14.12.22

Notes

Quan vaig ser a Niça, gràcies a llegir Bezsonoff, vaig anar a Masséna. Sempre que vaig a Bordeus (no tant com voldria) passo per Mollat i, si puc, per La Machine à lire a la bellíssima plaça del Parlament. A Toulouse, Privat i fins l'últim cop no vaig descobrir l'enorme Ombres Blanches. Actes Sud a Arles, Teissier a Nimes i Goulard al Cours Mirabeau d'Aix. Torcatis i la Catalana a Perpinyà i procuro no perdrem les desenes de llibreries de viles més petites. I, és clar, les llibreries de vell. Però si hagués d'escollir una llibreria francesa, triaria Sauramps a Montpeller. És una llibreria lletja, situada en un indret horrible. A pocs passos de la plaça de la Comédie, sí, però a l'entrada d'un centre comercial espantós, d'arquitectura moderna però alhora démodé, per on circulen sempre riuades de gent. Té una estructura laberíntica i poc afortunada, on sempre m'acabo perdent, però un cop dins, crec que és immillorable. La prova és que sempre he de fer esforços per no comprar més llibres dels que, en cada moment, és raonable.
Aquesta vegada n'han caigut dos: La femme à venir, extret de la taula homenatge al recentment desaparegut -just quan el començava a llegir- Christian Bobin i Comme un ciel en nous de Jakuta Alikavazovic. L'R. em diu, amb certa sorna, que sóc un connaisseur. S'equivoca. Em deixo endur per les intuïcions i les descobertes, que no deixen de ser intuïcions consolidades (també hi ha intuïcions fallides).
El Bobin l'he començat, l'Alikavazovic ja l'he acabat. Curiosament, ambdós tracten, d'una o altra manera, la relació entre un pare i una filla. Per això vaig endur-me el llibre d'aquesta autora desconeguda i, sobretot, perquè aquesta relació s'explica entorn de les visites que feien tots dos al museu del Louvre. No en faré ressenya, només algun apunt. La figura del pare, emigrant iugoslau, s'explica a través d'aquesta obsessió pel Louvre -pels museus i per l'art en general que acaba tenint algun component obscur, fins i tot- com a element per construir-se una nova identitat. La llengua -francesa-, la cultura, l'art, el coneixement, la imatge -portar un bon abric, per exemple- per esdevenir una persona nova. Ja n'hi ha prou amb ser estranger, imagina't ser pobre, li diu a la filla. I les maneres de no ser pobre -encara que sigui només externament- son el saber i l'aspecte. No em sembla una mala idea.
La filla, l'autora, guanyadora de diversos i prestigiosos premis literaris -això la fa autodefinir-se en algun moment com el braç armat de son pare, crec que està molt ben trobat- demana autorització per passar una nit al Louvre i a partir d'aquí construeix aquesta mena d'assaig - Premi Médicis d'assaig, tot i que jo no l'acabaria de definir així- sobre la visió de l'art, els museus, la identitat, el patrimoni, el dubte, el record, el desconeixement de les arrels (i dels nostres propis pares)... No és la meva lectura, però té un interès indiscutible.

***

Dès que j'ai le pu, je suis partie. J'ai quitté l'université; j'ai quitté la France. Tout ce qui li était cher, je l'ai rejeté. Il aimait la sobriété et l'élégance: je me suis teint les cheveux en rose.
Això escriu Alikavazovic i el llibre acaba sent una mena de reconcialiació o, fins i tot, homenatge. Potser no, potser només una reflexió profunda. Però des d'una perspectiva paterna no em puc deixar de preguntar sobre aquesta negació rebel inicial. Realment és necessària? És injusta, fins i tot cruel. Mereix disculpa.

***
Escriu Jakuta Alikavazovic sobre la identitat, que es manifesta també amb el nom i el cognom, i esmenta les vegades que li han arribat a escriure malament aquest cognom estranger.
Curiosament pensava l'altre dia amb el desdeny que, al meu parer, suposa escriure malament el nom d'una persona, especialment si és algú conegut. Gent que em coneix de tota la vida, profundament, i que m'escrigui Figueres em resulta incomprensible.

***
A Montpeller el tramvia que agafem -el quatre- porta retolat i escrit arreu (també anunciat per megafonia) el seu destí: García Lorca. Malgrat tots els defectes que pugui tenir, aquest país és diferent.

***
Seriosament, a Montpeller no m'importaria gens viure-hi.

***
A l'apartament on ens estem, sentim a primera hora del matí d'un divendres allí laborable, els talons de la veïna del pis de dalt que se'n va a treballar. Després baixa l'escala de marbre fins el repicar s'acaba esborrant. És impossible no sentir l'estranyesa de la temporalitat -només hi serem dues nits- ni de la pròpia ociositat mentre la vida corrent dels altres segueix el seu curs implacable.
L'endemà -dissabte- ja no se senten els talons. Nosaltres ja marxem.

***
En l'escriptura, he perdut l'interès per les descripcions. ¿Què en trauríem ara d'explicar com eren aquelles placetes de Montpeller, aquell indret on vàrem seure a dinar i on ens tocava un sol tan agradable? Explicar el moment, això sí, és tota una altra cosa. ¿Però qui és capaç de fer-ho?

***
Em fa una certa ràbia que allò que més ens acabi agradant de les ciutats franceses sigui les reminiscències parisenques que hi veiem. I és inevitable que aquests omnipresent fractals parisencs siguin allò més atractiu.

***
No es pot canviar d'equip de futbol, però sí que es pot canviar de ciutat. Uns dies sóc de Tolosa i uns dies sóc de Montpeller.

***
Què preferiries, poder teletransportar-te a qualsevol lloc del món en qualsevol moment o situar-te allà on ets, però en un altre temps?- em pregunta l'N. mentre caminem per la ciutat. En un altre temps, li responc sense dubtar. Jo també, diu.
I aquesta pregunta em fa pensar en una altra que va fer-me l'À. fa molts anys, quan era petit: què preferiries que la gent que passa et veiés despullat o que pogués saber què estàs pensant? Despullat, li vaig respondre, també sense cap dubte.

***
Al museu de Lodève, en el marc d'una magnífica exposició de paisatges del museu de Reims, veiem uns quants Corot (a diferència d'entre Toulouse i Montpellier, entre Corot i Courbet no tinc dubtes, sempre Corot). Doncs bé, casualment llegeixo en Alikavazovic que Corot ajudava els pintors amics desafortunats estampant la seva firma en els quadres que havien pintat perquè els poguessin vendre a un bon preu. Un beau geste

1.12.22

Diari

Sento una profunda antipatia pel seleccionador espanyol de futbol. Són coses pròpies de l'hooliganisme futbolístic en el qual em permeto militar, tot i que els mèrits del personatge per provocar aquesta repulsa són, objectivament, prou evidents. El sento, tanmateix, respondre en una roda de premsa una pregunta sobre la mort de la seva filla i no puc evitar que tota l'aversió es dissolgui de forma instantània -i transitòria- en aquell moment. Diu que, efectivament, a la vida no tot són coses boniques -això és una evidència que sovint l'aparador del món que se'ns projecta diàriament vol amagar- però també que, sense que la filla sigui amb ells, la seva dona i ell la tenen present cada dia i fins i tot poden arribar a riure pensant en com actuaria en determinades situacions.
És una obvietat que no hi ha, per a uns pares, desgràcia equiparable a perdre un fill, però em reconforta sentir que també hi ha maneres de sobreposar-s'hi. A través del valor del record, per exemple. I em resulta difícil pensar en com poder revertir la nostàlgia -en aquest cas, una nostàlgia negra i punyent- en un record feliç d'allò viscut i que ja ningú et pot prendre. I em pregunto com de complicat deu ser compatibilitzar la realitat, palpable en cada moment, de l'absència amb la necessitat de viure, sense sentir que la normalitat sigui una traïdoria.

***
De la lectura de Proust el que més em val, personalment, són les conegudes il·luminacions, és a dir, la capacitat de l'autor de fer-nos adonar d'allò que atresoren, per exemple, els records o els objectes que ens han acompanyat al llarg de la vida i que transcendeixen la seva pròpia existència. D'allò que simbolitzen o representen per a nosaltres determinats moments, determinades persones, determinades coses, encara que siguin de forma abstracta o vaga, i sempre des d'una perspectiva personal. D'aquesta manera, llegint Proust puc arribar a sentir que el meu trànsit per la vida no és tan estrany com en determinats moments podia arribar a pensar. I és aquest acompanyament, que va més enllà de la mateixa literatura, el que donen els grans autors. Després, en Proust, hi ha, això sí, les duquesses i les cocottes... 

***
1987: un assaig d'il·luminació proustiana.
Quan arribava a les vuit del matí al jardí del bell edifici neogòtic del Sant Ignasi m'havia trobat algun cop amb un grup de joves de la meva edat que s'estaven al costat de la font, fumant i xerrant. Jo era nou, estava allí de trànsit per un any, i només els coneixia de vista, vagament. Només sabia el nom d'un d'ells, que venia a la meva classe. Recordo que a vegades s'adormia i tenia els ulls vermells. No sé si transitava pel costat fosc de la vida o vivia alguna situació difícil. Faltava sovint a classe, era amable. Els professors el tractaven sempre bé, malgrat les reiterades faltes, absències i males notes; curiosament no vaig veure mai que el reprenguessin amb acritud. Mai el vaig arribar a tractar. Sé que formava part d'un grup de música, amb alguns dels que l'acompanyaven a la font. Cantaven una versió de Kortatu amb una lletra adaptada per esdevenir una crítica ferotge a aquella escola. Sabia que escoltaven The Cure, com començava a fer també jo. M'agradaven també les noies d'aquell grup, no perquè fossin més boniques, sinó perquè trencaven els estereotips, tan previsibles, d'aquell col·legi. M'atreia el grup de la font perquè representava per a mi alguna cosa que desconeixia però que se'm revelava interessant. Venien d'una realitat prèvia, d'anys, que jo no havia viscut i que m'era aliena. Era una realitat en la qual jo no era. Per tant, no en sabia res i em guiava només per una aparença, una imatge, o potser només una sensació, que em representava un món atractiu sense que sabés ben bé per què. Ho desconeixia tot d'ells i només em deixava portar -sense deixar-me portar, perquè, de fet, mai vaig fer-hi cap acostament- per allò que creia que significaven: un món diferent, al marge, uns espais físics que jo mateix imaginava i desconeixia, uns territoris de la zona alta de la ciutat però allunyats, gairebé oposats, dels escenaris més tòpics i fàcilment representables d'aquells barris, uns espais on escoltarien música, tocarien, beurien, fumarien i potser alguna cosa més. Però no era la transgressió allò que m'atreia, perquè sempre m'ha semblat sòrdid el món de les drogues, sinó aquest viure al marge, aquesta elecció d'una existència diferent, que se'm representava com pròpia d'una elit que superava els gustos mitjans i majoritaris. I mai vaig tenir l'oportunitat, ni tan sols la idea ferma, d'acostar-m'hi. Per timidesa, incapacitat, respecte o potser també per por de trobar-me amb alguna cosa diferent d'allò que imaginava, esperava i se'm representava. Ni tan sols recordo ara les seves cares, però sí que és ben viu el record d'aquelles sensacions, una il·luminació que té quasi un gust, una percepció d'un món desaparegut i, potser, quasi imaginari.

***
Katherine Mansfield atribueix la suposada laxitud moral dels francesos en matèria sexual a l'absència, en les cases d'aquell país, d'un mínim de comoditat en el mobiliari destinat a seure. Això provoca (o provocava), segons ella, que qualsevol relació social d'una certa durada hagi de traslladar-se, indefectiblement, al llit. És un apunt de dietari que em fa una certa gràcia i em fa pensar en determinades afirmacions de Josep Pla. En aquesta anotació, Mansfield planeja.

***
La lectura dels diaris de Mansfield no és fàcil, crec que requereix d'uns certs coneixements contextuals i de l'obra de l'autora dels quals estic mancat. Ara bé, és impossible no trobar-hi, aquí i allà, observacions i reflexions poderoses, especialment sobre l'escriptura i la seva pulsió com a escriptora, que l'obliga a una lluita constant i difícil. En aquest testimoni és on trobo el principal valor d'aquests diaris.

***
Katherine Mansfield, 1 de gener de 1915:

Per aquest any tinc dos desitjos: escriure i fer diners. A veure. Amb diners podríem viatjar quan volguéssim, tenir una habitació a Londres, ser tan lliures com volguéssim, i ser independents i orgullosos amb els no ningú. És la pobresa el que ens té lligats. De fet, en Jack no vol diners i no guanyarà diners. Jo n'he de guanyar. Com? Primer, acabar aquest llibre. És un començament. Quan? A finals de gener. Si ho aconsegueixo, estic salvada. Si escrivís dia i nit ho aconseguiria. Sí, ho puc fer. Vinga!

T'abraçaria, Mansfield!

(Molt bona traducció, per cert, de Marta Pera Cucurell).

***
Hi ha dies que em lamento de no poder dedicar les hores que ara mateix tinc a algun projecte d'escriptura més ambiciós -escriure una novel·la, per exemple- però després reflexiono sobre aquesta jerarquia que la convenció ha generat en la literatura i que situa la ficció a dalt de tot, amb la novel·la a la cúspide,  i penso que no deixa de ser artificiosa. Potser és allò de qui no les pot haver diu que són verdes, però tal vegada la construcció d'una obra pot consistir també en confegir, dia a dia, amb pedra seca, aquest edifici modest, bastit amb les pedres que tenim a mà i mirant que encaixin bé i resisteixin el pas del temps.

***
Això de l'edificació amb les pedres que tenim a mà em fa pensar en la coneguda classificació dels escriptors que fa Isaiah Berlin entre els escriptors guineu, que surten a buscar pel món les seves peces -idees, experiències, inspiracions-, i els escriptors eriçó que fan la seva obra amb allò que tenen més a mà i amb una gran idea de partida.
Hi ha, tanmateix, eriçons que necessiten posar-se l'abric i la bufanda, i sortir a passejar i fer una certa vida de guineu, encara que sigui de guineu contemplativa, per no perdre's en el seu propi laberint.