Tornaràs a Montolieu

No m'he pogut ni m'he volgut estar de parafrasejar Juan Benet amb el títol d'aquest text. Sempre tornarem a Montolieu; o almenys sempre que puguem. I descobrir aquest indret a algú, a uns amics, dóna un valor afegit a la visita. És com si els mostréssim, amb orgull, alguna cosa que és una mica nostra.

Arribem a migdia, quan les llibreries ja són obertes, i entrem a explorar-ne un parell. Guio una mica la visita per entrar, en primer lloc, a la millor, al carrer que dóna a la plaça. Mentre els nens s'entretenen a la secció infantil, anem recorrent les diferents habitacions. Podria estar-m'hi hores, però no vull abusar de la paciència de ningú. Sóc moderat en les compres -R. no tant- i em deixo -ens deixem, amb recança, algun tresor. Ara penso si encara deu ser allí i si val la pena tornar-hi.
Baixem caminant fins la Manufacture, recorrent aquells carrers que em són ja familiars, i ens quedem a dinar al restaurant que han instal·lat en un dels edificis de l'antiga fàbrica. Seiem en una taula llarga, a l'interior -fa fresca ja per instal·lar-se a la galeria- i ens acompanyen només tres parelles franceses, a la seixantena, asseguts junts en una altra taula. No podem estar-nos de mirar-los de tant en tant de reüll. Tant elles com ells llueixen uns cabells blancs sans, bonics, forts. Conversen animadament -han caigut unes quantes ampolles- i riuen. Si la vellesa que ens ha de venir ha de ser com aquella, signo ara mateix. Nosaltres també dinem bé i l'indret acompanya. En acabar, seiem a fora, en uns sofàs de jardí, a fer el cafè. R. em tempta amb un armagnac, però resisteixo. Les parelles franceses, que seuen una mica més enllà cauen en l'armagnac -o en el que sigui que beuen- i en els cigars. No s'estan de res. Tampoc d'abraçar-se ostensiblement. Resulta magnífica la joventut que exhibeixen. R. comenta amb encert que semblen francesos d'atrezzo. I efectivament semblen trets d'una pel·lícula de Rohmer. Ens els han posat allí per arrodonir l'atmosfera. Moltes gràcies.
Però nosaltres hem d'aprofitar el cap de setmana -el temps corre, és una llàstima- i ens hem d'aixecar a acabar de recórrer el poble i les seves llibreries. Deixem allí els francesos de nouvelle vague -sortint veiem que hi ha aparcat un Morgan descapotable- i tornem a pujar cap al poble. I així passem la tarda: els nens es barallen recollint castanyes bordes, nosaltres fem visites fugaces a les llibreries, i arribem fins al pont que creua l'Alzeau, des d'on, quan el sol comença a baixar, gaudim de la vista més bonica del poble, amb les cases amuntegades i l'església que sobresurt. Sempre experimento una certa tristesa quan marxo de Montolieu, i més en aquesta horabaixa que acompanya tan bé  una lleu malenconia.

Laure-Minervois (II)

I, sí, el paisatge que envolta el poble és molt bonic: camps d'oliveres i de vinyes que comencen a agafar el daurat de tardor, camins que els travessen i algun arbre aquí i allà. El cel de dissabte és ben blau i l'aire límpid i fresc. El propietari de la casa on ens estem ens recull puntual a les deu del matí. És un home calmós, franc, amb una expressió de sincera bonhomia. Ens acompanya a peu fins la cooperativa i pel camí va donant les explicacions pertinents sobre el funcionament de l'empresa i de l'apellation Minervois. Ell és vinyater i, com tants d'altres, porta la collita a la cooperativa. Tot just fa un parell de setmanes que han acabat la verema i a la cava són ben evidents les acaballes d'aquesta activitat. Dins la gran nau, on ens mostra els tres processos de vinficació que segueixen, regna un cert desordre, propi del treball recent, i es percep el pòsit d'uns hàbits de treball molt antics. R. li fa notar també la bellesa de la coberta de l'edifici, que té uns cent anys, i ell assenteix i afirma que ara ja ningú treballa tan bé. A l'exterior, on hi ha les grans tines modernes d'acer inoxidable, ens trobem amb un altre vinyater, que tot just està premsant el seu raïm. Somriu i s'aparta una mica quan fem algunes fotografies amb el mòbil, com turistes que som, mentre ells dos inicien una conversa calmada, relaxada, sense estridències, com sembla ser-ho tot aquí. M'agrada la manera que tenen de treballar, la consciència de voler fer les coses tan bé com saben, la capacitat de guanyar-se la vida dignament amb un bon producte, però sense cap mena d'ínfules i deixant de banda aquest ànim de sacralització que en els nostres temps sembla envair aquest món del vi, igual que el de la gastronomia.
Acabem tastant algun d'aquests vins i comprant-ne unes ampolles. El dia segueix i ens espera Montolieu i les seves llibreries.

Laure-Minervois

A les onze de la nit, Laure-Minervois és un poble mort. Sortim amb R. a fer un passeig mentre la resta de membres de les famílies respectives se'n van a dormir. Els carrerons del centre són foscos i silenciosos. Podríem dir que els nostres passos retrunyen en l'obscuritat de la nit, si aquesta imatge no fos excessivament literària. Passem per davant de l'épicerie tancada i d'un edifici neoclàssic amb aspecte d'església dessacralitzada. El bust de Marianne ens contempla des de la cornisa. L'olor de les figueres dels patis endolceix l'aire nocturn i fresc. Veiem un establiment que té el curiós i inquietant qualificatiu de Night Bar. Afortunadament és tancat. El deixem enrere i agafem la carretera que encercla el poble. Prop de la riera ens creuem amb un grup de nois que, tot i els seus aires una mica de banlieue, es dirigeixen a practicar l'inofensiu esport de la petanca. Fins i tot algun ens saluda.
El poble té un aire d'una certa deixadesa, però amb algunes cases boniques, una arquitectura harmònica i el plus que sempre afegeix l'antiguitat, en aquest cas els vestigis de l'antiga muralla i un parell de portes que es mantenen dretes. La nostra casa està construïda aprofitant com a paret part d'aquesta muralla. És una paret preciosa, construïda amb pedres grans i arrodonides, amb un aspecte sòlid, ferm i noble.
Sempre que sóc en un poble llunyà -especialment en aquests vilatges de la campanya francesa- penso com deu ser viure-hi. M'hi imagino, d'entrada, una vida més feliç -potser per aquell desig d'allò aliè que Álvaro de Campos plasmava en el vers la vida deu ser feliç allí, només perquè no és la meva (cito de memòria)- o potser per aquella idealització de la vida del camp que conreem els que vivim en àrees hiperpoblades, Sent més realista, el cert és que res no delata aquí un excessiu benestar, tot i que es percep una major placidesa i calma. Segurament la vida no resulta més fàcil, però sí més simple. En fi, les reflexions i els dubtes de sempre.
Feta la volta al poble -d'urbanisme circular- arribem a casa. Creuem la porta. L'escalfor resulta ara agradable. Tothom dorm. Demà ens espera el paisatge de vinyes que la foscor i l'horari tardoral ens han robat.

Montolieu again

Els lectors fidels d'aquest bloc saben de l'obsessió de l'autor per les llibreries i pel migdia francès. I segurament recordin altres textos sobre Montolieu/Montoliu, el poble de llibreries (village du livre) del Llenguadoc que és punt de coincidència d'aquestes dues obsessions. Ara hi tornarem a insistir.
I és que mai fa nosa una escapada a Montolieu, especialment si es disposa d'absoluta llibertat per recórrer durant un dia els seus carrers i llibreries. Un dia que es lleva fredot i humit, amb boires a la plana de Vic i al Montseny, que s'esbaeixen després a les planes del Gironès, l'Empordà i el Rosselló, però que reapareixeran a les Corberes i als voltants de Carcassona, on farà realment fred. Poc després de creuar la ratlla de la frontera, el Canigó es mostra majestuós i una bona capa de neu, que amb la llum primerenca del matí té una tonalitat rosada, cobreix els seus cims. Als seus peus, el magnífic castell d'Aubiry, proper a Ceret, resulta minúscul, ínfim. Ja creuat el Rosselló, l'estany de Salses no deixa de sorprendre amb la immobilitat de les seves aigües i la seva camaleònica variabilitat cromàtica. Sempre que hi passo, a frec d'aigua per l'autopista, penso que algun dia m'hi detindré a observar-lo amb calma.
Però deixem enrere aquestes tres hores de viatge que, finalment, ens permeten enfilar-nos suaument per la carretera que des de Carcassona condueix a Pezens, Moussolens i, finalment, Montolieu. És a mesura que guanyem alçada, de forma molt lleu, que les boires desapareixen i les vinyes emergeixen ja tocades per la llum del sol. Les seves fulles verdes comencen a tenyir-se d'un color torrat tardoral, que es farà més evident a l'horabaixa. Els pobles són encara deserts i només aconsegueixo veure algun forn obert. Quan arribo a Montolieu, el soroll del motor del meu cotxe és l'únic que retruny pels carrers. Aparco a la placeta que hi ha davant de l'església i em disposo a recórrer totes i cadascuna de les llibreries de vell del poble.
M'espanto, però, en veure que la majoria són tancades. Sempre m'ha semblat que aquesta iniciativa extraordinària dels pobles de llibreries manté un equilibri molt fràgil i, per un moment, penso que la realitat antiromàntica s'ha acabat imposant. Però, afortunadament, amb el pas de les hores, la majoria de llibreries anirà obrint, amb aquells horaris estrambòtics propis del país veí, però obrint a la fi. I si bé diria que, igual que en el seu homòleg gal·lès de Hay-on-Wye, el nombre de llibreries dibuixa una corba lleugerament descendent, també és cert que Montolieu manté intacte el seu potencial d'atracció envers els bibliòfils, bibliòmans i lectors.
M'estalvio el relat sobre les llibreries visitades o els llibres vistos i adquirits. Ja l'hem fet altres vegades i tampoc ens aportaria gaire res de nou. Potser caldria remarcar només que l'enorme llibreria que hi havia a la Manufacture s'ha traslladat a una casa del poble, on, a l'interès dels seus fons, cal afegir-hi ara la bellesa d'una antiga escala de graons de fusta i barana de metall, que condueix als pisos superiors. També m'estalvio explicar les converses desinhibides d'uns clients catalans que vaig sentir -emboscat en el meu silenci- al restaurant que hi ha ara a la mateixa Manufacture. De vegades, la reiteració temàtica de les nostres converses -el menjar, els diners, la política- resulta del tot fatigant.
I més enllà de llibres i llibreries, Montolieu persisteix en la seva bellesa, no estrictament canònica, però evident a mesura que els ulls s'hi van avesant. Una bellesa construïda a base d'elements com el pont de pedra sobre l'Alzeau, al capdamunt del poble, els casalots -n'hi ha un parell-  envoltats de jardins ombrívols closos amb tanques pintades del mateix blau que els finestrals, les fonts -també un parell- que ragen a les plaçoletes fent una música atàvica, els carrerons ombrívols habitats per gats de mirada dubtosa...  I als afores, l'enorme Manufacture, mig conservada mig derruïda, o la casa senyorial de torre punxaguda i jardí silenciós coneguda com el Petit Versailles. I per tancar el cercle només faltava la colla de 2CV -amb algun Mehari i algun Dyane 6- que passen a mitja tarda fent sonar els clàxons.
I així, caminant amb passos solitaris que ressonen entre portes tancades i finestres mig obertes, passa el dia a Montolieu i arriba l'hora de marxar. Tot i la recança, cal agafar el cotxe i desfer el camí. El paisatge és bonic: boscos de roure i alzina, pintats amb el verd intens de l'aigua abundant, algun camp d'oliveres i les vinyes, omnipresents. Reiterem que és amb el sol baix quan són més belles, amb aquest color verd trencat, pretardoral. Les trobem aquí i ens acompanyaran bona part del camí, com si volguessin deixar una ferma empremta en el record. A fe que ho han aconseguit.

***
Tot i que l'amic P. em diu que em moriria d'avorriment si no pogués passejar i viure els carrers de la ciutat (em resisteixo a donar-li la raó, encara que potser la tingui) i a pesar del que diu aquell poema visionari de Miguel d'Ors (Que allá donde hayas ido / estarás siempre tú), no puc deixar de pensar que la vida ha de ser més senzilla i feliç en llocs com aquest.

Vint-i-quatre hores

Determinades ciutats i viles franceses semblen viure en una tardor perenne, en una atmosfera de grisor i buidor que omple, inevitablement, d'una profunda malenconia.
*
Els carrers de Béziers -o Besièrs- són deserts divendres a la nit i continuen així dissabte a primera hora. De nit, mentre caminem pels carrers del centre només ens creuem de tant en tant amb alguna figura solitària que ens mira de reüll. Hem aparcat el cotxe en un carrer de cases tristes, d'una negror inquietant. A la ciutat, l'única nota vital la posen un grup de persones de mitjana edat que comparteixen vi i formatges en una taula instal·lada enmig de la vorera, just al davant de la seva botiga de decoració. Copes i rialles.
*
A la part alta del poble, el teatre, el mercat i l'ajuntament. Davant d'aquest -façana il·luminada, bandera tricolor i cartell de Liberté, égalité, fraternité-, el carroussel parat. A la part baixa del poble, carrerons negres, rostres foscos i dones amb vel.
*
 Al matí, una pàtina d'humitat cobreix asfalt i llambordes. La llum és tan tènue que sembla voler amagar els decadents edificis de les lents de les càmeres. El rètol -apagat- amb tipografia dels anys cinquanta d'una llibreria presideix l'edifici més bonic de la ciutat. Un home amb un gos jeu demanant caritat.
*
Retrobem la mateixa llum -i uns núvols encara més negres- a Montpellier -o Montpeller-, però aquí l'atmosfera és totalment diferent. Com a l'altra capital del Llenguadoc, Toulouse -o Tolosa-, la vida flueix pertot. Al mercat, als carrerons del centre, a la ufana plaça de la Comédie i a les lliberies.
*
Com la Mollat de Bordeus, la Sauramps de Montpeller és plena a vessar el dissabte a la tarda. Gent que puja i baixa les escales, dribla les taules expositores i remena els volums de les prestatgeries. Costa moure-s'hi. Pardon, excusez-moi. Res a veure amb el silenci quasi solemne i clandestí de les bones llibreries d'aquí. En algun moment, l'arribo a trobar a faltar.
*
Surto de Sauramps amb mal de cap. He estat incapaç de recordar el nom d'algun escriptor que m'interessava buscar. Ara, mentre escric aquestes notes, em vénen al cap amb absoluta facilitat. És una llàstima. He marxat amb ben poca cosa. Però no puc deixar de sentir enveja d'aquest interés general pels llibres.
*
A banda d'alguna revista, només he comprat un petit llibre de Folio, Caroline Certitude, text de Modiano i dibuixos de Sempé. L'he llegit entre ahir vespre i aquesta tarda, en poques hores. Els protagonistes, Caroline i son pare, són miops i quan volen allunyar-se del món que els envolta, es treuen les ulleres. Senten llavors que tot es desdibuixa i difumina, esdevenint quasi somni.
*
Creuar la frontera del nord és com treure's aquestes ulleres dels Certitude. Escapar-se ni que sigui vint-i-quatre hores del nostre món habitual, tan definit, i entrar en un univers diferent, més bromós, hivernal i còmode, amb les arestes més arrodonides. Somiar una estona.

Fotos: Béziers

Escenes de La Livinière (i II)

I ara, les imatges:

Montoliu (III)

Els matins de fred, els vidres de la Manufacture s’entelen. Com si els llibres volguessin acaparar tota l’atenció i no permetessin que ni una mirada s’escapés enllà de les finestres.



Fotos: Àlex Pinós

Montoliu (II): la Manufacture

La Manufacture Royale de Montoliu és un edifici del segle XVIII –una baluerna neoclàssica que diria Josep Pla- que es va construir seguint la política d’industrialització del país iniciada el segle anterior pel ministre Jean-Baptiste Colbert.
Colbert, recordat encara com un dels artífexs del desenvolupament i creixement de França, va crear un important teixit industrial a tot el país capaç de produir una sèrie de béns que fins al moment s’havien d’importar.
A Montoliu, com en molts altres llocs, la fàbrica es va ubicar al costat d’un riu –en aquest cas, la Dure- per aprofitar la força de l’aigua, tal com s’ha fet històricament en aquesta terra.

Actualment, la Manufacture Royale té diferents usos. Des d’un allotjament turístic que es beneficia de l’encant de l’edifici fins a una enorme llibreria de vell, passant per l’obrador d’un artesà vidrier o un taller pedagògic de creació de llibres. Des de les parts enrunades fins a les més ben conservades, és un plaer passejar-se per aquest indret recuperat.

Algunes fotos exteriors de l’Àlex Pinós:

Montoliu, making of

Ara que sembla que ja és realitat, ho podem anunciar. El proper cap de setmana al Presència (suplement dominical de l’Avui i El Punt i divendrical de El 9 Nou, entre d’altres) sortirà un reportatge que vam fer sobre el poble de llibres de Montoliu/Montolieu al Migdia francès.
Per les seves característiques (tipologia, extensió...), no tinc intenció de penjar-la aquí. O sigui, que si algú la vol llegir, ja ho sap. Aprofitaré, però, els dies que falten per anar fent bullir l’olla i posaré algun text, fotos, una mena de making of.
El text del reportatge del Presència sobre aquest poble que concentra gairebé vint llibreries de vell és meu i les fotos que hi veureu –aquí i allà- són de l’Àlex Pinós.


Fa fred a Montoliu i les cases s'apiloten buscant el sol i l'escalfor. Escolten la música de l'aigua gèlida i transparent de la Dure. Darrera seu, amaguen un tresor de llibres. Cal esperar que siguin les deu per començar a explorar-lo.

Lodève: Bonnard a tres hores de casa

Aquest article el vaig escriure ja fa temps. Per la temàtica tractada vaig decidir enviar-lo a una determinada publicació cultural del país. De vegades faig aquestes coses. Em van dir que se’l llegirien i que ja em dirien alguna cosa.
I així han anat passant els dies, les setmanes i, fins i tot, els mesos. Ara l’article ja ha perdut tota vigència. No em molesta que no em publiquin els escrits. Ho accepto amb total esportivitat. Però sí que m’emprenya que em vagin donant llargues per acabar no responent i que em facin perdre el temps.
Aquesta és, doncs, la història d’aquest article que potser tindrà una segona part.

Lodève: Bonnard a tres hores de casa

No he estat mai a Lodève, però l’he vista des de lluny. Des de la carretera que deixa les planes baixes de Béziers i Montpellier per enfilar-se cap a les causses, els altiplans, de l’Aveyron. Allí, hi ha una mena d’àrea de descans que queda just sobre Lodève. Aquell dia –ja fa molts anys- una boirina embolcallava la vila i pintava les cases, abraçades al campanar imponent de l’església, d’un gris mort.
Hi ha molts pobles de França que em semblen terriblement tristos. Carrers deserts, finestrons tancats, foscor, pols. No tot són flors i violes al país veí. Vista des de la distància, vaig albirar una Lodève marcida, infeliç, espobrassada.
Per això, anys després, em va sorprendre la lectura d’un capítol del llibre de José Luis García Martín Café Arcadia en què dibuixava una Lodève completament oposada a la meva visió: “una villa arbolada, perfumada, que parece poseer el secreto de la felicidad”. La luna de Lodève es titula el text –magnífic- que descriu una ciutat vital, renascuda a través dels moviments culturals, on les senyores que surten de l’épicerie s’asseuen a escoltar els poetes que reciten en alguna plaçola. Al final, García Martín ens deixa la imatge de la lluna plena flotant sobre la confluència dels dos rius que reguen la població. Tot plegat em va fer sentir una certa vergonya de la meva visió llunyana, apriorística i errònia.
Ara, descobreixo per atzar que el museu de Lodève ofereix, fins el proper 1 de novembre, una exposició del pintor Pierre Bonnard. És un fet que em sorprèn doblement. Primer, perquè una població de set mil habitants pugui acollir una mostra d’un artista de la talla de Bonnard. I, segon, perquè no n’hagi trobat notícia als nostres mitjans, tot i ser Lodève una vila relativament propera (de vegades sembla que fora de les capitals no hi hagi vida).
Així doncs, anar a Lodève a veure Bonnard s’ha convertit per a mi en una nova il·lusió. Ara que s’imposa altra cop la rutina, que els dies s’escurcen i la llum es va fent tènue, que les pluges comencen –o començaran- a caure, que ens arriben les anunciades amenaces epidèmiques, que els nanos comencen a intranquil·litzar-nos amb el seu tossir, calen il·lusions com aquesta. Una escapada a Lodève acompanyada potser d’una visita a la propera i sempre elegant Montpellier. Amb Bonnard com a excusa i com a estímul.
Bonnard és un artista d’una gran amplitud, però per a mi serà sempre un gran pintor d’interiors. En recordo alguns, vistos al museu de la vella estació d’Orsay, d’una gran calidesa, que feia pensar –salvant totes les distàncies- en un altre gran mestre de la pintura francesa, Georges de La Tour. Si aquest darrer és el pintor de les flames, de les tenebres, Bonnard pertany ja als temps de la llum artificial però la calidesa i intimisme del seus interiors els emparenta.
Els interiors de Bonnard són atractius, hospitalaris i fan venir ganes d’entrar en el quadre, de viure en aquelles estances, de seure en una butaca i posar-se a llegir. Potser a la feliç Lodève es farà el miracle.

L'abadia de Fontcaude

L’abadia de Fontcaude es troba enmig d’un paisatge de vinya i garriga. La recent verema s’ha endut ja els fruits de la vinya i el fred s’emportarà aviat les fulles, que tot just comencen a daurar-se. Ens rep un vent rabiós, inhumà, literalment insuportable. L’aldea on es troba l’abadia -quatre cases desmanegades al voltant d’una plaçola de terra- és deserta. Ningú vol conviure amb aquell clima inclement.
Buscant el recer de les parets ens aventurem cap a l’entrada del monestir. Amb prou feines podem fixar-nos en la façana, d’una senzillesa extrema, mentre esperem amb impaciència que ens obrin la porta. Ens obre un noi d’uns trenta anys, que ens cobra l’entrada i ens dóna uns fulls explicatius en castellà anacrònicament escrits amb màquina d’escriure. Torna a tancar amb clau la porta i ens deixa que fem la nostra. L’església, romànica i austera, és de dimensions reduïdes però de gran bellesa. Salvant tots els estils i les distàncies, recorda algunes capelles dels colleges de Cambridge o Oxford. Al costat té un oratori, una sola nau encara més petita i acollidora.
Baixem uns esglaons i arribem al claustre, del qual només queda una arcada i el jardí central. Ens observa un gos bonifaci que deixa anar un lladruc, content de tenir companyia. Ens va seguint entre la ventada. Amb alleujament entrem en un edifici, l’antiga foneria de campanes, que acull una mena de museu. Les peces són restes d’escultures –fonamentalment capitells- que han anat trobant. La pedra és d’un color molt clar i algunes de les obres són admirables. Hi ha sants, reis, cavallers, animals, curiosament molt ben conservats. A l’À. li criden l’atenció els Reis de l’Orient d’un capitell. El noi de les entrades està netejant amb parsimònia les lleixes d’una vitrina. Un home –potser el seu pare- restaura unes pedres enganxant-les amb una mena de cola, seguint un mètode potser no gaire ortodox. Tot té un aire molt familiar –l’home, el noi, el gos- que resulta proper i agradable. M’imagino la mare preparant el dinar en les estances que llinden l’abadia. Els veig d’aquí una estona asseguts a taula al voltant d’una olla fumejant, mentre el sol entra amb força pels finestrals imperfectes d’un vidre antic. És una autèntica estampa de Millet.
Una porta de fusta s’obre a l’exterior per poder veure els murs i l’absis de l’esglesiola. Un cartell avisa que no deixem sortir el gos i això ho fem, tancant-li al pobre la porta als morros. En l’espai obert el mestral fa una demostració de força i neutralitza la calidesa del sol. Els nens corren en aquell món arcaic i inhòspit, gairebé lunar.Tornem a entrar i ens acomiadem interiorment d’aquella trinitat d’aspecte monacal –home, noi, gos- a qui deixem, no sense una certa enveja, en el seu món extemporani i confortable. Ens espera el cotxe, que aquí gairebé resulta futurista, com a refugi davant la climatologia desfermada i ferotge. Fem cap a Narbona.

Estampes franceses: La Villatade

Cap de setmana llarg a La Villatade, una finca situada entre les comarques del Cabardès i el Minervois. A França, l'artificial delimitació territorial en departaments està ja tan arrelada que les regions i comarques històriques s’han anat difuminant –igual que les llengües que no són el francès- fins al punt que resulta difícil, almenys per a mi, conèixer-ne els límits. El fet és que La Villatade produeix vins de la denominació d’origen Minervois però està situada al poble de Sallèles-Cabardès, o sigui que la cosa està difícil. Deu ser com el que ens passa a Aiguafreda, sempre a cavall entre Osona i el Vallès.
Però no ens perdem en disquisicions territorials. Deixant enrere l’empori turístic de Carcassone, la carretera s’enfila lleument seguint el curs del riu Orbiel. Ràpidament s’oblida el mercadeig de la cité i dels seus suburbis plens de rotondes, Intermarchés, Leclerqs, Campaniles i –empara’ns José Bové- McDonald’s. Els pobles es fan cada vegada més petits, l’aire s’aclareix, els arbres comencen a resseguir la carretera i els camps de vinyes van apareixent aquí i allà. Quan tombem en direcció Sallèles, el cotxe comença a navegar solitari en un mar de vinyes. Possiblement la vinya sigui el paisatge que més m’agrada. Ni prats alpins ni cims nevats ni boscos frondosos ni platges d’aigua turquesa ni illes paradisíaques. Doneu-me vinyes d’un verd viu i intens, camps d’oliveres o de cereals, rengleres de xiprers assenyalant el cel blau, cases de pedra ocre i teula cuita abraçades a una església, casalots nobles protegits per la frescor d’arbres centenaris. Paisatges guiats per l’activitat humana tradicional i civilitzada.
Al Cabardès, el domini de la vinya és abassagador. La lluïssor del verd dominant només s’interromp per les taques grogues d’unes grans mates de ginesta florida. Una altra característica d'aquestes terres és l’amplitud: terrenys ondulats, cels oberts, pobles petits, escassa presència humana. Contrapunt molt necessari a la superpoblació aclaparadora de la nostra metròpoli. De fet, aquestes escapades responen en bona part a la rotunditat d’aquest verb: escapar.
Instal·lats a La Villatade ens fem una idea –potser idealitzada- de la vida d’allí. Tenir cura de les vinyes, produir el vi, estimar-lo, vendre’l. Treballar a l’aire lliure, criar un parell de cavalls, portar els horts, arranjar quatre coses. Exposar-se al fred i al sol, saber llegir el temps, tenir la pell colrada. Segur que deu ser més complicat que això, però ens quedem amb aquesta mirada.

Passegem entre les vinyes. L’À xuta una pilota pels camps, l’N ensopega amb les pedres del camí. El sol declina i les fulles dels ceps llueixen més que mai. El fill de la casa cura la pota d’un cavall, alguns compradors de vi se’n van. El masover rega les tomaqueres amb l'aigua d'una bassa. La calma va creixent. Algun porticó es tanca. Es fa fosc tard. Els nens se’n van a dormir. Mengem pa i formatge i bevem vi d’aquelles mateixes vinyes que ens envolten. S’imposa la nit i el silenci només s’altera per algun tro llunyà i somort.