Contra U2 i Stieg Larsson

Article publicat a El Punt:

No tinc res contra Stieg Larsson. Ben al contrari, alguns dels seus trets biogràfics me'l fan especialment simpàtic. La passió amb què es va abocar, al marge de la seva activitat laboral, a l'escriptura de la seva exitosa trilogia resulta exemplar i el fet que el reconeixement popular li arribés després d'una mort prematura deixa un regust d'amarga injustícia que ens apropa al personatge. D'altra banda, vull deixar clar que U2 em sembla un dels grans grups de rock del segle XX. Alguns dels seus àlbums –de la primera etapa– són memorables, amb cançons senzilles que emocionen i esdevenen autèntiques fites de la música popular.
Dit això, no puc deixar d'expressar una certa rebel·lia envers la uniformització cultural que, potser involuntàriament, aquestes dues icones representen.
No fa gaire llegia les reflexions d'un editor, d'aquells que tenen especial cura de la qualitat d'allò que publiquen, que considerava com a principal amenaça del seu negoci no tant l'arxianunciat llibre electrònic com el fenomen del blockbuster o èxit global. Aquests grans supervendes –que la gent llegeix gairebé per obligació– tenen el perill de menjar-se materialment el mercat, deixant només les engrunes per a les editorials petites o mitjanes que no tenen la sort d'enganxar algun d'aquests fenòmens.
A mi, que no tinc interessos en el sector, no em preocupen tant les repercussions econòmiques d'aquest fet com l'empobriment que suposa que tothom llegeixi els mateixos llibres. Empobriment perquè no deixa de suposar una certa renúncia a la capacitat individual d'elecció. I empobriment perquè la cultura sempre s'ha enriquit de l'intercanvi d'experiències personals diferenciades. No poso en dubte la qualitat d'aquestes obres d'èxit pel simple fet de tenir un consum massiu –de fet, sembla que Stieg Larsson és un exemple de conjunció entre un bon nivell literari i unes vendes excepcionals– però sí que reivindico les obres de caràcter més minoritari. Crec que una de les essències de la literatura és la complicitat entre autor i lector. I com que cada lector és diferent, ha de saber buscar aquells autors que li resultin còmplices i propers, i saber treballar-se els seus gustos personals. Seguir el dictat de les modes i dels best sellers globals és l'antítesi d'aquesta concepció de la lectura. A banda d'això, també hi ha un punt de rebel·lió cap al mainstream i l'extensió, com si fos una pandèmia, de certs gustos majoritaris guiats sovint per campanyes de màrqueting.
Pel que fa al món de la música, tot i sentir-me'n més allunyat, sí que em sembla que determinats grups com ara U2 han convertit la seva activitat més en un negoci i en un espectacle que no en una expressió artística. Sempre he pensat que la bona música és emoció i que no necessita ni escenaris faraònics ni excessos de sonoritat ni grans efectes de llum (deixant de banda, en el cas del líder d'U2, les continuades i poc creïbles manifestacions de bonisme que carreguen enormement). En qualsevol cas, el fenomen que es produeix en aquest camp és en certa manera equiparable al que passa en la literatura: un encongiment de la diversitat i una concentració en grans fenòmens de masses.
És l'hora de començar a reivindicar la diferència encara que, qui ho faci, sempre corre el risc de ser titllat d'elitista.