Zombie

Sóc d'escoltar música en vinils, cassettes; en el seu moment els cedés em vam semblar ja un element avorrit i sense ànima. Però he de reconèixer que la xarxa, i youtube en concret, permet un univers -perdó pel topicàs- de possibilitats, també en aquest camp.
Acostumat com estava en aquella època a escoltar-los només analògicament, em sorprèn ara descobrir, només amb una cerca superficial per youtube, una infinitat de videoclips, directes, covers, versions... dels Cranberries. M'agrada especialment la versió del There is a light... dels Smiths que vaig penjar l'altre dia, i també aquest directe del seu gran hit Zombie, interpretat a Varsòvia, conjuntament amb l'orquestra simfònica d'aquesta ciutat. Sóc poc partidari d'aquests experiments artificiosos, però he de reconèixer que en aquest cas, el resultat és magnífic, potser pel que té de simbòlic. Zombie és una cançó de pau, que tracta del patiment de la gent en els conflictes que s'eternitzen (it's the same old theme since 1916) i segurament Varsòvia és la ciutat europea que més ha patit en l'últim segle. Emociona sentir-la en aquell escenari, amb la majestuositat i la litúrgia que li dóna l'acompanyament orquestral, i veure al final -faig un spoiler- com la gent l'escolta sota la pluja, coberts amb paraigües.

Tristesa

Al vespre, només pujar al cotxe, sento la notícia de la inesperada mort de Dolores O'Riordan, cantant del grup irlandès The Cranberries. Tenia una veu privilegiada i, pel que diuen les notícies, sembla que una vida difícil. La seva música ens acompanyà durant molts anys. En arribar a casa, com un modest homenatge, em passo una bona estona regirant capses amb vells cassettes per mirar de trobar una cinta gravada de The Cranberries que havia escoltat infinitat de vegades en els ja llunyans anys 90. No ho aconsegueixo i em sap greu. Sento tristesa per aquesta mort; una tristesa potser egoïsta perquè segurament no és possible sentir dolor per la pèrdua d'una persona llunyana i tal vegada el que experimentem realment és la mort d'alguna cosa que forma part de nosaltres mateixos, de la nostra vida i del nostre passat. En qualsevol cas: descansa en pau, Dolores O'Riordan.

(Aquí, Dolores O'Riordan interpretant la mítica There is a light that never goes out, de The Smiths).

Wasting time

Avui fa cinquanta anys que Otis Redding enregistrava una de les cançons més captivadores de la música popular moderna. Malauradament, Redding moriria tot just quatre dies després en un accident d'avió, sense recollir l'èxit d'aquesta meravellosa cançó, però la fortuna va fer que, per poques hores, ens quedés el llegat d'aquesta música que ens balanceja i ens fa còmplices del plaer de deixar passar el temps asseguts en el moll d'una badia, o allà on sigui, wasting time.

There is a light...

Vaig passar l'altre dia per davant d'una botiga de discos del carrer Tallers i, en l'estat d'eufòria que provoquen determinats dinars i que m'acompanyava en aquell moment, vaig decidir entrar-hi. Aparentment, era la meva una presència estranya en aquell indret, però, vista la música que allí s'oferia, ràpidament es va produir un encaix entre aquells discos i jo. Vaig buscar la S de The Smiths, el grup que més m'acompanya ara, i em vaig endur un parell de cedés. La veritat és que la vista se me n'anava cap als vinils, però el meu vessant pràctic es va acabar imposant al romanticisme de l'eufòria postdinar.
En la meva època de joventut, tot i compartir pràcticament de forma absoluta els gustos amb els amics, sempre hi havia qui tenia més tendència a comprar discs d'un grup que d'un altre. I era l'amic M. qui acabava comprant sempre els elapés dels Smiths i ens els gravava. Aquelles cintes, o bé s'han perdut o bé no troben aparell que les reprodueixi, així que amb The queen is dead i The world won't listen, comprats l'altre dia, recupero part de la música desapareguda d'aquella època.

***
Són aquests dos discos els que més escolto ara en els meus viatges en cotxe. Curiosament, la música dels Smiths necessita un temps per anar entrant, i ho fa de forma particular, diria que estranya. És com si hi hagués un moment per a cada cançó; temes que passen desapercebuts d'inici imposen després la seva sensibilitat amb una força absoluta. En aquesta cadència, ara és per a mi el moment de There is a light that never goes out. La poesia d'aquesta cançó i la veu de Morrissey gronxant-s'hi em resulten en aquests moments absolutament poderoses, properes i irresistibles.

Take me out tonight
Where there's music and there's people
Who are young and alive

Driving in your car
I never, never want to go home
Because I havent got one anymore

Take me out tonight
Because I want to see people
And I want to see light

La magdalena de Madonna

Érem molt joves i uns autèntics fonamentalistes musicals. No acceptàvem res que s'escapés de la nostra ortodòxia, ni la més mínima escletxa d'eclecticisme. Era una postura ridículament adolescent, però llavors ens semblava molt seriosa. Així doncs, menyspreàvem i ens fotíem de moviments com els anomenats new romantics, que consideràvem tous i inconsistents.
Ara, en canvi, quan sento alguna cançó de Spandau Ballet, hi reconec força i esperit. Fins i tot diria que m'agrada. No em demaneu, però, que pensi el mateix de Duran Duran. Seria massa.



Aquest mur d'ortodòxia musical es veia torpedinat, però, per la realitat mainstream dels mitjans de masses, especialment la televisió que s'obria pas amb un nou gènere, absolutament trencador, els videoclips. I en aquest nou món apareixien productes que si bé no resultaven musicalment interessants -els devíem considerar quasi un atemptat- eren inapel·lablement atractius per altres factors. D'aquest, he sentit avui que en fa trenta anys (uf, en teníem quinze). En l'oceà de la intransigència, s'obrien uns canals venecians plens de sensualitat:

Satie

Sento cada dia, des del despatx, els músics de carrer que, amb més o menys talent, despleguen amb entusiasme el seu repertori, més o menys repetitiu. I si hi ha casos que poden arribar a ser fins i tot molestos, alguns dies em trobo amb sorpreses realment agradables: melodies que embolcallen les tardes, mentre el cel s'obscureix darrere les agulles de la catedral. Com avui, amb la Gymnopédie núm. 1, d'Erik Satie, que a youtube trobo amb aquesta bella interpretació.

Video Games

Lana

Un famós dissenyador de moda -no recordo quin- deia que es podia portar una corbata lletja, sempre i quan se'n fos conscient. L'amic X. m'explicava un dia que estava totalment convençut d'haver-se enamorat de la noia equivocada, però que era incapaç de resistir-ne l'atracció.
De vegades ens sentim captivats per certes obres d'escriptors, músics, artistes, tot i saber que no passarien determinats exàmens objectius, o bé sent conscients que vénen acompanyades d'una estratègia de mercat que posa en dubte la seva autenticitat. És en aquest context d'un cert dubte i alhora d'evidència sobre la innegable pàtina comercial que l'acompanya, que s'emmarca la meva fascinació per la cantant nord-americana Lana del Rey.
Però la veu càlida de la novaiorquesa, la seva elegància de portada del Vanity Fair, la seva sofisticació retro i la torbadora atmosfera de les seves cançons em resulten profundament captivadores. L'estètica art déco que acompanya Lana del Rey, envoltada sempre d'un filtre de llum tènuement antiga, resulta extraordinàriament harmònica amb la seva veu inconfusible i la seva inquietant bellesa. Càlida i gélida, fràgil i dura, moderna i vintage, musa d'una tristesa sofisticada, així és Lana del Rey. I no resisteixo impregnar-me d'aquesta tristesa d'estiu:

Kiss me hard before you go, summertime sadness


   

Quinze anys

A risc de convertir aquest bloc en un monogràfic de nostàlgia musical, reprodueixo avui aquest fragment de l'article de Javier de las Muelas al Magazine de La Vanguardia sobre el Gimlet, local emblemàtic del barri barceloní de la Ribera. Escriu per acabar de las Muelas: Y siempre había música. Esencial en mi vida: Ramones, Clash, Devo, Talking Heads, Pretenders, B-52's, Secretos, Radio Futura... Algún tema de Sisa, Gato Pérez, Julio Iglesias y mi canción favorita: Para ti, del grupo Paraíso. Muchas parejas surgieron del Gimlet. Siempre intentábamos que la chica, en vez de un refresco, eligiera un cóctel. Al pedir el tercero sabíamos que la película tendría buen final. I sí, era magnífica aquesta cançó de Paraíso, que recordo haver escoltat en dos formats. Primer en cassetes que ens gravava l'amic J. reaprofitant cintes de Superéxitos del 79 i similars que regalaven les caixes d'estalvi -quan encara no es dedicaven a vendre participacions preferents- i després en un recopilatori en disc de vinil -La edad de oro del pop español- que encara guardo amb respecte. Teníem tretze, catorze, quinze anys, la modernitat entrava en comptagotes -les cintes que el nostre amic J. portava de Vinaròs- en el nostre racó de la vall i ni imaginàvem que les noies que ens agradaven canviessin la cocacola per un còctel, però el món se'ns començava a dibuixar, amb tots els seus clarobscurs. Cançons com aquesta emergeixen quasi de la boira però el record esborra tots els grisos de l'època.

Notes

Al cinema Alhambra de la Garriga l'affiche, poèticament simbòlic, de la pel·lícula Therèse D. El rostre de la bellíssima Audrey Tautou tacat pel negre de la pintura dels ulls que ha fet córrer una llàgrima. I aquesta historia, la de la burgesa Therèse Desqueyroux. de la novel·la de François Mauriac, infeliçment casada, que no deixa de ser, penso, un desideràtum del romanticisme masculí.

***

Llegint La maleta del náufrago, de Felipe Benítez Reyes. Un parell de dards que l'autor encerta en el centre de la diana:

Magritte es, fundamentalmente, ingenio, que es no ser gran cosa.

La prosa de M. Manent como un paisaje de hierba mojada.

***

Trobar-se, de vegades, a la vida en situacions totalment inesperades i defensar-se vivint-les com una pura irrealitat.

***

Efecte flashback d'una cançó que sona a la ràdio del cotxe. Vint-i-cinc anys enrere a la casa paterna: un vinil que gira al tocadiscs mentre una llum daurada entra pels vidres antics, irregulars, de la finestra de la cambra. M'abraça la mandra d'un dia còmode de Setmana Santa, un dia sense significació -dimarts o dimecres- i sense massa coses a fer. Una lletra de desamors que parla d'un carrer gris de París contrasta amb la calidesa de la llum del sol i amb la il·lusió de l'espera de l'hora de trobar-me amb ella.
I ja ha passat un quart de segle. Y en mi vieja habitación hay cortinas para que no entre el sol.

Divine Deco

Fa unes setmanes ja vam escriure sobre Hidcote manor. Era aquella mansió anglesa on vam pilotejar amb velles raquetes de fusta enmig d'uns jardins bellíssims. Doncs bé, tot just abans de sortir a passejar pel jardí, el visitant té la possibilitat de visitar la recreació que s'ha fet en una de les habitacions de la casa del despatx del seu creador, el major Lawrence Johnston. I molt oportunament, en aquella cambra hi sona  un disc de swing, una de les músiques de l'època, que ajuda a crear l'atmosfera del que imaginem era la vida d'aquell militar esdevingut col·leccionista botànic.
Els anglosaxons, bons negociants, posen a la venda després aquell disc, Divine Deco, a la botiga del manor i, és clar, els mediterranis mitòmans no ens podem estar de comprar-lo. I avui, quan tota la familia ha sortit a comprar, en la benaurada solitud de la casa, l'he fet sonar per posar-me a escriure aquestes ratlles.

On són?

Què se n'ha fet? Els recordo ajeguts davant d'una casa de colònies amb el sac de dormir o la motxilla com a coixí. Són joves, molt joves. Quasi nens. Tot i que això mai ho admetrien. Tenen converses banals i riuen molt. Fumen els seus primers cigarrets (i en algún cas, els últims). No els preocupa res. No saben què els espera ni els interessa en absolut. La nit anterior alguna companya de classe els ha mirat amb uns ulls que no havien vist mai. S'han perdut en laberints d'arbres, de braços i de nit. Aparenten no estar desconcertats i segueixen rient amb estridència. Els imagino com una espècie extingida, llunyana, perduda. Però si tanco els ulls, els veig encara perfectament. Reviuen quan sonen certes músiques i allí, en l'era d'aquella masia, en un radiocassette igual d'arcaic que ells, sonaven nítidament aquests acords que m'emocionen.

The bitter end

Quan vaig a córrer començo sempre les meves curses amb aquesta cançó, que transmet energia i força per començar. Contràriament al seu títol, crec que el seu ritme s'adiu més a una empenta inicial que no a un final amarg, extenuant, al límit de les forces. Però no es pot obviar l'amarg missatge final de la cançó. Una música magnífica, estrident, sorollosa, inapel·lable, que cal escoltar a un volum alt. Placebo, The bitter end:

 

Solitud

Des d'ahir ens hem quedat tots una mica més sols.

Roxanne

Parlàvem l'altre dia d'aniversaris, cada cop més llunyans. Avui sento per la ràdio que una de les cançons que més hem escoltat -i que també més ens ha emocionat- compleix ja 35 anys.
Dels bons Police -els dels inicis, els d'Outlandos d'amour- Roxanne:

Somnis

Dia molt intens. Surto de casa a quarts de vuit del matí i no arribo fins passades les onze de la nit. A la nit, quan torno amb el cotxe, l'extenuació mental em provoca una certa lucidesa. Premo l'accelerador i sento com els fars es van menjant la cinta de la carretera, quasi deserta, mentre els pneumàtics llisquen sobre l'asfalt. La sensació és estranyament agradable. Sona la música de Los Secretos i em deixo endur per la poesia malenconiosa del malaguanyat Enrique Urquijo: ya no persigo sueños rotos, los he cosido con el hilo de tus ojos. Però jo segueixo perseguint somnis trencats -o simplement perduts als llimbs. Com escrivia Alvaro de Campos, l'heterònim més genial de Pessoa: No sóc res. / Mai no seré res. / No puc voler ser res. / A part d'això, tinc en mi tots els somnis del món. I ho rebla la veu mig trencada d'Urquijo: que hoy he soñado en otra vida, en otro mundo, pero a tu lado. Mentre, la cinta de la carretera nocturna segueix corrent.

Flashback

No sé si la lectura de El sentit d'un final, de Julian Barnes, hi ha tingut alguna cosa a veure, però avui he sentit una certa necessitat de fer un flashback vital. I normalment la millor manera de rememorar els sentiments i les sensacions d'altres èpoques és a través de la música. Vagant per youtube m'he trobat amb aquesta petita joia, que m'ha fet retornar un quart de segle enrere: Los Burros, Portugal, en directe al magnífic programa de la prehistòria de TV3 Estoc de pop. I de la lletra de la cançó una frase que resumeix també una fase de la vida: vagando por la noche, terror a la inseguridad.

Cançons

Cada moment té una música. Algunes cançons ens porten a èpoques molt determinades de la nostra vida amb un vincle gairebé casual però molt estret. Podríem escriure la història de la nostra joventut amb un seguit de cançons encadenades. Words, 99 red ballons, Roxanne, Cadillac solitario, London calling, New year’s day, Aviones plateados, La casa de la bomba, Boys don’t cry, Heroes... Són les que em vénen ara al cap (n’hi hauria moltes més); sentir-les provoca encara com un reflex, una rememoració intensíssima del passat, una sensació gairebé gustativa.
Però a banda d’aquestes músiques amb efectes emocionals quasi elèctrics –químics, en el fons- n’hi ha d’altres que, sense saber ben bé per què, encaixen perfectament amb determinats moments de la vida. No penso ara en situacions importants, sinó en certs instants que semblen reclamar una música per acompanyar-los, un element poètic que els complementi.
Dilluns a la nit, sortia de sopar amb uns amics i conduïa pels carrers de la ciutat, buits de cotxes. L’afabilitat amical i les converses relaxades havien tingut en mi un efecte balsàmic, que culminava amb l’alliberament de la conducció nocturna per la ciutat. El lliscar de les rodes sobre el quitrà, l’atzar dels llums dels semàfors, la lluminositat dels rètols –absurds-, les històries imaginàries de les figures disperses que veia aquí i allà: tot composava un món suau i agradable, quasi oníric, que requeria alguna cosa més. La ràdio escopia insulsos debats futbolístics sobre un moment que reclamava poesia. I crec que demanava la veu –aparentment tènue però profunda i dura- d’una fràgil poetessa de Nova York. Suzanne Vega, Marlene on the wall.



A mitjans dels anys 80 tenia un vídeo (beta), que havia gravat de no sé quin programa de televisió, amb clips de Suzanne Vega. Crec que no havia tret encara Solitude standing, amb la meravellosa, encara que gastada, Luka. Una cançó que em deixa sempre un nus a l’estómac.

El boomerang

Tinc una tendència innata -potser té a veure amb la meva militància futbolística- a desconfiar de les multituds i dels gustos majoritaris. Això pot arribar a resultar molt incòmode, excepte si un s'acostuma a viure-ho amb normalitat.
És per això que de bon principi havia arrufat al nas davant d'aquesta mena d'unanimitat i devoció generalitzada que provoca, en determinats segments socials, el grup Manel. Fins que un dia, casualment, vaig sentir per la ràdio la cançó El boomerang.
M'entusiasmen les històries d'infantesa i adolescència aparentement instranscendents, però carregades de profunditat en la seva quotidianitat. Per això, em va enganxar de seguida la història d'aquell boomerang que no tornava mai. Segurament també perquè jo he estat d'aquells nens que, de petit, mai aconseguien fer tornar boomerangs ni volar estels ni surar vaixells (l'habilitat manual no ha estat mai el meu fort). I potser també per la cita del referent mític estiuenc del Tour de França. A mi, les maleïdes rampes d'Hautacam, on es va pondre per sempre l'astre d'Indurain, ja em van agafar gran, però, en canvi, recordo amb vivesa els maleïts carrers de Luxemburg on es va perdre increïblement el meravellós Perico Delgado.
Grandíssims, doncs, els Manel i el seu El boomerang, ple de tendresa i humor.

Notas de Binissaida (y X)

Té y naranjas

She feeds you tea and oranges canta Leonard Cohen en su bella canción Suzanne. Esta extraña combinación de té y naranjas siempre me ha resultado muy evocativa. Tiene para mí un gran lirismo y a la vez define perfectamente al personaje. Alguien capaz de invitarte a té y naranjas junto al río tiene que ser muy especial.
Té y naranjas: se me aparece en la mente una taza de té, muy suave, de color esclarecido por el sol que entra por los ventanales. Un té color de miel servido en porcelana blanca mientras el gran río fluye tras el cristal. El olor de las naranjas impregna el aire y los dedos, mezclándose con el aroma vaporoso y cálido, evanescente, del té.
Té y naranjas: una mezcla también de culturas. El té anglosajón y las naranjas mediterráneas, ambos con un poso oriental, que se conjugan a la perfección, cambiando naranja por bergamota, en la sabia mezcla del conde Grey.
Esta poética combinación de té y naranjas me sirve también de imagen de esta isla. El té de los ingleses y las naranjas de los locales. No cuesta imaginarse a los gobernadores, militares, funcionarios del imperio británico tomándose sus tazas de té allí donde iban. También por estos lares. Por el contrario, parece que hay pocos naranjos en Menorca, aunque al visitante ocasional no le resultaría extraña su presencia en el paisaje de la isla. Con una pizca de ficción veo grandes huertos de naranjos, con sus hojas de un verde punzante, y al fondo el mar y el cielo límpido.
Un paisaje simbólico que podríamos haber contemplado perfectamente desde la galería de Binissaida con una taza de té, que algunos sí tomamos, en la mano.

Leonard Cohen canta Suzanne: