Vicky latrina Barcelona

Celebrem la Mercè amb aquest article publicat al Butlletí del Centre d'Estudis Jordi Pujol:

Vicky latrina Barcelona

La revista Forbes, especialitzada en tot tipus de rànquings, ha situat Barcelona en el tercer lloc de la llista de ciutats més felices del món, després de Rio de Janeiro i Sidney. La publicació assenyala factors com ara el clima, l’estil de vida, l’escola pública, els èxits de l’omnipresent Barça i, sorprenentment, l’accessibilitat a l’habitatge com a punts forts de la ciutat.
Aquesta visió d’una Barcelona líder en felicitat xoca de ple amb la imatge de degradació d’una part de la ciutat que, dia rere dia, ens ofereixen els mitjans de comunicació. Sexe de pagament a la via pública, consum de drogues en parcs infantils, presència creixent de persones sense sostre al carrer, miccions desinhibides en qualsevol cantonada... dibuixen una altra cara de la ciutat mediterrània i amable que busquen tants turistes i que publiciten pel·lícules ensucrades i plenes de tòpics. A banda de les Vickies i les Cristines, als carrers de Ciutat Vella hi corren altres noies estrangeres, de pell negra, que protagonitzen històries molt més sòrdides.
La Barcelona canalla, que fa dècades que existeix i que ja van immortalitzar André Pieyre de Mandiargues o Jean Genet, no és cap novetat però sembla que ara està traspassant tots els llindars, fins al punt de condicionar la quotidianitat de moltes persones. Determinat pintoresquisme pot tenir algun atractiu però darrere s’hi amaga el drama de molts dels seus protagonistes i les molèsties dels testimonis involuntaris.
Segurament, el fet que aquesta cara de la ciutat hagi deixat de ser oculta és la conseqüència de portar fins a l’extrem uns conceptes d’obertura i tolerància mal entesos que han actuat com a imant, fent creure que, aquí, tot s’hi valia.
No és senzill donar solució a aquests problemes però la inacció municipal davant d’atemptats flagrants a la convivència, a la seguretat i a la salut pública, com és el cas del consum d’heroïna als parcs infantils del Raval, contrasta amb l’eficàcia amb què s’actua quan hi ha determinats interessos econòmics en joc, ja sigui en el cas de la grua municipal, les multes a la zona blava o la persecució als venedors ambulants de mercaderies falsificades. I, deixant de banda que tots dos són l’última anella d’una cadena, no és molt més perillós socialment un venedor d’heroïna que un de bosses Gucci falses?
Però més enllà de la importància de fer complir unes ordenances municipals que semblen insuficients hi ha la necessitat de redefinir el concepte de ciutat. Barcelona sembla cada vegada més una ciutat per visitar que per viure-hi. Mentre moltes persones –sobretot gent jove– han hagut de marxar a causa dels preus alts i la creixent pressió sobre els seus habitants, Barcelona s’ha convertit en un destí turístic de primer ordre, una mena de parc temàtic on s’hi barreja el sol, la dolce vita, Gaudí, les tapes i els toros.
Està molt bé que Barcelona sigui una ciutat oberta, però prioritzant sempre els drets dels seus habitants; tolerant, però estricte a l’hora de fixar uns límits; mediterrània, però fent seus alguns dels valors de les ciutats del centre i del nord d’Europa. Perquè a ulls dels forans pot ser la ciutat més feliç i amb més bon rotllo, ideal per passar-hi unes vacances, però si algunes coses no canvien, per alguns dels qui hi viuen pot arribar a resultar inhabitable.