Pla i Stendhal

El que més m'ha interessat del discutible Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses, de Josep Pla, és aquesta cita de Stendhal: L'homme d'esprit doit s'appliquer à acquerir ce que lui est strictement nécessaire pour ne dépendre de personne, mais, si cette sûreté obtenue, il perd son temps à augmenter sa fortune, c'est un misérable.

Pla i Manent

Els Reis de l'Orient, a petició de la G. i l'À., em porten Per acabar, el darrer volum de l'Obra Completa de Josep Pla. Em fa una gran il·lusió. S'hi recullen bàsicament un parell de dietaris i articles dispersos que no s'havien publicat en volums anteriors. Entre aquests, hi ha un paper -per utilitzar la terminologia planiana- sobre El vel de Maia de Manent. És un llibre que, com bé saben els que em coneixen, m'agrada enormement i acostumo a recomanar (sóc molt pesat i repetitiu en les meves recomanacions, ho sé). Doncs bé, em fa gràcia trobar aquest text de Pla sobre El vel de Maia i constatar que el meu modest judici coincideix amb el del mestre de Palafrugell. I m'agrada la claredat desinhibida amb què s'expressa Pla en aquest fragment que trobo extraordinari. Diu, sobre Manent:

Ha escrit poesies esveltes, elegants, clares, amb una constant vibració de sensibilitat, però sense caure mai en la vulgaritat ni en el tòpic suat del romanticisme esbojarrat. La seva fidelitat constant a Josep Carner i a Carles Riba, en un país de genialoides i inútils, sense el més petit sentit de la responsabilitat, lliurats a totes les porqueries de la inspiració, manejant un instrument lingüístic gairebé destruït i en constant trontoll -quan la literatura i no diguem la poesia és un esforç de contenció i de disciplina, de treball i d'exercici petmanent- és admirable.

(Després d'haver escrit això m'adono que El vel de Maia va guanyar precisament el premi Josep Pla.)

Un llibre

Fa molts anys -uns vint-i-cinc- vaig començar a freqüentar les llibreries de vell de Barcelona. La majoria ja no existeixen. Eren fonamentalment les de la part baixa del carrer Aribau -on encara en queda alguna- i les del barri vell. Coneixia llavors ben poca cosa d'aquest món tan complicat del llibre vell i, majoritàriament, els preus estaven fora del meu abast. Tanmateix, de tant en tant podia comprar alguna cosa a preu raonable, fonamentalment primeres edicions de Josep Pla que era el que més buscava llavors. Recordo, per exemple, una llibreria que regentaven dues senyores grans al carrer Boters on vaig anar adquirint, de mica en mica, els petits volums de la Selecta dels anys cinquanta. Recordo que els venien a sis-centes pessetes i que mai vaig coincidir amb cap altre client en aquella llibreria, que no va trigar a desaparèixer.

Però el que recordava fins fa ben poc com una autèntica espina clavada és que en una llibreria del carrer Canuda -al mateix local on ara hi ha la llibreria Farré- em van oferir el llibret de Pla sobre l'escultor Enric Casanovas. El venien per dues mil dues-centes pessetes i, tot i que me'l vaig anar a mirar un parell de vegades, no el vaig arribar a comprar. Es tracta de fet, del primer llibre publicat per Josep Pla, l'any 1920, més o menys contemporani a les rareses de Las alimañas i El gran amor de Tosca. A banda de ser el primer llibre de Pla, és la primera mostra del gènere biogràfic que tant va conrear al llarg de la seva vida i està dedicat a un dels més grans i elegants escultors catalans.

Té, doncs, aquest llibre un gran valor per a mi, tant des del punt de vista objectiu com subjectiu -el record de tenir-lo a les mans- i, malauradament, mai més m'hi havia tornat a creuar. Fins fa uns mesos, quan, casualment, vaig ensopegar-me amb un exemplar a l'ebay. Va ser una autèntica jugada de la fortuna i tot semblava indicar que la sort em somreia. Vaig fer un seguiment diari de la subhasta i quan tot semblava dat i beneït, algú va fer una oferta excessiva i l'Enric Casanovas es va tornar a escapar. Com una maledicció.

He de dir que, periòdicament, mentre busco algun llibre que m'interessa a abebooks, faig la cerca d'aquest llibre, sense gaire fe. Ho he anat fent durant anys sense cap èxit. Fins que l'altre dia... bingo!, que dirien a les pel.lícules de la sèrie B. Allà era, a un preu més que raonable. I ara ja és aquí a les meves mans. La sobrecoberta lila està descolorida i una mica estripada, però no m'importa. És normal, aviat farà un segle que es va editar. I així s'acaba aquesta història: en aquest estrany diumenge a la nit, vigília de festa, després d'escriure això, me'n vaig al llit a llegir-lo, amb respecte.

Corriol

Sembla mentida que després de tant admirar Josep Pla, de tant gaudir amb Un senyor de Barcelona, de tantes converses sobre aquest llibre i sobre els Puget, fins i tot després d'escriure sobre les becades del Collsacabra, encara no coneguéssim Corriol.
Així que hem aprofitat una escapada familiar a Rupit -no hi aneu mai l'1 de maig, si us plau!-, per fer un passeig pels camins que porten a aquesta finca del Collsacabra. Tot i que no ens hem apropat a la casa més que el propi camí que l'envolta, ni hi hem trobat cap reminiscència de la família Puget, n'hi ha hagut prou per copsar la bellesa d'aquest indret, vestit amb la plenitud de la primavera. Potser per oposició al cafarnaüm dels carrers de Rupit (¡Jonathan, no saltes sobre el puente!; Aniol, vigila amb l'espasa!) que esborraven tot el caràcter i atractiu d'aquesta població, caminar entre els boscos i els camps de Corriol, tant sols uns quilòmetres més enllà del maremàgnum, ha estat una benedicció. Els camps d'una verdor encegadora, els lilàs florits que feien de contrapunt a la blancor de la casa, la dualitat del silenci i el cant dels ocells, la fiblada del pas d'una sargantana entre les herbes, la música d'un rierol, les fulles que començaven a apuntar en les branques dels arbres... Tot un inventari de meravelles gratuïtes i alhora impagables, a l'abast d'un simple passeig. I en acabar, la coca de forn de llenya que han endrapat per berenar l'À. i l'N., amb una fam també primaveral i quasi salvatge.

Encara més Pla

De vegades, l'amic R., amb esperit provocador, em fa arribar textos indigeribles, escrits per personatges dubtosos. Ho compensa, però, enviant-me sovint escrits que resulten reconfortants enmig de jornades d'activitat intensa. És el que ha fet avui, amb l'entrada de El quadern gris de 6 de maig 1919, just fa noranta-sis anys. Val molt la pena clicar aquest enllaç per rellegir-la, o llegir-la.
És un text que expressa, amb la destresa inigualable del mestre Pla, la contradicció i lluita interna que es dóna en determinats individus criats en els valors de la burgesia: l'oposició entre la responsabilitat exacerbada i, diguem-ne, l'esperit creatiu i dissipat. El senyor Esteve i el seu fill, tot en un.
D'entrada, contraposa Pla la carnalitat de la Rambla amb l'espiritualitat dels temples que l'envolten -la Catedral, el Pi, Santa Maria del Mar- i és aquesta temptació de la Rambla la que planteja el dubte entre el sentit del deure, és a dir l'estudi, i el que ell anomena tenir les penques d'anar-se'n a passejar.
Però tot i concloure que mantenir-se en una situació correcta proporciona un autèntic plaer, Pla situa el problema en la importància dels diners i la seva incapacitat -això diu- per guanyar-ne. Això l'obsessiona fins al punt de constatar que tindrà sempre por davant la vida.
Quedo meravellat com un episodi aparentment intranscendent explicat amb quatre paràgrafs resumeix una contradicció vital que pot acompanyar i marcar una vida. La grandesa de la gran literatura. 

Territori planià

Caminant l'altre dia pel carrer de Santa Anna de Barcelona, em va sorprendre trobar-me amb l'Hotel Nouvel. Bé, no sé si sorprendre seria el verb més encertat. Diguem que en unes altres circumstàncies m'hauria passat desaparcebut, però després d'haver llegit La vida lenta, va atreure la meva atenció. Són freqüents les referències en l'esmentat dietari a aquest hotel, on Pla feia nit en algunes de les seves estades a Barcelona. I fent una breu cerca, he pogut constatar que també apareix fugaçment a l'obra planiana de referència, El quadern gris. Começa Pla l'entrada de 1919 així:

En passar aquest matí per davant del Nouvel Hôtel del carrer de Santa Anna, Joan Linares se m’acosta, sempre tan agitat, petit i afectuós.

És simplement un apunt escenogràfic, el text gira de seguida cap a d'altres qüestions, però permet constatar que es tracta d'un hotel amb solera i una història llarga. Aquesta anotació també prefigura aquest indret com un territori planià, encara que sigui de forma molt perifèrica. Què voleu que us digui, els fetitxistes literaris som així, traiem petroli d'on sigui, però la veritat és que aquest hotel me'l miro amb bons ulls, no només per les seves vinculacions planianes, sinó pel seu estil amb un toc art déco, que suposa un contrast amb tants hotels de nova fornada que apareixen arreu de la ciutat.

La vida lenta

Els Reis de l'Orient m'han portat La vida lenta (no una vida lenta, llàstima). Tot i que aquestes notes no tenen ni una concepció ni una voluntat literària, l'esperit del gran Pla hi és molt present i apareix sovint. Resulta una lectura sedant pel vespre d'un accelerat dia de Reis i em convenç que, al capdavall, un acaba tenint un grapat ben curt d'autors de capçalera.

The gray notebook

Llegeixo al Quadern de El País l'article de Valentí Puig sobre la publicació de la traducció a l'anglès de El quadern gris i la ressenya de Carles Geli sobre la feina del traductor Peter Bush.
De l'article de Puig, que reprodueix una part del pròleg escrit per ell mateix a aquesta edició americana, en destacaria la voluntat de situar Pla com un dels grans escriptors europeus de l'època. Dit en les seves pròpies paraules: Però la meva idea del pròleg a l’edició americana d’El quadern gris va ser presentar un Pla a l’altura d’un escriptor europeu de pes. Era tot el contrari del Pla casolà de tantes anècdotes falses, l’espia, el xerraire, el cul de cafè. ¿Com ens agrada que ens presentin un autor de primera —potser d’un país petit— que fins ara ens era desconegut? No va ser altre l’ànim del pròleg per a El quadern gris.
Precisament, quan, en la meva primera joventut, vaig començar a llegir Pla -justament amb El quadern gris- el que més em va sorprendre d'aquesta lectura fascinant fou com l'obra desmentia l'estereotip que tenia jo de l'autor, configurat a través del que esmenta Puig: anècdotes -autèntiques o falses-, converses de cafè i, fins i tot, de la pròpia disfressa que el mateix Pla s'havia anat creant amb el pas dels anys. Resultaria reconfortant que aquesta traducció permetés al lector anglosaxó, verge de prejudicis, descobrir l'autor de primeríssim nivell que El quadern gris evidencia.
I del testimoni del traductor, Peter Bush, jo em quedo amb els dos símils que fa entre l'autor empordanès i dos corrents pictòrics que -segurament no és estrany- coincideixen amb els que més aprecio. És una mena d’impressionisme literari, gens barroc; a mi em recordava Proust perquè no hi ha un escriptor com Pla a tot el món anglosaxó, diu primer, per reblar després: Sembla influït per la pintura holandesa: aparenten retrats senzills, però el joc de perspectiva és complicat.

Senyor Pla, que ens obre la porta?

Aquesta crec que no l'havíem explicada; avui me n'he recordat. Havíem fet una ruta planiana amb la família pels vorals de Palafrugell. Vam acabar el recorregut al petit cementiri de Llofriu.
Cal aclarir que l'À. coneix una mica Pla per una Petita història de Josep Pla il·lustrada per la Pilarín Bayés. Al final, aquest llibre transcriu unes paraules de l'abat de Poblet en l'homilia del funeral de l'escriptor: Passi-ho bé, senyor Pla i gràcies per tot el que ens ha ensenyat, que ha estat molt. Arran d'aquesta frase, que no sé perquè va atreure la seva atenció, els meus fills coneixen el personatge com el senyor Pla.
Doncs bé, reprenem la història. La reixa del cementiri de Llofriu és tancada i l'N. -dos o tres anys aleshores- crida:
- Senyor Pla! Que ens obre la porta?
El seu germà li respon indignat:
- Calla! No veus que està mort!

El quadern gris, edició de Narcís Garolera

Fa un parell d'anys vaig tenir la fortuna de participar en una jornada planiana a Palafrugell organitzada pels impulsors del bloQG El quadern gris. El dia -rodó- va culminar amb una impagable xerrada de Narcís Garolera que va explicar-nos el seu treball en una revisió de El quadern gris, que pretenia netejar d'errades i pseudocorreccions.
Avui he llegit que aquesta nova edició, fidel al manuscrit original, ja s'ha publicat. Una bona oportunitat, doncs, per rellegir l'obra de referència del mestre empordanès.

Complicitats, proximitats

Alguna vegada he manifestat la meva incapacitat de connectar amb determinades obres -literàries, artístiques- que em resulten llunyanes. Es tracta sovint de grans noms de l'art i la literatura, autèntics mestres, i, per això, algú podria pensar que aquestes afirmacions responen a un cert esnobisme o a una volguda transgressió. Res més lluny de la realitat. Veig com una mancança la meva manifesta incapacitat de trobar complicitats amb la majoria de personatges de Stendhal, Tolstoi o, fins i tot, Dickens. I em sento de vegades estrany per la meva fredor davant, per exemple, l'art precolombí o de l'Extrem Orient. M'emociona entrar en una catedral gòtica però em deixa indiferent una piràmide maia; experimento moltes sensacions en passejar pels carrers d'una ciutat hanseàtica però m'haurien de pagar diners perquè anés a Hong Kong o a Shanghai; canvio de seguida de canal quan fan un western però es fàcil que m'enganxi a qualsevol pel·lícula espanyola actual. És així, no hi puc fer-hi més. Necessito una dosi molt alta de complicitat per vincular-me amb una obra, un autor, un indret. Per això, em fa gràcia trobar-me amb aquesta referència a El quadern gris a Los vagamundos, d'Andrés Trapiello:

¿Y por qué es tan bueno? En parte por su argumento, al alcance de qualquiera. Pocos vienen a este mundo para ser protagonistas de La cartuja de Parma o de Guerra y paz, pero todos llevamos dentro nuestro cuaderno gris particular.

És això.

Ceret, bressol del cubisme

Article publicat aquest cap de setmana al Presència:

Ceret, bressol del cubisme

Qualificada de Meca del cubisme, la capital de Vallespir ha atret, des de principis del segle XX, diverses generacions d’artistes. Cent anys després de l’arribada de Picasso, que seguia el camí del seu amic Manolo Hugué, recorrem l’empremta que aquestes figures cabdals de l’art modern han deixat a Ceret.

Resulta indubtable que Josep Pla és un dels grans guies que tenim per conèixer el que ha estat i és el nostre país. El mestre de Palafrugell rarament ens decep en les seves referències i preferències literàries, artístiques, humanes o paisatgístiques. Per això, qui tingui estima per Pla i hagi llegit La Catalunya vella, Vida de Manolo o les darreres edicions de Cartes de lluny difícilment podrà escapar-se de la temptació de visitar –i revisitar- Ceret.
Que la capital del Vallespir va impressionar Josep Pla en la seva primera visita, la primavera de 1927, és indiscutible. En els llibres citats anteriorment en va deixar un testimoni que no deixa espai per als dubtes. Val la pena recordar-ne algun fragment: Aquella tarda en Biosca em féu conèixer Ceret, que és una divinitat. Era la primavera i la vila era voltada de vinyes acabades de brotar, de cirerers carregats de fruita primerenca i d’horts ajaguts, en una claredat angelical. O aquest altre: Recordo el dia que per primera vegada vaig arribar a Ceret. Era pel maig. L’estació és una mica allunyada del poble. Per arribar-hi cal caminar per una carretera ombrejada de plàtans, flanquejada de vinyes, d’horts i de feixes d’enciams. L’abundància botànica us produeix una agradable sensació de benestar. Enmig de la profusió arbòria, els cirerers són dominants. En aquell moment, els branquillons, de color de rosa, amagaven a penes el fruit que acabava de madurar...Les cireres semblaven robins esblaimats. L’elegància del color era prodigios; mai la intel·ligència i l’astúcia humana no faran una meravella semblant.
I què hi va anar a fer Josep Pla a Ceret, a banda de gaudir d’aquest paisatge i reflexionar sobre la limitació humana davant del fruit excels del cirerer? Doncs visitar l’escultor Manolo Hugué per recollir, en l’esplèndid i divertit llibre citat a l’inici, el testimoni d’aquest personatge. I què hi feia Manolo, element substancial de la bohèmia parisenca, a Ceret? Aquest és l’inici de la història que volem explicar i que ens porta a la capital del Vallespir.
La nostra arribada a Ceret és molt menys poètica que la de Pla. La via del tren, que des de la plana del Rosselló enfilava cap al Vallespir, és ara un viver de bardisses i males herbes. L’estació és mig abandonada. S’imposa, doncs, l’ús del cotxe, amb el qual intentem arribar fins al centre de la població, que, en dissabte, viu l’habitual cafarnaüm dels dies de mercat.
Normalment, els mercadals donen vida a aquest tipus de viles però emmascaren, amb el seu fragor, la seva veritable ànima. No és el cas de Ceret, on pels carrerons estrets del centre del poble regna, també els dissabtes de mercat, un silenci que permet escoltar l’eco dels propis passos. Lamentablement, però, en aquest dia primerenc de primavera no és possible encara gaudir de la idíl·lica imatge dels reguerons d’aigua límpida i geliua que, durant els mesos de més bonança, corre pels carrers provinent de les alçades del Canigó.
Caminem, doncs, gairebé en solitari fins a un dels punts central del nostre recorregut, la Maison Delcros. En aquesta casa senyorívola, podem veure com el porter automàtic conserva els noms de dos dels seus antics i il·lustres habitants: Picasso i Braque. Però no avancem esdeveniments. Comencem pels pioners.

Els artistes pioners
L’any 1910 l’escultor català Manolo Hugué, el pintor francoamericà Frank Burty Haviland i el músic francès Déodat de Séverac arriben a Ceret. Instigats per aquest darrer, busquen un indret del migdia on donar sortida al seu esperit creador, lluny de París. Pocs anys abans, un altre grup d’artistes, al voltant d’Henri Matisse, havien traçat ja un camí cap a la llum del sud i s’havien instal·lat al poble costaner rossellonès de Cotlliure.
A Ceret, Manolo, que havia aconseguit per fi un contracte amb el marxand Kahnweiler, podia començar a viure de les seves obres i això li donava tranquil·litat i seguretat a l’hora de crear. S’instal·len inicialment a l’hotel del Canigó i, després, a la casa Delcros, que Manolo descriuria com una casa gran i desmantelada, plena de goteres, mig arruïnada, la qual va ser taller i resdència de diversos artistes, com els esmentats Picasso i Braque, que arribarien més tard. Avui en dia aquesta bella maison de maître manté l’aire decadent i destartalat. Un senyor gran malda per arreglar la porta del jardí, al qual ens dóna pas, assenyalant-nos l’habitacle de Braque. La seva ampla terrassa dóna un jardí on la roba estesa en un cordó i el reguitzell d’andròmines escampades fan que l’atmosfera no desentoni amb la bohèmia desordenada dels seus habitants de fa un segle.
Tot i que fins els timbres de la Maison Delcros recorden els noms dels popes de l’avantguarda que visitarien Ceret i que donarien ressò internacional a la vila –el crític André Salmon la batejaria com la Meca del cubisme- l’artista de referència per als catalans serà sempre Manolo Hugué, que hi viuria, amb algunes intermitències i amb una llarga absència durant la Primera Guerra Mundial, fins l’any 1927. Séverac, qui segons Manolo –o segons Pla fa dir a Manolo- tingué la mania extravagant de tractar la gent important de la població i convertir-se en una glòria de la subprefectura, hi va viure fins la seva mort l’any 1921. Es conserva al centre de Ceret una escultura de Manolo, la Catalana asseguda, dedicada a Déodat de Séverac. Haviland, qui comprà el convent dels Caputxins, hi romangué també fins que va morir, el 1971. Perdent-nos pels camins que, entre camps de cirerers, voregen la vila, arribem també al punt des d’on André Masson pintà un dels paisatges més bonics i representatius de Ceret, de ressonàncies cezanianes: una vista d’aquest convent dels Caputxins.
Intentant reviure un passat irrecuperable, recorrem cadascun dels indrets on roman el record o l’esperit dels artistes de Ceret. Per això, ens apropem al convent dels Caputxins, al Grand Café, on regnà el poeta Max Jacob, a les cases on visqueren cadascun dels artistes, als llocs on van pintar –s’ha creat un recorregut amb aquestes referències pictòriques- o a l’estació de tren, on desembarcà Josep Pla aquell feliç dia de maig i on no costa imaginar l’arribada de tants i tants artistes carregats amb una maleta més plena d’il·lusions que de possessions materials. Alguns es quedarien sense els llorers del reconeixement, altres assolirien la glòria.

Les glòries de l’avantguarda

Malgrat l’empremta artística i el caràcter dels pioners, segurament el nom de Ceret no tindria el ressò actual si no fos per l’activitat creadora que hi desenvoluparen pintors com Picasso, Braque, Gris, Chagall o, fins i tot, Matisse.
Seguint la recomanació de Manolo, amic i company del Bateau-Lavoir de París, Picasso decidí arribar-se a Ceret un any després que l’escultor, el 1911. Instal·lat inicialment a la desapareguda Maison Alcouffe i després a la ja famosa Maison Delcros, realitzà a partir de llavors estades periòdiques i continuades a la capital del Vallespir. Allí pintà, com havia fet anteriorment a Cadaqués, alguns dels seus paisatges cubistes. Convé ressaltar el paper que alguns pobles catalans de gran bellesa i caràcter –als esmentats Ceret i Cadaqués caldria afegir Horta de Sant Joan i Gòsol- van tenir en l’obra de Picasso.
Darrera l’estela de l’astre Picasso –autèntic Rei Sol de les avantguardes- Braque, Gris, o Herbin van acabar de definir el caràcter cubista de Ceret, en contraposició a Cotlliure, que havia estat bressol d’un altre dels ismes de l’avantguarda, el fauvisme.

Rossellonesos i altres catalans

L’arribada dels pioners va atreure també a Ceret a d’altres importants artistes del país. És el cas del pintor Esteve Terrús, d’Elna, o de l’escultor Arístides Maillol, de Banyuls. D’aquest darrer és el monument als morts de la Gran Guerra que, sota diverses banderes tricolors, hi ha Ceret. És curiós com a la Catalunya del nord les quatre barres tenen majoritàriament un paper folclòric i colorista mentre que les coses serioses acaben vestint-se sempre amb els colors blau, blanc i vermell.
Altres artistes catalans, aquests de l’altra costat de la frontera, que se sentiren atrets pel magnetisme ceretià foren Joaquim Sunyer, Ramon Pichot, Enric Casanovas o Josep Maragall, fill del poeta, que hi visqué llargues temporades. Fou a aquest pintor a qui, -segons Pla- Manolo, malalt de reumatisme i enyorat de la Catalunya del sud, va dir un dia de tardor de 1927:
- Maragall, fes-me passar a l’altra banda, fes-me passar els Pirineus que em moriré de tristesa enmig d’aquesta gent.
I així fou com marxà cap a Arenys de Munt i posteriorment, després de vendre la casa de Ceret –avui transformada en un bunyol arquitectònic- s’instal·là a Caldes de Montbui, on va morir l’any 1945.

Els continuadors
Deixant de banda la peripècia vital de Manolo, Ceret s’havia consolidat com a referent artístic, amb anades i vingudes d’artistes de renom. Als ja esmentats s’hi afegiren, en diferents èpoques, Picabia, Tzara –el dadaisme també posa els peus al Vallespir-, Cocteau, Dufy o Chagall. Les dues guerres mundials tingueren un paper molt important en els periples de molts d’aquests personatges, que, amb nacionalitats i orígens diversos, fugien en molts casos de mobilitzacions, invasions o prògroms.
Però en tot aquest moviment de noms, n’hi ha alguns que s’arrelen amb més força a la població. És el cas dels lituans Krémègne i Soutine –que deixa empremta del seu expressionisme- i d’un dels personatges claus de l’art ceretà, Pierre Brune.
Pierre Brune arriba a Ceret l’any 1916 i, després de construir-se una casa al costat de les restes de l’antic castell –el Castelas-, esdevé dinamitzador de la vida artística a la població. A la casa del Castelas, en la qual encara es poden veure els grans finestrals del seu taller, crea una obra suggerent i personal, rep artistes d’arreu i concep el projecte que acabaria consolidant Ceret com a vila d’art, el Museu d’Art Modern.
Inaugurar el 1950 el museu de Ceret no hauria estat possible sense la conjunció de l’esforç de personatges com Brune, Haviland, la vídua del col·leccionista Aribaud o el literat local Pierre Camo, ni la generositat de molts artistes que havien viscut a la vila i que, responent a les peticions de Brune, cediren obres al museu.

L’obra dels artistes

El Museu d’Art de Ceret és el referent essencial per a conèixer l’obra dels artistes que s’estaren a la capital del Vallespir. Tot i que algunes de les obres més emblemàtiques creades i concebudes a Ceret han passat a enriquir les col·leccions de grans museus d’arreu del món, a Ceret trobem una mostra prou representativa de la creació d’artistes com Manolo, Herbin, Soutine, Masson, Krémègne, Brune o, fins i tot, el mateix Picasso. La col·lecció és complementa amb obres d’artistes contemporanis que han sentit també l’atracció del Vallespir. Resulta molt remarcable la qualitat del fons d’aquest museu i de les exposicions temporals que s’hi realitzen, tenint en compte que som en una població de vuit mil habitants.
Però si algú vol –i pot- donar un pas més enllà, la galeria d’Odile Oms, situada en una senzilla i bella casa de poble, posa a l’abast dels col·leccionistes o amants de l’art obres d’alguns d’aquests artistes establerts a Ceret o Cotlliure com Derain, Brune, Krémègne, el surrealista català Joan Ponç –que també visqué uns anys a Ceret- o Edouard Pignon. Són meravellosos els dibuixos que ens mostren d’aquest artista amic de Picasso, poc conegut al nostre país.
I si al final de tot aquest recorregut artístic i un punt fetitxista, hom acaba amb una mena de síndrome de Stendhal d’avantguarda, tip de noms d’artistes que ballen pel cap, d’ismes que es solapen i es confonen, i de traços que dibuixen a la ment formes geomètriques febrils, ens queda gaudir d’una de les obres mestres de Ceret, d’autor segurament anònim però d’efecte balsàmic. Em refereixo als enormes plàtans centenaris –majestuosos i elegantíssims- que ennobleixen i ombregen la vila, especialment el boulevard que l’encercla i l’acollidora plaça dels nous raigs. Asseure’s a recer dels plàtans d’aquesta plaça, sota el sol suau de primavera o l’ombra fresca de l’estiu, sentint la música inacabable de l’aigua de la font, ens fa entendre perquè generacions d’artistes s’han perdut, dècada rera dècada, en aquest racó del Vallespir.

Lectures febrils

Quan tenia dinou anys, en plens examens de febrer, vaig tenir un episodi terrible de mal de queixal que em va deixar una setmana al llit. A les nits, el dolor i la febre m'impedien dormir i em va caure a les mans un llibre que corria per casa. Era Josep Pla, biografia de l'homenot de Xavier Febrés. Coneixia llavors ben poc de la vida de Pla, més enllà dels tòpics que s'havien dibuixat d'ell -i als quals ell mateix havia contribuït- en els últims anys de la seva vida. Gairebé tampoc l'havia llegit, a excepció d'algun text que havíem treballat amb l'M. quan jo tenia dotze o tretze anys. Conèixer la història del Pla jove, el de la penya de l'Ateneu i les corresponsalies europees, enmig de les digressions mentals pròpies del meu estat febril, em va despertar un gran interès pel personatge i l'obra, que ja no m'ha abandonat. Utilitzant un llenguatge cinematogràfic, podríem dir que allò fou l'inici d'una llarga amistat. M'he trobat aquests dies malalt al llit. L'estat febril l'ha provocat ara un mal de coll -tècnicament faringoamigdalitis- que punxa la gola com un ferro roent. I, a banda dels estimadíssims i balsàmics ibuprofens, m'ha acompanyat només una lectura magnífica, La muerte de Montaigne, del xilè Jorge Edwards. És un llibre inclassificable, a mig camí entre l'assaig, la biografia i la novel·la històrica (no arrufeu el nas per aquesta darrera etiqueta, no és el que sembla), amb una dosi de literatura del jo que acaba per tancar el cercle. El resultat és rodó i, igual que en el seu dia el llibre d'en Febrés, m'ha obert el camí i les ganes de llegir Montaigne, un autor que sempre m'havia imposat respecte. Potser ha arribat l'hora.

23 de desembre de 1918

Josep Pla escrivia això amb data 23 de desembre de 1918 (fa 98 anys) a El quadern gris.

Ara que dins de l’aire flota aquesta cosa indescriptible, humanament tendra, íntima, de les festes de Nadal, m’obsessiona la sequedat de cor, l’eixarreïment, l’esterilitat sentimental. És una esterilitat que m’alarma perquè deu formar part de la pròpia naturalesa íntima. No sento el més lleu impuls d’adorar res. La meva sensibilitat social és negligible, escassa. Sento que la família parla, amb entusiasme, de la missa del gall. No arribo pas a interessar-m’hi. És objectivament desagradable no sentir cap il·lusió –ni la il·lusió de les dones, ni la dels diners, ni la d’arribar a ésser alguna cosa en la vida–, només de sentir aquesta secreta i diabòlica mania d'escriure (amb tan poc resultat), a la qual ho sacrifico tot, a la qual probablement ho sacrificaré tot en la vida. Em demano: ¿què és preferible: un passament mediocre, alegroi i conformat, o una obsessió com aquesta, apassionada, tensa, obsessionant?

És probablement un dels textos més citats del dietari de Pla: personal, íntim, il·lustratiu per d'entendre tota la seva obsessió vital.
Segurament no és el text més adient per felicitar el Nadal als lectors de Bloc de notes. Demà en buscarem un altre.

(I recordeu que podeu llegir El quadern gris en línia aquí.)

A la terra del senyor Pla

Article publicat avui a El Punt:

A la terra del senyor Pla
Àlex Figueras

Per trobar-nos ja en ple mes de desembre, el dia és exquisidament càlid. Lluu un sol temperat per algun núvol esfilagarsat com un cotó de sucre de fira. La llum matinal té color d'horabaixa. La terra llaurada dels camps s'endevina flonja i maternal. Les cases d'estiueig, sòlides i elegants però gens ostentoses, són tancades. Els masos veritables, habitats per pagesos, fumegen. Les carreteres secundàries són gairebé desertes. Se senten els lladrucs d'algun gos i, de tant en tant, el pas d'un tractor.
En aquest dia de desembre primaveral el paisatge de l'Empordà es mostra amb tota la seva bellesa. Les ondulacions són gairebé perfectes, l'arquitectura tradicional, insuperable.
Pla esdevé aquí quasi una obsessió. Tancar els ulls és veure la seva figura, com hem vist en algun reportatge, assenyalant aquí i allà, resseguint el paisatge. Recórrer la plana amb la vista és topar-se amb tots els referents geogràfics de la seva obra: “El meu paisatge bàsic està comprès entre Puig Son Ric, de Begur, a llevant; les muntanyes de Fitor, a ponent; les illes Formigues a migdia i el Montgrí a Tramuntana”, escrivia a El quadern gris. Fins i tots els nens, des del seient del darrere del cotxe, mostren la seva excitació per ser al que ells anomenen la terra del senyor Pla, personatge que coneixen per la Petita història de Josep Pla il·lustrada per la Pilarín Bayés.
Pujant a Sant Sebastià va néixer la vocació d'escriptor del mestre de Palafrugell: “Un dia la vista em portà a dibuixar sobre la terra que tenia al davant quatre punts cardinals. A cada punt hi havia un poble del pla. De cada poble en veia un cementiri –que era per a mi un cementiri familiar... Aquell dia vaig sentir-me davant d'aquesta creu de terme de la mort, lligat a aquesta terra amb lligams immortals”. La conjunció d'una obra literària excepcional i un paisatge d'una bellesa extraordinària fa que molts que venim d'altres comarques ens sentim també units a aquesta terra amb vincles eterns.

A Calella de Palafrugell

Calella de Palafrugell, Cadaqués i Cotlliure. Possiblement els tres pobles més bonics de la costa catalana. Sobreexplotats, potser esgotats i tot, i inhabitables a l’estiu però indiscutiblement bonics. Lligats també al nom de nombrosos artistes i, fonamentalment, establint una relació unívoca, als de Pla, Dalí i Machado (encara que en aquest darrer cas la relació sigui absolutament casual i desgraciada).
Tot i la seva bellesa, no hi vaig gaire sovint. Potser per no cansar-me’n o per una certa indolència. M’agrada, però, anar-hi a l’hivern, si és possible en un dia assolellat i asseure’m mirant el mar en algun racó arrecerat. M’agraden les aigües del mar que ja toquen la sorra de la platja. Transparents, poc profundes i ja civilitzades. Amb el toc d'argent viu que els dóna el sol. El mar de la llunyania, per contra, és massa gran. M’inquieta. Però les aigües que arriben a la vora, especialment si es tracta d’una cala o d’un petit port, m’atreuen. Hi ficaria sempre els peus. És com un desig atàvic.
Dissabte, a Calella de Palafrugell, feia un d’aquests dies de sol i hivern. Sota un cel blau, les aigües arribaven mansament a la sorra del Port Bo. Tot i que l’aire era fred, a voltes desagradable, sota els porxos emblanquinats hi feia fins i tot calor.
Els comerços i restaurants estaven majoritàriament tancats. Se’m faria estrany viure a Calella. És com si no pogués existir-hi un punt mig entre el frenesí dels mesos d’estiu i una certa buidor i desangelament del període hivernal.
És curiós el canvi que s’experimenta en passar del Port Bo al Canadell. El Port Bo és popular, proletari i mediterrani. Faria olor de xarxes de pescador esteses al sol. El Canadell és burgès, estiuejant, gairebé cantàbric. Faria olor de lilà i gessamí. El passeig elevat damunt la sorra, les cases amb un cert aire indià o belle époque i la barana de ferro em fan pensar una mica en San Sebastián o Santander.
A l’hora de dinar , al Canadell, uns senyors menjaven l’arròs en una raconada de la cala, sota un arbre plantat a la sorra mateixa. Això deu ser alguna cosa propera a la felicitat.
Seguint el camí de ronda, arribem a Llafranc. Llafranc ja és una altra cosa. És més lineal i convencional. S’ha perdut la gràcia que té el traç de la costa de Calella. Veig que es ven una casa humil, blanca amb els finestrals blaus, una mica enretirada però amb vistes al mar. M’imagino com seria viure-hi. Tot té la seva novel·la.
Em costa concentrar-me en els textos de Josep Pla que ens van llegint mentre fem el camí. L’altre dia vaig anar a un recital poètic i vaig sentir el mateix. Tot i que sóc ferm partidari d’aquestes iniciatives, experimento una certa incapacitat de sentir la literatura en públic. Com si fos una cosa privada, gairebé inexhibible. I és una llàstima que sigui així.

Villeneuve-lès-Avignon

En els nostres viatges (o potser hauria de dir fugides) a la Provença, acostumem a entrar-hi per Villeneuve-lès-Avignon.
Aquesta vila està just enfront d’Avinyó, a l’altra banda del Roine. Des de les parts més altes de Villeneuve es veu la silueta de la ciutat d’Avinyó coronada pel Palau dels Papes. El riu -que és enorme i, com tots els rius de grans dimensions, fa una certa por- ens separa d’Avinyó i ens fa la ciutat llunyana. A l’estiu, la llum intensa del migdia desdibuixa els contorns de la ciutat i n’empal·lideix els colors, fent-la una mica irreal.
Villeneuve és una vila estranya, amb dos nuclis. D’una banda, el propi centre de la població, que al migdia està gairebé desert i és també una mica irreal, amb algunes terrasses de bars on la gent dina i vagareja. És l’única forma de vida que té la vila a aquelles hores, que és quan l’hem visitat sempre. Dinar a Villeneuve és el nostre bateig provençal.
D’altra banda, hi ha el barri que envolta la imponent torre de l’antic castell de Felip el Bell. Està situat sobre un petit promontori i poblat de cases antigues, molt ben cuidades, de pedra clara. El taronja de les campsis, el blanc dels gessamins i el lila de les buguenvíl·lies que s’enfilen per aquestes parets dibuixen una peculiar bandera tricolor. Al migdia tampoc hi corre ningú i és ben lògic perquè caminar per aquells pendents fa caure gotes de suor. Sota el castell, és agradable descansar en un parc cuidadíssim –i òbviament desert- sota l’ombra d’unes figueres que conviden a fer un àpat sobre l’herba al més pur estil de Manet.

Llegeixo aquests dies les Notes disperses de Josep Pla, on trobo un escrit que ens parla de l’origen d’alguns dels arbres que creixen al Mas Pla. Ja coneixia la petició que havia fet al seu pare tornant de París l’any 1920 de plantar-hi castanyers bords (els famosos marronniers) que li recordaven els jardins de la capital francesa. Sabia també l’estimació de Pla envers les mimoses –aquest arbre artificiós que no m’agrada gens- però desconeixia que n’hagués fet plantar també al mas després d’un viatge a Itàlia el 1921. Pla ens explica que les mimoses van acabar morint un hivern especialment fred. El que va ser una agradable sorpresa fou llegir que els xiprers del Mas Pla tenen l’origen en un altre encàrrec fet per l’escriptor a son pare després d’una estada a Villeneuve-lès-Avignon. No recordo haver llegit res de Pla sobre Villeneuve i m’encanta aquesta inspiració provençal dels xiprers empordanesos del Mas Pla.

La merla

La merla, o més ben dit el mascle de la merla, és un dels ocells més elegants que hi ha. El seu bec de color groc semafòric esquinça la solemnitat del seu plumatge immaculadament negre. Malgrat el seu color, no és un ocell fúnebre la merla. No es pot anar de dol amb un bec tan groc. I a diferència de corbs, cornelles, gralles i, fins i tot, garses, la merla és un ocell noble, tot un senyor.
Hi ha qui caça i es menja les merles. No és el meu cas: no he estat mai massa partidari de menjar ocellots (espero que els gastrònoms sàpiguen perdonar-me). A més, penso que les merles són un element decoratiu que enriqueix parcs i jardins. M’agrada veure-les, sempre mig fugisseres. Recordo un text de Josep Pla –una de les seves Cartes de lluny- sobre els squares anglesos que parlava de la merla com a element inherent al paisatge d’aquestes places. Un contrapunt necessari per acabar de vestir el verd dominant d’aquests indrets serens, lliures i elegants.
Doncs bé, aquest matí m’ha sorprès veure una merla caminant per la vorera d’un carrer de l’Eixample barceloní. Si exceptuem els que podem trobar en alguns parcs, els ocells que corren per Barcelona no resulten massa agradables: coloms repulsius, gavines inquietants, lloros invasors i algun pardal amb do d’ubicuïtat.
En aquest context, m’ha sorprès i m’ha agradat veure aquella merla. M’hi he apropat i no ha fugit. No semblava pas ferida ni malalta però no marxava. Ha donat uns quants passos i ha fet unes petites volades, just per allunyar-se un parell de metres de mi. Al final l’he sobrepassat i s’ha quedat posada en el boix mig mort de l’entrada d’un hotel.
Aquesta merla perduda, desorientada i soitària pels carrers de la ciutat ha resultat ser metafòrica.

Més Pla

De El quadern gris, un d'aquests fragments que, amb quatre ratlles, desvelen la intimitat del personatge i la seva posició davant la vida. Sempre he pensat que la grandesa dels bons diaris rau en la sinceritat, en la capacitat de despullar-se. I Pla té la valentia de fer-ho.

En aquesta cambra de la dispesa, no sé pas el que m'angunia més: aquests llibrots de la carrera, desenquadernats i grapejats, i el rastre que semblen arrossegar aquests llibres: aquest cendrer ple a vessar d'infectes puntes de cigarret, la tassa buida de cafè amb un rotllo al platet sobre la qual vola una mosca persistent, l'olor de fum de tabac refredat que flota a la cambra, etc.
Seria, és clar, molt agradable de deixar-ho tot i anar-se'n a passeig. Seria molt agradable, però no sé pas si jo ho sabria fer. Ho diré amb una paraula que s'ha posat de moda a Barcelona i que trobo horrible: no sé pas si tindria prou penques. En aquesta falta de penques, hi intervé, de molt, és clar, el record de la situació de la família. Ara bé: sento una vegada més que mantenir-se en una situació correcta produeix un autèntic plaer --una satisfacció literalment física. Això li treu molt de mèrit, evidentment.
Però aquest no és pas ben bé el problema. És un altre: vaig descobrir de molt jove la importància enorme que tenen els diners en la vida. La importància de tenir, simplement, un mínim de diners. Paral·lelament se'm reforça cada dia la convicció de la meva absoluta incapacitat per a guanyar diners. Aquest contrast és una de les meves més persistents obsessions --una obsessió d'un pes tan persistent que estic segur que deixarà rastre --desviació (?)-- en la meva vida. Tinc la impressió que tindré sempre por davant de la vida.

La diabòlica mania

És objectivament desgradable no sentir cap il·lusió -ni la il·lusió de les dones, ni la dels diners, ni la d'arribar a ésser alguna cosa en la vida, només de sentir aquesta secreta i diabòlica mania d'escriure (amb tan poc resultat), a la qual ho sacrifico tot, a la qual probablement ho sacrificaré tot a la vida.

Josep Pla, El quadern gris

Bé, són tantes les distàncies que s'han de salvar que no sé ni si cal dir-ho. Però el cert és que darrerament estic experimentant també una creixent mania -no sé si diabòlica- per escriure. Tinc ganes d'escriure de tot i sobre tot, sense ordre ni objectiu clar. Escriuria a tothora i si no ho faig més és per manca real de temps. Fins al punt que, a l'inversa de la dita popular, l'escriure em fa perdre el llegir.
I després ve la constatació de la pobresa dels resultats. La insatisfacció. Molts escrits es queden al camí, a mig fer, al calaix. D'altres apareixen aquí i així anem fent la viu-viu.
I és que la mania d'escriure-ho tot, d'enregistrar qualsevol idea, xoca amb la dificultat pràctica de l'escriptura. L'altra dia, amb el Ramon ens interrogàvem mútuament sobre aquesta realitat i coincidíem en l'enorme dificultat d'escriure, en l'esforç que suposa parir quatre ratlles mínimament acceptables. Voler escriure, estar mancat de temps i haver de sobreposar-se a les dificultats d'aconseguir una sintaxi neta, una adjectivació precisa o una construcció argumental ordenada pot arribar a ser molt fotut. Cal l'ofici d'un artesà, la paciència d'un pescador, la màgia d'un artista, la seguretat d'un rendista, la precisió d'un cirurgià, la traça d'un orfebre. I qui no té aquestes qualitats les ha de suplir amb tenacitat i brega, com un migcampista lluitador, però mai s'obtenen els resultats d'un Platini de la paraula. Potser sí que escriure és una activitat realment diabòlica com deia el mestre Pla.