Notes

La perfídia mata la caça, em deia el meu pare quan volia convèncer-me de que calia insistir per obtenir un resultat. I després afegia que, en realitat, per perfídia calia entendre constància, insistència. No vaig preguntar-li mai per què, si la dita es referia a la constància, no deia directament la constància mata la caça i s'enredava amb paraules de significat diferent i no ha estat fins avui que no he investigat una mica fins descobrir que la dita és, en realitat, la porfídia mata la caça, sent porfídia sinònim d'obstinació i, per tant, de constància

Tot això ve al cas en relació amb el meu suposat paper de caçador solitari (vegi's l'apunt de fa uns dies) i amb el dubte de si, realment, la porfídia algun dia matarà la caça.

(Constato també que la confusió del meu pare amb la dita és àmpliament estesa).

***

Fruit d'una encertada recomanació, escolto l'enregistrament d'una lectura que José Carlos Llop va fer fa uns anys dels seus poemes. Venen acompanyats d'una petita introducció del poeta i el resultat és, o em sembla a mi, extraordinari. Escolto els poemes al cotxe, després de sentir les notícies de la ràdio, en una setmana especialment enverinada políticament (valgui la redundància). El contrast entre la poesia serena i profunda de Llop i el debat groller i metzinós que escup la ràdio és d'una magintud tal, que em sembla haver viatjat, en pocs minuts, entre dos planetes diferents.

***

En poesia, com en les arts plàstiques, sempre la figuració.

***

Experiencia, de Martin Amis, quin llibre tan estrany! La figura omnipresent -excessiva- del pare, els vaivens de la formació de l'escriptor, la descripció d'un món no molt llunyà, però que ara em sembla quasi fictici...acaba dibuixant una atmosfera que em resulta gairebé irreal i no sé si acabar sentint enveja o pietat pels seus personatges.

***

X. era gràcil, de mirada seductora i somriure picardiós. Manté el somriure però el temps ha erosionat els adjectius.

***

Com les bàscules de camions que mesuren per tones, comencem nosaltres a comptar el temps per dècades.

***

No sé si ho fa per vendre llibres, però el que explica la filla d'X. a les entrevistes, corprèn. Sento pena pel pare, amb qui vaig concidir fa anys alguna vegada, en un ecosistema que a ell li resultava encara més aliè que a mi.

***

Comprar llibres i no llegir-los és una acció que, amb els anys, ha passat de resultar-me plaent a molesta. Ara, a les llibreries (i especialment a internet), sovint em faig enrere si no tinc la certesa de trobar el temps per llegir el volum que consulto.

***

Personatges mediocres amb grans carreres professionals, quin gran misteri!

***

El viatge s'acaba és el títol d'un dels últims volums de l'obra completa de Josep Pla. I bé, arribem a un punt en què el viatge encara no s'acaba però hom no es pot permetre el luxe d'errar ni d'equivocar el camí. Cal calafatar la barca i no aventurar-se en mars braves, agafar-se fort el timó per no perdre el rumb o, fins i tot, per no caure a l'aigua.

***

Dreta a la parada del autobús, mitjana edat, posat valent, mirada obstinada, un floc de cabells volejant. És bella sense ser-ho.

***

Les converses banals, que no requereixen esforç ni exigència, generen en canvi un desgast enorme.

Notes

L'R. m'envia una foto de les nostres respectives filles, fa uns cinc anys, a Montpellier. Penso que la infantesa dels fills hauria de ser eterna.

***

A Experiencia, publicat l'any 2000, Martin Amis sembla preveure la creació de les xarxes socials quan escriu:

No es que en el futuro todo el mundo vaya a ser famoso un cuarto de hora: en el futuro todo el mundo será famoso todo el tiempo -pero sólo en su propia mente-. Será un remedo de fama, una fama "de karaoke". Pero en algo será idéntica a la genuina: en que será mala para la cabeza.

***

Em ve al cap que Javier Marías i Martin Amis ens han deixat amb pocs mesos de diferència, i que, com aquestes, moltes altres ments brillants van marxant, deixant pas a...

(M'agraden els finals oberts).

***

Sovint penso que tinc una visió pessimista del món. Però llavors passejo pel carrer i no deixo de veure gent amb els auriculars posats, tancats en el seu propi món. A mi, en canvi, m'agrada percebre el ritme dels carrers, estar atent a allò que veig i sento, mirar les cares de la gent, atrapar fragments de converses, intentar saber si les persones amb què em creuo estan alegres o contrariades... El món, en realitat, m'agrada. Tenir-ne una visió negativa seria, per exemple, negligir aquest pols de la vida.

***

Matí de diumenge. Pugem caminant a la Móra, ermita de dalt al pla de la Calma, on se celebra l'aplec. És el primer cop que hi anem. Són cinc-cents metres de desnivell en cinc quilòmetres de pujada continuada. Quan arribem, després d'una hora de caminar intens, tothom es troba xerrant davant la vella església. Som els únic que hi arribem a peu (després arribarà l'À. amb bicicleta). Per un moment, em sembla viure en un altre temps. La imatge em recorda un quadres de l'escola d'Olot (no sé si d'algun dels germans Vayreda o de Josep Berga): només hi falta el toc de color de les barretines sobre el fons verd del paisatge. Aquí, es fa sonar la campana i es beu amb porró. Aprofito per entrar a la capella, habitualment tancada. La pedra vermella amb què està construïda la fa encara més atractiva. Sempre penso que és un miracle que, en algun moment de fa gairebé mil anys, algú decidís construir-la en aquest indret alçat, amb les valls de l'Avencó i del Congost als seus peus. És un miracle també que romangui dempeus després de tants anys sola, aïllada. Bé, just davant hi creix una gran alzina, que sembla emparar-la. O potser és al revés. Hi saludo gent del poble, veig cares conegudes i em reconeix una noia -potser hauria de dir senyora- amb qui havia anat a classe de batxillerat. Han transcorregut trenta-vuit anys i no havíem coincidit mai més. Aquesta xifra, que calculo mentalment, és com un abisme que em produeix un vertigen enorme. Entre la gent hi veig també la figura del pastor de la Calma: porta una gorra publicitària, una camisa de quadres i un sarró penjat. Fuma una cigarreta malgirbada, planiana. Ell, però, és més personatge de Delibes; silenciós i solitari, s'acosta més als austers habitants de l'erm castellà que retrata Delibes que als homes -també solitaris, però malgré eux- més expansius i fins i tot paveros de les històries de mar de Josep Pla. Ell és l'autèntic habitant d'aquella contrada i d'un temps que mor. El seu ramat -l'hem vist pujant- pastura pel voltant de la casa del Clot. Quan tots marxem, ell es quedarà. La campana romandrà muda un any, vindrà l'hivern, i només dringaran les esquelles.

***

(Em desperto avui, a mitja nit i no aconsegueixo adormir-me. Mentrestant m'abstreu l'obsessió de construir una frase que faltava en el text anterior).

Notes

M'aixeco avui empès per una febre estranya (i no és la febre real dels últims dies) que em porta a compondre, al límit entre son i vigília, un parell de poemes. Espero que puguin ser l'embrió d'alguna cosa més ambiciosa.

***

José Luis García Martín escrivia que alguns dels poemes de Mediterráneos de José Carlos Llop podrien ser anotacions de diari. Tienen un aire un tanto deslavazado, afegeix, tot i destacar-ne l'encant. Salvant totes les distàncies -immenses-, en acabar aquesta primera escriptura em pregunto també si aquests poemes meus no s'haurien emmotllat també millor al format diarístic. Els límits dels gèneres són, a voltes i per a alguns, difusos.

***

Per anar posant remei a la meva incultura, i incúria, cinematogràfica, veig, a la fi, Paris, Texas de Wim Wenders. Vaig fer l'esforç de buscar i comprar la cinta, el devedé, per wallapop. M'emporto una profunda decepció. Més enllà de la magnífica fotografia, molt ben encaixada amb una música estranya, onírica, i de la interpretació episòdica de Nastassja Kinski - que ha deixat per sempre la seva imatge icònica amb jersei fúcsia- no sé trobar en aquesta història cap element que em desperti interès o emoció.

Amb determinat cinema d'autor em passa el mateix que amb la tendència imperant en l'art contemporani, em costa ser convençut de que l'emperador no va despullat.

(Un apunt de realisme i de crítica argumental: els nens són profundament conservadors i amants de la seguretat. Cap nen feliçment instal·lat en un entorn familiar còmode, el deixarà per emprendre una aventura boja i incerta).

 

***

Llegeixo que s'obre a Europa el debat sobre el grau de protecció del llop. Però l'espurna que encén la polèmica, i la possible revisió legislativa, no és una eventual desprotecció dels ramaders del continent, sinó el fet que un d'aquests animals ataqués, i es crospís, un poni a la finca de la baronessa von der Leyen.

Bon profit al llop i bona sort als europeus.

***

I llegir la premsa, quin greu error.

Tarda

L'inconformisme no sé si és virtut o defecte. Acostuma a ser tingut per virtut. D'ell neix la creació, la inquietud, la revolta. En certa manera, també la justícia, o la seva cerca. Però l'inconformisme és també fruit del benestar, de la sobreabundància. L'inconformisme dels nens mimats. No sé on vaig llegir que els francesos són aquells individus que viuen en el millor lloc possible del món però consideren que viuen en el pitjor. A nosaltres ens passa el mateix. Inconformisme de l'opulència. Jo mantinc una relació estranya amb el meu inconformisme innat. Miro de posar-lo a ratlla.

***

Trobo en un armari el vell bullidor d'aigua, elèctric, que hem canviat vint-i-cinc anys després. Usat, gastat, vell i lleig, però segueix funcionant. Si hem de ser sincers, jo no l'hauria canviat. El nou és bell, flamant, porta unes lletres brillants que mostren el seu pedigree. El vell, però, no el llencem. Allí s'està. Esperant una oportunitat? No ho sé. M'ha agradat trobar-lo.

***

Llegeixo, i rellegeixo, Zagajewski: aquest llibre complex que és En la belleza ajena. Fragments petris, de lectura difícil, s'alternen amb llambregades de veritat i episodis que llisquen. Certament, alguns dels mons que descriu, les Gliwice o Cracòvia de joventut, no són els millors mons possibles. El totalitarisme comunista hi és ben present, com un vel que tot ho enteranyina. Però alhora, en aquestes pàgines s'hi percep també una certa nostàlgia, inevitable, per la joventut. Sobretot per la il·lusió de la joventut: els primers moviments poètics, el tímid combat contra l'opressió, la cerca de la llibertat... Per aquestes pàgines hi volen també les merles i els falciots, hi apareixen vells professors universitaris, els carrers de Cracòvia desemboquen de sobte, com per art de màgia, en les ribes del Sena. Sempre hi fa una mica de fred, encara que brilli el sol de maig. Potser és aquesta mitja malaltia que pateixo avui el que em fa perdre encara més per la narració d'uns mons perduts, per aquests carrers i parcs de llambordes fosques, per aquests cels on fumegen velles xemeneies.

***

La primera vegada que vaig consumir un ibuprofèn va ser com un miracle. Patia un dolor insuportable de queixal i aquest analgèsic -llavors nou- tingué un efecte indiscutible, quasi màgic. Aquests dies pateixo un mal de coll, una inflamació molt molesta que situo en la laringe, i de tant en tant en consumeixo un, que em dóna placidesa. En canvi, quan s'han acabat els seus efectes em sento com si volés sense paracaigudes, incert, insegur, esperant en qualsevol moment la caiguda dolorosa.

***

Avui hem dinat uns pierogi -aquesta mena de ravioli polonesos- que vam comprar a l'aeroport de Cracòvia. A la tarda, quan entro a la cuina a preparar-me un te amb mel i llimona, hi roman encara ben viva la seva olor. La casa fa olor de mlczeny bar (literalment, bar de llet, els restaurants polonesos barats vestigi del règim comunista). Dolor i analgèsic, lectura de Zagajewski, olor especiada de vella cuina de l'Est... tot sembla conjurar-se en aquesta tarda que té tots els elements per la tristesa: diumenge, tres de setembre.

Notes

Recordo una anècdota que em va explicar l'X fa anys. Va trobar-se un d'aquells directius triomfadors de la dècada dels 80, que, vistos amb perspectiva i amb l'evolució que ha seguit el món, resulten fins i tot entendridors, el qual, després d'explicar-li les seves grandeses, va preguntar-li amb una certa displicència:

- I tu què, X, encara fas d'advocat?

Ell va respondre a la pregunta amb un cert excés de dignitat:

- Jo no faig d'advocat, jo sóc advocat.

M'ha vingut a la ment aquesta conversa pensant en aquells que practiquen l'ofici d'escriure. D'una banda, hi ha els que són escriptors i se situen -o jo els veig així- en un món diferent, no sé si superior, però sí diferent quant a la relació amb la resta de la humanitat. I, d'altra banda, hi ha els qui fem d'escriptors, amb més o menys intensitat, però continuem convivint amb tothom amb absoluta naturalitat. En aquest cas, i pel que fa als que desenvolupem una escriptura més o menys memorialística, sempre penso que en qualsevol relació, ni que sigui una simple conversa, amb algú que més o menys ens hagi llegit, estem en un pla d'absoluta desigualtat i indefensió, ja que la nostra contrapart ens coneix molt més del que nosaltres el coneixem a ell. La constatació d'aquesta realitat em genera a vegades una sensació entre la inquietud i l'estranyesa.

***

M'envia l'X. aquest text de Juan Arnau (de En la mente del mundo) que comparteixo plenament. 

Hay una época de la vida en la que se necesitan como el agua las experiencias, y es natural que así sea. Pero el desfile frenético de sensaciones no resulta de ayuda, e ir continuamente a la caza de nuevas experiencias acaba resecando el alma y endureciendo la atención. El alma es rutinaria, no hace falta estimularla como se hace ahora con los niños; Hay que dejarla tranquila para que pueda escuchar, para que pueda unirse a aquello que la reconforta y le da vigor, para que pueda alzar el vuelo. Para ello son indispensables los momentos de calma y soledad. Sólo en esos momentos es posible discernir lo aparente de lo real, escuchar el eco de lo vivido y preparar lo venidero. Entre las crisis que acechan a la vida moderna, la principal es la crisis del silencio.

Aquesta necessitat permanent d'ocupar-nos esdevé, sobretot, una renúncia a la reflexió i el pensament.

***

És curiós constatar com tots i cadascun dels nostres dimonis particulars reapareixen, en perfecte estat de revista i conservació, un cop acabat el període de vacances. Tant se val quina sigui la seva naturalesa, edat o funció, cada primer de setembre tornen amb tota la seva plenitud. Que il·lusos que érem pensant que desapareixerien quan els vam guardar a l'armari a primers d'agost! Aquí els trobem, sempre fidels. L'única víctima d'aquest període és, en canvi, aquell home nou que crèiem haver creat amb la vacança. Aquest individu és més fràgil que els pètals d'un gallaret.