17.9.19

Santorini II: el xoc



Arribar al migdia al port d’Athinios, a Santorini, després d’uns dies de calma a Folegandros, és un shock. En baixar del ferry hi ha un núvol d’homes amb cartells plens de noms escrits que esperen els turistes per acompanyar-los, entregar-los un cotxe de lloguer o fer algun altre tipus de transacció. Els cambrers dels restaurants, on s’efectuen tots aquests intercanvis comercials, intenten també captar algun client despistat. No saps si les persones que et criden et volen ajudar o entabanar. Si aixeques el cap enlaire et trobes amb una corrua de cotxes, autobusos, furgonetes i motocicletes fent cua al llarg de tota la carretera plena de giragonses que descendeix al port. Segur que hi haurà algú que perdrà el vaixell, perquè la cua no avança i és materialment impossible que ho faci per falta d'espai. Els cotxes de lloguer, tots petits, tots blancs, tots força atrotinats, estan aparcats de qualsevol manera aprofitant els racons més petits. Tot té un aire profundament meridional. Ens costa trobar el nostre home (o homes, perquè acabaran sent dos), però finalment ens en sortim. Vam contractar el cotxe a una companyia el nom de la qual no coincideix amb el del paper que signem ni amb el de l’adhesiu identificatiu que porta el cotxe, però no sembla que això importi. Volíem un Fiat Panda però ens toca un Nissan Micra. És igual. Com que hem de retornar-lo de matinada ens diuen que el deixem aparcat a l'aeroport, obert, amb les claus sota l’alfombra. No sembla que això importi tampoc. Volem fugir d’allí com abans millor. Però no és fàcil. El carril de pujada està menys transitat, però no deixa de tenir els seus trams de cua. Se sent olor de fre de mà i d'embragatge cremat, especialment quan toca trobar un forat per sortir a la carretera principal.
El contrast amb Folegandros és aclaparador. La carretera que porta a Fira, la capital, i després a Oia, la població més emblemàtica i, a priori, més bella, té un trànsit dens i està envoltada d’edificacions, gasolineres, comerços. Tot i que és la ruta principal, cal fer giragonses, desviaments, encreuaments. L’asfalt està en un estat pèssim. El Micra vibra contínuament. Els ciclomotors surten inesperadament aprofitant qualsevol escletxa. Hi ha vehicles aparcats a la carretera, ocupant més de mig carril. Les furgonetes dels hotels s’aturen inesperadament per fer pujar i baixar turistes. Els autocars carregats encara de més turistes circulen a tota velocitat. Els vianants caminen pel voral i per la mateixa carretera. Els quads de lloguer, comandats per conductors inexperts, es mouen segons un criteri pendular: els uns corren com bojos, els altres exasperen amb la seva lentitud. Al cap d’un parell de dies recorrent l’illa res de tot això ens sorprendrà, però d'entrada resulta incòmode. Quan aconseguim arribar a l’hotel, respiro. Li dic a la G. que anirem a fer un volt i a dinar al centre d’Imerovigli, però ho farem a peu.
Imerovigli és una de les poblacions enfilades a la cresta de l'antic cràter, donant a la caldera, és a dir al tros de mar que l'illa encercla. Les cases blanques s'agomboien sobre el penya-segat. L'indret és espectacular, la vista és preciosa, treu l'alè. Però la presència permanent, al bell mig d'aquesta olla de mar, de tres o quatre creuers enormes indica i recorda el mal que pateix l'illa. Ho hem vist durant el camí des de l'aeroport i ho comencem a percebre també a Imerovigli. Oia ens ho confirmarà amb tot el pes de l'evidència. Bona part de l'illa -justament aquesta, la més espectacular- està devastada i desnaturalitzada pel turisme. Pràcticament la totalitat de cases d'aquestes poblacions que donen a la caldera s'han convertit en habitacions d'hotel o vil·les de luxe. Cadascuna d'elles té la seva terrasseta amb vistes al mar, la majoria té el seu jacuzzi o piscineta. Les escaletes que donen accés a aquest laberint són d'ús privat. Sembla una competició entre rics a veure qui la té més grossa, la terrassa. Però al capdavall tots la tenen prou petita. Mentre passegem veiem panxes opulentes torrant-se al sol en els seus cubicles. Biquinis mínims lluint sobre matalassos d'un blanc immaculat. Cossos immersos en saferejos d'aigües que vessen. Ostentoses copes de vi que volen ser una metàfora d'una felicitat venal d'aparador. Càmeres d'iphones que es disparen, auriculars que acaben de configurar bombolles de benestar de pagament. A l'hora de la posta de sol, quan masses de gent s'apleguen a Oia per gaudir d'aquest bell panorama, a les terrassetes hi ha qui, en un aparent privilegi, contempla el paisatge en remull, amb mil parell d'ulls clavats al damunt, brandant una copa de xampany a la mà. És estrambòtic i gairebé ridícul. Sempre m'ha semblat una mica contradictori i artificiós voler conjugar plaers en un mateix instant. O beus vi o et banyes o mires un paisatge o escoltes música. No crec que les sensacions plaents siguin sumables.
Al vespre, anem a sopar al port d'Ammoudi, just sota Oia, i ens cal baixar (i després tornar a pujar) els dos-cents vuitanta esglaons. És quan passem pel castell que ens trobem la gentada mirant l'obligada posta de sol. Em sembla més fascinant l'espectacle de la gent que la posta de sol en si. Mentre estem baixant les escales, el sol se'n va del tot i sentim com la gent aplaudeix. Em fa pensar en Rusiñol. Vaig llegir fa molts anys -no recordo on- que quan Rusiñol era a Mallorca anava a contemplar les postes de sol de l'illa. Quan acabaven, ell i els seus amics, també aplaudien i es posaven a cridar Que surti l'autor, que surti l'autor! Aquí, aquesta nota d'humor que és l'únic que pot justificar aquests aplaudiments, és inexistent.
L'entrada de la nit dilueix una mica la massa humana. Nosaltres arribem a Ammoudi, on sopem a tocar de l'aigua i ens impregnem, una vegada més, del que volem que sigui Grècia. Som conscients que busquem la foto desitjada. L'aire ens impregna d'humitat marina. Al davant, l'illa de Thirasia es va enfosquint i els llums del petit port s'encenen. La mar es torna lila i després negra, d'un negre petrolífer. Les barques oscil·len. Respirem l'aroma de sal en aquesta pau immerescuda. La nit i la bellesa acaben vencent.

16.9.19

Santorini I: l'amabilitat



No sabem com agrair l’amabilitat de Stefanos que ens recull a l’aeroport a quarts de dues de la matinada i ens acompanya al port a les set del matí. És la seva feina, sí, i ens cobra per això, també, però fa quadrar els seus horaris amb els nostres i quan s’adona que no podrem prendre l’esmorzar de l’hotel perquè marxem massa d’hora, ens prepara ell mateix uns sandvitxos, que són una magnífic coixí per als nostres estómacs davant d’una travessia que serà moguda, i ens dóna també uns plàtans i unes pomes. I aigua, molta aigua, aquí tothom et dóna aigua. Aigua i amabilitat pertot. Segurament deu ser el fruit de viure del turisme, però l’amabilitat i l’exquisidesa aquí són norma. Conec altres indrets més propers, de costa per exemple, que són també monocultius turístics i on l’afabilitat és quasi una excepció.
Stefanos és un grec amable i discret, que parla en veu baixa, educat en el tracte. Després d’haver dormit només quatre hores és molt d’agrair que et facin la vida fàcil. Però al capdavall no sabem com expressar l'agraïment. No sóc gens partidari de les propines. Crec que és una pràctica ancien régime que s’hauria d’extingir. La veig indigne per ambdues parts. Ja sé que molts sous mísers en complementen per aquest mitjà, especialment en l’hostaleria i en determinats països, però no crec que sigui un bona fórmula. Sóc partidari dels sous dignes, que no requereixin complements informals incòmodes. Quan era petita, l’N. ens feia molta gràcia quan, incapaç de recordar la paraula, preguntava en els restaurants si deixaríem caritat. I no anava errada, és un acte que no puc deixar de veure com una caritat, una almoina. Em sento incòmode deixant-la i no deixant-la. M’està bé que em cobrin un plus de servei inclòs en la factura, com es fa en alguns països, però no que es consideri que he de pagar una quantitat discrecional que no està en la tarifa. A Nova York els taxistes s’emprenyaven molt amb mi. He de confessar que això em satisfeia morbosament; jo no tinc cap culpa dels seus costums irracionals i primitius i, a més, acostumaven a prestar un servei pèssim. En l’època de canvis que estem vivint, molts d’ells no precisament per millorar, crec que seria bo abolir aquest costum classista, amb l’evolució de salaris i de tarifes que calgui.
Així que, després de baixar la vertiginosa carretera plena de revolts, donem les gràcies a Stefanos simplement amb un efjaristó i un somriure i ens quedem al petit port d’Athinios que, en aquelles hores, encara és desert. No podem deixar de sentir-nos una mica desemparats en aquest indret inhòspit, al bell mig de la caldera de Santorini. No sabem el que hi trobarem quan hi tornem.

15.9.19

Folegandros (i V): el record



L'amic X. em diu per telèfon que això de Folegandros li resulta familiar. Després escriu i diu que ja sap de què. Lluís Llach té una cançó, a l'àlbum Poetes, que porta per títol Ens veiem a Folegandros. És fantàstic tenir amics que sàpiguen tantes coses. D'aquesta manera sempre aprenem i ara sabem que Llach va dedicar la cançó a Eudald Solà, conegut també com a Alexis E. Solà, lingüista i hel·lenista català. I efectivament no se m'acut ara un lloc millor per retrobar-se amb un amic que l'illa de Folegandros. Encara que el poema de Llach sigui una mica trist i ens digui que:

Així cansats i amarats de records,
seguim inventant-nos que hi ha un horitzó
només per oblidar la mort...

Jo vaig ser incapaç de veure un horitzó explícit a Folegandros, on sempre es difuminava en una boirina, així que, tot i amarat de records, prefereixo no inventar-ne cap ni que sigui per amagar la mort. Voldria quedar-me amb la visió optimista -o potser conformista- de Kallifatides que em sembla molt sàvia:

La muerte no te privará de nada, has probado ya todos los placeres. Has visto a tu mujer parir a tus hijos. A tu hijo convertirse en un hombre y a tu hija en una mujer. Has visto el cerezo de tu jardín crecer, a las olas del mar pulir los cantos, a las serpientes enredarse una al lado de la otra. ¿Qué más puede ofrecerte ya este mundo? Bebe tu vino, date la bendición y cierra los ojos. Y si mueres esta noche, nada cambiará ni nada perderás.

Són les paraules de qui té el camí fet i vol convèncer-se, però el que és evident és que si una cosa no podem perdre -només la terrible malaltia ens en pot privar- són els records. M'agrada contrastar la imatge que ens fem d'un lloc desconegut amb el record que ens queda un cop visitat, veure'n les coincidències i les diferències, comparar els dos mons. Per molts mitjans que tinguem ara al nostre abast, la visió prospectiva és sempre incerta i té aquest punt de misteri que la fa atractiva. Un cop conegut un lloc, un paratge, una ciutat... costa recordar com ens l'imaginàvem, però val la pena fer l'esforç. Per contra, el record és molts més viu, i alhora més sòlid -basat en fets reals, diríem- però també està modulat per les circumstàncies. Em pregunto aquests dies quant de subjectiu té la meva fascinació per aquesta illa, i diria que poc, però les circumstàncies no deixen d'esbiaixar aquest record.
Miro les notes que vaig escriure aquells dies per portar el record a la cleda de la realitat. I potser el millor, per no portar-nos a engany, sigui transcriure-les, tal com eren, tal com són. Diuen:
Les roques i el mar. El vent. Els arbres: només creixen els tamarius a les platges i en algun barranc.
Un indret com cap altre. El vent i el silenci s'uneixen en un murmuri que casa amb les boires que esborren l'horitzó.
Més que les platges, el mar o les cases blanques, el més bell és el paisatge desèrtic de matolls secs i el món que genera. Mirar-lo des de dalt de la carretera, després d'aparcar el cotxe al costat d'una ermita.
El paradís del fotògraf. Poder copsar-ho tot, endur-s'ho tot.
La gent que anem trobant (i que ja vam enumerar i descriure).
Agios Giorgios. La mar que explota, les barraques abandonades, el meltemi.
Karavostasi. La impressió inicial. El mar blau i les cases cúbiques.
Angali La xarxa groga dels pescadors. Vi de retsina en un got duralex. Menjar simple, com abans. L'enyor de la vida senzilla.
Chora. Les salutacions de les dones. El castro. El tipisme. El prevere ortodox assegut en un banc del cafè. Els pastissos que porta la gent que surt de l'església. Els gats a les portes.
Un lloc inèdit al món.




13.9.19

Folegandros IV: les il·lusions


 Em miro un mapa de les illes Cíclades amb el propòsit d'organitzar un hipotètic futur viatge i penso que seria bonic fer-ne un sense la pressa dels dies establerts i els horaris fixats; viatjar una mica a la deriva d'un mateix, agafant els ferris de forma improvisada i parant aquí i allà segons l'humor de cada dia. Penso això, mentre tinc a mà el llibre que he acabat de començar Otra vida por vivir, de Theodor Kallifatides i la feliç coincidència entre el títol i els meus pensaments em fa somriure. Escriu Kalllifatides: Puede ser que cuando te inclinas a besar a tu hijo, o cuando estás tendiendo tu cama, o cuando te encuentras solo en una ciudad extraña, en París, por ejemplo, y de pronto te llega el susurro de las moreras de la plaza Gyzi en Atenas. Y sabes que quizá hayas vivido una vida equivocada. Pero nada puedes hacer. Sólo esperar el momento en que la vida que vives cobre más presencia que la vida que no viviste. És així.
De la vida que visc, em fan especial il·lusió els descobriments. Els descobriments de trets i actituds dels meus fills que fins aleshores havien estat ocults. De confessions que em fa algú i que em resulten inesperades. De nous mons sobre els quals no havia prestat interès i sobtadament se m'obren com un cofre de tresors. Res em resulta tan fosc com la monotonia, la superficialitat de les convencions, les converses planes, els treballs que costen esforços enormes i no aporten res. Les il·lusions, per contra, són com una llambregada, el combustible de la vida.
Em fa il·lusió ara descobrir més coses d'aquestes illes on tot just vaig passar-hi sis dies. És potse una mica ingenu. M'agrada llegir sobre elles, mirar-ne mapes. Un dels grans retrocessos de la humanitat són les aplicacions de geolocalització que et porten als llocs sense saber on ets. La persona s'empobreix i es converteix en un ninot en mans de la màquina. Res enriqueix tant com mirar mapes: saber on som, on serem, per on volem passar, conèixer els territoris, saber on són els punts cardinals. La humanitat va evolucionar quan va crear els mapes i els homes es van fer més forts i savis quan van saber llegir-los, situar-se en el món, moure-s'hi. Els mapes ajuden a saber cap on hem d'anar i cap on volem anar. On volem anar nosaltres. Són un element de llibertat.
L'amic R. em deia ahir que no hauria apostat ni un cèntim per la meva fascinació per les illes gregues. Potser tenia elements per pensar-ho: la meva atracció per l'ordre i el clima del nord, pels caràcters pausats. Però segurament aquí rau el secret: en la pausa, la calma. Res em molesta tant com el soroll, els entorns opressius i agitats, molt propis de determinats racons del sud. Quan travesso la rambla i la Boqueria el mes de juliol sempre penso que m'agradaria ser a Oslo. Però Folegandros no té res d'això. La calor és seca, no opressiva, i atemperada pel vent. El paisatge és obert, immens, la qual cosa és paradoxal vista la limitació territorial de l'illa. En alguns moments sembla quasi desèrtic. El turisme és assumible, la gent és amable. Circulem per l'illa en cotxe com en una pel·lícula. Ens falta el mehari amb què anaven Tilda Swinton i Matthias Schoennaert per Pantelleria en A Bigger Splash. Afortunadament no hi són Ralph Fiennes ni Dakota Johnson. El nostre cotxe és un minúscul Nissan Pixo sense carisma, però ja fa l'efecte. Amb les finestres obertes, acompanyats pel soroll del vent i travessant paisatges extrems, la sensació de llunyania és invencible. Conduïm i caminem. Només arribar enfilem el camí des de Karavostasi, el port, fins la platja de Livadi, deserta a causa del vent que a la cara nord bufa inclement. Veiem just davant de la platja l'illot amb la petita capella blanca. Pel camí, trobem un banc sobre les roques, a l'ombra d'uns tamarius. Davant, el mar blau i les cases blanques de Karavostasi amb les muntanyes pelades darrera. El vent i el silenci. La calma. És un banc per a l'eternitat.

11.9.19

Folegandros III: els personatges



Només passem quaranta-vuit hores en aquesta illa -dos dies i dues nits- però comencem a familiaritzar-nos amb la gent i les seves cares. Segurament és que els turistes som tan previsibles que ens acabem trobant tots als mateixos llocs. Així, amb la G., anem elaborant mentalment una llista d’individus amb qui coincidim aquí i allà, i d’alguns d’ells en comencem a conèixer fins i tot algun tret del seu caràcter. Seria bonic fer-ne una novel·la, construir un argument on es trobessin, entreteixir les seves històries i les seves vides. No resultaria difícil modelar uns personatges ficticis a partir d’aquestes persones reals que ens trobem pels diferents racons de l’illa. Esbossar allò que fan i allò que senten a l’illa, i potser anar encara més enllà: imaginar també les seves vides fora de Folegandros i del parèntesi vacacional. El que costaria, com sempre, seria crear la història, el fil argumental. Tindríem l’ordit dels personatges, però ens faltaria la trama. Potser ens hi hauríem de posar, fer anar la maleïda llançadora de teixir novel·les.
En aquest ordit de personatges, tenim l’italià de mitjana edat, prim, una mica esllanguit, vestit només amb un eslip de bany i una cadena d’or al coll, que juga a pales a la platja d’Angali amb la seva filla. Sembla extraordinàriament motivat per aconseguir un rècord de tocs ininterromputs sense que la pilota caigui a terra. Quarantadue, quarantatre, quarantaquattro!, crida, trencant el silenci imperant a l’hora de la migdiada, mentre es llança en planxa a la sorra intentant tornar una bola impossible. El trobem al vespre, ara sí vestit, passejant amb la família pels carrers de Chora. I ens el tornem a trobar al petit port, esperant el ferry que ens ha de portar a Santorini. A nosaltres ens acompanya la lògica melangia derivada del fet de deixar aquesta illa, mentre ell xerra animadament, italianament, amb els parents.
Tenim també la parella de senyores grans angleses. Sopant al Melissa, en una de les belles i animades placetes de Chora –exactament el model idíl·lic de plaça grega que tots tenim al cap- ocupen una taula veïna. Proven mil plats diferents i fan mala cara, tenen una expressió de brexiters. Van vestides també com hom espera que ho facin unes senyores angleses, amb estampats a combinació amb les cortines i les pantalles de les làmpades de les seves cases de Bornemouth. L’endemà dinen també al nostre restaurant preferit de l’illa, de nom impronunciable, a Angali. Aprofiten la marxa d’uns comensals per canviar-se a una taula amb més bones vistes. Són ràpides, incisives, resolutives. Mentrestant nosaltres ens esperem drets, però la cambrera que és amable i ens coneix del dia anterior, ens acomoda ràpidament. Sembla feliç quan li demanem una gerra de retsina, com si fóssim de Salònica de tota la vida, i ens la porta plena a vessar. Nosaltres encara ho som més menjant els skaros vermellosos pescats allí mateix i acompanyant-los de la ineludible amanida de tomàquet i d’un extraordinari formatge de cabra. Podrien parar el món en aquest instant, sisplau? El dia que marxem, les omnipresents senyores angleses, cobertes amb les respectives pameles, pugen a un vaixell que les porta a donar una volta per l’illa. Nosaltres ens n’anem, elles es queden.
També se’n va de l’illa amb el nostre vaixell una altra parella d’italians ubics. Són a la platja d’Ambeli, a la d’Angali, dinen al nostre restaurant. Sovint fumen, no semblen tenir mai pressa. Tenen la pell fosca, colrada, ell ben tatuada. Un dia semblen trobar-se uns coneguts, fan grans escarafalls d’alegria. Però quan estan sols romanen callats, estranyament silenciosos.
Hi ha molts altres italians, arreu. Tots els homes semblen anar a buscar l’esmorzar al forn de Chora. Alguns fan amistat i parlen entre ells abans d’endur-se les bosses de paper amb els croissants per les seves dones que deuen estar vestint-se –o decorant-se- a l’italiana a les habitacions dels seus hotels. Un d’ells es fa molt visible pel seu nas llarg, extraordinàriament llarg, cyranesc. Sopa a la plaça de l’església, pren un cafè al forn, agafa el ferry. És a tot arreu, és el comú denominador de tots aquests estiuejants de Folegandros.
I hi ha una altra parella d’italians que s’adreça a nosaltres perquè els fem una fotografia mentre pugem el bellíssim camí que porta a l’església de Panagia i que corona Chora i tota l’illa. Són els dos joves i guapíssims, d’una bellesa rotunda, indiscutible. Ella porta un vestit llarg i té el cabell llis, molt ben pentinat. És gairebé un plaer fer-los una foto, perquè el resultat és magnífic. Amb un mínim de traça, queden extraordinàriament  bé. Somriuen i ens donen les gràcies. Són joves, bells i amables. Els demanem a canvi una altra foto, una mica acomplexats per la comparació irresistible, però ens la fan i diuen que hem quedat molt bé. Moltes gràcies. El mèrit és de la llum de bronze de l’horabaixa i de la felicitat de la vacança. Després els trobem sopant també a la plaça, somriuen quan passem.
Tenim més personatges: la gent que recorre incansablement l’illa caminant, sota el sol, sotmesos al vent, del matí al vespre, caminen i caminen, amb ímpetu. Tenim el grec voluminós que ens trobem dues vegades, exactament al mateix punt de la carretera, conduint una motocicleta arcaica a una velocitat irrisòria i inversament proporcional al volum del so que emet el seu tub d’escapament. Hi ha la nena que vomita al ferry i que retrobem a tot arreu. Mai està contenta, malgrat els esforços dels seus pares. Tenim el senyor discret que ens lloga el cotxe i que es disculpa reiteradament per haver-se confós i haver-me demanat que pagués allò que ja havia pagat.
La majoria d’aquests figurants ja deuen ser lluny de l’illa, com nosaltres, i possiblement la recordin també amb recança. No sé si hi tornaran, com tampoc sé si ho farem nosaltres, però quedaran per sempre com a personatges lligats a un indret inèdit al món, protagonistes d’una novel·la que segurament mai escriurem.

10.9.19

Folegandros II: l'escriptura



Estic escrivint aquest text assegut sobre una roca a la petita cala d’Ambeli, a l'illa de Folegandros. És curiós que hi hagi algú aquí amb un petit bloc i un bolígraf a les mans, escrivint i aixecant de tant en tant la vista per observar. Encara que sigui jo, ho trobo estrany. La majoria de les persones que hi ha a la platgeta prenen el sol, parlen, miren el mòbil, descansen, preparen els seus instruments –ulleres, tubs, peus d’ànec- per banyar-se... Jo aprofito aquest instant per prendre unes notes sobre allò que he estat veient o m’ha cridat l’atenció durant aquests dies, per no oblidar-ho i perdre-ho per sempre. Així que, estrictament, no estic escrivint aquest text: aquestes línies les escric al despatx de casa, amb l’ordinador. Però és innegable que també les escric al petit bloc negre de notes, a Ambeli. Aquesta és una de les grandeses –i de les trampes- de l’escriptura: la possibilitat de moure’ns, al llarg d’un mateix escrit, en diferents plans temporals i en espai distints. Iniciem un fil d’escriptura i l'anem transformant i modelant, recorrent diferents camins sense que el lector ho sàpiga. O li fem saber, segons quina sigui la nostra voluntat, la intenció de l’autor. Traiem profit del pas del temps per reescriure allò viscut. O per enriquir-ho. Per enganyar el lector o per oferir-li alguna cosa millor que un text en brut. Ja que no podem aturar el temps, fixar-lo, aprofitem la seva fluïdesa per construir una realitat flexible com els rellotges dalinians. Conduïm el lector allà on volem o on ens porta la mateixa escriptura. El balancegem, l'ensarronem o, si en som capaços, el regalem.
A Ambeli, el sol crema. Bufa molt el vent, el meltemi, a les parts elevades i a la cara nord de l’illa, però aquesta caleta resta arrecerada, com bé ens ha dit l’home del burro que ens hem trobat a la carretera. Era un vell petit, desdentagat, simpàtic. S’ha fet entendre parlant en un grec farcit d’algunes paraules italianes, molt ben complementat amb els gestos més adients. També repetint un i altre cop el mateix missatge. Tenia tot el temps del món per fer-ho, cap pressa. Quan s'ha adonat que l'havíem entès ens ha donat la mà, content. Xerrava amb tothom qui trobava i demanava un euro per fer-se una foto amb el seu burro. No aneu a banyar-vos a Agios Giorgios ens deia, aneu a Ambeli. I tenia raó. Agios Giorgios ens oferia una imatge bellíssima: la mar brava d'un blau viu, les onades esclatant contra el petit espigó de ciment, la platja deserta, les barraques de pescadors tancades, mig abandonades. Era una escena d’un altre temps. Ens hem assegut a la sorra, plena de restes d’algues i trossos de fusta modelats per l’aigua, a sentir el vent i escoltar les onades. La mar em cridava, però feia un cert respecte ficar-s’hi. Al final, hem agafat el cotxe i hem refet el camí de terra, ara empinat, per tornar a la carretera i agafar la nova ruta, per l’altre vessant, ara sí fins Ambeli. Tenia raó l’home del burro, aquí no hi tocava el vent, s’hi estava bé. S´hi està bé, mirant les aigües límpides i escrivint aquestes ratlles.
Les escric mentre plou, a Aiguafreda, però encara veig les formes capricioses de les roques, sento el lleu vaivé de les aigües i percebo l’alegria dels afortunats que som a Ambeli en aquest precís instant. Perquè encara sóc allí, amb el bloc negre a les mans, damunt d’aquesta roca, escrivint això que llegiu.

8.9.19

Folegandros I: la bellesa


La bellesa és magnètica. Quan veiem una noia bonica -o un noi, segons les preferències de cadascú- ens costa deixar de mirar-la, sense saber ben bé per què. No té cap sentit pràctic, simplement és una qüestió inherent a l'atractiu de la bellesa. El mateix succeeix quan ens trobem en un indret bell, quan observem un paisatge agradable. Genera una atracció que ens impulsar a contemplar-lo amb insistència. No volem perdre'l ni deixar de veure'l.
Un dels objectius de l'art i de la feina dels artistes ha estat tradicionalment intentar retenir aquesta bellesa, transformar-la des de la seva visió personal, i transmetre-la. Textos escrits, dibuixos, pintures, composicions musicals... han estat resultats d'aquest propòsit. La irrupció de la fotografia i la seva posterior extensió, especialment la de la fotografia digital, han democratitzat aquesta capacitat de retenir la bellesa, lligada en aquest cas a una voluntat de preservar la felicitat a què acostuma anar lligada. Acostumem a trobar i viure la bellesa en viatges o moments d'oci i pretenem donar continuïtat a aquells instants. No volem perdre allò que és efímer. Per això, quan ens encarem a la bellesa en estat gairebé pur, com succeeix a l'illa grega de Folegandros, ens envaeix un sentiment agredolç de saber que allò que tenim al davant, que estem contemplant i vivint, se'ns escaparà aviat, s'ho endurà el temps amb implacable rapidesa. El vent que bufa amb força en els punts més elevats de l'illa actua com a metàfora il·lustrativa d'aquesta força imparable que és el temps.

***
Al museu de pintura de Berlín hi ha una petita taula de Van Eyck que representa una marededéu. Observar-la commou de tanta bellesa. Els ulls es neguen. Aquest quadre fa plorar de tan bonic com és, els vaig dir llavors als meus fills. Encara se'n recorden i en cada museu que visitem, davant de tal o qual quadre, em pregunten amb to burleta si aquell que tenim al davant també fa plorar.
La bellesa de Folegandros no és tan commovedora com seductora. Amb el seu magnetisme sedueix, hipnotitza. Hi contribueixen el vent, la solitud, la immensitat i nuesa del paisatge, el contrast entre la sequedat de la terra i el blau intens del mar. També, i sobretot, aquesta mena de boirina que esborra els horitzons i difumina el cel i el mar, creant un univers gairebé irreal. És una atracció que fa perdre l'enteniment, com el cant de les sirenes. És la bellesa primitiva: el cel, les roques, el mar, acompanyats de la música del vent. La modernitat i complexitat del nostre món ens sembla una broma de mal gust.

30.8.19

Sinceritat

Sortint de la botiga on m'acabo de provar i comprar unes bermudes, mirant-se de reüll l'aparador on estan exposades, diu l'N.:
- La veritat és que li queden molt més bé al maniquí.

27.8.19

Estiu

Després de molts dies de sol intens, avui el dia s'ha despertat gris, amb algun gotim de pluja. Les orenetes s'aplegaven als fils del llum, com si ja volguessin marxar. Per uns moments, l'estiu ha semblat mort.
Això m'ha fet pensar en el valor que donem al moment. Uns instants de falsa tardor han semblat tenir més veritat que setmanes i setmanes d'estiu, només perquè passaven en aquell precís moment. L'experiència i la força del passat ja no valia, la certesa de que tornarà el sol i la calor semblava dubtosa. Comptava només aquell instant i el que ens mostrava.
Mentre escric això, segueix la grisor, la fresca i el silenci. La G. ha marxat, l'À. i l'N. dormen. Tinc les finestres de la casa obertes perquè entri l'aire. Ningú corre pels carrers. És com viure en un parèntesi.

***

Abans de posar-me a escriure, he aprofitat per llegir una estona l'últim volum de La meva lluita de Knausgard. Gairebé mil dues-centes pàgines, en alguns moments indigeribles. Una lectura per un estiu. Inclou tot un assaig sobre el nazisme i l'adveniment de Hitler al poder. La lectura de les pàgines sobre el jove Hitler i els seus discursos enverinats ha coincidit amb les imatges ridícules que he vist per la televisió de Salvini sense samarreta, bevent mojitos i posant música a la platja. La demagògia ha evolucionat en aquests nou temps i s'ha hagut d'adaptar a la superficialitat que ho impregna tot.

***

El relat. Estic ben tip de sentir aquest terme. El relat d'ara és la propaganda de sempre. És portar la realitat fins la frontera, fins allà on perd el seu nom. Ja no compta el que veiem sinó el que ens expliquen. Estem dotats dels més gran avenços però cada vegada tenim menys mitjans per saber allò que realment succeeix. Tot ho hem de veure i saber a través de missatgers que habitualment viuen i conviuen amb el biaix.

***

Convertir sempre els valors en ideologia és un error. El nacionalcatolicisme va transformar els valors innegablement positius del cristianisme en ideologia política i en regles de comportament social. Tot això acompanyat d'un intens proselitisme, que sempre resulta abominable per als esperits lliures.
Tinc la sensació que ara succeeix una mica el mateix amb altres valors positius, com l'ecologisme. Caldria convertir-los en valors de tots no en ideologia d'uns quants.
Ahir vaig deixar de seguir un compte d'instagram que em deia que havia de deixar de menjar carn per evitar els incendis de l'Amazònia. No suporto el proselitisme. I crec que tampoc hauria de suportar instagram.
I, si us plau, que algú li faci un favor a Greta Thunberg i la faci tornar a l'escola.

***

Fa molt temps dels primers viatges que fèiem amb la G. per França. Vint o vint-i-cinc anys. I tot i seguir sent un destí tranquil, amable i poc populós, és inevitable que ara trobem més gent a tot arreu. També més i millors serveis. Però, independentment d'això, aquest any he experimentat per primera vegada una sensació indefinible de pèrdua de misteri, de paradís perdut. Sóc incapaç d'explicar-ho bé. Com si ara tot fos més accessible i assequible. M'han quedat ganes de tornar a l'hivern a l'Albigeois o al Quercy per veure si encara puc trobar-hi atmosferes boiroses, portes tancades, carrers deserts...

***

Malgrat tot, els viatges tenen sempre instants de valor que apareixen inesperadament. Aquest any va ser un vespre quan, després de sopar a la casa on érem, vam passejar-nos pel poble, Saint Germain de Belvès. Es feia fosc i no corria ningú pels carrers. El sol s'anava amagant, les pedres s'enfosquien. Els finestrals de les cases eren uns de fusta blava, uns altres ocres, algun de roig Bordeus. Hi havia jardins magníficament cuidats, d'altres amb la bellesa de la incúria. Se sentien veus que sortien d'alguna casa, però majoritàriament regnava el silenci. Les portes eren ja tancades, totes de fusta, amb distintes formes i colors. Corria algun gat. Trobàvem arbustos d'un rosa florit, escales de pedra amb testos grocs, torretes punxagues, racons amb el verd indiscutible d'una bona gespa. Se sentia algun lladruc llunyà. Els nens corrien i jugaven, tot i que amb aquell punt d'escepticisme que dóna l'adolescència. Vaig pujar una estona l'N. a collibè. Es van encendre els fanals amb una llum ataronjada de sodi. Feia fotografies amb la impotència de qui es vol endur un tresor volàtil.

***


No ho hauria de publicitat però l'altre gran tresor d'estiu va ser Montferrand-du-Périgord. Il n'y a gran chose là, va dir-me el propietari de la casa on érem quan vaig explicar-li la ruta que faríem i vaig esmentar el nom del poble. Però la meva determinació és difícil de vèncer i ens hi vam aturar, després de fer unes quantes giragonses per carreteres més que secundàries. I suposo que molta gent deuria coincidir amb l'opinió d'aquell senyor francès perquè allí no hi havia ningú. Només un gos perdut que ens va seguir una mica i un pagès que feia maniobres amb un tractor que remolcava bales de palla. I una corrua de cotxes clàssics que van començar a passar. Eren només set o vuit, però fantàstics, meravellosos. Van dibuixar l'escenari d'un altre temps. I ja se sap que, sobretot, el que volem és viatjar en el temps. Quan passaven, els conductors i acompanyants ens saludaven, incapaços d'amagar també la seva felicitat. Van deixar-nos un pòsit de novel·la anglesa dels anys cinquanta que casava -mai escriuré maridava- perfectament amb aquell entorn. Feia fresca, duiem jersei -excepte l'À., esclar- i el temps també era anglès, humit. Darrera les muralles, en el que havia estat el castell, hi havia ara cases, amb els jardins oberts, sense delimitar. Algun de més senyorial sí que estava clos i presidit per uns cedres enormes. L'estàtua d'una marededéu blanca els protegia. A la part baixa del poble, un antic mercat cobert ocupava l'espai central. A redós de l'església, una bella rectoria. Vaig mirar, ingènuament, si hi havia alguna casa en venda. Encara tenim somnis.

7.8.19

Avenços


Vèiem les pel·lícules en grans pantalles en cinemes com Déu mana (l’Urgell, per exemple). Després les vam veure en pantalles petites de multisales i a les teles de casa. Ara, en ipads i mòbils minúsculs.
Trucàvem per telèfon, dialogàvem amb el nostre interlocutor i resolíem les qüestions al moment. Ara esquarterem les converses en ridículs monòlegs en forma de notes de veu que escoltem incòmodament, fent que s’eternitzin les comunicacions.
Però, sobretot, recordeu que els avenços són espectaculars.

6.8.19

Cinquanta


Dissabte vaig fer cinquanta anys. Hi ha tota la frivolitat al voltant de l’edat i l’envelliment, i hi ha també l’eterna consideració sobre el pas del temps i de la vida, tan present en aquestes pàgines. Segurament aquest és el gran tema d’aquests escrits. I hi ha també una tercera reflexió, més generacional. Crec que per a les generacions que ens precedien, els cinquanta anys, i potser també els quaranta o fins i tot els trenta, representaven la maduresa absoluta. La vida era més difícil de guanyar, existien penúries, guerres, indefensió davant la malaltia... Poca broma. Això no vol dir que la vida ara no sigui difícil -segurament fins i tot és més complexa- i persisteixen els problemes econòmics, els estralls de determinades malalties, la lluita per la vida... però tot ha agafat un to més festiu i rosat. I, en conseqüència, crec que es viu amb més lleugeresa. Almenys aquesta és la meva impressió.
I era en aquesta lleugeresa festiva d’un sopar estival de celebració, la d’aquests cinquanta anys, que em va arribar la notícia de la mort d’X. La veritat és que el coneixia molt superficialment, havíem coincidit per feina i ara feia molts anys que no en sabia res. I potser per això, perquè l’última vegada que l’havia vist era un home ple de vida, que em va sorprendre aquella mort, com en el fons, i paradoxalment, ens sorprenen totes les morts. I així en aquell context festiu la tràgica realitat resultava gairebé irreal. I aquella trista coincidència em va fer pensar que, possiblement, la lleugeresa de què parlàvem i una certa irreflexió siguin precisament de les poques armes que tenim al nostre abast per encarar la vida.

12.7.19

Barcelona, nits d'estiu

De vegades, tens coses davant dels ulls que no acabes de saber veure. Passa sovint. Kar Ove Knausgard escriu que quan tens una preocupació important et fixes en detalls nimis de la realitat, però els veus d'una manera diferent. El nom d'un supermercat, per exemple. És cert, en estats d'ànim especial, perceps les coses, els objectes, d'una forma distinta, estanya. Com si la ment hi posés un filtre. Però no em referia a això. Em referia, per exemple, a autors dels quals has sentit parlar mil vegades però, sense saber ben bé per què, mai has llegit. O a carrers, barris, que mai has trepitjat. O, per exemple, a grups de música. Mil i una vegades havia sentit parlar de Love of Lesbian, i n'havia sentit alguna cançó, però sense parar-hi l'atenció necessària. És cert que estic molt desconnectat del món de la música actual, però crec que hi hauria d'haver sapigut veure el valor abans. L'A. em va enviar un dia el vídeo d'una cançó, Bajo el volcán. Hi vaig percebre poesia i talent, però no hi vaig saber aprofundir. No em pregunteu per què. De vegades l'escoltava, quasi com un record. Però ara n'he començat a escoltar alguna cançó més, tampoc sense una explicació lògica. Potser perquè l'atmosfera de la seva música i les seves lletres combina -he tingut la temptació snob d'escriure marida, però l'he salvada- a la perfecció amb les nits barcelonines d'estiu.
Ho pensava l'altre dia mentre conduïa per la ciutat, escoltant-los. Mentre esperava parat a un semàfor a la plaça Letamendi, la llum vespertina il·luminava les palmeres lànguides i la part més alta dels edificis de la plaça, especialment una bella i ondulada cornisa blanca, colant-se per l'orifici ornamental que la coronava. Més tard, al nord de la ciutat, aquella mateixa llum exposava com un decorat les cases del Carmel convertint-les en un quadre hiperrealista d'una bellesa inaudita. Després, com un artista modest satisfet de la seva obra, va desaparèixer sense dir res i va donar pas a la foscor i al silenci, esmorteïts només per la llum d'algun vell fanal i el so llunyà d'un televisor, als carrers d'Horta, que tenien alguna cosa de Rusiñol. Gats, buguenvíl·lees, llum ataronjada, aire càlid, quasi antillà. I els ecos que encara m'arribaven de la poesia de Love of lesbian.

El día que el presente ya sea historia
Y las aguas se nos calmen de una vez
Entenderás en mis silencios tantas cosas
Las que ahora escribo cuando no me ves.

1.7.19

Escriptura


Com escrivia Josep Pla, una de les grans barreres de l’escriptura és aquella que configuren la intimitat i la sinceritat. Parlava especialment de l’escriptura autobiogràfica i diarística, però passa també, en menor mesura, en altres gèneres. Creuar aquesta frontera és extraordinàriament difícil i perillós. Suposa trencar convencionalismes, estripar el retrat afavoridor d’un mateix que tots ens dibuixem al llarg de la vida, obrir les portes de les nostres cambres més fosques. En contraposició, les dosis de ruda i pura veritat acostumen a projectar una gran força als textos. Sense ser una garantia absoluta, seguir aquest camí acostuma a definir els escriptors de raça, aquells que ho sacrifiquen tot a l’escriptura. Knausgard en seria un bon exemple.
Divendres a la nit, després d’un dia fatigosament i fastigosament càlid, enmig de lectures diverses i esperant una frescor que no arribava mai, se’m plantejaven aquests grans dubtes com a grans reptes a l’hora d’escriure. Rebutjar la comoditat, això que ara se’n diu sortir de la zona de confort, expulsar dimonis propis i aliens i convertir-los en paraula escrita, novel·lar des de l’experiència i crear ficció des de la pròpia realitat. Segurament aquest sigui ara mateix l’únic camí.

24.6.19

Matinal

És el matí de Samt Joan. Amb prou feines he dormit sis hores, m'ha despertat el dolor d'una contractura al coll. Al llit, no sabia com posar-me. M'he pres un relaxant muscular i un antiinflamatori, A casa regna el silenci, només interromput pel tecleig d'això que escric i per una mena de bronzit que sento darrerament quan no hi ha sorolls externs i sobre el qual hauré de consultar algun metge. M'he posat a llegir aquesta novel·la que porta per títol Mirall, espatlla, intermitent d'una autora danesa, Dorthe Nors. Però no m'acaba de fer el pes, estic en aquell punt en què, llegides vuitanta o noranta pàgines, no saps si seguir endavant o deixar-ho córrer. Però hi ha ha algun moment, algun passatge de la novel·la, que em resulta còmode i proper. No sé per què, un punt de la lectura m'ha portat al record una escena del passat que tenia quasi oblidada. Un sopar en una mena de terrassa del barri del Jordaan, a Amsterdam. Érem molt joves, però crec que no ho sabíem. No anàvem a bars nocturns ni coffeshops. Vèiem rembrandts al Rijkmuseum, vermeers a La Haia i hals a Haarlem. I vangoghs, esclar. Teníem pocs diners i ens cobraven molts florins per ampolles d'aigua grans als petits colmados del barri de l'anell de canals. Menjàvem poc, alguna hamburguesa en llocs com aquell del Jordaan. Aquella nit, sèiem allí, en aquella terrassa, entre parroquians locals, gent benestant d'un barri en altres temps bohemi. I recordo haver experimentat per primera vegada una certa comunió amb aquestes ciutats del nord d'Europa, fresques, suaus, confortables, pausades. L'aire era lleuger, el vespre quasi etern. Les nits de juny a Copenhaguen també són així i, ara, aquesta novel·la també m'hi ha fet pensar. Aquest tipus de connexions és una de les grans virtuts de la literatura. Només per això ha valgut la pena continuar llegint.
Ahir vaig passar-me el dia fent cerques i contractacions per internet d'un viatge per alguna illa grega. I ara penso, més enllà de la bellesa i el caràcter extrem d'aquells indrets, en la possibilitat de multituds i calors, i tinc un cert desig de nord. De capvespres frescos i eterns a Copenhaguen o Estocolm. I un cert enyor, com sempre, de joventuts perdudes. Mentrestant, arriba l'N., a qui ha despertat la llum d'una finestra, amb cara d'adormida. S'asseu al sofà, al meu costat. Posa a la tele una pel·lícula d'aventures. Els medicaments comencen a fer-me efecte. Estem bé, crec que difícilment podríem estar millor. Les campanes de l'església ja toquen les nou i veig per la finestra com comença el dia de Sant Joan, sempre calorós, sempre estrany.

14.6.19

Espòilers


L’amic R. em deia l’altre dia que l’última entrada publicada recuperava l’essència d’aquest Bloc. Ara toca canviar d’orientació. Aquest és un d’aquells textos antipàtics que també caracteritzaven i caracteritzen –ara cada cop menys, deu ser l’edat que suavitza fons i formes- Bloc de Notes. Ja està dit: text incòmode. He fet un espòiler.
Parlarem precisament d’espòilers. En els bons temps, quan érem joves, els espòilers (o spoilers) eren una mena d’accessoris que es posaven els quinquis (o no tan quinquis) als cotxes perquè semblessin més esportius o aerodinàmics. Com una mena de faldons o alerons. Combinats amb adhesius de llengües de foc, volant folrat de pèl, motor trucat i tub d’escapament petador, deixaven els 124 insuperables.
Ara no, els espòilers són una altra cosa. Una qüestió crucial, pel que sembla. Sobretot, no em facis un espòiler, diu tothom, com si es tractés d’un mal irreparable. L’N. li deia l’altre dia això al seu germà: la cosa s’ha estès per totes les edats. Ho trobo irrisori, d’una gran puerilitat. Però alhora em sembla molt indicatiu.
La consagració dels espòilers com a element maligne va absolutament lligat a la irrupció i èxit de les sèries, que s’han convertit en un gran fenomen social. Hi ha les sèries i les sèries. De les primeres n’hem vist tota la vida a la televisió com a distracció més o menys reeixida. Algunes de bone, altres no tant. Molt bé, tot correcte. Les segones sembla que han transformat el món de l’entreteniment i fins i tot les relacions socials. Quina sèrie mires ara, et pregunten? Doncs cap, contesto jo amb gran plaer. No miro sèries, dic. Mais les brav’s gens n'aiment pas que l'on suive une autre route qu'eux…, cantava Brassens, i Paco Ibáñez ho versionava com En el mundo pues no hay mayor pecado que el de no seguir al abanderado. I així són les coses. Ara, en aquest món hiperinformat i extrauniformitzat, més que mai.
Les sèries són una moda, una moda fàcil, afegiria, poc exigent. I n’estic segur que n’hi ha de molt bones, com n’hi ha hagut sempre i sense fer tants escarafalls. Però conceptualment em quedo amb les pel·lícules. Per què? Doncs per la mateixa raó per la qual prefereixo el tennis al pàdel, el futbol al futbol sala, les sales de cinema a les pantalles de televisió. No tinc res contra el género chico però si em deixen triar, no l'escolliré. Com em quedo també amb les novel·les creades sense voluntat de ser un bestseller o un producte que es vengui. Acostumo a desconfiar de les creacions artístiques que tenen un objectiu de mercat, més enllà de la necessitat d’expressar-se del propi autor.
I si deia que la importància dels espòilers em semblava especialment indicatiu, em referia a que si una creació ho basa tot en la intriga final, en els arguments trufats de girs, en la capacitat d'enganxar, crec que això és símptoma de feblesa. Ara vaig a fer una colla d’espòilers. El nou testament: crucifiquen a Jesús i després ressucita. Romeu i Julieta: es suïciden per amor. Totes les pel·lícules de la Segona Guerra Mundial: guanyen els aliats. El quadern gris: Pla se’n va de corresponsal a París. Psicosi: Anthony Perkins apunyala la noia a la dutxa. La divina comèdia: Dant veu la llum de Déu. El Quixot: els gegants eren molins. La Mona Lisa: la noia somriu enigmàticament. Les finals de Roland Garros: guanya Nadal. No crec que aquestes obres quedin en absolut perjudicades per aquests espòilers. He fet una mica de reducció a l’absurd, ho sé, però sempre he pensat, per exemple, que les bones pel·lícules són aquelles que volem veure –i veiem- dues, tres, cinc vegades... i ens captiven sempre. Encara no conec ningú que hagi demanat que no li expliquin el final de Casablanca. Ja ens el sabem. Com sabem que Patrick Modiano escriu sempre la mateixa història, però és un autor excels. U quantes obres extraordinàries no hi ha de les quals no recordem quasi res de l’argument, per no parlar del final. Fiar-ho tot a l’argument, a la història en sí i –més encara- a la seva finalització és, crec, mostra d’una certa flaquesa. Però és el que triomfa. I un espòiler per acabar: aquest text acabarà amb una petita dosi de verí.
No obstant tot el que hem dit, la llibertat mana, evidentment. Que tothom faci, llegeixi i miri el que vulgui. El que vulgui o el que li dictin les modes, la publicitat, els convencionalismes, la pressió social...

12.6.19

Muntanyes

Com tants nens, quan érem petits, amb J., jugàvem a guerres amb els soldadets. Recordo que al terra de la seva habitació, en un dels habitatges ara buits de les escoles velles, construïem una illa amb una manta, a sota de la qual posàvem caixes i altres objectes per conferir-li un relleu. Després anàvem col·locant els clicks (llavors no es deien playmobils) i els soldadets de plàstic repartits per tota l'illa. No importava que tinguessin mides diferents. Com tampoc hi feia res que els vehicles que anavem posant sobre la manta o els vaixells que descansaven sobre el mosaic encerclant aquell illot fossin inconcordants temporalment (i la majoria sense cap element ni caràcter bèl·lic). La gràcia d'aquell joc estava en muntar aquella escena, més que no en la batalla que venia després i que no acostumava a tenir ni cap ni peus. Com en tantes altres coses a la vida -ja ho aniríem descobrint amb el pas del temps-, el valor raïa en el preliminar més que no pas en el fet, en el desig més que en l'acció, en la passió i no en la possessió.
Sovint, quan pujo amb el cotxe cap a casa i veig des de l'autovia de l'Ametlla els contraforts occidentals del Montseny, coronats pel Tagament, penso en aquelles illes infantils construïdes amb una simple manta. Els plecs de les muntanyes, pintades del verd fosc dels boscos d'alzines, i les carenes que les coronen tenen per a mi una gran semblança amb els doblecs d'aquella manta vella. Els vespres d'estiu, quan el sol ja és baix i la llum comença a bronzejar el paisatge, aquestes muntanyes tenen una gran bellesa i una estranya capacitat de transmetre calma. Em transporten a l'illa dels jocs de la infantesa i a algun paisatge sublim del Chianti. La plana del Vallès, hiperurbanitzada, hi descansa a redós i la carretera comença aviat a enfilar el congost cap a Aiguafreda. Llavors, penso que el capvespre de juny serà etern, quasi invencible. I que l'hivern és lluny: venç la llum i el record. 

2.6.19

Futbol modern

Ahir es va jugar la final de la Copa d'Europa, altrament dita Champions League, nom que no és ni verídic, atès que la juguen molts equips que no són campions. Va ser una final sense gaire joc, però una final amable, propera, que vaig viure amb gran confort. Una final tranquil·la per un dia tranquil.
L'À. es mirava els programes previs amb tots els prolegomens del partit. De tant en tant, jo hi donava un cop d'ull. Ens van ensenyar els vestidors, amb un logo enorme de la competició estampat al sostre per a l'ocasió, i amb l'equipament de cada jugador exposat com si es tractés d'un museu. Feia una mica de vergonyeta aliena. Abans del partit va haver-hi una actuació musical, amb gran exhibició d'atrezzos varis. Com si es tractés d'una super bowl qualsevol. I jo em pregunto, estem parlant d'aquell esport anomenat futbol? A mi no m'ho sembla.

31.5.19

Presentació

- Si t'hagueres mort, jo hauria vingut i a ningú li hauria semblat estrany, no? - em diu l'amic X. després d'haver comès la barbaritat de fer cinc-cents quilòmetres per venir a la presentació del meu llibre. I ho rebla dient:
- I a tu tant t'hauria fet. En canvi, ara estàs content!
Sucumbeixo davant d'aquesta lògica una mica bèstia, que cau implacable com una llosa, i he de reconèixer que té raó.
L'amic X. s'ha presentat per sorpresa a la presentació de Davant dels camps i de la nit a la llibreria Pati Blau de Cornellà després d'haver agafat un avió des d'Alacant. L'endemà al matí se'n torna a anar. Aquest deute no es pot pagar.
L'amic X. s'amaga sovint darrera d'una cuirassa d'ironia i d'una mirada crítica del món, però tothom sap que darrera hi ha un gran sentimental. Fets com aquest viatge llampec ho demostren. La seva armadura està feta de cartró. No sé si li agradarà llegir-ho, però això li passa per fer-se amic d'algú que escriu diaris.
Quan sortim de la presentació i som a punt de pujar al cotxe amb l'X. i l'R., l'I. veu una senyora en un balcó que cuida unes plantes. Li pregunta, amb el seu to de veu tan delicat, què són. La senyora li diu que hierbabuena para cocinar. I així entaulen un diàleg a mig camí entre les pel·lícules d'Almodóvar i la poesia de García Lorca. És un moment màgic per un capvespre llarg de maig, que ens transporta de Cornellà a Córdoba o Granada, i un colofó magnífic per una trobada en què hem parlat de com s'enllacen la literatura i la vida. L'escena s'acaba amb el llançament des del balcó d'unes branquetes de menta, que perfumen d'estiu i d'infantesa el nostre viatge de tornada.
Com fa dues setmanes a la Documenta, han vingut grans amics i també persones a qui no coneixíem i no sé si he estat prou capaç de transmetre'ls allò que escric i per què ho escric. Les parets blaves del Pati Blau s'han vestit dels verds i grisos de la coberta del llibre, creant un escenari immillorable (gràcies S., C. i S.). Algú ha dit a l'I. que després de les seves introduccions, referències i lectures, quasi no calia llegir el llibre, i això és prova de la seva profunda immersió en aquests diaris. Gràcies. I. no acabaríem mai amb els agraïments que provoquen aquests dies tan estranys que estem vivint.
Curiosament, en aquests dies (días felices y extraños, que cantava El último de la fila), ha anat a parar a les meves mans una edició francesa de les Cartes a un jove poeta de Rilke, on he trobat aquesta visió de l'escriptura que no em pot ser més propera:

Fuyez des grans sujets pour ceux que votre quotidien vous offre. Dites vos tristesses et vos désirs, les pensées qui vous viennent, votre foi en une beauté. Dites tout cela avec une sincerité intime, tranquille et humble. Utilisez pour vous exprimer les choses qui vous entourent, les images de vos songes, les objets de vos souvenirs. Si votre quotidien vous paraît pauvre, ne l'accusez pas. Accusez-vous vous-même de ne pas être assez poète  pour appeller à vous ses richesses. Pour la création rien n'est pauvre, il n'est pas de lieux pauvres, indifférents.

25.5.19

Ishiguro



Em cau a les mans un número de la revista L'Avenç de fa més d'un any. És realment interessant. Conté, entre d'altres articles, el discurs de recepció del Nobel de Kazuo Ishiguro. Contràriament al que havia succeït tradicionalment, en els últims anys he vist com rebien el premi dos dels meus autors més estimats: Ishiguro i Modiano. He fullejat en alguna ocasió -i he estat temptat de comprar-lo- l'edició del discurs de Modiano, però no havia vist enlloc publicat el d'Ishiguro. L'he llegit aquest matí, mentre tothom encara dormia, amb la llum natural d'un dia gris que entrava pels finestrals oberts, assegut al sofà on ara mateix escric també aquest text. (Em pregunto ara perquè sempre acabo introduint elements personals en els textos, quan potser no caldria. Vaig pensar també en això fa uns dies llegint Teju Cole, que, salvant totes les distàncies, fa el mateix. Podria semblar un acte de vanitat, de donar-se massa importància a un mateix, però no crec que sigui així. Més aviat diria que forma part d'una manera d'entendre l'escriptura que va sempre lligada al dia a dia de la vida, als referents personals i al fet de com les circumstàncies quotidianes alteren i modulen cada fet, cada lectura, cada experiència. Prafrasejant Juan Ramón Jiménez, podríem dir que els mateixos fets, en circumstàncies diferents, donen resultats diferents).
Seguim. El discurs d'Ishiguro m'ha semblat d'un interès extraordinari, un exemple de capacitat d'incloure i sintetitzar en un breu espai aspectes tan diversos com l'origen i la concepció de la seva escriptura o les preocupacions i esperances que li genera el món que s'albira.  Hi he trobat moltes complicitats. M'ha il·luminat, com deia Marías que fan els grans escriptors, no per veure la llum on no n'hi ha, sinó per percebre millor l'obscuritat. Descriu Ishiguro com es va configurant la seva manera d'escriure en paral·lel a la seva vida i m'ha fet gràcia trobar-hi un referent a la febre com un estat d'especial atenció o predisposició a l'hora de llegir, en el seu cas a Proust. És una cosa que he sentit a vegades. M'ha resultat amable i confortant la seva descripció, breu però certera, de la societat britànica dels anys cinquanta i seixanta. He après tècnica narrativa d'una qüestió que ell qualifica com a un punt d'inflexió en la seva obra: el descobriment que un bon personatge de novel·la s'acaba configurant mitjançant la relació que estableix amb altres personatges. I sobretot he combregat amb l'essència i la finalitat de la seva escriptura, que defineix així:
Una persona que escriu en una habitació silenciosa, tractant de connectar amb una altra persona que llegeix en una alta habitació silenciosa -o potser no tan silenciosa. Les històries poden entretenir, de vegades ensenyar o sostenir un argument. Però, per a mi, l'essencial és que comuniquin sentiments, que apel·lin al que compartim com a éssers humans per damunt de les nostres fronteres o els nostres desacords.
Ishiguro parla del nostre món. Tem el racisme i el totalitarisme, la crisi d'un món sostingut ens els valors liberal-humanistes, els avenços en intel·ligència artificial que poden tenir molts beneficis però poden crear atur massiu i el que ell qualifica de meritocràcies salvatges que s'assemblen a l'apartheid i que, afegeixo jo, semblen començar a dibuixar-se. Conclou, però, parlant de literatura i expressant una esperança en que sapiguem obrir l'univers literari del primer món cap a altres països i cultures, i en què obrim els ulls a noves formes i gèneres que naixeran i crearan noves formes d'explicar històries. Magnífic, Ishiguro!

Planià

Ahir Josep Maria Casasús escrivia aquesta columna a El Punt Avui parlant de Davant dels camps i de la nit.
Recordo haver llegit fa molts anys -massa, sento que el temps flueix com les aigües ràpides dels rius de muntanya- els seus escrits als diaris, crec que bàsicament a La Vanguardia, parlant de Pla, que em van ajudar a conèixer i entendre millor la figura de l'escriptor empordanès. Així doncs, aquest escrit d'ara de Casasús acostant-me a la tradició planiana, m'omple d'alegria. Moltes gràcies. I disculpeu l'autocomplaença.

17.5.19

Il·luminació

Ahir, durant la presentació de Davant dels camps i de la nit a la llibreria Documenta de Barcelona, parlàvem de l'escriptura de diaris vista com un exercici d'observació que hauria de permetre recollir aquells instants de la vida que transcendeixen el fet del moment, i saber després expressar-los amb destresa des del prisma propi de cada autor.
Avui he viscut un d'aquests moments en què el valor de la realitat sembla concentrar-se en una escena. Seia a l'última fila d'un oratori, durant un funeral. Unes files més endavant, una àvia tenia en braços un nen molt petit. L'àvia -una àvia jove i molt ben vestida- era dreta i portava el nen d'aquella manera que només s'agafen els nadons molt petits: boca avall, fent com un llit amb els braços, sobre els quals es recolza. La senyora feia sense parar un moviment oscil·latori amb tot el cos per gronxar el nen. Mentre tothom anava seient al llarg de la cerimònia, ella romania dreta tota l'estona, bressolant l'infant. Del nen, només en veia el cap, d'esquena, i els braços que movia de vegades, en uns moviments imprevistos quasi natatoris. No plorava ni es queixava, només es movia. Li penjava un xumet, que oscil·lava amb els moviments de l'àvia. Era una escena gens extraordinària, però en un entorn on la mort era molt present, agafava una dimensió especial. La cura en el vestir impecable d'aquella àvia, el gest de romandre dreta amb el pes de l'infant en braços, la veu salmòdica de fons que harmonitzava amb el moviment oscil·latori del gronxament... Tot plegat conferia una il·luminació especial a aquella escena d'amor a la vida, en un territori on la mort i el comiat havien de ser protagonistes absoluts. I, malgrat tot, per un instant passaven a un segon pla. 

7.5.19

Canvi de papers


Em diu l’À. que li ha explicat el seu cosí que fa uns anys uns tèrmits van menjar-se-li una colla de llibres de la seva biblioteca, sense que ell se n’adonés. Coneixent l’estima que tinc pels meus llibres, m’adverteix que hauria de fer controls periòdics. Veient-me una mica escèptic, afegeix:
-Després no ploris.
I, davant d’aquesta advertència, sento com si per un moment entre pare i fill s’haguessin canviat els papers.

4.5.19

Viatge

Escriu Marcos Ordóñez al magnífic Una cierta edad:

Antes llegaba a una ciudad y me faltaba tiempo para pateármela. Ahora lo que me gusta es encerrarme a leer en el hotel.

Doncs jo segueixo plenament instal·lat en l'estadi inicial. L'únic dubte que tinc, en visitar una ciutat, és si estudiar-me prèviament tot allò que té d'interès -barris, llibreries, museus, bars, mercats...- o bé deixar-me portar per l'instint, la inèrcia i la sorpresa. Els qui em coneixen saben que sempre acabo inclinant-me per la primera opció, bàsicament perquè -malauradament- sempre disposem d'un temps limitat per abastar allò que és inabastable.
I res tan profundament inabastable i alhora atractiu com la geografia desconeguda, com els carrers que no saps on et duen, com la promesa d'una cantonada imaginada. Poques coses resulten tan adrenalínicament excitants com la proximitat d'un viatge, la certesa de conèixer un nou paisatge, un nou territori que, inexorablement, se'ns dibuixarà com la possibilitat d'una nova vida.

1.5.19

Dia dels enamorats

Diuen que Sant Jordi és el nostre dia dels enamorats. Tot i que aquest nou costum de regalar roses roges a tota quanta noia es creua pel teu camí (companyes de feina, amigues...) no sembla que sigui molt coherent amb aquest principi. Així que jo no ho faig. Però no era d'això de què volia escriure. Aquest Sant Jordi vaig ser testimoni d'un dia dels enamorats autènticament real i viu. Va ser en un pàrquing. El Sant Jordi barceloní és l'infern per al conductor i sempre miro d'aparcar en un lloc no massa central. Gràcies a una aplicació de mòbil acostumo a fer-ho ara en pàrquings d'hotel i llocs imprevisibles; en alguns casos faig veritables viatges al centre de la terra. Estalvio diners, guanyo en habilitat i de vegades, ratllo el cotxe. També sóc testimoni -i protagonista secundari- d'escenes com aquesta: una parella, no precisament de la primera volada, besant-se amb una passió irrefrenable al costat del seu cotxe, mentre jo m'espero per aparcar (l'única plaça lliure és massa petita i ells -aparentment- es disposen a marxar). No goso fer cap gest per interrompre però miro de fer-me visible i audible d'alguna manera Amb algun toc de gas, per exemple. Imagino que surten de l'hotel i aquestes pulsions haurien de ser les restes finals d'una tensió ja desactivada. Però no sembla que sigui així. Duren i duren. A mi m'esperen per dinar, estic fent tard i miro de situar el meu vehicle en la plaça lliure, però, efectivament, constato de forma pràctica que és massa petita. Així que segueixo esperant. Finalment, pugen al cotxe i respiro alleujat. Però he cantat victòria massa de pressa. Ara ja no ho veig, però les pulsions amoroses deuen haver-se traslladat a l'interior del vehicle. Perquè el cotxe no se'n va. Passen els minuts i no es mou. Però sóc comprensiu: l'amor venç fins i tot la meva habitual impaciència. I finalment, arriba una noia amb les claus a la mà, disposada a marxar. Respiro alleujat, quan entra un altre cotxe al pàrquing, i se situa en posició privilegiada per ocupar la plaça que quedarà lliure. Li faig notar que jo era allí abans i el conductor assenteix amb esportivitat. Però l'espai és minúscul i les maniobres dels nostres tres automòbils resulten complicades i llargues. Ens hem d'anar situant els tres com en un tetris. Mentrestant, l'altre cotxe roman immòbil. L'amor sempre guanya. És Sant Jordi.

26.4.19

Davant dels camps i de la nit


M'adono -i segurament és un oblit imperdonable- que no he anunciat encara aquí la publicació de Davant dels camps i de la nit, un dietari que és precisament un recull de textos d'aquest bloc. L'ha editat -magníficament- El Gall editor de Mallorca, i recull aquells fragments del bloc, publicats entre 2010 i 2018, de caràcter més personal, més diarístic, si se'm permet l'expressió.
Pot semblar còmic, o potser petulant, però la causa de l'oblit i de la deixadesa d'escriure, és que porto uns dies dedicant-me a la promoció. Promoció escrit amb minúscules i amb tota la ironia, però promoció a la fi: visita de llibreries, difusió en xarxes (o xarxa) socials, cerca de dates i d'eventuals presentadors, egosurfing (i egolatria en general)... En definitiva, tot un seguit d'activitats de venda que casen molt bé amb el meu caràcter i realitzo sense esforços i a la perfecció. (Aquí també hi havia ironia). Tanmateix, he de dir que el compreu. I que el llegiu!

27.3.19

Arrogància


En rellegir alguns textos que vaig escriure fa anys hi detecto un punt d’arrogància que no m’agrada. Però tots som una mica arrogants quan som joves i l’avantatge de l’arrogància és que es cura amb la mort de la joventut.  Excepte en els imbècils, esclar. Doblement imbècils, diria. Primer, pel simple fet de ser arrogants a una determinada edat. I, segon, per ser incapaços d’adonar-se que no tenen cap motiu per ser-ho.

23.3.19

Música

Vaig a recollir l'À. al col·legi. Posem música a través del meu mòbil, youtube music. L'aplicació tria cançons en funció del que has escoltat. En un moment donat sona Kortatu. Todo este sábado me lo vay a pasar / privando en mi casa hasta reventar / estoy harto no quiero salir más / siempre lo mismo / mierda de ciudad.  La veritat és que no resulta gaire educatiu.
- T'agrada? - pregunta l'À.
- M'agradava - responc. I hauria de confessar que, en certa manera, encara m'agrada, més per nostàlgia del que significa -joventut, rebel·lia- que no per altra cosa.
- Sembla una mica trap - diu l'À. I això em fa pensar que, en el fons, les coses tampoc canvien tant.
Al cap d'una estona sona Bruce Springsteen, Thunder road. Malgrat ser avui en dia un exponent de mainstream i mesianisme  -qualitats que em generen una certa al·lèrgia- hi ha algunes cançons de Bruce Springsteen que m'emocionen. Com aquesta Thunder road o com The river. Potser perquè són històries on la música conviu clarament amb la literatura. Potser perquè you're scared and you're thinking that maybe we ain't that young anymore.

22.3.19

Setmana

Setmana densa, estranya i interessant, amb contrastos. Divendres vaig a la inauguració del Pati Blau, a Cornellà. La llibreria és plena a vessar. L'S. i la C. es veuen felices, amb el seu somni complert. Parlem llarga estona amb la C. sobre com es configuren els trajectes que acaben dibuixant la vida. Diumenge torno a anar a Cornellà, amb l'À., a veure el partit. Crido massa. Dilluns al vespre fem una cervesa amb l'E. i li demano opinió sobre el llançament del llibre i sobre alguna altra idea que em ronda pel cap. Conjuga una amabilitat innata amb la perspectiva que li dóna ser una de les editores amb més projecció del país. Dimarts esmorzo amb el T. per parlar precisament del llibre, que ja és quasi un fet. Només el coneixia de parlar-hi per telèfon i em resulta extraordinàriament proper i afable. De seguida seríem amics. És llàstima que visqui lluny. Acabem parlant d'altres llibres. Em recomana els diaris de Blai Bonet i els de Julio Ramón Ribeyro. També la novel·la que han editat de Gesualdo Bufalino, Argos el cec. Parlem també de Tabucchi i de la nostra predilecció per la joia que és Dama de Porto Pim. Segurament són aquestes petites complicitats les que el van fer decidir a publicar els diaris. La vida té aquests feliços encontres fortuits.
Passo després tres dies navegant en mars estranys, gairebé onírics, fins que aquest vespre, el cotxe em porta fins al centre de la ciutat, que resulta com un port on ancorar després d'una llarga travessia. Vaig al CCCB a escoltar Julian Barnes. Hi ha una llarga cua per entrar i em diuen que les entrades es van exhaurir fa quinze dies. Em sorprèn: l'any passat vaig entrar sense problemes a escoltar Kureishi; no sabia que Barnes fos tan popular. Entro una estona a la llibreria del centre, on estic a punt de comprar-me el llibre d'Eric Sadin La silicolonización del mundo. Ho faré més endavant, quan hagi resolt les lectures que tinc pendents. Després vaig a la Central, on fullejo els dietaris de Guillem Simó que em va recomanar l'E. Els fragments que llegeixo m'agraden. També els llegiré properament. Em miro també els diaris de Ribeyro. Surto sense comprar res i decideixo treure el cap altra vegada al CCCB. Hi ha hagut algunes baixes i em deixen entrar a sentir Barnes. La conferència fa mitja hora que ha començat. Barnes parla de com la memòria modula els fets amb el pas del temps i de com pot diferir una mateixa realitat vista des de les perspectives de persones diferents. El seu anglès és pausat, intel·ligible. Explica com la ficció de la novel·la ajuda a entendre més la realitat de la vida que l'exercici no ficcional del periodisme. Parla de la impressió que li ha causat l'art romànic català i, preguntat, per Anna Guitart fa una pinzellada sobre com comença la novel·la que està escrivint. Diu que hi surten tres personatges del segle XIX francès, un dels quals és un communard de cognom italià, que qualifica de personatge interessantíssim i que -explica- Sargent va pintar amb una mena de túnica vermella. Quan arribo a casa busco el llibre de Sargent i trobo un retrat d'un Doctor Pozzi amb bata vermella. No sé si és ell.
A la sortida em trobo la P., que ja sabia que hi era, i, casualment, també l'L. Xerrem una  estona, no tant com voldria, perquè he de marxar. De camí trobo un individu que obre un recipient de plàstic amb menjar i llença ostensiblement la tapa al terra, amb un punt de xuleria. Em fa mandra amonestar-lo, tot i que ho hauria de fer. Però estic cansat. Camino fins al pàrquing pels carrers, tan estimats, d'aquesta part del Raval. L'En ville és ple de gent -estrangers- que hi sopa. Parafrasejant Pessoa podríem dir que els sopars aliens sempre són alegres. Els llums dels pisos són encesos. En un d'ells hi veig un sostre amb motllures, pintat de blanc, que em recorda el de la casa del Passeig. En un altre edifici, la porta de vidre deixa veure una escala ampla i solemne, que s'enfila camí de pisos amb amples finestrals. Als carrers, l'agitació de la nit comença. Me'n vaig cap a casa.

8.3.19

Títols

De vegades es dedica temps i esforços a trobar un bon títol per un llibre sense arribar a aconseguir-ho, mentre en altres ocasions, sobtadament, pot apareix per atzar una expressió rodona, sorprenent, inesperada, que penses que seria un títol magnífic per una novel·la, que valdria la pena escriure-la només per aprofitar-lo.
Ahir, mentre caminava pel carrer Enric Granados, em va arribar d'una terrassa aquest fragment d'una frase: boira sobre Sant Boi. Vaig pensar que si fos un novel·lista de gènere negre -o tan sols gris fosc- em posaria a escriure una història que portés aquest títol, Boira sobre Sant Boi.

***
Això em fa pensar que no he estat mai a Sant Boi. Sant Boi de Llobregat. Hi passo gairebé cada dia en cotxe, però no hi he entrat mai. Això que m'agrada, quan creuo el Llobregat pel pont on conflueixen riuades de cotxes, veure la silueta de la vila arrecerada en un turó, amb l'església, algunes masies i cases senyorials i un conjunt d'edificis de construcció més recent i menys afortunada. Al davant els horts i canyissars que van de la llera del riu fins al mateix poble. Per allí hi passa també una via del tren. Quan hi passo jo, el dia tot just neix, i la llum arriba de la banda del mar, amb un sol que amb prou feines comença a il·luminar.

***
Mai he vist boira sobre Sant Boi.


7.3.19

Documenta, un valor segur

El meu darrer escrit al Blog de l'Escola de Llibreria: Documenta, un valor segur.

26.2.19

La ciutat

Hi ha qui és molt partidari dels retirs en entorns rurals i allunyats. Jo també. Sempre i quan ningú t'emprenyi, esclar. Si has de seguir connectat a les servituds del món, quasi val més submergir-se de ple en la ruleta de la vida. Penso tot això, mentre camino, aquesta tarda de dimarts pels carrers de la ciutat. La fosca de febrer ja s'ha imposat a una molt incipient primavera i la ciutat nocturna bull. Bull com poques vegades he vist bullir Barcelona. Són coses del congrés de telefonia. Passo per davant d'una botiga de cosmètics i una noia intenta atreure'm cap a l'interior:
- Do you speak English?- em pregunta.
Fa poc, en el bar d'un magnífic hotel, s'ha acostat la cambrera i ens ha demanat:
- Is everything ok?
Estrangers a la pròpia ciutat, així són les coses. Però avui estic de bon humor: el ritme de la ciutat m'hi posa. Passo per davant de bars i restaurants i els veig plens de gent. Gent que gasta, que riu, que viu. Barcelona em recorda el Londres de les nits de dissabte. L'Eixample fa de Soho. No estic ben segur del preu que paguem per aquesta vida importada i impostada. Però gairebé m'és igual. Com escrivia Pessoa, avui estic lúcid com si anés cap a la mort. Però no desitjo anar cap a la mort, sinó ser partícip d'aquesta vida que emergeix arreu.

5.2.19

Notes

Probablement una de les coses més insuportables per a l'espècie humana sigui la humiliació. L'oprimit resisteix millor la pobresa i la injustícia que la humiliació. L'amant desenganyat suporta més el desamor que la humiliació. La humiliació pot ser causa de guerres, revenges, crims. Cal evitar sempre la humiliació, ni que sigui en interès propi.

***

Una de futbol. Entre totes les desgràcies que acompanyen el nostre equip les darreres setmanes, curiosament, la que més m'ha afectat ha estat la marxa d'un jugador. No era un jugador especialment arrelat ni estimat, però sí que era un jugador honest. Corria, lluitava i defensava l'equip. Potser em va commoure veure'l plorant a la banqueta quan el van substituir i l'afició el va xiular pel seu poc encert en els últims partits. Sóc dels que penso que mai s'ha de xiular els jugadors propis, si tenen una actitud lleial. Sé que el futbol és un esport de mercenaris però de tant en tant, la poesia hi treu el nas, amb l'èpica de les grans batalles o amb l'elegia d'unes llàgrimes.
Que tinguis molta sort, Leo Baptistao.

31.1.19

Campions i herois

L'altre dia, durant la sobretaula d'un sopar, va sonar la cançó Under pressure i vam coincidir en què ens agradava. Jo vaig manifestar que el meu gust per aquesta cançó venia, evidentment, per la banda de David Bowie, cosa que em va deixar una vegada més en minoria: el gust majoritari s'inclinava del costat de Freddy Mercury. Tenia molts arguments per defensar la meva posició, però com que la nit ja era entrada, ho vaig voler concloure amb el pes simbòlic d'un sol vers, d'una sola cançó:
- We can be heroes, just for one day, vaig dir, mentre apurava una copa de vi, com una conclusió inapel·lable.
Però L., amb enginy, va contraatacar ràpidament:
- We are the champions, my friend.
Era una expressió que no sé si amagava alguna indirecta futbolística, però que, en qualsevol cas, em portava a la derrota dialèctica.
He reflexionat sobre el valor simbòlic d'aquests dos versos, que potser també podrien definir els dos personatges que interpretaven cadascuna de les cançons i, al mateix temps, dues actituds davant la vida, dues maneres d'entendre les aspiracions.
Els llorers i les trompetes de la victòria, dels campions, em resulten estridents i estranys. En canvi, aprecio la glòria efímera i intangible dels herois. Uns es vesteixen d'or davant la història, els altres viuen un instant de glòria que els treu momentàniament de la boira. Just for one day, diu la cançó, però podria ser només per un minut, per un segon. Herois volàtils perquè nothing will keep us together, we can beat them forever and ever.

26.1.19

La lliberia Mollat, un "premier cru" de Bordeus

Enllaço l'article que he escrit pel Blog de l'Escola de Llibreria de la Universitat de Barcelona. Inicio així una sèrie de cròniques sobre llibreries que es publicaran sense periodicitat fixa.

23.1.19

Pel·lícules, llibres, dormir


L’altre dia vaig haver d’escriure unes frases relacionades amb el son: hàbits saludables i aquestes coses. Allò de dormir un mínim d’hores, per exemple. I resulta que jo em llevo molt d’hora, massa d’hora pel meu gust, i me’n vaig a dormir massa tard. No perquè no tingui son, que en tinc molta, sinó perquè és l’estona que tinc per llegir, escriure, etcètera. Moltes vegades se’m tanquen els ulls llegint, però em costa renunciar-hi. Tot i això, hi ha dies que faig el propòsit d’anar a dormir d’hora. Com ahir, per exemple, que estava especialment sensible a les recomanacions de salut que jo mateix havia revisat i escrit. Però vaig cometre l’error de fer una passada pels canals de televisió. No ho acostumo a fer, perquè habitualment és una pèrdua de temps. I tampoc he adquirit els nous hàbits de consum televisiu: això de les sèries no m’atreu gens, més aviat em fa mandra i em genera un efecte de rebuig. De sèries n’hem vist tota la vida sense fer tants escarafalls i crec modestament que el cinema de debò continua estant a les pel·lícules. Però tornant a la razzia televisiva d’ahir, vaig anar a parar a una pel·lícula francesa que feien a betevé, París.
És una pel·lícula de l’any 2008 que ja havia vist, però em va passar allò que succeeix algunes vegades amb històries que ja has vist o llegit, que les recordes i no les recordes al mateix temps, una mena de sensació que les fa encara més atractives. Jo acostumo a oblidar els arguments, em quedo més amb els personatges, les sensacions, la manera d’explicar les històries.... M’agrada veure com un film o un llibre ens dibuixa els comportaments humans i ens deixa veure els seus perquès. I tot i no ser especialment reconeguda per la crítica, crec que París és una gran pel·lícula en aquest sentit. Una pel·lícula d’històries i vides creuades sense caure en gaire tòpics i amb un repartiment excel·lent encapçalat per una magnífica Juliette Binoche. El cine, com la literatura, és, al capdavall, una qüestió de gustos, i no ens posarem ara a fer de crítics cinematogràfics, però la qüestió és que a mi, ahir a la nit, em va ser impossible anar-me’n al llit sense acabar de veure aquesta pel·lícula ni fer el recorregut final del protagonista en taxi pels carrers de la ciutat –una altra gran protagonista del film- camí de l’hospital, acompanyat per la música d’Erik Satie.
I cinc hores i mitja més tard ha sonat el despertador.

11.1.19

Somriure

Aquests dies posteriors a les festes, quan en la recollida selectiva d'escombraries que tenim al poble toca el paper i cartró, les portes de les cases s'omplen de bosses i restes de paper d'embolicar. Aquest any he detectat moltes caixes amb el logo del somriure d'Amazon. Quan les veig, la meva expressió facial fa el dibuix oposat.