades i, fins i tot, un petit monestir pintat d'un color entre rosa i vermell (aquí van crear tots els colors molt abans de que existissin els pantone), ens portarà a la casa on, buguenvíl·lees i hibiscus regalimen gotes de la pluja recent i el mar és una extensió negra, que es manifesta com un buit infinit.<br /><br />***<br />Cetara fa olor de mar i de peix, tal com els tòpics pinten els pobles de pescadors. A la petita platja, recollida hi regna el sol; als carrers del poble, ficats ja entre les roques d'un entrant de la cosa, la foscor. Les taules dels petits restaurants acompanyen el carrer central que baixa fins el mar. Des de la finestra del cotxe, les copes de vi blanc, entelades, són la imatge del desig. Trobar lloc on aparcar, un espai buit delimitat entre línies blaves, n'és la consumació. Aquí no han arribat la pàtina daurada del somni ni el bernís brillant del luxe. Les cases exhibeixen negrors d'humitat i els estenedors, mostres d'humilitat. Una dona reparteix paquets d'amazon parant el seu cotxe minúscul cada vint metres. Ens ha mirat malament quan l'hem acabat avançant, abans que pugués obrir la porta per enèssima vegada. Ara, mentre ens la creuem a peu, la seva mirada oblica fa pensar que ens recorda. Dinem, sabent que és ja dilluns, la tarda passarà de pressa, i tot s'haurà acabat. Tot? No sabem ben bé què, en realitat. Menjo spaguetti amb gust d'all i anxoves fregides, i res em semblaria millor aquí. La copa de vi blanc, gelat, es fa realitat però s'esvaeix ràpidament, com tots els grans plaers. El sol fa lluir la cúpula acolorida i brillant de l'església. Un peó treballa al carrer, mentre cinc se'l miren. Un matrimoni gran ens ensenya el nostre futur. Ja a la carretera, els rètols -Salerno, Napoli- semblen un miratge.Àlex Figuerashttp://www.blogger.com/profile/00792589642857815408noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-22601868.post-90285647755034881992023-10-25T10:07:00.000+02:002023-10-25T10:07:04.837+02:00Dissabte, diumenge i dilluns (I) Com en l'obra de teatre homònima de l'autor napolità Eduardo de Filippo, passem aquests tres dies -dissabte, diumenge i dilluns- ben a prop de Nàpols. Són dies eterns i, paradoxalment, volàtils al mateix tamps, com tots aquells que formen part de la vacança, que es viu sempre com un estat gairebé oníric. És un període de temps, aquests dissabte, diumenge i dilluns, que no forma part del fil de la quotidinaitat ni gairebé de la realitat, no és consecutiu a cap altre dia ni precedeix a res, se situa en una línia paral·lela, al marge del fil de la vida. En certa manera, també nosaltres ens transformem, deixem de ser qui som habitualment; el nou escenari ens desdibuixa i ens configura d'una altra manera, segurament més suau, amb menys arestes, com la línia de l'horitzó d'aquest mar Tirrè que ens envolta aquests dies, sempre difuminada i entelada de boirines.<div><br /></div><div>***</div><div>Escolto Ariana Harwicz, que assenyala l'error de dibuixar-nos des de les identitats, d'escriure o pensar des d'aquestes identitats, com si fos tot el que ens caracteritzés. És un pensament encertat, oposat als nostres temps, que ella qualifica de covards, en què sembla que tots ens haguem de compartimentar i identificar contínuament, cadascú en la caixeta de la seva identitat. Els humans som molt més complexos i canviem, ens desdibuixem, com ens passa precisament ara.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Ja dimarts, passejant per la nostra ciutat, tan ordenada i aparentment civilitzada, enyoro el caos primigeni d'aquell sud d'Itàlia, que se'm mostra, des de la distància, com un exemple de llibertats. És aquell desordre, quasi invivible, el revers d'aquesta hipercivilització tan profundament ordenada, que pretén controlar-ho tot, evitar qualsevol risc, regir-se per una seguretat extrema que no deixa de ser un desideràtum inassolible. Com diu la dita popular, buscar el millor ens allunya d'allò que és bo i tinc la sensació que la cerca impossible de la perfecció ens aparta del confort de la naturalitat. Penso en els crits, en la conducció temerària, en el relativisme de la norma que impera a la Campània amb un cert enyor d'una llibertat perduda, o potser, simplement, d'una naturalitat arraconada.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Les platges italianes, amb el seu aire decadent, són també anacròniques. Ja ha passat l'estiu, però no costa imaginar-se sota aquests parasols perfectament homogenis i alineats -una paradoxa en aquest país- cossos untats d'oli i vestits amb petits slips d'on sobresurten grans panxes, nens esprimatxats corrent i àvies amb vestit de bany negre cridant-los. Els rètols de les platges amb grafies d'altres èpoques i noms de ressonàncies exòticament anglosaxones, ajuden a situar-nos en escenaris de films de l'època daurada de Cinecittà. La banda sonora és a mig camí del jazz italianitzat i la cançó melòdica que ens feia ballar agafats en l'adolescència més paleolítica. <i>Sapore di sale, sapore di mare</i>.</div><div>A Amalfi, aquest món contrasta amb la grandesa perduda d'un passat llunyà, recuperada ara, parcialment, gràcies al rei Mides del turisme. En un palau de primera línia de mar onegen les banderes de les quatre repúbliques marítimes: el lleó de Sant Marc i les creus, de diferents modes i colors, de Gènova, Pisa i també Amalfi. És la mostra de l'orgull d'haver estat en aquesta lliga de campions. La gran demostració d'aquesta vella noblesa la trobem, però, en el magnífic duomo orientalitzant que corona la plaça. Les escales que hi condueixen, on sempre hi seu algú -turista i local- tenen un aire, potser només funcional, de la romana piazza di Spagna. Al vespre, no podem resistir-nos d'asseure'ns, no a les escales, sinó a la terrassa d'un cafè per observar aquest bell temple i, també, la gent que passeja. Les llums de les taules, de color aperol spritz, ens donen una claror íntima. Comença a fresquejar -tant com pot fer-ho a la vora del mar en aquestes latituds- i els establiments proporcionen mantes per romandre confortables a les terrasses. Els cafès són ben servits, els cambrers, ben vestits. Corre ja un aire de diumenge al vespre, en el qual es barreja el recolliment de les parelles que tornaran demà a la feina, amb la despreocupació dels turistes desvagats que pensen què faran l'endemà. Sant' Andrea és present arreu: a l'escultura de la font, al frontispici d'estil bizantí de la catedral, al nom dels restaurants i les pastisseries... Arriba de tant en tant, un perfum de l'omnipresent llimona, probablement artificial, provinent dels sabons, gelats i licors que venen les botigues de souvenirs, però suficient per omplir-nos els pulmons de somnis de vacances eternes, d'un sud infinit. Ens enganyem sentint-nos viatgers del Gran tour, cansats dels nostres nords i dels nostres costums rígids. Les onades del mar colpegen amb força les roques d'aquesta costa màgica, plegada en mil racons on viure amors prohibits i de roques des d'on les sirenes cridaven Ulisses i feien embogir els mariners. Què farem amb una vida només, existint aquest món?</div>Àlex Figuerashttp://www.blogger.com/profile/00792589642857815408noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-22601868.post-25299878901932797792023-10-15T22:43:00.000+02:002023-10-15T22:43:20.069+02:00Notes El cinema mai hauria d'haver sortit de les sales de cinema. O potser és una incapacitat meva la de no poder gaudir-ne fora de les seves parets.<div><br /></div><div>***</div><div>Empès per l'eufòria, vaig anunciar un dia: escriuré una novel·la! Ara em diuen, per què no escrius contes? I penso que dins la magnitud de la novel·la és fàcil que la realitat pugui trobar un espai on colar-se. En canvi, el conte és la ficció més pura. Potser és per això que és el gènere literari que menys m'agrada.</div><div>Penso en això després d'haver llegit uns quants contes d'Ian McEwan, que em deixen totalment indiferent.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Entro en una llibreria mentre té lloc la sessió d'un club de lectura. Jo em quedo mirant llibres sense escoltar gaire. Però acabo percebent que la conversa gira per centrar-se en l'actualitat. Les afirmacions, empeses per l'aparent unanimitat, van pujant de to. Que si celebrar una festa a prop de la frontera era una provocació, que sí uns bevien gintònics mentre altres moren de gana. Marxo sobtadament, profundament contrariat.</div><div><br /></div><div>***</div><div>A mi, la inspiració mai m'agafa treballant. Sempre passejant o dormint.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Recordo una pintada de l'època pandèmica, molt descriptiva, que va córrer per les xarxes: <i>Poco pan y pésimo circo</i>. I esquivar el circ, que difícil que resulta!</div><div><br /></div><div>***</div><div>Carles Riba, en l'última carta que escriu durant el seu viatge a Grècia, adreçada a Josep Obiols: <i>Dues vegades, en aquest viatge, he hagut de fer un esforç violent per no plorar com una criatura... o com un heroi antic. L'una a l'embarcament de Marsella, quan pressentia la meva Grècia a través d'una boira rosada i lila; l'altra a l'embarcament de Patres, quan per fi anava a conèixer l'Ítaca de l'Odissea, del llibre més bell del món.</i></div><div>Sense aquestes emocions, potser algú diria que infantils, cap viatge té sentit. Res té sentit, en realitat.</div><div><br /></div><div>***</div><div>A l'Eixample de Barcelona, dissabte a la tarda. Sensació absoluta d'haver perdut una ciutat.</div><div><br /></div><div>***</div><div>A vegades, el poeta no és més que el secretari que transcriu el poema que la realitat va creant al seu pas.</div><div><br /></div><div>***</div><div>Miro la final del torneig de Shanghai. Hurkacz contra Rublev, un dels tennistes per qui tinc més simpatia. Però no em puc abstreure de pensar que s'enfronten un rus i un polonès.</div><div><br /></div>Àlex Figuerashttp://www.blogger.com/profile/00792589642857815408noreply@blogger.com0