A Casanoves

Escric aquestes ratlles assegut a les restes d’un mur de la vella –i bella- casa de Casanoves. Amb l’ordinador a la falda, dec dibuixar una estampa ben curiosa.
A les nou del matí he acompanyat l’À. a l’escola. L’he acomiadat a les escales –aquelles escales que tantes vegades havia pujat jo de nen- i he sentit una mica el vertigen i la fugacitat del temps. He xerrat una mica amb altres pares i he anat a casa a buscar l’ordinador. Sembla mentida però ja no sé escriure a mà.
M’he arribat fins a Casanoves i he vist que havien netejat els arbustos i lianes que l’envaïen. Ara, les parets que queden dretes semblen encara més indefenses, més vulnerables al pas dels anys. He continuat cap amunt i he agafat el caminet, que amb l’À. vam batejar com el camí dels llops, fins a Can Serra de l’Arca. Aquest corriol, estret, pla i amigable, s’endinsa pel mig del bosc, però en un punt els arbres s’esclarissen i apareix, de cop, la imatge imponent de la carena del pla de la Calma i el Tagamanent, amb tots els seus vessants frondosos que baixen fins a la riera d'Avencó. Moltes vegades he pensat que seria gairebé impossible de trobar algú que s'amagués en aquestes fondalades. I, indefectiblement, acabo recordant algunes històries de la darrera guerra civil que he sentit explicar de primera mà. Som els darrers que podem recollir aquests testimonis directes; a les generacions futures només els quedaran els llibres i les seves visions moltes vegades esbiaixades.
He seguit caminant fins arribar a Can Serra. M’havien dit que estaven arreglant la casa, però el que he vist m’ha sorprès enormement. El que devia ser l’antic estable o paller de la masia s’ha convertit en una casa preciosa. No estic acostumat a veure construccions com aquesta per aquí. Darrerament, quan hi ha diners el que s’acostuma a construir són baluernes mastodòntiques de gust dubtós. La nova casa de Can Serra, per contra, és simple i no gaire gran. Té una teulada a dues aigües i combina la pedra vermella del país amb fusta fosca i teula vella. Hi impera el silenci i les vistes són espectaculars. Un somni.
He estat una estona tafanejant sense atrevir-me a entrar-hi. Un paleta -un nano jove nordafricà- m’ha mirat de reüll i m'ha saludat amb un accent de la Plana de Vic. Amb la gorra de palla i la motxilla a l’esquena dec tenir un cert aire de Labordeta. Em falta posar-me a xerrar amb la gent. M’he quedat amb les ganes de fer-li algunes preguntes al manobre. Sobre què pensaven fer amb les runes de la casa gran, on encara es poden veure les delicioses arcades de la façana. I sobre el tresor amagat –l’arca- que segons la llegenda popular s’amaga en algun lloc d’aquesta casa.
Però me n’he anat sense dir-li res i he desfet camí fins a Casanoves. Em sorprèn que els camps que envolten el mas no estiguin cultivats. Potser encara no és l’època (m’adono del meu lamentable desconeixement sobre aquestes qüestions).
Reflexiono sobre el que he fet avui –llevar els nanos, esmorzar amb ells, acompanyar-los al col·legi, caminar per aquestes terres nostres, escriure- i el que faig altres dies i no se m’acut millor definició de contrast i desequilibri. Això d’aquest matí seria alguna cosa aproximada a la felicitat. He recordat aquell escrit de Queviures (Que sempre sigui així).
Veig des d’aquest pedrís les restes del rellotge de sol de la casa. I m'ha vingut al cap la llegenda d’un altre rellotge de sol d'Aiguafreda, el de Can Sors: És l'hora de ser feliç, diu. He pensat també en aquella altra legenda de què parla sempre en Trapiello referent a les hores: Totes fereixen, l’última mata (em sembla recordar que es així). El primer lema em sembla massa naïf i alegroi, el segon excessivament lúgubre, del tot leopardià. I penso en què escriuria jo. Potser alguna cosa com: No ens deixis escapar. Aprofita’ns per marcar el teu camí.