L'ortografia

Per a mi l’ortografia és com la higiene. O com el valor dels soldats, que es dóna per descomptat.
Això no vol dir que haguem de ser infalibles. Segur que aquest text té faltes. I segur que, a la guerra, els soldats tenen por. I, per desgràcia, quan fa molta calor se’ns fan taques de suor sota l’aixella (i perdoneu la imatge desagradable).
Però, en qualsevol cas, l’actitud és el que importa. Podem equivocar-nos. Podem creure –de vegades ho sembla- que determinades regles estan fetes per tocar allò que no sona. Però el que em molesta és un cert corrent –força estès- de pensar que l’ortografia no té cap importància. Que no cal que tenir-ne cura. Que no s’ha d’estar per romanços. Si el que es vol dir ja s’entén!
No em refereixo ara a una actitud de rebel·lia envers les normes –en aquest cas les normes ortogràfiques- que es dóna especialment entre la joventut. És més aviat una certa suficiència molt present en alguns àmbits professionals. Jo sóc un gran executiu, no em vinguis amb accents- et venen a dir. O, jo salvo vides, què m’importen les majúscules. Sumem-hi els dissenys mudernillus (fora accents, fora majúscules) i el suposat nou llenguatge alternatiu i megaguai dels SMS i això és xauxa.
Es comença així i s’acaba prescindint també de les normes elementals d’educació i cortesia. I, malauradament, n’hi ha que ja estan en aquest camí.

(Un altre dia parlarem de “Jo no vaig estudiar català a l’escola”. I anirem fent amics).