Notes

Qui calla atorga, diuen. I potser és així, per convenció. Però jo callo molt, cada vegada més, i no és per atorgar, sinó tot el contrari. És més aviat per cansament. O per tedi. O per convenciment de que les meves perspectives em desagastaran i acabaran sent estèrils, la inèrcia del corrent se les endurà.

Em va confortar sentir, en una conversa entre Javier Aznar i Beatriz Serrano, com tots dos coincidien en explicar que, en determinades situacions, tenien l'absoluta convicció de veure com tothom s'equivocava menys ells. I , malgrat, aquesta certesa, callaven. Potser pensar així és presumptuós. Però jo no em sento orgullós de nedar contracorrent ni, menys encara, de deixar-me endur, callat, pel corrent, Així que callo, quan tinc certeses i també quan tinc dubtes. I miro de discutir el mínim possible, per conservar-me jove, com en aquell acudit de l'Eugenio.

***

Callo quan X i Y intenten embolcallar-me en una conversa política plena de coincidències, de les quals em desmarco amb el meu silenci. I tot i adonar-me que aquest silenci és atronador, segueixo callant.

***

La intel·ligència, ja ho he dit algun cop, és una capacitat que pot ser perillosa, una arma de tall massa esmolat. Paradoxalment, hi ha persones que la tenen, potser en excés, i no s'adonen de que usant-la incontroladament, acrobàticament, s'acaben tallant i dessagnant-se sense ni tan sols adonar-se'n, enlluernats per la possessió del diamant.

***

Ser d'una altra època, d'un altre món. Ser feliç de no saber qui són Don Draper o Larry David. I no tenir el més mínim interès per saber-ho.

***

Zagajewski deia que s'havia de deixar escriure la història als poetes. Seguint la seva estel·la, diria que les biografies no s'haurien de deixar en mans dels acadèmics.

***

Només nosaltres mateixos sabem qui som realment. Aznar i Serrano parlen també d'això, citant Erving Goffman: de la nostra actuació teatral quotidiana i de les màscares que ens posem, més o menys tupides, en funció de l'entorn en què ens trobem. Aquesta actuació, aquest fingiment, que té poc a veure amb el fingiment del poeta que citava Pessoa, és un pur mecanisme de supervivència. Però aquesta màscara, que tan sovint ens veiem obligats a portar i que ens dóna respiració artificial en hàbitats on els nostres pulmons no són capaços de trobar oxígen, pot arribar a pesar tant que ens fa viure, a voltes, gràvids i corbats.

***

Xavier Pla, en la seva enorme biografia de Josep Pla, cita Nietzsche per il·lustrar la voluntat d'amagar-se de l'escriptor empordanès: Parlar molt d'un mateix és també una forma d'ocultar-se.

Crec que és una afirmació molt encertada. Una certa exhibició modulada a conveniència -la que dóna l'escriptura- és també una bona màscara. I aquesta, feta a mida, no pesa ni engavanya.

Notes

En una decisió bastant absurda, que faig gairebé per inèrcia, consulto al mòbil uns quants diaris digitals. Tots coincideixen en obrir amb el següent titular: a la una del migdia, la participació a les eleccions basques és del 28%. Em costa d'imaginar una informació que em pugui interessar menys i, més enllà de la meva perspectiva personal, crec que, objectivament, és també una informació molt pobre, d'un interès escassíssim.

***

Segurament, el cotxe és una de les millors representacions de la llibertat individual. I possiblement per això alguns semblen odiar-lo tant.

***

Rellegeixo 84, Charing Cross Road i remiro (aquest verb equiparable a l'anterior no s'acostuma a usar mai amb aquest significat) la seva adaptació al cinema La carta final. Més enllà de la història, em crida l'atenció el canvi que hi ha hagut en les vides de les persones en els últims seixanta o setanta anys, fruit, sobretot, de l'extensió -o potser hauríem de dir intromissió- de les noves tecnologies. La vida dels llibreters de Marks&Co al Londres dels anys 50-60, o de la pròpia autora, Helene Hanff, a la Nova York, de la mateixa època, em sembla, a través del llibre i del film,que té més intensitat que les nostres vides d'ara. La manera amb què gaudeixen d'un pastís o l'atenció amb què segueixen la coronació de la reina no és comparable amb com vivim nosaltres situacions homòlogues. Segurament, passaven menys coses en el seu dia a dia, però el que succeïa es vivia amb molta més intensitat. La sobreexposició que vivim, i en la qual ens rebolquem, a la informació, a l'activitat, a les experiències... ens impedeix aprofundir en res i acaba generant-nos un tedi semblant al que passeja, ja tip, per un buffet ple de tot tipus de menges, que poden ser exquisides però que és incapaç d'apreciar.

***

En un dissabte estrany per a mi, sóc capaç d'empassar-me dues pel·lícules i un capítol d'una sèrie, una autèntica prova de foc per a la meva hiperactivitat i al·lèrgia a la posició estàtica davant d'una pantalla.

***

L'À em parla d'una sèrie en què el protagonista, devastat per la mort de la seva dona, deixa de tenir cap motivació per viure i actua en conseqüència, dient a tothom el que pensa i comportant-se amb total desinhibició. Salvant, lògicament, la desgràcia, no estaria malament poder actuar així, tot i que jo crec que hi ha factors arrelats íntimament que ens ho impedirien; crec que al final acabarien vencent la cortesia i l'educació com elementals regles de convivència.

Sovint penso en què faria si em toqués una bona suma de diners a la loteria i acabo concloent que, més enllà de trencar algunes cordes d'esclavatge, la meva vida acabaria canviant ben poc. Què seria el primer que faries si rebessis molts diners de cop?- em pregunten de vegades els meus fills- i em quedo sense saber què respondre. Quin cotxe et compraries?- insisteixen. No ho sé, algun cotxe, responc, però no sabria dir quin. Segurament faria algun viatge més, sí, però no gaire diferents dels que faig ara, ni em gastaria diners en allò que ara considero excessivament car o superflu. Potser perquè Marcial tenia raó quan escrivia aquells versos tan coneguts i que no he sapigut trobar traduïts al català:

Las cosas que hacen feliz, / amigo Marcial, la vida, / son: el caudal heredado, / no adquirido con fatiga; / tierra al cultivo no ingrata; / hogar con lumbre continua; / ningún pleito, poca corte; / la mente siempre tranquila; / sobradas fuerzas, salud; / prudencia, pero sencilla; / igualdad en los amigos; / mesa sin arte, exquisita; / noche libre de tristezas; / sin exceso en la bebida; / mujer casta, alegre, y sueño / que acorte la noche fría; / contentarse con su suerte, / sin aspirar a la dicha; / finalmente, no temer / ni anhelar el postrer día.

***

L'amic X. m'envia aquest text de El legado de Homero d'Alberto Manguel:

Grecia, en la época de Virgilio, era una atracción exótica; los romanos cultos que la recorrían visitaban sus templos y sus palacios, estudiaban los misterios religiosos, se llevaban objetos con que decorar sus casas, se dejaban crecer la barba y adoptaban amigos a la manera griega. Todo ello sin dejar de hacer ostentación de su condición de amos.

Poc ha canviat en la manera de comportar-se dels turistes actuals, especialment pel que fa referència a l'última frase.

Paris (i IV). Bateau Mouche

Algú podria pensar el contrari, però no em desagrada fer un passeig en bateau Mouche. Sobretot després d'haver esmorzat un croissant parisenc de mantega, acompanyat d'un capuccino, en un diumenge en què, per fi, veiem lluir el sol. Estómac agradablement ple i un aire fresc de primavera que tempera l'escalfor d'un sol primigeni fan una combinació gairebé perfecta. Així que accedim fàcilment a la petició que ens fa l'N.. És agradable veure passar els edificis de la riba del Sena, ben asseguts, sense altre preocupació que sentir passar el temps, al ritme del corrent del riu. Sittin' on the dock of the bay. Mentre ens esperem, faig unes fotografies a una parella de japonesos que m'ho demanen i miro córrer els núvols, que dibuixen uns fils grisos i alhora rosats, com un cotó de sucre de fira. El riu porta un bon cabal d'aigua terrosa, color de cafè amb llet, que fa camí cap a Normandia, travessant territori impressionista. Quan arrenca, corrent amunt, la barcassa ha de posar el motor a treballar amb força. Seiem a babord, a mitja embarcació. De seguida, passem sota la mona de Pasqua del pont d'Alexandre, ple de daurats que fan les delícies dels passatgers orientals; després, arribem als jardins de les Tuileries, que amb prou feines veiem, i al Louvre. A la riba esquerra, la vella estació d'Orsay, ara museu, farcida de visitants. Des de la riba ens saluda efusivament una noia que porta un cotxet. Ningú no s'immuta ni es digna a tornar-li la salutació, així que ho he d'acabar fent jo, per cortesia. Quan veu que, per fi, algú li fa cas, es posa a saltar i mou els braços encara amb més alegria. Al final, algú més li respon, del vaixell estant.La crescuda del riu fa que haguem de virar aviat, perquè la barcassa no pot passar pels ulls dels ponts més baixos. Ens quedem amb les ganes d'arribar a les illes. Riu avall, la gavarra es deia anar. Corre gairebé sola, sense necessitat d'impuls artificial.

Durant tot el viatge, a les fileres de davant hi tenim una família: parella de mitjana edat, dos nens petits i uns avis. Tenen aparença d'algun país de l'est d'Europa, del sud-est més aviat. La meva aposta és que són búlgars. El pare dels nens, alt i forçut vesteix una americana de quadres, texans blau cel i bambes blanques. La mare, morena amb el cabell arrissat, és més jove del que sembla. Somriu a les fotos que li fa contínuament el seu marit. És bonica però amb un posat contingut, tímid, potser fins i tot trist. Els nens han après a dir bonjour i ho diuen a tothom amb qui es creua el barco. Es mouen, però els seus tràfecs no resulten mai molestos. L'avi és un home d'un altre temps, té un cabell gris una mica untat i un rostre colrat per hores de sol, que s'endevinen més de treball que no pas d'oci. Al final, accedeix a fer-se una foto amb la dona, tots dos drets, amb la Torre Eiffel de fons.

Sento simpatia per aquesta família i, per extensió, pel que representa aquest bateau Mouche, de turisme naïf, demodé, una mica encartronat. Dins del que és, en conjunt, el turisme de masses és la contraposició a la suposada sofisticació i exclusivitat dels influencers i els seus sucedanis. Al museu d'Orsay una parella d'orientals, noi i noia joves, que no paren de fer-se selfies i fotografies en posturetes absurdes davant dels quadres (pobres Monet, Degas o Van Gogh!) desperten els meus instints més primaris de violència, que haig de contenir. Les figuretes impecables -com una escultura llepada de Lladró- de les noies que es fan retratar davant de qualsevol atracció o racó instagramable són la contraposició del senyor búlgar que experimenta una certa vergonya en posar, amb la seva dona, davant la Torre Eiffel. Potser aquesta família compraran una torre en miniatura en qualsevol parada de souvenirs però no faran una cua absurda per entrar a fer-se una foto a Shakespeare and company (si Sylvia Beach aixequés el cap!) o per seure a menjar un croque-monsieur en una taula de vint centímetres de diàmetre a les Deux Magots.

París (III). El metro

Fem molts viatges en metro. De fet, sempre viatjo més en metro en ciutats estranyes que no en la pròpia (sí és que en tinc una de pròpia, que potser no). A Barcelona, el metro és un simple utensili, per no dir un peatge, un mal necessari, per poder complir els tràmits de la vida quotidiana. En ciutats que no són la nostra, el metro -i el seu hàbitat- forma part de l'exploració de territoris desconeguts. L'ull del viatger -o del turista, no ens enganyem- està atent, també al metro, a la novetat. La mirada estava viva, la percepció, alerta.

A París, ens movem en metro per diferents línies, estacions, barris i intercanviadors. Ens creuem amb mil cares i ocupem desenes de vagons, buits i plens, nous i vells. Viatgem drets i asseguts, il·lusionats a primera hora del matí i fatigats al vespre. Ens asseiem junts sempre que podem i separats quan l'únic objectiu és descansar les cames com sigui. A vegades, encaixonats amb altres viatgers en seients minúsculs. De fet, la línia que m'agrada més és la que s'identifica amb el número sis i el color Junts per Catalunya, de trens estrets -i seients igualment estrets- i rodes amb pneumàtics. Fa una bona part del recorregut elevat, com ara el pas pel pont metàl·lic, d'aires una mica novaiorquesos, de Bir-Hakeim, amb vistes a la torre Eiffel. Les portes s'obren amb una maneta metàl·lica i, creuat el pont, s'endinsa cap a Montparnasse i corre cap al sud fins deixar-nos, després de creuar una filera d'edificis alts, quasi de Banlieue, al racó isolat de Butte-aux-Cailles, un petit poble dins del mateix París.

Al metro, m'agrada mirar les cares de la gent. De vegades, potser sense adonar-me'n, ho faig amb massa insistència, amb una mirada mig perduda, mig activada. També em miro a mi mateix, aprofitant l'efecte mirall que fan les finestres dins dels túnels, per veure si encaixo amb l'entorn. Potser és un reflex narcisista.

-No facis cara de guapo!-em diu l'N. quan, seient davant meu, em veu.

Anoto mentalment cares, individus, personatges, situacions, que després acabo oblidant per la meva indisciplina de no anotar mai en paper. Me'n recordo d'un senyor gran, estrafalari, que s'aixeca expressament del seu seient per anar renyar una noia, vestida amb roba d'esport, que li ha donat un petit cop involuntari amb la bossa. Això era prop de Pigalle i l'individu em resulta profundament antipàtic. Recordo també una noia, de rostre obstinat, gairebé perfecte, i mirada altiva (amb el nas apuntant el nord, com l'estrella polar) acompanyada d'una maleta negra brillant. Recordo els missatges repetitius, expressats en un babel de llengües, advertint dels carteristes. El londinenc mind the gap en alguna estació. La parella de senyors grans, ell impecablement vestit i amb un ram de flors, ella amb un cistell d'anar a comprar, que ens pregunten d'on som i ens donen conversa, precisament a la línia número sis. L'estació majestuosa de tren -el RER que enllaça amb el metro- de l'avinguda Foch, acabada de restaurar, de color de sorra daurada i dolça, on, en baixar a la andana immensa, estem sols, absolutament sols, com en un film distòpic. Em fa gràcia la pronunciació a la francesa que emeten els altaveus del nom de l'estació de Franklin D. Roosevelt (alguna cosa com ara prochaine station: fganclàn gusavèlt). M'agrada fins i tot haver agafat afecte a la nostra estació, la de Victor Hugo, que a primera hora del matí escup viatgers apressats, que gairebé se'ns emporten per davant quan nosaltres anem a esmorzar a la boulangerie de la plaça. Ells seguiran avui i demà el seu camí diari, que jutjaran monòton, cap a les seves obligacions, mentre nosaltres en guardarem el record d'uns dies viscuts amb la intensitat pròpia de l'excepció.

Paris (II)

En aquells temps, les vacances de Setmana Santa duraven deu dies, les de Nadal més de vint i les d'estiu, noranta. Durant els anys d'universitat, la feina es concentrava en els mesos de febrer i juny, en duríssimes jornades d'estudi de més de catorze hores; eren dies i setmanes sense descans possible. Però la resta de l'any es vivia francament bé. Us parlo ara dels primers dies de la Setmana Santa: dilluns, dimarts, dimecres... dies que passaven sense més obligació que sentir caure el pas de les hores. Aquell any en concret -potser era el 88, tal vegada el 89- feia un magnífic temps de primavera. La llum del sol entrava a raig per la finestra de la meva habitació, a la mateixa casa on visc ara. Els arbres començaven a treure fulles, tot i que potser ni me n'adonava. Jo era especialment feliç, perquè havia començat a sortir amb la meva nòvia. A la tarda, sortia a buscar-la per anar a passejar, sense altre pla que estar junts. No sé si llavors tenia cotxe. No em calia: la prova és que ni tan sols ho recordo. Mentre era a casa, escoltava discos tot el dia, tancat a l'habitació, i malgrat la joia que m'envaïa, seguia preferint les cançons tristes. De la tristesa n'han sortit sempre les millors creacions. Però, en aquell temps, tampoc era especialment exigent. Relaciono aquells dies d'abril -o potser de març- amb una cançó pop i comercial de Duncan Dhu, plena de tòpics, però que encara m'emociona. Potser pels records que em porta. Parlava d'uns pinzells, de l'adéu d'una dona i, sobre tot, d'una habitació de París on, a diferència de la meva, hay cortinas para que no entre el sol. M'imaginava, evidentment, una habitació amansardada i austera, amb vistes a teulats de zinc sota un cel sempre gris. I m'imaginava que algun dia viuríem la G. i jo, pobres i feliços com Hemingway i Hadley, en unes golfes parisenques com aquelles.
Han passat més de trenta anys i per fi hem pogut dormir en un llit encaixat sota una teulada inclinada, en unes golfes de París: en una antiga chambre de bonne reconvertida en allotjament per turistes (que és el que som encara que no ho vulguem). Hem viscut uns dies en un dels barris més nobles de la capital, a la majestuosa avinguda Foch, que és un dels raigs de sol que convergeixen en l'Étoile. Però no accedíem a la nostra cambra per passadissos nobles, sinó pel camí del servei: un passadís estret per on circulen els enormes tubs de la calefacció central. Trepitjàvem rajoles hexagonals i passàvem portes i portes de cambres que en el passat acollien les minyones fins arribar al nostre niu. Constatàvem així el que era l'up and down britànic, però a la inversa: la part més alta de l'edifici era aquí el territori de les criades. Ara, aquestes cambres s'uneixen de dos en dos o de tres en tres per formar apartaments que, en un barri acomodat com aquest, no deuen estar a l'abast de tothom. És la curiosa evolució dels temps.
En aquesta mansarda, em desperto totes les nits al voltant de les cinc del matí. Potser per l'excitació de ser a París, pel paradoxal efecte que genera el cansament, o simplement pel coixí infernal que té aquest llit. Sento com cau la pluja sobre la teulada de pissarra i imagino l'aigua regalimant pel seu pendent. Em bressolo entre la vigília i el son, mentre intento escriure mentalment -la major part d'aquesta escriptura s'acaba perdent- i percebo els reflexos de la inevitable llum de la nit parisenca entrant pels ulls de bou. La G. dorm al meu costat i l'N. una mica més enllà, al seu llit. La seva presència és la prova més fefaent del pas del temps. Em fa pensar que, més enllà d'aquestes nits puntuals, ja no hi haurà golfes parisenques ni eventuals bohèmies. A una certa edat, ja no compten els somnis d'improbables bohèmies, només els resultats del present. Cap a les sis, comença a cantar un rossinyol, que viu en el pati interior d'un edifici veí, una casa noble custodiada sempre per un guàrdia de seguretat, que roman en una garita. Qui deu viure en aquell edifici? Un ministre? Un ambaixador?. En tot cas, l'acompanya sempre aquest rossinyol, també ciutadà parisenc, i superdotat en el cant. I em sembla que la seva presència és el luxe més gran que hi ha en aquesta avinguda Foch i en aquest opulent XVIème arrondissement. Quan són les set i la llum del primer sol comença a despuntar, em venç la son.

París (I)

De vegades, hi ha segones oportunitats. Fins i tot en les coses més nímies. La primera vegada que entrem a la llibreria L'écume des pages -nom de ressonàncies borisviananes-, en ple Boulevard Saint Germain, just al costat del Flore i de les Deux Magots, m'abstinc de comprar cap llibre. Bé, més que abstenir-me, el verb més precís seria contenir-me. Bàsicament per dos motius: perquè ja tinc prou llibres pendents de llegir i perquè a París, les despeses són, aquestes sí, incontenibles. Però fins i tot l'N., passada una estona, em demana sorprenentment de tornar a la llibreria, on ha vist algun llibre que li interessa i que ja no ha tornat a trobar a les altres llibreries on hem anat. Així que quan un ruixat ens sorprèn prop de l'Odéon, fem cap altra vegada a L'écume des pages, tot i que amb poques esperances de trobar-la oberta, ja que som a França i és diumenge. Però la sort ens somriu i mentre molts turistes segueixen -estranyament- fent cua sota la pluja per accedir al Flore o a les Deux Magots (en aquest últim cafè els col·loquen en un trist envelat annex que, ni per casualitat, ha acollit mai cap existencialista), nosaltres entrem a la llibreria per passar-hi una estona, sense cap pressa, fins que la pluja escampi.

Allí, ressegueixo els noms de sempre a les prestatgeries -Modiano, Giono, Bobin, Camus- i repasso les novetats de les taules, on regnen els colors pàl·lids, suaus i elegants propis de l'edició francesa. M'atreu el Proust, roman familial, de Laure Murat, però finalment m'acabo inclinant per una altra història personal de relació amb un autor: Camus, notre rempart, d'Hubert Védrine. És una sort que no conegui l'autor i no sàpiga que fou un ministre francès d'afers exteriors. Segurament, aquesta relació amb la política m'hauria tirat enrere, però com diu el mateix Védrine en un passatge del text, ell no va conviure amb la política sinó amb el poder. I segurament té raó, tractant-se d'un estat com el francès.

La història de Védrine i del seu enlluernament amb Camus, que neix en plena adolescència, és interessant, i la narració passa per moments d'ingenuïtat i per d'altres, una mica contradictoris, d'una certa exhibició vital. Però el llibre serveix per constatar com la política i els polítics han tingut, en altres moments de la història, una sòlida base intel·lectual, especialment en el país veí. Hi apareix, per exemple, Mitterrand, que mai ha estat sant de la meva devoció, però que aquí surt retratat com un home d'una cultura profunda que el primer que demana a qualsevol persona del seu equip és quin llibre està llegint, que recomana a tothom els diaris de Jules Renard o les novel·les de Jean Giono i que, en una escala a Irkutsk, discuteix amb Chirac discuteixen sobre la ubicació de la tomba de Gengis Khan.

Gràcies a Hubert Védrine, François Mitterrand, l'home de qui s'explica que el mateix dia que es va prohibir a França la caça i el consum dels hortolans, se'n va fer servir uns quants, em resulta ara més respectable. I gràcies a Védrine, es consolida la meva admiració, tenyida d'una certa enveja, cap aquest país on els ensenyaments humanistes segueixen tenint un paper central i on hi ha ministres -o exministres- que escriuen sobre Camus. Mentrestant, aquí en tenim algun que és especialista en l'insult i que dedica el seu equip, pagat amb sous públics, a assenyalar aquells periodistes que l'únic que fan és qualificar objectivament el seu nivell de barbàrie.

(Constati's que l'un i altre -Védrine i el bàrbar- pertanyen paradoxalment a la mateixa família política).

***

Tres dies abans, a la llibreria Galignani, a tocar del Palais Royal, compro una altra història amb protagonistes pertanyents a la intel·lectualitat i al poder, en aquest cas econòmic, francès: Les monuments de París, de Violaine Huisman. Espero el moment de llegir-lo, però a la tauleta de nit m'acompanya un novel·la, també d'autora francesa i escenari parisenc, aquesta traduïda i editada en castellà: Las leyes de la ascensión, de Céline Curiol. Gairebé mil pàgines de ficció. No sé si seré capaç d'aguantar una dosi tan alta de fabulació.

***

Els jardins del Palais Royal, per cert, han passat a ser el meu racó preferit de París (altra cosa són les absurdes columnes de l'antic pati, tallades a diferents alçades i pintades com si fossin la samarreta de la Juve).

Pels jardins, a mitja tarda d'un dijous laborable, no hi circula gaire gent. Algun flaneûr perdut, parelles que conversen assegudes en les cadires verdes que porten encunyats versos d'Apollinaire o de Breton, homes elegants que passegen gossos igualment elegants i algunes turistes joves que, cobrint-se amb boines acolorides, s'han disfressat de parisenques. Els suportals i galeries laterals són gairebé deserts i mostren tota la seva perspectiva. Entrem en un cafè i ens fem servir una xocolata calenta, negra i esplèndida, sobre una taula llarga de fusta vella. Mirem pels vells finestrals amb vistes al centre del món, mentre imaginem com, en un dels pisos de sobre, Colette treia el cap per la finestra, ja vella i despentinada, observant el cel d'un París en blanc i negre.

Notes

És un diari d'una gran pluralitat: ha abraçat gairebé totes les tendències polítiques. Sempre i quan ostentessin el poder, és clar.

***

Si les empreses dedicades a fer enquestes o estudis sociològics coneguessin X. podrien reduir els seus costos de forma dràstica. És la mostra perfecta per conèixer la percepció social majoritària quant a gustos, modes, tendències, formes de pensar i d'actuar... És un Oregon unipersonal.

***

Mai deixarà de sorprendre'm el que es pot arribar a aconseguir fent una cosa darrere l'altra, sense pausa ni soroll, amb paciència i tenacitat. És una autèntica lliçó de vida.

***

Llegeixo no sé on que la percepció de la pròpia mediocritat és precisament un signe de que no existeix tal mediocritat. M'alleuja.

***

Hi ha gent que gasta grans quantitats de diners per menjar en els restaurants més laureats. Que facin el que vulguin, és clar. Però penso que estem clarament davant d'un cas que respon al comportament d'una funció asimptòtica en què, arribats a un punt, per molt que augmenti la X (inversió econòmica), la Y (qualitat dels plats) ja no pot créixer més. La parafernàlia i el guarniment, això sí, poden créixer fins l'infinit.

D'altra banda, ni la cuina és un art ni els cuiners són artistes, per molt que alguns d'ells es comportin com a tals. La cuina és un ofici, extraordinàriament lloable i valuós, però un ofici. Per cert, aquest ofici l'han exercit fonamentalment dones, de forma extraordinària i anònima, durant generacions sense reconeixements (ni tan sols econòmics) ni escarafalls.

(PD: enlloc menjo tan bé com a casa la meva sogra).

***

Per completar l'anotació anterior. Apreciar l'art, la literatura, la música... requereix un esforç continuat i difícilment es poden aparentar coneixements en aquests camps si no es tenen. Segurament, a la seva manera, la gastronomia també ho requereix. Però en aquest cas l'aparença és extraordinàriament fàcil i això el fa un camp especialment procliu al diletantisme més superficial.

***

Yasmina Reza em sembla una autora d'una gran subtilesa. Sempre trobo en les seves obres, que a més acostumen a ser breus (una gran virtut), elements de sensibilitat, intel·ligència i punch. Sovint, fins i tot, pot arribar a incomodar amb els seus retrats individuals i socials, on podem arribar a veure'ns reflectits, i no gaire ben parats.

A Adam Haberberg, la seva darrera novel·la, retrata descarnadament el personatge d'un escriptor socialment benestant però d'escàs èxit, amb una vida familiar nefasta, qui, al seu temps, menysprea la vida i l'entorn -social i geogràfic- d'una antiga companya d'escola que es troba per casualitat en un parc de París. La història no configura un gran quadre, però hi ha, en els detalls, pinzellades de mestra.

***

En la solapa del llibre, la foto de Yasmina Reza està triada per desdibuixar els signes del pas del temps. No apareix tampoc, com és costum, l'any de naixement de l'escriptora. Es nota que Reza s'amaga del temps, que la fereix. Pot semblar un signe de frivolitat, però crec que ho és de sensibilitat -una sensibilitat vulnerable- i, també, d'intel·ligència.

***

Allò tan citat de Juan Ramón Jiménez de que els llibres, en edició diferent, diuen coses diferents. M'arriba la plaquette de Francisco Sánchez Bellón Umbral o labios. Rellegeixo aquests poemes, en aquest bell quadern, al sol suau d'aquesta primavera incipient, i se m'apareixen amb tota la seva força i bellesa. Com aquest Sueño:

No se sacía el deseo de tu piel:

dormido o desbocado,

despierto o calmo.

Fuego que no desmaya,

sueño que no se alcanza.

***

Per cert, diu molt poc del nostre sistema de difusió literari que en cap llibreria de Barcelona hagi vist el seu poemari Siete palabras editat a la col·lecció La Veleta.

***

Gràcies a l'escriptura d'aquest blog vaig conèixer l'R., que és ara un gran amic. També vaig iniciar per aquí una bona amistat, amb F., amb qui, curiosament, encara no ens hem vist mai. I, en certa part, també va néixer per aquí l'amistat amb D. Ara he sabut que B., a qui no conec, em llegeix des de València i ho aprecio molt.

Sovint inventariem frustracions o percepcions d'injustícia que, com la palla, agafen un gran volum, però el pes d'aquestes recompenses extraordinàries, denses com l'acer, decanta la balança.

Apunts

En certes entrevistes s'acostuma a preguntar pel títol d'un llibre preferit. Resulta relativament fàcil descobrir, per la resposta, qui vol passar per ser una persona il·lustrada i/o sensible.

***

Groucho Marx va passar-se de frenada quan va dir allò, tan celebrat, de que mai voldria ser membre d'un club que l'acceptés com a soci. Jo em quedaria amb què mai voldria ser membre d'un club.

***

Això últim, que no deixa de ser una exageració, respon a la meva aversió pels cenacles de tot tipus, especialment els laborals, sectorials, locals o de determinats segments socials. Sempre m'he sentit molt més proper als versos lliures, encara que de vegades aquests només siguin usats per cimentar les estructures com els tetrasíl·labs que trenquen l'homogeneïtat en les coplas de pie quebrado.

***

Em truca l'R. des de Llofriu i em diu que ha mirat d'acostar-se, pel mig dels camps, al Mas Pla. M'explica que no ho ha aconseguit però que ha collit alguns petits plançons d'olivera dels camps propers. L'endemà me'ls porta i els planto. Em fa una il·lusió pueril tenir algun dia aquestes oliveres planianes.

***

Això em fa pensar en quan vam anar a treure el nas al Mas Pla, ja fa més de tres dècades. Llavors sí que era més o menys accessible als tafaners. Vam intentar no molestar ni agredir la intimitat de ningú, però sí que vam fer-nos algunes fotos, que, ara, em miro amb nostàlgia.

***

Quan algú està desenganyat d'alguna cosa -de la política, de la religió, de l'esport, de la seva activitat professional, de les amistats, de l'amor, de la família... (que cadascú trïi el que li convingui)- tendeix a mirar amb desdeny a qui encara conserva la fe en allò de què ell ha abjurat. És un greu error. Mai s'ha de fer proselitisme de la desil·lusió o del desengany.

Notes

De vegades, en allò que vivim i, per tant, escrivim, s'estableixen connexions inesperades. Escrivíem fa uns dies sobre els ocells del matí i, encara fa menys dies, sobre la cançó de Dutronc que parla del matí parisenc. En aquesta cançó, un dels elements essencials és la flauta travessera, que dóna rèplica a les estrofes cantades. Doncs bé, sembla que aquesta flauta ve a simbolitzar precisament el cant dels ocells matinals que llavors, i possiblement encara ara, podien sentir-se de bon matí a París.

I encara més, l'altra dia m'escriu l'R., feliç de viure on viu, i em diu que aquell matí ha sentit el primer rossinyol de la temporada. Jo, francament, havia arribat a pensar que els meus ocells matinals fossin també rossinyols, sobretot pel seu cant quasi nocturn, però em semblaven massa primerencs i, fins i tot, els hi trobava a faltar un punt de qualitat o, com dirien ara, d'excel·lència en el cant. Lamentablement, la meva ignorància en els coneixements més elementals de la natura, en allò que hauríem d'haver après dels qui ens precediren en el pas per la terra, m'impedeixen treure qualsevol conclusió mínimament fonamentada.

***

I ahir al matí, cap ocell em va rebre. En canvi, una meitat de lluna, tallada mil·límetricament en vertical, flotava sobre el cel del matí.

***

I aquests dies, que ja van allargant-se des de l'alba fins al crepúscul, em regalen també de matí, mentre condueixo cap a la ciutat, unes sortides de sol exuberants, vestides amb els colors més estridents que pugueu imaginar: des dels taronges més atrevits, fins als morats més profunds. Són com els cants de sirena que volien confondre els mariners, però en aquest cas, semblen voler arrossegar els conductors a una mort segura per accident, fent-nos desviar la mirada del gris monòton de la carretera cap a la gamma infinita de colors que el cel, ja sigui sobre la Garriga o sobre la serra de Marina, és capaç d'exhibir.

***

- Aquest conill, quan està en zel, té un comportant estrany i imprevisible- dic.

- Sí, com els humans- em contesten.

***

Encarrego un llibre sobre el Paris de Modiano (Paris dans le pas de Patrick Modiano, de Gilles Schlesser). Quan me'l porta, el llibreter, que és parisenc i descobreix el llibre en aquell mateix moment, em diu que se sent feliç de trobar-hi la ciutat perduda de la seva infantesa. El deixo fullejant el llibre, que conté múltiples fotografies, mentre jo en miro d'altres i em fa feliç, també a mi, aquest moment de reencontre d'una persona amb el seu món passat.

***

Aquest reencontre amb el passat, la seva cerca gairebé obsessiva, és segurament el gran tema de la literatura de Modiano. En la introducció del llibre, Schlesser cita una resposta de Modiano en una entrevista, que parla d'això: Le Paris où j'ai vécu et que j'arpente dans mes livres n'existe plus. Je n'écris que pour le retrouver. Ce n'est pas de la nostalgie, ja ne régrette pas du tout ce qui était avant. C'est simplement que j'ai fait de Paris ma ville intérieure, une cité onirique, intemporelle où les epoques se superposent et où s'incarne ce que Nietzsche appellait l'éternel retour. Il m'est très difficile maintenant de la quitter. Ce c'est qui me donne souvent l'impression, que je n'aime pas, de me répéter, de tourner en rond.

***

De vegades em declaro pascalià, però després m'adono de la pròpia contradicció. Sóc el primer que visc en una inquietud eterna.

***

Sobre aquest fet: quan veig les carreteres més plenes de cotxes que mai, com la vida de les persones es desenvolupa com una mena de formiguer accelerat vist a càmera ràpida, m'adono del fet que res, ni els missatges més apocalíptics destinats a la contenció epidèmica o climàtica, poden contrarrestar la nostra inquietud, aquesta febre genètica i invencible, sovint absurda, pel moviment i l'activitat.

***

Dit això, la llibertat de moviment és una de les llibertats més bàsiques i essencials. Cap causa, per noble que sigui, justifica un tall de carreteres.

***

He decidit que quan parli de persones de la meva edat deixaré de dir un noi o una noia per passar a dir un senyor o una senyora. No només per precisió del llenguatge sinó també per un cert sentit del ridícul.

***

Miguel d'Ors, preguntat en una entrevista sobre la inspiració, respon: Es una especie de petición insistente que nos hace algo que quiere ser escrito por nosotros. Viene sola. Y viene cuando le da la gana, así que no vale la pena llamarla.

Modestament, penso que és exacte.

La ciutat

Una de les meves cançons preferides és Paris s'éveille de Jacques Dutronc. Crec que l'he col·locada per aquí més d'una vegada. Més enllà del ritme o de la melodia, el que m'agrada d'aquesta cançó -o tema, que dirien els iniciats- és el seu poder evocatiu, la capacitat de copsar aquell moment, gairebé irreal, en què una ciutat passa de la nit el dia. És un instant en què el temps sembla aturar-se: els noctàmbuls tornen a casa (les travestis vont se raser / les strip-teaseuses sont rhabillées, diu en llenguatge d'una altra època), mentre els treballadors comuns es posen en marxa (les banlieusards sont dans les gares / à la Villette, on tranche le lard / Paris by night, regagne les cars / les boulangers font des bâtards) per concloure precisament que les journaux sont imprimés / les ouvriers sont déprimés / les gens se lèvent, ils sont brimés / c'est l'heure où je vais me coucher. I aquest instant fixat, quan són les cinc del matí, ple de màgia i que jo m'imagino en blanc i negre de la mà d'un Cartier-Bresson, es reflecteix en imatges extraordinàriament poderoses: l'Obélisque est bien dressé / entre la nuit et la journée. O le café est dans les tasses / les cafés nettoient leurs glaces / et sur le boulevard Montparnasse / la gare n'est plus qu'une carcasse. ¿Què és, sinó una carcassa, una estació de tren al bell mig de la ciutat deserta, a les cinc del matí?

Però encara hi ha més coses a Paris s'éveille. Hi ha un món extingit, una ciutat que ja no existeix. A la Villette ja no es talla la cansalada, els diaris amb prou feina s'imprimeixen, els camions no porten llet i no sé si els obrers estan deprimits o més aviat feliços de conservar una ocupació en una societat desindustrialitzada on regna la precarietat. Paris by night, i no parlem del seu equivalent barceloní, diria s'ha difuminat o ha virat cap a dos extrems igualment sòrdids: els ambients marginals i el nourriquisme bling-bling.

Penso en aquest París desaparegut mentre camino pel passeig de Gràcia i em trobo de cara amb una Barcelona postmoderna, que em resulta profundament estranya i inhòspita, poblada per centenars de turistes idiotitzats (no val la pena emprar eufemismes). La ciutat sembla regir-se per unes regles incomprensibles, construïdes d'hipocresies divergents, on qualsevol rastre d'il·lustració és una reminiscència del passat. Fins i tot l'elegància, ara que hi ha més botigues de luxe que mai, ha passat avall a jutjar per l'aspecte dels individus que fan cua, sí, cua!, davant d'aquestes botigues de luxe. Possiblement siguin els meus cànons els que han mort, igual que els boulangers, els balayeurs, els ouvriers o, fins i tot, les streap-teaseuses de la cançó de Dutronc.

Post-scriptum: A la nit, vaig a recollir a l'N. de l'entrenament de tennis a Vic. Al cotxe, poso Dutronc, Piaf, Gainsbourg, Aznavour, Montand, Hardy... Quan arriba a casa es queixa amargament:

- És que aquest home posa una música!

I una mica d'història:

Arbres

Ja vaig escriure-ho l'altre dia, però ara hi voldria aprofundir. Al matí, quan encara no són les set i obro la porta del garatge per treure el cotxe, em rep el cant d'uns ocells que habiten els arbres d'un jardí veí. Tot i que ja apunten les primeres llums, encara no s'ha fet de dia; és fosc i aquest cant no deixa de ser misteriós i privat. És una petita pinzellada de poesia, gairebé secreta, abans d'entrar en la prosa més prosaica (valgui el joc de paraules), de les veus estridents a la ràdio, els embussos a la carretera i, finalment, les feines que ens fan guanyar el nostre pa de cada dia.

Els arbres que aixopluguen aquests ocells, dos o tres jardins més enllà, són prou grans perquè ells s'hi sentin emparats i ocults, invisibles. Contrasten amb els arbres del nostre jardí, plantats tot just fa cinc anys, i petits encara. Hauran de passar dècades perquè es facin grans, però arribarà un dia en què algú es llevarà a primera hora del matí i podrà sentir el cant d'uns ocells que es posaran sobre les branques d'aquests petits arbres: el liquidàmbar vermell, nu a l'hivern, i l'esprimatxat arbre del amor, que espera fins ben entrada la primavera per treure les seves flors liles, inserides en tronc i branques.

Quan arribi aquest dia ja no hi serem, però em fa feliç pensar que, d'alguna manera, sí que hi serem. Hi serem en aquests arbres que hem fet plantar i que, esperem, s'hauran fet grans. I així quan algú es desperti de bon matí i surti de casa per enfrontar-se al seu combat diari, podrà sentir cantar uns ocells ocults però alhora ben presents, que seran, com les branques dels arbres que els acolliran, un testimoni del nostre pas per la vida. I no és que tinguem una dèria per perdurar, però sí que ens agradaria preservar aquests cants, aquests arbres i, fins i tot, una manera de viure pausada, en què el gaudi d'aquests ingredients de la vida -arbres i ocells- sigui cara a qui ocupi el nostre lloc en aquests vells carrers, en aquestes cases construïdes per homes que ens han precedit i que ja han mort, deixant-nos aquest bell llegat.

Apunts

En temps difícils, valors segurs. Això també val per la lectura, especialment quan s'encadenen uns quants fracassos o, simplement, indiferències lectores. I l'avantatge de tenir un bon fons de biblioteca és poder recórrer, a l'instant, a un Modiano pendent de llegir.

***

No hi ha com tenir bons amics. L'E., per telèfon, em diu que l'estil d'algunes descripcions meves li recorda el de Maggie O'Farrell i, entre posar-me vermell o sentir-me immodestament satisfet, trio la segona opció. A banda, se'm desperta l'interès per llegir alguna cosa més de l'escriptora britànica, de qui només he llegit una novel·la.

***

Rebo un correu de l'O., editor. Em diu que no es plantegen publicar els diaris, perquè no els encaixa amb el que fan -i té raó- però em desitja tota la sort, perquè, diu, el llibre s'ho val.

Li agraeixo l'interès i l'educació, tan cares per l'autor i tan estranyes en el sector.

***

Passo per la llibreria Alibri, a Barcelona. En surto satisfet: una llibreria correcta, ben proveïda i sense ínfules. Al contrari del que pensava fa uns anys, ara crec que no cal gaire cosa més.

***

Tenir París a l'horitzó sempre ajuda a ser una mica més feliç.

***

Tanmateix, la polèmica aquesta de la Sala Beckett i el seu comunicat demencial, em genera un malestar profund, potser també irracional i visceral, que em dura dies.

***

Veig a internet molts llibres que compraria, edicions belles i interessants. I sovint trobo també dibuixos, pintures, escultures que m'agraden. I després hi ha els viatges...

Tenir una situació econòmica prou desfogada per abastar-ho tot crec que seria, paradoxalment, negatiu. La renúncia és profundament necessària. I, com és ben sabut, el desig és més satisfactori que la possessió.

***

Quan al matí, abans de les set, obro la porta de casa per anar a treballar, em saluda el cant d'uns ocells matiners i una lluna, com un tall de meló, que descansa sobre el cingle i que sembla voler recollir, com un guant de beisbol, Venus, que brilla com un diamant just sobre seu.

Notes

Wisława Szymborska dedica un breu poema a Vermeer:

Mientras esa mujer del Rijksmuseum,

con esa calma y concentración pintada,

siga vertiendo día tras día

leche de la jarra al cuenco

no merecerá el Mundo

el fin del mundo (*).

Aquests versos, exactes i precisos com una fletxa clavada en el centre d'una diana, enllacen ara amb l'actualitat i agafen encara més valor. Si, volent preservar el món, llancem pintura o agredim de qualsevol altra forma les nostres obres d'art, aquest món que pretenem salvar ja no mereix ser salvat. Si, en un negatiu del que escrivia Szymborska, la llet del quadre del Rijksmuseum deixa de vessar-se dia a dia i en les nostres vides ja no existeix calma i concentració, sinó només soroll i histèria, potser sí que el món mereixerà la seva fi.

(*): La versió en castellà procedeix de Poesía completa (Visor), amb traducció d'Abel Murcia, Gerardo Beltrán y Katarzyna Mołoniewicz.

***

Luis Alberto de Cuenca inclou al seu darrer poemari El secreto del Mago un poema que acaba dient, en el seu últim vers, que al final solo importan las cosas del principio. El fin es el principio, que així es diu el poema, cita també Machado (Estos días azules y este sol de la infancia) i rememora els moments de la infantesa, que són els que conformen allò que som i els que, finalment, acaben important. La infantesa és i serà sempre el nostre món vertader, la nostra pàtria, com ja deien Rilke o Delibes.

Però aquest El fin es el principio em porta també a un altre dels grans poetes espanyols vius, Eloy Sánchez Rosillo, que escriu precisament a Principio y fin sobre el pas fugaç de la vida:

Pero el verano próximo, en verdad, ya ha pasado;

terminaste hace muchos años el libro aquel

en el que ahora trabajas; tu hijo se hizo un hombre

y siguió su camino, lejos de ti. Los días

que vendrán ya vinieron. Y luego cae la noche.

per acabar concloent, en l'últim vers, que Principio y fin habitan en el mismo relámpago. I així és com vivim, en realitat, en aquest llampec de vida. I ho fem, però, sense deixar que l'elegia se'ns acabi emportant del tot, ja que, tornant a de Cuenca (ara a Un día menos con Susana), coincim amb ell en què:

esta certeza no me impide ver,

tocar, gustar el mundo y su belleza,

unas veces enorme y majestuosa

como una catedral o una pirámide,

otras veces pequeña y delicada

como el seno que cabe en una mano.

***

D'un conte de Cortázar, aquesta expressió per descriure l'edat d'unes adolescents: los primeros bailes y los últimos juegos.

L'enveja de poder escriure així, amb aquesta economia i precisió.

***

J., un savi vinyater del Priorat que vam tenir la sort de conèixer dissabte, ens va explicar que, quan va començar a fer vi, li deien que era boig per voler provar de fer un vi monovarietal de garnatxa negra. No hi entenc res de vins i ara no recordo bé quina era l'explicació d'aquesta aparent bogeria, però sí que recordo que ens va dir que, actualment, aquesta pràctica és prou estesa i apreciada i ara, en canvi, el que li retreuen és que no faci tot el vi d'aquesta manera i provi també altres fórmules.

Són les modes que ho envaeixen tot i em fan pensar que també aquesta moda actual per la literatura estrident, expressionista i de colors contrastats, que ho envaeix tot i expulsa el dissident, també passarà avall.

Cadaqués i altres apunts

Cadaqués, un dissabte de gener. Exceptuant una visita fugaç de fa sis o set anys, feia dècades que no hi anava. La superpoblació estival i el difícil accés desincentiven el viatge. Però de seguida m'adono de l'error d'aquestes prevencions. Potser perquè és hivern, potser perquè fa un dia assolellat i clar, però resulta difícil no deixar-se embriagar ràpidament per la bellesa i l'esperit del lloc. L'aigua de la badia és plana com una bassa, d'un verd transparent d'aiguamarina. Hi neda, plàcida, una gavina. Davant la petita platja d'Es Pianc, un noi intenta engegar un vell llaüt que carrega també una parella d'avis. És una imatge bonica, la de la barca immòbil i els seus passatgers, retallats tots davant del caseriu blanc del poble, coronat per la gran església. Recorrem caminant tot el semicercle de la riba, de nord a sud. Al bell mig, tot just creuada la riera, una munió de gent s'agomboia com pot, a les parets del casino, amb cerveses a la mà, prenent el sol com llangardaixos. Les terrasses també són plenes. A Port Alguer -o Portdoguer-, passades les voltes, em giro per veure l'escenari, que no ha canviat gens, del quadre de Dalí que tant agradava a la mare. En teníem un pòster emmarcat a l'apartament de l'Estartit. No sé què se'n deuria fer. Allí, un altre bevedor de cervesa pretén fer tot el possible per estroncar la foto que vull fer, des del mateix punt on Dalí degué pintar l'escena. Seguint la corba, anem sentint néixer una mena d'enveja per no poder viure, ni que fos un dia, en alguna d'aquelles cases arrenglerades davant del mar. Alguns banyistes prenen el sol a la sorra, ben arrecerats a les roques o als murs de pedra, desafiant l'hivern. Només un cartell, a la mateixa platja, irromp en l'entorn idíl·lic avisant de la presència de senglars. L'advertiment resulta inquietant i, alhora, d'un surrealisme dalinià.

Després, com a bons turistes, pugem fins l'església. El retaule barroc impressiona, com ho fa també el conjunt de l'edifici. Josep Pla va escriure que és del tot superflu preguntar-se el perquè de l'aparent contradicció entre aquella monumentalitat i l'isolament del poble. Però el cert és que, actualment, la monumentalitat no es redueix a la gran església. A tot el poble trobem cases que impressionen, pertanyents a èpoques i estils diferents, en un conjunt eclèctic però afortunat. Queda clar que, al llarg de les dècades, s'ha anat imposant un estiueig benestant i de bon gust, que no trobem -de forma tan evident- en altres indrets de la costa. I això no deixa tampoc de sorprendre després de recórrer els quilòmetres i quilòmetres de carretera que, per arribar el poble, creuen i envolten el paisatge àrid i mineral del cap de Creus. Entre hectàrees de garriga i camps d'oliveres delimitats per murs atàvics de pissarra, l'arribada a Cadaqués impressiona, i encara ho fan més algunes de les seves construccions.

És difícil no enamorar-se, com un adolescent febril, de Cadaqués. Potser és més aviat un enlluernament, un sentiment líquid i fugaç, però hom té ganes de cultivar-lo, de regar-lo, perquè creixi i arreli. De sentir-se unit, per algun tipus de vincle emocional, amb aquest poble.

I així, hom retorna als mestres. Rememoro aquelles històries de contraban de Pla, amb personatges obscurs i escenaris simenonians. Vents, pluges, oratges... Caps que es trenquen i embarcacions que van a la deriva. Derelictes, llums que cremen en somort, tramuntana que xiula, ombres sospitoses, carabiners. Intento imaginar com deuria ser la vida al poble fa vuitanta anys, quan Pla hi vivia i hi situava aquestes narracions. El passat sempre captiva, amb els ingredients de romanticisme amb què l'acostumem a vestir. Però ja no el podem reviure si no és amb la lectura, o, en aquest cas, la relectura. Torno, doncs, fragmentàriament a Aigua de mar i, sobretot, a Cadaqués, el llibre que Pla va dedicar a la població empordanesa i que va publicar Joventut l'any 1947. Dels fragments que llegeixo, allí mateix, en un banc de la platja (i també la nit anterior a casa) m'adono que és imprescindible recuperar-lo sencer. Hi apareix el millor Pla i n'emergeixen escenes, instants, que semblen correspondre a la realitat immediata del moment:

Hi ha dies del mes de gener-per les minves o seques- que el mar sembla tornar-s'hi jove i la vida convertir-s'hi en una convalescència. Les llargues calmes de la mar sota el sol tebi, la suavitat de l'aire la finor fresca de la llum, les oliveres en pau, irradiant dolçament una claror pensativa, la calma que baixa del cel, semblen crear un món ingràvid i lleuger.

Sembla descriure amb exactitud el dia, el moment exacte d'aquest dissabte de gener. Però, més enllà d'aquesta feliç coincidència, tot el llibre és un festival d'escriptura planiana, d'adjectivació i precisió:

Em passejo, ara a l'hivern, per Cadaqués. És de nit i fa lluna. Tinc el poble a mà dreta, la mar a l'esquerra. La mar és negra i està com adormida. La lluna riella per sobre de les aigües mortes. No es mou res, no hi ha el més lleu fresseig. Una petita goleta fondejada en la badia és com un fantasma immòbil. Del Pianc vaig al Poal i després, pel Podritxó, al Baluard i Portdogué. De vegades, en el curs del passeig m'aturo un moment i giro la vista enrera. La lluna, que és vella i està sobre la terra, toca el poble d'esquitllentes. Una part de la vila es reflecteix a la mar de la badia. L'aigua és tan tensa i densa que la projecció és una meravella. Les cases blanques tenen, sobre la mar, un color ivorenc. Les ombres de les obertures fan una taca d'un negre lluent. Les llumetes semblen cuques de llum groguenques. La lluna toca els vidres de les cases, la roba posada a assecar flota, com una carícia vaga, sota els porxos, inunda de llum desfibrada i trista els olivars veïns. De vegades s'alça una mica de vent que arrissa la mar i descompon -un moment- el somni adormit de l'aigua morta. Un moment -només- i tot queda altra vegada solidificat en el mirall negre i límpid.

És el Pla més gran, l'observador més eficaç, l'escriptor tocat pels déus que sap copsar com ningú l'esperit del lloc i les seves atmosferes. Per acabar:

...quan passo per la riba m'envaeix una il·lusió gairebé, diria, inconscient: em sembla que sóc a Itàlia, en un poblet de la mar de Gènova exactament. No sabria pas dir-ne la raó. Ni el color ni l'arquitectura, ni la composició, ni el gust general no són els mateixos. Però la cosa interna, l'esperit, és el mateix. Cadaqués és un poble construït per homes que abans de conèixer Figueres i Barcelona conegueren Nàpols i el golf de Gènova. Si més no, Cadaqués em remou els pòsits italians de la memòria, constantment.

***

En català, Pla i en castellà, Azorín. Jo crec que ningú escriu com ells.

***

Enamorat com he estat sempre de l'Empordanet, de la costa de Begur i Palafrugell, de la plana interior i els seus llogarrets color d'argila, cada vegada em sento més atret pels paisatges més grans, més oberts, més solitaris, més feréstecs, més rocosos, de l'Alt Empordà, l'Albera i la costa del cap de Creus.

***

Dilluns al matí. Després d'una llarga estona blocat amb el cotxe a la ronda de Dalt, el destí -com s'hi fos un àrbitre que hagués errat amb un càstig desproporcionat- em fa petits regals compensatoris. Al carrer que porta cap al monestir de Pedralbes, creua, just abans que no passi jo, un esquirol. Quan arriba a la vorera contrària, dubta, però acaba finalment fent un salt, com impulsat per un ressort, fins entrar al jardí d'una casa. Al següent semàfor, tres o quatre nens travessen desaforats. Corren per no fer tard a l'escola i, en el fons, reconforta aquest interès per arribar a l'hora, encara que sigui només per evitar alguna sanció. L'últim, que va força endarrerit, creua ja en vermell i salva la vida de miracle. Esperant que es posi verd, un home enguantat llegeix un llibre, concentrat. En aquests carrers de la Barcelona més acomodada i rural -si això és possible-, esquirol, nens i lector formen un conjunt divers i balsàmic, en contraposició a l'enervant caos automobilístic previ.

***

El diumenge, mentre m'espero per recollir l'N., passo una bona estona assegut, llegint, a la terrassa del bar de la plaça d'un poble. És un poble petit, de l'interior, molt representatiu del que podria anomenar-se l'essència del país. Allí, agafo a l'aire algunes converses. En el fons i en la forma, em resulten molt depriments. Em sap greu ser descarnat, però, quan un país ha assolit des de fa anys un determinat nivell de benestar i d'accés a la educació i la cultura, en determinades generacions, la vulgaritat i la banalitat no deixen de ser una tria personal.

(I no, quan dic això no vull dir que la gent hagi de discutir a les places sobre el pensament de Kierkegaard. I no, tampoc és aquesta una visió elitista, és objectivitat, és el mirall al costat del camí de Stendhal).

Contrastos

De la lectura de l'assaig d'Emili Olcina sobre Vermeer n'extrec la conclusió que el mestre de Delft fou, en certa manera, pascalià. La seva pintura, en la majoria de casos, no necessita traspassar els límits de casa seva ni sortir, com aquell qui diu, d'una habitació il·luminada per una finestra. Excepto por sus dos paisajes, es como ni supiese qué hay fuera de su casa, escriu afinadament Olcina. Amb Vermeer, la pintura més excelsa de la història, neix entre quatre parets.

***

Per contra, penso, el progrés de la humanitat no existiria si no fos pels inquiets. A aquests individus que, amb la seva incontinent activitat, tan summament incòmodes resulten en la quotidianitat, cal reconèixer-los el mèrit dels avenços. És llàstima que de cada mil inquiets només un sàpiga canalitzar bé la incontinència, però segurament aquests mil són necessaris perquè pugui existir aquest únic individu imprescindible.

***

Regalo un titular a algun periodista que vulgui escriure sobre la deriva il·liberal i neopuritana de la nova esquerra: De la gauche divine a la gauche Cauvin.

***

Darrerament, viatjo en tren sense bitllet. No causo cap perjudici a la hisenda pública, perquè l'Estat -magnànim- ha decidit que els seus ciutadans puguin viatjar de forma gratuïta. La casa és gran. Així, a més, és més fàcil de justificar un servei pèssim. Així doncs, podria viatjar amb bitllet sense cap despesa, però entre que agafo poc el tren i que sempre vaig amb el temps molt just, no arribo mai a comprar l'abonament. I, en certa manera, m'agrada la imatge, curiosa, d'un individu com jo viatjant sense bitllet i passant els torns subversivament. És un contrast que em fa pensar, no sé per què, en una novel·la de Simenon o en un quadre de Magritte.

***

Tot i que sóc força partidari de la revenja, reconec que la rancúnia és, objectivament, dolenta. Sobretot per qui la sent.

***

Quan era un nen, la meva mare va ensenyar-me a perfilar els contorns dels mapes, que llavors dibuixàvem contínuament. El límit de la península ibèrica, per exemple, el resseguíem amb un color blau fosc, mentre la resta del mar, el pintàvem amb un pastel, difuminat, més pàl·lid.

Aquest matí, mentre anava en cotxe cap a Barcelona, el sol que apuntava darrera la serralada de Marina perfilava la muntanya, encara negra, amb un color taronja intens, que m'ha fer pensar en els contorns d'aquells vells mapes.

***

Res que no es conegui bé es pot estimar, deia Jaume Balmes (la cita és aproximada, de memòria) i, certament, l'aprenentatge no pot obviar aquest fet. La pèrdua de valor dels coneixements, emparada en l'actual disponibilitat immediata de qualsevol informació, comporta també una falta de vincles amb l'entorn, entès en un sentit ampli. ¿Com podem estimar els nostres paisatges, el nostre passat, la nostra cultura, el nostre país, si no en sabem res?

***

França torna a estar en flames (en algun cas, com a Narbona, en sentit literal). Ara són els agricultors, els que, segurament amb bones raons, tallen les carreteres. És una protesta a la francesa, dura, sense cap mirament. El flamant nou primer ministre, Gabriel Attal, amb els seus trenta-quatre anyets, afronta la seva primera gran crisi. Em fa una certa gràcia pensar en la seva imatge impol·luta de becari avantatjat d'una gran consultora enmig d'un grup de pagesos de la França rural i eterna. El contrast, altre cop.

***

Que el món, en general, t'interessi és una gran sort. No m'imagino viure sense interès per les coses, o amb una percepció plana del que ens envolta. Per això, no m'agrada passejar, aïllat, escoltant música i em costa concentrar-me en la lectura en llocs públics: m'interessen massa les converses, els paisatges, les cantonades del món.

***

Més contrastos: la frustració intensa pels llibres guardats al calaix i la il·lusió balsàmica d'algun nou projecte en curs.

Notes

Després de llegir El affaire Arnolfini de Jean-Philippe Costel, que em va deixar absolutament desconcertat amb les calidoscòpiques (i excessives) interpretacions que conté sobre el quadre de Van Eyck, la lectura de Vermeer. Un ensayo d'Emili Olcina, em resulta molt més plaent i, el seu contingut, més plausible. Tot i la poca informació existent sobre el mestre de Delft, que ha dificultat enormement l'estudi de la seva figura, l'apoximació d'Olcina al pintor i al seu temps em sembla fonamentada i ben raonada. M'agrada, per exemple, la hipòtesi que conté sobre l'acostament del pintor a la seva sogra a partir de la creació d'obres de simbologia indiscutiblement catòlica, com Santa Pràxedes o Crist a casa de Maria i Marta. El fet que existís una bona relació, fins i tot una aliança, entre el pintor i la seva mare política, Maria Thins, contrasta amb altres interpretacions -o fabulacions- que els han situat com a personatges antagònics.

En Vermeer, sortir de la hipòtesi per situar-se en la certesa resulta terriblement difícil. No crec que Olcina ho pretengui, però les informacions que aporta el seu assaig ens ajuden a conèixer una mica millor, o a dibuixar-nos una mica millor, la imatge de l'esfinx de Delft.

***

Sabem de les dificultats que van tenir els impressionistes per ser reconeguts en la seva època, el gust de la qual, dirigit per la crítica del moment, es decantava per la pintura historicista dels després anomenats pompiers. No canviaren gaire les coses, dècades després, amb la incomprensió que patiren artistes con Van Gogh. En els nostres temps, no costa gaire pensar, que més enllà de hirsts o basquiats, deuen existir, ocults, pintors de debò (localment, en coneixem algun). Ara bé, no arribava a saber del tot que també en el segle d'or holandès, els pintors més grans patiren, d'alguna manera, de la falta de reconeixement. Ho explica de forma clara Olcina en l'assaig sobre Vermeer:

Mientras los pintores de más éxito igualaban en riqueza a sus ricos clientes, a Rembrandt lo enterraron en la fosa común de los pobres, a Frans Hals le embragaron hasta el colchón y sobrevivió con una pensión a cargo de la caridad pública, Pieter de Hooch murió en un asilo gratuito para enfermos mentales, Emanuel de Witte, tras discutir sobre atrasos de alquiler, se ahorcó en un puente, se le rompió la cuerda y se ahogó en el río. Y Vermeer, según su viuda, sufrió un ataque que le llevó en un día y medio, de estar sano a estar muerto, causado por tomarse tan a pecho la insuficiencia de ingresos con que sostener a su familia.

***

Salvant totes les distàncies, hom arriba a pensar que els gustos que s'imposen en la literatura actual, conduïts també pel món editorial dominant i per una crítica miop i/o venal, no deixen de ser equiparables als dels seguidors dels pompiers del segle XIX o als que deixaren de banda els rembrandts, vermeers o hals en el segle i l'indret del món on es creà la pintura més afortunada de la història.

***

Jordi Font, a L'estiu del gaig blau, escriu una bona obra en prosa. Anava a escriure una bona novel·la però he preferit aquest altre terme. No perquè L'estiu del gaig blau no pugui ser considerada una bona novel·la -que pot ser-ho- sinó perquè el gran valor del llibre, al meu parer, resideix més en la prosa que en l'argument novel·lesc. De fet, i això és una visió molt personal, crec que l'obra hauria estat més reeixida en una altre format, en un altre gènere. L'aparent predominància de la novel·la sobre la resta de gèneres o mitjans literaris és precisament fruit dels gustos del temps. I aquests mateixos gustos arribaran a substituir del tot la novel·la per altres formats -la sèrie de Netflix- quan l'argument -l'autèntic vedell d'or dels nostres temps-, hagi triomfat del tot i la novel·la, com a format, sigui ja innecessària. Però ens estem desviant. Jordi Font mostra un coneixement tan profund del seu món, del seu país -utilitzant una terminologia planiana-, de la natura (amb els ocells com a màxim exponent), que m'agradaria poder llegir-lo en un gènere que no s'hagués de cenyir a l'artifici de la ficció. M'interessaria poder llegir el dietari de Jordi Font, sense necessitat d'històries novel·lesques.

Notes

L'esperança és l'últim que es perd, diu el saber popular. I és exactament així. Fins i tot quan les possibilitats d'assolir un èxit són remotes -i un n'és plenament conscient- l'esperança no s'apaga mai del tot i crema en somort. Fins que la realitat, d'una simple bufada, l'extingeix.

***

Aquell moment en què ni les preocupacions de la realitat, ni la ficció de la lectura no tenen prou força com per vèncer l'impuls de la son, i els ulls es tanquen, com s'acaben tancant també el llibre i el llum, per deixar-se endur cap al món del somni, és insuperable.

***

Centrar-se durant uns dies en l'escriptura de poesia, encara que la poesia pròpia no deixi de ser, com algú deia també de la d'un mestre (la qual cosa em consola), prosa retallada, porta també a veure el món, i pensar-lo, en una clau diferent, més nítida i lluminosa.

***

Ha mort X., sobtadament. Hi vaig tenir un tracte tangencial, però el caràcter totalment inesperat d'aquesta mort, ens ha de fer pensar en l'absoluta fragilitat de la vida i, des d'un sentit més pràctic, en la necessitat de tenir-ho sempre tot ordenat per poder morir en qualsevol moment sense ocasionar problemes als que ens sobreviuen.

***

Passem amb la G. per davant d'un bar del poble on havíem anat al principi de ser nòvios. Ara porta dècades tancat; llavors, acabaven de fer-lo nou. Hi havien instal·lat un billar americà, al qual jugàvem a vegades. L'havíem de compartir sovint amb un grup d'homes del poble que es trobaven allí. Els vèiem vells.

Han passat trenta-cinc anys i alguns d'aquests homes ja són morts. D'altres, ara sí que són autènticament vells. Resulta que llavors eren més joves del que som nosaltres actualment. Amb quin vertigen circula la vida! És com un vent sense aturador.

Notes

Sense cap ànim de donar-me importància, sento una creixent intolerància a la pròpia intranscendència. La irrellevància em genera una profunda angoixa.

***

Curiositats de les xarxes socials. Veig que el meu perfil de linkedin ha rebut una visita d'algú que treballa al consell local (suposo que vol dir ajuntament) de Pitea. I veig que Pitea és una ciutat sueca d'uns vint-i-cinc mil habitants situada al nord del golf de Bòtnia, que separa Suècia de Finlàndia, no gaire lluny del cercle polar.

A veure si arriba l'oferta.

***

Llegeixo Un matí del terratinent, breu novel·la de Tolstoi. Narra els obstacles que la naturalesa humana posa a la voluntat benintencionada d'un jove propietari de millorar la vida dels pagesos que viuen, i treballen, les seves terres. La perspectiva del mestre rus reafirma el meu escepticisme davant la irresolubilitat dels nostres problemes, fruit precisament de la nostra pròpia naturalesa.

***

Tot i ser un ferm defensor de la coneguda màxima de Pascal -aquella que diu que els problemes de l'home són fruit de la incapacitat de romandre quiet a la seva pròpia cambra- considero mortífer l'avorriment -relacionat també amb la irrellevància- i entenc els esforços per escapar-ne.

***

La lectura com a entreteniment no la concebo de cap manera. Potser només en ocasions puntuals. I no ho faig des d'una perspectiva elevada o elitista, simplement és que a la literatura li demano molt més. Crec que a la literatura li hem de demanar que ens ajudi a entendre. Fins i tot, que ens salvi.

***

Llegeixo també Elizabeth Finch, de Julian Barnes. Com em passa gairebé sempre amb aquest autor, l'experiència és ambivalent. No acabo de connectar amb determinats aspectes de la seva escriptura ni de la seva visió. Però, per contra, la seva obra inclou sempre allò que coneixem com a il·luminacions, que són el gran bonus de la literatura. El personatge de la professora Elizabeth Finch, no sé si basada en algun personatge real o fruit exclusiu de la creació de l'autor, resulta una gran font d'aquestes il·luminacions que ens ajuden a entendre i a entendre'ns. Com quan parla, per exemple, de la història. Tenim massa tirada, diria jo, escriu Barnes en boca de Finch, a veure la història com una mena de darwinisme. La supervivència del més apte, mitjançant la qual, òbviament, Darwin no es referia als més forts, ni tan sols als més llestos, simplement a aquells més preparats per adaptar-se a circumstàncies canviants. Però en la història humana real no és pas així. Els que sobreviuen, destaquen o s'imposen són simplement els que són millors a l'hora de matar. Les nacions pacífiques poques vegades són vencedores... tampoc pel que fa a les idees, ben segur, perquè les idees poques vegades convencen llevat que es reforcin a punta de pistola. És lamentable, tots hi estarem d'acord, però seria negligent no admetre-ho. Ja que, si no, només ens hem d'estar de braços plegats... i també amb el cervell desconnectat. Cal admetre-ho: qui guanya s'ho queda tot, cosa que també significa que qui guanya té la veritat.

O el que escriu sobre el record, també en boca -o en ploma- de Finch: I llavors hi ha la inevitable tercera estilització... del record pòstum. Cosa que porta al moment en què l'última persona viva que et recorda pensa per últim cop en tu. Aquest esdeveniment final hauria de tenir un nom que marqui la teva desaparició definitiva. Què en sabem dels nostre besavis, penso de vegades? Res. Com si mai haguessin existit.

120 anys de Premi Goncourt

He escrit aquesta ressenya del llibre 120 ans du Prix Goncourt per al Blog de l'Escola de Llibreria.