Estampes franceses: La Villatade

Cap de setmana llarg a La Villatade, una finca situada entre les comarques del Cabardès i el Minervois. A França, l'artificial delimitació territorial en departaments està ja tan arrelada que les regions i comarques històriques s’han anat difuminant –igual que les llengües que no són el francès- fins al punt que resulta difícil, almenys per a mi, conèixer-ne els límits. El fet és que La Villatade produeix vins de la denominació d’origen Minervois però està situada al poble de Sallèles-Cabardès, o sigui que la cosa està difícil. Deu ser com el que ens passa a Aiguafreda, sempre a cavall entre Osona i el Vallès.
Però no ens perdem en disquisicions territorials. Deixant enrere l’empori turístic de Carcassone, la carretera s’enfila lleument seguint el curs del riu Orbiel. Ràpidament s’oblida el mercadeig de la cité i dels seus suburbis plens de rotondes, Intermarchés, Leclerqs, Campaniles i –empara’ns José Bové- McDonald’s. Els pobles es fan cada vegada més petits, l’aire s’aclareix, els arbres comencen a resseguir la carretera i els camps de vinyes van apareixent aquí i allà. Quan tombem en direcció Sallèles, el cotxe comença a navegar solitari en un mar de vinyes. Possiblement la vinya sigui el paisatge que més m’agrada. Ni prats alpins ni cims nevats ni boscos frondosos ni platges d’aigua turquesa ni illes paradisíaques. Doneu-me vinyes d’un verd viu i intens, camps d’oliveres o de cereals, rengleres de xiprers assenyalant el cel blau, cases de pedra ocre i teula cuita abraçades a una església, casalots nobles protegits per la frescor d’arbres centenaris. Paisatges guiats per l’activitat humana tradicional i civilitzada.
Al Cabardès, el domini de la vinya és abassagador. La lluïssor del verd dominant només s’interromp per les taques grogues d’unes grans mates de ginesta florida. Una altra característica d'aquestes terres és l’amplitud: terrenys ondulats, cels oberts, pobles petits, escassa presència humana. Contrapunt molt necessari a la superpoblació aclaparadora de la nostra metròpoli. De fet, aquestes escapades responen en bona part a la rotunditat d’aquest verb: escapar.
Instal·lats a La Villatade ens fem una idea –potser idealitzada- de la vida d’allí. Tenir cura de les vinyes, produir el vi, estimar-lo, vendre’l. Treballar a l’aire lliure, criar un parell de cavalls, portar els horts, arranjar quatre coses. Exposar-se al fred i al sol, saber llegir el temps, tenir la pell colrada. Segur que deu ser més complicat que això, però ens quedem amb aquesta mirada.

Passegem entre les vinyes. L’À xuta una pilota pels camps, l’N ensopega amb les pedres del camí. El sol declina i les fulles dels ceps llueixen més que mai. El fill de la casa cura la pota d’un cavall, alguns compradors de vi se’n van. El masover rega les tomaqueres amb l'aigua d'una bassa. La calma va creixent. Algun porticó es tanca. Es fa fosc tard. Els nens se’n van a dormir. Mengem pa i formatge i bevem vi d’aquelles mateixes vinyes que ens envolten. S’imposa la nit i el silenci només s’altera per algun tro llunyà i somort.