17.12.19

Bellesa

Instagram té sorpreses inesperades. Per exemple, trobar-se sobtadament, entre les fotografies de gent desconeguda que segueixes sense saber ben bé per què, les d'una noia d'una bellesa tan extraordinàriament punyent que resulta aclaparadora, no per la seva perfecció, sinó per la seva força, gairebé duresa. Un rostre marmori, pàl·lid, amb uns ulls blaus absolutament profunds i lluminosos, i un cabell d'una negritud brillant i insuperable. Segurament hi havia també el mèrit de la fotògrafa, que és a qui jo seguia. Aquelles imatges em van fer pensar en la incapacitat de les paraules -almenys les meves- per descriure tota aquella bellesa i per expressar tot el seu poder.
Curiosament, hores després, llegint la biografia de Virginia Woolf escrita pel seu nebot Quentin Bell, vaig topar-me amb una de les seves avantpassades, Sarah Prinsep, que acollia a la seva granja de Little Holland House a artistes i escriptors com Burne-Jones o Ruskin. Precisament, Ruskin parlava d'ella i de la seva germana com ciertamente dos de las mujeres más bellas en el sentido elevado de la palabra -los mármoles de Elgin con ojos oscuros- que uno puede encontrar en la vida moderna. Bellesa en un sentit elevat i marbres d'Elgin: segurament serien elements vàlids per descriure aquella bellesa d'instagram.

12.12.19

Notes

Tornant de Barcelona, assegut al vagó d'un tren de dos pisos -que em resulten profundament incòmodes- veig una imatge que em reconforta. Així com a l'anada m'he trobat individus mal educats fent sonar altaveus amb música reggaeton (un oxímoron) a tot drap, deixant una bicicleta obturant el pas a les portes o ocupant tres seients amb la cama estirada (no sé si això és manspreading o simplement badly behaving), ara veig una noia jove d'esquena amb uns auriculars posats, seguint amb gran atenció una partitura de música, en la qual pren anotacions. Als profans, les partitures musicals -i aquesta sembla especialment complexa- se'ns mostren com un món ignot, un oceà profund i inabastable, en el qual seríem incapaços de navegar. Per això, ens genera -almenys a mi- profunda admiració el coneixement d'aquest art, i m'agrada ser testimoni d'aquesta escena, en la qual hi percebo coneixement, constància i voluntat de superació.
A igual edat i escenari, la partitura i el reggaeton.

***
Una imatge magistral al final del tercer volum -Otoño- de Una danza para la música del tiempo d'Anthony Powell, que algun dia haurem de publicar en català. S'acaba la Segona Guerra Mundial, que ha ocupat durant sis anys, amb sorts ben diverses, la vida dels protagonistes. És el final d'una etapa intensa i l'alegria per la supervivència i la fi d'un infern -amb diferents graus de duresa, però infern a la fi- no és incompatible amb una certa buidor i alhora vertigen davant l'abisme d'una vida civil que cal reprendre amb tota les incògnites. Powell sap dibuixar aquesta estranya amargor situant el protagonista, Nicholas Jenkins, en una mena de botiga on els oficials llicenciats poden escollir un conjunt de vestimenta civil.
Colgador tras colgador, hasta donde alcanzaba la vista, exhibían pantalones de franela y chaquetas de tweed, deslustradas gabardinas y trajes grises con rayita blanca. Si aquello no era una tienda..., ¿qué podía ser? Tal vez la última escena que habías estado representando discurría en una tienda de ropa, donde te tocaba hacer el papel de comprador: elegías, te la probabas, la pagabas...y después salías del teatro dejando para siempre la escena y buscando cualquier cosa por hacer.
I aquesta escena on els personatges, com el mateix protagonita dábamos vueltas por el local como hombres sonámbulos, tanca el volum amb l'encontre amb un personatge secundari d'una altra època, un home una mica gris i ridícul -el recambio par excellence a disposición de cualquier anfitriona que lo necesitara en balls i festes ja anacrònics- que ajudar a marcar el final d'una època, el teló que cau com una llosa.

***
Sí, hi ha èpoques en la vida que acaben -més o menys bé- i n'obren de noves, que no deixen de ser, d'entrada, un abisme com el del final d'una guerra i acaben sent un oceà difícilment navegable, com el de les composicions musicals. T'adones llavors que la successió de mons no és només una qüestió temporal -la guerra que s'acaba dibuixada al·legòricament per Powell com una estranya botiga de roba i una etapa de pau que comença-, sinó que moltes vegades es tracta d'àmbits que conviuen els uns amb els altres sense gairebé solució de continuïtat. Territoris que transites i habites amb la màxima intensitat i, sobtadament, et resulten llunyans i inaccessibles.
 

6.12.19

Cercles

S'atribueixen moltes sentències divertides al genial, excèntric i poc pragmàtic futbolista britànic George Best. Una de les més celebrades és aquella que, sembla, va pronunciar amb la perspectiva dels anys viscuts: He gastat la meitat de la meva fortuna en dones i alcohol, la resta, l'he malgastada.
Jo no vull fer com Best, així que sempre que puc gasto els meus ingressos -poc comparables als seus- en llibres i viatges. És la millor manera de no malgastar-los.
Faig tants viatges -o escapades o sortides- com puc, i de vegades fins i tot n'organitzo que mai s'arriben a efectuar. L'altre dia em va arribar una facècia d'aquestes que corren per whatsapp que deia alguna cosa com ara: Quines ganes tinc de passar tot el mes de desembre a Nova York com l'any passat.. (que també en tenia ganes però tampoc hi vaig anar). Doncs això.
Recordo que fa anys vaig estar mirant de fer una escapada a un petit poble de Picardia, Gerberoy, via l'aeroport de Paris Beauvais on vola -o volava- Ryanair des de Girona. No sé com vaig descobrir aquest indret, però em va semblar un lloc fascinant, quasi encantat. Les fotografies el mostren com allunyat del temps, ple de roses i heures. Poètic i boirós. Passejant-hi virtualment, vaig trobar que alberga la casa-taller-jardí del qui fou pintor post-impressionista Henri le Sidaner. L'indret recorda una mica el Giverny de Monet. No coneixia le Sidaner, però vaig veure que la seva obra tenia també un aire boirinós, els seus plein air incloïen una capa més d'humitat -o de foscor- que els dels impressionistes tradicionals. No per això van deixar d'agradar-me.
Aquella escapada a Gerberoy mai es va arribar a fer, i crec que no havia vist mai tampoc al natural cap le Sidaner. Fins dilluns passat, quan a l'exposició d'obres al pastel de la Fundació Mapfre de Barcelona, vaig topar-me a una de les seves obres, una imatge hivernal d'una casa de poble, amb les finestres il·luminades que em va transportar a l'ocult Gerberoy. Hi ha moments en què els cercles semblen tancar-se.

1.12.19

A contravent

L'altre dia vaig assistir a una sessió sobre escriptura de continguts (concepte de per si odiós) a internet. S'explicava allí, segurament amb tota càrrega de raó, que a internet, d'entrada, no es llegeix, sinó que es fa una mena de scanning dels textos per veure si allò que es té al davant ens resulta d'algun tipus d'interès. Si els resultat és afirmatiu, després es llegirà, més o menys, el conjunt del text.
En conseqüència, l'escriptura d'aquests continguts acostuma a buscar una construcció simple, amb paràgrafs curts, escasses o nul·les subordinades, estructura esquemàtica, paraules destacades en negreta i no massa llargària. Em temo que aquest tipus de text es va estenent també en altres àmbits.
En l'últim número de l'edició espanyola de Vanity Fair, que, em sembla a mi darrerament ha baixat una mica la qualitat dels seus articles, llegeixo un reportatge sobre Mary-Kay Wilmers, editora des de 1992 de la prestigiosa London Review of Books. En l'article s'explica que la publicació ven de mitjana 75.000 exemplars cada quinzena en més de 140 països malgrat tractar-se de artículos muy largos sobre temas no precisamente ligeros y que no usan fotografías ni en la portada. Un logro en la era de la inmediatez y en plena crisis de la prensa y del papel.
M'agrada llegir això i pensar que cal seguir presentant combat. Tot i que hi ha moments en què la lògica empeny cap a la lleugeresa i la superficialitat, cal seguir remant en aigües profundes com fa la LRB. Sostenella y no enmendalla. Bàsicament perquè no hi ha res a esmenar.

***
En un prestatge de la llibreria trobo un petit volum d'Anagrama: Hammerklavier, de Yasmina Reza. Recordo haver-lo comprat de segona mà. Sempre que trobo llibres que no he llegit d'Anagrama d'autors que m'interessen, els compro. Així que, en aquest dissabte plàcid de tardor, li arriba el moment. És un llibret breu, inclassificable, construït amb textos molts diversos. Alguns m'interessen més que altres. El llegeixo entre el sofà, quan es fa fosc, i una hamaca d'estiu exposada al sol d'hivern, quan aquest encara no s'ha amagat darrera el cingle. És precisament en aquesta fase que llegeixo el text que porta per nom Treinta segundos de silencio. Explica una conversa entre l'autora i un tal José María F. (Flotats, I presume) en una vieja calle de Barcelona, un domingo de diciembre. Explica F. un episodi ocorregut al festival de cinema d'Avinyó, cuando él tenía dieciséis años i era un joven catalán enamorado del teatro. L'episodi consisteix en què al final d'una representació memorable trancorren treinta segundos, por lo menos treinta segundos, sin que nadie diga una sola palabra ni se mueva, un silencio absoluto en todo el Palacio de los Papas. Després el públic s'aixeca i comença a aplaudir. Això dóna lloc a la següent reflexió de Reza: ¡Qué suerte!, me digo, ¡qué suerte!, no por haber visto ese espectáculo (...) ¡qué suerte haber conocido a ese público! ¡Qué dicha haber conocido esa época bendita de la no participación! Una época en la que sólo se trataba de recibir, simpe y honestamente -quizás la actitud más noble-, una época en la que no se trataba de explicarse, de demostrar, de ser un ego ruidoso y aparente. I continua contraposant aquell silenci amb l'actitud de: Rápido, aplausos. Rápido, manifestarse, rápido participar, opinar algo, proclamar su tan importante veredicto. Llegeixo amb sorpresa que el llibre de Reza es va publicar a França el 1997 i em pregunto què escriuria ara!
A contravent, novament.

28.11.19

Notes

Passo per la plaça Sant Agustí Vell de Barcelona i sento una conversa entre una parella. Ella es prepara per asseure's en una taula de la terrassa d'un bar i ell se'n va a demanar. El noi parla en castellà amb accent anglès. A la distància interroga la noia sobre si demanar vi blanc o negre, copes o una ampolla. Al final, ell li pregunta com li agrada el vi blanc i ella acaba responent:
- Mira, te confieso que no tengo ni idea de vinos.
Quan torno a creuar la plaça, passada una horeta, continuen asseguts.

***
Més enllà, al carrer de les Basses de Sant Pere, una noia en fotografia una altra, després d'una intensa preparació, davant d'una font. L'era d'instagram.

***
Escolto a la ràdio una mena de reportatge-debat sobre aquells establiments que a les ciutats, o on sigui, han desaparegut per deixar pas a noves realitats comercials. Les llibreries que s'han convertit en McDonalds, els cafès que han deixat pas a franquícies de roba. Citen la cançó de Sabina que diu y en lugar de tu bar me encontré una sucursal del Banco Hispano Americano i es pregunten si fa més mal la desaparició del lloc en si mateixa o veure allò que l'ha substituït. Si ens fereix més la pèrdua de la llibreria, o que l'hagi substituït el McDonalds. Penso que passa el mateix amb les parelles que es trenquen: dol més el trencament o l'aparició del substitut?
En tot cas, en el programa en qüestió, el filòsof Manuel Delgado assenyala que cadascú de nosaltres -i cada generació- té uns referents i que a algú pot semblar-li nefasta la instal·lació d'un carrefour on hi havia el bar de la seva joventut, però que en aquell nou carrefour seguiran passant coses per altres persones. I afegeix que el veritable desastre el trobem quan els llocs són substituïts pel no-res. I penso que això és el que pot passar amb l'actual canvi de model comercial, en què tot ho volem a casa: comprar per internet i que ens ho portin a casa, demanar menjar i que ens el portin a casa. Potser el veritable canvi serà que els establiments físics, els llocs reals deixaran pas a la virtualitat.

***
Sento a la ràdio, novament la ràdio, que un grup de música mainstream ha decidit no efectuar una gira mundial per estalviar els efectes nocius que tindria sobre el planeta. Penso que és una molt bona decisió. Tots hi guanyem. Hi guanya el planeta -aparentment-, hi guanya el grup que pot seguir dibuixant-se una imatge friendly tant d'acord amb la seva naturalesa i hi guanyem nosaltres, que no els haurem de sentir.

***
A la ràdio -again- sento que un productor local de ratafia ha decidit doblar aquest divendres el preu dels seus productes i donar els beneficis d'aquest increment a alguna iniciativa solidària. Anomena a la iniciativa Fuck friday i és una protesta a la hipertròfia del Black friday, que considera una iniciativa aliena i una promoció de la compra compulsiva i irracional.
M'agrada, aquesta iniciativa, perquè, a diferència de l'anterior que deixa portar-se per les aigües plàcides de la correcció, neda a contracorrent.

***
Assisteixo a una mena de vernissage. La persona amb qui havia d'anar-hi ha tingut un problema d'última hora, així que hi vaig sol. Només conec l'amfitriona, amb qui parlo una estona. De seguida, però, em quedo sol. El lloc és molt agradable, toca un trio de jazz, que m'agrada, serveixen un cava excel·lent. La gent sembla amable, interessant. És un entorn cinematogràfic: l'escena d'un film. No se m'acudiria un lloc millor per ser, a la ciutat, en aquell precís moment. Observo, bado. Però al cap de poca estona, m'acomiado i me'n vaig. La pressió social de la solitud.

***
Va caure'm el mòbil a terra i se'm va trencar la pantalla. Durant vint-i-quatre hores vaig portar a la butxaca de l'abric un telèfon esquerdat, que anava deixant caure petites estelles de vidre. Se me'n va clavar una al dit, fent-me un petit tall, quasi inapreciable, però que encara percebo. Penso que Rilke, avui, potser moriria d'això, en comptes de la punxada amb una espina de rosa.

***
Llegeixo La javanesa, aquesta història inèdita de desamor que Joan-Daniel Bezsonoff publica en el recull Les set vides d'un gat rus. Malgrat algun episodi dibuixat, amb la distància del temps, amb una certa comicitat, la història em resulta commovedora. S'hi percep encara el dolor, l'impacte causat. Hi ha la gran veritat de l'experiència viscuda amb intensitat, sense cap fre.
Annie Ernaux explica a Passion simple- també tot just acabat de llegir- un altre tipus de passió amorosa. En aquest cas, una passió consumada, però també amb fortes limitacions: el caràcter inevitablement temporal de la relació i el desequilibri entre el nivell d'entrega de les parts.
Veig ara una sèrie de televisió -el títol de la qual em nego a confessar- que versa també sobre una gran passió amorosa, una passió estranya. És una història simple i superficial, un entreteniment. Però se suma a aquestes altres històries llegides que porten els protagonistes a conduir-se per la vida d'una  forma irracional, que podria resultar inexplicable, però que generen una absoluta complicitat en el lector.

17.11.19

Guanyar

En un fragment de l'irregular Tardor, d'Ali Smith (no m'ha convencut malgrat les lloances generalitzades i l'excel·lent treball editorial de Raig Verd), es fa esment a una mena de tertúlia radiofònica política, en què un dels participants diu a l'altre en relació al resultat del referèndum del Brexit (som a Anglaterra): Doncs molt bé. Supereu-ho. Creixeu. El vostre temps ha acabat. És la democràcia. Heu perdut.
És una evidència que en política sempre es vol guanyar: eleccions, referèndums, debats i ara, sobretot, relats. Però una cosa és guanyar per governar, aplicar el programa propi, donar expressió real a uns principis i uns ideals, i l'altra és la idea partidista, frontista, gairebé bèl·lica, de guanyar. I cada vegada s'utilitza més aquest terme des d'aquest vessant, fins i tot, en formacions polítiques que porten el nom de Guanyem. Aquests guanyar, guanyem o guanyarem com a símbol aparentment innocu de cohesió grupal, voluntat col·lectiva, lluita per uns ideals, em resulta una mica inquietant perquè porta sempre implícit un rival, que acostuma a ser una altra fracció social a qui cal derrotar. Guanyem, però guanyem a qui? En democràcia, realment, cal guanyar a algú?
Després de l'esmentada cita radiofònica, Ali Smith escriu: És com si la democràcia fos una ampolla que algú pot amenaçar de trencar per fer uns quants danys. Som en uns temps en què la gent diu coses perquè les senti algú altre però res no acaba convertint-se mai en diàleg. Per molt que es parli de diàleg, afegiria jo.
Em sento lluny dels postulats de guanyar, de ser més fort que l'altre, de ser un mes que l'altre. Més que en bàndols, crec en la societat com un sistema de vectors, amb diferents direccions i diferent força en funció del seu suport,en base als quals cal trobar un vector resultant que no serà mai del gust de tots però que serà el que millor ens representarà a tots.

5.11.19

Montpellier, Ernaux

Montpellier bull. Recordo la meva darrera visita a la ciutat, surt narrada a Davant dels camps i de la nit i en algun text publicat a Clarín. Reflecteix una ciutat hivernal, en blanc i negre, d'acord amb el meu estat d'ànim convalescent d'aquell moment. Una ciutat bellíssima, malgrat tot, silent i apagada, de colors parisencs.
Ara, aquest dissabte a la tarda, Montpellier bull de gent i d'activitat. La temperatura és més de maig que de finals d'octubre i el sol -és el darrer dia d'horari d'estiu- dóna color a la ciutat. Les ombres de les branques dels arbres es projecten sobre les façanes elegants, les parelles passegen, les floristeries exposen les seves mercaderies, de sofisticada simplicitat. Dinem tard a recer d'una estàtua de Jaurès, després caminem i badem. La plaça de la Canourgue és, malauradament, en obres i el parc de Peyrou, també. Això no és obstacle per a que la gent s'hi passegi amb aire festiu. El sol es cola pels carrerons del barri de Santa Anna i, arreu, la gent s'arremolina al voltant de les tauletes de les terrasses.
Acabem a Le grain des mots, sòlida llibreria situada en un bulevard ben recuperat per on ara només hi circulen tramvies. Hi passem una estona. M'acabo emportant un llibret d'Annie Ernaux, Passion simple, que em fa pensar, salvant les distàncies, en alguna cosa que vaig escriure i que, literalment, s'ha perdut. M'agrada la sinceritat d'aquesta història curta, que llegeixo en un parell de vespres, i que explica com, a vegades, determinades situacions ens fan posar la vida entre parèntesis.
La història d'Ernaux i Montpellier, el d'ara. I aquell Montpellier d'abans, d'una altra història.

Lodève, Modiano

Lodève és una estranya població del Llenguadoc. Fa anys que hi anem, bàsicament a veure les magnífiques exposicions de pintura que, sorprenentment (la vila té només set mil habitants), programa el seu museu. José Luis García Martín la canta en el seu primigeni Café Arcadia, de 2003, com a sucursal del paraíso, després d'haver passat dècades com un lugar oscuro, olvidado. Diria que darrerament ha recuperat alguna cosa d'aquest caràcter obscur, somnolent, abandonat.
A Lodève, però, ens sorprèn -no tant com el museu però Déu n'hi do- una bona llibreria, Un point, un trait, on comprem, la darrera novel·la que publica Modiano, fidel a la seva cita amb Gallimard i amb els seus lectors. Encre sympathique, que així és titula el llibre, té una de les millors arrencades que he llegit en Modiano, cosa que ja és dir. Parlo de l'arrencada perquè encara no l'he acabada i no puc donar-ne una visió definitiva, però fins ara em sembla una novel·la magnífica, plena de tots els ingredients que han fet gran l'escriptor parisenc. La llegeixo quan el sol de la tarda ja se'n va, ben d'hora en l'horari hivernal, i la nostàlgia enigmàtica dels personatges i els temps perduts que tan magistralment sap recrear Modiano, casa a la perfecció amb la mort de la llum del dia que se'n va. Costa no deixar-se endur per la desesperança i la desídia a mesura que avancen les pàgines i ens preguntem què se n'ha fet de Noëlle Lefebvre. Tots tenim les nostres Noëlles Lefevbre i els nostres Gérards Mourade. Com tenim les nostres geografies que també han desaparegut, esborrades sense que ens n'hàgim adonat. I no puc deixar de preguntar-me com seria llegir aquesta novel·la un haventdinat d'hivern (no se m'acut altra traducció per aquest après-midi francès) a Lodève, rere un finestral enorme, veient els carrerons deserts i sentint, potser, només algun crit llunyà apagat pel bufar del vent que entra gèlid per les escletxes de les portes.

28.10.19

Realitat

De la mateixa manera que em costa, quan escric, crear arguments més enllà de la realitat, escriure històries de ficció desconnectades de la pròpia experiència, sóc incapaç d'inventar, en la vida, realitats paral·leles segons la meva conveniència per fer quadrar els fets d'acord amb els meus interessos. La realitat acostuma a ser tossuda i inamovible, i com a tal cal tractar-la.
Així doncs, si bé sento enveja i admiració pels novel·listes de raça, capaços d'escriure històries ben travades a partir de la imaginació i la invenció, les persones que tenen la capacitat de forçar el relat -ara que està tan de moda la paraula- dels fets de la vida quotidiana per aparèixer sempre al final de la història com a herois sense màcula, no em generen res més que un profund menyspreu.

Preguntes

A la novel·la El país del agua, de Graham Swift, publicada aquí per Anagrama, un dels alumnes -Price- pregunta al protagonista -el professor d'història Tom Crick que a l'adaptació cinematogràfica va ser encarnat per Jeremy Irons- per què cal perdre el temps amb la història -i les seves històries- quan a ells, els joves, el que els preocupa no és el passat sinó el futur que tenen per davant. És a dir, per què mirar enrere quan només veiem uns horitzons amplíssims i desconeguts al nostre davant?
Aquesta és la resposta de Tom Crick, narrador de la novel·la:
Y cuando vosotros, como ocurre todos los cursos, como es lógico que hagan todos los cursos de historia, preguntasteis: ¿Para qué sirve la historia? ¿Por qué la historia?, yo solía decir (hasta que Price repitió la pregunta por enésima vez, pero dándole un nuevo significado..., y con ese patente temblor en los labios): Vustro por qué es la respuesta. Vuestra exigencia de explicación lleva consigo la explicación. ¿No es esa misma búsqueda de explicaciones, inevitablemente, un proceso histórico, en la medida en que tiene que avanzar hacia atrás, emprezando por lo posterior para remontarse a lo anterior? Y mientras sigamos teniendo esa necesidad inquietante de obtener explicaciones, ¿no tendremos siempre que andar por ahí cargando con este pesado pero precioso saco de claves que llamamos historia? Otra definición, niños: el hombre es el animal que pide explicaciones, que pregunta por qué.
I segueix dient: Descubrir los misterios de la causa y el efecto. Mostrar que hay una relación que responde a cada acción. Que Y es consecuencia de la X que la precedió.
La concatenació de fets i els nostres passats -el passat de cadascú de nosaltres- ens condicionen més del que pensem i, en aquests temps que corren d'hiperacceleració i sobreinformació del present, les preguntes que siguem capaços de fer-nos són les que ens permetran no només entendre'ns millor, sinó també, obrar millor. Segueix Swift amb la veu de Tom Crick: La historia empieza solamente a partir del momento en que las cosas empiezan a ir mal; la historia nace sólo con los problemas, la perplejidad, el arrepetimiento. En una època poc donada, precisament, a la reflexió, el reconeixement dels errors, el penediment, el dubte o, fins i tot, el consens cal recórrer a la història i a les seves preguntes.

22.10.19

Misèries

Avui he estat buscant un fragment que recordo haver llegit fa anys en algun llibre d'Enrique Vila-Matas. No l'he trobat. He arribat a la conclusió de que potser no existeix més enllà de la meva ment, que potser és tracta d'una recomposició que jo m'he fet a partir dels textos i llibres que he llegit d'ell.
Però mentre buscava, m'he adonat de quants llibres he arribat a acumular del gran escriptor barceloní: vint en total. D'entrada, he pensat que eren molts i que la meva fidelitat lectora hauria contribuït força a l'economia de l'escriptor. Però fent un càlcul ràpid, m'he adonat que aquestes lectures, aquestes adquisicions, aquests vint llibres comprats, deuen haver aportat a Vila-Matas aproximadament -i únicament- uns trenta-cinc euros.

20.10.19

Més Zagajewski

Seguim amb el degotall d'impressions que va deixant la lectura de Una leve exageración, de Zagajewski. Sobre la sensació d'endur-se un llibre de la biblioteca, en contraposició amb l'adquisició d'un llibre en una llibreria:

Todavía hoy, siento el mismo escalofrío de placer cuando vuelvo a casa expectante con un volumen de la biblioteca: una novedad, el presagio de una sorpresa. Mucho más que cuando traigo un libro recién comprado en una librería, una propiedad de nuevo cuño, como si el sentido de la responsabilidad por lo que me pertenece enturbiara las cosas de algún modo. En cambio, la biblioteca es la región del amor libre, invita a los romances sin compromiso, a relaciones pasajeras, invita a lecturas caprichosas que provocan ora el éxtasis, ora el aburrimiento, pero siempre nos brindan la oportunidad de hacer rápidamente un cambalache.

I tot i que jo sóc més de llibreries que no de biblioteques, de compromisos que de cambalaches, m'agrada aquesta visió lliure de la lectura, venint, a més, d'un autor tan sòlid i poc procliu a frivolitats.

***

I m'agrada també el poema que cita d'Apollinaire, una de les seves últimes creacions, La jolie rousse (La bella pèl-roja), que és una mica críptic, però que m'és proper i atraient, amb versos com aquests, traduïts per Octavio Paz:

Ella llega y me atrae como el imán al hierro
Tiene el aire hechicero
De una adorable pelirroja

Sus cabellos son de oro se diría
Un hermoso relámpago que dura
O esas llamas que se pavonean
En las rosas de té al marchitarse

12.10.19

Més notes

A causa d'un despertador erròniament activat m'he despertat avui, dissabte, a les sis del matí. He passat dues hores al llit donant voltes literals, i donant voltes a idees, elucubracions, notes. I quan vinc aquí a posar-ho tot negre sobre blanc sempre ho faig amb la temença de no ser capaç de traslladar allò que he pensat, allò que m'agradaria poder escriure. És el repte permanent de l'escriptura.

***

Vaig rebre ahir publicitat d'un gabinet dental. Hi havia una fotografia de tot l'equip professional, amb l'especialitat de cadascuna (tot eren dones). Em va agradar llegir que una d'elles era conservadora. Conservadora dental, una professió bonica. Com ho és ser conservador de museu, una professió que sempre m'ha resultat molt atractiva, tant pel seu contingut com pel seu nom (també en anglès, curator). Conservar dents, conservar patrimoni, conservar obres d'art, conservar el paisatge i l'entorn (sense messanismes fanàtics), conservar allò que s'ha construït durant generacions. Conservar, que en cap diccionari és antònim de progressar. En temps de piròmans de tota índole, conservar.

***

Parlant de conservar i de conservadors. Em va agradar veure, fa unes setmanes, un vídeo de l'exprimer ministre britànic John Major referint-se al llenguatge utilitzar per l'actual -i paradoxalment anticonservador- govern liderat per Boris Johnson. Deia Major que paraules com sabotejador, traidor, enemic, rendició, traïció no haurien de tenir lloc en el nostre partit ... i tampoc, per això, en el conjunt de la nostra societat. Certament, el llenguatge desbocat i les emocions han passat, com va succeir fa moltes i moltes dècades, al primer pla de la política. Malauradament.

***

Adam Zagajewski, sobre quelcom que havia pensat moltes vegades i que no sabria expressar com ell: que l'alegria mai és prou intensa com ho és, en sentit contrari, la melangia.
Otra vez era junio -atardeceres largos y suaves que se apagan lentamente y que prometen tanto que, hagamos lo que hagamos con ellos, acabamos teniendo la sensación de haber fracasado por no haber sabido evitar perder el tiempo-. Nadie sabe cuál es la mejor manera de vivirlos: caminar hacia donde nos lleven los pies o tal vez quedarnos en casa junto a la ventana abierta de par en para que el aire cálido y saturado de sonidos veraniegos se cuele en la habitación y se mezcle con los libros, las ideas, las metáforas y con nuestro aliento. Aunque no, éste tampoco es el método. No saldrá bien. Sólo podremos llorar estas tardes interminables cuando ya sean cosa del pasado, cuando el día se vuelva cada vez más corto. Estas tardes son inasibles. Quizá la pena, el recuerdo y la nostalgia sean la única forma de percibir los largos atardeceres de junio.
Un text per llegir un dissabte de tardor com avui, en què el silenci i la grisor es colen per la més petita escletxa.

***

Retrobar aquest text de Zagajewski m'ha costat enormement. La irracional mania de deixar els llibres immaculats i no subratllar mai.

10.10.19

Unes altres Barcelones


La revista Clarín publica en el seu darrer número el meu viatge per unes altres Barcelones, les meves Barcelones,

4.10.19

Notes

Dissabte, tot just acabats de llevar, em pregunta l'N.:
- És guai ser adult?
- És millor ser nen, li responc.
- Però pots fer el que vulguis, contesta ella.
I el cert és que, per molt bé que estiguis -i segurament la infància és el millor estat possible per a l'ésser humà- l'ànsia de llibertat és allò que preval per damunt de tot. I m'alegro que tingui aquest afany per fer el que vulgui, cosa que els adults -i ella encara no ho sap percebre- no aconseguim.

***
I valoro igualment molt el seu esperit crític, que s'està desenvolupant a grans passos i que li fa qüestionar moltes de les veritats oficials i de les idees del pensament políticament correcte actual, que li arriben pertot i a les quals, com el seu germà, ja comença a veure el llautó. I jo callo, però celebro que el liberalisme i el dubte s'assimilin gairebé per òsmosi.

***
Moltes vegades em vénen al cap idees i pensaments, o visc situacions sobre les quals voldria escriure, que se m'acaben escapant per falta de disciplina a l'hora d'anotar-les. Però no sempre és fàcil treure un bloc i posar-se a escriure al mig del carrer, així que avui decideixo, per fi, fer ús de l'eina de l'iphone que permet transcriure notes de veu. Crec que serà un instrument útil.
Així que, miro al meu voltant, m'acosto al micro del telèfon i dic: Zagajewski, Gemäldegalerie. Ser adult o ser nen. Reconec que no és una anotació senzilla i si algú m'ha sentit, deu haver pensat que provinc de l'Est d'Europa, però el curiós és que l'aplicació ha acabat transcrivint el següent: Cercar geps que demà al de Galerie a ser adult ho sé nen.
De totes formes, m'ha servit per recordar-me'n de la primera anotació i de la que ve a continuació.

***
He entrat un moment a la Strogoff de la Garriga a tractar un parell de qüestions amb el llibreter i no he pogut evitar mirar què tenia per allà, tot i que demà ja tinc jornada llibresca a la fira d'editors de Besalú. He vist que ja tenien el volum d'Adam Zagajewsky Una leve exageración, una mena de dietari que em resulta especialment atraient. No volia comprar-lo (encara), però m'he posat a fullejar-lo i m'he trobat casualment una entrada sobre una visita a la Gemäldegalerie de Berlin, sobre la qual vaig escriure precisament fa pocs dies. Així que sense ni tan sols llegir-la, he cregut oportú adquirir el llibre sense més dilació.

25.9.19

Realitat, fugacitat i claredat

He escrit moltes vegades sobre la funció que té l'escriptura d'instrument per captar una realitat fugissera. De fet, aquesta és una de les qüestions que més m'obsessiona a l'hora d'escriure: ser capaç de recollir i recuperar allò que se'n va, especialment aquells instants de la vida que transcendeixen el primer pla de la realitat. De vegades experimento una certa solitud en aquesta difícil missió, per això sempre em reconforta trobar algú més en aquest camí, especialment algú que resulta solvent i admirat.
Vaig escriure ja sobre aquell poema de William Carlos Williams en què compara les seves paraules, els seus versos, amb els arbustos que sostenen les fulles de tardor abans no siguin trepitjades i escampades pel vent. Aquesta ha de ser la nostra funció sostenir i capturar les imatges, els moments de la vida, abans no se les emporti la voràgine de l'existència.
Doncs bé, sóc feliç avui de trobar, en el poemari del gran Eloy Sánchez Rosillo que he comprat a la fira del llibre del passeig de Gràcia, un poema que ens parla precisament d'això, de la voluntat de preservar una daurada tarda de setembre. Escriu Sánchez Rosillo a Tarde de septiembre:

Ojalá que esta tarde, tan amarilla y dulce
como un topacio que se va apagando,
no se pierda del todo cuando acabe.
Si logro preservar con mis palabras,
su efímero transcurso

I segueix dient:

En realidad, la empresa no es pequeña:
puede ser que con creces sobrepase
el tamaño de un hombre.
Pero vale la pena. Hay que atreverse,
y en el intento pongo cuanto soy.

Difícil però meravellosa empresa.
I en el llibre que llegeixo de Renzo Biasion sobre l'ocupació italiana de Grècia durant la Segona Guerra Mundial, S'agapò, hi trobo un text que aprofundeix en aquesta idea de l'escriptura i, en aquest cas, també de la pintura. En una mena d'epíleg que recull textos de diversos autors parlant de Biasion (que es va dedicar fonamentalment a la pintura i només va escriure aquest llibre, malgrat la seva qualitat com a escriptor), escriu el periodista i escriptor Mario Pomilio:

Y si tuviera que explicar lo que en mi opinión le pide Biasion a la pintura y cuál es la necesidad que le lleva a dedicarse a ella, me referiría sin dudarlo a ese obstinado y asiduo ejercicio de captar: un continuo retratar para ver mejor y más adentro, en definitiva, para entender mejor; un sistemático ceñirse a una realidad próxina, que los demás habitualmente miramos sin darnos cuenta de que la vemos y que él desencuaderna en páginas esenciales, confiando en hacérnosla más accesible e inteligible; un trabajar, en suma, con cosas simples y cotidianas que a nosotros nos pasan desapercibidas y que, cuando volvemos a verlas, traspasadas a su pintura, se nos presentan misteriosamente más sumisas al ojo, misteriosamente más transparentes, misteriosamente -diría- recuperadas en su claridad, y también -aún más probablemente- en su originario "misterio".

Un text sobre la pintura de Biasion que es podria fer extensiu a la seva literatura i a la de qualsevol literatura que reeixeixi en aquesta difícil missió. És allò que escrivia Marías a propòsit de Shakespeare o Proust, que són capaços no de donar llum per esvair la foscor sinó d'il·luminar la foscor que ens envolta per ser-ne conscients i, potser també, entendre-la.

24.9.19

Santorini IV: el rerepaís






El rerepaís. És un terme que havia trobat en l'obra de Josep Pla. Sembla que té connotacions bàsicament econòmiques: és la zona d'influència d'un port o una metròpoli costanera, situada generalment a l'interior. Alliberat d'aquest component econòmic, crec que és un terme que escau a una certa àrea interior de l'illa de Santorini. Doblement rerepaís, perquè la geografia illenca i la forma allargada de l'illa la situa entre dues costes: la de la caldera i la de les platges que miren a l'est.
Pyrgos, Emporeio, Megalochori o Exo gonia conformarien aquest rerepaís imaginari que potser només existeix a la meva ment. Però m'agrada aquest nom perquè els dóna una imatge de territori una mica ocult a la massacre turística. Només una mica, però ja és alguna cosa.
Pyrgos és el més espectacular d'aquest pobles. Blanc i costerut, ha començat a ser envaït. Es percep en la cura amb què s'han restaurat algunes cases i en l'existència d'algun establiment hoteler i de restauració de luxe. Hi són, però no s'acaben de veure. La seva discreció contrasta amb l'exhibició permanent d'Oia. Està bé. Casualment, esmorzem dos dies a Pyrgos, gairebé sols, amb tota la vista per a nosaltres. El blanc immaculat i omnipresent de les cases ens dóna vida. Els tocs de blau de les cúpules són quasi com un dibuix infantil, un joc de nens. A l'entrada de la humil església de Theotokaki, del segle XIV una dona renta vasos i els posa a assecar sobre un drap blanc. Repetim la visita un vespre. El sol s'amaga sense que ningú l'assetgi. El cel es tenyeix de grocs, vermells i liles, el blanc de les cases es torna gris. Uns llums al terra ens marquen el camí. Entra la nit mentre sopem en un terrat. Ens porten raki en una ampolla de cristall treballat. Música de riures i de soroll de coberts. Vi blanc sense resina.
A l'altra vessant del relleu rocallós on s'arrecera Pyrgos hi ha Exo gonia. És un territori desordenat i gairebé oblidat. Una enorme església moderna, solitària i desamparada, li dona un aire estrany. Els quatre carrers moren sense dur enlloc. Entro al pati d'un antic molí, que té un terra bonic, amb dibuixos fets amb pedres, i m'hi trobo uns matalassos i roba abandonado (o no). Una dona se senya quan passa davant de l'església -aquesta és una altra, més vella i més bonica-. Després es queda una estona xerrant amb una altra dona que frega el pati. Regalima l'aigua, tan escassa, pel carrer. Corre un gos petit i malgirbat, que ens segueix, tafaner. Un altre, afortundament fermat, ens borda. Les buguenvíl·lies, creixen als racons i ombregen els passatges.
A Emporeio, més al sud, també donen ombra i fins i tot silenci. Al migdia, és un poble mort i silenciós, bellíssim. Diuen que hi van viure Sartre i Simone de Beavoir. M'ho crec, però no n'hi trobo cap vestigi. Tampoc són personatges que em despertin cap simpatia ni proximitat. A Emporeio, el blanc ha donat pas, en moltes cases, a una mena de groc o beige pàl·lid. El poble sembla un laberint, coronat per l'antic kastro, que recorda una medina àrab. Escales, portes, patis i racons, tot net, llustrós, silenciós, tancat i barrat. L'església també, amb les seves tanques de ferro. Al final del poble, un mirador dóna a una vall on s'apleguen cases humils, a redós de camins i torrenteres. Recorda un paisatge àrab, palestí. Si mirem més enllà, veiem el mar d'edificacions de la costa de Perissa i Perivolos. Però no hi mirem. Ens quedem en el silenci d'Emporeio. Dinem una moussaka i un vas de vi en una terrasseta airejada. Ens serveix un grec somrient, petit i barbut. Sentim la dona trafiquejar a la cuina. És la millor moussaka que hem menjat aquests dies, i li diem. Vivim una sensació propera a la felicitat i a la despreocupació. Mentrestant, però, sentim com una dona francesa tus, cada vegada més. S'escanya. És una escena tràgica. El seu home l'agafa per la cintura, prem amb força per reanimar-la, sense resultat. No podem fer-hi res. Per un moment creiem que es mor, però finalment reacciona i aconsegueix expulsar una oliva. La mort ha sobrevolat, estranyament, aquest paradís. No ens en sabem avenir. El grec ens mira seriós, alleujat. Volem ignorar la mort, com a defensa, però és sempre pertot, inesperada, implacable i capritxosa.

20.9.19

Santorini III: els contrastos


Al llarg dels anys m’he adonat que hi ha ciutats o llocs que, d’entrada, resulten una mica hostils i requereixen un temps d’adaptació. Em va passar amb Londres, per exemple, potser perquè era molt jove o perquè, d’entrada, és una ciutat dura i exigent. Santorini també és un cas d’aquests. En rellegir el text que vaig escriure fa uns dies, m’adono que potser la visió que donava de l’illa –i que era la primera visió- resultava una mica injusta i apriorística, esbiaixada per l’impacte inicial i pel contrast brutal amb Folegandros. Santorini és un indret dur en el sentit que no és fàcil moure-s’hi, que hi ha un excés de gent –l’excessiva concentració humana és sempre un problema important- i que fa una certa llàstima pensar què hauria pogut ser i en què s’ha convertit realment. Però te racons d’una bellesa que causa una profunda impressió.
No tenia referents literaris de Santorini. Recordava una fotografia de Josep Pla a dalt d’un dels burros que s’utilitzen per salvar els pendents de l’illa i vaig llegir el que n’havia escrit. No em va semblar un dels seus textos més afortunats, vaig tenir la sensació que escrivia una mica d’esma i va deixar-me indiferent. Vaig comprar-me el llibre de Xavier Moret sobre Grècia. Ja apuntava alguns dels defectes de Santorini en contraposició amb altres illes Cíclades. Vaig encomanar el mapa editat per la llibreria Atlantis Books, amb seu a Oia, que inclou recomanacions dels llibreters a l’hora de visitar l’illa. Em va resultar força útil. Té aquell estil irònic però alhora una mica naïf dels anglosaxons expatriats en països exòtics per a lles. Vaig fullejar guies de viatges i vaig mirar llocs d’internet, però estava orfe d’un referent més sòlid. Això va donar lloc a la improvisació que, de vegades tampoc està malament.
La visita a Oia, el primer capvespre, va evidenciar la necessitat de mirar d’evitar els indrets més freqüentats. Oia s’ha convertit en una mena de decorat, molt bell, però decorat a la fi. Ara és una mena de plató fotogràfic, un lloc on retratar-se amb el fons de cases blanques, cúpules blaves, el mar i el cel; la posta de sol al capvespre i el mar de llums a la nit. Després de la bogeria de la posta de sol, recórrer la població de nit resulta estrany: els comerços comencen a tancar, els restaurants estan, malgrat tot, força buits, l’eixam de gent s’ha diluït. Hi ha racons amagats, on estem quasi sols. No es percep vida de poble perquè no n’hi ha. Només l’estampa d’una noia, asseguda contemplant la caldera mentre parla amb una àvia sembla tenir aire local. L’indret, però, no deixa de ser fascinant i privilegiat, objectivament bonic.
El carrer principal segueix estan, malgrat tot, transitat. La llibreria Atlantis Books és oberta. En entrar-hi sorprèn trobar-hi força gent, però crec que el perfil del visitant respon més al del curiós que troba el lloc encantador, més que no pas al d’un lector. La llibreria és un petit oasi en un mar d’hedonisme superficial. Té una bona selecció de novetats en diferents llengües, preferiblement en anglès, i una secció dedicada a la cultura grega. També té primeres edicions i exemplars curiosos d’autors de referència a uns preus absolutament exorbitants. En un racó hi destaquen llibrets, pòsters i altres materials editats per la pròpia llibreria. El conjunt és harmònic, especial, sòlid, bonic. Compro un llibre de poemes de Leonard Cohen, tan emparentat amb Grècia, i un opuscle editat per ells sobre el creador de la Shakespeare and company –la nova- de París. Quan li comento a la noia que em cobra –una americana amb trets orientals- que la nostra guia de referència a l’illa és el seu mapa, se li escapa el riure. Really?- diu, fent-se’n creus. El terrat de la llibreria és obert als visitants i compta amb un petit sofà per fullejar algun dels llibres que allí s’hi exposen i per gaudir de les vistes. Deu ser un dels pocs terrats accessibles –i no tancats amb un cordó- de la població. Llàstima que sigui de nit.
Ja negra nit, recuperem el cotxe del pàrquing –he perdut el tiquet però el noi em pregunta a quina hora he entrat i em cobra el que correspon sense cap problema- i agafem la carretera que ressegueix la foscor dels penya-segats volcànics mentre l’asfalt malmès fa tremolar el nostre petit Nissan.

17.9.19

Santorini II: el xoc



Arribar al migdia al port d’Athinios, a Santorini, després d’uns dies de calma a Folegandros, és un shock. En baixar del ferry hi ha un núvol d’homes amb cartells plens de noms escrits que esperen els turistes per acompanyar-los, entregar-los un cotxe de lloguer o fer algun altre tipus de transacció. Els cambrers dels restaurants, on s’efectuen tots aquests intercanvis comercials, intenten també captar algun client despistat. No saps si les persones que et criden et volen ajudar o entabanar. Si aixeques el cap enlaire et trobes amb una corrua de cotxes, autobusos, furgonetes i motocicletes fent cua al llarg de tota la carretera plena de giragonses que descendeix al port. Segur que hi haurà algú que perdrà el vaixell, perquè la cua no avança i és materialment impossible que ho faci per falta d'espai. Els cotxes de lloguer, tots petits, tots blancs, tots força atrotinats, estan aparcats de qualsevol manera aprofitant els racons més petits. Tot té un aire profundament meridional. Ens costa trobar el nostre home (o homes, perquè acabaran sent dos), però finalment ens en sortim. Vam contractar el cotxe a una companyia el nom de la qual no coincideix amb el del paper que signem ni amb el de l’adhesiu identificatiu que porta el cotxe, però no sembla que això importi. Volíem un Fiat Panda però ens toca un Nissan Micra. És igual. Com que hem de retornar-lo de matinada ens diuen que el deixem aparcat a l'aeroport, obert, amb les claus sota l’alfombra. No sembla que això importi tampoc. Volem fugir d’allí com abans millor. Però no és fàcil. El carril de pujada està menys transitat, però no deixa de tenir els seus trams de cua. Se sent olor de fre de mà i d'embragatge cremat, especialment quan toca trobar un forat per sortir a la carretera principal.
El contrast amb Folegandros és aclaparador. La carretera que porta a Fira, la capital, i després a Oia, la població més emblemàtica i, a priori, més bella, té un trànsit dens i està envoltada d’edificacions, gasolineres, comerços. Tot i que és la ruta principal, cal fer giragonses, desviaments, encreuaments. L’asfalt està en un estat pèssim. El Micra vibra contínuament. Els ciclomotors surten inesperadament aprofitant qualsevol escletxa. Hi ha vehicles aparcats a la carretera, ocupant més de mig carril. Les furgonetes dels hotels s’aturen inesperadament per fer pujar i baixar turistes. Els autocars carregats encara de més turistes circulen a tota velocitat. Els vianants caminen pel voral i per la mateixa carretera. Els quads de lloguer, comandats per conductors inexperts, es mouen segons un criteri pendular: els uns corren com bojos, els altres exasperen amb la seva lentitud. Al cap d’un parell de dies recorrent l’illa res de tot això ens sorprendrà, però d'entrada resulta incòmode. Quan aconseguim arribar a l’hotel, respiro. Li dic a la G. que anirem a fer un volt i a dinar al centre d’Imerovigli, però ho farem a peu.
Imerovigli és una de les poblacions enfilades a la cresta de l'antic cràter, donant a la caldera, és a dir al tros de mar que l'illa encercla. Les cases blanques s'agomboien sobre el penya-segat. L'indret és espectacular, la vista és preciosa, treu l'alè. Però la presència permanent, al bell mig d'aquesta olla de mar, de tres o quatre creuers enormes indica i recorda el mal que pateix l'illa. Ho hem vist durant el camí des de l'aeroport i ho comencem a percebre també a Imerovigli. Oia ens ho confirmarà amb tot el pes de l'evidència. Bona part de l'illa -justament aquesta, la més espectacular- està devastada i desnaturalitzada pel turisme. Pràcticament la totalitat de cases d'aquestes poblacions que donen a la caldera s'han convertit en habitacions d'hotel o vil·les de luxe. Cadascuna d'elles té la seva terrasseta amb vistes al mar, la majoria té el seu jacuzzi o piscineta. Les escaletes que donen accés a aquest laberint són d'ús privat. Sembla una competició entre rics a veure qui la té més grossa, la terrassa. Però al capdavall tots la tenen prou petita. Mentre passegem veiem panxes opulentes torrant-se al sol en els seus cubicles. Biquinis mínims lluint sobre matalassos d'un blanc immaculat. Cossos immersos en saferejos d'aigües que vessen. Ostentoses copes de vi que volen ser una metàfora d'una felicitat venal d'aparador. Càmeres d'iphones que es disparen, auriculars que acaben de configurar bombolles de benestar de pagament. A l'hora de la posta de sol, quan masses de gent s'apleguen a Oia per gaudir d'aquest bell panorama, a les terrassetes hi ha qui, en un aparent privilegi, contempla el paisatge en remull, amb mil parell d'ulls clavats al damunt, brandant una copa de xampany a la mà. És estrambòtic i gairebé ridícul. Sempre m'ha semblat una mica contradictori i artificiós voler conjugar plaers en un mateix instant. O beus vi o et banyes o mires un paisatge o escoltes música. No crec que les sensacions plaents siguin sumables.
Al vespre, anem a sopar al port d'Ammoudi, just sota Oia, i ens cal baixar (i després tornar a pujar) els dos-cents vuitanta esglaons. És quan passem pel castell que ens trobem la gentada mirant l'obligada posta de sol. Em sembla més fascinant l'espectacle de la gent que la posta de sol en si. Mentre estem baixant les escales, el sol se'n va del tot i sentim com la gent aplaudeix. Em fa pensar en Rusiñol. Vaig llegir fa molts anys -no recordo on- que quan Rusiñol era a Mallorca anava a contemplar les postes de sol de l'illa. Quan acabaven, ell i els seus amics, també aplaudien i es posaven a cridar Que surti l'autor, que surti l'autor! Aquí, aquesta nota d'humor que és l'únic que pot justificar aquests aplaudiments, és inexistent.
L'entrada de la nit dilueix una mica la massa humana. Nosaltres arribem a Ammoudi, on sopem a tocar de l'aigua i ens impregnem, una vegada més, del que volem que sigui Grècia. Som conscients que busquem la foto desitjada. L'aire ens impregna d'humitat marina. Al davant, l'illa de Thirasia es va enfosquint i els llums del petit port s'encenen. La mar es torna lila i després negra, d'un negre petrolífer. Les barques oscil·len. Respirem l'aroma de sal en aquesta pau immerescuda. La nit i la bellesa acaben vencent.

16.9.19

Santorini I: l'amabilitat



No sabem com agrair l’amabilitat de Stefanos que ens recull a l’aeroport a quarts de dues de la matinada i ens acompanya al port a les set del matí. És la seva feina, sí, i ens cobra per això, també, però fa quadrar els seus horaris amb els nostres i quan s’adona que no podrem prendre l’esmorzar de l’hotel perquè marxem massa d’hora, ens prepara ell mateix uns sandvitxos, que són una magnífic coixí per als nostres estómacs davant d’una travessia que serà moguda, i ens dóna també uns plàtans i unes pomes. I aigua, molta aigua, aquí tothom et dóna aigua. Aigua i amabilitat pertot. Segurament deu ser el fruit de viure del turisme, però l’amabilitat i l’exquisidesa aquí són norma. Conec altres indrets més propers, de costa per exemple, que són també monocultius turístics i on l’afabilitat és quasi una excepció.
Stefanos és un grec amable i discret, que parla en veu baixa, educat en el tracte. Després d’haver dormit només quatre hores és molt d’agrair que et facin la vida fàcil. Però al capdavall no sabem com expressar l'agraïment. No sóc gens partidari de les propines. Crec que és una pràctica ancien régime que s’hauria d’extingir. La veig indigne per ambdues parts. Ja sé que molts sous mísers en complementen per aquest mitjà, especialment en l’hostaleria i en determinats països, però no crec que sigui un bona fórmula. Sóc partidari dels sous dignes, que no requereixin complements informals incòmodes. Quan era petita, l’N. ens feia molta gràcia quan, incapaç de recordar la paraula, preguntava en els restaurants si deixaríem caritat. I no anava errada, és un acte que no puc deixar de veure com una caritat, una almoina. Em sento incòmode deixant-la i no deixant-la. M’està bé que em cobrin un plus de servei inclòs en la factura, com es fa en alguns països, però no que es consideri que he de pagar una quantitat discrecional que no està en la tarifa. A Nova York els taxistes s’emprenyaven molt amb mi. He de confessar que això em satisfeia morbosament; jo no tinc cap culpa dels seus costums irracionals i primitius i, a més, acostumaven a prestar un servei pèssim. En l’època de canvis que estem vivint, molts d’ells no precisament per millorar, crec que seria bo abolir aquest costum classista, amb l’evolució de salaris i de tarifes que calgui.
Així que, després de baixar la vertiginosa carretera plena de revolts, donem les gràcies a Stefanos simplement amb un efjaristó i un somriure i ens quedem al petit port d’Athinios que, en aquelles hores, encara és desert. No podem deixar de sentir-nos una mica desemparats en aquest indret inhòspit, al bell mig de la caldera de Santorini. No sabem el que hi trobarem quan hi tornem.

15.9.19

Folegandros (i V): el record



L'amic X. em diu per telèfon que això de Folegandros li resulta familiar. Després escriu i diu que ja sap de què. Lluís Llach té una cançó, a l'àlbum Poetes, que porta per títol Ens veiem a Folegandros. És fantàstic tenir amics que sàpiguen tantes coses. D'aquesta manera sempre aprenem i ara sabem que Llach va dedicar la cançó a Eudald Solà, conegut també com a Alexis E. Solà, lingüista i hel·lenista català. I efectivament no se m'acut ara un lloc millor per retrobar-se amb un amic que l'illa de Folegandros. Encara que el poema de Llach sigui una mica trist i ens digui que:

Així cansats i amarats de records,
seguim inventant-nos que hi ha un horitzó
només per oblidar la mort...

Jo vaig ser incapaç de veure un horitzó explícit a Folegandros, on sempre es difuminava en una boirina, així que, tot i amarat de records, prefereixo no inventar-ne cap ni que sigui per amagar la mort. Voldria quedar-me amb la visió optimista -o potser conformista- de Kallifatides que em sembla molt sàvia:

La muerte no te privará de nada, has probado ya todos los placeres. Has visto a tu mujer parir a tus hijos. A tu hijo convertirse en un hombre y a tu hija en una mujer. Has visto el cerezo de tu jardín crecer, a las olas del mar pulir los cantos, a las serpientes enredarse una al lado de la otra. ¿Qué más puede ofrecerte ya este mundo? Bebe tu vino, date la bendición y cierra los ojos. Y si mueres esta noche, nada cambiará ni nada perderás.

Són les paraules de qui té el camí fet i vol convèncer-se, però el que és evident és que si una cosa no podem perdre -només la terrible malaltia ens en pot privar- són els records. M'agrada contrastar la imatge que ens fem d'un lloc desconegut amb el record que ens queda un cop visitat, veure'n les coincidències i les diferències, comparar els dos mons. Per molts mitjans que tinguem ara al nostre abast, la visió prospectiva és sempre incerta i té aquest punt de misteri que la fa atractiva. Un cop conegut un lloc, un paratge, una ciutat... costa recordar com ens l'imaginàvem, però val la pena fer l'esforç. Per contra, el record és molts més viu, i alhora més sòlid -basat en fets reals, diríem- però també està modulat per les circumstàncies. Em pregunto aquests dies quant de subjectiu té la meva fascinació per aquesta illa, i diria que poc, però les circumstàncies no deixen d'esbiaixar aquest record.
Miro les notes que vaig escriure aquells dies per portar el record a la cleda de la realitat. I potser el millor, per no portar-nos a engany, sigui transcriure-les, tal com eren, tal com són. Diuen:
Les roques i el mar. El vent. Els arbres: només creixen els tamarius a les platges i en algun barranc.
Un indret com cap altre. El vent i el silenci s'uneixen en un murmuri que casa amb les boires que esborren l'horitzó.
Més que les platges, el mar o les cases blanques, el més bell és el paisatge desèrtic de matolls secs i el món que genera. Mirar-lo des de dalt de la carretera, després d'aparcar el cotxe al costat d'una ermita.
El paradís del fotògraf. Poder copsar-ho tot, endur-s'ho tot.
La gent que anem trobant (i que ja vam enumerar i descriure).
Agios Giorgios. La mar que explota, les barraques abandonades, el meltemi.
Karavostasi. La impressió inicial. El mar blau i les cases cúbiques.
Angali La xarxa groga dels pescadors. Vi de retsina en un got duralex. Menjar simple, com abans. L'enyor de la vida senzilla.
Chora. Les salutacions de les dones. El castro. El tipisme. El prevere ortodox assegut en un banc del cafè. Els pastissos que porta la gent que surt de l'església. Els gats a les portes.
Un lloc inèdit al món.




13.9.19

Folegandros IV: les il·lusions


 Em miro un mapa de les illes Cíclades amb el propòsit d'organitzar un hipotètic futur viatge i penso que seria bonic fer-ne un sense la pressa dels dies establerts i els horaris fixats; viatjar una mica a la deriva d'un mateix, agafant els ferris de forma improvisada i parant aquí i allà segons l'humor de cada dia. Penso això, mentre tinc a mà el llibre que he acabat de començar Otra vida por vivir, de Theodor Kallifatides i la feliç coincidència entre el títol i els meus pensaments em fa somriure. Escriu Kalllifatides: Puede ser que cuando te inclinas a besar a tu hijo, o cuando estás tendiendo tu cama, o cuando te encuentras solo en una ciudad extraña, en París, por ejemplo, y de pronto te llega el susurro de las moreras de la plaza Gyzi en Atenas. Y sabes que quizá hayas vivido una vida equivocada. Pero nada puedes hacer. Sólo esperar el momento en que la vida que vives cobre más presencia que la vida que no viviste. És així.
De la vida que visc, em fan especial il·lusió els descobriments. Els descobriments de trets i actituds dels meus fills que fins aleshores havien estat ocults. De confessions que em fa algú i que em resulten inesperades. De nous mons sobre els quals no havia prestat interès i sobtadament se m'obren com un cofre de tresors. Res em resulta tan fosc com la monotonia, la superficialitat de les convencions, les converses planes, els treballs que costen esforços enormes i no aporten res. Les il·lusions, per contra, són com una llambregada, el combustible de la vida.
Em fa il·lusió ara descobrir més coses d'aquestes illes on tot just vaig passar-hi sis dies. És potse una mica ingenu. M'agrada llegir sobre elles, mirar-ne mapes. Un dels grans retrocessos de la humanitat són les aplicacions de geolocalització que et porten als llocs sense saber on ets. La persona s'empobreix i es converteix en un ninot en mans de la màquina. Res enriqueix tant com mirar mapes: saber on som, on serem, per on volem passar, conèixer els territoris, saber on són els punts cardinals. La humanitat va evolucionar quan va crear els mapes i els homes es van fer més forts i savis quan van saber llegir-los, situar-se en el món, moure-s'hi. Els mapes ajuden a saber cap on hem d'anar i cap on volem anar. On volem anar nosaltres. Són un element de llibertat.
L'amic R. em deia ahir que no hauria apostat ni un cèntim per la meva fascinació per les illes gregues. Potser tenia elements per pensar-ho: la meva atracció per l'ordre i el clima del nord, pels caràcters pausats. Però segurament aquí rau el secret: en la pausa, la calma. Res em molesta tant com el soroll, els entorns opressius i agitats, molt propis de determinats racons del sud. Quan travesso la rambla i la Boqueria el mes de juliol sempre penso que m'agradaria ser a Oslo. Però Folegandros no té res d'això. La calor és seca, no opressiva, i atemperada pel vent. El paisatge és obert, immens, la qual cosa és paradoxal vista la limitació territorial de l'illa. En alguns moments sembla quasi desèrtic. El turisme és assumible, la gent és amable. Circulem per l'illa en cotxe com en una pel·lícula. Ens falta el mehari amb què anaven Tilda Swinton i Matthias Schoennaert per Pantelleria en A Bigger Splash. Afortunadament no hi són Ralph Fiennes ni Dakota Johnson. El nostre cotxe és un minúscul Nissan Pixo sense carisma, però ja fa l'efecte. Amb les finestres obertes, acompanyats pel soroll del vent i travessant paisatges extrems, la sensació de llunyania és invencible. Conduïm i caminem. Només arribar enfilem el camí des de Karavostasi, el port, fins la platja de Livadi, deserta a causa del vent que a la cara nord bufa inclement. Veiem just davant de la platja l'illot amb la petita capella blanca. Pel camí, trobem un banc sobre les roques, a l'ombra d'uns tamarius. Davant, el mar blau i les cases blanques de Karavostasi amb les muntanyes pelades darrera. El vent i el silenci. La calma. És un banc per a l'eternitat.

11.9.19

Folegandros III: els personatges



Només passem quaranta-vuit hores en aquesta illa -dos dies i dues nits- però comencem a familiaritzar-nos amb la gent i les seves cares. Segurament és que els turistes som tan previsibles que ens acabem trobant tots als mateixos llocs. Així, amb la G., anem elaborant mentalment una llista d’individus amb qui coincidim aquí i allà, i d’alguns d’ells en comencem a conèixer fins i tot algun tret del seu caràcter. Seria bonic fer-ne una novel·la, construir un argument on es trobessin, entreteixir les seves històries i les seves vides. No resultaria difícil modelar uns personatges ficticis a partir d’aquestes persones reals que ens trobem pels diferents racons de l’illa. Esbossar allò que fan i allò que senten a l’illa, i potser anar encara més enllà: imaginar també les seves vides fora de Folegandros i del parèntesi vacacional. El que costaria, com sempre, seria crear la història, el fil argumental. Tindríem l’ordit dels personatges, però ens faltaria la trama. Potser ens hi hauríem de posar, fer anar la maleïda llançadora de teixir novel·les.
En aquest ordit de personatges, tenim l’italià de mitjana edat, prim, una mica esllanguit, vestit només amb un eslip de bany i una cadena d’or al coll, que juga a pales a la platja d’Angali amb la seva filla. Sembla extraordinàriament motivat per aconseguir un rècord de tocs ininterromputs sense que la pilota caigui a terra. Quarantadue, quarantatre, quarantaquattro!, crida, trencant el silenci imperant a l’hora de la migdiada, mentre es llança en planxa a la sorra intentant tornar una bola impossible. El trobem al vespre, ara sí vestit, passejant amb la família pels carrers de Chora. I ens el tornem a trobar al petit port, esperant el ferry que ens ha de portar a Santorini. A nosaltres ens acompanya la lògica melangia derivada del fet de deixar aquesta illa, mentre ell xerra animadament, italianament, amb els parents.
Tenim també la parella de senyores grans angleses. Sopant al Melissa, en una de les belles i animades placetes de Chora –exactament el model idíl·lic de plaça grega que tots tenim al cap- ocupen una taula veïna. Proven mil plats diferents i fan mala cara, tenen una expressió de brexiters. Van vestides també com hom espera que ho facin unes senyores angleses, amb estampats a combinació amb les cortines i les pantalles de les làmpades de les seves cases de Bornemouth. L’endemà dinen també al nostre restaurant preferit de l’illa, de nom impronunciable, a Angali. Aprofiten la marxa d’uns comensals per canviar-se a una taula amb més bones vistes. Són ràpides, incisives, resolutives. Mentrestant nosaltres ens esperem drets, però la cambrera que és amable i ens coneix del dia anterior, ens acomoda ràpidament. Sembla feliç quan li demanem una gerra de retsina, com si fóssim de Salònica de tota la vida, i ens la porta plena a vessar. Nosaltres encara ho som més menjant els skaros vermellosos pescats allí mateix i acompanyant-los de la ineludible amanida de tomàquet i d’un extraordinari formatge de cabra. Podrien parar el món en aquest instant, sisplau? El dia que marxem, les omnipresents senyores angleses, cobertes amb les respectives pameles, pugen a un vaixell que les porta a donar una volta per l’illa. Nosaltres ens n’anem, elles es queden.
També se’n va de l’illa amb el nostre vaixell una altra parella d’italians ubics. Són a la platja d’Ambeli, a la d’Angali, dinen al nostre restaurant. Sovint fumen, no semblen tenir mai pressa. Tenen la pell fosca, colrada, ell ben tatuada. Un dia semblen trobar-se uns coneguts, fan grans escarafalls d’alegria. Però quan estan sols romanen callats, estranyament silenciosos.
Hi ha molts altres italians, arreu. Tots els homes semblen anar a buscar l’esmorzar al forn de Chora. Alguns fan amistat i parlen entre ells abans d’endur-se les bosses de paper amb els croissants per les seves dones que deuen estar vestint-se –o decorant-se- a l’italiana a les habitacions dels seus hotels. Un d’ells es fa molt visible pel seu nas llarg, extraordinàriament llarg, cyranesc. Sopa a la plaça de l’església, pren un cafè al forn, agafa el ferry. És a tot arreu, és el comú denominador de tots aquests estiuejants de Folegandros.
I hi ha una altra parella d’italians que s’adreça a nosaltres perquè els fem una fotografia mentre pugem el bellíssim camí que porta a l’església de Panagia i que corona Chora i tota l’illa. Són els dos joves i guapíssims, d’una bellesa rotunda, indiscutible. Ella porta un vestit llarg i té el cabell llis, molt ben pentinat. És gairebé un plaer fer-los una foto, perquè el resultat és magnífic. Amb un mínim de traça, queden extraordinàriament  bé. Somriuen i ens donen les gràcies. Són joves, bells i amables. Els demanem a canvi una altra foto, una mica acomplexats per la comparació irresistible, però ens la fan i diuen que hem quedat molt bé. Moltes gràcies. El mèrit és de la llum de bronze de l’horabaixa i de la felicitat de la vacança. Després els trobem sopant també a la plaça, somriuen quan passem.
Tenim més personatges: la gent que recorre incansablement l’illa caminant, sota el sol, sotmesos al vent, del matí al vespre, caminen i caminen, amb ímpetu. Tenim el grec voluminós que ens trobem dues vegades, exactament al mateix punt de la carretera, conduint una motocicleta arcaica a una velocitat irrisòria i inversament proporcional al volum del so que emet el seu tub d’escapament. Hi ha la nena que vomita al ferry i que retrobem a tot arreu. Mai està contenta, malgrat els esforços dels seus pares. Tenim el senyor discret que ens lloga el cotxe i que es disculpa reiteradament per haver-se confós i haver-me demanat que pagués allò que ja havia pagat.
La majoria d’aquests figurants ja deuen ser lluny de l’illa, com nosaltres, i possiblement la recordin també amb recança. No sé si hi tornaran, com tampoc sé si ho farem nosaltres, però quedaran per sempre com a personatges lligats a un indret inèdit al món, protagonistes d’una novel·la que segurament mai escriurem.

10.9.19

Folegandros II: l'escriptura



Estic escrivint aquest text assegut sobre una roca a la petita cala d’Ambeli, a l'illa de Folegandros. És curiós que hi hagi algú aquí amb un petit bloc i un bolígraf a les mans, escrivint i aixecant de tant en tant la vista per observar. Encara que sigui jo, ho trobo estrany. La majoria de les persones que hi ha a la platgeta prenen el sol, parlen, miren el mòbil, descansen, preparen els seus instruments –ulleres, tubs, peus d’ànec- per banyar-se... Jo aprofito aquest instant per prendre unes notes sobre allò que he estat veient o m’ha cridat l’atenció durant aquests dies, per no oblidar-ho i perdre-ho per sempre. Així que, estrictament, no estic escrivint aquest text: aquestes línies les escric al despatx de casa, amb l’ordinador. Però és innegable que també les escric al petit bloc negre de notes, a Ambeli. Aquesta és una de les grandeses –i de les trampes- de l’escriptura: la possibilitat de moure’ns, al llarg d’un mateix escrit, en diferents plans temporals i en espai distints. Iniciem un fil d’escriptura i l'anem transformant i modelant, recorrent diferents camins sense que el lector ho sàpiga. O li fem saber, segons quina sigui la nostra voluntat, la intenció de l’autor. Traiem profit del pas del temps per reescriure allò viscut. O per enriquir-ho. Per enganyar el lector o per oferir-li alguna cosa millor que un text en brut. Ja que no podem aturar el temps, fixar-lo, aprofitem la seva fluïdesa per construir una realitat flexible com els rellotges dalinians. Conduïm el lector allà on volem o on ens porta la mateixa escriptura. El balancegem, l'ensarronem o, si en som capaços, el regalem.
A Ambeli, el sol crema. Bufa molt el vent, el meltemi, a les parts elevades i a la cara nord de l’illa, però aquesta caleta resta arrecerada, com bé ens ha dit l’home del burro que ens hem trobat a la carretera. Era un vell petit, desdentagat, simpàtic. S’ha fet entendre parlant en un grec farcit d’algunes paraules italianes, molt ben complementat amb els gestos més adients. També repetint un i altre cop el mateix missatge. Tenia tot el temps del món per fer-ho, cap pressa. Quan s'ha adonat que l'havíem entès ens ha donat la mà, content. Xerrava amb tothom qui trobava i demanava un euro per fer-se una foto amb el seu burro. No aneu a banyar-vos a Agios Giorgios ens deia, aneu a Ambeli. I tenia raó. Agios Giorgios ens oferia una imatge bellíssima: la mar brava d'un blau viu, les onades esclatant contra el petit espigó de ciment, la platja deserta, les barraques de pescadors tancades, mig abandonades. Era una escena d’un altre temps. Ens hem assegut a la sorra, plena de restes d’algues i trossos de fusta modelats per l’aigua, a sentir el vent i escoltar les onades. La mar em cridava, però feia un cert respecte ficar-s’hi. Al final, hem agafat el cotxe i hem refet el camí de terra, ara empinat, per tornar a la carretera i agafar la nova ruta, per l’altre vessant, ara sí fins Ambeli. Tenia raó l’home del burro, aquí no hi tocava el vent, s’hi estava bé. S´hi està bé, mirant les aigües límpides i escrivint aquestes ratlles.
Les escric mentre plou, a Aiguafreda, però encara veig les formes capricioses de les roques, sento el lleu vaivé de les aigües i percebo l’alegria dels afortunats que som a Ambeli en aquest precís instant. Perquè encara sóc allí, amb el bloc negre a les mans, damunt d’aquesta roca, escrivint això que llegiu.

8.9.19

Folegandros I: la bellesa


La bellesa és magnètica. Quan veiem una noia bonica -o un noi, segons les preferències de cadascú- ens costa deixar de mirar-la, sense saber ben bé per què. No té cap sentit pràctic, simplement és una qüestió inherent a l'atractiu de la bellesa. El mateix succeeix quan ens trobem en un indret bell, quan observem un paisatge agradable. Genera una atracció que ens impulsar a contemplar-lo amb insistència. No volem perdre'l ni deixar de veure'l.
Un dels objectius de l'art i de la feina dels artistes ha estat tradicionalment intentar retenir aquesta bellesa, transformar-la des de la seva visió personal, i transmetre-la. Textos escrits, dibuixos, pintures, composicions musicals... han estat resultats d'aquest propòsit. La irrupció de la fotografia i la seva posterior extensió, especialment la de la fotografia digital, han democratitzat aquesta capacitat de retenir la bellesa, lligada en aquest cas a una voluntat de preservar la felicitat a què acostuma anar lligada. Acostumem a trobar i viure la bellesa en viatges o moments d'oci i pretenem donar continuïtat a aquells instants. No volem perdre allò que és efímer. Per això, quan ens encarem a la bellesa en estat gairebé pur, com succeeix a l'illa grega de Folegandros, ens envaeix un sentiment agredolç de saber que allò que tenim al davant, que estem contemplant i vivint, se'ns escaparà aviat, s'ho endurà el temps amb implacable rapidesa. El vent que bufa amb força en els punts més elevats de l'illa actua com a metàfora il·lustrativa d'aquesta força imparable que és el temps.

***
Al museu de pintura de Berlín hi ha una petita taula de Van Eyck que representa una marededéu. Observar-la commou de tanta bellesa. Els ulls es neguen. Aquest quadre fa plorar de tan bonic com és, els vaig dir llavors als meus fills. Encara se'n recorden i en cada museu que visitem, davant de tal o qual quadre, em pregunten amb to burleta si aquell que tenim al davant també fa plorar.
La bellesa de Folegandros no és tan commovedora com seductora. Amb el seu magnetisme sedueix, hipnotitza. Hi contribueixen el vent, la solitud, la immensitat i nuesa del paisatge, el contrast entre la sequedat de la terra i el blau intens del mar. També, i sobretot, aquesta mena de boirina que esborra els horitzons i difumina el cel i el mar, creant un univers gairebé irreal. És una atracció que fa perdre l'enteniment, com el cant de les sirenes. És la bellesa primitiva: el cel, les roques, el mar, acompanyats de la música del vent. La modernitat i complexitat del nostre món ens sembla una broma de mal gust.

30.8.19

Sinceritat

Sortint de la botiga on m'acabo de provar i comprar unes bermudes, mirant-se de reüll l'aparador on estan exposades, diu l'N.:
- La veritat és que li queden molt més bé al maniquí.

27.8.19

Estiu

Després de molts dies de sol intens, avui el dia s'ha despertat gris, amb algun gotim de pluja. Les orenetes s'aplegaven als fils del llum, com si ja volguessin marxar. Per uns moments, l'estiu ha semblat mort.
Això m'ha fet pensar en el valor que donem al moment. Uns instants de falsa tardor han semblat tenir més veritat que setmanes i setmanes d'estiu, només perquè passaven en aquell precís moment. L'experiència i la força del passat ja no valia, la certesa de que tornarà el sol i la calor semblava dubtosa. Comptava només aquell instant i el que ens mostrava.
Mentre escric això, segueix la grisor, la fresca i el silenci. La G. ha marxat, l'À. i l'N. dormen. Tinc les finestres de la casa obertes perquè entri l'aire. Ningú corre pels carrers. És com viure en un parèntesi.

***

Abans de posar-me a escriure, he aprofitat per llegir una estona l'últim volum de La meva lluita de Knausgard. Gairebé mil dues-centes pàgines, en alguns moments indigeribles. Una lectura per un estiu. Inclou tot un assaig sobre el nazisme i l'adveniment de Hitler al poder. La lectura de les pàgines sobre el jove Hitler i els seus discursos enverinats ha coincidit amb les imatges ridícules que he vist per la televisió de Salvini sense samarreta, bevent mojitos i posant música a la platja. La demagògia ha evolucionat en aquests nou temps i s'ha hagut d'adaptar a la superficialitat que ho impregna tot.

***

El relat. Estic ben tip de sentir aquest terme. El relat d'ara és la propaganda de sempre. És portar la realitat fins la frontera, fins allà on perd el seu nom. Ja no compta el que veiem sinó el que ens expliquen. Estem dotats dels més gran avenços però cada vegada tenim menys mitjans per saber allò que realment succeeix. Tot ho hem de veure i saber a través de missatgers que habitualment viuen i conviuen amb el biaix.

***

Convertir sempre els valors en ideologia és un error. El nacionalcatolicisme va transformar els valors innegablement positius del cristianisme en ideologia política i en regles de comportament social. Tot això acompanyat d'un intens proselitisme, que sempre resulta abominable per als esperits lliures.
Tinc la sensació que ara succeeix una mica el mateix amb altres valors positius, com l'ecologisme. Caldria convertir-los en valors de tots no en ideologia d'uns quants.
Ahir vaig deixar de seguir un compte d'instagram que em deia que havia de deixar de menjar carn per evitar els incendis de l'Amazònia. No suporto el proselitisme. I crec que tampoc hauria de suportar instagram.
I, si us plau, que algú li faci un favor a Greta Thunberg i la faci tornar a l'escola.

***

Fa molt temps dels primers viatges que fèiem amb la G. per França. Vint o vint-i-cinc anys. I tot i seguir sent un destí tranquil, amable i poc populós, és inevitable que ara trobem més gent a tot arreu. També més i millors serveis. Però, independentment d'això, aquest any he experimentat per primera vegada una sensació indefinible de pèrdua de misteri, de paradís perdut. Sóc incapaç d'explicar-ho bé. Com si ara tot fos més accessible i assequible. M'han quedat ganes de tornar a l'hivern a l'Albigeois o al Quercy per veure si encara puc trobar-hi atmosferes boiroses, portes tancades, carrers deserts...

***

Malgrat tot, els viatges tenen sempre instants de valor que apareixen inesperadament. Aquest any va ser un vespre quan, després de sopar a la casa on érem, vam passejar-nos pel poble, Saint Germain de Belvès. Es feia fosc i no corria ningú pels carrers. El sol s'anava amagant, les pedres s'enfosquien. Els finestrals de les cases eren uns de fusta blava, uns altres ocres, algun de roig Bordeus. Hi havia jardins magníficament cuidats, d'altres amb la bellesa de la incúria. Se sentien veus que sortien d'alguna casa, però majoritàriament regnava el silenci. Les portes eren ja tancades, totes de fusta, amb distintes formes i colors. Corria algun gat. Trobàvem arbustos d'un rosa florit, escales de pedra amb testos grocs, torretes punxagues, racons amb el verd indiscutible d'una bona gespa. Se sentia algun lladruc llunyà. Els nens corrien i jugaven, tot i que amb aquell punt d'escepticisme que dóna l'adolescència. Vaig pujar una estona l'N. a collibè. Es van encendre els fanals amb una llum ataronjada de sodi. Feia fotografies amb la impotència de qui es vol endur un tresor volàtil.

***


No ho hauria de publicitat però l'altre gran tresor d'estiu va ser Montferrand-du-Périgord. Il n'y a gran chose là, va dir-me el propietari de la casa on érem quan vaig explicar-li la ruta que faríem i vaig esmentar el nom del poble. Però la meva determinació és difícil de vèncer i ens hi vam aturar, després de fer unes quantes giragonses per carreteres més que secundàries. I suposo que molta gent deuria coincidir amb l'opinió d'aquell senyor francès perquè allí no hi havia ningú. Només un gos perdut que ens va seguir una mica i un pagès que feia maniobres amb un tractor que remolcava bales de palla. I una corrua de cotxes clàssics que van començar a passar. Eren només set o vuit, però fantàstics, meravellosos. Van dibuixar l'escenari d'un altre temps. I ja se sap que, sobretot, el que volem és viatjar en el temps. Quan passaven, els conductors i acompanyants ens saludaven, incapaços d'amagar també la seva felicitat. Van deixar-nos un pòsit de novel·la anglesa dels anys cinquanta que casava -mai escriuré maridava- perfectament amb aquell entorn. Feia fresca, duiem jersei -excepte l'À., esclar- i el temps també era anglès, humit. Darrera les muralles, en el que havia estat el castell, hi havia ara cases, amb els jardins oberts, sense delimitar. Algun de més senyorial sí que estava clos i presidit per uns cedres enormes. L'estàtua d'una marededéu blanca els protegia. A la part baixa del poble, un antic mercat cobert ocupava l'espai central. A redós de l'església, una bella rectoria. Vaig mirar, ingènuament, si hi havia alguna casa en venda. Encara tenim somnis.

7.8.19

Avenços


Vèiem les pel·lícules en grans pantalles en cinemes com Déu mana (l’Urgell, per exemple). Després les vam veure en pantalles petites de multisales i a les teles de casa. Ara, en ipads i mòbils minúsculs.
Trucàvem per telèfon, dialogàvem amb el nostre interlocutor i resolíem les qüestions al moment. Ara esquarterem les converses en ridículs monòlegs en forma de notes de veu que escoltem incòmodament, fent que s’eternitzin les comunicacions.
Però, sobretot, recordeu que els avenços són espectaculars.

6.8.19

Cinquanta


Dissabte vaig fer cinquanta anys. Hi ha tota la frivolitat al voltant de l’edat i l’envelliment, i hi ha també l’eterna consideració sobre el pas del temps i de la vida, tan present en aquestes pàgines. Segurament aquest és el gran tema d’aquests escrits. I hi ha també una tercera reflexió, més generacional. Crec que per a les generacions que ens precedien, els cinquanta anys, i potser també els quaranta o fins i tot els trenta, representaven la maduresa absoluta. La vida era més difícil de guanyar, existien penúries, guerres, indefensió davant la malaltia... Poca broma. Això no vol dir que la vida ara no sigui difícil -segurament fins i tot és més complexa- i persisteixen els problemes econòmics, els estralls de determinades malalties, la lluita per la vida... però tot ha agafat un to més festiu i rosat. I, en conseqüència, crec que es viu amb més lleugeresa. Almenys aquesta és la meva impressió.
I era en aquesta lleugeresa festiva d’un sopar estival de celebració, la d’aquests cinquanta anys, que em va arribar la notícia de la mort d’X. La veritat és que el coneixia molt superficialment, havíem coincidit per feina i ara feia molts anys que no en sabia res. I potser per això, perquè l’última vegada que l’havia vist era un home ple de vida, que em va sorprendre aquella mort, com en el fons, i paradoxalment, ens sorprenen totes les morts. I així en aquell context festiu la tràgica realitat resultava gairebé irreal. I aquella trista coincidència em va fer pensar que, possiblement, la lleugeresa de què parlàvem i una certa irreflexió siguin precisament de les poques armes que tenim al nostre abast per encarar la vida.

12.7.19

Barcelona, nits d'estiu

De vegades, tens coses davant dels ulls que no acabes de saber veure. Passa sovint. Kar Ove Knausgard escriu que quan tens una preocupació important et fixes en detalls nimis de la realitat, però els veus d'una manera diferent. El nom d'un supermercat, per exemple. És cert, en estats d'ànim especial, perceps les coses, els objectes, d'una forma distinta, estanya. Com si la ment hi posés un filtre. Però no em referia a això. Em referia, per exemple, a autors dels quals has sentit parlar mil vegades però, sense saber ben bé per què, mai has llegit. O a carrers, barris, que mai has trepitjat. O, per exemple, a grups de música. Mil i una vegades havia sentit parlar de Love of Lesbian, i n'havia sentit alguna cançó, però sense parar-hi l'atenció necessària. És cert que estic molt desconnectat del món de la música actual, però crec que hi hauria d'haver sapigut veure el valor abans. L'A. em va enviar un dia el vídeo d'una cançó, Bajo el volcán. Hi vaig percebre poesia i talent, però no hi vaig saber aprofundir. No em pregunteu per què. De vegades l'escoltava, quasi com un record. Però ara n'he començat a escoltar alguna cançó més, tampoc sense una explicació lògica. Potser perquè l'atmosfera de la seva música i les seves lletres combina -he tingut la temptació snob d'escriure marida, però l'he salvada- a la perfecció amb les nits barcelonines d'estiu.
Ho pensava l'altre dia mentre conduïa per la ciutat, escoltant-los. Mentre esperava parat a un semàfor a la plaça Letamendi, la llum vespertina il·luminava les palmeres lànguides i la part més alta dels edificis de la plaça, especialment una bella i ondulada cornisa blanca, colant-se per l'orifici ornamental que la coronava. Més tard, al nord de la ciutat, aquella mateixa llum exposava com un decorat les cases del Carmel convertint-les en un quadre hiperrealista d'una bellesa inaudita. Després, com un artista modest satisfet de la seva obra, va desaparèixer sense dir res i va donar pas a la foscor i al silenci, esmorteïts només per la llum d'algun vell fanal i el so llunyà d'un televisor, als carrers d'Horta, que tenien alguna cosa de Rusiñol. Gats, buguenvíl·lees, llum ataronjada, aire càlid, quasi antillà. I els ecos que encara m'arribaven de la poesia de Love of lesbian.

El día que el presente ya sea historia
Y las aguas se nos calmen de una vez
Entenderás en mis silencios tantas cosas
Las que ahora escribo cuando no me ves.

1.7.19

Escriptura


Com escrivia Josep Pla, una de les grans barreres de l’escriptura és aquella que configuren la intimitat i la sinceritat. Parlava especialment de l’escriptura autobiogràfica i diarística, però passa també, en menor mesura, en altres gèneres. Creuar aquesta frontera és extraordinàriament difícil i perillós. Suposa trencar convencionalismes, estripar el retrat afavoridor d’un mateix que tots ens dibuixem al llarg de la vida, obrir les portes de les nostres cambres més fosques. En contraposició, les dosis de ruda i pura veritat acostumen a projectar una gran força als textos. Sense ser una garantia absoluta, seguir aquest camí acostuma a definir els escriptors de raça, aquells que ho sacrifiquen tot a l’escriptura. Knausgard en seria un bon exemple.
Divendres a la nit, després d’un dia fatigosament i fastigosament càlid, enmig de lectures diverses i esperant una frescor que no arribava mai, se’m plantejaven aquests grans dubtes com a grans reptes a l’hora d’escriure. Rebutjar la comoditat, això que ara se’n diu sortir de la zona de confort, expulsar dimonis propis i aliens i convertir-los en paraula escrita, novel·lar des de l’experiència i crear ficció des de la pròpia realitat. Segurament aquest sigui ara mateix l’únic camí.

24.6.19

Matinal

És el matí de Samt Joan. Amb prou feines he dormit sis hores, m'ha despertat el dolor d'una contractura al coll. Al llit, no sabia com posar-me. M'he pres un relaxant muscular i un antiinflamatori, A casa regna el silenci, només interromput pel tecleig d'això que escric i per una mena de bronzit que sento darrerament quan no hi ha sorolls externs i sobre el qual hauré de consultar algun metge. M'he posat a llegir aquesta novel·la que porta per títol Mirall, espatlla, intermitent d'una autora danesa, Dorthe Nors. Però no m'acaba de fer el pes, estic en aquell punt en què, llegides vuitanta o noranta pàgines, no saps si seguir endavant o deixar-ho córrer. Però hi ha ha algun moment, algun passatge de la novel·la, que em resulta còmode i proper. No sé per què, un punt de la lectura m'ha portat al record una escena del passat que tenia quasi oblidada. Un sopar en una mena de terrassa del barri del Jordaan, a Amsterdam. Érem molt joves, però crec que no ho sabíem. No anàvem a bars nocturns ni coffeshops. Vèiem rembrandts al Rijkmuseum, vermeers a La Haia i hals a Haarlem. I vangoghs, esclar. Teníem pocs diners i ens cobraven molts florins per ampolles d'aigua grans als petits colmados del barri de l'anell de canals. Menjàvem poc, alguna hamburguesa en llocs com aquell del Jordaan. Aquella nit, sèiem allí, en aquella terrassa, entre parroquians locals, gent benestant d'un barri en altres temps bohemi. I recordo haver experimentat per primera vegada una certa comunió amb aquestes ciutats del nord d'Europa, fresques, suaus, confortables, pausades. L'aire era lleuger, el vespre quasi etern. Les nits de juny a Copenhaguen també són així i, ara, aquesta novel·la també m'hi ha fet pensar. Aquest tipus de connexions és una de les grans virtuts de la literatura. Només per això ha valgut la pena continuar llegint.
Ahir vaig passar-me el dia fent cerques i contractacions per internet d'un viatge per alguna illa grega. I ara penso, més enllà de la bellesa i el caràcter extrem d'aquells indrets, en la possibilitat de multituds i calors, i tinc un cert desig de nord. De capvespres frescos i eterns a Copenhaguen o Estocolm. I un cert enyor, com sempre, de joventuts perdudes. Mentrestant, arriba l'N., a qui ha despertat la llum d'una finestra, amb cara d'adormida. S'asseu al sofà, al meu costat. Posa a la tele una pel·lícula d'aventures. Els medicaments comencen a fer-me efecte. Estem bé, crec que difícilment podríem estar millor. Les campanes de l'església ja toquen les nou i veig per la finestra com comença el dia de Sant Joan, sempre calorós, sempre estrany.