28.4.23

Fårö

Knausgård parla de Bergman i de les seves novel·les, que lloa. Casualment, mentre faig cua perquè em signi un parell de llibres, ressegueixo la prestatgeria de literatura nòrdica i trobo un parell d'aquestes novel·les, però no les puc fullejar perquè estan plastificades. Gran error, plastificar els llibres i doble error mantenir-los plastificats un cop abandonada la taula de novetats.
Després, mentre sopem, l'À. parla de L'illa de Bergman, aquesta pel·lícula que han fet al voltant dels seus escenaris. Passats un parell de dies, la miro i em sembla excel·lent. Puc semblar pessimista, però en realitat m'il·lusiono fàcilment. Agafaria el primer vol a Estocolm i ràpidament el ferri cap a Fårö. És un paisatge meravellós. Per als que som de terra endins, desembarcar d'un vaixell en una illa provoca fascinació. Recordo l'arribada a les illes de Folegandros i de Milos com a moments de felicitat incomparable.
La protagonista de la pel·lícula es passeja per l'illa amb la mateixa motxilla que van robar-me, la del manuscrit perdut. Una simple coincidència, no crec en els senyals. Després hi ha tots els indrets de pelegrinatge bergmanians, amb la sala de cinema on cal deixar sempre buida la butaca del cineasta. Quan fèiem sisè o setè de bàsica, van atropellar una nena de la nostra classe. Va estar mig curs sense venir i vam deixar sempre la seva cadira buida, asseure-s'hi hauria estat un sacrilegi. Això de la cadira del director m'hi ha fet pensar. Llavors passava la carretera pel mig del poble, cotxes i camions tot el dia, era perillós creuar-la. Aquella carretera és com una al·legoria de la vida de llavors, més dura, sense xarxes, però alhora més simple que l'actual. És el que diem sempre. I també sempre acaba sortint la nostàlgia. De sobte penso en l'etimologia de la paraula, especialment en el sufix -àlgia, dolor. És el mateix que porten tots els termes estrictament mèdics relacionats amb el dolor. Això m'hauria de fer pensar. I ho faig mentre em deixo endur per les històries creuades de la pel·lícula, també simples, però a la vegada profundes. No calen artificis ni complicacions per commoure. L'amor, el desamor, la rutina, la dificultat de conviure... És això el que ens descriu.
L'illa de Fårö es troba al mig d'un romboide, als vèrtexs del qual hi podem situar Estocolm, Turku, Tallinn i Gdansk. Kaliningrad també cau en aquest perímetre. Dibuixo aquest polígon bàltic plurinacional i el meu instint viatger s'excita. Somio ja amb les platges de Fårö, els seus murs de pedra seca i els seus paisatges de bellesa inquietant. Somio potser també amb les agulles de Gdansk, amb la seva història, amb el mite juvenil que era Walesa i el seu bigoti com a símbol de llibertat, mentre alguns idealitzaven encara llavors l'estalinisme. I segueixen fent-ho, sense demanar perdó, sense vergonya.

27.4.23

Notes

Regles d'or a l'hora de quedar amb un barceloní. La primera diu que la trobada es produirà indefectiblement a Barcelona. És com la llei de la gravitació universal, indiscutible. Qualsevol alternativa ni es contempla. La segona constata que, encara que vinguis de lluny, arribaràs el primer a la cita. Conec algunes excepcions honroses, però la majoria de barcelonins arribaran tard, apressats, disculpant-se, com si tinguessin entre mans el destí del món. La tercera regla assenyala que difícilment podràs quedar en una zona de la ciutat que quedi fora del seu radi d’acció. El fet que tu puguis venir de l'altra punta del país no serà obstacle per descartar iradament un dinar a Sarrià si la contrapart barcelonina viu a la dreta de l'Eixample.
El desconeixement d'aquestes regles abocarà el provincià al fracàs i al desengany més absoluts.

***
Jo visc en el meu petit món: les meves lectures, els meus pensaments (segurament equivocats), les ciutats on m'agrada anar, els quatre papers que escric, les meves il·lusions més o menys complertes, els meus pintors de capçalera, la família, els quatre amics de veritat, algun somni possiblement tòxic, les dèries del catawiki... I així vaig fent

- Per què ja no mires mai el programa X, que t'agradava?- em pregunta la G.

Li explico que és complicat mirar-lo per internet, es talla sovint, surten molts anuncis... Em diu que es pot programar perquè quedi gravat: és molt fàcil, només s'ha de fer així i aixà, ja t'ho explicaré, diu. I jo li dic que, gràcies, però que, com Bartleby, prefereixo no haver de fer així i aixà.

- Molt bé, si t'estimes més viure a l'edat de pedra, allà tu- em diu.

I li contesto que potser sí que preferiria viure a l'edat de pedra que a l'actual (crec que unes pells m'afavoririen), però que no és el cas, que precisament tinc competències digitals avançades recentment acreditades -ho dic amb un petit somriure de complaença- i que, per obligació, faig el que calgui. Però, per gust, no. Em quedo amb el meu petit món.
Alguna cosa semblant em passa amb l'escriptura. Segurament no em costaria gaire treure alguna columneta al diari, alguna col·laboració, si fes uns quants contactes i quatre trucadetes aquí i allà. Però novament s'imposa el Bartleby (i el Montaigne i el Pascal) i m'estimo més quedar-me al meu racó. Ni així i aixà ni aquí i allà.

***
A la tarda, abandono la meva torre de Montaigne per anar a la ciutat. Karl-Ove Knausgard s'ho val. Arribo molt d'hora a la llibreria i m'acomodo en un bon lloc. Al cap de poc ja arriba KOK, el veig passejar-se sol entre les taules, com si fos un client més. Es desperten els primers comentaris.

-Sembla més gran, diu un.
-Doncs jo trobo que està bé- li respon una noia jove.
-Home, té cinquanta-quatre anys- contesta ell. I jo en tinc seixanta, eh! (Cal reconèixer que no els aparenta: vestimenta moderna, aire enèrgic...)
-No, no, tu tampoc ho sembles, es veu obligada a respondre la noia. Però de seguida arriba el seu nòvio, que en deu tenir vint-i-cinc. No hi ha partit.

Davant meu, un grup de tres senyores que no sé en virtut de quin privilegi seuen als seients reservats també opinen que està gran. Jo el veig bé: robust, amb elegància natural i, després quan comenci a parlar, serè, amable, educat... Si no sabéssim que dins s'amaga la bèstia de La meva lluita...
La presentació transcorre en anglès, fet que m'obliga a extremar l'atenció. Però KOK no és difícil de seguir. Al noi que el presenta i guia la conversa se li percep l'esforç però se'n surt bé amb ofici i coneixement del personatge i la seva literatura. Què ens diu KOK? Tot i res. Que la ficció de la novel·la és gairebé un refugi després de tot el rebombori al voltant de la seva magna obra autobiogràfica. Que per escriure necessitem aquell lloc idoni que ens permeti fer-ho, amb elements artístics que ens estimulin, i amb una certa rutina que ens introdueixi en allò que estem creant. Que l'entorn on ens movem en cada moment és allò que ens marca. Que quan escrivia La meva lluita ho abocava tot a l'escriptura i no pensava en les conseqüències. Parla de Munch, de Bataille, de Bergman... No economitza explicacions ni estalvia detalls. Segurament podria permetre's algun punt de divisme però aquests trets li són del tot aliens. La parròquia està entregada, la llibreria ben plena. Plena, sí, però a anys lluny del que passaria si una estrella del rock o del cinema s'exposessin obertament al seu públic. KOK és el Bruce Springsteen o el Woody Allen de la literatura. Imagineu les empentes. A Barcelona, mon Dieu. Sembla que la literatura segueix sent la ventafocs de les arts, almenys a nivell popular. I potser ja està bé que sigui així.
A l'hora de les signatures segueixo el meu llibre d'estil (Regla 1: no saber què dir i passar a la regla 2. Regla 2: dir alguna bajanada) i no se m'acudeix altra cosa que dir-li:

- Thank your for writing these (pausa per buscar l'adjectiu, estic a punt de dir beautiful però penso en les escenes de La mort del pare i rectifico ràpidament sobre la marxa) magnific books.

(Magnific, mare meva!).

- Thank you, respon ell amablement i em somriu.

Marxem i, amb l'R. acabem fent-nos col·legues de l'home jove de seixanta anys. És agradable. Ha fet l'esforç d'arribar d'hora per cedir-li el seu lloc a una amiga fan de KOK. Ell es passa, doncs, tota la presentació a la rereguarda. Només això ja l'honora. Porta a les mans l'últim llibre de Carrère. Bon gust. Nosaltres sortim carregats de knausgards. La llibreria en fa net.

24.4.23

Notes

Aquesta nit ha plogut. Res, quatre gotes, però al matí tot tenia un altre aire. L'aire mateix, per redundar un mica. Era més fresc, més net. Les plantes semblaven haver reviscolat, la clorofil·la havia renascut, tot verdejava, fins i tot la gespa, que està més morta que viva. Que poc necessiten les coses que valen la pena per recompensar-nos! I tot allò en què aboquem esforços infructuosos, que ens costa maldecaps i pesars, ¿no serà que en realitat no s'ho val?

***
L'orgull és com un compte corrent. Podem gastar-lo, malbaratar-lo estúpidament. Però una mica, una mica, sempre n'hem de guardar. Per les necessitats més elementals.

***
Rublev guanya l'obert de Montecarlo. És el seu primer gran torneig. Me n'alegro, és un noi que em cau molt bé: tímid, respectuós... Medvedev és el contrari, però també m'agrada. Perquè es veu que no sap controlar les emocions. Treu de polleguera a les masses i les masses el treuen a ell de polleguera. No m'agrada el seu joc, però m'agrada que guanyi, que s'enrabiïn els seus haters. És autor de la gran frase with the idiots, please is not enough. Una veritat com un temple.
Hi ha qui creu que els esportistes russos no haurien de poder competir. Jo no sé quina culpa ni quina responsabilitat tenen aquests nois.

***
De vegades ens molestem amb algú perquè fa alguna cosa que no ens agrada o per una conducta que considerem inapropiada i tendim a jutjar-lo per aquest fet, sense tenir en compte tot el que hagi pogut fer-nos de bé abans. Com si no comptés el passat.
Amb els escriptors passa alguna cosa semblant, es tendeix a jutjar-los per la seva última obra, com si no haguessin escrit res abans, com si no comptés tot allò que ens han fet viure o ens han fet gaudir anteriorment.

***
Hi ha el bloqueig de l'escriptor i hi ha el bloqueig davant de l'escriptor. Quan em trobo davant d'un autor a qui admiro o que m'ha fet passar bones estones tendeixo a no saber què dir. O, encara pitjor, a dir absurditats o locucions sense sentit. Encara m'avergonyeixo del meu balbuceig inconnex en anglès davant Kalifatides, per exemple. I l'altre dia vaig repetir l'experiència -sense anglès- amb Marta San Miguel. Quan l'autor, autora en aquest cas, és especialment amable, encara em sap més greu.
I dimecres ve Knausgard.

***
Obro una ampolla de vi per dinar. La litúrgia del el tirabuixó (sacatapus en dèiem a casa), el so del suro en sortir de l'ampolla, el gorgoteig del primer raig servit a la copa; tot això gairebé té més valor que el vi en sí mateix. Vivim d'això, d'aquests moments; som fràgils però alhora de fàcil acontentar. Res seria el mateix si obríssim l'ampolla amb tap de rosca -com en el mercat anglosaxó- i ens el servíssim en un vas. La convenció dóna sentit i ens civilitza.
Aquest llevataps, el millor que hem tingut, ens el va regalar un botiguer de San Quirico d'Orcia. Volíem sopar alguna cosa en aquella bonica població toscana, però ningú volia servir-nos. Desolé a la italiana. No per excés de gent, sinó per tot el contrari: el poble era desert aquell divendres de maig. L'À. era molt petit, el portàvem a coll, i deia no ens volen donar nyam-nyam. Al final vam entrar en una botiga de vins, on vam comprar uns embotits, unes torrades, uns cantucci i una ampolla de vin santo per acompanyar-los. No sabíem si a la casa tindríem obridor i aquell home, molt amablement, ens en va regalar un. És el millor que hem tingut, repeteixo. Podere Picchena porta encara imprès. Quan l'utilitzem, tornem no només a San Quirico, a la vall d'Orcia, a Montepulciano, a aquella Toscana bella del sud, sinó a un indret molt més valuós, al de la memòria de la infantesa de l'À. No ens cal ni tastar el vi per ser feliços.

19.4.23

Notes

El nostre tren de cada dia. Arriba un quart d'hora tard, com sempre; això ja no em sorprèn. Ens fa perdre temps irremeiablement, aturat a les estacions, esperant els encreuaments. En un trajecte de deu minuts, ja n'has perdut vint, quinze del retard més cinc de l'espera. A més, em toca seure al costat d'una senyora que manté una conversa inacabable pel mòbil sobre metges, mals, mútues... Impossible concentrar-se en la lectura; en canvi, gairebé podria fer-li la història clínica. Tinc la sort de que baixa aviat, sempre parlant, això sí. Però des del vagó del costat algú, segurament sota els efectes d'algun estupefaent, es passa el viatge cantant, desafinadament, a ple pulmó. És el nostre tren de cada dia, ara amb bitllet aparentment gratuït, però que acabarem pagant entre tots, més endavant, d'alguna manera.

***
De la poesia de Juan Manuel Bonet que intento llegir al tren (Polonia-noche), em quedo amb algunes imatges. El canal, on se desliza el cielo de octubre i aquest breu Deseo, preciós:

Como un niño en un trineo, hacia ti
deslizarme por las calles dormidas,
y serte un viento ligero que apenas
te despierte, y en tus sueños se duerma.

                                (Varsovia, 1985)

***
Tinc una curiositat creixent per saber qui emet el cants al vagó contigu.

***
Sylvain Tesson, a La vida simple, explica encontres puntuals amb personatges estranys, habitants de la taigà, durant la seva estada de sis mesos en una cabana al costat del Baikal. Un d'aquests russos li diu que no pot entendre com França és incapaç de mantenir l'ordre intern -es refereix als casseurs- i en canvi envia tres mil soldats a les muntanyes d'Afganistan.
De vegades calen perspectives allunyades i poc ortodoxes per adonar-se de l'estranyesa de realitats properes.

***
La màxima pluja que és capaç de donar-nos aquesta primavera són les míseres gotes d'aquest matí. I no sé si m'amoïna més la sequera en sí o la histèria que la sobreinformació generarà en la nostra societat acomodada.

***
Quan penso, amb distància, que vam tancar els nostres fills a les seves habitacions no me'n sé avenir.

***
La democràcia, amb totes les seves imperfeccions i malgrat els interessats en buscar-li les costures, continua sent el menys dolent dels règims polítics.
Quan llegeixo sobre poliamors i derivats, penso que les parelles tradicionals vindrien a ser, a les relacions afectives, el que la democràcia és a les formes de govern.

***
La venjança té mala premsa. No sé per què.

***
Anem amb la G. a caminar a la muntanya i ens trobem l'X. Parlem una mica de tot, de la pluja que no cau i de la neu que va caure (un dia). Sortim a parlar de les experiències a la carretera quan cauen quatre flocs de neu. L'X. conclou que els mossos només saben posar muntes (sic) i donar pel cul a la gent.
Em fascina aquesta desconfiança i animadversió, gairebé tel·lúrica, cap el poder, l'autoritat i qui l'exerceix, sigui qui sigui.

***
El llibre de Tesson conté perspectives que, en certa manera -lògicament més elaborades, coincideixen amb aquesta visió escèptica de les nostres societats i de qui les administren:

El Estado lo ve todo: en el bosque se vive oculto. El Estado oye todo; el bosque es la nave del silencio. El Estado lo controla todo; aquí sólo valen códigos inmemoriales. El Estado quiere seres sumisos, corazones secos en cuerpos presentables; las taigas vuelven salvaje al hombre y le desatan el alma.

I:

En la ciudad, el liberal, el izquierdista, el revolucionario y el gran burgués pagan su pan, su gasolina y sus impuestos. El ermitaño, en cambio, no pide ni da nada al Estado. (...) Su retiro constituye un lucro cesante para el gobierno.


O aquesta, que m'agrada més, sobre la figura simbòlica de l'ermità, o persona que s'aparta de la societat:

El ermitaño no constituye una amenaza para la sociedad de los hombres. Sólo encarna su crítica. El vagabundo hurta. El rebelde asalariado se expresa por televisión.
El anarquista sueña con destruir la sociedad en la que se funda. El hacker, hoy, fomenta el derrumbe de las ciudades virtuales desde su cuarto. El primero fabrica bombas en las tabernas, el segundo arma programas desde su ordenador. Los dos necesitan de la sociedad que aborrecen. Constituye el blanco al que apuntan, y la destrucción del blanco es su razón de ser. 
El ermitaño se mantiene aparte, en un amable rechazo. (...) Si la sociedad desapareciera, el ermitaño proseguiría su vida de ermitaño. Los rebeldes, en cambio, se verían técnicamente en paro. El ermitaño no se opone, se casa con un modo de vida. No denuncia una mentira, busca una verdad.

***
Per cert, quants rebels avui en dia busquen la revolució perquè és l'única necessitat que els falta cobrir en la seva curulla piràmide de Maslow.

***
És paradoxal que la posició libèrrima, àcrata, de Tesson convisqui amb el fet d'endur-se, entre tot el material per sobreviure sis mesos aïllat, una bandera francesa para el 14 de julio. Les contradiccions de l'admirat país veí -i dels seus habitants- no deixaran mai de sorprendre'm.
(L'àmplia selecció de llibres que s'emporta, en canvi, és envejable).

13.4.23

Notes

No m'agrada que les coses es facin malbé, però sí que facin visible el pas del temps. Les esquerdes d'una safata de forn, de porcellana, que porta tant temps a casa com nosaltres, em fan notar que els anys passen per a tots. La fusta de tallar embotits i formatges, nova i meravellosa, que vam comprar en una botiga de Lucca, ara ja és vella. Ambdós objectes ens han acompanyat i ens han fet servei, i les marques del temps que em mostren em fan tenir-les en més estima.

***
Tenir raó no està renyit amb poder ser insuportable.

***
L'À. li diu a l'N. per fer-la enrabiar enmig d'un dinar familiar, que es farà monja. Ràpidament tothom posa el crit el cel. Jo penso en les monges de Vallbona -set o vuit em van dir que hi havien- que regenten, governen i administren un cenobi que té prou de nou-cents anys, d'una bellesa i un valor extraordinari, i penso que, al capdavall, són més lliures que molts de nosaltres. Netflix o el cister.

***
Li envio un text a l'A. Ignora els meus esforços. Potser és el millor.

***
La vida simple, títol immillorable del llibre de Sylvain Tesson que he comprat a Barcelona.

***
Al tren, però, em costa posar-me a llegir. Tinc necessitat d'escriure i apunto, a l'iphone mateix, aquestes notes.

***
L'amic R. em posa l'esquer d'una iniciativa una mica boja, però atractiva. Aquest cuc agafa aviat dimensions de serp i em poso a fabular. És això el que no em deixa llegir. Necessito triar algun text meu publicat i traduir-lo a l'anglès (al polonès no m'és possible). Ja no puc pensar en altra cosa.

***
Recordo haver escrit fa temps que les coses realment valuoses mantenen sempre un preu altíssim, mai es devaluen. I posava com a exemple la llibertat. Així doncs, em fa gràcia trobar-me amb aquesta cita de Montherlant obrint el llibre de Tesson: La llibertat segueix existint. N'hi ha prou amb pagar el seu preu (Carnets, 1957). Juro que no l'havia llegit.

***
Tants autors per descobrir, no llegits. Montherlant, per exemple.

***
Els títols que trobo a les taules de la Central preparades expressament per Sant Jordi em posen de mal humor.
El 24 d'abril és l'aniversari de la G. És un dia que m'agrada, no només per aquest motiu, sinó perquè és quasi com el 7 de gener.

***
Potser ja mai podrem anar a Sant Petersburg em diu la G. I sé que aquesta és una visió profundament egoista dels desastres d'una guerra, com la dels banyistes que veuen com a la platja on jeuen desembarquen les pateres, però són les contradiccions del món en què vivim, on la mundialització redueix espai i temps i fa conviure el benestar -quasi l'opulència- amb la mort i la injustícia.
Respecte a Sant Petersburg, sóc optimista, crec que sí que algun dia hi anirem. Les víctimes de la guerra, en canvi, són irrecuperables.
I encara ens queixem.

11.4.23

Notes

Ahir vaig estar buscant allotjament pels voltants de Florència, pensant en l'estiu. En realitat no vull anar a Florència, on vull anar és a l'any 1998. Vull veure les cel·les desertes, amb les pintures de Fra Angelico, al convent de San Marco. Vull pujar amb penes, i amb els meus quilos de més d'aleshores, a Sant Miniato al Monte. Vull menjar-me un plat de macarrons, sota un tendal, en un Fiesole quasi desert. Vull tornar a veure la Capella Brancacci amb els ulls d'aquell any i emocionar-me per primera vegada davant la capella dels Reis Mags de Gozzoli. Vull, en definitiva, les neiges d'antan.
Hem tornat algun cop a Florència però mai ha estat com llavors. Les multituds són el gran enemic del recolliment, el principal aliat del gaudi. Per contra, la nostàlgia no està renyida amb la il·lusió i val la pena pensar que potser retornarem, en algun moment, a reviure aquells temps. Sí, en una placeta de Lucca, al palau Medici-Riccardi, resguardat encara de les masses, a la plaça de la Santa Croce. Si cal, llevant-nos a les sis de matí.

***
Em trobo per carrer l'R. amb la nena i li explico la breu estada a Daroca. L'esperit que atresora aquell poble. Em diu que hauríem de comprar-nos a mitges una caseta en un poble d'aquests. O a Soria. O al Quercy, penso jo. Un bell somni de fa molts anys. Però no li dic -i és el que penso ara- que més que un refugi seria un maldecap més: reformes, impostos, viatges... En el fons, les possessions acaben fent nosa. Una cabana sense legalitzar en algun indret perdut, com Sylvain Tesson al Baikal, és ara el meu somni.

***
Les ressenyes i crítiques de llibres, quan no són bones, acostumen a posar sempre totes les culpes en l'autor. Però la lectura no deixa de ser una relació entre dos i no es pensa prou en què el lector, i per extensió, el crític també és imperfecte. Així que potser és una obvietat dir això, però quan una relació -una lectura- no funciona, la culpa mai és d'un sol.
M'agafaré en aquest argument per salvar una ressenya d'un llibre que, tampoc, m'ha agradat.

***
Després de tants dies de festa, el confort d'un dia laborable.

***
¿Y te tienes que ir tan largo?, un meravellós article d'Ana Iris Simón.

***
No sabria com descriure Daroca sense caure en llocs comuns ni pintoresquismes. Potser és allò que l'allunya del nostre món el que me la va fer atractiva. Les muntanyes gairebé pelades, amb parets d'argila. Les cabres hispàniques baixant fins al poble. L'ermita excavada a la paret. Racons que em fan pensar en Grècia. Les cases humils del carrer de los hiladores altos, amb la història que evoquen. El silenci matinal. La muralla feta també amb argila. La reminiscència àrab, i fins i tot jueva, encara present. Les cases construïdes en la muralla. Les botigues, algunes ja tancades, amb velles ressonàncies, fins i tot en els noms: coloniales, sedería...



3.4.23

At Ferilli's (*)

(*) Després d'un parèntesi, seguim amb les històries d'Amsterdam. El títol està inspirat en el At Lady Molly's de Powell, que sempre m'ha agradat. Un títol alternatiu d'aquest escrit era À la ville de... però Powell s'ha imposat a Samaranch,

La companyia aèria habitual ens obsequia amb un retard, també habitual, amb la qual cosa, després de deixar les coses a l'hotel, són ja les onze de la nit. Les possibilitats de sopar com Déu mana, ja de per si minces, s'han pràcticament volatilitzat. Tot i això, preguntem al noi de recepció -molt jove- on podríem anar i ens adreça a Beethovenstraat, a uns cinc minuts de l'hotel. Allí, entrem, sense perdre ni un minut més, al primer restaurant que trobem, que resulta ser italià: Ferilli's. Mentre esperem que autoritzin la nostra admissió a hores tan tardanes, ens adonem que aquell establiment té unes característiques molt especials: llum tènue, decoració cuidada, cambrers impecables i un públic, majoritàriament femení, extraordinàriament glamurós. Fins al punt que, després hi pensarem, se'ns fa difícil imaginar un restaurant equiparable a la nostra ciutat. Gairebé sembla un decorat amb un públic de figurants.
Amablement, ens col·loquen en una taula petita i l'À., amb el seu italià, ràpidament comença a confraternitzar amb els cambrers, que, italians com són, segueixen tenint ganes de xerrar. Tot i que la cuina és a punt de tancar, ens serviran una amanida i un plat de pasta. Perfecte. A més, la carbonara resultarà esplèndida, la millor menja del cap de setmana hanseàtic.
A la taula del costat hi tenim un grup heterogeni de senyores, entre els trenta-cinc i els cinquanta-cinc anys. L'heterogeneïtat rau en aquest rang d'edat no en l'aspecte físic, que és més homogeni: totes semblen acabades de sortir de la perruqueria i vesteixen impecablement i sofisticada, amb roba cara i escaient, maquillatges aplicats en la justa mesura i joieria bona sense estridències. Només deixen espai a alguna extravagància, com el casquet de pells blanc, a l'estil rus, que porta durant tot el sopar una de les noies. Aquesta noia rossa, vestida tota de blanc, té el seu negatiu perfecte en la seva bessona, vestida tota de negre i tocada també amb una gorra negra. El ying i el yang. En sentir l'À. parlant en italià ens pregunten si som d'aquell país. I quan responem que no, que som de Barcelona, em sento traslladat a aquell migdia de tardor de 1986, en què Joan Antoni Samaranch va pronunciar allò de à la ville de... perquè la reacció davant el nom de la ciutat és un crit unànime d'eufòria -gairebé un xiscle- de la taula femenina, com el que vam fer nosaltres aquell dia tan llunyà. O com la reacció que tindrien si fóssim als anys 60 i se'ls hagués plantat al davant el quartet de Liverpool. Del tot increïble.
Aquest és, doncs, l'efecte que genera el nom de la nostra ciutat. I, com és habitual, ràpidament em salta el ressort de l'escepticisme. Em ve a la ment ara un vídeo que vaig veure per instagram en què l'autora mostrava, com a element pel qual apreciava tant la ciutat de Barcelona, un vagó de metro ple de guiris cantant. O fa poc, quan en preguntar-li a una noia francesa que teníem instal·lada a casa què li havia agradat més de Barcelona ens va respondre que la calor. Sí, hi ha d'haver gustos per a tot.
Però tornem a Ferilli's. Després de la reacció, (ull a l'ironia) gairebé spreengistiniana, a l'estímul barceloní, mantenim una breu conversa amb la noia de blanc, que, en un bon castellà, ens explica que va treballar mig any a Madrid, que fa poc va estar a Altea i també a Barcelona, hostatjada a l'Hotel 1898. Però ni l'antic edifici dels Tabacos de Filipinas ni l'empinada població alacantina de cases blanques ni la villa y corte serveixen per allargar gaire més la conversa, que és una breu i momentània intersecció entre dos mons aliens i distants. Elles tornen a les seves converses i a les seves coses i nosaltres a les nostres, que tot fa pensar que són poc coincidents. Però queda el record d'aquell Ferilli's, esplèndid, una mica nebulós, amb un polsim de Manhattan i un altre de Mayfair, estranyament ubicat en aquest barri benestant d'Amsterdam, entre edificis de maó de l'escola arquitectònica que porta el nom de la ciutat. Una nit at Ferilli's.
(Complemento el record seguint el seu compte d'instagram, que no em decep gens).



1.4.23

Notes de tarda

Davant determinades mostres de cinisme, l'única resposta a l'alçada seria un cop de puny. Llàstima que l'educació ens ho impedeixi.

***
Mai he acabat d'entendre la diferència entre patriotisme, qualificat generalment com a bo, i nacionalisme, titllat habitualment de dolent. Normalment aquesta distinció es fa des dels estats poderosos. El president de la República Francesa, per exemple, acostuma a fer-la, criticant obertament el nacionalisme mentre grans banderes tricolors presideixen les seves cerimònies i milers de veus canten allò de qu'un sang impur abreuve nos sillons ! (que vindria a ser que la sang impura ompli els nostres reguerons).

***
Al president Macron se li ha de reconèixer, però, valentia política a l'hora d'afrontar una inajornable reforma de les pensions. Per les nostres contrades, els genolls ja haurien tremolat.
El que resulta sorprenent és que l'onada de protestes vingui liderada per individus de generacions a qui aquesta reforma, que continuarà sent insuficient, intenta protegir. Paradoxal.

***
L'alcaldessa de Barcelona declara: El dret a accedir a Barcelona no pot passar per sobre de la gent que hi viu. Pur salvinisme de ciutat benestant. Que no vinguin els de fora a contaminar-nos amb el fum dels seus cotxes tronats.

***
En relació amb això, sempre he pensat que la llibertat de moviments és un dels drets més sagrats que hi ha. I el cotxe, el seu símbol.

***
Un dels personatges -meravellosos sempre- de les històries de Joseph Mitchell explica que, al sud dels Estats Units, els ianquis mataven les mules perquè sí, deixant els pagesos sense poder llaurar els camps i sembrant la fam.
Això em fa pensar que la memòria històrica sempre acostuma a ser plana i unifocal. Donar-li diverses perspectives i ensenyar les diferents cares del poliedre no hauria de ser tan difícil.

***
Em truca l'amic X. i em diu que Powell, a qui sovint s'ha anomenat el Proust anglès, no s'assembla en res a Proust i que no li acaba de fer el pes (per dir-ho suaument). I, efectivament, té raó només s'assemblen en què tots dos van escriure un cicle llarg de novel·les que porta la paraula temps en el títol.
També fa uns anys, tampoc tants, quinze o vint, em pensava que el Manchester City era l'Espanyol anglès. I mira.

***
Un dels, pocs, avantatges d'anar fent anys és que la pràctica d'aquells costums que porten l'etiqueta de quedar bé es va abandonant. En els últims mesos he fet grans passos endavant en aquest camí.

***
Fa uns quants anys tenia una -relativa- vida social vespertina: sopars, trobades, copes... Fa un parell o tres d'anys vaig decidir limitar aquestes activitats a un màxim d'un dia a la setmana. Ara, com en aquell acudit, he decidit reduir-la, de manera bastant inflexible, d'un dia a zero. Crec que ha estat una decisió molt encertada.

***
Bergotte, personatge de Proust, va morir dient que volia escriure com Vermeer havia pintat la vista de Delft, en concret un petit mur groc que apareix en el quadre. Jo prendria com a model l'escriptura de Joseph Mitchell. La manera d'expressar-se dels personatges de Mitchell és el meu mur groc.

***
La sequera creativa que va patir Mitchell els últims anys de la seva carrera és mítica. Els testimonis expliquen que va passar dècades arribant de matí al seu despatx de la redacció del New Yorker, tancant-s'hi, i sortint-ne al vespre sense haver escrit res. Cap director va pensar en acomiadar-lo, era impensable. Avui el que és inimaginable és que això pogués passar: els rèdits es consumeixen molt de pressa.
En el prefaci, molt interessant, de l'edició espanyola de La fabulosa taberna de McSorley, Alejandro Gibert Abós cita un fragment d'un escrit pòstum de Mitchell publicat el 2015 al New Yorker: En el otoño de 1968, sin darme cuenta cabal de lo que me estaba sucediendo, comencé a vivir en el pasado, Hoy, cuando me paro a pensar en ello y voy sumando los años transcurridos desde entonces, me parece incríble: llevo más de veinte años viviendo en el pasado. Lo que quiero decir es que vivo en él la mayor parte del tiempo, tanto como me es humanamente posible.
Sento sovint una necessitat semblant. I entre la nostàlgia -l'enyor del passat- i intentar viure en aquest passat, crec que la segona opció és millor.

***
Malgrat tot, crec que aquest desig de viure en el passat és difícilment realitzable. Un van desio del passato escrivia el gran Leopardi a Le ricordanze, i crec que efectivament crec que tot desig del passat és en va.
(Un va desig del passat és precisament el títol manllevat de Leopardi d'un poemari que vaig escriure fa temps, malauradament inèdit).

***
I des de les tenebres del passat l'A. em demana que intenti reescriure, a través de la memòria, uns textos perduts en aquell robatori de motxilla que imprudentment vaig narrar-li. I potser sí que ho hauria de provar.

***
La llum d'aquesta tarda primaveral ha mort mentre escrivia aquestes notes, que han començat volgudament punyents per acabar involuntàriament elegíaques, en un procés inversament proporcional a l'evanescència de la llum primaveral.