12.7.19

Barcelona, nits d'estiu

De vegades, tens coses davant dels ulls que no acabes de saber veure. Passa sovint. Kar Ove Knausgard escriu que quan tens una preocupació important et fixes en detalls nimis de la realitat, però els veus d'una manera diferent. El nom d'un supermercat, per exemple. És cert, en estats d'ànim especial, perceps les coses, els objectes, d'una forma distinta, estanya. Com si la ment hi posés un filtre. Però no em referia a això. Em referia, per exemple, a autors dels quals has sentit parlar mil vegades però, sense saber ben bé per què, mai has llegit. O a carrers, barris, que mai has trepitjat. O, per exemple, a grups de música. Mil i una vegades havia sentit parlar de Love of Lesbian, i n'havia sentit alguna cançó, però sense parar-hi l'atenció necessària. És cert que estic molt desconnectat del món de la música actual, però crec que hi hauria d'haver sapigut veure el valor abans. L'A. em va enviar un dia el vídeo d'una cançó, Bajo el volcán. Hi vaig percebre poesia i talent, però no hi vaig saber aprofundir. No em pregunteu per què. De vegades l'escoltava, quasi com un record. Però ara n'he començat a escoltar alguna cançó més, tampoc sense una explicació lògica. Potser perquè l'atmosfera de la seva música i les seves lletres combina -he tingut la temptació snob d'escriure marida, però l'he salvada- a la perfecció amb les nits barcelonines d'estiu.
Ho pensava l'altre dia mentre conduïa per la ciutat, escoltant-los. Mentre esperava parat a un semàfor a la plaça Letamendi, la llum vespertina il·luminava les palmeres lànguides i la part més alta dels edificis de la plaça, especialment una bella i ondulada cornisa blanca, colant-se per l'orifici ornamental que la coronava. Més tard, al nord de la ciutat, aquella mateixa llum exposava com un decorat les cases del Carmel convertint-les en un quadre hiperrealista d'una bellesa inaudita. Després, com un artista modest satisfet de la seva obra, va desaparèixer sense dir res i va donar pas a la foscor i al silenci, esmorteïts només per la llum d'algun vell fanal i el so llunyà d'un televisor, als carrers d'Horta, que tenien alguna cosa de Rusiñol. Gats, buguenvíl·lees, llum ataronjada, aire càlid, quasi antillà. I els ecos que encara m'arribaven de la poesia de Love of lesbian.

El día que el presente ya sea historia
Y las aguas se nos calmen de una vez
Entenderás en mis silencios tantas cosas
Las que ahora escribo cuando no me ves.

1.7.19

Escriptura


Com escrivia Josep Pla, una de les grans barreres de l’escriptura és aquella que configuren la intimitat i la sinceritat. Parlava especialment de l’escriptura autobiogràfica i diarística, però passa també, en menor mesura, en altres gèneres. Creuar aquesta frontera és extraordinàriament difícil i perillós. Suposa trencar convencionalismes, estripar el retrat afavoridor d’un mateix que tots ens dibuixem al llarg de la vida, obrir les portes de les nostres cambres més fosques. En contraposició, les dosis de ruda i pura veritat acostumen a projectar una gran força als textos. Sense ser una garantia absoluta, seguir aquest camí acostuma a definir els escriptors de raça, aquells que ho sacrifiquen tot a l’escriptura. Knausgard en seria un bon exemple.
Divendres a la nit, després d’un dia fatigosament i fastigosament càlid, enmig de lectures diverses i esperant una frescor que no arribava mai, se’m plantejaven aquests grans dubtes com a grans reptes a l’hora d’escriure. Rebutjar la comoditat, això que ara se’n diu sortir de la zona de confort, expulsar dimonis propis i aliens i convertir-los en paraula escrita, novel·lar des de l’experiència i crear ficció des de la pròpia realitat. Segurament aquest sigui ara mateix l’únic camí.

24.6.19

Matinal

És el matí de Samt Joan. Amb prou feines he dormit sis hores, m'ha despertat el dolor d'una contractura al coll. Al llit, no sabia com posar-me. M'he pres un relaxant muscular i un antiinflamatori, A casa regna el silenci, només interromput pel tecleig d'això que escric i per una mena de bronzit que sento darrerament quan no hi ha sorolls externs i sobre el qual hauré de consultar algun metge. M'he posat a llegir aquesta novel·la que porta per títol Mirall, espatlla, intermitent d'una autora danesa, Dorthe Nors. Però no m'acaba de fer el pes, estic en aquell punt en què, llegides vuitanta o noranta pàgines, no saps si seguir endavant o deixar-ho córrer. Però hi ha ha algun moment, algun passatge de la novel·la, que em resulta còmode i proper. No sé per què, un punt de la lectura m'ha portat al record una escena del passat que tenia quasi oblidada. Un sopar en una mena de terrassa del barri del Jordaan, a Amsterdam. Érem molt joves, però crec que no ho sabíem. No anàvem a bars nocturns ni coffeshops. Vèiem rembrandts al Rijkmuseum, vermeers a La Haia i hals a Haarlem. I vangoghs, esclar. Teníem pocs diners i ens cobraven molts florins per ampolles d'aigua grans als petits colmados del barri de l'anell de canals. Menjàvem poc, alguna hamburguesa en llocs com aquell del Jordaan. Aquella nit, sèiem allí, en aquella terrassa, entre parroquians locals, gent benestant d'un barri en altres temps bohemi. I recordo haver experimentat per primera vegada una certa comunió amb aquestes ciutats del nord d'Europa, fresques, suaus, confortables, pausades. L'aire era lleuger, el vespre quasi etern. Les nits de juny a Copenhaguen també són així i, ara, aquesta novel·la també m'hi ha fet pensar. Aquest tipus de connexions és una de les grans virtuts de la literatura. Només per això ha valgut la pena continuar llegint.
Ahir vaig passar-me el dia fent cerques i contractacions per internet d'un viatge per alguna illa grega. I ara penso, més enllà de la bellesa i el caràcter extrem d'aquells indrets, en la possibilitat de multituds i calors, i tinc un cert desig de nord. De capvespres frescos i eterns a Copenhaguen o Estocolm. I un cert enyor, com sempre, de joventuts perdudes. Mentrestant, arriba l'N., a qui ha despertat la llum d'una finestra, amb cara d'adormida. S'asseu al sofà, al meu costat. Posa a la tele una pel·lícula d'aventures. Els medicaments comencen a fer-me efecte. Estem bé, crec que difícilment podríem estar millor. Les campanes de l'església ja toquen les nou i veig per la finestra com comença el dia de Sant Joan, sempre calorós, sempre estrany.

14.6.19

Espòilers


L’amic R. em deia l’altre dia que l’última entrada publicada recuperava l’essència d’aquest Bloc. Ara toca canviar d’orientació. Aquest és un d’aquells textos antipàtics que també caracteritzaven i caracteritzen –ara cada cop menys, deu ser l’edat que suavitza fons i formes- Bloc de Notes. Ja està dit: text incòmode. He fet un espòiler.
Parlarem precisament d’espòilers. En els bons temps, quan érem joves, els espòilers (o spoilers) eren una mena d’accessoris que es posaven els quinquis (o no tan quinquis) als cotxes perquè semblessin més esportius o aerodinàmics. Com una mena de faldons o alerons. Combinats amb adhesius de llengües de foc, volant folrat de pèl, motor trucat i tub d’escapament petador, deixaven els 124 insuperables.
Ara no, els espòilers són una altra cosa. Una qüestió crucial, pel que sembla. Sobretot, no em facis un espòiler, diu tothom, com si es tractés d’un mal irreparable. L’N. li deia l’altre dia això al seu germà: la cosa s’ha estès per totes les edats. Ho trobo irrisori, d’una gran puerilitat. Però alhora em sembla molt indicatiu.
La consagració dels espòilers com a element maligne va absolutament lligat a la irrupció i èxit de les sèries, que s’han convertit en un gran fenomen social. Hi ha les sèries i les sèries. De les primeres n’hem vist tota la vida a la televisió com a distracció més o menys reeixida. Algunes de bone, altres no tant. Molt bé, tot correcte. Les segones sembla que han transformat el món de l’entreteniment i fins i tot les relacions socials. Quina sèrie mires ara, et pregunten? Doncs cap, contesto jo amb gran plaer. No miro sèries, dic. Mais les brav’s gens n'aiment pas que l'on suive une autre route qu'eux…, cantava Brassens, i Paco Ibáñez ho versionava com En el mundo pues no hay mayor pecado que el de no seguir al abanderado. I així són les coses. Ara, en aquest món hiperinformat i extrauniformitzat, més que mai.
Les sèries són una moda, una moda fàcil, afegiria, poc exigent. I n’estic segur que n’hi ha de molt bones, com n’hi ha hagut sempre i sense fer tants escarafalls. Però conceptualment em quedo amb les pel·lícules. Per què? Doncs per la mateixa raó per la qual prefereixo el tennis al pàdel, el futbol al futbol sala, les sales de cinema a les pantalles de televisió. No tinc res contra el género chico però si em deixen triar, no l'escolliré. Com em quedo també amb les novel·les creades sense voluntat de ser un bestseller o un producte que es vengui. Acostumo a desconfiar de les creacions artístiques que tenen un objectiu de mercat, més enllà de la necessitat d’expressar-se del propi autor.
I si deia que la importància dels espòilers em semblava especialment indicatiu, em referia a que si una creació ho basa tot en la intriga final, en els arguments trufats de girs, en la capacitat d'enganxar, crec que això és símptoma de feblesa. Ara vaig a fer una colla d’espòilers. El nou testament: crucifiquen a Jesús i després ressucita. Romeu i Julieta: es suïciden per amor. Totes les pel·lícules de la Segona Guerra Mundial: guanyen els aliats. El quadern gris: Pla se’n va de corresponsal a París. Psicosi: Anthony Perkins apunyala la noia a la dutxa. La divina comèdia: Dant veu la llum de Déu. El Quixot: els gegants eren molins. La Mona Lisa: la noia somriu enigmàticament. Les finals de Roland Garros: guanya Nadal. No crec que aquestes obres quedin en absolut perjudicades per aquests espòilers. He fet una mica de reducció a l’absurd, ho sé, però sempre he pensat, per exemple, que les bones pel·lícules són aquelles que volem veure –i veiem- dues, tres, cinc vegades... i ens captiven sempre. Encara no conec ningú que hagi demanat que no li expliquin el final de Casablanca. Ja ens el sabem. Com sabem que Patrick Modiano escriu sempre la mateixa història, però és un autor excels. U quantes obres extraordinàries no hi ha de les quals no recordem quasi res de l’argument, per no parlar del final. Fiar-ho tot a l’argument, a la història en sí i –més encara- a la seva finalització és, crec, mostra d’una certa flaquesa. Però és el que triomfa. I un espòiler per acabar: aquest text acabarà amb una petita dosi de verí.
No obstant tot el que hem dit, la llibertat mana, evidentment. Que tothom faci, llegeixi i miri el que vulgui. El que vulgui o el que li dictin les modes, la publicitat, els convencionalismes, la pressió social...

12.6.19

Muntanyes

Com tants nens, quan érem petits, amb J., jugàvem a guerres amb els soldadets. Recordo que al terra de la seva habitació, en un dels habitatges ara buits de les escoles velles, construïem una illa amb una manta, a sota de la qual posàvem caixes i altres objectes per conferir-li un relleu. Després anàvem col·locant els clicks (llavors no es deien playmobils) i els soldadets de plàstic repartits per tota l'illa. No importava que tinguessin mides diferents. Com tampoc hi feia res que els vehicles que anavem posant sobre la manta o els vaixells que descansaven sobre el mosaic encerclant aquell illot fossin inconcordants temporalment (i la majoria sense cap element ni caràcter bèl·lic). La gràcia d'aquell joc estava en muntar aquella escena, més que no en la batalla que venia després i que no acostumava a tenir ni cap ni peus. Com en tantes altres coses a la vida -ja ho aniríem descobrint amb el pas del temps-, el valor raïa en el preliminar més que no pas en el fet, en el desig més que en l'acció, en la passió i no en la possessió.
Sovint, quan pujo amb el cotxe cap a casa i veig des de l'autovia de l'Ametlla els contraforts occidentals del Montseny, coronats pel Tagament, penso en aquelles illes infantils construïdes amb una simple manta. Els plecs de les muntanyes, pintades del verd fosc dels boscos d'alzines, i les carenes que les coronen tenen per a mi una gran semblança amb els doblecs d'aquella manta vella. Els vespres d'estiu, quan el sol ja és baix i la llum comença a bronzejar el paisatge, aquestes muntanyes tenen una gran bellesa i una estranya capacitat de transmetre calma. Em transporten a l'illa dels jocs de la infantesa i a algun paisatge sublim del Chianti. La plana del Vallès, hiperurbanitzada, hi descansa a redós i la carretera comença aviat a enfilar el congost cap a Aiguafreda. Llavors, penso que el capvespre de juny serà etern, quasi invencible. I que l'hivern és lluny: venç la llum i el record. 

2.6.19

Futbol modern

Ahir es va jugar la final de la Copa d'Europa, altrament dita Champions League, nom que no és ni verídic, atès que la juguen molts equips que no són campions. Va ser una final sense gaire joc, però una final amable, propera, que vaig viure amb gran confort. Una final tranquil·la per un dia tranquil.
L'À. es mirava els programes previs amb tots els prolegomens del partit. De tant en tant, jo hi donava un cop d'ull. Ens van ensenyar els vestidors, amb un logo enorme de la competició estampat al sostre per a l'ocasió, i amb l'equipament de cada jugador exposat com si es tractés d'un museu. Feia una mica de vergonyeta aliena. Abans del partit va haver-hi una actuació musical, amb gran exhibició d'atrezzos varis. Com si es tractés d'una super bowl qualsevol. I jo em pregunto, estem parlant d'aquell esport anomenat futbol? A mi no m'ho sembla.

31.5.19

Presentació

- Si t'hagueres mort, jo hauria vingut i a ningú li hauria semblat estrany, no? - em diu l'amic X. després d'haver comès la barbaritat de fer cinc-cents quilòmetres per venir a la presentació del meu llibre. I ho rebla dient:
- I a tu tant t'hauria fet. En canvi, ara estàs content!
Sucumbeixo davant d'aquesta lògica una mica bèstia, que cau implacable com una llosa, i he de reconèixer que té raó.
L'amic X. s'ha presentat per sorpresa a la presentació de Davant dels camps i de la nit a la llibreria Pati Blau de Cornellà després d'haver agafat un avió des d'Alacant. L'endemà al matí se'n torna a anar. Aquest deute no es pot pagar.
L'amic X. s'amaga sovint darrera d'una cuirassa d'ironia i d'una mirada crítica del món, però tothom sap que darrera hi ha un gran sentimental. Fets com aquest viatge llampec ho demostren. La seva armadura està feta de cartró. No sé si li agradarà llegir-ho, però això li passa per fer-se amic d'algú que escriu diaris.
Quan sortim de la presentació i som a punt de pujar al cotxe amb l'X. i l'R., l'I. veu una senyora en un balcó que cuida unes plantes. Li pregunta, amb el seu to de veu tan delicat, què són. La senyora li diu que hierbabuena para cocinar. I així entaulen un diàleg a mig camí entre les pel·lícules d'Almodóvar i la poesia de García Lorca. És un moment màgic per un capvespre llarg de maig, que ens transporta de Cornellà a Córdoba o Granada, i un colofó magnífic per una trobada en què hem parlat de com s'enllacen la literatura i la vida. L'escena s'acaba amb el llançament des del balcó d'unes branquetes de menta, que perfumen d'estiu i d'infantesa el nostre viatge de tornada.
Com fa dues setmanes a la Documenta, han vingut grans amics i també persones a qui no coneixíem i no sé si he estat prou capaç de transmetre'ls allò que escric i per què ho escric. Les parets blaves del Pati Blau s'han vestit dels verds i grisos de la coberta del llibre, creant un escenari immillorable (gràcies S., C. i S.). Algú ha dit a l'I. que després de les seves introduccions, referències i lectures, quasi no calia llegir el llibre, i això és prova de la seva profunda immersió en aquests diaris. Gràcies. I. no acabaríem mai amb els agraïments que provoquen aquests dies tan estranys que estem vivint.
Curiosament, en aquests dies (días felices y extraños, que cantava El último de la fila), ha anat a parar a les meves mans una edició francesa de les Cartes a un jove poeta de Rilke, on he trobat aquesta visió de l'escriptura que no em pot ser més propera:

Fuyez des grans sujets pour ceux que votre quotidien vous offre. Dites vos tristesses et vos désirs, les pensées qui vous viennent, votre foi en une beauté. Dites tout cela avec une sincerité intime, tranquille et humble. Utilisez pour vous exprimer les choses qui vous entourent, les images de vos songes, les objets de vos souvenirs. Si votre quotidien vous paraît pauvre, ne l'accusez pas. Accusez-vous vous-même de ne pas être assez poète  pour appeller à vous ses richesses. Pour la création rien n'est pauvre, il n'est pas de lieux pauvres, indifférents.

25.5.19

Ishiguro



Em cau a les mans un número de la revista L'Avenç de fa més d'un any. És realment interessant. Conté, entre d'altres articles, el discurs de recepció del Nobel de Kazuo Ishiguro. Contràriament al que havia succeït tradicionalment, en els últims anys he vist com rebien el premi dos dels meus autors més estimats: Ishiguro i Modiano. He fullejat en alguna ocasió -i he estat temptat de comprar-lo- l'edició del discurs de Modiano, però no havia vist enlloc publicat el d'Ishiguro. L'he llegit aquest matí, mentre tothom encara dormia, amb la llum natural d'un dia gris que entrava pels finestrals oberts, assegut al sofà on ara mateix escric també aquest text. (Em pregunto ara perquè sempre acabo introduint elements personals en els textos, quan potser no caldria. Vaig pensar també en això fa uns dies llegint Teju Cole, que, salvant totes les distàncies, fa el mateix. Podria semblar un acte de vanitat, de donar-se massa importància a un mateix, però no crec que sigui així. Més aviat diria que forma part d'una manera d'entendre l'escriptura que va sempre lligada al dia a dia de la vida, als referents personals i al fet de com les circumstàncies quotidianes alteren i modulen cada fet, cada lectura, cada experiència. Prafrasejant Juan Ramón Jiménez, podríem dir que els mateixos fets, en circumstàncies diferents, donen resultats diferents).
Seguim. El discurs d'Ishiguro m'ha semblat d'un interès extraordinari, un exemple de capacitat d'incloure i sintetitzar en un breu espai aspectes tan diversos com l'origen i la concepció de la seva escriptura o les preocupacions i esperances que li genera el món que s'albira.  Hi he trobat moltes complicitats. M'ha il·luminat, com deia Marías que fan els grans escriptors, no per veure la llum on no n'hi ha, sinó per percebre millor l'obscuritat. Descriu Ishiguro com es va configurant la seva manera d'escriure en paral·lel a la seva vida i m'ha fet gràcia trobar-hi un referent a la febre com un estat d'especial atenció o predisposició a l'hora de llegir, en el seu cas a Proust. És una cosa que he sentit a vegades. M'ha resultat amable i confortant la seva descripció, breu però certera, de la societat britànica dels anys cinquanta i seixanta. He après tècnica narrativa d'una qüestió que ell qualifica com a un punt d'inflexió en la seva obra: el descobriment que un bon personatge de novel·la s'acaba configurant mitjançant la relació que estableix amb altres personatges. I sobretot he combregat amb l'essència i la finalitat de la seva escriptura, que defineix així:
Una persona que escriu en una habitació silenciosa, tractant de connectar amb una altra persona que llegeix en una alta habitació silenciosa -o potser no tan silenciosa. Les històries poden entretenir, de vegades ensenyar o sostenir un argument. Però, per a mi, l'essencial és que comuniquin sentiments, que apel·lin al que compartim com a éssers humans per damunt de les nostres fronteres o els nostres desacords.
Ishiguro parla del nostre món. Tem el racisme i el totalitarisme, la crisi d'un món sostingut ens els valors liberal-humanistes, els avenços en intel·ligència artificial que poden tenir molts beneficis però poden crear atur massiu i el que ell qualifica de meritocràcies salvatges que s'assemblen a l'apartheid i que, afegeixo jo, semblen començar a dibuixar-se. Conclou, però, parlant de literatura i expressant una esperança en que sapiguem obrir l'univers literari del primer món cap a altres països i cultures, i en què obrim els ulls a noves formes i gèneres que naixeran i crearan noves formes d'explicar històries. Magnífic, Ishiguro!

Planià

Ahir Josep Maria Casasús escrivia aquesta columna a El Punt Avui parlant de Davant dels camps i de la nit.
Recordo haver llegit fa molts anys -massa, sento que el temps flueix com les aigües ràpides dels rius de muntanya- els seus escrits als diaris, crec que bàsicament a La Vanguardia, parlant de Pla, que em van ajudar a conèixer i entendre millor la figura de l'escriptor empordanès. Així doncs, aquest escrit d'ara de Casasús acostant-me a la tradició planiana, m'omple d'alegria. Moltes gràcies. I disculpeu l'autocomplaença.

17.5.19

Il·luminació

Ahir, durant la presentació de Davant dels camps i de la nit a la llibreria Documenta de Barcelona, parlàvem de l'escriptura de diaris vista com un exercici d'observació que hauria de permetre recollir aquells instants de la vida que transcendeixen el fet del moment, i saber després expressar-los amb destresa des del prisma propi de cada autor.
Avui he viscut un d'aquests moments en què el valor de la realitat sembla concentrar-se en una escena. Seia a l'última fila d'un oratori, durant un funeral. Unes files més endavant, una àvia tenia en braços un nen molt petit. L'àvia -una àvia jove i molt ben vestida- era dreta i portava el nen d'aquella manera que només s'agafen els nadons molt petits: boca avall, fent com un llit amb els braços, sobre els quals es recolza. La senyora feia sense parar un moviment oscil·latori amb tot el cos per gronxar el nen. Mentre tothom anava seient al llarg de la cerimònia, ella romania dreta tota l'estona, bressolant l'infant. Del nen, només en veia el cap, d'esquena, i els braços que movia de vegades, en uns moviments imprevistos quasi natatoris. No plorava ni es queixava, només es movia. Li penjava un xumet, que oscil·lava amb els moviments de l'àvia. Era una escena gens extraordinària, però en un entorn on la mort era molt present, agafava una dimensió especial. La cura en el vestir impecable d'aquella àvia, el gest de romandre dreta amb el pes de l'infant en braços, la veu salmòdica de fons que harmonitzava amb el moviment oscil·latori del gronxament... Tot plegat conferia una il·luminació especial a aquella escena d'amor a la vida, en un territori on la mort i el comiat havien de ser protagonistes absoluts. I, malgrat tot, per un instant passaven a un segon pla. 

7.5.19

Canvi de papers


Em diu l’À. que li ha explicat el seu cosí que fa uns anys uns tèrmits van menjar-se-li una colla de llibres de la seva biblioteca, sense que ell se n’adonés. Coneixent l’estima que tinc pels meus llibres, m’adverteix que hauria de fer controls periòdics. Veient-me una mica escèptic, afegeix:
-Després no ploris.
I, davant d’aquesta advertència, sento com si per un moment entre pare i fill s’haguessin canviat els papers.

4.5.19

Viatge

Escriu Marcos Ordóñez al magnífic Una cierta edad:

Antes llegaba a una ciudad y me faltaba tiempo para pateármela. Ahora lo que me gusta es encerrarme a leer en el hotel.

Doncs jo segueixo plenament instal·lat en l'estadi inicial. L'únic dubte que tinc, en visitar una ciutat, és si estudiar-me prèviament tot allò que té d'interès -barris, llibreries, museus, bars, mercats...- o bé deixar-me portar per l'instint, la inèrcia i la sorpresa. Els qui em coneixen saben que sempre acabo inclinant-me per la primera opció, bàsicament perquè -malauradament- sempre disposem d'un temps limitat per abastar allò que és inabastable.
I res tan profundament inabastable i alhora atractiu com la geografia desconeguda, com els carrers que no saps on et duen, com la promesa d'una cantonada imaginada. Poques coses resulten tan adrenalínicament excitants com la proximitat d'un viatge, la certesa de conèixer un nou paisatge, un nou territori que, inexorablement, se'ns dibuixarà com la possibilitat d'una nova vida.

1.5.19

Dia dels enamorats

Diuen que Sant Jordi és el nostre dia dels enamorats. Tot i que aquest nou costum de regalar roses roges a tota quanta noia es creua pel teu camí (companyes de feina, amigues...) no sembla que sigui molt coherent amb aquest principi. Així que jo no ho faig. Però no era d'això de què volia escriure. Aquest Sant Jordi vaig ser testimoni d'un dia dels enamorats autènticament real i viu. Va ser en un pàrquing. El Sant Jordi barceloní és l'infern per al conductor i sempre miro d'aparcar en un lloc no massa central. Gràcies a una aplicació de mòbil acostumo a fer-ho ara en pàrquings d'hotel i llocs imprevisibles; en alguns casos faig veritables viatges al centre de la terra. Estalvio diners, guanyo en habilitat i de vegades, ratllo el cotxe. També sóc testimoni -i protagonista secundari- d'escenes com aquesta: una parella, no precisament de la primera volada, besant-se amb una passió irrefrenable al costat del seu cotxe, mentre jo m'espero per aparcar (l'única plaça lliure és massa petita i ells -aparentment- es disposen a marxar). No goso fer cap gest per interrompre però miro de fer-me visible i audible d'alguna manera Amb algun toc de gas, per exemple. Imagino que surten de l'hotel i aquestes pulsions haurien de ser les restes finals d'una tensió ja desactivada. Però no sembla que sigui així. Duren i duren. A mi m'esperen per dinar, estic fent tard i miro de situar el meu vehicle en la plaça lliure, però, efectivament, constato de forma pràctica que és massa petita. Així que segueixo esperant. Finalment, pugen al cotxe i respiro alleujat. Però he cantat victòria massa de pressa. Ara ja no ho veig, però les pulsions amoroses deuen haver-se traslladat a l'interior del vehicle. Perquè el cotxe no se'n va. Passen els minuts i no es mou. Però sóc comprensiu: l'amor venç fins i tot la meva habitual impaciència. I finalment, arriba una noia amb les claus a la mà, disposada a marxar. Respiro alleujat, quan entra un altre cotxe al pàrquing, i se situa en posició privilegiada per ocupar la plaça que quedarà lliure. Li faig notar que jo era allí abans i el conductor assenteix amb esportivitat. Però l'espai és minúscul i les maniobres dels nostres tres automòbils resulten complicades i llargues. Ens hem d'anar situant els tres com en un tetris. Mentrestant, l'altre cotxe roman immòbil. L'amor sempre guanya. És Sant Jordi.

26.4.19

Davant dels camps i de la nit


M'adono -i segurament és un oblit imperdonable- que no he anunciat encara aquí la publicació de Davant dels camps i de la nit, un dietari que és precisament un recull de textos d'aquest bloc. L'ha editat -magníficament- El Gall editor de Mallorca, i recull aquells fragments del bloc, publicats entre 2010 i 2018, de caràcter més personal, més diarístic, si se'm permet l'expressió.
Pot semblar còmic, o potser petulant, però la causa de l'oblit i de la deixadesa d'escriure, és que porto uns dies dedicant-me a la promoció. Promoció escrit amb minúscules i amb tota la ironia, però promoció a la fi: visita de llibreries, difusió en xarxes (o xarxa) socials, cerca de dates i d'eventuals presentadors, egosurfing (i egolatria en general)... En definitiva, tot un seguit d'activitats de venda que casen molt bé amb el meu caràcter i realitzo sense esforços i a la perfecció. (Aquí també hi havia ironia). Tanmateix, he de dir que el compreu. I que el llegiu!

27.3.19

Arrogància


En rellegir alguns textos que vaig escriure fa anys hi detecto un punt d’arrogància que no m’agrada. Però tots som una mica arrogants quan som joves i l’avantatge de l’arrogància és que es cura amb la mort de la joventut.  Excepte en els imbècils, esclar. Doblement imbècils, diria. Primer, pel simple fet de ser arrogants a una determinada edat. I, segon, per ser incapaços d’adonar-se que no tenen cap motiu per ser-ho.

23.3.19

Música

Vaig a recollir l'À. al col·legi. Posem música a través del meu mòbil, youtube music. L'aplicació tria cançons en funció del que has escoltat. En un moment donat sona Kortatu. Todo este sábado me lo vay a pasar / privando en mi casa hasta reventar / estoy harto no quiero salir más / siempre lo mismo / mierda de ciudad.  La veritat és que no resulta gaire educatiu.
- T'agrada? - pregunta l'À.
- M'agradava - responc. I hauria de confessar que, en certa manera, encara m'agrada, més per nostàlgia del que significa -joventut, rebel·lia- que no per altra cosa.
- Sembla una mica trap - diu l'À. I això em fa pensar que, en el fons, les coses tampoc canvien tant.
Al cap d'una estona sona Bruce Springsteen, Thunder road. Malgrat ser avui en dia un exponent de mainstream i mesianisme  -qualitats que em generen una certa al·lèrgia- hi ha algunes cançons de Bruce Springsteen que m'emocionen. Com aquesta Thunder road o com The river. Potser perquè són històries on la música conviu clarament amb la literatura. Potser perquè you're scared and you're thinking that maybe we ain't that young anymore.

22.3.19

Setmana

Setmana densa, estranya i interessant, amb contrastos. Divendres vaig a la inauguració del Pati Blau, a Cornellà. La llibreria és plena a vessar. L'S. i la C. es veuen felices, amb el seu somni complert. Parlem llarga estona amb la C. sobre com es configuren els trajectes que acaben dibuixant la vida. Diumenge torno a anar a Cornellà, amb l'À., a veure el partit. Crido massa. Dilluns al vespre fem una cervesa amb l'E. i li demano opinió sobre el llançament del llibre i sobre alguna altra idea que em ronda pel cap. Conjuga una amabilitat innata amb la perspectiva que li dóna ser una de les editores amb més projecció del país. Dimarts esmorzo amb el T. per parlar precisament del llibre, que ja és quasi un fet. Només el coneixia de parlar-hi per telèfon i em resulta extraordinàriament proper i afable. De seguida seríem amics. És llàstima que visqui lluny. Acabem parlant d'altres llibres. Em recomana els diaris de Blai Bonet i els de Julio Ramón Ribeyro. També la novel·la que han editat de Gesualdo Bufalino, Argos el cec. Parlem també de Tabucchi i de la nostra predilecció per la joia que és Dama de Porto Pim. Segurament són aquestes petites complicitats les que el van fer decidir a publicar els diaris. La vida té aquests feliços encontres fortuits.
Passo després tres dies navegant en mars estranys, gairebé onírics, fins que aquest vespre, el cotxe em porta fins al centre de la ciutat, que resulta com un port on ancorar després d'una llarga travessia. Vaig al CCCB a escoltar Julian Barnes. Hi ha una llarga cua per entrar i em diuen que les entrades es van exhaurir fa quinze dies. Em sorprèn: l'any passat vaig entrar sense problemes a escoltar Kureishi; no sabia que Barnes fos tan popular. Entro una estona a la llibreria del centre, on estic a punt de comprar-me el llibre d'Eric Sadin La silicolonización del mundo. Ho faré més endavant, quan hagi resolt les lectures que tinc pendents. Després vaig a la Central, on fullejo els dietaris de Guillem Simó que em va recomanar l'E. Els fragments que llegeixo m'agraden. També els llegiré properament. Em miro també els diaris de Ribeyro. Surto sense comprar res i decideixo treure el cap altra vegada al CCCB. Hi ha hagut algunes baixes i em deixen entrar a sentir Barnes. La conferència fa mitja hora que ha començat. Barnes parla de com la memòria modula els fets amb el pas del temps i de com pot diferir una mateixa realitat vista des de les perspectives de persones diferents. El seu anglès és pausat, intel·ligible. Explica com la ficció de la novel·la ajuda a entendre més la realitat de la vida que l'exercici no ficcional del periodisme. Parla de la impressió que li ha causat l'art romànic català i, preguntat, per Anna Guitart fa una pinzellada sobre com comença la novel·la que està escrivint. Diu que hi surten tres personatges del segle XIX francès, un dels quals és un communard de cognom italià, que qualifica de personatge interessantíssim i que -explica- Sargent va pintar amb una mena de túnica vermella. Quan arribo a casa busco el llibre de Sargent i trobo un retrat d'un Doctor Pozzi amb bata vermella. No sé si és ell.
A la sortida em trobo la P., que ja sabia que hi era, i, casualment, també l'L. Xerrem una  estona, no tant com voldria, perquè he de marxar. De camí trobo un individu que obre un recipient de plàstic amb menjar i llença ostensiblement la tapa al terra, amb un punt de xuleria. Em fa mandra amonestar-lo, tot i que ho hauria de fer. Però estic cansat. Camino fins al pàrquing pels carrers, tan estimats, d'aquesta part del Raval. L'En ville és ple de gent -estrangers- que hi sopa. Parafrasejant Pessoa podríem dir que els sopars aliens sempre són alegres. Els llums dels pisos són encesos. En un d'ells hi veig un sostre amb motllures, pintat de blanc, que em recorda el de la casa del Passeig. En un altre edifici, la porta de vidre deixa veure una escala ampla i solemne, que s'enfila camí de pisos amb amples finestrals. Als carrers, l'agitació de la nit comença. Me'n vaig cap a casa.

8.3.19

Títols

De vegades es dedica temps i esforços a trobar un bon títol per un llibre sense arribar a aconseguir-ho, mentre en altres ocasions, sobtadament, pot apareix per atzar una expressió rodona, sorprenent, inesperada, que penses que seria un títol magnífic per una novel·la, que valdria la pena escriure-la només per aprofitar-lo.
Ahir, mentre caminava pel carrer Enric Granados, em va arribar d'una terrassa aquest fragment d'una frase: boira sobre Sant Boi. Vaig pensar que si fos un novel·lista de gènere negre -o tan sols gris fosc- em posaria a escriure una història que portés aquest títol, Boira sobre Sant Boi.

***
Això em fa pensar que no he estat mai a Sant Boi. Sant Boi de Llobregat. Hi passo gairebé cada dia en cotxe, però no hi he entrat mai. Això que m'agrada, quan creuo el Llobregat pel pont on conflueixen riuades de cotxes, veure la silueta de la vila arrecerada en un turó, amb l'església, algunes masies i cases senyorials i un conjunt d'edificis de construcció més recent i menys afortunada. Al davant els horts i canyissars que van de la llera del riu fins al mateix poble. Per allí hi passa també una via del tren. Quan hi passo jo, el dia tot just neix, i la llum arriba de la banda del mar, amb un sol que amb prou feines comença a il·luminar.

***
Mai he vist boira sobre Sant Boi.


7.3.19

Documenta, un valor segur

El meu darrer escrit al Blog de l'Escola de Llibreria: Documenta, un valor segur.

26.2.19

La ciutat

Hi ha qui és molt partidari dels retirs en entorns rurals i allunyats. Jo també. Sempre i quan ningú t'emprenyi, esclar. Si has de seguir connectat a les servituds del món, quasi val més submergir-se de ple en la ruleta de la vida. Penso tot això, mentre camino, aquesta tarda de dimarts pels carrers de la ciutat. La fosca de febrer ja s'ha imposat a una molt incipient primavera i la ciutat nocturna bull. Bull com poques vegades he vist bullir Barcelona. Són coses del congrés de telefonia. Passo per davant d'una botiga de cosmètics i una noia intenta atreure'm cap a l'interior:
- Do you speak English?- em pregunta.
Fa poc, en el bar d'un magnífic hotel, s'ha acostat la cambrera i ens ha demanat:
- Is everything ok?
Estrangers a la pròpia ciutat, així són les coses. Però avui estic de bon humor: el ritme de la ciutat m'hi posa. Passo per davant de bars i restaurants i els veig plens de gent. Gent que gasta, que riu, que viu. Barcelona em recorda el Londres de les nits de dissabte. L'Eixample fa de Soho. No estic ben segur del preu que paguem per aquesta vida importada i impostada. Però gairebé m'és igual. Com escrivia Pessoa, avui estic lúcid com si anés cap a la mort. Però no desitjo anar cap a la mort, sinó ser partícip d'aquesta vida que emergeix arreu.

5.2.19

Notes

Probablement una de les coses més insuportables per a l'espècie humana sigui la humiliació. L'oprimit resisteix millor la pobresa i la injustícia que la humiliació. L'amant desenganyat suporta més el desamor que la humiliació. La humiliació pot ser causa de guerres, revenges, crims. Cal evitar sempre la humiliació, ni que sigui en interès propi.

***

Una de futbol. Entre totes les desgràcies que acompanyen el nostre equip les darreres setmanes, curiosament, la que més m'ha afectat ha estat la marxa d'un jugador. No era un jugador especialment arrelat ni estimat, però sí que era un jugador honest. Corria, lluitava i defensava l'equip. Potser em va commoure veure'l plorant a la banqueta quan el van substituir i l'afició el va xiular pel seu poc encert en els últims partits. Sóc dels que penso que mai s'ha de xiular els jugadors propis, si tenen una actitud lleial. Sé que el futbol és un esport de mercenaris però de tant en tant, la poesia hi treu el nas, amb l'èpica de les grans batalles o amb l'elegia d'unes llàgrimes.
Que tinguis molta sort, Leo Baptistao.

31.1.19

Campions i herois

L'altre dia, durant la sobretaula d'un sopar, va sonar la cançó Under pressure i vam coincidir en què ens agradava. Jo vaig manifestar que el meu gust per aquesta cançó venia, evidentment, per la banda de David Bowie, cosa que em va deixar una vegada més en minoria: el gust majoritari s'inclinava del costat de Freddy Mercury. Tenia molts arguments per defensar la meva posició, però com que la nit ja era entrada, ho vaig voler concloure amb el pes simbòlic d'un sol vers, d'una sola cançó:
- We can be heroes, just for one day, vaig dir, mentre apurava una copa de vi, com una conclusió inapel·lable.
Però L., amb enginy, va contraatacar ràpidament:
- We are the champions, my friend.
Era una expressió que no sé si amagava alguna indirecta futbolística, però que, en qualsevol cas, em portava a la derrota dialèctica.
He reflexionat sobre el valor simbòlic d'aquests dos versos, que potser també podrien definir els dos personatges que interpretaven cadascuna de les cançons i, al mateix temps, dues actituds davant la vida, dues maneres d'entendre les aspiracions.
Els llorers i les trompetes de la victòria, dels campions, em resulten estridents i estranys. En canvi, aprecio la glòria efímera i intangible dels herois. Uns es vesteixen d'or davant la història, els altres viuen un instant de glòria que els treu momentàniament de la boira. Just for one day, diu la cançó, però podria ser només per un minut, per un segon. Herois volàtils perquè nothing will keep us together, we can beat them forever and ever.

26.1.19

La lliberia Mollat, un "premier cru" de Bordeus

Enllaço l'article que he escrit pel Blog de l'Escola de Llibreria de la Universitat de Barcelona. Inicio així una sèrie de cròniques sobre llibreries que es publicaran sense periodicitat fixa.

23.1.19

Pel·lícules, llibres, dormir


L’altre dia vaig haver d’escriure unes frases relacionades amb el son: hàbits saludables i aquestes coses. Allò de dormir un mínim d’hores, per exemple. I resulta que jo em llevo molt d’hora, massa d’hora pel meu gust, i me’n vaig a dormir massa tard. No perquè no tingui son, que en tinc molta, sinó perquè és l’estona que tinc per llegir, escriure, etcètera. Moltes vegades se’m tanquen els ulls llegint, però em costa renunciar-hi. Tot i això, hi ha dies que faig el propòsit d’anar a dormir d’hora. Com ahir, per exemple, que estava especialment sensible a les recomanacions de salut que jo mateix havia revisat i escrit. Però vaig cometre l’error de fer una passada pels canals de televisió. No ho acostumo a fer, perquè habitualment és una pèrdua de temps. I tampoc he adquirit els nous hàbits de consum televisiu: això de les sèries no m’atreu gens, més aviat em fa mandra i em genera un efecte de rebuig. De sèries n’hem vist tota la vida sense fer tants escarafalls i crec modestament que el cinema de debò continua estant a les pel·lícules. Però tornant a la razzia televisiva d’ahir, vaig anar a parar a una pel·lícula francesa que feien a betevé, París.
És una pel·lícula de l’any 2008 que ja havia vist, però em va passar allò que succeeix algunes vegades amb històries que ja has vist o llegit, que les recordes i no les recordes al mateix temps, una mena de sensació que les fa encara més atractives. Jo acostumo a oblidar els arguments, em quedo més amb els personatges, les sensacions, la manera d’explicar les històries.... M’agrada veure com un film o un llibre ens dibuixa els comportaments humans i ens deixa veure els seus perquès. I tot i no ser especialment reconeguda per la crítica, crec que París és una gran pel·lícula en aquest sentit. Una pel·lícula d’històries i vides creuades sense caure en gaire tòpics i amb un repartiment excel·lent encapçalat per una magnífica Juliette Binoche. El cine, com la literatura, és, al capdavall, una qüestió de gustos, i no ens posarem ara a fer de crítics cinematogràfics, però la qüestió és que a mi, ahir a la nit, em va ser impossible anar-me’n al llit sense acabar de veure aquesta pel·lícula ni fer el recorregut final del protagonista en taxi pels carrers de la ciutat –una altra gran protagonista del film- camí de l’hospital, acompanyat per la música d’Erik Satie.
I cinc hores i mitja més tard ha sonat el despertador.

11.1.19

Somriure

Aquests dies posteriors a les festes, quan en la recollida selectiva d'escombraries que tenim al poble toca el paper i cartró, les portes de les cases s'omplen de bosses i restes de paper d'embolicar. Aquest any he detectat moltes caixes amb el logo del somriure d'Amazon. Quan les veig, la meva expressió facial fa el dibuix oposat.