Coincidències / complicitats

Mentre ressegueixo amb la mirada, absort, els títols dels llibres que descansen sobre el tauler d'una de les casetes de la fira de llibres vells del passeig de Gràcia, sento una veu que pregunta si jo sóc jo. Em giro i veig a X. i Y. És una feliç coincidencia trobar-nos precisament allí, entre tants llibres. I allà mateix ens posem a parlar una bona estona, feliços de retrobar-nos després de força temps. Ens expliquem breument, a traç gruixut, allò que la vida ens ha posat entre mans -projectes, feines, imprevistos- i inevitablement sortim a parlar de Binissaida. Allí, enmig de la gran ciutat, la imatge de la casa gran, blanca, majestuosa i ara llunyana, se'ns apareix amb tota nitidesa, com un indret mític. I mentre en parlem, com una altra feliç coincidencia, X. m'explica que acaba de veure, en una de les parades, una colla de volums dels dietaris de Trapiello.
No sap donar-me'n gaire referències més, però ara el meu únic objectiu -no sé ben bé per què, ja tinc tots aquests llibres- és trobar aquests salones. I tot i que la tasca no és fácil, no em costa gaire trobar-los, com si em guiés una intuició. Són allí, sobre un altre tauler, en l'edició de Pre-textos: sis o set volums, gastats, llegits amb avidesa. Només un d'ells, Una caña que piensa, és en el format antic, més petit i reproduint a la portada un fragment d'una pintura de Carpaccio. Modestament, he de dir que m'agradava molt més aquest format -el tamany, el paper, el disseny- que no pas l'actual, així que, tot i que ja el tinc, no puc evitar comprar-lo.
Quan arribo a casa, l'obro i el fullejo. Conté, a mode de punt, un tros de paper que porta escrita a mà una adreça en l'anvers, i imprès l'escut i l'anotació Ayuntamiento de Santander en el revers. Les pàgines contenen algunes anotacions a llapis que serveixen, com les equacions que fèiem a l'escola, per identificar les X. del llibre: Juan Goytisolo, María Zambrano, José Bergamín, Jiménez Lozano... Algunes d'elles van acompanyades d'interrogants, fet que demostra la inseguretat del resultat d'alguna equació. Però més enllà d'aquests apunts més superficials, hi ha alguna anotació més personal. Allí on l'autor escriu Oía tejer a las arañas, el lector escriu Oía el tejer de las arañas (versión mía). I en un altre punt, el lector sembla corroborar amb un ok, un dels episodis del diari, com si n'hagués estat partícip. Però sens dubte, l'apunt més personal és aquell on fa seva una de les entrades del dietari de Trapiello. Escriu aquest:
Ella no sabe que muchas mañanas, cuando me quedo en casa solo, reparo en las cosas de las que se ha ocupado en las pasadas horas o en los últimos instantes antes de irse... Hoy,esas flores que ayer puso en una jarra. O me levanto, y paso la palma de mi mano por la cama que ella acaba de hacer, como si quisiera quitarle a la colcha una arruga que no tiene. Y entonces siento un amor más violento aún del que siento cuando está aquí, como si pudiese morir en ese mismo instante. Me llevaría eso, digo. Y vuelve uno más tranquilo a la mesa y siente, en la nuca, la mirada de las flores, y en el perfil izquierdo la sonrisa y la complicidad de la colcha blanca.
Y así, entre esas cosa y yo mismo, pasamos la mañana, y nos hacemos compañía en nuestra orfandad, que a veces siento tan definitiva que estoy tentado de hacer conmigo mismo alguna caridad.
I el lector assenyala aquest fragment amb una clau com les que dibuixàvem, també, al col·legi i escriu Para mi M., fent palesa així una de les grans virtuds -segurament la gran virtud- d'aquests diaris: la universalitat de les situacions i els sentiments que trobem en les seves pàgines; el to dels apunts d'una vida que, si utilitzéssim la terminología de la física, podríem dir que oscil·la en la mateixa longitud d'ona que la nostra. I és aquesta complicitat la que fa que aquest lector desconegut s'apropiï, per a la seva M., d'un text que Trapiello va escriure per a una altra M. i que tots nosaltres sentim que pertany a cadascuna de les M., G., A... que ens acompanyen en el nostre tortuós camí. Perquè d'aquests diaris podria dir-se allò que Màrius Torres escrivia de la poesia de Rosselló-Porcel: Com si alguna cosa pogués ser mai més original que un sentiment sincer expressat amb exactitud!

Pissarro

Pensava l’altre dia, mentre recorria les sales de l’exposició de Pissarro al Caixafòrum de Barcelona, en els estranys mecanismes que arriben a generar la comunió –no m’acaba de convèncer la paraula però és la que s’acostuma a utilitzar-entre creador o obra i espectador. Potser seria més correcte parlar de comunicació, ja que l’obra no deixa de ser un missatge que l’emissor fa arribar a un receptor, el resultat de la qual gira al voltant de la capacitat del receptor de comprendre i sentir com a propi aquest missatge.
Aquesta teoria simplista i segurament banal ve al cas perquè sempre m’he preguntat –de vegades amb un cert sentit de culpa- sobre la meva incapacitat d’entrar en determinades obres, autors o moviments artístics i literaris valorats majoritàriament i general com a cims culturals. Per posar algun exemple concret: per què em cau de les mans Guerra i Pau? Per què majoritàriament em deixa fred certa pintura barroca (quadres de sang i gent morta, segons la meva filla N.)? No he sabut encara trobar-hi una explicació convincent, més enllà de la lògica evident de sentir-me més a prop d’un paisatge de plein air que d’una escena mitològica, d’una història quotidiana que d’un gran argument.
I també és lògic que sorgís aquesta reflexió en la visita d’una exposició d’un dels pintors més meus: Pissarro. Després de recórrer museus i de molt pensar-hi, he acabat descobrint els meus propis grans referents pictòrics, que són tres: els primitius flamencs (Van Eyck, Van der Weyden, Memling, Bouts... posteriorment Brueghel), el segle XVII holandès (Vermeer, Hals, Rembrandt, de Hooch...) i l’impressionisme francès. Ja sé que existeix una tendència a menystenir aquest darrer moviment tan mainstream i prostituït comercialment, però jo en tinc prou amb enfrontar-me amb unes quantes teles de Sisley, Monet o Pissarro –el meu triumvirat predilecte- per dissipar qualsevol dubte. Per no esmentar Cézanne, és clar...
Escriu avui Andrés Trapiello a Hemeroflexia, seguint el fil d’una anotació dels diaris de Tomás Segovia, que cada lector verdadero encuentra su verdadero poema cuando lo necesita, si está atento. Sería mejor decir que poemas verdaderos hay los justos, ni pocos ni muchos, ni más ni menos, los que ese lector atento busca, unas veces en las eminencias de la Historia de la Poesía y otras en sus arrabales, ignotos y apartados de la mirada de las gentes, tan verdaderos aquellos como estos. Doncs és això mateix el que ens ocorre davant de determinades obres artístiques: hi trobem la poesia que necessitàvem, la nostra pròpia veritat. En l’esmentada exposició de Pissarro, aquesta poesia pròpia se’ns apareixia sovint en molts quadres, en moltes sales, després desapareixia en altres, sense saber ben bé per què, però acabava tornant, sempre en aquells paisatges del nord de França, fossin rurals o industrials, amb cels blaus o grisos, amb arbres nus o verds, amb camps o boulevards, amb teulades de poble o xemeneies de fàbriques, amb rierols o grans barcasses... Poesia del paisatge auster, de l’aire pur, de la sinceritat...

Intensament tènue

Parla dels seus diaris -possiblement l'obra més important de la literatura espanyola actual- amb un cert escepticisme, no pel que fa al seu valor sinó a la projecció obtinguda. No obstant això, mostra un compromís enorme envers aquesta obra, transcendint allò estrictament literari.
De les seves paraules es desprèn que li agradaria contribuir, amb aquesta obra, a dibuixar una societat més serena, on les persones recuperessin el gust pel silenci, pels passejos pel camp, pels paisatges bells, per la música, per la lleialtat... per tot allò que té realment valor.
Expressa aquests desitjos sense presumpció i amb el lògic dubte, però amb una sinceritat compromesa, i va apagant la veu en consonància amb la llum tènue de la tarda, que també es va esmorteint darrere els finestrals. Els focus de la sala, de llum igualment suau i càlida, comencen a dibuixar ombres que es perfilen enmig d'un silenci trencat només per les paraules. Cau la nit  i l'escena té un aire de Georges de la Tour.

Solitaris i tranquils

Magnífic i encertadíssim el text d'Andrés Trapiello ahir a Hemeroflexia arran de la presentació d'un llibre de Nigel Dennis -a qui desconeixia- sobre Ramon Gaya.
Conté el text en qüestió un parell de cites extraordinàries: de Bergamín (El hombre no piensa más que cuando está solo) i de Pascal (Tout le malheur de l'homme vient de ne pas savoir se tenir tranquille dans sa chambre), una referència als solitaris nietzscheans i als pájaros solitarios de Gaya, i una punyent visió sobre l'hispanisme (se parece cada vez más  a un tiovivo loco cuyos jinetes fuesen los del Apocalipsis), que comparteixo a la vista del posat de determinats personatges d'aquest món, que semblen haver nascut per obrir els ulls a la veritat del país -la seva veritat- als pobres mortals ignorants que l'habitem.

Coincidències

Rellegint Locuras sin fundamento em trobo amb aquesta anotació:

Me gustaría levantarme cada mañana a las ocho, encerrarme en el gabinete de trabajo hasta las dos y, a mediodía, al levantarme para el almuerzo, haber dejado sobre la mesa unos cuantos millones de pesetas. Y eso sólo por las mañanas. Por las tardes, lo mismo. No es algo excepcional. Es lo que hacen todos los pintores abstractos, entran en su estudio y cuando salen se han pintado un par de cuadros de dos o tres metros cada uno que valen una fortuna. No veo cómo no los meten en la cárcel. Eso mismo hacen los monederos falsos, y la ley los persigue.

Curiosament, al vespre, al telenotícies ens posen imatges de l'última exposició de Damien Hirst, a la Tate Gallery.

On és el que vas ser?

Dia trist, el d’ahir. Arribo a casa i l’À. em fa l’esperada, però temuda pregunta sobre els Reis. Li han dit a l’escola. Abans d’anar a dormir li explico la realitat i no sé si em sento més mesquí per allunyar-lo del paradís de la seva primera infantesa o per descobrir el que no deixa de ser un engany ordit pel món dels adults. El primer gran engany de la seva vida.
Es queda al llit, tranquil, com si el pes d’aquesta veritat no l’afectés (diu que demà potser ja no se’n recordarà) però a mi em pesa terriblement. Com si s’hagués tancat definitivament una altra porta. Una porta que restava oberta a no sé ben bé què. Al passat, a la pròpia infantesa? I recorro a uns versos que m’entristeixen encara més però alhora m’alleugen. No estem sols, una vegada més ens sentim acompanyats.

No vendrán este año,
ya no hay engaño,
los tres magos de Oriente.
Dejaste de ser niño,
eres ya gente.

Todo el día ha nevado,
cinco de enero,
copos de nieve triste.
¿Dónde quedó el que fuiste
tan verdadero?

(De Cinco de enero, Rama desnuda. Andrés Trapiello, 2001)

Per acabar d’arrodonir el dia, miro a la televisió la pel•lícula sobre la vida d’Édith Piaf. Una vida excessiva, atropellada, plena de contrastos, amb extrems d’alegria i tristesa, de luxe i misèria. Champagne i pústules. Una vida d’artista maleïda que acompanyava aquella veu divina (o potser infernal). I al final: non, je ne regrette rien. C'est payé, balayé, oublié. Je me fous du passé. No lamentar res: sobretot haver viscut.

El Nadal d'un pare

Aquest és el primer Nadal que hem passat sense el pare. I el cert és que la pròpia bogeria que envolta aquests dies -les logístiques de dinars, compres, regals, moviments familiars- acaba per arraconar els sentiments vertaders. Les alegries, la cridòria, els excessos foragiten tant els sentiments -l'enyor, per exemple- com el veritable sentit de la festa.
Mentiria, doncs, si digués que en la festa familiar d'aquest Nadal -que va ser per Sant Esteve- vaig trobar a faltar especialment el pare. Potser perquè els últims anys ja no era gaire ell, però, sobretot, per la falta material d'espai i recolliment per fer-ho. Hi he pensat més ara, en fer aquest petit balanç, i sobretot durant aquest any llarguíssim que ha passat des d'aquell 3 de febrer.
En molts moments han anat apareixent, com autèntics flashback, les seves frases, expressions, posats; les anècdotes que relatava i que tots coneixíem de memòria.
I en pensar en això he recordat indefectiblement aquest article d'Andrés Trapiello, un dels records més bonics a la memòria d'un pare.

Complicitats, proximitats

Alguna vegada he manifestat la meva incapacitat de connectar amb determinades obres -literàries, artístiques- que em resulten llunyanes. Es tracta sovint de grans noms de l'art i la literatura, autèntics mestres, i, per això, algú podria pensar que aquestes afirmacions responen a un cert esnobisme o a una volguda transgressió. Res més lluny de la realitat. Veig com una mancança la meva manifesta incapacitat de trobar complicitats amb la majoria de personatges de Stendhal, Tolstoi o, fins i tot, Dickens. I em sento de vegades estrany per la meva fredor davant, per exemple, l'art precolombí o de l'Extrem Orient. M'emociona entrar en una catedral gòtica però em deixa indiferent una piràmide maia; experimento moltes sensacions en passejar pels carrers d'una ciutat hanseàtica però m'haurien de pagar diners perquè anés a Hong Kong o a Shanghai; canvio de seguida de canal quan fan un western però es fàcil que m'enganxi a qualsevol pel·lícula espanyola actual. És així, no hi puc fer-hi més. Necessito una dosi molt alta de complicitat per vincular-me amb una obra, un autor, un indret. Per això, em fa gràcia trobar-me amb aquesta referència a El quadern gris a Los vagamundos, d'Andrés Trapiello:

¿Y por qué es tan bueno? En parte por su argumento, al alcance de qualquiera. Pocos vienen a este mundo para ser protagonistas de La cartuja de Parma o de Guerra y paz, pero todos llevamos dentro nuestro cuaderno gris particular.

És això.

Passejants i somniadors

Fa anys, en una fira de llibres de Toulouse, van regalar-me un punt de llibre consistent en la reproducció d’una pintura neoimpressionista en què es veia dos personatges –barbuts i amb aspecte de saberuts- passejant per la riba d’un riu. Els edificis vermells de l’altra ribera permetien identificar fàcilment la ciutat –la mateixa Toulouse- però mai vaig aconseguir saber qui eren els caminants –un d’ells amb un llibre a les mans- ni el pintor, ni l’obra, que em va semblar bella i evocadora.
Fa unes setmanes, a principis de novembre, en una curta estada a Toulouse, vam entrar per primera vegada a l’interior del Capitole. No sé ben bé per què no ho havíem fet abans. Potser perquè en teníem prou amb la visió exterior de la majestuositat excessiva de l’edifici. O perquè ens atreien més les terrasses dels cafès i braseries de l’altre costat de la plaça, ideals per un esmorzar matinal de tardor, amb el sol encara baix. Doncs bé, la qüestió és que finalment, enmig d’una munió de persones –molts tolosans endiumenjats i desenfeinats-, vam creuar el pati interior, on un ram de flors a terra recordava l’aniversari de l'execució del Duc de Montmorency, i vam pujar l’escala fins arribar als enormes i desangelats salons que s’obren al públic. Esperàvem trobar-nos allí amb les inevitables pintures d’al•legories històriques –de fet, també n’hi havia- que semblen haver estat creades per guarnir les parets d’aquest tipus d’edificis públics, però ens van sorprendre, en una de les sales, uns quadres –de grans dimensions, això sí- d’un estil puntillista però alhora acadèmic, d’un cert avantguardisme passat per la tradició, si això es possible. Seurat passat per Millet i Pissarro. L’autor, Henri Martin, no el coneixíem però de seguida vam combregar amb la seva pintura lluminosa, poètica, quotidiana, sense ínfules. Entre aquells grans quadres n’hi havia un que representava una sèrie de personatges passejant per la riba del Garona i, allà al mig, hi havia els dos savis barbuts del punt de llibre. El títol, Les rêveurs ou les promeneurs. Ben trobat: passejar sempre té un punt de somni.
Ara, per acabar de tancar aquest cercle, em trobo al bloc d’Andrés Trapiello aquestes entrades il•lustrades amb les esmentades pintures d’Henri Martin i amb data de 29 de novembre de 2011. Coincidències.
I intentant saber qui era el pintor Martin, la socorreguda viquipèdia ens explica, entre d’altres coses, que el seu caràcter discret i poc donat a les estridències el va fer deixar París per retirar-se a Marquayrol, una casa prop del poble de Labastide-du-Vert, on va poder dedicar-se, amb la calma necessària, a pintar els meravellosos paisatges del Quercy i de la vall del Lot. No cal dir que m’agrada el to d’Henri Martin.

Sobre Cuaderno de Binissaida

De vegades, l'alegria i l'orgull s'imposen a la modèstia i la prudència. Això passa avui, així que enllaço aquest text d'Andrés Trapiello i reprodueixo el següent d'Inés Martínez, ambdós sobre el Cuaderno de Binissaida.

(a)brazada literaria

En el mes de junio de 2011, la editorial sevillana Los Papeles del Sitio acabó de imprimir y coser a mano Cuaderno de Binissaida, del catalán Àlex Figueras. Poco sabemos de este escritor (aparentemente) novel. Una rápida búsqueda en Google nos engarza con un blog escrito por él, cuya primera entrada está registrada el 17 de febrero de 2006 y la última, hace apenas unas horas. Poco tendría pues de novel este autor si no fuera por su propio empeño de guarecerse bajo esta condición.
Sólo con pasear los dedos sobre este cuidado libro impreso en papel verjurado de Antalis, del que se han hecho cien ejemplares numerados a mano, el lector podrá vislumbrar el verdadero alcance de aquel Encuentro de Binissaida, del que poca cosa se dice a título informativo, pues el cuándo y el quiénes aparecen intencionadamente velados. Es el enorme hilván en hilo de seda azul que despunta en mitad del libro lo que nos retrotrae a ese mar omnipresente, enmarcado por los tres majestuosos arcos de la concurrida galería, prometido pero casi inalcanzable, que tanto anhela Figueras. ¿Qué si no es metáfora de escritura en este libro? ¿No es sino un viaje iniciático el paseo de Figueras por entre esos muros de piedra seca claustrofóbicos en su búsqueda por la pulsión de su propio mar de escritura?
El autor hace gala de un buen dominio del lenguaje. Su estilo, descriptivo, sencillo a la par que elegante, y el engranaje equilibrado de los capítulos, empuja a una lectura pausada que deja con muy buen sabor de boca. Mas el lector querría más. No sólo más escritura, sino más Figueras. Porque el autor adolece de dos debilidades: la poca convicción en su valor como escritor y la mucha supeditación al maestro, velado en el libro tras una enigmática D., pero fácilmente reconocible en la figura de Andrés Trapiello, pues las referencias a él son constantes, como la alusión al salón de pasos perdidos cuando describe el pozo que ocupa el jardín de la majestuosa casa, la transcripción del poema E.D. que el escritor leonés dedicó a Emily Dickinson y el ocultamiento de la verdadera identidad de los personajes tras una inicial seguida de punto.
La primera de esas dos debilidades aparece en la página 14, cuando el autor se sorprende ante el hecho de que el personaje I. le reconozca ya en el aeropuerto de Barcelona como uno de los asistentes a Binissaida, sita en la isla de Menorca. “Es curioso, porque yo nunca habría imaginado eso si hubiera visto a alguien como yo”, escribe el autor. Esta inseguridad en su propio ser nos lleva a la segunda de las debilidades, cuando el escritor (porque Figueras, le guste o no, es antes escritor que lector) afirma que no concibe escribir sin leer, y que es incapaz de escribir cuando enlaza una mala racha de lecturas. Siguiendo la diabólica manía de escribir de Josep Pla o haciendo fe del dicho popular catalán Que el llegir no et faci perdre l’escriptura, yo aconsejaría a Figueras que derrumbe de una vez por todas esos muros de piedra seca que lo aprisionan y busque en libertad su propia voz en la escritura.
Es pues Cuaderno de Binissaida una hermosa brazada sobre el mar de la escritura. Pero todo buen nadador que se precie sabe que un día tiene que dejar atrás las enseñanzas del instructor y que una única brazada en libertad no lleva a ninguna parte, pues es la suma de ellas lo que permite sentir la extraordinaria sensación del agua deslizándose por la piel de la escritura. La abrazada que se regaló esta enigmática comunión de personas en Binissaida es pues punto de llegada pero también punto de partida del genuino Figueras que nos queda por descubrir.

Art o espant?

Ens parla Andrés Trapiello en el seu darrer article al Magazine de les accions de l'artista xinès Weiwei, que desconeixíem (potser hauríem de dir que afortunadament).
I explica que Ramón Gaya anomenava sustos baratos a bona part de l'art contemporani amb què es pretén, cito textualment a Trapiello, asustar o epatar desde hace cien años no sólo a los burgueses, sino fundamentalmente a todos los contribuyentes, sean o no burgueses, porque suelen ser estos, o sea, usted y yo, los que al final pagamos los museos y los platos rotos, como verá quien siga leyendo estas líneas.
I val la pena seguir llegint les línies.

Literatura emocional

De la trobada digital d'Andrés Trapiello a El País, em quedo amb aquesta resposta, que comparteixo absolutament.

Buenas tardes Andrés, ¿suele escribir desde el lado emocional?

Lo que se sabe sentir se sabe decir, es frase de Cervantes que me gusta repetir, y la literatura que no nos emociona, que no nos conmueve, ¿puede tener algún interés? Sólo lo que nos conmueve, nos hace mejores, de una u otra forma. Hay otras formas, claro, que nos mejoran sin conmovernos especialmente (la filosofía o la ciencia, por ejemplo).

Trapiello, nou diari

M’avancen per tots costats a l’hora d’anunciar la propera aparició de Apenas sensitivo, el nou volum dels diaris d’Andrés Trapiello. I em superen també en el descobriment de la nova pàgina web de l’escriptor.
Però què hi farem, malgrat haver perdut el scoop, no puc deixar de compartir aquestes felices notícies amb els lectors de Bloc de notes (tot i que n'hi ha algun que també m'ha avançat sense cap contemplació). No cal dir que intensificaré la freqüència de les meves visites a llibreries, esperant amb candeletes l’adveniment del nou volum. Ni que buscaré temps per rastrejar els racons del web.

Nadal

Dos poemes de Nadal: de Josep Maria de Sagarra i d'Andrés Trapiello. I aviat (espero) un article meu que els citarà tots dos.
Que passeu un bon Nadal.

Màrius i Marià

Article publicat a El Punt:

Màrius i Marià
Àlex Figueras

L'un va morir molt jove –als 32 anys– i l'altre molt gran –tres dies abans de fer-ne 90–. L'obra de l'un fou pòstuma mentre que l'altre va publicar en vida poesia, assaig, traducció, memorialística... Van ser dos grandíssims poetes, però cap dels dos no s'ha situat mai en el primer pla de la nostra literatura. I el cert és que, lamentablement, la seva presència és testimonial, quan no nul·la, a les llibreries del país.
Quan va morir Marià Manent, l'escriptor Andrés Trapiello va publicar un text, de lectura més que recomanable, a la revista literària Renacimiento, en què comparava el poeta amb una església buida –elegant i de bellesa reconeguda, però buida al capdavall–, amb molt pocs feligresos. I així continua l'església, segurament perquè la seva estructura noble, clàssica i sòbria encaixa poc en els nostres temps barrocs. El seu amic Jaume Bofill i Ferro qualificava la seva poesia de clos regalat i delitós, soledat perfumada, boscatge secret. Jo compararia també Marià Manent amb una font; una font de versos clars, límpids i precisos com aquelles fonts del Montseny, solitàries, ombrívoles i d'aigües cristal·lines que tant va recórrer el poeta durant els anys de la Guerra Civil passats a Viladrau.
Màrius Torres no va viure la guerra gaire lluny d'aquests paratges; va passar-la a l'altra banda de la vall del Congost. Internat a causa de la tuberculosi, aquest metge que fa versos –com li agradava definir-se– va viure des de l'any 1935 fins a la seva mort el 1942 al sanatori de Puig d'Olena i al veí Mas Blanc. El seu repòs, com la pau de Manent al Montseny descrita a El vel de maia, fou també fictici, amb el seu germà al front i tota la família fugint finalment a l'exili. Però la poesia de Torres està plena també de serenor i calma (no podem acostar les nostres vides calmes, escrivia en una de les Cançons a Mahalta) a l'hora d'afrontar la terrible malaltia que se l'acabaria emportant. Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val que vinguis ara, escriuria en un dels seus poemes més cèlebres.
Amb totes les diferències existents entre l'obra de l'un i de l'altre, Màrius Torres i Marià Manent coincideixen en la creació d'una poesia d'expressió de sentiments sincers, amb una certa contenció, sense soroll ni estridències. Segurament per això, i malgrat els reconeixements innegables que han rebut i l'impuls que el centenari de Torres ha suposat a l'hora de rellançar l'obra del lleidatà, segueixen encara en una posició discreta en la nostra literatura. Com aquells personatges que, a les fotografies, treuen el cap en un racó i dibuixen un tímid somriure darrere d'aquells altres que, ufanosos, contents i un punt fatxendes, han ocupat les posicions centrals.

Notas de Binissaida (VII)

Emily Dickinson

Imposible que no saliera estos días el nombre de Emily Dickinson. Conozco muy poco su poesía. Una tarde M. trae el pequeño volumen de versiones al castellano que hizo Marià Manent. Lo tomo prestado y aprovecho los ratos libres para leer algunos poemas. Lo hago en el banco de piedra que hay bajo una encina –creo que he hablado ya de él-, donde es posible ver sin ser visto. Algunos poemas me resultan herméticos pero otros explotan con sensibilidad extrema. En una de las páginas hay un post-it amarillo. Marca Morí por la belleza. Seguramente es uno de los más bellos.

Morí por la Belleza

Morí por la Belleza, pero apenas
en la tumba yacía,
a uno que murió por la Verdad dejaron
en la estancia contigua.

Me preguntó en voz baja la causa de mi muerte.
”Por la Belleza -dije-he fallecido.”
”Y yo, por la Verdad: las dos son una;
somos hermanos”, dijo.

Así, a través de la pared hablamos,
como unos allegados que se encuentran de noche,
hasta que el musgo nos llegó a los labios
y cubrió nuestros nombres.


Unas semanas después, en casa, hojeo el volumen sobre Andrés Trapiello de la colección Últimos Contemporáneos editado por Calambur en 1993. Hay un texto precioso de Marià Manent , del año 86, titulado precisamente Andrés Trapiello y Emily Dickinson, que transcribe el poema E.D. de Trapiello descrito así por el poeta catalán: “es una composición donde la voz de ella se escucha de manera tan auténtica, que nos haría dudar de si se trata de una traducción. No lo es, pero podría figurar entre los mejores cincuenta poemas de Emily”. És este:

E.D.

Mírame aún. Creció musgo en mis labios.
y en los inviernos crudos me visita la nieve.
Siéntate, viajero, a mi lado.
Cuando la lluvia arranca plateadas
coronas de la piedra y silenciosa
en el ciprés muere la tarde, sólo
de ti me acuerdo. Pero tú estás lejos.
Pasa tu mano por mi nombre y quita
las hojas amarillas que lo cubren,
y los pétalos secos de esas flores
antiguas. Llámame después y dime
si el viento de esos campos lo ha borrado
o si tiembla en el aire todavía
como el romero verde.

Un poema que tiene como referente indiscutible el anterior y que deja claro que estamos ante –cito de nuevo a Manent- “uno de los poetas más delicados y profundos de los que escriben actualmente en lengua castellana”.

Trapiello i Manent

Per casualitat, buscant per internet, trobo aquest text d'Andrés Trapiello sobre Marià Manent publicat al número 4 de la revista Renacimiento, amb motiu de la mort del poeta. Té alguns passatges meravellosos, com quan compara Manent amb una església buida. Val molt la pena llegir-lo.

"Esta es mi tierra": Andrés Trapiello

Recomano fervorosament el programa Esta es mi tierra dedicat a Andrés Trapiello que es va emetre fa uns anys.

De Troppo vero

Parafrasejant el pintor Modest Urgell, que va titular irònicament així algun dels seus quadres, podríem dir que a les pàgines de Troppo vero, el darrer volum publicat dels diaris d'Andrés Trapiello, hi trobem el mateix de sempre. Això no és una objecció, ans al contrari, ja que vol dir que en aquest nou lliurament dels diaris hi seguim trobant la poesia de la quotidianeitat i la bellesa de les coses properes, amanides amb les habituals dosis d'humor, ara profund, ara càustic.
I els fragments a citar serien inacabables, però em limitaré a un parell de fletxes d'ironia que he trobat ja en les primeres pàgines.

Explica Trapiello com dedica una llarga estona d'un dia festiu a intentar fer conviure en pau a la seva gossa Mora i a un gat petit. Amb paciència, va repetint l'operació d'acostar el gat a la boca del gos per familiaritzar-lo a la seva presència, intentant que no el vegi com un ésser a devorar. Diu que es tracta d'inculcar a tots dos animals los principios morales de la Institución Libre de Enseñanza i no podem deixar de somriure davant d'aquesta càrrega de profunditat iconoclosta.

En un altre moment descriu una màscara africana que ha comprat i ens acaba dient: Podría haberla firmado Picasso, Modigliani o Brancusi, porque es la mínima expresión de máscara. Estoy por firmarla yo en su nombre. Lo haría si tuviera una casa a tono con el dinero que cuesta una máscara de Picasso. Hacer un falso Velázquez no está a la altura, yo diría de casi nadie, quizá de Murillo; y si el Velázquez es regular, de su yerno Del Mazo. Ahora, hacer un falso Mondrian o un Kandinsky, esos los podrían hacer los bedeles de los museos que los guardan, a poco que se fueran fijando.

Entrevista a Andrés Trapiello

Entrevista a Andrés Trapiello al diari Hoy d'Extremadura. Com sempre, parla força clar.